Un món de metros: Copenhague visitat

El metro de Copenhague és relativament nou (fou inaugurat el 2003), però d'ençà que el vam visitar el 2010 ha duplicat la seva xarxa, ara amb quatre línies, 61 estacions i un recorregut de 53 quilòmetres. Com ja passava amb les línies verda i groga, les noves línies vermella i blava comparteixen part del traçat. El més destacable del mapa és la rotunda línia circular, així com la bàsica coloració parxís (tot i que als rètols de les estacions aquests colors queden matisats).

Com que les estacions són curtes (els combois consten només de tres vagons), m'ha semblat que hi sol haver només un punt d'entrada des del carrer, així com escales mecàniques duplicades tant de pujada com de baixada. Les andanes estan protegides per impedir caure a la via, una mesura que avui dia crec que és universal a les instal·lacions noves.

Sempre m'ha admirat l'existència de metros en ciutats on hi predomina l'aigua, com és el cas aquí.

Subvencions sobre rodes

No sé si us vau assabentar que el govern alemany, amb el propòsit d’alleugir els efectes de la crisi econòmica que ens afecta a tots, aquest estiu va posar a disposició del públic uns passis de transport mensuals (en principi pels mesos de juny, juliol i agost) que per una tarifa única de 9 euros permetien viatges il·limitats en tota mena de mitjans de proximitat: trens de rodalies, cotxes de línia, autobusos urbans, metros, trams, etcètera… Només en quedaven exclosos els trens de llarga distància (i els taxis).

Us prometo que no va ser aquesta oferta irresistible la que ens va fer decidir per passar les vacances a Alemanya, però cal reconèixer que ens va posar les coses molt fàcils. Renània del nord i Westfàlia, el land que vam visitar, és una de les regions d’Europa amb una densitat de població més alta. Onze milions de persones s’apinyen en grans ciutats —Colònia, Düsseldorf, Essen, Duisburg, Bochum, Dortmund— que oscil·len entre el milió i els 300.000 habitants i que rarament disten entre elles més de 40 quilòmetres. El desplaçament d’una a l’altra no podia suposar cap gran complicació, perquè la xarxa de transports públics no pot ser més completa. Admireu-la en la imatge de dalt, amb tota la seva complexitat (en el ben entès que hi manquen encara els transports urbans). El meu racó de cervell que estima els mapes dels metros es veu obligat a confessar que el diagrama és d’una llegibilitat discutible; però no se m’acut com es podria millorar.

No puc negar que l’existència d’aquest bitllet prodigiós i multi-ús ens va facilitar enormement les vacances, ja que es podia adquirir a qualsevol màquina expenedora de qualsevol estació. No calia sinó escriure el teu nom al tiquet per convertir-lo en plenament vàlid (molt més senzill que les ofertes equivalents que ens està oferint el govern espanyol). Al principi em va costar de creure que el moderat import de nou euros fos suficient per oferir-me tantes possibilitats. Vaig fer uns quants viatges sentint-me un impostor, fins que el primer revisor amb el que vaig topar va validar-me el bitllet amb impavidesa tranquil·litzadora.

De totes maneres, no voldria faltar a la dolorosa veritat: la mítica eficiència de la xarxa ferroviària alemanya ha passat a millor vida i ja es pot equiparar a l’infamat servei de rodalies catalanes. Diria que més de la meitat dels nostres viatges patiren retards considerables, alguns combois ens obligaren a canvis ràpids de via, d’altres simplement desaparegueren sense cap menció per megafonia. Fins i tot els serveis «de pagament», com aquell intercity a Maastricht que costava 19 euros els 22 minuts de trajecte, anava tan ple com un transport ramader. Afortunadament la majoria dels desplaçaments no superaven la mitja hora de durada i aquestes incidències imprevistes no ens representaren mai un daltabaix logístic, tot i que feren trontollar l’alt concepte que havíem tingut fins ara de la fiabilitat alemanya.

Un passi verd no és una carta blanca

A banda de conseqüències molt més serioses, l’actual pandèmia ens està oferint també alguns sainets burocràtics per entretenir les escapades d’aquest estiu. No sé si vostès sabien que per fer turisme a Itàlia cal entrar en una web del seu govern i omplir una inacabable munió de dades sobre l’origen i el destí del viatge, l’adreça dels llocs on està previst parar i fins i tot el número del seient de l’avió que efectuarà el trasllat. Aquest feixuc prolegomen, que et pot ocupar ben bé un quart d’hora de la teva vida, genera un document que després ningú no es molestarà a verificar. El que no sabíem era que per tornar a entrar a Espanya calia complimentar un document equivalent del Ministerio de Sanidad. Ho vam descobrir de mala manera quan ens disposàvem a facturar l’equipatge a l’aeroport d’Ancona i vam passar molt mala estona duent a terme el papereig online, que la web anunciava que no ens costaria més de tres minuts (però que es va acostar més aviat als vint-i-cinc). Per fortuna el suplici va obtenir la dubtosa recompensa de la seva verificació en tocar terra al Prat.

