Un (altre) resum del 2010

 

En arribar aquestes dates
fer un resum és el que cal
que el dimoni de les llistes
a la vida aporta sal

Em permetré l’exercici
de contemplar-me el melic
no voldria enganyar-vos
el que sóc és el que escric

I per fer-ho tot canònic
afegiré un munt de links
que la Clídice s’enfada
si no n’hi ha 25

L’Alícia va donar guerra
potser encarà en donarà
Dickens cueja amb força
més enllà de l’undemà

Hi ha hagut temps de costellades
d’ateneus i de Sant Llops
hem festejat la fillola
i hem gaudit ser part d’un tot

Vàrem viatjar fins a Itàlia
per veure que es cou allà
en Fabrizio i la Maria
bella màgia ens van deixar

També fórem a Alemanya
el cor d’Europa se’n diu
si no és gaire encisadora
de connexions en té un niu

Quan fallaren les neurones
vaig acudir als meus records
als metros, a les patates
i a altres procediments bords

En Foster fou un fracàs
no sabeu pas com m’irrita
ho intentaré l’any vinent
la tardor ja és infinita

Però no tot ha estat tan trist
també he buscat alegria
i estic força satisfet
d’alguna beneiteria

Mentrestant tinc un nebot
que du de nom Adrià
i com era de preveure
és el més bonic que hi ha

I no voldria oblidar-me
encara que no es percep
res d’això seria possible
sense que hi fos en...

Procuraré esforçar-me
(alguns no en tenim mai prou)
per continuar distraient-vos
Que tingueu feliç any nou!

Amb barba i bigoti

Caldrà que demani disculpes d’entrada per un error de pes que vaig cometre en un apunt anterior, quan vaig parlar dels viatges per Europa de Dickens. Havia dit en aquella ocasió que les estades del 1846 a Itàlia i Suïssa foren la darrera relació del novel·lista amb el Continent, quan res s’allunya més de la realitat.

L’any 1853, un Dickens exhaust i malalt saltà el Canal i es refugià a Boulogne per concloure la redacció de “Bleak House”. A la tardor del mateix any passà vuit setmanes a Suïssa i Itàlia en companyia de l’artista Augustus Egg i d’un amic recent de nom Wilkie Collins.

Collins (1824-1889), dotze anys més jove que Dickens, fou un novel·lista i dramaturg especialista en obres “sensacionals”, plenes de truculència i de misteri. Considerat com el pare de la novel·la policial a l’anglesa, llibres seus com “La dama de blanc” o “La pedra de lluna” continuen essent un entreteniment d’allò més recomanable. El jove escriptor era tot un hedonista, amant de les dones, el vi i el bon menjar, la companyia ideal per a un Dickens sempre necessitat de vida social. Collins publicà algunes de les seves novel·les a la revista de Dickens, junts escrigueren relats i obres de teatre, i la seva amistat només s’estroncaria amb la mort del segon.

D’aquesta època daten el bigoti i la barba caprina que solem associar amb la imatge canònica de l’escriptor. Dickens no era pas un vell, a penes havia fet 40 anys, però el seu rostre delatava el pes de l’experiència, tant en les bosses sota els ulls com en les marcades línies d’expressió. La màscara de pèl facial li conferia un aire de petimetre afrancesat, tot dissimulant-li l’edat, i aquesta seria la imatge que conservaria fins al seu prematur final.

En tornar del continent va realitzar la primera lectura pública de les seves obres a benefici de l’Institut de Birmingham i els Midlands. L’èxit fou absolut i animà l’autor a continuar per aquesta senda que ocuparia la darrera etapa de la seva vida i de la qual en tornarem a parlar aviat.

El desembre de 1853 publicà al seu “Household Words”, “The Child’s History of England” (La Historia d’Anglaterra per al Nen”). Dickens, mai no es va distingir pels seus coneixements d’història i tota la crítica coincideix en qualificar aquesta obra entre les més fluixes de l’autor. Des de les pàgines de la seva revista continuà amb les seves diatribes reformistes, tot advocant per millorar les condicions higièniques dels habitatges (una de les seves filles havia emmalaltit de còlera) o criticant la desorganització amb la que es duia a terme la guerra de Crimea. No endebades data d’aquesta època la seva novel·la que més s’ocupa de la situació del proletariat: “Hard Times” (o Temps difícils).

Poc abans de tornar a partir cap a París, rebé una carta de Maria Beadnell, el seu primer amor de joventut, ara casada i amb dues filles. Un Dickens il·lusionat per reviure l’apassionament del passat la convidà a sopar junt amb el seu ensopit marit, només per comprovar que Maria havia esdevingut una dona grassa i vulgar, indistingible de la seva pròpia muller. Reflectiria aquest desencís en un episodi del seu proper llibre, una novel·la sobre un home que no es feia responsable de totes les desgràcies que li succeïen i que s’havia de titular “Culpa de ningú”. Aquest projecte esdevingué finalment l’estupenda “Little Dorrit”.

Empatx

Disculpeu que em prengui un dia de descans.

Somnis nacionalistes

A dia d’avui suposo que cap dels meus lectors ignorarà que Mario Vargas Llosa ha rebut el Premi Nobel de Literatura (collita del 2010) i que també acaba de publicar una novel·la anomenada “El sueño del celta”. Les dues notícies s’han interconnectat estretament, sobretot pels que pasturem a EL PAÍS, fins el punt de fer pensar que el premi el rebia per aquest llibre.

“El sueño del celta” intenta explicar la trajectòria vital d’un personatge tan fascinant i poc conegut a casa nostra com és Roger Casement: aventurer, diplomàtic britànic, poeta, homosexual, fustigador dels pitjors excessos del colonialisme, adepte tardà al nacionalisme irlandès, jutjat i afusellat com traïdor en plena Primera Guerra Mundial.

Malgrat l’interès del personatge, més enllà de la seva relació crítica amb les explotacions del cautxú de l’Alt Amazones peruà, no queda gaire clara l’elecció de Vargas Llosa per una figura de tendències independentistes, quan és sabuda la seva poca simpatia amb els nacionalismes. O, millor dit, amb segons quins nacionalismes. El cert és que la narració és molt respectuosa i fins i tot empàtica pel que fa al tractament del vessant sobiranista de Casement

La novel·la s’estructura de forma (avui dia molt) tradicional, entre els últims moments de Casement a la presó de Pentonville abans del seu afusellament i els records de les seves experiències al Congo, al Putumayo i durant la seva campanya d’alliberament irlandès. Toca qüestions tan importants com són la monstruositat del colonialisme i, de retruc, els límits de la maldat humana; però, com sol succeir quan el protagonista és una figura històrica, el relat es veu encotillat pels fets objectius que han quedat enregistrats. Les llibertats que es pren Vargas en imaginar els somnis del seu heroi o en crear algun personatge des del no res, es contemplen sempre sota un prudent sospita.

“El sueño del celta” es sosté sobretot per l’interès que desvetlla el seu protagonista, però no deixa de ser una ficcionalització competent de dades documentals. No trobarem aquí quelcom similar a la magistral elaboració d’un edifici narratiu a partir del marc històric de la dictadura de Trujillo que fonamentava l’excel·lencia de “La fiesta del chivo”. Fins i tot, i perdoneu la maligna sospita, podria ser un llibre escrit amb el pilot automàtic posat, en el qual els becaris haguessin fet tota la feina bruta, mentre l’autor es desplaçava als llocs dels fets per a fer-se fotografiar. Malgrat la seva amena lectura i el seu emocionant final, no és una obra literària major, però sí una peça divulgativa molt recomanable.

