divendres, 27 de gener de 2023

Teletreball

Durant els mesos de la pandèmia molts ens vam haver de familiaritzar, si us plau per força, amb les alegries del teletreball. De les discussions sobre la seva conveniència i, encara més, sobre la seva eficàcia, no crec que s’hagi arribat a un consens, tot i que sospito que als treballadors, així en general, ja els estava bé dur a terme la seva feina no gaire lluny del sofà i de la cuina. Gairebé deu anys abans que la Covid ens tanqués a casa el dibuixant valencià Paco Roca ja ens havia il·lustrat sobre els avantatges i inconvenients de treballar al lloc on vius a través del personatge de l'home en pijama. Nascut el 14 de maig de 2010 al diari Las Provincias, aquesta versió més o menys fictícia de l’autor relata com compagina la seva faceta de dibuixant de còmics davant de l’ordinador amb les demandes de la vida domèstica, tot retratant en un primer temps la vida en parella i posteriorment com a pare d’una criatura. La totalitat d’aquestes aventures les ha recollit l’editorial Astiberri en un consistent volum titulat Memorias de un dibujante en pijama, el qual inclou els toms ja publicats Memorias de un hombre en pijama (2011), Andanzas de un hombre en pijama (2014) i Confesiones de un hombre en pijama (2017), a més d’algunes pàgines inèdites fetes per a l’ocasió.


Com indica l’apel·latiu, l’uniforme de treball del protagonista és un pijama (blau i de tall clàssic) que al principi només es treu per baixar al supermercat. Si a les primeres historietes el personatge apareix com a neuròtic, tímid i incapaç de donar un no, de mica en mica es veu obligat a relacionar-se més amb desconeguts i fins i tot a fer algun viatge, una situació que reflecteix la fama pujant del propi Paco Roca. 


El nivell de les històries fluctua molt: algunes són un model d’observació humorística, mentre que d’altres s’acosten una mica massa als clixés del club de la comèdia. Encara n’hi ha d’altres, que sospito que les devia encarregar El País Semanal, que fan divulgació de qüestions candents com les patents farmacèutiques, el frau fiscal, la immigració o la distribució de la riquesa sota una pàtina d’humor una mica forçat.


En tot cas predomina la diversió reflexiva en una dosi considerable que supera les dues-centes pàgines. La qualitat del dibuix de Roca, simpàtic parent valencià de la línia clara amb exuberants jocs coloristes, és prou coneguda i, com a valor afegit, aquest generós volum pot servir per seguir l’evolució tècnica del dibuixant durant els últims deu anys.




dijous, 26 de gener de 2023

Les dones també volen carn

 

Fa uns anys hi havia a Mercabarna un espectacle d’striptease que durant un temps va gaudir de força èxit. No sé què va passar amb aquell local, que imagino clausurat, però dubto que l’interès femení per veure cossos d’homes semi-nus ballant hagi desaparegut del tot. Suposo que ara l’activitat s’ha canalitzat més aviat en les festes de comiat de soltera, tot i que no descartaria l’oferta d’algun servei online. El que és cert és que aquest tipus de diversió no sempre va existir i la sèrie Welcome to Chippendales (Disney+) explica precisament la creació del primer local de striptease masculí i de la companyia de ballarins eròtics que a hores d’ara encara funciona a ple rendiment.


Tot començà a Los Angeles a finals dels anys 70, quan l’immigrant indi Somen «Steve» Banerjee obre un club de sofisticades pretensions on jugar al backgammon. El local és un fracàs, però la sort l’acompanya quan el rebateja amb el nom de Chippendales i el dedica a l’striptease per a un públic femení. El camí cap a l’èxit presenta alguns problemes, en especial per l’enfrontament amb el coreògraf Nick de Noia, el qual té idees pròpies per dur el negoci i una iniciativa que quadra poc amb el lideratge de Bannerjee. Però tot plegat no justificaria dedicar-hi vuit capítols, si no fos per un fet criminal que transcendeix les peripècies més aviat frívoles del conjunt.


