diumenge, 17 de gener de 2021

Els errors del crim perfecte (2)


Inspirant-se lliurement en el crim de Leopold i Loeb de 1924, l’escriptor britànic Patrick Hamilton (autor també de la famosa «Llum de gas») va escriure l’obra «Rope», estrenada amb èxit el 3 de març de 1929 al Strand Theatre de Londres. I fou precisament aquesta obra la que va escollir Alfred Hitchcock gairebé vint anys més tard per filmar la seva primera pel·lícula en color. L’adaptació de «Rope» («La soga») de 1948, que va firmar Arthur Laurens, canvia el nom d’alguns personatges i trasllada l’acció a Manhattan, però conserva gran part de la trama de Hamilton. Dels fets històrics en que s’inspira, manté bàsicament la idea de l’assassinat gratuït executat per raons d’un sentiment de superioritat moral per part d’una parella de joves amics, però els escenaris i les circumstàncies són ben diferents.


S’obre l’acció precisament amb l’escena de l’escanyament, que es presenta sense més preàmbuls, una decisió narrativa que devia deixar garratibats els espectadors de l’època. Els joves assassins oculten el cadàver en un bagul que utilitzen a continuació per disposar al seu damunt les menges i begudes d’una festa que és a punt de començar. Una festa (atenció!) a la qual han estat convidats els pares i la promesa de la víctima, a la qual estaran esperant endebades tot preguntant-se què li ha pogut passar. Mentrestant els perpetradors, segurs de la seva impunitat, van llençant indirectes sobre el crim que acaben de cometre, sobre tot quan arriba el professor de filosofia que inadvertidament els va ficar al cap les idees que han conduït a l’estrangulació d’un innocent.


És una situació morbosament perversa, amb un suspens permanent (es descobrirà el mort dins del bagul?) i un humor negríssim, una combinació que de segur va divertir Hitchcok (qui d’entrada no havia estat gaire interessat pel material). Però el tret més conegut de «La soga» és el fet que aparenta estar rodada en un sol pla (llevat de la seqüència dels títols de crèdit). En realitat no és així, però els canvis de presa es dissimulen fent servir com a imatge d’enllaç l’esquena d’un personatge o el lateral d’un moble (i, de fet, hi ha quatre canvis de pla flagrants durant els 80 minuts que dura el film). No es pot dir que els fosos en negre obligats afavoreixin gaire la continuïtat de la narració (forcen moviments de càmera que s’oposen a la fluïdesa de la resta del film), però les preses llargues sí que potencien interessants coreografies tridimensionals en un escenari únic i no gaire espaiós. 



El simulacre del pla únic també suggereix la idea de trobar-nos davant d’una acció en temps real (quina bírria de festa, que no arriba a l’hora de durada!) i la magnífica panoràmica de Manhattan que es beslluma pel finestral, tot i ser un decorat molt reeixit, va canviant a mesura que la tarda avança i cau la nit. Fins i tot els núvols es mouen.


El component homosexual del cas de Leopold i Loeb s’ha fet més o menys explícit segons l’època en la qual es narrés i, encara que a la peça de Hamilton hi figura de forma molt críptica, el film de Hitchcock és molt més suggeridor. Ja a la primera escena posterior a l’assassinat la relació entre els dos joves reflecteix una situació que només es podria qualificar de post-orgàsmica. De fet, tant l’adaptador Arthur Laurens com un dels protagonistes (John Dall) eren obertament homosexuals i l’altre (Farley Granger) era bisexual. Fins i tot la peça que Granger toca al piano és de Francis Poulenc, també homosexual, tot i que més turmentat. Trenca aquest festival gai la presència de James Stewart, que fa el paper de mentor d’aquest parell de joves esgarriats. Si fos un altre actor, es podria haver insinuat que la seva relació amb els alumnes havia anat més enllà de la merament acadèmica; però amb algú tan «square» i tan sòmines com el Stewart es fa difícil fer volar coloms.