Més freqüent en el dia a dia és l’ús del certificat que testimonia haver rebut la pauta completa de vacunació, el que s’anomena oficialment «Certificat Covid Digital de la EU», un document que (com tot en aquesta vida darrerament) queda resumit en un codi QR (en paper o preferiblement en format digital). Sembla que de moment al nostre país encara no es fa servir com a requisit de res, però en altres països europeus és imprescindible per accedir a certs serveis. França i Itàlia en concret semblen els seus usuaris més aplicats. A Itàlia, que és on té lloc l’experiència que he viscut recentment, no es pot entrar als museus ni menjar a l’interior d’un restaurant sense aquest passaport que allà anomenen de forma molt castissa com «Green Pass». A part de la proliferació de descomunals menjadors a l’aire lliure (i de protestes de llibertaris de tots els pelatges), aquestes mesures susciten dubtes sobre la seva arbitrarietat: per què no s’apliquen al transport públic?, perquè no s’apliquen als esmorzars dels hotels?, per què no s’apliquen als comerços?

I després queda per la memòria el ric anecdotari sobre com s’efectua el control, en alguns casos des de la més absoluta laxitud, en d’altres amb la rigidesa que dicta el reglament. Vam trobar algun restaurant (més aviat «osteria» popular) que prescindia de consultar cap mena de paper, mentre que d’altres no es conformaven amb el «Green Pass» i et feien deixar nom i telèfon en una llista de sospitosos inhabituals. Inevitablement la verificació del codi QR corria a càrrec d’una app que responia com un semàfor (verd si el certificat era correcte i vermell en cas contrari). La resposta també conté el nom de la persona a qui s’ha estès el certificat, però rarament ens van demanar que mostréssim un document d’identitat per corroborar-ho: o sigui que podíem haver comprat el passaport en el pujant mercat de les falsificacions.

El pitjor, però, era quan l’app dictaminava que el teu document no era vàlid: tant els guardians de la porta de l’establiment com els pobres usuaris quedàvem amb cara de pòquer, perquè la resposta negativa no venia acompanyada de cap motiu. Els de la taquilla, que no es molestaven mai a llegir amb els seus propis ulls tot el que no era el QR del document, aventuraven que potser ens havien inoculat una vacuna russa o veneçolana. En el millor dels casos feien la vista grossa i ens deixaven passar sense més explicacions, però almenys una vegada (a la Pinacoteca d’Ascoli) no vam poder entrar perquè el certificat del meu company li semblava sospitós a l’app i el personal de la taquilla no estava per fer concessions.

Coses com aquestes són les que t’espatllen una mica les vacances 

Turista i sedentari

El juny de 1844 Charles Dickens emprèn un viatge al continent acompanyat de la seva família. Encara que només té trenta-dos anys, ha escrit ja sis novel·les molt ben rebudes pel públic, entre elles els èxits colossals de «Pickwick» i «Oliver Twist», als quals cal afegir el «hit» recent de «Cançó de Nadal»; a més dos anys enrere ha fet una gira triomfal pels Estats Units. Entretant ha tingut temps de carregar la seva esposa Catherine amb cinc fills (cinc més arribarien més endavant), de manera que tant la seva vida familiar com la vida professional sembla funcionar a ple rendiment.

El voluminós seguici —en aquella època calia viatjar assistit per mainaderes, donzelles, camàlics i un imprescindible guia encarregat d’interactuar amb els nadius— passà per París, resseguí el Roine fins a Marsella i s’instal·là durant prop d’un any a Gènova; primer a l’atrotinada Villa Bagnerello, propietat d’un carnisser, després a un «palazzo» molt més acceptable. D’entrada, la decrepitud de l’arquitectura urbana, les incomoditats domèstiques i la desorganització general tan pròpia de la península itàlica van desconcertar el jove escriptor. Però no va haver de passar gaire temps per acabar sent seduït per la lluminositat de l’aire i la vivaç cordialitat dels genovesos.

La vista, com he dit, és encisadora; però de dia has de tenir les persianes de gelosia ben tancades, o el sol et faria parar boig; i quan el sol baixa has de tancar les finestres, o bé els mosquits t’induiran a suïcidar-te. Per tant, en aquesta època de l’any, des de dins de casa no veus gaire res de la perspectiva. Pel que fa a les mosques, no en fas cas. Ni les puces, la mida de les quals és prodigiosa i el nom de les quals és legió, i que poblen la cotxera fins a tal punt que cada dia espero veure com el carruatge surt en persona, tirat per una miríada de puces feineres treballant en equip. Les rates són mantingudes a una confortable distància per una munió de gats magres, que vaguen pel jardí amb aquesta finalitat. Dels llangardaixos, és clar, ningú no en fa cas; juguen al sol, i no mosseguen. Els petits escorpins són una mera curiositat. Els escarabats surten més tard, i encara no han aparegut. Les granotes són un batalló. N’hi ha un vedat en els terrenys de la vil·la del costat; i al vespre, creuríeu que una gran quantitat de dones amb esclops van amunt i avall, sense cessar ni un instant, per un paviment de pedra molla. Aquest és exactament el soroll que fan.

