Vida d’hotel

L'hotel a Gant

Els hotels canvien, la vida continua; potser aviat tots ens allotjarem en alegres apartaments Airbnb, gairebé lliures d’impostos. De moment, encara puc relatar-vos experiències en hotels de tres estrelles al nord de Bèlgica i les tendències actuals dels seus serveis, una mica més enllà de l’alarmant uniformitat (a la baixa) del bufet de l’esmorzar.

Amb els hotels ha passat una mica com amb els viatges en avió, que amb la popularització dels desplaçaments turístics, aquelles cortesies que semblaven drets adquirits —com ara les begudes gratuïtes a bord—, han anat minvant o simplement han desaparegut. Ha succeït per exemple amb l’assortiment higiènic i cosmètic que es desplegava fastuosament vora el lavabo de la cambra de bany. Tot aquell bé de déu de productes que permetien tant la utilització «in situ» com la rapinya de «souvenirs» en forma de sabó nan, ha esdevingut exclusivament una solució d’emergència per oblidadissos. En les nostres últimes escapades més d’un cop ens hem vist obligats a sortir a comprar a l’asiàtic de la cantonada un «Sànex» format gimnàs.

I què diré de la decadència del minibar, de la qual Quim Monzó ha escrit amb gran precisió a «Taula i barra». Potser al principi va semblar una bona idea disposar a pocs metres del teu llit d’aigua fresca, begudes alcohòliques i altres productes fungibles; però aviat el personal s’afartà de pagar dosis homeopàtiques a preu de caviar. Els més legals, acabàrem buidant la nevera del seu contingut original, i l’omplírem amb aigües minerals adquirides a l’asiàtic de la cantonada. Els més trapelles (segons la llegenda urbana) es bevien el whisky i el substituïen per mostres de la pròpia orina. Com a conseqüència d’això, cada vegada és més difícil trobar un minibar ben assortit. Algunes neveres te les trobes directament buides i, el que és més trist, de vegades només et trobes el buit que ocupava la nevera, com boca sense dents. 

Però no ens centrem en el passat i mirem cap al futur, que ja és aquí. Per tant, un element important d’un hotel del segle XXI és la seva wi-fi. Vist com se les gasten els pirates informàtics, seria un inconscient si postulés un servei d’accés obert; però amb una contrasenya tipus 1234 em conformaria. La solució més freqüent passa per entrar el teu número d’habitació i el teu «family name». Deixant de banda errors de tecleig, tant per part del creador de la contrasenya com del seu usuari, el concepte de «family name» (prou ambigu quan s’hi barregen els noms de qui ha fet la reserva i qui mostra la targeta de crèdit de garantia, que poden ser diferents), queda doblement invalidat pel nostre sistema de cognoms tan racional, però tan incomprensible per a la majoria de la humanitat, que es fan un embolic amb el cognom patern i el matern. De manera que el més fàcil serà que el teu accés quedi invalidat al tercer tecleig erroni.

Un altre mal molt del segle XXI és aquest ecologisme d’aparador que tothom exhibeix, mentre la processó va per dins. Perquè a tots els banys dels hotels que visitareu trobareu un cavallet de cartolina que us dirà que rentar les tovalloles cada dia li costarà al planeta molts litres d’aigua i que, si voleu ser eco-guais, no deixeu les tovalloles per terra i pengeu-les darrera de la porta. Tu, pobre innocent, fas el que pots per rescatar el planeta d’una mort anunciada. Mentrestant, les cambreres de planta, com robots pre-programats passen dels teus missatges subliminars, i canvien les tovalloles cada dia. I el planeta, que el bombin.

Dies més tard, un cop a casa, reps un correu que sol·licita la teva puntuació sobre les satisfaccions obtingudes a l’hotel tan criticat unes línies més amunt. Et venen ganes d’engegar-los, però optes per un silenci com a resposta. Mai abans no havia sigut tan cansat exercir d’usuari.

El desgavell d’Anvers (i 2)

La següent remesa d’obres mestres perdudes al MKSMA cal buscar-les a la catedral d’Anvers, dedicada a la Mare de Déu. Va ser construïda en estil gòtic entre 1352 i 1521, la més gran del seu estil en tots els Països Baixos. El seu esvelt campanar és una de les 56 torres de Bèlgica i el nord de França inscrites a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO l’any 1999 com «Beffrois de Belgique et de France».

Qui parla d’Anvers, parla de Peter Paul Rubens, qui tot haver nascut a Westfàlia, passà la major part de la seva vida en aquesta ciutat flamenca. Rubens, l’artista que probablement va pintar més quilòmetres quadrats de superfície, està molt ben representat en molts racons de la ciutat, començant per la seva pròpia casa. A la catedral s’exposen quatre Rubens de grans dimensions, algun d’ells notable fins i tot per un escèptic del seu art com jo.

