Sota l’ombra del virus

Retorno a l’estrella única que fou Pedro Lemebel i al seu «Loco afán. Crónicas de sidario» de 1996, un recull publicat en el seu dia per Anagrama i que ara només es pot trobar, en versió ampliada, a la Seix Barral de Xile. El llibre es compon de textos breus amb format de crònica periodística, tot i que no em puc imaginar quin mitjà seria capaç de publicar-los a les seves pàgines. Gairebé tots ells incideixen d’una o altra forma en la vida de gais i «travestidos» (en realitat transsexuals) xilens en un període que abasta des de les últimes festes dels temps de la Unidad Popular fins el retorn de la democràcia. I encara més ens parlen de la pandèmia de la sida, que va dominar gairebé tots aquells anys amb una collita roja de malaltia i mort.

De totes maneres Lemebel no carrega les tintes d’una situació ja d’entrada dramàtica i hi barreja bones dosis d’humor descarnat per descriure les prolongades agonies dels seus amics. Així a la primera secció del llibre ja ens il·lustra sobre els últims dies de la Regine, la Madonna o la Loba Lamar i ho fa amb una prosa àgil, descarada i àcida que deu tenir pocs equivalents en llengua castellana:

La foto no es buena, está movida, pero la bruma del desenfoque aleja para siempre la estabilidad del recuerdo. La foto es borrosa, quizás porque el tul estropeado del sida entela la doble desaparición de casi todas las locas. Esa sombra es una delicada venda de celofán que enlaza la cintura de la Pilola Alessandri, apoyando su cadera maricola en el costado derecho de la mesa. Ella se compró la epidemia en Nueva York, fue la primera que la trajo en exclusiva, la más auténtica, la recién estrenada moda gay para morir. La última moda fúnebre que la adelgazó como ninguna dieta lo había conseguido. La dejó tan flaca y pálida como una modelo del «Vogue», tan estirada y chic como un suspiro de orquídea. El side le estrujó el cuerpo y murió tan apretada, tan fruncida, tan estilizada y bella en la economía aristócrata de su mezquina muerte.

La perspectiva «queer» aporta noves formes de parlar de personatges ben coneguts com Rock Hudson, Lucho Gatica, Joan Manuel Serrat (a qui no perdona l’estricta heterosexualitat de totes les seves cançons) o Raphael (del qual lloa, en canvi, les seves calculades ambigüitats). O bé la carta amb un humor de rerefons tràgic on un malalt li demana a Liz Taylor una de les seves pedres precioses per poder comprar-se medicaments:

Hasta han dicho que tú estás contagiada, por eso la baja de peso. Basta mirar las fotos de hace algunos años, no había modelito que te entrara. Y ahora, tanto amor con los homosexuales sidosos. Tanto cariño por ese Jackson, el Cristo pop que canta «dejad que los niños vengan a mí». Mira tú, de dónde tanta adhesión. Tanto amor con los maricas, como la Liza Minnelli, la Barbra Streisand y la María Félix. Todas esas estrellas que amamantan a las locas como perritos regalones. Como si las maricas fueran adornos de uso coqueto. Como si fueran las joyas del Nilo o el último fulgor de una Atlántida sumergida.

També la situació de Lemebel —amb arrels indígenes, arraconat en un extrem de l’hemisferi austral— li serveix per denunciar com la majoria de la militància gai està en mans d’homes blancs de classe mitja i alta. És reveladora la seva visita al Stonewall Inn de Nova York, antany focus de la revolta de les boges negres i llatines, actualment punt de visita obligada per a turistes pàlids i conscienciats. 

Tot i que actualment «Loco afán» em temo que només es pot aconseguir a través de la web, crec que la seva lectura paga tots els esforços. 

Espectres de velles pandèmies

El diumenge comentava com alguns espectadors de «Queer as Folk» l’havien considerada excessivament escapista, ja que no havia volgut entrar en problemes de primer ordre com era la pandèmia de la sida. Cert que a finals dels anys 90 el tractament de les infeccions per VIH havia progressat considerablement i havia convertit la malaltia en crònica i no necessàriament mortal (almenys en els països del Primer Món); però, d’aquí a no fer-ne ni una sola menció hi havia un marge ampli de maniobra.

En anys posteriors Russell T Davies va prosseguir la seva triomfal carrera amb títols com «Casanova», la renovació de «Doctor Who», «Years and Years» o els clàssics LGTB «Banana» i «Cucumber»; però sembla que no va oblidar els retrets que li havien fet a propòsit de «Queer as Folk». Finalment el gener de 2021 va estrenar a Channel 4 (i HBO) la sèrie «It’s a Sin», la seva crònica particular sobre els temps més durs de l’epidèmia de la sida.

De manera similar a «Queer as Folk», parteix de tres joves protagonistes, en aquest cas acabats d’arribar als ambients gais de Londres. Ritchie (Olly Alexander) procedeix de l’illa de Wight i ha vingut a la capital a estudiar dret; però, aliat amb la seva amiga Jill (Lydia West), aviat comença a somiar amb una carrera en el teatre. Roscoe (Omari Douglas) ha de fugir de casa, quan el seu religiós pare amenaça amb endur-se’l a Nigèria per redreçar-lo del seu efeminament. Per fi, Colin (Callum Scott Howells) és un gal·lès molt discret, que comença a treballar com aprenent en un sastre de Saville Row. Aquests personatges i alguns altres acaben compartint casa tot formant una mena de família alternativa, informal i cordial refugi de pàries heterodoxos.

