dimecres, 31 de juliol del 2013

El misteri de la cambra tancada

Una propensió als drames de cambra recorre les darreres pel·lícules de Bernardo Bertolucci, encara que la tendència ja es podia rastrejar a la llunyana “L’últim tango a Paris” amb els encontres dels seus amants protagonistes a l’interior d’un pis desoladorament buit. “Besieged” (1999) transcorria en gran part a l’apartament romà on convivien un pianista anglès i la seva minyona africana; mentre que “Dreamers” (2003) tancava els seus tres joves protagonistes en un altre pis parisenc, al mateix temps que les revoltes de maig del 68 capgiraven els carrers i aixecaven les llambordes.

Deu anys més tard, anys que el director ha passat lligat a una cadira de rodes, retorna amb “Io e te” (“Tu i jo”) l’adaptació d’una novel·leta per adolescents del popularíssim (a Itàlia) Niccolò Ammaniti. Si voleu, la podeu llegir a Anagrama (recordem que Herralde ha venut la seva editorial a Feltrinelli i per això ara publica el que publica); però jo no la recomanaria a un lector adult.

Lorenzo és un adolescent amb problemes de relació amb els seus companys d’escola que fingeix participar en una “setmana blanca” d’esquí per refugiar-se en realitat al soterrani de casa, on planeja dedicar-se a innocents plaers onanistes (música, còmics i llaminadures). Les seves intencions són sabotejades per l’aparició d’Olivia, la seva germanastra per part de pare, deu anys més gran i a la que a penes coneix. Afegiu-hi que Olivia és una ionqui i que ha escollit el soterrani familiar com a escenari on passar el “mono”.

Coneixent el material original d’Ammaniti, d’una consistència dramàtica de paper de fumar, confesso que vaig anar al cinema amb una esperança tirant a nul·la (estat d’ànim ideal per sortir gairebé sempre una mica satisfet per l’espectacle). M’alegra dir que les meves expectatives foren defraudades en tots els fronts i que, el que sobre el paper no passa de digna mediocritat literària, accedeix a un nivell superior per purs mitjans cinematogràfics. El guió, escrit a quatre mans entre Niccolò i Bernardo, afegeix alguns detalls visuals interessants (com la colònia de formigues; no tant l’armadillo, massa subratllat) i ens estalvia un final tràgic, bescanviat per un pla fix totalment Truffaut/Leaud. Els debutants Tea Falco (Olivia) i sobretot Jacopo Olmo Antinori (un Lorenzo fabulosament massacrat per l'acne) donen cos a la faula amb l’autoritat de veritables veterans.

I Bertolucci agafa aquesta història senzilleta d’escenaris limitats a quatre parets sota terra i, com que el cinema en 3D és per a adolescents badocs, la filma en 2D. Però encara així aconsegueix fer-la interessant. L’autor pot viure encadenat a una cadira de rodes, però la seva mirada sobrevola qualsevol privació i fa de “Io e te” una festa. Qualsevol festa.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Romans com nosaltres

Després d’una experiència lectora tan corprenedora com la que va representar “Stoner”, no hi havia dubte que calia llegir l’altra novel·la de John Williams per la qual pugna pel record dels seus contemporanis i per tant per un racó de la posteritat. Es titula “Augustus” (“August” en l’edició catalana de 62 (bona traducció d'Albert Torrescasana) i “El hijo de César” en la castellana i creativa de l’editorial Pamies), fou publicada l’any 1972 i guanyà el National Book Award de l’any següent (juntament amb “Chimera” de John Barth). D’entrada, no podeu imaginar dos llibres més diferents que “Stoner” i “August”: el primer, la depriment biografia d’un fosc professor universitari, ofegat entre la mediocritat cultural de l’acadèmia provinciana i una vida sentimental que harmonitza perfectament amb aquesta mediocritat; el segon, una aproximació a un dels personatges amb més pes i conseqüència d’aquest relat que solem denominar Història (amb majúscules). Els apologetes d’”August” troben tota mena de concomitàncies amb “Stoner”. Opino que forcen la màquina i que a aquesta aparent novel·la històrica no li fan falta valedors, perquè es defensa perfectament.

La figura d’August (63 A.C. - 14 D.C.), protegit de Juli César i fundador de l’imperi romà, gaudeix de tanta rellevància sota els atents focus de la historiografia, que qualsevol aproximació a la seva persona i la seva època conciten sospites de redundància. Encara més, d’ençà que la BBC popularitzés l’any 1976 el que Robert Graves havia novel·litzat molts anys abans sobre les anades i vingudes de la família de l’emperador Claudi. A la sèrie televisiva August era el formidable, en tots els sentits, Brian Blessed, un actor que requereix un signe d’exclamació cada vegada que se’l menciona. I tots recordem també com era de dolentíssima la seva esposa Lívia.

Però torno a l’August de Williams que és molt menys “novel·lero” que el de Graves. Per començar és una novel·la epistolar o sigui que tot el seu text està constituït a partir de cartes que s’entrecreuen els més diversos personatges. De les tres parts ben diferenciades que constitueixen el llibre, la primera s’inicia amb l’assassinat de Juli César i culmina amb la fundació de l’imperi amb César August com a cap absolut de l’estat. Els fets que es narren són de caràcter bàsicament polític i bèl·lic i, apart de la figura titular, hi tenen molta importància els seus amics de jovenesa (Salvidiè Ruf, Mecenes i Agripa) i el principal antagonista, Marc Antoni. La correspondència, no sempre contemporània als fets, inclou fragments de les memòries d’Agripa, notes del diari de Salvidiè Ruf, informacions que Mecenes forneix a l’historiador Tit Livi, cartes de Ciceró a Marc Juni Brut, intercanvis entre Marc Antoni i Cleopatra…

La segona part gira entorn de Júlia, l’única descendència directa que tingué l’emperador i cas exemplar d’una vida sacrificada al bé de l’estat. Aquí predominen les intrigues de cort, els rumors i el safareig, mentre la vida quotidiana de la capital de l’imperi hi treu el nas vívidament. Entre els corresponsals hi trobem celebritats de la categoria literària d’Ovidi, Horaci o Virgili, encara que l’espinada d’aquesta part són els fragments del diari de la pròpia Júlia des del seu exili a l’illa de Pandatària.

Aquestes dues primeres parts, que conformen el 85% del llibre, ofereixen una visió calidoscòpica d’aquells temps i dels seus protagonistes. Malgrat la proliferació de brins narratius, no costa gens orientar-se per seguir el fil principal; fins i tot el lector menys atent sent un efecte immersiu que li fa preguntar-se coses com perquè algú aguantava la dura vida dels remers o s’embarcava en una guerra que no era la seva amb el resultat cantat d’una mort certa.

Curiosament, en especial per a un llibre que es denomina “August”, la figura de l’emperador (romà) roman sempre en segon terme, siluetejada enmig del fresc històric, però sense dret a la paraula. August es revela només a la tercera part i, en una carta a un amic oriental i jueu, desgrana els seus dies finals, mentre es pregunta sobre el sentit de la seva vida. Amb 75 anys, que en aquella època representaven una vellesa excessiva i gairebé obscena, August opina que ha sobreviscut l’edat de les seves il·lusions i que potser foren més feliços els que moriren joves i encara il·lusionats. Williams dota les paraules apòcrifes d’August d’una serenitat i una saviesa clàssiques que, de fet, ja les trobàrem a “Stoner”.
Arran d’aquella trobada amb Hírtia, vaig pensar que hi ha una varietat d’amor més poderosa i duradora que la unió amb una altra persona que ens atrau amb els seus plaers sensuals, i més poderosa i duradora que la varietat platònica en què, mentre contemplem el misteri de l’altre, ens convertim en nosaltres mateixos. Les amants es fan velles o ens n’atipem, la carn es torna flàccida, els amics es moren i els nens fan realitat —i, per tant, traeixen— el potencial que els havíem atribuït. És un amor al qual tu mateix, amic Nicolau, has dedicat una bona part de la vida, i amb el qual els nostres poetes van ser molt feliços; és l’amor que el text desperta en l’erudit, el que la idea desperta en el filòsof, el que les paraules desperten en el poeta.
No deixeu escapar “August”, un altre triomf de la grapa narrativa de l’injustament oblidat John Williams.

