25

 

Per acabar bé l’any (I)

De forma molt deliberada vaig escollir «La crisi de la narració» per interrompre l’activitat d’aquest blog, amb la intenció inconfessada de dedicar-me a escriure algun text de major extensió i volada. Deu mesos més tard puc constatar que les meves ànsies creatives no han donat ni molt menys els resultats previstos: el nombre de pàgines escrites s’ha revelat força insuficient i la sensació d’estar-me escrivint a sobre no ha disminuït. Per desfogar-me una mica, no estarà de més fer una repassada a aquelles obres (llibres, pel·lícules, sèries…) que m’han proporcionat una bona estona en els últims mesos. De no fer-ho, crec que em sentiria culpable per desagraïment.

Començaré per l’agradable descobriment que ha representat Guy de Maupassant; un «descobriment» amb molt poc mèrit, però que proporciona indubtables beneficis lectors. «Bel Ami», la seva novel·la més cèlebre, retrata a la perfecció l’ascens d’un periodista no gaire dotat (però adorat pel gènere femení) en el competitiu món de la premsa parisenca de finals del XIX. El llibre mostra un fet que tots havíem sospitat, que els guapos ho tenen més fàcil per obrir-se pas en societat.

Però segurament la reputació més sòlida de Maupassant es basa en els seus contes, que poden abastar tots els estils —des de l’horror fins a l’erotisme—, que resulten gairebé sempre brillants i que per la seva varietat són molt apropiats per consumir-los en antologies. Des del punt de vista del segle XXI sorprèn la llibertat amb la qual tracta les qüestions sexuals així com l’empatia que mostra amb les prostitutes. Precisament dos dels seus millors contes tenen la prostitució al bell mig de la seva trama. «La Bola de Greix», potser el seu relat més famós, fins i tot adaptat per John Ford a «La diligència», presenta un episodi de les guerres prussianes que li serveix per denunciar la hipocresia moral de la gent suposadament respectable.

Si «La Bola de Greix» és una obra mestra del gènere, «La casa Tellier» representa una diversió fenomenal on, sorprenentment, les meuques i la devoció formen una parella molt ben avinguda i el bordell es converteix en el pal de paller de l’estabilitat social. Club Editor acaba d’editar en traducció de Mia Tarradas les dues narracions que acabo de mencionar, a més del conte «En família», que desconec. Malgrat la incògnita de la tercera narració en discòrdia, posaria la mà al foc que aquest volum és un autèntic tresor que us hauríeu de regalar ja mateix.

Últimes notícies (1)

Se m’acumula la feina i també les poques ganes de fer-la. Aquest bloc va agonitzant al ritme del desgast de les meves neurones, i amb l’avorriment que produeix haver estat escrivint durant quinze anys sobre les mateixes coses. Amb altres paraules: la rutina se’m menja. Com que no vull perdre totalment el servei que em fa de bitàcola personal, i com que per tant queda descartat el tancament definitiu, s’imposa un canvi de format que permeti deixar constància del dia a dia sense haver-hi de dedicar tants esforços. No voldria arribar a la concisió gairebé epigramàtica de Twitter, però podeu esperar a partir d’ara uns comunicats aperiòdics i d’escassa profunditat, on cada assumpte rarament ocuparà més d’un paràgraf. O no, perquè no soc el més adequat per mantenir-me ferm en els meus propòsits.

En resum, som-hi.

****

Vuit anys (vuit anys!) després de No ens calia estudiar tant, torna Marta Rojals amb el nou recull d’articles No siguis pobre! (Ara llibres). El volum no representarà cap sorpresa pels seus lectors habituals, que retrobaran la seva admirable claredat de pensament en defensa de totes les causes que lluitin contra les opressions dels més desprotegits. Apareixen aquí feminismes, homofòbies, discriminacions lingüístiques, la problemàtica de l’habitatge i la resta de sospitosos habituals de la nostra quotidianitat. Rojals s’erigeix també com una potent portaveu de les oblidades terres ebrenques i ens recorda que els seus problemes —incendis forestals, centrals energètiques, desertització, comunicacions ferroviàries…— també són els nostres. S’hi troba a faltar alguna referència més a la política, però tal com anem d’escaldats sobre aquesta qüestió potser ha estat una decisió encertada. Aquestes antologies d’articles —i més si com aquí estan ordenades per blocs temàtics— corren el risc d’empatxar el lector per la via de la redundància. Es recomana per tant anar-lo llegint en petites dosis que combinarem amb ficcions d’absoluta evasió.

****

Literatura infantil d’Alejandro Zambra (Anagrama) juga des del títol amb l’ambigüitat semàntica de «literatura per a infants» i «literatura sobre els infants», tot participant en aquesta modalitat relativament nova dels diaris de paternitat activa en la qual cada cop s’hi aventuren més escriptors. Zambra, que deu haver esdevingut pare no fa gaire, descriu les reflexions que li desvetllen el fet de veure créixer el seu fill, les relacions que s’estableixen amb els diferents membres de la família o la particular lectura ritualitzada amb la que comparteixen una i altra vegada els mateixos contes infantils. Zambra és un autor massa bo per reduir-ho tot a una anècdota humorística o a un manual de pedagogia, i aquestes pàgines il·luminen amb perspicàcia uns lligams que tots hem viscut, almenys des del paper del fill.