Una qüestió que m’ha afectat personalment és la dels anomenats “Black Books”. Roger Casement, que havia esdevingut un heroi nacional i havia estat condecorat per la corona britànica per la seva denúncia de les pràctiques perverses de les indústries colonials, va caure en desgràcia quan es va descobrir la seva conxorxa amb Alemanya (en plena Gran Guerra) pel seu propòsit d’aconseguir mitjans per la independència d’Irlanda. Mentre era a la presó, un escorcoll al seu domicili va revelar l’existència d’uns diaris on relatava amb obscena brevetat l’abast de les seves aventures homosexuals. La divulgació d’aquests draps bruts segellaren la impossibilitat d’un indult. Des de llavors, els historiadors han discutit l’autenticitat d’aquests dietaris, que alguns consideren apòcrifs redactats pels serveis secrets britànics. El debat a dia d’avui no s’ha tancat: el nacionalisme irlandès, d’arrels summament catòliques, s’ha resistit a acceptar la sexualitat transgressora d’un dels seus adalils; i, mentrestant, els adeptes als “gender studies”, acullen Casement com a un precursor.

Com és natural, m’emprenya que en el mèrit o el demèrit de la trajectòria vital d’un home o d’una dona hi pesin les seves tendències sexuals per desequilibrar la balança. Tot i no compartir-la, em sembla curiosa l’opció de Vargas Llosa, qui accepta l’autenticitat dels “Black Books”, però no la seva veracitat. Segons ell, passar la nit amb tres homes i arribar als sis orgasmes només es pot classificar dins del terreny de les exageracions; per tant, decideix atribuir-ho tot al fantasieig del redactor. Jo no n’estaria tan segur.

[Ara parla el perepunyetes: deixeu-me dir que algunes expressions emprades dins del llibre em sonen pèssimament, com a males traduccions d’una altra llengua.

—¿Alguna novedad?
El joven negó con la cabeza. Tomó aire antes de hablar:
—Sobre el pedido de indulto, todavía (…) 

“Todavía”? No caldria dir “todavía no”?, ja que encara no hi ha una resolució definitiva en un sentit o l’altre.
 

O quan, Casement, a qui se li nega sistemàticament la higiene personal a la seva presó de Pentonville, l'interpel·la el xèrif:

—¿Siempre quiere una ducha?

 Perdoneu, però això put a un “toujours” francès com una casa de pagès.]

Al·locucions reials

Vist el dubtós paper de les monarquies dins dels règims democràtics, aquestes van optar com a estratègia per a la supervivència en fer la menor nosa possible i oferir la imatge règia que calia espera d’ells. I així fou fins que arribaren els mitjans de comunicació de masses. Com li va dir Jordi V d’Anglaterra al seu successor Jordi VI, amb l’aparició de la ràdio, per ser un bon rei ja no era suficient amb sortir bé a les fotos i muntar a cavall sense caure: calia mostrar-se carismàtic davant de les multituds.

Bé, no estic segur que Jordi V digués res d’això, però així ens ho expliquen a la pel·lícula “The King’s speech” (El Discurs del Rei) i ho haurem de donar per bo, que tampoc es tracta de ser molt primmirat amb el gènere històric. El film ens presenta el Duc de York, familiarment conegut com a Bertie, un home tímid i amb lleugers problemes de quequeig, qui, degut a l’abdicació del seu germà Eduard VIII, es trobà inesperadament coronat com a rei dels anglesos. El guió se centra en la seva lluita per superar les seves mancances oratòries ajudat per un particular logopeda australià i té el seu moment culminant en el crucial discurs a la nació amb motiu de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Igual que el gelat de vainilla, el film no desplaurà ningú, però tampoc serà causa de cap entusiasme. El director, Tom Hooper, especialitzat en sèries de TV de qualitat com la dedicada a Elisabet I, ho ha filmat amb correcció, l’ambientació és impecable, la banda sonora va plena de “hits” de Mozart i Beethoven, i els actors britànics tothom sap que són immillorables, sobretot si es diuen Derek Jacobi o Michael Gambon, sense desmerèixer però a Helena Bonham Carter, Claire Bloom, Timothy Spall o Anthony Andrews. Geoffrey Rush, en el rol del logopeda, fa una de les seves composicions d’excèntric, però molt més mesurat que en altres ocasions. I el sòlid, fiable i sempre tan poc sobreactuat Collin Firth fa una estupenda creació del protagonista. Diuen que potser el nominaran a l’Òscar i no seria immerescut.

Pel·lícula digestiva que, malgrat el seu conflicte dramàtic de baixa intensitat, satisfà perquè ens agrada comprovar de tant en tant que la reialesa també té (una mica de) cor i perquè les cintes d’assumpte històric sembla que ens fan més savis. Vista la unànime aprovació de la crítica, no fóra estrany que li caigués l’Òscar. D’aquí un any, però, haurà estat completament oblidada.

Tal com érem

L'esperit dels Nadals passats.

Bones festes!

Fruita de temporada

Brutal

Sí, ja sé que en termes de crítica cinematogràfica el qualificatiu “brutal” pot sonar fàcil i molt poc elaborat, però no se m’acudeix cap de més adequat per resumir en un sol mot “Balada triste de trompeta”, l’últim exabrupte fílmic d’Álex de la Iglesia. I, sense que serveixi de precedent, caldrà prendre aquest adjectiu en un sentit plenament elogiós, perquè després del seu flirteig amb el cinema més convencional a “Los crímenes de Oxford” (flirteig que no crec que convencés ningú, llevat de l’Acadèmia), el director basc torna als seus orígens amb la pel·lícula potser més brillant de la seva carrera.

Emparentada temàticament amb l’antipàtica “Muertos de risa” i amb una estructura que recorda molt l’engrescadora “El día de la bestia”, “Balada triste…” va un pas més enllà en l’exploració que fa de la Iglesia de la nostra realitat en clau de gran guinyol. Impecable pel seu repartiment de secundaris de luxe i pel seu disseny de producció mil·limètric, no deixa de resultar estrany que un film que explota l’extrema lletjor amarronada dels primers anys 70 del franquisme sigui tan llaminer de veure.

I això que, si s’analitza fredament, els personatges són arbitràriament inconsistents, els diàlegs sonen esquemàtics i el guió (obra del propi director) conté més forats que un colador. Curiosament, aquests defectes que podrien enfonsar qualsevol altra pel·lícula aquí es mostren irrellevants davant la força i originalitat del que es mostra. L’estratègia del director és clara: busca expressar la seva ràbia a través d’imatges potents i no l’importa forçar qualsevol versemblança per aconseguir-ho. I a fe que se’n surt amb matrícula d’honor.

Ja el principi de la pel·lícula és fulgurant, començant per aquell tediós seguit de rètols sobre fons negre que anuncien els diversos patrocinadors que aquí es resol amb un gag brillant. Segueix un pròleg tenebrós i màgic, ambientat durant la Guerra Civil, que conclou amb un dels plans més bells que pugui recordar. I a continuació uns títols de crèdit per treure’s el barret on, al ritme cansí d’una marxa de Setmana Santa, van apareixent en harmonia perfecta personatges com Gaby, Fofó, Hitler o Franco. I, a partir d’aquí, un no parar d’imatges d’impacte.

Amb influències que van de Buñuel a Berlanga, de Hitchcock al “Freaks” de Browning, el combinat m’ha semblat irresistible, tot i que no serà pel·lícula per a tots els estómacs a causa de la seva extrema violència gratuïta. Tanmateix aquesta violència esperpèntica no deixa de ser el reflex de la ràbia que provoca la violència soterrada d’una època de repressió, caspa i misèria moral. ¿Qui pot resistir-se a una obra que barreja sense costures els pallassos de la tele, el Valle de los Caídos, els parcs d’atraccions de tercera, les caceres del Pardo i un “almirante” volador? Brutal, repeteixo.

