La vida manual d’ús: CAPÍTOL XIX. Altamont, 1

El capità Altamont de Verne

La paraula Altamont m’ha fet pensar immediatament en aquell festival californià de l’any 69 que van organitzar The Rolling Stones i on van apunyalar  mortalment una espectadora. Però amb tota seguretat el cognom ha estat escollit per Altamont, el capità de la marina mercant i personatge central de la novel·la de Jules Verne Les Aventures du capitaine Hatteras.

A casa dels Altamont s’està preparant la recepció anual, esdeveniment que ja coneixíem perquè en capítols anteriors se’ns ha informat que el pintor Hutting ha viatjat a París per assistir-hi i que ha cedit els seus criats —Joseph Nieto i Ethel Rogers— perquè col·laborin amb el servei. A causa de la festa les catifes estan enrotllades i la majoria dels mobles han estat retirats. Queden vuit cadires lacades amb els respatllers decorats amb escenes de la guerra dels bòxers. 

No és la guardiola descrita al text, però s'hi assembla

No hi ha quadres a les parets, perquè les parets i les portes estan recobertes d’una tela pintada, un panorama amb efectes de trompe l’oeil que representa la vida a les Índies a mitjans del segle XIX. Es descriu prolixament cada detall de la bigarrada obra, que acumula tots els tòpics imaginables. Sobre una taula hi ha un gerro amb semprevives i una guardiola antiga que representa un negre amb un impermeable de quadres. Hi ha una taula amb cavallets coberta per unes estovalles blanques. De moment l’únic menjar a la vista és una font de plata amb cinc llamàntols disposats en forma d’estrella, com si d’un film de Busby Berkeley es tractés.

Simulació aproximada de l'estrella de llamàntols

L’únic ésser vivent de l’escena és un criat assegut en un tamboret llegint amb cara avorrida la contracoberta d’una novel·la negra:

«A La ratera, l’última novel·la de Paul Winther, el lector retrobarà amb satisfacció el protagonista preferit de l’autor de Tomba-la sobre la pimpinella, Els escocesos s’enrabien, L’home de l’impermeable i tants altres valors confirmats de la literatura policíaca d’avui i de demà: el capità Horty, que aquest cop se les haurà amb un psicòpata perillós que sembra la mort en un port del Bàltic.»

No he trobat cap Winther d’interès, no cal dir que aquest autor és fictici, però el títol de La ratera coincideix amb la famosa obra de teatre d’Agatha Christie. Preferiria que el capità Horty no tingués cap connexió amb Miklós Horthy, regent del regne d’Hongria de 1920 a 1944 i col·laborador reticent de Hitler. En quant al port del Bàltic, podria ser un dels que va pintar Bartlebooth. Continuarem informant.

Hi ha una novel·la negra de James Hadley Chase titulada Lay Her Among the Lilies, o sigui que la pimpinella substitueix els lliris. Hi ha una pel·lícula de Fernandel de l’any 57 que es diu L’home de l’impermeable. però també tenim The Mackintosh Man de John Huston, amb Paul Newman i Dominique Sanda, i «mackintosh» és sinònim d’impermeable, tant a la Gran Bretanya com a França. De la novel·la dels escocesos no he trobat cap inspiració.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XVIII. Rorschash, 2

No hi ha ningú al menjador de la casa. Hi ha quatre elements decoratius que, segons Rémi Rorschash, testimonien la seva feina com a productor:

• Un panell que exhibeix 54 monedes amb l’efígie de Sergius Sulpicius Galba, el pretor que en un sol dia va fer assassinar en un sol dia 30.000 lusitans, relacionat amb una sèrie sobre les vides dels Dotze Cèsars, tot i que aquell personatge no té res a veure amb l’emperador Servi Sulpici Galba que va governar set mesos entre els anys 68 i 69.
• L’estatueta d’un home nu cavalcant un toro amb un copó a la mà —representació de l’arcà menor anomenat «cavaller de copes»—lligat amb el tema endevinatori del telefilm La setzena cara d’aquest cub (del qual ja havíem parlat al capítol dedicat al senyor Foureau del tercer dreta).
• Una gran aquarel·la intitulada Rake’s Progress i firmada U. N. Owen [= unknown, o sigui ‘desconegut’], on es veu una estació de tren aïllada enmig del camp i tres personatges (minuciosament descrits per Perec). Seria una de les maquetes dels decorats per a una adaptació modernitzada de l’òpera de Stravinsky.

