Més ençà hi ha monstres

La sèrie Somewhere Boy (Filmin), un d’aquells drames britànics, petits però ressonants, s’ha erigit com un dels millors de l’any i ha estat comparat amb l’igualment esplèndida In My Skin, potser perquè totes dues parlen de situacions familiars anòmales. Però mentre que In My Skin presentava una família disfuncional diguem-ne estàndard, Somewhere Boy descriu un panorama certament pervers, ja que el jove Danny ha crescut tancat a una casa enmig del camp amb l’única companyia del seu pare i sota l’amenaça d’uns monstres hipotètics que mai no arribat a veure.

La sèrie s’inicia quan Danny és finalment alliberat i va a viure a casa de la seva tia. Allà, apart d’aclimatar-se a una nova «normalitat», començarà una complicada relació amb el seu cosí, que no sembla gaire content de la seva presència. Paral·lelament el jove investigarà quines foren les circumstàncies que motivaren el segrest patern.

Un material com aquest, amb tanta ment turmentada, podria encaminar-se fàcilment al malson escabrós; per fortuna, Somewhere Boy dona sempre prioritat a la humanitat dels personatges i enfoca la superació del trauma amb gran sensibilitat. Tant Lewis Gribben, com a Danny, i Samuel Bottomley, com el cosí, fan actuacions notables, on la seva joventut no representa cap obstacle. Hi ha intriga, emoció i alguna bona sorpresa que fa d’aquest Somewhere Boy una recomanació absoluta. 

Un amor i tres funerals

Inside Story de l’any 2020 és l’últim llibre de Martin Amis publicat en vida seva, una mena de miscel·lània autobiogràfica que fa pensar en Experience del 2000. Però si aquell era un recull relativament convencional (pels paràmetres d’un autor com Amis) sobre les seves relacions familiars, en especial amb el seu famós pare Kingsley, aquest volum recent presenta un cúmul de peculiaritats que el fan difícil de classificar. Per començar, el llibre s’autodenomina novel·la, i tant la dona d’Amis com els seus fills apareixen amb el nom canviat. Bona part de les pàgines inicials estan dedicades a la relació del novel·lista amb una tal Phoebe Phelps, un relat on Martin alterna la primera i la tercera persona per augmentar la sensació de trobar-nos davant d’una ficció. I efectivament, la sexy, exasperant, turmentada i misteriosa Phoebe és una invenció de l’autor, potser la materialització d’un somieig eròtic de llarga durada.

La resta d’Inside Story, molt més propera a la realitat, es dedica sobre tot a retre homenatge a tres escriptors que han estat molt importants en la vida d’Amis: el poeta Philip Larkin, el novel·lista Saul Bellow i l’assagista Christopher Hitchens. Larkin potser és el que resulta més tangencial, ja que de fet era més aviat amic de Kingsley que seu, però Bellow sempre va exercir amb Martin tant de mentor com de figura paterna, mentre que Hitchens va ser des del primer moment el seu millor amic.

Les reminiscències vitals i literàries sobre aquests tres personatges, va intercalant-se amb tota mena de material impertinent: un relat sobre la crisi dels refugiats, una reflexió sobre l’estat d’Israel, la rememoració de la mort de la madrastra i fins i tot uns quants consells per a escriptors (que en la versió traduïda perden parcialment el seu sentit). No hi falten tampoc detalls d’intendència domèstica que no podrien ser menys interessants i aquells exercicis de name dropping fatxenda que també és marca de la casa:

Solo tres años antes había pasado un par de horas en aquel hotel entrevistando a Joseph Heller. A la vuelta de la esquina, en Piccadilly, estaba el hotel donde, tres años después, entrevisté a Norman Mailer.

