La vida manual d’ús: CAPÍTOL XLIII. Foulerot, 2

Tot i que els responsables de l’atemptat del set d’octubre de 1943 que va acabar amb la vida de tres oficials alemanys al bulevard Saint-Germain van ser detinguts amb celeritat, cinc estudiants de situació aparentment irregular que havien estat confinats poc després de l’explosió continuaren a la presó. Entre ells es trobava Paul Hébert, opositor aspirant a l’Escola Superior de Química i antic llogater de l’apartament que ara ocupa Geneviève Foulerot. Un seguit d’accions sospitoses i malentesos complicaren la investigació fins a tal punt que Hébert acabà amb els ossos al camp de Buchenwald, una peripècia força envitricollada que rep el títol de ‘Història de l’estudiant deportat’.

Alguns noms que apareixen en el relat i que trobo dignes de subratllar:

• l’elixir paregòric que revenia Paul és senzillament un calmant
• dues pel·lícules que es mencionen com a possible coartada per a l’estudiant: Pontcarral, Colonel d’Empire, cinta històrica de Jean Delannoy estrenada el 1942 i Goupi Mains Rouges, drama rural de Jacques Becker, estrenat el 1943 i un gran èxit de l’època.
• Es parla de l’enginyer general Pferdeleichter (aclaridor de cavalls (?)) mort d’un tret mentre jugava als escacs amb un enginyer japonès anomenat Uchida. La data de l’assassinat és el 23 de juny del 43, el mateix dia (però no el mateix any) que el de l’acció de la novel·la.
• Hi ha un anunci d’una goma d’esborrar que en francès es diu GOMME «HEPHAS» (o sigui «efface»). En català li han dit «Kansell», m’imagino que ve de «cancel·lar». En castellà ho han deixat com a l’original.

Tornem al present. Actualment l’habitació és la del nadó de Geneviève Foulerot. En el capítol 5 Geneviève ja havia aparegut, innominada, com la jove que llegeix a la banyera el seu paper en una adaptació televisiva d’un conte de Pirandello (A l’abisme). Ara ens assabentem que, mentre no troba millors feines com a actriu, treballa de model per a un catàleg de venda per correspondència.

Vertígens

L’entrada principal a aquesta ficció és la famosa pel·lícula d’Alfred Hitchcock Vertigo, sempre apreciada per la crítica i en algunes temporades considerada com la millor de la història (si és que aquesta etiqueta té cap sentit). Però el guió de Vertigo, com és sabut, adapta una novel·la de Pierre Boileau i Thomas Narcejac titulada D’entre les morts publicada el 1954. Aquest parell d’autors mantingué una fructífera col·laboració entre els anys 1951 i 1989 sota la signatura comuna de Boileau-Narcejac. Per escriure les seves obres seguien un curiós modus operandi que depenia del correu postal. Pierre Boileau era el que inventava la trama, Thomas Narcejac escrivia el text i Boileau el passava a màquina tot polint els detalls. Alguns dels seus llibres tingueren gran èxit, fins i tot internacionalment, com és el cas de Celle qui n’était plus; molt celebrada també en la seva adaptació cinematogràfica com Les Diaboliques (Henri-Georges Clouzot, 1955). Però és D’entre les morts (o Sueurs froides, com també és coneguda) la més recordada, encara que sigui gràcies a Hitchcock.

La novel·la, es clar, està ambientada a França just abans de l’ocupació alemanya i en els darrers moments de la Segona Guerra Mundial, el que confereix a tot el llibre un aire inquietant i amenaçador. El protagonista Roger Flavières pateix de vertigen, fet que provoca indirectament la mort d’un col·lega. Això el fa retirar de la policia, però la culpa que sent es veu augmentada per haver estat incapacitat per fer de soldat. L’inici de la trama és molt similar al de la pel·lícula: un vell company d’estudis li demana a Flavières que vigili la seva dona, la Madeleine, qui últimament es comporta de forma estranya, com posseïda per una avantpassada de fi tràgica. De mica en mica el guardià es va enamorant d’ella, però no és capaç d’evitar que la dona es suïcidi. Obsedit pel seu record, Flavières creurà retrobar-la encarnada en una altra dona de nom Renée.

