divendres, 31 de juliol del 2020

En el lloc equivocat




















«Stateless» («Desplaçats») és una sèrie australiana que es pot veure a Netflix sobre un tema tan palpitant com el dels refugiats. L’acció té com escenari principal un centre de detenció d’immigrants situat enmig del desert australià, on conflueixen persones de diversos orígens (bàsicament asiàtics), escapats dels seus països per motivacions polítiques, econòmiques o d’orientació sexual, i on romanen en uns llimbs burocràtics mentre l’estat decideix què fer amb el seu destí. Al protagonisme de caire coral, apart dels estadants del centre, s’hi afegeixen els funcionaris que hi treballen i els responsables polítics que han de respondre davant del govern. En honor a la veritat, la sèrie és molt crítica amb el funcionament d’aquest tipus d’institucions i, a més d’activistes que volen boicotejar-les des de fora, també mostren alguns guardians amb crisi de consciència (entre els guardians sàdics de rigor).


Tot aquest petit microcosmos de vides en suspens estaria molt bé per si sol, però «Stateless» inclou també, i de forma prominent, la peripècia d’una noia d’origen alemany (inspirada en el cas real de Cornelia Rau) que, víctima d’una malaltia mental, acaba en aquest centre de detenció per motius força rocambolescos. Sona a discriminació racista, que els millors minuts del programa se’ls endugui el drama insòlit d’una bella dama rossa i d’ulls blaus, mentre els seus companys de pell fosca pateixen al seu voltant greuges d’abast molt més universal.


Com a esquer per l’espectador indecís s’ha utilitzat el nom de Cate Blanchett, que n’és la productora i que té un paperet grotesc que no dura més de cinc minuts. Igual de breu és el paper de Dominic West (i que malament ha envellit després de «The Wire»!) Si busqueu algun altre actor conegut, trobareu Yvonne Strahovski, la gèlida Selena d’«El conte de la criada», fent aquí d’ínclita alemanya esquizoide.


Amb totes les prevencions abans indicades, «Stateless» és una sèrie apreciable pel tema que tracta, més inhabitual del que mereix la seva incidència en el nostre món, i amb una colla de resolucions valentes, només espatllades per la intenció d’explicar una altra història més «basada en fets reals». 

dijous, 30 de juliol del 2020

Filmoteca forçosa (15)

Night is Short, Walk On Girl (Masaaki Yuasa, Japó 2017 (filmin))
Un jove universitari segueix durant tota una nit la noia de la qual està enamorat: alcohol, personatges pintorescos i percepcions alterades. No recordo haver vist pel·lícula d’animació més delirant. Adequada pels joves amants de les «japonaiseries». (7)

Kung Fu Master (Agnès Varda, França 1987 (Filmin))
Una mare separada s’enamora d’un adolescent de 14 anys company d’escola de la seva filla. Avui dia segurament no s’hagués rodat. Hi surt el fill de Varda i Demy, i la meitat de la família de Birkin (incloses Charlotte Gainsbourg i Lou Doillon) (7). 

The Princess Bride/La princesa promesa (Rob Reiner, USA 1987 (HBO))
Clàssic per a tots els públics que no ha perdut ni una gota del seu atractiu. A la vegada un irresistible conte d’amor, aventures i fantasia, i un comentari irònic sobre tots aquests gèneres. Inoblidable Iñigo Montoya. (8)

Mamá es boba (Santiago Lorenzo, Espanya 1997 (filmin))
Abans de convertir-se en escriptor d’èxit, Lorenzo va filmar aquesta raresa de culte sobre la vergonya que passen els fills amb les ximpleries que fan els pares. Filmada a Palencia, que no és cosa menor. (6)

El raig verd (Eric Rohmer, França 1986 (filmin))
Delphine (Marie Rivière) vol anar de vacances, però no troba companyia. Un drama de pa sucat amb oli obscurament còmic. Un dels films més màgics de Rohmer. (8)

La maledicció de Hill House (Robert Wise, USA 1963 (filmin))
Oblideu la sèrie recent o la pel·lícula amb Catherine Zeta-Jones; aquesta és la millor adaptació existent del clàssic de Shirley Jackson. I sense una gota d’efectes especials. (8)


dimecres, 29 de juliol del 2020

Ghibli (19): el cercle de la vida

Potser incloure «La tortuga vermella» (2016) a la retrospectiva Ghibli és fer mitja trampa, ja que la intervenció dels estudis en aquest cas es redueix al copatrocini, tot i que tant Hayao Miyazaki com (molt especialment) Isao Takahata hi van tenir un paper molt actiu. Els creadors japonesos eren grans admiradors de «Pare i filla», el curtmetratge amb el que l’holandès Michaël Dudok de Wit va guanyar un Oscar l’any 2001, i van apostar en ferm per la realització del seu primer (i fins al moment últim) llargmetratge.

Certament «La tortuga vermella» té poc a veure a nivell visual i narratiu amb la resta de la producció de Ghibli, encara que, si he de ser sincer, tampoc té gaire a veure amb la resta de l’animació contemporània. La història que explica el film és mínima: un home d’origen i filiació desconeguts naufraga en una petita illa tropical que conté prou recursos per sobreviure-hi. Després d’intentar tres cops endebades fugir en un rai de bambú, hi apareix de forma màgica una dona amb la que formarà una família.

Narrada sense paraules, només amb sons naturals i onomatopeies (on s’hi afegeix puntualment la banda sonora «new age» de Laurent Perez del Mar), «La tortuga vermella» ho confia tot a l’expressivitat del dibuix. Aquest segueix els postulats de la denominada «línia clara», escola de còmic franco-belga que li toca de prop a Dudok de Wit, i constitueix la prova més contundent de l’eficàcia expressiva d’aquesta estètica, on menys és definitivament més.

Espectacularment bella, amb un entorn natural meravellós que domina gran part del metratge, una animació subtilment prodigiosa (i uns crancs de platja que enamoren!), i una història universal i a la vegada obliquament inquietant, «La tortuga vermella» és visita obligada per poc que us interessi l’animació. I gosaria dir que, si no us interessa, també.


dilluns, 27 de juliol del 2020

Santa i heretge, dos en una!


Ran del merescut èxit de "Lectura fácil", Anagrama ha decidit recuperar les obres primerenques de Cristina Morales, aparegudes en altres editorials i probablement descatalogades. "Los combatientes" (2013) és un recull de contes, o alguna cosa que se li assembla, sobre un grup de teatre experimental i les provocatives obres que munta. Se li podria trobar algun nexe d'unió amb les escenes de dansa dels discapacitats a "Lectura fácil", però crec que el seu interès es delimita als lectors de vocació completista.

Molt més interessant és "Introducción a Teresa de Jesús", originalment editat com a "Malas palabras" (Lumen, 2015), un encàrrec editorial per celebrar el V Centenari del naixement de Santa Teresa que supera àmpliament el seu caràcter circumstancial. És l'any 1562 i Teresa s'allotja al palau d'una benefactora a Toledo, mentre espera el permís per fundar un nou convent. Els seus superiors eclesiàstics li han demanat que escrigui una mena d'exculpació autobiogràfica que faci callar els seus detractors (el que esdevindrà l'influent "El libro de la Vida"). Però Teresa és conscient que davant de la Inquisició no podrà dir tota la veritat i, segons aquesta ficció ideada per Morales, redacta també una versió secreta i alternativa, on es permet sincerar-se sense censures.