Malgrat el desafiament tècnic, l’atractiu de la història i les bones interpretacions —especialment de John Dall, que va fer molt més teatre que cinema i va morir prematurament—, la posició de «Rope» dins del canon hitchcockià va començar sent problemàtica per la seva escabrosa temàtica. Diria (no ho he pogut confirmar) que a Espanya no es va estrenar fins l’arribada de la democràcia. En tot cas, en l’actualitat està plenament acceptada i celebrada; té a més —pel seu massiu plantejament de qüestions formals— la virtut de desvetllar vocacions de director de cinema entre aquells que hi són d’entrada una mica propensos. Tot i que restringit, no em sembla un mèrit menor.




dissabte, 16 de gener de 2021

Els errors del crim perfecte (1)


Cada generació té el seu «crim del segle» (i la seva «boda del segle»), un fet d’una crueltat tan excessiva que acaba marcant de forma indeleble la consciència col·lectiva de l’època; almenys  fins que, passats els anys, l’oblit i un nou fet de sang renovi temporalment la categoria. Als Estats Units dels anys 20 del segle passat aquest fet fou l’assassinat de l’adolescent Bobby Franks perpetrat per Nathan Leopold i Richard Loeb, dos brillants estudiants de la Universitat de Chicago, fills de famílies jueves i benestants. Els dos amics, que havien crescut en el mateix barri, sentien un interès particular pel crim i, enlluernats per la teoria del Super-home de Nietzsche (i pel sentiment de superioritat moral que havien extret de les seves excel·lents qualificacions acadèmiques), van considerar-se amb la potestat de llevar una vida de forma totalment gratuïta.


Jo no he llegit Nietzsche, però déu-n’hi do la quantitat de pirats dels que ha estat inspiració! Leopold i Loeb, que ja s’ha dit que eren molt llestos (i a més s’ho creien), van planejar l’assassinat de Franks meticulosament durant set mesos, amb el propòsit d’executar un «crim perfecte». Per dissimular les seves intencions mortíferes, tenien previst fingir un segrest, pel qual pensaven demanar rescat a la família. Al principi tot va anar com s’havia projectat: el 21 de maig de 1924 Leopold i Loeb convidaren Franks a pujar en un cotxe que havien llogat sota nom fals i acabaren amb la seva vida mitjançant una sèrie de cops de cisell al cap, després l’abandonaren vora d’un llac, a quaranta quilòmetres de la ciutat.


Malgrat la suposada perfecció del pla, aviat va començar a fallar de la forma més inesperada. Primer va ser el familiar del «segrestat», a qui van donar indicacions telefòniques per anar a recollir noves instruccions sobre com pagar el rescat, que es va posar nerviós i ho va entendre tot a l’inrevés. Després, i això fou molt més greu, al costat del cadàver desfigurat la policia va trobar unes ulleres d’una muntura tan especial, que només hi havia tres com aquella a Chicago. D’aquí a identificar que Nathan Leopold era el seu propietari, només hi havia un petit pas. Només calgué que el xofer de Leopold desmuntés la seva coartada en asseverar que el cotxe en el que els dos joves havien sortit a passejar amb un parell de mosses no havia abandonat el garatge en tota la nit. Entre una cosa i una altra, abans que acabés el mes de maig el duet fantàstic ja havia confessat la seva culpabilitat.


Les riques famílies dels acusats no van escatimar recursos a l’hora de defensar els seus plançons en el que es preveia que seria un nou «judici del segle» i van contractar Clarence Darrow, un primera espasa de l’advocacia amb reputació nacional. Encara que s’havia pressuposat que Darrow basaria la seva defensa al·legant innocència per problemes mentals, l’advocat va preveure que un jurat els consideraria culpables i va dirigir la seva estratègia a evitar que els joves fossin condemnats a mort. El seu discurs contra la pena capital va durar dotze hores, es va considerar la peça retòrica més important de la seva carrera, i va aconseguir el que es proposava, una sentència de cadena perpètua pels dos acusats (encara que l’abolició de la pena de mort als Estats Units continua sent una qüestió eternament pendent).