D’entre les morts no abunda en acció i posa en primer pla la psicologia malaltissa del protagonista, el seu creixent deliri i la creença en la reencarnació dels difunts. Així, s’invoca de forma molt explícita la Passió de Crist i sobretot el mite d’Orfeu, el músic que va baixar als inferns per rescatar la seva estimada Eurídice. Els paisatges on transcorre —els molls del Sena als afores de país, les desertes carreteres provincials, el vell port bombardejat de Marsella…— evoquen el realisme poètic dels films de Jean Renoir, Marcel Carné o Julien Duvivier. Val la pena llegir-la, més per la qualitat literària que pel considerable enginy de la seva trama. Ara tenim l’oportunitat de fer-ho amb la traducció de Josep Maria Pinto a Viena Edicions.

Tornant al Vertigo de Hitchcock, dec haver vist la pel·lícula quatre o cinc vegades, però sempre acabo oblidant on rau el seu gir argumental. Suposo que això succeeix (igual que a la novel·la original), perquè la història dona precedència al seu romanticisme enfollit, més que no pas als mecanismes del thriller. Té a més, malgrat l’abundància d’escenes de llum solar, un to mòrbid i apagat, al qual la música circular i entotsolada de Bernard Herrmann hi contribueix en gran mesura. Amb tot l’adaptació fílmica és més àgil que la novel·la, començant per un pròleg trepidant que explica l’origen del trauma vertiginós que pateix el protagonista. El trasllat de l’escenari a la ciutat de San Francisco permet fer bon ús dels monuments locals (Golden Gate Bridge, Misión Dolores, museu de la Legió d’Honor, els boscos de Muir…)

En el guió apareix un personatge completament nou, el de l’ex-xicota del protagonista, que fa el paper típicament hitchcockià de la dona que fa trontollar la independència dels homes via l’amenaça matrimonial. Casos similars es poden trobar a Atrapa un lladre i a La finestra indiscreta. El desenllaç també és diferent al del llibre, potser perquè no estem avesats a veure James Stewart fent de dolent. Tot i així actualment xoca que emparellin l’actor de cinquanta anys amb una dona de vint-i-cinc, l’edat que indicava la novel·la i la que tenia Kim Novak en el rodatge.

He llegit que el prestigi de la pel·lícula va de baixa a causa del seu suposat contingut masclista. Sembla que hi ha una certa competició en trobar tares a totes les ficcions del passat, com si donessin medalles per ser els primers a detectar rastres de sexisme, racisme, homofòbia en obres anteriorment apreciades. Deixant de banda que cada obra d’art hauria de ser contemplada dins del context en el qual fou creada (si no, ni Homer se salvava), en el cas de Vertigo sembla que vulguin condemnar el film per un «pecat» —el de modelar per la força una dona a imatge d’una altra— del qual n’és responsable exclusivament el seu protagonista. Curiosament la novel·la de Boileau-Narcejac no ha rebut acusacions similars, potser perquè la literatura és cada cop més minoritària enfront de l’audiovisual.

Víctor García Tur és el nostre rei del pastitx, del plagi-homenatge, del cadàver exquisit i de la broma postmoderna. Cada llibre seu suporta sobre les espatlles una càrrega de referents culturals que podrien arribar a aclaparar si no fos perquè l’autor els sap articular en unes trames on sovinteja la intriga, l’interès i l’humor. A la seva darrera novel·la Els claustres (Editorial Comanegra) homenatja el Vertigo de Hitchcock (o era el de Boileau-Narcejac?), com queda explicitat des de la coberta. Víctor, que fa doblet com a dissenyador gràfic, sempre posa molta cura en les tipografies i les imatges que fan de carta de presentació dels seus llibres, aquí amb clars ecos de Saul Bass.

