dilluns, 31 de desembre del 2018

L'univers i la resta

M'havia promès no anar a veure cap altra cinta de super-herois en la vida; que ja m'he fet gran (em deia), i no estic per contemplar il·lusions perdudes sense cap criteri selectiu. Però "Spider-Man: Into the Spider-Verse" m'estava atraient des del dia de la seva estrena amb una estètica animada que em semblava fenomenal, tot i que la mitologia em fos aliena.

La pel·lícula és sensacional, com a mínim des del punt de vista ocular: calen tres vides per digerir aquesta festassa d'efectes en multicolor. El seu sentit de l'humor és igualment memorable i mereixen respecte aquestes sabates descordades i rebels.

D'acord, tot plegat no és gaire adult, però en algun moment els adults havíem d'aprendre què vol dir la diversió. Aneu-la a veure, feu-vos el favor, i arrossegueu les criatures: elles no en tenien la culpa.

dissabte, 29 de desembre del 2018

Un món de metros: Monterrey (2)

A Monterrey ja hi vam ser el 2013 i des de llavors el metro no ha canviat: dues línies, 32 estacions i 30,5 quilòmetres de vies. El que sí que ha millorat una mica és el mapa. Els colors de cigró i espinac de les línies ara mostren un matís més agradable i la seva disposició en paral·lel és més elegant que aquells reguitzells esquizoides. El fet que l'estació de transbordament no quedi alineada a dalt i a baix pot induir potser a alguna confusió. El que sí que no ha millorat són els pictogrames (dèria típicament mexicana) que caracteritzen les estacions.

divendres, 28 de desembre del 2018

Sodomy in the UK

Grant és gran
Nova plataforma televisiva a casa: ens estrenem a Amazon amb «A Very English Scandal», adaptació del llibre de John Preston del mateix nom sobre sonats fets històrics ocorreguts al Regne Unit als anys 60 i 70 del segle XX. Els protagonitzà Jeremy Thorpe, pujant líder del partit liberal i membre del parlament per la demarcació de North Devon, qui, víctima de les pressions del seu antic amant Norman Scott, intentà assassinar-lo. El judici que se’n seguí va fer les delícies de la premsa sensacionalista i dels seus lectors, i acabà de retruc amb la carrera del polític.

Els polítics britànics han tingut sempre una propensió a veure’s immiscits en episodis grotescos i truculents de caire clarament sexual, siguin aquests de pedofília, transvestisme o autoasfíxia, per citar-ne alguns dels més coneguts. En el cas de Thorpe cal posar les coses en context, ja que els actes homosexuals no foren despenalitzats a Anglaterra i Gal·les fins l’any 1967 (no així a Irlanda del Nord i Escòcia), de manera que els seus mesos de relació amb Scott a principis dels anys 60 representava una infracció flagrant. Malgrat això, Thorpe, com a membre de les classes dominants, es podia permetre una vida mitjanament confortable dins de l’armari i, un cop decidit a embarcar-se en una carrera política, fins i tot podia considerar la possibilitat d’un matrimoni de conveniència.

El jove i candorós pària Scott, en canvi, només podia confiar en el seu bell físic i la seva tendència a l’histrionisme per aconseguir alguna forma de subsistència en una vida sempre a la deriva. O almenys, així és com ens ho descriu el maliciós guió de Russell T Davies (responsable de «hits» de la cultura gai com «Queer as Folk» o «Cucumber»).

És una història sucosa, plena d’ineptituds i de ridícul classisme, material ideal per a la farsa més hilarant, encara que sigui una mica esmorteïda. L’antic subversiu Stephen Frears, ara molt menys esmolat que als 80, em sembla molt adequat per dirigir aquests tres capítols d’una hora, la mida ideal perquè ningú no avorreixi una sèrie.

Grans ambientacions d’època, grans dissenys d’època (etcètera) i també grans interpretacions. L’eximi Alex Jennings —Princep Carles a «The Queen» (Frears de nou) o Duc de Windsor a «The Crown»— fa de forma dolçament repulsiva d’amic de l’ànima i a l’ensems traïdor. Ben Whishaw, sempre admirable en tot el que fa, aquí es permet un parell de deliciosos moments de «teiatrero» exhibicionista. I després queda Hugh Grant, en el paper de Thorpe. L’havíem deixat per inútil al bell mig d’una de les seves comèdies romàntiques dels anys 80; però el tio cada dia ho fa millor.

A «A Very English Scandal» Grant apareix quasi com un heroi, amb el seu posat greu de "has been", un xic sobrat, posseïdor de totes les claus de la societat que manega. D’ençà que se li ha marcit l’esmalt d’estrella del cinema, ha començat a adquirir l’envejable crosta del «gran actor» que mai no va ser.

Sèrie tan divertida com recomanable. No cal dir res més.

dimarts, 25 de desembre del 2018

Bon o boníssim Nadal

Agua

Codillo de ternera

Costilla de cerdo

Jamón ibérico de bellota

Gallina

Cebolla

Zanahoria

Col, Puerro

Garbanzos

Patata, Ajo

Comic Sans

y Sal Marina

dilluns, 24 de desembre del 2018

Millor que una família

No em direu que el cartell no és magnífic.
Hirokazu Kore-eda té al darrera una sòlida carrera com a director de pel·lícules sobre les relacions familiars (bé, la meitat dels directors japonesos es dediquen precisament a això) amb títols com «Ningú no ho sap», «Després de la tempesta» o «De tal pare, tal fill». Amb «Assumptes de família» (el títol original vol dir «Família que furta a les botigues») s’endugué la Palma d’Or de Cannes, o sigui que poca broma.

El film ens introdueix al dia a dia d’un modest grup familiar que viu en una barriada de Tòquio. Malgrat que el pare té feina a la construcció i la mare en una bugaderia, complementen la seva magra economia amb petits robatoris a les botigues, actes en els quals és d’inestimable ajuda la col·laboració del fill preadolescent. Per la seva part l’àvia aporta una pensió que els permet compartir tots plegats un mateix sostre. En tornar a casa una nit, troben una nena petita a qui els seus pares maltracten i decideixen adoptar-la. A partir d’aquell moment esdevindrà una més de la família.

Durant bona part de la pel·lícula anirem contemplant amb detall la quotidianitat d’aquests personatges, que ens presenten la cara més desvalguda de la societat japonesa. Un habitatge enxubat, paisatges urbans de l’extraradi i unes vides marcades per la precarietat, no impedeixen que les relacions dins del grup siguin tan càlides com poc explícites. Diversos indicis van avisant que potser aquesta família no ho és tant per lligams de sang com per elecció, el que ens conduirà a una reveladora mitja hora final que és pura meravella.

De fet, tot el film és una filigrana de petits detalls encadenats, on la tendresa i la complicitat salta on menys te l’esperes. Queda clar que per a Hirokazu Kore-eda són més importants les relacions de conveniència, que no pas els lligams genètics, i no necessàriament menys cordials. Sempre es repeteix allò de que «la família no l’esculls», però potser és tan sols un clixé més, i que en el fons cadascú, si ho vol, pot fer-se una família a la seva mida.

Darrer treball de Kirin Kiki (l’àvia), que va treballar amb el director en cinc ocasions, apart de ser el rostre més inoblidable de la sobrevalorada «Una pastisseria a Tòquio».

diumenge, 23 de desembre del 2018

Més sèries (sobre les que em fa mandra esplaiar-me) (3)

Mai neva a Ciutat (Filmin): Després de l'agradable sorpresa que va significar descobrir aquesta sèrie d'IB3, la segona temporada constitueix una petita decepció. Es nota més ambició formal i diàlegs més pretesament naturalistes (avorrits); però les situacions s'allargassen i perden frescor. També han desaparegut la majoria d'estrelles convidades locals. Això sí, al sisè (i últim) episodi torna a sortir en Pau Debon i canta una cançó.