Aquí Teresa rememora els jocs infantils, quan amb els seus germans escenificaven martiris romans, recorda la seva mare, que va anar encadenant parts (fins que el darrer la va matar), o reflexiona sobre el valor que tenen les dones, reduïdes sovint al preu d'una dot, que tan pot anar destinada al matrimoni com al convent. La futura santa s'explica sense pels a la llengua i es mostra com una feminista "avant la lettre", encara que sense fregar mai l'anacronisme. Cristina Morales la dota d'una veu molt convincent que imita els modismes i els jocs retòrics de l'original i que converteix la lectura en un plaer.
Soy Teresa de Jesús y aquí estoy intentando no ser yo. Los modos, padre, por los que esta monja llegó a ser la que vos conocéis, admiráis y en cuya virtud le habéis hecho un encargo, son, como en efecto vuestra paternidad me anticipaba, ruines y vanidosos. Miro atrás y he de daros la razón: esta que escribe fue una buena pecadora. Pero vuestra reverencia no quiere leer mi vida. Quiere leer un Flor Sanctorum ilustrado de esos que todos hemos leído mil veces. Quiere leer la historia de la mujer mundana que por ver un día a Dios se arrepiente, se mortifica cuarenta años seguidos en el desierto y otro día unos ángeles la transportan al cielo sin enterarse de su propia muerte. Empecemos, padre, por el final: yo me entero de mi muerte todos los días, con ella vivo. Para que no se me olvide, tengo una calavera, negra de tanta sobarla, puesta encima de la mesa. Y si un día la paso por alto y ando entreteniéndome con mucha tontería, ya se encarga ella de mandarme recuerdos: me revienta de dolor el pecho, me sacude con temblores, me postra diez días en cama, su sitio favorito, cómodo ataud. Pero ya habrá tiempo de morirse.
Aquesta "introducció" peca d'un cert desordre cronològic, o sigui que qui no conegui la vida de la santa es trobarà ficat en un bon embolic. Val però com a exercici d'estil i com a retrat del paper històric de les dones.

diumenge, 26 de juliol del 2020

Víkings: els orígens

Torna a Netflix «Norsemen» amb una tercera temporada que no sé si ningú havia demanat fora de Noruega, el seu país d’origen, on gaudeixen d’un èxit inexplicable per la seva enormitat. Aquesta comèdia, ambientada entre els víkings de finals del segle VIII, enlloc de prosseguir la història allà on l’havien deixat, opta per explicar-nos què havia passat durant les setmanes anteriors a la primera temporada. Així sabrem (si és que calia) com el temible Jarl Varg va convertir-se en un monstre per culpa de l’alopècia, com l’efeminat Orm va casar-se amb l’amazona Frøya, o com l’actor romà Rufus va anar a parar a la tribu.

El tipus d’humor que gasta «Norsemen» és curiós (deu ser cosa dels escandinaus), ja que barreja les grolleries molt físiques amb sofisticades parodies de la literatura d’autoajuda. El ritme és lent per tractar-se d’una comèdia i el que s’explica en sis capítols de mitja hora s’hauria pogut enllestir tranquil·lament en la meitat.

Potser «Norsemen» no és apta per a tothom, però em consta que té els seus defensors, fins i tot a les vores del mediterrani. Si no us molesten les violacions (tant masculines com femenines) i la sang i el fetge, potser aquesta és la vostra sèrie.

dissabte, 25 de juliol del 2020

Abduïdes


Els vuit capítols de "Kalifat", estrenats amb gran èxit a la sueca Sveriges Television el gener d'enguany, s'ha pogut veure a Netflix des del 18 de març. La sèrie tracta una qüestió tan candent com són les persones reclutades pel terrorisme islàmic en la lluita jihadista, especialment en el cas de les dones, destinades habitualment a esdevenir futures vídues dels màrtirs de la causa. Amb voluntat realista, on els elements ficticis s'empren amb gran prudència, s'expliquen els casos de diverses noies algunes provinents de famílies conflictives i desestructurades, d'altres pertanyents a famílies laiques d'origen musulmà— atretes per l'aventura d'una religiositat pura que s'oposa al relativisme occidental.

El retrat es completa amb una dona més gran, que ja ha fet el salt cap a Síria, on l'han casat amb un beneitó aspirant a terrorista, i que ja comença a penedir-se d'haver abraçat el fanatisme. Finalment hi ha una policia, sèrbia d'origen musulmà, que investiga aquests casos amb una notable falta d'ètica.

Amb tants fils a seguir, "Kalifat" comença suau i fa difícil implicar-se amb les seves històries, però quan s'encarrila esdevé electritzant, particularment en els seus dos darrers capítols. Una molt bona sèrie amb una visió molt plausible d'uns fets que estan passant a Europa ara mateix.

divendres, 24 de juliol del 2020

La meuca i la boja


Ha anat així. L’any 2013 el cineasta Jonathan Glazer va dirigir la pel·lícula «Under the Skin», en la qual Scarlett Johansson feia d’alienígena que seduïa (i abduïa) els homes que trobava pel carrer (per exportar-los al seu planeta, suposo. Tot i que el film en el seu moment va ser un fracàs comercial, amb els anys ha esdevingut un títol de culte, fins a tal punt que ha propiciat la seva estrena a Espanya, on encara romania inèdit. Informant-me una mica al respecte he vist que el guió es basa en una novel·la homònima d’un tal Michel Faber, i que la tenim traduïda i editada per Anagrama des del 2000. Em sorprèn no haver-ne sabut res abans, jo que acostumo a controlar tot el que publica aquesta editorial, especialment a la col·lecció «Panorama de narrativas».

