dimecres, 18 de juliol de 2018

Trencadís

Pocs autors més al·lèrgics a repetir-se que Steven Soderbergh, conreador de tota mena de gèneres i formats, amb intencions que abasten des del cinema més comercial fins a un experimentalisme de baixa intensitat. Inquiet per tocar una nova tecla, el novembre de 2017 presentava «Mosaic», un misteri criminal escrit per Ed Solomon en format d’app per a mòbils iOS i Android. D’aquesta aplicació interactiva no us diré res, perquè no la conec. Del que sí puc parlar és de la versió televisiva, estrenada a HBO el gener de 2018 en sis capítols d’uns cinquanta minuts; malauradament poc de bo podré escriure’n.

L’estructura de tota la sèrie és bastant estranya —potser com a herència del seu origen interactiu— i difícil de justificar. S’inicia amb una breu escena en un passadís on un policia sembla que estigui incriminant en un assassinat l’home que té al davant. Retrocedim quatre anys i ens trobem a Summit (Utah), una estació d’esquí freqüentada pels rics i famosos. Allà coneixem Olivia Lake (Sharon Stone), autora de contes infantils i filàntropa, molt ocupada a seduir homes abans de perdre l’últim tren. Al seu voltant s’endevina una conspiració per comprar-li el xalet sense revelar-li els tresors minerals que amaga el terreny. Un capítol i mig més tard, Olivia ha desaparegut, possiblement assassinada. En el tercer capítol refem els quatre anys que havíem retrocedit al principi: descobrim que hi ha un culpable a presó i algú que vol reobrir el cas. D’aquesta investigació s’ocuparà la resta de la sèrie. No sé si s’ha entès, però poc importa perquè sembla que «Mosaic» ha estat escrita perquè no s’entengui gaire.

La intriga, que no sembla gaire original, es desenvolupa de forma obliqua i lenta, amb les dades presentades de forma indirecta, el que obliga a un gran esforç per part de l’espectador, del qual n’obté una minsa satisfacció. Els múltiples punts de vista no ajuden a implicar-se amb la història i tampoc ajuda que la majoria de personatges siguin antipàtics o poc atractius.

A més Soderbergh ho filma tot en estil «passa que t’he vist», tot evitant repetir el rodatge d’escenes per potenciar-ne l’espontaneïtat. La fotografia és lletjota i bruta, no hi ha efectes de post-producció i per no haver no hi ha ni la mínima expressió d’un títol de crèdit inicial.

Se salven alguns actors, començant per Sharon Stone que està excel·lent com a dona sensual, dèspota i capriciosa; però és un paper que li dura tot just un episodi i mig. També molt bé, ple d’humanitat (aquest sí), el policia grassó que crea Devin Ratray, digne de figurar a alguna temporada de «Fargo». Com a curiositat, Beau Bridges fa de xèrif corrupte i Paul Reubens (Pee-wee Herman) de confident d’Olivia.

Aquests sis capítols de «Mosaic» se m’han fet molt durs d’empassar: lents, espessos, avorrits i pretensiosos. En general ha obtingut bones crítiques; jo no la recomanaria a un amic.

dimarts, 17 de juliol de 2018

Qui pot matar un infant?

El drama criminal «Broadchurch», sortit de la ment de Chris Chibnall, va debutar durant la primavera de 2013 a la cadena ITV i va captivar les audiències d’immediat. Un cop acabat l’any fou considerat per molts com el millor serial televisiu de la temporada i raons no en faltaven, començant per un punt de partida irresistible: la mort violenta d’un infant d’onze anys. Ja el primer capítol ens impactava amb la potent imatge del petit Danny Latimer jacent a la platja al peu d’uns imponents penya-segats blancs.

El primer encert de la sèrie era la seva ambientació en un poble imaginari de Dorsey (el Broadchurch del títol) amb vocació per l’estiueig amable i pintoresc. El petit port, les platges, els penya-segats i les casetes dels vilatans propiciaven la imatge de postal que tan be podia contrastar amb la negror d’una intriga criminal amb possible rerefons pedòfil.