A més, estic segur que Álex de la Iglesia també odia els pallassos.

Una setmana a Pringles

Teatro Español a Coronel Pringles

Al principi de “Cumpleaños” (escrita el 1999, publicada a DEBOLS!LLO el 2006) César Aira fa 50 anys i confia que alguna cosa canviarà en la seva vida. Com era de preveure, res no canvia. Però uns mesos més tard descobreix accidentalment que la seva creença, sostinguda des de petit, que les fases de la lluna són produïdes per l’ombra que projecta la terra era errònia. El fet d’haver passat tota la seva vida adulta amb aquesta concepció falsa allotjada al cervell, l’indueix a reflexionar sobre com ha gestionat la seva ignorància durant els darrers 40 anys i es pregunta què ha sacrificat per donar prioritat al que li semblava important.

L’autor es troba passant una setmana a la seva ciutat natal de Coronel Pringles [No sabria precisar en quin sentit, però nèixer a un lloc anomenat Coronel Pringles ha de predestinar-te per sempre], una visita que sol fer tots els anys i que li serveix de catalitzador per desfermar un doll de consideracions d’ordre divers. Les pàgines que segueixen es podrien considerar com a balanç d’una vida que ha arribat a un punt d’inflexió i, per tractar-se d’un llibre d’Aira, hi trobarem menys ziga-zagues xocants i encontres excèntrics dels que ens té acostumats, és  un dels seus textos que tenen una estructura (i perdó per l’adjectiu tan poc “airià”) més convencional.

Això no treu que mantingui la seva originalitat de pensament i la gràcia per descriure’l i que el llibre acabi essent un dels més interessants de la seva producció, potser perquè ofereix la possibilitat de conèixer en primera persona el que pensa Aira sobre l’ofici d’escriure, sobre la gestió del viure i sobre algunes altres coses importants, com ara la mort o els taxis perfumats de Pringles.

“Como tantos, yo hice de necesidad virtud, y de esa falta de estilo mi estilo. Igual que el tiempo, el concepto de estilo es un continuo que lo cubre todo, hasta sus propias negaciones. Así es como llegué a ser un escritor conocido y celebrado. No habría podido hacerlo de todo modo, porque si hubiera querido ser como los demás habría tenido demasiado competencia, y casi todos lo habrían hecho mejor que yo. La literatura tiene esa cualidad maravillosa de ser acogedora aun fuera de sí misma (…)”

“Pero una cultura, así sea la de unos indios desnudos en la selva, tiene y tuvo siempre todo el saber que tuvo y tendrá cualquier otra. En eso soy irreductible y militante”.

 I així, entre anècdotes, observacions i reflexions va configurant sense gaire intenció la seva particular “poètica”.

“Y lo nuevo está sujeto a la ley de los rendimientos decrecientes, que yo venero. Lo que no salió en el primer intento, es cada vez más difícil que salga”.

“A la larga me di cuenta de dónde estaba el problema: en lo que se ha llamado la “invención de rasgos circunstanciales”, es decir, los datos precisos del lugar, la hora, los personajes, la ropa, los gestos, la puesta en escena propiamente dicha. Empezó a parecerme ridículo, infantil, ese detallismo de la fantasía, esas informaciones de cosas que en realidad no existen. Y sin rasgos circunstanciales no hay novela, o la hay abstracta y desencarnada, y no vale la pena. (…)

En realidad no tengo nada contra los rasgos circunstanciales. No tienen nada de malo, al contrario, les agradezco casi todas mis mejores lecturas. (…) Hay que hacerlo, no queda más remedio. ¡Pero que lo haga otro! Uno termina comprendiendo que prefiere leer a escribir. Que lo haga otro y que lo haga antes, es decir que lo haya hecho”.

“No se escriben novelas la noche antes de morir. Ni siquiera las novelas brevísimas que escribo yo; y aunque las abreviara más todavía, tampoco podría. Hay una acumulación de tiempo que es inherente a la novela, una sucesión de días distintos, sin la cual no es novela. De lo que se escribió un día hay que reivindicarse al siguiente, no volviendo atrás a corregir (es inútil) sino avanzando, dándole sentido a lo que no lo tenía a fuerza de avanzar. Parece magia, pero en realidad todo funciona así; vivir, sin ir más lejos”.

Abans d’agafar el cotxe de línia per deixar Pringles, l’escriptor s’afanya a cloure el text i, fidel al seu mètode, marca la data (18-VII-1999) per no caure en la temptació de tornar enrere. Com sol passar amb Aira, cent pàgines escasses que valen un món.

Una novel·la social

Després de la mastodòntica “Bleak House”, la següent novel·la, “Hard Times”, contrasta per la seva concisió. Apareguda en lliuraments setmanals durant l’any 1854 a les pàgines de la revista “Household Words”, que el mateix Dickens dirigia, és una novel·la atípica de l’autor en diversos sentits. Apart de la seva brevetat i la conseqüent compacitat del seu argument, a diferència de les seves altres novel·les, “Hard Times” està ambientada lluny de Londres, a la ciutat industrial de Coketown (lloc inventat que podria correspondre a Manchester) i opta per un to sever i amarg on les escasses escletxes d’humor prenen la forma de la sàtira. També és l’única novel·la de l’autor que fou publicada sense il·lustracions.

Dickens, en escriure “Hard Times”, volgué denunciar les condicions de treball de la classe obrera a les grans ciutats industrials del nord i, al mateix temps, criticar les doctrines utilitaristes de Bentham i Stuart Mill. Com a objectes de la seva sàtira utilitza l’industrial Bounderby i el mestre Grandgrind. Bounderby és un home fet a si mateix, que va donant hipòcrites lliçons d’humilitat mentre el seu cor ressec només es preocupa dels beneficis econòmics. Grandgrind defensa una pedagogia basada en els fets i les xifres de la qual en queda exclòs qualsevol sentiment. La conseqüència última dels seus ensenyaments revertirà en la infelicitat de la vida adulta dels seus fills.

Stephen Blackpool s’erigeix en el representant del proletariat. Aquest obrer tèxtil d’irreprotxable honestedat pateix al llarg del llibre un veritable via crucis que l’acosta a una figura gairebé crística. Casat amb una dona alcohòlica, de la qual no es pot divorciar per motius econòmics, enfrontat als sindicats, acomiadat pel seu patró i falsament acusat d’un robatori, acabarà morint en caure, per accident, dins d’un pou.

Enmig de tanta grisor, l’únic personatge positiu i esperançador és el de Sissy Juppe, una “filla del circ”, que davant del materialisme dels Bounderby i Grandgrind hi contraposa el poder alliberador de la imaginació.

És “Hard Times” una novel·la amb missatge que tots els seus admiradors han volgut fer seu. Així per a Chesterton era una novel·la gairebé “catòlica”, mentre que per a Bernard-Shaw era gairebé “socialista”. Però Dickens era només un liberal, no pas un socialista i molt menys un marxista. Com observava George Orwell l’any 1940, les idees socials del novel·lista no es podien titllar de revolucionàries, ja que semblava creure que tots els problemes de la classe obrera s’arreglarien quan els patrons adoptessin una actitud de paternalisme benevolent envers els seus empleats.