La segona part del llibre l’ocupen relats de clara inspiració autobiogràfica i que se situen a la infantesa i la joventut de l’autor. Tret de Introducción a la tristeza futbolística, que va de futbol i per tant no m’ha interessat gens, la resta està força bé. Potser em quedo amb Garabatos, sobre la relació que mantenen dos amics a través de l’insult. O amb Cogoteros de ojos azules, on s’explica amb molta gràcia el procés pel qual una experiència compartida amb el pare es converteix en literatura potser de ficció.

Per cert la il·lustració que ha fet Liniers per a la coberta és molt bonica. 

El misteri de la casa voladora

Basílica de Loreto

Una de les essències del cristianisme és l’encarnació del fill de Déu fet home per redimir-nos. Esclar que la humanitat de Crist és relativa, perquè es tracta d’un tipus d’home molt especial: virtuós, sense apetits materials coneguts i dotat de la capacitat de fer miracles. Fins i tot la seva mortalitat, que ens el podria fer més proper, té data de caducitat i conclou poc després amb la doble proesa de la resurrecció i l’ascensió als cels. Tampoc el seu simulacre de família, malgrat les aparences, té res de normal. De Josep, pare en funcions només de cara a l’administració, poc es pot dir. Als evangelis sempre que és mencionat és com a servent obedient dels designis de la Providència i després de l’episodi de la desaparició de Jesús als dotze anys, quan se’n va de visita al temple, ja no se’n torna a parlar. No se sap res de la seva mort, però queda sobreentesa perquè Maria apareix com a vídua a partir d’aquell moment. Potser per la modèstia del paper que li ha tocat representar, Josep ha estat sempre un sant que cau simpàtic, i això que no té cap fama de miracler!

Maria, en canvi, ja és tota una altra cosa: la forma com esdevé la Mare de Déu és un prodigi d’obstetrícia experimental. Vegeu si no la concepció a través d’un ens espiritual, l’aparició de Gabriel que fa de Predictor alat i la seva virginitat perpètua que es preserva abans i després del part. Si tot això ja és complicat d’entendre, el papa Pius IX va establir l’any 1854 el dogma de la Immaculada Concepció que significa que Maria va ser concebuda sense pecat original. ¿Calia afegir aquest privilegi al seu historial?, possiblement no, però com que (a Déu gràcies) serveix d’excusa perfecta per muntar el pont anual de la Puríssima, no seré jo qui es queixi. Més recentment (1950) el papa Pius XII es va treure de la tiara el dogma de l’Assumpció que acaba així: «Que la Immaculada Mare de Déu, sempre Mare de Déu, complit el curs de la seua vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial». Com que, a diferència de Jesús, l’ascensió de Maria fou en posició horitzontal, mai no ha quedat clar si va pujar viva o ja difunta.

La Casa Santa

Un cop al cel, Maria ha resultat molt més miraclera que el seu marit, una reputació que queda demostrada pels milers de devots que demanen la seva intercessió als molts santuaris marians que hi ha escampats pel planeta. De tots els miracles que se li atribueixen em quedaré amb un dels més curiosos i amb el que vaig poder familiaritzar-me l’estiu passat. Afecta a la seva casa de Natzaret, on va néixer i es va criar, on va rebre l’Anunciació, va concebre Jesús amb l’ajuda de l’Esperit Sant i on va viure la Sagrada Família durant la infantesa de Jesús. Segons la tradició, després de l’Ascensió de Crist la casa va ser convertida en una església on els apòstols van muntar un altar en el qual Sant Pere va celebrar la primera eucaristia després de la Resurrecció.

Durant l’època de les Croades, quan Terra Santa va caure en mans dels infidels, la casa va ser transportada miraculosament per uns àngels que la dipositaren l’any 1291 a un turó de Tersatto (avui dia un suburbi de Rijeka (o Fiume) a Croàcia). Una aparició de la Mare de Déu i nombroses curacions que s’hi produïren confirmaren la santedat de la casa, que aviat atragué multituds de peregrins. A causa dels bandits que amenaçaven els romiatges, l’any 1294 els àngels traslladaren la casa de nou, ara a un bosquet prop d’Ancona. L’any següent fou desplaçada uns quilòmetres, fins a Recanati (la que seria segles més tard vila natal del poeta Leopardi) i, com que estava prop de la costa i a mercè dels pirates turcs, va ser moguda un cop més el 1296 fins al seu emplaçament definitiu al poblet de Loreto.

Basílica fortificada

Val a dir que, si bé els santuaris d’advocació mariana tendeixen a la carrincloneria (vegeu Lourdes, Fàtima…), el que van muntar a Loreto entorn de la Casa Santa és estèticament molt decent. Potser no podia ser de cap altra manera, tractant-se d’Itàlia entre els segles XV i XVIII, amb la implicació d’arquitectes com Giuliano da Sangallo o Donato Bramante, i de pintors com Domenichino, Guido Reni o Luca Signorelli. És igualment harmoniosa la plaça on es situa el temple, tant com és curiosa la part posterior de l’edifici, que adopta maneres de fortificació per defensar-se dels atacs turcs. Però la «pièce de résistance» del conjunt és la casa situada al bell mig de la basílica, un paral·lelepípede tosc que els experts afirmen que es correspon fidelment amb els habitacles de l’antiga Palestina. El seu interior és molt auster i només hi destaca el luxós altar; en canvi, l’embolcall extern de marbre dissenyat per Bramante és una mena de joier «king-size» que deixa sense paraules.

L'embolcall sublim de Bramante

No sóc gaire sensible als aspectes transcendents de l’estètica catòlica, però he de reconèixer que Loreto supera la prova amb un notable. A més, serà per la pandèmia, però en ple mes d’agost no hi vam trobar gaire gent. I, el que és més important, no vam veure enlloc ni els exvots llefiscosos, ni els leprosos i tolits que solen freqüentar aquests puestos: en resum una visita rodona! 

