Horta en sabatilles

Simplificant i molt, igual que Barcelona té Antoni Gaudí, Brussel·les pot presumir de Victor Horta que amb els seus edificis escampats per la ciutat l’imprimí una poderosa personalitat. Nascut a Gant l’any 1861 i mort a la capital el 1947, la seva llarga carrera se sol associar amb l’«art nouveau», estil del qual és un dels més conspicus conreadors. Lluny de la genialitat d’un Gaudí, Horta es mostra sempre raonable i elegant (segurament hauria abominat dels excessos decoratius d’un Puig i Cadafalch o un Domenech i Montaner).

Vaig prendre contacte amb la seva característica manera de fer als Magatzems Waucquez, actualment seu del Centre Belge de la Bande Dessinée. I fins molt més tard no vaig descobrir que l’estació central de Brussel·les, malgrat la seva aparença totalment «art déco», era un projecte seu de 1912, llargament postergat, i no inaugurat fins el 1952.

Contemplar altres mostres del talent d’Horta no és difícil, però obliga a una planificació disciplinada que només els bojos de l’arquitectura estaran disposats a assumir. Per a la resta, el més recomanable és acostar-se a l’Hortamuseum del barri de Saint Gilles. Es tracta de l’habitatge i el taller adjunt que l’arquitecte va dissenyar per ús de la seva pròpia família (matrimoni i una filla, més cambra de convidats i dormitori pel servei). És un edifici d’escassa planta i vocació vertical, que floreix màgicament entorn d’una escala central.

L’inevitable flux turístic converteix la visita en una experiència una mica claustrofòbica, però fent les degudes abstraccions no costa gaire entendre que en aquesta casa s’hi podia viure molt rebé en el sentit més burgés de la paraula. Només cal veure el dormitori de la filla a l’àtic, amb hivernacle incorporat per enamorar-se de la casa. No tot el mobiliari i la decoració són els que es trobaven aquí originalment, però sí que pertanyen a la mateixa època.

Dins del museu està prohibida la fotografia, el que potser és una benedicció, perquè ¿qui vol topar-se amb una colla de sòmines fent-se selfies davant de la llar de foc o el vitrall del saló? [Totes les imatges les he manllevat de la seva web]. No digueu que no són una delícia.

A Bruges (i 4)

Quaranta anys enrere recordo que a Bruges hi havia un modest però brillant museu Memling. Dedueixo que en l’actualitat l’han traslladat a l’edifici molt més espectacular de l’Hospital de Sant Joan, gòtic i fins i tot romànic, un dels centres sanitaris més antics d’Europa que va estar en funcionament fins l’any 1977. En l’actualitat exposa material mèdic històric, panells explicatius sobre com funcionava el centre i alguns retaules antics, al que cal afegir una farmàcia restaurada del segle XVII que va estar en funcionament fins fa quatre dies.

De totes maneres, el motiu principal de la visita és veure els magnífics Memlings presents (cinc, si no m’he descomptat). La seva barreja de realisme i transcendència representa el súmmum de la pintura religiosa que puc suportar sense efectes secundaris. Es tracta en qualsevol cas d’obres mestres que no requereixen explicació, però sí contemplació. O sigui que callo.

«A Bruges» («In Bruges») és també un film de culte de Martin McDonagh, una comèdia negra i criminal que no s’assembla a cap altra. Conté interpretacions memorables de Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes, una preciosa banda sonora de Carter Burwell, meravelloses imatges de la ciutat, i un eslògan brutal («Primer dispara. Després fes turisme»). Si no el coneixeu, ja esteu fent tard.

A Bruges (3)

A la porta del costat del museu Groening hi ha Arentshuis, un casalot del segle XVIII, on apart d’exposicions temporals es presenta una selecció de l’obra de l’artista Frank Brangwyn (1867-1956), molt més interessant del que l’abundància de consonants del seu nom pot augurar. Brangwyn, d’arrels anglo-gal·leses, va néixer a Bruges, on el seu pare s’havia traslladat com a arquitecte d’una església parroquial, projecte al que seguiren altres edificis a la mateixa ciutat. La família retornà a Anglaterra l’any 1874. El jove Frank aviat mostrà inclinacions artístiques, secundat per les classes de dibuix del seu pare i una temporada d’aprenentatge als tallers de William Morris.

