Entre molts altres objectes, «tres curiositats de naturalista: una migale gegantina, un ou suposadament de dront fòssil muntat en un cub de marbre i un ammonit de grans dimensions.»
Dront més conegut com dodo
Ammonite (no phaloides)
Quadres i gravats diversos, dels quals només es distingeix una firma —Pellerin—. o una placa amb el títol: L’ambició, A Day at the Races, La primera ascensió al Mont Cervin. D’entre els artistes plàstics que nomen Pellerin, elcandidat més plausible és Jean-Charles Pellerin (1756-1836) il·lustrador i impressor, esdevingut cèlebre per les estampes que dissenyà a partir de la Revolució. Resulta complicat identificar el quadre de L’ambició, un títol no gaire freqüent, al contrari que A Day at the Races, amb un excés d’oferta (sense comptar els Marx Brothers). De la primera ascensió al Cerví el 14 de juliol de 1865 sí que comptem amb una bona iconografia on escollir.
Disseny de Jean-Charles Pellerin
Primera ascensió al Cerví
Només hi ha cinc quadres que es poden contemplar en la seva totalitat. El primer és un retrat que es titula La Veneciana. «Porta un vestit de vellut ponçó amb un cinturó d’orfebreria, i l’ampla màniga folrada d’ermini deixa veure el braç nu…» Aquesta descripció, només amb el temps verbal canviat, correspon a un fragment de L’educació sentimental de Gustave Flaubert.
El segon quadre és un gravat llibertí en el qual un cuiner gras sodomitza un marmitó i una minyona s’alça les faldilles i el davantal per seure sobre el membre erecte d’un patge. El tercer, un prat rectangular cobert de pixallits, dues dones xerrant a la porta d’un xalet i tres nens collint flors per fer-ne rams.
El quart és una caricatura de Blanchard titulada Quan les gallines tinguin dents. Mostra el general Boulanger i el diputat Charles Floquet fent una encaixada. M’he vist incapaç d’identificar a qui, entre els molts Blanchard, es refereix Perec; però per les imatges del duel entre Boulanger i Floquet queda clar que eren furibunds adversaris polítics.
Fouquet va ferir el braç de Boulanger
El cinquè és una aquarel·la de tema galant, on al carrer Rivoli una damisel·la deixa caure el mocador perquè un petimetre s’afanyi a recollir-lo.
I si deixem tranquils els dinosaures i no ens immiscim a les seves vides? De ficcions amb dinosaures i sense cap presència humana, la més cèlebre i matinera se situa en aquell segment de «Fantasia» (Walt Disney, 1940), en el qual el ballet de «La Consagració de la Primavera» d’Igor Stravinsky agermanava els seus sons brutals amb una visió accelerada dels primers temps de la vida a la Terra. Els avanços científics han deixat aquesta seqüència totalment obsoleta, la relació entre Stravinsky i els dinosaures està totalment agafada pels pèls i a mi, de petit, tot aquest fragment em feia molta por. De fet, tot «Fantasia» em feix molta por amb l’excepció dels hipopòtams amb tutú.
També anava de dinosaures campant per les seves «The Land Before Time»/«En busca del valle encantado» (1988) de l’animador Don Bluth. Aquesta producció de Steven Spielberg i George Lucas prenia un punt de vista decididament infantil amb una colla pessigolla de dinosaures de diverses espècies que perden de vista les seves respectives famílies i pateixen tota mena d’aventures. El film gaudí d’un èxit fenomenal i generà fins a tretze seqüeles, totes editades directament en vídeo i sense cap intervenció de les llumeneres abans citades.
Una mica més adulta va ser la sitcom «Dinosaurs», una producció conjunta de Disney i Jim Henson que durà quatre temporades entre 1991 i 1994. La idea inicial era la de recrear les situacions d’una sitcom estàndard, però que la família protagonista estigués formada per ninots amb forma de dinosaures. El projecte va quedar aparcat durant força temps, atesa la seva excentricitat, i només rebé llum verda quan «The Simpsons» demostraren que a la televisió també hi havia lloc per les audàcies.
