dimecres, 14 d’abril de 2021

Boges d’ahir, d’avui i de sempre

Potser resulta difícil avui dia fer-se una idea del rebombori que va causar la pel·lícula «La cage aux folles» en el seu moment. A l’inici va ser una peça de teatre comercial de Jean Poiret, estrenada l’any 1973 al Théâtre du Palais Royal amb el protagonisme de Michel Serrault i el mateix Poiret, representada prop de 1800 vegades i vista per un milió d’espectadors. Malgrat l’èxit, i potser a causa del tema encara audaç per l’època, cap productor francès va gosar portar-la a la pantalla i per això la versió cinematogràfica («La cage aux folles» (Édouard Molinaro, 1978)) va ser filmada a Cinecittà amb banda sonora d’Ennio Morricone i el George de Jean Poiret convertit en el Renato d’Ugo Tognazzi.


El film, com l’obra de teatre, no deixa de ser una comèdia vodevilesca que basa la seva gràcia en la clàssica hilaritat que provoca l’amanerament i la ploma d’una colla de marietes estereotipats. Malgrat aquesta font de rialles, avui posada sota sospita d’incorrecció, la història acaba convencent pel fet de col·locar al seu centre una parella d’homes que demostra estimar-se malgrat les dificultats i que és capaç d’educar un fill sense la intervenció de cap mare. Que el «dolent» de la funció sigui un diputat ultraconservador que desaprova el tipus de vida que porten Renato i Albin és el detall definitiu per acabar de concitar la nostra simpatia.


La versió fllmada de «La cage aux folles» fou un èxit colossal a França i a Itàlia. Com a «Vicios pequeños» (un títol, traducció de l’italià «Il vizietto»,  que m’agrada més que l’original) va funcionar també molt bé a Espanya. Per la seva banda als Estats Units fou tot un fenomen: de 1980 a 1998 es mantingué com la pel·lícula en llengua estrangera més taquillera, aspirà a tres Oscar —poc merescuts i que no va guanyar— al millor director, millor vestuari i adaptació, i l’any 1983 es convertí en un musical de Broadway firmat per Harvey Fierstein i Jerry Herman. En canvi, la inevitable adaptació al cinema de Hollywood no es produí fins al 1996, quan el seu moment ja havia passat i l’argument resultava una mica anacrònic. 

La cinta, «The Birdcage» («Una jaula de grillos»), escrita per Elaine May i dirigida per Mike Nichols, trasllada l’acció a Miami, afegeix el tema de l’antisemitisme a l’homofòbia, i converteix la «boîte» de transvestits una mica tronats de Saint Tropez en un antecedent de les aerodinàmiques «drags» del concurs de RuPaul. Amb tot, la versió és molt decent i, al meu parer, només falla en l’error de càsting de Robin Williams, que compon un personatge poc creïble i fa enyorar l’estupend play-boy oliós que va crear Ugo Tognazzi. En canvi, Nathan Lane i Gene Hackman són bones contrapartides de Michel Serrault i Michel Galabru; i Dianne Wiest, com a esposa del senador conservador, dóna dolça entitat a un personatge que al film original era nul.


Com a curiositats dignes de remarcar citaré la presència de Christine Baransky, anys abans de «The Good Wife», i Calista Flockhart pre-«Ally McBeal», qui amb trenta-dos anys ha de figurar que en té divuit. Hank Azaria, jueu de Queens, interpreta al colorista criat guatemalenc amb un d’aquells accents impossibles que actualment resulten imperdonables. Precisament Azaria acaba d’excusar-se amb la comunitat índia per haver estat donant veu durant anys al botiguer Apu dels Simpsons. És clar que el criat negre de la versió francesa, que s’adreça al fill del senyoret com a «petit amo blanc», avui seria censurat a les pantalles de mig món.