Norsemen (Netflix): Aquesta sèrie paròdica creada per Jon Iver Helgaker i Jonas Torgersen va ser un gran èxit a la seva Noruega natal, on la van veure un de cada cinc espectadors (tampoc és que el país ofereixi gaires alternatives d'entreteniment). Els actors i actrius, políglotes ells, apart de la versió original, han enregistrat una altra en anglès per distribuir-la internacionalment.

El programa relata la vida d'un poblet víking de l'any 790. Pels anacronismes i el marc limitat de l'aldea, m'ha fet pensar en una versió nòrdica d'Asterix, però més sanguinària i sexualitzada. Aquests ferotges guerrers, apart de rapinyar i violar, mantenen denses converses sobre la fluïdesa del desig sexual, la intel·ligència emocional i la importància de la vida social pel benestar de la parella. No és per morir-se de riure, però té la seva gràcia.

Dues temporades de sis capítols de trenta minuts, cadascuna funciona com una narració completa. N'hi haurà una tercera.

Big Mouth (Netflix): Si gran part de l'animació televisiva contemporània ja em semblava lletja, "Big Mouth" confirma a la baixa tots els meus prejudicis. Temàticament però la sèrie té el seu interès, en tractar les inquietuds i angoixes sexuals d'una colla d'adolescents acabats d'entrar a la pubertat d'una forma raonada i exhaustiva.

Per la varietat i pertinença de les qüestions que s'aborden —la pilositat corporal, la grandària dels pits, la masturbació, la menstruació, la pornografia, el clítoris, la bisexualitat, el fetitxisme...—, "Big Mouth" podria arribar a ser un bon programa divulgatiu sobre vida sexual sana, adreçat al públic dels instituts. Però la seva palesa vena subversiva i una mica brètola invalida qualsevol voluntat didàctica. Només cal contemplar els procaços monstres hormonals i banyuts que acompanyen les peripècies dels protagonistes.

A més, el personatge del professor de gimnàstica, òbviament deficitari mental, introdueix un nivell d'ambigüitat moral difícil de defensar.

La sèrie presenta com a personatges habituals els fantasmes de Duke Ellington, Freddy Mercury i Pablo Picasso. Raresa absoluta.

dissabte, 22 de desembre del 2018

Un món de metros: Minsk


Minsk, capital de Bielorússia de 2 milions d'habitants. El metro inaugurat el 1984 té dues línies, 29 estacions i 37,3 quilòmetres de vies. No s'hi han matat gaire, han tirat pel dret i han dibuixat una "X". 

Els trets més particulars d'aquest mapa: les estacions del centre escrites amb tipografia més gran i que el transbordament al punt de connexió de les dues línies es produeixi entre estacions de nom diferent (això no s'ha vist enlloc més del Món). Que el rovell de l'ou de la ciutat estigui pintat amb detallisme naturalista ho trobo deliciós.

divendres, 21 de desembre del 2018

La literatura serà televisada (o no serà)

Cada dia que passa més obres escrites per ser publicades en format de llibre són adaptades a la petita (o gran) pantalla del nostre televisor. Cert que el mateix havia passat amb el cinema des dels seus inicis, on s’havia emprat com a font d’inspiració tant els clàssics universals de la literatura com els més conspicus èxits de vendes. Però diria que amb l’actual mitjà televisiu, en el qual la proliferació de plataformes és directament proporcional a l’avidesa dels seus espectadors per endrapar nou material, aquesta tendència ha esdevingut una obsessió compulsiva que no respecta gènere ni autor.

Ha passat amb clàssics indiscutibles com Tolstoi, o més discutibles com Forster; també amb autors respectables de literatura dita seriosa, com Margaret Atwood, de la qual «Alias Grace» generà una producció bastant prestigiosa i soporífera per a Netflix; però també «The Handmaid’s Tale» per a HBO, amb una bona primera temporada, tot i que la segona volés lliurement amb resultats més dubtosos. «Olive Kitteridge» d'Elizabeth Strout també va gaudir d’una adaptació modèlica a HBO que diria que millorava els contes originals.

Hi ha hagut clàssics de gènere, previs a l’era del best-seller, com «The Man in the High Castle» (a Amazon), que a partir de Philip K. Dick ha bastit un potent seguit de temporades. O «The Haunting of Hill House» (Netflix), que ha citat el nom de Shirley Jackson en va, per inventar-se una truculenta invenció farcida d’ensurts i autoajuda.

Queden, per acabar, la digestió dels èxits de vendes més recents, començant pel "Westworld" de Michael Crichton, del qual HBO n'ha fet una sèrie difícil d'entendre i d'entomar. Queda també aquesta «La catedral del mar», de títol tan execrable, que s’ha vist tant a Antena 3 com a TV3. O «L’amiga estupenda», primera part de la tetralogia d’Elena Ferrante, visible a Netflix ara mateix. Segons J., que és un expert en qüestions napolitanes, l’ambientació li sembla falsa i el llenguatge prescindeix massa del dialecte autèntic.

I ja de passada, acabem de mirar «The Alienist», basada en un «best-seller» de Caleb Carr, a Netflix. La trama és morbosa —nens que es prostitueixen, víctimes d’un assassí en sèrie—; el context històric és interessant: la Nova York de finals del segle XIX, els principis de la psiquiatria, i el passat policial del futur president Theodore Roosevelt. Gran reconstrucció d’ambients i arquitectures, i un trio de protagonistes ben solvent: Daniel Brühl, Luke Evans i Dakota Fanning. Llàstima que el guió sigui tan destraler i tan mancat de lògica. Encara no m’explico com algú la pot classificar entre les sèries de l’any.

Tornaré a llegir cap altre llibre en paper? O esperaré que me’ls regalin tots digerits en versió visual apaïsada? Aquest era el pensament que motivava l'inici de l'apunt.

dimecres, 19 de desembre del 2018

Contes diversos per a anglòfils perversos

Les sèries dites d’antologia, on cada episodi és independent dels anteriors i posteriors, tenen una requesta molt limitada. Potser la més reeixida en aquesta categoria és «Black Mirror», distopia alarmista, o directament apocalíptica sobre el perill de les noves tecnologies, amb algunes obres mestres al seu haver. Mentrestant, «Inside No. 9» (4 temporades, 25 episodis de 30 minuts) de la BBC (visible a Filmin) no és tan ambiciosa en la seva anàlisi antropològica, però ofereix alegries formals, inesperades, lúdiques, i diverses.

La sèrie ha estat escrita pels comediants Reece Shearsmith i Steve Pemberton, que d’una manera o d’una altra s’apanyen per aparèixer en pantalla a tots els capítols. Els acompanyen actors i actrius de primera categoria (al cap i a la fi, estem parlant de la BBC). Prengueu nota: David Warner, Oona Chaplin, Fiona Shaw, Gemma Arterton, Jane Horrocks, Derek Jacobi…

"The Devil of Christmas", primer repartiment.
Els trets unificadors dels diversos capítols de la sèrie comencen pel títol: cadascun dels episodis té lloc dins d’un espai numerat amb un 9, siguin mansions patrícies, pisos de protecció oficial, camerinos del West End, o habitacions d’hotel. El to general barreja l’humor i l’horror en proporcions variables; però diria que predomina més aviat la trapelleria còmica que no pas el mal rotllo absolut.