Amb tot Welcome to Chippendales no pot ocultar que pertany a la sèrie B, amb un pressupost ajustadet i un guió tot just correcte (bé, l’últim capítol és molt i molt fluix). Tampoc els actors són com per tirar coets. Kumail Nanjiani, com a Bannerjee, fa permanent cara de pomes agres, mentre que Juliette Lewis fa un cop més de boja histèrica. La més salvable és (un cop més) Annaleigh Ashford com a dona de Bannerjee. Aquesta actriu que vam descobrir a Masters of Sex s’ha especialitzat en ser la cara amable en ficcions on predominen els friquis.


El principal motiu per mirar aquesta sèrie són els cossos masculins que s’exhibeixen de tant en tant. És una raó tan digna com qualsevol altra, però no estaria malament que hi brillessin també altres incentius.

dimecres, 25 de gener de 2023

La forja d’un rebel

Després d’haver vist alguns nyaps, s’entendrà que últimament vagi amb molt de compte a l’hora d’escollir quins títols de la franquícia Star Wars miraré. Entre tots ells, Andor (a Disney+) és el que més ben parat ha sortit per part de la crítica, valoració que puc corroborar vigorosament. A més de les seves qualitats intrínseques, té per a mi la virtut suplementària de ser una ficció que, per a funcionar, no depèn del coneixement d’altres peces de la saga. En altres paraules a la sèrie no hi ha aparicions estel·lars (i poc justificades, si no és per satisfer els fans) de personatges de pel·lícules anteriors. Cert que el protagonista Cassian Andor ja el coneixem del film Rogue One; però el que s’explica a Andor té lloc cinc anys abans i per tant no requereix conèixer l’argument de la pel·lícula. També hi figura la senadora Mon Mothma, un personatge de llarg recorregut, tot i que no m’ha calgut conèixer els seus antecedents per seguir la trama.


En el primer episodi Andor és un orfe del planeta Kenari que ha estat adoptat per Maarva i actualment sobreviu traficant peces tecnològiques robades. Una nit que intenta localitzar la seva germana perduda mata accidentalment dos policies i es converteix en un fugitiu de la justícia. Els esdeveniments posteriors i el contacte amb faccions rebels que lluiten contra l’Imperi faran canviar l’actitud d’Andor i el sensibilitzaran davant la repressió que pateixen les classes populars. El seu egoisme inicial esdevindrà lluita solidària al costat dels més desvalguts. 

Aquesta evolució està narrada en un llenguatge més fosc i adult del que sol emprar-se a les històries de Star Wars. A més, els dotze capítols de prop d’una hora ofereixen una generosa quantitat de temps que permet una narrativa molt detallada i plena de personatges de tots els estaments. De fet, la gran quantitat de personatges que intervenen a la trama de vegades no justifiquen la seva presència i poden arribar a ser elements de distracció. Això s’evidencia especialment en totes les escenes que tenen a veure amb el funcionament intern de les forces repressives i en menor mesura el de les forces polítiques.

En canvi tot el que es refereix a Andor i els grups de persones —veïns, guerrillers, presoners— amb els que es va relacionant, tenen l’excitant aroma de l’aventura més clàssica. En aquesta primera temporada alguns episodis estan dedicats a alguns dels temes més engrescadors de la ficció com són un atracament curosament planificat, la fuga d’una presó d’alta seguretat o una revolta popular nascuda de la improvisació. Afegiu-hi un protagonista competent com Diego Luna, alguns actors de prestigi —Fiona Shaw, Stellan Skarsgard, Forest Whitaker— i una actuació estupenda d’Andy Serkis (aquest cop sense afegitons digitals), i obtindreu una sèrie d’aventures interestel·lars més que recomanable.

dimarts, 24 de gener de 2023

Déu en guaret


L’any 2022 li va tocar a Déus menuts ser el meu Terry Pratchett anual, una novel·la de 1992 que l’editorial Mai Més va editar el 2021 traduïda per l’habitual Ernest Riera. Dins del cicle Discmón Déus menuts és una obra singular, ja que forma part del petit grup dels títols que no formen part de les sèries establertes. Tracta dels déus d’aquest particular univers, els quals ja havien aparegut com a secundaris en altres novel·les: éssers essencialment estúpids que des del seu Olimp particular (anomenat Nommanifestut) controlen el destí dels humans a cop de dau.

