Peregrinació peregrina

Fa uns anys, en una temporada que jo no tenia la moral gaire alta, el metge de l’empresa em va recomanar que fes el camí de Santiago, no pas com a experiència religiosa sinó com a teràpia ocupacional i possible font d’endorfines. Sí, tothom sembla coincidir que això d’emprendre el camí és, literalment, mà de sant. Per descomptat, no vaig fer cap cas al metge; però he recordat el seu consell a l’inici de l’àlbum QUÈ de Max (Editorial Finestres, març del 2023). En efecte, al seu protagonista anònim els companys de feina, en veure’l tan fotut, li aconsellen que faci el camí. Però el nostre homenet vol evitar els clixés i opta per prendre la direcció oposada, justament cap a l’Orient, on es troba la ciutat turca de Trebisonda, que ell anomena Trapisonda en homenatge a la família que dibuixava Francisco Ibáñez a finals dels anys 50. 

A partir d’aquí el llibre consistirà en les diverses peripècies que el peregrí va topant-se en el camí: una línia recta que recorre totes les pàgines de la primera a l’última. I com estem parlant de Max, els esdeveniments que hi trobarem, més que posar-se al servei d’un argument lligat, seran una barreja molt seva d’abstracció conceptual i concrecions terrenals, que inclourà també diverses referències culturals: les bruixes de Macbeth, un llibre de Sánchez Ferlosio, els limericks d’Edward Lear o els maons de Krazy Kat…

M’ha semblat percebre en més d’una ocasió un sentiment de masculinitat ferida que no em queda clar si és exclusiva del personatge o respon també a una inquietud del dibuixant. Hi ha la voluntat de comentar qüestions d'actualitat i s’intercalen per tant atacs al llenguatge inclusiu, a la capacitat abaltidora dels entreteniments virtuals o a la retòrica pretesament progressista de certa esquerra municipal. Tot plegat fa un efecte regressiu que m’ha incomodat un xic.

Gràficament, en canvi, l’àlbum és una preciositat minimalista, amb en Max desplegant a tota vela una àmplia gama de recursos, tots ells destinats a potenciar el relat: tramats, colors degradats, pastitxos d’obra aliena —sigui de gravats de segles passats o de col·legues il·lustradors—, jocs metaficticis que difuminen els límits de la vinyeta… Només per això ja val la pena acostar-se a aquest QUÈ, per altra banda exemple infreqüent de còmic original per a adults i en català.

Una vall de llàgrimes

A principis d’aquest any va estrenar-se (a casa nostra a Movistar+) la tercera temporada de Happy Valley amb la que se suposa que es tanca l’arc dramàtic d’una sèrie que va iniciar la seva singladura en el ja llunyà 2014. Com que la segona temporada està datada el 2016, abans de posar-nos al dia ha calgut revisar tot el material emès fins ara, immergint-nos en una ficció criminal de títol clarament irònic, ja que a aquesta vall de West Yorkshire on s’esdevé l’acció sembla que hi passi de tot tret de moments feliços.

Un nou visionat ha servit per confirmar que aquesta primera temporada és quasi una obra mestra de construcció dramàtica, que combina a la perfecció una trama criminal amb una de més personal que afecta directament a la sergent de la policia de Halifax Catherine Cawood. La sortida de la presó de Tommy Lee Royce, pare del seu net i a qui culpa del suïcidi de la seva filla, encendrà totes les alarmes, tot i que encara ignora que està implicat en el segrest d’una jove de bona família. Aquest segrest, seguint una pauta que els germans Coen han emprat més d’una vegada, ha estat perpetrat per un trist aficionat, la ineptitud del qual només contribuirà al miserable resultat.

Esclar que al modèlic guió de Sally Wainwright cal afegir un grup d’actors de l’escola realista britànica en estat de gràcia. Al capdavant la meravellosa Sarah Lancashire (repesqueu-la també a Julia), una dona que porta escrits a la cara tots els cops que ha rebut de la vida, impulsiva, tenaç i d’una total lleialtat: el cor emocional i ferit de Happy Valley. I això sense desmerèixer el treball de Siobhan Finneran, la germana ex-addicta que ha esdevingut una mica l’ase dels cops familiar; ni molt menys el del bell James Norton, tan mala peça com atractiu de mirar.

La segona temporada (2016), si bé una mica atapeïda d’esdeveniments, manté perfectament el tipus. El fet que l’antagonista principal romangui a la presó, no impedeix que la seva influència maligna es difongui igualment (gran Shirley Henderson). En aquesta ocasió la (doble) intriga policial no té directa implicació amb els Cawood, però sí que participa de la figura del  criminal matusser. En definitiva una bona temporada que està a l’altura del seu fantàstic precedent.

