The Afterparty 2

 

Poc m’esperava que l’entretinguda The Afterparty (Apple TV+) tindria una segona temporada (i sembla ser que n’hi haurà una tercera). La fórmula és idèntica: un assassinat comès en una festa i resolt en clau de comèdia. Si al primer lliurament el crim succeïa en una reunió d’antics alumnes d’institut, ara té lloc durant unes noces on la víctima és el nuvi. Novament cada capítol es centra en el punt de vista d’un sospitós i està explicat en un registre formal diferent: thriller eròtic, comèdia romàntica a l’estil Jane Austen, estètica calcada de Wes Anderson, drama psicològic…

Repeteixen de la temporada passada Tiffany Haddish, que és l’ex-policia que investiga el cas, a més de Sam Richardson i Zoë Chao. Diria que alguns dels actors que els acompanyen són una mica més solvents que en el crim anterior. Paul Walter Hauser va brillar a Richard Jewell de Clint Eastwood i a l’excel·lent sèrie Black Bird. També hi trobarem l’Elizabeth Perkins (Weeds), en Zach Woods (Silicon Valley) i en Ken Jeong (Community), tots ells consumats comediants. Malgrat tot els deu capítols (dos més que la temporada anterior) es fan excessivament llargs, ja que s’ocupen essencialment d’anar repartint falses pistes, a l’espera que arribi la solució en l’episodi final.

The Afterparty és distreta però irregular, molt adequada això sí pel club de fans d’Agatha Christie amb sentit de l’humor. 

Elemental

 

Durant uns quants anys l’estudi Pixar ens va enlluernar, no només amb uns dissenys per ordinador de primer nivell, sinó també (o molt especialment) amb uns guions innovadors, capaços d’inventar universos sorprenents que suscitaven al mateix temps una inesperada emotivitat. Malauradament ja fa massa temporades que la inspiració sembla haver-se’ls estroncat i al màxim que poden arribar en alguns casos és a fer pel·lícules simpàtiques, però gens memorables. La seva darrera producció Elemental suposa però un disbarat conceptual que costa d’entendre com ha pogut passar per alt a totes les parts implicades, començant pels quatre guionistes que firmen la història.

El film té lloc a Element City, una metròpolis on —tot inspirant-se en la clàssica teoria dels quatre elements— hi conviuen éssers d’aigua, de terra (amb plantes), de foc i d’aire (núvols, en realitat). Bé, per no faltar a la veritat, les primeres criatures de foc que hi ha a la ciutat desembarquen a l’inici del film i tot —des del vestuari i els costums, fins la musica que els acompanya— suggereix que han emigrat des d’algun lloc similar al Pakistan o l’Índia. La flamígera família protagonista ha d’enfrontar-se a la xenofòbia dels seus conciutadans i no els queda altre remei que anar a viure a un barri apartat que funciona com una mena de ghetto.

Queda clar que els liberal-progressistes de Disney/Pixar pretenen donar amb aquesta pel·lícula un missatge antiracista i conciliador en defensa de la germanor universal, però no semblen haver calibrat l’abast precís de la seva metàfora. Perquè aquí no es tracta (o no només) d’una qüestió de prejudicis, sinó també de supervivència, ja que les criatures de foc representen un perill real, de lesions en primera instància i de combustió en els casos més greus. No és raonable que la resta d’habitants de la ciutat vulguin prendre distàncies davant la nova classe de migrants?

Una subtrama que té a veure amb una fuita d’unes tuberies (trama que l’espectador atent descobrirà que no té cap solta) farà conèixer l’Ember (foc) i en Wade (aigua), parella improbable que s’acabarà enamorant per necessitats del forassenyat guió. A partir d’aquí presenciarem un accidentat festeig en el qual aquests èmuls de Romeu i Julieta hauran d’evitar tota mena de contacte físic, no fos cas que tots dos sucumbissin evaporats. Però, després de passar 90 minuts patint perquè l’Ember i en Wade no provoquin cap sinistre, al final resultarà que es poden abraçar i no passa res. Serà cosa de l’amor que tot ho venç… etcètera. 

Malament quan una pel·lícula com Elemental et fa estar més pendent de les inconseqüències del guió que del que els passa als personatges. En un cas així, dir que els efectes de l’aigua i del foc estan molt ben aconseguits sona a premi de consolació. 

«La mala costumbre», Alana S. Portero

La mala costumbre, Alana S. Portero
Seix Barral, maig de 2023

Anys 80 a San Blas, un barri de protecció oficial als afores de Madrid. Malgrat els estralls de la delinqüència i la droga, un nen creix protegit per uns pares que l’estimen sense fer grans demostracions i que li respecten l’afició a la lectura. Aviat el nen percep que alguna cosa no rutlla i que existeix una dissociació entre el seu cos i els seus sentiments. Arribat a l’adolescència sense cap més referent que una veïna ex-prostituta de físic endurit, el noi assumirà una homosexualitat vergonyosa com a mal menor. De mica en mica, i sense ser capaç de donar nom al seu neguit, coneixerà velles prostitutes transsexuals de qui extraurà duradores lliçons de vida. Però un esclat de violència transfòbica interromprà el curs de la seva evolució i el farà retornar a una existència grisa dins de l’armari. 

Pero eso no era algo contra lo que se pudiese luchar, solo se podía esconder hasta que un día todo estallase. Mi vida y mi educación sentimental maduraban a través de una intimidad tristísima en la que seguía haciendo cosas a escondidas. Crecía teniendo que parecer algo que no era, que cada vez se me daba mejor, que cada día dolía más, y con la seguridad de que mi mundo, el que se alejaba de mí de forma inexorable, era el de las mujeres. Conforme me acercaba a la pubertad y me resistía a afrontar la realidad, los contornos de mi padecimiento se amalgamaban en un cuarteto macabro de despersonalización, negación, huida y mentira, que se sostenían en el tiempo como una nota grave que me estaba volviendo loca, un acúfeno capaz de articularme palabras de desprecio dentro de los oídos.