Per fortuna, sigui en versió de «Vicis petits» o de «Gàbia de grills», la rialla encara és garantida. I lliure de plaer culpable.  

dilluns, 12 d’abril de 2021

Notes de lectura: David Copperfield (2)

'David i Dora' de Frank Reynolds

La primera vegada que David Copperfield va veure Dora Spenlow, hi va caure rendit incondicionalment: va ser un amor a primera vista de manual. A partir d’aquell moment David no tenia ulls per a res més i no podia entendre com la resta de la Humanitat no estava cantant nit i dia lloances a la figura de Dora. Hem de suposar que la noia tenia una agradosa aparença, però no hi ha res més que ens la faci atractiva, si hem de fer cas a la descripció que ens proporciona Dickens. A Dora li agrada presentar-se a si mateixa com poruga, infantil, incapaç de prendre cap decisió pràctica i necessitada del control permanent d’un adult. Lluny de dissuadir David, aquests defectes semblen ser interpretats com si de virtuts es tractessin. Però no ho podem atribuir només a la ceguesa pròpia de l’enamorat, ja que tots els amics de David —en lloc d’advertir-lo que a la noia li falta un bull— coincideixen a trobar-la adorable. Fins i tot la tieta Betsey, que a la resta d’assumptes de la novel·la exhibeix un criteri independent i ben fonamentat, sembla riure-li totes les gràcies.


Com ja es veia a venir, un cop celebrat el matrimoni es fa palesa l’absoluta inutilitat de Dora per a la vida domèstica, ni tan sols en la relativament senzilla tasca de supervisar el servei. Totes aquestes contrarietats no semblen refredar l’encaterinament de David, que es mostra perfectament conformat d’haver-se casat amb una autodenominada «doneta criatura» (child-wife), encara que la seva vida de casat sigui un pur desgavell. Malgrat tot, com que Dickens té designis més alts pel seu protagonista, es treu de la màniga una d’aquelles malalties literàries inexplicables que et va debilitant lentament fins a matar-te i força Dora a fer mutis sense gaires drames. És un gir de guió que des de l’època de Dickens mai no ha satisfet ningú, tot i la poca simpatia que desvetlla aquesta noia tan bleda entre els lectors moderns: sembla que la pobra xiqueta ha estat utilitzada com a mera estació de pas en la maduració del protagonista. Amb molt bon criteri la recent adaptació d’Armando Ianucci optava per una solució del tot post-moderna: era la mateixa Dora la que veia que aquella relació no anava enlloc i decidia sortir de la trama per pròpia decisió.


La mort de Dora, és clar, deixa el camí lliure perquè David es casi amb la dona que Dickens li havia destinat d’entrada: Agnes Wickfield. Si bé s’ha volgut identificar Dora Spenlow amb la capriciosa Maria Beadnell, primer amor del novel·lista, resulta difícil pensar en la seva esposa Catherine quan es llegeix sobre Agnes. David i ella es coneixen des dels temps escolars i repetidament la tracta com a «germana». Lleial, assenyada, devota del seu pare alcohòlic (fins a límits que faciliten la seva fallida professional), Agnes representa totes les virtuts de la bona esposa i mare segons els criteris dictats per la societat victoriana. Amb ella David s’assegura una pau domèstica que no interferirà amb la seva carrera com escriptor. No és de cap manera un ideal romàntic, però ningú ens va dir que David Copperfield tenia reputació de ser un gran amant. 

diumenge, 11 d’abril de 2021

Entonats


Quatre professors d'una escola de Copenhague  en crisi de la mitjana edat protagonitzen "Una altra ronda" ("Druk") de Thomas Vinterberg. Reunits en un sopar d'aniversari, decideixen posar en pràctica les teories d'un psiquiatra que sosté que una dosi controlada d'alcohol afavoreix la creativitat i la relaxació. Previsiblement els primers dies l'experiment funciona força bé... i després, gràcies als hàbits de consum del típic bevedor danès, s'espatlla amb resultats catastròfics.

Sí, el pitjor que es pot dir d'aquest "Druk" és que durant gran part del seu metratge segueix una senda no gaire sorprenent. Evita però l'alliçonament i acaba amb una inesperada nota hedonista, que és l'únic realment insòlit. Vinterberg ho filma de forma propera, naturalista, sense trampes de guió, i es fa acompanyar d'un quartet protagonista excel·lent, on destaca el sempre magnètic Mads Mikkelsen.