La  tercera temporada (2023) se situa set anys més tard de l’última vegada que vam veure els personatges i, per tant, el seu envelliment és ben real, amb el bon criteri de recuperar el mateix actor que feia de net, ara un jove de setze anys. El pitjor que es pot dir d’aquesta compromesa entrega és que la subtrama criminal —que inclou violència de gènere, mafiosos de l’Est, feminicidi i tràfic de medicaments— no acaba de prendre embranzida i es despatxa amb notable indiferència. Però pel que fa al que realment interessa, l’enfrontament final entre Catherine Cawood i Tommy Lee Royce, se salda amb una escena tan catàrtica com poc previsible. És la culminació que requeria una de les grans trilogies de la història de la televisió. 

Filmoteca forçosa (100)

L’heroi del riu/Steamboat Bill Jr (Charles Reisner, USA 1928 (Filmin))

Una de les últimes pel·lícules mudes de Buster Keaton. Li costa molt d’arrencar, però les cabrioles acrobàtiques dels darrers quinze minuts són fenomenals. (7) 

The Quiet Girl (Colm Bairéad, Irlanda 2022 (Balmes))

Auster i delicat drama sobre una nena que troba l’amor en una família que no és la seva. Garanteixo que us trencarà el cor. (8)

La cérémonie (Claude Chabrol, França 1995 (Filmin))

Ara que han traduït «Un judici de pedra» de Ruth Rendell al català, bo serà revisar l’excel·lent versió de Claude Chabrol. Si bé perd part del suspens, el duet criminal que formen Isabelle Huppert i Sandrine Bonnaire és immillorable. (9)

Un segon (Zhang Yimou, Xina 2020 (Filmin))

Epopeia d’un home que escapa d’un camp de treball per veure un noticiari on surt la seva filla. Faula sobre el poder gairebé màgic de les pel·lícules. Amb moments visuals molt bonics, però d’una manifesta ingenuïtat. (7)

The Party/El guateque, Blake Edwards (USA 1968 (Filmin))

Divertidíssima comèdia de caos controlat amb un memorable Peter Sellers. Diria que està vagament inspirada en l’obra de Jacques Tati. (8)

Memories of Murder/Crònica d’un assassí en sèrie (Bong Joon-ho, Corea del Sud 2003 (Filmin))

Al seu segon film Joon-ho ja demostrava que podia abordar qualsevol gènere amb personalitat, imaginació i una capacitat adictiva de proporcionar diversió. Un director sense pel·lícules dolentes a la seva filmografia. (8)

Que morin els rics!

L’altre dia, mentre mirava Teorema, la corrosiva cinta de Pier Paolo Pasolini, em va venir al cap com durant els anys seixanta i setanta la burgesia va esdevenir el principal objectiu a abatre entre tots els artistes amb pretensió de críticar el sistema. Passats els anys es diria que la burgesia ha desaparegut, ara que tots ens considerem classe mitjana, fins i tot si amb prou feines arribem a final de mes, de manera que el nou enemic a dimonitzar són els extremadament rics. Si tradicionalment la burgesia es movia per aigües d’extrema discreció, la riquesa actual no pot ser més ostentosa a l’hora de mostrar els seus privilegis. Pels creadors de ficció resulta fàcil posar-los al bell mig de la diana i el públic, format en un 99% per mortals vulgars, aplaudirà sempre veure’ls passar per un mal tràngol, trist consol de qui no pot accedir als seus privilegis.

Per exemple, les dues temporades de The White Lotus ens presenten un grapat de gent amb possibles passant les vacances en un establiment de super-luxe a les illes de Maui o Sicília. Aquests afortunats estadants, en lloc de gaudir de l’envejable situació, solen turmentar-se amb les neures que porten posades des de casa, se senten culpables de viure una impostura o directament corrompen tothom que troben al seu pas. Mentrestant la població local, que teòricament està al seu servei, tot i que sembla deixar-se corrompre, acaba traient-ne algun profit. Entre els uns i els altres, cap d’ells modèlic, no se salva ningú (i en alguns casos de forma molt literal).

