The Afterparty 2

 

Poc m’esperava que l’entretinguda The Afterparty (Apple TV+) tindria una segona temporada (i sembla ser que n’hi haurà una tercera). La fórmula és idèntica: un assassinat comès en una festa i resolt en clau de comèdia. Si al primer lliurament el crim succeïa en una reunió d’antics alumnes d’institut, ara té lloc durant unes noces on la víctima és el nuvi. Novament cada capítol es centra en el punt de vista d’un sospitós i està explicat en un registre formal diferent: thriller eròtic, comèdia romàntica a l’estil Jane Austen, estètica calcada de Wes Anderson, drama psicològic…

Repeteixen de la temporada passada Tiffany Haddish, que és l’ex-policia que investiga el cas, a més de Sam Richardson i Zoë Chao. Diria que alguns dels actors que els acompanyen són una mica més solvents que en el crim anterior. Paul Walter Hauser va brillar a Richard Jewell de Clint Eastwood i a l’excel·lent sèrie Black Bird. També hi trobarem l’Elizabeth Perkins (Weeds), en Zach Woods (Silicon Valley) i en Ken Jeong (Community), tots ells consumats comediants. Malgrat tot els deu capítols (dos més que la temporada anterior) es fan excessivament llargs, ja que s’ocupen essencialment d’anar repartint falses pistes, a l’espera que arribi la solució en l’episodi final.

The Afterparty és distreta però irregular, molt adequada això sí pel club de fans d’Agatha Christie amb sentit de l’humor. 

Elemental

 

Durant uns quants anys l’estudi Pixar ens va enlluernar, no només amb uns dissenys per ordinador de primer nivell, sinó també (o molt especialment) amb uns guions innovadors, capaços d’inventar universos sorprenents que suscitaven al mateix temps una inesperada emotivitat. Malauradament ja fa massa temporades que la inspiració sembla haver-se’ls estroncat i al màxim que poden arribar en alguns casos és a fer pel·lícules simpàtiques, però gens memorables. La seva darrera producció Elemental suposa però un disbarat conceptual que costa d’entendre com ha pogut passar per alt a totes les parts implicades, començant pels quatre guionistes que firmen la història.

El film té lloc a Element City, una metròpolis on —tot inspirant-se en la clàssica teoria dels quatre elements— hi conviuen éssers d’aigua, de terra (amb plantes), de foc i d’aire (núvols, en realitat). Bé, per no faltar a la veritat, les primeres criatures de foc que hi ha a la ciutat desembarquen a l’inici del film i tot —des del vestuari i els costums, fins la musica que els acompanya— suggereix que han emigrat des d’algun lloc similar al Pakistan o l’Índia. La flamígera família protagonista ha d’enfrontar-se a la xenofòbia dels seus conciutadans i no els queda altre remei que anar a viure a un barri apartat que funciona com una mena de ghetto.

Queda clar que els liberal-progressistes de Disney/Pixar pretenen donar amb aquesta pel·lícula un missatge antiracista i conciliador en defensa de la germanor universal, però no semblen haver calibrat l’abast precís de la seva metàfora. Perquè aquí no es tracta (o no només) d’una qüestió de prejudicis, sinó també de supervivència, ja que les criatures de foc representen un perill real, de lesions en primera instància i de combustió en els casos més greus. No és raonable que la resta d’habitants de la ciutat vulguin prendre distàncies davant la nova classe de migrants?

Una subtrama que té a veure amb una fuita d’unes tuberies (trama que l’espectador atent descobrirà que no té cap solta) farà conèixer l’Ember (foc) i en Wade (aigua), parella improbable que s’acabarà enamorant per necessitats del forassenyat guió. A partir d’aquí presenciarem un accidentat festeig en el qual aquests èmuls de Romeu i Julieta hauran d’evitar tota mena de contacte físic, no fos cas que tots dos sucumbissin evaporats. Però, després de passar 90 minuts patint perquè l’Ember i en Wade no provoquin cap sinistre, al final resultarà que es poden abraçar i no passa res. Serà cosa de l’amor que tot ho venç… etcètera. 

Malament quan una pel·lícula com Elemental et fa estar més pendent de les inconseqüències del guió que del que els passa als personatges. En un cas així, dir que els efectes de l’aigua i del foc estan molt ben aconseguits sona a premi de consolació. 