El fet que a les petites comunitats tothom es conegui facilita l’arma de doble fil de la solidaritat entre veïns, però també la de la desconfiança. A «Broadchurch» hi veurem desfilar gran part de les forces vives del poble: els policies (per descomptat), l’editora del diari local i el seu únic repòrter, l’encarregada de l’hotel, el propietari del quiosc i de la botiga de records, el jove reverend, el lampista i el seu ajudant, un instal·lador d’una companyia telefònica i la vella misteriosa que passeja el seu gos.

Els magistrals guions controlaven tant el pausat desenvolupament de la intriga com l’estudi de la psicologia dels personatges. A «Broadchurch» (almenys a la seva primera temporada) res no feia pudor de manipulació i la trama es desplegava natural, gairebé orgànica. Només em grinyolava la introducció d’algun element paranormal que francament no feia cap falta.

Com passa a la majoria de les produccions britàniques, els actors ho són tot, i aquí no fallen. Encapçala el cartell la prodigiosa Olivia Colman com a detectiu Ellie Miller. La que serà la reina Isabel a les temporades 3 i 4 de «The Crown», és una actriu de meravellosa amplitud de registres, com demostrarà tot al llarg de la sèrie, capaç de passar de la comèdia al drama sense perdre ni un àpex de credibilitat. El mitja cerilla del David Tennant fa el paper del policia traumatitzat per un cas que no va saber resoldre. Fa patir molt perquè sembla tísic. En papers destacables Jodie Whittaker, que protagonitzava el tercer episodi de «Black Mirror» i Vicky McClure, aquí una periodista vinguda de Londres, allà la protagonista principal de «In the Line of Duty».

Com un encert no pas menor, l’islandès Olafur Arnalds firmava una banda sonora electrònica i melangiosa, capaç de convèncer a un estol d'ànimes sensibles.

La primera temporada de «Broadchurch» havia finit amb el culpable identificat i un èxit de públic pel qual molts altres assassinarien. La segona temporada, estrenada el gener de 2015, tingué la mala idea de fer que l’assassí confés se’n desdigues i que haguéssim de repassar tot el procés ja conegut de la primera temporada. Com a subtrama complementària es revisava el cas que va deixar traumatitzat el detectiu interpretat per David Tennant (encara necessitat de vitamines).

Aquest «Broadchurch 2.0» comptava amb algunes virgueries de moviment de càmera i amb dos noms de prestigi com són els de Charlotte Rampling i Marianne Jean-Baptiste (revelada al «Secret i mentides» de Mike Leigh). Tot plegat constituïa un cert anticlímax amb sensació de repetició.

La tercera temporada girava entorn la violació d'una dona i d'alguna manera recuperava el muscle de la primera temporada, però ja no la seva màgia. Amb les irregularitats ja indicades, "Broadchurch" continua sent un clàssic de la televisió criminal.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Un món de metros: Grenoble

El tram de Grenoble (156.000 habitants) funciona des de 1987. Consta de 5 línies (A, B, C, D, E), una longitud de vies de 42,7 quilòmetres i 81 estacions. El mapa denota un mínim esforç: el traçat exacte que fan les línies sobre el terreny, dibuixades en una superfície blanca on les referències geogràfiques hi són absents. Podria ser perfectament la disposició aleatòria de cinc espaguetis llençats sobre un foli en blanc. Els colors són bonics, això sí.

divendres, 13 de juliol de 2018

El racisme és un gran invent

Mastronardi i Anzari, somriures contra el "straight white guy"
Una de les sèries que m’ha impressionat més favorablement en els darrers mesos és «Master of None», una «sitcom» tragicòmica de Netflix protagonitzada per Aziz Anzari, un aspirant a actor d’origen indi que viu i treballa en un dels famosos «Five Boroughs» de la Gran Encisera. De «sitcoms» protagonitzades per aspirants a actors que viuen a Nova York n’hem conegut un munt, haurem de buscar doncs què diferencia «Master of None» de la resta del ramat.