En allunyar-se de Londres, imaginem que el propòsit de Dickens era el d’escapar de les servituds de la celebritat per poder treballar tranquil en nous projectes literaris. Al mateix temps, confiaria que el canvi d’escenari li podia servir per inspirar nous temes i arguments. De fet, aquells mesos a Gènova no foren completament sedentaris, i els aprofità per visitar algunes de les etapes preceptives del que s’anomenava el Grand Tour, la volta turístico-cultural que un cop a la vida havien d’emprendre totes les famílies de possibles per indrets selectes del continent europeu. I, com que era un grafòman compulsiu, que no feia una passa sense escriure’n al respecte, de l’experiència en va fer un llibre que es digué «Pictures from Italy» (1846), de la traducció recent del qual [«Postals d’Itàlia», L’Avenç, setembre de 2020, traducció de Josep M. Muñoz Lloret] és del que ara estic escrivint. 

Ja us avançaré que no es pot considerar Dickens un clàssic de la literatura de viatges i, encara que l’humor amara tots els seus textos, tampoc no arriba als cims d’hilaritat d’un Twain. Ell mateix al capítol preliminar ja ens adverteix que dedicarà molt poc temps a la descripció de monuments, ja que per això ja hi ha guies publicades que ho fan molt millor que ell; i, per tant, el nombre de pàgines que dedica a alguns dels destins turístics més famosos del món, és sorprenentment minvat. El seu pas per Florència el resol en tres planes i la visita a Venècia és una fantasmagòrica visió de boira i aigua. Per contra, on l’autor es rescabala (com a bon humanista) és en la pintura al detall de l’activitat humana, omnipresent i inabastable en els carrers i els patis, els teatres i els mercats. Amb Dickens assistim a l’òpera i a una execució, a una processó de Setmana Santa i al carnaval, a una desfilada militar i al sorteig de la loteria napolitana. Però finalment ha de frenar el seu entusiasme, quan s’adona que el pintoresquisme que l’encisa al Sud no queda tan lluny de la misèria que deplora a la seva ciutat natal.

Tot això, i tota mena d’agitació i de vida al carrer, i menjar macarrons al vespre, i vendre flors tot el dia, i pidolar i robar arreu i a totes hores, ho veus a la riba resplendent, on les onades de la badia centellegen alegrement. Però, amants i buscadors del pintoresc, no perdem massa deliberadament de vista la miserable depravació, degradació i misèria amb què aquesta alegre vida napolitana està inseparablement associada! No està bé trobar Saint Giles’s tan repulsiu, i la Porta Capuana tan atractiva. Un parell de cames nues i un mocador vermell espellifat, no fan pas tota la diferència entre el que és interessant i el que és groller i odiós? En pintar i poetitzar per sempre, si voleu, les belleses d’aquest tros de terra tan bonic i encisador, intentem, com el nostre deure, d’associar un nou pintoresc a un vague reconeixement del destí i les capacitats humanes; més prometedors, crec, entre el glaç i la neu del Pol Nord, que al sol i esplendor de Nàpols.

Al primer capítol Dickens declara la seva intenció de no ofendre els qui professen la fe catòlica romana (al cap i a la fi els catòlics només feia quatre anys que tornaven a estar autoritzats a Anglaterra), però com a bon britànic no pot evitar expressar la seva perplexitat, horror o indiferència davant de les processons, les relíquies, els oficis religiosos i els exvots que troba a qualsevol ciutat italiana. Ni tan sols la basílica de Sant Pere l’impressiona i cada cop que va a missa el que més l’interessa són els gossos que hi troba. Diria que, de vegades, disfressa d’opinions estètiques la seva militància antipapista, tot i que en general no és el novel·lista el millor àrbitre en qüestions que toquen a les arts visuals. Encara així, és molt graciós quan descobreix als carrers de Roma, en carn i ossos, els models d’incomptables quadres acadèmics:

Hi ha un senyor vell, amb els cabells llargs i blancs i una barba immensa, que, pel que sé, ha passat per mig catàleg de la Royal Academy. És el model venerable o patriarcal. Porta una vara llarga; i cada nus i giragonsa d’aquella vara els he vist, fidelment reproduïts, innombrables vegades. Hi ha un altre home amb una capa blava, que sempre fingeix estar adormit al sol (quan en fa), i que, no cal que ho digui, està sempre completament despert, i ben atent a la disposició de les seves cames. És el model «dolce far’ niente».