dilluns, 29 de juliol del 2013

(39) Besa’m com si t’ho creguessis


Ell és el meu senyor, Ell és el meu salvador
i recompensa la meva bona conducta
La meva ànima secreta, sé que l’ha vista
Diu, nena, vine i besa’m com si t’ho creguessis
Em diu nena, diu besa’m com si t’ho creguessis

És la meva llum i la meva salvació
Sempre té raó, sempre té paciència
Em pessigo, és com si estigués somiant
Diu, nena, vine i besa’m com si t’ho creguessis
Em diu nena, diu besa’m com si t’ho creguessis

És el meu amor, sempre ho ha estat
Diu, nena, vine i besa’m com si t’ho creguessis
Em diu nena, diu besa’m com si t’ho creguessis
Amb tota la seva imatgeria religiosa al damunt, Merritt confessa que retrata una relació de dominació/submissió. Podríeu sentir-la als volts de Nashville cantada per algun evangelista sonat.

diumenge, 28 de juliol del 2013

Ostatges

Bones ocasions ofereix l’estiu d’endinsar-se a la foscor del cinema per descobrir mostres de cinematografies infreqüents a les nostres cartelleres com ho és la pujant cinematografia filipina. Si no m’equivoco, del guardonat director Brillante Mendoza (qui des de 2005 ha filmat ja 16 films) aquí només s’havia estrenat “Lola” del 2009, encara que corre en DVD el seu interessant debut “Masahista”. Ara ens arriba “Captiva” del 2012 que, llegeixo, no ha agradat tant com altres pel·lícules seves.

“Captiva” es basa en fets reals: el segrest per part de la guerrilla islàmica d’una vintena de persones a un complex turístic del sud de les Filipines el 27 de maig de 2001. Aquest grup multiracial, on hi havia tant turistes locals, com missioners occidentals i empleats de l’hotel, romangué en mans dels seus capturadors durant poc més d’un any en el decurs del qual es produïren tota mena d’incidències: morts, alliberaments,  enfrontaments amb l’exèrcit i fins i tot matrimonis. Mendoza filma aquest calvari a través d’escenes concises, separades per fosos en negre, i defugint gairebé sempre qualsevol parany melodramàtic. També evita pronunciar-se políticament sobre els fets que retrata que és, al cap i a la fi, les reivindicacions de la població musulmana del seu país. Aquesta distància neutral permet que la banda de segrestadors no siguin presentats com els monstres de maldat que Hollywood sol tipificar en aquests casos.

De fet, és una pel·lícula que te la creus molt i que (amb les degudes llicències) deu ser bastant fidel a la realitat del que va passar. Opino que hauria sigut preferible controlar el ritme dels esdeveniments, ja que “Captiva” comença en punta i no permet ni un sol moment de repòs durant la primera hora i quart. Les crisis se succeeixen les unes a les altres de forma una mica histèrica i l’espectador, que se’n ressent, acaba vivint-ho com si fos un captiu més. Cinema de crispetes no n’és, ja us ho dic.

Al tram final d’aquestes dues hores llargues de pel·lícula (hores que es noten a cadascun dels seus seixanta minuts respectius i dels seus tres mil sis-cents segons) apunten alguns moments de distensió, apareixen símptomes de la síndrome d’Estocolm i una imatgeria fora de lloc, que a l’”Avatar” de Cameron quedava estupenda (o estúpida, això va a gustos).

Confesso que he anat a veure “Captiva” perquè Isabelle Huppert encapçala el cartell (no té al darrera cap altre actor o actriu “coneguts”, a menys que siguis resident habitual a les Filipines, és clar). La Huppert és el centre absolut de la pel·lícula: la segresten gairebé al primer minut i l’alliberen literalment al darrer minut, sense que res s’expliqui del destí de la resta de segrestats. Tampoc s’explica gaire d’ella, més enllà que és una treballadora social francesa i catòlica.

Sabem de la Huppert que és capaç de lliurar-se a certes experiències masoquistes amb tones de professionalitat. I que pot esdevenir també un focus d’energia i de ràbia. Si entremig hi ha a més una mica d’art, la duresa indubtable del visionat de "Captiva" queda redimit en part.

dissabte, 27 de juliol del 2013

Un món de metros: storylines

Dec a l’amabilitat de Neus Romero el descobriment d’aquest mapa obra de l’artista (londinenc? londinenca?) Dex. Encara que la definició de la imatge no sigui la més desitjable, la idea que la guia és ben clara: el mapa del metro de Londres, que ja havia servit per cartografiar músics contemporanis, s’utilitza ara per fer quelcom de similar amb obres literàries de tots els temps. Cada línia uneix títols que pertanyen al mateix gènere. Així la groga Circle Line està ocupada per la comèdia, mentre que l’atziaga (i negra) Northern Line és el territori propici per l’horror. Allà on conflueixen dues o més línies s’ha procurat col·locar-hi un llibre que participi de tots els gèneres connectats.


No cal que digui que aquest és un mapa fortament discutible, començant pel seu traçat aparentment a pols, que proposa una versió “artística” del disseny original de Harry Beck. Els rètols de les estacions i altres afegitons fantasiosos completen l’artifici del conjunt. Però l’adscripció de determinats títols a uns gèneres concrets admet també tota mena de discrepàncies i fins i tot fructíferes discussions. Té sentit considerar “Cien años de soledad” com a novel·la històrica? A “El guardià en el camp de sègol” no hi ha una etiqueta que li escaigui més que la de “drama”? D’acord que “Don Quijote” té la seva part còmica, però no estic gens d’acord que sigui una novel·la fantàstica, més aviat tremendament realista.


Digueu-me elitista, però no em sembla bé que a la línia verda de la fantasia l’estació que correspon a l’Odissea sigui contigua a la d’”El lleó, la bruixa i l’armari”. En canvi, em fa gràcia que la hipercanònica “Moby Dick” es trobi entre dues sèries B com “Les mines del rei Salomó” i “Tarzan dels micos”.

Pel que fa a les estacions d’enllaç hi ha una mica de tot, però en general són encertades. “El retrat de Dorian Gray” barreja horror i drama (és a dir les línies de metro que representen l’horror i el drama), “Mort” de Terry Pratchett concita a la vegada humor i fantasia, “Romeu i Julieta” és simultàniament comèdia, història, drama i literatura rosa. “Candide” és sàtira i història, “Rebeca”, misteri i “romanços”. “Les mil i una nits”, representades per una llàntia d’Aladí, fantasia, comèdia i drama.

Així anem fent: classificant, catalogant obres que ens depassen. Exercici sobrer, però agraït i que només pot molestar als quatre gats implicats.

divendres, 26 de juliol del 2013

Instruccions d’ús


Al carrer estival de la teva ciutat, envaint les voreres, sobretot a les sortides del metro, hi trobes els forasters, capficats en les seves eines de navegació: guies, mapes, ipads o smartphones. Contemples la seva desorientació i no pots evitar sentir-te una mica superior, com qui coneix les veritables regles del joc.

Després, hi veus la metàfora: tots connectats per una sola tasca comuna, aprendre l’ofici de viure amb manuals d’instruccions defectuosos i obsolets.

dijous, 25 de juliol del 2013

Cap al silenci

Ho tinc observat: cada dia escolto menys música. Almenys de forma voluntària. I no és només perquè assisteixo a menys concerts, festivals i recitals, encara que això també ajuda.

Abans, el primer que feia en arribar a casa era posar un disc, com si al pis sumit en el silenci li manqués alguna cosa. La música (qualsevol tipus de música) em feia companyia i mai no em destorbava, encara que hagués d’estudiar, llegir o escriure. Per descomptat, en els moments de concentració actuava com una mena de banda sonora tot just percebuda, no la millor manera de gaudir d’ella.

Si bé la música no era mai una molèstia quan me la programava jo mateix, la que sonava en un lloc públic podia arribar a irritar-me més enllà del que és raonable. La insipidesa inofensiva de la música per ascensors encara podia ser acceptable per la seva involuntària comicitat, però intervencions més agressives com els fils musicals d’alguns restaurants, la radio-fórmula de cal barber o els “lloros” del tren de la costa em podien fer venir ganes d’envair Polònia.