“Hard Times” és una novel·la aspra i fosca, amb un didactisme difícil d’amagar. No és, per descomptat, una de les meves favorites, però no deixa de ser un bon producte del Dickens madur. Es llegeix bé, dura menys de 400 pàgines, i conté alguns tresors com els mètodes didàctics del senyor Grandgrind o les faccions patrícies (“nas romà” inclòs) de la senyora Sparsit.  

Quan Edicions 62 juntament amb “la Caixa” van crear el 1982 la col·lecció “Les Millors Obres de la Literatura Universal” van escollir “Temps difícils”, en traducció de Ramon Folch i Camarasa, per a representar Charles Dickens. Seria una de les últimes novel·les de Dickens que jo hagués elegit i penso que els editors es van guiar sobretot per motius econòmics, donada la brevetat del llibre dins del catàleg de l’autor.

L'amic Espasa

El nen o l’adolescent gai que cresqués enmig del franquisme dels anys 60  ho tenia ben fotut per trobar-hi referents en els quals emmirallar-se, tan necessaris en aquesta edat crítica de l’educació sentimental. La riota i el menyspreu, en forma d’acudits fàcils i de frases de condemna que sentia al seu entorn i que sonaven definitivament lapidàries, l’advertien que el camí no seria fàcil. Aquest nen o adolescent gai buscava desesperadament algun “mon semblable, mon frére” que sancionés de forma menys o més pública el que li corria per dins. No tenia al seu abast ni a Gide, ni a Proust, ni cap altra coartada cultural. I molt menys al “tapat” i relativista Andy Warhol. Només comptava amb la limitada biblioteca del pare. Inesperadament, Perico Espasa acudí al seu socors. És a dir, al meu socors.

Perico Espasa, improbable aliat, és un dels personatges principals de ‘La “tournée” de Dios” d’Enrique Jardiel Poncela, la novel·la que us vaig comentar ahir o abans d’ahir. Però, qui és aquest Perico Espasa?

(En realidad se llamaba Pedro Cadafalch, pero medio Madrid le conocía por “Perico Espasa”, nombre de guerra al que se había hecho acreedor por cinco razones, a saber:
    1ª Porque hablaba de todo sin profundizar demasiado en nada;
    2ª Porque algunas veces daba detalles extraños de las cosas;
    3ª Porque cuantos se acercaban a él lo hacían para informarse de algo;
    4ª Porque había venido de Barcelona, y
    5ª Porque era un poco pesado.
    Otro detalle le caracterizaba: un detalle íntimo. Un detalle difícil de expresar. ¿Cómo lo diremos?…
    Lo diremos de un golpe:
    “Si Perico Espasa hubiera tenido que elegir entre una mujer y un ingeniero agrónomo, hubiese elegido al ingeniero agrónomo.”

Em pregunto si els lectors entendran les referències a la mig oblidada Enciclopedia Espasa, però la menció de l’enginyer agrònom haurà quedat clara: en Perico era homosexual i no se n’amagava. Cert que les tendències sexuals del personatge no juguen cap paper en el desenvolupament de la trama, com no sigui per subratllar la ironia que els darrers amics que li queden a Déu, després que aquest cometi “gaffes” a dojo, siguin un mentider compulsiu i un “invertit”; però almenys rep un tractament d'allò més digne.

Perquè Jardiel, com a bon home de món, parla del “defecte” de Perico, però no el condemna, i ens el presenta com a una persona eficaç i simpàtica, bon professional i estimat per tothom, malgrat el tracte una mica condescendent que li dediquen. Si tenim en compte que en aquella època l’únic destí literari dels protagonistes mariques era la depravació repugnant o el suïcidi culpable, en Perico no s’ho passa pas tan malament. No he sabut trobar cap cita a aquesta novel·la de Jardiel en els estudis sobre literatura homosexual que he llegit, com per exemple en el fonamental “De Sodoma a Chueca” d'Alberto Mira, fet que em sorprèn, ja que em sembla tota una anomalia en el context de l'Espanya dels anys 30.

A més, el novel·lista ens ofereix molt de passada un esbós del que devia ser llavors el que en dècades posteriors s’ha anomenat “l’ambient”:

Aquellos amigos eran todos tipos extraños que vestían de un modo detonante, se hacían afeitar rabiosamente tres veces diarias, hablaban con suavidad, llevaban sortijas de piedras inverosímiles en el dedo índice de la mano derecha, calzaban zapatos de telas estampadas y únicamente se lanzaban al mundo como los ratones y los serenos: aprovechando las sombras de la noche. Todos vivían en pisitos amueblados con lacas, situados en los barrios “bayswaters”, donde había —indefectiblemente— un criado, al que tomaba el pelo la vecindad, y un saloncito, que olía a claveles pochos. Y en estos pisitos se reunían de vez en cuando y, tirados como náufragos en unos almohadones, hablaban de arte y de marineros vascos, tocaban el arpa y maullaban versos, para acabar galopando por los pasillos en juegos de escondite inexplicables.

No hi trobareu en tot això cap correcció política (sí una certa gràcia en la forma d'explicar-ho), però per a un noiet confús a la recerca de punts de referència, en Perico Espasa no fou la pitjor de les companyies. Vist des del present, tot plegat pot semblar poca cosa i molt agafat pels pèls, però en temps d'extrema misèria, qui no s'ha agafat a una cita vaga i obscura o a un ferro roent?

Una altra miscel·lània per sortir del pas

Sants del dia: sant Nemesi, mr.; sant Anastasi I, papa (399-401) i mr.; beat Urbà V, papa (occità, 1362-1370); santa Fausta, mare de família mr.; santa Eva, mare dels humans.

[Disculpeu que m’hi fiqui (les qüestions del santoral no m’haurien d’incomodar), però Eva-mare-dels-humans és considerada una santa? No va ser ella qui ens va fer caure en la temptació i ens feu expulsar del Paradís Terrenal? No va ser ella la que ens va condemnar a parir amb dolor i a guanyar-nos el colesterol amb la suor dels nostres fronts? Ep, Benet!, que algú m’expliqui quins mèrits va fer per la santedat.]

—Yo pensaba que era el empacho por la cosa de las almóndigas, pobre ángel, pero de golpe se me vislumbró la antena: era que estaba en estado por la culpa del pomerania de mi cuñado.

(Julio Cortázar, “Último Round”)

Ella: Et presento el meu ex-marit: la Maria Antònia.

La meva opinió (i jo la comparteixo) és que els llibres estan plens dels mateixos errors que Internet (excepte els blocs que només són font de saviesa eterna).

(Puigmalet, segle XXI d.C.)

Les manies d’Allau: que els anglo-escrivents no sàpiguen distingir quan cal emprar “affect” i quan “effect”. O que tanta gent confongui “onomàstica” amb “aniversari”.

Consell per eliminar taques de tinta de la roba: anar a Zara i comprar-se’n una peça nova.

A un músic capaç de publicar un disc titulat “The Avalanche” li perdonaria qualsevol cosa. No em cal ser condescendent, Sufjan Stevens s’ho mereix:

Me'n recordo (XXIX)

Em recordo de la meva mare dient “Cochinchina, capital Saigon”.

Déu surt de gira

‘La “tournée” de Dios’ (1932) fou la darrera novel·la que escrigué Enrique Jardiel Poncela i la segona que ara ens proposa Blackie Libros. Com ja ens indica el títol, Déu hi té un paper preponderant, i la presència d’aquest ésser transcendent, encara que sigui en un llibre humorístic, implica forçosament una determinada posició moral. Però Jardiel creu en Déu? Pel prolix pròleg de la novel·la, es diria que sí. Un déu poc específic i, per descomptat, allunyat de beateries.