Tanmateix, després dels premis i el rebombori que l'acompanya, m'esperava una mica més, un plus de genialitat que no he sabut trobar. M'ha passat recentment amb altres títols com "Minari" o "Nomadland", que els resultats no han estat a l'altura de l'expectació. Potser tot és conseqüència d'una temporada amb escassetat d'estrenes per causes mèdiques conegudes de tothom.

dissabte, 10 d’abril de 2021

Notes de lectura: David Copperfield (1)


És conegut el recurs de Dickens de caracteritzar fortament els seus personatges (especialment els secundaris) per fer-los reconeixibles a l’instant. Els sol identificar amb els trets personals més perceptibles, que poden abastar tant les formes com es captenen i es relacionen, les seves particulars aparences físiques o algunes idiosincràsies del llenguatge amb el que es comuniquen. Aquest conjunt d’identificadors, que funcionen gairebé com una etiqueta que penja del coll del personatge, facilita l’orientació del lector en novel·les on el nombre de personatges és molt superior a l’habitual; però li ha costat a Dickens l’acusació de reduir de vegades la comèdia humana a un cert esquematisme.


No obstant, aquest comportament monolític dels personatges, repetit en successives escenes al llarg de la novel·la, pot canviar de sobte quan la trama ho requereix. Vegeu per exemple Mrs Gummidge, la vella vídua que ha estat acollida per Daniel Peggotty i que es passa mig llibre ploriquejant, trobant a faltar el seu difunt marit i lamentant la seva solitud, amb un efecte més còmic que patètic. Tanmateix, quan Little Emily desapareix abduïda per Steerforth, la bona dona abandona els plors i es converteix en la guardiana de la llar, la que encén cada vespre una espelma a la finestra en espera de la fugitiva.


De la mateixa manera l’esplendent Wilkins Micawber, una de les grans creacions còmiques dickensianes, discorre per bona part de la trama entre excessos retòrics,altíssimes intencions i un estat de fallida permanent atribuïble a una inclinació més gran per les paraules que pels actes. Però quan es posa a treballar sota les ordres d’Uriah Heep sembla perdre tota la bonhomia que el caracteritza (en Dickens, aquests canvis sobtats solen ocultar un complot per desemmascarar algun briball). I les últimes notícies que tenim d’ell —després d’haver-lo vist empresonat per deutes la major part del temps—, és que va retornar puntualment tots els terminis del préstec que li havien fet els seus amics i que, en arribar a Austràlia, s’ha convertit no sols en un ciutadà exemplar sinó en un dels pilars de la comunitat. Com es pot constatar les necessitats del guió són més fortes que el caràcter de qualsevol home o dona. 

divendres, 9 d’abril de 2021

Filmoteca forçosa (40)

 


Raising Arizona (Joel & Ethan Coen, USA 1987 (Disney Star))

La comèdia més divertida dels Coen i la que més s’assembla als dibuixos de la Warner Brothers. Un guió de ferro, una partitura electritzant de Carter Burwell i uns excelsos Nicholas Cage i Holly Hunter al servei d’una pallassada amb un cor d’or. (9)


Il sorpasso/L’escapada (Dino Risi, Itàlia 1962 (Filmin))

Dia de festa en una Itàlia embarcada a la «dolce vita»: el món és dels vividors. Retrat generacional de l'Europa del desenvolupament. Memorables Gassman i Trintignant. (8)


Anchorman (Adam McKay, USA 2004 (DVD))

Una mirada al masclisme que imperava a la televisió dels anys 70. Té fama de ser una de les millors comèdies dels anys 2000, però crec que exageren. Té els seus moments, però. (6)


The Hunt/La caça (Craig Zobel, USA 2020 (Movistar+))

Sàtira «gore» que caricaturitza les elits il·lustrades i políticament correctes amb total manca de subtilesa. Se salva com a film d’acció histriònica gràcies a una impassible Betty Gilpin. (5)