Tot i que l’acció es trasllada a la Nova York dels anys 60 i el protagonista esdevé un català fill de l’exili sense ofici conegut, la trama té molts punts de contacte amb les seves dues obres inspiradores. Així, el desocupat Muntadas rep l’encàrrec de seduir una dona rica per tal de comprometre-la i provocar un divorci que permetrà al marit un nou matrimoni. No cal ser gaire perspicaç per intuir que aquí hi ha gat amagat, que res no és el que sembla i que les coses no sortiran com calia esperar. 

Pel camí establirem contacte amb la contracultura de l’època (els hippies, les drogues, l’oposició a la guerra del Vietnam), els saraus de l’alta societat (amb una rèplica del famós ball en blanc i negre que va organitzar Truman Capote), la família Kennedy o l’avantguarda artística amb la presència de dos pintors abstractes tan reals com fou Agnes Martin i és David Reed. També, via l’anomalia museística que és The Cloisters, connectarem amb les monges medievals o el monestir de Cuixà.

No totes aquestes referències funcionen igual: de vegades s’integren bé a l’argument, o resulten gracioses —com l’aparició d’una Judy i una (falsa) Madeleine, com les de Vertigo, o l’espiral al desguàs de la dutxa, pur detall Psicosi—, d’altres poden sonar una mica forçades. A més, amb aquest tipus de textos gens innocents, el lector atent pot caure en la sobreinterpretació i llegir en la novel·la més intencions de les que l’autor va preveure. Per exemple, per què el protagonista es diu Muntadas? García Tur ha volgut homenatjar el nostre Antoni Muntadas, cèlebre creador audiovisual? Ha volgut picar l’ullet a la seva amiga Irene Pujadas? Si continuem per aquí, no acabaríem mai.

De totes maneres no cal convertir-se en detectiu cultural per gaudir d’Els claustres, un thriller urbà, intrigant, propulsiu i sofisticat, que defuig els clixés de l’actual novel·lística catalana per oferir-ne una alternativa del tot refrescant.

No pas per a vells

No es país para viejos ha estat el meu primer Cormac McCarthy i, com que l’autor té fama de sorrut i rude, vull fer-ho sonar com gairebé una pèrdua de virginitat. I això que m’adverteixen que no és una novel·la de les més típiques entre les seves, ja que el seu llenguatge és deutor d’uns orígens com a guió cinematogràfic. De fet, dos anys després de la seva publicació els germans Coen van afanyar-se a escriure una adaptació modèlica on, afegint-hi el seu humor elusiu, un gran sentit visual del paisatge i una interpretació terrorífica de Javier Bardem, van assolir un dels punts culminants de la seva carrera. Potser aquest és el motiu principal que el títol ens soni tant —apart de l’afició universal que tots sentim per les frases sentencioses—, més enllà de les consideracions de la crítica. 

La trama està estructurada a tres bandes amb el caçador Llewelyn Moss al seu centre, un home que es topa accidentalment amb una massacre produïda per una avortada operació de drogues i que decideix endur-se els diners del botí sense atendre a les conseqüències. El robatori desencadenarà la persecució de diversos grups de malfactors agreujats, d’entre els quals destacarà el cruel sicari Anton Chigurh, tot i que sigui difícil escatir perquè s’hi fica. Finalment, el xèrif Ed Tom Bell, al llindar de la jubilació intenta aportar una mica d’autoritat moral davant de tal desgavell.

La natura de guió cinematogràfic que dissimula la novel·la es percep en escenes plenes d’acció, on hi ha molt moviment físic, molta manipulació d’objectes i molta descripció de vehicles i armes, però sobretot en uns llargs diàlegs, a penes marcats tipogràficament, sincopats i el·líptics com ràfegues de metralleta. 

¿Alguna cosa más?

Eso ya lo ha preguntado. 

Es que tendría que ir cerrando.

Ir cerrando.

Sí, señor.

¿A qué hora cierran?

Ahora. Cerramos ahora.