Dios no va a influir para que a un niño se le cure la tos ferina. (Eso no lo creen más que cuatro viejas de ésas que se arman un lío para cruzar las calles.)

El que Jardiel defensa és la necessitat d’un component espiritual al qual la Humanitat sembla haver girat l’esquena. L’autor escriu en els temps agitats de l’inici de la República i observa que el signe dels temps és fer ostentació d'ateisme, però que ningú no sembla satisfet i que tothom culpa els altres de la seva infelicitat. Segons ell, des que la Humanitat ha negat la possibilitat de déu i ha abraçat el materialisme, les guerres no han cessat, les crisis econòmiques s’han succeït, ha aparegut el monstre del hitlerisme i el comunisme ha creat un nou tipus d’infelicitat. La urgència per la satisfacció immediata que l’escriptor veu en els seus contemporanis té una tonada que no us serà desconeguda:

Ya el ideal es hacerse famoso en una sola noche. Y llegar a ser un escritor genial sin escribir una sola línea. Y conseguir millones apretando un botón eléctrico. Y en suma: vivir sin luchar; conseguir el resultado máximo con el esfuerzo mínimo.

Contra tot això, Jardiel hi contraposa un element transcendental que, a falta d’un nom millor, anomena “déu”. Un element al qual, en un moment de desesperació i desempar, tots ens hi veiem abocats. O així ho assegura ell; però la Humanitat no li fa cas. I Jardiel que, com a bon humorista, és un pessimista terminal, assevera que la Humanitat és cada dia més repugnant i menyspreable. Que la Humanitat li fa fàstic. I que, a sobre, ell pertany a la Humanitat. Llavors es posa a plorar.

EL AUTOR (enjugándose las lágrimas). —En resumen, señores, ni contra las derechas ni contra Dios. De ir contra alguien este libro, va contra la Humanidad.

¡Y ya es bastante!

Sí, ‘La “tournée” de Dios’ és un llibre amb “missatge”, motiu suficient per posar-lo en quarantena. Aquest fet fa que les ràfegues d’humor siguin més infreqüents que a la resta de la producció de l’autor. El relat de la fracassada gira que emprèn Déu per la Terra, començant per Madrid (que no tots els desembarcaments alienígenes han de començar a Nova York), té els seus moments de contrast absurd en confrontar la divinitat amb la sarsuela, i fins i tot algunes escenes de masses dignes d’una pel·lícula de catàstrofes; però l’excés descriptiu acaba fatigant.

Una trama paral·lela, on hi apareixen un director de diari, un novel·lista, la seva amant i el seu fill, no acaba d’integrar-se amb el motiu diví i sembla més aviat una excusa per trepitjar terrenys més frívols i airejar una mica el relat. Si a això se li afegeix un discurs més misogin del que és habitual en l’autor i la inclusió d’una escena vergonyosament antisemita, diria que no és aquesta la novel·la més recomanable de Jardiel. Malgrat moments impagables, com quan Déu es veu obligat a vestir-se de revisor de tren o quan el Papa (gelós de no ser ja la primera “vedette”) es fingeix malalt i es tanca a llegir les obres completes de Juli Verne, cal abordar la novel·la amb precaució i sempre amb el context al cap.

I malgrat tot… Malgrat tot ‘La “tournée” de Dios’ és per a mi una de les novel·les de la meva vida. Però això ja ho explicaré demà o demà passat (si no l’altre).

Comic Sans MS: balanç 2010

Vincent Connare segons disseny de "bancomicsans.com"

Fa poc més d’un any advertia els meus lectors sobre la pujant influència perniciosa del tipus de lletra Comic Sans MS en el nostre ecosistema tipogràfic. Arribats a les acaballes de l’any serà bon moment per revisar l’estat de la qüestió; però pels impacients els ho resumiré en tres paraules: no anem bé.

Recordem que la desafortunada i pueril “Comic Sans Ms” fou una invenció d’un tal Vincent Connare (a qui no goso anomenar tipògraf) en el si de Microsoft. La seva aberració veié la llum per primera vegada hàbilment camuflada al sistema operatiu Windows 95 i els seus principis no foren fàcils. Cal recordar que la tipografia, fins fa ben poc, era un art reservat a impressors i dissenyadors gràfics, i que per al públic general era una qüestió del tot invisible. Ha estat en els darrers quinze anys, gràcies a la democratització de l’edició de textos que ens han permès els ordinadors, que ara amb un simple clic puguem escollir entre un llarg menú de fonts el tipus de lletra que més ens convingui. Fou així com, gràcies sobretot al poder evangelitzador de secretàries “creatives”, mestres de parvulari i redactors de taulers d’anuncis en general, la nefasta “Comic Sans MS” va anar expandint-se com un virus maligne fins arribar a afectar tots els àmbits de la comunicació escrita.

Aviat gent de gust, començant pel mateix gremi tipogràfic, va alçar la veu d’alarma contra aquesta contaminació rampant que atemptava els fonaments del seu art. Ja des del 1999 els activistes de bancomicsans estan mobilitzats per eradicar el font nefast de la faç de la terra i llegeixo que ara preparen un documental titulat “Comic Sans or the most hated font in the world”.

I tot plegat, amb quin resultat? Fent una mirada al nostre voltant ens adonarem que la “Comic Sans MS” està perfectament integrada a l’entorn i és omnipresent en tota mena de reencarnacions des del logo d’una botiga fins les làpides funeràries. És més, a la majoria de la gent no li molesta en absolut. Fa poc una persona amiga, que considero per altra banda molt intel·ligent, em preguntava estranyada el perquè d’aquesta animadversió. Feina vaig tenir per explicar-li que no tenia res contra aquesta font, sempre que no sortís del seu àmbit natural: la retolació de joguines tòxiques de les que es venen als basars de “Tot a 1 € i més”.

 
Amb absoluta falta de justícia poètica, Vincent Connare, enlloc d’haver estat confinat a l’Illa del Diable, condemnat a embrutar les parets de la seva cel·la amb grafits de la seva creació, és acollit allà on va com si es tractés d’una estrella del rock, la Lady Gaga de la tipografia, en una mostra més de la imperant adoració a tota mena de freakismes.

Però ja no és només que els creadors de tendències i els artistes més a l’última comencin a reivindicar-la com a exemple de retro-chic, sinó que respectables logopedes sostenen que és un tipus de lletra molt adequada per a persones amb problemes d’aprenentatge o dislèxia. Hi ha també pedagogs, adeptes al corrent d’evitar esforços a la canalla, que defensen el seu ús als parvularis. I fins i tot els més agosarats proposen prolongar-lo fins als estudis universitaris.

 
És sabut que la “Comic Sans MS” no és apta per textos llargs, ja que fatiga el lector amb la seva estructura desllorigada; però donat que el jovent actual té un marge d’atenció sota mínims i és incapaç de llegir textos que superin els 140 caràcters de Twitter, alguns experts proposen utilitzar aquesta tipografia com barem per a mesurar la longitud ideal de qualsevol tipus de missatge.

Les previsions de l’Observatori Tipogràfic Internacional (I. T. O.) no són gens optimistes: la utilització de la “CS” continuarà creixent durant els propers anys en detriment de tipografies més tradicionals fins a estabilitzar-se en un 90% a partir de l’any 2019. Pel camí s’extingiran fonts tan tradicionals com la Bodoni (2015), la Garamond (2016) o la Gill Sans (2018). L’aproximat 10% restant cal atribuir-lo a l’existència de petites bosses d’irreductibles tipògrafs que armats d’Helvètiques i Times New Roman resistiran a mort.

