Tropicàlia

Dorothy Lamour

Poca cosa bona diré del disc “Don Juan’s Reckless Daughter”; però conté, això sí, una cançó que em fascina. Es diu “Dreamland”, està acompanyada exclusivament per instruments de percussió, Chaka Khan hi fa cors i és la cosa més calenta que mai ha enregistrat Joni. Fins i tot Caetano Veloso la va (mal) versionar.

És molt lluny de Canadà
Moll lluny de les serres nevades
Venedors muntats en rucs tallen cocos
Sense parkes de propietat
Nens negres coberts de farina
El cuiner sap una cançó de carnaval
Anem a jeure a un lloc a l’ombra
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Walter Raleigh i Cris Colom
Surten caminant d’entre les onades
I prenen possessió de la platja i tots els xiringuitos
En nom de l’esclau del bronzejat
Em vaig embolicar amb aquella bandera
Com si fos el sarong de Dorothy Lamour
I vaig jeure pensant en la pàtria
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Mary la divertida i una caçadora de fortunes
S’han vestit per seguir els tambors
Mary amb un hula-hoop de plomes
La Senyoreta Fortuna amb una arma per la caça major
Tots els sants i els pecadors brillen
Fan atenció a aquelles trompetes tota la nit
Apuntalades amb un ritme de samba
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

El nen de quitrà i la Gran Esperança Blanca
Conversen prenent un got de rom
L’interior els crema
Amb el coneixement del que vindrà
A la terrassa es practica el joc
I a la gespa s’esmunyen les ombres
I et porten a la temptació
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Sorra africana en els vents alisis
I el sol sobre l’Amazonas
Reclinen el respatller del seient
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Més gran, més lliure, però no millor

El pas següent a “Hejira” semblava voler explorar el mateix camí, tot duent-lo a les últimes conseqüències. Així “Don Juan’s Reckless Daughter” (La filla eixelebrada de Don Juan) de 1977 repetia el baix musculós de Jaco Pastorius, les formes jazzístiques i vagament desestructurades i una portada tan artificiosa com una coberta de “Vogue”. Mal de l’època, l’àlbum s’estenia en un doble disc indulgent i innecessari: la concisió probablement hauria afavorit la qualitat final de l’obra. El moment personalment més prescindible és “Paprika Plains”, una composició orquestral de més de setze minuts que sempre ha posat a prova la meva paciència. Tot i que un solo de percussió de sis minuts li va a la saga.

Llàstima, perquè el disc comença immillorablement amb una obertura experimental de veus fantasmagòriques que desemboca en “Cotton Avenue”, un impecable i contundent treball a duo de Pastorius i Mitchell que promet molt més del que trobarem més endavant.

Un sol vermell rodolava cel gris avall
I les granotes, els gossos i els ocells nocturns
començaren llavors la seva dolça cançó de bressol camperola
Veus aquest pedaç de llums urbanes
En algun lloc està l’Avinguda del Cotó
És on penso anar aquesta nit
amb les meves llampants sabates de ball

Si tens un lloc així on anar
Cal que hi vagis
Si no tens cap lloc especial
Bé, llavors no vagis a cap lloc especial

Suposo que és només l’estiu a la sang jove
suculenta i al punt a la sang jove
Emprenyant per anar a l’Avinguda del Cotó
Per escoltar la música brillant
Veure tota la gent brillant que hi balla
A qualsevol hora que vas a l’Avinguda del Cotó

Si tens un lloc així on anar
Saps que hi has d’anar
Si no tens cap lloc especial
Bé, llavors no vagis a cap lloc especial

Veus aquesta tempesta d’estiu que es prepara al cel meridional
Quan arribi aquí jo estaré dansant sota cobert
Amb els rhythm & blues de l’Avinguda del Cotó
Els nois pobres faran el badoc fora al carrer
Dominen l’argot
i ballen al ritme de moda
Mentre et manipulen i t’analitzen
a l’Avinguda del Cotó

Si tens un lloc així on anar
Cal que hi vagis
Si no tens cap lloc especial
Bé, estimat,
llavors no vagis a cap lloc especial

Hejira

Viatjo en un vehicle qualsevol
Sec en un cafè qualsevol
Desertora de les guerres mesquines
que van fer fugir, traumatitzat, l’amor
És còmoda la melangia
Quan no cal donar explicacions
És tan natural com el temps
d’aquest cel tan canviant d’avui
En el nostre aparellament possessiu
Hi havia tant que no podia ser expressat
Per això torno a mi
Aquestes coses que tu i jo vam suprimir
Veig alguna cosa de mi en tothom
en aquest precís moment del món
Mentre la neu s’aplega com llaços de blonda
sobre una noia que balla un vals

Saps que mai no ha sigut fàcil
Tant si et rendeixes com si no
Tant si passes d’un extrem a l’altre
o segueixes una línia recta
Hi ha un home i una dona asseguts a una roca
O es desfaran o es congelaran
Escolta
Vestigis de Benny Goodman
Travessen la neu i els pins
Sóc vulnerable a la febre viatgera
Però m’encanta estar tota sola
Encara, en certa manera, el més lleu toc d’un estrany
pot fer que els meus ossos tremolin
Ja sé que ningú no m’ho ensenyarà tot
Tots anem i venim com desconeguts
Cadascú tan profund i superficial
Entre el fòrceps i la làpida