«La mala costumbre», Alana S. Portero

La mala costumbre, Alana S. Portero
Seix Barral, maig de 2023

Anys 80 a San Blas, un barri de protecció oficial als afores de Madrid. Malgrat els estralls de la delinqüència i la droga, un nen creix protegit per uns pares que l’estimen sense fer grans demostracions i que li respecten l’afició a la lectura. Aviat el nen percep que alguna cosa no rutlla i que existeix una dissociació entre el seu cos i els seus sentiments. Arribat a l’adolescència sense cap més referent que una veïna ex-prostituta de físic endurit, el noi assumirà una homosexualitat vergonyosa com a mal menor. De mica en mica, i sense ser capaç de donar nom al seu neguit, coneixerà velles prostitutes transsexuals de qui extraurà duradores lliçons de vida. Però un esclat de violència transfòbica interromprà el curs de la seva evolució i el farà retornar a una existència grisa dins de l’armari. 

Pero eso no era algo contra lo que se pudiese luchar, solo se podía esconder hasta que un día todo estallase. Mi vida y mi educación sentimental maduraban a través de una intimidad tristísima en la que seguía haciendo cosas a escondidas. Crecía teniendo que parecer algo que no era, que cada vez se me daba mejor, que cada día dolía más, y con la seguridad de que mi mundo, el que se alejaba de mí de forma inexorable, era el de las mujeres. Conforme me acercaba a la pubertad y me resistía a afrontar la realidad, los contornos de mi padecimiento se amalgamaban en un cuarteto macabro de despersonalización, negación, huida y mentira, que se sostenían en el tiempo como una nota grave que me estaba volviendo loca, un acúfeno capaz de articularme palabras de desprecio dentro de los oídos.

Alana S. Portero descriu a La mala costumbre el treballós itinerari que, des d’un ambient poc propici, l’ha dut a convertir-se en la dona adulta que ara és. Escrita amb claredat mental i amb empatia, l’autora relega a l’el·lipsi els moments mes durs i busca en cada persona (especialment en les dones que l’han acompanyat) els seus aspectes més positius. A més, deixant de banda alguna imatgeria de ficció fantàstica que a mi em fa nosa, Portero demostra una notable maduresa literària que va molt més enllà de la prosa purament testimonial. 

Era muy amargo comprobar que, al menos allí, no se podían tener las dos cosas y que ser diferente era algo que necesitaba de cierto aislamiento para levantar cabeza, que había que buscar las alianzas en otra parte. Si con cinco años me preguntaba por qué las mujeres no parecíamos formar parte de los «compañeros», como mujer trans, como maricón en la práctica, lo había asumido casi con naturalidad. Había desarrollado mi conciencia obrera sabiendo que ellos y ellas, mis iguales de clase, mis compañeros, me dejarían caer las veces que hiciese falta antes que adaptar una parte de la lucha común para hacerme un hueco. 

En un moment que hi ha qui tracta la transsexualitat com un mer caprici o una moda, l’emotiu text d’Alana S. Portero és més benvingut que mai; que ho faci amb una escriptura de qualitat i amb perspectiva de classe obrera són plusos que no sobren mai. 

Ozon x 3

Una petita retrospectiva Ozon —un cineasta que també escriu les seves obres i que gairebé sempre m’interessa— amb tres pel·lícules ben diferents que encara no havia vist. La més antiga, Swimming Pool, és de 2003 i conté personatges femenins forts i una càrrega subversiva que són característiques del director.

Sarah Morton (Charlotte Rampling) és una escriptora de novel·les negres a qui la inspiració està fallant. El seu editor (i potser antic amant) li cedeix la casa que té en un poble al sud de França perquè intenti escriure. L’aparició de la filla de l’editor, una jove descarada i a qui no agrada dormir sola, trastornarà la pau que buscava la novel·lista. La tensió entre les dues dones —que en un primer moment es podria interpretar com un enfrontament entre la puritana i la promíscua— deriva en un ambient de suspens morbós que recorda Hitchcock. Com quasi sempre que entra en joc un escriptor, les fronteres entre realitat i ficció acabaran sent esborrades.

Swimming Pool és una obra suggestiva i inquietant, molt ben servida per la carnalitat de Ludivine Sagnier i sobretot pel misteri de la mirada velada de Charlotte Rampling.

Completament diferent és Potiche (aquí titulada Les dones al poder) de 2010, adaptació d’una obra teatral dels especialistes en comèdies comercials Barillet i Gredy. Ambientada a finals dels anys setanta, presenta a una dona rica, que s’ha dedicat tota la vida a la casa i la família, i que es veu obligada a posar-se al capdavant de l’empresa del seu marit, quan aquest és segrestat. El nou càrrec la posarà en contacte amb l’alcalde comunista del poble, una vella aventura de joventut.

La comèdia té un missatge certament feminista i no es fa cap il·lusió romàntica en relació als homes, però el text no deixa de ser un divertiment força insubstancial. Ozon, com ja havia fet a Huit femmes (2001), trepitja l’accelerador amb una ambientació d’època que és una delícia i eleva el to de tot plegat amb tres pesos pesants de la interpretació com Catherine Deneuve, Fabrice Luchini i Gérard Depardieu. 