Confessaré que l’argument d’aquest llibre resulta una mica difícil de seguir, ja que la motivació d’alguns personatges és francament nebulosa. Parlo sobretot d’aquest déu Om reencarnat en una tortuga sense més explicacions, fet pel qual ha perdut l’omnipotència. L’únic que el percep, com una veu interior, és el novici Gedmà, un noi analfabet però dotat d’una memòria prodigiosa. Junts emprendran un viatge amb la intenció que la divinitat d’Om sigui reconeguda.

Com podeu veure, no és una problemàtica amb la qual sigui fàcil identificar-se; i menys quan Pratchett presenta els fets consumats, sense donar cap explicació sobre la pèrdua de poders del déu protagonista. Entre això i un tractament erràtic del desenvolupament de la història, més un desenllaç (via Nommanifestut) molt fluix, s’han traduït en una lectura bastant feixuga, impròpia de l’autor. Tampoc ajuda la seva aversió a posar acotacions, de manera que els diàlegs sovint apareixen del no-res sense saber qui està parlant. Quan parla Mort, encara ho podem distingir pel text en versaleta; però el lector no està preparat per trobar tot de sobte monòlegs que sorgeixen de l’interior del cap d’un dels personatges.


Però, si estructuralment aquesta novel·la no acaba de ser reeixida, no deixa de tenir moments brillants. I és que tant la teologia com la religió són temàtiques en les quals un gran escèptic i ateu confés com Pratchett pot esplaiar-se de gust. La cosmogonia, els profetes, els manaments, els místics, els llibres sagrats, els inquisidors o els màrtirs…, de tot en fa broma l’autor amb alguns acudits veritablement memorables. Es dona a més la circumstància que, contràriament al que caldria esperar, el llibre va agradar tant a creients com a descreguts: els uns perquè, en fer els déus protagonistes, s’admetia tàcitament la seva existència; els altres perquè el poder de cada déu (i originalment la seva existència) depèn a la novel·la només de la quantitat de fidels que aconsegueix arreplegar.

—Com pot ser? —va dir Gedmà—. Un món al damunt de la closca d’una tortuga? Per què m’ho diu tothom, això? No pot ser veritat!

—Ves a dir-ho als mariners —va replicar Didactylos—. Tothom qui ha navegat alguna vegada per l’Oceà de la Vora ho sap. Per què s’ha de negar el que és evident?

—Però sens dubte el món és una esfera perfecta, que dona voltes a l’esfera del sol, tal com ens diu el Septateuc —va exclamar Gedmà—. Sembla tant i tant… lògic. És tal com haurien de ser les coses.

Haurien? —va dir Didactylos—. Doncs no sé què dir-te… haurien. No és una paraula filosòfica.

En resum, Deus menors no és lectura prioritària de la biblioteca del Discmón, però mereix ser qualificada com a «interessant per determinats conceptes».


Gedmà havia sentit a parlar dels anacoretes, que eren com una mena de profeta en una sola direcció. Se n’anaven al desert, però no tornaven, perquè preferien la vida d’un ermità, plena de brutícia i penúries i brutícia i contemplació sagrada i brutícia. N’hi havia molts als quals els agradava fer-se la vida encara més incòmoda, i es tancaven en cel·les o vivien, molt apropiadament, al capdamunt d’un pal. L’Església omniana els encoratjava, sobre la base que era millor tenir els bojos el més lluny possible, en un lloc on no portessin problemes i la comunitat pogués tenir cura d’ells, sempre que la comunitat estigués constituïda per lleons i voltors i brutícia.

dilluns, 23 de gener de 2023

Àpats endarrerits (i III)

 


Amb més de seixanta anys dedicat al cinema el director Marco Bellocchio va debutar l’any passat en el món de les sèries televisives amb Esterno notte/Exterior nit (Filmin) sobre el segrest i posterior assassinat del líder de la democràcia cristiana Aldo Moro, assumpte al qual ja havia dedicat la pel·lícula Buongiorno, notte l’any 2003. La sèrie està articulada en sis episodis, cadascun dedicat a un personatge diferent, excepte l’últim que relata el desenllaç; per això no es respecta l’ordre cronològic i hi ha moments que apareixen des de diversos punts de vista. El primer capítol està dedicat a Aldo Moro i el moment del segrest, el segon a Francesco Cossiga, ministre d’interior, el tercer al papa Pau VI, el quart als terroristes i el cinquè a l’esposa de Moro. Aquesta visió polièdrica no sempre és igual d’interessant —per a mi el tros dels segrestadors és el més fluix—, però permet aprofundir en uns fets que ressonaren amb complexitat en la realitat italiana del moment, com fou la incòmoda aliança entre democristians i comunistes o la presència quotidiana de l’amenaça terrorista.