A la llarga, però, la tipografia de la dissidència, un cop perduda la memòria històrica, veurà reduïda la seva expressió a les Arials, les Georgies i les Verdanes i la resta del món somriurà feliç entre missatges multicolors escrits en enormes Comic Sans majúscules.

La mort de Jo

 Jo, segons Mervyn Peake.

Jo, el noi escombraire, el més pària entre els pàries, que ni tan sols mereix el benefici d’un cognom, és un dels personatges crucials de “Bleak House”, tant en la seva qualitat de testimoni d’un crim com en la de transmissor de malaltia. L’escena de la seva mort potser no ens provocarà a hores d’ara cap empatia, però quan Dickens va posar-se a fer lectures en públic, aquest fragment assegurava un veritable desbordament lacrimal. Segurament no és un triomf literari, però sí que és un triomf retòric:

—Senyor, és hora d’anar-me a aquell cementiri —respon amb una mirada forassenyada.
—Jeu i digue’m. Quin cementiri?
—Allà on van enterrar-lo, ell que havia estat tan bo amb mi, que s’havia portat tan bé amb mi. Senyor, és hora que em portin en aquell cementiri i voldria que em posessin al seu costat. Vull anar allà i que m’enterrin. Sovint em deia: “Jo, avui sóc tan pobre com tu”. Això deia. Vull dir-li que ara sóc tan pobre com ell, i que he vingut per jeure al seu costat.
—Tranquil, Jo. Tranquil.
—Ai, potser no ho faran si hi vaig pel meu compte. Senyor, em promet que s’ocuparà de dur-m’hi i fer-me jeure al seu costat?
—T’ho prometo.
—Gràcies, gràcies, senyor. Caldrà obtenir la clau de les portes perquè pugui entrar, que sempre estan tancades. I hi ha un graó, que acostumava a netejar amb la meva escombra. Senyor, tot s’ha fet molt fosc. Portaran alguna llum?
—Jo, aviat arribarà.
Aviat. El carro queda desballestat i el tortuós camí arriba al seu final.
—Jo, company!
—Senyor, el sento enmig de la foscor, vejam, vejam si puc agafar-li la mà.
—Jo, pots repetir el que diré?
—Repetiré qualsevol cosa que digui, estarà bé, segur.
—PARE NOSTRE.
—Pare nostre! Sí, això ha estat molt bo!
—QUE ESTEU ALS CELS.
—Als cels, sí. Senyor, que arriba aquesta llum?
—És a punt d’arribar. SIGUI SANTIFICAT EL VOSTRE NOM.
—Santificat… el vostre…
La llum ha arribat al camí enfosquit. Mort!
Mort, Majestat. Mort, lords i cavallers. Mort, respectables reverends i reverends no tan respectables de totes les creences. Mort, homes i dones, nascuts amb la divina compassió als vostres cors. Tal com solen morir tants cada dia al nostre voltant.

Programa doble

El mite que assegura que mai no miro la televisió aviat se n’anirà en orris. La tarda del dissabte, sense gaire ganes d’allunyar el cul del sofà ens vam empassar dues pel·lícules a la (no tant) petita pantalla. I ni tan sols ens vam molestar en escollir-les, tal era la nostra mandra: vam acceptar el que passaven en aquell moment al canal Cinematk.

La primera, “Le voyage du ballon rouge” (2007) del taiwanès Hou Hsiao-hsien, és un encàrrec del Museu d’Orsay en homenatge al film d’Albert Lamorisse “El globus vermell”. Si no recordo malament, el vaig veure al cinema Atlántico (siempre apto), i mai no oblidaré els seus blaus i vermells saturats de color sota els cels de París.

Aquesta reencarnació contemporània és decididament d’art i assaig, sense guió, amb plans llargs, so directe i anècdota escassa. La història se centra en el pis d’una atribolada Juliette Binoche (a quantes pel·lícules intervé aquesta senyora al llarg de l’any?) i en les seves relacions amb un fillet molt assenyat, la cangur xinesa, la professora de piano i uns veïns aprofitats. És una peripècia domèstica anodina, però plena d’anades i vingudes. Abunden escenes de carrer on els arxiconeguts paisatges parisencs estan contemplats amb l’estranyesa d’uns ulls forasters i l’embadocament autista que sembla propi dels orientals. Tot plegat pot sonar a llauna superlativa i malgrat tot, si s’arriba a entrar en el joc (jo hi vaig entrar), t’hi podries passar les hores veient com la vida dels altres discorre, mentre la de l’espectador roman en “stand by”.

Però el plat fort arribà amb la segona part del programa, “The Host” (2006) del director sud-coreà Joon-ho Bong, una pel·lícula de la qual havia sentit dir coses bones, però que havia deixat de banda a causa del gènere al que està adscrita (faig cara de ser aficionat als films de monstres mutants?).

I sí, “The Host”, sobre el paper (i sobre la pantalla), és una pel·li de monstre amb vocació poc transcendent de sèrie B o d’alguna lletra més avançada de l’alfabet; però no deixa de ser una raresa, potser pel simple fet que no passa a Nova York i els estilemes del gènere, lliures de les rigideses marcades per Hollywood, són alegrement subvertits. La criatura maligna que habita al centre de la pel·lícula és el resultat d’uns vessaments tòxics al riu (fins aquí, res de nou); però, en contra de la tradició, no se’ns amaga l’ou fins l’apoteosi final, com se sol fer, i des de les primeres i memorables escenes sabem quina pinta gasta. I quina criatura tan ben dissenyada! Potser no és tan terrorífica com la d’Alien, però fa goig de mirar-la, tan activa i tan acrobàtica ella!

A “The Host”, l’enfrontament clàssic entre la comunitat i l’ésser anòmal que l’amenaça, redueix l'àmbit comunitari al d’una sola família, la dels propietaris d’una parada de “txutxes” i piscolabis a la vora del riu. Es tracta d’una família decididament poc heroica, però que treu el millor de si mateixa quan algun dels seus membres es troba en perill. Aquest element familiar recorre tot el guió i, sense donar-li més importància de la necessària, toca temes de mort i resurrecció que transcendeixen la mera anècdota.

L’extrem orient és font de perpètues perplexitats i la seva curiosa manera de barrejar comicitat amb tragèdia ofereix escenes que només sabria trobar al cinema més negre de Berlanga: on s’és vist que un dramàtic funeral derivi en riallades compulsives per part de l’espectador?

Hi ha també a la pel·lícula un element de denúncia i sàtira sobre la manipulació informativa dels mitjans de comunicació. No és pas el que més m’interessa de “The Host”, d’altres ho han fet millor. Em quedo amb aquesta barreja de drama familiar amb monstre incorporat, amb la molt calculada dosificació dels elements del guió, amb el brillant joc visual que ofereixen els ponts i les clavegueres del riu que deu de passar prop de Seul. I també, no cal negar-ho, amb aquests moments de poesia filmada que ens arriben de tant en tant, com qui no vol la cosa. (Quin magnífic final!)

A l’inici, ben poc motivats, ens havíem dit “mirarem com comença i després ho deixem córrer”; però només calgueren un parell d’escenes per ser incapaços de desenganxar-nos. Poc ens esperàvem que ens entretindríem tant amb un producte que, sobre el paper, semblava tan genèric. Vivament recomanat a tothom que vulgui passar una enriquidora estona sense por a la barreja de registres incongruents. Un regal inesperat!

Maternitat

Al principi són només tres veus adolescents que parlen en la foscor d’un sanatori abandonat, un llarg diàleg incorpori, gairebé beckettià, que explica com es van conèixer els tres protagonistes. Només cent pàgines més tard comença la veritable novel·la.