Vaig mirar els senyals de granit
Aquells tributs a la finalitat, a l’eternitat
I llavors em vaig mirar
Una gallina furgant a la recerca de la meva immortalitat
A l’església encenen les espelmes
I la cera regalima com llàgrimes
Hi ha l’esperança i el desesper
que he contemplat durant trenta anys
Només som partícules de canvi, i tant que ho sé
que orbiten al voltant del sol
Però com puc tenir aquest punt de vista
si sempre estic lligada a algú
Banderes blanques de xemeneies hivernals
demanen una treva davant de la lluna
Als miralls d’un banc modern
Des de la finestra d’una habitació d’hotel

Viatjo en un vehicle qualsevol
Sec en un cafè qualsevol
Desertora de les guerres mesquines
Fins que l’amor em retorni al combat

Morta “in absentia”

La vida de la pionera de l’aviació Amelia Earhart està esculpida a partir de purs materials de llegenda. Fou la primera dona que travessà volant l’Atlàntic en solitari (1932), fou la contrapartida femenina de Lindbergh i un os dur de rossegar que, quan va accedir a casar-se, no permeté que la separessin del seu cognom de soltera. Va desaparèixer l’any 1937, en un intent frustrat de circumnavegar el planeta. Ara Hollywood la recorda amb les faccions endurides de Hillary Swank, encara que alguns anys abans Joni Mitchell la rememorés reposadament en una cançó que és pura “road movie” aèria. “Amelia” és el seu evident títol.

Conduïa a través del desert ardent
quan vaig divisar sis avions a reacció
Deixaven sis rastres de vapor blanc a través del terreny desolat
Era l’hexagrama dels cels
Eren les cordes de la meva guitarra
Amelia només era una falsa alarma

El brunzit dels motors voladors
és una cançó tan salvatge i blava
Barreja el temps i les estacions
quan arriba a tu
Llavors la teva vida esdevé un documental de viatges
amb encanteris de targeta postal
Amelia només era una falsa alarma

La gent et dirà on ha anat
Et dirà on has d’anar
Però fins que no hi vagis tu mateixa no ho sabràs
On alguns han trobat el paradís
D’altres només han pres mal
Oh, Amelia només era una falsa alarma

M’agradaria que ell fos aquí aquesta nit
És tan difícil obeir
el seu trist prec de mantenir-me allunyada
Així és com amago la ferida
Mentre la ruta maleïda i encantada em guia
Li dic a Amelia que només era una falsa alarma

Un fantasma de l’aviació
Va ser empassada pel cel
O pel mar, igual que jo somiava volar
Com Ícar ascendint
sobre braços bells i esbojarrats
Amelia només era una falsa alarma
Potser mai no he estimat de debò
Em sembla que aquesta és la veritat
He passat tota la vida als núvols, en altures glaçades
Mirant-m’ho tot des de dalt
Vaig estrellar-me en els seus braços
Amelia només era una falsa alarma

Vaig aturar-me al Motel Cactus Tree
Per treure’m la pols amb una dutxa
I vaig dormir en els estranys coixins de les meves ganes de viatjar
Vaig somiar en Boeings 747
sobre granges geomètriques
Somnis, Amelia, somnis i falses alarmes

Com la nit i el dia

“Coyote”, la primera cançó d’”Hejira”, marca musicalment i argumentalment tota la resta de l’àlbum. El tema està propulsat per la guitarra d’acords sempre excèntrics de Joni i el baix musculat i expressiu de Jaco Pastorius, aquí en un ritme considerablement més viu que a la resta del disc. En quant a la història que explica la cançó es tracta d’una altra experiència de carretera, una “road movie” inspirada pels vagarejos solitaris de l’artista a través del continent. Qui sap fins a quin punt l’encontre entre el rude vaquer (el coiot titular) i la diva musical vista com a peix fora de l’aigua correspon a una topada real entre dos universos habitualment paral·lels?

Sense recança, Coiot
Venim de circumstàncies tan diferents
Jo llevada tota la nit a l’estudi
i tu matinant en el teu ranxo
Estaràs raspallant la cua d’una euga
mentre el sol va ascendint
I jo estaré tornant a casa amb les meves cintes
No hi ha manera d’entendre’s
Tan a prop com pots estar
dels ossos, la pell i els ulls i els llavis
I encara així sentir-te sol
I encara així sentir-te connectat
com etapes d’una cursa de relleus
No ets algú que llença la pedra i amaga la mà
I fuig a corre cuita
Només has recollit una autoestopista
Una presonera de les ratlles blanques de la carretera

Vam veure una granja cremant-se
Al bell mig del no res
Al bell mig de la nit
I vam passar de llarg aquella tragèdia
Fins que vam topar amb les llums d’un bar de carretera
on tocava un conjunt local
Els de la contrada bellugaven l’esquelet a la pista
I abans de poder-me adonar
ja tenia al coiot al davant
Em va acorralar a un racó i no acceptava un no com a resposta
Em va arrossegar a la pista
I vam ballar arrambats una cançó lenta
Em digué que tenia una dona a casa
I una altra al fons del local
Però de totes maneres em desitjava
Per què havies d’emborratxar-te
i portar-me d’aquella manera?
Només havies recollit una autoestopista
Una presonera de les ratlles blanques de la carretera

Vaig mirar un coiot directament a la cara
A la carretera de Baljennie prop del lloc on vaig néixer
Corria a través del blat
perseguint alguna presa
I un falcó jugava amb ell
El coiot saltava amunt i el galantejava
Tenia els mateixos ulls que tu
sota les teves ulleres fosques
Tot explorant en privat les habitacions públiques
I tafanejant a través dels forats del pany de portes numerades
On els jugadors es llepen les ferides
i prenen els seus amant temporals
i les seves pastilles i pólvores per superar aquell via crucis
Sense recança, Coiot
Només has recollit una autoestopista
Una presonera de les ratlles blanques de la carretera

