dimecres, 28 de febrer del 2018

Temps diferents, diferents problemes

«Man in an Orange Shirt» és una mini-sèrie bastant atípica de la BBC dirigida per Michael Samuels l’any 2017 a partir d’una novel·la de Patrick Gale. Consta de només dos capítols: l’un ambientat a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, l’altre en el més estricte present. El nexe d’unió entre els dos temps és el personatge de Flora, interpretat en els anys quaranta per Joanna Vanderham i actualment per Vanessa Redgrave.

En el capítol primer, dos soldats s’enamoren en el front italià a principis dels anys 40. Un cop acabada la contesa, un d’ells escull la comoditat d’un casament de conveniència amb la seva xicota de tota la vida, mentre que l’altre s’acull a la rebel·lia bohèmia (és pintor) que el condueix suposadament a la dipsomania i el suïcidi. Així anaven les coses en aquells moments.

Seixanta anys més tard, el nét d’un d’aquests soldats, carda a cor que vols amb altres homes (gràcies siguin donades a les aplicacions geolocalitzadores dels smartphones) i no té cap pressa per sortir de l’armari. Quan conegui un arquitecte que li demana un compromís seriós, s’haurà de replantejar les relacions amb la seva família i en especial amb la seva àvia, que sempre li havia ocultat l’homosexualitat de l’avi.

«Man in an Orange Shirt» és una obra ben construïda, pulcra i assequible, amb les seves dosis d’emoció i bons sentiments. Mostra que no hi ha pitjor repressió que la que t’imposes a tu mateix, i que una passió amorosa no la pots matar amb una simple negació. Els actors estan bé (això és la BBC) i en papers secundaris retrobem coneguts i envellits veterans com en Julian Sands, l’Eileen Page o la Frances de la Tour. Vanessa Redgrave està molt velleta, però es reserva el paper més interessant i certament el broda. 

Recomanable com a televisió de sobretaula.


dimarts, 27 de febrer del 2018

Catalunya tintinaire


M’arriba per via conjugal el llibre «Tintinaires de Catalunya», subtitulat «La presència de les aventures de Tintín i Milú en terres catalanes». Fa gairebé cinc anys ja us vaig parlar de «Som i serem (tintinaires)» de Joan Manuel Soldevilla sobre una temàtica pràcticament idèntica. El que ara m’ocupa el va publicar l’editorial Llop Roig l’any 2016 i el firmen col·lectivament David Baker, Jacint Guillem, Joan Trulls i Pau Vinyes i Roig.

Des de fa anys s’afirma que a la descreguda Catalunya, si predomina una fe, és la tintinaire i que, d’entre les moltes comunitats nacionals de fans de Tintín que hi ha al món, la nostra, la catalana, és la tercera en nombre d’associats. Precisament www.1001.cat, amb les seves Trobades tintinaires anuals, i amb la seva dotzena edició celebrada al barri de Les Corts de Barcelona l’any 2016 és a l’origen d’aquest volum miscel·lani.

Com que «Tintinaires de Catalunya» és en definitiva un fanzine ben imprès, més guiat per l’estima que pel bon criteri, el control de qualitat resulta terriblement variable, tant pel que fa a la compaginació com a la fe d’errades. Conté una entrevista amb una bastant senil Conxita Zendrera, hereva de l’Editorial Juventud i primera traductora de Tintín en castellà. També unes entrevistes més sucoses amb els germans Ventalló, fills de l’excel·lent Joaquim Ventalló, el traductor de totes les aventures de Tintín en català, i amb l’Albert Jané, que el substituí després de la seva defunció, per traduir la producció posterior de Moulinsart i companyia.

No falta una història de l’edició de l’obra d’Hergé a Catalunya, un interessant assaig sobre la seva traducció al català, de Pau Vinyes i Roig, i una llista de publicacions sobre Tintín originades al nostre país. Hi ha referència al marxandatge, les botigues especialitzades i les col·leccions de quiosc. De particular interès són les exposicions organitzades entorn al personatge en els nostres museus. Per motius personals la que em toca més de prop és «Tintín a Barcelona» que es va celebrar a la Fundació Miró l’any 1984. Un extens article explica l’estúpida polèmica que llavors s’organitzà.

Comprendreu que a aquestes altures de la pel·lícula, després de tota una vida de tintinaire a l’ombra, poques sorpreses em poden revelar sobre el personatge. Tot i això, no recordo haver llegit mai abans que quan van començar a traduir les aventures al castellà es van plantejar la possibilitat de batejar-lo «Pepito» enlloc de Tintín. M’agafa una suor freda només de pensar-hi (bé, encara van tenir temps d’empescar-se allò del «Profesor Mariposa»). Però el que m’ha fet més goig de tot és llegir la deliciosa carta que Joaquim Ventalló va enviar a Editorial Juventud, tot oferint-se com a traductor en català, després de llegir la versió en castellà que havia perpetrat la senyora Zendrera.
«Senyor Albert Manent

Estimat amic:

He sentit dir que l’Editorial Joventut anava a publicar el Tin Tin en català.

Suposo que ja deveu tenir traductor, cada editorial ja té el seu equip, clan o capelleta. Però us poso aquests mots perquè com que la traducció castellana que s’ha publicat és tan deplorable i el Tin Tin tan simpàtic, queda disminuït amb un text cursi que és llàstima —sigui dit entre nosaltres i sense ganes d’ofendre ningú—, em sabria greu que la traducció catalana fes malbé el personatge, i, per tant, em brindo —si voleu, de franc, encara que em guanyo una mica la vida traduint per a diverses editorials— a revisar el text del que faci la traducció, perquè no n’hi ha prou, com sabeu, amb haver viscut al país, per a collir les nuances o matisos del lèxic, i en català em sabria greu que l’edició fos tan malaguanyada com la castellana.

He dit de franc, si cal. Però que el Tin Tin no quedi una cosa carrinclona en català.

Maneu sempre.»
En un altre ordre de coses, descobreixo que el pròleg del llibre el va escriure Carles Puigdemont, quan ja era President de la Generalitat, potser perquè comparteix la professió de periodista amb el seu col·lega Tintín. Qui li hauria dit que, menys de dos anys més tard, es trobaria exiliat a Brussel·les, precisament la capital de la línia clara?

dilluns, 26 de febrer del 2018

Patinades

No sé fins a quin punt l’escàndol de 1994 en el qual la patinadora olímpica Tonya Harding es veié implicada en l’agressió a la seva rival Nancy Kerrigan tingué gaire ressò a casa nostra; però com que tot el que passa als Estats Units es magnifica fins a convertir-ho en notícia global, haurem de seguir-los la broma i considerar-ho digne d’explicar-ho en format cinematogràfic. Així és com tenim aquest «I, Tonya» dirigit per l’australià Craig Gillespie, una mena de «biopic» que defuig moltes de les trampes dels «biopics» i ha esdevingut un bon imant pels premis de temporada.