Als disset anys va vendre la seva primera tela i aviat esdevingué un dels artistes més polifacètics i populars de la seva època. Cap tècnica li era aliena: apart de pintor i dibuixant, fou dissenyador de vitralls, mobiliari, ceràmica i cristalleria, decorador d’interiors, il·lustrador de llibres, litògraf i xilògraf. La seva obra més pública i coneguda són els potents i coloristes murals que decoren esglésies i altres edificis civils a tots dos costats de l’Atlàntic (i també en algun extrem del Pacífic). Perquè us feu una idea de la seva celebritat en els seus anys d’apogeu, John D. Rockefeller, Jr. li encarregà els frescos de l’interior del RCA Building (1930-1934), juntament amb Diego Rivera i Josep Maria Sert.

La popularitat de Frank Brangwyn anà declinant a mesura que la idea de l’Imperi Britànic esdevenia més i més políticament incorrecta, un fet que va sumir l’artista en una depressió certa, salvada a mitges pels honors que li servava la seva ciutat natal. El que podreu veure a Arentshuis no és copiós,  però sí que és molt convincent com a mesura de les dots de l’artista en termes de petita escala. Potser evita situar-se a l’avantguarda de res, però no és mai menys que potent, especialment als gravats, tot i que les seves produccions més diguem-ne «oficials» aguanten la mirada de tu a tu amb Sert i amb Rivera (si no és que les superen).

El tio era més que bo: tot el que he ensenyat fins ara és de treure's el barret. El que encara no he deixat veure, és encara millor. Espero que no us molesti que no pertanyi a aquesta institució museística flamenca una peça del Museu Nacional d'Art de Catalunya que es diu "Cases velles de Gant", igualment firmada per Brangwyn.

Inesperadament, l'artista japonès Yoshijiro Urushibara ha sabut extreure d'una imatge de Frank Brangwyn una suprema lliçó estètica. No en trobareu de millors.

Le quai vert

A Bruges (2)

Els museus de Bruges són petits i suculents, com a mi m’agraden, que de Louvres, Prados, i Hermitages, amb un parell al planeta, més que sobren. El visitant interessat per la grandària (o la resposta a qui la té més grossa), hauria d’acostar-se d’entrada amb humilitat al Groeningemuseum, museu municipal on s’arreplega el bo i millor del que algú de la capital (sigui Madrid o Brussel·les) no s’havia endut abans.

El retaule d’oli sobre roure de Jan van Eyck, amb la Verge, el Nen i el canonge van der Paele, és un miracle de realisme més animista que fotogràfic. En aquesta escena una mica opressiva, on cada textura es reprodueix com cal, només el canonge, vell i apoplèctic, convida a una interpretació empàtica.

Margareta van Eyck, malgrat les seves banyes divergents, pot presumir d’un retrat de família al qual mai no podran aspirar la majoria dels seus contemporanis. Mentrestant Gerard David pintava, quasi al mateix temps, un baptisme de Crist deliciosament realista, amb la família del patrocinador fent-li costat des dels dos laterals. No sé perquè m’emocionen les cametes desvalgudes del Crist i les petites onades que envolten els seus genolls.

«El Judici Final» de Hieronymus Bosch és d’atribució dubtosa i conté ressonàncies del tríptic de temàtica similar de Viena i de «El Jardí de les Delícies» de El Prado. L’execució és una mica matussera i s’observa un excés de color rosa; però la iconografia és can Bosch en estat pur.

I com que el Groeninge arriba pràcticament fins al present, hi ha un Magritte que es titula «L’atentat» i que representa una síntesi no sé si involuntària de tota la seva obra.