Com a fan de Dickens, aquestes «Postals d’Itàlia» són una visita quasi obligada; però crec que ofereixen diversió freqüent i un doll d’informació sobre com discorria el turisme dels nostres rebesavis a qualsevol lector casual. Us deixo, per acabar, amb un divertit fragment de la pujada nocturna al Vesubi.

L’única llum és la que reflecteix la neu, fonda, dura i blanca, que cobreix el con. Ara fa un fred intens, i l’aire és tallant. Els trenta-un no han portat torxes, sabent que la lluna s’alçarà abans que no arribem al cim. Dues lliteres estan destinades a les dues senyores; la tercera, a un senyor més aviat gras de Nàpols, l’hospitalitat i amabilitat del qual l’han afegit a l’expedició i l’han determinat a ajudar a fer els honors a la muntanya. El senyor més aviat gras és portat per quinze homes; cada una de les senyores, per mitja dotzena. Els que caminem, traiem tot el partit possible dels gaiatos; i d’aquesta manera tot el grup comença a pujar treballosament per la neu —com si estiguessin ascendint al cim d’un tortell de reis antediluvià.

(…) Però la visió de les lliteres a dalt, inclinant-se amunt i avall, i saltant d’un costat a l’altre, mentre els portadors rellisquen i cauen contínuament, distreu la nostra atenció; més especialment quan l’entera llargada del senyor més aviat gras se’ns presenta, en aquell moment, de forma alarmant, en escorç, amb el cap cap avall. 

Capella laica

Potser la capella Scrovegni em va deixar fora de joc pel seu aclaparador contingut religiós, jo que soc de poques transcendències i molt de tocar de peus a terra. Per això, per impressionar-me de debò va caldre visitar una altra capella de caire ben diferent. Bé, en realitat no és una capella sinó una estança dins d’un edifici mundà: el palau ducal de Màntua (i no hi cerqueu aquí cap relació amb el duc de «Rigoletto» que titllava les dones de vel·leïtoses com plomes al vent).

El duc es deia Ludovico III, de la poderosa família Gonzaga, i, molt conscient de les eines més precises per fer-se autobombo, va contractar Andrea Mantegna, un dels artistes del moment, nascut no gaire lluny d’allí. El pintor va decorar dues de les parets i el sostre del que es coneix com a «Cambra dels esposos» («Camera degli sposi»), una habitació quadrada que havia sigut successivament dormitori, lloc de reunions familiars i sala de recepció de convidats importants.

Els frescos reprodueixen, en estil il·lusionista, tant la família com el seguici ducal amb un grau de vivesa que gairebé et fa creure que els tens allí presents. Bé, això no és cert, ningú no deixarà de creure que allò són pintures; però la voluntat de retratar tothom —tant els poderosos com els subalterns, tant els nobles com les bèsties domèstiques, els esplendors i les misèries— et comunica amb intensitat que tota aquesta gent va viure aquí sis segles enrere. S’estableix una forta connexió entre l’espectador i els retratats, ducs i patges, gossos i nens, vida viscuda al capdavall.

I quan l’esgarrifança d’emoció comença a ser insuportable, alces els ulls i contemples els «putti» que treuen el cap i ensenyen el cul, tot es dissol en una gran rialla sense importància.

Capella sacra

Tot en la visita a la capella Scrovegni, al costat del convent dels agustins de Pàdua, et prepara per a un esdeveniment memorable: l’hora concertada, les diverses antesales, el grup reduït de vint-i-cinc persones per torn… Això per no parlar de les expectatives històrico-artístiques que desvetlla: el fet de ser una de les poques obres que se sap amb certesa que va pintar Giotto o el paper que tenen aquests frescos com a pont mestre entre l’art medieval i el renaixentista.

Cau aviat la nit de novembre i plou amb placidesa quan ens apropem a la capella, un edifici rectangular i anodí que es va fer construir el banquer Enrico Scrovegni amb el doble propòsit de fer-lo servir d’oratori i de dipòsit de les seves despulles. Ens han convocat un quart d’hora abans a la taquilla del museu. El grup el formem només dotze persones, són els avantatges de viatjar fora de temporada. Ens fan passar a una tenda de plàstic annexa a la capella per contemplar un vídeo introductori. En realitat l’objectiu d’aquest petit entreteniment no és tant la nostra instrucció com el fet d’abaixar la nostra humitat corporal perquè no afecti el bon estat dels frescos.

Un cop dins, sabent que només se’ns permet deu minuts d’estada, ens entra una explicable ansietat. Hi ha molt per veure a les quatre parets (no tant al sostre), que estan completament cobertes d’escenes pintades. Hi ha un cicle de frescos sobre la vida de la Mare de Déu i un de més extens sobre la vida de Jesús. També hi ha unes figures en grisalla que representen els set vicis i les set virtuts (diuen que no hi apareix l’avarícia, perquè el pare del senyor Scrovegni era usurer). Precisament, al peu de la gran escena que representa el Judici Final es pot veure com el mecenes fa donació de l’edifici a la Verge Maria.