Alana S. Portero descriu a La mala costumbre el treballós itinerari que, des d’un ambient poc propici, l’ha dut a convertir-se en la dona adulta que ara és. Escrita amb claredat mental i amb empatia, l’autora relega a l’el·lipsi els moments mes durs i busca en cada persona (especialment en les dones que l’han acompanyat) els seus aspectes més positius. A més, deixant de banda alguna imatgeria de ficció fantàstica que a mi em fa nosa, Portero demostra una notable maduresa literària que va molt més enllà de la prosa purament testimonial. 

Era muy amargo comprobar que, al menos allí, no se podían tener las dos cosas y que ser diferente era algo que necesitaba de cierto aislamiento para levantar cabeza, que había que buscar las alianzas en otra parte. Si con cinco años me preguntaba por qué las mujeres no parecíamos formar parte de los «compañeros», como mujer trans, como maricón en la práctica, lo había asumido casi con naturalidad. Había desarrollado mi conciencia obrera sabiendo que ellos y ellas, mis iguales de clase, mis compañeros, me dejarían caer las veces que hiciese falta antes que adaptar una parte de la lucha común para hacerme un hueco. 

En un moment que hi ha qui tracta la transsexualitat com un mer caprici o una moda, l’emotiu text d’Alana S. Portero és més benvingut que mai; que ho faci amb una escriptura de qualitat i amb perspectiva de classe obrera són plusos que no sobren mai. 

Ozon x 3

Una petita retrospectiva Ozon —un cineasta que també escriu les seves obres i que gairebé sempre m’interessa— amb tres pel·lícules ben diferents que encara no havia vist. La més antiga, Swimming Pool, és de 2003 i conté personatges femenins forts i una càrrega subversiva que són característiques del director.

Sarah Morton (Charlotte Rampling) és una escriptora de novel·les negres a qui la inspiració està fallant. El seu editor (i potser antic amant) li cedeix la casa que té en un poble al sud de França perquè intenti escriure. L’aparició de la filla de l’editor, una jove descarada i a qui no agrada dormir sola, trastornarà la pau que buscava la novel·lista. La tensió entre les dues dones —que en un primer moment es podria interpretar com un enfrontament entre la puritana i la promíscua— deriva en un ambient de suspens morbós que recorda Hitchcock. Com quasi sempre que entra en joc un escriptor, les fronteres entre realitat i ficció acabaran sent esborrades.

Swimming Pool és una obra suggestiva i inquietant, molt ben servida per la carnalitat de Ludivine Sagnier i sobretot pel misteri de la mirada velada de Charlotte Rampling.

Completament diferent és Potiche (aquí titulada Les dones al poder) de 2010, adaptació d’una obra teatral dels especialistes en comèdies comercials Barillet i Gredy. Ambientada a finals dels anys setanta, presenta a una dona rica, que s’ha dedicat tota la vida a la casa i la família, i que es veu obligada a posar-se al capdavant de l’empresa del seu marit, quan aquest és segrestat. El nou càrrec la posarà en contacte amb l’alcalde comunista del poble, una vella aventura de joventut.

La comèdia té un missatge certament feminista i no es fa cap il·lusió romàntica en relació als homes, però el text no deixa de ser un divertiment força insubstancial. Ozon, com ja havia fet a Huit femmes (2001), trepitja l’accelerador amb una ambientació d’època que és una delícia i eleva el to de tot plegat amb tres pesos pesants de la interpretació com Catherine Deneuve, Fabrice Luchini i Gérard Depardieu. 

Recentment Ozon s’ha ocupat de qüestions del que es podria anomenar «candent actualitat», com la pederàstia dins de l’església catòlica a Gràcies a Déu (2018) o l’eutanàsia a Tout c’est bien passé/Tot ha anat bé (2021). Aquesta última, basada en un llibre autobiogràfic d’Emanuèle Bernheim, ens presenta el cas d’André (André Dussolier), un home de 85 anys que pateix una embòlia i expressa la voluntat de morir a les seves afligides filles (Sophie Marceau i Géraldine Pailhas). Com que la mort assistida no és legal a França, la solució passa per acudir a un segon país (en aquest cas Suïssa) i, per tant, no és a l’abast de tothom (però sí a la família del film).

Es tracta, per descomptat, d’una obra dura de veure, que ens estalvia sentimentalismes i ofereix poques ocasions per identificar-se: el pare impossibilitat no resulta una figura simpàtica. Però s’exposa tot amb fredor analítica i —en basar-se en fets reals— és plena de detalls que l’allunyen del producte genèric sobre el tema. 

Jury Duty (Amazon)

Jury Duty pertany a aquest creixent gènere de programes de televisió que juguen a la fina línia que separa la ficció de la realitat. El protagonitza un tal Ronald Gladden, un xicot a qui han convençut per participar en un documental que mostrarà en primera persona el funcionament d’un jurat popular. El que Ronald ignora és que tant els altres membres del jurat com la resta dels que intervenen en el judici són actors i que la causa en litigi —un cas risible d’un estoc de roba malmès pels excrements d’un empleat suposadament drogat— és igualment un invent.

