Club de comediants

 

Alguns llibres t’arriben per recomanacions llunyanes, però saben vendre’s amb un títol xocant («Gordo de feria») i una imatge de coberta irresistible (dos pastissets «Pantera Rosa»). Confesso que no sabia res d’Esther García Llovet (Málaga, 1963), tot i que la consideren autora de culte gent tan sospitosa com Marta Sanz, Sara Mesa o Bob Pop. Després d’haver llegit aquesta novel·la breu (que passa en un sospir) no sabria a quina carta quedar-me.

«Gordo de feria» és un exemple bastant característic de costumisme excèntric, una mica com el que cultiva —amb més cor— Santiago Lorenzo, però aquí derivat cap a un humor absurd, que es produeix sobre tot quan un paràgraf perfectament normal culmina amb un gir inesperat. El protagonista, de malnom Castor, és un monologuista gras que està bastant fart de les servituds de la professió. Quan coneix el cambrer Julio, pensa que podria convertir-lo en el seu substitut a base d’engreixar-lo convenientment. Però les coses no sortiran d’acord amb el pla, perquè si no això no seria una novel·la.

«Gordo de feria» s’ambienta en un Madrid contemporani, de colmados oberts les 24 hores del dia i barris estèrils habitats per plutòcrates. També hi surten humoristes (argentins o gitanos), una discoteca d’Almeria i molts xinesos. No és que jo sigui molt mirat en qüestions de correcció política, però trobo que aquí els xinesos els fan servir una mica a l’engròs, com a matèria còmica intercanviable. Fins i tot diuen (amb totes les lletres), que tots els xinesos s’assemblen. No té gràcia.

Deixant aquesta pega de banda, aquest text em produeix més perplexitat que cap altra cosa. És llegidor i té algun bon cop amagat, però què em vol dir aquesta raresa puntualment còmica, més enllà d’algun bon apunt del natural? És suficient malbaratar expectatives? I malgrat tot, el que em va defraudar parcialment en la lectura, ara pren un nou valor en la relectura. No sé.

En Pozuelo. Hay muchos pinares sueltos, calles empinadas, casitas de El Caserío. Tiendas no hay ni una. Por qué hay tan pocas tiendas en sitios donde la gente tiene pasta y tantas tiendas en calles como Bravo Murillo, por ejemplo, es algo que no alcanza a entender. Encuentra un restaurante con terraza, llena de quinceañeros borrachos perdidos a las ocho de la tarde y señoras que están sobrias pero que tienen toda la pinta de ir a emborracharse en cuanto lleguen a casa y se encuentren solas y sin nada que hacer. Se toma una tónica, cinco euros, debe de ser de burbujas inmobiliarias. Escucha las conversaciones. Se queda medio empanado escuchando las conversaciones, recuerda una vez que le invitaron por error a un chalet de por aquí y comprobó lo que ya imaginaba, que la gente con pasta no se mete rayas para pasarlo bien sino para dejar de aburrirse como sea. Busca otra terraza. Qué bonitas, las calles, los paseos, las avenidas, los parques, los caminos, tan chiquititos. Las rotondas. Por qué hay tan poca gente en estas calles tan bonitas y tanta gente en calles como Bravo Murillo, por ejemplo, es algo que no alcanza a entender. Encuentra una silla, al sol, le falta una pata, tiene varias cagadas de paloma. Todo muy expresionista.

Se sienta.

—¡Qué calor!

Se balancea a los lados. La silla cojea.

—¡Y qué incómodo!

Está a punto de irse al suelo.

—¡Ay, ay, ay!

En un par de minutos ya ha espantado a todo el mundo. Poco después se marcha él.