Coiot és a la cafeteria
Contempla un forat en el seu remenat d’ous
Atrapa el meu perfum en els seus dits
Mentre mira les cames de la cambrera
És massa lluny de la Badia de Fundy
Lluny dels cavalls appaloosa, de les àligues i les marees
I els cubicles refrigerats
I les notícies dels teletips
Ho estan escrivint amb totes les lletres
Ell haurà d’alçar-se i plantar cara
O tocar el dos d’aquí
Jo mateixa vaig intentar escapar
Escapar i barallar-me amb el meu ego
I amb aquesta flama
que has encès en aquesta esquimal
aquesta autoestopista
aquesta presonera
de les belles ratlles blanques
de les ratlles blanques de la carretera

I com a torna, o propina, la versió filmada per Martin Scorsese a "The Last Waltz" amb l'acompanyament menys idiosincràtic, però igualment carismàtic de "The Band".

Road movie

El següent àlbum de Joni Mitchell, “Hejira” (1976), representa sense cap mena de dubte el moviment més audaç de la seva carrera. Només cal veure la seva portada glamurosa i gèlida —obra del fotògraf Norman Seeff, on una Joni amb la cigarreta sempre entre els dits ens observa amb distància de model de Vogue, retallada davant del glaçat llac Mendota a Madison, Wisconsin— per comprendre que ens trobem en un territori molt allunyat dels corrents a la moda.

El títol “Hejira” evoca evidentment la fugida del profeta Mahoma de La Meca a Medina l’any 622 i fa enyorar uns temps innocents de finals del segle XX on l’absència d’islamofòbia entre l’opinió pública permetia emprar aquestes metàfores sense por de danys col·laterals. Aquí el terme “Hejira”, mancat de ressonàncies religioses, es refereix més aviat a una fugida personal que té com a paisatge les inacabables “highways” americanes. Resulta curiós observar com era d’itinerant el segle passat i com és d’aturat el segle present.

Malgrat que també hi intervenen altres músics, la pràctica totalitat d’”Hejira” es basa en un diàleg d’estil lliure entre la guitarra d’acords desballestats de la Mitchell i la resposta contundent del baix malaguanyat de Jaco Pastorius. El diàleg és magistral, però de moment us l’estalviaré (avui no hi ha YouTube que valgui). Pastorius, el qual també va brillar com a baixista del combo jazz-rock Weather Report, tingué molt mala fi en mans d’un desaprensiu porter de discoteca. Coses de drogues i malastrugança, probablement.

De moment vull que us centreu en la foto de la Joni (i la seva exquisida tipografia), més bonica que mai, amb boina gavatxa i una autopista a les entranyes.

Executius i dones desesperades

Una darrera cançó de “The Hissing of Summer Lawns”, aquell àlbum tan sofisticat i ple d’idees que indicava amb claredat que la Joni Mitchell de 1975 no podia ser més ambiciosa. “Harry’s House/Centerpiece” és el retrat d’un home condemnat al desarrelament per pagar l’estil de vida d’una dona que se sent abandonada. La cançó té una curiosa estructura de “maletí” ja que amaga al seu interior un clàssic del “swing”, “Centerpiece”, fruit de la col·laboració entre Jon Hendricks i Harry Edison.

Onades de calor a la pista d’aterratge
mentre les rodes toquen a terra
Agafa l’equipatge de la cinta transportadora
Agafa un taxi a la ciutat
Bancs grocs de peixos taxi
Jonàs en una balena que fa tic-tac
Atrapat a la llum de les finestres de xarxa
dels magatzems Bloomingdale
Mirant aquelles noies a la moda
Models negres i primes amb rínxols de color de corb
Rosses de saló de bellesa amb ulls de targeta de crèdit
Buscant capricis “chic” per comprar-los

Obre la seva maleta
a la suite continental
I la gent trenta pisos més avall
són baies de colors al carrer
Un helicòpter aterra al sostre de l’edifici Pan Am
com una libèl·lula sobre una tomba
I els homes de negocis
s’afanyen cap a les sales de reunions
Batallons de mascles amb ments de paper
parlen de productes i vendes
Mentre a casa seva les seves dones de paper
i els seus nens de paper
empaperen les parets per amagar les seves reaccions viscerals

Rajoles blanques i grogues a la cuina
Una heura trepadora al bany
Ella es distreu amb les revistes de decoració
Ell, com a cap de personal,
es deixa perdre en records
de com era ella a l’escola
amb el seu cos oliós i brillant
a la piscina municipal...

… Cabells brillants i pell brillant
Brillant mentre l’ensarronava
per dir-li, com ha fet avui,
el que faria amb la Casa de Harry
i amb el salari de Harry

I com a propina, una versió més canònica de "Centerpiece" interpretada pels immensos Lambert, Hendricks & Ross.

La noia del “boss”

“Edith and the Kingpin”, la tercera cançó de “The Hissing of the Summer Lawns”, és un dels seus números més elegants i “jazzy”. Es tracta d’un retrat ple d’atmosfera sobre l’amistançada d’un home influent i de vida tèrbola a qui se li augura molt poc futur.

L’home important arriba
Els balladors de la disco el saluden
Els policies de paisà el saluden
Ciutat petita, home important, lluentor de pintallavis fresc
Argot d’estudiants d’institut
de víctimes de màquines d’escriure
La banda sona com màquines d’escriure
L’home important no escolta
Els seus ulls contemplen Edith
La seva mà esquerra s’agafa la dreta
Que deu desitjar aquesta mà
per aferrar-se tan fort?

