dijous, 2 de setembre de 2021

Life is a Cabaret

L’any 1947 Alan Jay Lerner i Frederick Loewe van estrenar «Brigadoon», un musical de gènere fantàstic sobre dos turistes americans que descobreixen un misteriós poble escocès que només és visible un dia cada cent anys. A casa nostra probablement és més conegut per la versió filmada l’any 1954 per Vincente Minnelli i protagonitzada per Gene Kelly i Cyd Charisse. Aquesta obra és la inspiració òbvia de la serie «Schmigadoon!» (Apple TV), on una parella de metges en crisi conjugal (Cecily Strong i Keegan-Michael Joy) s’inscriu a una sessió de teràpia enmig de la natura i acaba atrapada en un poble fabulós situat una mica fora del temps i on els seus habitants solen expressar-se mitjançant la cançó i el ball.

La sèrie creada per Cinco Paul i Ken Daurio, amb música de Christopher Willis, és un afectuós i benhumorat homenatge als musicals clàssics de Broadway, a la seva estètica i les seves convencions. Els personatges i les cançons constitueixen homenatges evidents a fites del gènere com són «The Music Man», «The Sound of Music», «Oklahoma!», «Finian’s Rainbow» o «Carousel» i s’acompanyen d’una ensucrada atmosfera en colors pastel que costa una mica d’entomar. Però la conya intel·ligent dels guions i l’excel·lència dels intèrprets aviat guanyen la partida. Grans cultivadors del musical —com ho són Kristin Chenoweth, Alan Cumming o Ariana DeBose— s’alien a consumats comediants —Fred Armisen, Martin Short o Jane Krakowski (sensacional en una paròdia de la Baronesa de «Somriures i llàgrimes»). Mentrestant la parella protagonista, bregada en el cultiu de l’humor, però sense cap aptitud especial pel cant i la dansa, resulten adequadíssims en la seva reticència a lliurar-se a les expansions musicals pròpies del gènere.

Confessaré que pot caldre un cert temps per entrar en la broma i que, per descomptat, tots aquells que sentin al·lèrgia al fet que els actors es posin a cantar de sobte haurien de mantenir-se allunyats de «Schmigadoon!», però pels fans de Broadway i pels agosarats que no temin els plaers culpables la recomanació queda assegurada. 

divendres, 20 d’agost de 2021

Roig en distàncies curtes


El setembre de 2020, potser en commemoració avançada dels 30 anys de la desaparició prematura de Montserrat Roig, Rosa dels Vents va publicar «Tots els contes» en una edició molt presentable (tapes dures, cinta per marcar el punt de lectura, il·lustracions de Sonia Pulido…) Malgrat el títol, el volum potser no conté tots els contes que va escriure Roig, però sí que ofereix una mostra bastant completa de les aproximacions de l’autora a aquest gènere.

El llibre s’inicia amb «Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen», premi Víctor Català de 1970, que va donar a conèixer la jove promesa de vint-i-quatre anys. Més que per contes el recull està format per retrats entre sociològics i costumistes de diversos personatges barcelonins que més tard apareixerien a «Ramona, adéu» (1972), la primera novel·la de l’escriptora. El llenguatge de Roig encara no està sedimentat i la barreja de cultismes i to popular grinyola sovint. De fet, l’autora reconeix en el pròleg de la reedició de 1978 moltes d’aquestes mancances i, si ha decidit no introduir cap retoc a l’obra, és per deixar constància de la immaduresa dels seus inicis. Llegits ara, aquests quadrets condescendents i crítics d’alguns personatges de la burgesia barcelonina i els seus associats, tenen més interès pels tics de llenguatge d’una època determinada («reaccionari», «societat de consum», «petit burgès»…) que per la seva minsa anècdota.