Filmoteca forçosa (48)

The Exorcist (William Friedkin, USA 1973 (DVD))

Sí, potser he trigat massa a veure-la i el «festival» Linda Blair ja queda una mica risible, però continua sent molt entretingut. El guió comença erràtic abans de centrar-se, però és innegable que el treball de Friedkin és de categoria. (8) 

El baile de los 41 (David Pablos, Mèxic 2020 (Netflix))

Recreació estetitzant (s’agrairia una mica més d’aprofundiment en els personatges), però sòlida d’un fet fundacional de la història LGTB mexicana. La difícil convivència de les societats socràtiques amb els pares de la pàtria. (7)

One, Two, Three (Billy Wilder, USA 1961 (Filmin))

Sàtira política que se’n riu amb igual ferocitat del comunisme, el capitalisme i fins i tot el nazisme, però que és també una de les comèdies més divertides i trepidants que he vist mai. Gran part del mèrit és de James Cagney (però també de la Dansa del Sabre). (9)

Erin Brockovich (Steven Soderbergh, USA 2000 (DVD))

A qui no li agrada el conte de David i Goliat, especialment si la versió és populista i està narrada amb eficàcia? La prova irrefutable de perquè Julia Roberts és una estrella. (8)

WolfWalkers (Tomm Moore i Ross Stewart, Irlanda 2020 (Apple TV))

Cinema d’animació que té poc a veure amb Hollywood o amb l’anime i per això mateix doblement estimulant. Una faula ecologista i política que beu de les llegendes populars. (8)

Airport (George Seaton, USA 1970 (Filmin))

Malgrat ser la inspiradora de la sublim «Airplane!», no li arriba a la sola de la sabata. La «catàstrofe» no esclata fins la mitja hora final i només hi ha una baixa. A més no surt Leslie Nielsen. (6)

The Interview (Seth Rogen i Evan Goldberg, USA 2014 (Netflix))

Aficionat com soc a tot el que tingui a veure amb Corea del Nord, no em podia perdre aquesta farsa sobre dos periodistes que planegen carregar-se Kim Jong-un. Conflictes diplomàtics a banda, és tan idiota com sembla i James Franco no pot estar pitjor. (6)

Mr & Mrs Smith/Matrimoni original (Alfred Hitchcock, USA 1941 (DVD))

L’única comèdia pura de Hitchcock és tan poc original com la trama de la parella que un dia descobreix que no estan realment casats. Ni la fantàstica Carole Lombard salva una funció irregular amb moments que fan badallar. (6)

Quatre dones enamorades

Considero «Master of None» (Netflix) una de les sèries més originals i estimulants de l’última dècada. El seu format lliure, la tendresa del seu humor i l’excentricitat (en relació al «mainstream») dels seus personatges, la converteixen en una petita exquisidesa reconfortant. Malauradament el seu creador Aziz Anzari va esdevenir víctima col·lateral del moviment «metoo» a causa de les declaracions d’una dona amb la que havia tingut una cita que no va acabar del tot bé. Tal com funcionen aquestes denúncies, diria que el cas podria entrar en el terreny dels dubtes raonables i les apreciacions subjectives, res a veure amb els excessos flagrants dels Weinstein, Spacey o Domingo d’aquest món.

Sigui com sigui, tot curant-se en salut davant d’una possible recepció negativa, Anzari ha optat per mantenir-se al marge per la tercera temporada de la sèrie i cedir el protagonisme a Lena Waithe, que ja interpretava el paper de Denise. Així, els guions dels cinc episodis els firma Waithe juntament amb Anzari i aquest es reserva només un parell d’aparicions simòliques. «Moments of Love» —que així es titula la temporada— explica la història de Denise, una escriptora que ha triomfat amb la seva primera novel·la, i la seva nòvia Alicia (Naomi Ackie), una antiquària amb la que viu en una casa de camp.