Al film Glass Onion un bilionari convida als seus amics a una illa privada per celebrar una festa plena d’enigmes i sorpreses. L’home és un d’aquests visionaris gurus tecnològics —un Bill Gates, Mark Zuckerberg, Elon Musk…— que tanta ràbia ens solen fer. Pel que fa als amics hi ha entre d’altres un video streamer ultadretà, una política amb aspiracions de senadora i una ex-model que ara dissenya roba, tots ells representants de les possibilitats que ofereix la societat actual per arribar al cim des del no res. Per descomptat hi haurà algunes morts i al final el refugi del milionari —una horterada digna d’un dolent de James Bond— saltarà pels aires per a satisfacció dels espectadors.

A The Menu de Mark Mylod ens traslladarem a un dels restaurants més exclusius del món situat en una illa davant de la costa americana. Com veieu en aquest gènere sempre és qüestió d’illes. El xef que interpreta Ralph Fiennes elabora un recargolat sopar que funcionarà com a venjança contra uns clients que no han sabut fer justícia al seu geni: la comèdia negra està servida. I com que, qui més qui menys, tots hem fet broma amb aquests restaurants d’avantguarda que et serveixen poc més que fum, tots ens congratularem del trist destí d’aquests desgraciats. El missatge populista es completarà amb una hamburguesa que servirà com a instrument redemptor.

A Triangle of Sadness de Ruben Östlund emprenem un creuer de luxe amb una sèrie de personatges fàcilment detestables: la parella d’influencers, el matrimoni de traficants d’armes, el tecnòleg milionari, l’oligarca rus… Una tempesta en alta mar, una allau de vòmits i diarrees i un atac pirata culminen en un naufragi en una illa aparentment deserta. Allà descobriran que tots els diners del món no serveixen de res si no tens les mínimes dots per a la supervivència. En aquestes condicions serà la minyona per a tot la que tingui la paella pel mànec.

En resum quatre obres que, apart del decorat illenc, reuneixen un grup de personatges de l’elit que generen escassa simpatia, tot amanit amb humor negre i alguns cadàvers. La seva capacitat crítica és molt superficial, al cap i a la fi es tracta d’un objectiu massa fàcil, però el vessant sàdic de l’espectador no pot evitar respondre de forma molt agraïda. 

Gens halal

De mica en mica van apareixent a les televisions occidentals programes que presenten l’experiència musulmana des d’un punt de vista viscut i lluny dels tòpics habituals del fanatisme i el conservadurisme regressiu. No és casual que aquests programes estiguin escrits per musulmans, fet que els confereix un cert segell d’autenticitat. L’últim exemple que ens ha arribat és la sèrie britànica We Are Lady Parts (Filmin) escrita per Nida Manzoor al voltant d’un grup musical epònim format per cinc noies de formació islàmica.

La principal protagonista és Amina, una estudiant de microbiologia, que toca la guitarra per afició, tot i que està decidida a deixar la música si troba un pretendent convenient que li proposi matrimoni. Tot l’arc narratiu d’aquesta primera temporada consistirà en les dificultats que ha de superar el grup per aconseguir reclutar la guitarrista. És un tipus d’història —el de la colla de músics heterogenis que assoleix el triomf després de moltes adversitats— que ja hem vist explicada molt freqüentment i de fet es podria veure aquesta sèrie com si fos una pel·lícula de dues hores i mitja de durada.

La gràcia, esclar, es troba en els detalls. En aquestes noies que viuen l’islam des de diversos graus d’heterodòxia. En els pares d’Amina que, més progressistes que ella, insisteixen que no es precipiti buscant el casament i que es doni temps per experimentar. En aquests xicots benintencionats que procuren no fer ombra a les seves parelles i miren de no caure en els masclismes tradicionals. Evidentment el que mostra We Are Lady Parts és creïble i fins i tot possible perquè s’ambienta en una metròpoli que ofereix marges de permissivitat com és Londres. En indrets de moral més hegemònica aquestes joves ho tindrien força cru.

En qualsevol cas és un programa fresc, divertit i amb el que resulta fàcil simpatitzar. Té el valor afegit d’uns números musicals que interpreten les pròpies actrius, alguns d’ells escrits especialment per a la sèrie, d’altres extrets del cançoner pop. Més d’un cop he llegit mencionat que We Are Lady Parts és un grup punk, tot i que la interpretació de cançons com 500 Miles de The Proclaimers o We are the Champions de Queen semblen desmentir-ho. Una petita objecció per a una sèrie encantadora que enamora a tothom que la tasta. 

La millor pel·lícula de la història

Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles de Chantal Akerman és la millor pel·lícula de la història.

La millor pel·lícula de la història no existeix. Potser podem afirmar que un antibiòtic és millor que un altre, o que un restaurant és millor que un altre, però les obres d’art no són commensurables en termes absoluts. No existeix la millor pel·lícula de la història.