Enrico Scrovegni fa donació de la capella

Però tots aquests detalls els pots recopilar a posteriori, perquè en el moment que hi ets «in situ» t’atabales de mala manera —no sé si és la síndrome de Stendhal o la consciència dels minuts que s’esgoten— i acabes recorrent el passadís amunt i avall com un gat enlluernat. A més, moltes de les escenes és impossible veure-les amb claredat, ja que se situen a més de dotze metres d’altura (t’agradaria disposar d’una bastida per apropar-t’hi). Dissortadament són les figures al·legòriques i monocromes les que queden ran de terra.

Encara així és impossible no quedar admirat per la claredat de l’estructuració iconogràfica, ni sentir-se colpit per l’emoció austera d’alguna escena en particular, especialment la del magistral petó de Judes. Però, ai!, queda de tot plegat la recança de l’ocasió mig perduda.

Més ençà hi ha monstres (i 3)

De tots els quadres que Karen reprodueix al seu diari personal, hi ha un que ens toca molt de prop, el Sant Jordi de Bernat Martorell, que efectivament es pot contemplar a l'Art Institute of Chicago. Es tracta de la taula central del retaule sobre la vida del sant, que té la resta de panells repartida entre Filadèlfia i el Louvre. Cal dir que és una pintura bellíssima, màxima expressió de l'estil gòtic, amb un peu ja al Renaixement. Rica de cromatisme, amb una composició impecable i un munt de detalls amb els que entretenir-se. Agafen ganes d'anar a Chicago per visitar-la ara mateix.

En el còmic, Karen, que tendeix a adoptar una visió personalitzada de tots els quadres que contempla, de les tres figures principals de l'estampa la que més l'atrau és la del drac, el monstre que està a punt d'esdevenir la víctima. I és pregunta: si Sant Jordi està protegint la princesa, qui està protegint el drac? Hi ha algú dins de la cova que el pintor no s'ha molestat a representar? Karen aprofita un moment que el seu germà està distret per ficar-se dins del quadre. No us diré el que troba amagat a la cova. Llegiu el llibre.

I d'aquest Sant Jordi deixeu-me passar a un altre tan bonic com aquest. Es troba a l'església de Sant'Anastasia a Verona i és obra d'un altre gòtic tardà, Pisanello. És una representació poc convencional: el sant s'està preparant per sortir a matar el drac, mentre la princesa (aparentment fora de perill) sembla donar-li suport moral. Igual com passava amb Bernat Martorell, el fresc és ple de detalls que de vegades poc tenen a veure amb la llegenda tal com ens l'han explicada. La part de l'esquerra, malmesa per les humitats, és on es representa el drac, en un entorn actual francament fantasmagòric.

Malauradament, els frescos que coronen la capella Pellegrini queden molts metres per sobre dels caps dels visitants i és impossible apreciar-los ni tan sols de manera aproximada en una visió general (dels detalls ja ni en parlem). El trist remei l'ofereix un vídeo que es pot veure a sota mateix, molt didàctic això sí. És una pena que totes aquestes filigranes quedin tan lluny dels ulls mortals, però com sosté Oscar Tusquets, el que importa és que Déu ho vegi.

Estranys destins de vacances

El mont Ararat

Responc per al·lusions algú que trobava estrany passar les vacances a Geòrgia o Armènia. Espero que aquestes imatges siguin una justificació prou eloqüent.

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (2)

La nit montserratina pot ser plàcida, però s’acaba bruscament a les set del matí, quan arriben els camions dels proveïdors i comencen a fer fressa sota la finestra. Després de l’esmorzar, mentre J. s’adreça a la porteria del monestir, jo faig la peregrinació a la Santa Cova, un indret que no he visitat mai i que m’atrau sobre tot per la possibilitat que m’ofereix d’estirar les cames. Hi ha un funicular que teòricament fa la meitat del camí per tu; però està fora de servei i no té pinta que l’activin aviat.

Passada l’estació de l’aeri, el camí fa una forta baixada graonada, i mig aixoplugada per la roca. Una estàtua geomètrica de Josep Maria Subirachs que representa Sant Domènec de Guzman, és el primer indici que ens trobem prop del Rosari Monumental [sabíeu que Montserrat és el lloc del món amb més densitat d’obres d’aquest artista, després de l’Espai Subirachs del Poble Nou?]

No sóc versat en el trellat del rosari i només gràcies als rètols de l’itinerari m’he assabentat que consisteix en quinze misteris (5 de goig, 5 de dolor i 5 de glòria) aquí il·lustrats amb sengles grups escultòrics dreçats entre 1896 i 1916 pels més conspicus escultors i arquitectes de l’època. L’única excepció és el Segon Misteri de Goig (La Visitació), originalment obra d’Enric Sagnier i Venanci Vallmitjana, substituïda el 1983 per una obra de Manuel Cusachs.