«I, Tonya» ens explica la carrera de Tonya Harding des dels seus inicis en el patinatge sobre gel a una edat molt tendra fins a la seva definitiva desaparició en l’anonimat, passant pel seu breu moment de glòria olímpica i l’encara més breu moment d’infàmia criminal, ran de l’agressió a la ròtula de Nancy Kerrigan. La història s’articula en part com un fals documental, on els protagonistes expliquen la seva versió dels fets des del present, tot i que des del primer minut el film deixa ben clar que no ens hem de prendre tot això gaire seriosament i que, si ens interessa conèixer la veritat, hauríem de mirar cap a una altra banda.

Abunden així els gestos post-moderns, el trencament de la quarta paret, la invocació a la metaficció (en un moment donat un personatge es queixa que fa estona que no surt en pantalla) o fins i tot la interpel·lació directa al «voyeurisme» de l’espectador. Aquest cínic distanciament davant d’uns comportaments deplorables i violents, amb maltractes domèstics de tot tipus provoquen que la farsa potser no serà apreciada de la mateixa forma per tots els espectadors; però ja se sap que l’humor és cosa molt personal, i més encara l’humor negre.

Com sempre passa darrerament, la història s’hauria pogut explicar en menys de les dues hores que dura; però no deixa de ser entretinguda, amb una direcció dinàmica i un grapat de cançons de l’època que la converteixen en una veritable pel·lícula juke-box. A més, la pel·lícula va de menys a més, el que sempre és una bona idea, i en el seu terç final s’omple de criminals sapastres tan còmicament incompetents com en una pel·lícula dels germans Coen.

L’incentiu més gran per veure «I, Tonya» és, però, el gran treball de les seves dues protagonistes. L’australiana Margot Robbie, en el paper titular, aconsegueix la millor interpretació de la seva puixant carrera, malgrat que representi més edat que els 23 anys que tenia Harding a l’època de l’incident i tingui una distinció natural i una elegància que no tenia l’original. Però Robbie s’entrega amb energia, simula molt bé que sap patinar, i s’esforça a agradar fins assolir una màscara tràgica.

Ara bé, ja podeu comptar que cada vegada que Allison Janney és en pantalla no hi ha ulls per a res més. Fa de mare de Tonya Harding, amb una crueltat i un sadisme que supera el de qualsevol mamà d’artista de la Història. Les seves aparicions fumant en cadena, amb la cacatua a l’espatlla i la respiració assistida, són sempre un festival. Tant Robbie com Janney s’estan emportant merescuts premis a dojo, i jo que me n’alegro.


diumenge, 25 de febrer del 2018

Unes hores més de diàleg

Poques novetats a afegir a la segona temporada d’«In Treatment»/«En terapia». Torna a adaptar els guions de l’original israeliana «Be Tipul» amb la fórmula d’un pacient del psicòleg Paul Weston per dia de la setmana i una recapitulació els divendres en mans de la seva mentora Gina (Dianne Wiest). Conscients que potser dedicaven massa hores de teràpia a cada personatge, el nombre de capítols passa de 43 a 35 (i encara em semblen excessius).

Com caldria esperar, no cada dia de la setmana ofereix el mateix nivell d’interès, però en general la sèrie va de menys a més. El dilluns toca la Mia (Hope Davis), una advocada d’èxit que ja havia sigut pacient del doctor Weston 20 anys enrere i al que ara culpa de no haver aconseguit formar una família. La dona és una mica de bufetada, però genera unes sessions bastant distretes. El dimarts correspon a l’April (Alison Pill, que ja coneixíem de «The Newsroom» i «Snowpiercer»), una estudiant d’arquitectura que controla de forma fèrria la seva vida, diagnosticada recentment d’un limfoma en fase 3. Els seus dimarts són durs, però m’agraden.

El dimecres la teràpia és triple, perquè el petit Oliver (Aaron Shaw) haurà d’assumir el divorci dels seus pares Bess (Sherri Saum) i Luke (Russell Hornsby). Crec que no m’agraden les teràpies col·lectives; em va passar el mateix amb la teràpia matrimonial de la temporada passada. En quant al dijous, la visita escollida és la de l’alt executiu Walter Bennet (el recentment traspassat John Mahoney, celebrat com a pare de Frasier Crane). Home acostumat a prendre decisions crucials a cada moment i salvavides de tots aquells que té al seu voltant, la seva jubilació forçosa el conduirà a la vora del suïcidi. El meu personatge favorit al costat d’April.

Pel que fa al doctor Weston podem revelar que s’ha divorciat i que ara té la consulta a Brooklyn. Els caps de setmana baixa a Baltimore per estar amb els fills i, de passada, recupera una novieta de l’institut. Com a seqüela de la temporada anterior, s’enfronta a un judici per la sospitosa mort d’un pacient. També ha de reconciliar-se amb la figura del pare senil i moribund i arriba a plantejar-se deixar la feina de terapeuta. Tot plegat podria semblar una càrrega excessiva a nivell de guió, però Gabriel Byrne ho suporta de meravella i eleva la seva feina anterior amb una humanitat i empatia dignes d’estudi i d’aplaudiment.

«In Treatment» continua sent una sèrie de cambra per a espectadors a qui agradi veure com la gent conversa. M’esperaré una mica a veure la tercera temporada (i mentrestant miraré pel·lícules de Chuck Norris per compensar).

dissabte, 24 de febrer del 2018

Un món de metros: Ciutat del Cap

El Metrorail Western Cape és un altre cas de xarxa de trens urbans i de rodalies. Funciona a la regió de Ciutat del Cap, inaugurada el 1983, atén una població de 3,7 milions de persones. Són 466 quilòmetres de vies i 122 estacions. Malgrat la irregularitat amb la que es distribueixen les estacions, m'agrada la composició on predominen les diagonals. És el primer cas, que recordi, de xarxa on totes les línies parteixen de la mateixa estació, la de Cape Town a l'extrem esquerre.

divendres, 23 de febrer del 2018

Quan érem criminals

Haureu observat que darrerament veig més televisió que mai (en detriment de la lectura) i és que, apart del Movistar+, que ja teníem, els Reis ens van dur sengles subscripcions a Filmin i HBO. Aquest fet tant ens permet veure algunes de les sèries de moda com recuperar títols més minoritaris però igualment interessants. Seria el cas d’«Against the Law» (Contra la llei), un telefilm de la BBC dirigit l’any 2017 per Fergus O’Brien que rememora l’estatus criminal de l’homosexualitat a la Gran Bretanya dels anys 50.