Els cinc capítols, datats successivament els anys 1981, 1983, 1986, 1988 i 1991, van documentant l’aparició i desenvolupament de la pandèmia a partir de la incidència d’uns casos de càncer rars i mortals. «It’s a Sin» va repassant amb l’exactitud de qui ho ha viscut de primera mà cadascuna de les etapes de l’expansió d’aquella malaltia desconeguda i desconcertant. Hi retrobarem tots els detalls sobre aquella desgraciada història, les teories peregrines sobre l’origen del virus —des de la negació de la seva existència fins a les cabòries conspiratives més absurdes—, l’aïllament avergonyit i les actituds d’irresponsabilitat suïcida, els màrtirs indefensos i culpabilitzats per la societat, la cessació d’implicació d’alguns professionals de la medicina i el sacrifici d’uns altres, la inacció dels polítics i el paper fonamental de l’activisme, la solidaritat d’alguns i el rebuig de molts…

Aquesta revisió resulta tan dolorosa com plena de ràbia, una ràbia inevitable quan es contempla el rastre de joves cadàvers que va deixar l’epidèmia al seu pas. Vista en el moment present «It’s a Sin» revela uns fets que, amb algunes variacions, s’han repetit amb l’epidèmia de la COVID-19, tot demostrant que de l’experiència de la sida n’hem preservat algunes lliçons, però n’hem oblidat d’altres.

Sèrie absolutament recomanable, tot i que m’hagués agradat que Russell T Davies l’hagués feta alguns anys abans [«Longtime Companion» i «And the Band Played On» ja tocaren territori similar des del punt de vista americà tan aviat com els anys 1989 i 1993 respectivament], té una estructura dramàtica eficaç i unes dosis de ràbia molt convenients. Els actors, sovint poc coneguts, estan irreprotxables (amb intervencions també de Neil Patrick Harris, Stephen Fry i una molt desagradable Keeley Hawes).

No tan rars

Vint anys més tard potser serà difícil fer-se una idea exacta de la revolució que va representar l’estrena de «Queer as Folk» el 23 de febrer de 1999 al Channel 4 britànic. Russell T Davies, guionista amb un passat dedicat bàsicament a la televisió infantil, presentava una sèrie protagonitzada per un tercet de joves homosexuals decidits a viure les seves vides sense més manies, en una època en la qual la televisió reservava els personatges LGTB per papers d’amic graciós o de màrtir involuntari. Ja el títol era una declaració d’intencions: partint de l’expressió «there’s nowt so queer as folk» («no hi ha res més estrany que la gent») escurçada en «queer as folk», o sigui «els rars [queers] considerats com a gent». Dit amb altre paraules, que la gent de sexualitat considerada heterodoxa era gent tan normal com qualsevol altra.

La sèrie se centrava en tres nois gais de Manchester —que no s’ambientés a Londres ja es podia considerar revolucionari— que passaven moltes de les seves hores lliures en els bars d’ambient de Canal Street. Stuart Allen Jones (Aidan Gillen) era un executiu publicitari d’èxit amb una promiscuïtat sexual gairebé llegendària. El seu millor amic Vince Tyler (Craig Kelly), un encarregat de supermercat més aviat discret, estava secretament enamorat d’ell. L’adolescent Nathan Maloney (Charlie Hunnam) encara estava a l’institut però ja venia disposat a menjar-se el món amb els seus aires d’angelet ros.

Les trames intentaven ser realistes, amb una soterrada celebració d’un mode de vida fora de la norma i escasses incursions en el drama. Hi havia sortides de l’armari (poc traumàtiques), problemes amb la família (que se solien acabar arreglant), gelosia i banyes (de baixa intensitat) i aventures d’una nit amb resultat variable (com li passa a tothom). L’incident més greu afectava un personatge secundari que moria per culpa d’una droga adulterada. Com passaria després amb altres sèries centrades en personatges LGTB —potser totes elles inspirades en els serials precursors d’Armistead Maupin— el nucli d’amics que compartien experiències i constituïen un refugi quan venien mal dades esdevenien una «família d’elecció» amb uns lligams sovint més sòlids que els de la família real.

En el seu moment «Queer as Folk» va ser rebuda amb diversitat d’opinions. Els més militants hi van trobar massa frivolitat i una absència total de mencions a l’epidèmia de la sida; mentre que els més moderats es van escandalitzar per unes escenes sexuals força explícites i versàtils, encara que no s’hi mostrés cap nu integral. Malgrat les crítiques, la primera temporada de 8 episodis va tenir continuació l’any 2000 amb dos episodis especials d’una hora de durada. No va trigar a haver també una adaptació amb el mateix títol a l’altre costat de l’Atlàntic. Es mantingué durant cinc temporades entre 2000 i 2005, i com sol passar amb la translació de les sèries britàniques als Estats Units, va resultar més inclusiva i conciliadora, però molt menys àcida.

Actualment la «Queer as Folk» britànica es pot veure a través de la plataforma Filmin i conserva bona part de la seva frescor, encara que la transgressió hagi sigut superada pel pas dels anys. Té la gràcia suplementària de poder contemplar a un Aidan Gillen a anys llum del Petyr «Littlefinger» Baelish de «Joc de trons» i a un Charlie Hunnam molt abans de «Sons of Anarchy». El morbo està servit. 