Afegiré per acabar que l’any 1920 el papa Benet XV va declarar la Mare de Déu de Loreto santa patrona dels aviadors i dels viatgers aeris. La cosa té molt de sentit.

Pintat per Luca Signorelli

Bon any!

 

Felicitació de KIM

Un passi verd no és una carta blanca

A banda de conseqüències molt més serioses, l’actual pandèmia ens està oferint també alguns sainets burocràtics per entretenir les escapades d’aquest estiu. No sé si vostès sabien que per fer turisme a Itàlia cal entrar en una web del seu govern i omplir una inacabable munió de dades sobre l’origen i el destí del viatge, l’adreça dels llocs on està previst parar i fins i tot el número del seient de l’avió que efectuarà el trasllat. Aquest feixuc prolegomen, que et pot ocupar ben bé un quart d’hora de la teva vida, genera un document que després ningú no es molestarà a verificar. El que no sabíem era que per tornar a entrar a Espanya calia complimentar un document equivalent del Ministerio de Sanidad. Ho vam descobrir de mala manera quan ens disposàvem a facturar l’equipatge a l’aeroport d’Ancona i vam passar molt mala estona duent a terme el papereig online, que la web anunciava que no ens costaria més de tres minuts (però que es va acostar més aviat als vint-i-cinc). Per fortuna el suplici va obtenir la dubtosa recompensa de la seva verificació en tocar terra al Prat.

Més freqüent en el dia a dia és l’ús del certificat que testimonia haver rebut la pauta completa de vacunació, el que s’anomena oficialment «Certificat Covid Digital de la EU», un document que (com tot en aquesta vida darrerament) queda resumit en un codi QR (en paper o preferiblement en format digital). Sembla que de moment al nostre país encara no es fa servir com a requisit de res, però en altres països europeus és imprescindible per accedir a certs serveis. França i Itàlia en concret semblen els seus usuaris més aplicats. A Itàlia, que és on té lloc l’experiència que he viscut recentment, no es pot entrar als museus ni menjar a l’interior d’un restaurant sense aquest passaport que allà anomenen de forma molt castissa com «Green Pass». A part de la proliferació de descomunals menjadors a l’aire lliure (i de protestes de llibertaris de tots els pelatges), aquestes mesures susciten dubtes sobre la seva arbitrarietat: per què no s’apliquen al transport públic?, perquè no s’apliquen als esmorzars dels hotels?, per què no s’apliquen als comerços?

I després queda per la memòria el ric anecdotari sobre com s’efectua el control, en alguns casos des de la més absoluta laxitud, en d’altres amb la rigidesa que dicta el reglament. Vam trobar algun restaurant (més aviat «osteria» popular) que prescindia de consultar cap mena de paper, mentre que d’altres no es conformaven amb el «Green Pass» i et feien deixar nom i telèfon en una llista de sospitosos inhabituals. Inevitablement la verificació del codi QR corria a càrrec d’una app que responia com un semàfor (verd si el certificat era correcte i vermell en cas contrari). La resposta també conté el nom de la persona a qui s’ha estès el certificat, però rarament ens van demanar que mostréssim un document d’identitat per corroborar-ho: o sigui que podíem haver comprat el passaport en el pujant mercat de les falsificacions.

El pitjor, però, era quan l’app dictaminava que el teu document no era vàlid: tant els guardians de la porta de l’establiment com els pobres usuaris quedàvem amb cara de pòquer, perquè la resposta negativa no venia acompanyada de cap motiu. Els de la taquilla, que no es molestaven mai a llegir amb els seus propis ulls tot el que no era el QR del document, aventuraven que potser ens havien inoculat una vacuna russa o veneçolana. En el millor dels casos feien la vista grossa i ens deixaven passar sense més explicacions, però almenys una vegada (a la Pinacoteca d’Ascoli) no vam poder entrar perquè el certificat del meu company li semblava sospitós a l’app i el personal de la taquilla no estava per fer concessions.

Coses com aquestes són les que t’espatllen una mica les vacances 

Reflexió aïllada d’un blog resistent

Lluny queda aquell temps de l’apogeu dels blogs, quan feia l’efecte que tothom que tenia alguna cosa a dir havia de ser-hi present. Sovintejava llavors la reflexió sobre quina havia de ser la forma i els continguts ideals. Sí, ens agradava molt mirar-nos el melic els uns als altres. Però ara (i fa mesos, i fa anys) que els blogs van de corcoll i ens hem d’anar conformant amb una extinció lenta i discreta, perquè ja se sap que el nostre mal no vol soroll, no fos cas que un «trendsetter» exaltat ens etzibés un normatiu «OK, boomer!» [Per cert, en temps menys anglodependents juraria que als «boomers» els anomenàvem «carrosses». Els cabells blancs sempre ho han tingut fotut per fer-se respectar.] 

Les gernacions que habitaven la blogosfera van anar desfilant, com els participants en un viacrucis laic, cap a successius mitjans d’envescament social, segons dictessin els aires del temps i com si cada nova eina representés un pas endavant en el camp de la interconnexió col·lectiva i universal; quan en realitat no existeix la plataforma ideal per a tothom: cadascuna requereix unes aptituds determinades per treure’n el màxim profit. Instagram, per exemple, seria indicada per els que tenen una certa traça a comunicar-se visualment (o pels que pensen que el seu rostre i la seva figura són matèria d’infinit interès), Twitter pels amics dels aforismes, la gracieta o la invectiva cruel (i no per escriure inacabables «fils» que atempten a la natura de l’eina), mentre que Tik Tok explotaria l’àrea més infantil del nostre cervell. Els podcasts, que ara tenen tanta requesta, serien adequats per a persones amb facilitat verbal (i, preferiblement, un bon timbre de veu). I Facebook… bé, segurament Facebook és el lloc adient on poden anar a raure tots els que no tenen clar si volen expressar o no alguna cosa.