Per concloure aquesta poc modèlica història, afegiré que Richard Loeb va morir a la presó als 36 anys a causa de les 58 ferides que li va produir un atac amb eina de tall. Nathan Leopold va quedar lliure després de 33 anys d’empresonament exemplar. Des de ben jove era un ornitòleg reputat, i l’interès per les aus va persistir durant els anys de manca de llibertat. Va acabar els seus dies a Puerto Rico, estudiant la fauna local, i morí d’un atac de cor als 66 anys.


Aquests fets que aviat faran un segle han estat la inspiració de novel·les, pel·lícules i televisió (fins i tot d’un episodi de «Colombo»!) i, com que recentment he vist un parell d’aquestes obres (i també soc una mica «Übermensch»), m’he molestat a redactar aquest llarg preàmbul abans de parlar de les dues (o tres) pel·lícules. 


Leopold, Loeb i Darrow

divendres, 15 de gener de 2021

Filmoteca forçosa (28)


The Midnight Sky (George Clooney, USA 2020 (Netflix))

Cal ser molt inepte per aconseguir que una cinta d’aventures apocalíptiques sigui tan tediosa. A sobre té pretensions humanistes que no acaben d’anar enlloc. Des de «Star Wars» es diria que la galaxia és un mocador i t’hi trobes familiars a qualsevol racó. (4) 


Your Name Engraved Herein (Patrick Kuang-Hui Liu, Taiwan 2020 (Netflix))

Primera pel·lícula taiwanesa de temàtica gai, malgrat ser un dels països asiàtics més lliures en aquest aspecte. Una història d’atracció amorosa entre nois d’institut a finals dels anys 80. Un cop superades les diferències culturals, no deixa de tenir interès. (7)


Misbehaviour (Philippa Lowthorpe, Regne Unit 2020 (Movistar+))

Un boicot a l’elecció de Miss Món 1970 marca el naixement del moviment d’alliberament de la dona. Superficial però agradable. Keira Knightley i Jessie Buckley fan de feministes i Greg Kinnear, de Bob Hope. (7)


Le Goût des merveilles/Pastís de pera amb lavanda (Éric Besnard, França 2015 (Filmin))

El títol amb el que es va estrenar aquí fa témer la pitjor carrincloneria francesa, mentre que el protagonista amb síndrome d’Asperger tampoc augura res de bo. Miraculosament, la comèdia romàntica evita qualsevol ensucrament i acaba sent encantadora. (7)


Rosalie Blum (Julien Rappenau, França 2015 (Filmin))

Adaptació d’una novel·la gràfica, explica la mateixa història des de tres punts de vista diferents, però no deixa de ser capriciosa i pueril. Crec que m’hauria estimat més el mateix argument presentat de qualsevol altra manera.(6)


Spellbound/Recorda (Alfred Hitchcock, USA 1945 (Filmin))

Com a divulgació de la psicoanàlisi, avui dia resulta totalment ridícula, però tota la resta —Bergman!, Peck!, Rosza!, Dalí!, Hitchcock!— potencia al màxim el factor glamur. (8)




dijous, 14 de gener de 2021

La ciutat és per a mi


Fran Lebowitz va néixer el 1950 a Nova Jersey en una família jueva de fabricants de tresillos. Després d’una catastròfica etapa escolar, només salvada per la lectura, va traslladar-se a viure a Nova York el 1969, en una de les etapes més productives i heroiques de la ciutat. Fruit de llargs anys d’intensa vida social va convertir-se en una de les cronistes culturals de moda, del que en són testimoni dos introbables reculls d’articles que va publicar Tusquets a la dècada dels 80. Des de l’any 1994 Lebowitz pateix un bloqueig que l’impedeix escriure i per guanyar-se la vida es dedica a fer aparicions en públic on expressa les seves opinions i es deixa fer preguntes (que respon o no, segons li convingui).


