Filmoteca forçosa (58)

The Man Who Shot Liberty Valance (John Ford, USA 1962 (Filmin))

Ford conclou las seves històries sobre el Wild West amb aquesta faula melancòlica i ambigua: ¿la gran nació americana és filla de les lleis i la democràcia o és potser una ficció? (9) 

No (Pablo Larrain, Xile 2012 (Filmin))

De com un publicista (Gael García Bernal) va contribuir en el referèndum que va fer fora Pinochet, tot venent la democràcia com si es tractés de Coca-Cola. Sembla que la història és falsa en alguns detalls, però no deixa de ser intel·ligent i molt entretinguda. (7)

Sunset Boulevard (Billy Wilder, USA 1950 (Filmin))

Magnífic conte gòtic sobre el cinema com a fàbrica de somnis i malsons. Prova irrefutable que no totes les pel·lícules han empetitit. (9)

Indiana Jones and the Temple of Doom (Steven Spielberg, USA 1984 (Amazon))

Més que una pel·lícula és una muntanya russa. Vista ara, resulta sexista i racista, però continua igual de divertida i trepidant. (7)

Stagecoach/La diligència (John Ford, USA 1939 (Filmin))

La pel·lícula perfecta, ho té tot: aventura, paisatges, amor, humor, honor, grans personatges i grans actors. Inclou dos animals cinematogràfics indiscutibles com són John Wayne i Monument Valley. (9)

L’homme de Rio (Philipe de Broca, França 1964 (Filmin))

Homenatge a Jean-Paul Belmondo. Aventura una mica beneita, però amb aires tintinescos. El millor, les estupendes panoràmiques de Brasília. (6)

Roman Holiday/Vacances a Roma (William Wyler, USA 1953 (Filmin))

Versió actualitzada del conte de fades, que resulta acceptable (i fins i tot fascina) gràcies a la triple seducció de Hepburn, Peck i la Ciutat Eterna. (8)

La règle du jeu (Jean Renoir, França 1939 (Filmin))

Considerada per molts com una de les millors obres de la història del cinema, confessaré que —malgrat el seu fabulós treball de càmera i de profunditat de camp— m’ha irritat força tot aquest inacabable joc frívol i galant. (7)

A Foreign Affair/Berlín Occident (Billy Wilder, USA 1948 (Filmin))

Cínica comèdia de desnazificació i mercat negre. Conté imatges corprenedores de Berlín en ruïnes i la sempre carismàtica presència de Marlene Dietrich. (7)

I Want to Live! (Robert Wise, USA 1958 (Filmin))

Melodrama desfermat amb una oscaritzada Susan Hayward. Passa per ser un al·legat contra la pena de mort. Em va traumatitzar quan la vaig veure de petit. No m’estranya. (7)

Un tigre, dos tigres…

«Tiger King» d’Eric Goode i Rebecca Chaiklin, un documental sobre les picabaralles entre diversos pirats dels grans felins, va ser un dels èxits de públic més importants de Netflix durant l’exercici 2020. No és que fos una obra revolucionària ni d’un interès especial, però la seva peripècia tan delirant com contínuament sorprenent era francament irresistible. Ja diuen que temps desesperats requereixen mesures desesperades i potser en ple confinament pandèmic no hi havia espectacle més atractiu que aquella barreja de tigres, gais, drogues, música country, aspiracions polítiques, suïcidi, sicaris i braços arrencats.

Bona prova de la resposta entusiasta del públic fou que el 12 d’abril de 2020, tres setmanes després de l’estrena, s’emetés un programa especial presentat per Joel McHale (sí, el «guapo» de «Community») on s’entrevistava els protagonistes de «Tiger King» i s’esbrinava què havia sigut de les seves vides d’ençà que havien participat en el programa. L’episodi (que traspuava la intenció desesperada d’esprémer la mamella de l’èxit), no rebé gaire bones crítiques, però el detall no crec que incomodés els seus creadors.