Quan s’inicia el primer episodi la parella ja ha conviscut un temps indeterminat i està intentant tenir una criatura per inseminació casolana. Quan els seus esforços fracassen, les dues dones es distancien i en el segon episodi es separen. Alicia continuarà intentant ser mare, mentre Denise es baralla amb l’escriptura de la seva segona novel·la. Tot això està explicat amb molt poques paraules, molt poca acció i un tarannà francament contemplatiu (quan no és descaradament documental en descriure els processos de la inseminació artificial). La sèrie demostra molt bon gust, però m’ha avorrit en gran part del seu metratge. Confio que els problemes d’Anzari se solucionin aviat i ens pugui regalar un producte menys solemne però més vivaç. 

«Feel Good» (Netflix) també va d’una parella de dones, encara que més joves, i el to aquí és de tragicomèdia. Mae (Mae Martin) és una comediant de «stand up» canadenca que s’enrotlla amb George (Charlotte Ritchie), una mestra de primària que mai abans havia tingut una relació lesbiana. Basada suposadament en les experiències personals de Martin, la sèrie bascula entre dos punts de fricció: el caràcter reprimit de la noia anglesa i el passat d’addiccions de la noia canadenca. A la segona temporada, s’han d’inventar altres conflictes, perquè els obstacles per la relació amorosa ja no donen més de si.

«Feel Good» vol ser audaç, però es queda en correcta i deriva cap a la irritació. Se suposa que Mae és una còmica d’èxit, però les actuacions que presenciem conviden a obrir-se les venes. Pel que fa a les reunions de Narcòtics Anònims, començo a estar-ne fart, sembla que no hi hagi sèrie que no tingui el seu grup d’ex-drogats asseguts en rotllana. Com veieu, la impaciència davant d’aquest programa ha anat creixent i al final ni la presència esporàdica de Lisa Kudrow l’ha salvat de la crema.

L’obra mestra interrompuda

Diria que l’obra de l’argentí Pedro Mairal ha arribat a Espanya de forma molt irregular i ha requerit l’èxit indiscutible de «La uruguaya» per rebre l’empenta definitiva. En aquesta política de regularització Libros del Asteroide acaba de publicar «Salvatierra» que és del 2008. Aquest Salvatierra epònim és un empleat de correus, mut des de petit a causa d’un accident i pintor discret i autodidacta. La seva obra es concentra en una sola tela constituïda per rotllos successius, un contínuum que il·lustra de forma quasi cinematogràfica la seva pròpia vida. A la seva mort els hereus (els dos fills, el narrador i el seu germà) es troben amb un magatzem ple de rotllos de llenç pintat i cap instrucció que els indiqui què fer-ne.

Yo creo que él concebía su tela como algo demasiado personal, como un diario íntimo, como una autobiografia ilustrada. Quizá debido a su mudez, Salvatierra necesitaba narrarse a sí mismo. Contarse su propia experiencia en un mural continuo. Estaba contento con pintar su vida; no necesitaba mostrarla. Vivir su vida, para él era pintarla.

A més del problema que suposa què fer amb el llegat del pare, els germans descobreixen que a la seqüència li falten alguns mesos d’un any determinat. La investigació que inicien per recuperar els metres de tela absent, els conduiran a la revelació de fets que no coneixien sobre la biografia del pare, amb el que es demostrarà que sovint convivim amb desconeguts. De totes maneres no espereu trobar a «Salvatierra» l’exhibicionisme verbal i la picaresca de «La uruguaya». Aquest és un text concís i ben mesurat, una novel·la breu que gairebé podria ser un conte llarg, on el que importen són els fets i les accions més que no pas les motivacions del protagonista titular, que romandrà sempre embolcallat en el misteri. En definitiva una bona història d’aventures, de secrets de família, i també una reflexió sobre l’esfera pública i privada del cultiu de l’art.