Eso no es ninguna hora. A qué hora cierran.

Normalmente al anochecer. Cuando anochece.

Chigurh se quedó masticando despacio. No sabe de qué está hablando, ¿verdad?

¿Perdón?

Digo que no sabe de qué está hablando.

Estoy hablando de cerrar, de eso.

¿A qué hora se acuesta?

¿Perdón?

Está un poco sordo, ¿no? Digo que a qué hora se acuesta.

Pues… más o menos a las nueve y media. Alrededor de las nueve y media.

Chigurh se echó más anacardos en la mano. Puedo volver luego, dijo.

Luego estará cerrado.

Bueno.

¿Para qué va a volver, si va a estar cerrado?

Eso lo dice usted.

Aquesta tècnica fa la lectura tan ràpida com tensa, especialment en els diàlegs on intervé el letal i imprevisible Chigurh. Llàstima dels monòlegs del xèrif —figura topiquíssima del professional a punt de retirar-se, amb trauma patern a les espatlles— que no podrien ser més reaccionaris en el seu missatge moralista. Amb tot queda de la lectura un regust inquietant, d’un món que ha perdut el nord i on només la mort triomfa.

Per acabar bé l’any (i XI)

 Més films:

• «Wallace and Gromit: Vengeance Most Fowl» de Nick Park i Merlin Crossingham: trepidant i divertidíssima seqüela de «The Wrong Pants», amb un clímax que ni «Missió: Impossible». Totes les pel·lícules haurien de ser així.
• «Treasure» de Julia von Heinz: una dona de Nova York (Lena Dunham) acompanya el seu pare supervivent de l’Holocaust (Stephen Fry) en un viatge per Polònia poc després de la caiguda del Teló d’Acer. El to tragicòmic no acaba de quallar, potser perquè Dunham és una actriu justeta. D’una temàtica similar, la recent «A Real Pain» és lleugerament superior.
• «Kinds of Kindness» de Yorgos Lanthimos: pel·lícula d’episodis amb els mateixos actors fent diferents papers. Com era d’esperar, es tracta d’una marcianada, però molt més digerible que l’anterior «Poor Things».
• «Los destellos» de Pilar Palomero: delicadíssim retrat de l’agonia i mort d’un ésser estimat (o que alguna vegada ho va ser). Impecable tercet protagonista.
• «The Room next Door» de Pedro Almodóvar: aquí també es narra una agonia i mort, però no en família sinó entre amigues. El resultat no pot ser més estètic, però també més fred (i amb algun grinyol en el guió).
• «The Apprentice» d’Ali Abbasi: o els inicis de l’imparable carrera d’un home anomenat Donald Trump. Un film inesperadament notable i amb un Sebastian Stan que mereixeria tots els premis.
• «Drive-Away Dolls» d’Ethan Coen: en separar-se els dos famosos germans, mentre Joel dirigia un Shakespeare, Ethan es despenja amb una esbojarrada comèdia lesbiana de sèrie B. Ja sé que és lleig comparar.
• «Trap» de M. Night Shyamalan: un disbarat de guió d’un director especialitzat en aquest tipus de despropòsits. Amb tot, impossible de deixar a mitges.
• «Gladiator II» de Ridley Scott: de manera similar a Tim Burton, el veterà director també es refugia en segones parts d’èxits antics. Se’n surt pel costat de l’espectacle exagerat, però no produeix cap entusiasme.
• «Wicked (primera part)» de Jon M. Chu: m’esperava una beneiteria similar a la de «Barbie»; però aquest musical fantasiós i colorista m’ha arravatat totalment. El que no és raonable és la seva durada: penseu que és només l’adaptació del primer acte de l’obra i dura més que tota la peça original.