Com fa cada dècada, la revista britànica Sight and Sound va convidar l’any 2022 un grup internacional de crítics, perquè votessin la seva pel·lícula favorita. Va sortir escollida Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles.

En escrutinis anteriors foren elegides Lladre de Bicicletes, Citizen Kane, Vertigo, Històries de Tòquio o 2001: una odissea de l’espai.

Lladre de Bicicletes no és la millor pel·lícula de la història. Citizen Kane no és la millor pel·lícula de la història. Vertigo no és la millor pel·lícula de la història. Històries de Tòquio no és la millor pel·lícula de la història. 2001: una odissea de l’espai no és la millor pel·lícula de la història.

Aquests resultats depenen tant dels crítics convidats com de les tendències ideològiques i estètiques imperants a cada moment. 

Per descomptat Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles tampoc és la millor pel·lícula de la història.

La seva aparició l’any 1975 no va passar desapercebuda entre els experts cinematogràfics; però ha estat enguany que ha saltat a l’àmbit de l’opinió pública generalista ran del títol que li ha penjat Sight and Sound; el que ha propiciat també la seva inclusió en una plataforma de streaming (Filmin) i fins i tot la seva estrena en sales comercials.

Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles és una mostra ben representativa del que s’anomena cinema lent, el cinema que afavoreix la contemplació sobre l’acció.

Posats a escollir, m’estimo més les pel·lícules pausades que les de tipus Everything Everywhere All at Once.

Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles narra durant tres hores i quart tres dies en la vida del personatge titular que interpreta Delphine Seyrig. Jeanne és una vídua jove amb un fill estudiant. Aparentment és una mestressa de casa, però a dies i hores convingudes rep senyors.

Hi ha qui diu que a Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles no passa res. Però sí que hi passen coses: Jeanne escombra, treu la pols, mol el cafè, surt a fer encàrrecs, es banya, fa de mainadera del nen de la veïna, parla amb el seu fill mentre sopen, se'n va al llit amb homes… I no dic més, per no fer espòilers.

Per altra banda hi ha qui diu que Chantal Akerman no pren cap decisió estètica a l’hora de mostrar-nos la vida de Jeanne, com si el seu punt de vista fos tan impersonal com el de la càmera d’un pàrquing. Però no és cert. Els enquadraments —tots frontals, quan es tracta d’interiors— poden variar dins d’una mateixa acció i poden tenir una durada variable. La directora decideix el que mostra i el que no; pot ser extremadament prolixa descrivint els actes més banals o escamotejar-nos completament altres, com les escenes de sexe.

L’espectador de cinema lent (lent el cinema, no l’espectador) requereix paciència i parar atenció. Si s’hi esforça una mica, es fixarà en molts detalls que li podrien passar desapercebuts; coses, com que, a mesura que avança la pel·lícula, a Jeanne se li acumulen els actes fallits. O s’adonarà que les bosses de reixeta ja no s’estilen. O recordarà el paper fi del correu aeri (que tampoc s’estila). 

Pel·lícules com aquesta s’han de veure a l’obligada foscor de la sala de cinema. En cas contrari corres el risc de caure en la temptació de distreure’t amb el mòbil o d’aixecar-te a fer un riu mentre la Jeanne prepara el llom arrebossat. O d’intercalar unes hores de pausa, com he fet jo, abans de prosseguir la projecció (l’estructura en tres dies ho facilita).

Potser no és una obra per a tothom i cal saber el que vas a veure; però en qualsevol cas no és ni difícil d’entendre, ni costa gaire extreure’n reflexions.

Per tant Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles no és la millor pel·lícula de la història; però Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles és la millor pel·lícula de la història. I viceversa.

Filmoteca forçosa (99)

The Fabelmans (Steven Spielberg, USA 2022 (Balmes))

El director es fa un bonic autohomenatge i demostra el poder transformador de la imatge en moviment. La cinta és també una mica autoindulgent i més llarga del que calia. (7)

El professor de persa (Vadim Perelman, Alemanya 2019 (Filmin))

Història de supervivència en un camp de treball alemany durant la Segona Guerra Mundial. Tot i que diu que està inspirada en fets reals, resulta difícil de creure i fa l’efecte que ho han guionitzat en excés. (6) 

Teorema (Pier Paolo Passolini, Itàlia 1968 (Filmin))

Freda i esquemàtica com el ritual que és. Conté algunes imatges indelebles que van més enllà del massa datat missatge anti-burgès. Em quedo amb la Laura Betti levitant i amb el paisatge desolat dels afores de Milà. (7)