"Sardines", entrar a l'armari: el concepte.
«Inside No. 9» comença fort amb l’episodi «Sardines», un joc de fet i amagar que s’esdevé principalment dins d’un armari. En el següent, «A Quiet Night In», l’accidentat robatori d'un quadre en un xalet de luxe es produeix mitjançant una brillant pantomima muda. «La Couchette» té lloc a les lliteres d’un compartiment de tren en una nit tan escatològica com accidentada. «The Devil of Christmas» imita la factura d’una pel·lícula d’horror de sèrie B dels 70, amb comentaris del director afegits al vídeo; «Zanzibar» és un vodevil de passadissos d’hotel, recitat en pentàmetres iàmbics que l’emparenten a Shakespeare; i «Once Removed» ens va presentant la trama del conte amb cronologia inversa.

"Zanzibar", o què passaria si "Pel davant i pel darrera" estigués escrit en pentàmetres iàmbics.
Com sol succeir en aquests casos, cadascú tindrà els seus capítols favorits (la crítica va adorar la dramàtica «The 12 Days of Christine», una biografia el·líptica, reduïda als seus fets culminants); però la majoria són engrescadorament brillants. Mai no recomanaria «Inside No. 9» a un enemic acèrrim, amb això ho dic tot.

dimarts, 18 de desembre del 2018

Més series (sobre les que em fa mandra esplaiar-me) (2)

GLOW (Netflix): Cap espectacle més irrisori i teatral que la lluita lliure americana; i, quan la protagonitzen dones púgils, ja entrem de ple en el terreny de l'explotació sexista. Que amb aquest material de deixalla es pugui muntar un xou força decent resulta quasi miraculós. Part del mèrit cal atribuir-lo a la malícia dels seus creadors, Liz Flahive i Carly Mensch, i al seu "cast" d'una gran diversitat física i racial. Al capdavant, dues actrius tan valentes com confiables, Betty Gilpin ("Nurse Jackie", "Masters of Sex") i Alison Brie ("Mad Men", "BoJack Horseman"). Aquestes Gorgeous Ladies of Wrestling (GLOW) ja tenen aparaulada una tercera temporada.

"Bodyguard" (Netflix): Amb "Line of Duty" vam enamorar-nos de les arts entabanadores de Jed Mercurio. Aquest "Bodyguard", que ha cuinat enguany per la BBC, ha trencat tots els rècords d'audiència al Regne Unit. La trama pot fer pensar d'entrada en aquell complaent conte de fades protagonitzat per Whitney Huston i Kevin Costner. Efectivament, el guardaespatlles que interpreta Richard Madden ("Joc de trons") sedueix la ministra de l'interior (Keeley Hawes), a la que se suposa que està protegint. L'idil·li amorós dura poc, hi ha dobles traïcions i explosions terroristes a cada capítol, alguns espectador sensibles s'han queixat de l'aparició d'una dona de fe musulmana i carregada de males intencions; però són coses que també passen a la vida. La sèrie: una joia.

"One Day at a Time" (Netflix): Entre 1975 i 1984 es va emetre una sèrie del mateix nom, produïda per Norman Lear, basada en una "sitcom" on una mare separada criava dues filles. A l'actual "remake", Justina Machado (coneguda per ser l'esposa infermera del personatge de Federico Diaz a "Six Feet Under"), fa d'ex-soldat veterà de l'Afganistan, amb estrès post-traumàtic inclòs, a més d'exiliada cubana que viu a Califòrnia. El programa inclou rialles pregravades; però també gestos favorables a la modernitat, com la presència d'una filla lesbiana. Rita Moreno, 87 gloriosos anys, es cruspeix sense problemes totes les escenes on intervé.

"Easy" (Netflix): Dues temporades i setze capítols independents sobre gent de Chicago moderna i amb poc prejudicis, escrits i dirigits per Joe Swanberg. Alguns personatges reapareixen en més d'un capítol, ara de protagonistes, més tard com a secundaris. Presència d'actors coneguts: Orlando Bloom, Dave Franco o Judy Greer. Inclou la raresa d'un episodi parlat quasi totalment en castellà. Qualitat variable, però en general la sèrie és digna de recomanació. Tindrà tercera temporada.

dilluns, 17 de desembre del 2018

Més series (sobre les que em fa mandra esplaiar-me) (1)

Mindhunter (Netflix): El patrocini de David Fincher i la presència de l'atractiu Jonathan Groff ens la feia molt prometedora; però aquesta dramatització sobre el fet documentat de la creació d'un equip del FBI dedicat a investigar assassins en sèrie, manté uns alts nivells de producció, però una absoluta manca de grapa dramàtica (tot i que hi ha moments de morbo psicòpata, tipus Hannibal Lecter). És el cost de no voler vendre's a la facilitat. Malgrat tot, hi haurà una segona temporada.

Sharp Objects (HBO): Un altre cas d'aposta guanyadora. Dirigeix Jean-Marc Vallée (que ho havia brodat a "Big Little Lies") i tant Amy Adams com Patricia Clarkson estan superbes. Bravo també per la fotografia, pel muntatge i per l'exquisida selecció musical. Llàstima que el programa es basi en una novel·la efectista de la Gillian Flynn, d'una truculència que no hi ha qui l'entomi amb dignitat. Revelacions sorprenents tenen lloc després dels crèdits finals, perquè vegeu la mala intenció que amaguen alguns guionistes.

The End of the Fucking World (Netflix): Basada en una novel·la gràfica de Charles Forsman. El típic adolescent sociòpata que s'ha cregut èmul de "Bonnie & Clyde", però que no és tan dolent com es pensava. Alex Lawther està perfecte en la seva escapada sanguinària cap al no res. Molt engrescadora en la seva bogeria, aquesta minisèrie subversiva i gloriosament breu.

Howards End (Filmin): Com a Cassandra de l'Eixample que sóc, ja us auguro que cada generació futura gaudirà de la seva pròpia adaptació d'un èxit d'Edward Morgan Forster. Aquesta assenyada producció de la BBC d'aquella novel·la que anava sobre el perniciós paternalisme de la classe benestant, aprofita un guió de Kenneth Lonergan ("Manchester by the Sea"), per catapultar els bons treballs de Hayley Atwell i Matthew Macfadyen. Julia Ormond i Tracey Ullman aporten una certa sensació de celebritat. Per a espectadors tirant a academicistes.


dissabte, 15 de desembre del 2018

Un món de metros: Minneapolis-Saint Paul

Les famoses Twin Cities (Ciutats Bessones) de Minnesota —Minneapolis és la ciutat més populosa de l'estat i Saint Paul la seva capital— disposen des de l'any 2004 d'un sistema de tren lleuger per atendre a 3,4 milions de passatgers. Són 37 quilòmetres de via on es distribueixen 37 estacions.

El mapa és radial (a l'espanyola) amb centre a l'estació de Target Field. De fet, només les línies blava i verda corresponen al tren, la resta són busos ràpids. Observeu la irregularitat de la distribució de les estacions i la poca elegància del conjunt. Els americans mai no se senten còmodes amb els serveis de transport públic.

divendres, 14 de desembre del 2018

Bixkek


Algú havia sentit parlar mai de Bixkek? Confesso que jo no, tot i que pensava conèixer el nom de les capitals de la majoria de països del Món. Tampoc és excusa que abans es digués Pipshek i, entre 1936 i 1991 els soviètics l'anomenessin Frunze, perquè tampoc aquest noms em sonaven de res. Doncs bé, Bixkek és la capital de Kirguizistan, que d'acord que és un país una mica deixat de la mà de déu, però que amb una població de 965.900 habitants tampoc és pot dir que sigui una ciutat petita.