Edith a la pista
Les noies abandonades xerren entre elles
L’home de l’anell de diamants ronca de satisfacció
De moment amb les urpes amagades
D’una en una li porten a ella
les seves històries d’home rebel
els seus crims i les seves glòries
Es miren tot desafiant-se
Les dones que ell pren envelleixen massa aviat
Les seves cares fatigades
inclinades sobre la cullera

Edith al llit d’ell
Un avió brunzeix sota la pluja
Els cables de les parets bronzegen
Alguna cançó, alguna cançó misteriosa
Els compassos en el seu cap
Amb un ritme frenètic i enlluernat per la neu
Romàntic i enlluernat per la neu
Ella diu que el crim d’ell té sentit
Edith i el “jefe”
Tots dos amb un encís que fa trontollar
es miren als ulls
No gosen apartar la mirada
Ja saps que no gosen apartar la mirada

Com que la cançó s’ho val (i ho permet), a la versió original en estudi hi afegiré una cantada en directe per Elvis Costello en la bona companyia del pianista Herbie Hancock. Per últim, l’estupenda versió que va fer Tina Turner l’any 2007, de nou amb Herbie Hancock i ara també amb el saxo de Wayne Shorter.

Hedonisme

“The Hissing of Summer Lawns” (El xiuxiueig de la gespa a l’estiu) trobava Joni Mitchell ben instal·lada a una Califòrnia que començava a abandonar les flors als cabells de San Francisco per beneficiar l’amor a l’èxit i la cocaïna, més propis de Los Angeles. La cançó que dóna títol al disc critica al temps que glorifica el materialisme de certes dones que han venut barat el plat de llenties que la vida els ha donat. La fotografia que es desplegava en obrir l’àlbum feia tot el possible per dinamitar la imatge folk-singer de la Joni. Madonnes, Beyoncés i altres ensenya-cuixes d’aquest món, prengueu nota de qui va ser la precursora. I, de passada, intenteu repetir la seva audàcia musical.

“The Hissing of Summer Lawns” és una cançó tan ben valorada i tan elegant com poc versionada. De fet, jonimitchell.com no en certifica ni una sola versió. Poso a continuació lletra i música, per si algú es decideix.

Ell li va comprar un brillant perquè se’l posés al coll
La va col·locar a un ranxo sobre un turó
Podia veure les barbacoes de la vall
Des de la seva finestra
Veia les piscines blaves sota un sol estràbic
I escoltar el xiuxiueig de la gespa a l’estiu.

Va instal·lar una tanca de filferro espinós
per deixar fora tot el que li era desconegut
I a cada espina metàl·lica
una mica de la seva sang
Ella fa la ronda per la tanca d’ell
Tot escoltant un tambor llatí
i el xiuxiueig de la gespa a l’estiu
Foscor
Els prodigis ho fan fàcil
Foscor
Amb una màscara alegre
Foscor
La televisió ha quedat del tot apagada
Sense color ni contrast

Un gos de diamants
que porta una tassa i un bastó
Que mira a través d’un doble vidre
Que mira a través de massa orgull i massa vergonya
Hi ha una mosca negra que brunzeix
Hi ha una onada de calor que crema a la veu del seu amo
El xiuxiueig de la gespa a l’estiu

Ell li va regalar la seva foscor per penedir-se
I bones raons per abandonar-lo
Li va regalar tota una habitació moblada per Chippendale
On ningú no hi seu
Encara així, ella li preserva alguna mena d’amor
Capricis de la senyora
El xiuxiueig de la gespa a l’estiu

French Kiss

Nombre de petons que es fan al territori francès per saludar un amic

Va ser un dels moments crucials de la meva vida. La devia conèixer per la versió de “Woodstock” que feien Crosby, Stills, Nash and Young, o potser per un “Both Sides Now” que havia quedat soterrat al meu inconscient més estúpid. Però “The Hissing of Summer Lawns” de l’any 1975 va ser el primer àlbum de Joni Mitchell que vaig comprar. Em va seduir des del primer moment amb aquest espurnejant “In France They Kiss on Main Street” que evoca amb energia una adolescència de ciutat de províncies a la dècada dels 50.

Al centre de la ciutat
el meu estimat lladregot
A la Guerra de la Independència
el rock & roll sonava dolç com una victòria
Sota els rètols de neó
Una noia estava en flor
i una dona es marcia
a una habitació dels afores
Vaig dir, porta’m a ballar
Tens ganes de ballar?
M’encanta ballar
I vaig dir-li, no aprofiten les oportunitats
Semblen tan allunyats de les aventures amoroses
Han estat domats a les esglésies i les escoles
i emmotllats a les circumstàncies de la classe mitja
Mentre nosaltres giràvem i ballàvem rock & roll

 Al centre de la ciutat
Les sales de ball i els cafès
semblen tan salvatges que podries trencar el cor de qualsevol
copiant l’últim ball de moda
Gail i Louise
amb els seus sostenidors amb trampa
vestits cenyits i anells de pedreria
Acabant-se la cervesa dels músics
L’amor jove es besava sota els ponts
Es besava als cotxes, es besava als cafès
I baixàvem pel Carrer Gran
Petons com banderoles de festa
A França es besen al carrer
Amour, mama, sense fer comèdia
Mentre nosaltres giràvem i ballàvem rock & roll

Al centre de la ciutat
Als salons recreatius
Amb el seu cap ple de jugades de billar
i cançons del hit parade
Estaria cantant “Bye Bye Love”
mentre es treballava una partida gratis
Deixa que aquests cors que canten els rockers
vinguin i se’ns enduguin
De vegades Chickie tenia cotxe
O Ron tenia cotxe
O Melvin el Peus de Plom
Estàvem sempre buscant la festa
Intentant ressuscitar Jesús d’entre els morts
I jo m’estaria morrejant al seient del darrere
Excitada per la seva imitació de Brando
Mentre nosaltres giràvem i ballàvem rock & roll

En viu

El setè disc de Joni Mitchell va ser un doble àlbum en viu (el primer de la seva carrera). Es titulava “Miles of Aisles” (Milles de passadissos) i revisava en clau de jazz-rock (no endebades la L.A. Express de Tom Scott era el seu grup d’acompanyament) alguns dels seus grans èxits. Incloïa dues cançons inèdites, “Jericho” i “Love or Money”, però aquí us posaré “Rainy Night House” una versió deliciosa d’una cançó que havia aparegut originalment a “Ladies of the Canyon”.