Tèbia tirant a freda

Un altre d’aquells llibres que llegeixo perquè me’l regalen (una altra qüestió seria preguntar-se per què coi em regalen llibres com aquest). «Zona caliente» de Richard Preston (editorial Salamandra) sobre l’aparició d’una nova generació de virus especialment letals com l’èbola i similars. Sembla ser que l’obra està molt ben documentada —l’autor és especialista en fer divulgació científica amb especial dedicació a les afeccions víriques— i descriu amb precisió uns fets que es van esdevenir a la dècada dels 80, començant pels primers casos detectats al Congo i més tard per l’epidèmia que va delmar tots els simis d’uns laboratoris dedicats a la investigació governamental. Malgrat l’origen documental, el llibre està escrit en forma novel·lada, el que no deixa de produir un efecte una mica artificiós, ja que és evident que l’autor s’ha hagut de prendre algunes llicències, quan escriu coses com:

«Estoy incubándolo. Pero ¡si estoy en la flor de la vida! ¿Me dolió la cabeza ayer? ¿Tengo dolor de cabeza ahora mismo?» Se tocó la frente. Se sentía bien. «Que no me duela la cabeza el décimo día no significa que no vaya a tener dolor de cabeza mañana o pasado. ¿Con cuánta fuerza aspiré cuando olfateé el matraz? ¿Rocé la tapa? Eso habría esparcido el material. No me acuerdo. ¿Me restregué luego los ojos con los dedos? No me acuerdo. ¿Me toqué la boca con los dedos? Puede que sí, pero no lo sé.»

El cos principal del llibre es dedica a la lluita contra rellotge per part de l’exèrcit dels Estats Units per tal que l’epidèmia simiesca no es transmeti als humans. La descripció de la metodologia preventiva emprada és indubtablement didàctica, però no seria tan interessant si no estigués escrita en to de «thriller» angoixant, on cada contratemps —un guant foradat, una punxada accidental, un mico que s’escapa— representa una possibilitat letal. De totes maneres, després de fer-nos patir durant més de dues-centes pàgines, l’epidèmia es queda en no res, ja que es descobreix que no afecta els humans. És una mica similar al que va passar amb la grip aviar asiàtica que, després d’espantar-nos dient que venia el llop, va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut.

Aquest desenllaç, tot i que és favorable a la pervivència de la raça humana, no deixa de ser un anticlímax; no acabo d’entendre com aquest llibre va ser un èxit de vendes en el seu moment. Definitivament, sóc un negat per copsar els mecanismes dels «best-sellers». Tampoc es pot dir que alguns fragments siguin especialment agradables d’entomar:

Monet se marea y se siente muy débil, la columna se le dobla y pierde el sentido del equilibrio. La habitación gira y gira a su alrededor. Está entrando en estado de «shock». Se inclina hacia delante, la cabeza entre las rodillas, gime y sufre un violento vómito de sangre que se desparrama por el suelo. Pierde la conciencia y se cae. El único sonido que emite es el de las arcadas mientras sigue vomitando, ya inconsciente. Luego se oye un ruido, como de una sábana que se rasga; es el que producen los intestinos cuando el esfínter se abre y expulsa sangre por el ano. La sangre va mezclada con revestimiento intestinal. Se ha desprendido de las tripas. Monet ha colapsado y se deshace en sangre.

Aquesta descripció tan acolorida, llegida a la sala d’espera del metge, pot constituir una experiència inoblidable. Tot i això el llibre ha estat adaptat en format mini-sèrie protagonitzada per Julianna Margulies: no la penso veure (tampoc crec que valgui gaire la pena). Per acabar-ho d’adobar, aquesta «Zona caliente» no em sembla la companyia més tranquil·litzadora en temps de coronavirus rampants.

Còmics del dilluns (2)

El següent còmic que vaig llegir dilluns és “Pedro y yo” de Judd Winick (Astiberri, 2008), també basat en fets reals i aquest cop sense necessitat de canviar el nom dels protagonistes, atès que la seva història havia sigut molt publicitada.

La cosa va anar així. L’any 1993 Judd Winick era un autor de còmics principiant que per motius econòmics va participar a la tercera temporada de “Real World San Francisco”, un programa en el qual set joves convivien durant mig any en una mateixa casa; però que, enlloc de dedicar-se a dropejar com a “Gran Hermano”, continuaren fent les seves activitats habituals en el món exterior. A Winick li tocà compartir habitació amb Pedro Zamora, un exiliat cubà de 22 anys, gai i seropositiu des dels 17 anys. La intenció de Zamora en participar al programa era la d’informar i sensibilitzar l’audiència sobre la prevenció de la seva malaltia.

Si bé la informació que té actualment el personal sobre la sida i la seva transmissió no és que sigui per tirar coets, l’any 93 la ignorància sobre aquesta qüestió estava molt més generalitzada. S’entendrà doncs que Judd Winick, malgrat considerar-se una persona de mentalitat oberta, albergués algunes reticències i es plantegés molts dubtes en relació a la convivència amb Pedro. “Pedro y yo” explica precisament com els dos joves es van fer amics, com l’exemple de l’un transformà la vida de l’altre, i a la vegada fa un homenatge a aquell coratjós cubà que moriria pocs mesos després.