Ora, una dona madura, que s’acaba de separar del seu marit Ilan, ha planejat una excursió per Galilea amb el seu fill Ofer, tot just llicenciat dels tres anys de servei militar obligatori. Inesperadament Ofer s’allista voluntari per participar durant 28 dies en unes escaramusses a la frontera amb el Líban. Ora, que havia recuperat el seu fill sa i estalvi, comença a patir de nou per la seva vida i, per conjurar la possibilitat de males notícies, emprèn l’excursió prevista acompanyada pel seu amic Abram, a qui fa molt de temps que no veu. El seu vagareig per Galilea i els records del passat que lentament es van desvetllant formen l’espinada de “Tota una vida”, la novel·la de l’israelià David Grossman que acabo de llegir.

El llibre és en primer lloc el retrat d’una dona, Ora, que anirem coneixent de cos sencer, tant pel seu pensament com per les seves accions, pels seus records i les seves sensacions, amb el contrapunt constant d’Abram que oferirà el seu esporàdic punt de vista per no condemnar la narració a un llarg monòleg. La història d’Ora, d’Ilan i d’Abram és complexa i commovedora, una mena de triangle a la “Jules et Jim” de l’Orient Mitjà, amb paternitats canviades, sentiments de culpa i traumes post-bèl·lics; tot i que el llibre ens la va lliurant amb comptagotes, en un crescendo emocional molt reeixit.

Però “Tota una vida” és moltes coses més, com el mateix títol ja ens adverteix, i en una prosa que contínuament salta de l’interior a l’exterior i viceversa, ens parla també de les dificultats per constituir una família i de les aliances que s’estableixen en el seu si, del goig i la por de criar un infant, del buit que queda quan els fills es fan adults i reclamen la seva independència. I, de forma inevitable en un text escrit a Israel ara mateix, es parla també del que significa viure en estat de guerra permanent i, des de postures poc radicals, es descriu lúcidament la viciada relació amb els veïns àrabs. Encara podria afegir a les virtuts del llibre la seva precisa descripció del paisatge, que comunica a la vegada la seva bellesa i la commemoració de tanta guerra i tanta mort; o l’eficàcia de les seves escenes eròtiques, fita gens menyspreable.

“Tota una vida” és un llibre ambiciós, important, i de tots els reptes als que s’enfronta s’en surt amb èxit, però (ai!, per què sempre hi ha d’haver un però?) el seu autor crec que té un gran defecte: el de no saber aturar-se a temps. Com diuen els britànics, un excés de coses bones pot ser contraproduent. I en una novel·la de més de 800 pàgines, val més no abusar d’un sol registre més enllà del que és raonable, per no caure en el pecat de la redundància.

Malgrat tot, el tema de fons, vell com la humanitat, la tragèdia de la mare que ha estat criant amorosament el seu fill dia a dia, any rere any, per adonar-se de sobte que el que ha estat fent és contribuir amb un peó més a la maquinària de la guerra, té un abast universal. “Tota una vida”, en aquest sentit, és una aportació tan vàlida com contundent.

Una nota final de l’autor adverteix que el 12 d’agost de 2006, quan ja tenia la novel·la pràcticament escrita, el seu fill Uri va morir en una operació militar al sud del Líban. Aquest fet extraliterari no fa el llibre ni millor ni pitjor, però omple la seva lectura d’inquietants ressonàncies.

[“Tota una vida” de David Grossman ha estat editada enguany per Edicions 62 i en castellà per Lumen sota el títol “La vida entera”. Curiosament, en anglès es diu “To the end of the land”; però l’original hebreu es podria traduir com “Dona que fuig de la notícia”. Coses de les editorials.]

El dimoni de les llistes: programa d’actes

Alguns dels actes als que assisteix Déu durant la seva estada a Madrid, segons “La ‘tournée’ de Dios” d’Enrique Jardiel Poncela:

Giras a El Escorial, a Toledo, a Segovia y Aranjuez.
Excursiones a Gredos y Guadarrama.
Recorrido a pie y de noche, bajo la luna, del Madrid viejo.
Contemplación de la caída de varios suicidas por el Viaducto.
Visita y paseo por los túneles del metro.
Conciertos.
Veladas teatrales con versitos de Marquina. (¡Al fin!)
Carreras a pie de campeones de cross.
Carreras a pie de sindicalistas perseguidos por guardias.
Simulacro de incendio del quiosco de El Debate.
Maniobras militares.
Ejercicios de bomberos.
Fiestas de sociedad.
Sesiones en la Cámara de los Diputados. (Nota cómica).
Reparto de comida a los pobres.
Reparto de bebidas a los ricos.
Whiskies de honor en varios cabarets.
Asistencia a un concurso de alpinismo en las calles en reparación, con premios.
Paseo por el Jardín Botánico con detención en cada árbol y lectura de la tarjeta clasificadora.
Recepción en la Academia de la Historia y visita a la Casa de Fieras.
Pugilato de cantos regionales en la Plaza de Toros.
Corridas corrientes.
Corridas extraordinarias con cogidas de toros preparadas.

Mad men, Mad women (2 de 2)

La voluntat que té "Mad men" d’escriure una crònica de temps passats obliga a detenir-se en estampes de determinats rituals (com ara un part, una festa escolar o un sopar de matrimonis), encara que sigui en detriment de l’eficàcia narrativa de la sèrie. De vegades sembla que estem mirant l’History Channel més que una telenovel·la.

L’aspecte que més es subratlla entre l’ahir i l’ara és la diferència d’estatus de la dona en el món del treball, i en la societat en general. El seu paper de submissió, que en alguns casos entra de ple en la humiliació, crec que és històricament correcte, tot i que es troba a faltar algun personatge femení que no actuï com a pura víctima i que faci ressò del naixent moviment feminista dels 60. Suposo que, si la sèrie es prolonga suficientment, els guionistes hi pensaran en un moment o altre. 

Els problemes racials s’aborden de forma tangencial, sempre des de la perspectiva blanca. Els escassos secundaris de color rarament tenen l'oportunitat d'expressar-se, tot i que Carla, la minyona dels Drapper, va adquirint presència a mesura que avança la sèrie. La “qüestió” homosexual queda ben representada per un “tapat”, reprimit i torturat, que treballa a l’agència. Menys creïble històricament és un “beatnik” europeu, que parla com un agent de KAOS, i surt de l’armari despreocupadament entre l’astorament dels seus companys de feina.

Un cop es deixa de banda tot l’embolcall entre antropològic i estètic, la dramatúrgia de “Mad Men” avança a un pas no sé si anomenar-lo majestuós o letàrgic, inusual en les sèries actuals. El material argumental de base és l’habitual als colobrots: un passat per amagar, fills il·legítims, adulteris, maniobres de poder, addiccions, naixements i morts; però tot exposat amb parsimoniosa gasiveria que, si no fos perquè ens podem programar els capítols al nostre gust i no hem d’esperar una setmana per veure la continuació, potser acabaríem malalts d’anticipació.

L’arc que dibuixa cada personatge és de llarguíssim abast i exigeix una atenció contínua perquè poden passar molts episodis sense fer-se evident, en una latència a penes insinuada, que pot saltar fàcilment d’una temporada a una altra. No sé fins a quin punt aquesta lentitud en el desenvolupament s’adiu amb la urgència de l’arquetip de l’espectador actual, però és un fet que la sèrie té audiència i compta amb el recolzament de gran part de la crítica.

