dimarts, 31 de març del 2020

Capella laica

Potser la capella Scrovegni em va deixar fora de joc pel seu aclaparador contingut religiós, jo que soc de poques transcendències i molt de tocar de peus a terra. Per això, per impressionar-me de debò va caldre visitar una altra capella de caire ben diferent. Bé, en realitat no és una capella sinó una estança dins d’un edifici mundà: el palau ducal de Màntua (i no hi cerqueu aquí cap relació amb el duc de «Rigoletto» que titllava les dones de vel·leïtoses com plomes al vent).

El duc es deia Ludovico III, de la poderosa família Gonzaga, i, molt conscient de les eines més precises per fer-se autobombo, va contractar Andrea Mantegna, un dels artistes del moment, nascut no gaire lluny d’allí. El pintor va decorar dues de les parets i el sostre del que es coneix com a «Cambra dels esposos» («Camera degli sposi»), una habitació quadrada que havia sigut successivament dormitori, lloc de reunions familiars i sala de recepció de convidats importants.


Els frescos reprodueixen, en estil il·lusionista, tant la família com el seguici ducal amb un grau de vivesa que gairebé et fa creure que els tens allí presents. Bé, això no és cert, ningú no deixarà de creure que allò són pintures; però la voluntat de retratar tothom —tant els poderosos com els subalterns, tant els nobles com les bèsties domèstiques, els esplendors i les misèries— et comunica amb intensitat que tota aquesta gent va viure aquí sis segles enrere. S’estableix una forta connexió entre l’espectador i els retratats, ducs i patges, gossos i nens, vida viscuda al capdavall.


I quan l’esgarrifança d’emoció comença a ser insuportable, alces els ulls i contemples els «putti» que treuen el cap i ensenyen el cul, tot es dissol en una gran rialla sense importància.


dilluns, 30 de març del 2020

Filmoteca forçosa (1)

Breu recensió de pel·lícules vistes durant aquestes setmanes de reclusió. S’inclou puntuació personal orientativa.

Hustlers/Estafadores de Wall Street (Loraine Scafaria, USA 2019 (Amazon))
Basada en fets reals. Sobre prostitutes de luxe que es dediquen a plomar «brokers» fatxendes per pura justícia poètica. Jennifer Lopez continua tenint un cos 10 i déu-n’hi-do com de bé actua. (6,5)

«Les crevettes pailletées/Al agua gambas (Maxime Govare i Cédric Gallo, França 2019 (Movistar+))
Un nedador olímpic fa un comentari homòfob i el condemnen a entrenar un equip gai de waterpolo. Previsible i tòpica, però distreta. (6)

Jonas (Christophe Charrier, França 2018 (Netflix))
Un infermer gai de comportament autodestructiu viu aclaparat per un fet de la seva adolescència. Thriller televisiu on l’aclariment del misteri resulta una mica decebedor. El jove Félix Maritaud està acaparant tots els papers de gai que ofereix la cinematografia francesa. (6)

Boira (Shim Sung-bo, Corea del Sud 2014 (filmin))
Un vaixell de pesca amb problemes econòmics intenta diversificar el negoci mitjançant el tràfic de persones. En resulta una catàstrofe. Entre l’aventura i el thriller. Si deixem de banda que tota la tripulació és mononeuronal, el film és molt entretingut i està perfectament filmat entre la boira i les ones. (7)

Oldboy (Park Chan-wook, Corea del Sud 2003 (filmin))
Multipremiada i ultraviolenta. Una història de venjança francament exagerada, on la natura de l’ofensa no justifica la magnitud de la resposta. Filmada amb brillantíssima incoherència. Cal tenir una ment molt malalta per parir una trama com aquesta. (8 per la factura, 4 per les intencions)

Poesia (Lee Chang-dong, Corea del Sud 2010 (filmin))
Una dona gran amb inicis de demència ha de cuidar un nét irresponsable i sapastre que la involucrarà en un greu dilema ètic. Inscrita en un curs de poesia per a aficionats, intentarà reproduir l’inefable en un darrer acte de lucidesa. Sensacional Yoon Jeong-hee, sortida d’un retir de deu anys per interpretar el paper de la seva vida. Quasi una obra mestra. (9)


diumenge, 29 de març del 2020

Cabells


—(…) ¿Te has fijado en que la gente de los libros hace cosas con el pelo que una jamás podría hacer?
—¿Como qué?
—Bueno, como cuando María Magdalena le secó los pies a Jesús con el pelo, o como las heroínas que bordan pañuelos. Seguro que al plancharlos el pelo se chamuscaba. Y eso de «Rapunzel, Rapunzel, suelta tu cabello». No se puede trepar por el pelo de alguien como si fuera una cuerda, sería un suplicio.
—Supongo que lo que pasa es que en los libros puedes decir lo que te dé la gana.

("Los años ligeros", Elizabeth Jane Howard)

dissabte, 28 de març del 2020

Capella sacra


Tot en la visita a la capella Scrovegni, al costat del convent dels agustins de Pàdua, et prepara per a un esdeveniment memorable: l’hora concertada, les diverses antesales, el grup reduït de vint-i-cinc persones per torn… Això per no parlar de les expectatives històrico-artístiques que desvetlla: el fet de ser una de les poques obres que se sap amb certesa que va pintar Giotto o el paper que tenen aquests frescos com a pont mestre entre l’art medieval i el renaixentista.

Cau aviat la nit de novembre i plou amb placidesa quan ens apropem a la capella, un edifici rectangular i anodí que es va fer construir el banquer Enrico Scrovegni amb el doble propòsit de fer-lo servir d’oratori i de dipòsit de les seves despulles. Ens han convocat un quart d’hora abans a la taquilla del museu. El grup el formem només dotze persones, són els avantatges de viatjar fora de temporada. Ens fan passar a una tenda de plàstic annexa a la capella per contemplar un vídeo introductori. En realitat l’objectiu d’aquest petit entreteniment no és tant la nostra instrucció com el fet d’abaixar la nostra humitat corporal perquè no afecti el bon estat dels frescos.

Un cop dins, sabent que només se’ns permet deu minuts d’estada, ens entra una explicable ansietat. Hi ha molt per veure a les quatre parets (no tant al sostre), que estan completament cobertes d’escenes pintades. Hi ha un cicle de frescos sobre la vida de la Mare de Déu i un de més extens sobre la vida de Jesús. També hi ha unes figures en grisalla que representen els set vicis i les set virtuts (diuen que no hi apareix l’avarícia, perquè el pare del senyor Scrovegni era usurer). Precisament, al peu de la gran escena que representa el Judici Final es pot veure com el mecenes fa donació de l’edifici a la Verge Maria.

Enrico Scrovegni fa donació de la capella
Però tots aquests detalls els pots recopilar a posteriori, perquè en el moment que hi ets «in situ» t’atabales de mala manera —no sé si és la síndrome de Stendhal o la consciència dels minuts que s’esgoten— i acabes recorrent el passadís amunt i avall com un gat enlluernat. A més, moltes de les escenes és impossible veure-les amb claredat, ja que se situen a més de dotze metres d’altura (t’agradaria disposar d’una bastida per apropar-t’hi). Dissortadament són les figures al·legòriques i monocromes les que queden ran de terra.