Per acabar bé l’any (VIII)

Més pel·lícules:

• «La casa» d’Álex Montoya: notable adaptació de la novel·la gràfica de Paco Roca que preserva miraculosament tant els tons com l’emotivitat de l’original.
• «Furiosa» de George Miller: no sabria dir el perquè —després d’haver-me entusiasmat tant amb «Fury Road»—, aquesta seqüela m’ha deixat una mica fred. I això que la perícia del director, el seu ritme trepidant i les escenes per treure’s el barret són molt similars.
• «Godzilla Minus One» de Takashi Yamazaki: no passa sovint que conflueixin el gènere kaiju, els personatges ben dibuixats i un marc històric molt determinat. Afegiu-hi bons efectes especials i la recomanació s’escriu sola.
• «Sous la Seine» de Xavier Gens: mentre París es prepara per l’Olimpiada, a les aigües del Sena comencen a aparèixer taurons. Al contrari que el film anterior, aquest és un disbarat absolut; però de vegades el cervell et demana relaxar-se sense sentiments de culpa.
• «The Old Oak» de Ken Loach: o els problemes que suposen per a un poble miner en decadència l’aparició d’un grup de refugiats sirians. Loach tenyeix aquí el seu cinema social d’una pàtina de sentimentalisme i propòsits conciliadors que resulten reconfortants.
• «Casa en flames» de Dani de la Orden: les famílies mal avingudes sempre ofereixen un bon espectacle; molt millor quan els actors (com aquí) estan especialment inspirats. Un èxit gens sorprenent.
• «Io capitano» de Matteo Garrone: l’odissea de dos joves de Dakkar que volen accedir a Europa. Malgrat algun toc oníric, resulta absolutament creïble. Un film que ajuda a repensar la immigració i que hauria de veure tothom.
• «Le Comte de Monte-Cristo» d’Alexandre de la Patelière: la novel·la de Dumas aporta la seva trama imparable a una producció per altra banda espectacular. Possiblement la versió definitiva del clàssic.
• «Beetlejuice Beetlejuice» de Tim Burton: el director, en hores baixíssimes, recorre a un dels seus primers èxits a la recerca d’inspiració. El resultat és tan fresc com un àpat reescalfat. 

Per acabar bé l’any (V)

 Pel que fa a pel·lícules, una selecció:

• «Barbie» de Greta Gerwig: ha passat un any i espero que el suflé s’hagi desinflat una mica, perquè francament no n’hi havia per tant. Simplista i no gaire divertida; per molt que s’esforcessin a injectar-li feminisme, no deixa de ser una nina nascuda amb el pecat original del sexisme.
• «The Holdovers/Els que es queden» d’Alexander Payne: simpàtic i emocionant conte nadalenc que potser s’ha sobrevalorat un xic massa.
• «Poor Things» de Yorgos Lanthimos: tant aquest monstre de Frankenstein sexualitzat que fa Emma Stone com l’excessiu disseny de producció se’m van fer bola. M’han agradat més altres coses del director.
• «Perfect Days» de Wim Wenders: una oda encisadora als petits plaers de la vida. T’agafen ganes d’anar-te’n a netejar vàters a Tòquio.
• «Priscilla» de Sophia Coppola: la directora prossegueix el seu martirologi de «pobres noies riques» perquè jo pugui continuar detestant-la.
• «All of Us Strangers» d’Andrew Haigh: desolador conte de fantasmes amb bones dosis de solitud, trauma i ferides no tancades. Amb el plus de la presència d’Andrew Scott i Paul Mescal. 
• «May December» de Todd Haynes: per preparar el seu paper en una pel·lícula una actriu (Natalie Portman) entrevista la dona a qui encarnarà (Julianne Moore), abusadora convicta d’un menor amb el que va acabar casant-se. Un guió massa recargolat que no m’he acabat de creure.
• «American Fiction» de Cord Jefferson: perspicaç i divertida adaptació d’una novel·la de Percival Everett sobre els estereotips que pesen sobre els artistes de raça negra. Jeffrey Wright, sensacional, com gairebé sempre.
• «El mundo sigue» de Fernando Fernán Gómez: recuperació d’una d’aquelles rareses en les quals el seu director, entre el sainet i el neorealisme, donava una visió descarnada de l’Espanya de l’època. 
• «Dune 2» de Denis Villeneuve: malgrat el rerefons religiós (que no em podria relliscar més), no es pot negar que Villeneuve torna a aconseguir una barreja molt reeixida de gran espectacle i cinema d’autor.
• «La estrella azul» de Javier Macipe: un sentit homenatge a un músic desaparegut que és també un dels debuts més màgics de l’any. Absolutament recomanable. 
• «Custòdia compartida» de Xavier Legrand: una mena de «Kramer contra Kramer» que deriva en thriller violent. Amb un terrorífic Denis Ménochet.
• «El maestro que prometió el mar» de Patricia Font: la història és molt bonica i molt trista, de manera que es guanya fàcilment l’espectador; però, malgrat el bon treball d’Enric Auquer, no deixa de ser una pel·lícula justeta.
• «Wish» de Chris Buck: se suposa que Disney intenta fer animació per a tots els públics, però els seus últims intents m’han semblat incomprensibles (i soporífers). Lamentablement han encomanat Pixar.
• «La chimera» d’Alice Rohrwacher: una nova mostra de les virtuts inusuals de la directora italiana, on es combinen sense fractura l’humanisme, la sensibilitat i l’imprevisible. Li donaria tots els premis.
• «C’è ancora domani» de Paola Cortellesi: exemple palès d’entabana-audiències on, sota una pàtina de feminisme superficial, presenta la violència domèstica com una coreografia i manipula l’espectador amb un guió ple d’enganyifes.
• «Challengers» de Luca Guadagnino: potser no hi ha un director més superficial que Guadagnino, però s’apanya molt bé per enllaminir-nos amb un muntatge trepidant, una banda sonora de primera i un trio d’actors d’indubtable atractiu eròtic. És fàcil oblidar que el tennis no m’interessa gens.