La ciutat té poc més de segle i mig d'història al darrera i per tant la majoria del seu urbanisme és de filiació soviètica: avingudes àmplies, grans places de ciment amb estàtues d'exaltació socialista, edificis oficials gegantins i un cert predomini de l'arquitectura brutalista. Per compensar, abunden els arbres i els parterres florits, i a la llunyania es besllumen les serralades nevades en ple agost, que és un espectacle digne de ser vist. No deixa de ser agradable pel passeig i lleugerament exòtica per la barreja d'una població de trets orientals enmig d'edificis de disseny occidental.


Els vells símbols del comunisme (Lenin, Marx i Engels...) romanen a lloc sense que semblin incomodar ningú. Perdudes entre les arbredes hi ha mostres d'escultura diguem-ne més moderna, d'aquella que no té missatge polític afegit. La capital es va incorporant de mica en mica a la uniformitat del món globalitzat i als grans magatzems observem com la planta baixa ja és plena de franquícies occidentals (i xineses). A mesura que es van superant trams d'escales mecàniques, augmenta el desordre empolsegat dels departaments, i en arribar a la planta dels "souvenirs", ja sembla que siguem als Encants Vells.

Ens allotgem a un hotel petit i molt modern, absolutament recomanable, en un barri cèntric on no hi falten cerveseries bàvares, pubs irlandesos o restaurants de sushi. L'anglès no és encara llengua de comunicació preferent o sigui que el coneixement del rus (o almenys de l'alfabet ciríl·lic) és un valor afegit. Quan tota la resta falla, la cambrera pot intentar-ho amb una aplicació de traducció al mòbil. No ens acabarem d'aclarir, però quin panxó de riure tot plegat!

 


dijous, 13 de desembre del 2018

Roeg, in memoriam


El 26 de novembre va morir Bernardo Bertolucci als 77 anys; però em fa una mica de mandra comentar-ho. Les seves altes pretensions d’intel·lectual d’esquerres aviat acabaren ofegades en superproduccions de gran pressupost. Quan aquestes no es van veure acompanyades per l’interès del públic, es va trobar abocat a obres marcades per la modèstia, sinó per la indiferència. La meva favorita seva és «El conformista» del 1970 (amb el trio magnífic Sandrelli, Sanda i Trintignant), encara que la primerenca «L’estratègia de l’aranya» pugui presumir de les estimulants presències d’Alida Valli i dels pernils de Parma.

Tres dies abans, el 23 del mes, moria als 90 anys Nicolas Roeg, cineasta britànic d’obra també interessantíssima tot i que menys coneguda, amb una època final de decadència o obscuritat equiparable a la del mestre de l’Emilia Romagna. He preferit rastrejar els seus films cabdals, molt més ben representats a Filmin que els de Bertolucci (que només disposa dels drets de títols menors), començant per «Walkabout».

Abans de dedicar-se a la direcció de pel·lícules, Roeg ja era un director de fotografia prestigiós. Va comandar la segona unitat de «Lawrence d’Aràbia» i s’ocupà de la primera unitat de «Doctor Zhivago», fins que diferències irreconciliables amb David Lean el deixessin fora del projecte. Seves són la fotografia de «La màscara de la mort vermella» de Roger Corman (adaptada a partir de Poe), la de «Farenheit 451» de François Truffaut (adaptada a partir de Bradbury), la de «Lluny del brogit mundà» de John Schlesinger (adaptada a partir de Thomas Hardy) i la de «Petulia» de Richard Lester (adaptada a partir de John Haase).

Amb aquest bagatge acumulat Nicolas Roeg ja mereixeria un nínxol a l’Olimp de les grans causes perdudes. El seu debut com a director, compartit amb el mig oblidat Donald Cammell, es produí l’any 1970 amb «Performance», cinta que no he vist, però que significà una de les intervencions més importants d’un tal Mick Jagger a la gran pantalla. De fet, Roeg ha estat un dels cineastes que més contactes fructífers ha mantingut amb estrelles del pop.

La seva pel·lícula següent, «Walkabout» (1971), s’esdevenia a Austràlia i presentava el cas extrem d’una noia adolescent (Jenny Agutter) i el seu germà petit (Luc Roeg), abandonats enmig del desert, quan el seu pare decidia etzibar-se un tret al cap. Un aborigen sorgit del no res (David Gulpilil) els salvava d’un mort segura. Film d’aventures iniciàtiques i amb rerefons ecologista, introduïa una de les figures estilístiques més característiques del director: l’alternança d’escenes paral·leles que s’esdevenen a temps i espais diferenciats.

«Don’t Look Now» (1973) (a Espanya es va titular «Amenaza en la sombra») adaptava un conte de Daphne du Maurier. Julie Christie i Donald Sutherland eren un matrimoni devastat per la mort de la seva filla petita. L’acció transcorria majoritàriament a una Venècia fantasmagòrica i hivernal. El film ha esdevingut, per raons de pes, un clàssic dels gèneres d’horror i paranoia, amb un component granguinyolesc força important.

La següent, «The Man Who Fell to Earth» (1976) es basava en una novel·la homònima de Walter Tevis, sobre un extraterrestre que viatjava a la Terra, de cara a instal·lar-hi la família més endavant. Com a obra de ciència-ficció, la pel·lícula és una marcianada (literal), però David Bowie és un alienígena molt convincent. Se n’ha parlat poc, però la breu carrera de Bowie al cinema és tan admirable pels seus encerts, com pels seus escassos passos en fals.

Finalment (perquè la meva investigació no ha pogut anar més enllà), trobem «Bad Timing» (1980) («Contratiempo»), una altra pel·lícula de seqüència temporal dislocada i protagonitzada per una altra figura que pertany a la música «pop» (Art Garfunkel, molt menys carismàtic que Jagger i Bowie, evidentment). L’acció té lloc a una Viena prèvia a la caiguda del teló d’acer, on els quadres de Klimt al Belvedere combinen a la perfecció amb el prodigiós «Köln Concert» de Keith Jarrett i amb el rutilant «Who Are You» de «The Who». La jove Theresa Russell, en aquell moment esposa del director, no podia lluir més sexy. Denholm Elliott i Harvey Keytel devoraven totes les escenes on apareixien.

M’hi jugo un pèsol, o una bala de vidre, que la discutida violació de la xicota comatosa que executen Art Garfunkel i Theresa Russell a «Bad Timing» influí l’Almodóvar despistat de «Hable con ella». I, si no, el temps ens donarà la raó.

dimecres, 12 de desembre del 2018

Teràpia amb fantasmes

Començaré amb un advertiment important: la sèrie de Netflix «La maledicció de Hill House» pràcticament no té res a veure amb la novel·la homònima de Shirley Jackson, encara que sigui citada com a font d’inspiració als títols de crèdit. Les coincidències no van més enllà de l’existència d’una casa encantada de nom Hill House i alguns personatges de similar nom o cognom. No cal dir que el llibre de Jackson és infinitament més original que la convencional sèrie televisiva, tot i que aquesta no deixa de tenir algun punt d’interès.

