dijous, 30 de juny del 2011

Chinoiserie

Hi ha pel·lícules que són com novel·les, hi ha pel·lícules que són com un còmic, hi ha pel·lícules que són com un reportatge, hi ha pel·lícules (poques) que són com un poema i també hi ha pel·lícules, algunes, que són com un conte. “Un cuento chino” de Sebastián Borensztein, gran èxit de públic del darrer cinema argentí, respon perfectament a l’estructura del conte: una única situació perllongada, un sol protagonista principal, un funcionament intern difícilment exportable fora de la narració i un final pujant i satisfactori (almenys per a un conte escrit A.C. (abans de Carver)).

La peripècia principal de “Un cuento chino”, bastant excèntrica (tot s’ha de dir) va d’un argentí a qui un xinès caigut de l’espai se li adossa a la vida i a l’esquena. Els xinesos, per pura tradició dels guionistes, són una mica inexpressius i sòmines. Per fer honor a la veritat, el xinès no és una llengua parlada freqüentment en ambients internacionals, o sigui que la culpa de la incomprensió mútua la podem compartir. Sigui com sigui, l’humorisme de les situacions que se’n deriven és irresistible, sobretot si enfrontes un rostre estòlid i oriental a una família d’amigables argentins carnívors.

La situació única s’allarga un xic més del que la pel·lícula pot aguantar. S’incorpora al darrer terç una subtrama sobre la guerra de les Malvines, per afegir un polsim de profunditat transcendental una història essencialment lleugera. El desenllaç del conte és previsible des del primer minut, però no deixa de presentar un deix satisfactori.

“Un cuento chino” seria poc més que una pel·lícula simpàtica, si no tingués un protagonista com Ricardo Darín. El seu personatge és misantrop, deixat, neuròtic del càlcul i avorridament rutinari, però amb un cor noble difícil d’amagar. Darín és un actor carismàtic de mirada única, que resol a la perfecció l’encarnació d’aquest ferreter gris, i eleva l’interès de la pel·lícula —al cap i a la fi, apareix pràcticament a tots els plans— fins a fer-la recomanable com a evasió en una tarda de calor.

dimecres, 29 de juny del 2011

Passejada

La cosa sol anar més o menys així.

Havia descobert a una pàgina web la interpretació zoomòrfica de l'illa principal de l’arxipèlag de les Kerguelen. El nom em sonava, però si m’haguessin pressionat per col·locar-les sobre el mapa, les hauria situat potser sobre les costes àrtiques de Rússia. Resulta que no, que es troben al sud de l’oceà Índic, en terres gairebé sub-antàrtiques, que foren descobertes a finals del segle XVIII per Yves Joseph de Kerguelen de Trémarec. El conjunt d’illes es troba a 3.300 quilòmetres de la terra habitada més propera i no és d’estranyar que el seu nom de recanvi sigui illes de la Desolació. Fins a principis del segle XX baleners i caçadors de foques freqüentaren l’arxipèlag fins a gairebé extingir la fauna autòctona. Des de 1950 hi ha un contingent d’entre 60 i 100 persones que s’hi estan fent feines d’investigació científica.

El que més em sorprengué és que pertany al territori de les Terres Australes et antarctiques françaises (la seva illa principal, Grande Terre, és gairebé tan gran com Còrsega); potser perquè no se m’acut pensar que França pugui tenir colònies en llocs tan inesperats. Els altres constituents d’aquestes Terres Australs Franceses, apart de la porció d’Antàrtida que tenen gairebé tots els països colonialistes, són les illes Crôzet i les illes Saint-Paul i Amsterdam, també pel veïnat de les Kerguelen, i per últim les Îles Éparses. Aquests illes minúscules, escampades, tal com diu el seu nom, al voltant de l’Illa de Madagascar, compten entre elles la illa Tromelin, la Juan de Nova, la Bassas da India, les Glorioso i l’illa Europa. No tenen població permanent i, a l’igual que tots els altres territoris mencionats, no pertanyen a la Comunitat Europea.

Un cop amb el mapa al davant fou inevitable que els ulls busquessin altres llocs coneguts dels que no tenia gaire idea. Així, una mica més al nord, hi havia les illes Comores que en el seu grup occidental forma un país independent, mentre que la zona oriental és territori francès. Suposo que hauria de saber aquestes coses. Igual que no crec haver arribat a estudiar a l’escola que la unió de Tanganyika i l’illa costera de Zanzíbar l’any 1964 donà lloc a l’actual Tanzània.