En el camino vi uno de esos cielos que pintaba Salvatierra. Uno de esos cielos profundos, cambiantes y poderosos. A veces hacía unas nubes dispersas que se achicaban hacia el horizonte, con lo que conseguía darle verdadera dimensión al cielo. Lograba unos espacios aéreos enormes que daban vértigo. Como si uno pudiera caerse dentro de la tela. Yo sabía —había aparendido— qué tipo de cielos le interesaban y algunas tardes, cuando llegaba del colegio al galpón, le decía «Hay un buen cielo afuera» y salíamos a mirar. Es algo que sigo haciendo, sin darme cuenta, aunque Salvatierra haya muerto hace muchos años. Y lo hice esa tarde cuando pedaleaba despacio de vuelta hacia Barrancales: vi el cielo gigante, un cielo de planicie, azul intenso, con nubes como montañas, como regiones, y en silencio le avisé a Salvatierra que saliéramos a mirar. 

Pennsylvania criminal

Durant unes setmanes —concretament des de mitjans d’abril fins a finals de maig— bona part de la massa espectadora ha semblat estar captivada per una sola sèrie televisiva, fenomen infreqüent que no contemplàvem des de «Joc de trons». Sí, estic parlant de «Mare of Easttown», també de HBO, i ambdues sèries comparteixen l’estratègia d’emetre un sol episodi per setmana, amb el que s’asseguren un impacte més durador que amb la tècnica de Netflix d’estrenar tota la temporada en bloc. Encara que això no sigui motiu per veure-la, s’ha parlat molt d’aquesta sèrie per la postura de la seva protagonista Kate Winslet, que s’ha negat a sotmetre’s a retocs digitals i ha aparegut a la pantalla amb el seu cos i les seves faccions reals de dona de quaranta-cinc anys (cos i faccions que molts i moltes ja firmaríem per tenir, tot sigui dit).

Però l’èxit de «Mare of Easttown» potser no és tan un mèrit de la sèrie com un símptoma de l’escassa qualitat general del gènere policíac, on aquest títol s’erigiria com el borni en el país dels cecs. Perquè la intriga creada per Brad Ingelsby està ben tramada i discorre amb certa fluïdesa, però no es pot dir que sigui el súmmum de l’originalitat. Tenim un poble gris de classe obrera als afores de Philadelphia, on s’han produït desaparicions de noies joves i una d’elles l’han trobat morta. (¿Per què el 80% de les víctimes de crims a la ficció són noies joves, el cadàver de les quals apareix sempre en estat de seminuesa?) La policia investiga, però el cas li ve ample i han de reclutar un detectiu del FBI. En realitat tot el poble és un niu de desgràcies i a les famílies, qui no té un all té una ceba: drogues, malalties mentals, robatoris, suïcidi… Tot i que la gran especialitat d’Easttown semblen ser els embarassos adolescents.

El guió, que avança pel convencional mètode de fer parlar als que estan al cas només quan és necessari per no estancar l’acció, es beneficia d’uns personatges construïts amb un cert gruix, que van més enllà del pur mecanisme de la trama. Amb altres paraules, predomina un to intimista que explora cada drama personal per dotar-lo d’humanitat. En això hi tenen gran paper els actors que estan quasi tots molt bé. Destaca la interpretació de to naturalista de Kate Winslet, motiu principal per justificar la visió de «Mare of Easttown»; però no és l’única. Cal mencionar també Julianne Nicholson, com la millor amiga de Mare i sobre tot Jean Smart, que aconsegueix una gran comicitat amb un paper que no és de cap manera caricaturesc. 

El naixement d’una nació

«Magasin général» és el nom genèric d’una sèrie de nou àlbums de còmic publicats a França entre març de 2006 i octubre de 2014. Tenen la particularitat d’haver sigut creats a dues mans per Régis Loisel i Louis Tripp, on cadascú ha explotat les àrees del dibuix que més s’adeia al seu tarannà. Si Loisel esbossava amb llapis lleuger la composició de cada vinyeta i el gest dels personatges, era Tripp qui afinava l’expressivitat i hi afegia l’atmosfera. L’obra nasqué durant una estada de tots dos fent classes a Montreal i per això, encara que els dos autors són francesos, aquesta saga està ambientada a un poblet de Quebec durant els anys 20 del segle passat. 