Els progressos en la generació d’imatges digitals ha permès mostrar en pantalla uns dinosaures cada vegada més versemblants. En anys recents ens han deixat bocabadats documentals tan realistes com el «Walking with Dinosaurs» (1999) de la BBC o la seva resposta americana «When Dinosaurs Roamed America» (2001) del Discovery Channel. Per la seva banda els Estudis Disney produïren l’any 2000 el film «Dinosaur», amb criatures generades per ordinador col·locades sobre escenaris reals. Costà una milionada, no convencé a la crítica la seva espinada dramàtica, però sí la seva solvència tècnica. En tot cas triomfà a taquilla, encara que avui em temo que està mig oblidat.
L’última baula a l’eterna història d’amor entre el públic i els dinosaures és la recent «The Good Dinosaur» (o «l’intent de Pixar d’assaltar un mercat més que explotat»). La idea de base —que els dinosaures en realitat no s’extingiren, perquè el famós meteorit letal fallà l’objectiu— és brillant en la seva projecció distòpica i introdueix els humans en papers inesperats. Més enllà de les objeccions que hi podria oposar, els conceptes annexos són interessants.
Una forma de vèncer la nostra nostàlgia pels dinosaures —nostàlgia impossible, perquè com ja s’ha repetit massa vegades mai no van compartir era geològica amb els humans— és crear-los al laboratori amb l’ajuda de la ciència del moment. Per exemple, a «Le Voyageur du Mésozoïque», una aventura d’Espirú i Fantàstic de l’any 1957, el Comte de Champignac descobria un ou de dinosaure soterrat als gels de l’Antàrtida i decidia reanimar-lo amb previsibles resultats catastròfics.
Deixaré de banda els Godzilla, Gamera i altres monstres japonesos lligats a la Guerra Freda i el desenvolupament de l’energia atòmica. Certament, hi ha una vaga motivació científica per la seva aparició; però la seva filiació dins de la família dels dinosaures és més que dubtosa.
Amb una pàtina científica molt més ben simulada, Michael Crichton va publicar l’any 1990 la novel·la d’èxit «Jurassic Park». Com sap tothom, el llibre especulava sobre la possibilitat de fer tornar a la vida els dinosaures mitjançant la manipulació del seu ADN; en aquest cas concret a partir de la sang que havia succionat un mosquit atrapat en ambre. Fou adaptada al cinema per Steven Spielberg en un dels seus films més mediocres; però els efectes especials eren fabulosos i el fet de poder contemplar en pantalla dinosaures creïbles i en moviment el va convertir en un èxit de taquilla planetari. Se’n seguiren tres seqüeles de qualitat encara més discutible, però que encara funcionaren prou bé a nivell comercial, ja que el públic sembla que no ens cansarem mai de contemplar aquest tipus de bèsties.
De totes maneres, miríades de creadors amb pocs escrúpols preferiren tirar pel dret i descriure un món on convivien humans i dinosaures sense donar més explicacions. Una de les primeres mostres del que dic la trobarem en el film mut d’animació «Gertie the Dinosaur» (1914), obra del genial historietista Winsor McCay. Gertie (que per cert és una dinosàuria) apareix com una atracció de fira que obeeix les ordres del seu ensinistrador. Demostra una ànima sensible i plora quan la renyen, però també pot ser distreta i capriciosa. Saluda educadament, això sí, quan acaba la funció.
Serà inevitable mencionar «The Flinstones» (1960-1966), sèrie d’animació creada per William Hanna i Joseph Barbera, en la qual una anacrònica societat de les cavernes parodiava els americans de mitjans del segle XX. La ‘sitcom’ introduïa sense cap coherència bèsties de diverses eres geològiques, des de triceratops i brontosaures fins a mamuts i tigres de dents de sabre, molts d’ells en funcions purament utilitàries envers els humans. El petit dinosaure Dino exercia com a mascota domèstica, indistingible (llevat de l’aparença i el color) dels nostres quissos.