Per a sorpresa de ningú fa una setmana es va estrenar «Tiger King 2», una sèrie de cinc capítols que intenta explicar els nous desenvolupaments dels fets narrats a la primera part. Lamentablement el seu contingut no té cap possibilitat de competir amb la temporada anterior; en primer lloc perquè Joe Exotic, que era el personatge més sorprenent i delirant de tots, ara és tancat a la presó per intent d’assassinat. Per altra banda Carole Baskins, emperadriu de l’«animal print» i «freak» major de la contrada, va negar-se a aparèixer en aquesta segona part i la seva absència és particularment dolorosa.

El que queda és doncs un intent fallit d’extreure relat d’allà on no n’hi ha. Dos capítols es dediquen a la misteriosa desaparició del primer marit de la Baskins, una digressió que molt poc té a veure amb Joe Exotic i el seu zoo de felins. Hi ha un intent curiós de demanar l’indult a Donald Trump i un catàleg de pretendents que volen emparellar-se amb el Rei dels Tigres, però els que ocupen més minuts són els antics competidors seus, uns personatges ximples, violents i primaris, la companyia dels quals no beneficia ningú. L’únic consol de tota aquesta pèrdua de temps és que «Tiger King 2» acaba bé, amb tots els grans felins confiscats i traslladats a un refugi gestionat per animalistes de debò. Potser acabo de fer un (minúscul) «spoiler», però de debò que no val la pena dedicar-li ni un minut a aquesta estafa. 

El difunt és un viu

Publicada per Extinció Edicions, la novel·la «El Pare Mort» és la primera obra de Donald Barthelme (1931 - 1989) que apareix en català. L’autor, un dels cultivadors més radicals del postmodernisme, arrossega una fama de difícil que no seré jo qui desmentirà, tot i que l’argument d’aquest llibre és superficialment bastant senzill d’explicar. Efectivament, el Pare Mort —un personatge gegantí amb una cama ortopèdica— és arrossegat mitjançant un cable per dinou dels seus fills en una llarga expedició cap al seu lloc de sepultura. El Pare, tanmateix, tot i estar mort, es mostra molt xerraire i particularment lúbric amb les dones de la comitiva. Tota la novel·la està constituïda per episodis molt diversos, de vegades propis del gènere d’aventures, com el cas de la tribu dels Wends capaços d’engendrar-se a si mateixos, de vegades amb diàlegs desconcertants entre el Pare i el fill Thomas, que ocupa la figura de l’arquetipus filial. Alguns capítols consisteixen en diàlegs sense il·lació ni interlocutors coneguts, mentre que el capítol 22 és una mena de buidat febril d’un corrent de consciència. «El Pare Mort» fins i tot conté una part autònoma, un «Manual per a fills» que funciona com un text didàctic independent i que havia sigut publicada prèviament com a relat.

Davant del desconcert que produeix la lectura de la novel·la, l’intel·ligent pròleg de Borja Bagunyà pot constituir un útil guiatge. Ens assabentarem així de l’enfrontament que va viure Barthelme amb el seu pare arquitecte durant gran part de les seves vides, el que proporcionaria una arrel biogràfica a l’origen del llibre. Fins a un cert punt, la figura colossal del protagonista es podria interpretar com una encarnació de tots els trets més perniciosos de l’heteropatriarcat. Però ni el biografisme, ni el simbolisme, ni tan sols un suposat humor que diu que amara algunes parts de la novel·la és suficient per entomar un text que de vegades és esquiu o directament críptic:

Aquí tothom fa el paper d’heroi.

Se’n va desfer en un tres i no res.

Es grata el cul, bons turmells.

Alguna cosa més en aquest sentit?

Penja dels cabells.

Hi havia un home que caminava pel damunt dels cotxes.

Doncs quina manera de salvar la situació.

Veritables històries d’amor, de les que duren tota una vida.

Res més en aquest sentit?

Et despertes una nit fosca amb un pistolot a l’ull.

Xerrem.

Sobre què?

És cosa meva.

Llavors potser et mira amb bons ulls.

Sèrie d’experiments fallits.

Te n’has sortit bé en circumstàncies difícils.

Animals en què el cervell escanya l’esòfag.

