EN 1.3: El 19 de marzo y el 2 de mayo

Som a juliol de 1873 i Galdós ja ha escrit tres «Episodios» en mig any; es diria que treballa a preu fet. Després de «La corte de Carlos IV», ple d’intrigues cortesanes, però sense fets històrics de rellevància, aquest «El 19 de marzo y el 2 de mayo» ja anuncia des del títol unes dates destinades a les efemèrides: la del motí d’Aranjuez, que acabaria amb la destitució del primer ministre Manuel Godoy, i les revoltes populars contra els francesos a Madrid. Per tal que el protagonista es trobi sempre al caire de la notícia, ara Gabriel de Araceli treballa en una impremta de la capital, mentre que la seva promesa Inés es trasllada a Aranjuez amb el seu oncle capellà, al que acaben de nomenar rector de la parròquia. La situació canvia ràpidament i poc després, quan Inés és reclamada pels seus parents Requejo, que la volen explotar (i treure profit del seu llinatge noble secret), Gabriel entra al servei d’aquests parents.

Galdós reflecteix de nou l’animadversió que sentia el poble per l’arribista Godoy, i de retruc per la reina Maria Lluïsa, a qui es responsabilitzava amb usual misoginia de l’ascensió del favorit; així com l’esperança posada en el príncep Ferran i en la vaga cooperació dels francesos en la seva entronització. Tots els fets, rumorologia inclosa, són relatats des del punt de vista de les classes populars, de manera que la novel·la ofereix una versió de la història d’Espanya només relativament fiable.

Gabriel es troba casualment als dos motins que centren la trama i es veu arrossegat per ells. En el primer, el que fa caure els reis, només participa amb reticència, però al dos de maig madrileny aviat es deixa encomanar pels efluvis patriòtics. En tot cas, són dues seqüències d’acció de masses que Galdós administra força bé i que inclou moments dramàtics com els dels afusellats a la llum dels fanals del 3 de maig («arcabuceados» en diu), que tant evoquen a Goya.

Per la part més directament fictícia, la descripció dels avars germans Requejo i de les seves aspiracions amoroses condueix a algunes bones escenes còmiques, el recurs clàssic de ridiculitzar els vells enamorats. Es continua explotant el misteriós llinatge d’Inés, que funciona com una espècie de «deus ex-machina» pel desenllaç de l’episodi, el qual, per cert, acaba amb una nota de suspens, com si Gabriel hagués mort. Aquí els Episodios Nacionales mostren a les clares que juguen la carta del serial.

 

Lectures complementàries. Un comentari sociològic que sona premonitori:

Pensando en esto, vino a mi mente una idea salvadora, la que desde aquellos tiempos principiaba a ser norte de la mitad de la gran mayoría de españoles, es decir, de todos aquellos que no eran mayorazgos ni se sentían inclinados al claustro: la idea de adquirir una plaza en la Administración. ¡Ay!, aunque había entonces menos destinos, no eran escasos los pretendientes.

I tres fragments que m’han fet gràcia per diversos motius:

La fauna y la flora fueron por estas razones proscritas, y para admirar las obras del Ser Supremo, los Requejos se recreaban en si mismos.

El cual era un hombre cuajado, quiero decir que parecía haberse detenido en un punto de su existencia renunciando a las transformaciones progresivas del cuerpo y del alma.

Ambos novios eran de esos que se aprestan a casarse y se casan al fin sin que los hombres, ni Dios, ni el demonio sepan nunca por qué.

EN 1.2: La corte de Carlos IV

Per necessitats del guió, més que per altra cosa, en Gabriel de Aracil deixa els seus amos gaditans i se’n va a provar fortuna a Madrid, on es posa a treballar de criat de l’actriu Pepita González, «la González». Gràcies a això tindrem l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’«El sí de las niñas» de Moratín, on Gabriel intenta rebentar infructuosament l’espectacle. Aquest ambient teatral permet a Galdós fer una estona de conya sobre les convencions de la dramatúrgia de l’època que a mi m’ha fet gràcia.