Tanmateix per a un espectador d’aquí el que s’exposa queda lluny, no tant en l’espai com en el temps, ja que han passat més de quaranta anys d’aquell segrest. No ajuden algunes inexplicables decisions de guió que alteren els fets històrics o els deformen grotescament. No s’entén, per exemple, per què en dues ocasions es presenta Moro com a sobrevivent de l’experiència. També xoca aquella taula al Vaticà on s’amunteguen les donacions monetàries com si fossin una peça de la decoració, o la cançó de Jeanette que se sent com a reacció a l’acció terrorista.


Amb tot, quan Esterno notte va al gra, conté bons moments de drama històric, tens i humanament ric. Hi ajuda la presència d’alguns actors de primera categoria com Fabrizio Gifuni en el paper d’Aldo Moro, menys protagonista del que caldria esperar, o Margherita Buy, que fa de la seva dona, o encara Toni Servilio (que no s’assembla gens al papa Pau VI). En canvi Fausto Russo Alessi fa un Francesco Cossiga molt poc convincent.


He llegit en més d’un lloc que aquesta és la millor sèrie de l’any. Tot i el seu valor indubtable, i per les raons que he exposat abans, crec que exageren una mica.



La croata L’últim artefacte socialista (Filmin) també consta de sis episodis que se centren cadascun en un personatge diferent. Dos espavilats de Zagreb viatgen fins a un poblet deixat de la mà de Déu amb la intenció de fer reflotar una antiga factoria metal·lúrgica. A través d’un munt d’obstacles, els deprimits habitants del llogarret recuperen part de l’autoestima, tan malmesa d’ençà la caiguda de la federació iugoslava.


Malgrat algunes asprors al llarg del camí, les coses s’acaben solucionant de forma gairebé irreal de tan bonica. Reivindicació orgullosa de la producció autogestionda, per la qual es va fer tan famosa Iugoslàvia, així com recuperació de la dignitat i la solidaritat dels obrers, valors actualment a la baixa, L’últim artefacte socialista és converteix en un títol anòmal però benvingut. Pel seu to càlid i positiu s’ha convertit en un dels preferits del públic a la plataforma; no penso ser jo l’aixafaguitarres que hi digui res en contra.




Quan una sèrie tan panoràmica i amb tants personatges involucrats com és Babylon Berlin (Movistar+) deixa passar gairebé dos anys entre temporades corre el perill de deixar el telespectador mig descol·locat abans no reprengui el ritme de l’acció, handicap que he viscut amb aquesta quarta temporada de la caríssima sèrie alemanya. La narració prossegueix amb els últims anys de la república de Weimar, en aquest cas durant alguns mesos de 1931 i documentant l’imparable ascens d’Adolf Hitler. Aquesta temporada posa l’accent en els enfrontaments entre les SS i les SA (on s’ha infiltrat el policia Gereon Rath). De totes maneres la indubtable base històrica del programa s’hauria de prendre amb una certa prevenció, ja que hi predomina el component fantasiós.


Així, a les lluites internes dins del nacional-socialisme, a la guerra oberta entre bandes criminals i a la descripció de la misèria en els baixos fons, s’hi ha d’afegir una subtrama sobre una pedra preciosa arrabassada a una família jueva, un grapat de mad doctors que experimenten amb drogues psicotròpiques i bombes projectils, uns espies soviètics especialment malignes o uns artistes de cabaret experimental. De vegades la sèrie fa pensar en els truculents fulletons de Feuillade; però Babylon Berlin no té res de cinema mut. Al contrari, afavoreix els moments musicals i els quadres coreogràfics en una producció d’una ambició evident que es fa palesa en la quantitat de figuració i en la monumentalitat dels decorats.