The Guilty (Gustav Möller, Dinamarca 2018 (Filmin))

Tensa sessió d’un policia atenent el telèfon d’emergències. Guió esforçat i efectista premiat amb una nominació a l’Oscar i un remake protagonitzat per Jake Gyllenhaal. (6)

Tootsie (Sidney Pollack, USA 1982 (Filmin))

Potser avui xocaria que hagi de ser un home (fent el paper de dona) qui incita l’empoderament feminista, però les comèdies de transvestisme masculí forçat per les circumstàncies són d’una comicitat infal·lible i Dustin Hoffman és absolutament creïble com a Dorothy. (8)

El agua (Elena López Riera, Espanya 2022 (Filmin))

L’avorrida vida del jovent als pobles, un paisatge sovint explicat, aquí amb un component de llegenda que li confereix una certa personalitat. El més interessant és la protagonista debutant Luna Pamies. (6)

Els quatre senglars de l’apocalipsi

En un futur no gaire llunyà els porcs senglars, que fins ara voltaven pels afores de Barcelona, es convertiran en una veritable pesta que envairà el centre de la ciutat a la recerca de deixalles comestibles. Aquests potser no són bons temps per a la lírica, però de segur s’adiuen a l’apocalíptica, com ens confirmen tantes ficcions actuals. Seria el cas, per exemple, de Profecia de Raül Garrigasait (Edicions de 1984) que posa una invasió porcina al centre de la seva trama.

Hi ha també un pare i una filla enfrontats, perquè ella el culpa a ell de la mort de la mare; una culpa molt discutible, tot s’ha de dir, i com a tal una excusa molt feble per bastir el conflicte. Convenientment, el pare és professor de veterinària i ecologista en actiu, mentre que la filla és hebraista i estudiosa de les profecies, de manera que dibuixen amb els seus personatges una confrontació diàfana entre ciències i lletres, o entre natura i artifici. Potser l’esquema de partida era bo, però l’oposició de conceptes no acaba d’articular-se de forma fructífera.

Però a la novel·la hi ha més. Ja he dit que està ambientada al futur i per tant se’ns ofereix una visió de Catalunya post-autonòmica convertida en un museu de les bones intencions. La sàtira política abasta també un ajuntament que pretén fer política d’aparador a partir de la irrupció dels senglars, tot posant un expert al capdavant d’un gabinet de crisi totalment inoperant. I perquè no hi hagi confusions interessades se’ns aclareix que l’alcaldessa de la ciutat és una dama d’uns setanta anys, prima i distingida.

Hi ha encara una mica de costumisme en les escenes que passen al pis d’estudiants i uns quants vaivens amorosos i sexuals que afecten tant al pare com a la filla. Algunes casualitats massa forçades, pròpies d’un vodevil, fan avançar la tènue trama cap a una conclusió tan exageradament apoteòsica com immerescuda.

L’escriptura de Garrigasait denota intel·ligència i precisió en el llenguatge, que s’adequa a cada to escollit, però la barreja de gèneres no acaba de rutllar. La seva anterior novel·la Els estranys també partia de materials heterogenis, però potser l’ús de la solvent estructura del document trobat, facilitava l’harmonització de les diverses parts del text. En canvi, a Profecia no sembla que la tonalitat discrepant de cada fragment contribueixi al total de la suma, de gaudi insuficient presos un a un, i de missatge incert un cop conclosa la lectura. 

Home a l’aigua!

Els escàndols protagonitzats per membres de la classe política britànica han donat peu a històries molt sucoses, especialment quan hi ha intervingut també algun element de caire sexual. Una de les menys conegudes, i certament de les menys sexys, incumbeix un ministre del gabinet de Harold Wilson de nom John Stonehouse que aparentment va exercir d’espia a sou de Txecoslovàquia. El pobre home va ser del tot incompetent a l’hora de revelar secrets a l’enemic i les inversions que va fer amb els guanys obtinguts foren igualment fallides. Amb por que sortissin a la llum els seus secrets, va orquestrar un pla per simular la seva mort, tot endinsant-se en el mar a una platja de Florida. Tampoc anà bé.

La peripècia de John Stonehouse pot tenir un cert interès, i fins i tot una certa gràcia, però no sembla que la sèrie Stonehouse que es pot veure a Filmin, se n’hagi sortit gaire bé per esprémer-la. Potser el material no donava gaire de si (i això que l’han reduït a tres episodis!), però conté moltes estones mortes. I el fet de convertir el protagonista en un ximplet no aconsegueix augmentar la comicitat del producte.

