dijous, 31 de gener del 2013

Per un manat de llonganisses…

Passades les dotze del migdia pujo al tren; fa pudor de goma, de desinfectant i de peus. Em recorda aquella olor tan especial de les vaqueries de la meva infantesa. Ou sont allées les vaches d’antan? Ens anem aturant a una estació i a una altra sense arribar a sortir de l’àrea metropolitana, com si un filat de xarxa rovellada ens impedís l’escapatòria cap als cels blaus de l’hivern que anuncien gloriosament el meu dia de festa. Superats els congostos del Congost, se m’apareix el Pirineu o el pre-Pirineu (sempre els confonc) nevat.
A l’estació de Vic m’espera Matilde Urbach per repetir el suculent ritual de dos anys i mig enrere, quan ens trobàrem per parlar de Dickens. Com que ara el subjecte de la nostra atenció és la Karènina de Tolstoi, Matilde evita acostar-se a l’andana i jo vigilo on poso els peus per no acabar fent acudits de mal gust.

Fem una passejadeta pre-prandial per uns carrerons deserts i agradables, sota una volta celeste que desmenteix la mala fama de la climatologia vigatana. Anem a petar a l’immortal Ca l’U, on es pot dinar esplèndidament, contemplats pels frescos de Francesc Pla el Vigatà. No revelaré el contingut de la nostra (viva) conversa que, de ser coneguda, suscitaria escàndols sense fi entre els comentaristes socials de la xarxa.

M’interessen coses tan sumament peculiars que acabem visitant la Biblioteca Episcopal. Ens rep mossèn Gros, qui abans d’accedir a fer de guia, demana que el deixem calçar-se una armilla de forro polar. No és d’estranyar, perquè a l’interior de l’edifici el termòmetre marca els set graus. La biblioteca és un laberint important que volta els alts del claustre de la catedral. Els llibres, entre ells més de 200 incunables, estan protegits (és un dir) per filats hexagonals de galliner. Hi ha col·leccions completes de l’obra dels usuaris més il·lustres: Verdaguer, el pare Claret i per descomptat Jaume Balmes. Mossèn Gros ens allarga uns caramels minúsculs, ideals per combatre la ingestió involuntària de pols. Em fa pensar en els caramels tous del professor Calys a “L’estel misteriós”. Veig una foto del capella amb un noi barbut i un nadó; el mossèn ens explica que va ser presa a Nova York i que els havien fet fora d’un restaurant on estaven expressament prohibides les criatures (país clarivident!)

Després del fred luterà de l’arxiu, al carrer hi ha una tebior quasi tropical. L’alegria dura poc i entrem a la gelor de la catedral, on una monja jove (de procedència estrangera i desconeguda) s’ha espavilat a aprendre el català amb el sol objectiu de cobrar-nos un euro per visitar els racons més incòmodes del temple. Les pintures de Similor d’en Sert em semblen més insignificants que la primera vegada que les vaig veure en plena infantesa, però el retaule de Sant Pere de Pere Oller és una obra mestra del gòtic, encara que la tinguin amagada al quarto dels mals endreços. Passem testimonialment pel claustre i per una capella rodona i barroca.

Reprenem les forces amb unes tisanes servides a un pub reconvertit en “txiqui-park” i després anem de “shopping” d’embotits, el meu veritable propòsit per visitar la ciutat. Anant amb la Matilde per aquests carrers ens hem d’aturar cantonada sí, cantonada també per saludar coneguts. Es diria que, fora de les magribines velades, la resta de transeünts són artistes o lletraferits, un nivellàs.

En quant al club de lectura, bona entrada i un èxit descriptible. La novel·la de la Karènina és un clàssic que sol agradar a tota mena de públics, potser perquè toca molts pals i té una mica per satisfer a tothom. M’he trobat còmode amb l’experiència i l’endemà em preguntava perquè no m’havia dedicat a un ofici de lletres enlloc de perdre el temps al món de les finances. Com seria de feliç amb una tartana i un ruc voltant Catalunya per dur la bona nova tolstoiana als clubs de lectura d’arreu del país!

dimarts, 29 de gener del 2013

Cosmètica de l’enemic

Acabem de veure la primera temporada de “Homeland”, la recent sèrie de Fox que s’endugué tots els premis de l’any 2012. La seva premissa és coneguda: un “marine” que fa vuit anys que va ser donat per desaparegut en combat, acaba de ser rescatat a l’Iraq i torna als Estats Units proclamat com a un veritable heroi nacional. Una agent de la CIA sospita que el soldat ha patit un rentat de cervell i que el seu retorn amaga un sofisticat pla terrorista que amenaça les més altes instàncies del govern americà.

“Homeland” funciona impecablement com un joc del gat i la rata, ple de tensió i de girs inesperats, però on els personatges no són mers mecanismes del guió, sinó que presenten un apreciable gruix psicològic, en gran part gràcies a les interpretacions molt ajustades de Claire Danes, Damian Lewis i Mandy Patinkin. No es tan reeixit en canvi el tractament que fa de l’Islam, on no pot evitar caure en el tòpic de la seva dimonització, tan freqüent a tota la ficció americana posterior a l’11-S. Malgrat un intent d’evitar els maniqueismes en la representació dels membres de les institucions americanes —on hi ha també pomes podrides i comportaments dignes d’una guerra bruta els quals no tothom està disposat a transigir—, la representació dels personatges musulmans és uniformement negativa o com a mínim sospitosa. Llevat d’un membre de la CIA que es presentat nominalment com a musulmà, però del que ja no s’insisteix més sobre la seva religió, tota altra menció de l’Islam es percep sempre com una amenaça soterrada de la qual serà bo desconfiar i fins i tot justificarà algunes pràctiques immorals.

“Homeland” no està sola en aquest prejudici religiós: només cal contemplar les nominacions als Oscar on “Argo” i “Zero dark thirty” aspiren a fer un paper lluït. La primera, apart d’incloure una broma interna sobre el món de Hollywood, és un divertiment trepidant ambientat en un Iran on tota la població sembla fanatitzada, histèrica i d’escasses llums. En quant a la segona, aquí titulada “La noche más oscura” sense que Juan de la Cruz hi tingui res a veure, ha estat lloada per la seva gran factura tècnica i per un guió que es consumeix amb fruïció i que fa oblidar el seu llarg metratge, tot dissimulant la presència de qüestionables escenes de tortura sobre les quals el film no sembla tenir opinió.