Producció de "The Rake Progress" amb escenografia de David Hockney

• Nou plats decorats amb escenes diverses (descrites en detall) que havien de figurar als títols de crèdit d’una sèrie on tots els papers —«un capellà, un banquer, una dona, un pagès, un advocat, un periodista gastronòmic, un virtuós, un adroguer crèdul i un gran duc esquerp— els havia d’interpretar el mateix actor. Fa pensar en la clàssica comèdia britànica Kind Hearts and Coronets (o Vuit sentències de mort), on Alec Guinness interpretava vuit membres d’una mateixa família.

Les moltes cares de Sir Alec Guinness

Curiosament, la sèrie de romans i el drama basat en La setzena cara d’aquest cub els van acabar produint empreses que no tenien res a veure amb Rémi Rorschash. La relectura de l’òpera es va descartar per falta de  pressupost i la sèrie de nou episodis va ser rebutjada per tots els actors consultats —Belmondo, Bouise, Bourvil, Cuvelier, Haller, Hirsch i Maréchal—.

En realitat només es coneixen dues obres produïdes per Rorschash, la sèrie didàctica Doudoune et Mambo, per ensenyar francès a l’Àfrica negra, i Anamous et Pamplenas [joc de paraules a partir d’Ananas et Pamplemouse (Ananàs i Aranja)], amb un guió rigorosament idèntic, però amb la finalitat d'«iniciar els alumnes de les escoles de l’Aliança Francesa a les belleses i harmonia de la civilització grega».

Quan Rorschash tingué notícia del projecte de Bartlebooth, va idear un programa on es relataria tota la història del procés. Per descomptat Bartlebooth s’hi va oposar, però el productor no es va acovardir i decidí tirar pel dret. Malauradament caigué malalt abans que cap cadena televisiva es comprometés a costejar-lo. Fou a través d’aquestes gestions audiovisuals que el crític d’art Beysanne [ja aparegut al capítol del pintor Hutting] s’assabentà de la història de Bartlebooth.

I, curiosament, va ser Rorschash qui Bartlebooth va venir a veure perquè li aconsellés un cineasta que filmés l’última etapa de la seva empresa. D’altra banda això no va servir-li sinó per enfonsar-se cada vegada més en una xarxa de contradiccions que, com sabia des de feia anys, havien de pesar-li inexorablement.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XVII. A l’escala, 2 (continuació)

Madame-Sans-Gêne

En un moment de les rememoracions Valène sembla acudir al vell tòpic literari de l’ubi sunt sobre la caducitat de la fama i els honors de la qual gaudiren temporalment els poderosos de la terra; però l’adapta a diverses marques comercials de llarga tradició per preguntar-se què se n’ha fet:

Què se n’havia fet de les llaunes de cacau Van Houten, de les llaunes de Banania amb el seu enriolat soldat negre, de les capses de magdalenes de Commercy fetes en làmines de fusta? Què se n’havia fet dels carners sota les finestres, dels paquets de Saponite, el bon detergent amb la seva famosa Madame-Sans-Gêne, dels paquets de buata termògena amb el diable que escopia foc, dibuixat per Cappiello, dels sobres de litines del bon doctor Gustin?

Les llaunes de Van Houten probablement han esdevingut carn de brocanter, tot i que no descarto l’existència d’edicions facsímil pels amants del producte vintage. Cal reconèixer que el seu disseny actual no ofereix cap alegria.

Podria dir el mateix de les llaunes de Banania, substituïdes ara per capses de cartró. Al soldat negre li han esborrat qualsevol connotació militar i mostra l’estètica de dibuix animat tan típica de les mascotes de cereals.

Amb tota seguretat les magdalenes de Commercy mantenen el seu embolcall, com ho fan tots els productes de pastisseria tradicional.

M’hi jugo un pèsol que el detergent Saponite ha passat a millor vida. Catherine Hubscher (1753 - 1835), coneguda popularment com Madame-Sans-Gêne, fou tot un personatge a l’època napoleònica. Nascuda en un entorn humil, va treballar de bugadera, però en casar-se amb el futur duc de Danzig protagonitzà una meteòrica ascensió social. Tanmateix no va agafar pretensions i sempre va parlar amb franquesa, un tret que desagradava a la cort imperial, però que feia molta gràcia a l’emperador Napoleó.

De la buata que escalfa no crec que n’hagi quedat res, tret del magnífic cartell de Cappiello. Per cert, Leonetto Cappiello va nèixer a Liorna, on fa pocs dies vam aturar-nos per visitar el seu Teatro Goldoni. Val molt la pena buscar els seus dissenys publicitaris.