Molt recomanable si busqueu una barreja d’aventures, crim, sociologia i ciència-ficció, sempre que el rigor històric no sigui un requisit imprescindible.

diumenge, 22 de gener de 2023

Filmoteca forçosa (94)


Downton Abbey: A New Era (Simon Curtis, Regne Unit 2022 (Movistar+))
Part de la família visita una vil·la al Sud de França que acaba d’heretar la comtessa, mentre la mansió està ocupada per un equip de rodatge. El guió fa el que pot per enquibir el fotimer de personatges (i alguns més d’afegits). No tan rodona com la primera pel·lícula, però encara així de visió obligada pels amants de la sèrie. (7)

Bardo (Alejandro González Iñárritu, Mèxic 2022 (Netflix))

Excessiva i pretensiosa, com gairebé tot el que fa Iñárritu. En aquest cas també narcisista. Però l’Otto e mezzo del mexicà també conté alguna escena pel record. (6)



Aftersun (Charlotte Wells, Regne Unit 2022 (Renoir))

Delicada, minuciosa i finalment devastadora crònica d’unes vacances compartides entre pare i filla, probablement les darreres. Prodigiosos Frankie Corio i Alex Mecum. (8)


In from the Side/Dins del camp (Matt Carter, Regne Unit 2022 (Filmin))

La relació entre dos jugadors en un club gai de rugbi del sud de Londres deriva en problemes tant esportius com de parella. Suposo que la normalització de l’homosexualitat comporta l’existència de pel·lícules com aquesta, mancades de cap distinció. (6) 



Matilda, the Musical (Matthew Warchus, Regne Unit 2022 (Netflix))

Excel·lent (però fosca) versió musical del clàssic de Roald Dahl. Nens empoderats i una delirant Emma Thompson. (8)


Glass Onion (Ryan Johnson, USA 2022 (Netflix))

La primera «Knives Out» ens va caure en gràcia, però aquesta sona amanerada i excessiva. He trobat a faltar l’Ana de Armas. (6)



Top Gun: Maverick (Joseph Kosinsky, USA 2022 (Amazon Prime))

Pel·lícula super-funcional on res no hi sobra, gairebé passada de moda en la seva eficàcia clàssica. Que no m’hagi interessat en absolut no li treu cap mèrit. (8)


Weird: The Al Yankovic Story (Eric Appel, USA 2022, Movistar+))

Yankovic, que es va fer famós parodiant èxits del pop, firma el seu propi biopic; en to paròdic, evidentment. Beneitó, però simpàtic per les poques pretensions. Daniel Radcliffe continua amb la seva carrera de papers francament excèntrics. (6)

dijous, 19 de gener de 2023

Endevina qui t’ha matat

Pocs gèneres literaris més britànics que el whodunnit, aquest misteri criminal l’objectiu principal del qual és contemplar com el detectiu protagonista esbrina qui ha estat entre un grapat de sospitosos el perpetrador d’un o més assassinats. El seu patró narratiu es pot traslladar fàcilment al cinema i a la televisió, on es beneficia d’un aire lleuger i poc seriós, apte per a tots els públics, i permet reunir una bona colla d’actors i actrius de renom en papers que no solen suposar-los cap dificultat. Com a virtut dramàtica afegida, sovint aquestes trames compleixen el triple requeriment aristotèlic de la unitat d’espai, de temps i d’acció, un fet que probablement augmenta la satisfacció de l’espectador. Agatha Christie, conreadora més conspícua del gènere, des de l’any 1928 està nodrint les trames de nombroses pel·lícules que, tot i ser pensades com a drames, no es pot evitar mirar-les amb una temptació de somriure als llavis.


De fet el whodunnit cinematogràfic modern té un important component de comèdia, potser perquè la seva estructura excessivament formal ens recorda en tot moment que es tracta d’un artifici i, per tant, l’empatia no és un dels requisits primordials. D’entre els exemples de l’últim mig segle el meu favorit —perquè és el que em fa més gràcia— deu ser Un cadàver a les postres (Murder by Death, Robert Moore, 1976), que es beneficia d’un hilarant guió de Neil Simon i una colla d’actors de primera categoria que interpreten a una col·lecció de detectius igualment famosos. Difícil imaginar un equip que superi a la reunió de gent com David Niven, Maggie Smith, Peter Falk, Elsa Lanchester, Alec Guinness o Peter Sellers. La presència excèntrica de Truman Capote tampoc fa cap mal.