Se’m dirà que els meus escrúpols són excessius, que es tracta de mers productes de consum pensats per entretenir i on un antagonista pintat amb traços exagerats facilita el seguiment de la trama. ¿No era habitual i fins i tot inevitable que durant els anys de la Guerra Freda tota pel·lícula d’intriga internacional contingués la caricatura d’algun malèvol esbirro vingut de més enllà del Teló d’Acer? Cal dir que aquestes simplificacions començaren a acceptar matisos just abans que arribés la “glasnost”.

Els americans, com a líders del món lliure (expressió també manllevada de “Homeland”), exporten des de la industria de l’entreteniment i la propaganda una manera simple de llegir la realitat. No és aquest apunt un pamflet antiamericà, gènere que ha envellit malament i que semblaria combatre el mal amb el mateix verí que es pretén atacar; però no podem permetre que sota l’excusa de passar una estona distreta acceptem la deshumanització de tot grup humà, on amb quatre generalitzacions (“fanatisme”, “primavera àrab”, “burka”, “sharia”…) s’intenta difuminar l’existència dels individus. Sonarà a paradoxa, però els éssers humans no compartim bé més preuat que la individualitat.

dilluns, 28 de gener del 2013

Tierpark

Foto de JMT

Foto de JMT
Abans d’acabar les vacances, una darrera jornada a Hamburg, incloent-hi una visita al seu parc zoològic que queda a Stellingen, bastant lluny del centre. No defensaré aquesta afició nostra a visitar zoos, tan mal vista pels turistes ecosostenibles, encara que alguns d’aquests parcs amb solera, com és aquest d’Hamburg, presenten edificis d’un cert interès arquitectònico-pintoresc. Aquí hi ha les antigues portes d’entrada coronades per lleons, elefants i pell-roges de pedra, templets birmans, estàtues de Buda i ponts de jardí japonès, tot deliciosament anacrònic. I malgrat tot, diu que aquest va ser el primer jardí zoològic (inaugurat l’any 1907) que va prescindir de les reixes i les va substituir per fossats.


El Tierpark Hagenbeck —si es pot dir de forma complicada, tingueu per segur que la llengua alemanya prescindirà d’etimologies llatines o gregues— té alguns animals que es passegen lliures per les instal·lacions, una tendència cada cop més freqüent, encara que enlloc més havia tingut tan a tocar piques i capibares. Altra característica curiosa és la de les edificacions en miniatura, que arriben a constituir un poblat, i que funcionen com a refugi de conillets d’Índies o porcs nans.


Però la secció més espectacular i que, a més, s’acaba d’inaugurar, és l’Eismeer o Mar de Gel, una muntanya artificial que conté diversos tancs d’aigua salada i un recorregut laberíntic que reprodueix hàbitats polars, amb ossos, pingüins, elefants marins, belugues, frarets, foques… Sospito que mai de la vida tornaré a estar tan a prop d’un pingüí. No sé si per a bé o per a mal.



diumenge, 27 de gener del 2013

Quo vadis, envàs?

Confiava que l’apunt d’avui l’ocuparia algun comentari sobre “The master” l’última pel·lícula de Paul Thomas Anderson. Tenia veritables ganes que m’agradés, però no ha pogut ser. Sí, Joaquin Phoenix interpreta un veterà desballestat per la guerra de forma portentosa i Philip Seymour Hoffman fa una enèsima demostració d’autoritat interpretativa (malauradament la meva estimada Amy Adams no té cap oportunitat de brillar); la música de Jonny Greenwood (Radiohead) és tan original com interessant; i la fotografia de Mihai Malaimare jr. evoca els colors hiperrealistes i solars de la dècada dels 50; però aquí s’atura tot el que de positiu he sabut trobar a la pel·lícula. Sobre el paper, l’estira i arronsa que s’estableix entre el guru d’una secta i una desferra d’home a qui pretén redimir podria ser interessant contemplat des de diversos angles. Personalment, jo que sempre em sorprenc de la facilitat que tenim a lliurar-nos a doctrines irracionals, podria imaginar una versió de “The master” que podria fascinar-me. Però, tal com P. T. Anderson ho planteja des del mateix guió, no he pogut evitar avorrir-me i preguntar-me què estava pretenent durant els llargs 137 minuts de film.

Traït en les meves expectatives, és massa tard per improvisar un altre mena d’apunt. Observo que dec ser l’únic escriptor de la catosfera que no li ha dedicat un text a la irritant campanya sobre el reciclatge que patrocina la Generalitat de Catalunya, la nostra. Serveixi aquesta versió de l’enfarfegadora Ofèlia d’Everett Millais com a comentari.



dissabte, 26 de gener del 2013

Un món de metros: Istanbul

M'he vist incapaç de recopilar les estadístiques vitals d'aquesta embruixadora ciutat de 12 milions d'habitants. Des del segle XIX disposava de funiculars i tramvies que es podien comptar entre els més fantabulosos del món, però els hi mancava el toc distingit del transport subterrani. Diu que les obres del metro s'iniciaren l'any 1989. 

El mapa present és un festival autista: la primera xarxa metropolitana del món on no hi ha dues línies que es creuïn. Per fortuna he trobat un mapa alternatiu de vocació totalment londinenca, encara que sigui introduint altres mitjans de transport.



divendres, 25 de gener del 2013

Quedar-se a casa surt més car


Taglit-Birthright Israel és una organització que patrocina viatges turístics gratuïts a l’estat d’Israel per a joves descendents de famílies jueves que no hagin visitat mai abans el país. Un 70% dels que s’acullen al programa provenen d’Estats Units, però fins a 52 altres països han participat en una iniciativa que intenta enfortir la identitat jueva internacional a través d’una descarada maniobra propagandística.

D’entre tots els participants aïllaré ara la Sarah Glidden, nascuda a Boston el 1980 i actual habitant a Brooklyn. De la seva experiència a la Terra Promesa, Sarah en va treure un còmic que a la versió original es deia “How to understant Israel in 60 days or less” (i que va guanyar un premi Ignatz al nou talent). Norma Editorial el va publicar el maig de 2011 amb el títol sonso de “Una judía americana perdida en Israel”.

La Sarah Glidden té tots els trets i manies d’una típica progre de Nova York que es creu molt d’esquerres, i per això entenem molt bé les seves reaccions a cada etapa del seu inesperat via crucis. Compartim amb ella el seu escepticisme inicial, els seus prejudicis davant del discurs dels diversos guies que va tenint i les preguntes (im)pertinents que els va plantejant. La Sarah adopta la defensa dels palestins, poble silenciat durant tot el decurs del viatge, però acaba adonant-se que res no és tan senzill com ho semblava des de la distància. Els últims dies de la seva estada intenta una escapada a Cisjordània per sentir l’altra versió de la història, però una barreja de prudència i mandra acaba fent avortar la idea.