Judd Winick publicà aquest llibre l’any 2000, quan ja tenia encarrilada una carrera com a dibuixant de super-herois (Green Arrow, Green Lantern…), i fou guardonat per això amb un munt de premis merescudíssims. Jo, ja us ho dic, no trobo els seus dibuixos gaire atractius i fins i tot em fan una mica d’angúnia; però sembla que a la majoria dels seus lectors no han molestat gens. El guió té aquell toc d’autoajuda, tan americà, que busca trobar en tot la part més escandalosament positiva i que, parlant del que es parla, ja m’està bé. És en tot cas un llibre molt didàctic i molt emocionant (i també divertit i romàntic), ideal per llegir-lo durant l’adolescència, encara que he de confessar que a mi —que de cap manera computo com adolescent— més d’una vegada se m’humitejà el lacrimal en els episodis més melodramàtics.

Així quedem que “Pedro y yo” és una obra més necessària que necessàriament artística. Recomanada.

U de desembre

Cada u de desembre m’enfronto al mateix debat intern: escriure o no sobre el significat de la diada. Se suposa que avui les bones consciències universals dedicaran uns segons dels seus pensaments als innombrables malalts de la sida i als encara més innombrables infectats de VIH que poblem el planeta. La nostra societat global imposa una solidaritat a temps parcial, que ens permet poder dormir a les nits sense que els malsons hi interfereixin. I bé, aquesta vegada, alguna cosa diré, ja que, qui millor que els afectats per prendre la paraula i confirmar que continuem aquí?

Les notícies al respecte no acaben de ser bones, però tampoc són del tot dolentes. Els nous casos d’infecció disminueixen globalment, fins i tot a l’Àfrica, gran vergonya sanitària del planeta. A Europa, el 90% dels casos els trobarem a Rússia i Ucraïna, dos països que van amagar el cap sota l’ala durant les primeres dècades de la pandèmia. A Espanya es confirma la minva anual de noves infeccions, tot i que han augmentat entre els homes que practiquen sexe amb homes, no sé si per ignorància o perquè la malaltia  ja no es percep com una amenaça mortal.

Quotidianament som presències invisibles que, des que hem abandonat l’esfera dels titulars escandalosos, podríem passar per inexistents. Tot i que, en general, l’atenció sanitària que rebem és empàtica, encara ens trobem de tant en tant amb l’infermera que es nega a fer-te una prova o el metge que et culpa de la teva malaltia i et retreu els diners que costes al contribuent. Es tracta de casos aïllats, però tremendament descoratjadors.

En temps de retallades crítiques, el nou esport nacional és buscar el cap de turc recipient de despeses que es podrien considerar supèrflues. El Nazgul convergent Boi Ruiz, el que defensava que, qui vulgui estudiar filologia, s’ho pagui de la seva butxaca, i el que ara vol que els contribuents més afortunats abandonin la sanitat pública i passin a les mútues privades, no augura res de bo. Confio, però, que malgrat tots els governs dels millors que se’ns venen a sobre l’any que ve, en una data com aquesta, continuaré escrivint sobre l’estat de la qüestió. O sobre l’absència de metros a les aventures de Tintín.

De moment, el futur immediat és prometedor. Paolo Conte aquesta nit. Demà un feliç aniversari. Passat demà, Munic. I després, l'infinit o més enllà.

El VIH i jo

El dia u de desembre es va celebrar com cada any la Diada Mundial contra la Sida. La xarxa va omplir-se de llaços vermells, de missatges de solidaritat, d’informació sobre prevenció i sobre la conveniència de fer-se el test, de denúncies sobre tantes situacions injustes (especialment als països menys desenvolupats, però no només allà) i de record pels amics que ja no són amb nosaltres. Són iniciatives que s’agraeixen i que són desgraciadament necessàries. La raça humana és tan bèstia que hem aconseguit que no hi hagi dia de l’any que no estigui dedicat a lluitar contra un o altre mal que nosaltres mateixos hem engendrat.

Vaig estar dubtant si fer o no la meva aportació a la diada i al final vaig decidir que seria que no. Al cap i a la fi, la meva lluita contra la sida és una tasca diària, i segurament tindrà més ressò informatiu, si en parlo ara, que no perdut entre la sobredosi de pensament únic del dia en que pertoca. Els dies mundials duren això, un dia, i l’endemà ja hi ha un altre damnificat que demana atenció (prostitució infantil, dones treballadores, comunitats indígenes… sobren els exemples). Ho trobo lògic i és de justícia; però com això del VIH és el problema que m’afecta de forma més personal, permeteu-me que en parli una mica, encara que l’agenda no ho marqui.

O molt m’equivoco o em sembla que no val gaire la pena adoptar el paper de predicador amb els meus lectors, que contínuament em demostren que són persones informades i amb criteri. Així que m’estaré de sermons i proclames i parlaré senzillament del que significa per a mi viure en companyia d’aquesta infecció. Ja sabeu que habitualment no és una qüestió gaire habitual en els meus apunts, i no ho serà mentre trobi coses més agradables de les que escriure. No comparteixo certa retòrica de vocabulari bel·licista que s’utilitza quan hom s’enfronta a una malaltia (“aquesta és una batalla que penso guanyar” confessa sempre el famós de torn al que li han diagnosticat un càncer). No criticaré la forma com cadascú gestiona les seves malalties, si això el fa tirar cap a endavant, però (més prosaic jo), penso que cal tocar de peus a terra i, si t’ha tocat, “apetxugues” sense heroïcitats i amb el poc sentit comú del que disposes. Tampoc investeixo el meu virus de qualitats místiques o de lliçons transcendentals. La Sontag ho va explicar molt bé, encara que després no reaccionés tant bé davant del seu propi càncer.