Si he de dir la veritat, n’he tret ben poca cosa d’aquest Pare Mort, si no és un breu contacte amb la prosa-collage-free-jazz de Donald Barthelme que em donaria algun punt si un dia se m’acudís dialogar amb la Bèstia Acadèmica. L’edició, això sí que ho té, és molt atractiva. Al lúcid pròleg d’en Bagunyà i la traducció sempre sòlida de l’amic Ferran Ràfols Gesa afegiu-hi l’espectacular coberta de Natalia Zaratiegui.

Professionals USA

«The Chair» (Netflix), que es podria traduir com «La càtedra», és una comèdia satírica creada per l’actriu Amanda Peet sobre els problemes que té una dona asiàtica en ser nomenada catedràtica d’un departament de literatura anglesa en una universitat imaginària de Nova Anglaterra. La devastadora descripció que fa del món acadèmic als Estats Units amb la seva submissió a la correcció política, la censura quasi policial exercida pels estudiants i el sistema educatiu contemplat com a negoci no ens queda pas lluny i podem tenir la certesa que tot el que passi allà ens arribarà aviat corregit i augmentat. Potser la sèrie vol introduir massa temes en una durada que resulta breu i que resol millor les qüestions professorals que les personals, però sempre és un plaer contemplar el treball de Sandra Oh, a qui li queden molt bé els papers de dona atrafegada. Al seu voltant té alguns veterans infal·libles —Holland Taylor, David Morse o Bob Balaban— i apareix també en David Duchovny, (fent d’ell mateix) de qui descobrirem que té títols universitaris i que el seu cognom es pronuncia «ducofni».

«Dr. Death» (Starz) es basa en un «podcast» sobre el neurocirurgià Christopher Duntsch, un personatge real en el qual hi coincidien la incompetència, el narcisisme i la crueltat, i que va ser el causant de diverses morts i mutilacions en l’exercici de la seva professió. La sèrie descriu l’ardu procés que inicien dos dels seus col·legues i una jove ajudant del fiscal del districte per tal d’incapacitar-lo i impedir que continuï fent el mal. Francament costa d’entendre com aquest carnisser va sortir-se’n tant de temps amb total impunitat i, una vegada més, cal buscar-ne les raons en el sistema sanitari americà amb la seva dependència de les lleis del mercat i en el qual als hospitals els interessa ocultar els seus errors per mantenir la reputació. La sèrie és apassionant, tot i que arrenca amb lentitud i té en els continus salts temporals un seriós handicap que en dificulta la comprensió. Joshua Jackson, com el nefast doctor, fa un paperàs, d’aquells que l’obliguen a interpretar tant un jove universitari com un home madur castigat per la mala vida. L’acompanyen molt bé, en el paper dels metges que el persegueixen, Christian Slater i Alec Baldwin (un actor que millora cada any que passa). «Dr. Death» funciona també com argument dissuasiu contra la sanitat privada.

Tot Verdaguer

L’existència d’«Entre l’infern i la glòria» és una fita tan admirable com l’ascensió a un cim de més de vuit mil metres: no és gens freqüent que es publiqui una novel·la d’un miler de pàgines a la qual el seu autor, Àlvar Valls, l’hi ha dedicat els últims quinze anys. Unes xifres que susciten respecte sobre un tema també de categoria com és una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer. Sense negar-li la importància a la figura de Mossèn Cinto, patriarca indiscutible de la literatura moderna catalana, és lícit preguntar-se si eren necessaris tants fulls per explicar la seva vida.

La novel·la s’articula a través d’una estructura que no és original, però que té una eficàcia comprovada: mentre un Verdaguer malalt passa els dies que precedeixen la seva mort a la Vil·la Joana de Vallvidrera el maig i juny de 1902, s’hi van intercalant en ordre cronològic diversos episodis de la seva biografia. Per descomptat no tots aquests fragments tenen el mateix interès i els que criden més l’atenció són els d’ambient exòtic (la seva feina com a capellà a sou d’una naviliera transatlàntica, els viatges per Europa i Terra Santa…) i molt especialment els dos anys que va ser suspès de l’exercici sacerdotal en l’enfrontament amb el bisbe Morgades, precedits per l’escena culminant d’un exorcisme practicat a una endimoniada. Encara així aquests moments àlgids se m’han fet una mica llargs; per no parlar de les activitats més «rutinàries» del mossèn —les excursions a gairebé totes les muntanyes del país, els saraus poètics i patriòtics i els retirs dedicats a la composició— que aviat perden l’atractiu de la novetat.