Però sobre tota aquesta fullaraca hi sobrevola poderosament el pes de la mort dels tres amics, que és el veritable motor del llibre. No sempre és capaç l’autor de transmetre l’emoció que l’assumpte requeriria i lògicament assoleix els moments més sentits en narrar els últims dies de Christopher Hitchens, que era amic íntim i el seu exacte coetani. La prematura mort d’Amis afegeix dramatisme extraliterari a les projeccions sobre el seu futur que va fent al llarg del llibre i ajuden a perdonar-li tanta irregularitat.

****

Tota la crítica coincideix a afirmar que Amis és un gran estilista de la llengua a més d’enemic acèrrim del clixé. Evidentment algunes d’aquestes virtuts es perden amb la traducció, que jo he llegit en versió castellana de Jesús Zulaika (Desde dentro) per qüestions de disponibilitat bibliotecària. Tanmateix, com que existeix també Des de dins, traduït per Ferran Ràfols Gesa, no hi ha dubte que aquesta hauria de ser l’opció prioritària.

Un últim apunt sobre la descurança amb la que tracten Charles Dickens els dos traductors. Una menció a l’agutzil Mr Bumble d’Oliver Twist, apareix entre cometes i sense traduir [«Bumble, the Beadle»] a la versió de Zulaika, mentre que Ràfols el converteix en dos personatges [Bumble i Beadle]. Zulaika, a més, informa en sengles notes al peu que Bill Sikes és un personatge de David Copperfield, quan ho és d’Oliver Twist. Què li costava verificar-ho? 

Filmoteca forçosa (106)

Bona nit, mare (Tom Moore, USA 1986 (Filmin))

Drama sobre el suïcidi que sembla teledirigit als Oscar. Dissimula el seu origen teatral amb la hiperactivitat de les actrius, unes —per altra banda— molt sòlides Ann Bancroft i Sissy Spacek. (6)

Els judicis d’Oscar Wilde (Ken Hugues, Regne Unit 1960 (Filmin))

Envellida però molt distreta reconstrucció del calvari que va patir l’escriptor irlandès, que aquí sembla parlar exclusivament a través d’epigrames. Notable sobre tot per la sòbria actuació de Peter Finch. (7) 

Conspiració al Caire (Tarik Saleh, Suècia 2022 (Renoir))

Lluita de poders civils i religiosos en una gran universitat islàmica. Ambient insòlit, però mecanismes de la trama molt simplistes. Passadora. (6)

Sleepers (Barry Levinson, USA 1996 (Filmin))

Un relat punyent d’abusos en un reformatori més algunes bones interpretacions queden ofegades per una veu en off omnipresent i una segona part artificiosa que beu d'El comte de Montecristo. (6)

Heat (Michael Mann, USA 1995 (Disney+))

Hipertrofiada epopeia de policies i lladres. Conté moments de gran cinema i algunes actuacions magnífiques; però li sobren minuts, personatges, pretensions de profunditat i un Al Pacino que no podria ser més histriònic. (6)

Five Graves to Cairo/Cinc tombes al Cairo (Billy Wilder, USA 1943 (Filmin))

Un Wilder primerenc adapta una peça teatral com a thriller bèl·lic i l’ambienta a la campanya del desert de la Segona Guerra Mundial. Pintoresques composicions del mallorquí Fortunio Bonanova i sobretot d’Eric von Stroheim fent de Rommel. (7)

Existeixen els finals feliços?

Torna Schmigadoon! (Apple TV+) per una segona temporada, tot i que ara es titula Schmicago!, un canvi que, apart de ser malsonant, desconcerta una mica. Els seus protagonistes Josh i Melissa, o sigui Keegan-Michael Key i Cecily Strong, s’han casat i busquen infructuosament una criatura. Per escapar de la rutina surten a la recerca del fabulós poble de Schmigadoon on van acabar sent feliços a la primera temporada. En el seu lloc van a petar a la ciutat de Schmicago, on sembla regnar el crim, el vici i la corrupció. Allà seran acusats d’un assassinat que per descomptat no han comès i només podran escapar-hi si aconsegueixen que tots els habitants de la ciutat assoleixen un destí feliç.