D’un temps ençà, però, la música (qualsevol tipus de música) em produeix un efecte una mica atabalador i el so amb el que em trobo més a gust és el del silenci. Passo moltes estones sense escoltar música i res no m’agrada tant com atrapar aquells rars moments quan sembla que la ciutat calla i no arriba ni un so dels seus carrers, com si tot hagués mort. Per uns instants aturo la lectura o l’escriptura i em delecto en el buit auditiu més relaxant.

Segurament aquesta tendència creixent a no sobrecarregar l’orella (ni la memòria musical) tindrà alguna explicació fisiològica relacionada amb l’envelliment, cosa que no seria tan preocupant si no vingués acompanyada d’un palès deteriorament del meu criteri estètic. I ho dic perquè darrerament, quan per fi em ve de gust escoltar una mica de música, ja no escullo entre els molts discos de la meva col·lecció sinó que em refio dels programes patateros de YouTube. Premo l’enllaç al mix de The Cure, Pet Shop Boys, Phish o New Order i ja em puc desentendre de prendre decisions durant hores. I ni tan sols m’incomoden les interrupcions publicitàries (“The Purge. La noche de las bestias. Sólo en cines”, “Dos amics, quatre espardenyes, cent vint-i-cinc escopinyes…”)

No és un present molt envejable, però tot són formes d’entrenar-se pel silenci irracional, postrer, i definitiu.

dimecres, 24 de juliol del 2013

Polimorf i pervers

Farà una mica més d’una dècada i mitja que vaig deixar de llegir les noves novel·les de John Irving que tant m’havien agradat uns anys abans. De sobte em semblaren redundants, discursives i sense un objectiu clar, el que (tractant-se de llibres llargs i prolixos) suposava una pèrdua considerable de temps lector. Sense arribar-me a preguntar si potser era jo qui havia canviat, no vaig voler tornar a “El món segons Garp”, “L’hotel New Hampshire” o “Prínceps de Maine…” per verificar-ho.

No ha estat fins a la publicació enguany de ”Personas como yo”” —que ha rebut opinions força encoratjadores i que tracta del fascinant món de les dissidències sexuals—, quan he decidit tornar a fer un tast temptatiu de la prosa d’Irving. Aclareixo d’entrada que ho he fet amb una versió castellana de Círculo de Lectores, que bàsicament és la mateixa de Tusquets. Vull dir que comparteixen traductor, Carlos Milla Soler (la feina del qual no m’ha entusiasmat), encara que a la pàgina web de Tusquets el nom d’aquest mitjancer crucial no hi figura enlloc. Aquesta absència em sembla tan significativa com tants altres atemptats a la salut editorial del país: es diria que tot això no importa gairebé ningú. I així ens va.

He sentit dir que la versió catalana de Marta Pera Cucurell per a Edicions 62 és bona i, en titular-la “En una sola persona”, respecta el títol anglès original, el qual prové d’una cita del ‘Ricard II’ de Shakespeare. Però millor anar al gra: la novel·la narra en primera persona i ja des del final de la seva vida la biografia de l’escriptor Billy Abbott, nascut a un petit poble de Vermont, amb un pare que no va arribar a conèixer i una mare que sembla reprimir un secret. El llibre se centra especialment sobre l’adolescència i primera joventut del protagonista (encara que de manera molt “Irving” se’ns van avançant fragments d’escenes futures) i més especialment sobre la seva sexualitat, ja que ben aviat Billy descobreix que és bisexual i ho assumeix plenament quan es deixa seduir per la bibliotecària del poble, una dona madura que amaga un misteri entre les cames.

John Irving ha confessat que, tot i que “In One Person” no és una novel·la estrictament autobiogràfica, sí que ho és en el sentit que l’autor decideix fantasiejar sobre com podria haver estat la seva vida si hagués cedit a algunes pulsions adolescents. Si bé mereix la meva simpatia que Irving gosi enfrontar-se als seus dimonis particulars, la bisexualitat planteja problemes de representació que rarament la fan creïble llegida sobre la pàgina. Contemplada amb desconfiança pels uns i els altres —els heterosexuals la veuen com una doble amenaça, mentre que els homosexuals la consideren l’excusa d’algú que no gosa sortir de l’armari—, hi afegeixo la meva reticència com a lector que no s’ha acabat de creure els amors de Billy Abbott, amant a temps parcial tant d’homes musculats, de dones de pits petits i de transsexuals no reassignats.

“In One Person” és allò tan carregós: una novel·la didàctica, és a dir, amb missatge. Que el missatge sigui, de forma explicitada amb totes les seves lletres, “no permetis que et pengin etiquetes que no t’hagis volgut penjar tu mateix” és totalment defensable. I l’Irving, com a pare d’un fill gai, ve carregat d’esperit vindicatiu, disposat a fer miques tota mena d’intoleràncies. 

Dit això, tanta bondat d’intencions no afegeix ni un mil·ligram de qualitat al llibre, on francament tampoc acaben passant tantes coses. Per ser una novel·la d’Irving, la peripècia és menor i rarament sorprèn. Cap personatge, ni tan sols Billy Abbott, assoleix la tridimensionalitat, i molt menys me l’he cregut com a escriptor. Curiosament tots els elements típics d’Irving hi són (Nova Anglaterra, la iniciació en braços d’una dona madura, la lluita lliure, Viena, criar-se a un internat, l’accident de cotxe, els ossos (aquí com a tribu gai)), però no arriben a quallar. Les escenes, que solien ser excèntriques i desopilants, sonen ara forçades, artificioses, teatrals. Hi ha molt de teatre literal a “In One Person”, sobretot moltes transfusions de Shakespeare i Ibsen; i encara que em sembli una discussió interessant, els comentaris de text estan fora de lloc dins d’una novel·la.

Els primers capítols, amb la presentació de la família rara del protagonista i la multiplicació dels fronts del desig (Ellaine, Kitteridge, la senyoreta Frost) sosté prou bé l’interès. Tot i això sobta l’alta densitat d’anomalies sexuals que es troben en aquest llogarret de Vermont i la franquesa amb la que es discuteixen i s’accepten resulta anacrònica per l’època. Cansa una mica el monotematisme sexual amb la insistència en els seus aspectes més obscens i grollers, com si el novel·lista entrés en un paroxisme infantil del tipus caca-tita-cul. 

Tampoc és acceptable la innegable misogínia que amara les pàgines del llibre. Mentre que la majoria dels heterodoxes sexuals que hi apareixen han nascut com a mascles i representen gairebé sempre figures positives, les dones són presentades invariablement com caricatures de tot el que cal evitar. L’àvia, la mare i la tia de Billy són harpies castradores, la cosina lesbiana queda definida per la seva crueltat verbal, i les amants del protagonista, quan no són manipuladores són intolerants. Queda Ellaine, una incògnita de personatge (prim com un paper de fumar), que sota el seu rètol de “millor amiga del narrador” fa les funcions de “sparring” perquè Billy no acabi parlant a l’aire, com si fos boig.

Amb tots aquests “peròs”, i reconec que són grans “peròs”, la novel·la supera els dos terços de les seves pàgines amb una certa alegria i sense que el lector (és a dir jo) senti ganes d’assassinar ningú. Tot seguit comencen els horrors narratius que Irving ens depara. Arriba la guerra del Vietnam i allí moren els personatges (masculins, heterosexuals i secundaris) que ens havien estat presentats a la primera part, més per posar nom a la tragèdia que per cap necessitat narrativa.

Anys més tard (principis dels 80) irromp la sida. Aquí mor la majoria de personatges “amb frase”. Irving, amb malèvol esperit melodramàtic, no ens estalvia ni un sol detall repugnant de les malalties oportunistes que afligeixen les víctimes del virus. Per arrodonir la feina, hi afegeix una fòbia contra els mascles (de qualsevol espècie) i tres suïcidis “tutti fruti”, com si aquesta fos la resposta de rigor quan la malaltia ataca.