El més petit de tots (138 x 198 cm el panell central) és el tríptic de «La Resurrecció de Crist» pintat entre 1611 i 1612. Es tracta d’un epitafi dedicat a Jan Moretus i Martina Plantin, fundadors de la famosa nissaga d’impressors de la que parlaré properament. L’escena crec que poc té a veure amb els evangelis i representa un Crist triomfant i super-heroic envoltat de soldats romans esfereïts i en considerable estat de nuesa. Als panells laterals apareixen Joan el Baptista i la màrtir Martina de Roma, amb aire absent de passar per allà, però aquest és un mal comú als marges de molts retaules.

«L’Assumpció de la Verge», pintada en part dins de la mateixa catedral el 1626, és un gran quadre (490 x 325 cm) pensat per adornar el seu altar major. La sagrada patrona del temple ascendeix als cels envoltada de tota mena d’espècies angèliques en barroquíssima coreografia. Tanmateix, he vist maries molt més etèries que aquesta, que exhibeix faccions de ciutadana d’Anvers. A la part inferior, els dotze apòstols i les tres maries formen un quadre plàstic gairebé igual de distret. No es pot negar que Rubens treballava les seves composicions i li agradava complicar-se la vida.

El tríptic de «L’elevació de la creu», de 1610-1611, encara m’agrada més. Té una composició clara en diagonal, influenciada per Caravaggio i Tintoretto, i dominada per la figura musculada de Crist, el qual està envoltat per una munió d’operaris incapaç de carregar el seu pes. Aquí els laterals són pertinents: a l’esquerra hi ha Sant Joan i el públic femení, horroritzat per l’espectacle; a la dreta, el document inusual del procés de crucifixió en directe dels dos lladres. L’obra va ser concebuda per l’altar major de l’església ja desapareguda de Santa Walburga i va ser transferida a la catedral l’any 1816.

«El descendiment de la creu» de 1612 és el revers perfecte del tríptic anterior. El que allà era trempera viril aquí és la flacciditat de la derrota (temporal i aparent) dibuixada en una diagonal de sentit contrari. La composició central torna a ser magnificent, amb un cadàver de Crist veritablement patètic i una colla de figurants perfectament emplaçats. També els laterals em semblen adequats, amb les prefiguracions d’una visitació amb Maria visiblement embarassada i una presentació al temple, totes dues escenes adornades de rica arquitectura i bones textures marmòries.

Aquests quatre Rubens els podreu trobar sempre sota l’alt sostre de la catedral; el que és temporal en canvi, un préstec fins que reobri el MKSMA, és la col·lecció de políptics pagats pels diversos gremis medievals, que també havien sigut exhibits aquí, fins que s’inventaren els museus. En general es tracta d’obres notables, amb l’excepció del «Descendiment» de Quentin Metsys, que és sense cap dubte una obra mestra. Diuen que el rei d’Espanya i la reina d’Anglaterra intentaren comprar-lo sense cap èxit. S’inspira (o no) a l’immensament superior descendiment de Van der Weyden que hi ha al Prado; però té la seva gràcia en les seves petites proporcions.

El desgavell d’Anvers (1)

La casa Rockox

L’oficina de turisme de la ciutat més gran de Flandes, Anvers, sembla aconsellar-nos que passem abans per les més fotogèniques Bruges i Gant, amb un missatge acomplexat que no mereix de cap de les maneres. Hi ha un munt de motius per apropar-se a Anvers (i en detallaré alguns en propers apunts), però ara voldria parlar-vos del KMSKA (o Museu de les Belles Arts d’Anvers), des de l’any 2011 immers en un pla de renovació que conclourà a finals d’aquest any (o del següent). Les seves col·leccions s’han escampat per tot allà on les acceptessin i no sempre és fàcil segui’ls-hi la pista.

De la Wikipedia

Alguns dels quadres més bells dels mestres antics els trobareu a la casa de la família Rockox, antiga residència d’estil barroc propietat d’un alcalde de la ciutat que estava molt ben relacionat amb Rubens. Habitualment aquest museu intenta mostrar les seves col·leccions de la mateixa manera com les podien contemplar els seus propietaris, és a dir amb un atapeïment de peces a cada pany de paret, barrejades amb mobiliari i curiositats de naturalista (papallones, corall, estrelles de mar…) El conjunt és aclaparador i gairebé no permet fixar-se en les peces individualment, que per altra banda no sempre són les originals que els Rockox hi tenien en exhibició.

Per fortuna, a les dues primeres sales, amb un criteri expositiu més modern, es poden contemplar alguna de les obres més boniques del KMSKA, començant per la delicada «Santa Bàrbara» de Jan van Eyck. No tinc cap dubte que és una obra mestra; però jo me l’estimo doblement perquè la vaig descobrir en una enciclopèdia d’art quan tenia molts pocs anys i des de llavors li servo un respecte gairebé mític i al mateix temps una confiança com de vells companys de parvulari.