Se centra en el personatge del periodista homosexual Peter Wildeblood (1923 - 1999) qui, ran d’un escàndol en el que també estigueren implicats dos membres de la noblesa (i un parell d’atractius pilots de la RAF), fou condemnat a 18 mesos de presó. Un cop recuperada la llibertat escrigué l’any 1955 el llibre «Against the Law» sobre la seva experiència carcerària i on advocava per la derogació de les lleis contra la sodomia. Fou un dels primers ciutadans britànics que es declarà públicament homosexual i oferí el seu testimoni a la Comissió Wolfenden, creada per revisar els delictes referents a la prostitució i les ofenses homosexuals. Tot i que el Comitè publicà les seves recomanacions l’any 1957, no fou fins el 1967 que es despenalitzà la relació homosexual consentida entre adults (a Anglaterra i Gal·les).

«Against the Law», el telefilm, és molt competent i amb tota la qualitat que sol aportar la BBC. I l’actor Daniel Mays fa de Wildeblood de manera irreprotxable; però no sempre les figures històricament rellevants tenen vides interessants de veure. L’èxtasi eròtic del periodista va ser breu i el que en restà fou un llarg calvari de reclusió sòrdida; però mancat de tot el morbo penitenciari de les pel·lícules de sèrie B («The Midnight Express» inclòs).

El millor amb diferència d’«Against the Law» són els testimonis dels homosexuals supervivents d’aquella època, els quals salpebren el film amb dosis de saludable veritat documental (indicada per les imatges en blanc i negre). Homosexuals de setanta, de vuitanta o de noranta anys, que van viure com les seves famílies els rebutjaven, com la societat els condemnava a l’ostracisme, com la llei els perseguia i com la medicina els sotmetia a les pràctiques experimentals més ignominioses (incloent-hi teràpia aversiva d’electrocució i castració química), han rigut els últims i han rigut amb més satisfacció. Que al final de la seva existència visquin una certa justícia poètica, i també una mica de justícia a seques, no em sembla la pitjor de les conclusions.

dijous, 22 de febrer del 2018

Gente bien

El títol «The Party» que la directora i guionista Sally Potter ha donat al seu darrer film tant podria referir-se a la festa fallida que ocupa el seu metratge com a un partit (polític), ja que el motiu de la celebració és el nomenament de Janet (Kristin Scott-Thomas) com a ministra de sanitat de l’oposició. Caldrà aclarir, cosa que jo d’entrada no sabia, que una peculiaritat del sistema parlamentari britànic és l’existència d’un gabinet a l’ombra que controla des de l’oposició l’actuació del govern electe.

Doncs bé, la idealista Janet improvisa una petita festa amb els seus amics més íntims, tot gent madura, liberal i sense aparents problemes econòmics. Hi trobem la seva amiga íntima April (Patricia Clarkson), dona cínica i realista, acompanyada de Gottfried (Bruno Ganz), un «life coach» alemany que vol arreglar la vida de tothom. Hi ha també l’acadèmica del feminisme Martha (Cherry Jones) amb la seva companya Jinny (Emily Mortimer) i el banquer d’èxit Tom (Cillian Murphy), casat amb una estreta col·laboradora de Janet. I per descomptat hi és Bill (Timothy Spall), el sofert marit de Janet, el qual amb un parell d’inesperades confessions farà esclatar la tragèdia.

«The Party» és una farsa molt negra, que a mi m’ha fet ben poca gràcia. Parla d’infinitat d’assumptes importants —la vida i la mort, la malaltia, el materialisme i l’espiritualitat, la sanitat pública, l’amor, l’amistat, el secret, el sacrifici, la política, la música i fins i tot el nazisme—, coses que són introduïdes sense gràcia i amb calçador, del que en resulten uns diàlegs que (amb escasses excepcions) sonen com de cartró.

I és una pena, perquè la direcció és imaginativa i dinàmica, la fotografia d’Aleksea Rodionov (en blanc i negre, amb subtítols taronja) és nostàlgica i elegant, i la banda sonora (totalment diegètica i servida en discos de vinil) és eclèctica però farcida de substància. I després hi ha aquesta colla d’eminents actors, on no tots brillen al mateix nivell. El pitjor, Cillian Murphy, amb un histrionisme insuportable que ni el seu consum de cocaïna justifica. Ganz ha de defensar un rol que és caricatura pura, mentre que Spall amb la cara paga, o sigui que la seva «gran» revelació ho és molt menys del degut. Les dames surten millor parades: Jones i Mortimer des de la naturalitat i Scott-Thomas des de l’excés. La gran triomfadora és Patricia Clarkson, a qui tant li escau la rèplica gèlida de l’alta comèdia.

Tot plegat dura 71 minuts, un temps incapaç de causar desperfectes majors. Els del got mig buit protestaran per l’ofensiva brevetat d’aquesta llauna pretensiosa. Mentrestant, els dels bàndol del got mig ple, li haurem trobat algun indici redemptor de gaudi, aquí o allà (sobretot per la Clarkson i la música). Punts de vista!

dimecres, 21 de febrer del 2018

Follies luteranes

«Algo en qué creer» és una sèrie danesa del 2017 que passen a Movistar+. El seu títol original «Herrens Veje» (Els camins del Senyor), potser seria més exacte; però cap dels dos títols enganya, ja que es tracta d’un serial travessat per les inquietuds espirituals, una autèntica «rara avis» en el món de la televisió contemporània. Parteix d’una idea d’Adam Price, com s’afanyen a anunciar els crèdits inicials, tot i que no em puc imaginar res més allunyat de la pragmàtica i realista «Borgen» que aquest «Herrens Veje».

La ficció es basteix a partir de la família Krogh, la qual durant més de 250 anys ha proporcionat pastors a l’església luterana. Això és el que tenen de bo les confessions que no obliguen al celibat els seus sacerdots: que permeten establir nissagues eclesials sense necessitat d’incórrer en pecat i que ofereixen als seus ministres la possibilitat de patir tota mena de problemes mundans.