Els guionistes introdueixen a la trama tota mena de girs absurds que pretenen fer riure, però que comprometen la credibilitat dels procediments. Afortunadament pels creadors de la sèrie en Ronald és un noi bonàs i conciliador que es pren tots els contratemps amb esportivitat sense sospitar la trampa que li han parat. Perquè Jury Duty funcioni com una seda es requereix un gran esforç logístic (que es revelarà a l’últim capítol) així com un grapat d’actors no gaire coneguts. L’única excepció és James Marsden que fa d’ell mateix, com a membre del jurat substitut, i que es comporta amb la trempada arrogància que se suposa que han d’exhibir les estrelles de Hollywood. 

Jury Duty no m’ha fet riure tant com a alguns membres del jurat dels Emmy, i tampoc estic segur que digui res particularment revelador sobre la natura humana. El repte organitzatiu que ha implicat tirar endavant el programa no crec que quedi justificat pels resultats. 

«Obra maestra», Juan Tallón

 

Obra maestra, Juan Tallón
Anagrama, febrer de 2022

El Centro Reina Sofia —inicialment dedicat a exposicions temporals i per això encara no denominat museu— fou inaugurat el mes de maig de 1986 amb una mostra denominada Referencias e identidades, on s’exhibia obra creada expressament per alguns dels artistes plàstics contemporanis més reconeguts. Noms com els de Cy Twombly, Antonio Saura, Georg Baselitz, Antoni Tàpies, Eduardo Chillida o Richard Serra omplien les sales de la planta baixa de l’edifici de Sabattini que la reina Sofia havia  vingut a inaugurar. Un cop acabada l’exposició, la monumental obra de Serra —quatre enormes peces d’acer que duien el titol Equal - Parallel: Guernica - Bengasi— va passar a un magatzem, del qual va sortir breument el 1990 per a la inauguració del museu. Després fou dipositada a unes naus d’una empresa dedicada al magatzematge d’obres d’art a Arganda del Rey i allà fou oblidada.

Passen quinze anys i, quan el museu pretén recuperar la peça, resulta que l’empresa que la custodiava fa temps que va tancar per fallida i en els terrenys que ocupava ara s’alça una delegació d’hisenda. Què ha passat amb l’escultura de Serra? Com es possible que es volatilitzin trenta-vuit tones d’acer sense deixar cap rastre? La notícia salta als diaris el gener de 2006 per a vergonya dels responsables del museu, però l’escàndol dura poc, com sol passar amb successos de caire cultural i, si ho preguntéssim ara, segurament gairebé ningú sabria dir com es va resoldre. 

Juan Tallón rescata a Obra maestra aquest incident i, a partir d’un combinat de realitat i ficció, l’expandeix en el temps i ens ofereix tant els antecedents com les prolongades seqüeles. I ho articula a partir del relat de més de setanta testimonis [com m’agraden les narratives corals!] de persones relacionades amb el cas, tant de conegudes com de gent del carrer (possiblement fictícia). Aquí hi surten autoritats —la directora del centre, un funcionari del ministeri de cultura, un regidor, un diputat…—, gent del món de l’art, però també un jubilat, una guàrdia de seguretat o un taxista. No hi manquen estrelles invitades —Philip Glass, Oriol Bohigas, César Aira, Jean Nouvel…—, només la reina s’hi troba a faltar.

I l’únic que té dret a repetir testimoni és per descomptat Richard Serra, qui, malgrat que és considerat l’escultor viu més important, du a l’esquena un bon historial de falta d’entesa amb el seu públic. No és només el mutis misteriós del Reina Sofía, sinó altres incomprensions, com el desmantellament de la peça Tilted Arc a Nova York, l’abandó sota la pluja d’una escultura al Museo de Bellas Artes de Bilbao o les amenaces al mur de la plaça de la Palmera a Sant Martí de Provençals. Amb l’agreujant que, com les seves peces estan pensades per a un espai concret, el rebuig les condemna a la destrucció.

Obra maestra desplega els seus tentacles pel món de l’art i més enllà, i entre laberints burocràtics, fatxenderia política, vel·leïtats del mercat i misèries de l’ego ens fa una passejada molt distreta i instructiva sobre la creació i els seus límits. 

Les víctimes es rebel·len

 

Després de dues pel·lícules protagonitzades per infants, l’any 2000 Jafar Panahi va dirigir El cercle (a Filmin), sobre la situació de les dones iranianes; com podia haver esperat aquest fou l’inici dels seus problemes amb el règim del país. Estructurat com un seguit d’històries encadenades, a la manera de La ronda de Schnitzler, el film segueix les passes de quatre dones víctimes de diferents tipus de discriminació a causa del paper subsidiari i de tàcita minoria d’edat que pateixen les dones a l’Iran. Rodada en estil neorealista, amb actors majoritàriament aficionats, però amb un ferri control formal que distingeix estilísticament el fragment de cadascuna de les protagonistes, El cercle és cinema de denúncia de la màxima categoria.

Ja la primera escena —un part en el que el naixement d’una nena és considerat pels familiars com una desgràcia— anuncia les moltes formes en les quals ser membre del gènere femení prefigura discriminacions. Prostitutes, joves indocumentades que volen tornar a casa, embarassades que intenten avortar o expresidiàries de molt dubtosa culpa omplen la cinta de siluetes esmunyedisses que només poden comptar amb l’ajut de la sororitat. Lamentablement un cineasta tan dotat i perspicaç com és Panahi ha passat des de l’any 2010 més dies empresonat o en confinament domiciliari que en llibertat, el que no l’ha impedit continuar creant una obra tan imaginativa com estimable.

El film She Said/Al descobert de Maria Schrader (a Movistar+) fa la crònica d’uns fets recents i transcendentals, d’aquells que el cinema havia d’explicar tard o d’hora, com són els abusos sexuals del productor Harvey Weinstein que actuaren com a disparador del moviment #metoo. Seguint la canònica tradició americana, la pel·lícula es basa en les molt àrdues perquisicions de dues periodistes del New York Times fins el moment que van poder aixecar la llebre sobre les repulsives activitats del bavós productor.