L’altre dia, ve el pare i em diu: «Fill meu, tu no saps prou bé el que significa el temps. De veure com s’ha escolat, any darrera any, guaitant el fantasma de la nostra derrota». Això no m’ho diu, el pare, perquè és vell. Però m’ho diuen els seus ulls. Aneu-los a trobar, si no, i esguardeu-los. Ell no ho sap, que jo també en sóc, de vell. Voldria berenar-me totes les noies que estan bones. Lligaré amb elles i després faré un orgasme col·lectiu amb música d’orgue al mig de Santa Maria del Mar. Quina llàstima que no tinguem bisbes catalans!, de ben segur que aquests ens deixarien fer l’amor al mig de la processó del Corpus. Si aneu al Jazz Colón, us subministraran drogues a preu fet.

Roig no va tornar als contes fins el 1989 amb «El cant de la joventut», vuit peces molt diverses on s’evita el relat del present, tot afavorint una càrrega molt més simbòlica, com aquesta dona malalta que espera la mort a un hospital i que potser la trobarà en aquest misteriós infermer tot vestit de negre. Cal reconèixer que aquí l’escriptora explora les possibilitats del gènere, com no feia al recull anterior, però cap d’ells m’ha desvetllat més que una passatgera curiositat i només en els casos en que la narració s’aferrava més al realisme («La divisió»).

L’animal els mirava fixament, a través d’uns ulls com escletxes, amb indiferència eterna. L’home de la Maria estava transtornat, «mira-la», féu, «mira-la bé, que mai més no tornaràs a veure una girafa reticulada». La girafa i la Maria es miraren una estona llarga, tensa i silenciosa, l’ull de l’una i els ulls de l’altra en una sola mirada, concentrada, en meditació, fins que l’animal no brandà el cap i encetà una marxa cadenciosa.

A la tercera part del volum, «Reviure la rosa un dia i altres contes», Roger Sempere, el fill de Montserrat Roig, fa una tria dels contes apareguts en premsa, en especial al diari «Avui» entre 1990 i 1991. Dir-ne contes és potser una imprecisió: es tracta de columnes periòdiques d’obligada brevetat on s’esbossa la instantània d’algun personatge vist. És un retorn als retrats de la primera part, que l’ofici adquirit i la menor extensió afavoreixen fins convertir aquest últim tram en el més satisfactori de «Tots els contes».

París era, per a ella, molt més que una torre Eiffel de plàstic. De petita, acompanyava la seva mare a casa d’una modista famosa que cosia uns barrets que semblaven una illa tropical. La mare hi feia les feines i ella seia en un tamboret i observava la famosa modista mentre cosia aquelles fantasies de feltre i vellut, amb unes plomes de paó irisades que tenien un ull verd maragda. La mestressa li donava pa amb sardines en escabetx mentre sentia una cançó que, segons la modista, feia plorar.

Sospito, des de la més atrevida ignorància, que no és en el relat on caldrà reivindicar Roig, sinó més aviat en les rodalies del periodisme, en la crònica, el reportatge i les seves preuades entrevistes. Crec que aquest «Tots els contes» no li farà a hores d’ara cap gran favor al seu llegat. 

dijous, 19 d’agost de 2021

Més lenta serà la caiguda

«The Fall» (o «La caça») és una producció anglo-irlandesa de 2013-2016 que Netflix acaba de recuperar. Consta de tres temporades, el nombre d’episodis de les quals varia segons les fonts. El que ja us puc avançar és que els capítols de 90 minuts de la primera temporada són excessius t’ho miris com t’ho miris. Escrita per l’especialista Allan Cubitt, tracta sobre un assassí en sèrie que es dedica a torturar i eliminar professionals d’èxit que viuen soles. «The Fall» s’ocupa principalment del procés per atrapar i condemnar el criminal, amb la particularitat que pràcticament des de la primera escena ja coneixem la seva identitat. Aquesta relativa falta de suspens obliga els guions a utilitzar diverses estratagemes per mantenir l’interès i fer engreixar la trama. Una d’elles és investigar el «factor humà» de cadascun dels protagonistes, les seves pors i els seus traumes, incloent-hi personatges curiosos com l’adolescent fascinada per la figura de l’assassí.

