Una bestiola amb recursos (2 de 2)

Després de la Revolució Cognitiva que comentava ahir, arriba la Revolució Agrícola que, tot fomentant el sedentarisme, permetrà el creixement de les ciutats i una corrua de prodigiosos progressos començant pel de l’escriptura, que és titllat per aquest llibre ("Sàpiens", vull dir) com el frau més gran de la història. I és que “Sàpiens” argumenta de forma molt convincent que segurament la nostra vida com a caçadors i recol·lectors era molt millor que la que adoptàrem posteriorment de pagesos i ramaders. Abandonàrem una dieta més variada, una vida més salubre, una existència més despreocupada i uns dies amb moltes més estones de lleure, per la seguretat, l’ordre, la insalubritat i l’angoixa que ofereixen les grans ciutats. “Sàpiens” és el primer llibre d’història que conec que es preocupa per mesurar com ha variat el nostre grau de felicitat al llarg dels segles. Ja ho sé, el concepte és fugisser, però no per això és menys important plantejar-ho.

La següent revolució que considera Yuval Noah Harari és la que unifica la humanitat en una sola comunitat, fita que arriba a finals del segle XVIII amb la colonització britànica de Tasmània (recordeu-me que algun dia escrigui sobre els tasmanians). Quins són els grans poders cohesionadors de la globalització? Aquí se n’identifiquen tres de principals: la convenció dels diners, el coixí espiritual que ofereixen les religions i l’imperialisme (inesperadament la forma de govern més comuna en tota la nostra llarga història com a humans).

La Revolució Científica s’inicia el segle XVI i es denomina molt encertadament com “el descobriment de la ignorància”, l’aplicació tardana del principi socràtic que afirma que l’únic que saps és que no saps res. El següent capítol descriu l’enutjós matrimoni entre ciència i imperialisme, o finalment entre ciència i diners. Tot això desemboca en la revolució industrial i finalment en l’esclavatge que tots patim davant del rellotge (la invenció de l’hora oficial).

Acaba l’assaig amb una avaluació del moment present (vivim en un món més feliç, més pacífic, més enriquidor?) i una projecció cap al futur que contempla el paper cada vegada més preponderant de la tecnologia. Hem començat amb la implantació de pròtesis creixentment evolucionades, tenim l’amortalitat a l’abast de la mà (diferenciable de la immortalitat només perquè d’accidents sempre n’hi haurà) i encara ens quedarà el recurs de trasplantar tota la informació continguda dins del nostre cervell a un disc dur de dimensions convenients. Sembla que estiguem parlant de ciència-ficció, però ja no som tan lluny d’aquestes prediccions. Sigui com sigui, sembla que el que ens espera mereixerà batejar l’espècie amb un nom diferent al d’Homo sàpiens.

“Sàpiens”, repeteixo, és un llibre que m’ha aportat innombrables noves idees sobre fets que em toquen de prop, idees que m’han semblat completament naturals, tot partint d’una saludable descontextualització, divulgació pura i plenament entenedora, amb un toc brillant afegit: el llibre que recomanaria a tots els amics a qui no els faci por pensar més enllà del que és preconcebut.


I un parell de cites més, per si ajuden a vendre-us el llibre.

Aquestes teories racistes, que van ser importants i respectades durant moltes dècades, s’han convertit en anatema tant per als científics com per als polítics. La gent continua entaulant una lluita heroica contra el racisme sense adonar-se que ara el front de batalla ha canviat i que el lloc que ocupava el racisme en la ideologia imperial ha estat substituït pel “culturisme”. Aquesta paraula no existeix [sí que existeix, però no en aquest sentit], però ja és hora que l’encunyem. Entre les elits d’avui en dia, les afirmacions sobre els mèrits comparatius de diferents grups humans gairebé sempre s’articulen en termes de diferències històriques entre cultures i no pas de diferències biològiques entre races. Ja no diem «Ho porten a la sang», sinó «És la seva cultura».

La vida de les gallines salvatges oscil·la entre els set i els dotze anys i la dels bòvids, entre els vint i els vint-i-cinc. En el seu hàbitat natural, la majoria es morien molt abans, però tot i així tenien bastantes possibilitats de viure durant un nombre d’anys respectable. En canvi, la immensa majoria de les gallines i dels bòvids domèstics se sacrifiquen quan tenen entre unes quantes setmanes i uns quants mesos de vida, perquè des d’una perspectiva econòmica aquesta sempre ha estat l’edat òptima per fer-ho.

Una bestiola amb recursos (1 de 2)

La cosa comença fa 13.500 milions d’anys amb l’anomenat Big Bang, quan apareixen la matèria i l’energia, és a dir la física. Més endavant entren en escena els àtoms i les molècules de la ciència química. 3.800 milions d’anys abans d’ahir sorgeixen els éssers vius i es declara inaugurada la biologia. I 70.000 anys enrere, un animal bastant insignificant descobreix els usos del llenguatge ficcional i desencadena la fletxa imparable de la història. O de la Història, com dirien els cofois convençuts de la importància de l’animal conegut tècnicament com Homo sàpiens.