Llàstima que l’obra no sempre està a l’altura de les encomiables intencions. Té com a punts negatius una primera mitja hora erràtica que no saps on et vol conduir, un desenvolupament prolix (que es podria haver simplificat) i la insistència en la dificultat de les dones treballadores per cuidar dels seus fills (tema important, però que potser aquí no tocava). Tampoc no li fa cap favor la presència de la molt justeta Zoe Kazan com una de les protagonistes. Queda compensat perquè l’altra periodista la fa la Carey Mulligan i justifica tota l’adoració que li tinc. Al seu costat, unes molt sòlides Patricia Clarkson i Jennifer Ehle, a mes d’Ashley Judd, que ha tingut el coratge de fer d’ella mateixa. Cal remarcar també com s’evita la representació gràfica dels abusos, tot suggerint-los amb elegants el·lipsis. En resum, una pel·lícula d’interès tot i no ser rodona.

Patriarca del cinema independent americà, John Casavettes va firmar amb Gloria (1980) el seu major èxit comercial, sense renunciar però al seu realisme aspre. La Gloria del títol és una dona de mitjana edat, antiga amistançada d’un gàngster, la qual per atzars del guió s’ha d’enfrontar amb la meitat de la màfia de Nova York per defensar un vailet que ha perdut tota la família en una «vendetta». La pel·lícula resulta un xic improbable, amb uns malfactors ubics, però massa tous, i una heroïna a qui costa creure tan «empoderada». El paper del nen, per altra banda, l’obliga a dir frases d’una repel·lència que avui dia serien inacceptables. Però les imatges quasi documentals de la Nova York de l’època i la composició de Gena Rowlands la protagonista val tots els centaus d’aquest món. 

Full Circle (HBO)

Després de la poc lluïda Mosaic, el director Steven Soderbergh torna a la televisió amb Full Circle (Cercle tancat) segons un guió d’Ed Solomon que adapta el film d’Akira Kurosawa El cel i l’infern, adaptació al seu torn d’una novel·la d’Ed McBain. Amb tantes translacions difícilment quedarà gaire cosa del material original, probablement només la idea del segrest de la persona equivocada. La veritat és que el guió és una cosa molt enrevessada que té en el seu centre un ritual de vudú o de santeria que s’ha de celebrar a Washington Square a les 11:11 de la nit. Aquest insòlit punt de partida s’anirà embolicant més i més, tot implicant una dotzena bona de personatges de les més diverses procedències, des de les adinerades famílies de Manhattan fins a càndids delinqüents juvenils que treballen enganyats.

Potser és un símptoma de la falta d’idees noves que els guions actuals tendeixin a un excés de complicacions que faci difícil seguir-los. En el capítol dels dèficits hi ha també una colla de mafiosos massa tous i un desenllaç un xic decebedor (però era possible un final satisfactori després de posar tantes peces en joc?) Sigui com sigui, Full Circle capta la nostra atenció en tot moment, no sé si per la bona mà de Soderbergh o per un grapat d’actors força competent. Tenim el Timothy Olyphant de Deadwood i Justified, la Zazie Beetz d’Atlanta, CCH Pounder d’ER o The Shield i Dennis Quaid, que no requereix presentacions. L’únic punt negre del repartiment es la Claire Danes, una actriu que se’m fa difícil suportar. Amb tot la sèrie presenta prou punts originals com per merèixer l’ullada. 

«La mort misteriosa de Dolors Bernabeu», Josep Sala i Cullell

La mort misteriosa de Dolors Bernabeu, Josep Sala i Cullell
Pòrtic, gener del 2023

El gironí Josep Sala i Cullell, professor d’institut a Noruega, després d’aquell assaig que va fer un cert rebombori sobre la Generació Tap, gira els ulls cap al nostre passat criminal a La mort misteriosa de Dolors Bernabeu sobre un cas que va ocupar la imaginació dels barcelonins durant uns quants mesos dels anys 1925 i 1926. Dolors era una atractiva jove de setze anys que es movia en els ambients de la prostitució i la petita delinqüència pels barris de la part baixa de la Rambla. La nit del divendres 21 d’agost de 1925 va caure des de les altures d’un edifici del passatge d’Escudellers i va morir poc després. Malgrat l’aparició d’una nota de suïcidi en el seu dormitori, res no semblava motivar aquesta fatal decisió. Una ferida a l’esquena que es va trobar en fer l’autòpsia fou el detall concloent que va fer sospitar d’ulteriors motivacions.

A partir d’aquell moment tota la premsa barcelonina (i alguna de forastera) va començar a fer volar conjectures, cada vegada més agosarades, i les pàgines que s’ocupaven de la mort de la noia esdevingueren les més buscades pels lectors. Sala i Cullell ha fet una feina conscienciosa i molt ben estructurada «pentinant» els diaris de l’època per oferir una exposició del cas d’una gran claredat informativa i un interès que no defalleix en cap moment. S’ha pres a més la molèstia de traduir al català els textos originals en castellà o en francès per aconseguir així una major coherència en el llenguatge. Malauradament no s’ha pogut basar en els arxius judicials,  atesa la tradició espanyola de destruir els testimonis del passat, no fos cas que es revelessin els pecats d’algun avantpassat.

