dijous, 26 de maig de 2022

Tot és Wagner


A la història de la música hi ha hagut altres compositors —Monteverdi, Beethoven, Schönberg…— que van revolucionar el marc estètic vigent per obrir nous camins cap a les sonoritats del futur, però cap d’ells es pot comparar a Richard Wagner qui, des de la seva irrupció pública a mitjans del segle XIX no ha deixat d’influir no només la música, sinó totes les arts, la política, la filosofia i fins i tot els costums. De l’enorme repercussió de la seva figura s’ocupa l’assaig «Wagnerismo» d’Alex Ross (Seix Barral, octubre de 2021, traducció de Luis Gago). Aquest crític musical de «The New Yorker», que ja coneixíem pel llibre de divulgació sobre la música del segle XX «El ruido eterno», ha dedicat deu anys a investigar totes les possibles ramificacions que va plantar el geni de Wagner en els dos darrers segles i li ha quedat un volum ben llustrós de prop de mil pàgines que fa una mica de feredat.


La biografia del compositor —que va passar bona part de la seva vida en l’exili polític, que protagonitzà una turbulenta vida amorosa, que va ser un intens polemista i un ardent defensor del seu art, tant des de la teoria com des de la pràctica— ja ens ofereix pistes sobre una celebritat que pogué gaudir en vida. Com correspon a figures d’una complexitat com la seva, les seves idees foren interpretades de forma diversa i contradictòria, considerat de vegades com a revolucionari i d’altres com a representant de les forces reaccionàries. El llibre rastreja així un Wagner anarquista, però també el seu paper com a ideòleg de la nació alemanya; però també de manera més sorprenent un Wagner feminista, un Wagner «negre» o un Wagner gai.


Sobre el seu antisemitisme, per molt que s’al·legui que tingué alguns amics jueus, no es poc ocultar que va ser l’autor del deplorable assaig «Das Judenthum in der Musik» (El judaisme en la música), considerat com una de les fites en l’expansió de l’antisemitisme alemany. Encara així, «Wagnerismo» és capaç de trobar jueus i fins i tot sionistes de la primera volada capaços de mostrar-li una admiració absoluta. Una admiració que, per a desgràcia del compositor, també sentia Adolf Hitler, i que ha deixat un llegat funest en la seva reputació. De totes maneres Ross destria que hi ha de cert en l’associació de Wagner amb el nazisme (sembla que la majoria de l’aparat del partit s’estimava més les operetes i el fox-trot) i que és un clixé sancionat per les relectures més kitsch. Sembla que la imatge tan repetida dels presoners dels camps de concentració aclaparats per una banda sonora cent per cent wagneriana té molt escassa base històrica.


Ross busca també els autors literaris més influïts pel wagnerisme i, com que el compositor bastia els seus llibrets a partir d’arquetipus llegendaris, és fàcil trobar-hi ressons pertot arreu. En casos com els de George Bernard Shaw, Willa Cather o T. S. Eliot els elements wagnerians hi apareixen clarament, mentre que, quan parla de James Joyce o Virginia Woolf, la interpretació és molt més discutible.


Amb aquestes notes només he apuntat algunes de les qüestions que es desenvolupen en aquest assaig de contingut generós, on per descomptat no hi falten les valquíries del Palau de la Música Catalana (i la de la Vache qui rit), el cinema de Fritz Lang, la banda sonora de Bernard Herman per a «Vertigo», la trilogia dels anells de Tolkien o la saga també wagneriana de «Star Wars». En definitiva, cent cinquanta anys de cultura mundial explicada a través del filtre d’un sol artista. Vitamina per la ment. 

dimecres, 25 de maig de 2022

Mort, alguns robots i gens d’amor

"The Very Pulse of the  Machine"

«Love, Death and Robots» ha tornat a Netflix per a una tercera temporada que aquest cop consta de nou curts d’entre set i vint-i-un minuts. Com sempre la qualitat és variable i les opinions àmpliament discrepants, però n’hi ha una mica per a tots els gustos.