El títol prové per cert del refrany anglès «Jack of all trades, master of none» («home de molt oficis, mestre de cap»), que en català equival a «qui molt abraça poc estreny». Francament no sé perquè li han posat aquest títol, però no ens barallarem per això.

El primer detall significatiu és que els guions els firmen el propi Anzari i Alan Yang, és a dir un fill de musulmans indis i un fill de pares taiwanesos. Per tant és una sèrie totalment multiètnica on la presència dels blancs anglosaxons és minoritària. Així tenim el protagonista indi Dev Shah (Aziz Anzari), l’amic taiwanès (Kevin Yu), l’amiga lesbiana negra (Lena Waithe) i la xicota italiana (Alessandra Mastronardi), als que cal afegir les seves respectives famílies. Hi ha també un col·lega blanc (el gegantí Eric Warenheim), al qual s’al·ludeix irònicament com a «la inevitable quota blanca». Els pares d’Anzari a la vida real fan també dels seus pares a la ficció i, encara que és obvi que no són actors professionals, hi aporten el toc de «cinéma-vérité» que també hi afegia la mare de Pedro Almodóvar als films del seu fill.

«Master of None» no és una comèdia de rialles, sinó de somriures i també de sentiments. En alguns moments, i només com a punt de partida, Woody Allen no queda lluny. Les peripècies professionals de Dev són més aviat humiliants (publicitat barata, cinema de sèrie Z, tele-brossa), mentre que les seves relacions sentimentals són entre tendres i frustrants.

Encara així la sèrie és també molt agosarada i experimenta amb el cenyit format de la «sitcom» a mesura que avancen les dues temporades. A la primera ja s’aborden qüestions prou interessants com són la de la paternitat com a opció, l’experiència migratòria, els prejudicis que pateixen els actors racialitzats, les ridícules dificultats d’iniciar una vida en comú o l’assetjament permanent que pateixen les dones i del qual els seus col·legues masculins no en són conscients.

Però la segona temporada és encara millor, gràcies a la seva estupenda excentricitat. Els dos primers capítols passen a Mòdena i estan parlats majoritàriament en italià (el primer homenatja, en blanc i negre, «El lladre de bicicletes» de De Sicca). El tercer, titulat «Religion», va sobre el fet de ser musulmà i el plaer de menjar porc. En el quart veurem en muntatge paral·lel com Dev lliga, a través d’una app de smartphone, amb un reguitzell de dones diverses, i els resultats que se’n deriven.

El sisè episodi, «New York, I Love You» (escrit per Alan Yang), és una obra mestra. Es compon d’una seqüència d’accions urbanes encadenades, on els personatges de la sèrie només apareixen al principi i al final. Quasi justifica el visionat de tot «Master of None». Però encara queden «Thanksgiving» —la crònica successiva de diversos Dies d’Acció de Gràcies que Dev ha passat amb la família de la seva amiga Denise (incloent-hi la seva sortida de l’armari)—; o «Amarsi Un Po», una superproducció de 57 minuts en cinemascope, que funciona tant com una paròdia de comèdia romàntica, com una comèdia romàntica sense paròdia.

Després de vint capítols acceleradament excel·lents, «Master of None» acabava en punta. Anzari diu que ara vol passar pàgina i encarar nous projectes. És una pena que tot s’acabi aquí i només envejo els que encara heu de descobrir aquest bagul de meravelles, per altra banda tan ben sintonitzat amb el moviment #metoo.

Com a bonus: hi surten Claire Danes, Noah Emmerich, John Legend, Angela Bassett, Bobby Cannavale, Riccardo Scamarcio i Busta Rhymes. També es fa menció de la crema catalana. Volíeu més incentius?

dijous, 12 de juliol de 2018

Sororitat de reggaeton

Com que de tot hi ha d’haver a la Vinya del Senyor, si buscàveu una sèrie que fos un encreuament entre «Sex & the City» i «Breaking Bad», el trobareu a «Claws» (Urpes), un show del 2017 a TNT traslladat després a HBO, del qual ja està funcionant una segona temporada.