La mort misteriosa de Dolors Bernabeu constituirà una agradable sorpresa pels consumidors habituals de true crimes televisius a la manera de Netflix. El lector no trobarà aquí ni redundàncies emfàtiques ni digressions en via morta, sinó un desenvolupament molt ben travat fins arribar a una solució del cas prou plausible. I pel camí s’assabentarà del clima social i polític a la Barcelona del pistolerisme, de les reivindicacions obreres i de la dictadura de Primo de Rivera. Molt millor sempre una crònica ben escrita que una novel·la històrica rutinària, on vas a parar.

Humorades

Cap gènere com la comèdia per poder incloure-hi de tot, des de la denúncia més furibunda fins a la més beneita inanitat: l’humor funciona com la vaselina, que tot ho fa passar més fàcil. Posem per exemple el conflicte de l’Orient Mitjà, que no és precisament per riure, i partint d’una idea absurda es poden aconseguir noranta minuts d’amable diversió. És el que fa Un cap de setmana a Gaza —producció anglo-palestina dirigida per Basil Khalil que es pot veure a Movistar+—, que imagina (la idea és anterior al Covid-19) un virus letal que infecta Israel, però que no penetra a la franja de Gaza gràcies al seu estat d’aïllament tan similar a un confinament. Una parella formada per un britànic i una israeliana intenta escapar via Palestina i queda atrapada posant en perill la seva supervivència i la dels àrabs que els han acollit.

Un cap de setmana a Gaza és senzilla i d’un humor bastant primari, basat en la picaresca i el costumisme. No costaria gaire imaginar-se una versió italiana, si no fos perquè aquí també es parla de Hamas, de bombes i de túnels clandestins per creuar la frontera. Qui no busqui grans pretensions i es conformi amb unes interpretacions sovint justetes, pot passar-hi una bona estona. 

La barreja d’humor i terror no té res de nou, però els que no ens agrada passar por al cinema sempre donem la benvinguda a la seva combinació. La irlandesa Extra Ordinary de Mike Ahem i Enda Loughman (a Filmin) fa meravelles amb un pressupost petit i grans dosis d’inventiva. A la trama hi intervé una professora d’autoescola que té poder per comunicar-se amb els difunts i un músic disposat a pactar amb el diable per recuperar la fama perduda. Pel·lícula simpàtica, tan rural com Irlanda, amb una mica de gore i bons gags, és ideal per a tothom a qui li faci gràcia l’humor britànic.

La romanesa Un clau desgraciat o porno boig de Radu Jude (Filmin) és sens dubte la més inclassificable del tercet. En el seu pròleg veiem una escena de sexe explícit entre un home i una dona gravada per un mòbil. A continuació la primera part ens mostra una dona que passeja per Bucarest fent diversos encàrrecs. A la segona part un àgil muntatge presenta les sardòniques definicions d’una sèrie de mots que podrien funcionar com un retrat robot de la Romania actual. Per fi a la tercera part una reunió de pares d’alumnes decideix el futur d’una professora de qui s’ha propagat per les xarxes un vídeo comprometedor (precisament el que hem vist en el pròleg).

Aquest tram final, amb l’aire d’un sainet esbojarrat, és la part més directament còmica del film. Els pares assistents —el nou ric, l’antisemita, el purità, el nostàlgic del comunisme, el militar, l’immigrant— semblen voler representar una mostra de la societat romanesa present i, encara que pequin de tòpics, no deixen en gaire bon lloc el país. La llarga escena culmina amb tres finals alternatius l’últim dels quals és tan brètol com inoblidable. Dit amb altres paraules, el film no us deixarà indiferents. 

«Un amor fora ciutat», Manuel de Pedrolo

Un amor fora ciutat, Manuel de Pedrolo
Deriva Editorial, 1996

Manuel de Pedrolo, el nostre polígraf màxim, es diria que va voler tocar tots els gèneres literaris i totes les grans qüestions de l’època. L’any 1959 devia pensar que, com a tema candent, havia arribat el moment de parlar de l’homosexualitat masculina; la seva resposta fou la novel·la Un amor fora ciutat (bon títol!), tot i que per problemes de censura no la va poder publicar fins l’any 70. En un gest que crec únic en la seva obra, el text ve precedit per una nota en la qual s’agraeix l’assessorament d’un psicoanalista i un homosexual a l’hora d’escriure el llibre. Aquest advertiment ja deixa entreveure que l’autor anava una mica peix en la matèria, sospita que la lectura confirmarà.

La novel·la s’inicia sense més preàmbuls quan la Maria Rosa acaba de descobrir fastiguejada que el seu marit Lluís és homosexual. Ella amenaça amb deixar-lo i ell intenta que no ho faci, tot detallant la seva peripècia vital com a justificació de la situació present. Els seus arguments o excuses formaran el cos de la novel·la i desembocaran en una pregunta final: abandonarà la Maria Rosa el seu espòs mentider o li donarà una segona oportunitat? Però Pedrolo, sempre experimentador, en realitat ens està explicant dues històries pel preu d’una. Com aviat descobrirem, tot i que els personatges es diuen igual (Maria Rosa, Lluís, Miquel…), es van alternant dos relats amb protagonistes diferents, com si així l’autor volgués abastar diverses casuístiques sobre el fet homosexual i el seu origen. Tindrem doncs un Lluís que ha crescut amb una mare possessiva i un pare absent, i un segon Lluís que té una mare maligna i un pare bonàs i tou (suposo que tots ells fruit de la inspiració del psicoanalista assessor). La veritat és que, independentment de les intencions del novel·lista, la lectura d’Un amor fora ciutat esdevé un embolic, perquè és fàcil perdre el fil i no saber quin dels dos lluïsos està parlant; si és el que és orfe de pare o el que ho és de mare, si és l’estudiant de dret que va conèixer en Raül a l’estació de Manresa o el que treballa a un despatx i rep la mala influència del seu col·lega Pere.