Viure infectat de VIH al segle XXI a una ciutat com Barcelona (sí, ho sé, sóc un privilegiat; a gairebé qualsevol altre racó del món, els Estats Units inclosos, ho tindria pitjor) significa sotmetre’s a una anàlisi de sang cada quatre mesos (i no deixa d’admirar-me la quantitat de sang que poden extreure del meu petit cos sense que caigui exsangüe a terra). Després hi ha una visita de control amb el metge de capçalera. Habitualment no apareixen problemes, però, si el virus remunta, es canvia la medicació. Per fortuna, el meu virus és més lent que la capacitat de reacció dels laboratoris farmacèutics, així que sembla que li vaig guanyant la partida.

No voldria pintar-ho tot de color de rosa, hi ha malalts que no porten tan ben controlada la infecció, poden sorgir malalties oportunistes, augments inesperats de la càrrega viral… Però en general es pot dir que el tractament és eficaç.

La medicació contra la sida té molt mala fama. Tothom parla dels seus nefastos efectes secundaris (i sí, hi ha una minoria de persones que no ho aguanta gaire bé). Jo ara prenc cinc pastilles diàries i no em queixo, no em senten especialment malament. Evidentment hi ha la distribució anòmala del greix corpori (o la seva desaparició absoluta!), l’envelliment prematur, la intoxicació renal, els problemes digestius, l’augment del perill de colesterol (afegeix-li la sisena pastilla diària). Tot això s’assumeix sense problemes i em permet fer una vida diguem-ne normal, si és que hi ha cap vida que sigui normal. Possiblement no arribaré a l’ancianitat d’altres coetanis, però de moment trobo molts motius per gaudir del que hi ha. Fins a la data no m’he privat de fer res que em vingués de gust, encara que (serà cosa de l’edat) cada cop m’esporugueix més viatjar a països de condicions higièniques precàries.

Però, és clar, la meva arma secreta per lluitar contra la infecció no la fabrica cap laboratori. I és un medicament que, sortosament, es pot trobar arreu i de forma gratuïta, fins i tot al cor de l’Àfrica més depauperada. Es tracta d’un medicament fet de teixit humà, fet d’amics sempre propers a un costat o l’altre de la pantalla, fet dels meus germans, que callen amablement, perquè a casa no ens agraden els escarafalls, però que sempre hi són. I fet, sobretot d’aquest homenàs que tinc a uns centímetres de proximitat i amb el que comparteixo l’aventura. Ho podria tenir pitjor, oi?

Recordatoris

De vegades trobes campanyes, o iniciatives pròpies, que ho diuen molt bé.
Cada vegada que te'n vas al llit amb algú, també te n'hi vas amb el seu passat.

La SIDA desapareixerà algun dia... I mentre esperem, tenim l'oportunitat d'aprendre i de fer-nos grans... I ho hem de fer.

Prima la musica e poi le parole

M'acabo de trobar aquesta curiosa campanya quebequesa que defensa mètodes no necessàriament papals en la lluita contra la Sida. Pot ser discutible l'elecció dels "objectes valuosos" que cal protegir, al menys jo n'hagués triat uns altres de ben diferents. Però el que més m'ha sorprès és la connexió d'una de les imatges amb una "badada" que tenia preparada des de feia temps: un d'aquests curt-circuits als que la xarxa ens ha habituat.

Fosca era la nit

El Paradís Perdut de Doré n'és el leit-motiv gràfic
Per fi tinc a les mans “Dark was the night”, la darrera col·lecció de la sèrie Red, Hot and Blue que us vaig anunciar fa uns dies, destinada a la lluita contra la Sida, i puc donar-ne per tant alguns detalls més.

Aquesta vegada la compilació no té la unitat temàtica d’altres vegades. El títol prové d’un blues emblemàtic de Blind Willie Johnson, arranjat imaginativament per Kronos Quartet. Al seu voltant s’apinya una amalgama de cançons, algunes relacionades amb el folklore tradicional americà, però on hi caben tota mena de digressions. En el primer disc (This Disc) predomina el to folk, acústic i neo-hippie, mentre que el segon (That Disc) és una mica més electrificat i eclèctic, tot sigui dit molt “grosso modo”.

Amb 31 temes hi ha lloc per tots els gustos, però el nivell general és tan audible com gaudible. Hi trobarem David Byrne (que apareix virtualment a tots els Red-Hot) acompanyant els Dirty Projectors, The Books amb José Gonzalez versionant “Cello Song” de Nick Drake, Feist en duo amb Ben Gibbard (de Death Cab for Cuttie). També altres neo-folkies com Justin Vernon (de Bon Iver) per partida doble, Iron & Wine, Conor Oberst (de Bright Eyes) o Stuart Murdoch (de Belle & Sebastian). Antony, amb una versió d’un Dylan poc conegut, demostra que és més fiable com a intèrpret que com a compositor; i Cat Power canta amb gust però sense riscos la molt masegada ‘Amazing Grace’.

El disc ofereix l’oportunitat de sentir inèdits d’alguns artistes molt apreciats a casa: The Decemberists, Andrew Bird, Arcade Fire, The New Pornographers, Beirut o Yo la tengo. M’agradaria dir el mateix de Sufjan Stevens, que regala una epopeia indigesta i terrorífica de deu minuts, però és un mal menor, si tenim en compte que les intencions són immillorables.