Johannes Krogh, el protagonista, té uns cinquanta anys, una esposa que es professora de literatura i dos fills que no sempre són capaços de seguir els alts designis que el seu pare els hi ha projectat. Kristian, el gran, aviat adopta el paper d’ovella negra i busca solucions espirituals «New Age» als cims de l’Himàlaia. August, el petit, sí que s’avé a heretar la professió i la fe paternes; però una experiència fatal com a capellà castrense en una missió a l’Orient Mitjà el deixarà traumatitzat sense remei.

Com que això és Dinamarca en el segle XXI, a «Herrens Veje» hi ha dones bisbe, pastors borratxos, lesbianisme, addicció als antidepressius, nudisme, i llibres d’auto-ajuda. En certa manera, el material de sempre, l’argamassa escandalosa de tants serials radiofònics d’avui i de sempre; però amb un toc espiritual afegit.

Des d’una perspectiva atea, o simplement escèptica, «Algo en qué creer» fa de mal pair. Abunda en imatges entre oníriques i transcendentals, realisme màgic nòrdic (si pogués ser). I hi afegeix elements indigestos, com unes cançons pop i nyonyes a la banda sonora, un monjo budista que mereix totes les bufetades que li desitjo, i una fe (la dels personatges principals) tan elemental, que és incapaç de moure cap muntanya.

La salvarem una mica perquè al capdavant hi és en Lars Mikkelsen, actor competent, a qui hem conegut i estimat a sèries tan diverses com «Sherlock», «Borgen», «The Killing» o «House of Cards» (fent de premier rus, per cert). Però el final de la primera temporada és de vergonya aliena (i pròpia), un esclat d'histèrics focs artificials sobre el canemàs d’unes creences difícils de sostenir, però molt tele-gèniques.

dilluns, 19 de febrer del 2018

La forma de l’altre

Atesos els titulars, «The Shape of Water» («La forma de l’aigua») de Guillermo del Toro estava agradant tant i estava atraient tants premis institucionals que ja m’estava tement un segon cas de «Call me by your Name». I una mica sí que passa això, perquè les pel·lícules innegablement boniques i de bon rotllo s’assemblen tant com les famílies felices imaginades per Tolstoi.

El film comença en to de conte, amb imatges oníriques i un narrador que ens parla d’una ciutat i una època imprecises, encara que aviat ens assabentarem que ens trobem a Baltimore a principi de la passada dècada dels 60. Elisa Esposito (Sally Hawkins) és una empleada de la neteja muda que treballa en un laboratori secret del govern. Allí arriba una criatura antropomorfa i amfíbia procedent de les selves sud-americanes, a la que volen sotmetre a cruels proves anatòmiques. Entre la noia solitària i la bèstia desarrelada naixerà aviat una inesperada connexió que acabarà tenint repercussions polítiques.

Es nota que «La forma de l’aigua» és una pel·lícula que s’ha fet amb la intenció d’agradar, ja que les històries d’amors impossibles i dolços solen vèncer els més baixos instints del públic, i en gran part així ha funcionat. I tanmateix, m’ha deixat amb sentiments contradictoris de «sí, però…» Per començar, és una llàstima que un conte tan impossible acabi resultant tan predictible. O que l’atracció entre la «bella» i «la bèstia» sorgeixi forçada més per les exigències del guió que per una evolució natural dels personatges. El disseny de producció de vegades és una meravella d’imaginació i d’altres, com quan retrata la llar «ideal» del coronel Strickland (Michael Shannon), frega la caricatura.

El missatge del film, la defensa de l’alteritat i una postura a favor dels més desprotegits, queda tan clar, que peca de sobre-exposició i potser també d’excés d’ambició. Perquè a «La forma de l’aigua» es fa menció explícita a la guerra freda, a l’anticomunisme, a la societat de consum, al racisme, a la carrera espacial, a l’homofòbia i als drets dels animals; sempre de forma superficial, per descomptat. Per això, dos actors que sempre fa gust de veure com Octavia Spencer i Richard Jenkins, han de carregar amb els programàtics papers de «l’amiga negra» i «l’amic gai» respectivament.

D’entre les coses que m’han agradat destacaria la música (molt francesa) d’Alexandre Desplat. I el disseny del «monstre», encarnat per l’habitual Doug Jones, manté l’equilibri just entre estranyesa i humanitat. En quant a Sally Hawkins, especialista a retratat adorables excèntriques, brilla d’expressivitat sense utilitzar gairebé ni una sola paraula. Menys m’ha convençut Michael Shannon en un rol que l’obliga a passar-se de rosca com el més dolent de la funció.

En els seus moments més condescendents «La forma de l’aigua» m’ha fet pensar en les cucades més embafadores d’«Amélie» (i no deixa de ser curiós que el seu director, Jean-Pierre Jeunet, hagi acusat Guillermo del Toro de plagiar-li una escena de «Delicatessen»); per a la resta, no m’ha arribat mai a emocionar, com pretenia.

dissabte, 17 de febrer del 2018

Un món de metros: Caen


La xarxa de trams de Caen data del 2002 i consta de dues línies que coincideixen en el seu recorregut central. Són 34 estacions i 15,6 quilòmetres de vies. Un traçat gruixut (però sense arribar a l'excés de la setmana passada) en colors càlids sobre el mapa de la ciutat. 

Potser el més interessant és que el sistema de transport no és pròpiament un tramvia, sinó un invent que s'anomena TVR (Transport sur voie réservée) creat per la casa Bombardier Transport. A diferència dels trams normals, les rodes porten neumàtics, i enlloc de dos rails només n'hi ha un de central que determina el trajecte. Aquesta tècnica, que també és vigent als transports municipals de Nancy, s'ha demostrat d'una fiabilitat insuficient. Tant Caen com Nancy tenen prevista la substitució de les seves línies per un sistema de tram més convencional en un futur proper.

dijous, 15 de febrer del 2018

El poder de la paraula

Feia temps que la sèrie em rondava com una sòlida temptació i va ser finalment la bona opinió d’en Pons la que em va acabar de decidir. Em refereixo a «In Treatment» («En teràpia») una vella (2008) producció de la HBO que és una adaptació de la israeliana «Be Tipul» de Hagai Levi, Ori Sivan i Nir Bergman i que també ha rebut translacions a les televisions italiana (amb Sergio Castellitto com a cap de cartell) i argentina (amb Diego Peretti). Però, com el món és com és, la versió més accessible a casa nostra és l’americana, adaptada i en part dirigida per Rodrigo García, el fill de Gabriel García Márquez.

«In Treatment» gira entorn de la relació que té el psicòleg Paul Weston (Gabriel Byrne) amb els seus pacients, a través de les sessions de teràpia setmanal que mantenen. La seva estructura, almenys a la primera temporada, és molt curiosa: cada capítol dedicat a un pacient i un dia de la setmana, de dilluns a divendres; de manera que cada cinc capítols es repeteix el cicle amb els mateixos pacients.