Les nacions relativament joves, com ho són totes les creades pels colonitzadors europeus al continent americà, no han tingut temps suficient perquè els seus orígens esdevinguin llegenda, per això les històries entorn del seu naixement són tan mal·leables i tan obertes a la reescriptura, camp abonat per a fabulistes i inventors. Per això Loisel i Tripp imaginen aquest Notre-Dame-des-Lacs, llogarret sense electricitat habitat per unes desenes d’ànimes que tenen com a única connexió amb la civilització aquest magatzem que dona títol a la sèrie.

Al començament del primer volum, Marie la propietària del magatzem queda vídua, un fet que posarà en dubte la supervivència del poble. De mica en mica la vídua aprendrà a valdre’s per si sola, tot i que Serge, un foraster traumatitzat per la seva experiència a la Primera Guerra Mundial, li proporcionarà una ajuda inesperada. El lloc és petit i la convivència sota un mateix sostre de Marie i Serge aviat suscitarà la intolerància dels seus conterranis (i el comentari sorneguer del fantasma del marit de Marie). És el retrat bastant típic d’una societat tancada i quasi autosuficient, que de mica en mica va acceptant el valor de la diferència i la moral del «viu i deixa viure» com a camí cap a la maduresa.

Tot això narrat amb el ritme assossegat que marquen les estacions de l’any i amb una galeria de personatges molt ben delineats en les seves imperfectes personalitats. Aquesta comunitat beata, ocasionalment violenta, però finalment alegre i entranyable pot fer pensar una mica en algun film de John Ford i les escenes en les quals Serge convida a sopar a tot el poble semblen inspirats en «El festí de Babette». Dos referents que delaten la vocació de clàssic d’aquest «Magasin Général».

Norma Editorial ha publicat de moment dos volums (els anys 2020 i 2021) que abasten els sis primers àlbums, per tant la meva recomanació està condicionada pel desconeixement que tinc sobre la conclusió de l’obra. Però per l’estil d’aquesta saga tranquil·la i bonhomiosa no dubto que el final no presentarà gaires sorpreses i estarà al mateix nivell de bon rotllo humanista.

Cadascú té el seu lloc

«Special» torna a Netflix per una segona temporada que serà la final, amb Ryan O’Connell, afectat per la paràlisi cerebral i gai a la vida real, fent de Ryan Hayes, gai i afectat per la paràlisi cerebral a la ficció. Prossegueix la seva exploració del sexe i les relacions homosexuals, mentre que la seva mare aprèn en paral·lel a ser menys sobreprotectora i comença a crear-se una vida pròpia independent de la del fill.

«Special» compleix una funció molt important en normalitzar la presència en televisió de cossos i ments no normatius. En aquest sentit, aquesta temporada va ben assortida de nans, paraplègics i autistes, als que cal afegir Kim, la molt rubensiana col·lega de Ryan. De vegades la militància en la diversitat deriva en un cert esquematisme, com quan la mare fa una nova colla d’amics formada ni més ni menys per un home gai, una dona negra i una dona oriental. Però està bé que es plantegin aquestes coses i a mi m’ha deixat amb el dubte si cal rebutjar o no un amant que et desitgi principalment per algun tret físic (la teva raça, el teu pes, la teva discapacitat…)

La sèrie també té el mèrit de ser bastant explícita en les seves escenes sexuals i no té por d’entrar en detalls «pràctics». Malgrat tot «Special» té ànima de «sitcom», així que desprèn una estètica entre plastificada i artificial. Com que no hi haurà més temporades, al final tots els personatges queden degudament encaminats, cosa que a la vida no passa mai; però per a vuit capítols de vint minuts d’inspiració tan obertament positiva, no es pot demanar gaire més.