Les suposades revelacions finals es claven una panxada sobre la superfície turquesa de la piscina: ni sorprenen ni interessen. Irving no ha entès res i, a més, ho dissimula malament.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Merda

Manllevo de la pàgina de Jaume Subirana una idea de l'Enric Jardí. Quan es tracta de bon disseny, els comentaris sobren.

dilluns, 22 de juliol del 2013

Sessió doble

Per sort o per desgràcia (per desgràcia pensaran els teòrics de la cosa “queer”) les històries d’amor gai que es mostren al cinema cada vegada es distingeixen menys de les històries heterosexuals: un signe segur de normalització. Encara la recent (i excel·lent) “Weekend” es preguntava on rau la diferència i trobava alguns desequilibris que perjudiquen encara la visibilitat dels gais fins i tot en societats urbanes occidentals. “Keep the lights on” (“Deixa els llums encesos”) d’Ira Sachs opta per un to cosmopolita, on la inclinació sexual dels seus protagonistes no marca més diferència que una certa facilitat per les relacions promíscues.

Ambientada a Manhattan i suposadament basada en experiències del director (i guionista), la pel·lícula narra la història de la relació entre un documentalista danès de nom Erik (Thure Lindhardt) i l’advocat Paul de l’editorial Random House (Zachary Booth) des del seu primer encontre sexual l’any 1997 fins la seva separació definitiva a finals de la primera dècada del segle XXI. Mai no és agradable assistir a la desintegració d’una parella —aquí catalitzada per l’addicció al crack, però amanida també amb alcohol, gelosia i infidelitats esporàdiques—, i només la justesa del to, la veritat dels detalls i la qualitat de les interpretacions (amb menció especial a Lindhardt) fa que la història entre aquests dos homes no ens sigui indiferent i que el dolor de la seva separació perduri més enllà de la sala de cinema.

Molt bona també la banda sonora d’Arthur Russell.

Si queda algú que encara va al cinema, aneu-la a veure. Si l’heu de piratejar, prefereixo no donar-vos consells de franc.

***
I com que sóc sol a casa (igual que el mala peça del Macaulay Culkin), m’improviso una sessió doble i vaig a veure també “El último Elvis” d’Armando Bo (tercero o nieto, perquè darrera del seu nom i cognom podríem trobar una nissaga que és filó del cinema argentí), tan “freakie” com interessant. La protagonitza un tal John McInerny (nom certament inventat, o almenys a mitges inventat) que fa d’Elvis/Carlos Gutiérrez, un imitador professional del “rocker” de Memphis. El seu àmbit d’actuació és més aviat mediocre: bodes de tercera, bingos i residències d’ancians; però harmonitza prou bé amb l’Argentina del “corralito” perpetu.

Hi ha un cert cinema argentí, de vocació segurament documental, que presenta la realitat amb una lletgesa cutre i de color marró pròpia dels anys 70 del segle XX. “El último Elvis” participa d’aquesta estètica i només la desmenteix perquè els seus actors fan servir telèfons mòbils.

El protagonista d’”El último Elvis”, dotat d’una veu privilegiada que l’assimila a l’Elvis veritable, ha assumit l’encàrrec diví amb totes les de la llei. El recorregut estètic és segur i no admet crítiques, però el seu final és bèstia, molt bèstia. Qui no sigui mitòman fins a les darreres conseqüències, millor que se n’abstingui.


diumenge, 21 de juliol del 2013

Un món de metros: Wuhan


Inaugurat el 2008 per atendre 8 milions d'habitants.

Dues línies, 48 estacions, 57 quilòmetres de vies.

El mapa queda obliterat per la grandària del riu Yangtze: al seu costat tot semblen minúcies. Imagineu els vuit milions de passatgers escombrats per una riuada.

dijous, 18 de juliol del 2013

Pans i companyia

En el lent degoteig de botigues tradicionals que assola la meva ciutat des de fa mesos, substituïdes al centre per franquícies redundants, mentre que a la resta de barris esdevenen exposició desolada de rètols de traspàs, un dels pocs comerços que sembla gaudir de bona salut és el dels forns de pa, que fins i tot ha gaudit d’un notable creixement. Encara que anomenar-los així és com menystenir-los, perquè aquests establiments aspiren a ser veritables “boutiques” del pa en totes les seves variacions i derivats.

Què lluny queden els relativament asèptics forns (mai en vam dir “fleca”) de la meva infantesa, als quals anàvem sens falta amb la bossa del pa a la mà. (En temps tan ecològics com els nostres, quants són els que encara gasten bossa del pa?) Si no recordo malament, l’oferta era molt limitada: les barres de quart, de mig i de quilo, els panets rodons i els llonguets i, ja com a sofisticacions màximes, el pa de Viena, la coca de forner i els bastons de pa que de vegades formaven part d’una molt benvinguda torna. Diria que el pa de pagès no havia sortit encara del seu entorn rural i les farines integrals o de cereals diferents del blat eren autèntiques rareses. El record de la guerra civil amb l’escassetat de menjar i aquell pa negre de composició incerta havia omplert de prestigi el pa blanc, que era l’únic acceptable. Tot i això, a finals dels cinquanta i principis dels seixanta una dieta panarra en excés era considerada un símptoma de manca de refinament i un indicador social pejoratiu.

Poc a poc això canviaria, diria que a partir de la dècada dels setanta, amb els pans rodons de pagès, que et tallaven a màquina i et protegien en una bossa de plàstic, amb els primers integrals, amb aquella rucada de la “baguette” (que durant unes temporades semblava que no podíem menjar cap altra cosa)… I així fins arribar al deliri actual on es diria que el pa ha passat de comparsa a estrella convidada, elaborat amb desenes de farines i formes diferents, i acompanyat d’una cort de productes subsidiaris i coloristes (“muffins” i “cupcakes”, sí vosaltres, què heu fet amb les magdalenes de sempre?).

No, no són cabòries meves, passem a les dades objectives. Quan vam venir a viure al barri l’any 1964 diria que teníem tres forns a prop de casa, un d’ells la mítica fleca Balmes, inventora del pa de Sant Jordi, i una de les pioneres de la diversificació de l’oferta. Recentment va claudicar “La Argentina”, que feia doblet com a pastisseria, però encara així en l’actualitat he comptat que en un radi de dos-cents metres disposem de nou establiments dedicats a la venda de derivats del cereal (i això sense incloure una “Baguetina catalana” tan abominable com totes les de la seva espècie), tres dels quals s’han inaugurat els darrers dotze mesos. L’últim arribat rep el ridícul nom d’Audrey i em pregunto si ens està proposant un desdejuni sense diamants.

L’única forma d’explicar aquest èxit l’hem de buscar en el model turístic de la marca Barcelona on una massa de despistats “low-cost” deambula pels carrers de Ciutat Vella i l’Eixample i acaba comprant les mateixes gangues de “Zara” i “H&M” que trobarien a casa seva sense haver de pagar el preu de l’avió. Mentrestant, per entretenir l’estómac sense fer patir la butxaca res millor que aquests dispensadors d’entrepans, pastissets i altres “amuse gueule” barats.