Algú pren encara sals litíniques? Sembla que el doctor Gustin fou una invenció purament comercial darrera de la qual hi havia el farmacèutic i polític francès Arthur Mille (1854 - 1942). Recordo haver sentit ma mare parlar d’aquests litines, però ella en deia «del doctor Gustín», com si volgués fer-lo rimar amb «gustirrinín».

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XVII. A l’escala, 2

 

I remember Joe Brainard

Aquest formidable capítol es dedica a recordar les persones que han passat per l’escala o han viscut a l’edifici (però ja no hi viuen). És una col·lecció de personatges impagables:

(…) es recordava del senyor Jerôme, el professor d’història que havia escrit un Diccionari de l’Església espanyola al segle XVII rebutjat per 46 editors; es recordava del jove estudiant que havia ocupat durant uns quants mesos l’habitació on vivia Jane Sutton i que havien fet fora del restaurant vegetarià on treballava de nit perquè l’havien enxampat tirant pastilles d’estarlux a l’olla on feia xup-xup la sopa de verdures; (…) [A l’original hi diu «Viandox», una mena de Bovril francès que actualment no conté gota de carn.]

Les primeres frases del capítol són un xic enigmàtiques, ja que comencen totes amb la fórmula «es recordava de», sense indicar quina era la persona que sustentava el record. És inevitable pensar en «I Remember», el recull de vinyetes autobiogràfiques de Joe Brainard, que també van inspirar el «Je me souviens» del mateix Perec.

Més endavant sabrem que aquest rememorador, l’ocupant més antic de la finca, és el pintor Serge Valène. S’hi va mudar l’any dinou, acabat d’arribar de la natal Étampes, ple d’ambicions de fer una carrera artística i formar una família. El pas del temps li va llimar les aspiracions i ara es conforma amb constituir la memòria viva de la finca, com demostra aquest impecable paràgraf que acaba amb una nota ominosa (tot i que encara no ho sabem).

Per ell, a cada replà, l’escala era un record, una emoció, alguna cosa antiquada i impalpable, alguna cosa que palpitava en algun lloc a la flama vacil·lant de la seva memòria: un gest, un perfum, un soroll, un miralleig, una dona jove que cantava àries d’opera acompanyada amb el piano, un tecleig inexpert de màquina d’escriure, una olor insistent de desinfectant, un clamor, un crit, un xivarri, un fregadís de sedes i pells, un miol planyívol darrere una porta, cops donats als envans, tangos tronats als gramòfons papissots o bé, al sisè dreta, el ronc obstinat de la serra de trepar de Gaspard Winckler, al qual només continuava responent, tres pisos més avall, al tercer esquerra, un insuportable silenci.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XVI. Habitacions del servei, 6. La senyoreta Crespi

 

Un "croque-mort" a Lucky Luke (segons Morris)

Un capítol molt breu. La vella senyoreta Crespi jeu al llit. Té un malson on un enterramorts —l’original fa servir el col·loquial croque-mort— d’ulls plens d’odi presenta una targeta amb la vora negra. Darrere d’ell, a través d’una porta es veu un paisatge alpí.

Davos, l'escenari de "La muntanya màgica"

(…) un llac, una rodona glaçada, envoltada de bosc blanc. En el marge més llunyà sembla que el caient de les muntanyes ja toqui a terra, i al seu darrere s’alcen uns cims, també completament blancs, contra el blau del cel.

Aquest fragment, almenys en l’edició francesa, és pràcticament idèntic a un de La muntanya màgica de Thomas Mann en què Hans Castorp acompanyat d’uns col·legues visita la tomba d’un tísic del sanatori. De fet Perec ens parla de tres personatges que visiten el cementiri, al centre del qual hi ha una columna envoltada de llorers i aucubes (o llorers tacats). 

Aucubes

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XV. Habitacions del servei, 5. Smautf

El port irlandès de Muckanaghederdauhaulia

Smautf, quin cognom més extraordinari! Sembla que no existeix més enllà de les pàgines d’aquesta novel·la i, de retruc, al cap dels seus lectors. Mortimer Smautf es presenta com a majordom al servei de Bartlebooth, però les seves atribucions van molt més enllà: fa més mig segle que exerceix com el seu home per a tot, el seu Passepartout (perquè no falti la referència a Verne). També ha sigut el responsable de la logística del portentós projecte del seu amo, del qual ja hem anat coneixent molts detalls, però del qual en aquest capítol n’obtindrem una visió molt més completa.