1. Comença amb «Three Robots: Exit Stategies» (Tres robots: Estratègies de Fugida), que reprèn els tres simpàtics robots de la primera temporada. Continuen passejant per una terra devastada i observant les diverses formes com ha sucumbit la humanitat a una catàstrofe medio-ambiental. El to és còmic, però sermonejador, i el gag del final repeteix gairebé el de la primera temporada.


2. «Bad Travelling» (Mal viatge), dirigida per David Fincher, presenta un vaixell de pesca que és atacat per un gegantí cranc caníbal. Fosc, sanguinari i molt desagradable. Se suposa que el desenllaç respon a alguna mena de justícia ètica, però francament tot plegat és bastant absurd.


3. A «The Very Pulse of the Machine» (El pols mateix de la màquina) una astronauta que ha patit un accident intenta arrossegar el cadàver de la seva companya fins a la seva nau. La morfina que pren per alleujar el dolor del seu braç trencat li provoca al·lucinacions. Dibuix realista que recorda Moebius, envoltat de paisatges psicodèlics, i un missatge esotèric que no sé si he acabat d’entendre.


4. «Night of the Mini Dead» (La nit dels mini-morts) és una apocalipsi «zombie» de manual, però representada amb miniatures animades. Tret de la proesa tècnica, l’única gràcia de l’invent és l’efecte còmic que provoca l’escala del model.


"Mason's Rats"

5. A «Kill Team Kill» (Equip mortal) un comando de soldats s’enfronta a un «grizzly» robotitzat. Masclisme, violència extrema i explosions, tres de les coses que menys m’agraden d’aquesta vida.


6. «Swarm» (L’eixam), on un científic s’instal·la a una colònia d’insectoides alienígenes per fer-ne un estudi (tot i que les seves intencions són unes altres). Igual que a «Bad Travelling», una bèstia monstruosa utilitza el cos d’un humà com a ninot de ventríloc. Apart d’això l’episodi presenta un cert interès intel·lectual.


7. «Mason’s Rats» (Les rates de Mason) narra el combat d’un granger contra una plaga de rates tecnificades. La seva estètica caricaturesca em fa més el pes que les aproximacions realistes i el seu remat m’ha sorprès favorablement.


8. «In Vaulted Halls Entombed» (Sepultats en sales de volta) va també de soldats enfrontats a un monstre de les cavernes (com la nº5). Per tant, bromes casernàries i cossos mutilats. Passo.


9. «Jibaro» és una faula al·lucinada que barreja la conquesta d’Eldorado amb el cant de les sirenes. Rodada amb els colors i la coreografia d’un mal viatge lisèrgic, m’ha deixat sense paraules (que d’això es tractava). 

 

"Jibaro"

Si faig balanç, només n’hi ha dues que m’hagin satisfet del tot (7 i 9), altres dues m’han divertit (1 i 4) i dues més m’han semblat críptiques però acceptables (3 i 6). Com que la sèrie dispara en totes direccions, suposo que s’ha d’admetre que ho ha aconseguit. Ara, potser que eliminessin l’amor del títol, perquè aquí amb prou feines hi ha una mica de sexe. 

dimarts, 24 de maig de 2022

El dimoni de les llistes: festa de delinqüents


Al sendemà aní a la festa tan expectant com nerviós. La nòmina de convidats semblava un càsting per a una pel·lícula de cine quinqui. Els recorde a quasi tots: Lolo el Manchao, el Turco, Serafín el Farolas, el Macedonio, el Intermitente, el Pasmao del cine Palacio, el Linterna, el Aceituno, el Gordo Boñigas, el Rígoli, la Pelufo, el Sepia, el Escobillas, el Sangonereta, la Flori, el Mortadelo, la Soplete, el Culebro, el Casasola, el Descosío, la Endivia, la Pollona, el Pepino, el Caraculo, la Rosmary, la Guancho, el Sebas. No sé qui posava els malnoms, però era un poeta.
("Noruega", Rafa Lahuerta Yúfera) 