El que vull dir amb tot això és que encara no he trobat millor plataforma que el blog per escriure textos personals de més de 400 caràcters, quan no tens l’opció (o les ganes) de publicar-los en edicions —digitals o físiques— més convencionals. El blog té dues virtuts que valoro molt: és versàtil (tot hi cap) i no és intrusiu (el seu seguiment no implica un continu bombardeig, ja que per les seves característiques rarament s’escriu més d’una entrada al dia). Sí, d’acord, han perdut el prestigi de la novetat, i el seu públic és minvant fins al punt que hi ha dies que et preguntes si no obtindries idèntics resultats amagant el que escrius en un calaix. Però crec  que, en contra del que alguns experts opinen, això de la lectura seriosa (i no en diagonal) va molt de baixa i és una activitat minoritària, pròpia de quatre bojos (exagero, però no tant), o sigui que d’il·lusions, les justes. Però ni una menys! 

20

 

Capella laica

Potser la capella Scrovegni em va deixar fora de joc pel seu aclaparador contingut religiós, jo que soc de poques transcendències i molt de tocar de peus a terra. Per això, per impressionar-me de debò va caldre visitar una altra capella de caire ben diferent. Bé, en realitat no és una capella sinó una estança dins d’un edifici mundà: el palau ducal de Màntua (i no hi cerqueu aquí cap relació amb el duc de «Rigoletto» que titllava les dones de vel·leïtoses com plomes al vent).

El duc es deia Ludovico III, de la poderosa família Gonzaga, i, molt conscient de les eines més precises per fer-se autobombo, va contractar Andrea Mantegna, un dels artistes del moment, nascut no gaire lluny d’allí. El pintor va decorar dues de les parets i el sostre del que es coneix com a «Cambra dels esposos» («Camera degli sposi»), una habitació quadrada que havia sigut successivament dormitori, lloc de reunions familiars i sala de recepció de convidats importants.

Els frescos reprodueixen, en estil il·lusionista, tant la família com el seguici ducal amb un grau de vivesa que gairebé et fa creure que els tens allí presents. Bé, això no és cert, ningú no deixarà de creure que allò són pintures; però la voluntat de retratar tothom —tant els poderosos com els subalterns, tant els nobles com les bèsties domèstiques, els esplendors i les misèries— et comunica amb intensitat que tota aquesta gent va viure aquí sis segles enrere. S’estableix una forta connexió entre l’espectador i els retratats, ducs i patges, gossos i nens, vida viscuda al capdavall.

I quan l’esgarrifança d’emoció comença a ser insuportable, alces els ulls i contemples els «putti» que treuen el cap i ensenyen el cul, tot es dissol en una gran rialla sense importància.

30/12/2019

Passem uns dies fora, unes petites vacances per prendre forces de cara a la imminent rutina nadalenca. Durant la pausa no deixo de pensar en el blog i en la mandra que em farà reprendre’l quan tornem a casa. El cert és que des de fa un temps sovint m’avorreix l’obligació autoimposada d’anar-hi publicant regularment entrades sobre tot el que llegeixo, veig al cinema o a la televisió. Són més d’onze anys d’allaus i, vulguis que no, les formes esdevenen escleròtiques a còpia d’iteracions i el que abans m’engrescava ara m’ensopeix. I, mira, si els que s’avorrissin fossin els lectors, no seria pas tan greu —perquè la lectura del blog és lliure i de franc, de manera que, si no em visiten, tan amics—; però que m’avorreixi jo sí que no té perdó, perquè el meu incentiu principal era passar-m’ho bé ajuntant paraules i buscar formes interessants de dir les coses.

Impossiblement, la pausa s’allarga; a tot t’acostumes i cap activitat és imprescindible: es pot viure sota mínims, menjant poc, sense beguda ni fornici, i per descomptat sense escriure. Passen els dies i les setmanes, cada vegada costa més reprendre el ritme habitual. Els tres lectors fidels que em queden m’estiren les orelles: els últims de Filipines no estan disposats a acceptar ni una baixa més. M’hi poso?

D’acord, tornem-hi que no ha estat res; però, com que necessito motivació, no us estranyi que acabi esdevenint un cronista una mica més imprevisible i arrauxat que l’exemplar anterior. El temps, jutge innocent sempre, ho dirà. Com diu la broma freqüent: fins l’any que ve.

19

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (1)

Tot català immers a Montserrat sent un rar pes sobre les espatlles, el d’una tradició secular de la qual s’ha de sentir partícip, per molt agnòstic que es declari en altres parcel·les de la vida civil. Montserrat és el centre gravitacional de Catalunya, la seva essència immaterial, el seu ministeri espiritual sense cartera. Quan puges a Montserrat, apart d’alguna núvia (per dissimular), s’hi veuen monjos d’aire important conspirant amb laics pels racons. No sé si avancen gaire en les seves conxorxes, perquè anys més tard, quan hi tornes, encara hi són; però no gaire lluny d’ells hi ha periodistes amb càmeres professionals, no saps si a l’espera d’una proclama revolucionària o directament de l’apocalipsi. A Montserrat (com a Rússia) hi ha molts visitants russos; apart de tractar-se d’un poble passional i il·luminat, no em sé explicar la seva abundància.