Era una nit plujosa
Vam prendre un taxi a casa de la teva mare
Ella se n’havia anat a Florida i t’havia deixat sol
amb la pistola del teu pare
sobre el seu llitet blanc
Vaig posar-me a somiar
Vas estar despert tota la nit i em miraves
per veure qui dimoni podia ser

Sóc de la catequesi
Canto com a soprano al cor del pis de dalt
Tu ets un home sagrat
a la ràdio FM
Vaig estar desperta tota la nit i et mirava
per veure qui dimoni podies ser

Em vas dir bonica
Vas trucar la teva mare, estava molt morena
Així que vas agafar la teva tenda de campanya
i te’n vas anar a viure a les sorres d’Arizona
Ets un refugiat
que ve d’una família rica
Vas rebutjar les fàbriques daurades
per veure qui dimoni pots ser

Vocalese

El vocalese és un estil de jazz vocal en el qual es canten textos escrits sobre melodies que originalment foren composicions instrumentals. Els grans popularitzadors d’aquest estil foren el trio Lambert, Hendricks & Ross dels quals precisament Joni Mitchell escollí una peça per tancar l’àlbum “Court and Spark” de 1974. “Twisted” (lletra d’Annie Ross escrita a partir d’un solo de saxo tenor de Wardell Grey) és la primera cançó aliena que aparegué dins de la discografia de Mitchell.

Si l’altre dia repassava els mals reals o imaginats de l’artista, avui podria concloure que tot es redueix a que la dona està trastocada (twisted). Almenys s’ho pren amb prou lleugeresa i humor com per deixar-se acompanyar dels insofribles “fumetes” Cheech & Chong.

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
La manera com ho descrivia
Va dir que estaria millor morta que viva
No vaig escoltar la seva xerrameca
Sabia d’entrada
que estava equivocat
I sabia que ell pensava
que estava boja, però no ho estic
Oh no

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
Va dir que necessitava tractament
Però no em deixo portar tan fàcilment
Va dir que jo era del tipus
que estava més inclinat
a trastocar-se
si no el vigilaven
I pensava que era boja
sense reserves

Deien que de nena
semblava una mica salvatge
amb totes les meves idees boges
Però jo sabia el que passava
Sabia que era un geni…
Què hi ha d’estrany
quan saps que ets mag als tres anys
Jo sabia que havia de passar

Vaig sentir que els nens petits
se suposava que havien de dormir profundament
Per això em vaig prendre vodka una nit
Els meus pares es posaren neguitosos
No sabien què fer
Però vaig veure algunes escenes boges
Abans de recuperar els sentits
Penseu que estava boja?
Potser només tenia tres anys
però ja dominava el ritme

Tothom se’n riu dels joves irats
Se’n riuen d’Edison
I també d’Einstein
Llavors per què m’hauria de saber greu
Si no podien entendre
la lògica particular
que regia el meu cap
Tenia un cervell
Era insensat
Oh acostumaven a riure’s de mi
Quan em negava a pujar
en aquell autobusos de dos pisos
Tot perquè no hi havia conductor al pis de dalt

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
Però vaig dir-li, estimat doctor
Crec que és vostè qui ho està
Perquè tinc una cosa que és nova i única
Per demostrar-li
que seré l’última a riure
Perquè enlloc d’un cap
en tinc dos
I ja se sap que dos caps són millors que un

Penúltim informe mèdic

El passat primer d’abril —i sense cap intenció de ser confosa amb les bromes pròpies d’aquesta data en el món anglosaxó— ens arribava notícia de l’hospitalització de Joni Mitchell. L’havien trobada inconscient a la seva casa de Los Angeles i només va recuperar la consciència a l’ambulància camí de l’hospital. Tot indica que s’està recuperant satisfactòriament a l’unitat de cures intensives. Confio que tot quedarà en un ensurt sense conseqüències, encara que als seus 71 anys —una edat que de cap manera es pot considerar avançada— Joni comença a acumular un historial digne d’una proverbial mala salut de ferro.

Per descomptat no podia trobar pitjor inici que el de patir la poliomielitis als nou anys, en una època en la qual no existia ni cura ni vacuna per la malaltia. Mentre jeia en el llit de l’hospital, víctima d’un mal potencialment fatal que en el millor dels casos l’impediria tornar a caminar, Joni es negava tossudament a rendir-se i negociava amb poders divins que havia identificat amb l’arbre de Nadal que la seva mare li havia dut. Que se’n sortís sense seqüeles es pot considerar gairebé miraculós i, si bé li va barrar la possibilitat de fer carrera en l’àmbit esportiu, segurament va potenciar les seves dots d’observació introspectiva.

Com a bona protagonista dels anys seixanta i setanta, Joni devia experimentar amb totes les drogues típiques de l’època; però, malgrat haver conviscut amb “junkies” notoris, mai ha estat associada a històries d’excessos i desintoxicacions (com no siguin els de tipus sentimental). L’única addicció que va heretar d’aquella època és la menys prestigiosa i “bohèmia” de totes, la del consum de cigarretes. Un cop mort Frank Zappa i persistint ella en el seu vici, pot ser considerada amb justícia com l’última gran fumadora d’Occident.