Veig que Michel Faber va néixer el 1960 a La Haia (Holanda), que el 1967 va emigrar amb la seva família a Sidney (Austràlia) i que des del 1993 viu a Escòcia. Per tant, tres països es disputen la seva nacionalitat, encara que la seva carrera literària l’ha desenvolupada enterament en anglès i a Escòcia. Però la dada crucial a la que vull arribar és al fet que Faber sigui autor també de «The Crimson Petal and the White» («Pétalo carmesí, flor blanca», Anagrama 2004, traducció de Jaime Zulaika), un novel·lot definit com a «dickensià» per tothom que ha gosat acostar-s’hi. ¿Com m’havia pogut passar per alt una obra tal, a mi, fervorós de tot allò que es refereixi a Dickens i el seu llegat? Calia posar-hi remei immediatament; i això és el que he fet amb un exemplar curosament desinfectat de la biblioteca de Sant Pau.
Dedos rosados e insinuantes tironean de un chal, y William mira otra vez a la puerta.—Quizá no venga —sugiere la puta más atrevida—. Sugar, me refiero.—Chsss, no le pinches.—Estaría mejor conmigo, cielo. Sé un par de cosas de literatura. Me he cepillado a todos los famosos. Me he tirado a Charles Dickens.—¿No está muerto?—No el trozo que yo he mamado, querida.—Lleva muerto cinco años o más. Una ignorante, es lo que eres.—Era él, te lo aseguro. No he dicho que fuese la semana pasada, ¿no? —Resopla, con patetismo—. Yo era un bebé.
Un cop llegida, el primer que diré és que l’adjectiu «dickensià» l’han emprat amb liberalitat excessiva. Certament, les seves més de mil pàgines són equiparables quantitativament als totxos més generosos del Mestre, l’ambientació és victoriana i Londres-cèntrica, i l’elenc de personatges abasta des dels desheretats més miserables fins a les elits. Però, com ja es pot veure pel fragment de dalt, el llenguatge explícit, el detallisme anatòmic i el protagonisme de tota mena de fluids, és decididament propi del segle XXI. També ho és el to postmodern (encara que vagi desapareixent a mesura que avança la trama), amb un narrador omniscient que agafa el lector de la maneta i literalment l’arrossega. 
Así que aquí las tienes: las cavilaciones (algo podadas de redundancias) de William Rackham sentado en su banco de St James’s Park. Si bostezas de aburrimiento, sólo puedo ofrecerte mi promesa de que habrá jodienda en un futuro muy próximo, por no mencionar locura, secuestro y muerte violenta.
«Pétalo carmesí, flor blanca» es pot prendre en gran part com un estudi sobre el paper de la dona a la societat victoriana, exemplificat en les dues dones més importants a la vida de l’industrial perfumista William Rackham: Agnes, la seva esposa, i Sugar, la seva amant. Aquella, convertida en una invàlida psicosomàtica per culpa d’una educació deficitària, aquesta, una pària amb recursos que s’anirà obrint camí per les esquerdes que deixa el patriarcat cofoi. I encara la figura complementària d’Emmeline Fox, la treballadora social que vol redimir prostitutes i a qui la seva intel·ligència converteix les seves creences religioses en heretgia. Però potser la figura femenina més simbòlica és la nena Sophie, la filla del matrimoni Rackham que viu oculta i amb l’existència pràcticament negada, com si fos un bé de consum del qual es pot disposar en tot moment.

La novel·la fa una dissecció de la societat victoriana amb ulls contemporanis, no per establir un paral·lelisme amb el que succeeix en el present, sinó per oferir eines més precises per il·luminar els seus mecanismes. D’aquesta manera s’obté una novel·la «històrica» plenament original i on tampoc hi manca l’humor. El ritme és un xic lent, la trama més rica en motius de reflexió que en peripècia, i la conclusió queda oberta —tres «pecats» que Dickens mai no cometria—, però pels lectors de fons «Pétalo carmesí, flor blanca» conté prou compensacions per oblidar-los.

dijous, 23 de juliol del 2020

Ghibli (18): vacances amb fantasma

Encara que tinguin dos llargmetratges en cartera i a punt d’estrenar, «El record de Marnie» de 2014 és de moment l’última obra de Ghibli que ha vist la llum. La va dirigir Hiromasa Yonebayashi, que ja ens havia ofert «El món secret d’Arriety» el 2010, i que després de «Marnie» va abandonar l’estudi per obrir-ne un de propi. Es basa en la novel·la juvenil «When Marnie Was There» de Joan G. Robinson (1910 - 1988), per la qual Hayao Miyazaki sembla que sent una gran estima.

La versió fílmica està ambientada a l’illa d’Hokkaido, on Anna, una nena asmàtica, se’n va de vacances prop d’un llac per respirar els aires purs de la campanya. Anna, a més d’adoptada, és introvertida i li costa fer amics, però aviat trava una bona relació amb Marnie, una rossa angelical que viu en una mansió d’aparença abandonada. No costa gaire intuir que Marnie és un fantasma, un esperit o similar, però el que no és tan previsible és que Anna hi està més relacionada del que es pensa.

No deixa de ser curiós (i no puc entrar més en detall, per no rebentar el secret últim de la història), que Marnie sigui una noia rossa d’ulls blaus, directament trasplantada de la novel·la britànica original a un entorn estrictament japonès. Aparellada amb l’Anna, morena de cabell curt, sembla talment que ens trobem a una seqüela de les aventures de Heidi i Clara.

«El record de Marnie» és una pel·lícula perfectament correcta, encara que com a mostra més recent dels artistes de Ghibli se li troba a faltar una mica més de personalitat. El pitjor que es pot dir d’ella és que el desenllaç és pur fulletó, acceptable només per espectadors poc bregats. Té els seus punts forts en la descripció del personatge acomplexat d’Anna i en el ric retrat dels aiguamolls de Kushiro al llarg de les hores del dia; però no es pot dir que sigui una obra de geni. Caldrà esperar l’estrena del darrer Miyazaki (previst per 2023) per treure’ns el regust de decepció de la boca.


dimecres, 22 de juliol del 2020

Sitcom (6): retorn a les aules

«Community» és una «sitcom» de Dan Harmon, que es va emetre entre 2009 i 2015 durant sis temporades i que ara es pot repescar a Netflix. L’acció té lloc en un «community college», una institució educativa típicament americana que ocupa una posició intermèdia entre l’institut i la universitat. Per tant els seus protagonistes són un grup d’estudi del Community College de Greendale (un poble fictici de Colorado), format per una colla heterogènia de genteta de tots els orígens i edats, els quals malgrat tot acaben entenent-se força bé.

«Community» és una sèrie amb prou personalitat com per haver accedit a la categoria de «sèrie de culte», el que es pot considerar una altra forma de dir que no és un títol adequat per a tots els públics. Em consta, i ho he viscut en carn pròpia, que no tothom ha sigut capaç d’entendre a la primera els seus particulars encants, i en molts casos ha calgut la reincidència per no plantar-se després de dos episodis. També cal dir que aquesta sèrie no mostra plenament el seu potencial fins arribar a la segona temporada, o sigui que la persistència serà degudament premiada.

Dit això he de confessar que, després d’empassar-me tres temporades senceres, m’he hagut de rendir a l’evidència que aquest programa no està fet per a mi. I les raons són moltes, però la principal és que els personatges —el pal de paller de tota «sitcom»— o no em fan gràcia o em semblen repel·lents. Ja vaig exposar recentment la meva teoria que els actors i les actrius massa guapos no combinen bé amb la comèdia i això és el que trobo que passa amb Joe McHale i Gillian Jacobs. A Chevy Chase el trobo inaguantable; el fet que el seu personatge sigui arrogant, poc empàtic, masclista, homòfob i racista, no hauria de ser motiu suficient per detestar-lo —els personatges odiosos poden ser tota la sal d'una sèrie—, o sigui que he acabat pensant que tinc un problema de química amb ell. El mateix em passa amb Ken Jeong qui, apart de semblar-me un actor mediocre, el trobo visceralment repulsiu.

Podria salvar Danny Pudi i Donald Glover, emparellats per motius de guió, si no fossin la personificació d’una de les raons per la qual «Community» em resulta tan aliena, que és (per simplificar) la seva veneració per la cultura «nerd» (videoconsoles, jocs de rol, Star Wars, superherois, Doctor Who…) fins a nivells metalingüístics només aptes per conversos. Queden per tant Yvette Nicole Brown i, sobre tot, Alison Brie per defensar el pavelló de les bones comediants.