Recentment Ozon s’ha ocupat de qüestions del que es podria anomenar «candent actualitat», com la pederàstia dins de l’església catòlica a Gràcies a Déu (2018) o l’eutanàsia a Tout c’est bien passé/Tot ha anat bé (2021). Aquesta última, basada en un llibre autobiogràfic d’Emanuèle Bernheim, ens presenta el cas d’André (André Dussolier), un home de 85 anys que pateix una embòlia i expressa la voluntat de morir a les seves afligides filles (Sophie Marceau i Géraldine Pailhas). Com que la mort assistida no és legal a França, la solució passa per acudir a un segon país (en aquest cas Suïssa) i, per tant, no és a l’abast de tothom (però sí a la família del film).

Es tracta, per descomptat, d’una obra dura de veure, que ens estalvia sentimentalismes i ofereix poques ocasions per identificar-se: el pare impossibilitat no resulta una figura simpàtica. Però s’exposa tot amb fredor analítica i —en basar-se en fets reals— és plena de detalls que l’allunyen del producte genèric sobre el tema. 

Jury Duty (Amazon)

Jury Duty pertany a aquest creixent gènere de programes de televisió que juguen a la fina línia que separa la ficció de la realitat. El protagonitza un tal Ronald Gladden, un xicot a qui han convençut per participar en un documental que mostrarà en primera persona el funcionament d’un jurat popular. El que Ronald ignora és que tant els altres membres del jurat com la resta dels que intervenen en el judici són actors i que la causa en litigi —un cas risible d’un estoc de roba malmès pels excrements d’un empleat suposadament drogat— és igualment un invent.

Els guionistes introdueixen a la trama tota mena de girs absurds que pretenen fer riure, però que comprometen la credibilitat dels procediments. Afortunadament pels creadors de la sèrie en Ronald és un noi bonàs i conciliador que es pren tots els contratemps amb esportivitat sense sospitar la trampa que li han parat. Perquè Jury Duty funcioni com una seda es requereix un gran esforç logístic (que es revelarà a l’últim capítol) així com un grapat d’actors no gaire coneguts. L’única excepció és James Marsden que fa d’ell mateix, com a membre del jurat substitut, i que es comporta amb la trempada arrogància que se suposa que han d’exhibir les estrelles de Hollywood. 

Jury Duty no m’ha fet riure tant com a alguns membres del jurat dels Emmy, i tampoc estic segur que digui res particularment revelador sobre la natura humana. El repte organitzatiu que ha implicat tirar endavant el programa no crec que quedi justificat pels resultats. 

«Obra maestra», Juan Tallón

 

Obra maestra, Juan Tallón
Anagrama, febrer de 2022

El Centro Reina Sofia —inicialment dedicat a exposicions temporals i per això encara no denominat museu— fou inaugurat el mes de maig de 1986 amb una mostra denominada Referencias e identidades, on s’exhibia obra creada expressament per alguns dels artistes plàstics contemporanis més reconeguts. Noms com els de Cy Twombly, Antonio Saura, Georg Baselitz, Antoni Tàpies, Eduardo Chillida o Richard Serra omplien les sales de la planta baixa de l’edifici de Sabattini que la reina Sofia havia  vingut a inaugurar. Un cop acabada l’exposició, la monumental obra de Serra —quatre enormes peces d’acer que duien el titol Equal - Parallel: Guernica - Bengasi— va passar a un magatzem, del qual va sortir breument el 1990 per a la inauguració del museu. Després fou dipositada a unes naus d’una empresa dedicada al magatzematge d’obres d’art a Arganda del Rey i allà fou oblidada.

Passen quinze anys i, quan el museu pretén recuperar la peça, resulta que l’empresa que la custodiava fa temps que va tancar per fallida i en els terrenys que ocupava ara s’alça una delegació d’hisenda. Què ha passat amb l’escultura de Serra? Com es possible que es volatilitzin trenta-vuit tones d’acer sense deixar cap rastre? La notícia salta als diaris el gener de 2006 per a vergonya dels responsables del museu, però l’escàndol dura poc, com sol passar amb successos de caire cultural i, si ho preguntéssim ara, segurament gairebé ningú sabria dir com es va resoldre. 

Juan Tallón rescata a Obra maestra aquest incident i, a partir d’un combinat de realitat i ficció, l’expandeix en el temps i ens ofereix tant els antecedents com les prolongades seqüeles. I ho articula a partir del relat de més de setanta testimonis [com m’agraden les narratives corals!] de persones relacionades amb el cas, tant de conegudes com de gent del carrer (possiblement fictícia). Aquí hi surten autoritats —la directora del centre, un funcionari del ministeri de cultura, un regidor, un diputat…—, gent del món de l’art, però també un jubilat, una guàrdia de seguretat o un taxista. No hi manquen estrelles invitades —Philip Glass, Oriol Bohigas, César Aira, Jean Nouvel…—, només la reina s’hi troba a faltar.