Maestro (Netflix)

D’ambició no li’n falta a l’actor Bradley Cooper: després de refer força bé A Star is Born, un títol que ja comptava amb tres versions pel record, amb Maestro s’ha enfrontat a narrar la vida d’una figura tan complexa com la de Leonard Bernstein. Cert que s’ha centrat sobre tot en el seu agitat matrimoni amb l’actriu Felicia Montealegre, mentre que de la seva prodigiosa carrera el film gairebé només en dona notícia a través de dos resums viquipèdics ran de sengles entrevistes. De fet ni les relacions homosexuals de Leonard, que tant alteraren l’equilibri conjugal dels Bernstein, passen d’un tractament superficial que ofereix més incògnites que respostes.

Segurament és un enfocament que no satisfarà gairebé ningú, ni els melòmans ni els tafaners morbosos, tot i que la brillant banda sonora és un potent consol. No es pot negar que Cooper s’hi esforça per merèixer el títol d’auteur, tot fent servir moviments de càmera extravagants i canvis entre imatges en blanc i negre i en color. Per cert, potser caldria revisar aquest clixé de representar el passat en blanc i negre, com si la vida fos un correlat fidel de la història de la fotografia, quan en realitat són sovint els records més llunyans els que presenten els colors més vívids.

Però on Cooper fa patir més és quan malda per reproduir exactament el físic i la gestualitat del músic. Malgrat les molt aparents pròtesis que fa servir, els ulls i la boca són inconfusiblement els de l’actor, i fa l’efecte com si li afloressin de sota el maquillatge en un cas de possessió maligna. En tot cas aquests treballs exhibicionistes semblen tenir la vista posada en futurs guardons més que no pas en una narrativa sòlida i atraient. Un exemple d’aquests esforços malaguanyats el trobem a la llarga escena (ben bé deu minuts) en la qual Cooper dirigeix el final de la Segona de Mahler. No dubto que mimetitza a la perfecció els gestos de Bernstein, però més enllà de l’expansiu plaer que produeix la música de Mahler, la seqüència no contribueix de cap manera al pretès discurs del film.