A Bruges (1)

McDonald's

No cal ni dir que Bruges és la ciutat més adorable de Flandes, Un conjunt d’edificis bàsicament burgesos, dels segles que van del XII al XV, perfectament preservats en una gota d’ambre intemporal que ni tan sols els bombardejos de la Segona Guerra Mundial foren capaços de destruir. Instituïda pels cursis com «la Venècia del Nord», gràcies als seus fotogènics canals, no deixa de provocar síndromes de Stendhal a tort i a dret, especialment entre el turisme japonès.

Visitada ara, l’any 2017, observo com s’ha respectat tota aquesta arquitectura històrica (no endebades parlem d’un Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO!), però s’ha venut la seva ànima al pitjor postor, com a tot arreu per altra banda.

Quaranta anys enrere l’Ernest i jo passejàvem per aquests mateixos carrers i davant d’aquestes mateixes façanes. Les façanes diria que no han canviat, però el contingut sí. Els comerços que trobareu al rovell de l’ou turístic són vells coneguts de tothom: Zara, Starbuck’s, H&M, Desigual, Swarowsky, McDonalds, Dunkin Donuts…; els mateixos que infesten el Portal de l’Àngel, Oxford Street o els carrerons de Venècia.

Estic segur que a principis dels anys 70 al centre de Bruges hi havia restaurants i bars no franquiciats, magatzems de queviures per abastir els locals, botigues de roba belga una mica quica, peixateries, floristeries, tintoreries, sastres, llibreries i ferreteries. L’ànima de la ciutat, en suma.

De tot això no en queda res. Si vols endur-te un record, un «souvenir», pots optar per un imant de nevera customitzat amb la paraula "Brugge", o per una samarreta de Primark (universal).

Plantin-Moretus i família

Una façana per oblidar

Tot amant dels llibres que visiti Anvers té una cita ineludible amb el Museu Plantin-Moretus, cas únic entre els membres del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, en el qual tan meritori és el contingut del museu com el seu continent.

Frescos amb radiador central

El francès Christophe Plantin va ser un dels impressors més importants del segle XVI, amb amplis interessos humanistes i proveït per les més prestigioses foneries tipogràfiques de París. Possiblement fugit del seu país natal sota acusacions d’heretgia, la seva impremta va aprofitar la liberalitat dels Països Baixos per produir tant llibres religiosos com profans. Un dels seus grans triomfs va ser l’edició d’una Bíblia poliglota en vuit volums amb textos en hebreu, arameu, grec i sirià.

A la mort de Plantin, el seu gendre Jan Moretus heretà el negoci, de manera que el prestigi professional d’aquesta nissaga es prolongà durant els segles següents [en Josep em confirma que al fons de la UB tenen força material de la marca «Plantin-Moretus», una de les més populars i productives del seu temps]. L’any 1876, en temps on les tècniques d’impressió havien canviat irreversiblement, el descendent Edward Moretus va vendre la companyia a la ciutat d’Anvers, i és així com ara la podem visitar, màgicament conservada en ambre.

El museu es troba a la seu del negoci i del domicili familiar, un edifici ben poc lluït de la plaça de Vrijdagmarkt. Però tot el que té de gris la façana ho té de brillant el seu interior. Les sales d’estar, d’un cofoisme burgès, presenten frescos competents a les parets, instruments de teclat i retrats a l’oli dels avantpassats, tanmateix de qualitat declinant en el temps. El pati interior, amb jardí d’herbes aromàtiques inclòs, és pura meravella de maó vist. Un gran motiu per viatjar fins aquest nord.

Però al palau, apart de la part humana i viscuda, també hi pots llegir la part més rendible. És el cas de la botiga de llibreria (una llibreria del segle XVII!!, si sou capaços d’imaginar-vos-la), amb entrada pròpia des del carrer i un taulell de fusta fosca. Hi ha els tallers de foneria, els dormitoris dels aprenents (becaris), les dues impremtes més antigues del món i una biblioteca que imposa respecte.

De les dues visites que fareu a Bèlgica, la de Plantin-Moretus serà probablement la que més us impressionarà.