El llibre de Sarah Glidden m’ha semblat informatiu des d’un punt de vista impressionista i indubtablement viscut. Per algú com jo a qui no se li ha perdut res a Israel, la seva visió té una aparença equànime que només ofendrà als acèrrims partidaris d’un bàndol o l’altre. I tot estaria molt bé i “Una judía americana perdida en Israel” seria recomanable, si no fos perquè es tracta d’una novel·la gràfica i, la veritat, la Sarah Glidden és una dibuixant molt limitada (per dir-ho suaument). Potser hauria estat preferible que les seves experiències s’haguessin limitat a una crònica escrita, però en aquest cas hauria calgut densificar el text i potser el seu relat no donava per tant. Exemples com el d’aquest llibre fan pensar que la novel·la gràfica ha esdevingut un abocador d’autoficcions on tot s’hi val, mentre el “tema” sigui inèdit.

Mil vegades millor refugiar-se a “Portugal”.

dijous, 24 de gener del 2013

Un sentiment esdrúixol


No cal que ho digui Harold Bloom; fins i tot un negat per a la poesia com jo està disposat a reconèixer que Fernando Pessoa és un dels grans poetes del segle XX. Per la seva feina d’oficinista opac, la seva mort prematura, la seva mútua contemporaneïtat, i la seva posició perifèrica a la literatura europea del seu temps, sempre l’acabo relacionant (segur que injustament) amb Franz Kafka. Per un estret marge, sembla que el txec de llengua alemanya tingué una mica més d’èxit amb les dones que el lisboeta.

Si m’he de refiar de “Cartas de amor” (Editorial Funambulista, novembre de 2012, traducció d’Isabel Lacruz Bassols), de Pessoa només ens ha quedat testimoni d’una relació amorosa, encara que breu. Les circumstàncies foren prosaiques: una jove Ophélia Queiroz de vint anys va ser contractada com a mecanògrafa a les mateixes oficines on el poeta (de trenta dos anys) treballava com a traductor de la correspondència comercial. L’intercanvi epistolar entre els dos companys de feina enamoriscats es duia a terme mitjançant Osório, un gris ordenança que actuava com a improbable Cupido. El contingut de les cinquanta cartes de Pessoa que han quedat per la posteritat no és cap prodigi de prosa amatòria i  servia bàsicament per establir el lloc i hora de la pròxima cita.

El poeta podia ser un geni en el cultiu del seu art, però com a enamorat va caure en les mateixes cursilades infumables en les quals caiem tots en aquests casos. Textos que comencen amb coses com “Mi Bebé, mi pequeño y querido Bebé” i acaben amb un “Adiós, amor. Besos, besitos, besazos, besines sonoros, besuquitos y besitines de tu, y siempre muy tuyo Fernando”. Ja us podeu fer una idea. Aquesta puerilitat fingida i bavejant caracteritza sobretot la primera etapa de la relació que es prolongà durant nou mesos de l’any 1920.

A la segona etapa, entre setembre de 1929 i gener de 1930, cinc anys abans de la mort del poeta, l’epistolari adquireix un to més adult, amb un humor més conceptual i alguns jocs formals:
Si algún día, por uno de esos yerros en los que siempre es agradable caer adrede, nos encontrásemos y tomásemos por error el tranvía de Lumiar o el del Poço do Bispo (35 minutos), habría más tiempo para que pudiéramos estar encontrándonos por casualidad.
Encara que no sempre queda clar si l’estil una mica eixelebrat respon a una facècia amorosa o bé a les primeres fractures d’una ment alcoholitzada:
Me gustan tus cartas, que son tiernecitas, y también me gustas tú, que eres tiernecita también. Y eres bombón, y eres avispa, y eres miel, que es de las abejas y no de las avispas, y está todo bien así, y Bebé debe escribirme siempre, aunque yo no escriba, que es siempre, y estoy triste, y estoy chiflado, y nadie me quiere, y además por qué habrían de quererme, y eso mismo, y vuelta todo al principio, y me parece que aún voy a telefonearte hoy, y me gustaría darte un beso en la boca, con exactitud y gula, y comerte la boca y comer los besitos que hubiese allí escondidos…
Malgrat l’interès que Ophélia —contra el que el sentit comú aconsellava— sentia per casar-se amb Pessoa, la relació va diluir-se en el no res. Sobre la sexualitat del poeta, vist el poc entusiasme que li desvetllava en general el contacte amb les dones, s’ha especulat del dret i de l’inrevés: que si era misogin, homosexual reprimit, impotent, etc. A falta d’una resposta concloent, que probablement mai no arribarà, el que sí que queda clar és que Pessoa no era un amant convencional des del moment que va introduir en la relació amb Ophélia algun dels seus heterònims.

Fins ara havia cregut que els 72 noms alternatius que Pessoa havia utilitzat per firmar els seus poemes constituïen un joc exclusivament literari, on una personalitat fictícia es lligava a una veu poètica específica. Però a les cartes amoroses que dedicà a Ophélia Queiroz hi introduí explícitament l’enginyer homosexual Álvaro de Campos, qui tant podia interrompre el text per saludar la noia com per censurar-la. Allò devia semblar com estar festejant a la vegada amb Jekyll i amb Hyde, és natural que no tingués cap futur.

Potser haurem de considerar com un símptoma de lucidesa aquell poema que va escriure per intercessió d’Álvaro de Campos un mes abans de morir i que es titula “Totes les cartes d’amor són ridícules”.

Totes les cartes d'amor són
ridícules.
No serien cartes d'amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d'amor
com les altres,
ridícules.

Les cartes d'amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no escriviren
cartes d'amor
són les que són
ridícules.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me'n
cartes d'amor
ridícules.

La veritat és que avui
són les meves recordances
d'aquelles cartes d'amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són, naturalment,
ridícules.)

dimecres, 23 de gener del 2013

Mala fi

La creixent prolongació de la nostra esperança de vida ens està conduint més sovint del que seria desitjable a finals agònics i humiliants que són l’antítesi d’una bona mort. Ja trigava un apòstol del mal rotllo, com és Michael Haneke, a oferir-nos la seva particular versió sobre la qüestió, que ha titulat a més amb un “Amour” que sona tan apropiat com sarcàstic.