Matthew Macfadyen, que (recordem-ho) al principi de la seva carrera havia arribat a fer de Mr Darcy en un Orgull i prejudici molt potable, des de la seva participació a Succession sembla condemnat a papers de tanoca integral, com el del polític que representa aquí. Al seu costat Keeley Hawes (l’encantadora senyora Durrell a Els Durrell i muller de Macfadyen a la vida real) ha de fer el paper minso i gris de l’esposa abandonada. Tot plegat resulta desinflat i d’una comicitat que no arriba. Prescindible. 

Cromo

Gentilesa de JT

 

Caça de gais

Els anys 70 del segle XX visqueren una inusual època de visibilització de l’homosexualitat, especialment als Estats Units, però també als països de l’Europa occidental. A les grans ciutats s’establiren barris on l’heterodòxia sexual trobava refugi, s’inauguraren locals —bars, cafès, saunes…— destinats al públic gai, i aparegueren les primeres publicacions periòdiques homosexuals, mentre que el cinema, el teatre i la televisió en començava a parlar de forma no exclusivament condemnatòria. Foren uns anys de tan inaudita bonança que, mentre els conservadors més furibunds clamaven al cel per un càstig diví, els mateixos beneficiats començaren a témer que allò no podia acabar bé. Fruit d’aquesta aprensió autopunitiva, corrien pels ghettos gais llegendes sobre assassins en sèrie que operaven en la foscor anònima de les saunes, backrooms i altres zones de cruising (precisament el títol d’un film de 1980 que especulava sobre un d’aquests possibles criminals). Com tots sabem la profecia s’acomplí a principis dels 80 amb l’aparició de la sida, una malaltia vírica que va actuar exactament com ho faria un assassí en sèrie.

Aquest temps i aquestes circumstàncies centren l’onzena temporada de la d’American Horror Story (Disney+), la denominada NYC, emesa entre octubre i novembre de 2022. La sèrie creada per Ryan Murphy i Brad Falchuk té com a denominador comú de les seves diverses encarnacions l’horror genèric i aquí barreja sense cap vergonya els fets històrics amb les ocurrències més abracadabrants. Del que explica sobre l’aparició del VIH dubto que res tingui cap base científica sòlida i l’únic que importa és contaminar al major nombre de personatges possibles. En quant a l’assassí —en realitat assassins, perquè n’hi ha dos— apareix sempre quan menys te l’esperes en un racó de la imatge, amb la improbabilitat i la truculència pròpia d’un serial de sèrie Z. Tot s’hi val per suggerir una atmosfera horrífica, on la trama és pràcticament inexistent.

Una col·lecció d’actors queer, habituals a les produccions de Murphy, interpreten sense cap rellevància els principals personatges de l’auca: Russell Tovey (un policia armaritzat), Denis O’Hare (un mafiós aficionat als vestits roses), Charlie Carver (un jove convertit en activista a causa de la indolència de la policia), Sandra Bernhard (una lesbiana que tira el tarot amb una baralla on totes les cartes corresponen a la mort) o Zachary Quinto (un milionari de tendències sado-masoquistes). Si totes les actuacions són mediocres, Billie Lourd les supera com a inexpressiva investigadora del virus i embarassada d’un infectat; però encara fa més pena Patti LuPone, eminent estrella de Broadway, en un ingrat paper de cantant i animadora en uns banys de vapor. Probablement està inspirada en Bette Midler, que va començar la seva carrera actuant en saunes gais. Hi ha a la sèrie altres homòlegs a personatges de la vida real com el fotògraf Robert Maplethorpe, el seu mecenes Sam Wagstaff o el cantant Klaus Nomi, uns homenatges que bé es podrien haver estalviat.

Per una banda cal agrair l’existència de Ryan Murphy, un dels principals responsables de la presència de temàtiques LGTB a la televisió actual, fins i tot si ens retrata força sovint de forma negativa i amb tendències criminals (al cap i a la fi no hi ha res menys interessant que una hagiografia); però el que resulta imperdonable és que engendri ficcions tan vergonyoses i matusseres com aquesta, on cada capítol té el dubtós mèrit de ser pitjor que l’anterior. Vaig abandonar American Horror Story en la seva segona temporada i comprovo ara amb l’onzena que de segur vaig fer santament.