L’acció té lloc en dos temps que es van alternant a la majoria de capítols. A l’estiu de 1992, la família Crain —els pares Hugh (Henry Thomas, l’Elliott d’«E.T.») i Olivia (Carla Gugino, la mare de «Spy Kids») i els seus cinc fills— compra la mansió Hill House per restaurar-la i revendre-la; però la seva estada es veurà alterada per fenòmens misteriosos, que culminaran amb una tràgica pèrdua,, el que obligarà els Crain a fugir de la casa. Vint-i-sis anys més tard, la família Crain es torna a reunir a causa d’un altre fet luctuós (ara el pare l’interpreta Timothy Hutton i entre els fills adults reconeixerem Michiel Huisman de «Joc de Trons» i «Treme») i s’haurà d’encarar amb el seu obscur passat, si vol tenir algun pervindre.

La sèrie, creada, escrita i dirigida per l’especialista en terror Mike Flanagan, sorprèn favorablement pels seus calculats jocs formals. Així, cadascun dels cinc capítols inicials abasta els mateixos arcs temporals, però ho fa des del punt de vista de cadascun dels cinc germans. Així, fets que en un primer moment podrien semblar banals, cobraran més sentit quan contemplem la perspectiva alternativa. El capítol sisè («Dues tempestes») narra simultàniament dues crucials nits de llamps i trons separades en el temps mitjançant tres o quatre elaborats plans-seqüència.

Jo, que no sóc gaire amant de les pel·lícules de por i fantasmes, agraeixo aquests exercicis d’estil, on els efectismes i els ensurts funcionen sota mínims, i la intriga potser peca de lenta; però en un món més positiu la podríem qualificar d’atmosfèrica. Malauradament, «La maledicció de Hill House» empitjora quan més s’acosta al final: per a un racionalista no hi ha res més temible que la conclusió d’un conte de fantasmes, i pocs autors estan a l’altura de superar el ridícul.

Mike Flanagan reserva el penúltim capítol a les al·lucinacions previsibles de la senyora Crain, que no em venien gens de gust. Però el delicte major de «La maledicció de Hill House» és el seu aberrant últim capítol, on tothom fa catarsi davant de la càmera, explica coses que en la vida real no faries naturalment, i acaba superant traumes per la potestat sobrenatural dels guionistes de Hollywood.

Actors molt correctes, un guió parcialment encomiable i algunes audàcies formals, es veuen espatllats per un remat peresós, argumentalment confús, i per un missatge que fa tuf de literatura d’autoajuda pels quatre costats. Malgrat tot, es deixa veure.

dimarts, 11 de desembre del 2018

Les novel·les són totes mentida

Feia temps que Quaderns Crema no apostava per un nou autor de narrativa en català; només per això ja ha desvetllat la meva curiositat l’aparició de «Novel·la» de Pol Beckmann (Barcelona, 1991), fins ara conegut per haver escrit relats guanyadors a diversos certàmens literaris (municipals?). Tot fent una ullada superficial descobrim que el protagonista es diu igual que l’autor, el que ens pot fer sospitar que ens trobem amb un enèsim exercici d’autoficció, de tanta sortida en el panorama literari present.

Però ja he dit que la ullada era superficial, perquè si pares una mica més d’atenció t’adones que l’autor du el cognom Beckmann, mentre que el seu personatge es diu Bekman. A més, el títol no enganya, «Novel·la» és cent per cent una novel·la, pura ficció orgullosa de no presentar cap correlat amb la realitat i molt disposada a exposar com funcionen els mecanismes del gènere. En altres paraules menys entenedores, això va de metaficció i postmodernitat, mots vells que potser en català encara suposin un aire de novetat.

En Bekman-personatge és un escriptor barceloní que deu una novel·la al seu editor i que, enlloc d’escriure-la, perd el temps enamorant-se de la Sofia, una dona tan ideal en tots els seus aspectes polièdrics, que si no existís caldria inventar-la. La seva història d’amor és una deliberada col·lecció de tòpics de novel·leta de quiosc, que no cal llegir-la per saber-se-la de memòria. Almenys fins que apareix la Laura, còpia aproximada de la Sofia, menys perfecta, però més passional. Les dues dones es barregen a la vida de Bekman, i ens revelen amb obliqüitat que potser cap dels fets que hem llegit corresponen a la veritat: que els pares de Bekman poden ser a la vegada morts i vius (segons la xicota amb la que surti), que la Sofia i la Laura són segurament titelles d’una comèdia que els hi és aliena, i que el text (tot plegat) que estem llegint, és precisament l’encàrrec que Zenòbia i Cèsar estaven esperant amb candeletes.

O sigui, que en Beckmann escriptor s'ocupa d'advertir-nos en tot moment, que la literatura és invenció i que, per tant, consisteix en un marc convencional que l'autor pot fer saltar pels aires en qualsevol moment. Els lectors freqüents això ja ho sabíem, i els que no ho són, no acostumen a llegir llibres com "Novel·la". Quan alguns dels personatges es queden sense trama i interpel·len l’autor, sembla que retrocedim cent anys i ens posem a l’altura de Pirandello o Unamuno. Per afegir un altre referent culte, els que més en saben han comparat «Novel·la» amb la sofisticació excèntrica de Francesc Trabal, un altre autor (difunt, en aquest cas) de Quaderns Crema.

Sigui com sigui, una trama on poca importància té el que passa, perquè tot és igualment possible, no tindrà mai gaire grapa. El llenguatge —fred, genèric, proper al clixé— tampoc és de gaire ajuda. I els vaivens entre la Sofia i la Laura només mantenen l'interès fins a un cert punt. Per això "Novel·la" decau en el tram final, incapaç de fer atractiva la seva palesa intel·ligència.

diumenge, 9 de desembre del 2018

Pura vida impura

D’ençà l’estimulant «Y tu mamá también» (2001), el mexicà Alfonso Cuarón no havia tornat a parlar del seu país a les seves pel·lícules, ocupat com estava de demostrar la seva vàlua en el món competitiu del cinema comercial més digne. En són la prova, escassa en el temps, «Harry Potter and the Prisoner of Azbakan» (2004), «Children of Men» (2006) o «Gravity» (2013).

Amb «Roma» recupera la seva pàtria i la seva infantesa, i descriu uns quants mesos de la vida d’una família benestant de la molt burgesa Colonia Roma del D. F., un dels barris més privilegiats de la capital. Òbviament Cuarón parla en primera persona, amb coneixement de causa i amb amor pel detall viscut. I ho fa des del punt de vista de la mirada més humil, la de Cleo (Yalitza Aparicio), la minyona mixteca, senzilla i entregada als seus amos benèvols, però amos al capdavall. Durant els mesos següents, contemplarem com minyona i mestressa viuen desgràcies diverses, tot explicat amb contenció admirable, sense subratllar el drama més del que és necessari.

Cuarón —que actua com a veritable home-orquestra en qualitat de director, guionista, muntador i responsable de la fotografia— no pot evitar delatar l'afecte que li desvetlla aquesta història, on tot respira el to just de la vida viscuda. Al film s’hi barreja, amb fluïdesa magistral, la petita història íntima dels perdedors amb la dels possibles vencedors que també foren finalment vençuts. «Roma», apart de sensorialment bellíssima, és una d’aquestes obres enormes en les quals el sentiment les sobreïx i de les quals cap espectador en surt immune. Cap amant del cinema se l'hauria de perdre.