L’elabora entorn d’un matrimoni octogenari, confortablement burgés com només ho saben ser els parisencs. A l’inici de la pel·lícula els trobes encantadors i cultes (ella és o ha sigut professora de piano), sona Schubert i tot són “merci” i “s’il vous plait”. Viuen a un apartament força espaiós: tant com agrada als francesos acumular trastos, encara els hi cap un piano de cua i una “taula-camilla” al saló. Un matí a l’hora d’esmorzar, en un ritual que s’endevina repetit durant dècades, ella perd el món de vista durant uns minuts. El film, pietós per una sola vegada, ens estalvia les entrevistes mèdiques que previsiblement segueixen a més d’una intervenció quirúrgica que no surt bé. Davant d’una prognosi que es presenta funesta, el marit promet a l’esposa que no tornarà a ingressar-la a cap altre hospital. A partir d’aquí, el guió s’escriu gairebé sol.

Haneke filma amb llargs plans freds i estàtics la inevitable decadència de la relació, que comença amb tendresa i complicitats per derivar ràpidament cap al deteriorament físic i mental d’ella. No és un espectacle que vingui gaire de gust contemplar, ja que qui més qui menys tots hem viscut de prop processos similars que no necessitem recordar. El visionat d’”Amour” poc de nou m’aporta i el seu únic tret redemptor (i és certament un bon argument per a la defensa) és la interpretació de la seva parella protagonista, Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant. Tots dos estan esfereïdors d’autenticitat, però cal reconèixer que Riva té poca cosa a fer a la segona meitat de la pel·lícula, mentre que Trintignant ha de dur el pes de la trama en tot moment i ell sol justifica el preu de l’entrada.

No estic segur que a la favorable recepció del film no hi hagi intervingut una freqüent confusió que identifica una experiència dolorosa, però que evita el melodrama, amb el gran art. De moment l’Acadèmia del Cinema Europeu hi ha caigut de quatre grapes i els Oscar —amb una d’aquelles jugades de les quals mai no acabes d’entendre la lògica— l’han nomenat candidata a diversos premis majors. Fidels a la seva afició pels personatges amb alguna tara, han seleccionat Riva, però han oblidat miserablement Trintignant.

Mentrestant continuo pensant que no em cal l’existència d’un film com “Amour”; m’estimo més la incomoditat estimulant de “La cinta blanca”, “Caché” o “Code inconnu”, cintes no gaire agradables, però tampoc previsibles. Si Haneke vol informar-nos, a la manera de “Cambalache”, que “el mundo es y será una porquería”, millor que se salti el brut afer de morir-se i estudii casos menys evidents.

dimarts, 22 de gener del 2013

Aquaris

Balena de JMT
Stralsund no té un sinó dos aquaris en actiu que representen dos moments de la història del país. El més antic, el Meeresmuseum, ocupa un convent del segle XIII i per aquesta voluntat d’introduir la ciència en un edifici dedicat a la fe ja es revela la mà dels anys comunistes. Es dóna particular importància a les feines i l’explotació econòmica del mar i només hi falta una menció al pla quinquennal de l’arengada fumada. La instal·lació fascina per l’estructura que ocupa en diversos pisos la nau d’una església; però, amb la seva insistència en els diorames de dissecats, ha quedat una mica desfasada. L’aquari pròpiament dit es troba al soterrani, té una mica de tot i fins i tot es poden acaronar unes tortugues d’aigua.

Sardines de JMT


Vista de JMT
Rügen, l’illa més gran del país, es troba davant del port a una distància d’uns sis quilòmetres. És tracta d’un destí turístic de primera magnitud i fins i tot Hitler hi va planificar una ciutat de vacances, que riu-te’n de Marina d’Or. Per això el port de Stralsund sembla més dedicat a cultivar el pintoresquisme dels magatzems de maó vermell i els vaixells de quatre pals que no pas a l’activitat pesquera.

En aquest entorn tan amigable pel turisme s’alça la mola futurista i blanca de l’Ozeaneum. Inaugurat l’any 2009 i declarat millor museu europeu de l’any 2010, representa l’últim crit en aquaris sostenibles i respectuosos amb l’ecosistema. Per això la seva col·lecció es limita a la fauna autòctona, encara que en un sentit ampli. No trobareu aquí els agraïts i acolorits habitants dels boscos de corall, sinó els seus més grisos germans del Bàltic i el mar del Nord, envoltats això sí d’una escenografia impecable. Hi ha un gran tanc que representa el mar obert de l’Atlàntic Nord amb una profunditat de nou metres i 2,6 milions de litres d’aigua. Per descomptat no hi ha cap mostra de cetacis ni molt menys espectacles de circ amb foques gracioses; per contra hi ha una sala, catedralícia per les seves dimensions, del sostre de la qual pengen diversos models en plàstic de balenes, dofins i catxalots. Hom pot jeure en unes gandules de disseny i contemplar el son et lumière que va revelant ara una ara l’altra.

I a la teulada, pingüins!

dilluns, 21 de gener del 2013

El somriure portuguès

Simon Muchat és un dibuixant de còmics en crisi creativa. Malviu amb feines purament alimentícies, mentre la relació amb la seva parella se’n va lentament en orris. A partir d’una invitació a un saló del còmic a Portugal comença a recuperar el lligam amb el país on passava els estius durant la infantesa, país que és també el d’origen de la seva família, encara que tots els implicats prefereixin refugiar-se en el paraigües de la França republicana. Serà aquesta investigació de les seves arrels el camí que inesperadament el conduirà a superar la crisi.

Aquesta molt breu sinopsi de “Portugal”, la novel·la gràfica de Cyril Pedrosa (Poitiers, 1972) que Norma Editorial publicà l’any passat, deixa traslluir (a penes dissimulat) el seu contingut autobiogràfic; una mostra més de l’autoficció que infesta la ficció d’aquest principi de segle XXI. Esclar que la proliferació excessiva d’un gènere no l’invalida del tot, sobretot quan l’execució és impecable, com és el cas d’aquest “Portugal”, que més m’agrada quan més hi penso.

Les seves virtuts més evidents provenen de l’apartat gràfic, que em sembla senzillament espectacular, i que no requerirà més argument per a la defensa que la contemplació de les il·lustracions que acompanyen l’apunt. Pedrosa exhibeix un traç precís, que pot arribar a ser fidelment documental, i a la vegada, en una mateixa vinyeta, escapar fluid cap a l’abstracció. El predomini de la línia no impedeix algunes esporàdiques experimentacions amb la taca de color sense contorn definit, les quals per contrast apareixen com tresors dins d’un tresor.