Dedicada a l'Enric (i, de retruc, a en Macip)
Una altra mostra de manca de seriositat és el film britànic «One Million Years B.C.» (1966) de Don Chaffey, «remake» de l’oblidat «One Million B.C.» que Hollywood va fer l’any 1940. L’animada peripècia, titulada aquí «Hace un millón de años» barreja animals prehistòrics (apatosaures, al·losaures, archelons, triceratops…) amb homes i dones de les cavernes. La desigual batalla la guanya per golejada una Raquel Welch en estat de nuesa turgent, a penes dissimulada per un biquini de pell. Em temo que aquesta icònica imatge ha eclipsat pràcticament tota la carrera posterior de l’actriu. De l’animació dels dinosaures s’encarregà el gran especialista Ray Harryhausen, un motiu més per situar-lo al meu panteó particular.
«Caveman» («Cavernícola», 1981) tenia intencions decididament còmiques. Contenia dinosaures, experiments amb drogues recreatives, el descobriment de la marxa vertical sobre els dos peus, un abominable home de les neus i actors tan decents com Dennis Quaid o Shelley Long. També va ser la pel·lícula on Ringo Starr va conèixer la dona de la seva vida, és a dir Barbara Bach, encontre que propicià el seu abandonament conjunt de les arts escèniques. Només per això ja li hauríem d’estar infinitament agraïts.
La fascinació que des del primer moment ens produïren els dinosaures aviat fou explotada en termes tant didàctics com mercenaris. El mateix Richard Owen que s’havia inventat el terme «dinosaure» va promoure la construcció de les escultures del Crystal Palace Park l’any 1854, un conjunt de quinze gèneres d’animals extints (no exclusivament dinosaures) que encara es poden visitar en l’actualitat. Tot i que la reconstrucció de la seva hipotètica aparença ha estat ridiculitzada per estudis més recents, no me’ls penso perdre en la meva propera visita a Londres.
La primera menció literària d’un dinosaure la trobarem a can Dickens, a la primera pàgina de «Bleak House» (El Casalot), novel·la escrita entre 1852 i 1853. No és que hi aparegui una bèstia real, només es tracta d’una metàfora, però l’estrena té un marc de categoria innegable:
Temps implacable de novembre. Tant de fang als carrers com si les aigües s’haguessin enretirat de nou de la faç de la terra i no fóra cap prodigi trobar-se un megalosaure d’uns quaranta peus de llargada, balancejant-se com un llangardaix elefantí, Holborn Hill amunt.
El segle XIX no abundarà en representacions de sauris extints, potser perquè el seu descobriment era encara massa recent. El següent exemple canònic que es recorda el trobem a «Voyage au centre de la Terre» (1864) de Jules Verne, on una expedició espeleològica acaba descobrint un meravellós món subterrani on perviuen ictiosaures, plesiosaures i mastodonts. La novel·la fantàstica de Verne resol per la via expeditiva d’imaginar-se un món atrapat en una bombolla intemporal l’etern anhel que patim els humans de no haver sigut mai contemporanis dels dinosaures.
Solucions similars utilitzaren Arthur Conan Doyle (el de Sherlock Holmes!) a «The Lost World» (1912) i Edgar Rice Burroughs (el de Tarzan!) a la seva sèrie sobre el món subterrani de Pellucidar (1914-1963). El mític «King Kong» (Cooper & Schoedsak, 1933) traslladà al cinema la convenció de l’illa perduda on el temps havia quedat abolit, per enfrontar una vegada més l’home (i sobretot la dona) contemporanis amb els seus dinosaures més ancestrals. Fins i tot una sèrie d’animació tan històricament «correcta» i tan antropocèntrica com ho és «Ice Age», hagué de cedir a la temptació dels dinosaures en el seu tercer lliurament, «Dawn of the Dinosaurs», on es descobria (com no podria ser de cap altra manera) que hi havia un món subterrani on les bèsties juràssiques campaven lliurement, sota la ignorància de les seves germanes quaternàries.