Un altre filó que s’explota amb fortuna minvant és la codependència entre morbosa i admirativa que senten detectiu i criminal. I, com que l’acció passa a Belfast, també s’explota de passada el seu sempitern conflicte entre faccions religioses, encara que a la segona temporada ja ha estat oblidat. En general es pot afirmar sense haver de mentir que la sèrie va perdent energia a mesura que avança, potser perquè arriba un punt en el qual queden ja poques coses a explicar amb l’assassí desemmascarat i tancat a la presó. Conscient d’això, Archie Panjabi (la Kalinda de «The Good Wife») va abandonar la sèrie abans que acabés la segona temporada (i no m’estranya, perquè el seu paperet era indigne per inexistent).

El principal motiu per mirar «The Fall» són els seus protagonistes. Jamie Dorman és un home de molt bon veure i per això la meitat de les escenes en les que surt apareix amb el tors nu. Per la seva part Gillian Anderson exhibeix aquella sensualitat fatigada, una mica de tornada de tot, que tant ha afavorit la seva carrera. Es tracta d’un parell d’atots contundents, però ni ells poden salvar una trama que es va desmaiant per moments. 

dimecres, 18 d’agost de 2021

Un passi verd no és una carta blanca


A banda de conseqüències molt més serioses, l’actual pandèmia ens està oferint també alguns sainets burocràtics per entretenir les escapades d’aquest estiu. No sé si vostès sabien que per fer turisme a Itàlia cal entrar en una web del seu govern i omplir una inacabable munió de dades sobre l’origen i el destí del viatge, l’adreça dels llocs on està previst parar i fins i tot el número del seient de l’avió que efectuarà el trasllat. Aquest feixuc prolegomen, que et pot ocupar ben bé un quart d’hora de la teva vida, genera un document que després ningú no es molestarà a verificar. El que no sabíem era que per tornar a entrar a Espanya calia complimentar un document equivalent del Ministerio de Sanidad. Ho vam descobrir de mala manera quan ens disposàvem a facturar l’equipatge a l’aeroport d’Ancona i vam passar molt mala estona duent a terme el papereig online, que la web anunciava que no ens costaria més de tres minuts (però que es va acostar més aviat als vint-i-cinc). Per fortuna el suplici va obtenir la dubtosa recompensa de la seva verificació en tocar terra al Prat.

Més freqüent en el dia a dia és l’ús del certificat que testimonia haver rebut la pauta completa de vacunació, el que s’anomena oficialment «Certificat Covid Digital de la EU», un document que (com tot en aquesta vida darrerament) queda resumit en un codi QR (en paper o preferiblement en format digital). Sembla que de moment al nostre país encara no es fa servir com a requisit de res, però en altres països europeus és imprescindible per accedir a certs serveis. França i Itàlia en concret semblen els seus usuaris més aplicats. A Itàlia, que és on té lloc l’experiència que he viscut recentment, no es pot entrar als museus ni menjar a l’interior d’un restaurant sense aquest passaport que allà anomenen de forma molt castissa com «Green Pass». A part de la proliferació de descomunals menjadors a l’aire lliure (i de protestes de llibertaris de tots els pelatges), aquestes mesures susciten dubtes sobre la seva arbitrarietat: per què no s’apliquen al transport públic?, perquè no s’apliquen als esmorzars dels hotels?, per què no s’apliquen als comerços?

I després queda per la memòria el ric anecdotari sobre com s’efectua el control, en alguns casos des de la més absoluta laxitud, en d’altres amb la rigidesa que dicta el reglament. Vam trobar algun restaurant (més aviat «osteria» popular) que prescindia de consultar cap mena de paper, mentre que d’altres no es conformaven amb el «Green Pass» i et feien deixar nom i telèfon en una llista de sospitosos inhabituals. Inevitablement la verificació del codi QR corria a càrrec d’una app que responia com un semàfor (verd si el certificat era correcte i vermell en cas contrari). La resposta també conté el nom de la persona a qui s’ha estès el certificat, però rarament ens van demanar que mostréssim un document d’identitat per corroborar-ho: o sigui que podíem haver comprat el passaport en el pujant mercat de les falsificacions.

