dijous, 29 de desembre del 2022

París - Dakar


L’any 2018 el jove escriptor senegalès Diégane Latyr Faye descobreix a París El Laberint de l’inhumà, una novel·la de 1938 que va gaudir d’un èxit fugaç abans de rebre acusacions de plagi. Del seu autor T.C. Elimane, anomenat el «Rimbaud negre», no se’n va saber res més i Diégane, entusiasmat per la seva obra intenta retrobar-li la pista tants anys més tard. Aquest és el punt de partida de La memòria més secreta dels homes de Mohamed Mbougar Sarr (MÉSLLLLIBRES, traducció d’Oriol Valls) Vist el resum, no cal dir que aquest és un llibre especialment adequat per a lletraferits i, si hi hagués cap dubte, la citació inicial de Roberto Bolaño les esbandeix totes.


La investigació de Diégane ens trasllada a tres continents i a diverses èpoques mentre són convocades figures representatives de tots els oficis del llibre —autors, editors, crítics, acadèmics, periodistes…— i fins i tot alguns personatges reals (Ernesto Sábato, Witold Gombrowicz) en un encadenament de relats que s’entrelliguen a la manera dels grans textos de la literatura fantàstica. Al llarg de l’àmplia peripècia hi ha lloc per parlar de colonialisme, d’immigració, de l’holocaust i de la resistència, però sobretot molt d’Àfrica i de la seva relació amb Europa, i en especial amb França. 


No hi falta tot aquell món de màgia i de llegendes animistes, però també de brutalitat política que apareix sempre que es parla del continent africà. I, quan es tracta d’ambientar-se a l’escena literària parisenca, no surten gaire ben parats tots aquests crítics que contemplen amb una barreja de paternalisme i suspicàcia l’arribada de nous escriptors negres de llengua francesa. De fet la història del desaparegut T.C. Elimane reflecteix la incapacitat de la metròpoli d’assimilar la saba nova de les colònies.


Potser Mohamed Mbougar Sarr, que amb aquesta novel·la va guanyar el Goncourt l’any 2021, ha trencat l’apartheid al qual es veuen condemnats els escriptors negres que desembarquen a la capital, i ho fa amb un llibre que és, entre altres coses, un reflex d’aquesta situació. La memòria més secreta dels homes, tot plantejant l’habitual dicotomia entre l’experiència i l’escriptura, recorre un amè camí ple d’aventures, de sexe, d’amistat i de secrets. Només li retrauria una conclusió massa prolongada a un llibre que farà les delícies dels solitaris lectors de fons. 

dijous, 22 de desembre del 2022

Jovent de Barcelona


Smiley (Netflix)

Orígens: una obra de teatre per a dos actors estrenada el 2012 a la sala Flyhard de Barcelona i que va esdevenir gradualment un èxit mundial. Tracta de la complicada relació amorosa entre dos homes de característiques antitètiques. Funciona també com a humorística obra didàctica sobre el món gai adreçada a un públic heterosexual.


De què va: la translació al format de sèrie de vuit capítols de les peripècies d’en Bruno i l’Àlex ha obligat a incrementar fins a l’absurd les dificultats que troben per gaudir del seu amor. Ha calgut envoltar-los d’altres trames paral·leles que es refereixen al sexe en la maduresa, les oportunitats perdudes o els interessos diversos (o fins i tot oposats) dins de la parella. Cal dir que el millor de la funció són els enfrontaments entre els dos protagonistes i que tota la resta té un cert aire de farciment. Les referències a la screwball comedy i més en concret a La fiera de mi niña li venen grans, tot i que alguns recursos, com la pantalla partida, es fan servir de manera molt eficaç.


Els actors: en general els he trobat molt adequats, tot i que la majoria no són gaire coneguts. Carlos Cuevas (Álex) i Miki Esparbé (Bruno) justifiquen amb el seu treball el visionat de la sèrie. Pepón Nieto fa un personatge massa tòpic i passat de moda. Curiosament Ramon Pujol, que fa de parella de recanvi de Bruno, va ser qui va estrenar l’obra fa deu anys en el paper d’Àlex. 


Quina Barcelona: la ciutat que presenta Smiley és la pròpia d’un anunci de torrons, potser perquè l’acció té lloc durant les festes nadalenques i es treu bon profit de les il·luminacions (molt especialment en els carrerons de la Ribera).