I ja que parlo de color, potser és hora d’informar que Cyril Pedrosa és un colorista tan irreal com formidable. Les diverses seqüències de “Portugal” (l’àlbum) tendeixen a un monocromatisme sofisticat, on cada transgressió suma. De vegades fa la nit borgonyona massa fosca i illegible per a un lector ben entrat a la cinquantena (aquesta és la meva crítica més greu), però també assoleix magistrals taques de llum en moments d’intimitat.

Per fortuna la història narrada —intimista, subtil, gens atropellada— explora amb encert els mecanismes interns de les famílies, les ferides de la immigració o les barreres generacionals. S’erigeix també en un homenatge a la llengua parlada (especialment la portuguesa) i totes les escenes ambientades en un espai públic s’omplen de retalls de conversa que pengen al cel de la vinyeta com fanalets de festa. I el que encara és més excèntric, la imatge habitual de Portugal com la pàtria del plany i la melangia s’inverteix aquí per esdevenir un paradís de civilitat i d’alegria de viure. Potser és una visió que mitifica en excés, però tota l’empresa és tan simpàtica, que s’ha de ser molt malcarat per no gaudir d’aquest meravellós llibre.



diumenge, 20 de gener del 2013

Un negre a cavall

Waltz, sempre eloqüent
En la seva minuciosa repassada dels subgèneres cinematogràfics que van amenitzar els seus anys joves, Quentin Tarantino aborda amb “Django unchained” un exercici d’estil a partir de l’spaghetti-western, tan popular entre les dècades dels 60 i 70. De fet, i malgrat les declaracions del director, poc hi ha en el film dels trets estilístics d’aquest gènere, si exceptuem algun estrepitós zoom i els manlleus d’algunes músiques, més la presència testimonial de Franco Nero. Sigui com sigui, les imaginatives reescriptures de Tarantino acaben no semblant-se a res més que a una altra pel·lícula de Tarantino.

En aquesta, un caça-recompenses d’origen alemany (Christopher Waltz) compra l’esclau Django (Jamie Foxx) perquè l’ajudi a identificar uns bandits als quals està seguint la pista. Com agraïment als serveis prestats, l’alemany alliberarà Django i l’ajudarà a rescatar la seva esposa Broomhilda (Kerry Washington) que treballa a la plantació del refinat propietari Calvin Candie (Leonardo di Caprio).

Després de l’excel·lent impressió que em va deixar “Inglorious basterds”, lamento dir que aquest “Django” m’ha decebut una mica. No és que no sigui distreta, però sí que és terriblement irregular, com no podria ser d’una altra manera per a una història ben senzilla d’explicar que s’allarga innecessàriament durant dues hores tres quarts. La seva mitja hora inicial és potser el millor de la cinta, que després dilapida els seus minuts en escenes a les quals no sobrarien unes tisores. Hi ha alguns flash-backs d’incomprensible funcionalitat i una (divertida) escena de linxadors encaputxats que té un to aliè a la resta del film. I, si bé no hi manquen els florits diàlegs marca de la casa, es troben a faltar aquelles meravelloses escenes de suspens sostingut que constituïen el bo i millor de “Inglorious basterds”. En quant al xocant ús a la banda sonora de material espuri (una altra idiosincràsia tarantiniana), crec que per primera vegada grinyola més que no pas l’encerta, per molt Morricone i Bacalov que hi inclogui.

Per fortuna l’apartat actoral ofereix algunes compensacions, com sol ser habitual quan de Tarantino es tracta. Christopher Waltz torna a compondre un seductor per a qui la paraula és l’arma més diabòlica. La seva nominació a l’Oscar sembla ben justificada. Di Caprio, en un paper que dinamita la seva imatge habitual, sembla créixer gràcies a la influència de Waltz. Samuel L. Jackson, com a negre més racista que els seus amos, assoleix també una bona interpretació, quelcom del que anava una mica necessitat des de “Pulp Fiction”. Una aparició del gairebé oblidat Don Johnson, també conté força conya. Lamentablement la bonica Kerry Washington té poca roba a tallar i potser Jamie Foxx va una mica curt de carisma per un rol que li exigeix (i no m’ho invento) les prestacions d’un Sigfrid wagnerià. L’inicial Will Smith segurament hauria omplert millor el paper.

Però, en el fons, el que m’incomoda de “Django unchained” és la seva ambigua utilització de l’esclavatge, més com a explotació de les seves possibilitats narratives que com a reflexió sobre un pecat original que la societat americana té encara ben fresc. A la pel·lícula s’hi barregen doloroses escenes de tortura, on l’home exerceix la violència sobre l’home sense cap pal·liatiu, amb altres escenes d’una catarsi (literalment) visceral, que podran satisfer a l’espectador més primari, però que no aporten cap argument al debat. Encara que Jamie Foxx no se’n planyi, va quedant clar i català que Tarantino és més un formalista que un ideòleg. Seria bo que algú li controlés l’autoestima.

dissabte, 19 de gener del 2013

Un món de metros: Haifa

Població 830.000 habitants. Inaugurat l'any 1959.

Sis estacions, dos quilòmetres de via.

Una bírria de xarxa i una bírria de disseny, però l'alfabet hebreu -una primícia dins d'aquesta sèrie- li confereix un aire extraterrestre pel profà. Fa gràcia que s'hagin entretingut a colorejar de forma personalitzada cadascuna de les sis estacions.

divendres, 18 de gener del 2013

Regals (3): plaers culpables

Dels regals massius que rebo durant aquestes dates, procuro per comoditat (o mandra, que acaba sent el mateix) no haver de canviar-ne cap, encara que sigui una peça de roba que em quedi baldera o cenyida en ridícul excés. L’únic bescanvi inevitable és el dels regals repetits (sóc així de previsible en els meus gustos i de tant en tant es produeixen les coincidències en matèria cultural). Per descomptat, si he d’entrar a l’FNAC per desfer un empat de regals, no hi ha dubte que aprofitaré per treure el ventre de pena i adquirir tot el que el meu jo més discret desitjava, però que no gosava confessar. Perquè, esclar, durant les setmanes prèvies a Reis no s’hi val fer-se auto-regals, però vas per les botigues a la recerca de presents per la família i és inevitable topar-se amb coses que no et molestaria que et regalessin i que pregues fervorosament que a algú se li acudeixi fer-ho.

D’entre els desitjos escrits a la meva carta virtual que no foren satisfets per la diada de Reis, el més car i absurd deu ser qualsevol disseny de l’extravagant col·lecció ‘Architecture’ de LEGO.