Aquesta faceta d’oracle urbà i propagadora d’opinions contundents és el que explota la sèrie documental de Netflix «Pretend It’s a City» («Supongamos que Nueva York es una ciudad», en castellà horripilant) que ha dirigit l’amic de Fran, Martin Scorsese, Durant set capítols de vint minuts i escaig la sardònica autora diu la seva sobre tot el diví i l’humà que li vingui de gust en diverses aparicions públiques, acompanyada de figures com Toni Morrison, Alec Baldwin, Olivia Wilde, Spike Lee o el mateix Martin Scorsese (que li riu les gràcies de forma exagerada).


Fran Lebowitz es presenta en aquests programes com assenyadament misantròpica, tecnòfoba (no té mòbil ni ordinador), amant de la cultura, sedentària, enemiga del turisme que envaeix la seva ciutat d’adopció i defensora d’un pacte de no agressió ciutadà. Tot això ho expressa de forma taxativa i arrauxada que, juntament amb el seu caminar com d’os emprenyat, la fa irresistiblement entranyable i fins i tot còmica, com una d’aquelles tietes excèntriques i favorites que a tots ens agradaria tenir. Jo almenys m’he empassat tota «Pretend It’s a City» d’una tongada en permanent estat de somriure.


Fa dos dies Quim Monzó, que es podria considerar un homòleg barceloní de la Lebowitz, li va dedicar una elogiosa columna a «La Vanguardia». Amb aquesta recomanació crec que encara quedarà més clar a qui pot fer gràcia aquesta sèrie tan particular. 

dimecres, 13 de gener de 2021

dimarts, 12 de gener de 2021

Artistes en pandèmia

Darrera del pseudònim Ada Klein Fortuny s’hi troba una metge especialista en malalties infeccioses molt popular a la xarxa de Twitter per la frescor dels seus apunts sobre el dia a dia familiar i laboral. L’any passat, ran de la incidència de la COVID-19, també va esdevenir un oracle de sensatesa al qual acudir davant dels missatges contradictoris de prevenció que emetien uns polítics sovint desconcertats. En tot cas el seu punt de vista era més el del sentit comú que el d’una especialista. El novembre de 2020 es va publicar a L’Altra Editorial «La plaga blanca», el seu debut literari, un llibre de difícil adscripció que va precisament d’una malaltia pandèmica, encara que sigui una amb molta més solera que l’actual.


«La plaga blanca» del títol és la tuberculosi, malaltia antiga de variadíssimes manifestacions (inclosa la latència), incurable i sovint mortal, almenys fins a mitjans del segle XX amb l’arribada dels antibiòtics. Encara ara, lluny d’estar erradicada, produeix més d’un milió de baixes anuals especialment en països en desenvolupament, però també en persones immunodeprimides del món desenvolupat. Com a malaltia de desenvolupament sovint lent i fluctuant, que solia alternar les crisis amb les temporades de millora, però que a la llarga implicava una consumpció que obligava al repòs, la tuberculosi va ser entre els malalts més sensibles un motiu per a la reflexió i la introspecció, com demostren múltiples testimonis escrits. Tot aprofitant aquest material, Klein Fortuny ha escollit sis escriptors que van patir la tisi a cavall dels segles XIX i XX i compara les formes molt diverses com es van enfrontar al seu mal. Són, per ordre d’aparició, Paul Éluard, Joan Salvat-Papasseit, Franz Kafka, Katherine Mansfield, Anton Txèkhov i George Orwell.


Per què aquests i no d’altres? Senzillament, perquè «La plaga blanca» no pretén ser un assaig metòdic i exhaustiu, sinó pura associació creativa guiada per allò que suggestiona l’autora. Així anem saltant d’un a un altre personatge a través de cartes i entrades de dietari, comparant dates, veient on era aquell mentre l’altre agonitzava, i verificant com en general les persones desgraciades ho són (també) cadascuna a la seva manera. Si alguna lliçó es pot extreure d’aquest llibret (encara que no sigui aquest el seu objectiu) és que l’actitud importa i que, tot i que la mort sigui inevitable, com a mínim podem buscar la manera de viure millor la malaltia.