Una qüestió de pes

Encara que no vulguem, ens deixem dur pels tòpics: no podem evitar afegir el qualificatiu estàndard que pertoca a cada substantiu. Així, les vídues han de ser inconsolables, els marcs incomparables, els malalts terminals infeliços, els maricons tenen bon gust, els polítics són corruptes i el jovent irresponsable. Fins i tot jo, que hauria d’estar vacunat contra aquests paranys, hi caic sovint. I, si dic que hauria d’estar immunitzat, és perquè (voluntàriament o no) pertanyo a diverses minories d’aquelles que ja neixen amb l’etiqueta penjada: sóc català, sóc marica, sóc esquerrà, sóc seropositiu, m’agrada Frank Zappa i no m’agrada el futbol (entre altres milers de coses que sóc o no). Per tant, he d’aguantar de tant en tant prejudicis en els que no em sento reflectit.

M’agradaria que una de les utilitats d’aquest bloc, apart de distreure a tota mena de lectors desvagats, fos la de presentar maneres de contemplar les coses que no s’adscriguessin a la “visió oficial” o que al menys fessin reflexionar sobre la inutilitat de les generalitzacions quan de persones es parla. I començaré per una qüestió menor que a mi em fa sentir una mica pària.

Avui em tocava la visita periòdica a l’Hospital Clínic per fer els controls rutinaris de cada quatre mesos. La doctora m’ha pesat i ha observat que havia augmentat quatre quilos des de la darrera vegada. Possiblement la notícia hauria estat un petit drama per a la majoria de la humanitat, però a mi m’ha fet feliç.

Des de feia temps, entre la malaltia, la medicació i la mala vida m’estava quedant en la pell i els ossos. Gràcies a Josep i les seves amoroses habilitats culinàries sembla que estic recuperant el pes necessari per que el vent no se m’endugui. Però, sóc jo l’únic que lluita per guanyar uns quant quilos? Mirant al meu voltant, es diria que sí.

Un bon percentatge de la publicitat es dedica a clíniques que eliminen greix, cel·lulitis i cartutxeres sobreres, a aigües lleugeres, a fartons sense calories i a laxants que no gosen dir el seu nom. Si vas al supermercat, feina tens per trobar un iogurt amb una mica de greix: tot són llets de concepció immaculada, olis desnaturalitzats i llardons amb un 0% de matèria grassa. És que hi ha una epidèmia d’obesitat de la que no m’havia adonat? Vivim sota la paranoia d’una dictadura hipocalòrica?

“Anorèxics sense fronteres” i jo mateix proposem tancar Kate Moss en una gàbia i atipar-la a la força, fins que el seu fetge estigui a punt de rebentar, per menjar-nos-el acompanyat de melmelada de figues i d'un gotet de Sauternes barat.

Aus extintes

De tant en tant sento la morbosa i masoquista curiositat de mirar-me “Libertad Digital” per saber el pa que s’hi dóna (un pa com unes hòsties, per cert). Entre les persones que hi escriuen hi ha un autor que crec que se l’han inventat, perquè em sembla difícil d’empassar que algú pugui dur el nom de Pío Moa al seu carnet d’identitat. Per si no ho sabeu, aquí estic jo per informar-vos, el moa era una au gegantina de Nova Zelanda que va extingir-se entre els segles XV i XVIII. Ignoro si piulava o no deia ni “pío” (oi que sembla una “badada” ex catedra?).

Sigui com sigui, l’ocellot aquest encara escriu avui dia coses com “Los políticos y el sexo”, un article ple de bajanades que no us penso enllaçar: sou prou intel·ligents per conrear el vostre masoquisme de forma solitària. Només destacaré una frase del tot edificant:

“Más que con la homosexualidad, yo creo que plaga tiene que ver con la promiscuidad, igual que otras muchas enfermedades, aunque ésta sea peor: en los homosexuales la promiscuidad está mucho más extendida y a través de ella el SIDA se propagó bastante a los no homosexuales.”

Apart d’aquest “se propagó bastante”, que és un exemple d’excel·lència literària, el que més perplex m’ha deixat és aquesta revisió de la immaculada concepció en clau d’immaculat contagi.

Ja se sap que doctors té l’església; però de metges, no tants.

Gai inoculant uns moas.

Basar (III)

Aquesta proposta és més seriosa i forma part de l'enyorada sèrie de discos “Red, Hot and...”, compilacions de temes inèdits destinats a ajudar la Red Hot Organization que lluita contra la difusió del HIV i la Sida. En aquesta ocasió el doble CD, titulat “Dark was the night”, aplega una colla d’artistes que per a mi són del milloret que es pot escoltar: David Byrne, Kronos Quartet, Sufjan Stevens, Feist, Antony, Yo la tengo, Cat Power, Bon Iver, The Decemberists, Arcade Fire, Beirut, The New Pornographers...

El disc no apareixerà fins el 16 de febrer, per tant no puc certificar la seva qualitat (només les seves bones intencions), però des de la seva pàgina podeu accedir diàriament a una de les cançons.

Entrevista amb el vampir

Foto Nick Saltmarsh
Són quarts de set quan sona el despertador, més aviat de l’habitual. Com faig cada tres o quatre mesos, camino cap al Clínic per uns carrers on encara no transita ningú. En canvi, la recepció del dispensari del carrer Còrsega és ocupada per una llarga cua que serpenteja per optimitzar l’espai. Predominen els jubilats que, en principi, no caldria que matinessin tant; potser són tots insomnes. Alguns d’ells amb vocació de guàrdies de tràfic intenten posar ordre a la cua.

