En l’edició que disposo de “Infinite jest” hi apareix un pròleg de Dave Eggers, excel·lent escriptor, gairebé coetani, deixeble i amic de David Foster Wallace. La intenció, a penes dissimulada, és la de convèncer al lector a endinsar-se sense por en les pàgines de la novel·la. Com que rarament ens llegim el pròleg d’un llibre al taulell de la llibreria, s’entén que està destinat als indecisos que, amb el volum a les mans (o fa mesos dipositat a la lleixa), necessiten una darrera empenta per endinsar-se en el seu imponent embalum. I és que sembla que, malgrat l’excepcional recepció crítica, encara ens fa por enfrontar-nos a un text “literari”, és a dir no exclusivament funcional, de més de mil pàgines.
Amb el mateix sentit a la xarxa no falten les pàgines d’ajuda i consell que procuren facilitar-ne la lectura i que recomanen les vies més accessibles cap al cim. No crec que cap obra de ficció contemporània, en una primera lectura, hagi de requerir un aparell informatiu extern per poder extreure’n algun profit. Si és així, considero que l’obra és un fracàs narratiu. Això no vol dir que no hi hagi llibres que es vegin enriquits amb la seva relectura i que “a posteriori” també sigui molt interessant llegir el que altres lectors han trobat en la mateixa obra. Però per a un lector “innocent” com el que pretenc ser jo, “Infinite Jest” hauria de ser un artefacte literari autosuficient, com a mínim a nivell de comprensibilitat.
Qui sospiti de la meva suposada “innocència” té tota la raó. No amagaré que en un primer moment hi he buscat pistes de lectura. Abans de sobrepassar la tercera pàgina ja sé que les dues centes primeres seran les més fotudes i que després tot serà més planer, que la pàgina 223 (o era la 233?) és crucial i l’he de marcar amb un Post-it groc, i que conèixer “Hamlet” en profunditat no serà sobrer. Però faig un pacte de cavaller i prometo prescindir d’aquestes crosses metaliteràries. A partir d’ara, si consulto la xarxa durant la lectura, serà només per aprofundir en alguna paraula que m’és desconeguda, com faria amb qualsevol altre llibre.
I ara tornem al pobre Eggers, a qui hem deixat predicant al desert. Sosté Eggers que hi ha una eterna batussa entre els defensors de la ficció “literària” i els de la ficció de “consum”, una batussa de la qual una part dels lectors en som del tot aliens. Hi estic d’acord, perquè no dec ser l’únic capaç de llegir avui un Proust i demà un Camilleri sense que em caiguin els anells. Per a Eggers, David Foster Wallace abraça els dos mons, més literari quan de narrativa es tracta, més planer quan aborda el periodisme, però sempre amb rigor i de forma poc pretensiosa. I, quan es refereix a la manca de pretensions de DFW (un qualificatiu que podríem posar en dubte), aclareix que l’escriptor sempre té present el lector i que, quan ha passat una estona abusant de la seva paciència amb un excés de detalls, es despenja amb alguna broma, alguna picada d’ullet, que restableix el vincle entre l’un i l’altre.
IJ, Eggers diu, és una novel·la abordable i divertida, però requereix un esforç. Fins i tot els lectors més avesats, acostumats a desmuntar en peces les obres més complexes, es poden trobar desconcertats davant del seu funcionament. La compara a una nau extraterrestre, brillant i sense defectes aparents, però en la qual no hi sabem reconèixer les seves peces: no hi veiem cargols, ni reblons ni punts d’entrada. Pot semblar un producte de la bogeria més extrema, però no és en tot cas un deliri produït per un excés d’estupefaents, és un deliri sota control, que compara inesperadament amb l’obra de Proust (!) “Hi ha el mateix tipus d’obsessivitat, la mateixa increïble i centrada precisió, i la mateixa sensació que l’escriptor volia (i discutiblement aconsegueix) clavar la consciència d’una època”.
Cal llegir IJ?, li pregunten a Eggers. La resposta és potser. És el nostre deure llegir-lo si ens interessa el concepte de “geni”, si ens interessen les ambicions literàries èpiques. Si ens fascinen obres com “69 Love Songs” de Magnetic Fields o el projecte (sembla que fals) de Sufjan Stevens de fer un disc per cadascun dels estats d’USA. I per aquí ja anem bé.
Per acabar de treure’ns la por, Eggers ens informa que DFW és una persona normal (el pròleg està escrit el setembre del 2006, dos anys justos abans del suïcidi de Wallace).
“Dave Wallace —i normalment se’l coneix així— té gossos malgirbats i mai no els ha vestit amb tafetà ni els ha fet dur impermeable. S’ha queixat sovint que sua massa quan fa lectures públiques, fins a tal punt que porta un mocador al cap per evitar que la suor xopi les pàgines que té a sota. Va ser un temps jugador de tennis de categoria nacional i es preocupa perquè hi hagi un bon govern. És del Midwest —del centre-est d’Illinois, per ser específic, que és una part intensament normal del país (no lluny, de fet, d’una ciutat, no és conya, que es diu Normal). Així que és normal, i regular, i ordinari, i aquesta és la seva extraordinària, irregular i anormal proesa, una cosa que el sobreviurà, tant a ell com a tu o a mi, però que ajudarà la gent del futur a comprendre’ns —com sentíem, com vivíem, què ens donàvem els uns als altres i perquè”.