Maestro compta però amb un arma gens secreta en la presència de Carey Mulligan. Sento una lleial flaca per aquesta actriu britànica que trobo que sempre ho fa bé. El guió li ho posa fàcil, perquè li toca morir en escena, però ella està igualment estupenda i gairebé justifica la visió d’un film una mica avorridot.

Platillos volantes - Sexy Beast - Llévame conmigo

 

Les recents El otro lado i Espíritu sagrado han reconegut de forma implícita o explícita, per la seva forma empàtica de contemplar els creients en fenòmens paranormals, el deute que tenen amb Platillos volantes, la pel·lícula gairebé de culte que va estrenar Óscar Aibar l’any 2003. Es basava en fets reals: l’aparició l’any 72 dels cadàvers decapitats de dos treballadors del tèxtil, aficionats a la ufologia, prop de l’estació de Torrebonica.

El guió d’Aibar i Jorge Guerricaechevarría incideix en la grisor repressiva de l’últim franquisme i introdueix algunes notes còmiques entre el costumisme i la picaresca. L’ambientació dels primers setanta m’ha semblat molt reeixida i m’ha fet molta gràcia trobar actors i actrius catalanes omplint tots els petits papers. Els deliris dels dos protagonistes, ferms creients en un imminent contacte amb els alienígenes, té un cert punt de tendresa, com ho tenen les interpretacions de Jordi Vilches i del malaguanyat Ángel de Andrés López. Si no coneixíeu el film, val la pena recuperar-lo. El trobareu a Movistar+. 

Jonathan Glazer va debutar en el llargmetratge amb Sexy Beast (Filmin) després d’una multipremiada carrera en el camp dels videoclips i els espots publicitaris. Aquesta experiència és nota en el molt creatiu muntatge d’un entretingut film rodat a Almeria que sembla prefigurar les pel·lícules de gàngsters de Guy Ritchie. La història en si no és gaire original —la del delinqüent feliçment retirat a qui reclamen per realitzar un últim robatori—, però l’execució és sempre imaginativa i amb bons girs de guió. Compta amb la solidesa interpretativa de Ray Winstone i d’Ian McShane, però és el molt inquietant Ben Kingsley qui s’erigeix en el rei de la funció.

Te llevo conmigo de Heidi Ewing (a Netflix) és un documental ficcionalitzat a mitges sobre dos homes mexicans que es van enamorar de joves i que van optar per buscar fortuna als Estats Units. Interpretada per actors en la primera part i després pels propis protagonistes de la història, el film narra amb veracitat i sense necessitat de carregar les tintes tant l’homofòbia encara present a la societat mexicana com les dificultats que comporta la immigració. Més interessant en la primera meitat i una mica divagant en la part pròpiament documental és amb tot una sòlida aportació a unes experiències d’abast universal.

«Bon dia, tristesa», Françoise Sagan

Bon dia, tristesa, Françoise Sagan
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena edicions, febrer de 2020

Potser costa d’entendre ara, gairebé setanta anys més tard, l’escàndol que va representar l’aparició d’aquesta novel·la escrita per una noia de disset anys sobre una noia de la seva mateixa edat que mantenia relacions sexuals sense cap sentiment de culpa ni cap càstig per part de la providència. El rebombori que va envoltar la publicació va impulsar el llibre a la categoria de bestseller i bastí els fonaments de la fortuna de Sagan, que es prolongà durant les dècades següents.

Ignoro quina és la cotització present de l’obra de l’autora, però la seva novel·la de debut continua funcionant perfectament i sorprèn la maduresa estilística que exhibeix, tot i tractar-se d’un text de clara inspiració adolescent. En efecte, la Cécile narradora i protagonista és una estudiant de batxillerat de disset anys que conviu amb un pare vidu, hedonista i faldiller. La seva relació, irresponsable i frívola, revela un tan bon enteniment, que gairebé voreja l’incest. Aquest agradable equilibri perillarà quan aparegui l’assenyada Anne, una dona de l’edat del pare, que pretendrà tallar-li les ales per la via del matrimoni. Cécile no dubtarà a emprar els recursos menys ètics per foragitar Anne de les seves vides.