Invariablement, sigui l’un o l’altre, cap d’aquestes relacions tindrà gaire futur; a la novel·la tots els vincles homosexuals es veuran abocats tard o d’hora al fracàs. No és que Pedrolo hi dediqui gaires línies als moments d’intimitat entre homes, no sé si per desconeixement o per aversió. El que sembla interessar-li realment són els esforços, sovint frustrats, que fan els protagonistes per consumar una relació plena amb una dona. Abunden les escaramusses de llit i els instants d’impotència que finalment culminen amb sengles matrimonis que, si no guareixen els homes del seu vici, almenys ho dissimulen prou bé.

Tot té el regust ranci d’una època en que la gent vivia a dispesa, bevia licors dolços i estava abonat a sopar a una fonda. Les dones es dividien entre les destinades al casament i les que servien per desfogar-se, meuques o vídues libidinoses. A la novel·la totes elles mostren una sola aspiració: esdevenir mestresses de casa. Però si els costums han quedat obsolets, també el llenguatge, ple d’eufemismes carrinclons, produeix una certa vergonyeta.

Vaig voler aprofitar un matí, quan, en llevar-me amb el cos encara tot càlid de la dormida, sentia dintre meu aquell reconfortant benestar amb que d’adolescents ens despertem, tots endurits de secretes cobejances.

Sí, jo com tots, em vaig lliurar a aquesta recerca i fins i tot, un moment vaig pensar haver assolit el meu objectiu, quan m’havia arrossegat ja per tota mena de cambres, quan ja ni gairebé no podia comptar els braços que m’havien enllaçat, quan el corc ja havia començat a fer forat dintre meu. En realitat, però no ho sabia, ja havia fet tard. Això no obstant, encara era jove, només tenia vint-i-un anys. Ell en tenia divuit i era un minyó gentil, fill d’un contractista d’obres de Tarragona. Estudiava ciències químiques i vivia a dispesa.

D’en Miquel me’n va parlar quan ja feia potser un mes o dos que es coneixien, i si fins aleshores havia mantingut en silenci la seva existència era per una certa desconfiança, rara en ell, que durant molt de temps, m’ho va confessar, l’obligà a preguntar-se si per primera vegada en la seva vida no havia comès una ximpleria que, a la llarga, li podia costar cara. Perquè en Miquel era una experiència que encara no s’havia permès. Pertanyia a un món misteriós i ombrívol; era, com ja saps, un negre…

Si pensem que a la dècada dels seixanta, per no anar més lluny, Terenci Moix ja havia publicat obres com La torre dels vicis capitals o El dia que va morir Marylin, on la homosexualitat es tractava amb molta més llibertat, és fàcil veure que Un amor fora ciutat va veure la llum massa tard i els anys posteriors tampoc li farien cap favor.

Paris, toujours Paris

Durant dècades, o potser segles, la capital francesa ha exercit un poder de fascinació que l’ha convertit en destí somiat de tots aquells que volien deixar enrere una realitat rutinària i baratar-la per una vida d’hedonisme, art i «savoir vivre». Aquesta reputació parisenca, malgrat certs correlats reals, fa temps que s’ha ofegat en els clixés, especialment quan es tracta d’obres de ficció que abusen de conceptes escleròtics com si es tractés de veritats documentades. Ve al cap el film Mrs. Harris Goes to Paris/El viatge a París de la senyora Harris (Anthony Fabian, 2022), basat en la primera d’una sèrie de novel·les de Paul Gallico, en el qual la senyora Harris és una dona de fer feines que somia en comprar-se un vestit de Dior. Un cop de fortuna li permet viatjar a París i aconseguir la preuada peça, però no sense algunes dificultats, que superarà amb una gentilesa que es guanyarà els cors dels parisencs més empedreïts.

D’aquestes comèdies dramàtiques, amables i ben ambientades en un passat recent, el cinema britànic en fa un grapat cada temporada. Solen estar protagonitzades per simpàtics actors veterans —Bill Nighy, Penelope Wilton, Jim Broadbent, Judy Dench…— capaços de dur el pes dramàtic de la història sense despentinar-se. Aquí la responsabilitat recau en la sempre sòlida Lesley Manville, acompanyada en la part francesa per Isabelle Huppert i Lambert Wilson. Ambientada el 1957 (l’any de la mort de Dior, encara que no es mencioni), la pel·lícula juga amb el contrast entre les restriccions i la foscor de la postguerra britànica i la lluminositat de la ciutat del Sena. Abunden els clixés: els clochards, la vaga d’escombriaires, l’aristòcrata galant, la maniquí que llegeix Sartre…

Sense haver llegit la novel·la en la qual s’inspira, Mrs. Harris Goes to Paris té l’aire d’un conte de fades amb escàs tremp dramàtic, salvable in extremis pel charme de la Manville i poca cosa més.

I de la visió britànica passo ara a l’americana amb Le Divorce, un James Ivory mig oblidat del 2003, en el qual la seva habitual Ruth Prawer Jabvhala adapta una novel·la de Diane Johnson. Hi trobarem Isabel Walker (Kate Hudson), una jove sense ofici, que viatja a París per ajudar la seva germana embarassada Roxy (Naomi Watts), inesperadament en procés de divorci del seu marit (Melvil Poupaud). Les famílies d’ella i ell aviat s’enfrontaran amb dos punts de vista oposats sobre la separació dels seus fills. No cal dir que els francesos seran sofisticats i un punt llibertins, mentre els americans seran pragmàtics i acomplexats, mentre al seu voltant es desplega una ciutat de París tan fotogènica com irreal, en certa manera una precursora d’Emily in Paris. 