De tota manera, des de ben aviat, humans i dinosaures convisquérem en la ficció sense necessitat de buscar coartades que no fossin les de la pura diversió. El gran precursor cinematogràfic David Ward Griffith filmà l’any 1914 «Brute Force», on uns homes de les cavernes es barallaven amb un Ceratosaure de forma totalment anacrònica. Segurament només estava buscant l’espectacle.
Sí, esclar, parlar de dinosaures és tan genèric i vague com parlar del temps, tot i que comprenguin un grup molt considerable dins de la trista família de les bèsties extintes. De fet, no fa gaire temps que els coneixem com a tals, encara que des del segle III els xinesos de la dinastia Jin ja n’havien descobert ossos que havien identificat amb els d’un dragó. A les darreries del segle XVII a Anglaterra es trobà l’os del fèmur d’un Megalosaure, el qual per la seva grandària s’atribuí a un dels humans gegantins que menciona la Bíblia. No fou fins a principis del segle XIX que un geòleg d’Oxford, el reverend William Buckland, va començar a aplegar ossos fossilitzats de Megalosaure i esdevingué la primera persona a descriure un dinosaure en una revista científica. El segon gènere de dinosaure, l’iguanodont, el descobrí Mary Ann Mantell, esposa del geòleg Gideon Mantell.
A mesura que s’anaven descobrint més fòssils d’altres espècimens, els quals es podien emparentar amb aquestos, més evident es feia que s’havia descobert una nova família animal, tot i que ben relacionada amb els rèptils. Finalment el paleontòleg anglès Richard Owen encunyà l’any 1842 el terme «dinosaure» —que, una mica injustament, significa «llangardaix terrible»—, el qual ha fet fortuna fins als nostres dies, malgrat la seva definició canviant.
Els dinosaures nasqueren en l’imaginari científic com a bèsties gegantines de sang freda, comportament flegmàtic i escassa intel·ligència; però es van revelar a la fi com a extremadament versàtils en grandària, capaços de desplegar una intensa activitat, pròpia de la sang calenta, i segurament amb un coeficient intel·lectual digne de respecte. També se’ls atribuí una pell escamosa, on ara les plomes també són benvingudes. I en quant al seu caràcter d’animals antediluvians per antonomàsia, i per tant destinats a les llistes de l’atur, se’ls ha reconegut bastant recentment que encara continuen entre nosaltres sota la forma familiar de les aus.
L’única característica dels dinosaures que ha perdurat a través del temps és la fascinació arravatadora que exerceixen sobre nosaltres, els humans. Owen, l’inventor de la paraula «dinosaure», amb el recolzament del Príncep Albert (aquell alemanyot de mort prematura, que enterbolí el seny de la seva reina Victòria en temps posteriors), fundà el meravellós Natural History Museum a South Kensington l’any 1881, amb el principal propòsit d’aixoplugar-hi els esquelets reconstruïts de diversos animals ja extingits.
Molt abans de «King-Kong», de Michael Crichton i de Steven Spielberg, s’estaven iniciant les «Bone Wars» (o Guerres d’Ossos) del segle XIX, en les quals tota mena de paleontòlegs es barallaven per trobar el vestigi ossi més formós i antic. Si no comento res més, probablement saltaré al següent nivell.
Aquest (modest) segon apunt us farà abaixar les elevades expectatives creades per la inauguració de la sèrie. Reconeguem-ho, el parent més taxonòmicament proper del dodo no ha gaudit mai de la popularitat mítica del seu cosí. Fou ocell endèmic de l’illa Rodrigues (560 quilòmetres de res a l’est de Maurici), poèticament batejat com el Solitari de Rodrigues (Pezophaps solitaria) gràcies als seus hàbits poc sociables, equiparables als de l’ibis de Reunion (també extint).