Alguns han atribuït precisament al tabaquisme el canvi de veu que ha patit en els últims anys, ara més greu i aspra, menys versàtil. Però Joni prefereix exculpar les cigarretes i prefereix explicar les limitacions en la seva tessitura pels estralls de l’edat, per nòduls vocals que li comprimien la larinx i fins i tot per un efecte tardà de la pòlio infantil.

Més curiós resulta que en una entrevista recent l’artista revelés que patia la síndrome de Morgellons, una condició sota la qual el pacient creu estar infestat d’agents nocius com ara insectes, paràsits, pèls o fibres, quan en realitat cap d’ells són presents. Molts metges consideren aquesta falsa malaltia com una parasitosi imaginària, barreja d’idea fixa i engany dels sentits. Un dels seus “símptomes” més freqüents és l’aparició de borrissol de colors sobre l’epidermis, un fenomen que tots hem observat quan un jersei de llana ha entrat en contacte amb una ferida oberta o la vora d’una crosta sense que això ens faci acudir al metge immediatament. La història de Morgellons comença en data tan recent com l’any 2001 i el terme se’l va treure de la màniga una mare que li va diagnosticar la malaltia al seu fill de dos anys. Diria que forma part d’aquest corrent que busca descobrir noves patologies pertot arreu, siguin aquestes reals o no. Per descomptat internet i els autodiagnòstics que comporta com a penitència han afavorit la difusió d’aquesta síndrome, que ha atret a ximples de tot pelatge. Però sap greu que una persona, com la Joni Mitchell, que ha demostrat sovint el seu seny i la seva perspicàcia hagi acabat proferint extravagàncies tals com les que va dir a “The Los Angeles Times” el 22 d’abril de 2010:

Tinc aquesta malaltia incurable i rara que sembla que vingui de l’espai exterior, però la meva salut està molt millor del que ho ha estat en molt de temps. Fa dues nits vaig sortir per primera vegada des del 23 de desembre: sota la llum elèctrica no se’m veu tan malament, però amb llum de dia faig por. Garbo i Dietrich s’amagaven només perquè la gent quedava trasbalsada en veure-les envellir; però això és pitjor. Fibres de tota mena de colors sobresurten de la meva pell com bolets després d’un xàfec; no poden ser identificats com animals, vegetals o minerals. Morgellons és un assassí lent i imprevisible —una malaltia terrorista: et farà esclatar un dels teus òrgans i t’obligarà a quedar-te al llit durant una any. Però jo tinc unes tremendes ganes de viure: he passat per una altra pandèmia —sóc una supervivent de la pòlio, per tant conec com de conservador pot ser el cos mèdic. A Amèrica, Morgellons es diagnostica sempre com si fossin “paràsits il·lusoris”, i t’envien al psiquiatre. De fet estic intentant deixar el món de la música per lluitar a favor dels que pateixen Morgellons, perquè rebin la credibilitat que els és deguda.

Per respecte a la seva obra passada, no li tindré gaire en compte aquestes bajanades, que espero no tinguin res a veure amb el seu contratemps present. Opto doncs per la solució estàndard i indolora que ens ofereix internet: la pàgina de missatges de bons desitjos que no obliguen a res.

L’escola de la vida

“Raised on Robbery” és una cançó bastant atípica dins del repertori de Joni Mitchell, tant per l’ambient perdulari que suggereix com pel seu so de country comercial. Un més dels molts singles que va generar l’àlbum “Court and Spark” de 1974. Per cert, la guitarra és del gran Robbie Robertson de The Band i els Maple Leafs (falta d’ortografia inclosa) és un equip d’hoquei de Toronto fundat l’any 1927.

Seia al vestíbul de l’Hotel Empire
Bevia per distreure’s
Pensava per ell mateix
Havia apostat una mica de diners en l’equip dels Maple Leafs
Llavors va entrar una senyora  amb mànigues d’encaix
Ella diu deixa’m seure
Saps, beure sol és una pena
És una pena, una puta pena
Mira aquests pallassos
Enganxats al maleït partit d’hoquei
Ei, maco, tens un munt de pasta
Porta’ns una ampolla
I riurem una mica
Ginebra és el que estic bevent
Vaig criar-me robant

Sóc una cuinera força bona
Vine a la meva cuina
T’ensenyaré la meva millor recepta
Per més que ho intento no puc estalviar un cèntim
Estic llevada cuinant després de mitjanit
Intento treure pel lloguer
Sóc aspra però plaent
Vaig criar-me robant

Llavors teníem pocs diners
Volien obrir una autopista de quatre carrils
El govern ens va donar tres mil dòlars
Hauries d’haver vist com van volar
Primer va comprar un Chevrolet Biscayne
El va deixar a una cuneta
Es va beure tota la resta
Aquell fill de puta
La seva sang és whisky dolent
Vaig criar-me robant

Saps que no tinc mala pinta
M’agrada com aguantes la beguda
Vine a casa amb mi, maco
No t’estic demanant un abric de visó
Ei, on vas?
No te’n vagis encara
El teu got no és buit i ens acabem de conèixer
Ets mesquí quan vas col·locat
Vaig criar-me robant

La mateixa situació

Un cop i un altre la mateixa situació
Durant tants anys
Lligada a un telèfon que truca
en una habitació plena de miralls
Una noia bonica al quarto de bany
Comprovant el seu sex-appeal
Vaig preguntar-me quan em vas dir que m’estimaves
Creus que pot anar de debò?