El retrat de Philippe de Croÿ, part dreta d’un díptic desmembrat però encara viu, és una excel·lent carta de presentació de les aptituds de Rogier van der Weyden per combinar exquisit realisme (la roba de vellut, la lluïssor del metalls) amb altes dosis d’espiritualitat encara no malmeses per la contrareforma. Però permeteu-me quedar-me amb el jove més terrenal de Hans Memling, sensacional des de qualsevol punt de vista. Potser immers en un paisatge ben poc documentat, però ple de veritat en la seva expressió de posteritat seriosa.

Allunyem-nos ara de tant realisme flamenc i passem a la febre meridional d’un Antonello de Messina. Aquesta instantània del Calvari provoca més preguntes que respostes. Fixeu-vos en els fragments d’ossamenta que hi ha escampats per terra i en el mussol en primer pla que simbolitza no sé què. La de l’esquerra ha de ser Maria, la mare, però el personatge androgin de la dreta no sé si és Sant Joan o la Magdalena. El paisatge amb tota seguretat és més Sicília que Jerusalem. Sempre que contemplo un d’aquests quadres que t’il·lustren el Gòlgota amb profusió de detalls, intento endevinar quin dels dos secundaris és el Bon Lladre i quin és el Dolent. Acostumo a veure’ls tots dos igualment convulsos i turmentats. Tanmateix, la seva roba interior sol ser interessant i sexy.

Acabaré amb la pintura més al·lucinada d’aquesta petita mostra. El seu autor és el francès Jean Fouquet (1425 - 1480) i de nou es tracta de la part dreta d’un díptic. La protagonitza una mare de déu amb el seu nen, que bé podria ser el retrat d’Agnès Sorel, l’amant de Carles VII i una de les dones més belles de la seva època, que havia mort dos anys abans. Centreu-vos en aquesta imatge d’un blaugrana insolent i no tornareu a dormir mai més.

El silenci de l’anyell

Gant és la segona ciutat de Flandes després d’Anvers i una parada força recomanable, si viatgeu per aquelles terres. Exhibeix amb bastant muscle mostres de tot el que és típic de la regió: canals fotogènics, torres d’alçades vertiginoses, façanes del segle XVII i XVIII (o bones reconstruccions modernes) culminades per cúspides graonades i un castell amb muralles i fossat que el podria haver imaginat un nen de parvulari. Pel tintinòfil té el valor afegit de la seva fira de la rosa on sembla que el professor Tornassol va conèixer la diva Bianca Castafiore, com ens va ser revelat a «Les joies de la Castafiore».  Però desenganyem-nos, de canals, torres i arquitectura burgesa, en trobareu una mica pertot arreu en aquesta planura. Fins i tot les referències a Tintín són inevitables en tot el país. Però Gant té una peça única que en fa obligada la visita, per poc amants que sigueu de la pintura clàssica i dels primitius flamencs.

Em refereixo és clar al Retaule de l’Anyell Místic, políptic del segle XV atribuït als germans Hubert i Jan van Eyck que es pot contemplar a una de les capelles de la catedral de Sant Bavó (de debò algú posa al seu fill el nom de Bavó?) Si no recordo malament, quan el vaig veure per primer cop quaranta anys enrere, l’accés era lliure i et podies quedar assegut en èxtasi tota l’estona que calgués. Ara, per descomptat, cal pagar entrada, el que et dóna dret a una audio-guia, utilíssima en obra tan complexa com aquesta. Espero que l’aforament estigui controlat, perquè l’espai és escàs, i en un dimecres d’entre setmana fora de temporada érem ben bé una vintena de mamífers fent-nos nosa mútuament. No vull pensar les cues que es formaran a l’estiu. És clar que hi ha alternatives: com que al punt d’exposició cal mantenir silenci, hi ha una segona capella on es pot contemplar una reproducció a menor escala del mateix retaule i on un guia humà ofereix les explicacions pertinents. Curiosament per accedir-hi s’ha de pagar l’entrada igualment. Pel turista més rata hi ha encara una tercera capella on ensenyen gratuïtament una versió miniatura del retaule que crec que la devia fer la casa Escudo de Oro abans de plegar.

Ara seriosament, el retaule és enorme (3,5 m x 4,6 m, amb els porticons oberts) i una absoluta meravella, exponent màxim de la pintura realista flamenca, encara que la major part de la seva temàtica pertanyi al gènere fantàstic habitualment associat a la religió d’inspiració cristiana. De l’abundant personal que figura a les taules, només el retrat dels pietosos donants que han pagat la peça —Jodocus Vijdt i Lysbette Borluut eren els seus noms— poden aspirar a un cert grau de semblança amb la realitat. Però tota la nòmina restant no té res a envejar-los, començant per un Adam i Eva que no podrien ser menys inventats: un home i una dona del segle XV, púdicament en pilotes, i amb Adam avançant el peu fins fer-lo sobreeixir del marc, com a mostra fatxenda de «trompe l’oeil».