El agente topo (Maite Alberdi, Xile 2020 (Filmin))

Barreja de ficció i documental sobre un octogenari que s’infiltra a una residència d’ancians. Malgrat un missatge alliçonador, resulta tan trist com tendre. (7)


Psycho/Psicosi (Alfred Hitchcock, USA 1960 (Filmin))

Revolucionària tant per l’estructura narrativa com per la forma de representar l’horror. Magistral des dels títols de crèdit de Saul Bass i la partitura de Bernard Herrmann, fins els rostres icònics de Marion Crane i  Norman Bates. Més de 60 anys sense perdre gota de vigència. (9)




dijous, 8 d’abril de 2021

Return to Copperfield


«David Copperfield», publicat en forma de serial entre 1849 i 1850 té l’envejable reputació de ser la novel·la favorita del seu autor, possiblement perquè es tracta d’una versió idealitzada de la seva pròpia biografia. Episodis com el de la feina del David infant al negoci del mercader de vins, la relació i posterior matrimoni amb la capriciosa Dora Spenlow o els seus inicis com cronista taquigràfic al parlament tenen fidel correspondència amb fets similars viscuts per Dickens. Algunes d’aquestes circumstàncies, com per exemple l’explotació infantil que va patir a la fàbrica de betum, eren ignorades per la seva família i només foren revelades pòstumament; s’entendrà per tant l’alleujament que devia sentir el novel·lista en poder obrir el seu cor, protegit darrera la pantalla de la ficció.


I tanmateix, «David Copperfield» no es compta entre les meves novel·les preferides de l’autor, tot i que devia de ser la primera seva que vaig llegir a l’adolescència, en una versió seriosament esporgada (si jutgem pel seu nombre de pàgines) d’Editorial Juventud. Per què no em fa el pes «Copperfield»? Potser per la seva previsible linealitat, que s’inicia a la primera pàgina amb el naixement de l’heroi i no el deixa fins prop de mil pàgines més tard, quan ja el tenim ben instal·lat a la vida, feliç per sempre més. Segurament coincideixo en l’opinió amb la de Holden Caulfield, el precoç narrador de «El vigilant en el camp de sègol» de Salinger:


Si de debò en voleu saber alguna cosa, probablement el primer que voldreu saber és on vaig néixer, i com va ser la meva pollosa infantesa, i a què es dedicaven els meus pares i tot el que va passar abans del meu naixement, i tota aquesta merda de tipus David Copperfield, però no tinc cap ganes de posar-m’hi, si us he de dir la veritat.


M’estimo més un Dickens menys episòdic, no centrat en un sol protagonista, més aviat amb una visió coral i polièdrica de la vida. I és cert que la meva favorita «Great Expectations» és també una aventura unipersonal, que comença amb la infantesa del protagonista i es prolonga fins la seva maduresa; però la seva ben lligada trama s’engega ja a la primera pàgina amb l’encontre al cementiri de Pip i Magwitch i conclou a l’última plana amb una ambigüitat moral molt més verídica que el rodó final feliç de «Copperfield». T’ho miris com t’ho miris, David és un heroi deficient, molt més reactiu que dotat d’iniciativa pròpia. Ja a la primera frase de la novel·la revela els seus dubtes: «Si reïxo a ésser l’heroi de la meva pròpia vida, o bé si aquesta posició escau a algú altre, a aquestes pàgines pertocarà de mostrar-ho». Curiosament el protagonista ha de lluitar al llarg del llibre per prendre possessió del seu nom veritable, mentre va sent batejat arbitràriament per diversos personatges: Davy per la seva mare, Trot o Trotwood per la tia Betsey, Daisy pel seu amic Steerforth, Doady per la seva estimado Dora o Mr Copperfull per la seva dispesera Mrs Crupp.