El llibre reflecteix molt bé aquest egoisme adolescent que posa l’interès personal com a impuls rector, tot prescindint de les conseqüències que pugui tenir pels altres. No trobem en Cécile ni escrúpols ètics ni remordiments, només la propensió al plaer i a la llibertat d’acció. Que pugui ser considerada reprovable no impedeix que el seu retrat ens sembli molt real.

Havia de reaccionar absolutament, retrobar el meu pare i la nostra vida d’abans. Amb quins encisos no s’engalanaven per a mi tot d’una els dos anys joiosos i incoherents que acabava de viure, aquells dos anys de què l’altre dia havia renegat tan de pressa…! La llibertat de pensar, i de malpensar i de pensar poc, la llibertat d’elegir jo mateixa la meva vida, d’elegir-me jo mateixa. No puc dir de «ser jo mateixa» perquè només era una pasta modelable, però si més no de refusar els motlles.

Concisa, ben estructurada, amb l’expressió precisa, penetració psicològica i detalls il·luminadors, no hi ha dubte que Bon dia, tristesa continua sent un perfecte «petit plaer» literari.

Prova de l’èxit del llibre fou l’adaptació cinematogràfica que només va trigar quatre anys en arribar. Dirigia el molt prestigiós Otto Preminger i no es pot dir que fos una mala pel·lícula. Pren la poc justificada decisió de presentar la història com un llarg flash-back en Technicolor, emmarcat per escenes en blanc i negre que figuren el present. El retrat de la societat benestant que visita caves existencialistes (atenció, Juliette Greco!) i estiueja a la Côte d’Azur és tan luxós i irreal com només Hollywood podia imaginar, però constitueix un magnífic espectacle escapista. Els protagonistes, inevitablement, passen de francesos a britànics de manera que ara la ficció té lloc entre «guiris». En aquest sentit no acabo de veure David Niven com a seductor impenitent, més aviat l’imagino en un club privat londinenc amb el seu cigar i el seu whisky amb ginger ale. Deborah Kerr també esdevé entre ridícula i inadequada quan ha de mostrar el seu desengany. La que surt més ben parada és la Cécile de Jean Seberg, que amb el cabell curt i els pantalons pirates prefigura l’americana d’À bout de souffle. Magnífics els paisatges i els crèdits de Saul Bass, esclar!

Leave the World Behind - Nasty Baby

La conspiranoica Leave the World Behind de Sam Esmail (a Netflix) sembla especialment dirigida a alimentar el complex de persecució tan abundant entre el públic americà. Mitjançant una pausada manipulació de l’espectador, en la qual intervé molta truculència, efectes sonors enervants i una càmera de moviments extravagants, el film pretén dir moltes coses sense acabar explicant-ne cap. Les interpretacions són molt superiors al material que han de defensar i, si Julia Roberts continua demostrant la seva infal·libilitat, aquí és Mahershala Ali qui més brilla. En tot cas, i malgrat les seves mancances, és una obra absorbent impossible de deixar a mitges.

El xilè Sebastián Silva escriu, interpreta i dirigeix la desconcertant Nasty Baby (a Filmin). Durant dos terços de la pel·lícula sembla que ens trobem en un competent relat costumista sobre una parella d’homes de Nova York que intenta tenir un fill a través de la inseminació d’una amiga, amb els problemes que això comporta. En el tram final la intervenció d’un home desequilibrat que ataca la parella amb insults homòfobs provocarà una situació d’inusitada violència. 

Bones actuacions de Kristen Wiig i del sexy Tunde Adebimpe, més les cares conegudes de Mark Margolis (Breaking Bad), Reg E. Cathey (House of Cards) i Alia Shawkat (Arrested Development); però les tonalitats discordants de la trama no acaben de lligar. A més, quan un personatge actua completament fora del seu rol establert, és inevitable que l’espectador se senti alienat. Una pena.