En aquest retaule-univers ens podrem entretenir dies i fins i tot setmanes, perduts en la seva selva de minúcies. Cada panell amaga un o molts secrets. Diuen que per l’expressió facial dels àngels musicants, podem endevinar si la seva veu és de tenor o de contralt. El jardí que envolta l’anyell és ple d’espècies vegetals perfectament identificables per un botànic, mentre que l’horitzó de la «Nova Jerusalem» imita prou bé els campanars d’Utrecht o Bruges. De la multitud de personatges bíblics o pertanyents a la història de la església que pul·lulen sobre la gespa no a tots se’ls ha pogut posar nom, o sigui que un altre al·licient (una mica mundà, reconeguem-ho) és jugar al qui és qui.

Les malvestats patides per l’obra constitueixen un veritable serial de sobretaula, ja que sempre va ser molt cobejada pels poders fàctics europeus de tots els temps. Per via de les guerres napoleòniques, l’altar formà part de les peces espoliades als belgues, i fou exhibida al Louvre fins l’any 1815, quan la desfeta de Waterloo propicià la devolució. Aquest mateix any, la diòcesi de Gant va empenyorar els porticons del retaule (excloent les figures d’Adam i Eva) per l’equivalent a 285 euros. Incapaços de pagar el rescat, les taules foren venudes per 4.800 euros al col·leccionista anglès Edward Solly, qui les va exhibir a Londres durant una bona temporada sense trobar comprador. Finalment se les va quedar el rei de Prússia, qui va pagar l’enormitat (per l’època) d’uns 20.000 euros. Durant dècades aquestes taules foren exposades a la Gemäldegalerie de Berlín.

Mentrestant a Gant un incendi malmetia els panells restants l’any 1822. Perquè no prenguessin més mal, Adam i Eva foren enviats a un museu de Brussel·les on visqueren feliços una bona temporada. Durant la Primera Guerra Mundial l’exèrcit alemany s’apropià de les poques taules que quedaven a la catedral. Només les condicions del Tractat de Versalles aconseguiren l’any 1920 reunir, després de més de 100 anys de diàspora, tots els elements del retaule sota el comú sostre catedralici.

Però l’alegria no dura gaire, ni a la casa del pobre, ni a la del ric: un dia atziac de 1934 tota Gant es llevava amb la desagradable notícia que havien sigut robats els panells extrems-inferiors, esquerre i dret, coneguts com «Els Sants Jutges» i «Sant Joan Baptista». Com a prova de bona voluntat, el lladre va retornar la peça del Baptista gairebé d’immediat; però va exigir un elevat rescat per la taula restant. A partir d’aquí predomina la llegenda: es diu que un funcionari municipal moribund va revelar que sabia on es trobava la taula desapareguda, i poc després va expirar. A dia d’avui el panell dels Sants Jutges continua perdut i a la catedral de Gant es veuen obligats a exhibir una trista còpia. Em jugo un pèsol que un equivalent flamenc de Dan Brown o Ildefonso Falcones ja ha escrit un best-seller entorn d’aquesta sostracció.

Els alemanys, poble d’idees fixes, tornaren a envair Bèlgica l’any 1940. D’entrada va semblar una bona pensada enviar el retaule dels van Eyck al Vaticà, perquè la cúria el protegís. Ja no ho va semblar tant, quan Itàlia es declarà membre de l’Eix feixista i aliada entusiasta d’Alemanya. Aquesta esllavissada política deixà l’obra varada a un museu de Pau (sud de França), on totes les parts implicades semblaren satisfetes. Almenys, fins que el propi Adolf Hitler ordenés que el retaule viatgés a Alemanya i s’allotgés al Schloss Neuschwanstein, aquella parida arquitectònica de Lluís II de Baviera.

La insistència i contundència dels bombardeigs aliats obligà a amagar l’obra mestra a les mines de sal d’Altaussee. Una pel·lícula bastant mediocre de George Clooney —«The Monument Men» es diu— explica com l’exèrcit ianqui exercí de salvador improbable d’aquestes excel·lències pictòriques. Crec que aquest fou l'últim episodi d'aquesta desgraciada saga.

Avui, el 30 d’abril de 2017, tot el retaule està seguint un procés de restauració cíclica. La peça sotmesa actualment a la cosmètica del poder la podreu veure, segons diuen, a una sala del museu MSK de la ciutat. Mentrestant, a la catedral de Sant Bavó ningú no t’adverteix que una de les peces és una còpia. Endevineu quina és. La dels Sants Justos no compta.

Jodocus Vijdt ens mostra el camí