—Vostè quina hora té? Un quart de vuit? Llavors ha d’anar davant d’aquella senyora. Vostè té hora a les vuit? Encara haurà d’esperar, ara estan donant números pels de les set. Millor que segui. No, a aquest jove li he donat tanda jo. No, no s’està colant. No em digui que fa mitja hora que ha arribat, perquè jo no l’he vista. I no cal que es posi així. Si té tanta pressa passi, ja es pot posar davant meu, per no sentir-lo... I ara què remuga? L’hi estic cedint el meu torn i encara es queixa?

De fet tot el procés d’atenció als pacients va força ràpid i avançar alguns llocs a la cua no ofereix avantatges substancials; però sembla que als jubilats tot aquest mercadeig incruent els eixoriveix més que una bona tassa de cafè.

Al soterrani esperem, ara en complet silenci, fins que apareix el nostre número al panell lluminós. Els “boxes” de fusta clara flanquegen un llarg passadís; sempre em fan pensar en un estable. Entro en el que em correspon, sec, m’arremango i poso el braç nu, puny clos, sobre una mena de coixí. La infermera (excepcionalment avui un infermer rabassut) etiqueta diversos tubs amb el meu codi de barres, cada tub té un tap de color diferent, tots molt bonics; després es calça els guants de goma, em busca la vena, la frega amb alcohol i hi clava una mena de papallona de plàstic. Va omplint tubs de sang fosca, tres, quatre, cinc... Sembla mentida que després d’aquest dessagnament rutinari al que han sotmès el meu cos menut encara pugui sortir caminant sense ajudes.

Però el que em sembla més estrany és la vida d’aquests infermers enquibits en el seu compartiment de fullola, encarats a una porta per la que van entrant sense pausa persones a les que cal punxar i extraure sang. Estic segur que podrien ser la metàfora d’alguna cosa, però ara no se m’acut de què.

Homofòbies (I)

D’homofòbia n’hi ha en diversos models i versions, algunes més pernicioses que d’altres, però totes igualment emprenyadores. Desgraciadament, i tot parafrasejant els inefables ¡Viva la gente!, “la hay donde quiera que vas”. De vegades, pel fet de viure dins d’aquesta bombolla anomenada Barcelona, hom pot arribar a pensar que aquest és el millor dels móns possibles, però una breu mirada a l’exterior garanteix disgustos a dojo.

Fem una mirada cap a l’Est. Segons EL PAÍS d’ahir, Ucraïna, un país amb un nombre d’habitants similar al d’Espanya i la major incidència de Sida del continent, només té comptabilitzats 158 casos de contagi per via homosexual en 20 anys d’epidèmia. No cal dir que la raó no és que a Ucraïna no hi hagi homosexuals, el que succeeix és que està molt mal vist ser-ho i, per tant, els malalts prefereixen presentar-se com a contagiats per accident, per contacte heterosexual o fins i tot com a drogoaddictes. Una situació similar es produeix als països veïns (Tadjikistan, Turkmenistan, Azerbaijan i Bielorrússia), tots ells amb una homofòbia fortament imbricada a la “cultura” social del païs. No es pot dir que en aquest cas l’homofòbia estigui oficialitzada per l’estat (com passa a molts països musulmans), però té greus implicacions sanitàries a l’hora de detectar i prevenir nous contagis, de manera que les conseqüències últimes són també letals.

Sexe de làtex

Bona ocasió per recordar que els condoms poden ser útils i divertits a la vegada.

U de desembre

Hi ha tantes causes justes per les que lluitar, que l’any se’ns està fent curt per dedicar-li un dia a cadascuna, amb el risc afegit que esdevinguin commemoracions tan desproveïdes de sentit com la Hispanitat o el Corpus. En els últims dies hem recordat dues lacres tan indignants com l’assetjament sexual als infants o la violència contra les dones; i avui, u de desembre, toca dedicar uns segons a la pandèmia de la SIDA.

Com a afectat que, malauradament, ha de dedicar-li a la malaltia més d’uns segons a l’any, l’únic que us puc dir és que els avanços de les teràpies a les que tenim accés en aquest Primer Món cada vegada ens proporcionen millor qualitat de vida i ens acosten a una raonable “normalitat” (amb perdó). Tot i això, la malaltia no deixa de ser una llauna, per tant és important insistir una vegada i una altra en la prevenció. En aquest moment es coneixen perfectament les vies de transmissió (i se sap que aquesta no és tan fàcil com es pensava vint anys enrera) i se suposa que ens trobem immersos en una de les societats més informades de la història; per tant, és doblement dolorós que encara es produeixin tants nous contagis entre els joves. Cal parlar-ne sense por, cal divulgar tot el que se sap sobre la malaltia una vegada i una altra, cal deixar d’identificar la diversió amb la pèrdua total de la consciència i cal insistir en l’ús del preservatiu. En el fons són normes molt senzilles que us proporcionaran un futur més tranquil.

Viure amb VIH

Com no tot han de ser alegries a la vida, el dimecres, abans d’anar amb Josep al concert de Mariza, vaig assistir a la “V Jornada de la promoció de la salut i qualitat de vida per a persones amb VIH/SIDA”, que es va celebrar a la sala d’actes subterrània de l’horrorós Hotel Catalonia de la Plaça d’Espanya.