No tinc cap coneixement de psicologia i per tant ignoro quins són els mètodes exactes del doctor Weston, només puc constatar que es basen únicament en la paraula i en la capacitat de fer que els subjectes de la sessió revelin espontàniament les seves ferides més amagades mitjançant un simulacre de diàleg. D’això se’n resulta un contingut de molta verbositat i escassa acció. Perquè funcioni la cosa, cal que els guions estiguin controlats al mil·límetre, que els personatges estiguin ben dibuixats i que els actors sàpiguen defensar-los. En general se’n surten.

La noia dels dilluns (Melissa George) resol la seva manca d’implicació emocional amb rampells de sexe sense conseqüències; però ha acabat eròticament fascinada pel seu terapeuta. El pilot militar dels dimarts (Blair Underwood) va de triomfador per la vida, però carrega la culpa d’una massacre civil i el pes de les exigències d’un pare autoritari. El dimecres toca una adolescent complicada (Mia Wasikowska), gimnasta brillant, sacsejada per un pare absent i una mare massa present. Els dijous hi ha teràpia de parella, amb Josh Charles (l’heu vist a «The Good Wife») i Embeth Davidtz; no tens ni idea com es poden aguantar dues persones tan diferents. I el divendres el doctor Weston passa comptes amb la seva mentora i terapeuta (Dianne Wiest).

D’aquesta colla de presències fixes, Gabriel Byrne és per força el rei de la funció, i per això va endur-se un merescut Globus d’Or. La molt veterana Dianne Wiest també va ser premiada i també exhibeix el seu sobrat carisma aquí (malgrat que alguns dels seus episodis inicials, juntament amb els del matrimoni en crisi, foren dels que menys m’atragueren). I Mia Wasikowska, llavors amb divuit anys, ja apuntava molt bones maneres, que el present ha confirmat.

Tanmateix, «In Treatment» dura més del que caldria. Els capítols no són llargs —entre vint-i-dos minuts i la mitja hora—, però quan els sumes en paquets de vuit, esdevenen gairebé tres hores per cap, o sigui per pacient. Hi ha cap personatge de ficció que justifiqui tres hores de monòleg decent i sense palla? Jo crec que no, i hagués escurçat d’ací i d’allà. Per fortuna alguns girs de guió, permeten escapar de la consulta i descobrir alguns altres personatges, si no, hauríem acabat farts de veure sempre els mateixos bibelots.

"In Treatment", recomanada per a gent tranquil·la i reflexiva.

dilluns, 12 de febrer del 2018

Batalla de reines

«Feud» (que podríem traduir com «odi de sang» o «vell litigi entre dues famílies») és una sèrie de l’any 2017 en vuit episodis, firmada per Ryan Murphy, el mateix de «Nip/Tuck», «American Horror Story» o «Glee». Gira entorn de la filmació de «What Ever Happened to Baby Jane?» (1962), una pel·lícula d’horror i gran guinyol dirigida per Robert Aldrich, on compartien cartell dues velles actrius, conegudes pel seu mutu antagonisme, com eren Joan Crawford i Bette Davies. Havien sigut autèntiques dives en l'època més daurada de Hollywood, però un cop arribades a la cinquantena les seves respectives carreres presentaven un futur dubtós. Els seus enfrontaments durant el rodatge, atiats per la premsa sensacionalista i l’aparell propagandístic dels «studios», passaren a formar part d’alguns dels grans moments de la Història Universal de la Tafaneria. De tot això «Feud» en treu gran profit.

Es tracta d’un material eminentment «camp», com sempre ho serà l’espectacle de dues senyores de mitjana edat estirant-se dels cabells. El contingut en cap cas justifica esmerçar-hi vuit capítols de gairebé una hora (amb sis se n’hagueren sortit), per això Murphy hi afegeix algunes subtrames que apunten a la discriminació de la dona a Hollywood, les pressions que assetgen la maternitat, el menyspreu envers les actrius madures i les manipulacions de la premsa. Malgrat tot, no espereu trobar aquí la densitat d’interpretacions i motius adults que feien tan interessant «The People vs. O. J. Simpson» de gloriosa memòria, també del mateix Murphy.

Això sí, podeu esperar de «Feud» un nivell de producció fabulós, amb sofàs folrats de plàstic, televisors de tres polsades i una oliva punyalada a cada Dry Martini; un joc ambigu, entre la reconstrucció d’una època i el seu comentari sarcàstic; i sobretot uns intèrprets de gran categoria obligats a imitar intèrprets de categoria igual o superior. Susan Sarandon fa de Bette Davies; físicament «dóna» molt bé el rol i la seva actuació és més que perfecta. Però el guió li reserva una funció subsidiària i afavoreix Jessica Lange, que com a Joan Crawford no s’assembla tant a l’original (li fallen els ulls), però té molt més paper a tallar. Malgrat les seves visibles intervencions de cirurgia estètica, Lange convenç encarnant aquest conflicte de neurosis diverses que era Joan Crawford l’any 1962, i que ho va continuar sent durant la seva llarga decadència cap a la mort, cosa del que la sèrie també se n’ocupa.

No us en anéssiu encara, perquè hi intervenen un munt d’altres actors coneguts interpretant a llegendes de la història del cinema, tot i que no sempre la semblança física estigui garantida. Alfred Molina fa de Robert Aldrich, el director de «What Ever Happened to Baby Jane?», i Stanley Tucci és Jack Warner, el cap visible de Warner Brothers. Amb similituds més discutibles, Kathy Bates fa de Joan Blondell i Catherine Zeta-Jones d’Olivia de Havilland. Entre tots aquests, tinc dues favorites. Una és Judy Davis, de qui Almodóvar va dir fa una pila d’anys que interpretava molt bé a dones que escriuen, i així ho fa aquí representant a Hedda Hopper, una de les dues periodistes més viperines del Hollywood clàssic. L’altra és la comedianta de Broadway Jackie Hoffman, en el paper de l’eixuta i entranyable «Mamacita», la minyona per a tot de Joan Crawford.