Vam pujar al monestir dilluns a la tarda, perquè l’endemà J. tenia gestions a fer amb els monjos i jo no em volia perdre l’oportunitat de passar una nit a la muntanya sagrada. A més, després de la insofrible xafogor de la plana, allà dalt queia plugeta i fins i tot fresquejava. El primer que vam fer, un cop instal·lats, va ser anar a escoltar com la congregació cantava vespres a tres quarts de set. A l’església hi havia un quart d’entrada, que per uns cantants no professionals no està pas malament. L’acompanyament d’orgue, el marc arquitectònic, tot contribuïa a fer l’experiència gairebé transcendent. La mitja hora d’hipnosi se’m va fer curta. Després, perquè estava allí i no calia fer cua, vaig pujar fins al cambril. Si ets devot creient, ha de ser molt emotiu trobar-te a frec de la imatge de la mare de déu i posar-li els llavis sobre la bola; per a mi, un cop allà dalt, se’t queda una mica cara d’idiota, mires a esquerra i dreta i tires endavant.

A l’atri davant del temple fa unes setmanes que s’alça «Anna», una escultura de filferro de Jaume Plensa, un dels seus caps monumentals que tant d’efecte fan emplaçats en entorns urbans de mig planeta. La proliferació comença a ser excessiva i corren el perill de ser confosos amb simples bibelots, accessoris de selfies. El d’aquí, per la seva textura, té un aire immaterial que queda millor realçat per la il·luminació nocturna.

L’hotel Abat Cisneros, on parem, té uns conforts mínims, una dutxa minúscula i un Nou Testament sobre la tauleta de nit. Tot auster i monacal, com el sopar (crema d’au amb mandonguilles, verdures saltejades, croquetes…) Per fortuna el silenci nocturn i fresc que entra per la finestra oberta de bat a bat val totes les pessetes d’aquest món. 

***

Pel que fa a la primera decepció estava anunciada de bon antuvi, ja que sabia que en Xavier Caballé —històric blogaire, integrat de fa anys a la comunitat benedictina— aquests dies era de vacances lluny d’aquí, cosa rara en ell; i per tant no el podria saludar. Desgraciadament, l’endemà hi hauria més absències i decepcions.

Viatge a Terra Santa

Església de l'Anunciació.

Una advertència amical: els ateus i els descreguts que viatgeu a Israel, prepareu-vos per sentir-vos una mica sols i incompresos. Almenys això és el que ens va passar als «tours» organitzats en els que vam participar, on ens havien agrupat per la nostra comprensió de la llengua espanyola al costat d’una colla de castellanoparlants. A l’hora de la veritat allò va ser un veritable festival de l’OTI de dialectes de tota procedència —argentins, mexicans, peruans, equatorians, un guàrdia civil i la seva dona, un «manyo» que es pensava que era graciós i feia acudits en veu alta sobre «camells», una catalana amb el seu xicot holandès, una parella brasilera furiosament evangelista i reaccionària, i un dominicà amb la seva mare i el seu nòvio curtet, napolità i carca—. El que no ens havia quedat tan clar de bon antuvi era el seu nivell de cristianisme radioactiu.

Els dos guies que vam tenir eren jueus i amb accent de Buenos Aires. No sé si ho havia dit abans, però a Jerusalem, almenys al seu centre, el que més se sent és el dialecte argentí, sobretot a les parades dels tramvies. Més que l’hebreu, us-ho-juro. Em pregunto fins a quin punt, el fet d’haver d’explicar dia rere dia fets rellevants de la Cristiandat, no debilitarà els fonaments de les seves creences. Però com que la religió no atén a raons, crec que no m’hauria de preocupar.

Mentre segueixes les suposades passes de la vida de Jesús, has de sentir refrescades velles històries del catecisme i la història sagrada. Sembla que a cada escenari d’un d’aquests episodis —l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat, la Pentecosta, la Dormició…— s’alça una església; la majoria construïdes durant el segle XX i amb un interès històric i arquitectònic dubtós. Es produeixen coincidències sospitoses, com que la sala de festes on es va celebrar el Sant Sopar estigui situada sobre la tomba del rei David. O com que a Natzaret el lloc on l’arcàngel Gabriel va anunciar la bona nova a Maria (església de l’Anunciació) es trobi a cinquanta metres del taller de Sant Josep (església de la Sagrada Família).

—Así que eran vecinos —constata algú sense cap voluntat transgressora.

—Bueno, es que en aquella época las distancias eran mucho mayores —respon un altre amb la lògica del bon catòlic.

Hi ha un iaio que temem que es mori al moment menys pensat, que insisteix a emprendre totes les pujades i tots els viacrucis. Diu que un àngel l’empeny i, quan arriba al destí, canta impúdicament un psalm. En resposta, el guia (jueu argentí, no ho oblideu) ens recita el Magnificat. Davant de l’església hi ha versions d’aquesta oració, escrites en rajoles, en un munt de llengües del món. No hi falta mai la catalana. Tampoc l’espanyola, sempre amb la «rojigualda» incorporada, com si tinguessin el «copyright» de l’idioma.

Malgrat el meu to desmenjat, encara m’emocionen les ancianes de Guatemala vestides a la forma tradicional que, després d’hora i mitja de cua a l’església de Betlem, es prostren sobre el suposat emplaçament del pessebre. Jo, que també he fet la mateixa cua, però sense ganes, observo com alguns catòlics una mica més mesquins es barallen per una «selfie» de més o de menys.

