Hi ha pel·lícules que són com novel·les, hi ha pel·lícules que són com un còmic, hi ha pel·lícules que són com un reportatge, hi ha pel·lícules (poques) que són com un poema i també hi ha pel·lícules, algunes, que són com un conte. “Un cuento chino” de Sebastián Borensztein, gran èxit de públic del darrer cinema argentí, respon perfectament a l’estructura del conte: una única situació perllongada, un sol protagonista principal, un funcionament intern difícilment exportable fora de la narració i un final pujant i satisfactori (almenys per a un conte escrit A.C. (abans de Carver)).
La peripècia principal de “Un cuento chino”, bastant excèntrica (tot s’ha de dir) va d’un argentí a qui un xinès caigut de l’espai se li adossa a la vida i a l’esquena. Els xinesos, per pura tradició dels guionistes, són una mica inexpressius i sòmines. Per fer honor a la veritat, el xinès no és una llengua parlada freqüentment en ambients internacionals, o sigui que la culpa de la incomprensió mútua la podem compartir. Sigui com sigui, l’humorisme de les situacions que se’n deriven és irresistible, sobretot si enfrontes un rostre estòlid i oriental a una família d’amigables argentins carnívors.
La situació única s’allarga un xic més del que la pel·lícula pot aguantar. S’incorpora al darrer terç una subtrama sobre la guerra de les Malvines, per afegir un polsim de profunditat transcendental una història essencialment lleugera. El desenllaç del conte és previsible des del primer minut, però no deixa de presentar un deix satisfactori.
“Un cuento chino” seria poc més que una pel·lícula simpàtica, si no tingués un protagonista com Ricardo Darín. El seu personatge és misantrop, deixat, neuròtic del càlcul i avorridament rutinari, però amb un cor noble difícil d’amagar. Darín és un actor carismàtic de mirada única, que resol a la perfecció l’encarnació d’aquest ferreter gris, i eleva l’interès de la pel·lícula —al cap i a la fi, apareix pràcticament a tots els plans— fins a fer-la recomanable com a evasió en una tarda de calor.
La peripècia principal de “Un cuento chino”, bastant excèntrica (tot s’ha de dir) va d’un argentí a qui un xinès caigut de l’espai se li adossa a la vida i a l’esquena. Els xinesos, per pura tradició dels guionistes, són una mica inexpressius i sòmines. Per fer honor a la veritat, el xinès no és una llengua parlada freqüentment en ambients internacionals, o sigui que la culpa de la incomprensió mútua la podem compartir. Sigui com sigui, l’humorisme de les situacions que se’n deriven és irresistible, sobretot si enfrontes un rostre estòlid i oriental a una família d’amigables argentins carnívors.
La situació única s’allarga un xic més del que la pel·lícula pot aguantar. S’incorpora al darrer terç una subtrama sobre la guerra de les Malvines, per afegir un polsim de profunditat transcendental una història essencialment lleugera. El desenllaç del conte és previsible des del primer minut, però no deixa de presentar un deix satisfactori.
“Un cuento chino” seria poc més que una pel·lícula simpàtica, si no tingués un protagonista com Ricardo Darín. El seu personatge és misantrop, deixat, neuròtic del càlcul i avorridament rutinari, però amb un cor noble difícil d’amagar. Darín és un actor carismàtic de mirada única, que resol a la perfecció l’encarnació d’aquest ferreter gris, i eleva l’interès de la pel·lícula —al cap i a la fi, apareix pràcticament a tots els plans— fins a fer-la recomanable com a evasió en una tarda de calor.