Encara tinc un altre problema amb la sèrie i és que la percebo obsessionada pel pànic homosexual. Abunden molt més del necessari les acusacions que es fan els uns als altres d’actuar com a gais i els aclariments que hom no és gai (encara que ho sembli). I llavors hi ha el personatge del degà que fa Jim Rash i que és un còctel estrident de tots els tòpics marietes. No sé perquè m’ofèn tant, ja que segons quina ploma la trobo summament divertida. ¿Serà potser perquè aquí el personatge l’han creat des de fora, tot superfície i cap vida interior? Compareu-lo amb Titus Andromedon (ja hi arribarem), aquest sí, gai, histriònic i tridimensional.

Per tot el que antecedeix, sol·licito no continuar veient «Community»; crec que ja m’he esforçat prou per aconseguir que m’agradi. Anar més enllà seria un sacrifici.

dilluns, 20 de juliol del 2020

La mama fa vuitanta anys


Encara que la mama sigui una mala peça, el seu fill Gabriel pensa que seria una bona idea que tota la família es trobés per celebrar els seus vuitanta anys. Les seves germanes Sonia i Andrea no hi estan d’acord i intenten dissuadir-lo. Se succeeixen un seguit de converses telefòniques i Aurora, la pacient dona de Gabriel, va rebent les confidències dels uns i els altres, que de mica en mica ens descobriran la història completa d’aquesta família, amb tots els seus secrets i els seus greuges.

Això és el que passa en bona part de «Lluvia fina» (Tusquets, març de 2019), l’ultima novel·la de Luis Landero, i la veritat no és que sigui molt interessant. La seva particularitat principal és que tot està explicat a través del personatge d’Aurora, una figura mancada de personalitat, pur mecanisme narratiu ideat per transmetre informació. Aquest artifici fa el relat una mica més sofisticat (o més difícil de seguir, a gust del lector), ja que es descriuen sense solució de continuïtat els diàlegs que s’estableixen entre els germans i el resum posterior que li fan a Aurora.
—Eso de que yo soy feliz por naturaleza os lo habéis inventado Sonia y tú, como otras muchas cosas —dijo Gabriel en un tono cortante.—¿Qué otras cosas? ¿Qué me he inventado yo? —gritó Andrea.—Le temblaba la voz, no sé si de ira o asustada por lo que me había dicho.—No hay que hacer mucho caso de las cosas de Andrea —dice Aurora—. Se deja llevar por las palabras.—Pues por ejemplo eso de que yo no sufro —dijo Gabriel—, de que el dolor a mí no me hace daño. ¿Cómo te atreves a decir algo así? ¿Quién te crees que soy yo?—Y ahí ella se calló, se ocultó en lo más hondo del silencio (…)
Encara que la novel·la transcorri aparentment a l’època actual, tot sembla tenir un aire ranci, com de ciutat de províncies dels anys 50. Per no parlar de l’actitud masclista de la mare, que sembla dirigir els destins dels seus fills amb gestos despòtics cada vegada més difícils de creure. I quan l’acumulació d’intercanvis telefònics comença a fer-se tediós, apareix el personatge d’Horacio, que sembla sorgit d’un altre tipus de novel·la, i tenim cinquanta pàgines grotesques, absurdes i injustificades. Acaba el llibre amb un cop d’efecte, encara més difícil de justificar, d’aquells que fan sospitar que l’autor no sabia com sortir-se’n.

Els sospitosos habituals (Babelia, La Vanguardia, El periódico…) van considerar «Lluvia fina» una de les millors obres publicades el 2019. Mira, doncs no.

diumenge, 19 de juliol del 2020

Grans firmes, resultats menors: petites decepcions a Netflix

«Da 5 Bloods», l’últim Spike Lee, explica com quatre veterans (i el fill d’un d’ells), tots negres, retornen al Vietnam més de quaranta anys després. El seu propòsit declarat és recuperar les despulles de Norman, el líder del seu esquadró, però secretament també volen rescatar un tresor de lingots d’or que hi havien deixat enterrat.

Les pel·lícules de Spike Lee solen ser un generós contenidor de tota mena d’idees (aquesta és una de les seves gràcies), i «Da 5 Bloods», amb els seus molt excessius 154 minuts, n’és un exemple palmari. Per una banda conté, expressada sobre tot a partir d’imatges documentals en blanc i negre, una reivindicació de la participació dels soldats de raça negra a la guerra del Vietnam, molt superior numèricament al percentatge de la població a la qual representaven. Però és també un drama de personatges que havien sigut amics en el passat, però que ara no acaben de reconèixer-se; tot amanit amb l’exotisme d’un documental de viatges. El film deriva finalment en una variació d’«El tresor de Sierra Madre» amb tocs d’acció bèl·lica de sèrie B. Tot plegat incongruent i difícil de pair (i això que no he dit res d’una subtrama prescindible sobre un trio de voluntaris que desenterren mines).

Dels cinc expedicionaris, només Paul (Delroy Lindo) disposa d’un personatge interessant i ben delineat —un negre votant de Trump i cofat amb la gorra de «Make America Great Again»—, i l’actor en fa una defensa molt sòlida. Els quatre protagonistes restants —Jonathan Majors, Clarke Peters, Norm Lewis i Isiah Whitlock Jr.— salven l’honor amb professionalitat més que no pas per les virtuts del guió.

Lee opta per mostrar les escenes de cinquanta anys enrere amb els mateixos actors que en l’actualitat i sense sotmetre’ls a cap rejoveniment digital, una decisió que li ha costat nombroses crítiques. Personalment, no em molesta (el context, la textura de la fotografia i el format de la pantalla anuncien clarament els «flash backs»), i a més ens evita patiments encarcarats com els que grinyolaven en alguns moments de «L’irlandès» de Scorsese.

En definitiva, un film fallit i exageradament llarg que, com la majoria de l’obra de Spike Lee, reuneix prou motius per veure’l encara que només sigui una vegada, ja que no li falten bons moments.


A «La red avispa» Olivier Assayas retorna al terreny de la seva excel·lent «Carlos» —terrorisme, espionatge, política internacional—, en aquest cas traslladada als ambients contrarevolucionaris de l'anticastrisme. Inicialment narra com el pilot cubà René González deserta a Miami, tot deixant la família enrere, per unir-se als grups d’exiliats. Aviat comença a participar en vols de rescat per salvar «balseros» i en operacions destinades a sabotejar la indústria turística de l’illa. L’argument aviat s’embolica amb altres personatges, que prenen protagonisme (i l’abandonen sense més explicacions) i, en un determinat moment, per augmentar la confusió, el film adopta les maneres d’una ficció documental. En definitiva, el guió és força irregular, complicat en excés, i amb una evident falta de direcció.

La pel·lícula compta, això sí, amb tot un «dream team» d’actors llatins —Gael García Bernal, Ana de Armas, Wagner Moura, Leonardo Sbaraglia— que aporten solvència a uns papers no gaire dibuixats. Édgar Ramírez —descobert precisament per Assayas a «Carlos»— treu profit del personatge més sòlid del guió i Penélope Cruz brilla, com ho fa sempre que li toca explotar la seva vena de «mamma» neorealista.