                                             ********************

Dit tot això (i paradoxalment), la que és sense discussió una de les pel·lícules de l’any —amb una composició de cadascun dels plans plena de detalls d’orfebreria (tant a les escenes de masses, com al retrat d’interiors), un disseny de so fabulós i una fotografia en esplendorós blanc i negre i gris—, només es podrà veure al cinema (que és el seu veritable mitjà natural) durant un període d’exhibició limitada i en sales molt concretes (a Madrid i Barcelona seran els Verdi) abans de fer el salt definitiu a la plataforma Netflix el 14 del mes present. A partir d’aquest moment, l’exquisidesa de «Roma» quedarà a mercè de les pantalles menys grans i (sovint) petites que la vulguin acollir, en un estira i arronsa on el populisme del format esclafarà moltes de les excel·lències audiovisuals. Trist destí!

dissabte, 8 de desembre del 2018

Un món de metros: Miami

Per pal·liar els problemes de trànsit de Miami (1,1 milions d'habitants als que cal afegir un tou de població flotant) la municipalitat es va empescar un parell de sistemes paral·lels que es veuen representats aquí dalt amb manifesta complexitat. A l'esquerra, el tren elevat automatitzat que serveix el centre de la ciutat. Consta de tres bucles encadenats que es desglossen a la columna central. A la dreta, el metro pesant de rodalies també sostingut per pilastres (l'aqüífer tan proper a la superfície desaconsella els túnels). El punt de contacte entre els dos sistemes és l'estació de Government Center (i també Bricknell, si us hi fixeu).

Funcionen des de 1984, 38,9 quilòmetres de vies, 44 estacions. Suposo que no es podia integrar tot en un sol mapa, ja que funcionen a escales molt diferents, però déu-n'hi-do quin mareig!

divendres, 7 de desembre del 2018

Un altre país

Malgrat el seu veïnatge, Kirguizistan té poc a veure amb Uzbekistan (tret de la seva condició compartida d’ex-repúbliques soviètiques). Amb la meitat d’extensió (199.951 contra 448.978 quilòmetres quadrats) i la cinquena part de la població (6.000.000 contra 31.576.000 animetes), Kirguizistan tampoc pot presumir del ric patrimoni cultural del país veí. Amb el que sí que pot treure pit és amb l’exuberant qualitat de la seva alta muntanya. Tret d’algunes zones planes prop de la capital i del llac Issyk-Köl, el que predominen són els cims d’altures estratosfèriques (el punt local més baix sobre el nivell del mar és de 132 metres; però el pic Jengish Chokusu fa uns molt respectables 7.439 metres).


Sí, senyors, ara que l’Everest és més concorregut que els merenderos de Les Planes, Kirguizistan ha esdevingut la meta somiada dels «trekkers» ambiciosos i amb vocació i inquietuds (però menys). Sembla que aquí s’estilen les travesses àrdues, gelera amunt, que duren una setmana, i conclouen amb una retirada (prèviament contractada) en helicòpter. Per descomptat ni en J. ni jo estem fets per aquest món propi de cabirols excursionistes i no deixarem de preguntar-nos una vegada i una altra si no l’hem espifiada en haver-nos apuntat a aquesta segona etapa de les vacances.


El primer signe d’alarma s’ha disparat a la poca estona d’aterrar a Bixkek, quan la majoria dels nostres companys de viatge, s’han inclinat per anar a visitar els alts d’un parc nacional de muntanya, enlloc d’explorar l‘antropologia urbana de la capital. J., Sole i jo emprenem una modesta passejada vora el riu, que ens trasllada a una col·lecció de plaers casolans, que poc tenen a envejar a les altes empreses dels nostres col·legues.



Plou persistentment. Excursionistes bascos i catalans es retroben casualment enmig d’una passejada, i renoven vincles ancestrals. Un paio, vestit més o menys d’indígena, explota les virtuts fotogèniques d’una rapaç captiva. En hores mortes, s’emborratxa amb el vodka que li regala un coreà amb problemes de desplaçament. Alegries de la ruta.

divendres, 30 de novembre del 2018

De la «mota» a la coca

Per la seva quarta temporada la sèrie de Netflix «Narcos» abandona per primera vegada Colòmbia en una maniobra de rearrencada total. L’acció retrocedeix a principis dels anys 80 i, si us diem que la nova temporada es titula «Narcos: Mexico», ja endevinareu on s’esdevenen els fets. Apart d’aquests canvis cosmètics, l’estructura i els ingredients de la història són molt similars. Tenim en Félix Gallardo (Diego Luna), un jove ex-policia de Sinaloa amb prou ambició com per coordinar el tràfic de marihuana dels estats de tota la costa oest del país. Amb el temps (i la connivència de la policia, l’exèrcit i la classe política) aquesta estructura esdevindrà el que es coneix com el Càrtel de Guadalajara, el qual experimentarà un apreciable increment de la seva rendibilitat en el moment que abandonin la maria per passar-se a la coca.

A l’altre costat de la llei, tenim els irritats agents de la DEA, víctimes secundàries de la corrupció local que els té lligats de peus i mans. Si a les tres temporades anteriors l’agent que interpretava Pedro Pascal representava una mica el punt de vista de l’espectador, aquest paper el fa aquí Michael Peña com a Kiki Camarena, home molt més recte i familiar (adjectius que mai no són signes de diversió).

La dinàmica de «Narcos» continua sent la mateixa —fragments d’imatges documentals amb veu en off, moments de frustració per part de les forces de l’ordre, i escenes d’excés i violència, gentilesa de la colla de traficants protagonistes—. Potser aquí el fet diferencial és que la corrupció estructural afecta greument tots els estaments de la societat, fins convertir Mèxic en un estat fallit de manual.

La factura de la sèrie continua sent estupenda i dels actors no puc tenir cap queixa. Apart de la professionalitat de Michael Peña, caldrà destacar Tenoch Huerta, Joaquín Cosío i José María Yazpik. De tots ells, el que més sorprèn és Diego Luna, qui habitualment fa papers d’home tou, però que aquí es presenta, amb ple convenciment, dur i dominant.

Malauradament Félix Gallardo, com a figura històrica, no disposa d’una personalitat XXL equiparable a la de l’extraordinari (en tots els sentits) Pablo Escobar. Per això, quan en el capítol cinquè, hi reapareix retrospectivament contraposat als personatges del Càrtel de Cali, l’espectador habituat percep un xut d’adrenalina.

En certa manera, sense perdre un nivell digne de qualitat estàndard bastant elevat, «Narcos» ha anat més aviat de capa caiguda. Cadascuna de les seves tres temporades no fundacionals és lleugerament pitjor que l’anterior, el que no vol dir que l'abandonem si apareixen edicions futures.

dijous, 29 de novembre del 2018

L’esport nacional per excel·lència


El passat octubre va morir Arto Paasilinna (Kittila, 1942), possiblement l’autor finès contemporani més popular i, per honorar-lo com cal, el club de lectura del que formo part va escollir per la sessió de novembre la seva novel·la de 1990 «Delicioso suicidio en grupo», que Anagrama va publicar el 2007 en traducció de Dulce Fernández Anguita.
«Precisamente el día de San Juan, la fiesta de la luz y la alegría de principios de verano, Onni Rellonen, un pequeño empresario en crisis, decide poner fin a su vida. Pero apenas ha encontrado, en un granero apartado, el lugar ideal para afrontar la muerte, unos ruidos extraños lo detienen. En el último segundo, Onni consigue salvar a otro visitante del granero, que se mantiene a duras penas sobre una silla tambaleante y con un nudo corredizo alrededor del cuello: porque precisamente el día de San Juan, la fiesta de la luz y la alegría de principios de verano, el coronel Kemppainen, un viudo desconsolado, también había decidido poner fin a su vida.
Fins aquí el redactat de la contracoberta. Resumeixo el que segueix. Els dos homes traven amistat, s’intercanvien els seus respectius motius de suïcidi, i després decideixen organitzar una associació d’aspirants a llevar-se la vida, per acompanyar els seus membres en tan difícil tràngol. La idea té un èxit descomunal i allà que se n’hi van 33 suïcides potencials, muntats a un autocar, per les carreteres d’Europa, postergant una vegada i una altra la seva decisió final.