Sobre el paper, el Tercer Misteri de Goig (La Nativitat) hauria de ser la bomba: una col·laboració entre Josep Llimona i Josep Puig i Cadafalch en forma de capella neogòtica amb majòliques policromades. A l'hora de la veritat, els densos porticons reixats impedeixen veure'n l'interior.

 Com és fàcil de preveure, són els Misteris de Dolor els que més impacten al pelegrí. El Tercer (La Coronació d'Espines) és obra de l'escultor Anselm Nogués; però el que crida més l'atenció són els complexos arabescos dissenyats per Enric Sagnier.

El Cinquè (La Crucifixió) ha de ser el més dramàtic i també el millor en un sentit purament artístic. La figura del Crist és obra de Josep Llimona, mentre que la molt elaborada creu va ser dissenyada per Josep Puig i Cadafalch. Destaca per ser l'única peça situada al costat de l'abisme, davant d'un magnífic teló de fons sempre canviant.

El Primer Misteri de Glòria (La Resurrecció) és el més escenogràfic de tots; però malgrat la categoria dels seus artífexs (Josep Llimona esculpí el Crist, Antoni Gaudí dissenyà la tanca, Dionís Renart s'encarregà de les Tres Maries), el conjunt és lleugerament ridícul, especialment per culpa d'un Crist que sembla que s'acaba de llevar de la migdiada.

Arribo a la capella de la Santa Cova a les 10 i no m'he trobat ningú pel camí; sóc doncs el primer visitant del dia. L'edifici vist de lluny impressiona més que quan el tens al davant. A l'interior, el que més sobta és el minimalisme de l'altar i la còpia de la imatge de la Moreneta sobre la roca nua.

He baixat en poc més de trenta minuts, la pujada em costarà una mica més. Els àngels no ajuden.

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (1)

Tot català immers a Montserrat sent un rar pes sobre les espatlles, el d’una tradició secular de la qual s’ha de sentir partícip, per molt agnòstic que es declari en altres parcel·les de la vida civil. Montserrat és el centre gravitacional de Catalunya, la seva essència immaterial, el seu ministeri espiritual sense cartera. Quan puges a Montserrat, apart d’alguna núvia (per dissimular), s’hi veuen monjos d’aire important conspirant amb laics pels racons. No sé si avancen gaire en les seves conxorxes, perquè anys més tard, quan hi tornes, encara hi són; però no gaire lluny d’ells hi ha periodistes amb càmeres professionals, no saps si a l’espera d’una proclama revolucionària o directament de l’apocalipsi. A Montserrat (com a Rússia) hi ha molts visitants russos; apart de tractar-se d’un poble passional i il·luminat, no em sé explicar la seva abundància.

Vam pujar al monestir dilluns a la tarda, perquè l’endemà J. tenia gestions a fer amb els monjos i jo no em volia perdre l’oportunitat de passar una nit a la muntanya sagrada. A més, després de la insofrible xafogor de la plana, allà dalt queia plugeta i fins i tot fresquejava. El primer que vam fer, un cop instal·lats, va ser anar a escoltar com la congregació cantava vespres a tres quarts de set. A l’església hi havia un quart d’entrada, que per uns cantants no professionals no està pas malament. L’acompanyament d’orgue, el marc arquitectònic, tot contribuïa a fer l’experiència gairebé transcendent. La mitja hora d’hipnosi se’m va fer curta. Després, perquè estava allí i no calia fer cua, vaig pujar fins al cambril. Si ets devot creient, ha de ser molt emotiu trobar-te a frec de la imatge de la mare de déu i posar-li els llavis sobre la bola; per a mi, un cop allà dalt, se’t queda una mica cara d’idiota, mires a esquerra i dreta i tires endavant.

A l’atri davant del temple fa unes setmanes que s’alça «Anna», una escultura de filferro de Jaume Plensa, un dels seus caps monumentals que tant d’efecte fan emplaçats en entorns urbans de mig planeta. La proliferació comença a ser excessiva i corren el perill de ser confosos amb simples bibelots, accessoris de selfies. El d’aquí, per la seva textura, té un aire immaterial que queda millor realçat per la il·luminació nocturna.

L’hotel Abat Cisneros, on parem, té uns conforts mínims, una dutxa minúscula i un Nou Testament sobre la tauleta de nit. Tot auster i monacal, com el sopar (crema d’au amb mandonguilles, verdures saltejades, croquetes…) Per fortuna el silenci nocturn i fresc que entra per la finestra oberta de bat a bat val totes les pessetes d’aquest món. 

***

Pel que fa a la primera decepció estava anunciada de bon antuvi, ja que sabia que en Xavier Caballé —històric blogaire, integrat de fa anys a la comunitat benedictina— aquests dies era de vacances lluny d’aquí, cosa rara en ell; i per tant no el podria saludar. Desgraciadament, l’endemà hi hauria més absències i decepcions.