Una mica posterior, però amb l’estructura similar d’un grup de desconeguts convidats a sopar en una mansió, tenim Clue (1985) de Jonathan Lynn. Aquí es va titular Cluedo, perquè així és com anomenem el joc en el que es basa i, encara que les pel·lícules inspirades en un joc de taula acostumin a ser justetes, aquesta ha aplegat una munió d’admiradors al llarg dels anys. El guió de Lynne —recordem-lo com a coautor de Sí, ministre— juntament amb John Landis és força enginyós, però també enrevessat, i la profusió de falsos finals acaba irritant. Tot i no gaudir de la pàtina clàssica dels actors citats abans, Clue reuneix alguns dels millors comediants de l’època; gent com Eileen Brennan, Tim Curry, Lesley Anne Warren, Christopher Lloyd o Madeline Kahn. 


En temps recents el gènere ha gaudit d’un reviscolament comercial gràcies al director i guionista Rian Johnson, creador del detectiu privat Benoit Blanc, amb el qual ja ha lliurat dos episodis: Knives Out/Punyals per l’esquena (2019) i Glass Onion (2022). El primer va sorprendre agradablement pel seu aire passat de moda i per un repartiment llaminer on destacava Daniel Craig en un paper que li era inhabitual, tot i que l’autèntica triomfadora va ser Ana de Armas, que des d’aquí va saltar a l’escena internacional. En canvi a Glass Onion, malgrat la visible injecció de diners, els actors ja no són tan potents, Craig apareix amanerat i la intriga neix fatigada. A més la crítica a gurús de la tecnologia, influencers mediàtics i top models cap de pardals és, a aquestes altures, escassament perspicaç.


Ran d’aquesta pel·lícula centrada en una excursió a una illa grega, Rian Johnson va citar com a influència un altre film que tenia lloc en un iot davant de les costes franceses: The Last of Sheila (La fi de Sheila) de 1973. La va dirigir Herbert Ross amb un guió d’Anthony Perkins i Stephen Sondheim (precisament Sondheim feia un cameo quasi pòstum a Glass Onion). Es tracta d’un film molt irregular, amb idees ben trobades i d’altres totalment ridícules, i amb un final que no podria ser més anticlimàtic. Malgrat els esforços de James Mason, tot plegat té aire de telefilm dels 70, idea reforçada per la presència d’actors com Dyan Cannon, Richard Benjamin o Rachel Welch. 



També té factura televisiva (i uns decorats d’allò més kitsch) la pel·lícula italiana 7 donne e un mistero (Alessandro Genovesi, 2021) que Netflix ha acollit generosament. En un casalot voltat per la neu set dones emparentades revelen els seus secrets mentre el paterfamilias jeu mort al dormitori de dalt. Sap greu que la gran Margherita Buy participi en un projecte tan mediocre. Al seu costat s’hi troba la Sabrina Impacciatore, que acabem de descobrir a The White Lotus, i la cantant Ornella Vanoni en molt mal estat de conservació. El millor d’aquest film és la seva sòlida arquitectura teatral que de fet prové d’una vella peça del francès Robert Thomas, que ja va adaptar François Ozon a Huit femmes l’any 2002 en format de musical i amb uns resultats clarament superiors, gràcies a un repartiment de somni —Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Isabelle Huppert, Fanny Ardant, Emmanuelle Béart…— i un director que controla les estridències de l’estètica pop.



I acabaré per on havia començat amb See How They Run (Tom George, 2022) ambientada l’any 1953 a Londres en el moment precís que La ratera, l’obra teatral d’Agatha Christie, celebra la seva representació número 100. A la festa que s’organitza per l’ocasió és assassinat el director de cinema americà contractat per filmar-ne l’adaptació. Les localitzacions d’època i el vestuari exhibeixen la qualitat habitual de l’audiovisual britànic, mentre que actors com Saoirse Ronan, Sam Rockwell, Adrien Brody, David Oyelowo o Ruth Wilson són la cirereta del pastís, mentre que personatges històrics com Richard Attenborough o la mateixa Agatha Christie hi tenen papers secundaris. No és una obra rodona, però garanteix una estona moderadament divertida i anuncia un futur en el qual els whodunnits continuaran satisfent el nostre desig puntual de viure enjòlit.