«La red avispa», malgrat les seves imperfeccions, es deixa veure pels al·licients que aporten situacions, actors, ambientació i determinades escenes d’acció. Un aprovat alt.

dijous, 16 de juliol del 2020

Morirem tots

És la sèrie del moment, de la qual tothom parla, potser perquè s’ocupa d’explicar d’una forma molt versemblant com es pot acabar el món, precisament en uns dies que tots tenim la sensació que el món, algun tipus de món, s’està acabant. Es diu «L’effondrement» (El col·lapse), la firmen Guillaume Desjardins, Jérémy Bernard i Bastien Ughetto, es va estrenar el novembre a Canal+ i ara es pot veure a Filmin.

Cadascun dels vuit episodis de «L’effondrement» —d’uns 15 a 25 minuts, filmats en pla seqüència (real o simulat)— narra un moment determinat d’una crisi del nostre sistema, de la qual es desconeix l’origen, però que té conseqüències catastròfiques. Cada fragment està identificat per una unitat de lloc que li dóna el títol («La benzinera», «L’aeròdrom», «La central»…) i per una referència temporal en relació al moment J en el que es va produir el col·lapse (J+2, J+5… J+170). Només l’últim capítol («L’emissió») està datat 5 dies abans de J.

Cada episodi és una seqüència parcial d’aquest apocalipsi (no espereu mini-relats autoconclusius), amb personatges diferents a cadascun d’ells. Si bé alguns personatges reapareixen de forma incidental, és important remarcar que la protagonista del setè capítol fa doblet en el vuitè, un fet que no sé si quedarà clar a tots els espectadors. Ja podeu comptar que el to general és desolador, però amb diferents matisos, que pot anar des de la tragèdia humanista fins al «thriller» d’acció. Encara que no hi falten les mostres d’egoïsme, en les quals l’home (i la dona!) esdevé un llop per l’home, també sorgeixen sortosament moments de cooperació i solidaritat.

«L’effondrement» passa ràpid i deixa sense alè. Com sol passar en aquests formats de tipus antologia, cadascú tindrà els seus moments favorits. Jo em quedo amb el to menor, però terriblement commovedor, del capítol ambientat a la residència d’ancians; però no puc deixar d’aplaudir la dificultat tècnica del trepidant episodi titulat «L’illa». I, com que m’agrada que l’origen de l’apocalipsi quedi volgudament obscur, em molesta el to una mica moralista del darrer capítol. Però no em posaré gaire punyeter amb una sèrie que toca tan de prop i que et gela la sang des de l’escena inicial, quan en un supermercat s’acaben les compresses i l’arrós. Oi que us sona?

dimecres, 15 de juliol del 2020

Filmoteca forçosa (14)

Els paraigües de Cherbourg (Jacques Demy, França 1964 (filmin))
Un dels musicals més singulars de tots els temps, visualment inoblidable (quins colors més pop!). Catherine Deneuve, també inoblidable. Malgrat les aparences, una devastadora victòria del pragmatisme sobre la idea de l’amor romàntic. (9)

Do the Right Thing (Spike Lee, USA 1989 (filmin))
Potser el cim de l’obra de Lee: el retrat dels conflictes racials latents a un barri de Nova York, il·lustrat amb vinyetes elèctriques i grans interpretacions (Danny Aiello, Ossie Davis, Ruby Dee, John Turturro). En el clímax un policia asfixia un home negre que es resisteix a ser detingut. Black Lives Matter ve de lluny. (8)

The Front (Martin Ritt, USA 1976 (filmin))
El represaliat Martin Ritt dirigeix el represaliat Zero Mostel amb guió del represaliat Walter Bernstein sobre la caça de bruixes anticomunista que va patir la indústria cinematogràfica americana durant els anys 50. Pel·lícula una mica superficial, però necessària. Woody Allen demostra que pot actuar lluny dels seus propis guions. (7)

L’una canta, l’altra no (Agnès Varda, França 1977 (filmin))
Un dels retrats per excel·lència de la «generació progre» i el moviment feminista dels 70. Varda, amb el seu habitual mestratge, transcendeix àmpliament les trampes del costumisme. (8)

Tom a la granja (Xavier Dolan, Canadà 2013 (filmin))
El xicot de Tom acaba de morir, però la seva família de grangers no sabia res de la relació i cal dissimular durant el funeral. El que Tom no sabia és que s'hauria d'enfrontar a un cunyat psicòpata. Barreja d’estudi sobre la repressió rural i el «thriller». Irregular, però molt intrigant. (7)

Onward (Dan Scanlon, USA 2020 (Disney+))
L’última estrena de Pixar l’hem hagut de veure a casa per culpa del coronavirus. El títol anodí ja sembla anunciar que ens trobem amb una obra gens excepcional. Aquest conte de maduració adolescent en un món on la màgia ha deixat pas a la tecnologia, es deixa veure bé, però queda lluny de les obres mestres de la casa. Això sí, encara no han perdut la capacitat de fer-nos caure la llagrimeta. (7)


dimarts, 14 de juliol del 2020

Fent enemics


Abdelá Taia (Salé, 1973) és un escriptor marroquí en llengua francesa. Obertament homosexual, des del 1998 viu a París, possiblement per poder dur una vida més lliure, tot i que visita sovint el seu país natal per impulsar la lluita contra l’homofòbia. «La vida lenta», la seva darrera novel·la, ha estat editada aquest mes de juny a Cabaret Voltaire en traducció de Lidia Vázquez Jiménez.

Fa poc més d’una setmana comentava aquí la novel·la «En aquest món, per un moment, som grandiosos» d’Ocean Vuong, autor que mostra alguna concomitància amb Taia, en ser tots dos immigrants i homosexuals. Aviat, però, acaben les similituds, perquè el marroquí és un autor plenament adult, que va immigrar amb estudis universitaris, i que a «La vida lenta» demostra una profunditat que va molt més enllà del relat de maduració de Vuong.

Munir, marroquí de 40 anys, professor de literatura a París i homosexual, deixa el barri popular de Belleville quan troba l’oportunitat de llogar a bon preu un apartament a la burgesa Rue de Turenne. Munir, que va fugir del Marroc per escapar de l’assetjament sexual al que el sotmetien els homes del barri, se sent desarrelat per haver adoptat la cultura francesa i tampoc es troba a gust envoltat d’una classe social que no és la seva. La seva única còmplice és la veïna de dalt, la vella Madame Marty de 80 anys, que va deixar marxar la família per continuar vivint a la capital. Però ella en certa manera també és una pària, per uns greuges que provenen de la Segona Guerra Mundial.

«La vida lenta» transcorre en el París contemporani, posterior als atemptats de novembre de 2015, una ciutat on tot musulmà no només ha de ser innocent, sinó que ho ha de semblar. En aquesta atmosfera de sospita permanent és inevitable que les tensions esclatin i que els que creien ser bons amics acabin enfrontant-se. Abdelà Taia empra un llenguatge net, que llisca ràpid, però que de cap manera converteix la novel·la en superficial. Amb un grapat de personatges ben escollits i fugint dels llocs comuns, aconsegueix un retaule ric, de múltiples capes, amb una gran capacitat de commoure’ns. Un dels llibres més bells, intel·ligents i originals que he llegit darrerament.
No he venido a Francia para fracasar en la vida. Para convertirme en otro distinto de mí.