Considereu-me un alarmista, però hi veig seriosos indicis apocalíptics. Sospito que aviat en tornaré a parlar. I si no en torno a parlar és perquè les meves intuïcions sobre l’apocalipsi eren més fonamentades del que ningú hagués pensat.

dimecres, 17 de juliol del 2013

(38) Un conte de fades oblidat fa temps


Si algú m’hagués dit que series aquí
murmurant aquestes coses conegudes
parlant als meus animals domèstics
fumant les cigarretes de sempre
m’hauria posat a riure
Et vaig deixar de veure a l’estiu
Vas dir que odiaves els comiats llargs
Vas dir que no hi havia res a explicar
a totes les vides una mica de pluja…
etcètera

I un conte de fades oblidat fa temps
és als teus ulls de nou
i estic atrapat dins un món de somnis
on els colors són massa intensos
i res no té sentit
hi ha un poble flotant d’edredons
en una boira de misteri
Hi ha un vell castell encantat
i la princesa sóc jo
adornat com un arbre de Nadal

Suposo que has fet la teva gracieta
però jo he perdut el sentit de l’humor
La meva medicació està deixant de fer efecte
o no és prou forta per aguantar això
i llavors em beses com abans
i em trobo volent-ne més
i em dius aquella petita mentida
que em mantingué hipnotitzat:
un altre petó
 
I un conte de fades oblidat fa temps
és als teus ulls de nou
i estic atrapat dins un món de somnis
on els colors són massa intensos
i res no té sentit
hi ha un poble flotant d’edredons
en una boira de misteri
Hi ha un vell castell encantat
i la princesa sóc jo
adornat com un arbre de Nadal

Si algú m’hagués dit que sucumbiria
si algú m’hagués dit que seria tan ruc
després de totes les nits d’insomni
quan encenia totes les llums
els hauria pegat
però he posat l’altra galta
Em tremola la veu, els genolls no m’aguanten
i em vences de nou
i ja sé què passa llavors:
apuges les apostes

I un conte de fades oblidat fa temps
és als teus ulls de nou
i estic atrapat dins un món de somnis
on els colors són massa intensos
i res no té sentit

Canta Dudley Klute. Sota un entramat de tecno psicòtic, un cas típic de narrador poc fiable. Realment ha tornat el seu vell amor o és un cas de medicació equivocada. Sembla que en qualsevol moment hi apareixeran unicorns roses.




dimarts, 16 de juliol del 2013

El dia més llarg

Recordeu aquella dita de “més llarg que un dia sense pa”? M’hi ha fet pensar un article a “The Economist” que parla del ramadà d’enguany. El mes de penitència musulmana del ramadà, com la nostra pasqua, depèn del calendari lunar i per tant no té data fixa ni d’inici ni de fi. En concret anualment es desplaça onze dies en relació amb el nostre calendari gregorià. El d’aquest any va començar el 9 de juliol, dos dies després de San Fermín si ens volem posar ecumènics.

El tret més característic del ramadà és l’obligació pels musulmans d’abstenir-se de beure i menjar (i crec que també de fumar i follar) entre la sortida i la posta del sol. La prohibició és certament enutjosa, però seria tradicionalment suportable als indrets d’implantació de l’islam, de la mateixa forma com la prohibició de menjar carn els divendres no treia la son dels catòlics (quan aquestes coses encara ens importaven).

Però, ¿què passa en un món globalitzat, on els musulmans escapen del seu mitjà natural, i te’ls pots trobar tant fregant vàters a Reykyavik com formant part d’una expedició científica a l’Antàrtida? Tant en el cas hipotètic del científic antàrtic com en el més realista del netejador sanitari islandès toparan amb dies impossibles, sigui per vint-i-quatre hores de foscor o de claredat (segons l’hemisferi), que els obligaran a dejuns gairebé perpetus per causes completament oposades. Ja sabeu que només sento simpatia per les religions extingides, però em fa una certa gràcia la gestió contemporitzadora del dogma. Perquè des del moment que el problema es va plantejar, cadascú ha volgut donar la seva solució oficial. Els més estrictes passen de subtileses i, mentre la distinció entre dia i nit sigui possible (encara que la nit al nord de Finlàndia duri quatre hores), obliguen a seguir la llei.

Prescriptors més permissius (i bastant despistats) intenten cenyir-se a les maneres horàries d’un lloc proper on encara hi hagi dia i nit. La mesquita egípcia d’Al Azhar, una de les institucions més respectades per l’Islam, considera que els musulmans no haurien de romandre en dejú més de divuit hores. No sé (ni m’importa) el que en pensa l’església catòlica. Ni la musulmana (se’n diu també església?) 

dilluns, 15 de juliol del 2013

Saldo

Intenten fer-nos colar “La millor oferta” (2013) de Giuseppe Tornatore com la seva pel·lícula més interessant des de “Cinema Paradiso”. El film va guanyar a Itàlia premis de tota mena i gaudí, a més, de l’èxit a taquilla, minúcies que no han impedit que no m’hagi agradat gens.

El film es centra en la figura d’un taxador d’art, tan destre a la seva professió com incapaç d’establir relacions afectives amb altres éssers humans, el qual un dia es topa amb una clienta agorafòbica per la qual se sentirà fascinat. No serà una sorpresa per a ningú que al tercer acte l’aparent història d’amor prendrà un gir que els espectadors han vist venir d’una hora lluny, tal és la manca de subtilesa amb la que el guió juga les seves cartes. La previsibilitat no és però el seu pitjor pecat, ja que una història, per masegada que sigui, sempre és pot presentar de manera innovadora i brillant (que no és el cas).

Més greu és la inversemblança del conjunt, fruit d’una voluntat d’oferir un guió “original”. ¿Però algú pot creure que un misantrop de manual, com és el protagonista, pot quedar captivat per la noieta borde i agorafòbica? ¿I feia falta malgastar cent trenta-cinc minuts de pel·lícula per explicar aquesta faula? L’últim quart d’hora, totalment prescindible, intenta aclarir fins el menor detall als espectadors més completistes, mentre que el públic normalment constituït clama perquè arribi d’una vegada el desitjat final.

Tornatore ho filma tot amb una impostació que, un cop descobert el material, sembla més aviat ridícula (per què en els moments culminants sempre trona i llampega com si fóssim al Frankenstein de Mel Brooks?) I encara que “La millor oferta” pretengui moure’s en els territoris del gran art, no pot evitar ser terriblement kitsch, especialment a la decoració del pis del taxador, amb un “doncel de Sigüenza” al menjador i una bigarrada col·lecció de pintura que recorda la desapareguda botiga d’estampes de la plaça del Pi. M’ha molestat també la seva indefinició geogràfica: rodada en anglès a ciutats del nord d’Itàlia (Merano, Bolzano, Fidenza, Milà), i també a Viena, Praga o Roma, la seva acció sembla transcórrer a una mena de llimbs centroeuropeus i anglòfons. I com a cirereta del pastís una edulcorada banda sonora d’Ennnio Morricone.

Geoffrey Rush, que fa de protagonista, ja sabem que és molt bon actor i aquí té moments que li permeten algun lluïment, però de debò, Geoffrey, que no calia. La resta del repartiment no ha de fer gran cosa, així que Donald Sutherland és un luxe competent, però innecessari. Jim Sturgess —que interpreta (i simplifico) l’atractiu veí del costat—és la versió espavilada de Daniel Bruhl i concentra la part més viva de la pel·lícula. L’holandesa Sylvia Hoeks representa el seu paper de neuròtica misteriosa horrorosament, però també podria ser que hagués anat més enllà que ningú en l’aprofundiment del seu personatge i que interpretés a una actriu pèssima primorosament. Són els perills de la posmodernitat.

Si un artefacte com “La migliore offerta” els americans de Hollywood l’acusessin d’euro-thrash no anirien gaire errats. Mentre el virus no es propaga a l’altra banda de l’Atlàntic, denunciem-lo com el que és: una immensa pèrdua de temps.

diumenge, 14 de juliol del 2013

Me’n recordo (LV)

Recordo com el professor de Formación del Espíritu Nacional (de nom Elmiro) ens va ensenyar un mètode mnemotècnic que consistia a recordar la primera síl·laba de cadascun dels elements de la llista que es volia retenir a la memòria i formar amb aquests una frase. Recordo també una de les seves frases, “RE-MI-RE-MOS U-NA TRA-CA”, però ni que em matessin sabria quin significat amaga. Cosa de la que no sabeu prou com me n’alegro.


En canvi havia oblidat la complicitat de Gonzalo Torrente Ballester.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Un món de metros: Volgograd

Inaugurat el 1984 per a una població d'un milió cent mil habitants.

Una línia de tretze quilòmetres i mig amb divuit parades.

De fet és una línia de tram amb un parell de parades subterrànies, la resta són línies de bus i trol·lei. Es nota que som a temporada de rebaixes?

divendres, 12 de juliol del 2013

L’agenda de Dickens


Per celebrar el bicentenari de Charles Dickens vaig complir llegint-me la biografia que li havia dedicat Peter Ackroyd feia ja alguns anys. En aquell moment ja vaig comentar que no m’havia acabat de convèncer el tractament que feia Ackroyd de la vida del novel·lista el que va provocar el desconsol de l’Assumpta que tenia el llibre a la pila dels pendents, il·lusionada per llegir-lo.