Encara així vaig alçar la meva pregària
Tot preguntant-me on havia d’anar
Amb el cel ple d’astronautes
I el Senyor al corredor de la mort
Mentre milions de perduts i solitaris
Cridaven i clamaven per ser trobats
Atrapats en la lluita per una millor posició
I la recerca d’un amor que perduri

Has tingut moltes dones boniques
Ara em mires a mi
Calibrant la bellesa i la imperfecció
Per veure si valc la pena
Com l’església
Com un policia
Com una mare
Vols que sigui de fiar
Però de vegades ho utilitzes com una arma contra mi
I jo necessito la teva aprovació

Encara així vaig alçar la meva pregària
Tot preguntant-me qui m’escoltaria
Vaig dir envia’m algú
que sigui fort i fins a un cert punt sincer
Igual que els milions de perduts i solitaris
Clamava per ser alliberat
Atrapat en la lluita per més altes fites
I la meva recerca d’un amor
que no semblés aturar-se

Sempre ens quedarà París

“Free Man in Paris” un altre hit-single de “Court and Spark”, una alegre cançó pop d’intrincada melodia. Diuen que rememora unes vacances que va passar Joni a París amb el productor David Geffen i el guitarrista Robbie Robertson. Amb tota seguretat una experiència del tot despreocupada.

Tal com ho veig, va dir ell
No pots sortir-te’n
Tothom busca el benefici propi
No pots complaure tothom
Sempre hi ha algú que et censura
Faig el que puc
i faig bons negocis
Hi ha molta gent que vol el meu temps
Intenten destacar
Intenten ser bons amics meus

Jo era un home lliure a París
Em sentia viu i sense traves
No hi havia ningú que em demanés favors
Ni cap futur que decidir
Saps que m’hi tornaria demà mateix
Si no fos pel treball que he emprès
d’alimentar la maquinària per fer estrelles
que hi ha darrera de la cançó popular

Tracto amb somniadors
i amb gent que crida per telèfon
Darrerament em pregunto per què ho faig
Si em sortís amb la meva
Creuaria aquestes portes
i passejaria
Champs Elysées avall
Anant del cafè al cabaret
Pensant com em sentiria quan trobés
aquell bon amic meu

Jo era un home lliure a París
Em sentia viu i sense traves
No hi havia ningú que em demanés favors
Ni cap futur que decidir
Saps que m’hi tornaria demà mateix
Si no fos pel treball que he emprès
d’alimentar la maquinària per fer estrelles
que hi ha darrera de la cançó popular

Hits, hits, hits

Amb “Court and Spark” Joni Mitchell l’encertà plenament i la seva barreja d’introspecció, hedonisme californià i cromats jazzístics li proporcionaren les majors vendes de tota la seva carrera. L’àlbum assolí la primera posició a les llistes canadenques i la segona a les dels Estats Units. La revista Rolling Stone l’any 2003 posicionà “Court and Spark” al número 113 a la llista 500 Greatest Albums of All Time.

Així mateix el seu segon single “Help Me”, tot i no ser la seva cançó més popular, va ser la de millor èxit comercial: va arribar a la setena posició en el Billboard Hot 100, i fou la seva única entrada en el Top 10. Passaré per alt que fou número 1 a la llista d’easy listening. Prince, artista amb molt curioses mentores femenines, cita la cançó a “Ballad of Dorothy Parker”: Joni, help me, I think I’m falling.

“Help Me” és en tot cas l’anunci d’un important canvi estilístic. Envoltada per la molt professional L.A. Express, Joni adopta aires decididament pop-rock que li escauen d’allò més bé i confessa una vegada més que no és una dona que es comprometi fàcilment.

Ajuda’m
Crec que m’estic enamorant de nou
Quan tinc aquest sentiment boig
Sé que torno a tenir problemes
Tinc problemes
perquè ets un rodamón i un jugador
i un faldiller entabanador
I t’agrada festejar
però no tant com la teva llibertat

Ajuda’m
Crec que m’estic enamorant massa ràpid
Em fa tenir esperança en el futur
i preocupar-me pel passat
Perquè he vist com algunes flamarades
han acabat en fum i cendra
Ens agrada festejar
però no tant com la nostra llibertat

Oi que s’estava bé
Asseguts parlant
O jaient sense parlar
Oi que s’estava bé
Ballaves amb la senyora
amb el forat a la mitja
Oi que s’estava bé
Oi que s’estava bé

Ajuda’m
Crec que m’estic enamorant de tu
Deixaràs que marxi pel meu compte?
Resulta tan solitari fer-ho
Tots dos flirtejant ací i allà
Flirtejant i flirtejant
També fent mal
Ens agrada festejar
però no tant com la nostra llibertat

El festeig de Joni

Joni Michell va trencar el seu ritme habitual de publicar un àlbum anual l’any 1973. Les seves cançons havien esdevingut gradualment més complexes i li costava trobar músics capaços de secundar-la en la seva execució. Finalment la solució vingué de mans d’una colla de jazzmen experts comandats pel saxofonista Tom Scott, qui ja li havia prestat els seus bons oficis a “For the Roses”. A “Court and Spark” (1974) hi col·laboraven llumeneres com el percussionista Milt Holland, el bateria John Guerin, els baixistes Wilton Felder i Max Bennett, el pianista Joe Sample o el guitarrista Larry Carlton, els quals formarien posteriorment grups com The LA Express o The Jazz Crusaders.