¿Por qué ha venido, entonces?

Es una larga historia… Nunca debí marcharme de mi estudio de la Rue de Belleville paara venir aquí, a la rue de Turenne. No me encuentro bien en este nuevo territorio. Allá, allá arriba, antes, al menos podía dormir. Ahora es como si me torturaran el alma…

Bueno. Bueno. Bueno. Ya le contará todo eso al doctor de la cabeza, como dice usted. Documentación, por favor.

Les enseñé mi permiso de residencia válido por diez años. Lo examinaron escrupulosamente, primero el uno, luego el otro.

No es falso, ¿saben?

No debería haber pronunciado esa frase.

Nunca había tenido que vérmelas con la policía francesa.

Tampoco habría tenido que dejar que salieran de mi boca esas palabras.

Le cuento todo, inspector. No tengo ya nada que perder. Tengo la impresión de que es eso lo que espera de mí, la verdad y todos los detalles de la verdad. Así que se lo digo todo, esperando salvar el pellejo y evitar de este modo una detención preventiva. No he hecho nada, en serio. Solo le dije esa maldita frase: «No será por falta de cementerios en París, Madame Marty». Nada más. ¿Con eso basta para hacer de mí un criminal a los ojos de la legislación francesa?

dilluns, 13 de juliol del 2020

L'art de la fuga

"Run" (HBO), creada per Vicky Jones, té un punt de partida interessant. Ruby i Billy van fer un pacte quan eren estudiants: si un d'ells enviava el missatge "RUN" i l'altre responia de la mateixa manera, es trobarien a l'estació de Grand Central a Nova York i passarien una setmana viatjant pel país per decidir què fer amb les seves vides. Disset anys més tard Ruby és una mestressa de casa insatisfeta i Billy un "coach" mediàtic en crisi; a la veu de "RUN" tots dos inicien una fugida en tren de conseqüències imprevisibles.

Podem pensar que una bona idea inicial és mitja vida, però les idees cal desenvolupar-les, i aquí és on "Run" aviat perd força. Només són set capítols de prop de mitja hora, però els guionistes feina tenen per aconseguir que a la parella protagonista li passi alguna cosa mínimament entretinguda. La tècnica d'anar posant obstacles perquè sí, amb la intenció de farcir la trama, cansa de seguida. I ni tan sols actors que poden ser graciosos com Merritt Wever ("Nurse Jackie", "Unbelievable", "Marriage Story") o Domhnall Gleeson ("About Time", "Ex Machina") són capaços de salvar un guió inapetent. També hi surt Archie Panjabi (Kalinda a "The Good Wife") en un paper summament ingrat.

El que té més gràcia de tot és la intervenció de Phoebe Waller-Bridge ("Fleabag", "Killing Eve") en un paper de taxidermista, bastant tangencial a la trama. I un detall curiós de la sèrie és que els personatges viatgen molt en tren de llarga distància i, com que l'acció té lloc als Estats Units, resulta del tot inusual.

Per a sorpresa de ningú ja s'ha anunciat que no hi haurà segona temporada.

diumenge, 12 de juliol del 2020

Filmoteca forçosa (13)

Our Man in Havana (Carol Reed, USA 1959 (filmin))
Tercera col·laboració entre Reed i Graham Greene, no tan rodona com «El tercer home» (i quin film ho és?), però absolutament recomanable. Comèdia negra d’espies, anterior a James Bond, amb un insuperable Alec Guinness. Fidel Castro els va permetre rodar a l’Havana, encara que l’acció té lloc abans de la Revolució, el que, juntament amb els plans expressionistes en contrapicat, converteixen el film en una festa visual. (9)

Cubby (Mark Blaine i Ben Mankoff, USA 2019 (filmin))
Típica confecció «indie» que sembla creure que els personatges poc convencionals són sempre atractius i pel camí abandona tota versemblança. Ja em direu, si no, qui deixaria un fill seu en mans d’aquest noi clarament desequilibrat. (6)

Temblores (Jayro Bustamante, Guatemala 2019 (filmin))
Rara ocasió de veure un film guatemalenc que, a més, denuncia molt saludablement l’homofòbia sistèmica i el poder de l’església evangelista. Llàstima que sigui tan difícil de creure que un cap de família de l’elit ho deixi tot per anar a viure en una barraca amb el seu nòvio. Igualment increïble la teràpia de conversió conduïda per una catequista-dominàtrix. Però el pitjor de tot és que en cap moment et mostren que la parella protagonista s’estima. (5)

Endevina qui ve a sopar (Stanley Kramer, USA 1967 (filmin))
Melodrama de tesi antiracista amb factura de telefilm, que ha envellit molt malament. Malgrat les nominacions i el premi per a ella, ni Katherine Hepburn ni Spencer Tracy passen de correctes. Qui podria ser racista davant  d’un pletòric i quasi perfecte Sidney Poitier? D’això se’n diu fer trampes. (6)

Take the Money and Run (Woody Allen, USA 1969 (filmin))
El debut d’Allen en la direcció, un fals documental (quan aquest gènere no era tan freqüent) sobre un infeliç criminal de carrera desastrosa, no és de cap manera perfecte, però ja conté alguns gags memorables (com el dels pares amb les màscares de Groucho). Tècnicament matusser, però decididament prometedor. (7)

Gattaca (Andrew Niccol, USA 1997 (filmin))
Absorbent «thriller» de ciència-ficció (empeltat de misteri criminal) sobre un futur regit per l’eugenèsia. Modèlica creació d’un món a partir d’un pressupost molt ajustat. I a més amb Uma Thurman, Ethan Hawke i Jude Law en la seva plenitud: mai no tornarien a estar tan guapos. (8)


dissabte, 11 de juliol del 2020

Ghibli (17): la forja d’un enginyer

Le vent se lève!… Il faut tenter de vivre!
Paul Valery

Quan a finals del 2013 va estrenar-se «El vent s’aixeca», Hayao Miyazaki va anunciar la seva retirada del món de l’animació. Que aquesta decisió fos desmentida el 2017 amb l’inici d’un nou projecte de llargmetratge que probablement sortirà a la llum el 2023, no treu que en el seu moment el film fos considerat com una mena de testament artístic del cineasta. Confirmava aquesta impressió la seva temàtica aeronàutica, una de les grans passions de Miyazaki, que ja havia estat explorada anteriorment en altres títols, especialment a «Porco Rosso» de 1992.

«El vent s’aixeca», adaptació d’un «manga» homònim de Tatsuo Hori, narra la biografia ficcionalitzada del dissenyador d’avions Jiro Horikoshi (1903 - 1982), artífex dels Mitsubishi A5M i A6M Zero que van participar en la Segona Guerra Mundial. Afectat d’una forta miopia, mai no va poder pilotar un avió, i (si hem de fer cas al guió de Miyazaki) va dedicar tots els seus esforços a aconseguir els dissenys més bells i eficients, sempre en conflicte amb el propòsit letal de les màquines que el seu enginy creava. Gran part de la pel·lícula, especialment la seva primera hora, s’ocupa sobre tot dels esforços del jove enginyer per depurar la seva tècnica aerodinàmica i abunda en el despullament de les estructures aeronàutiques i en l’esquematisme dels plànols. Malgrat la introducció repetida dels recursos onírics (alguns manllevats a «Porco Rosso») per alleugerir una mica els discursos tècnics, no deixa de ser eixuta pel llec en la matèria.