Fins i tot el lector més distret endevinarà cap a on es dirigeix la previsible trama; aquesta és, al cap i a la fi, una novel·la còmica, i com a tal ha de concloure amb un missatge positiu. Que els països nòrdics siguin propensos al suïcidi ha esdevingut gairebé un clixé; però a Paasilinna, home de mentalitat una mica antiquada, li agrada insistir en les essències pàtries (i en els rols clàssics masculins i femenins).

Els motius que addueixen els protagonistes per consumar la seva autodestrucció —malaltia, viudetat, ruïna econòmica, desamor…— sonen un pèl mecànics davant d’un fenomen que pot presentar insondables complexitats psicològiques, a més de conseqüències devastadores. Per aquesta superficialitat en el tractament del «tema» i per la previsibilitat de l’argument, aviat vaig aparcar «Delicioso suicidio en grupo» en el prestatge de «literatura menor i ni tan sols graciosa».

Però de vegades els clubs de lectura fan miracles (aquesta és la seva principal virtut) i, en rememorar el llibre en bona companyia, te n’adones de les moltes subtileses que se t’havien escapat. D’acord que l’humor finlandès no gaudeix d’acceptació universal, i que posar com exemple el cineasta Aki Kaurismäki no ajuda gaire. Però en la seva barreja d’insinuació i estolidesa aquesta novel·la conté alguns diamants en brut.
Según los datos proporcionados por las autoridades suizas, la causa de la muerte había sido una intoxicación etílica, unida a la rotura repentina de la columna vertebral. [Va estimbar-se borratxo per un penya-segat, ja us ho avanço]. 
El camposanto era la pura imagen de la meticulosidad suiza: los paseos estaban barridos hasta la exageración y no había en ellos ni una aguja de pino, los parterres de flores estaban cortados con más cuidado que la barba de un gigoló, las losas y monumentos fúnebres estaban alineados al milímetro, con escuadra y cartabón. Hasta las ardillas parecían endomingadas y se comportaban con una dignidad contenida.
El coronel Kemppainen solicitó la baja de las fuerzas armadas, así como su jubilación y ambas le fueron concedidas. Un tiempo después tuvo una hija que la jefa de estudios Puusaari le dio sin más formalidades.
Acabo amb un paràgraf que, com qui no vol la cosa, sembla una despietada crítica sagnant. De les que m’agraden.
El aguatragedias [en contrast amb «aguafiestas»] Seppo Sorjonen publicó él mismo su libro sobre los problemas de vivienda de las ardillas, que no fue del gusto de la crítica. Le reprocharon que su obra estuviese tan lejos de la realidad, calificándola de «innecesariamente divertida e infantil». En la actualidad, Sorjonen trabaja como camarero en el restaurante Savanna de Helsinki, y es muy apreciado. Está recopilando material para escribir la primera gran novela sobre la hostelería finlandesa.
Tots tenim una gran novel·la nacional pendent a la cartutxera.

dimecres, 28 de novembre del 2018

Testosterona en fuita

L’escriptor i productor Chuck Lorre —un dels Reis Midas de la televisió actual, amb «Two and a Half Men», «The Big Bang Theory» o «Mom»— ha desembarcat a Netflix amb «The Kominsky Method», una comèdia dramàtica molt per damunt de les expectatives.

Sandy Kominsky (Michael Douglas) és un vell actor, famós en altre temps, que ara sobreviu fent classes d’interpretació a l’escola que du el seu nom. El seu representant de tota la vida Norman Newlander (Alan Arkin) és també el seu millor amic i ara que acaba de quedar vidu la seva relació encara es farà més intensa. Comèdia amarga doncs i força dirigida a un públic tan crepuscular com els seus protagonistes, atès que es tracten assumptes tan crucials com la demència senil, la impotència, les pensions vitalícies, la vellesa en solitud o els problemes de pròstata.

No sé si hauria de preocupar-me per haver trobat tan punyent tot aquest repertori de xacres; potser és que ja celebro la meva entrada a la tercera edat. Com a mínim aquesta sèrie evita l’exageració pallassa que de tant en tant esdevé un destorb a «Grace and Frankie» i aconsegueix moments de veritable emoció en la relació entre Sandy i Norman. No és aliena a aquesta química la qualitat dels actors. Les virtuts interpretatives d’Arkin potser no han estat mai qüestionades, però ha calgut que Douglas es fes vell, perquè se li reconeguessin totes les gràcies.

Malauradament, fora de la fenomenal interacció d’aquesta no tan estranya parella, «The Kominsky Method» és bastant menys interessant. Les dones que tenen al seu voltant —la filla i sòcia de Sandy (Sarah Baker), el seu possible objecte amorós (Nancy Travis) o la filla addicta a les drogues de Norman (Lisa Edelstein)— semblen destinades a omplir els buits del guió i poca cosa més. Per no parlar de la colla d’alumnes d’interpretació de Sandy, col·lecció de tòpics «millennial» sense solució a la vista.

Pel costat positiu, el fet que figures de primer nivell com Michael Douglas o Alan Arkin encapçalin el cartell, permet que altres estrelles de similar magnitud pugin al carro. No us estranyi doncs veure en algun dels episodis astres com Danny DeVito, Ann Margret, Elliott Gould o Patti LaBelle. La meva intervenció estel·lar favorita és la de Susan Sullivan (inoblidable Maggie Gioberti a «Falcon Crest»). I, què podrem escriure sobre la suposada intervenció de Barbra Streisand?

Són vuit capítols de mitja hora que et deixen amb ganes de més i és una opinió força generalitzada, compartida fins i tot per James Rhodes (encara que, d’ençà que viu a Madrid, el seu sentit crític (si el tenia) ha quedat molt minvat). Sospito que tindrem seqüela.

dimarts, 27 de novembre del 2018

Me'n recordo (LXIV)

Me'n recordo que en el viatge a Mèxic de 2004 vam fer un trajecte nocturn en cotxe de línia entre el D.F. i Guadalajara. Com que el bus arribava a la capital de Jalisco de matinada, el bitllet incloïa unes hores de pernoctació al molt decent  Hotel Américas.