No negaré que molts dels que treballen a la fictícia agència Sterling Cooper resulten tenir vides interessants i fins i tot intrigants i que alguns dels actors són un regal pels sentits (com January Jones (doble perfecta de Grace Kelly), la cucurbitàcia Kristina Hendricks i, ai!, Jon Hamm (doble perfecte de si mateix)); però, a diferència del que em passava amb “Six feet under”, aquí se m’ofereixen molt poques nanses per simpatitzar amb ells. No existeix per tant, per a mi, una clara implicació sentimental que expliqui l’èxit de “Mad men” a un nivell poc racional. Aventuraré dos trumfos complementaris que avalarien l’estatus del serial: per una banda el caramel visual que pot satisfer els omnipresents cercadors de tendències, els miners del “vintage” i de la tonteria de les modes, que proliferen a l’ecosistema global; per l’altre, els pacients degustadors d’estratègies narratives inusuals, que potser confonen la lentitud i el cripticisme amb la profunditat. Dos tipus de públics diversos, però no excloents.

Sigui com sigui, em prometo que aquesta serà la darrera sèrie a la que m’enganxaré mentre encara estigui en curs. No vull hipotecar la diversió dels meus propers anys en un projecte de resultats finals incerts, on tant hi pot cabre l’excel·lència futura, la decadència gradual o un inacabable anar fent.

Mad men, Mad women (1 de 2)

“Mad men” pertany a un gènere de sèrie televisiva ben establert, el que gira entorn del dia a dia d’un grup professional determinat (siguin metges, advocats, periodistes o policies) i el de les seves famílies i coneguts. Part de la seva originalitat resideix en el gremi escollit, el del món dels publicistes de Madison Avenue a Nova York, i el seu encert més gran és situar l’acció a la dècada dels 60 del segle XX. La conjunció de l’època i la professió dels protagonistes no és innocent, ja que aquells foren tant els anys de l’eclosió consumista com els de l’entronització de la televisió com a canal per propagar-la. Així, vista des d’un present en el qual aquell model fa algun temps que trontolla, té un valor de crònica autoreferencial, qui sap si també de balanç i de comiat.

El primer que crida l’atenció de “Mad men” és la seva molt cuidada factura visual i l’esforç evident que s’ha fet en l’ambientació, començant pels títols de crèdit, clarament inspirats en els que Saul Bass va fer per Hitchcock. En contemplar els primers episodis no es pot evitar quedar fascinat pel vestuari i els pentinats, pels mobles, pels elements d’atrezzo i per la reconstrucció impecable de locals mítics de l’època. Fins i tot juraria, i ja sé que això no és gens científic, que el repartiment ha estat escollit en raó d’unes fesomies (i uns cossos) que són típiques dels 60. Tot plegat sembla que t’estigui cridant a la cara “mira’m!”, com si les cadires, els cendrers i els bibelots fossin els veritables protagonistes.

Potser aquesta reconstrucció dels seixanta tan extremament acurada peca d’exageració. Jo, almenys, quan veig films de l’època com “The Apartment” o “Breakfast at Tiffany’s”, no em sento assaltat constantment per aquesta sensació d’estar fullejant una revista de decoració, com em passa amb “Mad men”. Dit això, és un regal delectar-se en aquestes imatges tan estèticament cuidades. No em sorprèn gens que el programa tingui un munt de seguidors de la branca frívola que s’hagin afanyat a tornar a fumar, demanin Tom Collins o Old Fashioned als seus còctel-bars de confiança i vesteixin faldilles totalment “evasé”, en el cas de les senyores.

La sèrie també pretén reflectir els fets i les maneres d’uns anys mitificats que ja comencen a esdevenir pura història (i és que, entre una cosa i l’altra, ja han passat 50 anys, que no són broma!). Després de visionar el primer episodi, vaig dir-me que allò era com un “Cuéntame”, però amb possibles. O sigui, a l’americana.

Sembla que el missatge principal que es vol infondre és la constatació de quant hem canviat, generalment per a bé. La manera de fer-ho no és gens subtil i els trets de l’època crec que s’accentuen fins a vorejar la caricatura inversemblant. L’excés de cigarretes enceses i d’alcoholisme en hores de treball em sembla que ofèn la pura lògica (tot i que són excessos que es moderen a mesura que la sèrie adquireix caràcter de culte).

[Avís als espectadors: donat que l’estat prohibeix que els actors fumin tabac de debò per no perjudicar la salut dels seus companys fumadors passius, a “Mad men” només es consumeixen cigarretes d’herba, en el sentit més literal de la paraula herba. Per cert, es nota que la pobra January Jones no ha fumat una cigarreta en la vida].

Seré breu

Encara que ho sembli, no escric sobre tot els llibres que llegeixo, sobre totes les pel·lícules que veig, sobre tota la música que escolto. Potser ho havia fet al principi d’escriure el bloc; però ara procuro cenyir-me a tot allò que com a mínim m’ha motivat una reflexió. Us estalvio per tant algunes indiferències i algunes decepcions.

Comentaré breument tres casos que, per diversos motius no crec que mereixin un apunt sencer.

“L’hort dels cirerers” d’Anton Txekhov, dirigida per Julio Manrique: l’estrena del que serà el nou director del Romea no ha estat gaire afortunada. Una versió alleugerida, gentilesa de David Mamet, presentada atropelladament i mancada de qualsevol tipus d’atmosfera. Interpretacions molt irregulars: se salven Cristina Genebat, David Selvas i Ferran Rañé. Escenografia lletja i engavanyadora, prosaica. Excés de cançons de Leonard Cohen que no venen a tomb, a més en versions molt discutibles. I per acabar-ho d’adobar, un nen “gòtic” carregat de simbolisme.

“Biutiful” d’Alejandro González Iñárritu: si a “Babel”, semblava demostrar la tesi que tot el que pot anar malament, pot encara empitjorar, a “Biutiful”, la seva primera pel·lícula sense guió de Guillermo Arriaga, el pessimisme no fa sinó exacerbar-se. Tremendisme maquillat de bones intencions, una pretesa denúncia que en la seva exageració voreja la pornografia dels sentiments, tot falsejant la realitat. Una de les pel·lícules més volgudament lletges que puc recordar: produeix un malestar físic durador. Gairebé dol que l’excel·lent interpretació de Javier Bardem estigui al servei d’una pel·lícula tan tramposa.

“La bicicleta estàtica” de Sergi Pàmies: m’ha agradat molt i, si no m’estenc, és perquè del llibre se n’ha parlat a bastament i no em veig amb cor d’afegir-hi gairebé res de nou. Efectivament, en el seu estil concís habitual, Pàmies sembla enfrontar-se a la problemàtica estabilitat de l’edat madura: aquest pedalar per no anar enlloc que reflecteix el títol. Bons relats autobiogràfics (“Quatre nits”, “El mapa de la curiositat”, “Les cançons que li agradaven a Lenin”, “Cent per cent seda natural”), experiments amb el context del llenguatge o l’estructura narrativa (“El que no hem menjat”, “Un any de gos equival a set anys de persona”, “Bèlgica”), disseccions de la relació de parella (“La dona de la meva vida”, “Tres maneres de no dir t’estimo”, “Hauries hagut d’insistir”). Per motius personals m’ha fet gràcia “Papiroflèxia”, que és una antiguia de lectura de “El Petit Príncep” (llibre amb el que tinc una relació complicada), i “Benzodiazepina” que relata el que podria ser la desvirtualització definitiva.

Se li podria retreure que sigui un llibre tan breu, que en menys de tres hores es pot enllestir, i que per tant d’entrada pot semblar poca cosa. Però com que les possibilitats de relectura són altes, ho consideraré més aviat una virtut.