Klein no amaga les seves preferències entre els malalts escollits. Detesta l’egoista Éluard, encara que reconeix que aquest egoisme potser li va allargar la vida, i tampoc s’estima gens al complicat Kafka. Adora sense pal·liatius Salvat-Papasseit i el reivindica com a autor que no ha rebut tot el reconeixement degut. Plany Katherine Mansfield pel seu tristíssim i esfereïdor final, admira la decència i seriositat de George Orwell, però crec que com amic s’hauria quedat amb Txèkhov, el cordial hedonista. L’únic que no acabo d’entendre és perquè considera el teatre del rus, tètric, depriment i avorrit; sospito que no l’ha seguit amb prou atenció.

Això no és un llibre sobre tuberculosi, és un llibre sobre la vida d’una gent connectada pel fil invisible de la mateixa malaltia, alguns en el temps i d’altres com en Txèkhov i la Mansfield, espiritualment. I llegint-los, me va entrar el dubte.

Què és d’abans, la malaltia o l’home?

La patologia no banal és una crisi, un punt d’inflexió que fa replantejar el que es té i el que no es té, el que es vol i el que manca, els valors i el sentit de la vida. No és el mateix estar malalt que no estar-ho. No es viu de la mateixa manera. El dolor et treu les ganes de viure o te’n dona de fer-ho a galet.

Es podria dir que «La plaga blanca» és «crònica d’autor» i, com a tal, no se li pot exigir la consistència d’un assaig (el dubtós ús d’expressions com «Far East», «Burma» o «Bavaria»), però el plaer de la seva lectura és indiscutible. Amè, informatiu i amb un punt d’invitació a reflexionar sobre la pròpia vida, no tinc cap dubte a recomanar-lo. 

diumenge, 10 de gener de 2021

La guerra perjudica seriosament la salut


Des del moment de la publicació l'any 1961 de la novel·la "Catch-22" de Joseph Heller va ser considerada un clàssic immediat de l'antibel·licisme, o fins i tot un clàssic literari "tout court". El 1970 Mike Nichols va dirigir-ne una adaptació fallida i el 2019 George Clooney ho va intentar de nou en produir una sèrie consistent en sis episodis per a Hulu.

L'acció se situa en una base aèria americana que opera des d'una illa italiana durant la Segona Guerra Mundial. El protagonista, el bombarder John Yossarian, busca la manera de deixar el servei amb honors després de verificar com tots els seus col·legues van perdent la vida regularment en missions de bombardeig quasi-suïcides. Malauradament, cada vegada que assoleix el nombre de missions requerides per tornar a casa, els comandaments apugen el llistó i l'obliguen a continuar volant.

Lamento no haver llegit la novel·la, que entenc que és tan cruel, absurda i sanguinària com a farsa que com a drama, fet que en la versió televisada es percep rarament. Hi ha això sí la tragèdia sense sentit de la guerra i un to parcialment lleuger, que pot recordar "M.A.S.H.", però bastant domesticat i bon minyó. Tret del protagonista, els seus companys no arriben a tenir prou temps en pantalla com perquè ens interessem per ells. Només els tripijocs que fa el soldat Milo Minderbinder per enriquir-se amb les oportunitats comercials que ofereix el conflicte tenen una certa gràcia; en canvi el "leit motiv" de les condicions sempre inassolibles del descàrrec de Yossarian esdevenen avorrides per repetició.

No es pot negar que és una sèrie cara (rodada a Itàlia, bons efectes de guerra aèria...) i amb intèrprets acceptables. Christopher Abbott presenta adequades faccions llevantines que el converteixen en un armeni acceptable i l'acompanyen en papers realment menors Hugh Laurie, Giancarlo Giannini i el mateix Clooney. M'imagino que, desconeixent el llibre en el que es basa, aquest "Catch-22" pot ser fins i tot passador.