I l’únic que té dret a repetir testimoni és per descomptat Richard Serra, qui, malgrat que és considerat l’escultor viu més important, du a l’esquena un bon historial de falta d’entesa amb el seu públic. No és només el mutis misteriós del Reina Sofía, sinó altres incomprensions, com el desmantellament de la peça Tilted Arc a Nova York, l’abandó sota la pluja d’una escultura al Museo de Bellas Artes de Bilbao o les amenaces al mur de la plaça de la Palmera a Sant Martí de Provençals. Amb l’agreujant que, com les seves peces estan pensades per a un espai concret, el rebuig les condemna a la destrucció.

Obra maestra desplega els seus tentacles pel món de l’art i més enllà, i entre laberints burocràtics, fatxenderia política, vel·leïtats del mercat i misèries de l’ego ens fa una passejada molt distreta i instructiva sobre la creació i els seus límits. 

Les víctimes es rebel·len

 

Després de dues pel·lícules protagonitzades per infants, l’any 2000 Jafar Panahi va dirigir El cercle (a Filmin), sobre la situació de les dones iranianes; com podia haver esperat aquest fou l’inici dels seus problemes amb el règim del país. Estructurat com un seguit d’històries encadenades, a la manera de La ronda de Schnitzler, el film segueix les passes de quatre dones víctimes de diferents tipus de discriminació a causa del paper subsidiari i de tàcita minoria d’edat que pateixen les dones a l’Iran. Rodada en estil neorealista, amb actors majoritàriament aficionats, però amb un ferri control formal que distingeix estilísticament el fragment de cadascuna de les protagonistes, El cercle és cinema de denúncia de la màxima categoria.

Ja la primera escena —un part en el que el naixement d’una nena és considerat pels familiars com una desgràcia— anuncia les moltes formes en les quals ser membre del gènere femení prefigura discriminacions. Prostitutes, joves indocumentades que volen tornar a casa, embarassades que intenten avortar o expresidiàries de molt dubtosa culpa omplen la cinta de siluetes esmunyedisses que només poden comptar amb l’ajut de la sororitat. Lamentablement un cineasta tan dotat i perspicaç com és Panahi ha passat des de l’any 2010 més dies empresonat o en confinament domiciliari que en llibertat, el que no l’ha impedit continuar creant una obra tan imaginativa com estimable.

El film She Said/Al descobert de Maria Schrader (a Movistar+) fa la crònica d’uns fets recents i transcendentals, d’aquells que el cinema havia d’explicar tard o d’hora, com són els abusos sexuals del productor Harvey Weinstein que actuaren com a disparador del moviment #metoo. Seguint la canònica tradició americana, la pel·lícula es basa en les molt àrdues perquisicions de dues periodistes del New York Times fins el moment que van poder aixecar la llebre sobre les repulsives activitats del bavós productor.

Llàstima que l’obra no sempre està a l’altura de les encomiables intencions. Té com a punts negatius una primera mitja hora erràtica que no saps on et vol conduir, un desenvolupament prolix (que es podria haver simplificat) i la insistència en la dificultat de les dones treballadores per cuidar dels seus fills (tema important, però que potser aquí no tocava). Tampoc no li fa cap favor la presència de la molt justeta Zoe Kazan com una de les protagonistes. Queda compensat perquè l’altra periodista la fa la Carey Mulligan i justifica tota l’adoració que li tinc. Al seu costat, unes molt sòlides Patricia Clarkson i Jennifer Ehle, a mes d’Ashley Judd, que ha tingut el coratge de fer d’ella mateixa. Cal remarcar també com s’evita la representació gràfica dels abusos, tot suggerint-los amb elegants el·lipsis. En resum, una pel·lícula d’interès tot i no ser rodona.

Patriarca del cinema independent americà, John Casavettes va firmar amb Gloria (1980) el seu major èxit comercial, sense renunciar però al seu realisme aspre. La Gloria del títol és una dona de mitjana edat, antiga amistançada d’un gàngster, la qual per atzars del guió s’ha d’enfrontar amb la meitat de la màfia de Nova York per defensar un vailet que ha perdut tota la família en una «vendetta». La pel·lícula resulta un xic improbable, amb uns malfactors ubics, però massa tous, i una heroïna a qui costa creure tan «empoderada». El paper del nen, per altra banda, l’obliga a dir frases d’una repel·lència que avui dia serien inacceptables. Però les imatges quasi documentals de la Nova York de l’època i la composició de Gena Rowlands la protagonista val tots els centaus d’aquest món.