Zanzíbar sempre m’ha atret per la seva eufonia i havia vist fotos molt atractives de la seva arquitectura, vaig pensar que seria un bon lloc per a unes vacances. I allà que me n’hi vaig anar (wikipèdicament parlant). Però abans que pogués saber res de les seves fabuloses edificacions, els ulls saltaren al nom de Farrokkh Bulsara nascut allí l’any 1946 i més conegut com Freddie Mercury. Mai no vaig ser fan de Queen, més aviat el contrari, però ara em vaig posar a pensar quants anys feia que Freddie era mort. I mira, va ser el novembre de 1991, o sigui que d’aquí poc farà 20 anys.

Vaig anar picant d’aquí i d’allà al llarg de l’article: les controvèrsies sobre com havia gestionat la malaltia, les seves actuacions a la Sudàfrica de l’apartheid, l’ocultació dels seus orígens parsis. Vaig recordar una vella publicitat d’extintors (¿Qué pasó? ¡Que Parsi lo apagó!), però també les torres del silenci de Bombai on els parsis deixen els seus morts perquè les aus carronyeres en disposin. “The Towers of Silence” era una novel·la de Paul Scott, part de la tetralogia del Raj, de la qual es va extraure la prestigiosa sèrie de televisió “La joia de la Corona”. Se’m va acudir que l’actriu Peggy Ashcroft la recordava exclusivament per aquesta producció i per “A passage to India” de David Lean. Vaig preguntar-me, si la senyora Ashcroft s’havia especialitzat en cinema colonial.

Mirant la seva pàgina vaig veure que aquest 14 de juny havia fet també 20 anys de la seva mort, gairebé com en Freddie! De la seva poc extensa filmografia em vaig fixar en “The 39 steps”, un deliciós Hitchcock primerenc. De les coses que més recordo de la pel·lícula, hi ha el personatge de Mr. Memory, memorista de music-hall, incapaç de callar si li pregunten tot el que recorda.

D’aquí a “Funes el memorioso” i, per tant, Borges, només hi havia un pas. Vaig pensar que era un bon moment per aturar-me. Un altre dia tornaria a les Kerguelen, on diuen que Arthur Gordon Pym va fondejar i, per la ruta de Poe, ves a saber on arribaria.

 La cosa sol anar més o menys així.

dilluns, 27 de juny del 2011

Arts menors


La recent lectura d’Esperanto em retornà la referència d’un personatge fascinant a qui tenia mig oblidat. Per fortuna, amb un cop de Viquipèdia, he recollit més dades de les que mai hauria volgut saber sobre aquest Joseph Pujol de dilatat record. Va néixer a Marsella l’any 1857 dins d’una família d’orígens mataronins (el seu nom nostrat seria Josep Pujol i Mauri). Als quinze anys va tenir l’experiència de la seva vida un dia que, en submergir-se al mar, al mateix temps que agafava aire als pulmons, notà una cosa freda que li entrava per l’anus. Raonablement espantat, nedà cap a la platja, on començà a rajar aigua pel darrera. Una visita al metge va tranquil·litzar-lo: més que un problema, el jove Pujol tenia una aptitud única per absorbir aire o aigua a voluntat a través del seu orifici posterior. Uns esfínters privilegiats, en definitiva.

Durant el servei militar es va fer molt popular entre els seus camarades amb proeses casernàries com el llançament d’un doll d’aigua, prèviament absorbida d’una palangana, a cinc o sis metres de distància. Posteriorment, treballant de forner a Marsella, solia delectar els seus clients amb imitacions d’instruments de música. Em pregunto com reaccionaria la clientela si coses com aquesta succeïssin avui dia al Fornet d’en Rossend.