La complicada trama, on intervenen un quadre de Georges de La Tour, una bossa Kelly vermella i un amant gelós i violent, no arriba a ser mai gaire creïble, començant per una Naomi Watts que figura que és poeta (però no cola). Així van passant els minuts de forma superficialment agradable, però sense deixar cap petja. I ja és llàstima perquè el repartiment és d’autèntic luxe. A les ja mencionades Hudson i Watts, afegiu-hi Glenn Close, Sam Waterston, Stockard Channing, Matthew Modine i Stephen Fry, més els francesos Leslie Caron, Thierry Lhermite i Romain Duris. Malaguanyats! 

Finalment, un París decididament francès a Le Petit Nicolas: Qu’est-ce qu’on attend pour être heureux?, Amandine Fredon i Benjamin Massoubre 2022), cinta d’animació en el guió de la qual hi ha intervingut la filla de Goscinny. La pel·lícula combina dues narratives paral·leles i a la primera s’explica com els dos vells amics Jean-Jacques Sempé i René Goscinny l’any 1955 van crear el personatge de Le Petit Nicolas. Aquest fil s’amplia amb les biografies respectives dels dos creadors, la infantesa difícil del dibuixant i la desaparició de gran part de la família jueva del guionista. La part més documental es veu interrompuda per algunes aventures protagonitzades pel personatge de Nicolas amb la seva família, a l’escola i en un campament a la platja.

Potser l’estil híbrid, que combina trapelleries infantils amb tragèdies adultes, fa difícil recomanar la pel·lícula als més petits de la casa, però els vells lectors del personatge passaran una hora i mitja tan deliciosa com tendra. I el disseny visual, plenament inspirat en el de Sempé, és difícil de millorar, amb menció especial als grans paisatges urbans.

Good Omens 2 (Amazon)

Amb la novel·la original adaptada per Amazon l’any 2019 i en Terry Pratchett criant malves des del 2015, poc m’esperava que Good Omens preparés una segona temporada. Tot i que Gaiman i Pratchett tinguessin al cap una seqüela des dels anys 90, sembla que aquests nous episodis res hi tenen a veure i responen a la imaginació de l’únic autor supervivent. Una imaginació per cert no gaire esponerosa —sobretot si la comparem amb la primera temporada, tan farcida de personatges com de peripècies—, ja que enguany els capítols tenen una durada inferior i en molts casos contenen una història autoconclusiva independent que se’n du gran part del minutatge.

De fet el contingut argumental pròpiament dit d’aquesta temporada és força escàs: l’arcàngel Gabriel (John Hamm), aparentment amnèsic, busca refugi a la llibreria de l’àngel Aziraphale (Michael Sheen), qui amb l’ajuda del dimoni Crowley (David Tennant) el protegeix de les forces del cel i de l’infern que pretenen fer-se’l seu. L’àngel i el dimoni, a més a més, han d’aconseguir que la propietària del cafè del barri s’enamori de la mestressa de la botiga de discos del davant per raons que se’m van escapar —devia estar distret—, però que a la llarga no van semblar gaire importants.

La primera sèrie no és que fos per tirar coets, però ja es pot endevinar que aquesta segona m’ha produït més aviat indiferència. Apart dels protagonistes, repeteixen alguns altres actors de renom, com Derek Jacobi o Miranda Richardson (tot i que en diferent paper), però el principal al·licient de Good Omens 2 és contemplar la dinàmica cada vegada més homòfila entre Crowley i Aziraphale. David Tennant està innegablement brillant i John Hamm se’n surt molt bé fent cara de beneitó. Que, a més, ensenyi el cul és tot un plus.

«Gravedad cero», Woody Allen

Gravedad cero, Woody Allen
Traducció d’Eduardo Hojman
Alianza Editorial, 2022

Des dels ja llunyans anys 80 no havia tornar als contes de Woody Allen. De fet, ell tampoc no es prodiga tant com abans, i el nou recull Gravedad cero va aparèixer l’any passat, després de quinze anys de sequera contística. Sequera relativa, perquè moltes de les peces ja havien vist la llum a les pàgines de The New Yorker. 

Potser anomenar contes als textos que componen el volum és generós en excés, perquè molts d’ells no tenen un argument pròpiament dit i es limiten a crear una excusa que justifiqui anar-hi acumulant disbarats graciosos, on el principi i el final són tènues arbitrarietats sense més conseqüència.

Posem per exemple unes declaracions una mica beneites de Miley Cyrus que a No se permiten mascotas li serveix a Woody per donar veu a una paròdia de la cantant, que monologa sobre la seva vida amorosa. Igualment a Que el verdadero avatar se levante, por favor, es pren com a model a Warren Beatty per inventar-se un personatge faldiller, triomfador i molt cofoi d’haver-se conegut. De vegades el conte consisteix en un autor teatral o un guionista que li explica a un productor l’argument de l’obra que pretén escriure: sempre un munt de disbarats sense solta ni volta, que us faran gràcia si aprecieu l’humor absurd.

Els millors relats són per descomptat els que contenen una trama, o alguna cosa que se li assembla. Com el cas de l’home que posa el seu apartament a disposició d’un equip de rodatge i espera, a canvi, tenir un paper a la pel·lícula. O el de la vaca que, en una reunió campestre d’intel·lectuals, li agafa mania a un dels convidats i fa tot el possible per carregar-se’l.

Menció apart mereix Crecer en Manhattan; primer perquè amb seixanta pàgines és la peça més llarga del llibre, segon, perquè el seu to és menys humorístic i sembla suggerir un origen autobiogràfic. Jerry Sachs és un jove jueu de Brooklyn que es malcasa amb una companya d’institut i es trasllada a viure a Manhattan. Allà coneix una noia de bona família, cultíssima i molt atractiva, de la qual s’enamora perdudament. Com que el seu amor és correspost, s’inicia una relació que té tots els indicis de ser ideal, però que descarrila de forma inesperada. El conte no està malament, però sense grans entusiasmes.