Els viatges de Bartlebooth i, en conseqüència de Smautf, van durar vint anys, del mil nou-cents trenta-cinc al mil nou-cents cinquanta-quatre; van portar-los, a vegades capriciosament, al voltant del món. Des del mil nou-cents trenta, Smautf va començar a preparar-los i va reunir la documentació necessària per obtenir els visats, va documentar-se sobre les formalitats de rigor en els diferents països que havien de travessar, va obrir comptes corrents ben proveïts en els llocs apropiats, va aplegar guies, mapes, horaris i tarifes, va reservar habitacions d’hotel i passatges de vaixell. La idea de Bartlebooth era d’anar a pintar cinc-centes marines en cinc-cents ports diferents.

El primer port va ser a Gijón, molt a prop d’on l’arqueòleg Beaumont maldava per trobar l’antiga capital àrab d’Espanya. L’últim va ser Brouwershaven a la desembocadura del riu Escalda. Entremig van visitar des de U (a Micronèsia) fins a Muckanaghederdauhaulia (badia de Camus, Irlanda). Bartlebooth dedicava dues setmanes a cada port, incloent-hi el temps que requeria per arribar-hi. Els dos primers dies es familiaritzava amb l’entorn i parlava amb els pescadors, sempre que es pogués fer entendre. El tercer dia escollia la ubicació que volia reproduir i dibuixava uns quants esbossos que destruïa immediatament. El dia següent finalment pintava la marina que, un cop seca, Smautf embalava amb cura i enviava a Gaspard Winckler.

El port final a Brouwershaven

Mentre el seu amo treballava, Smautf feia una mica de turisme. Li hagués agradat rebre una educació més sòlida i amb els anys va desenvolupar una dèria obsessiva pel càlcul mental. Quan va dominar les arrels quadrades o cúbiques de nou xifres, va passar-se als factorials. [Recordem que el factorial de «n» —«n!»— és el producte de tots els enters positius inferiors a «n».] 1! = 1; 5! = 120; 11! = 39.916.800… Ha arribat fins el 76! però ja no troba paper on enquibir un número tan descomunal. 

En aquest moment a l’apartament de Smautf no hi ha ningú tret d’un gat blanc, propietat col·lectiva de tot el replà d’ençà que el van trobar ferit fa tres o quatre anys. Té un ull blau i l’altre de color daurat. És completament sord.

El petit port de Brouwershaven a Zelanda fou el lloc de naixement del poeta i humorista Jacob Cats (1577 - 1660), ¿té això alguna relació amb la presència d’un gat en aquest capítol?

El senyor Jacob Cats

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XIV. Dinteville, 1

 

Un possible Vasarely decoratiu

A tot immoble benestant hi ha d’haver com a mínim un membre de la classe mèdica. A Simon-Crubellier 11 es tracta del doctor Dinteville, que té la consulta al sisè segona. A la decoració del despatx destaca una gran reproducció de Vasarely. En aquest moment el metge està escrivint una recepta amb posat indiferent. La pacient, una senyora gran, s’està acabant de vestir i s’arregla l’agulla en forma de rombe [un rombe més] que li corda la brusa. L’home que l’acompanya seu en un divan.

No hi ha hagut problemes per trobar predecessors del doctor Dinteville, ja que pertany a una antiga família de la Champagne que ha proporcionat a l’església francesa uns quants prelats. El més conegut de tots ells, almenys a nivell visual, és el Jean de Dinteville que apareix a l’esquerra en el famós quadre «Els ambaixadors» de Hans Holbein. Perec tanmateix prefereix ressaltar els origens del cognom en un mercenari ennoblit per Lluís XIII com a premi per haver ajudat el duc de Luynes en l’assassinat de Concino Concini, el favorit de Maria de Medicis. 

El Ambaixadors de Holbein

Altres membres de la família, tan cèlebres com possiblement apòcrifs, són:

• Gilbert de Dinteville (1774 - 1796), jove militar napoleònic que intervingué decisivament a la batalla de Montenotte
• Emmanuel de Dinteville (1810 - 1849), amic de Liszt i de Chopin, conegut pel vertiginós vals La Baldufa. [Recordem que el nen Réol també jugava amb una baldufa.]
• François de Dinteville (1814 - 1867) enginyer que visqué fins el dia de la seva mort convençut que havia descobert la manera de fabricar diamants.
• Laurelle de Dinteville (1842 - 1861), després d’un brindis, entusiasmada, llençà la copa a l’aire amb la mala fortuna que va provocar la caiguda d’una immensa aranya. L’accident deixà vuit víctimes mortals, entre les quals la mateixa Laurelle. La làmpada caiguda procedia del taller Baucis de Murano.