La segona hora, amb les escenes al balneari de muntanya i la introducció de la trama amorosa, és inicialment més lleugera, almenys fins que entra en escena la tuberculosi i tot deriva cap al melodrama desaforat. La lenta agonia de la jove esposa va oscil·lant entre les exquisides el·lipsis i el grinyol morbós, però el film ja queda definitivament tocat per la impressió d’una nota en fals.

«El vent s’aixeca», fidel al credo pacifista de Miyazaki, denuncia de forma molt explícita els afanys imperialistes del Japó durant la primera meitat del segle XX, una postura que li va costar més d’una crítica per part dels seus compatriotes en ocasió de l’estrena. A través del personatge alemany de Castorp (evident homenatge a «La muntanya màgica» de Thomas Mann) també hi ha lloc per denunciar la figura de Hitler, així com l’antisemitisme de l’època, tot emparentant-se un cop més amb el «Porco Rosso» ja citat.

Malgrat l’alta consideració que es té d’aquesta pel·lícula, ja es veu que a mi no m’ha convençut gaire. N’és bona prova que, malgrat haver-la vist l’any 2015, no en recordava res d’ella. Quan una obra deixa tan poca petja, alguna cosa vol dir.  


divendres, 10 de juliol del 2020

Una colla de piròmanes

Una dona benestant (interpretada per Reese Witherspoon), que exerceix de líder tàcita de la comunitat, s'erigeix com a protectora d'una mare soltera d'escassos recursos, que acaba de mudar-se al barri, amb resultats devastadors.

Aquesta era la sinopsi de "Big Little Lies", però també podria valdre per "Little Fires Everywhere" (Focs petits pertot arreu) d'Amazon. Totes dues comparteixen, a més, una estructura en la qual un fet criminal (allà un assassinat, aquí un incendi provocat) mostrat en els primers minuts és explicat en un llarg "flash back" que constitueix el cos de la sèrie. En aquesta darrera s'introdueix el factor racial, ja que la nouvinguda (Kerry Washington) és negra (i fotògrafa).

Es basa en la novel·la del mateix títol que va escriure Celeste Ng sobre el poble de Shaker Heights (Ohio), on va créixer, una comunitat humana d'aparent liberalisme, on res no és tan perfecte com sembla. En aquest ambient de magnànim cofoisme, els pecats dels pares s'enquisten en els fills i l'únic que se'n deriva és la infelicitat generalitzada. És evident que la sèrie vol demostrar que aquesta quimera està bastida sobre el sentiment de la culpa dels blancs, que intenten exorcitzar-la amb benevolència cega.

Efectivament, el plantejament està molt bé i els actors també, amb abundància de papers adolescents que ho broden. Witherspoon està encasellada en aquests rols antipàtics, que tant ens agrada odiar, i la veritat és que els resol com una veritable especialista. Washington també es llueix a gran altura, apart que té una bellesa magnètica. On falla, en tot cas, "Little Fires Everywhere" és en una trama i una personatges que fan tot el possible, fins i tot en contra de tota lògica, per provocar el màxim de complicacions. Quan el drama es produeix de manera tan forçada, la veritat humana acostuma a saltar per la borda; per això aquesta sèrie acaba sent molt menys transcendent i perspicaç del que ella mateixa es creu. Gradualment decepcionant.

dijous, 9 de juliol del 2020

A propòsit de Woody

Al igual que le ocurría a Holden, no me da la gana meterme en todas esas gilipolleces al estilo David Copperfield, aunque, en mi caso, algunos pocos datos sobre mis padres tal vez os resulten más interesantes que leer sobre mí.
Comença bé Woody Allen la seva autobiografía —«A propósito de nada», Alianza Editorial— defugint entrar en detall sobre la seva infantesa (que sol ser la part més avorrida de totes les biografies) i de passada citant Dickens (pàgines més tard ho espatllarà, quan ens informa que mai no ha llegit Dickens). De totes maneres, cal reconèixer que els breus paràgrafs que dedica a la seva família es troben entre els més divertits de tot el llibre.
Que él y Nettie terminaran juntos es un misterio comparable a la materia oscura. Eran dos personajes tan opuestos como Hannah Arendt i Nathan Detroit, que no se ponían de acuerdo sobre nada excepto Hitler y mis calificaciones escolares. Y, sin embargo, y a pesar de toda esa carnicería verbal, siguieron casados durante setenta años, sospecho que por puro rencor. De todas formas, estoy seguro de que se quisieron a su manera, una manera que probablemente solo compartan algunas tribus de cazadores de cabezas de Borneo.
Es nota que Allen s’ho passa bé explicant la seva vida, de forma relaxada i gens exhaustiva, amb una volguda imprecisió que, si bé manté l’ordre cronològic, evita les dates concretes. Amb una humilitat que sembla sincera defuig la consideració d’intel·lectual, exhibeix les moltes llacunes de la seva cultura i es revela com un mal estudiant, més interessat a perseguir les noies i anar al cinema que a superar els exàmens.
¿Cuáles eran mis pecados? ¿Besar a Barbara Westlake en lugar de colgar mi abrigo? ¿Colarle una moneda falsa a mi abuelo? Yo digo, superadlo, por Dios, que hay cosas mucho peores. Los nazis nos están metiendo dentro de hornos. Primero ocupaos de eso. Pero, como decía, no creía en Dios. ¿Y por qué mandaban a las mujeres a que se sentaran en la parte alta de la sinagoga? Eran más bonitas y más listas que los hombres, esos fanáticos hirsutos que se envolvían en chales de oración en el nivel principal, subiendo y bajando la cabeza como muñecos y besando una cinta para orar a un poder imaginario que, si realmente existía, a pesar de todos sus ruegos y halagos, los recompensaba con diabetes y reflujo gástrico.
El cineasta es mostra en general agraït a la vida, ja que des de ben jove va poder mantenir-se treballant en el que més li agradava, i al llarg de la seva fructífera biografia ha pogut voltar món i conèixer tota mena de personalitats. Woody no té pràcticament males paraules per a ningú, i no estalvia elogis per a la gent que admira. Fins i tot sembla excusar aquells que li han fet un mal paper, especialment els que li han girat l’esquena per pujar-se acríticament al carro del «me too».

És inevitable que escrigui sobre les acusacions de pederàstia mai substanciades que li va fer una despitada Mia Farrow, quan va descobrir que Woody havia iniciat una relació amb la seva filla adoptiva. Pel meu gust l’home s’hi esplaia massa al llarg de prop de quaranta pàgines, però com que es tracta del revés més fort de tota la seva vida, se li excusa la prolixitat.