(…) le gustaban aquellas comedias en que había mucho jaleo de entradas y salidas, revista de tropas, niños hambrientos que piden la teta, decoración de «gran plaza con arco triunfal a la entrada», personajes muy barbudos, tales como irlandeses, moscovitas o escandinavos, y un estilo que permitiese decir a la dama, en cierta situación de apuro: «estatua viva soy de hielo…», o «rencor, finjamos…; encono no disimulemos…; cautela, favorecedme».

També he trobat interessant (perquè ja us dic que la trama de la novel·la no és gran cosa) l’opinió que té Galdós de la figura de Moratín, que tampoc és gaire elevada.

Moratín, en materia de principios literarios, tenía toda la ciencia de su época, que no era mucha; pero aun así, más le hubiera valido emplearla en componer mayor número de obras, que no en señalar con tanta insistencia las faltas de los demás. Murió en 1828, y en sus cartas y papeles no hay indicio de que conociera a Byron, a Goethe ni a Schiller, de modo que bajó al sepulcro creyendo que Goldoni era el primer poeta de su tiempo.

Més tard Gabriel passa a treballar a casa d’una comtessa a qui s’identifica amb el motiu «Amaranta». Pertany a un grup de nobles molt «campechanos», que de tant en tant confraternitza amb el poble i a qui agrada freqüentar la faràndula, els toros i els «tablaos». Ja es veu que les aficions dels Borbons venen de lluny. Gràcies a aquests contactes el nostre heroi té l’oportunitat de viure de primera mà els fets coneguts com «El proceso de El Escorial», en els quals el primogènit reial (el futur Ferran VII) conspirà contra els seus pares. El llibre deixa entendre que entre les classes populars el conspirador era molt més estimat que els reis o que el primer ministre Godoy, a qui deien de malnom «el choricero». També Napoleó semblava gaudir (encara) de bona premsa i tenia el país pendent que conquerís els veïns atlàntics amb l’esperança que després ens permetés annexionar-nos-en una part.

La trama d’intrigues amoroses i polítiques té com a centre una representació privada de l’obra «Otello»; però no l’original que es coneix universalment, sinó una adaptació espanyola de la pitjor qualitat.

(…) era una detestable traducción que don Teodoro Lacalle había hecho del «Otello» de Dulcis, arreglo muy desgraciado del drama de Shakespeare. A pesar de la inmensa escala descendente que aquella gran obra había recorrido, desde la eminente cumbre del poeta inglés hasta hasta la bajísima sima del traductor español, conservaba siempre los resortes dramáticos de su origen, y la impresión que ejercía sobre el público era siempre asombrosa.

A «La familia de Carlos IV» apareix per primer cop la costurera Inés, que serà l’objecte amorós en les futures aventures de Gabriel de Aracil. Apart del seny que li falta al seu enamorat i d’altres virtuts que es consideraven desitjables a l’època, es deixa entendre que la noia és filla secreta d’alguna dama de llinatge. Espero que aquest element fulletonesc no vagi més enllà per a benefici de tots.

Coses que m’han cridat l’atenció: que el femení de «histrión» sigui «histrionisa» i que una monja es digui «madre Circuncisión».

EN 1.1: Trafalgar

D’entre els desafiaments que el confinament ha propiciat, potser cap de tan ambiciós com l’inici de la lectura dels Episodios Nacionales galdosians. Tres motius podria al·legar per justificar-me, començant pel meu interès per la novel·lística del segle XIX i continuant per una ignorància sobre la història espanyola que mai no és tard per reparar. Però el motiu més simple és que tinc el volum a casa, heretat del meu pare, amb les dues primeres sèries dels Episodis (1818 pàgines de paper bíblia) que sembla que m’hagin estat esperant des de fa molt més del que aquests dos mesos augurarien.