En el registre històric se’l menciona per primer cop a finals del segle XVII i a penes un segle més tard ja era vestigi del passat (per l’efecte combinat d’humans amb fal·leres cinegètiques i altres depredadors domèstics). L’únic retrat que se li va fer en vida el firma François Leguat l’any 1708 i sembla més la il·lustració d’una rondalla infantil que l’obra d’un naturalista. Posteriorment se n’han fet reconstruccions poc fiables a partir d’ossos trobats. La ironia està servida, primer te’l carregues i després procures fer un admirable treball de paleontologia deductiva. De casos com aquest en trobarem un grapat a la sèrie.
La bèstia en si era una mena de dodo amb sentit de la discreció: un colom gegantí (de la grandària d’un cigne), de coll extrallarg, protuberàncies al principi del bec i als turmells, de mascles considerablement més grans que les femelles i color gris i marró de gos com fuig. Sospito que no li hagués dedicat mai més de dues mirades si no es digués com es diu.
Connecto ara, d’improvís i per al·lusions, amb una expressió que (també) crec extinta, com és la de «estar de Rodríguez». El terme s’emprava a l’España dels 60 per referir-se als solitaris marits que, abandonats a la canícula de la gran ciutat (segurament Madrid), es lliuraven al consol de diverses senyoretes de companyia, fossin gratuïtes o de pagament. Billy Wilder a «The Seven Year Itch» (o «La tentación vive arriba», dit en castís) va instaurar el concepte «avant la lettre» amb la impagable ajuda de Marilyn Monroe i Rachmaninoff. Actors en erecció perpètua, com Alfredo Landa, l’elevaren al nivell de la categoria; encara que, en el seu moment, «Los pájaros de Baden Baden» (Mario Camús, 1975, basant-se en Ignacio Aldecoa) aparegué com la seva encarnació més cultivada i perfecta.
A la recerca de l’explicació etimològica, he trobat aquesta pàgina, que si no és veritable és ben trobada. Em disculpareu, si la majoria dels que es mencionen són prínceps de la caspa.
Actualment ja no es parla dels «Rodríguez», sepultats a l’aire del seu temps (els feliços 60), com ho fou el mite contemporani de les sueques. M’imagino que els marits continuen enganyant les seves senyores, com s’ha fet des dels principis de la Història, i també a la viceversa; però ara que les distàncies s’han escurçat i hom pot visitar diàriament la família, per lluny que estiuegi, i que l’adulteri es pot practicar sense contraindicacions a gairebé qualsevol àmbit de la vida, la idea dels «Rodríguez» ha esdevingut definitivament arnada.
Estreno aquí una nova sèrie obsessiva —com la de les llistes, com la dels mapes de metro, com la de les illes remotes— que m’ha estat rondant pel cap des de fa temps i que la recent menció a Lewis Carroll m’ha convidat a fer reviure. Tractarà d’animals extints, tant d’antics com de moderns, o sigui que no serà gaire alegre, a menys que us entusiasmi l’humor negre. I per començar, un dels animals extints més emblemàtics, per no dir l’animal extint per antonomàsia: el dodo. No endebades a la llengua anglesa existeixen expressions com «dead as a dodo» o «to go the way of the dodo».
El dodo estaria taxonòmicament emparentat amb els coloms, encara que es tractaria d’un colom de grandària considerable (una alçària d’un metre i fins a 20 quilos de pes). Habitava exclusivament a l’illa de Maurici a l’est de Madagascar. Tot i que l’illa era coneguda des de l’Edat Mitjana, ningú no s’havia molestat en colonitzar-la fins que l’Imperi Holandès s’hi establí el 1598 i la batejà en honor de Maurici de Nassau. Daten doncs d’aquest any les primeres descripcions de l’au, tot i que en principi l’interès que desvetllaren fou bàsicament culinari. Segons el testimoni dels famèlics mariners, la seva carn era més aviat dura i astellosa i només el pedrer valia realment la pena.