En la cançó que obria el disc (i que li donava títol) els músics anaven entrant tímidament i enganyosament a partir de la introducció al piano d’una Joni cantant en un registre inusualment greu. És com una mena de carta de presentació que només esclatarà plenament a la cançó següent. “Court and Spark” es podria traduir com a “festejar” o “festeig” (la discogràfica espanyola li va posar un horrible “Pelando la pava”).

L’amor va trucar a la porta
amb un sac de dormir
i una ànima de boig
Ell estava segur que l’havia vist
Dansant riu amunt en la foscor
Buscant una dona
a qui festejar

Tocava a la vorera
per una mica de xavalla
quan li va passar una cosa estranya
El tren de la glòria va passar a través seu
Per això va enterrar les monedes que havia fet
a People’s Park
I se n’anà a buscar una dona
a qui festejar

Semblava que em llegís el pensament
Veié que no me’n refiava
però que encara era amable amb ell
Veié com em preocupava algunes vegades
Em preocupo algunes vegades

Tots els culpables, va dir,
han vist la taca
al seu pa de cada dia
als seus noms de fonts
Vaig declarar-me innocent
Vaig sacrificar la meva tristor
Podries completar-me
Jo et completaria

Els seus ulls eren del color de la sorra
i el mar
I quant més em parlava
més m’arribava
Però jo no podia abandonar Los Angeles
Ciutat d’àngels caiguts

La coberta del sisè disc de la Mitchell tornava a ser un dibuix seu, molt estilitzat i un punt ambigu, molt elegant pels tons crema i la tipografia cal·ligràfica en relleu. Per descomptat en l’edició espanyola la retolació va ser en marró i sense cap relleu.

Un aire de jazz

L'incommensurable senyor Tom Scott

La peculiaritat més significativa de “For the Roses” és que per primera vegada apareix el jazz en el món musical de Joni Mitchell, un llenguatge que acabaria substituint el folk com el seu dialecte predominant. Es tracta d’un jazz mestís, molt propi de l’època, sempre necessitat d’un epítet dulcificador: jazz fusion o jazz rock, per exemple.

En aquest disc el pedigrí jazzístic l’aporta Tom Scott, saxofonista i compositor nascut a Los Angeles l’any 1948. Potser el seu nom no us diu res, però la seva extensa trajectòria com a músic de sessió garanteix que amb tota seguretat conegueu algun dels seus treballs d’encàrrec, com el “Listen to What the Man Said” dels Wings, el “Rapture” de Blondie o el “Da Ya Think I’m Sexy?” de Rod Stewart. Si no l’heu sentit en discos de George Harrison, Pink Floyd, Whitney Houston, Barbra Streisand, Steely Dan, Olivia Newton-John o Frank Sinatra, almenys coneixereu algunes de les seves composicions per a la televisió.

“Cold Blue Steel and Sweet Fire”, el segon single de “For the Roses”, retratava de forma amenaçadora i atmosfèrica un addicte a la heroïna. El saxo de Scott hi afegia la sinuosa cirereta.

Roses

Igual que a l’anterior àlbum, “For the Roses” (1972) mostra a la portada una fotografia de Joni, aquí asseguda vora de l’aigua i voltada de boscos nòrdics, possiblement de la Colúmbia Britànica on s’havia retirat a la recerca d’inspiració. El disc, com era comú a l’època, podia obrir-se com un díptic per oferir dues imatges panoràmiques. La de l’interior, apart de contenir les lletres de les cançons, mostrava l’artista completament nua, d’esquena sobre unes roques: una imatge molt de l’època, que difícilment podria veure’s abans o després (a menys que et diguis Sigur Rós).

La cançó que dóna títol al disc, “For the Roses” (Per les roses), ofereix una visió desencantada del voluble negoci de la música. En cap moment es citen les roses del títol. Seran poètiques i elusives com ho és tot en aquesta cançó.

Ho vaig sentir en el vent anit
Sonava com aplaudiments
Vas obtenir una ressonant ovació
aquí dalt?
Sembla que faci molts anys
d’ençà que et vaig sentir en directe
o et vaig veure cara a cara
Encara que aquesta nit et puc sentir aquí
M’arriben aquestes notes
sobre papallones i escuma lila
De noies que volen dir-me
que t’han vist en algun lloc

En alguna oficina seu un poeta
i tremola mentre canta
i li demana a algun paio
que divulgui la seva ànima
atleta prepara’t per córrer
La carícia de la revolució dels motors
afinats com dones elegants
amb vestits de nit dels anys trenta
Al capdamunt de les llistes d’èxits
Camí de l’aeroport
El teu nom és a les notícies
Tot és de primera classe
Els llums s’atenuen
I només tu allà dalt
Fent-los sentir així

Recorda els dies quan acostumaves a seure
i creaves les cançons per amor
i abocaves la teva senzilla tristor
sobre la boca de la guitarra i els teus genolls
I ara se’t veu
en pantalles gegants
i en festes per a la premsa
i per a gent que té llesques de tu
Es van passant el teu darrer ou d’or
S’especula, qui pot saber
si el pròxim ou del niu
els hi brillarà igual

Suposo que sóc desagraïda
per clavar les dents a la mà
que em porta coses
de les quals encara no puc prescindir
Ara aguanto les crítiques
Presenten un nou conjunt
però semblen confeti
vistos des del meu televisor
Oh el poder i la glòria
Just quan li estaves agafant el gust a que t’adoressin
Comencen a dur els martells
I els taulons
I els claus

Ho vaig sentir en el vent anit
Sonava com aplaudiments
Ara fa fresca
Final de l’estiu
No hi haurà més nits brillants i calentes
Només l’arboç murmurant
i el xoc de la llenya
I la lluna llisca sobre l’aigua negra
com un focus buit