Si la primera temporada de la sèrie feia un homenatge a les comèdies musicals dels anys 40 i 50, ara el focus s’adreça a les dècades dels 60 i 70, temps de renovació i ampliació temàtica del gènere, en els quals la lleugeresa i l’alegria foren gradualment substituïdes per problemàtiques més adultes i transgressores. Així els números musicals parodiats (i gairebé afusellats) a Schmicago! provenen de peces com Hair, Sweeney Todd, Cabaret, The Rocky Horror Show, Jesus Christ Superstar, Annie o el mateix Chicago.

Apart de la incorporació de Tituss Burgess (The Unbreakable Kimmy Schmidt) repeteix la majoria dels actors-cantants de la primera temporada i, com que es tracta de primeres figures del teatre musical, la qualitat de les interpretacions està assegurada. Per desgràcia el fil argumental és tan tènue que costa trobar motivació per seguir els sis episodis. L’únic interès —que pot ser considerable si sou adeptes al teatre musical— és la contemplació dels diversos números que puntegen el programa. En aquest sentit, tant Ariana DeBose, com Alan Cumming, Kristin Chenoweth i sobre tots Jane Krakowski, estan esplèndids. 

Esport de risc

Entre els anys 90 i 94 Joan Jordi Miralles va ser resident a La Masia, becat per la secció de basquet del Barça. Gairebé trenta anys més tard, un cop ben assimilada l’experiència, ha escrit la novel·la Triomfador (Males Herbes, gener 2023) per relatar-la en clau de ficció. En el llibre el protagonista es diu Ulisses i viu a Manresa. Als tretze anys és reclutat pels barcelonistes, invitació a la qual respon amb lògic entusiasme. No obstant, no trigarà a descobrir les dures exigències que acompanyen l’esport d’elit i, el que és molt pitjor, patirà l’assetjament que regna als dormitoris així que desapareix la supervisió dels adults.

Miralles no ens estalvia res en aquest relat descarnat i difícil de pair, que sona absolutament creïble i que provoca un munt de preguntes que no obtenen resposta directa. Potser el que sobta més és que un club de la importància i la suposada professionalitat del Barcelona pugui abandonar els seus pupils adolescents al descontrol que sorgeix d’un excés de testosterona juvenil. Trobo plausible que una associació dedicada a l’esport no mostri el menor interès perquè els seus membres tirin endavant amb els estudis acadèmics, però costa més d’empassar que afavoreixin una situació que es clarament tòxica de cara als resultats esportius.

Xoca també que, malgrat les humiliacions descrites que tant penosa fan la lectura de certs fragments, el protagonista no les denuncia i ho tira tot coll avall com a sacrifici per un bé major, com és la permanència dins de l’equip. Així, el Barça —sovint considerat per tants com la columna vertebral de Catalunya— esdevé el destí suprem que justifica qualsevol degradació personal. 

Que jo sàpiga no hi ha hagut cap resposta oficial als fets que Triomfador relata, no sé si pel temps transcorregut des que succeïren, que probablement els converteixen en prescrits, o bé per la màscara de ficció que permet arxivar-los en l’apartat de les invencions sense conseqüència.

Narrat en un estil despullat i precís, amb un staccato sostingut que impedeix aturar la lectura, Triomfador deixa una empremta duradora i obliga a qüestionar-se quin pot ser el preu de l’èxit, una reflexió molt recomanable també per lectors adolescents. 