Com dic, aquesta era una vella biografia; però per l’any del bicentenari es va publicar també una altra de commemorativa firmada per Claire Tomalin amb el títol cantat de “Charles Dickens: a Life” (2011). Sense anar-la a buscar expressament, m’acaba de caure a les mans en forma de regal en l’edició de 2012 d’Aguilar que es titula senzillament “Charles Dickens”. Claire Tomalin és una escriptora britànica especialitzada en les biografies dels seus compatriotes literats. Per la seva ploma han passat des de Thomas Hardy a Samuel Pepys, des de Jane Austen a Katherine Mansfield. L’any 1991 ja es va apropar a la figura de Dickens a “The Invisible Woman: The Story of Nelly Ternan and Charles Dickens”, sobre la misteriosa i polèmica relació que va establir el famós novel·lista amb una actriu que per edat podria haver sigut la seva filla.

El treball de la senyora Tomalin m’ha interessat més que el del senyor Ackroyd. Aquest segon combina la seva faceta de biògraf amb la de novel·lista, de manera que pot tendir a imaginar i interpretar la vida interior del biografiat sense necessitat d’acudir a cap suport documental. Literàriament, els resultats poden ser superiors però defrauden una mica les expectatives del lector que busca purament la narració d’una vida sense additius ni colorants.

Claire Tomalin fa una feina més professional (i també més desagraïda): omple el llibre de notes, cita les fonts, inclou un índex onomàstic i procura oferir tota la informació rellevant que troba al seu pas. Per molt que a la coberta de l’edició espanyola diguin allò tan ambivalent i tòpic que el llibre es llegeix com una novel·la, aquest comentari pertoca més aviat a la versió d’Ackroyd. A can Tomalin hi ha un excés de detall del dia a dia (qui va esmorzar què tal dia de juny) que pot arribar a avorrir a un dickensià menys entusiasta que jo. 

Però presenta també punts forts, com és l’empatia envers les figures femenines, tan menystingudes durant l’època victoriana (malgrat el sexe del monarca que va generar la denominació d’origen); i també una visió molt més realista sobre la controvertida relació entre Dickens i Ternan. Allà on Ackroyd (que apostaria que és un gai cursi) només hi veu idealitzacions angèliques que no gosen dir el seu nom, Tomalin troba motius per relatar les escasses vies que s’oferien a les dones del XIX per dur una vida independent i digna i no s’enganya sobre les humiliacions que l’alternativa comportava.

He sortit de la lectura del “Charles Dickens” de Claire Tomalin amb una estima disminuïda per l’home. Pel que fa a l’escriptor, i a aquestes altures, no hi haurà qui me’l faci baixar del pedestal.

dijous, 11 de juliol del 2013

Vicis romans


Després d’això amb prou feines paga la pena demostrar el mateix pel que fa als romans, anomenar persones distingides els quals la història ha mencionat com a partícips d’aquesta abominació, o aportar fragments que mostrin que el mateix gust depravat s’imposava entre la gent. Per no parlar de llibertins notoris com els Antonis, els Clodius, els Pisos, els Gabinius de l’època, o Ciceró, si hem de creure bé el seu enemic Sal·lusti o el seu admirador Plini, cap d’ells evità aquesta propensió ni va creure correcte dissimular-la. Aquell auster filòsof, després d’escriure llibres per demostrar que el plaer no era bo i que el dolor no era dolent i que la virtut podia fer feliç l’home lligat al cavall de tortura, aquell afectuós marit, enmig de tota la seva tendresa per la seva esposa Terentia, podia jugar a la gallineta cega amb el seu secretari i escriure versos sobre aquella notable proesa de galanteria.

Pel que fa al públic en general es pot pressuposar que, si els Déus es divertien d’aquesta manera (si Apol·lo estimava Jacint, si Hèrcules podia posar-se frenètic per la pèrdua d’Hylas, i el pare dels Déus i dels homes podia reconfortar-se amb Ganímedes) la cosa no era ni odiosa ni infreqüent com perquè els mortals no la copiessin. Els Déus que construïm, s’ha dit sovint i amb encert, els construïm sempre a imatge nostra…

… si més proves fossin necessàries, seria fàcil recollir material suficient per omplir un volum enorme, tediós i molt desagradable.

Sembla doncs que aquesta inclinació era universalment predominant entre els antics grecs i romans, molt especialment entre els militars. Els antics grecs i romans, tanmateix, gaudeixen usualment d’una fortalesa i valentia que no té comparació amb cap de les nacions actuals d’Europa. Semblen haver estat més forts, en un grau molt considerable, que els francesos, entre els quals aquesta propensió no és gaire comuna, però encara més que els escocesos en els quals encara és menys comuna, i això malgrat que el clima de Grècia era molt més càlid i en aquest respecte molt més excitant que el de la moderna Escòcia.

dimecres, 10 de juliol del 2013

Què diu la història?

S’ho pregunta Jeremy Bentham sobre les pràctiques homosexuals i escriu:

Què diu l’experiència històrica? El seu resultat només pot ser mesurat a gran escala i en un examen molt general. Entre les nacions modernes és comparativament rar. A la Roma moderna potser no és molt infreqüent; a París probablement no tan corrent; a Londres encara menys freqüent; a Edimburg o Amsterdam amb prou feines en tens notícia dues o tres vegades per segle. A Atenes i a l’antiga Roma en els períodes més pròspers de la història d’aquelles capitals, l’intercanvi regular entre els sexes era a penes més corrent. Tenia la mateixa implantació a tota Grècia: tothom ho practicava; ningú se n’avergonyia. Podien avergonyir-se del que contemplaven com un excés en la pràctica, o podien avergonyir-se’n com a una feblesa, com a una propensió que tenia la tendència de distreure els homes d’ocupacions més valuoses i importants, igual com un home entre nosaltres pot avergonyir-se per l’excés o la feblesa del seu amor per les dones. Pel fet mateix hom pot estar segur que no se n’avergonyien. Agesilaus, quan algú se n’adona del compte que té per evitar prendre’s cap confiança amb un jove que tenia fama d’atractiu ho reconeix, és cert, però per quin motiu? No per la seva vilesa, sinó pel perill que suposa. Jenofont a la seva retirada dels deu mil dóna una anècdota sobre ell mateix on menciona que ell mateix era particularment addicte a aquesta pràctica sense que sembli abrigar la menor sospita que sigui necessari disculpar-se. A la seva narració de les converses de Sòcrates presenta al filòsof censurant o més aviat fent burla d’un jove per la seva inclinació a la mateixa pràctica. Però sota quina llum ho considera? Com a una feblesa impròpia d’un filòsof, no com una vilesa o un crim impropi d’un home. No és perquè un objecte d’un sexe sigui més que un de l’altre la presa incorrecta (…)

El que és remarcable és que a penes hi ha un personatge important de l’antiguitat, ni cap que en tots els altres aspectes els homes acostumessin a citar com a virtuós, del qual no aparegui per una o altra circumstància que se li havia encomanat aquesta inconcebible propensió. Hi figura conspícuament just al principi de la història de Tucídides, i per un estrany accident va ser a l’esperit de dos joves atiats i suportats per aquesta passió que, segons l’historiador, Atenes quedà en deute durant temps difícils per la recuperació de la seva llibertat. La fermesa i l’esperit de l’exèrcit tebà —l’exèrcit dels amants s’anomenava— són famosos a la història; i el principi pel qual la unió entre els seus membres suposadament es fonamentava és ben conegut. Molts moderns, i entre d’altres Monsieur Voltaire, discuteixen el fet, però aquest intel·ligent filòsof dóna a entendre suficientment els motius de la seva incredulitat —si no hi creu, és perquè li agrada no creure-hi. El que els antics anomenaven amor en aquest cas és el que anomenem platònic, és a dir no era amor sinó amistat. Però els grecs coneixien la diferència entre amor i amistat tan bé com nosaltres —tenien termes diferents per distingir-los: sembla raonable per tant suposar que quan diuen amor volen dir amor, i que quan diuen només amistat volen dir només amistat. I pel que fa a Jenofont i el seu mestre, Sòcrates, i el seu condeixeble Plató, sembla més raonable creure que eren addictes a aquests gustos quan ells o algú entre ells ens ho diu en termes explícits, que no confiar en les interpretacions, per enginyoses i ben intencionades que siguin, de qualsevol home que escrigui a l’actualitat per afirmar que aquestes coses no succeïen. Per no insistir amb Agesilaus i Jenofont, sembla que per una circumstància o una altra Temístocles, Arístides, Epaminondes, Alcíbiades, Alexandre i potser la majoria dels herois de Grècia s’havien encomanat d’aquests gustos. No és que els historiadors es molestin a informar-nos d’això expressament, però apareix col·lateralment en el curs de les transaccions que tenen l’ocasió de relatar.