Com sol passar amb bèsties acostumades a la vida isolada i sense depredadors coneguts, els dodos no mostraren cap prevenció envers els humans i el seu contacte amb la civilització els resultà letal. La seva extinció no es degué tant a una caça massiva —la població de la colònia era petita i, com ja he dit, la carn del dodo no era gran cosa—, sinó a la introducció d’animals domèstics, especialment porcs i micos, que saquejaren els seus nius fins impedir-ne la reproducció. L’última observació d’un dodo viu és del 1688 i, segons càlculs bastant fiables la seva extinció definitiva no aniria més enllà del 1715. No deixa de ser esfereïdor que la presència històrica d’aquest ocellot mansoi superi a penes el segle i quart en qualitat d’ens que respira i palpita.
El dodo va ser classificat ràpidament com una raresa, però ningú s’afanyà a fer-ne un estudi científic seriós, de manera que, a causa de la seva extinció fulminant, les descripcions que ens han arribat són dubtoses i ni tan sols podem estar segurs de la coloració de les seves plomes. Encara que ara costi d’entendre, en el seu moment ningú no va alarmar-se per l’aparent desaparició del dodo a l’illa Maurici. Per aquella gent de l’encara religiós segle XVII l’extinció d’una espècie era un fet inconcebible: suposo que comptaven que déu continuaria proveint a perpetuïtat per a benefici dels seus fills predilectes. D’altra banda, la raresa i poca durada de la presència del dodo al registre històric, propicià la tendència a incloure’l en el terreny dels mites i llegendes, fins que al segle XIX rebé justícia i reconeixement de la seva extinció.
En temps moderns, i amb lacerant ironia, el dodo ha esdevingut «imatge corporativa» de Maurici i del seu govern. El veureu, en el rol d’au rampant, a l’escut heràldic de l’illa. També s’albira a la marca d’aigua del seu paper moneda i en el logo d’una cervesera local. Sempre somrient. Si Hollywood tingués un criteri equànime, el gran «blockbuster» de l’any que ve tractaria d’un dodo «zombie» que pretén venjar els seus avantpassats amb un somriure al bec.
Lewis Carroll, quan als llibres d’Alícia va decidir retratar-se com un dodo, no demostrà gaire autoestima i possiblement s’estava condemnant a una extinció figurada. Apareix al segon capítol d’«Alice’s Adventures in Wonderland», el del bassal de llàgrimes, en companyia del lloro i l’aguiló. Per la seva forma pomposa de parlar, sembla que satiritzi algun catedràtic d’Oxford i algunes de les bèsties presents li retrauran que no utilitzi un anglès planer, o que no s’expressi «clar i català» en la versió de Josep Carner. Però serà precisament el dodo, amb la seva proposta de «cursa en comitè», qui aconseguirà que tots els presents acabin eixuts i s’estalviïn una calipàndria. En el seu moment ja vaig lamentar que tant Carner, com el seu tributari Salvador Oliva, optessin per convertir el dodo original en un anodí «ocell babau».
Em consola que el londinenc Jasper Fforde rescatés aquesta fabulosa gallina extinta a la seva sèrie sobre la detectiu literària Thursday Next i la convertís en animal de companyia de la protagonista. No mencionaré, per fàcil, la repetició de la nota do en equivalència musicològica. La llengua francesa, per contra, identifica el vocable «dodo» amb una simplificació infantil del fet d’anar a dormir, similar a l’anar a fer nones català. I parlant de Catalunya, ¿algú recorda el cantant còmic Dodó Escolà? En realitat es deia Domingo Escolà i Balagueró (Artesa de Segre, 1920 - Barcelona, 2005) i a casa meva serà sempre recordat pels dos números musicals i efervescents «Qué feliz es el pez en el agua» [qué feliz es el pez en el mar] i «¿Qué pasa en el Congo?» [que al blanco que pillan lo hacen mondongo].
Però com que jo en el fons sóc un modern, ara tocarà exhibir el «Dodo» de David Bowie, gravat allà pels temps del seu «Diamond Dogs» (hi ha també «dodos» de Genesis i de la Dave Mathews Band, però no els he sentit). Déu n’hi do l’excursió que representa aquest article. No us hi malacostumeu: difícilment cap altre animal extint se us presentarà de forma tan abassegadorament multiforme.