Queden les aproximadament quatre-centes pàgines dedicades als últims divuit dies del poeta a Vil·la Joana, una descripció que, tot fent una ràpida divisió, ja es veu que serà prolixa. No se’ns estalviarà ni un sol detall, ni del temps que fa, ni dels menús del malalt, ni de les nombroses visites, ni de les activitats de la cort que l’acompanya. Almenys aquestes pàgines de la primavera de 1902 tenen l’al·licient de l’enfrontament que s’entaula entre dos grups d’amics que es disputen el testament del poeta i carreguen tot el final de la novel·la amb un reeixit suspens.

El llenguatge del llibre té molt bon nivell i no desmereix del llegat de l’autor al qual vol honorar. La inclusió de poemes de forma diegètica, és a dir no intercalats, sinó integrats a l’acció pel recitat, la creació o la remembrança, m’ha semblat una forma molt natural de presentar l’obra sense forçar el relat. I, en general, els diàlegs m’han sonat força plausibles, cosa que no sempre succeeix a les novel·les bastides a partit de personatges trets de la realitat. Tanmateix l’autor cau sovint en aquell molest defecte del gènere històric, en el qual dues persones dialoguen per explicar-se coses que ja saben, només per informar el lector:

—A tu sí que t’havien de tallar el coll el dia de la Septembrina, quan van proclamar la Junta Revolucionària de Vic. ¿Recordes el cangueli que vas passar?

—I tant! —va reconèixer Collell—. Érem al Mercadal, i del cafè de ca l’Onclet va sortir aquella comitiva amb la bandera republicana, amb la franja morada, i una banda de música tocant l’himne de Riego. I jo tenia por que no em vinguessin a buscar per escabetxar-me, perquè dos anys abans, des de L’Eco, vaig tractar en Ramon Valls de fill espuri de Vic pel seu anticlericalisme i pel pamflet que feia córrer cada any burlant-se de la crida de les festes de Sant Miquel dels Sants, que l’any seixanta-vuit havies escrit justament tu. I en Valls acabava de ser nomenat president de la Junta!

En aquest fragment també es pot observar una altra de les característiques d’aquesta novel·la que és l’excés de dades. Álvar Valls té en marxa un projecte de cronologia verdagueriana que pretén establir, fins allà on sigui possible, què va fer mossèn Cinto cadascun dels dies de la seva vida. Suposo que ha volgut enquibir-hi tot el que en sabia fins el moment, encara que no sigui aquest el millor mètode per conèixer el personatge, ja que n’ofereix una visió externa més que no pas introspectiva. Potser aquí a l’autor li ha faltat l’audàcia que mostrava Jordi Lara envers Verdaguer al seu conte «Lo matí de ma infantesa» i, pel meu gust, una bona retallada en l’extensió del text tampoc li hauria anat malament. 

Misteriós assassinat a l’Upper West Side

«Only Murders in the Building» («Només assassinats a l’edifici») és una irresistible barreja de comèdia i misteri detectivesc escrita per Steve Martin i John Hoffman i que es pot veure a Disney+. La protagonitzen tres persones que no es coneixen, tot i que viuen al mateix edifici —un luxós bloc de pisos a l’Upper West Side—, però que comparteixen l’afició a escoltar un podcast sobre crims reals. Quan un jove veí apareix mort, suposadament víctima d’un suïcidi, els tres comencen a investigar sospitant que en realitat es tracta d’un assassinat. Amb aquest propòsit es posen a emetre un podcast —titulat com la sèrie— amb el que aconseguiran una inesperada audiència.