Fenòmens per a normals

En una aclaridora nota final, Javier Pérez Andújar revela algunes de les claus de «La noche fenomenal», el seu darrer artefacte textual (em resisteixo a anomenar-lo novel·la, per molta flexibilitat que admeti el gènere). Per una banda vol rememorar la seva participació en dos programes televisius sobre literatura tan enyorats com foren «Saló de lectura» i «L’hora del lector» —tots dos comandats per Emili Manzano, honor li sigui degut—; encara que transvesteixi tot l’assumpte entorn d’una emissió fictícia dedicada als fenòmens paranormals de nom «La noche fenomenal», i amb un equip format per especialistes tan excèntrics com ximples. Per una altra banda Pérez Andújar ret homenatge a dos amics desapareguts —el poeta, editor i llibreter de Taifa, José Balló, i l’escriptor de novel·les de quiosc Curtis Garland (rebatejat Carl Malone en el llibre)—, sense que cap dels dos extrems acabin de connectar.

De forma enganyosa se’ns vol convèncer que «La noche fenomenal» manté una mena de guió —un argument poc treballat sobre dues realitats paral·leles barcelonines, que es comuniquen a través de llindars supranormals escollits—, excusa fantacientífica amb possibles derivacions al·legòriques que només serveix per introduir una corrua de referències a la cultura popular facció «Yo también fui a EGB» («Vacaciones en el mar», «La casa de la pradera», «El coche fantástico», «Zoo loco», «Starsky y Hutch»…) L’autor adopta un to proper al Mendoza més desacomplexat o a la ximpleria més adorable dels tebeos clàssics de can Bruguera. No tem el costumisme, ni l’antropologia local: descriu comerços, barris i llegendes genuïnament barcelonines, algunes a la vora de la desaparició. De tant en tant juga al «roman à clef» i has d’endevinar quin de tots els personatges és Rafael Metlikovez o Félix de Azúa. Privilegis de qui ha sigut periodista cultural.

Pérez Andújar, amb un bagatge de coneixements enorme i una malícia sense límits, fa brillants malabars sense xarxa de seguretat. Algú capaç de barrejar en un mateix discurs Murray Head, Will Cuppy, María Luisa Seco, els audiòfons de can GAES, «The Man Who Shot Liberty Valance» de John Ford o «L’homme qui aimait les femmes» de François Truffaut, té carta blanca en un racó de la meva ànima.

Mi madre nunca se perdía «La noche fenomenal» independientemente de si le interesaba el tema o le atraía el entrevistado. Si bien sabía que yo no aparecía hasta el final, se lo tragaba entero desde el primer minuto solo para ver el truco que haría esa semana. Yo había inventado una rutina con un teléfono fijo a modo de homenaje a Gila. Era el número que más le gustaba a mi madre. En el monólogo de Gila con su teléfono estaba el último místico español dirigiéndose a un dios ausente. El teléfono y el coche llegaron a la vez a nuestra casa. Ambos tenían ruedas, aunque luego aprendí que la del teléfono se llamaba disco. Ambos llevaban lejos, al pueblo, a la familia de Francia. Se le decía prosperar a algo parecido a una huida. El teléfono en casa era un misterio que acuñó su propia frase hecha cada vez que sonaba: ¿quién será? Toda llamada era una psicofonía.

La facilitat per escriure que té Pérez Andújar és a la vegada una benedicció i una condemna. Gràcies a ella, pot aconseguir moments veritablement inspirats, frases amb vocació lapidària, exabruptes hilarants, i rampells d’emoció genuïna. Però també és la responsable d’un llibre sense cap estructura, que és incapaç de desenvolupar una trama consistent, on tot es refia a l’ocurrència totalment gratuïta i que és així com podria ser de qualsevol altra manera. «La noche fenomenal» fa de bon llegir, perquè hi ha una mica de tot i per a tots els gustos; però no sembla anar gaire enlloc, en una barreja bipolar d’excitació i desídia. Amb una mica més de disciplina podria aconseguir aquell llibre rodó que no acaba de trobar.

Les formes de l’aigua: Egipte

Recordeu aquelles làmines escolars tan fascinants que reproduïen el cicle de l’aigua a la naturalesa amb tanta complexitat com completesa? Solien consistir en un ampli paisatge que abastava, de forma descendent, des de les muntanyes nevades fins als oceans; un paisatge que incloïa tota mena de fenòmens meteorològics —neu, pluja, vent, núvols i un sol que escalfava la mar i feia alçar un vapor més visible que a la realitat—, a més de rius, llacs, embassaments, centrals hidroelèctriques, canals i recs; i pobles, ciutats, camps de cultiu, indústries, camins, carreteres, autopistes i un prat amb una vaca. El món resumit en una sola imatge, amb l’aigua com a nexe d’unió de tots i cadascun dels seus components, el missatge que tot infant en edat d’intentar comprendre el lloc on ha aterrat segurament agrairà.

I, malgrat tot, les formes com es pot conjugar l’aigua sovint van més enllà de l’iteratiu circuit tancat que vèiem penjat a la paret de l’aula escolar. Si no ho creieu, permeteu-me que n’exposi uns quants exemples atresorats a les vacances recents; vacances (hauré d’aclarir) durant les quals no m’he dedicat precisament a prendre les aigües. De fet, tothom coincideix que a Egipte és absolutament desaconsellat beure l’aigua de l’aixeta (usar-la per rentar-se les dents ja és matèria de discòrdia, i no penso entrar en la polèmica).