Viatge a Terra Santa

Església de l'Anunciació.

Una advertència amical: els ateus i els descreguts que viatgeu a Israel, prepareu-vos per sentir-vos una mica sols i incompresos. Almenys això és el que ens va passar als «tours» organitzats en els que vam participar, on ens havien agrupat per la nostra comprensió de la llengua espanyola al costat d’una colla de castellanoparlants. A l’hora de la veritat allò va ser un veritable festival de l’OTI de dialectes de tota procedència —argentins, mexicans, peruans, equatorians, un guàrdia civil i la seva dona, un «manyo» que es pensava que era graciós i feia acudits en veu alta sobre «camells», una catalana amb el seu xicot holandès, una parella brasilera furiosament evangelista i reaccionària, i un dominicà amb la seva mare i el seu nòvio curtet, napolità i carca—. El que no ens havia quedat tan clar de bon antuvi era el seu nivell de cristianisme radioactiu.

Els dos guies que vam tenir eren jueus i amb accent de Buenos Aires. No sé si ho havia dit abans, però a Jerusalem, almenys al seu centre, el que més se sent és el dialecte argentí, sobretot a les parades dels tramvies. Més que l’hebreu, us-ho-juro. Em pregunto fins a quin punt, el fet d’haver d’explicar dia rere dia fets rellevants de la Cristiandat, no debilitarà els fonaments de les seves creences. Però com que la religió no atén a raons, crec que no m’hauria de preocupar.

Mentre segueixes les suposades passes de la vida de Jesús, has de sentir refrescades velles històries del catecisme i la història sagrada. Sembla que a cada escenari d’un d’aquests episodis —l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat, la Pentecosta, la Dormició…— s’alça una església; la majoria construïdes durant el segle XX i amb un interès històric i arquitectònic dubtós. Es produeixen coincidències sospitoses, com que la sala de festes on es va celebrar el Sant Sopar estigui situada sobre la tomba del rei David. O com que a Natzaret el lloc on l’arcàngel Gabriel va anunciar la bona nova a Maria (església de l’Anunciació) es trobi a cinquanta metres del taller de Sant Josep (església de la Sagrada Família).

—Así que eran vecinos —constata algú sense cap voluntat transgressora.

—Bueno, es que en aquella época las distancias eran mucho mayores —respon un altre amb la lògica del bon catòlic.

Hi ha un iaio que temem que es mori al moment menys pensat, que insisteix a emprendre totes les pujades i tots els viacrucis. Diu que un àngel l’empeny i, quan arriba al destí, canta impúdicament un psalm. En resposta, el guia (jueu argentí, no ho oblideu) ens recita el Magnificat. Davant de l’església hi ha versions d’aquesta oració, escrites en rajoles, en un munt de llengües del món. No hi falta mai la catalana. Tampoc l’espanyola, sempre amb la «rojigualda» incorporada, com si tinguessin el «copyright» de l’idioma.

Malgrat el meu to desmenjat, encara m’emocionen les ancianes de Guatemala vestides a la forma tradicional que, després d’hora i mitja de cua a l’església de Betlem, es prostren sobre el suposat emplaçament del pessebre. Jo, que també he fet la mateixa cua, però sense ganes, observo com alguns catòlics una mica més mesquins es barallen per una «selfie» de més o de menys.

Les formes de l’aigua: Israel

No voldria generalitzar, però si a Egipte les formes de l’aigua eren senzilles i directes, gairebé naturals; a Israel tot esdevindrà molt més complicat, quasi verinós. Encetaré el cos del discurs amb una de les masses d’aigua més anòmales del planeta. Vull dir la Mar Morta, 430,5 metres sota el nivell del mar (en Alicante, quasi m’he afanyat a dir). Tots sabeu que aquell llac salat conté una aigua tan densament mineralitzada que és impossible enfonsar-t’hi; encara més, un cop t’hi has ajagut (amb mig cos fora de l’aigua) resulta molt difícil redreçar-se i et fa sentir com la versió horitzontal d’un saltamartí.

El que potser no sabeu és que la temperatura de l’aigua és propera a la del consomé i que, un cop banyat, el cos adquireix un tacte llefiscós com d’oli ranci: tot plegat, un fàstic. Cal evitar submergir el cap, ja que el contacte del líquid amb els ulls pot produir una ceguesa temporal, i la ingestió fins i tot d’una petita glopada pot ser letal. Com a contrapartida, el doble joc de la depressió i la salabror col·laboren perquè el sol de justícia cremi aquí molt menys que a altres punts del país.

