La vida manual d’ús: CAPÍTOL XII. Réol, 1.

Rellotge Early American

Al cinquè segona hi visqué durant molts anys la senyora Hourcade. Abans de la guerra treballava en una fàbrica de cartrons, per això Bartlebooth li encarregà les capses on Winckler desaria els puzles a mesura que els anés confeccionant.

cinc centes capses de cartró negre rigorosament idèntiques, de vint centímetres de llargada, dotze d’amplada i vuit d’altura, que es tancaven mitjançant una cinta negra que Winckler segellava amb lacre, sense més indicació que una etiqueta ovalada amb les inicials P.B. acompanyades d’un número

La senyora Hourcade es va jubilar a principi dels anys setanta i ara viu en una caseta prop de Montargis. Del cognom Hourcade el més interessant que he trobat ha sigut l’existència de tres traductors —Pierre, Rémy i Isabelle Hourcade— responsables de traslladar al francès diverses (13) obres de Pessoa. M’imagino que estaran emparentats. 

A l’apartament ara hi viuen els Réol: un matrimoni jove amb un nen de vuit anys. En aquest moment es troben al menjador i acaben de sopar. La dona, de puntetes, agafa un plat de terrissa que hi ha en una lleixa alta. L’home està ajustant l’hora d’un rellotge de pèndol estil Early American, on hi ha esculpit un grup de Negro Minstrels. Cinquanta anys més tard les connotacions racistes de la peça disminuirien gran part del seu atractiu.

El nen juga amb una baldufa que té ocells dibuixats. Quan la fa girar sembla que els ocells batin les ales. 

Al costat seu, en un còmic, es veu un jove molt alt amb cabells llargs i jersei blau de ratlles blanques que munta un ase. Dins la bafarada que surt de la boca de l’ase —perquè és un ase parlant—es llegeixen aquestes paraules: «Qui vol fer l’ase fa l’animal.»

És fàcil reconèixer-hi el personatge de Philémon i el seu ase Anatole, les verbívores creacions del dibuixant i guionista Fred (1931 - 2013). Crec que quan apareixia a Cavall Fort en deien Filalici. No cal dir que el personatge és una referència més al tema de Filemon i Baucis i, a aquestes altures, qui dubta que, si Perec hagués estat espanyol, aquí tindríem en Mortadelo i el seu quefe?

Peregrinació peregrina

Fa uns anys, en una temporada que jo no tenia la moral gaire alta, el metge de l’empresa em va recomanar que fes el camí de Santiago, no pas com a experiència religiosa sinó com a teràpia ocupacional i possible font d’endorfines. Sí, tothom sembla coincidir que això d’emprendre el camí és, literalment, mà de sant. Per descomptat, no vaig fer cap cas al metge; però he recordat el seu consell a l’inici de l’àlbum QUÈ de Max (Editorial Finestres, març del 2023). En efecte, al seu protagonista anònim els companys de feina, en veure’l tan fotut, li aconsellen que faci el camí. Però el nostre homenet vol evitar els clixés i opta per prendre la direcció oposada, justament cap a l’Orient, on es troba la ciutat turca de Trebisonda, que ell anomena Trapisonda en homenatge a la família que dibuixava Francisco Ibáñez a finals dels anys 50. 

A partir d’aquí el llibre consistirà en les diverses peripècies que el peregrí va topant-se en el camí: una línia recta que recorre totes les pàgines de la primera a l’última. I com estem parlant de Max, els esdeveniments que hi trobarem, més que posar-se al servei d’un argument lligat, seran una barreja molt seva d’abstracció conceptual i concrecions terrenals, que inclourà també diverses referències culturals: les bruixes de Macbeth, un llibre de Sánchez Ferlosio, els limericks d’Edward Lear o els maons de Krazy Kat…

M’ha semblat percebre en més d’una ocasió un sentiment de masculinitat ferida que no em queda clar si és exclusiva del personatge o respon també a una inquietud del dibuixant. Hi ha la voluntat de comentar qüestions d'actualitat i s’intercalen per tant atacs al llenguatge inclusiu, a la capacitat abaltidora dels entreteniments virtuals o a la retòrica pretesament progressista de certa esquerra municipal. Tot plegat fa un efecte regressiu que m’ha incomodat un xic.

Gràficament, en canvi, l’àlbum és una preciositat minimalista, amb en Max desplegant a tota vela una àmplia gama de recursos, tots ells destinats a potenciar el relat: tramats, colors degradats, pastitxos d’obra aliena —sigui de gravats de segles passats o de col·legues il·lustradors—, jocs metaficticis que difuminen els límits de la vinyeta… Només per això ja val la pena acostar-se a aquest QUÈ, per altra banda exemple infreqüent de còmic original per a adults i en català.

Esbarjos provincians

Vincent és un perruquer de vida monòtona d’ençà que la seva xicota se’n va anar a París. Un dia veu al carrer una dona que li sona vagament i comença a seguir-la. Es tracta de Rosalie, propietària d’una botiga de queviures, passejadora solitària i bevedora encara més solitària. La seva neboda Aude, una estudiant peresosa que ha abandonat la universitat sense dir-ho als seus pares, s’encarregarà de seguir Vincent per esbrinar què vol de la seva tia. Aquest és l’inici de Rosalie Blum la novel·la gràfica de Camille Jourdy editada per La Cúpula el 2012 en un volum que reuneix els àlbums Une impression de déjà-vu (2007), Haut les mains, peau de lapin! (2008) i Au hasard Balthazar! (2009).

El llibre entra a fons en el joc de les vides creuades en un indret poc engrescador com ho és una ciutat de províncies. Els seus habitants, limitats per les previsibles distraccions que ofereixen el bar de la plaça, el cant coral o el cafè-cantant, s’evadeixen imaginant vides que no són, tot i que potser la realitat serà molt més difícil de creure que totes les cabòries inspirades pel tedi.

Deliciosa comèdia social, molt tendra amb els seus personatges aparentment insignificants, que tanmateix ens conduiran cap a girs inesperats. També bones dosis d’humor amb aquesta mare de Vincent, dominadora i excèntrica, o el company de pis d’Aude, que pretén muntar un circ amb un pressupost inexistent.

Malgrat la seva aparença modesta Rosalie Blum és un excel·lent exercici sobre el punt de vista i una demostració que de les vides ordinàries se’n pot extreure una gran història. A més amb un dibuix amable i ple de gràcia, on destaca la precisió minuciosa de l’atrezzo, és a dir, la profusió de petits objectes que decoren les habitacions.

L’any 2015 Julien Rappenau en va fer una adaptació cinematogràfica que, segons les meves notes, no em va fer el pes. Rebutgeu succedanis i aneu a les fonts, llegiu la Rosalie que va dibuixar Jourdy i descobriu a les darreres pàgines el secret de l’aparentment grisa protagonista.

Anys de foscor

La primera notícia sobre la guerra sino-japonesa que va precedir a Segona Guerra Mundial la vaig tenir de nen via El lotus blau, una de les aventures més serioses de Tintín. Potser per la seva llunyania en el temps i l’espai, no va ser fins l’any passat que la sèrie Pachinko em va recordar aquest conflicte i com s’havia estès fins afectar Corea. Ara retorna, i en els seus aspectes més cruels, a través de la novel·la gràfica Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, originalment editada el 2018 i que Reservoir Books, gràcies a Joo Hasun, va traduir al castellà el 2022. 

Es tracta d’un volum gruixut de quasi cinc-centes pàgines, on l’anciana supervivent Lee Ok-Sun, tot responent les preguntes de l’autora, narra tota una vida de contínues desgràcies en la qual (segons el propi testimoni) no hi hagué lloc per cap moment de felicitat. Nascuda en una família coreana molt humil, des de ben petita va tenir cura dels seus germans. Fou enviada a fer de criada, quan encara era una nena, i va anar passant d’una mala experiència a una altra de pitjor fins que va acabar com a esclava sexual al servei de l’exèrcit japonès en una base aèria xinesa. Dona analfabeta i ignorant de les beceroles de la vida, Lee Ok-Sun ho va haver d’aprendre tot a la força, demostrant una admirable resiliència.

Podeu comptar que es tracta d’una història molt cruel, que només es permet respirar de tant en tant a través de les amargues riallades que deixa anar la protagonista. El llibre serveix com a denúncia d’aquest sinistre episodi no gaire conegut i que el govern japonès només va reconèixer quan ja era massa tard.

El tractament gràfic és molt interessant, perquè en les escenes infantils inicials adopta un estil ingenu i amb grans espais de fons blanc. A mesura que Lee es fa adulta, les vinyetes s’omplen d’obscuritat i el dibuix esdevé molt més madur en la representació de la gestualitat humana. Obren i tanquen cada capítol il·lustracions que ocupen tota la plana amb belles però amenaçadores imatges de la natura i el paisatge.

«Hierba» ha guanyat un munt de premis i ha estat comparada amb altres novel·les gràfiques que han explicat de forma corprenedora terribles desastres humanitaris amb la intenció d'anomenar-lo el còmic de l'any. Poc importa buscar-li més mèrits dels que ja té, els d’una història de negra humanitat que deixa una petja indeleble en el lector que gosi acostar-s’hi.

Teletreball

Durant els mesos de la pandèmia molts ens vam haver de familiaritzar, si us plau per força, amb les alegries del teletreball. De les discussions sobre la seva conveniència i, encara més, sobre la seva eficàcia, no crec que s’hagi arribat a un consens, tot i que sospito que als treballadors, així en general, ja els estava bé dur a terme la seva feina no gaire lluny del sofà i de la cuina. Gairebé deu anys abans que la Covid ens tanqués a casa el dibuixant valencià Paco Roca ja ens havia il·lustrat sobre els avantatges i inconvenients de treballar al lloc on vius a través del personatge de l'home en pijama. Nascut el 14 de maig de 2010 al diari Las Provincias, aquesta versió més o menys fictícia de l’autor relata com compagina la seva faceta de dibuixant de còmics davant de l’ordinador amb les demandes de la vida domèstica, tot retratant en un primer temps la vida en parella i posteriorment com a pare d’una criatura. La totalitat d’aquestes aventures les ha recollit l’editorial Astiberri en un consistent volum titulat Memorias de un dibujante en pijama, el qual inclou els toms ja publicats Memorias de un hombre en pijama (2011), Andanzas de un hombre en pijama (2014) i Confesiones de un hombre en pijama (2017), a més d’algunes pàgines inèdites fetes per a l’ocasió.

Com indica l’apel·latiu, l’uniforme de treball del protagonista és un pijama (blau i de tall clàssic) que al principi només es treu per baixar al supermercat. Si a les primeres historietes el personatge apareix com a neuròtic, tímid i incapaç de donar un no, de mica en mica es veu obligat a relacionar-se més amb desconeguts i fins i tot a fer algun viatge, una situació que reflecteix la fama pujant del propi Paco Roca. 

El nivell de les històries fluctua molt: algunes són un model d’observació humorística, mentre que d’altres s’acosten una mica massa als clixés del club de la comèdia. Encara n’hi ha d’altres, que sospito que les devia encarregar El País Semanal, que fan divulgació de qüestions candents com les patents farmacèutiques, el frau fiscal, la immigració o la distribució de la riquesa sota una pàtina d’humor una mica forçat.

En tot cas predomina la diversió reflexiva en una dosi considerable que supera les dues-centes pàgines. La qualitat del dibuix de Roca, simpàtic parent valencià de la línia clara amb exuberants jocs coloristes, és prou coneguda i, com a valor afegit, aquest generós volum pot servir per seguir l’evolució tècnica del dibuixant durant els últims deu anys.

Amor de maduresa

Elise és una periodista que supera la cinquantena. Fa trenta anys que està feliçment casada amb en Henrik i té dos fills que ja s’han independitzat. Un dia en una festa coneix la Dagmar i no pot evitar enamorar-se encara que sàpiga que està també casada i té fills amb una altra dona. Elise i Dagmar inicien una relació malgrat que viuen a 700 quilòmetres de distància i no estan disposades a separar-se de les seves parelles. ¿Serà possible satisfer el seu desig sense que res no es trenqui?

Anneli Furmark (Luleå, 1962) és una pintora i historietista sueca molt guardonada a Escandinàvia que amb Llévame contigo. Walk me to the corner és publicada per primer cop en castellà (traducció d’Alba Pagán per a Blackie Books). Amb un dibuix senzill, de traç negre gruixut, i uns fons acolorits plens de textures, Furmark aconsegueix anar a l’essència de la història que vol explicar, el d’un passió aclaparadora que pren possessió de tu quan pensaves que només et quedava viure en un plàcid envelliment conjugal. No és un assumpte que la novel·la gràfica hagi tractat sovint i menys amb aquesta sinceritat pessimista on les reaccions dels personatges són tan comprensibles com reals. És aquest un còmic adult i profund que justifica plenament el component novel·lístic del terme «novel·la gràfica».

Els lletraferits també riuen

Fa quatre anys ja vaig parlar de Tom Gauld aquí i aquí. Ara hi torno amb motiu de la publicació de La venganza de los bibliotecarios a l’editorial Salamandra. Es tracta d’un volum gruixut, molt ben dissenyat i molt ben traduït (per Carlos Mayor), dedicat a fer humor a partir del món del llibre. Tots els seus estaments hi són representats sense cap discriminació: escriptors, editors, correctors, periodistes, llibreters, crítics, bibliotecaris i, per descomptat, lectors. Potser es podria dir que la seva manera de dibuixar és simple en excés, però el seu bonic esquematisme de línia clara amb paleta cromàtica de color pastel no fa nosa i potencia el caràcter intel·lectual d’aquestes tires còmiques.

Els que coneixien En la cocina con Kafka hi retrobaran el seu estil sorneguer, erudit i amablement absurd. La venganza de los bibliotecarios és un autèntic regal per a tots els que ens agrada el vici de llegir.

Els mil i un somnis

L’actual producció massiva d’obres audiovisuals que parteixen de textos literaris em temo que no hauran fet augmentar precisament els nivells de lectura, tot i que sempre hi haurà espectadors entusiastes que acudiran a les fonts per prolongar el seu gaudi. La relació entre l’original i la seva adaptació és un tema que ha generat incomptables debats i que caldria contemplar cas per cas. Si assumim una certa fidelitat en la còpia, convindrem que l’única conclusió objectiva és que els productes audiovisuals requereixen un menor esforç de consum que la lletra impresa, tot i que el temps invertit en l’un i l’altre no estaria tan clar quin seria superior. En qualsevol cas, quan l’obra de partida rep consideració canònica, em costa molt no començar-ne la coneixença per la peça escrita, tot deixant per a les postres el suc que n’hagin pogut extreure les plataformes televisives. Tot aquest preàmbul per dir-vos que no havia llegit cap títol de la sèrie de The Sandman de Neil Gaiman, malgrat que ha sigut valorat com una de les grans obres del còmic adult, comparable a Maus o The Watchmen; i, no obstant això, vaig escollir tirar pel dret i acudir directament a la sèrie de Netflix, amb l’únic eximent que Gaiman mateix firmava l’adaptació, amb el que la sanció de l’autor quedava implícita.

The Sandman està protagonitzada per Morpheus, una representació antropomòrfica del responsable de tots els nostres somnis, però la sèrie no segueix una trama lineal convencional, sinó que es ramifica en històries i en històries d’històries. I encara que Morpheus sigui la figura central de tots els episodis, la seva presència no és sempre visible. Els relats més o menys llargs que componen The Sandman pertanyen tots al gènere de la fantasia, però el seu to és enormement divers, terrorífic o tendre segons convingui a l’ocasió. Això vol dir que cadascú es quedarà amb moments diferents, depenent dels gustos de l’espectador.

A mi particularment, els fragments més portentosos i al·legòrics, com la visita a l’infern, m’han deixat bastant fred, tot i reconèixer l’excel·lent estètica dantesca de la producció. Tampoc m’acaba de convèncer el regne de la fantasia, quan intenta ser «bonic» però acaba enfarfegant. M’han seduït en canvi els moments més intimistes i més propers a l’experiència humana, com la faula de Caín, Abel i la seva gàrgola de companyia o la jornada laboral de la Mort, i sobretot el preciós conte sobre la relació entre Morpheus i l’immortal Hob Gadling. En general m’han agradat més els episodis inicials que els finals, quan s’emboliquen amb allò del «vòrtex», per entendre’ns.

L’extens repartiment compta amb bons encerts, començant pel Morpheus de Tom Sturridge, molt en el seu paper de jove gòtic de veu cavernosa. David Thewlis està absolutament terrorífic, mentre que grans actors de caràcter com Charles Dance, Stephen Fry o Charles Dance dominen amb les seves intervencions. També m’ha sorprès molt favorablement Jenna Coleman, a qui coneixia de la sèrie de la reina Victòria i que aquí fa de detectiu amb atractiva autoritat (i deixa amb ganes de saber-ne més). En canvi al Llucifer de la pobra Gwendoline Christie li han clavat una perruca que la fa semblar una bacallanera del mercat del Ninot.

Com que The Sandman és obra de culte, du a la gepa una colla de fanàtics que tenen cura de la fidelitat de les adaptacions. No els ha agradat gens que s’hagi alterat el gènere, raça i orientació sexual d’alguns dels personatges originals; i ho han expressat sorollosament. Gaiman (cada dia em cau millor aquest paio) els ha respost que s’hi posin fulles, que per alguna cosa és el pare de la criatura.

Un cop emesos els deu episodis de la primera temporada, es van treure de la màniga un onzè capítol. Es compon de dues històries independents, una d’elles d’animació i amb gats, l’altra amb Derek Jacobi. Trobo que és la millor prova de la flexibilitat i la llibertat amb la que funciona aquesta sèrie inusual, un cas insòlit que caldrà seguir amb atenció.  

Tresors en brut

Tot i que l’expressió «art brut» no m’era del tot desconeguda, hauria sigut incapaç de definir quina mena d’art es qualifica així sense l’ajuda divulgativa del còmic «Un món d’art brut» d’Oriol Malet i Christian Berst que Comanegra ha editat fa poc. Ran de la lectura descobrirem que l’expressió «art brut» va ser inventada l’any 1945 per l’artista i col·leccionista Jean Dubuffet, en paral·lelisme a l’expressió «un diamant en brut», per referir-se a un tipus d’art sense refinar que sorgeix d’un impuls creador inevitable, que no busca ni coartada estètica ni voluntat de difusió i molt menys benefici material. Inicialment aquestes obres s’associaven als balbucejos expressius dels malalts mentals internats a les institucions psiquiàtriques, però aquesta definició s’ha ampliat posteriorment a altres artistes —no necessàriament diagnosticats— que treballen obsessivament i sense intenció de projecció pública com a tals. 

Al llibre de Malet i Berst una jove estudiant de belles arts veu interrompuda la seva visita a una exposició d’art brut a la Kunsthalle de Berna per l’aparició de tres fantasmes d’esperit didàctic. Aquests són el col·leccionista ja mencionat Jean Dubuffet, el psiquiatra Hans Prinzhorn qui, a partir de prop de 6.000 obres fetes per alienats, va escriure el seminal «Expressions de la follia» i Harald Szeeman, considerat la figura que va redefinir el comissariat d’exposicions. Aquest trio xerraire i contradictori va definint conceptes relacionats amb l’art brut i presenta la vida i obra d’algunes de les seves figures més rellevants.

Si el contingut d’aquest «Un món d’art brut» ja constitueix un tresor d’informació, on el llibre eleva el nivell és en el seu aspecte gràfic, cosa gens sorprenent perquè Malet és un dels nostres millors il·lustradors (i un dels més inquiets, també). Lluny de conformar-se a afegir un suport visual al relat, el dibuixant sobrepassa amb llibertat els límits convencionals de la vinyeta i integra els personatges al context de les seves obres. Es podria objectar que de vegades és difícil distingir on acaben els dissenys dels artistes «bruts» i on comença Malet, però el resultat és innegablement personal, salvatge i molt fascinant. I per tranquil·litzar els que pateixin per aquesta petita confusió s’hi ha afegit un apèndix on Christian Berst ha seleccionat diverses mostres d’art brut contemporani que han estat reproduïdes sense interferències.

No cal dir que aquest llibre original i bell —que a mi m’ha arribat en forma de regal de Nadal— resulta ideal de cara al dia de Reis, o encara millor, per fer-se un auto-regal.

Viure en pau; plantar patates i somiar

Els Mumin —la família de trols bonifacis que havien de proporcionar fama eterna a Tove Jansson— van fer la seva primera aparició en forma de llibre l’any 1945 i no trigaren gaire a fer-se raonablement populars, especialment quan van aparèixer les dues aventures següents els anys 1946 i 1948. El 1947 una adaptació en format de tira còmica es va publicar al diari d’esquerres Ny Tid, però els seus lectors van considerar aquells personatges massa burgesos pel seu gust, de manera que no se’n mantingué la continuïtat.

Pocs anys més tard, un cop els primers llibres van ser traduïts amb èxit al Regne Unit, el cap d’Associated Newspapers es va posar en contacte amb Jansson per proposar-li crear una tira còmica directament en anglès i no necessàriament adreçada als infants, ja que hi veia a la sèrie moltes possibilitats satíriques. Així fou com el 20 de setembre de 1954 es va iniciar a l’Evening News de Londres l’aventura «Moomin and the Brigands», els drets de la qual aviat es van vendre a altres periòdics europeus (i especialment escandinaus). Era el principi d’una experiència editorial que es prolongaria al llarg de vint anys i setanta-tres aventures. Al principi Tove s’ocupava del guió i del dibuix, però a partir de 1957 va comptar amb la col·laboració del seu germà Lars, a qui l’any 1960 en va cedir l’autoria completa. 

Si bé les històries dels Mumin sempre segueixen una lògica pròpia i difícil de preveure (i totes comencen invariablement amb un primer pla del paner rodó de Mumin, cosa que sona totalment apropiada), les dues primeres —«Mumin i els bandolers» i «Mumin i la vida familiar»— semblen una mena d’improvisació prèvia, on se succeeixen els esdeveniments sense cap estructura narrativa. Per exemple, a «Els bandolers» Mumin es queixa perquè 15 hostes i família li han ocupat la casa i poc després li arriba una munió de parents pobres que també s’hi volen allotjar. Després d’intentar diversos mètodes, aconsegueix foragitar-los amb l’ajuda del nauseabund Stinky; però aquest nou hoste comença a menjar-se la casa i Mumin ha de buscar un nou habitatge. Li regala una rosa a un policia perquè l’ajudi a trobar casa i aquest el fica a la presó per haver tallat la flor. Mumin tancat a la cel·la s’exclama: «Quina amabilitat per part seva donar-me una nova casa!» Aquesta bonhomia desarmant del protagonista és la tònica que fa aquestes aventures tan entranyables.

Després d’haver conegut a la seva xicota, la senyoreta Snork, i de recuperar els seus pares llargament perduts, Mumin inicia les seves històries mínimament estructurades amb «Mumin a la Riviera», que ja prefigura l’etern conflicte en el que es troba immersa aquesta família de trols: la seva lluita per dur una vida plàcida i contemplativa, contínuament amenaçada per agents externs d’idees fixes. A la Riviera són les pretensions frívoles de l’alta societat, a «Les aventures hivernals d’en Mumin» és la dèria per practicar l’esport del senyor Dinàmic, a «La minyona de la Mare Mumin» és la veïna la que els força a contractar una noia de fer feines que els acaba amargant l’existència i a «En Mumin comença una nova vida» és un profeta visionari els que els abdueix amb ideals peregrins dels que aviat s’en penediran.

Tot aquest recull de peripècies sorprenents, imaginatives, benhumorades, semblen compartir un únic missatge que es resumiria en el lema «tranquil·litat i bons aliments». Per gaudir-les cal deixar els prejudicis a la porta i deixar-se dur per les lleis de la destarotada i simpàtica lògica «janssoniana», precursora per algunes dècades del molt idiosincràtic univers d’Hayao Miyazaki. Un plaer, per tant, per a grans i petits.

Coco Books de Barcelona té publicats en català i castellà dos volums amb les primeres vuit aventures. Com que les edicions són de 2014 i 2015 no sembla que el projecte hagi de tenir continuïtat. És una pena, però almenys serveixen com a tast introductori i, si enamoren (com hauria de ser el cas), caldrà acudir als originals.

El naixement d’una nació

«Magasin général» és el nom genèric d’una sèrie de nou àlbums de còmic publicats a França entre març de 2006 i octubre de 2014. Tenen la particularitat d’haver sigut creats a dues mans per Régis Loisel i Louis Tripp, on cadascú ha explotat les àrees del dibuix que més s’adeia al seu tarannà. Si Loisel esbossava amb llapis lleuger la composició de cada vinyeta i el gest dels personatges, era Tripp qui afinava l’expressivitat i hi afegia l’atmosfera. L’obra nasqué durant una estada de tots dos fent classes a Montreal i per això, encara que els dos autors són francesos, aquesta saga està ambientada a un poblet de Quebec durant els anys 20 del segle passat. 

Les nacions relativament joves, com ho són totes les creades pels colonitzadors europeus al continent americà, no han tingut temps suficient perquè els seus orígens esdevinguin llegenda, per això les històries entorn del seu naixement són tan mal·leables i tan obertes a la reescriptura, camp abonat per a fabulistes i inventors. Per això Loisel i Tripp imaginen aquest Notre-Dame-des-Lacs, llogarret sense electricitat habitat per unes desenes d’ànimes que tenen com a única connexió amb la civilització aquest magatzem que dona títol a la sèrie.

Al començament del primer volum, Marie la propietària del magatzem queda vídua, un fet que posarà en dubte la supervivència del poble. De mica en mica la vídua aprendrà a valdre’s per si sola, tot i que Serge, un foraster traumatitzat per la seva experiència a la Primera Guerra Mundial, li proporcionarà una ajuda inesperada. El lloc és petit i la convivència sota un mateix sostre de Marie i Serge aviat suscitarà la intolerància dels seus conterranis (i el comentari sorneguer del fantasma del marit de Marie). És el retrat bastant típic d’una societat tancada i quasi autosuficient, que de mica en mica va acceptant el valor de la diferència i la moral del «viu i deixa viure» com a camí cap a la maduresa.

Tot això narrat amb el ritme assossegat que marquen les estacions de l’any i amb una galeria de personatges molt ben delineats en les seves imperfectes personalitats. Aquesta comunitat beata, ocasionalment violenta, però finalment alegre i entranyable pot fer pensar una mica en algun film de John Ford i les escenes en les quals Serge convida a sopar a tot el poble semblen inspirats en «El festí de Babette». Dos referents que delaten la vocació de clàssic d’aquest «Magasin Général».

Norma Editorial ha publicat de moment dos volums (els anys 2020 i 2021) que abasten els sis primers àlbums, per tant la meva recomanació està condicionada pel desconeixement que tinc sobre la conclusió de l’obra. Però per l’estil d’aquesta saga tranquil·la i bonhomiosa no dubto que el final no presentarà gaires sorpreses i estarà al mateix nivell de bon rotllo humanista.

Crisi dels cinquanta

Mai no he sigut un gran lector de còmics i últimament encara menys. Aquest «Corredores aéreos» d’Étienne Davodeau, Christophe Hermenier i Joub (Ediciones La Cúpula, setembre de 2020) prové dels Reis d’enguany, si se’m permet l’excusa. M’imagino que pot ser qualificat com a novel·la gràfica, ja que la seva temàtica és completament adulta: no se m’acut res més adult que una crisi de la mitjana edat.

Yvan, el protagonista, té cinquanta anys i acaba de perdre els pares i la feina, els fills ja campen pel seu compte i la dona treballa en un altre continent en una mena de separació conjugal inconfessa. Després de vendre’s l’habitatge habitual, es refugia a casa d’un vell amic a la zona muntanyosa del Jura. És l’hivern, la neu ho omple tot, i l’únic que pot fer l’Yvan és llepar-se les ferides i reflexionar com encarar el seu futur. 

Com que els autors tenen l’edat del seu personatge, la peripècia d’Yvan sembla autèntica. El to, el·líptic i sense grans gestos dramàtics marca una narració madura amb els incidents justos per mantenir l’interès. Recances d’amors de joventut, oportunitats perdudes i una sensació de vida malbaratada formen part del «hit parade» de tota crisi de maduresa i aquí, naturalment, hi apareixen amb la dosi justa d’originalitat: «Corredores aéreos» fa de bon llegir.

El dibuix m’ha semblat agradós —una línia clara de caire realista—, on potser les dones tenen sovint unes faccions massa masculines. Al paisatge nevat, com bé sabia l’Hergé de «Tintín al Tibet», li escau molt la introspecció i pot esdevenir una secreta trampa mortal. El protagonista està a punt de perdre la vida fins a tres vegades entre la neu i el glaç, el que potser és massa; sort que en cap moment es carreguen les tintes. Com que no tinc gaires referents sobre el còmic contemporani, no us puc dir si aquesta obra supera o no la mitjana; sí que puc dir que a mi m’ha satisfet.

Una darrera observació. Dins d’aquest trio d’autors cinquantins Christophe Hermenier és el responsable d’unes fotografies d’objectes entranyablement quicos que es van intercalant a les pàgines de l’aventura. Figura que formaven part del parament de la llar que Yvan acaba de desmantellar i semblen suggerir que en última instància tot el que resta d’una vida és una col·lecció de rampoines que ja ningú no vol.

La història en els seus ulls

El dibuixant i guionista Paco Roca s’ha erigit a través de les seves obres més importants en un artista de la memòria, bé sigui a través de la rememoració de la història recent a «El invierno del dibujante» (2010) (sobre els dibuixants de tebeos de la Bruguera durant el franquisme) o «Los surcos del azar» (2013) (sobre els soldats republicans espanyols que van lluitar a la Segona Guerra Mundial), bé a un nivell més personal a través de la petita història familiar. Precisament es va donar a conèixer de forma massiva amb la novel·la gràfica «Arrugas» (2007), que tractava de la pèrdua dels records que patien els ancians ingressats en una residència geriàtrica, mentre que la preciosa «La casa» (2015) xifrava l’ànima d’un home en la casa d’estiueig que havia anat construint al llarg de la seva vida. 

A la seva recent «Regreso al Edén» (Astiberri, 2020), la vella Antonia, que acaba de traslladar-se a viure a casa d’un fill, atresora una fotografia presa a la platja de Nazaret de València l’any 1946 com a última clau que la lliga a la realitat. Bo serà remarcar aquí com a «Arrugas» es representaven els records perduts com fotografies que el vent feia volar. A partir de la fotografia de la platja i dels membres de la família presents i absents reconstruirem la peripècia personal de cadascú enmig de la misèria física i moral de la postguerra.

El dibuix es podria emparentar amb una estilitzada línia clara, on la paleta restringida sembla suggerir les fotos en blanc i negre, però on la tonalitat predominant marca tant la datació de les imatges com la seva funció dins de la història. Narrada molt lliurement, barrejant els temps i els nivells del relat, de vegades meticulosament realista, d’altres imbuïda d’una mitologia íntima, però sempre farcida de detalls precisos, «Regreso al Edén» és un nou triomf de Roca: un conte sobre persones concretes que transcendeixen la particularitat i esdevenen emocionant i universals.