Hergé i família

Com ja us podíeu imaginar els que em coneixeu de fa temps, si anava a Brussel·les, havia d’anar a petar tard o d’hora al museu Hergé de Louvain-la-Neuve. Aquest indret acadèmic i semi-artificial fou fundat després que les revoltes de maig del 68 afectessin la universitat de la flamenca Lovaina. La nova institució va ser fundada al Brabant való i actualment constitueix un nucli de població efímera que fa pensar en el caravanserrall de la UAB a Bellaterra, encara que sigui amb l’afegitó d’un Starbucks, un Leroy Merlin i un dels supermercats Carrefour.

Finestres com vinyetes

Els colors de Tintín

El tren de Brussel·les triga cinquanta minuts a arribar-hi, tot i que faria més via (o menys via) si optés per la via directa. Així que hi ets, dues o tres passes més enllà et condueixen a l’edifici de Christian de Potzamparc, arquitecte de prestigi i Premi Pritzker de 1994. Les seves solucions em semblen millors a l’interior que a l’exterior; perquè les finestres vinyeta estan bé, però els murs de colors Hergé estan molt millor. Com que Louvain-la-Neuve és una població bastant artificial, no hi ha hagut problema a aconseguir que l’adreça del museu sigui Rue du Labrador 26, precisament on es trobava el domicili de Tintín a Brussel·les.

El "chörten" de "Tintín al Tibet" (foto de Turiel62)

El museu es visita de dalt a baix, igual com passava amb el dedicat a Magritte. L’audioguia presenta un guió perfecte, per la seva barreja d’humor i rellevància, tot i que no sempre és fàcil trobar el codi dels punts d’interès. Com que la institució té una vocació d’espectacle per a tota la família, l’exhibició de peces originals s’intercala amb efectismes de barraca de fira que satisfaran als més petits. Per a un fan de provada veterania, com servidor, no hi ha quasi res del museu que li vingui de nou; tot i que els treballs publicitaris d’Hergé a la dècada dels anys 30 pot comptar-se entre les descobertes més excitants que ofereix la visita.

Làmpada de personatges

La capella de les traduccions

A la botiga del museu compro dues postals pels meus nebots: sé que els hi fa molta gràcia rebre’n (seran infants «hipsters»?) Quants anys feia que no escrivia una postal? Vint? Més aviat trenta. Feina tinc per trobar una botiga on em venguin els segells. Al reflexiu Roger li envio una estampa de pur art déco egipci, treta d’«Els cigars del faraó», mentre que l’eixelebrat Adrià serà el destinatari d’una escena de pirates d’«El secret de l’Unicorn», ben esbojarrada ella. 

La torna Magritte

Magritte publicista (ca. 1936)

No voldria deixar Leblansky amb la impressió que René Magritte no m'agrada gens ni mica. Així que ara, que he trobat una mina iconogràfica de peces de la col·lecció del seu museu de Brussel·les, li regalo una selecció bastant encisadora i variada. Podria haver jugat brut i ensenyar també alguna atrocitat; però he vingut en so de pau.

Amb Magritte passa com amb Hopper, coneixem els seus quadres a través de les cobertes dels llibres. "El gust de les llàgrimes" (1948). Diria que és de Tusquets.

"Descoberta" (1927). Carn o fusta, però el primer que es percep semblen esgarrapades, de tigre.

"Georgette" (1937) o Magritte retratista. Aquí, la seva esposa.

"L'ús de la paraula" (1927-1929) o Magritte "més conceptual impossible".

"La resposta imprevista" (1932). També de Tusquets, crec que amb Javier Cercas.

"Els companys de la por" (1942). O "El perill de fumar tabac andorrà".

"El dimoni de la perversitat" (1928), on finalment s'entén que René Magritte era més complicat del que semblava.

La torna de la torna haurà de ser aquesta tendra cançó del gran Paul Simon, digne homenatge tant a l'artista René com a la seva esposa Georgette (i al seu gos, per què no?).