La gràcia de tot plegat és que, encara que predomini el to humorístic, la trama del misteri està molt ben portada, de manera que es combina sense fissures la lleugeresa amb l’emoció genuïna. Els guions, plens de giragonses i de falses pistes, són molt imaginatius. N’és el millor exemple el capítol setè, on no hi ha cap diàleg audible i el punt de vista pertany a un personatge sord-mut.

Steve Martin i Martin Short no són noms exactament infal·libles i d’entrada fan una certa por; però aquí estan ajustadíssims (i amb les pallassades molt ben controlades) en els papers d’un vell actor televisiu i un fracassat productor de Broadway respectivament. Selena Gomez, la tercera de l’equip, connecta molt bé amb els dos veterans. I al seu costat, altres intèrprets ben coneguts com Amy Ryan, Tina Fey, Maulik Pancholy i Nathan Lane. I… Sting, que continua essent tan mal actor com sempre.

Quan el pitjor que podem dir d’una sèrie és que el seu títol no té grapa, senyal que la cosa val la pena. Si us va agradar «Manhattan Murder Mistery» de Woody Allen, no us hauríeu de perdre aquesta «Only Murders in the Building». 

Filmoteca forçosa (57)

Stand by Me (Rob Reiner, USA 1986 (Filmin))

El final de la infantesa segons Stephen King. Emocionant, entranyable i perfectament interpretada pel jove repartiment. (8)

Punch-Drunk Love (Paul Thomas Anderson (USA, 2002 (Filmin))

La comèdia romàntica segons Anderson: excentricitat histèrica. N’hi ha prou a pensar en Adam Sandler emparellat amb Emily Watson per fer-se la idea. (6) 

Looney Tunes: Back in Action (Joe Dante, USA 2003 (HBO))

Looney Tunes —una de les millors coses que li ha passat mai a l’animació mundial— no sol tenir sort en la seva translació al llargmetratge, potser perquè noranta minuts de patacades acaben produint fatiga. Aquesta n'és potser una de les versions més acceptables, malgrat la inclusió insuportable de Steve Martin. (7)

Raiders of the Lost Ark (Steven Spielberg (USA, 1981(Amazon))

Malgrat els seus 40 anys d’edat continua tan fresca com el primer dia: el barem amb el que es mesuren totes les aventures filmades que li han vingut al darrera. (9)

The Last King of Scotland (Kevin Macdonald, Regne Unit 2006 (Disney+))

Versió manipulada del règim d’Idi Amin, a través del personatge fictici d’un metge càndid i mesquí. Sort de la modèlica composició que fa Forest Whitaker del dictador. (7)

School of Rock (Richard Linklater, USA 2003 (Amazon))

Pel·lícula inevitablement «feel good» sobre nens musicals, impossible de detestar malgrat la meva poca afició per Jack Black. Un punt afegit per Joan Cusack. (7)

My Fair Lady (George Cukor, USA 1964 (Movistar))

Adaptació una mica claustrofòbica d’un dels millors musicals de la història. La divina Hepburn no cantava; a més, convertir-la en una dama sembla una empresa francament trivial. (7) 

A Royal Night Out/Nit Reial (Julian Jarrold, Regne Unit 2015 (Filmin))

Les princeses Isabel i Margarida aprofiten les celebracions del Dia de la Victòria per fer un volt pel Londres nocturn i veure com viu la plebs. Com un episodi molt rosa i descafeïnat de «The Crown». (6)

El gust del sake (Yasujiro Ozu, Japó 1962 (Filmin))

L’últim film d’Ozu i un dels pocs que va fer en color. Magistrals enquadraments i una visió serena dels problemes que passen a totes les famílies. Malgrat tot, aquests homes que des de la barra del bar disposen de les vides de les seves dones m’ha ensopit una mica. (7)

Corpus Christi (Jan Komasa, Polònia 2018 (Movistar+))

Ningú com els polonesos per representar la crisi actual de l’església catòlica, aquí amb el drama fortament impulsat per l’actor Bartosz Bielenia. (8)