dilluns, 23 de maig de 2022

Una vida, dues cares


Bethan (Gabrielle Creevy) és una adolescent gal·lesa, que brilla en els estudis i somia esdevenir escriptora. A l’escola es relaciona amb la noia més rebel i amb el gai de la classe, però se sent atreta per una companya amb vocació de líder. Tot sembla somriure a Bethan, amb una família benestant que li ofereix tota classe d’avantatges materials. Almenys això és el que ella explica, perquè en realitat la seva mare pateix un trastorn bipolar i requereix ingressos esporàdics en una institució, mentre que el seu pare és un gandul alcohòlic i puntualment violent.


Aquest és el punt de partida de «In My Skin» (Filmin), sèrie de deu capítols i dues temporades, escrita per Kayleigh Llewellyn per a la BBC. Participa del sòlid corrent de cinema social britànic que tan bé sap posar el dit a la nafra. Encara que conté alguns moments d’humor, el to general és desolador, sobretot en la primera temporada, fins el punt que et preguntes si no estan carregant massa les tintes. Això és notori en les reaccions de les professores de l’escola, que són particularment cruels. Afortunadament, la segona temporada, encara que tingui situacions molt dures, també conté instants d’alguna cosa que es podria identificar amb l’acontentament. I, per fortuna, la sèrie conclou amb un final raonablement feliç per les possibilitats que ofereix.


Fa de mal recomanar una sèrie que probablement us trencarà el cor més d’una vegada, però no tot ha de ser escapisme en aquesta vida i els banys de realitat no deixen de ser terapèutics. A més, tant Gabrielle Creevy com Jo Hartley, que fa de la seva mare, estan espectaculars. 

dissabte, 21 de maig de 2022

Filmoteca forçosa (73)


Starship Troopers (Paul Verhoeven, USA 1997 (Disney+))

Sàtira antiautoritària amb maneres d’invasió extraterrestre i personatges de comèdia juvenil d’instituts. Sanguinolenta i llarga (pel que és), però ben distreta. (7)


Welcome to Chechnya (David France, USA 2020 (Movistar+))

Esfereïdor documental sobre la persecució i assassinat de persones LGTB a Txetxènia. Amb l’aquiescència de Vladimir Putin, no cal dir-ho. (8) 



Model Shop (Jacques Demy, USA 1969 (Filmin))
Única pel·lícula americana del director. Ha quedat bastant oblidada, tot i que participa del seu especial romanticisme desolat. Anouk Aimée està magnètica. (7)
The Nowhere Inn (Bill Benz, USA 2020 (Movistar+))
Fals documental sobre una gira de l’artista St. Vincent. Comença com una gran broma sobre la imatge pública de les estrelles del rock, però acaba allargant-se massa. (6)

San Francisco (W.S. Van Dyke, USA 1936 (Filmin))
Melodrama molt convencional, on Clark Gable fa de trapella de bon cor, Spencer Tracy és un capellà boxejador i Jeanette McDonald refila (l’ària de les joies de «Faust»!). Tot com caldria esperar. Val la pena per les escenes finals del terratrèmol. (7)

The Man with the Golden Gun (Guy Hamilton, Regne Unit 1974 (Amazon))

Un Bond de l’etapa Moore molt irregular i amb tocs psicodèlics. Té coses bones (Christopher Lee, Maud Adams), molta palla i algunes coses insofribles (Britt Ekland, el xèrif que fa Clifton James…) (6)

dijous, 19 de maig de 2022

Per voluntat de Déu


«The Long Call» (o «Inspector Venn», com la titulen a Filmin) és una sèrie policíaca de la britànica ITV basada en una novel·la d’Ann Cleeves. Se situa en un poblet de la costa de Devon, o sigui que els paisatges bonics estan assegurats. La intriga —sobre un foraster que han trobat mort a la platja— està resolta amb correcció, com tantes altres d’aquest gènere, que abunda a totes les televisions i amb especial freqüència a l’anglesa.