Sempre he anat per lliure, com una guineu solitària, i era la primera vegada que participava en aquesta mena d’actes. Em sorprengué que la majoria de participants es coneixien i es saludaven efusivament, com vells combatents d’una guerra parcialment superada. Vaig baixar un moment a confirmar la meva presència i recollir una bossa de roba plena de propaganda, condoms i bolígrafs. Després vaig tornar a la superfície de l’horrible plaça, per observar noves mostres de bon rotllo i algunes ànimes que fumaven tan solitàries com la meva.

La convocatòria havia estat un èxit i a la sala hi havia més de tres-centes persones. Al meu costat seia un coetani rossenc, amb ulleres. Es va presentar com Eduard i em va oferir un xiclet de menta. Abans de començar les ponències ja sabíem que ell es tractava a Sant Pau i jo al Clínic: és la mena d’intimitats ràpides que s’estableixen entre seropositius. També vaig observar molta presència femenina i, almenys les més joves, vaig creure que eren infermeres en pràctiques.

A la primera ponència el doctor Esteban Martínez (del Clínic) va parlar d’envellir amb VIH. El que fa uns anys es considerava un impossible, ara ja és una realitat: només calia mirar l’edat mitjana dels assistents, gairebé tots entre els quaranta i els seixanta, per comprendre que l’assumpte no ens podia ser aliè. Evidentment, encara no es compta amb gaire dades estadístiques i l’únic que es pot fer és predir el futur.

Els símptomes del VIH sobre l’organisme són molt similars als de l’envelliment i, per tant, es pot considerar que estem envellint per partida doble. En el nostre col·lectiu són més freqüents les malalties respiratòries i les cardiopaties, encara que això pot estar motivat per l’alt percentatge de fumadors que hi ha entre nosaltres. La incidència de càncers també és lleugerament superior (excepte en el càncer de pròstata). Tot i això, el doctor Martínez considera que la millora en les teràpies va acostant-nos cada vegada més a les xifres de la resta de població.

També es va abordar la dificultat de detectar el virus en persones de la tercera edat, donat que els metges solen descartar aquesta possibilitat, tot suposant que els avis no tenen vida sexual.

A continuació es va fer una taula rodona sobre “Abordatge de l’atenció mèdica als HSH (Homes que tenen Sexe amb altres Homes)” en la que intervingueren el doctor Adrià Curran i la infermera Mercè Pérez (tots dos de la Vall d’Hebron), el doctor Christian Manzardo i Ferran Pujol (de Projecte dels Noms-Hispanosida) i Antonio Guirado (de Gais Positius-CGL). El més interessant de la discussió va ser fer palesa la poca importància que dóna el metge de capçalera a la nostra sexualitat, una part “immencionable” de la nostra vida, encara que mantinguem una bona relació des de fa anys amb el nostre facultatiu. Algú va qüestionar-se si seria preferible que fóssim tractats per metges gais. El doctor Curran va exposar el seu projecte de sotmetre els seus pacients a una anoscopia anual per prevenir el càncer anal, al qual sembla que som més propensos.

Després d’una pausa amb cafè i pastes, el doctor Hernando Knobel de l’Hospital del Mar va parlar de la importància de l’adherència al tractament antiretroviral en la transmissió del VIH. Com que a mi el seguiment del tractament no m’ha suposat mai un gran esforç, potser perquè gairebé no he estat afectat pels temibles efectes secundaris, aquesta part no em va interessar tant. Només em vaig quedar amb dues dades: primer, que una adherència del 95% (o sigui, saltar-se tres preses de medicació al mes, per algú que es medica dos cops al dia) o superior, garanteix l’eficàcia del tractament; segon, que no cal prendre la medicació cada dia a les mateixes hores, un marge de dues hores d’avanç o de retard es considera correcte.

El doctor Knobel també va comentar la notícia recent segons la qual el Ministeri suís de Sanitat havia declarat com a malalts no infecciosos (és a dir, que no podien encomanar el VIH) aquells pacients amb bona adherència, que haguessin donat resultats indetectables durant els darrers sis mesos i que no patissin cap altra malaltia de transmissió sexual. Va matisar que l’estudi s’havia fet a partir de parelles heterosexuals serodiscordants i que, donats els diferents ecosistemes de l’anus i la vagina, aquests resultats s’havien de prendre amb una certa precaució. Tot i això, només existeixen dos casos documentats de contagi entre dos homes sota aquestes condicions, el que equivaldria a una probabilitat d’u entre cent mil, fet que no deixa de ser una bona notícia.

Per acabar, les doctores Mar Gutiérrez i Gracia Mateo de Sant Pau van debatre, des de posicions oposades (atorgades per sorteig), sobre la conveniència o no de començar el tractament en persones asimptomàtiques amb unes defenses entre 350 i 500 (per a la resta de casos el protocol està clar). Personalment, el debat ja no podia afectar-me i m’estaven esperant Josep i Mariza. Vaig omplir l’enquesta, proposant que a la propera sessió hi hagués menys ponències i més espai per la intervenció del públic i em vaig prometre apuntar-me a la propera convocatòria.

És una referència tangencial, però alegra la vista i pot ser d'alguna utilitat.

Arbres elèctrics...

...al pati del Clínic.

A part d'això, els controls mèdics han anat bé.