El pitjor, però, era quan l’app dictaminava que el teu document no era vàlid: tant els guardians de la porta de l’establiment com els pobres usuaris quedàvem amb cara de pòquer, perquè la resposta negativa no venia acompanyada de cap motiu. Els de la taquilla, que no es molestaven mai a llegir amb els seus propis ulls tot el que no era el QR del document, aventuraven que potser ens havien inoculat una vacuna russa o veneçolana. En el millor dels casos feien la vista grossa i ens deixaven passar sense més explicacions, però almenys una vegada (a la Pinacoteca d’Ascoli) no vam poder entrar perquè el certificat del meu company li semblava sospitós a l’app i el personal de la taquilla no estava per fer concessions.

Coses com aquestes són les que t’espatllen una mica les vacances 

dissabte, 31 de juliol de 2021

Filmoteca forçosa (52)


I Confess (Alfred Hitchcock, USA 1953 (DVD))

El secret de confessió i la vocació religiosa a partir d’un despit amorós són dos clàssics (arnats) de la ficció catòlica; però Hitchcock hi afegeix bones dosis d’estil. Sempre és un plaer reveure la ciutat de Quebec. (7) 


Las niñas bien (Alejandra Márquez Abella, Mèxic 2018 (Filmin))

Crònica de la pèrdua d’estatus d’un burgesa mexicana durant la crisi del 82. Una mica previsible, però ben escrita i amb una magnífica Ilse Salas. (7)



Sleeping Beauty/La Bella Dorment (Clyde Geromini, USA 1958 (Disney+))

Adaptació una mica pretensiosa del conte clàssic (música de Txaikovski, estètica de miniatura medieval, molt original tanmateix…) La dramatúrgia és insípida fins que no esclata el tercer acte, però Malèfica és un dels grans malvats de la Disney. (7)


Sublet (Eytan Fox, Israel 2020 (Filmin))

Un americà passa cinc dies a Tel Aviv a l’apartament d’un jove cineasta israelià. Amable i emocionant comèdia de contrastos, una mica rosa, però ja ens agrada de tant en tant veure les coses d’aquest color. (7)



Love and Death/L’última nit de Boris Grushenko (Woody Allen, USA 1975 (DVD))

Només Allen podia fer una comèdia tan hilarant a partir de Tolstoi i Dostoievsky. Diane Keaton demostra ser una gran pallassa. (8)


Raya and the Last Dragon (Carlos Lopez Estrada, USA 2021 (Disney+))

Fantasia èpica visualment esplèndida, però de trama molt rutinària: meitat vídeo joc, meitat «Bola de Drac», meitat «El Senyor dels Anells». Disney volia fer el film panasiàtic definitiu i li ha quedat com un d’aquells restaurants «orientals» que fan «sushi», arròs tres delícies i «pad tai» enmig d’una decoració ben «kitsch». (6)



Synonymes (Nadav Lapid, Israel 2019 (Filmin))

Faula un pèl confusa sobre un israelià que intenta esborrar les seves arrels i trobar una nova pàtria a París. Estimulant, contradictòria, eròtica i amb molta energia. (7)


My Octopus Teacher/El que el pop em va ensenyar (Philippa Ehrlich i James Reed, Sudàfrica 2020 (Netflix))

Un home en hores baixes estableix una particular relació amb un pop. És fàcil deixar-se dur per la lectura antropomòrfica en moments de vulnerabilitat, però no deixa de ser curiós aquest documental sobre la comunicació entre espècies. (6)



Gosford Park (Robert Altman, Regne Unit 2001 (Filmin))