dimarts, 9 de juliol del 2013

Perills (i plaers) de la falta de context

He descobert a la tauleta de nit d'en Josep un breu pamflet de la UNAM (Universidad Nacional Autónoma de México) titulat “Contra la homofobia” i firmat per un tal Jeremy Bentham que fàcilment m’esdevé atractiu a través d’algunes informacions que llegeixo a la Wikipedia. En Bentham va néixer el quinze de febrer de 1748 a Londres i és considerat com el fundador de l’utilitarisme modern, una atractiva doctrina que defensa  la utilitat envers la societat en termes de maximalisme hedonístic i disminució del sofriment. La connexió amb l’epicureisme clàssic és servida.

El pensament de Bentham connecta amb un seguit de causes que avui consideraríem com progressistes: drets igualitaris per a les dones, separació entre església i estat, abolició de la pena de mort, drets animals, llibertat d’expressió, dret al divorci, prohibició del càstig físic als nens, supressió de l’esclavisme… I també la descriminalització dels actes homosexuals, que és del que tracta el breu llibret pel qual he encetat l’escrit. No cal dir que Jeremy Bentham no va escriure mai un text titulat “Contra l’homofòbia”, perquè a la seva època la paraula no havia estat inventada, i només cal culpar a l’oportunisme dels editors mexicans la seva utilització anacrònica. L’assaig del filòsof es deia en realitat “Offences Against One’s Self” (“Ofenses contra un mateix”, aproximadament) i advocava per l’eliminació dels càstigs contra els comportaments homosexuals, que no considerava antinaturals, sinó irregulars i no punibles, mentre es realitzessin a la intimitat entre adults que hi consentissin.

El text, de característiques vocacionalment provocatives, romangué inèdit en vida de Bentham i no fou publicat fins l’any 1931, sospito que amb coartades exclusivament acadèmiques, perquè encara passarien algunes dècades fins que els actes homosexuals fossin despenalitzats a la Gran Bretanya. Llegit avui té per a un lector profà l’atractiu d’uns arguments caducs, plens de racionalisme il·lustrat i de sucoses al·lusions al món clàssic, que no convenceran ja ningú, però que admiren tant com entretenen.

A quina classe d’ofenses referirem aquestes irregularitats de l’apetit veneri que són anomenades antinaturals? Si s’amaguen de la mirada pública, no hi hauria d’haver cap motiu per col·locar-les a cap altre lloc: si tenen un lloc, ha de ser aquí. M’he estat turmentant durant anys per trobar, si fos possible, motius suficients per tractar-les amb la severitat amb la que les tracten les nacions europees actualment: però sota els principis de la utilitat no en puc trobar cap.

Després d’aquesta declaració d’intencions, Bentham passa a classificar les varietats del  pecat d’impuresa amb la genialitat que caracteritza els racionalistes maniàtics:
  1. De la pròpia espècie però en un temps impropi: per exemple, després de la mort [sospito que, escrit ara, per qüestions de moda la necrofília seria substituïda per la pederàstia]. 
  2. D’un objecte d’espècie, sexe i temps apropiats, però de part (del cos) inapropiada [sodomia heterosexual].
  3. D’un objecte d’espècie apropiada, però de sexe equivocat. Aquest es distingeix de la resta pel nom de “pederàstia”. [Inexactituds lexicogràfiques a dojo].
  4. De l’espècie equivocada.
  5. Procurar-se la sensació tot sol, sense l’ajuda de cap altra matèria sensible.
Bentham observa a continuació que la número 3 és la més freqüent de totes les irregularitats sexuals i que, per tant, se li haurà de dedicar tractament prioritari. Però això ja ho farem demà, oi?

Abans de deixar-ho per avui no em puc resistir a comentar les estranyes disposicions pòstumes que Bentham va establir segons les quals a la seva mort donava el seu cos a la ciència perquè fos disseccionat i posteriorment preservat en forma d’auto-icona. El seu cap i els ossos foren exhibits en un armari de fusta, l’esquelet amb un farciment de palla i vestit amb les seves robes. El cap es va intentar momificar, però el resultat fou tan macabre que es preferí substituir-lo per una rèplica de cera sobre la qual s’hi aplicaren els cabells autèntics de Bentham. El tètric conjunt fou adquirit l’any 1850 per l’University College de Londres on crec que encara es pot visitar; però també podeu utilitzar aquest enllaç per una experiència virtual i interactiva.

dilluns, 8 de juliol del 2013

dissabte, 6 de juliol del 2013

Crist va aturar-se a Kansas (2 de 2)

Cavill i Lane: guapos
“Man of Steel” o “L’home d’acer” (Zack Snyder, 2013) es proposa fer reflotar el mite de Superman pels espectadors del segle XXI, el que implica una mirada més transcendent, menys lúdica, molt conscient que aquí no hi ha lloc per cap frivolitat de fons (però sí per totes les de forma). No endebades coprodueix Christopher Nolan, el personatge responsable que totes les pel·lícules de superherois actuals semblin escrites pel germà babau de Nietzsche. Només pel nom de Nolan i sense haver vist ni un minut de pel·lícula, ja es podia preveure que “Man of Steel” tindria una estètica fosca i metàl·lica, i que el seu protagonista seria angoixada carn de psiquiatra. També, amb Nolan o sense, sabíem que per a l’ocasió s’explotarien (literalment) els efectes especials i el 3D (que seria palpable fins i tot a les projeccions en 2D); i que tot seria en general més car, més sorollós i més estúpid que a les versions anteriors. En aquest sentit “Man of Steel” no m’ha defraudat gens.

El pròleg situat al planeta Krypton és gairebé una pel·lícula dins de la pel·lícula, amb la recreació d’un món (fauna inclosa) bigarrat i marejador. Potser no calia invertir tant d’esforç amb una part de la narració que té poc a veure amb l’univers de la resta de la pel·lícula, però així és com funcionem ara. Com es diria en espanyol del Segle d’Or: burro grande, ande o no ande.

El principal problema en la narració dels orígens de les llegendes és que acostumen a ser coneguts per tothom i que cal explicar-los de manera diferent perquè no esdevinguin superflus i tediosos. Així és que després de l’esmentat pròleg s’inicia la trama pròpiament dita “in media res”, mentre alguns episodis de la infantesa de Clark Kent a Kansas es narren en “flash back”. Tot plegat m’ha semblat una mica confús i se m’ha escapat per quin motiu al protagonista se li acudia fer un tomb per l’Àrtic (el meu company em diu que sóc un perepunyetes i que en aquest tipus de pel·lícules no s’hi ha de buscar cap mena de lògica). La cosa, sense interessar gaire, resulta passadora, especialment a les escenes que concerneixen a la vida clandestina de l’heroi; però es torça terriblement a la mitja hora final quan una lluita cos a cos entre Superman i el seu principal antagonista s’eternitza sense cap tensió dramàtica en una successió monòtona de cops i patacades. A més, jo no sé què estarien pensant els guionistes, però fer que l’heroi sigui responsable de la destrucció de bona part de Metròpolis (Manhattan) amb efectes que centupliquen els del 11-S sembla tan irresponsable com ofensiu.