Filmoteca forçosa (105)

Corsage/L’emperadriu rebel (Marie Kreutzer, Alemanya 2022 (Movistar+))

Biopic revisionista sobre l’emperadriu Sissi amb trastorns alimentaris, perspectiva feminista i música anacrònica. Sensacional Vicky Krieps. (7)

Somewhere in Time (Jeannot Szwarc, USA 1980 (Filmin))

Comèdia romàntica de viatges en el temps a partir d'un relat de Richard Matheson. Una mica lànguida, però amb l’encant indiscutible de Christopher Reeve. (7) 

Mirall (Andrei Tarkovsky, URSS 1975 (Filmin))

Mosaic de records d’una vida sense cap voluntat d’ordenar una narració. Força críptic, per descomptat, però també alguns dels moments més fascinants de tota l'història del cinema. (8)

Les Trois Mousquetaires: D’Artagnan (Martin Bourboulon, França 2023 (Balmes))

Cada generació ha de tenir la seva versió del clàssic de Dumas. L’actual és una superproducció francesa força solvent i amb un repartiment al que se li poden posar poques pegues. François Civil fa un D’Artagnan seductor i juvenil, mentre que ningú millor que Eva Green per fer de la malvada Milady. (8)

L’envol/Scarlet (Pietro Marcello, França/Itàlia 2022 (Boliche))

Drama rural ple d’imatges precioses, poètiques i musicals. Una joia inesperada amb la màgia dels contes ancestrals. (8)

Marcel, la petxina amb sabates (Dean Fleischer Camp, USA 2021 (Movistar+))

Aquest fals documental, barreja de «stop motion» i imatge real, va competir a l’Oscar al millor llargmetratge animat. No deixa de ser curiós contemplar la vida des del punt de vista del mol·lusc titular. Si es supera l’excés de «cuquisme», té la seva gràcia. (7)

20.000 especies de abejas (Estibaliz Urresola Solaguren, Espanya 2023 (Bosque))

Sensible relat del procés d’autoafirmació d’una nena trans. Grans interpretacions, sobretot de la prodigiosa protagonista infantil, Sofía Otero. (8)

Broker (Hirokazu Kore-eda, Corea del Sud 2021 (Filmin))

L’intent de fer simpàtiques les relacions quasi-familiars d’una colla de delinqüents se m’han fet una mica bola. Potser perquè no tot s’hi val amb el tràfic de nens. (4)

Ferides obertes

La sèrie Sherwood de la BBC (que es pot veure a Filmin) s’ambienta en el mític bosc del centre d’Anglaterra on tingueren lloc les proeses de Robin Hood. Si hem de fer cas als seus personatges, no els agrada que s’esmenti aquesta relació, tot i que una ballesta i un grapat de fletxes té una importància crucial a la trama. En efecte el motor de la història és un parell d’assassinats que es produiren a Nottinghamshire el 2004 i dels quals el guionista James Graham, veí de la zona, en recupera el record.

Però la investigació dels crims serveix sobretot per remoure la memòria col·lectiva i reobrir les tensions causades per les vagues dels miners de l’any 1984. Fou aquella una època determinant, marcada per la presència de Margaret Thatcher, aquella negacionista de la lluita de classes que va fer tots els possibles per desmantellar la consciència de classe obrera. La fracturada comunitat que protagonitza la sèrie no ha oblidat que hi hagueren vaguistes, però també esquirols, policies vinguts de fora per exercir la repressió i potser algun infiltrat.

Delicadament, amb un ritme pausat i una gestió magistral dels secrets de cada personatge, Sherwood va desplegant una intriga absorbent i plena d’humanitat, d’aquelles que et fa comprendre els motius de cadascú sense caure en maniqueismes fàcils. Al gran efecte que fa la sèrie hi contribueix un grup d’intèrprets de gran categoria com el prestigiós actor de teatre David Morrissey o grans dames com Lindsay Duncan i sobretot Lesley Manville, sense oblidar el difícil patetisme d’Adeel Akhtar. En un nivell més anecdòtic mencionaré a dos veterans de la part servil de Downton Abbey com són la Joanne Froggatt i en Kevin Doyle.

Tot i que Sherwood exhibeix una qualitat superior que la converteix en una de les sèries de l’any, no puc evitar pensar que el seu sisè i últim capítol defrauda una mica les expectatives, quan queda clar que cap dels dos assassinats tenia res a veure amb la trama dels miners, que és la veritablement important.