De segur tots coneixeu el clixé: Egipte —el vell i el nou, el mil·lenari i el modern— és fill del riu Nil, un país nascut al bressol de les aigües que li són naturals. Prop de les seves ribes balafia fertilitat vegetal, que contrasta amb penya-segats d’aparença desèrtica. El desert és l’absència quasi total d’aigua i un motiu principal de fascinació per a mitja humanitat. Però com bé deia el capità Haddock, és també el país de la sed, un malson que no és exclusiu dels alcohòlics.

Per combatre la sed, res com l’aigua, o a Egipte la infusió de la flor de l’hibisc, morada i astringent, paradoxalment coneguda també com aigua de Jamaica (llegeixo que causa furor a les dietes per perdre pes). Sí, no hi ha dubte que a Egipte l’aigua és considerada com a font de vida, o directament de supervivència. En puc donar fe, perquè m’he banyat al Nil prop d’Assuan i l’aigua era inesperadament freda, però molt tonificant. També era cristallina, gràcies al corrent continu. El corrent altern convida més aviat al conformisme. En altres ribes nilòtiques, malgrat la quitxalla que s’hi remulla, es desaconsella el bany per l’amenaça per a la salut que representen els paràsits fluvials. En canvi els cocodrils, postergats riu amunt d’ençà la construcció de la presa, ja els podeu expulsar de les vostres fantasies, com vau fer amb els hipopòtams molts segles enrere.

Un món de metros: Atenes i el Caire

Avui SÍ que és dissabte.

BONUS TRACK:

Un món de metros: El Caire

Ja sé que avui no tocava!

El turisme ens matarà tots

Com és de divertida la radioactivitat!

Definitivament (com deia l’empresa de venda d’oli d’oliva i de matalassos), és més car quedar-se a casa, per això a tots ens ha agafat la dèria de viatjar, veure món i fer-nos autoretrats («selfies») en marcs incomparables dels cinc continents (i també de les dues regions polars). Els diaris ja compten tots amb una secció fixa sobre joves precipitats a l’abisme i a la pròpia mort en un esforç per aconseguir instantànies originals; tot i que el concepte d’originalitat fa temps que va deixar de tenir sentit. Especialment, després que es publiquessin recentment els embussos que es produeixen aquesta temporada primaveral a la carena de l’Everest. Si jo fos un escalador amb una mica de dignitat, giraria cua davant d’aquesta mostra de sobre-explotació muntanyenca; però m’imagino que als escaladors dignes, que ja saben el pa que s’hi dóna, no se’ls hi acudirà mai escollir un objectiu tan masegat per l’hàbit. Per a la resta, la foto al cim de l’ Himàlaia en solitari segurament queda garantida. Com que cap amic me l’ha enviada mai, suposo que hauria de tenir un cert mèrit si no conegués el context.

De turistes estúpids el món en va ple. Ara, ran de l’èxit de la sèrie «Chernobyl» a HBO, s’ha posat de moda visitar Pripyat a Ucraïna, i fotografiar-se amb actituds de mort vivent davant d’edificis ruïnosos (no necessàriament nuclears). El compte de Twitter «Humans of Late Tourism» reprodueix casos exemplars d’aquest turisticidi rampant que tanta vergonya aliena em produeix.

I no, no sóc d’aquells que fa la distinció elitista entre el turista i el viatger, crec que sóc una barreja de tots dos cada vegada que surto de casa. No busco les experiències sensacionals i úniques, però miro d’evitar les situacions d’aglomeracions massificades; per això, si torno mai a Venècia, passaré el mínim temps possible a la plaça Sant Marc, i quan visiti el Louvre, ni tan sols m’aturaré davant de la Gioconda, ja que tal com estan les coses, és més fàcil i profitós buscar-ne una bona reproducció a Google. 

A més (serà cosa de pertànyer a una generació diferent?) no hi trobo cap gràcia a fer-te un «selfie» davant d’un d’aquests quadres famosos. És per certificar que hi has estat (i no te l’has mirat)? Té res de memorable haver fet el mateix que fan milions de persones anualment i immortalitzar-ho amb una mala fotografia? Per no parlar dels milers que es creuen infinitament graciosos, no tan sols per fingir que aguanten la torre de Pisa, sinó per fer-se fotos on sembla que pessiguen el vèrtex de la Gran Piràmide o besen el nas de l'Esfinx. Quanta vergonya aliena, per Tutatis!

L'Holocaust c'est moi.

De totes maneres a l’estada recent a Israel, potser perquè abunden les visites en grup, no he pogut evitar algunes situacions de sobreexplotació turística en les quals hagués preferit no participar. Un d’aquests casos va ser la visita al Museu de la Memòria de l’Holocaust, un indret que hauria de ser colpidor, però que només és angoixant per les multituds que envaeixen les sales i que impedeixen veure-hi res. A més, el recorregut imita el procediment de les plantes d’IKEA, i no hi ha manera d’accedir a la sortida si no és passant per totes les sales, sense possibilitat de drecera. Sense voluntat de faltar el respecte, els visitants poden sentir-se com deportats camí d’un camp de treball.