Proves objectives
En aquest tipus de films els actors solen fer de comparses dels efectes especials i tenen poques oportunitats de lluïment; però cal dir que Henry Cavill, com al personatge titular causa bona impressió: està bonot, especialment si es treu la camisa, però traspua també una humanitat sense encarcaraments. Sobre el paper Amy Adams era una elecció ideal com a Lois Lane, una digna successora de Margot Kidder, si no fos perquè la Lois Lane de “Man of Steel” se suposa que és una heroïna d’acció —gairebé com la Sigourney Weaver d’”Alien”—, i en aquest terreny la pobra Amy no té res a pelar. Michael Shannon és un actor ideal per encarnar personatges turmentats, però juga a una divisió diferent i no sap com encarar sense fer el ridícul el paper del malvat general Zod.

Lawrence Fishburn, que deu tenir problemes per arribar a final de mes, fa el poc lluït paper de director del “Daily Planet” i es veu obligat a protagonitzar les escenes més prescindibles i involuntàriament còmiques de tota la falla. En canvi Russell Crowe i sobretot Kevin Costner, com a pare biològic i putatiu respectivament de l’heroi, fan colar molt bé el seu carisma d’estrelles. I Dianne Lane, com a Martha Kent, demostra que sap envellir molt bé.

El principal problema de “Man of Steel” no és que sigui una pel·lícula passadora de superherois, sinó que traeixi completament l’esperit de Superman i fins i tot que se n’avergonyeixi. Si us hi fixeu, el títol no el menciona, i durant el transcurs del film la paraula “Superman” només l’empra un personatge secundari que és presentat com un babau. La lletra S que figura al seu pit ja no és la seva inicial (si voleu saber què és, cal que aneu a consultar la pel·lícula, però el romiatge no s’ho val). Han desaparegut els seus famosos calçotets vermells (que, per raons higièniques, espero que persisteixin sota les malles) i ja no hi ha canvis de vestuari a les cabines telefòniques, potser perquè ja no queden cabines telefòniques.

Aquestes suposades puerilitats han estat bescanviades per una imatgeria que remet a Jesucrist, potser ja present al còmic original, però aquí àmpliament subratllada i de la qual no sé què fer-ne. Superman com a fill putatiu que espera fins al seu trentatresè aniversari per iniciar la seva vida pública i després assaja postures gimnàstiques que van des de la Transfiguració fins la Crucifixió. Què us he de dir? Tot això enfarfega i fa nosa. Pel camí s’han perdut les essències del personatge, la seva insubornable decència (en una escena que ha de ser un malson pels admiradors del Superman primigeni), i el sentit de l’humor que solia amarar la sèrie.

divendres, 5 de juliol del 2013

Crist va aturar-se a Kansas (1 de 2)

Sovint penso que la carranquejant indústria cinematogràfica se sustenta únicament gràcies als superherois. No s’explica si no l’explotació exhaustiva de les figures del gènere, siguin majors o menors, en solitari o combinades, calgui o no una nova versió. Perquè també em costa d’entendre —a menys que es consideri que el públic actual té memòria de peix— la rapidesa amb la qual es reinicia una saga superheroica, quan encara no hi ha hagut temps d’oblidar el seu avatar anterior.

Fins a un cert punt és comprensible que, vista la forma desastrosa com “Batman and Robin” (1997) conclogué la versió del personatge iniciada per Tim Burton, Christopher Nolan volgués oferir-nos la seva portentosa visió a “Batman begins” (2005). S’entén menys que el “Hulk” d’Ang Lee de 2003, fos refet només cinc anys més tard a “The incredible Hulk”; o que un cop conclosa l’any 2007 la trilogia que Sam Raimi va dedicar a Spider Man, el 2012 ens la van voler tornar a explicar a “The Amazing Spider Man”. Un cas similar es podria citar pel que fa a X-Men que, després de “X-Men: the Last Stand” de 2006 retrocediren als seus orígens amb “X-Men: First Class” (2011), i sant tornem-hi! I encara que no pertany al gènere, també la franquícia James Bond va patir un “reboot” (que així s’anomenen aquestes maniobres de reciclatge) a partir de “Casino Royale”.

Tot aquest preàmbul per parlar finalment de “Man of Steel” de Zack Snyder, la tot just estrenada pedra inaugural d’un nou cicle entorn al personatge de Superman, al qual podríem saludar sense exageració com a venerable fundador del gènere de superherois (amb permís d’Hèrcules i similars presències grecollatines). A la importància històrica d’aquesta ficció, cal afegir en el cas de la meva generació (i de moltes de les limítrofes) el record de la pel·lícula de Richard Donner del 1978. No és que fos una obra mestra; però —acostumats a que productes tan genèrics ocupessin les games qualitatives que van de la B a la Z—, feia una mica d’il·lusió contemplar com s’invertien tants dòlars en una deliciosa bajanada de pur consum.

La premsa de l’època subratllà la prestigiosa presència de Marlon Brando al projecte (una de les seves moltes aparicions minimalistes de la segona part de la seva carrera), també el guió de Mario (“El Padrino”) Puzo i un Glenn Ford camperol que duraria més anys amb vida del que mai podríem sospitar. Amb visió retrospectiva podria entrellucar trets de genialitat al Lex Luthor de Gene Hackman (però estaria fent trampa, perquè l’actor encara no havia madurat del tot (i què se’n va fer de la mamelluda i simpàtica Valerie Perrine?)).

Però les veritables troballes del film foren la seva desconeguda parella protagonista. La Lois Lane de Margot Kidder, histèrica i loquaç a parts iguals, digna heretera de les “screwball comedies” dels anys 30, de la Russell (Rosalynd) i de la Hepburn (Caterina). I el Superman de Christopher Reeve, un físic imponent a la vegada que afable, considerat trivial en el seu moment; però respectat a posteriori, potser a causa de la seva prematura mort. Perquè la veritat és que les seqüeles que va continuar protagonitzant marcaren una línia de qualitat descendent que tocà fons amb el nadir de “Superman IV” (1987).

¿Algú recorda que, per ressuscitar la franquícia i retornar-li el seu bon nom, Bryan Singer dirigí “Superman returns” el 2006? La pel·lícula pretenia ser la continuació de “Superman II”, tot oblidant l’existència dels episodis tercer i quart. Adoptava els tons de falsa transcendència que prenen tots els films de superherois al segle XXI, però juraria que no estava pas malament. Almenys l’agregador Rotten Tomatoes li comptabilitza un 75% de crítiques positives. Llàstima que l’he oblidada comletament de la mateixa forma que no sé quina pinta tenia el tal Brandon Routh que feia de protagonista. Suposo que deu ser una pèssima perspectiva pels executius de Hollywood quan una pel·lícula deixa tan poca petja i genera mínimes expectatives de continuació.

S’imposava començar a explicar la llegenda des de zero per esprémer les noves (i velles) generacions: “Man of Steel” era un imperatiu comercial i per això aquí la tenim, encara que ningú no l’hagi demanada en veu alta.

dimarts, 2 de juliol del 2013

El cranc de les pinces de plom

Una absoluta raresa que els de can Moulinsart (o sigui la vídua i el suspecte habitual) comercialitzen des de fa pocs anys: una versió animada de “El cranc de les pinces d’or” datada l’any 1947. Dir-ne animada és del tot exagerat, ja que els seus moviments no passen d’artrítics. Filmada en un molt poc atractiu blanc i negre i tècnica de “stop motion”, dirigida per un tal Claude Misonne, i interpretada per “poupées de chiffon”, que a casa meva anomenem ninots de drap i que actuen tan malament com sonen, la cinta és una absoluta invitació a l’oblit.

Intenta imitar, vinyeta a vinyeta, el contingut de l’àlbum seminal “El cranc de les pinces d’or”, cosa que tornaria a fer amb més fortuna Steven Spielberg seixanta anys i escaig més tard. La producció no pot ocultar la migradesa del seu pressupost: les escenes marítimes, apart d’unes maquetes de cartró (o de pa sucat amb oli), semblen rodades a un safareig d’aigua sabonosa. Els actors són execrables i Milú ha de passar per l’humiliació d’esdevenir una mena de portaveu de la Marylin de l’Herta Frankel (“la perrita más lista del mundo”, per qui ho hagi oblidat).

La cosa dura gairebé una hora i es fa inacabable; inclou a més un parell de números musicals horribles. Una experiència que trigaré a oblidar.