Com ja he insinuat, «Feud» no és un títol de primera necessitat. Li hauria anat bé una cura d’humilitat i escurçar la seva durada per no haver de posar-hi tanta palla. Satisfarà a frívols, superficials i «drama queens», o a tots aquells a qui no molesti ser-ho durant una estona sense necessitat que els hi caigui la cara de vergonya.

diumenge, 11 de febrer del 2018

Estiu de 2017

«The Florida Project» del cineasta independent Sean Baker participa de l’agraït filó dels retrats d’infanteses desvalgudes. En aquest cas se situa en el present a una de les zones més deprimides de Florida, no gens casualment en el veïnatge de la gran atracció turística de Disney World. És l’estiu i Moonee, una nena de sis anys que viu amb la seva mare a un hotel tronat, passa les jornades alegrement amb els seus amiguets, tafanejant, fent entremaliadures i buscant la manera de menjar gelats de franc. A través de les seves escapades quotidianes anirem descobrint el món que l’envolta i els personatges que l’habiten, tots objectivament sòrdids o depauperats, però que els nens contemplen amb alegre complicitat.

La pel·lícula afavoreix aquesta mirada infantil i pinta els barris pobres que habiten amb una pàtina màgica de colors pastel. Durant gran part del metratge «The Florida Project» deambula sense gaire propòsit d’un episodi a un altre d’una experiència estival; pel meu gust aquest vagareig amorf es podria haver escurçat una mica sense causar cap prejudici. Potser és que no sóc gaire «criaturero», però aquesta canalla tan hiperactiva i cridanera m’ha acabat atacant una mica. I això que són els que millor ho fan, especialment la protagonista Brooklynn Prince, un prodigi de naturalitat on probablement ella no hi posa cap artifici.

Bé menteixo, també està molt bé William Dafoe, encarregat del manteniment de l’hotel i àngel tutelar de tota aquesta quitxalla desatesa. Ha estat justament nominat a l’Oscar. Si no m’equivoco, ell és junt amb altres dos papers menors, l’únic actor professional implicat en el projecte.

Apart de la seva innecessària durada de 111 minuts, el que trobo més discutible de «The Florida Project» és la seva precipitada conclusió. Després d’hora i mitja de peripècia desdramatitzada, el film decideix pujar la intensitat melodramàtica fins a extrems de difícil gestió, i a l’últim minut fuig d’estudi amb una seqüència escapista que renega de tot el llenguatge realista anterior. D’això s’en diu fer trampa, narrativa, però trampa igualment.

dissabte, 10 de febrer del 2018

Un món de metros: Buffalo


La ciutat de Buffalo a l'estat de Nova York té una població de 1,1 milions d'habitants, una sola línia de metro d'una llargada de 10 quilòmetres i 14 parades. Mira que ho tenien fàcil i tanmateix no ho podien haver fet més lleig i més ranci.

Cal aclarir que, a diferència de la majoria de sistemes metropolitans, els vagons circulen a l'aire lliure al centre de la ciutat mentre ho fan sota terra quan es dirigeixen als afores. Aquesta diferenciació s'indica amb una línia contínua blava pels túnels i una de discontínua  blau clar per l'exterior. Tot plegat un pegat inenarrable.

dijous, 8 de febrer del 2018

Entre les costures

Londres 1955. El cèlebre dissenyador Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) està acostumat a vestir la flor i la nata de la reialesa i l’alta societat. Perfeccionista en la feina, però completament incapaç de gestionar la seva vida privada, conviu amb la seva germana Cyril (Leslie Manville), que li fa de mare, d’infermera, de psiquiatra i de relacions públiques. L’aparició d’Alma (Vicky Krieps), una cambrera d’aparença fràgil però insospitats recursos capgirarà l’equilibri de forces a la «maison» Woodcock.

Aquesta pretén ser la sinopsi de «Phantom Thread» («El fil invisible») el film de Paul Thomas Anderson tan ben rebut a la temporada de premis que comença. És una pel·lícula que sembla que provingui d’una altra època, no només per la seva pulcra ambientació als escenaris més tradicionals de la dècada dels 50, sinó per la seva fotografia tènue i elegant (responsabilitat del director, encara que no ho vulgui dir), per la veneració amb la que es tracta un ofici tan artesanal i pel pudor amb el que està narrada la història. Només l’excel·lent banda sonora de Jonny Greenwood, plena de pianos melancòlics i violins sumptuosos, deixa escapar algun zumzeig electrònic.

«El fil invisible» és una pel·lícula molt bella de veure i d’una exaltada sensualitat, que s’exacerba quan l’opulent vestuari ocupa el primer pla (en canvi el sexe és el·líptic i en tot cas dubtós). L’atractiu embolcall estètic crea un interessant contrast amb un material humà que és pura podridura. Plana també per algun lloc un fosc sentit de l’humor.

Com caldria esperar, Daniel Day-Lewis (que assegura que aquest serà el seu comiat del món de la interpretació) munta un recital a partir de les neurosis d’aquest perepunyetes que és en Reynolds i ho fa sense ni una gota d’histrionisme, que ja té mèrit! La luxemburguesa Vicky Krieps, malgrat acreditar una sòlida carrera anterior, potser saltarà a la fama amb aquest rol no gens fàcil, on innocència, passió i càlcul es barregen sense cap ordre concret. Però per a mi la Lesley Manville és la vencedora absoluta en qüestions d’interpretació; perquè menys sempre serà més, sobre tot quan parlem d’exímies actrius britàniques.

No, no m’ho he passat malament amb aquest «El fil invisible», tot i que no calien cadascun dels seus 130 vistosos minuts. Queda clar que Paul Thomas Anderson estima els seus protagonistes insuportables i visionaris. No queda tan clar que els seus espectadors compartim la mateixa opinió, tot i que el recolzarem si cal fins a les portes de l'infern.

dimecres, 7 de febrer del 2018

Entra Adamsberg


Aquests dies el senyor Miquel Adam està molt revolucionat amb la imminent publicació a Amsterdam Llibres de «Quan surt la reclusa», la novel·la més recent de Fred Vargas. L’entusiasme de l’Adam queda ben reflectit en aquest escrit que ha fet per a Vilaweb. Influenciable com sóc, he pensat que seria bon moment per repescar la Vargas després de la plaent (i llunyana) experiència de «Debout les morts», i ordenat com sóc, he decidit començar per la seva primera novel·la policíaca «L’home dels cercles blaus»; bé «El hombre de los círculos azules», que a la meva biblioteca la tenien en castellà.

La intriga, com sol passar amb Vargas, comença de forma decididament fantasiosa quan en nits successives a les voreres de París apareixen objectes banals i diversos —un encenedor, un bigudí, un cap de nina, un gat mort, una cinta de cassette entortolligada…— encerclats per un traç de guix blau. Un fet curiós, però no realment preocupant, excepte pel comissari Adamsberg, que sembla obsedit per l’home que va plantant aquest excèntric joc de pistes. Una nit, finalment, el que apareix al bell mig del cercle és el cadàver d’una dona degollada. Que comenci la investigació!