Filmoteca forçosa (98)

 

Guest of Honor/Convidat d’honor (Atom Egoyan, Canadà 2019 (Filmin))

Egoyan recupera part de les seves millors virtuts en un elaborat trencaclosques sobre la culpa i els conills. (7)

Sin/El pecat (Andrei Konchalovsky (Rússia/Itàlia 2019 (Movistar+))

Crònica literalment dantesca dels anys centrals de la vida de Miquel Àngel, més ocupat en els problemes econòmics i les lluites polítiques entre els della Rovere i els Medici. Aspra, però amb veu pròpia. (7)

The Banshees of Inisherin (Martin McDonagh (Irlanda 2022 (Girona))

Idiosincràtica, excèntrica i plena de tipus pintorescos, com ho són gairebé totes les pel·lícules ambientades a Irlanda. Excel·lents tots els actors així com el particular ritme dels diàlegs. I tanmateix no he entès que m’han volgut explicar. (6)

1976 (Manuela Martelli (Xile 2022 (Filmin))

El procés de conscienciació d’una dona burgesa en el Xile del cop d’estat. Correcta, un xic convencional i amb innecessaris subratllats musicals. (7)

F/X (Robert Mandel (USA 1986 (Filmin))

Thriller molt distret i amb algunes agradables sorpreses. Homenatge involuntari a una forma d’aconseguir efectes especials que ja estava en vies d’extinció. (7)

To Olivia (John Hay (Regne Unit 2021 (Movistar+))

De com Roald Dahl i Patricia Neal van superar la pèrdua d’una filla petita. Malgrat els esforços del senyor de Downton Abbey i la senyora de Bodyguard, es nota molt que és una pel·lícula per a la televisió. (5)

Esbarjos provincians

Vincent és un perruquer de vida monòtona d’ençà que la seva xicota se’n va anar a París. Un dia veu al carrer una dona que li sona vagament i comença a seguir-la. Es tracta de Rosalie, propietària d’una botiga de queviures, passejadora solitària i bevedora encara més solitària. La seva neboda Aude, una estudiant peresosa que ha abandonat la universitat sense dir-ho als seus pares, s’encarregarà de seguir Vincent per esbrinar què vol de la seva tia. Aquest és l’inici de Rosalie Blum la novel·la gràfica de Camille Jourdy editada per La Cúpula el 2012 en un volum que reuneix els àlbums Une impression de déjà-vu (2007), Haut les mains, peau de lapin! (2008) i Au hasard Balthazar! (2009).

El llibre entra a fons en el joc de les vides creuades en un indret poc engrescador com ho és una ciutat de províncies. Els seus habitants, limitats per les previsibles distraccions que ofereixen el bar de la plaça, el cant coral o el cafè-cantant, s’evadeixen imaginant vides que no són, tot i que potser la realitat serà molt més difícil de creure que totes les cabòries inspirades pel tedi.

Deliciosa comèdia social, molt tendra amb els seus personatges aparentment insignificants, que tanmateix ens conduiran cap a girs inesperats. També bones dosis d’humor amb aquesta mare de Vincent, dominadora i excèntrica, o el company de pis d’Aude, que pretén muntar un circ amb un pressupost inexistent.

Malgrat la seva aparença modesta Rosalie Blum és un excel·lent exercici sobre el punt de vista i una demostració que de les vides ordinàries se’n pot extreure una gran història. A més amb un dibuix amable i ple de gràcia, on destaca la precisió minuciosa de l’atrezzo, és a dir, la profusió de petits objectes que decoren les habitacions.

L’any 2015 Julien Rappenau en va fer una adaptació cinematogràfica que, segons les meves notes, no em va fer el pes. Rebutgeu succedanis i aneu a les fonts, llegiu la Rosalie que va dibuixar Jourdy i descobriu a les darreres pàgines el secret de l’aparentment grisa protagonista.

Lletres en una pantalla

Ja fa anys que la idea de posar crèdits inicials a les pel·lícules va de baixa, fins al punt que en alguns casos s’arriben a estalviar fins i tot el rètol amb el títol, pràctica perillosa que pot generar equívocs si reunim un espectador despistat amb un complex de multisales. No estic demanant que tornin meravelles de disseny com les que ens regalava Saul Bass a la dècada dels cinquanta i seixanta del segle passat, però estaria bé que el contingut del film vingués precedit d’una informació succinta del títol de l’obra, els principals actors, el guionista i el director com a mínim. Tot acompanyat d’unes imatges adients i una música suggeridora que ens ajudi a posar-nos en situació. Em pregunto si aquesta introducció no mediatitzada que ara sembla estar tan de moda, obeeix a una intenció immersiva que pretén dissimular l’artifici que representa tota obra d’art. En tot cas, igual que no acceptem un llibre sense la corresponent coberta, caldria esperar que les pel·lícules (tret d’excepcions degudament autoritzades) es presentessin de forma convenient.