Apart de la mania que té l’autor de donar nom i característiques particulars a tot ésser humà (per petit que sigui el seu paper) que apareix a les seves pàgines, és inevitable que una novel·la tan llarga contingui personatges i moments de pur farciment (la nana Miss Mowcher, el conflicte més aviat abstrús del doctor Strong i la seva jove esposa…) Fins i tot amb la inclusió dels quatre capítols retrospectius, que permeten resoldre el pas del temps en poques línies, el nombre de pàgines acaba pesant, especialment a les dues-centes darreres, on la voluntat de deixar-ho tot tancat i ben tancat obliga el novel·lista a acumular més finals successius que a «El retorn del rei». I quina dèria d’enviar-los tots a Austràlia! 


Amb tot no negaré que la relectura m’ha proporcionat molts bons moments, especialment en les escenes que no recordava, on Dickens brilla amb els seus inesperats detalls còmics.

em presentà amb molta de cerimònia a una tremenda senyora amb vestit negre de vellut i un gran capell també de vellut negre, la qual recordo que em va semblar una parenta pròxima del príncep Hamlet: la seva tia, diguem.


[…] Per a esmenar-ho, la tia de Hamlet tenia la tara de família de deixar-se anar al soliloqui, i s’allargava, per a ella mateixa i d’una manera descosida, sobre cada tema proposat. Aquests, de segur, no foren sinó pocs, però com que sempre anàvem a caure a la sang blava, comptava amb una àrea tan dilatada per a l’especulació abstracta com el seu mateix nebot.

Haguéssim estat una partida d’ogres, la conversa no hauria pas adquirit un caient més sangonós. 

dimecres, 7 d’abril de 2021

Els límits de l’ortodòxia


Fa poc escrivia sobre la capacitat que tenen les sèries de televisió per acostar-nos a altres realitats que estan també en aquest món. Si «Ramy» tracta de musulmans egipcis emigrats als Estats Units, «Shtisel» al seu torn va d’una família Haredi (jueva ultraortodoxa) que viu en un barri de Jerusalem. Les seves dues primeres temporades, després d’una lenta penetració en els mercats internacionals, ja ens havien enamorat fa un parell d’anys, i ara arriba la tercera, sota la protecció i les millores de factura tècnica que sol garantir Netflix per satisfer una massa de seguidors en creixement continu.


Poc té a veure «Shtisel» amb les intencions de denúncia que mostrava ben visibles la sèrie «Unorthodox» sobre la repressió de la dona a algunes comunitats jueves de Brooklyn, sinó que intenta mostrar una quotidianitat marcada per problemes molt similars als que pot patir qualsevol família de la societat post-industrial. Cert que l’embolcall pot resultar poc atractiu (pisos de decoració espartana, vestuari d’una quicor que ni els coreans del nord i una gastronomia per tallar-se les venes) i alguns dels costums (els matrimonis convinguts, l’estudi del Talmud com a «modus vivendi» de quasi tots els mascles, la xenofòbia contra els que no pertanyen a la tribu…) pot semblar anacronisme de segles anteriors, però les persones que hi habiten es mouen en el fons (i en la superfície) per sentiments, passions, vicis i defectes totalment universals.


De fet bona part de les trames de «Shtisel», especialment en aquesta tercera temporada, tracta de quelcom tan comú com és la dificultat per aconseguir un bon matrimoni i els casos presentats abasten totes les edats de la vida, des dels post-adolescents fins els jubilats. És un material, si voleu, més vell que l’anar a peu i que ha estat present en els serials de tota la vida; aquí mostrat amb colors de novetat i amb uns intèrprets excel·lents. Veure l’actuació de Dov Glickman fent del patriarca familiar —rondinaire, golafre, manipulador— ja és tot un regal, com resulta admirable la jove Shira Haas, precisament protagonista de la mencionada «Unorthodox». Michael Aloni, per la seva banda, es fa perdonar el seu personatge cagadubtes per la dolça tristesa que infonen els seus ulls verds.


Tragicòmica, pausada, amb ecos d’una vida anterior molt menys trepidant que la nostra, la família Shtisel constitueix una estupenda companyia per sobretaules de tafaneria i cafè.