Aquest llibre marca la presentació en societat del comissari Jean-Baptiste Adamsberg (res a veure amb en Miquel), protagonista principal o comparsa amb frase de la majoria d’obres de l’autora. Originari del Baix Pirineu francès, els seus èxits policials el catapulten a París, on desembarca a l’inici de la novel·la. Com no podria ser d’altra manera tractant-se de Vargas, l’Adamsberg té poc a veure amb els arquetips del gènere negre: melangiós i críptic, més intuïtiu que racional, faldiller i romàntic, càlid i esquiu, una contradicció feta carn.

No hi falten altres personatges dels que deixen petja com Mathilde Forestier, la «Reina Mathilde», oceanògrafa i seductora a parts iguals, molt amiga de qualsevol tipus de peix. O Charles Reyer, molt cec i molt guapo, però misantrop i mala persona. Encara que el meu preferit sigui Adrien Danglard, capità de la policia de pensament cartesià (al menys la primera part del dia, quan encara el seu consum d’alcohol no l’ha superat) i pare esforçat de cinc criatures (una d’elles no confessada) sense mare a la vista.

Els misteris policials de Fred Vargas barregen de forma única intrigues irracionals i explicacions raonades i ho fan en un entorn d’una qualitat literària no gaire freqüent en literatura de gènere. És un món on es poden establir converses com aquesta:
    —Tiene usted aproximadamente cincuenta años, ¿verdad? —preguntó el hombre sin apartarse de ella.
    —Es posible —dijo Mathilde.
    No le hizo ninguna gracia. ¿Qué podía importarle a ese tipo? En ese instante acababa de descubrir que el chorrillo de agua de la fuente de enfrente, desviado por el viento, mojaba el brazo de un ángel esculpido más abajo, y ésos eran seguramente instantes de eternidad. En realidad, el tipo estaba a punto de estropearle el único instante de eternidad de su séptimo día.
    Y además, normalmente le echaban diez años menos. Se lo dijo.
    —¿Qué importa? —dijo el hombre—. Yo no sé valorar las cosas como los demás, pero supongo que es usted más bien guapa, ¿o me equivoco?
Qui prova Fred Vargas (i les delícies que l'acompanyen), repeteix; no us dic més.

dimarts, 6 de febrer del 2018

El lloc de les dones

Malgrat ser una novel·la superpremiada des de la seva publicació l’any 1985, i malgrat la seva adaptació al cinema i a l’òpera, no ha sigut fins que s’ha traslladat al món de les sèries televisives que «El relat de la criada» («The Handmaid’s Tale») de Margaret Atwood ha esdevingut veritablement popular. Dissortadament de l’èxit del programa l’escriptora no ha tret gaire benefici directe, ja que havia venut els drets a MGM quan es va filmar la pel·lícula el 1990; però sí que ha gaudit d’un notable repunt de les vendes del llibre en el que es basa, cosa que tampoc està malament.

Sigui com sigui, l’adaptació que firma Bruce Miller, ha comptat amb l’assessorament d’Atwood (que també actua com a productora i té una breu aparició al primer capítol), el que ha permès aprofundir en la trama original i apropar-la a la realitat present sense provocar la ira de l’autora. El conte és bàsicament el mateix: una distopia situada en un futur molt proper, en el qual la creixent infertilitat del gènere humà provoca que els Estats Units d’Amèrica esdevinguin una teocràcia fonamentalista anomenada Gilead, on la concepció i la bona fi de l’embaràs siguin els seus objectius fonamentals. Així el paper de la dona en aquesta societat reverteix al de la mare nutrícia i l’àngel de la llar (o, en el seu revers fosc, al de meuca on descarregar tensions sexuals), ja que qualsevol exercici intel·lectual o qualsevol gaudi hedonista li són barrats.

Hauria dit d’entrada que la concepció de «The Handmaid’s Tale» (novel·la i sèrie) revela un feminisme un xic simplista i del broc gros, però potser peco d’exquisit, allunyat d’una realitat embadocada (pur segle XXI) que necessita precisament una sacsejada com aquesta perquè se’ns obrin els ulls davant de tanta ignomínia. En tot cas, el perill de la involució és real, i el confirmen cada dia els titulars dels diaris: a la novel·la es tracta d’uns criminals atacs terroristes, que justifiquen qualsevol resposta política totalitària, per molt injustificable que sigui; però a l’Espanya d’ara mateix són molts els que aplaudeixen qualsevol atropellament dels drets d’expressió sempre que els prejudicis dels agressors quedin reforçats. Quelcom de similar es podria dir del moviment feminista, encara tan incomprès, que qualsevol indocumentat de twitter se sent capaç de blasmar sota el hashtag de «feminazi».

Però si «El relat de la criada» només fos un eficaç pamflet polític, ens hauríem quedat a mig camí (i no sempre el més interessant). Però és que a més, a partir de la densa espinada que Margaret Atwood va plantar, la sèrie desenvolupa els seus temes amb majestuosa elegància i similar perfecció dramàtica. No és casual que siguin dones les que dirigeixin gran part dels capítols.

Estèticament es tracta d’una meravella visual, amb una fotografia exquisida, plena de simetries, visions zenitals, i contrallums encegadors. La paleta original dels uniformes de les diferents classes de la novel·la ha sigut alterada, per fer-la encara més colpidora. El disseny de producció, amb quatre retocs, dibuixa el paisatge de la distòpia sense despentinar-se. Només la inclusió d’alguns hits sonors a la manera d’un videoclip (Blondie, Simple Minds, Radiohead, Cigarettes after Sex) m’han resultat dissonants.

Elisabeth Moss, que vam conèixer com la filla rebel del president dels Estats Units a «The West Wing», ha recorregut des de llavors un gran itinerari com actriu. Va ser una de les estrelles més inesperades de «Mad Men», presència transgressora a «The Square», i policia qüestionable a «Top of the Lake», fins coronar el seu 2017 «mirabilis» amb aquesta Offred d’infinits matisos. És un paper de molt patiment, però que ofereix també moments exultants, irats o de rebel·lia amb el que el recital interpretatiu està assegurat. D’entre el ben conjuntat repartiment m’agradaria destacar també Samira Wiley, que ja m’havia encisat com la bibliotecària Poussey Washington d’«Orange is the New Black» i la veterana Ann Dowd que fa un paper de líder il·luminada no gaire lluny del que feia a la primera temporada de «The Leftovers».