Encara així és impossible no quedar admirat per la claredat de l’estructuració iconogràfica, ni sentir-se colpit per l’emoció austera d’alguna escena en particular, especialment la del magistral petó de Judes. Però, ai!, queda de tot plegat la recança de l’ocasió mig perduda.




divendres, 27 de març del 2020

Merry Christmas, Mr. Dickens

Les servituds del dickensianisme militant m’ha dut a recuperar «The Man Who Invented Christmas» («L’home que va inventar el Nadal»), un film del 2017 de Bharat Nalluri. Pertany a la tramposa tradició de les ficcions disfressades de crònica, que pretenen explicar la gestació d’una obra mestra de la literatura, del cinema, la música o les arts plàstiques. Aquí es tracta de l’arxifamosa «Cançó de Nadal», un dels llibres més llegits, adaptats i estimats de la literatura universal i tot el que se’ns relata sobre la seva gènesi és una gran mentida salpebrada amb alguns fets contrastats.

La pel·lícula comença amb una escena supèrflua de la primera gira americana de l’escriptor. Ens trobem a l’any 1843 i una reunió de Dickens amb els seus editors ens informa del seu descontent pel fracàs comercial de les seves tres darreres obres («Barnaby Rudge», «Notes americanes» i «Martin Chuzzlewit»). Això no va anar ben bé així, perquè «Chuzzlewit» es trobava encara en plena publicació i no es va concloure fins el 1844, però al guió ja li convenen aquesta mena de dreceres. Decidit a recuperar la confiança de la indústria editorial i l’admiració dels lectors, Dickens es proposa autoeditar-se una nova obra de la qual encara no coneix l’argument.

Una topada amb un cambrer del seu club, de nom Marley, li ofereix la primera idea, complementada després per un enterrament que presencia, on l’únic assistent el sobta pels despietats comentaris que fa. Així, de la successió d’episodis que conformen el seu dia a dia, l’escriptor va inspirant-se, talment com si treballés al dictat, mentre els personatges producte de la seva imaginació comencen a acompanyar-lo a la manera d’incòmoda motxilla. No cal dir que aquest procés tan mecànic de causa i efecte té molt poc a veure amb el mètode que empren els artistes reals d’ahir d’avui i de sempre.

Tot això està adobat amb alguns traumes personals que carrega Dickens de les penúries del passat: la seva estada a la fàbrica de betum, quan era un nen, i la relació conflictiva amb el paràsit del seu pare. Se suposa que tot això també quedarà degudament reflectit en el manuscrit final, atès que els autors no tenen imaginació i tot el que escriuen és pura autobiografia.

«L’home que va inventar el Nadal» és un film d’època correctament ambientat, però tirant a pobre (la senyora Dickens no es canvia de vestit fins l’escena nadalenca final). Dan Stevens resulta massa atractiu per fer d’escriptor i es veu obligat a compartir protagonisme amb la seva esponerosa perruca. Salven la interpretació el sempre fiable Jonathan Pryce, que fa de papà Dickens, i sobretot Christopher Plummer, que compon un Ebenezer Scrooge memorable. És una pena que, havent-hi tantíssimes versions de «Cançó de Nadal», a ningú se li hagi acudit oferir a Plummer el paper protagonista.

dijous, 26 de març del 2020

Ghibli (4): sentiments juvenils

Quan pensem en els estudis Ghibli, difícilment els associem amb històries costumistes contemporànies, ni amb ficcions amoroses jovenívoles, per això tant «Records de l’ahir» (1991) com «Puc sentir el mar» (1993) marquen una excepció dins de la seva producció, almenys en el seu aspecte temàtic, tot i que mantenen l’excel·lent estàndard acostumat.

«Puc sentir el mar», la menys ambiciosa de les dues, va començar (igual que «Kiki, aprenent de bruixa») com un projecte per donar una oportunitat als joves talents que treballaven a Ghibli, un afer de baix pressupost destinat a la televisió que va dirigir Tomomi Mochizuki. Malgrat una durada de 72 minuts, el film va resultar molt més car i laboriós del que estava previst, potser perquè la companyia no s’ha conformat mai amb produir tot just mitjanies.

El seu argument, una història d’amors d’institut que implica dos bons amics i una noia que acaba d’arribar de la capital, és més subtil i esquiva del que els clixés farien augurar, però no deixa de ser una obra molt dirigida a un públic preferiblement adolescent. Té com a tret diferencial la seva ambientació a Kochi, una de les ciutats més importants de l’illa de Shikoku, però un punt relativament apartat del país, que contrasta amb els orígens cosmopolites de la nouvinguda. L’objecte amorós del protagonista és una d’aquelles noies de tracte difícil, contradictori i manipulador, que resulten paradoxalment molt atractives als homes de les pel·lícules.

Res no justifica que «Puc sentir el mar» sigui un film d’animació, ja que tot el que es veu en pantalla és d’una absoluta quotidianitat, anodina i lletja. Fins i tot els viatges a Hawaii i Tòquio que realitzen els protagonistes estan desproveïts de qualsevol  sensació d’aventura extraordinària. Potser aquesta falta d’idealització en les imatges accentua per contrast el drama interior dels personatges i els hi confereix una major profunditat. En tot cas, aquesta pel·lícula de sentiments immadurs, perfecta com és en les seves intencions, a mi ja m’ha agafat una mica gran.

Molt més interessant em sembla «Records de l’ahir» que va dirigir el gran Isao Takahata, partint d’un «manga» del mateix títol, però ampliant-lo amb un desenvolupament posterior. El film narra com la jove Taeko viatja a Yamaga, en el nord rural del país, per fer una estada amb la família del marit de la seva germana. Durant el trajecte recorda episodis de la seva infantesa, no tots ells agradables, com la interdicció del seu pare a passar les vacances fora de la ciutat com feien les seves companyes. Un cop instal·lada en una casa de camp en companyia de la família del cunyat, Taeko s’adapta a aquest més relaxat dia a dia, coneix un jove cosí amb el que estableix una bona relació, i reflexiona sobre quines vol que siguin les prioritats de la seva vida.

La trama transcorre de forma introspectiva i tranquil·la, sense grans incidents, però amb una molt sàvia exposició dels fets. Els records de Taeko de nena inclouen moments gens idealitzats —l’acusació de no ser «normal» pel fet de treure males notes, la cleca que li clava el pare, els problemes amb els nois—, no gaire freqüents en el cinema d’animació. De fet, tota la part recordada té un tractament visual molt particular, amb colors pastel i escenaris desdibuixats, més imaginats que reals. En canvi, la part del present mostra colors intensos, figures més realistes i fins i tot algun toc etnològic en descriure el procés de recol·lecció de les flors del càrtam, emprades en cosmètica. Un additiu inesperat l’aporta la vigorosa banda sonora, formada en part per música tradicional hongaresa.

«Records de l’ahir», pel seu retrat psicològic, ha de ser una de les cintes d’animació més adultes que conec (i no tan depressiva com «La tomba de les lluernes» del mateix autor). Sense dubte un cim del gènere.

dimecres, 25 de març del 2020

Poli bo i poli no tan bo

"A Confession" (Movistar+, sis capítols de prop d'una hora) és un drama criminal basat en fets recents sobre la desaparició d'una jove que apareix posteriorment assassinada. El culpable va ser descobert relativament aviat, però la seva confessió d'altres crims anteriors no es va poder dur davant de la justícia per un problema de procediment. Més que no pas un thriller, es tracta d'un estudi psicològic de diverses famílies sotmeses a situacions límit. Martin Freeman, sempre ideal per representar l'home normal i corrent (i el "hobbit" normal i corrent), fa de policia modèlic castigat per un error burocràtic. També hi surt la colossal Imelda Staunton com a mare d'una de les víctimes. "Una confessió" és un producte sòlid i de qualitat, no hi busqueu sorpreses.

"Cara a cara" (Filmin) és una sèrie policíaca danesa de 2019. Comença de forma impactant, quan un comissari fa una visita de rutina a la "morgue" i es troba el cadàver de la seva filla que suposadament s'acaba de suïcidar. Convençut que hi ha algun altre responsable d'aquesta mort, comença a investigar entre les amistats de la filla. Cadascun dels vuit capítols de 25 minuts es centra en l'interrogatori a un únic sospitós, tots realitzats el mateix dia des del matí fins a la nit. És una estructura formal massa rígida que obliga a allargar diàlegs que no sempre resulten interessants. Tampoc la intriga, conduïda per un personatge antipàtic i violent, és de les que conviden a continuar mirant.

Apart del protagonista Ulrich Thomsen ("Counterpart", "The New Pope"), hi surt la plana major de la interpretació danesa): Lars Mikkelsen ("House of Cards", "1864", "Borgen", "Forbrydelsen"), Trine Dyrholm ("The Legacy", "A Royal Affair"), Søren Malling ("Borgen", "1864") o Nikolaj Lie Kaas ("Britannia", "Forbrydelsen"). Però ni el bon treball d'alguns d'ells aconsegueix treure "Cara a cara" d'un tedi impostat i un final absolutament insatisfactori. Prescindible.

dimarts, 24 de març del 2020

Dels bons traductors

Sant Jeroni, patró dels traductors
De sempre m’ha obsedit l’art complex i traïdor de la traducció i les moltes subtileses que implica. Una de les qüestions que sempre m’ha intrigat és la de saber com es construeix la reputació d’un traductor. Hi ha gent de l’ofici que té molt bona fama i dubto molt que sigui perquè algú s’hagi molestat a confrontar els originals amb les versions. Encara en el cas d’obres clàssiques, en el qual es compta amb més d’una traducció o es coneix bé l’original, es pot establir un cert criteri; però la majoria de llibres traduïts solen ser primícies que no tenen referència anterior. Ens refiem potser, perquè el text «sona» bé, en un català comprensible i de frases sintàcticament ben construïdes? Potser hi ha un sisè sentit que funciona pel lector habitual i li dona la seguretat que es troba davant d’una feina ben feta.

Però les coses no sempre funcionen així. Fa poc una de les figures més prominents de les nostres lletres va rebre un premi gros per les seves traduccions. Durant uns dies li van ploure les felicitacions amb cordial unanimitat, tractant-la gairebé com a tresor nacional. Jo, que he intentat llegir un parell de traduccions seves, en tots dos casos m’he vist obligat a acudir a les fonts, ja que el text no acabava de rutllar i presentava alguns girs sospitosament absurds. Ha estat així que he descobert abundants inexactituds, frases escamotejades, d’altres de repetides, errors de comprensió, expressions que no volen dir res i fins i tot invenció pura. No m’explico doncs la bona reputació d’aquesta persona. Serà que està dotada d’una simpatia natural extrema (a més de ser molt pencaire, això no li nego). En tot cas, jo no hi tornaré a caure.

*******
A un hombre de la seriedad de Aschenbach le pareció en aquel momento una ocupación apropiada y suficiente adivinar, investigar qué nombre podía ser el que sonaba algo así como «Adgio». Con ayuda de algunos recuerdos, pensó que debía de ser «Tadrio», diminutivo de «Tadeum» y que se pronunciaba «Tadrín».
Aquesta traducció de «La muerte en Venecia» de Martín Rivas per Editorial Planeta data de 1972. No sé quina obscura raó va fer batejar l’original Tadzio, en aquells dies popularitzat pel film de Visconti, pel ridícul «Tadrio», que a més no sona de cap manera com «Adgio». Resulta insuportable llegir com el criden a la platja: «Tadrín!, Tadrín!» Definitivament hi ha traduccions que envelleixen molt malament.

********
A Copèrnic li faltava part del sistema solar, planetes com Urani, que va haver d’esperar el seu moment per ser descobert en vigílies de la Revolució francesa.
D’en Xavier Farré, que és el nostre traductor «oficial» del polonès al català, res de dolent diré, però aquí, a «Cos» d’Olga Tocarczuk, ha confós l’element  químic (Urani) amb el planeta (Urà). Ara s’escau comentar allò del sempitern divorci entre les Ciències i les Humanitats.

*********
Sybil, que hasta ese momento había estado escuchando afectuosamente el interminable relato del Brigada sobre el segundo viaje que hizo a Burma...
Celia Montolio tradueix "Los años ligeros" d'Elizabeth Jane Howard i sembla ignorar que Burma en castellà era Birmania, fins que ho van canviar per Myanmar. Suposo que també mantindrà Bavaria, per Baviera, i Atlantis, per l'Atlàntida. Convé un repàs de l'assignatura de geografia.

divendres, 20 de març del 2020

Un món de metros: casa teva

Inaugurada el dilluns 16 de març de 2020. Consta de milers de línies de longitud variable (però finita). Pots passar-te dies sense baixar del comboi. És còpia del mapa del metro de Barcelona, però, com que l'han dissenyat amb presses, els ho perdonarem. Algú que m'expliqui com es passa del bany als Ferrocarrils de la Generalitat.

dimarts, 17 de març del 2020

Les joies de la corona

No hi ha cap doble intenció en el fet de comentar la tercera temporada de «The Crown» en uns dies que s’abusa de la paraula «corona» en moltes de les seves accepcions. La nineta dels ulls (anava a dir «la joia de la corona») de Netflix, prossegueix la seva apassionant repassada al regnat d’Isabel II d’Anglaterra, encara amb dramatúrgia de Peter Morgan i pressupostos estratosfèrics. Aquesta temporada abasta des de l’any 1964 fins a les celebracions de les noces d’argent en el tron de 1977. Com que el paper de la reina està ben consolidat després d’alguns balbucejos primerencs i com que el seu matrimoni ha arribat a una mena d’«entente cordiale», el seu protagonisme és una mica menor que en les dues temporades anteriors. Té els seus grans moments melancòlics en els comiats a Churchill (John Lithgow) i el seu oncle Duc de Windsor (Derek Jacobi) i els enfrontaments més còmics que tràgics amb dos nous primers ministres, Harold Wilson i Edward Heath.

Apareixen en canvi altres figures que prometen donar molt de joc, com són el príncep Carles (Josh O’Connor) i la princesa Anna (Erin Doherty), a qui auguro una revalorització després de veure com la tracten a la sèrie com la més centrada de tota la colla. El veterà Charles Dance fa de Lord Mountbatten, l’oncle de la reina, el destí tràgic del qual queda per futurs episodis, i l’encara més veterana Jane Lapotaire fa de la mare silenciada de Felip d’Edimburg en un dels millors capítols de la temporada.

Com és sabut, han canviat els actors que encarnen els personatges principals per adequar-los a l’edat que representen. Olivia Colman fa d’Isabel sense que s’assembli gota, i encara que adori l’actriu, no crec que aquest posat perpètuament cabrejat és el que més li escaigui. Permeteu-me que enyori la falsa fragilitat de Claire Foy, un puny de ferro en guant de seda. Tampoc el Felip d’Edimburg de Tobias Menzies fa ombra a l’encant canallesc de Matt Smith. Pel que fa a la princesa Margarida que fa Helena Bonham Carter, no té l’irresistible encant de Vanessa Kirby, però la seva desesperada excentricitat és molt apropiada per tot el que vindrà.

Es tracta de peròs menors en un programa que avança amb l’aclaparadora seguretat d’un transatlàntic a tota màquina. Sempre fascinant de veure, encara que només sigui per l’opulència visual, pels escenaris i pels vestits, conté sovint emocionants retalls de comèdia humana on acaba important més la veritat dramàtica que no pas la històrica. Episodis favorits: el de l’educació gal·lesa del príncep i el de la catàstrofe minera d’Aberfan, on Morgan repeteix virtualment l’arc dramàtic de «The Queen», però permet que la Colman (aquí sí) es llueixi de debò.

Somio despert ja la quarta temporada: no en conec gairebé cap altra tan entretinguda i satisfactòria com «The Crown». 


dilluns, 16 de març del 2020

Tot en família


Agustín Gómez-Arcos, nascut en un poble d’Almeria el 1933, va acabar morint a París —on havia viscut durant més de 30 anys— el 1998. Va fer els seus primers balbucejos literaris al Madrid de finals dels 50 i principis dels 60, on va alternar la dramatúrgia amb la feina de cambrer. Fart de topar amb les restriccions de la censura franquista, va optar per creuar la frontera vers l’exili fins esdevenir membre de ple dret de les lletres franceses. «L’agneau carnivore» de 1975 [«El cordero carnívoro», Cabaret Voltaire, novembre de 2007, traducció d’Adoración Elvira Rodríguez] fou la seva primera novel·la escrita en francès i també el seu primer èxit.

El llibre, suposadament autobiogràfic encara que costi de creure, narra la història d’una família benestant andalusa que entra en decadència a partir de la Guerra Civil. Les seves idees republicanes queden relegades a l’exili interior patern i els compromisos molt «sui generis» que fa la mare amb el règim, mentre que els dos fills, massa joves per haver viscut la contesa, van recuperant la seva història de forma fragmentària. Només la minyona fidel, vídua de guerra, manté viva la flama de la rancúnia envers els vencedors. Aquesta situació asfixiant, cruel i ritualística, amb la càrrega simbòlica dels cinc personatges principals tancats en el seu casalot, fa pensar en algunes obres de Genet però també en una metàfora poc velada de l’Espanya de postguerra.
     En medio de la fuente hay un gran pedestal y encima, un caballo, y encima, un militar. El conjunto es una aberrante mezcla de bronce y piedra.
     —¿Quién es?
     —Es él.
     —¿Quién?
     —¡Él! ¡Ese del que no para de hablar la radio de tu padre!
    ¡Mierda! Nunca pensé que me lo iba a encontrar así, petrificado sobre un caballo de bronce. Fosilizado. Pero mira, todo es posible. Si el Comendador, estatua de piedra, habla, ¿por qué no él?
    Lo miro con atención. Es pequeño, gordo, lleno de galones, medallas y espadas, sin nobleza en la cara, con ojos redondos y fríos, con un bigotito cuadrado de gigoló de barrio. Me parece profundamente patético a lomos de tan precioso caballo. Nunca se tenía que haber subido en él. Sin saberlo, el escultor ha hecho una obra maestra. Al menos es lo que dice mi hermano, con la ironía en los labios.
Però «El cordero carnívoro» és, a més o sobre tot, la història intensa i descarnada d’un incest homosexual que uneix Ignacio, el narrador, amb el seu germà gran Antonio. Iniciada quan el primer és encara un nen i mai del tot interrompuda, és en certa manera el lligam més sòlid dins de la família, fins i tot la raó de la seva pervivència. En algun moment s’arriba a suggerir que tant la mare, com Ignacio i la criada, veuen en el germà gran la recuperació rejovenida del pare, el que converteix l’acceptació tàcita de la relació entre els dos germans en un incest al quadrat. És en tot cas una celebració explícita d’una plenitud sexual totalment transgressora que encara sobta llegida ara.
Tenía mi hermano Antonio doce años, y más tarde comprendí que aquellos doce años estaban llenos de precocidad, en todos los sentidos. Alto  y fuerte, con el pubis y los sobacos ya sembrados de vello, ciertas partes de su anatomía se transformaban súbitamente, sólo con tocarme, cosa que a mi me encantaba. Y a él le gustaba mi placer. Me había enseñado un juego dulce y terrorífico que consistía en meterme la cabeza en el agua hasta dejarme sin aliento, y pegaba su boca a la mía, muy húmeda, para evitarme la asfixia. Su saliva me hacía las veces de oxígeno y yo rebosaba de angustia y de placer. Cuando me sacaba, casi desmayado entre sus brazos, jugaba a reanimarme, con un boca a boca tierno y suave que duraba largos, larguísimos minutos.
Potser «El cordero carnívoro», en passar comptes als estaments de la tradicional Espanya rància i negra (els militars colpistes, el clergat aquiescent, els jornalers submisos, els burgesos solipsistes…), pot sonar una mica passada de moda, com un retorn tardà als paisatges de García Lorca; però el seu poder revulsiu roman encara tan potent com el primer dia.

dissabte, 14 de març del 2020

Ghibli (3): la bruixa novençana

La següent producció de Ghibli, l’adaptació d’una novel·la juvenil d’Eiko Kadono, havia de durar al voltant d’una hora i estava pensat com una forma d’exhibir el treball dels artistes més joves de l’estudi. Tanmateix, Hayao Miyazaki li va anar agafant afició al projecte i finalment se’l va apropiar, tot introduint algunes modificacions a l’original, traïcions que l’autora mai no li va perdonar. El film s’estrenà el 1989 amb un títol que vol dir «El servei de repartiment de la bruixa», encara que en anglès se’l coneix per «Kiki’s Delivery Service» i en català per «Kiki, la bruixa aprenent».

Kiki és una nena de tretze anys que, d’acord amb el que dicta la tradició per les aspirants de bruixa, ha de deixar la llar familiar i començar a buscar-se la vida a la gran ciutat portuària de Koriko. Troba allotjament gràcies a Osono, la propietària d’una fleca, i des d’allí, amb l’ajuda de la seva escombra voladora, munta un servei de repartiment postal. Els inicis són difícils, però no li faltaran amistats que l’ajudin a complir els seus somnis.

«Kiki» és un clàssic relat de maduració amb tocs màgics —el gat que deixa de parlar o la pèrdua temporal de la facultat de volar són etapes per accedir a la vida adulta— en el que predominen malgrat tot els colors brillants i un rerefons optimista. Em consta que és un títol molt estimat, però, potser perquè es tracta d’una adaptació, no sembla tan personal com altres Miyazakis. Tanmateix conté moltes de les seves característiques habituals: la protagonista femenina, la màgia introduïda com un fet que no requereix explicacions, les màquines voladores (apart de l’escombra, hi ha els aeroplans que dissenya el jove Tombo) o les velles benefactores. Menció especial mereix el paisatge urbà de la ciutat de Koriko, un refregit paneuropeu que retira a Estocolm, així com el disseny del gat Jiji, que (sense arribar a la genialitat de Totoro) és un prodigi d’expressivitat caricaturesca.

En resum, un film capaç d'entretenir el públic infantil, però amb un atractiu especial pels espectadors adolescents.


divendres, 13 de març del 2020

Berlín, simfonia d’una gran ciutat

Torna "Babylon Berlin" per una tercera temporada de dotze capítols (en realitat les dues primeres temporades eren una sola temporada en dos parts). Torna a basar-se en una novel·la de Volker Kutscher, "La mort silenciosa" en aquest cas. No sé si continua sent la sèrie alemanya més cara de tots els temps, però encara fa molta patxoca i no se li pot negar ambició, potser una ambició excessiva. Perquè en aquesta temporada les subtrames proliferen com les males herbes, amb la voluntat de mostrar el major nombre d'aspectes possibles de la vida a Berlín durant la República de Weimar (i més en concret durant la tardor de 1929).

Aquí trobarem, com en un circ de tres pistes, policies i periodistes, gàngsters i especuladors, actrius i prostitutes, aristòcrates i indigents, introduïts tots ells en intrigues que abasten el cinema expressionista, el crack borsari del 29, la pujança del partit nazi, una conspiració contra l'exèrcit o l'aparició d'un assassí en sèrie. De vegades, sobretot al principi, costa seguir tantes línies argumentals, i com seria d'esperar no totes elles són igualment satisfactòries (la resolució del misteri del "serial killer" fa una mica de vergonyeta). Confesso que tampoc sé gaire què fer amb els esporàdics moments d'hipnosi i esoterisme.

Però són mals menors dins d'una intriga plena de personatges tridimensionals, amb interessants dilemes amorosos i relacions poc convencionals. L'inspector Gereon Rath (Volker Bruch) continua fent mala cara de forma molt atractiva i la Charlotte Ritter (Liv Lisa Fries) està més centrada en la seva carrera professional, però pateix igual o més. "Babylon Berlin" s'acosta a les profunditats d'una novel·la i tot això que surt guanyant.


dijous, 12 de març del 2020

Amor que no gosa dir el seu nom


Mikhail Kuzmin (1872 - 1936) fou un escriptor renovador de la poesia russa, musicòleg i també narrador. La seva novel·la «Alas» (Akal, 2019, traducció de Manuel Ángel Chica Benayas) passa per ser la primera obra russa en presentar un amor homosexual, pretensió que cal prendre amb una certa distància, atesa la forma obliqua com el llibre aborda la temàtica, un exercici consumat de lectura entre línies.

Vanya Smurov és un jove orfe sense fortuna que acaba acollit per uns familiars a Sant Petersburg. El seu professor de grec Daniil Ivanovich li fa de mentor i el familiaritza amb el món clàssic, mentre l’incita a cultivar l’amistat del dandy mig-anglès Larion Dmitrievich Shtrup, home de costums suspectes. Tot això, que podríem dir que és l’espinada homosexual pròpiament dita, no ocupa més del 5% de les pàgines de la novel·la, que es compon majoritàriament d’episodis inconnexos, primer durant unes vacances a les ribes del Volga, després en un «tour» per terres italianes.

Es descriuen estances i paisatges, es citen noms d’artistes antics i moderns, entren i surten personatges que sovint no sabem qui són —parents, amics, servents, gent que passava— amb els seus endimoniats patronímics que ho acaben embolicant tot. «Alas» representa molt bé el desgavell que de vegades confegeixen els poetes quan volen escriure una novel·la. Com a tot clàssic rus tampoc falten les borratxeres de vodka, les discussions religioses i els moments d’histèria inexplicable.

També s’intercalen diàlegs entre platònics i sofístics on s’intenta defensar la idea que tot s’hi val en l’amor si les intencions són pures (o, com a mínim, que la sodomia no està pas tan malament). Discursos com aquest:
»En el siglo XV ya estaba sólidamente establecida entre los italianos la idea de que la amistad entre Aquiles y Patroclo y entre Orestes y Pílades era un amor sodomita, mientras que en Homero no hay datos fiables sobre el asunto.
—Entonces ¿los italianos se lo inventaron?
—No, tenían razón. Pero sólo una actitud cínica sobre lo que es o no es amor lo convierte en algo depravado. ¿Obro de forma moral o inmoral cuando estornudo, cuando limpio el polvo de la mesa o cuando acaricio el gato? Y, sin embargo, estos actos pueden ser delictivos si, por ejemplo, aviso con mi estornudo a un asesino del momento propicio para llevar a cabo su crimen, etcétera. Quien comete un asesinato a sangre fría, sin animosidad, priva a este acto de cualquier significado ético, y todo queda reducido a un vínculo místico entre asesino y víctima, entre amantes, entre madre e hijo.
O com aquest altre:
Un matrimonio infructuoso es una mancha y una maldición, e incluso se les despoja del derecho a participar en la misa. Parece como si olvidaran que, según la tradición judía, la procreación y el trabajo son un castigo por pecar y no la finalidad de la vida. Y que, cuanto más lejos estén las personas del pecado, más se alejarán de la procreación y del trabajo físico. Los cristianos lo entienden relativamente cuando afirman que la mujer debe purificarse a través de la oración después del parto y no después del matrimonio, mientras que el hombre no se encuentra sometido a ninguna obligación parecida. El amor no tiene otro objetivo más que sí mismo.
En definitiva, un calaix de sastre on hi cap de tot i on el lector haurà de fer veritables esforços per anar omplint els forats de la narració. En quant al contingut homosexual, hi ha poquíssim tall: un parell de sospites i un indici d’atracció inconfessada que no es revela fins la darrera pàgina. «Alas», interessant només pel seu suposat valor històric.

dimecres, 11 de març del 2020

Ghibli (2): programa doble

1988 va ser un bon any pels estudis Ghibli en el qual pogueren mostrar del que eren capaços, tant en quantitat com en qualitat. Isao Takahata, cofundador de la productora, va estrenar-se a Ghibli amb la devastadora «La tomba de les lluernes», que va escriure i dirigir. Es basa en un conte breu semi-autobiogràfic d’Akiyuki Nosaka sobre les seves experiències ran del bombardeig de Kobe l’any 1945, relat que posteriorment ha sigut adaptat en imatge real en dues ocasions el 2005 i el 2008.

«La tomba de les lluernes» documenta l’estrènua i dissortada vida dels germans orfes Seita i Setsuko, de dotze i quatre anys respectivament, durant els últims dies de la Segona Guerra Mundial. No revelaré cap secret, si dic que la peripècia dels germans conclou amb la seva mort per inanició, atès que les primeres paraules del film ja són la declaració de Seita: «21 de setembre de 1945, aquesta fou la nit en la que vaig morir». La pel·lícula té un argument molt simple, no deixa de ser una sèrie de desgràcies propiciades per la situació bèl·lica: pare absent desplaçat al front, mare morta per les bombes, tieta gasiva que els acull de mala gana, desnutrició, malaltia, mort…Davant del rebuig dels parents els germans fugen i es refugien a un paratge d’aparença idíl·lica on inicien una convivència tenyida de màgia que permet un lleuger respir davant de tal cúmul de desgràcies. De totes maneres aquest aïllament és tant una cuirassa com una perdició; la manca d’una xarxa d’assistència els conduirà al seu fatal destí.

La cinta s’ha classificat entre les millors a l’hora de descriure la Segona Guerra Mundial i se la considera habitualment com una pel·lícula antibèl·lica. No obstant Takahata discrepava d’aquest punt de vista i l’equiparava més aviat amb les històries tradicionals de doble suïcidi. En tot cas és un relat bellíssim que combina a la perfecció l’horror i la tendresa, tant argumentalment com en l’aspecte visual. Ningú no li discuteix la seva categoria d’obra mestra, però cal reconèixer que en les seves últimes escenes representa una veritable apoteosi del mal rotllo.

Mentre Isao Takahata oferia aquesta visió tan negra de la vida, Hayao Miyazaki adoptava una perspectiva totalment oposada en la lluminosa «El meu veí Totoro» sobre dues nenes, Satsuki i Mei, que es traslladen amb el seu pare a una caseta al camp, mentre la seva mare es recupera en un hospital proper. El film té ben poc argument: es limita a mostrar com les nenes van descobrint aquest entorn i es relacionen amb els seus nous veïns. Es clar que entre aquestos, apart dels habitants de la granja del costat, hi ha alguns que pertanyen més aviat al món de la fantasia i dels esperits.

Desconeixedor com sóc dels mites i llegendes japonesos, sempre em sorprèn comprovar com a les pel·lícules de Miyazaki els infants protagonistes no s’espanten mai per la presència d’éssers sobrenaturals i tot d’una es posen a perseguir-los amb curiositat. Així passa amb la petita Mei, quan descobreix a la cuina els menuts esperits del sutge (també presents a «El viatge de Chihiro») o la tríada de criatures d’orelles de conill i caminar erecte. De fet tot el film és una alternança d’apunts quotidians presentats modèlicament des del punt de vista infantil amb moments de pura màgia que tanmateix no creen mai cap fractura en el nivell de versemblança. Com diu una de les nenes en despertar-se i descobrir la diferència entre el son i la vetlla: «Era un somni! Però a la vegada no era un somni».

Quasi absent de drama i amb un discórrer que aboca una vegada i una altra a la felicitat més pura, «El meu veí Totoro» és l’espectacle ideal que eixampla el pit de tota classe de públics, menuts i grans. Conduïda magistralment per Miyazaki, no es pot negar que la seva gran arma no secreta és el disseny del personatge de Totoro, d’una simpatia irresistible. No endebades va esdevenir des de la seva aparició la mascota de can Ghibli i alhora una icona universalment adorada.

Encara que sembli mentida, «La tomba de les lluernes» i «El meu veí Totoro» es van estrenar al cinema en sessions de programa doble, sense que hi hagués un ordre preestablert de precedència, de manera que la meitat de les sales començaven per la part amarga i l’altra per la dolça. En tots dos casos la combinació em sembla terrible: dues pel·lícules com aquestes necessiten molt d’aire per respirar al seu voltant fins a immergir-se en el seu enorme carisma.

dilluns, 9 de març del 2020

El perquè de tot plegat


Totes les civilitzacions han començat a explicar-se el món a través dels mites i llegendes, a falta d’un mètode científic que sol arribar bastant més endavant. La nostra societat mediterrània és filla sobretot dels mites grecs (i dels romans que se’n deriven), els quals perviuen en la nostra tradició rondallística, en les arts plàstiques, en la literatura i en innombrables etimologies, No sé si unes certes nocions sobre els principals deus i semideus grecs forma encara part del currículum acadèmic, però es tracta d’una matèria imprescindible per moure’s amb comoditat pels conceptes que empra la nostra cultura. La gènesi de cadascun dels déus i les moltes aventures sorgides en relacionar-se entre ells i amb els humans constitueixen una col·lecció de relats entretingudíssima, tot i que també una mica enrevessada quan es vol situar en un marc més general.

De sempre han existit obres que han intentat acostar al gran públic el panteó grec i romà, una empresa que parteix amb l’avantatge de l’atractiu i la imaginació de totes les històries que conté. L’últim que ha pujat a aquest carro ha sigut Stephen Fry —actor, novel·lista, divulgador i tertulià ideal— i crec que se n’ha sortit prou bé. El llibre es titula alternativament «Mites», editat en català per Ara Llibres en traducció d’Anna Llisterri, o «Mythos», en castellà per Anagrama traducció de Rubén Martín Giráldez.

L’autor comença la teogonia, com ha de ser, des del principi de l’Univers, i aconsegueix una encomiable claredat a l’hora de precisar les complicades genealogies dels seus primers habitants. La primera part conclou amb l’establiment de la família olímpica i l’aparició dels primers homes. Venen després les aventures amoroses de Zeus, els càstigs que infligeixen els déus a qui els desafien i les moltes metamorfosis patides pels humans en circumstàncies de tot tipus. Fry subratlla, sempre que té sentit, la correlació que mantenen alguns déus amb els fenòmens de la naturalesa així com l’herència que han deixat els seus noms en el llenguatge actual per referir-nos a plantes, bèsties o patologies.

Com es podria esperar d’algú com Fry, el llibre és ple d’humor, de vegades molt fi, d’altres una mica poca solta. Com que això de trobar una cosa graciosa és terriblement subjectiu, no faré ara sang amb algunes pàgines en excés fora de to. Sí que diré que alguns dels mites, potser perquè li estaven quedant curts, apareixen una mica inflats, amb fragments que sonen a «palla». En tot cas «Mites» és un llibre divertit, distret i útil, que contribuirà al vostre nivell cultural tot gaudint.

diumenge, 8 de març del 2020

De com fer-se papa en tres dies

Tant els que recordem el seu naixement llunyà l’any 1968 com els «milennials» que no en sabien res, tothom pot extreure més d’una lliçó i algun motiu de diversió perplexa amb la sèrie «El Palmar de Troya» d’Israel del Santo disponible a Movistar+. La història d’aquesta particular secta va començar de la forma més típica amb l’aparició de la Mare de Déu a quatre adolescents en una zona deprimida d’Andalusia durant els darrers anys de l’obscurantista franquisme. Entre visions, èxtasis i miracles el fenomen va anar inflant-se fins que un parell d’aprofitats en prengueren les regnes. Encara es vivia la ressaca del Concili Vaticà II, que havia intentat posar al dia els rituals de l’església catòlica, i els palmarians per distingir la seva marca de fàbrica van posicionar-se a la contra al costat de la facció més reaccionària encapçalada per l’arquebisbe Lefebvre.

La conxorxa va tenir èxit, les donacions provinents d’indrets cada cop més llunyans no paraven de créixer, s’ordenaren sacerdots i monges, es construí una basílica… La història cal veure-la per creure-la, amb tots els seus episodis de picaresca, de vergonya aliena i de credulitat incondicional. Curiosament molts dels passos que conformen l’evolució de la secta no són tan diferents dels que experimenten totes les religions que es pretenen «autèntiques»: veritats revelades, obediència exigida, aviditat per la riquesa, corrupció de la jerarquia eclesiàstica… Només l’anatema d’una església catòlica massa escarmentada impedí que El Palmar esdevingués una nova Fàtima, un nou Lourdes.

La sèrie està conduïda per les declaracions d’alguns membres o ex-membres de la secta, als quals s’afegeixen teòlegs especialitzats i periodistes locals. És una visió en general desenganyada —si no m’equivoco només hi ha un testimoni que encara defensa el cisma— i amb considerables llacunes. Morbosament hom voldria saber una mica més sobre les acusacions d’abusos sexuals que van planar sobre el Palmar, per exemple.

M’ha sobtat la necessitat que té el personal d’aferrar-se a una creença, qualsevol creença, per inversemblant que pugui semblar. Jo no m’explico com gent que vivia tranquil·lament a Irlanda o Alemanya podia sentir una crida especial per anar a petar a un racó perdut d’Andalusia per fer-hi vots d’obediència, pobresa i castedat davant d’uns arreplegats impresentables.

«El Palmar de Troya», la sèrie, són quatre capítols de prop d’una hora, majoritàriament en ranci blanc i negre. Tot i que compten amb material documental de primera mà, recorren sovint a les reconstruccions dramatitzades; crec que aquest és el seu pitjor error. És molt diferent contemplar algú recargolant-se davant d’un suposat èxtasi, que veure-hi materialitzada la visió que diu que està tenint (la Mare de Déu, el Nen Jesús…) Si l’ambigüitat de l’experiència mística esdevé una realitat constatable la imparcialitat del documental queda en entredit. Aquesta opció enlletgeix el resultat final, però no impedeix que aquest programa ofereixi diversió, angúnia i surrealisme a parts iguals.

divendres, 6 de març del 2020

La ràbia


Paula Fox (1923 - 2017) fou una autora americana de novel·les per a joves i adults. Per la seva contribució a la literatura infantil va guanyar el biennal Premi Internacional Hans Christian Andersen el 1978. Quan ja feia temps que les seves novel·les per adults estaven descatalogades, «Desperate Characters» (1970) retornà a l’actualitat gràcies al  suport entusiasta que li va donar Jonathan Franzen. Per aquest motiu «Personajes desesperados» va ser editada en espanyol per El Aleph el setembre de 2005 en traducció de Rosa Pérez Pérez i ara ha sigut reeditada per Sexto Piso amb la mateixa traducció.

El llibre el protagonitzen la Sophie i l’Otto Brentwood, un matrimoni de mitjana edat que porta quinze anys casat, ella traductora, ell advocat. La seva deteriorada relació passa fàcilment d’un extrem a l’altre, mentre al seu voltant la realitat —el vandalisme al carrer, la delinqüència, la guerra de Vietnam— s’erigeix en una amenaça constant a la seva benestant forma de vida, exemplificant en certa manera el que se sol anomenar «problemes del Primer Món».

Qualsevol descripció de la novel·la comença inevitablement amb el gat de carrer que mossega la Sophie a la primera pàgina. Durant tota la resta del llibre plana l’amenaça de la malaltia rabiosa, que la protagonista tem i desitja al mateix temps: mentre el marit i els amics li recomanen que vagi a urgències, ella es resisteix tot traient importància a la ferida.

Confesso que el llibre, ple de fragments concisos i admirables, més preocupat de mostrar que d’explicar, m’ha deixat lleugerament descol·locat per la seva forma distant d’escenificar una crisi matrimonial. Les 175 pàgines es llegeixen bé i tenen les seves compensacions, sobretot d’estil; però no puc compartir l’entusiasme de Franzen (potser perquè Franzen, tret de «Les correccions», no m’agrada tant).
Sólo unas semanas después de que hubiera comenzado su romance, Sophie atravesaba intensos intervalos de desprecio donde se veía como una idiota, la idiota. Sus cambiantes juicios sobre si misma le revelaban que su relación con Francis la había devuelto violentamente a sí misma. Al permitirle amarlo, Francis le había mostrado la soledad que la embargaba. No obstante, jamás había tenido mejor aspecto; tenía el blanco de los ojos tan transparente como el de un niño, el cabello oscuro especialmente lustroso y, aunque no comía mucho, parecía que la ropa iba a reventar, no tanto por haber ganado peso como por la energía que la galvanizaba. La tensión, pensó, le sentaba bien, atirantándole el rostro demasiado moldeable, iluminándole el tono bastante cetrino de su tez aceitunada. No tenía un momento de reposo, pensando, pensando en él.

dijous, 5 de març del 2020

Ghibli (1): andròmines voladores

Aprofito que Netflix posa a la nostra disposició la totalitat de la producció dels estudis Ghibli per fer-ne un visionat complet, atès que moltes d’aquestes pel·lícules no les coneixia. L’experiència ha significat una immersió profunda en el món de l’anime, del qual mai no he sigut un seguidor entusiasta, però que m’omple igualment de curiositat per la particular sensibilitat que revela.

La història de la productora té un nom protagonista, el d’Hayao Miyazaki, veterà dibuixant d’animació que l’any 1982 va iniciar un «manga» d’immensa popularitat amb «Nausicaä de la Vall del Vent». Degut a l’èxit de la sèrie s’imposà fer-ne una versió animada l’any 1984, que va dirigir el mateix Miyazaki, i que esdevingué un altre triomf comercial. El film, una fantasia postapocalíptica que mostra un planeta desèrtic poblat per trilobits gegantins, ja conté molts dels signes d’identitat del director, malgrat haver estat fortament influenciat per «Star Wars». Així, una noia jove i decidida ostenta el protagonisme (la princesa Nausicaä del títol), mentre que el seu coetani company masculí, té menor importància i una relació amb ella que no té cap implicació amorosa. El missatge ecològic de respecte per la natura té una gran rellevància i la maldat dels humans sembla associar-se directament amb el seu nivell tecnològic. L’enfrontament entre natura i tècnica serà una de les constants a l’univers Miyazaki, com ho seran les seves invocacions al vol i a les màquines voladores, una de les seves grans aficions. Aquí estan representades pels planejadors en els que es desplaça la tribu de Nausicaä, en les naus cuirassades dels atacants i en els descomunals espiadimonis mutants.

Gràficament la pel·lícula suposa un important avanç en l’ambició estètica respecte l’obra anterior del director, especialment pel que fa als escenaris i als efectes de la llum entre els núvols de pols. Dins de les seves coordenades genèriques em sembla una obra molt decent, de la qual m’han impactat especialment el Guerrer Gegant que fa pensar en el golem de Praga i sobretot la relació simbiòtica de la princesa amb els trilobits. De totes maneres no dec ser el públic ideal d’aquest tipus de films, ja que em veig incapaç de justificar l’èxit que va tenir al Japó, un èxit d’una envergadura tal que va constituir l’impuls principal per la creació dels estudis Ghibli l’any 1985.

El nom de Ghibli el va posar Hayao Miyazaki inspirant-se en el d’un vent càlid que bufa al desert, o potser en un avió italià de la Segona Guerra Mundial, el Caproni Ca. 309 Ghibli. Els fundadors de l’estudi, apart de Miyazaki, foren el director Isao Takahata i el productor Toshio Suzuki, tots ells resolts a dedicar-se al cinema d’animació apte per a tota la família, un propòsit en el qual aviat van destacar a nivell mundial.

El primer film creat sota l’empara de Ghibli fou «El castell en el cel» (1985), escrit i dirigit per Hayao Miyazaki. De fet, el títol original seria «Laputa: el castell en el cel», però per a la distribució internacional s’evità la paraula potencialment malsonant, malgrat el pedigrí que li atorgava el precedent de Jonathan Swift. Es tracta d’una aventura molt més lluminosa i lleugera que la de Nausicaä, ara en un mon paral·lel d’arquitectura similar a la del segle XIX europea. La protagonista, Sheeta, és una noia que posseeix un cristall blau que persegueixen tant les forces governamentals com una colla de pintorescos pirates de l’aire. Pazu, un jove treballador miner, esdevindrà el seu inevitable acompanyant, i junts viatjaran fins descobrir la mítica illa voladora de Laputa.

Les referències al vol, típiques de Miyazaki, estan representades pels dirigibles i altres naus retrofuturistes, pels poders levitants del cristall màgic, pels vertiginosos barrancs que dominen el paisatge i pel castell flotant del títol. Aquí el missatge ecologista és menor que al film anterior, tot i que l’illa volant de Laputa apareix abandonada perquè els seus habitants han descobert que la vida en suspensió aèria és antinatural pels humans. Com a primícia, són introduïts els primers antagonistes moralment ambigus (una altra marca de la casa) en els personatges del coronel Moska i dels alegres pirates. La Capitana Dola, vella pirata de profundes arrugues, mig bruixa, mig fada protectora, serà un tipus de personatge molt habitual a l’obra de Miyazaki.

Amb menys pretensions que «Nausicaä», simpàtica i tremendament entretinguda, «El castell en el cel» m’ha agradat molt més (i més m’agradaria si no contingués tantes piruetes a les altures, que posen a prova el meu exacerbat vertigen). Amaga a més una preciosa idea de guió en els autòmats abandonats a la seva sort al cor de l’illa, una mena de variació mecànica del mite del monstre de Frankenstein.

I, per acabar, un detall xocant: molts dels films de can Ghibli continuen i conclouen mentre es van projectant els crèdits finals, o sigui que no convé alçar-se de la butaca fins que no aparegui clarament la paraula «fi».

dimecres, 4 de març del 2020

La felicitat era radioactiva


Alina Bronsky va néixer el 1978 a Yekaterinburg (Rússia), però es va criar a Marburg i Darmstadt (Alemanya). Alina Bronsky és el pseudònim que utilitza l’autora per escriure llibres en llengua alemanya i distanciar-se de la seva vida familiar que continua desenvolupant-se en rus. Les seves obres han gaudit d’un gran èxit de vendes en el seu país d’adopció i ha estat traduïdes a més de quinze llengües. Potser per això una novel·la curta seva va anar a petar al nostre club de lectura lletracremada. Es tracta de «L’últim amor de Baba Dúnia, traduïda per Ramon Farrés i editada per Editorial Les Hores el setembre de 2019.

El seu tema, que ja havia tractat Francesc Serés en un dels seus contes russos (tot i que en un to completament diferent), és el dels evacuats de la zona d’exclusió de Txernòbil, retornats als seus pobles d’origen al final de les seves vides, quan ja tenen poc a perdre. La protagonista és una exinfermera vídua, amb dos fills que viuen expatriats. Baba Dúnia fa una vida senzilla: sobreviu amb les verdures del seu hort i els fruits que cull al bosc, no li falta l’aigua del pou, l’electricitat que va i ve, a més de la companyia d’altres veïns vellets en situació similar a la seva. Per aquesta colla de plàcids jubilats els efectes de la radiació són el menor dels problemes i fins i tot sembla que el veí cancerós terminal ha vist prorrogada la seva vida.
Quan va passar allò del reactor, vaig ser dels que se’n van sortir més bé. Els meus fills es trobaven en lloc segur, el meu home de totes maneres no aguantaria gaire temps i la meva carn aleshores ja era dura. De fet no hi tenia res a perdre. I estava disposada a morir. La meva feina m’havia ensenyat a tenir sempre en ment aquesta possibilitat, perquè un dia no m’agafés desprevinguda.

Fins avui em sorprèn cada dia que encara estigui viva. I dia sí, dia no em pregunto si no sóc potser un dels morts que deambulen per aquí i no volen assabentar-se que el seu nom ja figura en una tomba. Algú els ho hauria de dir, però qui és el maco que s’hi atreveix. Jo m’alegro del fet que ja ningú no tingui res a dir-me. Ho he vist tot i ja no tinc por de res. La mort pot venir, però educadament si us plau.
Reconec que la combinació és irresistible: un escenari inusual, una colla d’excèntrics simpàtics, una veu narradora amb grapa i unes gotes de realisme màgic. Amb aquests ingredients i la descripció del dia a dia de la inusual comunitat la primera part de la «nouvelle» passa com si res, molt agradablement. Després, potser perquè Bronsky volia introduir una mica de trama enmig d’aquest idil·li, apareix una parella de desconeguts i la situació es torça de forma terrible. El que passa (i com passa) no acaba de tenir solta, però com que al final es restableix l’status quo pocs lectors hi oposaran reticències.

Un entreteniment menor.

dimarts, 3 de març del 2020

Benvinguts a la foscor

Poques sagues d’aventura i fantasia més idiosincràtiques i enrevessades que la trilogia «His Dark Material» («La matèria obscura») de Philip Pullman; d’aquí la dificultat per fer-ne una adaptació visual decent, que satisfaci els seus nombrosos fans i que sigui comprensible alhora per la majoria profana. «The Golden Compass» (2007), la versió cinematogràfica del primer dels llibres, va fracassar estrepitosament: malgrat un equip artístic de primera i uns efectes especials de qualitat, l’obra era incapaç de revelar totes les complexitats de l’original en uns migradíssims 113 minuts.

Per pura lògica, l’adaptació del primer volum que es pot veure ara a HBO sota el títol genèric «His Dark Materials» en vuit capítols de prop d’una hora, amb el folgat temps del que disposa constitueix el contenidor ideal per les elaborades elucubracions de Pullman. El món paral·lel que mostra, un convincent «steampunk» dels anys 30 amb tocs «art déco», marca les distàncies justes amb el nostre univers «real» per aparèixer prou fantàstic, però sense excedir-se. Visualment la sèrie és plena d’imatges memorables, en especial paisatges a vista d’ocell.

En general, els actors estan bé o molt bé. Ruth Wilson és una molt encertada Marisa Coulter, freda i calculadora; mentre que la seva contrapartida, James McAvoy, queda una mica tou, potser perquè li pertoca. El més fluix de tots és Lin-Manuel Miranda, un poc carismàtic Lee Scoresby. No entenc perquè aquest actor té tanta feina, quan trobo que no s’ho mereix. En canvi Dafne Keen està ideal en el paper de Lyra Belacqua, i com és la protagonista absoluta, tot això que té guanyat el programa. A més, en no ser una noia convencionalment bufona, resulta molt més fàcil empatitzar amb ella.

De totes maneres, les novel·les de Pullman, amb la seva barreja d’elements rondallístics i altes especulacions metafísiques i ètiques, potser no són per a tots els gustos. Alguns espectadors quedaran amb cara de pòquer quan descobreixin, un cop superin les bruixes i els óssos guerrers, cap a on tira la trama. El que més m’encanta a mi són els companys animals, anomenats «daemons», assignats a cada personatge humà de la sèrie: formen una estampa bonica de debò.

Cal dir que el final d'aquesta temporada ofereix més preguntes que respostes, o sigui que els impacients haurien d'esperar que s'hagin emès les tres parts per posar-s'hi.

dilluns, 2 de març del 2020

La ciutat no és per a mi

Mentre busco la manera d'anar a veure la versió original de l'adaptació animada del llibre (s'exhibeix en una sola sala i a un horari impossible), rellegeixo el conte de Dino Buzzati "La famosa invasió dels óssos a Sicília". Aparegué en forma de  capítols al "Corriere dei Piccoli" durant l'any 1945 i es publicà immediatament en un sol volum amb el text completament revisat.

L'acció s'esdevé en una Sicília mítica de muntanyes majestuoses i ciutats de faula, tot desaparegut fa molt de temps, igual que els óssos protagonistes, tots ells extingits. Són aquests óssos, empesos pel fred i la fam, els que baixen a les planures i s'enfronten victoriosament als humans. La convivència entre les dues espècies provocarà canvis en els costums dels plantígrads que acabaran adoptant els pitjors vicis de la civilització.


Malgrat l'aparent to al·legòric que confronta natura i societat, el conte va molt més enllà, gràcies a la profusió d'episodis memorables, de personatges molt ben traçats i de diàlegs plens de gràcia (amb algun poema inclòs). No endebades Buzzati és un dels millors contistes del segle XX, amb una imaginació desbordant que connecta tant amb les rondalles tradicionals com amb els neguits de la modernitat. Per la seva riquesa de significats aquest llibre és accessible tant pels infants com pels adults. Alguns dels incidents que conté —violència de les batalles, bèsties maltractades, ebrietat, ludopatia...— posen en evidència que va ser escrit en una època en la qual als nens no se'ls tractava amb tants miraments. Avui dia, un text com aquest seria impensable.


"La famosa invasió dels óssos a Sicília" es veu realçada per les delicioses il·lustracions que va fer l'autor. De fet Buzzati, que fou un dels precursors de la novel·la gràfica, es considerava sobretot artista plàstic. "Sóc un pintor que, per hobby, encara que per un període més aviat prolongat, he fet també d'escriptor i periodista."

Res, que us recomano vivament aquestes aventures estupendes, on coneixereu al rei Leonzio, al Gran Duc, tirà de Sicília, al professor de Ambrosiis i als óssos Salnitro, Frangipane i Gelsomino. Inoblidable.