El que no falta mai, abans que el film entri en matèria, és la menció de totes les companyies, associacions, organismes, societats i colles d’amics que hi han posat diners, totes amb el logo ben a la vista, no fos cas que l’espectador —a qui aquestes minúcies importen entre poc i gens— no s’adonés que fer pel·lícules és molt car i algú les ha de pagar abans que no comencin a produir rèdits.

Sorprenentment tota la informació que se’ns escatima al principi sobre les persones que han intervingut a la pel·lícula, ens és retornada amb interessos en els crèdits finals. En el cinema clàssic això ho enllestien amb quatre rètols ben atapeïts a l’inici, mentre que a la conclusió es limitaven a un concís THE END; però en l’actualitat sembla que s’han de donar dades de fins a l’últim mico que remotament ha tingut alguna cosa a veure amb l’elaboració del film que acabem de veure. No dic que no tingui interès donar detall dels actors, de qui ha escrit el guió, de qui ha compost la música o tingut cura de la fotografia, fins i tot del responsable del vestuari o la direcció artistica. I no negaré que de vegades he aguantat fins al final per assabentar-me del títol de la cançó que sonava a l’escena de l’enterrament o del nom del poblet tan bufó on la protagonista es comprava un xalet. Però cal saber el nom del personal sanitari, el dels encarregats del catering o el dels transportistes? (De totes maneres, dades il·legibles per la lletra menuda i la velocitat a la que es projecten). Potser hi ha una norma sindical que obliga a fer constar tota aquesta corrua de noms? Es tracta d’un tortuós aperitiu d’aquest vici modern de la seqüència post-crèdits?

I el que és una plaga que afecta a tot el cinema de gran pressupost infecta també les vostres sèries de televisió favorites. Comproveu si no com dels 45 minuts de mitjana que dura un episodi d’Andor, 7 minuts són ocupats per aquestes llistes de lletres blanc sobre negre. En aquests moments d’esbarjo televisiu sí que vivim de debò a l’era de la informació.

Vida d’un terraplanista

No agrairem mai prou la tasca que fa l’editorial Mai Més per acostar-nos l’obra completa de Terry Pratchett en català; a més en unes edicions amb cara i ulls, sense aquell tuf de literatura d’estació de trens que solien exhibir les novel·les de Discmón traduïdes al castellà. Afegiu a aquest esforç la ràpida traducció que han fet de la biografia de Pratchett Terry Pratchett Una vida amb notes a peu de pàgina de Rob Wilkins, tot just apareguda al Regne Unit el 2022, traslladada al català per Marta Armengol Royo (però també al castellà per Manu Viciano).

Quan Pratchett fou diagnosticat amb una malaltia mental degenerativa l’any 2006, va començar a aplegar notes per a la seva autobiografia, una obra que mai va arribar a completar. Wilkins, que fou l’assistent personal de l’autor durant els últims quinze anys de vida, ha partit d’aquestes notes —apart de la seva pròpia privilegiada experiència— per escriure una biografia molt informada, però on potser el biògraf està massa present.

Cal reconèixer que la vida de Pratchett no és la més apassionant del món, no trobareu aquí cap drama dickensià. Va néixer com a fill únic i estimat en un poblet perfectament pintoresc no gaire lluny de Londres. Fou un alumne normalet que des de l’adolescència va interessar-se en la literatura fantàstica i la ciència-ficció. Als disset anys va deixar els estudis per treballar de periodista i més endavant de cap de premsa d’un organisme que proporcionava energia elèctrica a partir de quatre centrals nuclears.

El 1987, quan s’apropava ja a la quarantena i vist l’èxit creixent de les seves novel·les, va decidir dedicar-se exclusivament a la literatura. i quan Terry es decidia a fer una cosa, la feia a fons, sense mitges tintes. O sigui que a partir d’aquest moment l’home no va fer altra cosa que escriure (un mínim de dues obres anuals), emprendre viatges promocionals i firmar llibres a establiments de tot el Regne Unit. Tot plegat admirable, però d’un interès limitat. Amb tot, el llibre està escrit amb l’amenitat i l’humor que caldria esperar d’algú com Pratchett; també amb una profusió de notes a peu de pàgina, ja anunciades des del títol mateix. No cal ni dir que els fans de l’autor devoraran aquesta biografia i seran premiats amb algunes curiositats sobre l’origen de certs detalls del Discmón; per a la resta serà un llibre tan agradable com escassament prioritari.