«A propósito de nada» (o «A propòsit de no res», que avui mateix surt la versió catalana, també a Alianza) és de lectura obligada per a tothom que senti el mínim interès per les pel·lícules de Woody Allen, ja que ofereix informació de primera mà sobre el seu mig centenar de pel·lícules i ho combina amb múltiples mostres d’un humor irresistible d’ample espectre. Un festival.
En realidad no necesitaba ningún arma y solo utilizó la pistola en dos ocasiones; una vez cuando estaba solo en el metro a las tres de la mañana y se le acercaron cuatro jóvenes la sacó y disparó un tiro a la oscuridad del túnel. Los tipos se dieron la vuelta y salieron corriendo. Tampoco es que lo hubieran atacado, pero él presintió que iban a hacerlo, aunque, por lo que sabía, también podía haber sido un cuarteto vocal, en cuyo caso hizo bien en ahuyentarlos.

dimecres, 8 de juliol del 2020

Sitcom (5): política municipal

«Parks and Recreation» (2009 - 2015) és una altra d’aquelles sèries que m’han quedat a mitges per culpa de les vel·leïtats de la plataforma Amazon. Filla dels experimentats cervells de Greg Daniels (The Office, The Simpsons, Saturday Night Live) i Michael Schur (The Office, The Good Place, Brooklyn Nine-Nine), es tracta d’una típica «sitcom» d’àmbit laboral centrada en el departament de parcs i jardins de la imaginària vila de Pawnee (Indiana). Els episodis tenen una certa continuïtat, ja que cada temporada compta amb un projecte a acomplir, sigui la conversió d’una rasa en un nou parc o la culminació de la carrera política de la protagonista. Una mica a la manera de «The Office», «Parks and Recreation» simula el to d’un documental, amb puntuals declaracions de cara a càmera, tot i que és un recurs que mai s’acaba d’emprar a fons.

La protagonista de la sèrie és Amy Poehler, una veterana de «Saturday Night Live», que encarna perfectament a l’optimista i ambiciosa Leslie Knope, tan plena d’iniciatives com mancada de capacitat per dur-les a terme. Al seu voltant, un nombrós grup de personatges, la majoria d’ells d’una imbatible comicitat. El corpulent Nick Offerman és un cap del departament que, com a bon republicà, és poc intervencionista en matèria governamental i forma una parella perfecta amb la seva secretària, la genialment inexpressiva Aubrey Plaza, que no podria ser més eixuta i mancada d’empatia. El menut Aziz Ansari, que posteriorment triomfaria amb la genial «Master of None», és un penques sarcàstic, més motivat a fer negocis extralaborals amb el seu col·lega Jean Ralphio que en complir els horaris d’oficina. «Parks and Recreation» té el mèrit afegit d’haver introduït l’adorable Chris Pratt a les nostres vides. Es tracta d’un Pratt encara amb sacsons i que no es pot dir que sigui una llumenera, però l’actor té tant d’encant, que va aparèixer per fer un paper episòdic i s’hi va quedar les set temporades.

Permeteu-me que exposi una teoria: els actors massa atractius trobo que no acaben de funcionar a les comèdies (i per extensió a les «sitcom»). És el que em passa amb la guapa Rashida Jones, que aquí fa de millor amiga i confident de la protagonista, i que a mi no em desvetlla gaire interès. Pitjor encara em passa amb Rob Lowe i Adam Scott, introduïts al final de la segona temporada per oferir subtrames romàntiques que, francament, no em feien cap falta. Malgrat la nosa que em sol fer aquest duet, no és suficient per espatllar-me els múltiples plaers còmics que em regala la sèrie. «Parks and Recreation» potser no s’excedeix en originalitat, però ho supleix amb una eficàcia de primera categoria.

dimarts, 7 de juliol del 2020

Filmoteca forçosa (12)

Ara que ja han obert alguns cinemes, m’imagino que hauria de clausurar aquesta secció de la «Filmoteca forçosa», tot i que de moment no he sortit de casa per anar a veure cap estrena. Més aviat el contrari, ja que m’he dedicat a recuperar clàssics incombustibles, d’aquells que per un motiu o un altre no havia vist, només per dur la contrària a la resta de la Humanitat. I començaré per l’arquetípic film estival de platja, «Jaws», que aquí ens van fer un «spoiler» titulant-lo «Tauró». Ha plogut molt des de 1975 i els efectes especials han progressat adequadament, de manera que la bèstia assassina que llavors terroritzava els banyistes ara es pot contemplar com un munt de cautxú força penós.

Queda, apart del tema infal·lible de John Williams, una segona hora de pel·lícula que és una meravella d’economia narrativa: tres homes en una barca i tota l’aigua del mar al seu voltant. Va ser una immillorable carta de presentació pel jove Steven Spielberg i mereix menció especial Robert Shaw, en un paper que hagués pogut caure fàcilment en la caricatura. I, com que els clàssics es caracteritzen per oferir-nos noves possibilitats d’interpretació a cada revisió, ¿què m’en dieu del personatge de l’alcalde que minimitza els riscos del tauró per tal de no espatllar la temporada turística? Substituïu l’esqual per un virus descontrolat i ja podreu considerar «Jaws» com una profecia d’aquest estiu que corre.

Durant unes quantes temporades el nom de Robert Zemeckis va ser sinònim de diversió garantida —penseu en «Qui va enganyar Roger Rabbit?», en «Darrere del cor verd», en «Retorn al futur» i les seves dues seqüeles—. D’aquesta darrera no estic segur si vaig arribar a veure-la, però tenia clar que no coneixia ni la segona ni la tercera part de la trilogia. Em sembla que tothom coincideix que la primera part és la millor, potser perquè l’element dels viatges en el temps —un gènere molt propens a les inconseqüències de guió— apareix minimitzat i tot el motor de la trama se centra en la viabilitat de l’existència futura del protagonista, una motivació molt poderosa.

Una escena que em va sobtar va ser la del ball, en la qual Marty McFly interpreta «Johnny B. Goode», mentre veiem com el cantant de la banda, de nom Marvin Berry, truca el seu cosí Chuck i li fa escoltar aquell ritme innovador. En veure-ho, el primer que vaig pensar va ser que aquella flagrant apropiació de la cultura negra —Marty com a inspirador de Chuck Berry—avui dia no seria permissible mostrar-la. Tot i que, ben pensat, si Marty coneixia «Johnny B. Goode» era perquè havia sentit la cançó de Berry en el futur. O sigui que el peix es mossegava la cua i la paradoxa temporal estava servida.

«Back to the Future II» abunda en viatges temporals endavant i endarrere, que acaben marejant una mica. De totes maneres és francament entretinguda i conté aquell monopatí volador que va fer somiar a tota una generació. «Back to the Future III» no és que estigui malament, però no sé per quin motiu la temàtica del «far west» queda una mica fora de lloc. Hi surt la Mary Steenburgen, una actriu que sempre m’ha agradat. Però jo ara volia tornar al segon film, on Biff Tannen (interpretat per Thomas F. Wilson), que actua com a antagonista a tota la saga, s’ha enriquit tramposament, apostant a partits de futbol dels quals ja coneix el resultat. Aquest personatge fatxenda i xaró, que viu a l’àtic del gratacels que du el seu nom, voltat de dones mamelludes i decoració estrepitosa, no us recorda algú? Sí, era l’any 1989, però l’agent taronja ja estava en ple funcionament.