Però l’interès d’aquest programa rau en que el detectiu protagonista és gai i precisament va marxar del poble quan era jove per la seva condició. Ara hi torna amb el seu marit per assistir al funeral del seu pare i, mentre investiga el crim, s’enfronta amb els fantasmes del passat. Aquests tenen a veure sobre tot amb la secta religiosa de la qual els seus pares eren devots. La sèrie presenta doncs la barreja d’un món modern, on el matrimoni igualitari és un fet que s’accepta sense discussió, amb una tradició molt particular que participa del doble caràcter protector però repressiu de la majoria de religions. 


Pel fet d’abordar una temàtica de la qual es parla poc en la ficció actual, ja val la pena «Inspector Venn». Compta a més amb l’al·licient de la presència de Juliet Stevenson, en el paper de la mare atrapada en la seva beateria, i de la molt envellida Anita Dobson, la que fou Angie Watts a «Gent del barri». 

dimecres, 18 de maig de 2022

Servei públic


Els que no vam viure als Estats Units durant la dècada dels seixanta, vam descobrir l’existència de la divulgadora gastronòmica Julia Child a través del film «Julie & Julia» (Nora Ephron, 2009), una comèdia millor del que es podria esperar i amb una gran interpretació (més) de Meryl Streep. Al final de la pel·lícula, després d’innombrables peripècies per dominar els secrets de la gastronomia francesa, Child escrivia un llibre de receptes destinat al públic americà i aconseguia un èxit inesperat.


La sèrie «Julia» de HBO Max comença en certa forma on «Julie & Julia» acabava, amb la cuinera aficionada preparant una truita en directe, mentre presenta el seu llibre «The French Chef» a la WGBH, el canal de televisió pública de Boston. La positiva experiència anima Julia a proposar a la cadena un programa setmanal de cuina plantejat com un servei didàctic per a les mestresses de casa americanes. Després de vèncer algunes reticències —de les seves editores, dels directius de la televisió, del seu propi marit—, Child aconsegueix debutar i aviat es converteix en un dels personatges televisius més populars i influents, iniciant així una triomfal carrera de més de tres dècades.


La veritat és que aquesta història no dona per omplir vuit episodis de 45 minuts i als guionistes els ha calgut afegir-hi una mica de palla, però tota la sèrie té una factura tan amable i positiva que és un d’aquells casos rars que no li trauries res. Potser l’element més discutible és la presència d’una jove productora del programa de raça negra (Adriane Lenox), un personatge fictici que no hagués pogut ocupar aquest càrrec a principis dels anys 60. Encara que la seva introducció sigui benintencionada i es faci servir per denunciar discriminacions per qüestions de raça i gènere, no deixa de ser un anacronisme que distreu.


Pel que fa a tota la resta, «Julia» és una delícia, fidelment ambientada en els colors optimistes d’una il·lustració de Norman Rockwell. Amb dos magistrals actors de caràcter —David Hyde Pierce i James Cromwell— i tres senyores divines —Bebe Neuwirth, Fiona Glascott i Isabella Rossellini. Però sobretot una immensa Sarah Lancashire («Happy Valley»), que adopta perfectament els aires de matrona i la peculiar forma de parlar de la cuinera original, però que transmet també la seva afabilitat, la seva falta de pretensions i el seu encomanadís hedonisme. Lancashire fascina i enamora: no m’hagués importat veure-la protagonitzar uns quants capítols més. No gosaré dir que «Julia» és una de les sèries de l’any, però és indiscutiblement amb la que ens ho hem passat més bé.