“Sàpiens. Una breu història de la humanitat” (edicions 62) de l’historiador israelià Yuval Noah Harari és un dels llibres més extraordinaris que he llegit mai i també un dels més clarificadors a l’hora d’enfrontar-se a les qüestions més candents que es planteja la humanitat. Tot evitant les tedioses cronologies de tants llibres d’història, “Sàpiens” aposta per un marc més ampli, una mena de teoria unificada del que significa ser humà partint del fet biològic de la nostra animalitat. El llibre ja comença de forma molt potent recordant-nos que fa sis milions d’anys humans i ximpanzés compartírem per darrera vegada una àvia comuna, que els grans simis (goril·les, ximpanzés, orangutans i bonobos) són els nostres cosins i que el gènere Homo comptà en algun moment amb germans de l’espècie “sàpiens”, com ara l’Homo rudolfensis, l’Homo erectus o l’Homo neanderthalensis. Com s’extingiren aquestes espècies? Es dissolgueren amb nosaltres a través del mestissatge o foren víctimes d’un genocidi premeditat? La pregunta no té resposta, però guarda el tuf inevitable d’un pecat original que encara no hem expiat, una referència bíblica que no serà la darrera en una obra tan secular. I perquè comenceu a fer-vos una idea de com d’esmolat és aquest llibre, plantificaré una primera cita:

Fos com fos, els neandertals (i les altres espècies humanes) plantegen un dels grans interrogants de la història. Imagineu-vos com podrien haver anat les coses si els neandertals haguessin sobreviscut juntament amb l’Homo sàpiens. ¿Quina mena de cultures, societats i estructures polítiques haurien sorgit en un món on haguessin coexistit unes quantes espècies humanes diferents?, ¿com s’haurien desenvolupat les creences religioses, per exemple?, ¿el llibre del Gènesi hauria afirmat que els neandertals vénen d’Adam i d’Eva? ¿Jesucrist hauria mort pels pecats dels denivosans?, ¿l’Alcorà hauria reservat un lloc al paradís per a qualsevol humà íntegre, fos de l’espècie que fos?, ¿els neandertals haurien pogut formar part de les legions romanes o de la burocràcia imparable de la Xina imperial?, ¿la Declaració d’Independència americana sostindria com una veritat evident que tots els membres del gènere “Homo” són creats iguals?, ¿Karl Marx hauria instat els treballadors de totes les espècies a unir-se?

L’expansió del Sàpiens comença al Sudest de l’Àfrica fa 100.000 anys i des d’allí es desplaça per Europa i Àsia, arriba a Austràlia fa 45.000 anys, creua l’estret de Bering fa 16.000 anys i arriba al cul de sac de la Patagònia fa 12.000 anys. El pitjor del cas és que en el seu avanç es carrega tots els grans mamífers australians i americans: adéu el cangur i el uombat gegants, adéu el mamut i el tigre de dents de sabre, adéu el peresós gegant sudamericà (extincions col·lectives de les quals el Diluvi Universal n’és paràfrasi?). I és que, com insisteix sovint Harari, la història humana mai no és justa i sempre requereix crear víctimes per continuar progressant, siguin aquestes altres espècies animals, altres races, sotmetent mitjançant l’esclavatge, les castes, les classes socials o la discriminació pel sexe.

Cada societat adopta una jerarquia imaginada diferent. La raça és molt important per als americans d’avui dia, però era relativament insignificant per als musulmans medievals. La casta era una qüestió de vida o mort a l’Índia medieval, mentre que a l’Europa actual pràcticament no existeix. Hi ha una jerarquia, però, que ha estat d’importància suprema en totes les societats humanes conegudes: la jerarquia del gènere. A tot arreu, la gent s’ha dividit entre homes i dones. I gairebé a tot arreu els homes n’han sortit més ben parats, almenys des de la Revolució Agrícola.

Hi ha en aquesta primera part de la nostra història una gran dependència en la biologia, pel fet de gaudir d’un cervell relativament gran que requereix molta energia per funcionar o una postura erecta que altera tota la nostra fisiologia. El descobriment del foc representa un avanç enorme, no només com a font de llum i d’escalfor, mitjà de protecció i de defensa, i eina desforestadora, sinó també per la possibilitat que ofereix de coure els aliments, el que permetria dedicar menys temps a la digestió, escurçaria els budells i potenciaria de retruc el creixement del cervell.

Entre fa 70.000 i 30.000 apareixen noves formes de pensar i comunicar-se, el que el llibre denomina Revolució Cognitiva. No és que l’Homo Sàpiens descobreixi el llenguatge, perquè moltes espècies animals disposen també de llenguatges molt elaborats, sinó que el llenguatge descobert pels humans pot parlar de coses que no existeixen en la realitat. Segons “Sàpiens” aquesta capacitat de posar-se d’acord entorn d’entelèquies inexistents és el que ens ha permès als humans organitzar-nos i assolir fites que no haguéssim aconseguit com individus mamífers. Esclar que per a aquest llibre tant són construccions mentals les religions o els codis legislatius, com les nacions, les ideologies (Harari equipara el capitalisme o el nazisme amb les religions), o fins i tot els grans projectes industrials-corporatius com la casa Peugeot, Inditex o la “Marca España”. L'Homo sàpiens ja no és l'home que sap sinó l'home que imagina.