Abans de continuar endavant, deixeu-me dir que des de fa anys estic bastant emprenyat amb la casa LEGO, perquè veig que estan traint la seva modularitat polimorfa original amb concessions a les franquícies que més venen (Star Wars, Harry Potter, Indiana Jones…) i amb la comercialització de peces d’una especifitat que no permet usos alternatius. Potser ‘Architecture‘ —que reprodueix monuments famosos i fites emblemàtiques de l’arquitectura moderna—participa dels mateixos defectes de forma, tot traslladant-los a un sector de població d’edat més madura; però almenys compta amb una coartada cultural i no deixa de tenir la seva conya construir una mica de “high art” amb elements seriats.

L’únic problema pel consumidor decidit a adquirir un dels ‘kits’ de la sèrie és discernir quin serà el que menys s’allunyi de la filosofia del sistema de construcció (no pas l’Òpera de Sidney d’Utzon, formada a partir de peces decididament no estàndard) i que, al mateix temps, ofereixi un plaer constructiu que no s’esgoti en vint minuts (com deu passar, sospito, amb la Space Needle de Seattle). Villa Savoye de Le Corbusier o Fallingwater de Lloyd Wright són durant una petita estona un parell de candidats consistents, però finalment m’inclino per l’afinitat electiva de Van der Rohe i la seva Farnsworth House.

En el món real trobareu Farnsworth House a Plano, Illinois, al sud-est de Chicago. Fou construïda entre 1945-51 per a la reputada nefròloga Edith Farnsworth com a refugi de cap de setmana on pogués dedicar-se a tocar el violí i traduir poesia, les seves dues grans aficions. La casa té la forma extremadament simple d’un sandvitx de vidre, elevat un metre seixanta centímetres del nivell del terra gràcies a uns esvelts pilars. Vista des de l’exterior es diria que consta d’un únic ambient; però dos blocs centrals contenen un armari, una llar de foc, una cuina i un bany. Per descomptat, a menys que siguis un exhibicionista, aquest tipus de cases cal bastir-les lluny de la mirada dels veïns, com sembla que és el cas.

Pel que fa a la maqueta virtual —malgrat les 547 peces que la formen i les dues hores que vaig dedicar a la seva construcció— he de confessar que va resultar una mica decebedora. Un d’aquells casos en els quals menys és decididament menys. 


dimecres, 16 de gener del 2013

Univers palmípede

Si tots estàvem d’acord que la figura de Mickey Mouse ens deixava totalment freds, possiblement convindrem que amb l’ànec Donald ens passa just el contrari. No és precisament que es faci estimar, però de segur que la seva impaciència per obtenir resultats ràpids, la seva parla incomprensible i els seus esclats de còlera fan difícil oblidar-lo. Al cinema haurà tingut nombrosos moments dignes de ser recordats, encara que per a mi cap d’ells supera la seva intervenció a “The Three Caballeros”, on mostrava un priapisme lisèrgic i en Technicolor, indigne d’una pel·lícula autoritzada per a tots els públics.

Però si Donald és important per a la meva generació és pel fet de servir d’excusa inicial sobre la qual construir tot un món autosuficient amb l’ajuda inestimable de la inventiva i els bons oficis de Carl Barks (no confondre amb Karl Marx). Barks nasqué a Oregon l’any 1901 i morí al mateix estat el 2000, de manera que es pot afirmar sense mentir que l’artista és un veritable fill segle XX. Havia treballat com animador als Estudis Disney als anys 30 i principis dels 40, i just quan es disposava a abandonar-los va descobrir un filó a les historietes —mig còmiques, mig aventureres— protagonitzades per Donald. L’artista hi treballà durant les tres dècades següents i expandí aquell univers d'anàtids fins a extrems fascinants.

El primer pas consistí en fer que Donald, a diferència de les seves intervencions cinematogràfiques, s'expressés de forma intel·ligible i articulada i que l’acompanyessin (a la manera d’un cor grec) els seus tres nebodets Huey, Dewey i Louie [com que tot l’afer Barks el vam conèixer en castellà, aquí es digueren Juanito, Jaimito i Jorgito]. A aquest nucli inicial hi afegí altres coloristes secundaris de ploma, d’entre els quals cap tan important com Scrooge McDuck [tío Gilito], l’ànec més ric del món, batejat amb un nom de clara filiació dickensiana. Scrooge amb els seus llegendaris banys en or i les seves expedicions a la recerca de tresors exòtics, acabaria eclipsant el seu nebot Donald.


Altres memorables personatges de Barks foren Gladstone Gander [Narciso Bello], l’afortunat cosí de Donald, l’inventor Gyro Gearloose [Ungenio Tarconi], la seductora bruixa Magica De Spell [Mágica de Hechizo] i, per descomptat, els tenaços Beagle Boys [Golfos Apandadores], banda criminal creada per fer la vida impossible a Scrooge/Gilito. Tots ells s’aplegaven a la fictícia Duckburg [Patoburgo], capital de l’estat de Calisota.

Les historietes de Barks tenien una llargada d’entre deu i trenta-dues pàgines, un context entre domèstic i fantàstic, i un humor de seca ironia que permetia que els adults també en gaudissin. Tradicionalment els artistes que treballaven pels Estudis Disney es mantenien a l’anonimat, emparats per la celebritat del nom del seu patró; però les aventures dibuixades per Barks adquiriren tal reputació, que el seu nom aviat va ser descobert pel públic, fet que l’acabaria convertint en figura de culte. Per això, quan després d’haver dibuixat més de 500 aventures ambientades a aquest “Duck Universe”, va decidir retirar-se l’any 66, va poder reciclar-se com pintor d’aquarel·les que subhastava els seus originals a les convencions de còmics, on els seus darrers anys esdevingué un veritable fenomen de masses.

Fa molt de temps que no rellegeixo aquelles aventures. Publicades en tebeos destinats a la canalla, no se’ns va acudir conservar-les, com sí que vam fer amb els àlbums de Tintín i Asterix, de format més respectable. Si el record no m’enganya (que segur que ho fa), hi havia molt de bo en aquelles peripècies excèntriques protagonitzades per ànecs blancs. Juraria que “Andes lo que andes, no andes por los Andes” tenia fusta de clàssic. I segur que Steven Spielberg i George Lucas no s’equivocaren quan prengueren les aventures de Barks com a font d’inspiració pel pròleg del primer Indiana Jones. Ha arribat potser el moment hivernal del meu descontent, propici per revisitar la família McDuck.

Una de les pintures d'un Barks jubilat

dimarts, 15 de gener del 2013

El cas Mickey


L’excel·lent (com d’habitud) apunt de Galderich sobre el ratolí Mickey i l’aparició dels primers llibres pop-up a Espanya va suscitar de retruc un munt de comentaris que revelaren la poca simpatia que desvetlla el rosegaire emblemàtic de Walt Disney entre tota mena de lectors. No deixa de ser curiós, he pensat, que Mickey Mouse sigui una icona universal i que al mateix temps el seu mite se sustenti en mèrits tan escassos, mig sepultats en el temps.

No és cap misteri que Mickey hagi estat establert com el símbol de l’imperi Disney, ja que fou el protagonista de “Steamboat Willie” (1928), curt en blanc i negre que plantà els fonaments de l’èxit imparable de l’oncle Walt; per tant en la seva perdurabilitat hi ha molt d'agraïment per serveis prestats. També cal reconèixer que en el disseny del ratolí més famós del planeta hi ha una simplicitat gràfica de taques blanques i negres, molt eficaç, que ha sobreviscut més enllà de la seva menystenible carrera cinematogràfica. Honor per tant a Floyd Gottfredson, que va començar a dibuixar les seves tires còmiques l’any 1930 i que ho continuà fent durant els 45 anys següents. Sense la seva seductora perícia dubto que Mickey hagués arribat fins el segle XXI.

Perquè, reconeguem-ho, poques aparicions de Mickey, sigui al cinema, als còmics o a la televisió es poden considerar amb molta generositat com a memorables. El seu moment fílmic més citat és el fragment dedicat a l’aprenent de bruixot de Dukas que es trobava a l'òmnibus pretensiós de “Fantasia” (1940). La seqüència sempre em va semblar més terrorífica que admirable, i potser aquí rau la meva mania per Mickey, encara que sigui el menor dels meus problemes.

A banda d’això, la seva falta de personalitat i de tret distintius, com un full en blanc on cada espectador podia projectar les seves fantasies (una mica a la manera de Tintín), va afavorir que protagonitzés aigualides adaptacions de clàssics com “Jack i la mongetera”, “Els tres mosqueters”, “El príncep i el mendicant” o “Cançó de Nadal”. Malauradament la tendència a actuar al costat de dos roba-escenes tan eficaços com són Goofy i Donald van accentuar encara més la seva opacitat natural.

M’imagino que avui dia encara continua treballant en paperets irrellevants (els artistes veritables moren al peu del canon); però si encara és conegut, fins i tot pel meu nebot de tres anys, deu ser perquè ha esdevingut disseny etern despullat de tot contingut —igual que ho són a hores d’ara la Betty Boop o el Bibendum de Michelin—, mite indestructible immune a tot raticida.

dilluns, 14 de gener del 2013

La mort en directe


“Mortalidad” de Christopher Hitchens (Debate, 2012) és un llibret extremadament breu i considerablement car (18,90€ per 122 pàgines gens denses és abusiu, t’ho miris com t’ho miris), però no em cansaré d’aconsellar la seva lectura als amics del pensament lúcid. Un llibre sobre la mort no fa de bon recomanar, encara que el prescriptor original sigui l'inapel·lable Enric González. I tanmateix, desagradable com d’entrada sembla la qüestió, és una de les experiències per la qual tots els éssers vius haurem de passar (amb permís d’Eduard Punset, hipotètic immortal, i de la seva absurda negació dels fonaments del raonament inductiu).

Christopher Hitchens (13 d’Abril de 1949 – 15 de Desembre de 2011) fou un periodista, escriptor i polemista britànic, l’opinió del qual sobre qualsevol qüestió terrena o celestial no podia deixar indiferent ningú. Durant els seus massa breus 62 anys de vida recorregué l’arc que separa el pensament socialista inicial d’un neoconservadorisme favorable a la guerra de l’Iraq i contrari a qualsevol manifestació de totalitarisme, sigui la de la correcció esquerranosa o bé la de l’islamisme més intransigent. Fou també un ateu furibund, un politoxicòman clàssic (cafè, alcohol i cigarretes) i l’amic fidel de gent com Martin Amis, Ian McEwan, Richard Dawkins o Salman Rushdie.

El juny de 2010, en plena promoció del seu llibre autobiogràfic “Hitch-22”, Hitchens va sentir-se sobtadament indisposat i poc després li fou diagnosticat un càncer d’esòfag. Conscient que aquella era literalment l’experiència de la seva vida, va anar escrivint la crònica de la malaltia fins que aquesta se l’endugué per davant el desembre de 2011. “Mortalidad” recull els textos on reflexiona sobre el procés i ho fa des de múltiples aspectes, des del rebuig als consols de la religió fins al món de les teràpies alternatives que se li ofereixen. El negoci de morir-se pot ser brut i dolorós, Christopher Hitchens no ens estalvia la seva cara més lletja, i el que comença com una serena i lúcida, de vegades humorística, dissecció acaba dissolent-se en un caos final d’idees a penes apuntades. Tanmateix és un privilegi contemplar l’espectacle d’aquesta intel·ligència ferotge treballant a ple rendiment, sense deixar d’exhibir una poderosa humanitat.

Davant de llibres com aquest, sobren les paraules quan es poden mostrar perles que acreditin les seves virtuts:
A la pregunta estúpida de «¿Por qué yo?» el cosmos apenas se molesta en responder «¿Por qué no?»
***
Cuando enfermas, la gente te manda CD. Muy a menudo, en mi experiencia, son de Leonard Cohen.
***
¿Realmente no viviré lo suficiente para ver cómo se casan mis hijos? ¿Para ver cómo el World Trade Center se alza de nuevo? ¿Para leer —si no escribir— las necrologías de viejos villanos como Henry Kissinger y Joseph Ratzinger? Pero entiendo esta clase de no pensamiento como lo que es: sentimentalismo y autocompasión.
***
Un gran número de amigos laicos y ateos me han dicho cosas estimulantes y halagadoras como: «Si alguien puede vencer a esto, eres tú», «El cáncer no tiene ninguna oportunidad contra ti», «Sabemos que puedes con esto». En días malos, e incluso en días mejores, estas exhortaciones pueden tener un efecto vagamente deprimente. Si muero, decepcionaré a todos estos camaradas. También se me ocurre un problema laico: ¿y si salgo adelante y la facción piadosa clama alegremente que sus plegarias han sido atendidas? Eso sería un poco irritante.
***
La banalidad del cáncer. Todo un lazareto de efectos secundarios. Especialidad del día.

diumenge, 13 de gener del 2013

El dimoni de les llistes: les estructures més altes del món

Aproximadament des del 2650 aC fins el 2610 aC: piràmide esglaonada de Djoser (Egipte), 62 metres.

Aproximadament des del 2610 aC fins el 2605 aC: piràmide de Meidun (Egipte), 93,5 metres. Degut a defectes de construcció va enfonsar-se parcialment: ha quedat reduïda a 65 metres.

Aproximadament des del 2605 aC fins el 2600 aC: piràmide encorbada de Snefru (Egipte), 101,1 metres.

Aproximadament des del 2600 aC fins el 2560 aC: piràmide roja de Snefru (Egipte), 105 metres.

Aproximadament des del 2560 aC fins el 1311 dC: gran piràmide de Kheops (Egipte), 146 metres. Després d’una carrera accelerada per batre el rècord entre piràmides, la de Kheops va romandre vencedora absoluta durant gairebé trenta nou segles. Fins que va arribar el catolicisme i les seves catedrals: el poder del monarca va haver de cedir davant d'una divinitat encara més potent.

Des de 1311 fins a 1549, catedral de Lincoln (Anglaterra), 160 metres. Una tempesta destruí l’agulla central l’any 1549.

Des de 1549 fins a 1625, església de Sant Olaf a Tallinn (Estònia), 159 metres. La torre cremà l’any 1625. La seva reconstrucció actual és de 123 metres.

Des de 1625 fins 1647, Marienkirche de Stralsund (Alemanya), 151 metres. Un llamp va enderrocar la torre l’any 1647. L’alçada ara és de 104 metres.

Des de 1647 fins 1874, catedral d’Estrasburg (França), 142 metres.
 
Des de 1874 fins a 1876, Nikolaikirche d’Hamburg (Alemanya), 147 metres.
 
Des de 1876 fins a 1880, catedral de Notre Dame a Rouen (França), 151 metres.

Des de 1880 fins a 1884, catedral de Colònia (Alemanya), 157 metres.

Des de 1884 fins a 1889, monument a Washington, Washington D.C. (Estats Units), 169 metres. Irromp el poder civil.

Des de 1889 fins a 1930, torre Eiffel a París (França), 300 metres.

Des de 1930 fins a 1931, Chrysler Building a Nova York (Estats Units), 319 metres.

Des de 1931 fins a 1967, Empire State Building a Nova York (Estat Units), 381 metres.

Des de 1967 fins a 1975, torre Ostankino a Moscou (Rússia), 537 metres.

Des de 1975 fins a 2007, CN Tower a Toronto (Canadà), 553 metres.

Des de 2007, Burj Khalifa a Dubai (E. A. U.), 829,8 metres.

dissabte, 12 de gener del 2013

Un món de metros: 150

El dimecres 9 de gener de 2013 el metro de Londres va fer 150 anys. Moltes felicitats al degà dels viatges subterranis!!!


Doodle commemoratiu de Google

divendres, 11 de gener del 2013

Stralsund


Stralsund completa amb Wismar el díptic de ciutats típicament hanseàtiques emparades per la UNESCO i, pel meu gust, la supera en espectacularitat i en situació pintoresca. El seu ajuntament del segle XIII, pura filigrana de Backsteingotik no s’assembla a cap altre. Però al voltant de la plaça hi ha altres mostres d’arquitectura de maó vermell que tant hem après a estimar.

Coratge que ja resten poques “diapositives”!; de fet aquesta ciutat marcarà el punt més llunyà de les vacances i després no quedarà més que tornar a Hamburg. Però abans admirem-nos de la massissa Nikolaikirche, també del XIII, també de maó vist.


O la Marienkirche, gòtica i del segle XIV.

La seva torre de 104 metres fou l’estructura més alta del món entre 1625 i 1647. Mentre l’estic visitant s’inicia un servei religiós i m’hi quedo, curiós per saber com funcionen els cerimonials protestants. Els feligresos (i simpatitzants) quedem tancats en uns corralets de fusta, com si es tractés d’una fira ramadera. Més que una “missa” pròpiament dita, sospito que assisteixo a una mera oració del migdia: en deu minuts hem cantat un parell d’himnes, hem pregat i ens ha sermonejat el pastor. Tan auster com caldria esperar. Sap una mica de greu veure aquestes grans esglésies, concebudes per sostenir la brillant prosopopeia catòlica, condemnades a tanta nuesa luterana.




dijous, 10 de gener del 2013

Regals (2): superflus

La proximitat del meu aniversari a les diades nadalenques, ajudada per la generositat de tots els que m’envolten, provoca en aquestes dates una veritable allau de regals rebuts. Després de gairebé seixanta Nadals viscuts no és exagerat afirmar que m’han regalat de tot i que no em fa falta res, de debò. Per acabar-ho d’adobar sóc poc propens als capricis i menys amant de les sorpreses. Amb tots aquests antecedents no és d’estranyar que aquest excés de presents m’incomodi i em faci ressentir la seva accessorietat, empitjorada per l’actual situació de crisi, on tot el que no és de primera necessitat apareix com ostentació provocativa.

Endebades els dic que no val la pena que em regalin res, perquè l’únic que em semblaria acceptable seria el detall pràctic (però ja em direu quina gràcia té rebre sis parells de mitjons negres o una dotzena de plats de diari). I així acaben apareixent aquests objectes de regal (desitjo que t’agradi!), curiosos, falsament útils, “divertits”, més “dissenyats” que pensats, carn d’amic invisible, destinats a l’oblit del fons d’un calaix.

Exemples: imants de nevera amb forma de comestible; marcs inflables per a fotos; post-its decorats amb un dibuix de Pocoyo; forquilla i cullera que, degudament combinades, esdevenen unes pinces per a consumir sushi; sabatilles cap-de-tauró; estri per tallar les pizzes en espiral; llibretes (en blanc, pautades, quadriculades…) tan bufones, que ningú no gosarà sollar; fregall amb la cara de Homer Simpson; paper higiènic de color de rosa (o malva, o fúcsia, o violeta); pedra volcànica per massatges tàntrics (?); motllo de silicona per fer magdalenes amb la forma del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll…

[Per no ofendre ningú la foto de l’apunt correspon a un regal rebut de part d’una parella d’amics que han passat el viatge de noces a Nova York. Com que es tracta d’un souvenir, que per definició és inútil i kitsch, no m’ho prendré malament. Vegeu la mena de mariconades* que el departament de “merchandising” del Met es permet.] 

* Si sóc jo qui empra la paraula, no és ni denigrant ni ofensiva.