L’escenari principal és un saló de manicura, depilació i quelcom que només sóc capaç de definir com «decoració fallera sobre ungla», a Palmetto, Florida, un lloc tan xaró com us pugueu imaginar. El saló s’utilitza per blanquejar els guanys d’una propera clínica dispensadora d’analgèsics controlada per la poderosa família Husser. Els conflictes subseqüents sorgiran tant dels problemes personals del grup d’«esteticiens» com de les exigències cada cop més asfixiants de la màfia per a la qual treballen. Per complicar les coses la policia voldrà ficar-hi el nas i la màfia russa (qui si no?) intentarà participar en el pastís.

Res de gaire original, si no és pel protagonisme femení i multiracial. Niecy Nash, que és negra i molt mamelluda, fa de Desna Simms la propietària de l’establiment, una dona forta, resolutiva i extremadament lleial amb les seves amigues. La nostra adorada Carrie Preston, blanca i pèl-roig, fa de Polly Marks, ex-timadora i mentidera compulsiva. Judy Reyes aporta l’element llatí: s’encarrega de la seguretat del saló, és silenciosa, lesbiana, i més culta del que podria semblar. Karrueche Tran és una ex-prostituta vietnamita que és recicla en manicura. I finalment Jenn Lyon, blanca i rossa, és la millor amiga de Desna i està casada amb un dels nebots del «cappo» Husser (interpretat amb un cert histrionisme pel Dean Norris de «Breaking Bad»).

El to oscil·la entre entre el drama criminal, la comèdia excèntrica i el serial de sobretaula. Encara que hi hagi violència i alguns morts, tot plegat s’ha de prendre amb una certa sorna, com si en el fons «Claws» no fos gaire seriosa. Pretén ser, això sí, una celebració de la solidaritat i el recolzament mutu entre dones, això tan repetit ara de la sororitat. Com ho demostren algunes coreografies conjuntes, a la manera de videoclip improvisat.

Segurament no miraré la segona temporada. Però s’ha de reconèixer que una sèrie on hi apareixen una artista plàstica que fa escultures amb el seu pèl púbic, un cafè on els jueus hassídics ballen country and western, o una banda de sicàries letals i pensionistes, demostra tenir uns ovaris com una catedral.

Especialment recomanada als aventurers adeptes al «kitsch».

dimecres, 11 de juliol de 2018

La comèdia dels horrors

Hader & Winkler
La recerca de l’originalitat a ultrança en el món ja super-explotat de les sèries televisives pot conduir a còctels una mica difícils d’empassar, almenys sobre el paper. Aquest seria el cas de «Barry», un projecte personal de l’actor Bill Hader que s’ha emès per HBO aquesta primavera.

Barry Berkman (Bill Hader) és un ex-marine amb estrès post-traumàtic que treballa com a sicari de baix pressupost. Un encàrrec el fa viatjar a Los Angeles, on establirà contacte amb un grup d’aspirants a actor que li descobriran el verí del teatre. A partir d’aquí Barry haurà de compaginar la seva feina criminal amb els seus progressos dramàtics; en això rau la gràcia de la sèrie.

He de reconèixer que els vuit capítols de mitja hora han agradat força (98% d’aprovació a Rotten Tomatoes) i ja està assegurada una segona temporada; però a mi «Barry» no m’ha convençut. En general els intèrprets estan entre bé i molt bé, especialment Anthony Carrigan, fent de mafiós txetxè i alopècic, i el veterà Henry Winkler com a manipulador professor d’art dramàtic. En canvi Hader, provinent del planter de «Saturday Night Live», no m’agrada gens. En les seves faccions només hi sé llegir el seu caràcter sociòpata cada minut que passa en pantalla.