Saltaré ara al mar de Galilea, o llac Tiberíades, o Kinneret, el llac d’aigua dolça situat a la menor altura del món (215 metres sota el nivell del mar). Entrem en el relliscós territori de la vida de Jesús, que intoxica amb la seva presència qualsevol visita a Israel. Si no m’equivoco, és prop d’aquí a Canà on va iniciar la seva vida pública, tot convertint l’aigua en vi a unes famoses noces. També és aquí on executà amb pulcritud el miracle líquid de caminar sobre les aigües.

Aquest llac o mar desaigua en el riu Jordà, famós per haver sigut l’escenari del baptisme de Jesús, gentilesa de Joan el Baptista. Avui dia encara es renoven baptismes en aquestes aigües no exactament impol·lutes. Les credencials dels celebrants són més que discutibles, perquè ningú no diu a quina secta pertanyen; però no hi ha dubte possible que freni al fanàtic religiós, disposat a pagar deu euros pel lloguer d’una túnica blanca i una capbussada sense prejudicis en aigües no gaire clares. Després, a la botiga de records pots comprar el «pack» de tres ampolletes que contenen aigua del Jordà, oli de Getsemaní i terra «santa» de Terra Santa: resulta el «souvenir» ideal per portar a tots els familiars que detestes.

A Ein Karem, als afores de Jerusalem, hi ha l’església de la Visitació que commemora la visita que la Verge Maria va fer a la seva cosina Isabel, mare de Sant Joan Baptista. Camí de l’església hi ha una font on, a partir d’una tradició del segle XIV, se suposa que va aturar-se la Mare de Déu per refrescar-se. Els musulmans de la zona hi van construir una mesquita al seu damunt; és una reacció pueril a la que no pot escapar cap religió quan esdevé dominant (mireu, si no, la catedral de Còrdova). Els peregrins catòlics i ortodoxos consideren aquestes aigües sagrades i acudeixen a omplir-ne ampolles, tot i que no sigui potable. La diferència (o la distància) que hi ha entre sanitat i santedat.

No era Port-Saïd...

... que era el Caire!

Les formes de l’aigua: Egipte

Recordeu aquelles làmines escolars tan fascinants que reproduïen el cicle de l’aigua a la naturalesa amb tanta complexitat com completesa? Solien consistir en un ampli paisatge que abastava, de forma descendent, des de les muntanyes nevades fins als oceans; un paisatge que incloïa tota mena de fenòmens meteorològics —neu, pluja, vent, núvols i un sol que escalfava la mar i feia alçar un vapor més visible que a la realitat—, a més de rius, llacs, embassaments, centrals hidroelèctriques, canals i recs; i pobles, ciutats, camps de cultiu, indústries, camins, carreteres, autopistes i un prat amb una vaca. El món resumit en una sola imatge, amb l’aigua com a nexe d’unió de tots i cadascun dels seus components, el missatge que tot infant en edat d’intentar comprendre el lloc on ha aterrat segurament agrairà.

I, malgrat tot, les formes com es pot conjugar l’aigua sovint van més enllà de l’iteratiu circuit tancat que vèiem penjat a la paret de l’aula escolar. Si no ho creieu, permeteu-me que n’exposi uns quants exemples atresorats a les vacances recents; vacances (hauré d’aclarir) durant les quals no m’he dedicat precisament a prendre les aigües. De fet, tothom coincideix que a Egipte és absolutament desaconsellat beure l’aigua de l’aixeta (usar-la per rentar-se les dents ja és matèria de discòrdia, i no penso entrar en la polèmica).

De segur tots coneixeu el clixé: Egipte —el vell i el nou, el mil·lenari i el modern— és fill del riu Nil, un país nascut al bressol de les aigües que li són naturals. Prop de les seves ribes balafia fertilitat vegetal, que contrasta amb penya-segats d’aparença desèrtica. El desert és l’absència quasi total d’aigua i un motiu principal de fascinació per a mitja humanitat. Però com bé deia el capità Haddock, és també el país de la sed, un malson que no és exclusiu dels alcohòlics.

Per combatre la sed, res com l’aigua, o a Egipte la infusió de la flor de l’hibisc, morada i astringent, paradoxalment coneguda també com aigua de Jamaica (llegeixo que causa furor a les dietes per perdre pes). Sí, no hi ha dubte que a Egipte l’aigua és considerada com a font de vida, o directament de supervivència. En puc donar fe, perquè m’he banyat al Nil prop d’Assuan i l’aigua era inesperadament freda, però molt tonificant. També era cristallina, gràcies al corrent continu. El corrent altern convida més aviat al conformisme. En altres ribes nilòtiques, malgrat la quitxalla que s’hi remulla, es desaconsella el bany per l’amenaça per a la salut que representen els paràsits fluvials. En canvi els cocodrils, postergats riu amunt d’ençà la construcció de la presa, ja els podeu expulsar de les vostres fantasies, com vau fer amb els hipopòtams molts segles enrere.

Un món de metros: Atenes i el Caire

Avui SÍ que és dissabte.

BONUS TRACK: