dijous, 30 d’abril del 2020

Un dol inacabable

A la primera temporada d’«After Life» (a Netflix), Tony Johnson (Ricky Gervais), periodista local i vidu recent, es passava gairebé els sis episodis comportant-se de forma desagradable amb tots aquells que intentaven oferir-li consol. Només a l’últim capítol Tony començava a mostrar-se respectuós amb els seus companys.

La segona temporada d’«After Life» (igualment escrita, dirigida i protagonitzada per Gervais) mostra un Tony més amable amb els seus semblants, però amb una depressió de similar envergadura. En termes generals poc ha canviat la seva vida, i poc canviarà en el transcurs d’aquests nous episodis. De fet tots ells segueixen una mateixa pauta, amb una successió d’escenes que es repeteixen de forma gairebé invariable. Són aquestes:
  1. Tony té una topada amb el seu desastrós carter
  2. Tony i la prostituta del poble peten la xerrada
  3. Tony i el seu col·lega Lenny entrevisten excèntrics locals per al diari (tots ells resulten més depriments que còmics)
  4. Tony visita el seu ancià pare a la residència i es dol que una de les cuidadores no li faci més cas
  5. el cunyat de Tony, que té problemes matrimonials es deixa aconsellar pel seu psicòleg (un ésser repulsiu)
  6. Tony i una senyora vídua (Penelope Wilton) parlen en un banc del cementiri
  7. Tony passeja el seu gos
  8. Tony contempla en el portàtil vídeos en els que surt la seva dona (escena final a la majoria de capítols)
Entre la previsibilitat i l’escàs avanç narratiu, ja es veu que «After Life» no ofereix grans al·licients. Espereu doncs una comèdia dramàtica tristoia i ben interpretada, amb un Gervais que aquí ha llimat les seves arestes habituals.

dimecres, 29 d’abril del 2020

La vida en un xip

Aquests dies, gràcies a Filmin, molts espectadors estem descobrint amb sorpresa i entusiasme la sèrie "Halt and Catch Fire", emesa originalment a AMC entre 2014 i 2017. Escrita pels debutants Christpher Cantwell i Christopher C. Rogers, la sèrie pertany al gènere del retrat d'un grup de professionals exercint la seva professió, com ho era també "Mad Men". Però el que allà eren publicitaris de Madison Avenue durant la dècada dels 60, aquí són pioners de la informàtica dels anys 80 a Silicon Plains, la zona de desenvolupament situada entorn Dallas.

És un món que en principi no té cap glamur i pot semblar una mica àrid pels profans, per això és tan meritòria la feina dels guionistes que aconsegueixen uns episodis cada vegada més absorbents i amb uns personatges amb gruix i personalitat. Merit també pels actors, que formen una esquadra molt sòlida tots ells. Lee Pace, a qui havíem conegut com a "hobbit", s'ha guanyat merescuda fama de "sex symbol" televisiu, però les que brillen més són les seves companyes Mackenzie Davies i Kerry Bishé. Potser aquest protagonisme femení atempta la veritat històrica, però en tot cas fa el programa més interessant.

De moment he vist la primera temporada, que va de fer un clon de baix preu dels ordinadors personals d'IBM, i la segona, que gira al voltant de les primeres comunitats de jocs en línia. Apassionant, encara que no ho sembli.

dimarts, 28 d’abril del 2020

Forasters tots


     Esta es la historia de Gastón y de su mejor amigo, Max; es además, la historia de Gato, el perro de Gastón, y de Pol, el hijo de Max. Hay muchos más personajes en esta historia, pero nosotros siempre vamos a acompañar a Gastón, como si flotáramos detrás de él y pudiéramos acceder a sus sentimientos, a sus sensaciones, al flujo de su pensamiento. Somos unos entrometidos, en realidad, por lo que tendremos que ser cautelosos o podría echarnos de su lado y acabar con nuestro plan. Nuestro plan es llegar a la última página de este libro (que nadie imagine una conspiración), por eso tenemos que seguir a Gastón, en el presente, hasta llegar al final. El presente está aquí, mientras escribimos aquí y leemos aquí. Aquí. También el lugar, la ciudad en la que se desarrolla la historia está aquí. En esta página, no hace falta buscarla más allá. Al fin y al cabo, el tiempo y el espacio son lo mismo. Nuestro lugar es el tiempo en el que transcurrimos; el presente es nuestro lugar de residencia. El pasado lo iremos entendiendo sobre la marcha, porque es la conexión entre el presente y el futuro. El pasado será el dedo que hará avanzar las páginas de este libro.
     Demos la vuelta a la página: el futuro está ahí.
Des del capítol inicial de «La invasión del pueblo del espíritu» (Anagrama, febrer 2020) Juan Pablo Villalobos vol deixar ben clar quines són les regles de la ficció (la seva i la de tothom que escriu), un àmbit amb un temps i un espai propis que es relaciona amb allò que anomenem «realitat» de formes molt elàstiques. En anunciar que la novel·la es basa en un joc de convencions, el que fa l’autor es prendre distàncies respecte situacions i personatges. La seva mediació, sempre present a les pàgines d’aquest llibre, aixeca una barrera davant del lector i fa que la seva implicació esdevingui sobre tot intel·lectual.
vamos a quedarnos ahí contemplando la ciudad, sin mirar atrás, vamos a demostrar un poco de pudor, de decencia, vamos a probar que incluso al escribir ficción hay que respetar una moral y una ética.
Però hi ha més, perquè per augmentar la desorientació, l’autor evita emprar noms propis (llevat del dels quatre protagonistes citats a dalt) i referències geogràfiques, començant per la ciutat on s’esdevé l’acció (que és, sens dubte, Barcelona).
Aquí no lo queremos nombrar, como tampoco nombramos otras cosas, algunas porque no tienen importancia, otras porque al negarnos a nombrarlas nos resultan todavía más ominosas.
Així els personatges s’identifiquen com «el abuelo de Pol», «la adormecedora», «el regidor», o es fa referència sense anomenar-los al «equipo de la ciudad», al «mejor futbolista de la Tierra», a «la aplicación que utiliza todo el mundo» o a «la lengua aborigen» (el català). Però sobre tot s’identifica les persones pel seu origen: «el conosureño», «el cordillerano», «el costapacifiqueño», «el próximoriental», «el lejanoriental»… Perquè aquesta novel·la està poblada gairebé en la seva totalitat per gent forana i és precisament la qüestió dels orígens, el sentiment de pertinença i el de desarrelament les seves grans línies temàtiques, les pròpies per altra banda de qualsevol ciutat contemporània, amb els seus xocs culturals, les seves aliances inesperades i els seus brots de xenofòbia.

«La invasión del pueblo del espíritu» (quin títol tan poc inspirador!) és també la història d’una amistat que ja ha complert trenta anys i es troba a la vora d’un daltabaix. Villalobos, que en els seus textos no sol incidir gaire en les relacions amoroses, tracta la crisi entre Gastón i Max gairebé com una separació matrimonial i l’envolta d’un munt de subtrames on sempre hi és present la temptació invasiva dels humans (i fins i tot dels extraterrestres).

A casa som molt fans de tot el que escriu Villalobos, però aquesta novel·la no li ha acabat de quedar rodona, potser per un excés de peripècia que sembla poc justificada. A més tota aquesta paràfrasi —el próximoriental, el conosureño, etc.— potser faria gràcia dins d’un relat, però llegir-ho en una novel·la aviat provoca fatiga. Per acabar, diria que el recurs a un gos en malaltia terminal es pot considerar un abús de sentimentalisme. Tot i això el llibre es llegeix ràpid, és distret, i el seu original punt de vista convida a algunes reflexions. Ja és prou.

diumenge, 26 d’abril del 2020

Filmoteca forçosa (5)

Cría cuervos (Carlos Saura, Espanya 1976 (Movistar+))
Conte sobre una infantesa marcada per la mort. Ha envellit molt bé. Inoblidable Ana Torrent. Inoblidable el «¿Por qué te vas?» de Jeanette. (8)

Lovesong (So Yong Kim, USA 2016 (Netflix))
Una casada insatisfeta es penja de la seva millor amiga, però no gosa dir-li-ho. Típic cas de film indie americà d’acció minimalista: a les antípodes de la intensitat. (6)

For Your Consideration/Nominats (Christopher Guest, USA 2006 (filmin))
Una nova sàtira coral de Guest, aquest cop els dards apunten a la indústria del cinema i els seus guardons. Un elenc de grans comediants on destaquen Catherine O’hara i Jane Lynch, però també Eugene Levy, Parker Posey, Ricky Gervais, Ed Begley Jr., Sandra Oh, Michael McKean, John Krasinsky i un llarguíssim etcètera. (7)

Strangers When We Meet/Un estrany a la meva vida (Richard Quine, USA 1960 (filmin))
Sense pretendre-ho hem acabat fent un cicle Kirk Douglas. Aquí, una història d’adulteris entre veïns narrada a mig camí entre el glamur de Hollywood i els nous aires dels 60. Kim Novak, magnètica com sempre. (8)

Ghadi (Amin Dora, Líban 2013 (filmin))
Faula sobre un nen discapacitat a qui la seva família fa passar per un àngel. Ni l’excés de bones intencions fa oblidar la seva absurda ingenuïtat. (5)

The Little Foxes/La lloba (William Wyler, USA 1941 (filmin))
Misantròpic melodrama sobre una família tòxica. Gregg Toland prossegueix els experiments amb la profunditat de camp de «Citizen Kane». La vaig veure de petit i no he pogut oblidar l’agonia de Herbert Marshall mentre Bette Davis el contempla impassible. (8)


dissabte, 25 d’abril del 2020

Vampirs del Nou Món

«What We Do in the Shadows» va ser primer una pel·lícula de 2014, escrita i dirigida per Jemaine Clement i Taika Waititi, adaptada posteriorment al format televisiu pel mateix Clement i visible a la plataforma HBO. La idea inicial s’ha preservat —els problemes quotidians per sobreviure a la societat moderna d’uns vampirs que comparteixen habitatge—, així com el format de fals documental, que tanta fortuna va fer amb «sitcoms» com «The Office» o «Parks and Recreation». Han canviat, això sí, els protagonistes que, a més, ja no viuen a Wellington (Nova Zelanda) sinó a Staten Island (Nova York).

Hi ha un tercet de vampirs tradicionals, tots ells d’origen europeu i amb un llarg historial a la seva esquena. Nandor l’Implacable (Kayvan Novak) actua com a líder del grup, té 757 anys d’edat i havia sigut soldat de l’Imperi Otomà. Laszlo Cravensworth (Matt Berry) és un noble anglès aficionat a la música i a retallar arbustos per fer escultures. Va ser convertit en immortal per Nadja (Natasia Demetriou), una vampira gitana amb la que s’ha acabat casant.

Guillermo (Harvey Guillén) és el mortal que fa deu anys que treballa com a criat de Nandor. Viu amb l’esperança de ser convertit en vampir «hispano», a la manera d’Antonio Banderas a «Entrevista a un vampir». A la casa també hi viu Colin Robinson (Mark Proksch), un vampir d’energia, que extreu la força vital d’humans (i de vampirs) a base d’avorrir-los amb les seves converses plenes de clixés i de llocs comuns. Malgrat la irritació que els provoca, els altres accepten conviure amb ell, ja que és l’únic que té feina fixa en una oficina i pot pagar per tant el lloguer.

La primera temporada de «El que fem a les ombres» consta de deu capítols d’uns 20 - 23 minuts. La seva comicitat es basa en el contrast entre les convencions de la tradició vampírica i el prosaisme del dia a dia contemporani. Intentaran conquerir els Estats Units i a tal fi començaran assistint a un ple municipal; per aconseguir la ciutadania americana hauran de passar un examen tipus test; es barallaran amb un grup d’homes llops que se’ls hi pixen al jardí; i per preparar una orgia els caldrà trobar verges disponibles, un material actualment escàs. Si aquest absurd xoc de mons antagònics us pica una mica la curiositat, jo crec que us ho passareu bé amb la sèrie. L’humor és sempre un afer molt personal, i cadascú té el seu estil particular de riure; però jo, que sóc més aviat de rialla difícil, he xalat de no dir amb aquesta colla de vampirs penibles.

divendres, 24 d’abril del 2020

El germà desconegut


El germà bessó de Yaichi acaba de morir al Canadà després de viure-hi deu anys. El seu vidu Mike viatja al Japó per complir les seves últimes voluntats. Allà serà més ben rebut per la seva desconeguda neboda que pel reticent cunyat. De mica en mica els personatges s'aniran coneixent millor i afloraran algunes explicacions que feia temps que es devien.

"El marido de mi hermano - 1" de Gengoroh Tagame (Panini, 2019) és una sensible història de prejudicis i reconciliació narrada amb els codis del "manga". Tagame, habitualment associat a l'eròtica i el sadomasoquisme gai, aborda aquí una història apta per a tots els públics i fins i tot amb certa vocació didàctica. Pel que deixa entendre la narració, al Japó l'homosexualitat és un tema del que es parla poc i que, més que amb una agressiva homofòbia, és contemplada amb un silenci desdenyós. Per això el llibre fa de tant en tant una pausa per donar a conèixer conceptes bàsics com la bandera de l'arc de Sant Martí, el triangle rosa, l'expressió "sortir de l'armari" o el matrimoni igualitari (inexistent al Japó).


Ideal com a quadern de bitàcola per a adolescents curiosos, "El marido de mi hermano" també funciona perfectament com a lectura per a adults pels seus personatges complexos i ben matisats, sense gota de maniqueisme. Amb el valor afegit a més d'unes formes de fer i de relacionar-se que tenen poc a veure amb nosaltres. I no negaré que els homenots cepats que hi surten en diversos graus de nuesa també són un al·licient.

Crec que era la primera vegada que llegia un "manga" en el seu format original, amb l'ordre de les vinyetes i de les pàgines de dreta a esquerra, un procediment al que m'ha costat bastant acostumar-me. Ja diuen els anglesos que al gos vell és difícil ensenyar-li trucs nous. Aquest és un dels llibres que he rebut per Sant Jordi i cal dir que ha estat adquirit a una petita llibreria independent. És la primera part d'una sèrie que penso continuar llegint amb molt d'interès.


dijous, 23 d’abril del 2020

Les possibilitats d'una illa

"Hierro", creació de Pepe Coira i Alfonso Blanco, és una sèrie d'investigació criminal que es pot veure a Movistar+. Té una virtut principal que és el fet d'haver estat rodada en un indret tan poc habitual per l'audiovisual com és l'illa canària del Hierro. Els seus paisatges són salvatges i espectaculars i la sèrie en treu un gran profit, com ho fa d'algunes tradicions locals com la de la baixada de la mare de deu en processó. També s'aprofita la reduïda població de l'illa (que no supera els onze mil habitants) per reproduir un microcosmos amb vocació claustrofòbica (la frase més repetida del guió és "aquí ens coneixem tots").

En aquest escenari quasi endogàmic arriba un foraster, una jutge de passat conflictiu que s'ha de posar d'immediat a investigar un assassinat. Candela Peña ha agradat molt per aquest paper, però jo (a qui també sol agradar l'actriu de Gavà) no me l'acabo de creure com a jutge (i menys quan s'empipa amb els seus subordinats). M'agrada més en Dario Grandinetti com a antagonista èticament ambigu. La sèrie compta amb un ampli elenc d'intèrprets canaris, entre els quals trobem la sempre eficaç Mónica López, però també Antonia San Juan fent d'una "boss" de la droga més aviat inversemblant.

"Hierro" comença prometedora amb una bona barreja de misteri amb tocs de costumisme. Després es va torçant, com moltes altres intrigues policials, amb sensacionalismes poc justificats i evolucions psicològiques mal resoltes. Passadora.


dimecres, 22 d’abril del 2020

Vol Tòquio - Londres

"Giri/Haji" (o "Deute/Honor") és una sèrie de la BBC escrita per Joe Barton i visible a Netflix que proposa un interessant mestissatge cultural entre el Japó i la Gran Bretanya. Un detectiu de la policia de Tòquio viatja a Londres per buscar al seu germà presumptament mort. A la capital britànica coneixerà una agent caiguda en desgràcia i un prostitut gai que li prestaran ajuda. El que comença com una investigació criminal, que posa en dansa tant la "yakuza" japonesa com els gàngsters londinencs, aviat es ramifica en tota mena de qüestions accessòries que sobrecarreguen el guió: corrupció policial, rivalitat fraterna, sentiment de culpa, rebel·lia adolescent, lleialtat familiar...

A tot això s'hi afegeix un tractament visual i narratiu que es podria considerar eclèctic (per no anomenar-lo incoherent), amb rètols intercalats, seqüències d'animació, estètica de vídeo-clip i fins i tot un moment de ballet en blanc i negre. Encara que no coneguem els actors japonesos, es percep que han de ser figures molt conegudes al seu país, i també hi ha la Kelly Macdonald, que sempre és un gust de veure.

"Giri/Haji" és més atractiva per l'embolcall que per la substància, però es deixa mirar la mar de bé i conté entreteniment per gairebé tots els gustos.


dimarts, 21 d’abril del 2020

Ghibli (7): transformistes

Fins a aquest punt es podria dir que la producció dels estudis Ghibli es dividia en dues tendències ben compartimentades: el terreny de la fantasia en el qual Hayao Miyazaki es solia trobar tan a gust i les cròniques realistes que s’adjudicava Isao Takahata. Aquesta regla implícita es trenca quan l’any 1994 Takahata dirigeix «Pom Poko», ambientada en el Japó contemporani i amb un tema tan actual com el de la protecció de la fauna davant els projectes d’expansionisme urbà, però amb un tractament fantasiós que beu tant dels mites tradicionals com de les exageracions més hilarants del cinema d’animació.

Abans de continuar, confessaré que no em veig amb cor de precisar la complexa etimologia del títol «Pom Poko», tot i que a casa nostra també es coneix la pel·lícula com «La guerra dels ossos rentadors». Si ens posem estupends, caldrà aclarir que les bestioles que la protagonitzen no són exactament ossos rentadors (encara que hi tinguin una retirada), sinó una espècie de la família dels cànids que és endèmica del Japó i que en català s’hauria d’anomenar «gos viverrí». Com que aquesta apel·lació probablement us soni tan aliena com a mi, a partir d’ara els anomenaré «tanuki», que és el seu nom en japonès.
Com ja avançava abans, la història que explica «Pom Poko» és la de l’enfrontament de diverses comunitats de «tanuki» amb l’expansió urbanística dels suburbis de Tòquio entre els anys 60 i 90 del segle XX. Els recursos emprats per aquests animalons per defensar els seus territoris oscil·len entre la màgia i l’ecoterrorisme, entre la pallassada i l’homicidi. La trama, sempre observada des del punt de vista dels «tanuki», és complexa, erràtica i digressiva, amb múltiples fronts oberts i una barreja de tons tragicòmics només possible dins d’un «anime» japonès.

Per apreciar «Pom Poko» en profunditat és necessari conèixer bé el folklore japonès, tant pel que fa al seu panteó celestial com als seus mites més terrenals. Els «tanuki» en particular semblen ser bèsties molt estimades pel poble, amb fama de golafres, hedonistes i amigues de la broma. Segons la tradició són capaços de canviar la seva aparença a voluntat, un recurs del qual la pel·lícula en treu gran profit quasi contínuament, però que es mostra de forma espectacular en la llarga escena de la gran desfilada pels carrers de la ciutat.

Més sibil·linament s’utilitzen aquestes metamorfosis per presentar els mateixos «tanuki» en diferents estats d’estilització. Així, quan apareixen en relació a la societat dels humans, tenen un aspecte naturalista quasi propi d’un documental; però a la majoria del film, quan són mostrats relacionant-se entre ells, prenen un aspecte antropomòrfic, van vestits i caminen sobre dues potes. En situacions excepcionals, quan els «tanuki» deixen córrer els seus instints més primaris, les seves figures es simplifiquen fins arribar al nivell d’un «cartoon». No deixa de ser meritori que aquest còctel d’estètiques oposades no faci naufragar el projecte. 


Però encara hi ha més. Els «tanuki» tenen una arma secreta que paradoxalment està molt a la vista, els seus testicles, que apareixen ben visibles quan els personatges caminen drets (igual com es poden remarcar els pits totalment antropomòrfics de les seves femelles). És aquí on es fa més palesa la distància cultural que hi ha entre nosaltres i el Japó: costa d’imaginar una pel·lícula occidental destinada a un públic familiar que inclogui una cançó que menciona el balanceig dels ouets. Per no mencionar les batalles a cop de gònades hipertrofiades o els paracaigudes improvisats a partir dels sacs escrotals. Viure per veure.


«Pom Poko» és dispersa i no acaba de ser rodona, però assegura un parell d’hores de sensació de «what the fuck!» continu que no tenen preu.

dilluns, 20 d’abril del 2020

Son bojos aquest britànics

La televisió contemporània cada dia ho té més difícil a l'hora de trobar subjectes originals a retratar. Sembla que ja han estat explorades totes les patologies, les tendències i les rareses que pot albergar la naturalesa humana: asexualitat, espina bífida, autisme, hermafroditisme, paraplegia, esquizofrènia, transsexualitat... Tots han gaudit de l'oportunitat de protagonitzar la seva pròpia sèrie i en alguns casos en múltiple ocasions. "Pure" (a Filmin, 6 capítols de 35 minuts) adapta el llibre autobiogràfic del mateix títol que va escriure Rose Cartwright i tracta d'un trastorn obsessiu compulsiu no gaire freqüent. La seva protagonista Marnie (Charlie Clive) és assaltada contínuament per inapropiats pensaments de natura sexual protagonitzats per la gent que té al davant.

En el primer capítol la noia, que és escocesa, es trasllada a Londres per no haver de pensar en el fornici cada vegada que veu als seus pares. A la capital coneix una colla de gent maqueta però no gaire interessant amb la que viu experiències més aviat frustrants. Crec que "Pure" ha agradat bastant (a Twitter la recomanaven), però a casa se'ns ha fet gradualment insofrible per avorrida i mancada de personatges als quals aferrar-se. A més m'ha quedat la sospita que el TOC de la Marnie, més que una alteració mental és el producte d'una repressió sexual exclusiva d'alguns britànics.

"Inside No. 9" (també a Filmin) és tota una altra cosa. La sèrie antològica que escriuen i protagonitzen Reece Shearsmith i Steve Pemberton arriben a la cinquena temporada sense haver perdut ni una gota d'inventiva. Al contrari, aquests sis contes humorísticament obscurs o terroríficament còmics es compten entre els més sofisticats i rodons de tota la sèrie. 

Un vestuari on es canvien els àrbitres de futbol, un magatzem on assaja un prestidigitador, un nou pis on hi ha fantasmes, un cotxe patrulla on fan guàrdia dos policies o una cuina de classe obrera són els escenaris on succeeixen insòlites i sorprenents peripècies. Grans guions per a un programa divertit i sense la càrrega moralista que sol tenir "Black Mirror" (per citar una altra sèrie britànica de tipus antològic).

diumenge, 19 d’abril del 2020

El dimoni de les llistes: algunes pel·lícules molt llargues

"Empire", Andy Warhol
  • «Fanny i Alexander» (Ingmar Bergman, 1982): havia de ser l’obra final de Bergman. Existeix una minisèrie televisiva i una versió cinematogràfica de 188 minuts, però l’original és de 5 hores i 12 minuts.
  • «Novecento» (Bernardo Bertolucci, 1976: exhibida habitualment en dues parts, dura en total 5 hores i 15 minuts.
  • «El diluvi» (Jerzy Hoffman, 1974): la tercera pel·lícula més taquillera del cinema polonès en el seu propi país, 5 hores i 15 minuts.
  • «Batang West Side» (Lav Diaz, 2001): drama criminal dirigit pel filipí Diaz. 5 hores i 15 minuts.
  • «Happy Hour» (Ryusuke Hamaguchi, 2015): drama sobre quatre dones japoneses de classe mitja. 5 hores i 17 minuts.
  • «Sleep» (Andy Warhol, 1964): 5 hores i 21 minuts de John Giorno dormint.
  • «Napoléon» (Abel Gance, 1927): clàssic silent de 5 hores i 32 minuts.
  • «Mula sa Kung Ano ang Noon» (Lav Diaz, 2014): drama històric ambientat durant la dictadura de Ferdinand Marcos. 5 hores i 38 minuts.
  • «Carlos» (Olivier Assayas, 2010): molt recomanable biografia del famós terrorista dels anys 70. Immens Edgar Ramírez. 5 hores i 39 minuts. Hi ha mini-sèrie televisiva.
  • «Little Dorrit» (Christine Edzard, 1987): adaptació de la novel·la de Dickens en 5 hores i 50 minuts, amb Alec Guinness i Derek Jacobi. L’hauria de conèixer ja.
  • «Karamay» (Xu Xin, 2010): documental xinès de 5 hores i 56 minuts sobre un incendi que es va produir el 1994.
  • «La meglio gioventú» (Marco Tullio Giordana, 2003): meravellosa recreació de la història recent italiana en 6 hores i 6 minuts.
  • «La Roue» (Abel Gance, 1923): drama de 6 hores i 53 minuts d’un Gance que desconeixia la concisió.
  • «Sátántangó» (Béla Tarr, 1994): adaptació de la novel·la de László Krasznahorkai, clàssic de culte de 7 hores i 19 minuts.
  • «Melancholia» (Lav Diaz, 2008): Diaz continua posant a prova la resiliència de l’espectador amb una durada de 7 hores i 30 minuts.
  • «O.J.: Made in America» (Ezra Edelman, 2016): documental sobre el fascinant crim que va fer embogir Amèrica. 7 hores i 43 minuts molt recomanables.
  • «Baa Baa Land» (Garth Thomas, 2017): protagonitzada per centenars d’ovelles. Dura 8 hores.
  • «Cançó de bressol a un misteri trist» (Lav Diaz, 2016): 8 hores i 5 minuts.
  • «Empire» (Andy Warhol, 1964): 8 hores i 5 minuts de l’Empire State durant el dia.
  • «Shoa» (Claude Lanzmann, 1985): mític documental sobre l’Holocaust de 9 hores i 26 minuts.
  • «Evolució d’una família filipina» (Lav Diaz, 2004): 9 hores i 53 minuts.
  • «Paint Drying» (Charlie Lyne, 2016): 10 hores i 7 minuts filmant com s’asseca la pintura d’una paret pintada.
  • «Out 1 (Noli me tangere)» (Jacques Rivette, 1971): 12 hores i 55 minuts. Basada vagament en Balzac.
  • «La flor» (Mariano Llinás, 2018): 13 hores i 23 minuts.
  • «Resan (El viatge)» (Peter Watkins, 1987): 14 hores i 33 minuts de documental sobre armes nuclears.
  • «La innocència» (Ashraf Shishir, 2019): film de Bangla Desh en blanc i negre. Amb les seves 21 hores i 5 minuts és la pel·lícula no experimental més llarga que existeix.
  • «Happy» (col·lectiu We are from L.A., 2013): 360 repeticions del hit de Pharrell Williams amb imatges de gent ballant, dura 24 hores.
  • «The Clock» (Christian Marclay, 2010): famosa vídeo-instal·lació amb imatges de rellotges que mostren l’hora real durant 24 hores.
  • «24 Hour Psycho» (Douglas Gordon, 1993): projecció ralentitzada dels 109 minuts de «Psicosi» d’Alfred Hitchcock que dura exactament un dia.

Em salto diversos films experimentals per arribar a «Logistics» (Erika Magnusson i Daniel Andersson, 2012) que documenta en ordre cronològicament invers el cicle de producció d’un podòmetre des de la seva comercialització a Estocolm fins la seva fabricació a Shenzhen (Xina). 35 dies i 17 hores de pel·lícula en total.

dissabte, 18 d’abril del 2020

L’aventura és l’aventura

Aquests dies de clausura quasi monacal afavoreixen les curses de fons que l’acceleració de la vida moderna habitualment ens proscriu. Coses com mirar-se la pel·lícula «La flor» (2018) de l’argentí Mariano Llinás (últims dies a filmin) amb tota la paciència que requereixen les seves tretze hores i mitja de durada. La veritat és que l’empresa és menys àrdua del que el minutatge pot augurar: des del mateix pròleg el director ens anuncia sense excés de pretensions el pla de l’obra (quatre històries que comencen però no acaben, una història que té principi i final, i una darrera història que comença «in media res», però que té conclusió), ens tranquil·litza que hi haurà intervals per descansar i que de tant en tant ell tornarà a aparèixer per donar-nos ànims.

De fet, la pel·lícula està dividida en tres fragments, de 210, 312 i 290 minuts respectivament, per facilitar-ne el visionat. La primera de les històries pertany al gènere del terror de sèrie B, amb un grup d’arqueòlegs que desenterren una mòmia andina i cauen víctimes d’una maledicció. Potser no és casual que l’argument recordi el de «Les set boles de cristall» de Tintín: en un dels pòsters de la pel·lícula hi apareixen els Dupond, i hi ha un personatge belga que es diu Casterman.

La segona història és una mena de musical en el que un antic duo que sembla inspirat per Pimpinela intenta enregistrar una nova cançó després d’anys de separació. Paralel·lament, la secretaria del duet es relaciona amb una societat secreta que cerca la immortalitat mitjançant la ingestió del verí d’alguns escorpins.

La tercera història és la més llarga i ocupa les 5 hores i 12 minuts del segon fragment. Va d’espionatge internacional i en ella quatre dones segresten un científic en algun racó de Sud Amèrica, per descobrir a continuació que quatre assassines a sou les estan esperant per acabar amb elles. Durant els minuts que precedeixen l’enfrontament coneixerem les vides d’aquestes quatre dones en un viatge que ens passejarà per París, Berlín, Moscou i Amèrica Central.

L’episodi quart té tons metacinematogràfics, quan un director de cinema fa la vida impossible a les seves quatre actrius i s’evadeix filmant arbres. Mesos més tard un investigador intenta reconstruir què va succeir amb la pel·lícula a partir dels diaris escrits pel director. L’episodi cinquè és una paràfrasi, en blanc i negre i sense diàlegs, de «Partie de campaigne» de Jean Renoir, de la qual n’hereta la banda sonora. Finalment la sisena història presenta amb imatges borroses i brutes l’odissea de quatre dones que fugen dels homes que les mantenien captives.

Apart del joc continu amb les convencions narratives del cinema, el tret que unifica les diverses parts de «La flor» (llevat de la cinquena) és la presència de les mateixes quatre actrius —Pilar Gamboa, Elisa Carricajo, Laura Paredes i Valeria Correa— en diversos papers. Crec que pertanyen a una mateixa companyia teatral i per força han de ser bones amigues del director, que els hi ha muntat un bon homenatge.

«La flor» pertany per descomptat al món de l’art i assaig. Les seves derives genèriques són particularment moroses, però s’hi detecta sovint un humor esquiu molt particular. Les escasses persones a qui podria recomanar-la de segur ja la coneixen.


divendres, 17 d’abril del 2020

L’home del moment


Aviat van agradar-li les novel·les,
li eren, de tot, substitució;
la van enamorar les bagatel·les
de Richardson i de Rousseau.
Son pare, bo i sense mal geni,
ressagat en el passat centenni,
no hi veia mal, en la lectura,
sinó un joguet de criatura
(en no tenir pas l’hàbit de llegir)
i la deixava en pau, sense esbrinar
quin era el llibre que fins l’endemà
dormia a sota del coixí.
Tant com la filla, la muller
n’estava molt de Richardson, també.
De la meva lectura d’«Eugeni Oneguin» poca cosa gosaré dir, perquè, quan abordes un clàssic que ningú no discuteix i que a més es considera peça fonamental de tota la literatura russa moderna, el més convenient és deixar traslluir la pròpia ignorància. La veritat és que es tracta d’una obra que fa respecte: només cal veure com Vladimir Nabokov insistia una vegada i una altra en la impossibilitat de traduir-la preservant a l’hora la forma i el fons. Ell es va conformar amb traduir el seu sentit literal sense traslladar-ne la forma. I és que «Eugeni Oneguin» pertany a l’excèntric gènere de les novel·les en vers, que a mi tant m’agraden, malgrat la meva mínima inclinació per la poesia.

El motiu de revisitar aquest clàssic ha estat la recent traducció rimada que n’ha fet Arnau Barios pel Club Editor. Puixkin va escriure l’obra en una estrofa particular que es va inventar per a l’ocasió: catorze versos octosíl·labs segons l’esquema AbAbCCddEffEgg, on les majúscules representen rimes amb paraules planes i les minúscules, agudes. Com explica Barios en el pròleg, a causa de les diferents característiques de les llengües russa i catalana, es fa difícil donar cabuda al sentit original en versos sempre octosíl·labs, per això de tant en tant, quan ho requereix, empra versos decasíl·labs. Al meu entendre algunes estrofes queden una mica desequilibrades, però qui sóc jo per criticar-ho?

L’argument de la novel·la és relativament simple d’explicar. Onegin és un jove estudiant molt atent a les modes i amb una actitud desmenjada que el fa contemplar amb displicència el seu proïsme. Una herència inesperada el converteix en propietari rural. La seva interacció amb la província deixarà un saldo ben negatiu: un amic mort en desafiament i una noia enamorada sense esperança. Puixkin infon en aquest material profunditat psicològica i crea en l’apassionada però íntegra Tatiana un retrat per al record.
Aplaudiments. Oneguin entra,
se’n va al seien topant amb tot de cames;
guerxeja i els binocles centra
sobre desconegudes dames.
Ja ha repassat les galeries,
ho té tot vist: vestits i fesomies
el deixen molt insatisfet.
A banda i banda, als homes els ha fet
salutacions, i, amb gran desinterès,
després, ha contemplat l’escena
i ha badallat i ha dit, girat d’esquena:
«Al pas del temps, tot hi és sotmès.
Abans veia els ballets sense fer figa,
però ara en Didelot també em fatiga.»*
 *Mostra de fredor de sentiments digna de Childe Harold.Els ballets del senyor Didelot estan plens d’una imaginació viva i d’una gràcia extraordinària. Un dels nostres escriptors romàntics hi va trobar més poesia que en tota la literatura francesa.
Però en el llibre hi ha molt més, de fet hi ha pràcticament de tot: crònica de costums, crítica social, paisatgisme, enamoraments, comèdia (no en sé el motiu, però les novel·les en vers solen tenir un important component còmic)… Per si això fos poc, el narrador, a qui és fàcil identificar amb algú que s’assembla molt a Puixkin, aprofita les digressions per explicar-nos la seva pròpia vida i algunes indicacions de quines han estat les inspiracions per escriure la seva obra. I de tant en tant, com a l’asterisc de l’estrofa precedent, l’autor sembla sortir del poema per comentar-lo des d’un nivell metaliterari. És una mena de postmodernisme «avant la lettre» que confereix a més un caràcter lúdic a tota l’empresa. En tot moment fa l’efecte que Puxkin s’ho està passant de por jugant amb els recursos inexplorats de la llengua i la literatura russa i aquest gaudi es transmet fàcilment al lector, de manera que hi ha pocs clàssics tan immediatament accessibles com aquest «Eugeni Onegin» del que he escrit avui.
Ja tinc l’esquema argumental
i el nom del meu protagonista,
mentre que la novel·la té el final
d’aquest primer capítol a la vista.
M’ho he remirat amb diligència:
hi veig més d’una incoherència
i en esmentar-la no em distrec.
Li dono a la censura el que li dec
i a mercè plena dels gasetillers
entrego el fruit de la feinada meva.
Vés-me a les vores del riu Neva,
tu, creació nounada, vés!,
i el premi de la glòria ateny:
males lectures, crits i reny!

dimecres, 15 d’abril del 2020

Filmoteca forçosa (4)


Ex-libris (Frederick Wiseman, USA 2017 (filmin))
El patriarca dels documentalistes americans observa el funcionament d’una gran institució sense immiscir-se. Si abans havia sigut la National Gallery de Londres, ara és la New York Public Library. Com que a casa som molt de biblioteques… imprescindible! (8)

Appropiate Behavior/Una noia de Brooklyn (Desiree Akhavan, USA 2014 (filmin))
Shirin és una noia d’origen iranià en plena exploració de la seva bisexualitat. Típic film fet per neoiorquins que es creuen molt llestos per retratar-se tan immadurs. No és estrany que a Lena Dunham li agradés. (5)

Fin de siglo (Lucio Castro, Argentina 2019 (filmin))
Un argentí i un català es troben un estiu a Barcelona i acaben al llit. És possible que s’haguessin conegut vint anys abans? La vida com a jardí de camins que es bifurquen. (7)

Tabloid (Errol Morris, USA 2010 (filmin))
Ex-miss i amb un coeficient intel·lectual altíssim, Joyce McKinney s’obsessiona amb un noi mormó grassonet. El sedueix i viuen un tòrrid idil·li a la campanya anglesa; o el segresta i el converteix en el seu esclau sexual? Retrat d’una dona ximple que no m’ha semblat gens especial. (6)

Paths of Glory/Camins de Glòria (Stanley Kubrick, USA 1957 (filmin))
Considerada un clàssic del cinema antibèl·lic, la pel·lícula va més enllà denunciant com en totes les estructures jeràrquiques els subordinats són utilitzats com a carn de canó. Kubrick mostra una cal·ligrafia fluïda i precisa tant a les trinxeres com a la sala del judici. (9)

Good Time (Josh i Bennie Safdie, USA 2017 (Netflix))
Amb lògica desballestada un criminal sense escrúpols intenta protegir el seu germà amb problemes mentals en una fugida al·lucinada. Colors àcids, música electrònica i els ulls de Robert Pattinson en un malson de saturació sensorial. (6)


dimarts, 14 d’abril del 2020

Amb fe o sense

La continuació de «The Young Pope» es diu «The New Pope» (HBO), perquè a Paolo Sorrentino no li agrada tirar pel dret ni les solucions fàcils. Trobarem al papa Pius XIII (Jude Law) en coma des del minut u de la sèrie, de manera que s’imposarà l’elecció d’un nou papa. Entra en escena l’aristòcrata anglès John Brannox (John Malkovich) que adoptarà el nom de Joan Pau III. Segueixen a continuació diverses intrigues vaticanes, presidides sovint per l’arbitrarietat i la manca de propòsit. Confesso que en bona part dels capítols hi havia moltes escenes de les que se me n’escapava el sentit, igual com trobava alguns personatges la presència dels quals no tenia justificació. Si «The Young Pope» ja era una sèrie idiosincràtica (per dir-ho suaument), aquesta supera tots els graus d’excentricitat.

Juga al seu favor el seu conjunt carismàtic d’intèrprets. Apart de Malkovich, acostumat a encarnar personatges llunàtics en pantalla, i de Law que, quan es desperta del coma, recupera el temps perdut i demostra que amb els anys és quelcom més que un físic bonic, tenim el fabulós Silvio Orlando, que afegeix un toc d’humanitat a aquesta galeria de gàrgoles i la maduresa sensual de Cécile de France que tampoc fa nosa. Dissortadament el paper de Javier Cámara s’ha vist reduït de forma considerable en comparació a la sèrie anterior.

El que no s’ha perdut és la fastuositat dels escenaris, ni la potència visual de Sorrentino, que treu el millor de si mateix en la pompa i coreografia dels grans cerimonials i en els sacrílegs videoclips ambientats en estances de la cúria. Recomanada per espectadors una mica esnobs que no pateixin per la versemblança.

Molt més convencional és «Unorthodox» (Netflix), basada en un llibre autobiogràfic de Deborah Feldman «Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots», que relata l’odissea d’Esty, una noia jueva ultraortodoxa de Williamsburg (Nova York), que fuig d’un matrimoni concertat a la recerca de la seva mare que viu a Berlín.

Coneixíem algunes de les particularitats de les comunitats hassidistes gràcies a la sèrie costumista «Shtisel», però com, que estava concebuda des de i per a un públic israelià, donava molts conceptes per sabuts. En canvi «Unorthodox», des d’una plataforma d’abast mundial, té un interessant component divulgatiu que potencia una història ja de per si apassionant, escrita a més de forma excel·lent, amb un gran respecte pels personatges i procurant evitar tot maniqueisme.

Al capdavant d’un repartiment que no té ni una nota falsa es troba l’excel·lent Shira Haas, que ja m’havia encisat com a Ruchami a «Shtisel». D’entre les sèries recents «Unorthodox» m’ha semblat una de les més recomanables i d’atractiu més universal: trista i alegre, curiosa i humana.

dilluns, 13 d’abril del 2020

Ghibli (6): criatures mítiques

Potser la monumental «La princesa Mononoke» sigui una de les principals vies d’accés a l’obra de Miyazaki. La seva barreja d’èpica, horror i ecologisme de segur constitueix un esquer irresistible pel públic adolescent. Abans de continuar caldrà aclarir que al film no hi surt cap princesa que rebi aquest nom; sembla ser que «mononoke» és un terme sintoista que es refereix als esperits de la natura, de manera que el títol es podria traduir com «La princesa dels esperits de la natura» o similar.

La trama —excepcionalment (per a Miyazaki) amb un protagonista masculí i sense màquines voladores a la vista— ens presenta el príncep Ashitaka, que aconsegueix repel·lir l’atac d’un dimoni que assolava el seu poble, però que queda infectat pel seu verí. A la recerca d’un remei arriba a un poble de ferrers que està enfrontat a les criatures del bosc, entre elles San, una noia criada entre llops que acaba travant amistat amb Ashitaka.

Tot a «La princesa Mononoke» és portentós i una mica més seriós del que és habitual a can Ghibli, començant per una durada de 132 minuts, que sobrepassa la de qualsevol altra producció seva. El to és sovint ominós i dominat per un ambient bèl·lic que recorda el d’«Els set samurais» de Kurosawa i en el seu guió hi ha poc lloc per l’esperança. A aquesta sensació cal afegir-hi algunes escenes pròpies del cinema d’horror, com és l’atac del senglar purulent o l’aranya gegantina. A la balança negativa hi pesa el missatge excessivament didàctic de la natura que es revenja dels seus hostigadors. De totes maneres no se li pot negar a «La princesa Mononoke» una enorme potència visual i alguns dels paisatges més bells de la paleta de Miyazaki.

*************

Sembla ser que Miyazaki feia temps que perseguia Ursula K. Le Guin perquè li cedís els drets de les seves novel·les sobre Terramar, projecte al que l’autora es resistia en no veure clara la seva transposició al cinema animat. Només l’èxit internacional d’«El viatge de Chihiro» va empènyer Le Guin a donar el sí en el moment precís que Miyazaki estava embarcat en altres pel·lícules (i possiblement havia perdut bona part de l’interès). «Contes de Terramar», el film resultant, el va acabar dirigint el seu fill Goro Miyazaki, que no tenia cap experiència al cinema, ja que era arquitecte paisatgista de professió. Des de la seva estrena el 2006 ha vingut acompanyat d’una pèssima reputació, encara que no va fer mal paper en taquilla.

La història que explica és una típica fantasia de mags, bruixes i dragons, amb un príncep parricida com a cirereta del conflicte. Cap personatge destaca per la seva profunditat o per la seva capacitat d’implicar l’espectador i, francament, ningú que vegi la pel·lícula sospitarà que Ursula K. Le Guin era una escriptora remarcable. De totes maneres, «Contes de Terramar» no és tan dolenta com la fama que la precedeix; diria que és més que potable i té algunes escenes que en justifiquen el rescat.

diumenge, 12 d’abril del 2020

Maneres de desmuntar un armari (i 2)


La tercera part de «El fin del armario», la titulada «Maricas y judios. Las dos caras de la discriminación», és la que m’ha semblat més discutible, no només per la sempre perillosa comparació entre aquestes dues minories (tan alarmant com la menció de la paraula «nazi» fora de context), sinó per l’habitual polarització que imposa sobre el conflicte palestino-israelià, com si només fos viable escriure des d’una de les dues posicions oposades. Aquí Bimbi, per desmentir les acusacions que rep l’estat d’Israel de fer «pinkwashing» o sigui d’actuar de forma progressista en relació als drets LGTB per netejar així la mala fama que es crea per fer la vida impossible a l’estat palestí, fa mans i mànegues per convèncer-nos que no hi ha cap altre país de la zona que disposi de tantes virtuts democràtiques i avançades en matèria de drets de les minories sexuals. Encara que tècnicament sigui cert, l’autor podria ser una mica menys partidista i aclarir que la confessionalitat oficiosa de l’estat d’Israel fa que la seva suposada democràcia neixi tocada.

La quarta part «El odio» es dedica a la poc agradable tasca de detallar quins són els països del món més letalment homòfobs, distinció acaparada per Àfrica i l’Orient Mitjà. El capítol es complementa amb alguns casos concrets de crims patits per homosexuals, des del ben conegut suïcidi d’Alan Turing fins a la passió i mort del xilè Daniel Zamudio. Més ofensius, per estúpids, són l’assassinat d’un jove brasiler, l’únic crim del qual va ser caminar abraçat al seu germà bessó, o la d’un nen de vuit anys, martiritzat per la mare i el padrastre perquè els hi semblava una mica marieta.

El capítol «En nombre de Dios» intenta il·luminar la sempre conflictiva relació dels homosexuals amb la religió, començant per l’aparent condemna que es pot trobar a diversos passatges de la Bíblia. Serà que jo sóc una mica ateu, però trobo que fer contorsions per interpretar una vegada més el relat de Sodoma de forma no estrictament literal és molt més del que estic disposat a suportar. Tampoc la interdicció de Levític (18:22) [«No jauràs amb un home com si fos una dona: és una abominació»] requereix cap posta al dia, com no ho hem fet (almenys els cristians) amb la resta de prescripcions de l’Antic Testament. Ha sigut suficient ignorar-les.

Tot aquest capítol religiós es torna molt més interessant quan s’aborda la figura del papa argentí, del qual Bimbi ens recorda el galdós paper que va fer des de la diòcesi de Buenos Aires per oposar-se a la campanya a favor del matrimoni igualitari. Escèptic sobre el suposat progressisme del papa Francesc, l’autor ironitza sobre els escarafalls admiratius que fa la premsa davant de cadascuna de les seves declaracions.
Los admiradores de Francisco estaban eufóricos, contándonos lo innovador y súper-recontra-moderno que era ese texto que no nos insultaba más. Decía, presten atención, que los omosessuali tenemos "dones y talentos" y que podemos ofrecérselos a ellos, la comunità cristiana, y sólo a ellos, claro. Y se preguntaba —no afirmaba— si serían capaces de "acogernos" y "evaluar" nuestra orientación sexual, senza compromettere la dottrina cattolica su famiglia e matrimonio, por supuesto. No vaya a ser que, de tanto evaluarnos y acogernos, alguien pensara que la doctrina católica sobre la familia y el matrimonio se movió medio milímetro del lugar donde Dios la puso a través de sus representantes, otras tías solteronas que se reunieron en el siglo XVI, con las mismas faldas negras, pero —según muestran las pinturas de la época del Concilio de Trento— sin nada rosado, salvo las de mayor jerarquía. Divas, ellas.
Bimbi va viure deu anys a Brasil i per això és ben capaç de documentar la resistible ascensió del molt homòfob Jair Bolsonaro, des d’una posició completament obscura fins a la seva inesperada victòria. L’autor estableix un paral·lelisme entre aquest cas i el de la irrupció de la ultradreta a Espanya i converteix la seva crònica en una seriosa advertència per mirar d’evitar que caiguem en els mateixos paranys que els brasilers.

El llibre acaba amb un breu però emocionat homenatge al desaparegut activista Pedro Zerolo, a qui Bruno Bimbi agraeix l’impuls i la inspiració que li va donar per participar activament en la lluita pel matrimoni unitari a l’Argentina. Malgrat que moltes de les informacions que conté «El fin del armario» ja les teníem més que llegides, té aspectes que valen la pena, especialment les que es refereixen al Con Sur del qual l’autor té una visió privilegiada.

divendres, 10 d’abril del 2020

Maneres de desmuntar un armari (1)


«El fin del armario» (Anaconda, 2020) del periodista argentí Bruno Bimbi es titula així com es podria haver titulat de moltes altres maneres. Si bé alguns dels textos que s’hi recullen tenen a veure amb els avanços viscuts en els darrers anys en qüestió de drets LGTB, s’aborden també notícies d’alguns retrocessos i fins i tot articles que toquen el col·lectiu només d’una forma tangencial. Confegit a partir de diverses col·laboracions en premsa i webs especialitzades, i amb un to didàctic que serà útil als llecs, aquesta edició s’ha adaptat a l’actualitat espanyola per incloure mencions a la irrupció recent de l’ultradreta a l’arc parlamentari.

Dins d’un llibre que és tot ell miscel·lani, la primera part és la més dispersa de totes, com ja ho anuncia el títol «Gaykipedia». Aquí s’aclareixen conceptes, es desmunten prejudicis i s’informa de noves tendències de les sexualitats menys ortodoxes. Així, per exemple, es rebat que les tendències sexuals siguin una «opció», es comenta sobre la possibilitat que existeixi un «gen gai», es relaten problemes inherents a viure dins de l’armari, s’adverteix sobre els perills de pressuposar l’heterosexualitat per defecte, s’investiga sobre la misteriosa inexistència de futbolistes homosexuals.

El segon capítol, «Pride», es subtitula «El camino de la vergüenza al orgullo y la lucha por los derechos civiles» i és un dels que més m’ha interessat del llibre. S’inicia amb la rebel·lió de Rosa Parks, que es va negar a cedir el seu seient a l’autobús, i amb la seva actitud va iniciar el moviment per la reivindicació dels drets civils de la població negra. Gràcies a això els alumnes de color pogueren assistir a classe en escoles fins llavors segregades, encara que fos escortades per l’exèrcit. Aquí Bimbi cita un article d’Hannah Arendt on la filòsofa opinava que enlloc de forçar la situació escolar d’una manera que era finalment incòmoda i humiliant pels infants negres, el que hauria calgut fer era impulsar els matrimonis mixts, que també estaven prohibits: sempre era millor lluitar per allò que augmentés el benestar social, abans que provocar situacions potencialment violentes. L’autor, com a impulsor de la campanya que va aconseguir el matrimoni igualitari a l’Argentina, enllaça aquí el pensament d’Arendt amb la seva pròpia experiència. Compara la situació tan avançada en drets LGTB aconseguida a l’Argentina a partir de la legalització del matrimoni igualitari amb la del Brasil (on hi va viure 10 anys), país entestat a penalitzar l’homofòbia abans d’instaurar altres progressos. El corol·lari que extreu és que sempre és preferible lluitar per allò que serà fàcilment percebut per gran part de la societat com un avanç positiu que no centrar-se en càstigs que rarament faran canviar les actituds retrògrades.

El capítol es completa amb el relat de dues fites de la militància LGTB. La primera és inevitable, la revolta del 28 de juny de 1969 al Stonewall Inn, quan un contingent dels seus parroquians habituals van resistir-se violentament a una de les freqüents incursions de la policia. Aquest acte de rebel·lia marcà el naixement del moviment per l’alliberament homosexual i fou l’origen de l’actual Dia de l’Orgull Gai que cada ciutat celebra a la data que li dona la gana. L’altra fita, menys transcendental, és la de la col·laboració temporal dels miners en vaga i els militants gais a l’Anglaterra de Margaret Thatcher, un fet prou curiós com per merèixer una ficció filmada, la deliciosa pel·lícula «Pride» de Matthew Warchus.

dijous, 9 d’abril del 2020

Filmoteca forçosa (3)

20.000 llegües de viatge submarí (Richard Fleischer, USA 1954 (Disney+))
Clàssic aventurer que serveix com a homenatge al recentment desaparegut Kirk Douglas. Què seria la vida sense calamars gegants? (8)

El balcó de les dones (Emil Ben-Shimon, Israel 2016 (filmin))
Un nou rabí una mica fonamentalista sembra la discòrdia dins d’una comunitat de jueus ben avinguts. Sainet israelià populista i humorístic. «Tenim les nostres rareses, però en el fons tothom és bo». (6)

Viaje al cuarto de una madre (Celia Rico, Espanya 2018 (Movistar+))
Mare i filla (Lola Dueñas i Anna Castillo) duen una vida més aviat claustrofòbica al sofà de casa seva. La noia vol sortir a conèixer món, la mare se’n dol. Poca cosa més passa en aquesta pel·lícula tan ensopida. Pèssima idea contemplar-la durant un confinament. (5)

Cairo 678 (Mohamed Diab, Egipte 2010 (filmin))
Es basa en fets reals, sobre el moviment de resposta als freqüents assetjaments sexuals que patien les dones egípcies al transport públic i a les aglomeracions en general. Eficaç, però una mica simplista, segurament a causa de la seva intenció didàctica adreçada a les víctimes del problema i els seus causants. (7)

Three days of the condor (Sidney Pollack, USA 1975 (filmin))
Paradigmàtic thriller d’espionatge dels anys 70. Uns Robert Redford i Faye Dunaway en plenitud ja justifiquen el visionat.

The Iron Giant (Brad Bird, USA 1999 (Amazon Prime))

Ignoro si aquesta obra mestra de l’animació americana és tan coneguda com  es mereix. Perfecta ambientació durant la paranoia de la Guerra Freda en un poblet de Maine que significativament es diu Rockwell. Faula pacifista de disseny superlatiu i amb uns protagonistes excepcionals. De visió obligada per a tota la família. (9)


dimecres, 8 d’abril del 2020

Tres tristos ligres

Sabien vostès que hi ha més grans felins en captivitat a Estats Units que en llibertat a la resta del món? La pregunta la planteja Eric Goode al principi de la seva sèrie documental «Tiger King», quan parteix a la recerca de persones tan encaterinades per aquestes belles i majestuoses bèsties fins al punt de conviure-hi. Aviat es topa amb un personatge molt peculiar anomenat Joseph Allen Maldonado-Passage (de solter Schreibvogel) i conegut pel món com Joe Exotic, que és propietari d’un zoo dedicat als grans felins a Wynnewood, Oklahoma, i en queda tan fascinat que pràcticament hi dedica a la seva figura la resta de la sèrie.

No hi ha per menys, perquè la vida i miracles d’aquest Joe Exotic —emprenedor fet a si mateix, com a bon americà— és d’aquelles que no te l’acabes. Fatxenda, kitsch, megalòman i contínuament còmic de forma involuntària, observarem en el seu descens cap al desastre com s’envolta de col·laboradors ex-delinqüents, s’embarca en relacions poliamoroses sovint mercenàries, intenta una carrera de cantant country «fake» i una campanya política que es pur surrealisme.

La sèrie compta amb altres coprotagonistes que, si Joe no els fes ombra amb les seves sublims excentricitats, mereixerien programa propi. És el cas de Carole Baskin, l’ambigua conservacionista el marit de la qual va desaparèixer en estranyes circumstàncies. O la de Bhagavan Antle, gurú i cap d’un harem, que proporciona grans felins tant pels rodatges de Hollywood com per les festes d’aniversari de milionaris xarons.

Amb un menú de drogues, armes, sexe, plets, incendis provocats, serps verinoses, membres amputats, reality shows, música country, amenaces de mort i «animal prints», no sorprendrà ningú si dic que «Tiger King» ha esdevingut el major èxit de Netflix durant aquests primers dies de confinament. Es podria argumentar que els dos darrers capítols podrien ser més concisos i no allargar una situació ja explicitada (precisament en el moment que Joe Exotic queda una mica en segon terme), però el seu contingut és tan delirant, tan exagerat i tan ple de sorpreses que fa bo allò de la realitat que supera qualsevol ficció. Pura evasió per a temps difícils, no hi ha millor droga.

dimarts, 7 d’abril del 2020

Tancat amb els Cazalet


Poc abans que es declarés l’estat d’alarma vaig anar a la biblioteca Francesc Candel a retirar «Los años ligeros» d’Elizabeth Jane Howard, pensant que, pel seu gruix, seria un títol ideal pels moments de reclusió que vindrien. Primera novel·la d’un cicle de cinc, conegut com Cròniques dels Cazalet i de gran requesta (pel que he pogut observar) en el préstec bibliotecari, seria la que li proporcionaria posteritat a l’autora, desapareguda el 2014 als 90 anys. Part de la fama la deu al seu fillastre Martin Amis, el qual no ha perdut ocasió per fer-li propaganda en agraïment a l’encoratjament per esdevenir escriptor que va rebre d’ella quan era jove.

La saga aquesta dels Cazalet pertany a la nodrida tradició de les històries centrades en una família britànica (preferiblement benestant) a través dels anys, a la manera dels Forsyte de Galsworthy o els Crawley de «Downton Abbey», no endebades Howard va escriure alguns guions per a la sèrie «Upstairs, Downstairs» («Arriba y abajo», per entendre’ns). En aquest cas la família protagonista no té res d’aristocràtica, ja que deu la seva riquesa al comerç de fustes de qualitat, però no deixa de tenir les seves ínfules. Al començament de «Los años ligeros» (publicada el 1990, editada per Siruela el 2017 en traducció de Celia Montolio) la família està formada pels avis (coneguts com el «Brigada» i la «Duquesita»), tres fills casats, una filla soltera, set néts i tot el batalló de servents que solen acompanyar aquest tipus de conglomerats parentals.

El llibre abasta els estius de 1937 i 1938, que tots els Cazalet en pes passen a la seva finca de Home Place a Sussex. Les vacances són temps de diversions lleugeres i realment a la trama passa molt poc que sigui mínimament dramàtic (un part, un adulteri, la mort d’una tieta vella). El text detalla episodis quotidians i un xic banals dels més de quaranta personatges principals de la novel·la. La mirada s’enfoca no només en els patricis adults, sinó també en el personal del servei (el xofer no s’entén amb la seva dona, la cuinera pensa com reciclarà les sobres pel sopar…) i amb la nombrosa canalla. No deixa de ser una característica particular de «Los años ligeros» la importància que es dona a les vivències dels més petits de la casa, sobretot als preadolescents i els adolescents.

Com que el llibre fou escrit el 1990, hi ha més franquesa a l’hora de tractar alguns temes —l’avortament, la menstruació, el plaer sexual de les dones— i els personatges fins i tot usen explícitament la comuna, però no perden mai la pàtina del privilegi. Se sol dir que famílies com la dels Cazalet representen la fi d’un món i efectivament la Segona Guerra Mundial estava a les portes. Sobre les últimes pàgines del llibre sobrevola l’amenaça del conflicte, però l’estiu de 1938 encara es podia confiar en un desenllaç esperançador.

Per molt que el fillastre Martin Amis compari Elizabeth Jane Howard amb Iris Murdoch, no es pot dir que juguin a la mateixa lliga, almenys si m’he de refiar de «Los años ligeros». És un llibre que denota intel·ligència, sí, però també és superficial i excessivament plàcid. En circumstàncies diferents a les del confinament potser l’hauria gaudit més, però aquests dies crec que em calia alguna cosa més vigorosa o com a mínim més escapista. Deixo com a incògnita si prosseguiré o no la lectura de la saga.

dissabte, 4 d’abril del 2020

Perduts a l'espai

L'Avenue 5 és una luxosa nau espacial de passatgers que, en el transcurs d'un creuer de vuit setmanes, pateix una avaria que el fa desviar de la seva trajectòria prevista i amenaça retardar el retorn a la Terra en uns tres anys. Si ja representa un problema mantenir amb vida els cinc-cents passatgers durant un període molt més llarg del previst, les perspectives empitjoren quan es descobreix que la majoria de la tripulació està formada per ineptes contractats només per la seva imatge.

S'esperava més d'Armando Iannucci, especialista en treure petroli descrivint colles d'incompetents enfrontats a una crisi ("Veep", "La mort de Stalin"), però aquesta "Avenue 5" que es pot veure a HBO fa curt en gairebé tots els seus aspectes, començant pel de fer riure, que hauria de ser el més important. Cert que hi ha algun bon gag, molta escatologia, humor negre i atacs a les creences religioses; però potser el que fa més gràcia és la visió que es té del nostre present des del futur.

Les mancances de la sèrie són encara més sagnants, atès que els comediants que l'habiten han demostrat anteriorment la seva categoria. És el cas de Zach Wood ("Silicon Valley"), Andy Buckley ("The Office") i sobretot Hugh Laurie, encara que a mi el que em fa més gràcia és la impàvida sequedat de Suzy Nakamura, que fa de mà dreta del bilionari interpretat per Josh Gad. Però, què hi poden fer, si el guió no acaba d'acompanyar?

De totes maneres, com que l'humor és un assumpte molt subjectiu i els capítols són curts, no voldria dissuadir-vos del tot. Davant del dubte, feu un tast i decidiu.

divendres, 3 d’abril del 2020

Filmoteca forçosa (2)

Bar Bahar/Entre dos mons (Maysaloun Hamoud, Israel 2016 (filmin))
Documenta com a Tel Aviv hi ha dones àrabs insubmises, borratxes i fins i tot lesbianes. Una saludable lliçó de com trencar tòpics i prejudicis. (8)

August (Eldar Rapaport, USA 2011 (filmin))
Un home que viu i treballa a Madrid torna a Los Angeles amb la intenció de recuperar el seu ex, el qual ara està emparellat amb un altre. Pel·lícula vàcua, feta per algú amb més diners que talent. A oblidar. (4)

Mar groc (Na Hong-jin, Corea del Sud 2010 (filmin))
Un taxista coreà que viu a Xina intenta eixugar els seus deutes fent d’assassí per encàrrec. No surt bé. Exemplar «Korean noir» d’incansable acció i molta sang i fetge. Les batusses són sempre d’un contra quaranta (i sempre guanya l’un). Oportunitat de conèixer els Joseonjok, minoria ètnica de la Xina. No us refieu de la meva baixa nota: no sóc jo el públic objectiu de «Mar groc». (4)

Une vie toute neuve (Ounie Lecomte, Corea del Sud 2009 (filmin))
Relat autobiogràfic on la directora ens explica com va ser abandonada pel seu pare quan era una nena de 10 anys i com de malament es va adaptar a la vida de l’orfenat. Conté l’immens valors de les coses viscudes, sense cap ornamentació. (8)

El hoyo (Galder Gaztelu Urrutia, Espanya 2019 (Netflix))
Primer film espanyol que guanya al Festival de Sitges i la sensació del moment a Netflix. Presenta una versió de l’infern de mecanisme tan simple com ric en possibilitats de guió. Perversament entretinguda i misantròpica fins el moll de l’os. (8)

Wadjda/La bicicleta verda (Haifaa al-Mansour, Aràbia Saudita 2012 (filmin))
Una nena preadolescent vol anar en bicicleta, encara que al seu país no es consideri femení fer-ho. Rara ocasió de veure des de dins la vida quotidiana a Aràbia Saudita; però sobretot una palesa demostració que son més eficaces (i revolucionàries) l’asserció de petites veritats humanes que la impostació de les grans proclames. Una delícia. (9)


dijous, 2 d’abril del 2020

El dimoni de les llistes: artistes confinats

Boeci treu el cap
  • Desterrat a Tomis en el mar Negre per l’emperador August, el poeta Ovidi escriu «Tristia» i «Epistulae ex Ponto».
  • Boeci, empresonat per Teodoric el Gran, escriu privat de llibertat «De consolatione philosophiae», llibre que influencià enormement Ignatius J. Reilly.
  • Giacomo Casanova va ser condemnat a cinc anys en una presó veneciana. No hi va escriure res de conseqüència, però la seva rocambolesca fugida li va servir trenta anys més tard per gaudir d’un gran èxit editorial amb «Història de la meva fuga».
  • Donatien Alphonse François, Marquès de Sade, escrigué «Les 120 jornades de Sodoma» a la presó de la Bastilla.
  • El militar Xavier de Maistre, arrestat a Torí a causa d’un duel, escriu la sorprenent narració «Voyage autour de ma chambre».
  • El patriota italià Silvio Pellico, tancat durant anys a penitenciaries de Venècia i Brno, va accedir a la posteritat amb les seves memòries «Le mie prigioni».
  • La prolífica poeta Emily Dickinson mantingué en els seus darrers anys una productiva reclusió casolana fruit d’una probable agorafòbia.
  • Marcel Proust passa els darrers quinze anys de la seva vida reclòs en un dormitori de parets de suro on escriu la major part de «À la recherche du temps perdu».
  • El filòsof marxista Antonio Gramsci va passar els darrers onze anys de la seva vida desterrat pel govern feixista a l’illa d’Utica i a Turi, prop de Bari, fet que no el va impedir continuar escrivint profusament.
  • Miguel Hernández escrigué poemes i cançons en els seus anys finals a diversos presidis, recollits pòstumament a «Cancionero y romancero de ausencia».
  • Olivier Messiaen, presoner al camp de Görlitz durant la Segona Guerra Mundial, hi compongué i hi interpretà l’esfereïdor «Quartet per a la fi dels temps».
  • Màrius Torres visqué els darrers set anys de la seva vida al sanatori antituberculós de Puigdolena, on va escriure la major part de la seva obra poètica.
  • Juan Carlos Onetti passà els dotze últims anys de la seva vida tancat al seu pis d’Avenida de América a Madrid. Enllitat la major part del temps, escriu allí les novel·les «Cuando entonces» i «Cuando ya nada importe».
  • L’iranià Jafar Panahi, en arrest domiciliari i condemnat a no dirigir pel·lícules durant 20 anys, filma «Això no és una pel·lícula» en quatre dies a casa seva.

«El quadern gris» de Josep Pla, encara que tingui com a mite d’origen el tancament de la universitat per una passa de grip, no ofereix cap sensació de confinament i va ser reescrit en gran mesura quaranta anys més tard.


dimecres, 1 d’abril del 2020

Ghibli (5): més aparells voladors

«Porco rosso» de 1992 conté a la vegada alguns dels trets més característics d’Hayao Miyazaki, però també alguns realment poc ordinaris. Potser el que fa destacar el film dins de la seva producció és el seu retrat d’una època i una geografia molt determinats, lluny dels seus habituals mons fantàstics. Ens trobem a les costes de l’Adriàtic a finals dels anys 20, principis dels 30, i apart de la reconstrucció històrica de vehicles, vestuari i arquitectura, es descriu el ja innegable ascens del feixisme. No és que Mussolini i els seus acòlits formin part activa de la trama, es mantenen com una peça més del paisatge, però no deixen de ser significatius.

Una altra relativa raresa és la manca d’una protagonista femenina, tot i que apareixen en papers importants dues dones no precisament febles: l’atractiva cantant Gina i sobretot l’enginyera Fio Piccolo, sempre plena de recursos. Més rar és encara que el protagonista sigui un porc pilot d’avions (l’únic detall que atempta contra el realisme del film) i que en una època passada fos un humà veterà de la Primera Guerra Mundial. En cap moment s’explica com i perquè es va produir la transformació en porc, però ja sabem que l’absència de subterfugis per introduir la fantasia és una altra de les marques de la casa.

La trama se centra en la rivalitat entre el caçador de recompenses Porco Rosso i la banda de pirates de l’aire coneguts com «Mamma Aiuto». Es tracta d’un enfrontament que oculta una certa lleialtat i darrera de les baralles a cops de puny es pot sobreentendre un sentiment de camaraderia, una mica a la manera dels films d’aventures de Howard Hawks. Té «Porco Rosso» un to nostàlgic d’èpoques millors, on l’aviació era encara una ocupació cavalleresca i honorable, per això, sense deixar de ser una peça veritablement entretinguda, és una de les més adultes de la producció dels Ghibli.

Finalment és inevitable mencionar com el director es lliura al seu amor per les màquines volants, en especial per les pioneres de l’aviació, en escenes tant d’acció com de contemplació. Pocs moments més màgics que el de la visió onírica d’un «cel» dels aviadors on potser Miyazaki somia descansar algun dia.