Tot veient "Narcos: México" descobreixo que aquest hotel (que figura prominentment a la sèrie) havia sigut propietat de Félix Gallardo, el capo del càrtel de Guadalajara. I que potser va ser escenari d'una escena tan sanguinolenta com aquesta (interpretada per Ernesto Alterio i Diego Luna) anys abans de la meva entrada en escena. Viure per veure.

diumenge, 25 de novembre del 2018

Segones, terceres i quartes parts…

L’adagi castellà afirma que «nunca segundas partes fueron buenas»; però després arriben «El Padrino II» o «Star Wars» per desmentir-t’ho acarnissadament. Amb les sèries televisives d’èxit passa una mica el mateix: hi ha de tot, segones parts que l’encerten i d’altres que són nyaps colossals. D’entrada semblava que "Better Call Saul» naixia com la seqüela triomfant de «Breaking Bad», tot i que quan més va més sembla que s’estan adormint als llorers. La seva quarta temporada ens ha omplert més de dubtes que de certituds, amb capítols de farciment, de vegades brillants, però que no fan avançar la història. Sí, de mica en mica es van posant al seu lloc totes les peces del joc, tal com les trobarem al principi de «Breaking Bad», cosa que en el fons no és gaire interessant. Per fortuna els últims capítols de la temporada són millors que els primers, o sigui que els concedirem un marge de confiança. Però, digueu-me la veritat, ¿no us agradava més en Saul Goodman com a divertit secundari trapella i enredaire, que no pas com a patètic protagonista condemnat al fracàs?

Torna «The Deuce» per una segona temporada. Els prestigiosos David Simon i George Pelecanos, responsables del clàssic «The Wire», prossegueixen la seva dissecció quasi periodística del negoci de la pornografia i la prostitució als voltants de Time’s Square a finals dels anys 70. Han passat cinc anys del final de la temporada anterior i els bessons que interpreta James Franco llueixen talls de cabell tan diferents, que ara és molt més fàcil distingir-los. Candy (Maggie Gyllenhaal) fa el salt d’actriu a directora d’una producció pornogràfica inspirada en la Caputxeta Vermella i topa amb els típics prejudicis que totes les senyores amb iniciativa pròpia coneixen tan bé. Mentrestant Paul (Chris Coy) munta amb el seu xicot un club gai carregat de pretensions i de dubtós futur conjugal.

Aquesta temporada de «The Deuce» comença amb lentitud, potser perquè conté un excés de personatges protagonistes; però aviat pren velocitat de creuer i esdevé una crònica tan essencial com fidedigna de fets importants de la nostra història recent. Ja no és només l’alliberament sexual que els 70 heretaren de la rebel·lia dels 60, sinó també com la pornografia passà d’activitat vergonyosa i clandestina a veritable indústria de l’entreteniment. Els corrents feministes, ben representats a la sèrie, col·locaren en terreny dubtós la figura del proxeneta. I no puc oblidar l’ascens imparable del moviment gai, que visqué un breu moment de glòria, abans de la patacada de la sida.

«The Deuce» és hereva de Balzac i de les seves recomanables comèdies humanes. Document televisiu vital i amb «This Year’s Girl» d’Elvis Costello als títols de crèdit inicials. Hi haurà tercera temporada (i final).

La segona temporada d’«American Vandal» repeteix l’estratègia de la primera: un fals documental, amb maneres «true crime», entorn d’un fet escandalós produït en un ambient escolar. Els nostres sagaços repòrters, Peter Maldonado i Sam Ecklund, es traslladen ara a una escola catòlica de Washington per investigar un episodi de cagaleres explosives i altres varietats escatològiques.

No diré que no tingui la seva gràcia, tot i que li falta el factor sorpresa que ens va convèncer a la primera (temporada). Reconeguem, a més, que els «graffitti» de polles són intel·lectualment més estimulants que els acudits sobre la caca i altres diarrees. Però el que més repercuteix en contra d’«American Vandal» 2.0 és l’absència d’un personatge tan estúpidament dolentot com l’idiota d’en Dylan Maxwell, que tantes alegries ens va proporcionar a la primera temporada.

Confio que no hi haurà tercera.

dissabte, 24 de novembre del 2018

Un món de metros: Manchester

La xarxa de tram més extensa de la Gran Bretanya pertany a l'àrea metropolitana de Manchester (2,7 milions d'habitants). Va ser inaugurada el gener de 1992 i té 10 línies, 93 estacions i 92,5 quilòmetres de vies.

És curiós que, quan es tracta d'una xarxa de metro, cada línia es pinta d'un color diferent, mentre que les xarxes de tram solen ser monocolors. Aquí l'única alegria cromàtica la trobareu als principis i finals de línia. La taca grisa heptagonal correspon al centre urbà i la disposició apaïsada a que aquest mapa és el que s'utilitza dins dels vagons del tram.

divendres, 23 de novembre del 2018

L’avar més ric del món

No sé com es cotitzarà «Trust» en el fluctuant mercat de les sèries, però sospito que se la valorarà molt menys del que mereix. Aquesta producció de FX (visible a HBO) reuneix el director Danny Boyle i el guionista Simon Beaufoy, que havien col·laborat anteriorment a «Slumdog millonaire» i «127 Hours», per explicar la història del segrest de John Paul Getty III el net d’un dels homes més rics del món. L’argument ja l’havia explicat Riddley Scott en el seu últim film (que no tinc el gust de conèixer), en el qual Kevin Spacey va ser substituït per Christopher Plummer a cuita-corrents per motius de domini públic.

En tot cas, estic segur que l’estil del film i el de la sèrie no deuen semblar-se gaire, perquè aquesta darrera es pren moltes llibertats narratives, un actitud inusual en tractar-se de fets històrics molt esbombats en el seu moment. Així cadascun dels deu capítols adopta un to diferent, de vegades de drama familiar, d’altres de farsa delirant, de vegades amb un personatge narrador que no sembla prendre’s gaire seriosament el que està passant.

Recordaré, perquè ha passat força temps, que John Paul Getty III va ser segrestat el 10 de juliol de 1973 a Roma, quan tenia 16 anys. La sèrie sosté, en contra de l’opinió de la família, que el jove hippy inicialment havia planificat l’operació amb la complicitat de la seva xicota; però que després la situació se’ls hi va anar de les mans. Els segrestadors, membres de la ‘Ndrangheta calabresa, demanaren 17 milions de dòlars de rescat (uns 100 milions al canvi actual) que el seu multimilionari avi es va negar a pagar, tot adduint que crearia un mal precedent que podia posar en perill de segrest els seus 13 nets restants. Se’n seguiren mesos d’escaramusses negociadores, entre mesquines i surrealistes, fins que gràcies a un rescat de 2,2 milions de dòlars (el màxim deduïble d’impostos), l’humiliat hereu fou alliberat el 15 de desembre d’aquell mateix any, sa i estalvi, però amb una orella de menys.

La història en si té molts atractius, especialment pels que ja ens afaitàvem o depilàvem als anys 70: Itàlia, drogues, crim organitzat, música pop, pantalons de pota d’elefant… Però l’afrodisíac més potent de tots, com ja passava a la recent «Succesion», és la contemplació directa de l’obscena manera com viuen els rics i els poderosos. No tinc ni idea de fins a quin punt correspon a la realitat el retrat que se’ns ofereix del patriarca J. Paul Getty (irreprotxablement viscut pel gran actor Donald Sutherland); però la seva gasiveria (diu que tenia un telèfon de monedes al saló de casa), la seva megalomania, i la creació d’un harem particular de dones perpètuament insatisfetes em resulta creïble del tot.

Repassant l’elenc, apart de Sutherland, trobareu Hillary Swank (guanyadora de dos Oscar), fent de mare del net, interpretat per Harris Dickinson (protagonista de la molt pertorbadora «Beach Rats»). Verónica Echegui fa un paperot menor, però defensa com una lleona les seves classes d’anglès Berlitz a l’estranger. Potser el que surt millor parat de tots és en Brendan Fraser, estaquirot caigut en desgràcia des de temps immemorials, que aquí es rescabala amb una col·lecció de deliciosos moments fatxendes.

«Trust» m’ha semblat una bona sèrie que mereix oferir-li una oportunitat.