La polèmica: hi ha hagut alguna queixa perquè dos actors heterosexuals facin papers de gai. També s’han sentit protestes perquè els únics que parlen català són els membres de la família més burgesota.


En poques paraules: tova i ensucrada, destinada a un públic ampli i familiar. Redimible per les espurnes que fan saltar Esparbé i Cuevas.




Fácil (Movistar+)


Orígens: Lectura fácil la sensacional novel·la de Cristina Morales que narra les experiències de quatre cosines discapacitades intel·lectualment que viuen en un pis tutelat de la Barceloneta. El text combina tècniques diverses com la prosa administrativa, les actes assembleàries, els fanzines o els escrits en lectura fàcil.


De què va: s’ha perdut gran part de l’acidesa punk i la transgressió sexual de l’original i les aventures de les quatre cosines han esdevingut gairebé una sitcom de discapacitats. Les assistentes socials adquireixen un paper que a la novel·la no existia.


Els actors: com que no és discapacitada, Natalia de Molina grinyola pel seu capteniment exagerat, que potser acceptaríem si es tractés d’un cas real. Anna Castillo resulta monòtona en el seu cabreig permanent sense matisos. Molt millor Coria Castillo i Anna Marchessi, l’única veritablement discapacitada de les quatre. Al seu voltant una colla d’eficaços actors catalans —Bruna Cusí, Francesca Piñon, Clara Segura, Àgata Roca, Albert Pla o David Bagés— que sempre fan bo de veure.


Quina Barcelona: rodada en gran part a la platja i el barri de la Barceloneta, dels quals se’n treu un bon partit sense caure en el pintoresquisme.


La polèmica: igual que en el cas anterior s’ha criticat que la majoria de les protagonistes no sigui discapacitada de debò, encara que per qüestions logístiques m’imagino que seria un malson treballar amb tot un elenc amb diversitat funcional. Per altra banda Morales ha criticat durament la sèrie per l’aigualiment del seu potencial crític «porque se pretende llegar al gran público democrático».


En poques paraules: Fácil es fa curta i es troba a faltar una mica més d’aprofundiment. De totes maneres val la pena fer-hi una ullada pel tipus de personatges que representa, poc habituals a la ficció televisiva.



Autodefensa (Filmin)


Orígens: en aquest cas no s’adapta res, tots els guions són originals de les actrius Berta Prieto i Belén Barenys, i de Miguel Ángel Blanca.


De què va: dues noies de vint-i-tants (tipus escola concertada de Sant Gervasi o La Bonanova) van de festa, carden sense gaires ganes, es droguen una mica i xerren mig conilles ajagudes al llit. Els episodis varien entre l’antropologia autoirònica, el pamflet en contra dels homes, l’adaptació al món local del moviment «me too» o l’escriptura automàtica de les reunions d’amics. També es percep la influència de Girls, com a mínim a l’episodi on hi ha una trobada amb un escriptor.


Els actors: Berta, Belen i els seus amics. La poca professionalitat de l’elenc queda compensada per la seva autenticitat. Presència destacable, la del polifacètic Eloy Fernández Porta.


Quina Barcelona: filmada als llocs on viuen i es diverteixen Berta Prieto i Belén Barenys. Realisme brut a pisos de Gràcia, al Razzmatazz o la Sala Apolo i els carrers anònims de la matinada.


La polèmica: la sèrie ha ofès a tothom a qui havia d’ofendre començant pel mega-corcó Carlos Boyero, que la va qualificar de «sonrojantemente feminista».


En poques paraules: «Autodefensa» no és per a tothom. A mi m’ha deixat fred aquest jovent tan desmotivat, però sé de bastants espectadors que s’hi han reconegut.


dilluns, 19 de desembre del 2022

El català com atrezzo

Família catalana model

Amb escassos dies de diferència s’han estrenat tres ficcions televisives que tenen la Barcelona actual com a escenari, les tres amb un equip majoritàriament català, però parlades en castellà. Malgrat això totes elles inclouen algun personatge que deixa anar frases en català, no sempre de manera orgànica, sinó només com una nota de color local, tan barcelonina i decorativa com els panots de la flor o la silueta de la torre de Collserola. L’ús de l’idioma no sol respondre a cap model real i per tant resulta desconcertant per a un parlant habitual.