Julian Fellowes escriu l’assaig general de «Downton Abbey» amb aquest «whoddunit» digne d’Agatha Christie. Gloriós repartiment que inclou ja a Maggie Smith. (8)


The King of Staten Island (Judd Apatow, USA 2021 (Movistar+))

Comèdia dramàtica tramposa i massa llarga sobre un penques de vint-i-quatre anys que s’obstina a no madurar. Té alguna gràcia, com la tenen els films que inclouen Marisa Tomei. (6)


dijous, 29 de juliol de 2021

Insuportable


"Irresponsable", escrita i protagonitzada per Frédéric Rosset (i visible a Filmin), pot donar-nos una bona idea de quines coses fan gràcia als nostres veïns francesos. Se centra en un personatge bastant recurrent a la comèdia actual, el de l'home ja a la trentena que continua comportant-se com un adolescent etern. Al principi de la història Julien Chandelier acaba de quedar sense feina i viu a casa de la seva mare ocupat a temps complet amb els jocs d'ordinador i la masturbació compulsiva. Una trobada fortuïta amb el seu primer amor li revelarà l'existència d'un fill seu del que no tenia cap notícia. Contra tot pronòstic pare i fill aviat esdevindran col·legues de porros.

Rosset, que amb el seu aire despistat i la seva figura esquifida fa pensar en el jove Woody Allen (però no el seu personatge), dibuixa el retrat d'un home poc modèlic i propens a la picaresca. L'humor que se'n desprèn tira del broc gros i pot agradar més o menys sempre que es cenyeixi a la farsa. Malauradament la sèrie intenta tocar també la fibra sentimental i aquí ja em costa més seguir-la: difícilment respectaré la dona que, després d'ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, estigui disposada a formar una família amb aquest brètol. 

Però ja sabeu que l'humor és personal i intransferible, i el que a alguns irrita a d'altres fa xalar. Vostès mateixos.

dimecres, 28 de juliol de 2021

Dues famílies i un secret

A l’inici de la sèrie «Fragile» (escrita pel prestigiós dramaturg Serge Boucher i visible a Filmin) es produeix un accident de trànsit i moren dos nois joves que viatjaven junts en el mateix cotxe i que ningú de les seves famílies sabia que es coneixien. Durant deu capítols retornarem a les setmanes prèvies a l’accident i anirem seguint els quefers de diversos membres de dues famílies del Quebec provincial, els Lanthier i els Couture. Els primers formen part del motor econòmic i polític de la regió, de manera que les seves vides transcorren en certa manera a la vista de tothom, mentre que els segons són coneguts pel seu popular restaurant i pel taller mecànic del fill.

Per descomptat descobrirem que no tot ha estat planer en el passat d’aquesta gent i un dels plaers de «Fragile» és anar veient com es van revelant circumstàncies que ens eren desconegudes: relacions adulterines, gelosia entre germans, un homicidi accidental, crims ecològics… I en el centre de la trama un misteri que té a veure amb la identitat sexual i del que no convé dir res més, si no que està tractat amb un respecte modèlic. 

Potser aquest element inconfessable és el que confereix al drama el seu tret més personal, però cal dir que tot el desenvolupament de la història (potser perquè el Canadà té una cultura un pèl més europea que els Estats Units) té lloc a un ritme pausat i gens efectista, que permet familiaritzar-se amb una col·lecció de personatges creïblement humans. Algun espectador impacient trobarà l’acció una mica desmaiada, però a casa ens ha agradat aquest procedir calmós tan proper a l’humanisme. I que els excel·lents actors ens fossin desconeguts ha contribuït considerablement a la credibilitat del projecte.

En definitiva, que «Fragile» —per fer les coses de manera lleugerament diferent als serials clàssics— ha esdevingut per a nosaltres una de les sèries de l’any (encara que en realitat és del 2019). I si xampurregeu una mica de francès, prepareu-vos per patir un bany d’humilitat tot escoltant la llengua impossible que parlen a l’altre costat de l’Atlàntic.