Potser és que sóc un espectador una mica purità en qüestions d’ètica —ja em va suposar un problema la sèrie «Dexter» amb la seva justificació de l’homicidi—, però em costa sentir cap simpatia per un protagonista de sentiments frígids i gallet fàcil, capaç de suprimir un col·lega per protegir la pròpia immunitat. Se suposa que hi ha d’haver una frisança tragicòmica, quan l’entusiasme amorós de la vocació frega la violència; però no és el meu cas. «Barry» m’ha deixat totalment descol·locat i no penso repetir.

dimarts, 10 de juliol de 2018

Desnonat


Virginie Despentes publicava el gener de 2015 el primer capítol de la trilogia «Vernon Subutex» (traduït per Noemí Sobregués a Random House, maig de 2016), una obra que té poc a veure amb els llunyans escàndols de «Baise-moi» (novel·la i film), però sí una mica més amb les experiències de primera mà que demostrava a «Teoria King-Kong». Aquest Vernon Subutex protagonista [el nom s’origina en el pseudònim «Vernon Sullivan» que utilitzava l’escriptor Boris Vian i en el nom comercial d’una substància emprada per tractar la dependència als opiacis] és un home proper a la cinquantena, antic músic, propietari d’una de les botigues de discos més populars de París als anys 80 i 90. Ran de la crisi de la indústria musical a principis de segle es veurà obligat a tancar el negoci i, després de fondre’s els estocs i les peces de col·leccionista, serà desnonat del seu apartament en veure’s incapaç de pagar el lloguer.

A partir d’aquí Subutex anirà passant pels habitatges de diverses velles coneixences que l’allotjaran durant estances breus. Ran d’aquest pelegrinatge —articulat en capítols, cadascun narrat en tercera persona des del punt de vista d’un dels amfitrions— anirem coneixent una col·lecció humana molt heterogènia, però molt representativa dels temps presents. Una burgesa disposada a mantenir Vernon a canvi d’amor, un catòlic racista, una manipuladora de xarxes socials, un transsexual brasiler, una integrista musulmana, un maltractador irredempt, una actriu pornogràfica, un xenòfob violent i més, aniran desfilant l’un darrere l’altre a mesura que el protagonista passi per les seves vides.

En puritat no es pot dir que (de moment) això sigui una novel·la, sinó més aviat un catàleg de retrats. Cert que sobre tot el volum hi plana el McGuffin una mica feble d’unes cintes confessionals que va enregistrar l’artista de culte Alex Bleach poc abans de suïcidar-se, cintes que estan en possessió de Vernon, i que han esdevingut mercaderia cobejada per tothom. Però només a les darreres pàgines del llibre la possessió d’aquestes cintes cobra una mica de rellevància, com si l’autora hagués recordat a l’últim moment que havia de posar l’esquer perquè saltéssim al capítol segon.

Tant se val si la trama tira a inexistent, perquè aquesta galeria d’homes i dones contemporanis està escrita amb molta gràcia literària i molt coneixement del pa que s’hi dona. Despentes —amb equanimitat capaç de descriure les raons íntimes dels personatges més execrables— es mostra molt informada, fins i tot en el terreny musical més «destroyer», àmbit tradicionalment masculí. També en el terreny dels sense sostre, en el qual Subutex s’hi veurà abocat definitivament.
Vernon se instala en un trozo de acera. Laurent le aconsejó las panaderías, porque la gente paga en efectivo y sale con monedas. Pero los sitios buenos ya están cogidos. Vernon se instala en una plaza, contra una pared, hasta que una señora de la limpieza le pide amablemente que se desplace unos metros, «es un colegio, ya sabe, están a punto de salir, aquí molestará… si fuera tan amable de moverse hacia allá». Se aparta un poco y se sienta entre una librería y una floristería, a unos metros de una tienda de comida ecológica. Extiende la mano apoyando el brazo en la rodilla, con la espalda apoyada en la pared. Sus pensamientos se disparan. Le pican las mejillas, no está acostumbrado a llevar barba. Le invade su propio olor. No es desagradable.
No sé vosaltres, però jo ja m’he demanat el segon capítol. No tinc ni idea quin serà el resultat qualitatiu final de la trilogia; però la primera baula ja la justifica. [Els acèrrims fixeu-vos en l'etiqueta de l'apunt.]