Galdós escriu «Trafalgar», el primer episodi de la primera sèrie, l’any 1873, als 30 anys i amb tres novel·les prèvies publicades. En ella es presenta el personatge de Gabriel de Aracil, que protagonitzarà tota aquesta sèrie (amb l’excepció de «Gerona»), un adolescent gadità, que té 14 anys en el moment de l’acció (octubre de 1805). Gabriel és un orfe d’origen humil que és acollit pel capità de la marina retirat don Alonso Gutiérrez de Cisniega i la seva família. En escollir aquest narrador, Galdós aconsegueix combinar la veu d’un autèntic membre del poble amb el vernís culte que li han proporcionat els seus amos d’adopció; però també, hem de pensar, que l’han civilitzat les altres experiències de la seva vida, ja que la narració ens és presentada des de la perspectiva de la vellesa del personatge.

El llibre, com ja s’anuncia des del títol, s’ocupa quasi exclusivament de la famosa batalla naval que enfrontà francesos i els seus aliats espanyols amb la flota anglesa. Serà aquest atrotinat don Alonso el que (literalment) embarcarà Gabriel en un dels vaixells participants, tot i que em xoca que un militar retirat i el seu criat adolescent ho tinguin tan fàcil per ficar-se al bell mig d’un dels enfrontaments àlgids de l’època, quan en realitat és previsible que fessin més nosa que servei en aquella batussa.

En narrar la batalla des del punt de vista inexpert i confós de Gabriel, Galdós apropa l’experiència al lector i li estalvia la perspectiva omniscient amb la que solem abordar la Història. Tampoc els personatges històrics intervenen directament (tret d’un breu cameo del brigadier Churruca), les seves accions sempre són referides per tercers amb el que ens queda la sensació que ho estem contemplant tot entre bambolines (que és la manera habitual pel comú dels mortals).

M’ha semblat interessant com l’inexpert Gabriel, a les portes de la batalla, descobreix dins seu l’ardor patriòtic que fins el moment desconeixia. «Pero el momento que precedió al combate comprendí todo lo que aquella divina palabra significaba, y la idea de nacionalidad se abrió paso en mi espíritu, iluminándolo y descubriendo infinitas maravillas, como el sol que disipa la noche y saca de la obscuridad un hermoso paisaje. Me representé a mi país como una inmensa tierra poblada de gentes, todos fraternalmente unidos…» Us estalvio el paràgraf següent, ple de retòrica tronada sobre el significat del concepte «pàtria», que no sé si atribuir a l’autor o al personatge. Per fortuna, un cop consumada la ràpida derrota, quan els britànics ocupen el vaixell Trinidad, el narrador descobreix que, contra el que sempre havia imaginat, els enemics també són éssers humans:

Cuando vi el orgullo con el que enarbolaron su pabellón, saludándole con vivas aclamaciones; cuando advertí el gozo y la satisfacción que les causaba haber apresado el más grande y glorioso barco que hasta entonces surcó los mares, pensé que también ellos tendrían su patria querida, que ésta les habría confiado la defensa de su honor; me pareció que en aquella tierra, para mi misteriosa, que se llamaba Inglaterra, habían de existir, como en España, muchas gentes honradas, un rey paternal, y las madres, las hijas, las esposas, las hermanas de tan valientes marinos, los cuales, esperando con ansiedad su vuelta, rogarían a Dios que les concediera la victoria.

Com a novel·la «Trafalgar» no és gran cosa: un seguit d’aventures atzaroses i uns personatges episòdics que alternen el to heroic amb les gracietes del sainet. Encara és aviat per passar comptes amb Galdós, però ja apunta maneres, tant en la concisió del detall, com en les mostres d’humor.

Me parece que aún estoy viendo a aquella respetable cuanto iracunda señora con su gran papalina, su saya de organdí, sus rizos blancos y su lunar peludo a un lado de la barba. Cito estos cuatro detalles heterogéneos, porque sin ellos no puede representársela mi memoria. Era una mujer hermosa en la vejez, como la Santa Ana de Murillo, y su belleza respetable habría sido perfecta, y la comparación con la madre de la Virgen exacta, si mi ama hubiera sido muda como una pintura.