Ja podeu comptar que no és una sèrie agradable de veure, com no pot ser-ho una representació tan descarnada del que se suposa que ha de ser el paper de la dona pel patriarcat. Espereu doncs, violència tant explícita com interioritzada, i moments que us revoltaran l’estómac; però també petits triomfs quotidians que compensaran l’angoixa. Deixeu-me pecar de simple per exclamar: quina sèrie tan ben parida!

«The Handmaid’s Tale» acaba si fa no fa igual d’ambiguament com acabava la novel·la original. A la segona temporada caldrà posar-hi inventiva per elaborar nou material. Reso fervorosament per que no la caguin, després d’haver-ho fet irreprotxablement fins ara.


dilluns, 5 de febrer del 2018

Les llavors del relat


Pocs autors que escriguin ara mateix en francès m’interessen tant com Emmanuel Carrère. Des del llunyà i inquietant «El bigoti» fins les seves fascinants elaboracions sobre personatges reals com són «L’adversari» o «Limonov» (passaré de puntetes per la seva més recent «El regne», que no va aconseguir captivar-me de la mateixa forma). Per això, l’aparició de «Conviene tener un sitio adonde ir» (Anagrama, 2017), una extensa col·lecció d’assajos literaris i textos periodístics, ha sigut una de les grans notícies de la temporada, com ho prova que m’hagi cruspit les més de quatre-centes pàgines en un parell de jornades.

El recull abasta peces escrites entre 1990 i 2015 i, per la seva natura, és inevitablement miscel·lani, tot i que dibuixa clarament algunes de les línies principals de la seva obra. Així trobarem abundants cròniques de fets criminals o d’existències extremes, observades amb respecte pels protagonistes i des del punt de vista més humà. Un parricidi frustrat, narrat a l’«Événement de jeudi» de gener de 1990, fou l’origen del film de Claude Miller «Je suis heureux que ma mère soit vivante», mentre que les dues notes redactades a «Le Nouvel Observateur» l’any 1996 sobre el cas de Jean-Claude Romand es troben a la base de «L’adversaire».

De fet, tot el llibre ofereix pistes seminals sobre l’obra posterior de Carrère, el que per a qui interessa el procés creatiu (com jo mateix) pot resultar molt útil. Sent l’escrivà fill d’Helène Carrère d’Encausse, sovietòloga i experta en història russa en general, abunden les cròniques sobre la societat d’al·luvió apareguda després de la caiguda del Teló d’Acer. Entre visites a la Romania posterior a l’execució de Ceaucescu (comte Dràcula inclòs), manifestacions contra Putin, perplexitat envers la figura de Limònov o el retrat de Kotelnitch, una ciutat de la Rússia més degradada, s’estableix una rica panoràmica de l’est d’Europa en el moment present.

Peces més breus que prologuen llibres de De Foe («Moll Flanders»), Leo Perutz («El cavaller suec») o Philip K. Dick (integral de les seves novel·les), textos d’homenatge a amics, obituaris (el cineasta Claude Miller, el novel·lista Sebastien Japrisot) i altres peces de circumstàncies completen el volum, sense que ni una sola d’elles sembli sobrera. 

Però potser les joies del recull són els reportatges viscuts per Carrère en primera persona: una manifestació d’opositors a Vladimir Putin en una autopista de Moscou, l’esfereïdora experiència d’una família al tsunami de l’Índic, una contradictòria estada de quatre dies a la fira de les vanitats de Davos o una trobada desastrosa amb l’actriu Catherine Deneuve. Per culminar tot plegat amb «A la recerca de l’home-dau», un reportatge periodístic que funciona com el conte perfecte.

«Conviene tener un sitio adonde ir» traspua cultura, informació pertinent, intel·ligència i destresa literària. Segurament els seus destinataris naturals ja l’han llegida fa una pila de setmanes; però per si de cas.

dissabte, 3 de febrer del 2018

Un món de metros: Bucarest (2)

Des de la meva visita de 2010 les línies no han augmentat i a penes hi ha una desena d'estacions més: 51 estacions i 69,2 quilòmetres de vies. En quant al nou mapa, s'agraeix l'esforç, però continua sent un dels més mediocres del catàleg mundial. El logo és directament denunciable al Tribunal de La Haia.

dijous, 1 de febrer del 2018

La petja d’una vida


Al club de lectura lletracremat llegim una de Patrick Modiano, la seva sisena novel·la «Carrer de les botigues fosques» (1978) amb la que va obtenir el premi Goncourt i es va consagrar definitivament al "milieu" literari francès. En ella un tal Guy Roland investiga al París de 1965 sobre la seva pròpia vida després que un accident el deixés amnèsic quinze anys abans.

L’amnèsia com a motor d’una novel·la és un recurs més aviat barat, però Modiano es fa perdonar perquè d’aquest masegat pretext n’extreu petroli. A mesura que el narrador va investigant van apareixent possibles figures del seu passat i cadascuna d’elles n’introdueix una altra, com les proverbials cireres del cistell. Així anirem coneixent personatges pintorescos que l’autor dibuixa amb quatre traços evocatius i molt poder de suggestió. Es tracta d’una fauna cosmopolita i sempre als marges de la societat: immigrants russos, models d’alta costura, pianistes de cafè, homosexuals, play-boys internacionals, diplomàtics corruptes…

Modiano dibuixa una geografia nebulosa de París, la seva especialitat, on no existeix el blanc i el negre, i tot es perd en una paleta de grisos. Tremendament elegant, de molt bon gust; però també amb una tendència a la manca de passió. La seva evitació de tot conflicte fa que el lector que no conegui la història recent de França es veurà perdut davant de la inexplicable fugida dels protagonistes en direcció a Suïssa. Per ser un llibre que basa la seva trama a la Segona Guerra Mundial, crec que no es menciona ni un sol moment l’ocupació alemanya.

De totes maneres queda clar que l’autor no apunta a la novel·la de gènere històric, ni l’importa gaire resoldre el misteri final de la vida d’aquest Guy Roland. Modiano, amb un magnífic control del relat, va convertint la investigació d’aquesta biografia extraviada cada vegada més en una experiència viscuda, no només pel seu protagonista, sinó també pels testimonis que la reviuen com un vague eco. Es diria que el propòsit d’aquest llibre de títol tan estupend és el d’advertir-nos que ningú no es tan important com es pensa i que l’empremta que deixarem darrera s’esborrarà molt abans del que voldríem.

No queda pas tan lluny del discurs final del replicant de «Blade Runner»; però amb fotos de color sèpia guardades en capses de llauna substituint la distòpia.