A Smiley (Netflix) els únics que fan servir el català són els membres de la família Sunyer, precisament la més burgesa que hi surt. Els Sunyer constitueixen una curiosa bombolla lingüística, perquè parlen català entre ells, però no el parlen amb ningú més, ni hi ha ningú que els hi ho parli. A més d’aquesta família especialeta, la sèrie (que té ambientació nadalenca) fa alguna referència folklòrico-didàctica al caganer i el tió, i ens regala una versió oblidable d’El noi de la mare cantada per Lluís Gavaldà. Cal afegir que, en compensació, Smiley disposa d’una versió doblada al català on hi intervenen (sempre que és possible, com és el cas dels dos protagonistes) els mateixos actors originals.


Les protagonistes de Fácil (Movistar+) són quatre cosines trasplantades a la Barceloneta des d’algun lloc no precisat de la península. Per demostrar la seva integració una d’elles es fa dir Àngels i una altra de tant en tant diu «no fotem». Al seu voltant hi ha grapat de personatges interpretats per actors catalans, tot i que alguns —Albert Pla, Cesca Piñón, David Bagés—es presenten com a monolingües castellans. Però el cas curiós és el d’aquells personatges que de tant en tant deixen anar alguna frase en català, com els de la Bruna Cusí o la Clara Segura, però que entre elles dialoguen en castellà, o el d’Àgata Roca que de vegades parla al seu fill en un idioma o un altre, uns comportaments sense reflex a cap realitat lingüística coneguda.


El tractament més realista de la llengua el trobarem a Autodefensa (Filmin), malgrat que les protagonistes són dues amigues catalanes que es parlen entre elles en castellà (aquestes coses passen) i els escassos personatges que els hi donen la rèplica s’expressen també en castellà. Però en les escenes on se les veu amb la seva colla o de festa en algun local, les dues llengües hi apareixen de forma naturalista i creïble, i no sonen mai com una concessió.


Ja veieu que no és fàcil trobar a l’audiovisual en castellà un tractament versemblant de la nostra llengua i aquests exemples encara són remarcables per la voluntat de fer-la petar una estona: sovint en ficcions d’aquest tipus ens hem de conformar amb un «adeu» o un «collons!» escadussers i para de comptar. 

dilluns, 12 de desembre del 2022

L’ànima de l’edifici


Per familiaritzar l’orella a altres dialectes de l’espanyol, la dicció clara i plena de «boludos», «ortos» i «conchas-de-tu-madre» d’El encargado és ideal. La sèrie creada per Mariano Cohn i Gastón Duprat i que es pot veure a Star+ via Disney+ se centra en Eliseo, el porter d’una finca benestant de Buenos Aires que, després de 30 anys de dedicació devota al bon funcionament de l’edifici, veu com perilla el seu lloc de treball. Efectivament, un grup de veïns projecta enderrocar l’habitatge del terrat on viu Eliseo per construir-hi una piscina. Durant els dies previs a l’assemblea dels propietaris el porter mirarà de manipular la seva intenció de vot tot aprofitant el profund coneixement que té de tots ells.


Cohn i Duprat (El ciudadano ilustre, Mi obra maestra, Competencia Oficial…), un curiós tàndem de directors i guionistes, ja havien fet un film entorn d’un edifici —la casa Curutchet de Le Corbusier— a la notable El hombre de al lado de 2009. A El encargado, el magnífic immoble brutalista on s’esdevé l’acció es troba en un barri burgès de Buenos Aires que fa pensar en la Bonanova de Barcelona. Els seus copropietaris presenten una bona mostra de les classes altes contemporànies a l’argentina, tot i que la intenció sociològica no sigui una prioritat de la sèrie. El que la caracteritza és un to a mig camí de la comèdia implícita i el suspens inquietant. Eliseo, malgrat la seva façana afable i servicial, amaga un rerefons calculador i venjatiu que aplica amb creativitat a les diverses idiosincràsies del veïnat.


Si l’equilibri dels guions, que oscil·len entre la comèdia i el drama és un dels punts forts d’El encargado, l’element imprescindible és el protagonisme de Guillermo Francella, un actor reconegut especialment pels seus papers humorístics, que aquí revela la seva faceta de sociòpata ocasional mitjançant un instantani canvi d’expressió. Molt recomanable. 

diumenge, 11 de desembre del 2022

Filmoteca forçosa (92)


Pinocchio (Guillermo del Toro i Mark Gustafson, USA 2022 (Netflix))
Versió lliure i particularment fosca del ja fosc clàssic de Collodi. Ambientat a la Itàlia feixista i amb un protagonista sorprenentment simpàtic. En comparació a les moltes  adaptacions existents, aquesta és molt superior a la mitjana. (8)


Historias para no contar (Cesc Gay, Espanya 2022 (Verdi-Park))

Cinc històries sense gaire suc, mig salvades pel treball dels intèrprets. El veredicte ens el donen fet: potser no calia haver-les contat. (6)


Fire of Love (Sara Dosa, USA 2022 (Disney+))

Remarcable documental sobre la vida i la mort d’una parella de vulcanòlegs. Insòlitament fascinant i amb imatges espectaculars. (8)


Més enllà dels dos minuts infinits (Junta Yamaguchi, Japó 2021 (Filmin))

Comèdia sobre viatges temporals feta amb quatre quartos. Modesta, enginyosa i divertida. (7)


Close (Lukas Dhont, Bèlgica 2022 (Renoir))

La tendra amistat entre dos adolescents té una mala fi a causa dels micromasclismes quotidians. Escrita de forma impecable i amb un jove protagonista memorable. (8)


Mascarpone (Matteo Pilati i Alessandro Guida, Itàlia 2021 (Filmin))

Comedieta dramàtica i gai sobre aprendre a refer la teva vida i preparar un bon tiramisú. Adequada per a un diumenge a l’hora de la migdiada. (6)

divendres, 9 de desembre del 2022

La geganta reticent


Amb tossuderia potser mal encaminada insisteixo a trobar-hi sentit al gènere súper-heroic, que visiblement és el predominant en la ficció visual de consum; i ho faig a través d’aquelles obres que percebo dotades d’un punt d’originalitat —sovint via l’humor— que les fan destacar sobre la resta. És el cas de She-Hulk: Attorney at Law (Hulka pels amics), una sèrie que ha escrit Jessica Gao i es pot veure a Disney+ a partir d’un personatge que jo desconeixia, tot i que està en funcionament a les pàgines dels còmics des de l’any 80.


La Jennifer Walters és una advocada soltera d’uns 30 anys. Ran d’un accident de cotxe rep una transfusió de sang del seu cosí Bruce Banner de la qual en sortirà amb una propensió a convertir-se en la versió femenina de l’increïble Hulk. La sèrie combinarà així els casos jurídics del bufet on treballa la Jennifer, els seus intents d’enriquir la seva vida amorosa i les puntuals situacions que requereixen un xic de còlera super-heroica. I tot amanit amb humor i malícia auto-conscient.


De l’humor no en diré res, perquè és una cosa molt personal (i, si no em fa gaire gràcia, no és culpa seva), però els plets que hi surten m’han semblat una mica mè, com posats per obligació. I dels secundaris en nòmina no n’hi ha cap que susciti gran interès. En quant a la vida sentimental de Hulka el que més m’ha cridat l’atenció és que té molt més èxit quan és una geganta verda i musculada que quan té el cos menut i perfectament encisador de l’actriu Tatiana Maslany. Deu respondre a algun fetitxisme propi del desig heterosexual.


Pel que fa a les bromes post-modernes que ironitzen sobre els tics de la Marvel i que violen sovint la quarta paret, benvingudes siguin. Encara més quan suposen fer botifarra a les previsibles enrabiades dels masclets immadurs que no suporten veure dones protagonitzant les seves ficcions. Tot i això, quan es critiquen el recurs als conflictes amb el pare, les escenes post-crèdits o la batussa total que clou l’últim episodi com a clixés sobreexplotats, però que s’acaben utilitzant igualment, es dona el missatge contradictori que popularment es defineix com voler repicar i anar a la processó.


Hulka, potser molt menys revolucionària del que es pensa i amb una corrua de convidats especials (Daredevil, Leap-Frog, Titania, Wong, Abomination…) que dedueixo que faran la delícia dels fanàtics de la Marvel, però que deixaran fred als més profans, resulta una benedicció a mitges destinada una vegada més als mateixos de sempre.