La culpa no era del disonaure

Al sempre interessant bloc que escriu a l’Ara el biòleg Daniel Closa llegeixo dos apunts que, en principi, no tenen res a veure, però que jo m’afanyo a relacionar.

El primer apunt parla de la prohibició a les escoles de Nova York d’anomenar segons quins termes als exàmens que passen els seus alumnes. Tal com es llegeix, sembla que les autoritats escolars miren de no estressar els seus estudiants amb conceptes que podrien ser conflictius per a alguns d’ells. La llista, on hi apareixen coses tan aparentment innòcues com els aniversaris, els balls, els extraterrestres, les “celebrities”, els animals antropomòrfics o els dinosaures, no es vol presentar com una mostra de censura sinó com una mesura perquè ningú no sigui discriminat per les seves creences. Al·leguen, per exemple, que la menció als dinosaures podria trasbalsar els nens (i les nenes) de conviccions creacionistes; mentre que les festes d’aniversari podrien ofendre els Testimonis de Jehovà, ja que aquest credo no les celebren.

Ara podem fer una mica de conyeta amb això de la correcció política i amb com poden arribar a ser d’il·lusos aquests ianquis; però el cert és que són ells els que tiren del nostre carro cultural i n’hauríem d’estar preparats, perquè d’una manera o altra aquestes bajanades arribaran entre nosaltres, si és que ja no hi han arribat. Deixem per un moment aquestes qüestions educatives i passem a l’altre apunt d’en Closa, que parla sobre medicina.

Sembla ser que, d’un anys ençà, entre la població urbana no paren de créixer les al·lèrgies, l’asma i les intoleràncies a certs aliments, problemes que no semblen afectar les comunitats rurals. El que se sospitava feia temps, ara ho comencen a confirmar els científics: l’excés d’higiene pot arribar a ser contraproduent. Tot organisme viu, i molt especialment durant la infantesa, necessita aprendre a conviure amb l’entorn en el que creix. Una certa exposició als factors patògens és beneficiosa, perquè ajuda el cos a crear les defenses adequades per combatre’ls, mentre que d’una criança enmig de cotó fluix només se’n resulten éssers vulnerables a la primera agressió accidental (que, tard o d’hora, es produirà).

No es defensa aquí un visca la brutícia (per no dir la merda), és clar, però s’alerta sobre la histèria desinfectant de tants productes de neteja, que s’anuncien amb orgull “antibacterià”, i sobre les super-mares que esterilitzen el xumet del seu vailet cada vegada que aquest cau (el xumet, no el vailet) a terra. Tot aquest zel pot acabar sent contraproduent i, fins i tot, nociu, engendrant criatures inadequades, imant de qualsevol malaltia que passava per allí.

I amb aquestes lliçons al cap, tornem ara al motiu del primer apunt, per establir-hi un paral·lelisme que no em sembla forassenyat. L’educació hauria de ser l’aprenentatge d’un sistema crític per enfrontar-se i acomodar-se en relació al Món. Qualsevol intent que fem d’eliminar les friccions i presentar una realitat alterada i sense arestes, produirà només uns subjectes vulnerables, destinats a patir “al·lèrgies” socials i altres desequilibris psíquics. Perquè, per molt que els haguem protegit dins d’una bombolla edulcorada, tant els dinosaures com els aniversaris els estan esperant allí fora i tard o d’hora se’ls trobaran.

Aus extintes

De tant en tant sento la morbosa i masoquista curiositat de mirar-me “Libertad Digital” per saber el pa que s’hi dóna (un pa com unes hòsties, per cert). Entre les persones que hi escriuen hi ha un autor que crec que se l’han inventat, perquè em sembla difícil d’empassar que algú pugui dur el nom de Pío Moa al seu carnet d’identitat. Per si no ho sabeu, aquí estic jo per informar-vos, el moa era una au gegantina de Nova Zelanda que va extingir-se entre els segles XV i XVIII. Ignoro si piulava o no deia ni “pío” (oi que sembla una “badada” ex catedra?).

Sigui com sigui, l’ocellot aquest encara escriu avui dia coses com “Los políticos y el sexo”, un article ple de bajanades que no us penso enllaçar: sou prou intel·ligents per conrear el vostre masoquisme de forma solitària. Només destacaré una frase del tot edificant:

“Más que con la homosexualidad, yo creo que plaga tiene que ver con la promiscuidad, igual que otras muchas enfermedades, aunque ésta sea peor: en los homosexuales la promiscuidad está mucho más extendida y a través de ella el SIDA se propagó bastante a los no homosexuales.”

Apart d’aquest “se propagó bastante”, que és un exemple d’excel·lència literària, el que més perplex m’ha deixat és aquesta revisió de la immaculada concepció en clau d’immaculat contagi.

Ja se sap que doctors té l’església; però de metges, no tants.

Gai inoculant uns moas.