Una altra oportunitat on pots topar-te amb les multituds és durant la visita als punts més venerats de la cristiandat. I enlloc és tan exagerat com a l’església del Sant Sepulcre a Jerusalem, un temple que té repartides les seves dependències entre quatre faccions del cristianisme, totes elles a la grenya i amb una hostilitat ben palesa. No són en cap cas un bon exemple de les propietats conciliadores de la religió; però als milers de fidels que hi acudeixen en manada, tant els hi fa i estan disposats a fer tres hores de cua per postrar-se, resar o criar estigmes davant de fites diverses del camí al Calvari. Qui no vulgui cues, haurà d’aguantar igualment les gernacions que circulen per l’església, però podrà fugir cames ajudeu-me quan se n’afarti. La ciutat vella de Jerusalem és com un gran basar entre àrab i medieval; però aclapara menys que qualsevol de les seves esglésies.

Qüestions de seguretat

Potser ja ho hem oblidat, però en temps més optimistes i força recents vam arribar a pensar que el món era tot nostre, receptiu i obert les vint-i-quatre hores del dia, no fos cas que el volguéssim visitar. Només una dieta continuada de terrorisme i bombes en els contextos més inesperats, tan típic de la segona meitat del segle XX, ens ha fet tocar de peus a terra i ens ha recordat que el perill és pertot arreu i que quedar-se a casa pot ser tan letal com viatjar a l’altra punta del planeta.

Aquesta reflexió tan de pa sucat amb oli ve inspirada per la nostra estada recent en un dels parells de punts més explosius del planeta, com són Israel i Egipte. A Egipte jo ja hi havia estat fa prop de 20 anys, quan la massacre del temple de Hatshepsut (62 víctimes l’any 1997) era encara recent. El corcó terrorista ha continuat actuant amb intermitències, de manera que la indústria turística (la segona font d’ingressos del país després del Canal de Suez) no ha acabat de recuperar-se. Tot just l’any passat hi va haver víctimes sud-coreanes i durant la nostra estada un artefacte va esclatar prop d’un autobús de turistes sud-africans a la zona de les piràmides, afortunadament sense víctimes mortals.

He observat alguna reacció visceral des de «casa nostra» del tipus «no m’acosto a Egipte ni boja» com a model de conducta. Potser ja hem oblidat que un cotxe ben controlat en el seu descontrol va sembrar de morts la nostra Rambla l’agost de 2017. O sigui que val més que perdem la por, que aquella gent necessita les nostres divises, i el país ja podeu comptar que val molt la pena.

A més, es nota un esforç visible per infondre una sensació de seguretat, especialment en objectius turístics evidents, com ho és el Museu d’Art Egipci de la capital, que està pràcticament envoltat de barreres protectores. Hi ha arcs detectors de metalls a l’entrada dels museus, als hotels i al metro; però quan sona l’alarma ningú no sembla fer-ne esment.

A Israel, apart d’aquestes mesures de seguretat típiques dels aeroports, hi ha la presència constant de l’exèrcit als carrers. El país té un servei militar obligatori de dos anys i vuit mesos pels homes i de dos anys per les dones. Els ciutadans musulmans i els ultra-ortodoxos dedicats als estudis bíblics n’estan exempts. És una mica trist de dir, però la veritat és que aviat t’acostumes a conviure amb aquesta gent uniformada i armada que habita una realitat paral·lela amb la que difícilment hauràs d’interactuar. Només una nit, a la Ciutat Vella de Jerusalem, ens impediren el pas al basar pel fet de no ser musulmans.

Cada terra fa sa guerra. A Egipte t’obliguen a descalçar-te als controls de seguretat de l’aeroport. A Israel et pregunten si has fet tu mateix la maleta i la teva relació amb el company de viatge. És el meu marit, respons, amb la tranquil·litat que suposa  esperar que no et lapidin aquí.

Un món de metros: Atenes, el Caire i Jerusalem

La combinació d'aquestes tres xarxes pot semblar una mica arbitrària, però el fet determinant és que hem sigut usuaris de totes tres durant els darrers quinze dies. A Atenes, parlant amb propietat, no hi havíem d'haver estat, però quan tens vuit hores d'esbarjo entre dos vols, és inevitable acostar-te a la capital grega per fer-ne un primer tast.

La xarxa d'Atenes no ha crescut gaire des de la darrera visita: tres línies, 84 quilòmetres de vies i 65 estacions. Hom esperaria que els Jocs Olímpics de 2004 impliquessin una certa renovació del material, però la veritat és que el metro d'Atenes es veu envellit i amb sospitoses substàncies grumolloses sota els seients. Fa gràcia la icona del vaixell prop del Pireu.

El Caire també ha progressat adequadament. A la seva darrera reencarnació les tres línies sumen 80 quilòmetres de vies i 64 estacions. La línia directa a l'aeroport és cada dia una mica més propera. Aquesta representació que m'antecedeix, no sé si és oficial, però és ideal, inclosos els colors parxís i el riu Nil.

El metro del Caire ha de ser un dels més corporalment densos del món (i d'olors íntimes més desagradables). Tenen sort les femelles de comptar amb uns vagons centrals femenins, on les viatgeres poden deixar de respirar el tòrax entresuat dels mascles, al seu gust.

Aquest metro també és beneficiós pels que pentinem cabells blancs, o una certa decrepitud estructural, ja que sempre hi ha un jovenot que ens cedeix el seient. No sé si perquè ens veu vells o perquè ens veu estrangers. Però la veritat de la bona és que al Caire s'estimen la gent d'una certa edat.

A Jerusalem no trobareu metro, només tramvia. És el mitjà de transport més modern de tots tres (data del 2011). Són 13, 8 quilòmetres i 23 estacions arrenglerades en una sola línia. S'hi ha dibuixat el perfil de la ciutat vella i el de l'estació central, també s'indica els carrers pels que passa. Diria que s'ha exagerat la ziga-zaga del traçat, potser per afegir-hi dramatisme.