Amb el mateix sentit a la xarxa no falten les pàgines d’ajuda i consell que procuren facilitar-ne la lectura i que recomanen les vies més accessibles cap al cim. No crec que cap obra de ficció contemporània, en una primera lectura, hagi de requerir un aparell informatiu extern per poder extreure’n algun profit. Si és així, considero que l’obra és un fracàs narratiu. Això no vol dir que no hi hagi llibres que es vegin enriquits amb la seva relectura i que “a posteriori” també sigui molt interessant llegir el que altres lectors han trobat en la mateixa obra. Però per a un lector “innocent” com el que pretenc ser jo, “Infinite Jest” hauria de ser un artefacte literari autosuficient, com a mínim a nivell de comprensibilitat.
Qui sospiti de la meva suposada “innocència” té tota la raó. No amagaré que en un primer moment hi he buscat pistes de lectura. Abans de sobrepassar la tercera pàgina ja sé que les dues centes primeres seran les més fotudes i que després tot serà més planer, que la pàgina 223 (o era la 233?) és crucial i l’he de marcar amb un Post-it groc, i que conèixer “Hamlet” en profunditat no serà sobrer. Però faig un pacte de cavaller i prometo prescindir d’aquestes crosses metaliteràries. A partir d’ara, si consulto la xarxa durant la lectura, serà només per aprofundir en alguna paraula que m’és desconeguda, com faria amb qualsevol altre llibre.
I ara tornem al pobre Eggers, a qui hem deixat predicant al desert. Sosté Eggers que hi ha una eterna batussa entre els defensors de la ficció “literària” i els de la ficció de “consum”, una batussa de la qual una part dels lectors en som del tot aliens. Hi estic d’acord, perquè no dec ser l’únic capaç de llegir avui un Proust i demà un Camilleri sense que em caiguin els anells. Per a Eggers, David Foster Wallace abraça els dos mons, més literari quan de narrativa es tracta, més planer quan aborda el periodisme, però sempre amb rigor i de forma poc pretensiosa. I, quan es refereix a la manca de pretensions de DFW (un qualificatiu que podríem posar en dubte), aclareix que l’escriptor sempre té present el lector i que, quan ha passat una estona abusant de la seva paciència amb un excés de detalls, es despenja amb alguna broma, alguna picada d’ullet, que restableix el vincle entre l’un i l’altre.
IJ, Eggers diu, és una novel·la abordable i divertida, però requereix un esforç. Fins i tot els lectors més avesats, acostumats a desmuntar en peces les obres més complexes, es poden trobar desconcertats davant del seu funcionament. La compara a una nau extraterrestre, brillant i sense defectes aparents, però en la qual no hi sabem reconèixer les seves peces: no hi veiem cargols, ni reblons ni punts d’entrada. Pot semblar un producte de la bogeria més extrema, però no és en tot cas un deliri produït per un excés d’estupefaents, és un deliri sota control, que compara inesperadament amb l’obra de Proust (!) “Hi ha el mateix tipus d’obsessivitat, la mateixa increïble i centrada precisió, i la mateixa sensació que l’escriptor volia (i discutiblement aconsegueix) clavar la consciència d’una època”.
Cal llegir IJ?, li pregunten a Eggers. La resposta és potser. És el nostre deure llegir-lo si ens interessa el concepte de “geni”, si ens interessen les ambicions literàries èpiques. Si ens fascinen obres com “69 Love Songs” de Magnetic Fields o el projecte (sembla que fals) de Sufjan Stevens de fer un disc per cadascun dels estats d’USA. I per aquí ja anem bé.
Per acabar de treure’ns la por, Eggers ens informa que DFW és una persona normal (el pròleg està escrit el setembre del 2006, dos anys justos abans del suïcidi de Wallace).
“Dave Wallace —i normalment se’l coneix així— té gossos malgirbats i mai no els ha vestit amb tafetà ni els ha fet dur impermeable. S’ha queixat sovint que sua massa quan fa lectures públiques, fins a tal punt que porta un mocador al cap per evitar que la suor xopi les pàgines que té a sota. Va ser un temps jugador de tennis de categoria nacional i es preocupa perquè hi hagi un bon govern. És del Midwest —del centre-est d’Illinois, per ser específic, que és una part intensament normal del país (no lluny, de fet, d’una ciutat, no és conya, que es diu Normal). Així que és normal, i regular, i ordinari, i aquesta és la seva extraordinària, irregular i anormal proesa, una cosa que el sobreviurà, tant a ell com a tu o a mi, però que ajudarà la gent del futur a comprendre’ns —com sentíem, com vivíem, què ens donàvem els uns als altres i perquè”.