I, en general, és el que podria dir de tot el volum, on he trobat a faltar contes de la categoria d’aquell en el que el protagonista tenia un afer amb Emma Bovary, o el que el narrador anava a veure una funció de mim acompanyat per la seva dona de fer feines. Nostàlgia de la meva joventut? Poder. De totes maneres no vull deixar una impressió massa cruel, que a les pàgines de Gravedad cero s’amaguen ocasions de rialla per a tots els gustos, del més absurd al més sofisticat.

Porfirio estaba metido en todo ese asunto del tantra y podía durar eternamente haciendo el amor. Un día lo hicimos dieciseis horas seguidas sin interrupciones y, cuando terminamos, lo busqué en la cama, pero no había más que un montoncito de polvo. Después de Porfirio, se me insinuó Nat Pinchbeck, un profesor de filosofía. A Nat le gustaban los juegos de rol. Fumábamos hierba en su piso y entonces él fingía ser Werner Heisenberg y yo me ponía un tanga y a vces era una partícula y otras una onda, y el hecho de que él no pudiera determinar mi posición exacta lo excitaba muchísimo.  Una noche me preguntó si me gustaría ir a una fiesta y, típico de él, jamás mencionó la palabra «orgía». Yo siempre estoy dispuesta a vivir nuevas experiencias, lo hice en una sala con veinticinco invitados desnudos y estuvo bien, aunque siento que el sexo con más de una docena de personas a la vez puede volverse demasiado impersonal. 

Godland (Hlynur Pálmeson, 2022)

Godland (Hlynur Pálmeson, 2022)
Vista al cinema Verdi-Park

Admira que un país que no arriba als 400.000 habitants com és Islàndia pugui exhibir tants artistes —escriptors, músics, cineastes…)— de categoria. És el cas de Hlynur Pálmeson, que amb el seu tercer llargmetratge Godland firma una de les estrenes més importants de la temporada. L’acció se situa a finals del segle XIX, quan un jove pastor és designat pel seu bisbe per viatjar a Islàndia —a l’època una colònia danesa— amb el propòsit d’evangelitzar els natius. La missió li anirà revelant un entorn hostil tant des de la natura com pels pobladors de l’illa.

El film comença amb un rètol que informa que està inspirat per unes plaques fotogràfiques fetes per un capellà danès a les acaballes del segle XIXI, i encara que l’advertiment és fals, el format gairebé quadrat de la pantalla i la composició de les imatges semblen reflectir l’estètica de l’època. Són en tot cas d’una bellesa inapel·lable, curiosament, que de cap manera fan minvar la grandesa dels feréstecs paisatges.

Qüestions com el laconisme dels personatges, el «silenci» de Déu davant de la força de la natura o la inevitabilitat de la mort obliguen a pensar en els grans mestres del cinema nòrdic i en especial en Dreyer. Però la pel·lícula es caracteritza també per un hàlit de veritat, com si estiguéssim contemplant per una escletxa un món desaparegut fa més de cent anys: Godland és aquest tipus de cinta que deixa petja indeleble a la memòria.

Aurora’s Sunrise (Inna Sahakyan, 2022)
Vista a Filmin

Aurora Mardiganian era una jove d’una família armènia benestant. Després que els invasors turcs assassinessin el seu pare, ell i la resta de família es va veure obligada a fugir en un èxode letal del qual ella fou un dels pocs supervivents. Un cop emigrada als Estats Units, participà com a protagonista en una pel·lícula que es basava en l’odissea viscuda i esdevingué peça clau en la denúncia internacional de l’holocaust perpetrat per l’exèrcit turc.

La pel·lícula és una curiosa mixtura, on a una recreació en imatges animades del calvari d’Aurora, s’hi afegeixen fragments recuperats del film que va protagonitzar, a més d’una entrevista que va realitzar el 1994 pocs anys abans de morir. El conjunt, per descomptat, té força interès, i el disseny de la part animada és exquisit. Inevitablement però la primera part, que relata la progressiva eliminació dels membres de la família Mardiganian, és molt més potent que les posteriors aventures americanes.

Un segle més tard d’haver-se esdevingut el genocidi armeni encara és reconegut per una minoria de països (segons la cinta, Estats Units no ho va fer fins l’any 2021), per tant iniciatives com aquesta són sempre benvingudes, encara que el resultat final sigui una mica desequilibrat.

L’esposa de Txaikovski (Kirill Serebrennikov, 2022)
Vista a Filmin

A The Music Lovers (1970) Ken Russell ens va explicar, amb el seu estil esbojarrat i excessiu, la vida del compositor Txaikovski. Glenda Jackson hi feia una composició molt notable com a Antonina Miliukova, la desgraciada esposa del músic. Ens arriba ara una cinta recent de procedència russa que pretén oferir-nos el punt de vista d’ella, començant pel seu foll enamorament i culminant en un matrimoni que per a Txaikovski només va significar una manera de fer callar els rumors que corrien sobre la seva homosexualitat.

Atès que, després de sis setmanes de convivència, el compositor va sol·licitar la separació i només va reveure la muller en un parell d’ocasions, tot el que li resta explicar a la pel·lícula (que dura uns generosos 145 minuts) són els desvariejaments de la pobra Antonina, perduda entre somnis de redempció i experiències sòrdides. És innegable que L’esposa de Txaikovski mostra una fotografia exquisida i els moviments de càmera són elaboradíssims, però a la pel·lícula li falta substància i el final progressivament oníric no l’ajuda gens.