Però l’època devia de ser propícia a aquestes innocències escatològiques i Joseph Pujol decidí professionalitzar-se dalt de l’escenari. Diuen que tenia una bona veu, en el sentit més convencional de la paraula, i fins i tot aficions musicals, però la seva carrera havia de basar-se ben lluny dels tradicionals òrgans canors. L’èxit fou tan espaterrant, que el terrassenc Josep Oller (un altre que caldrà rescatar!), que poc abans havia obert el famós Moulin-Rouge parisenc, el va fer debutar-hi l’11 de febrer de 1890, sota el nom artístic de “Le Pétomane”. Durant el seu número apagava espelmes a metres de distància, imitava sons animals i interpretava a l’ocarina o el flautí cançons populars com “O Sole mio” o “La Marsellesa”, ajudat per una goma connectada al seu cul. Posteriorment hi incorporà un número fort en el qual reproduïa el terratrèmol de San Francisco de 1906, autèntic “sensurround” “avant la lettre”. Entre el seu distingit públic s’hi comptà des del Príncep de Gal·les, fins al rei Leopold II de Bèlgica o Sigmund Freud.

A partir de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, on va perdre dos fills, va retirar-se dels escenaris, potser amb els músculs anals un xic deteriorats, i retornà a l’ofici de forner que ja no abandonaria mai més. Va obrir una fàbrica de brioixos a Toulon, on finalment morí el 1945.

Va deixar per la posteritat (mai millor dit) algunes frases memorables: “Jo vaig endavant i no em preocupo del meu darrera”; “Un artista ha de saber deixar-se anar a l’escenari” o “sóc l’únic que no paga drets d’autor”. Sembla ser que el senyor Pujol (Joseph) era més aviat de dretes, motiu pel qual els surrealistes no el respectaren gaire, malgrat les evidents afinitats estètiques. Per aquest mateix motiu, Salvador Dalí el tenia en un altar i el comparava en excel·lència a artistes com Rafael. El músic rossellonès Pascal Comelade i l’actor Johnny Depp en són admiradors contemporanis. De les diverses referències al personatge que es poden trobar en literatura, cinema i televisió, potser les més accessibles són el paper de Mel Brooks a “Sillas de montar calientes” que rebia el nom de William J. LePetomane o la pel·lícula de Pasquale Festa Campanile “Il petomane”, protagonitzada pel gran Ugo Tognazzi. Entre les reencarnacions recents de Le Pétomane, potser el recordareu formant part del decorat del bigarrat “Moulin-Rouge” de Baz Luhrman.

Malgrat que la Viquipèdia assegura que aquí, a Catalunya, el tenim força oblidat i que és molt més cèlebre a França o al món anglosaxó, el cert és que l’entrada en català és la més extensa de les tres. De totes maneres, darrerament no anem tan sobrats de catalans universals i sabuda és la nostra afició als excrements i els afers del cul. Senyor Mascarell, ¿seria possible abduir Monsieur Pujol vers la catalanitat i atorgar-li, a títol pòstum, una Creu de Sant Jordi? Estic segur que, en aquest cas a diferència d’altres, no se n’haurien de penedir mai.

Live in concert

diumenge, 26 de juny del 2011

divendres, 24 de juny del 2011

Vell món digital (3 de 3)

Sir Isaac Pitman, taquígraf

I quin motiu al·legaven aquells enamorats del 12, com Pitman i Spencer, per preferir-lo al nostre 10? Resulta que el 10 només té dos divisors no trivials, el 2 i el 5, mentre que el 12 compta amb el 2, el 3, el 4 i el 6. Això simplifica molt algunes coses, com per exemple les taules de multiplicar. Tots recordarem que les taules més fàcils d’aprendre eren la del 2 i la del 5, precisament els divisors de 10. Amb el sistema duodecimal es simplifiquen les taules del 2, 3, 4, 6, 8 i 9. Observeu:



Com podem veure, la taula del 2 continua contenint la successió dels nombres parells, mentre que les altres taules mostrades tenen terminacions cícliques ben fàcils de recordar. Un cop superat el llast del costum, que ens fa veure aquests càlculs amb una mica d’espant, cal reconèixer que són més fàcils d’aprendre que les que ens ensenyaren a l’escola.

Però encara hi ha més, perquè el sistema duodecimal també es mostra favorable a la representació de determinades fraccions com 1/3, molt més freqüent a la vida quotidiana que 1/5. A la taula següent es representen algunes d’aquestes fraccions elementals en els dos sistemes. Apareixen enfosquides les caselles on la fracció s’expressa de forma recursiva, ja que en els càlculs pràctics aquestes expressions infinites s’han d’utilitzar de forma truncada, del que se’n deriven errors de precisió.

Els arguments poden semblar-nos més o menys convincents, però el que és innegable és que darrera seu hi ha gent amb prou empenta com per fundar l’any 1934 la Dozenal Society of America. L’any 1959 es va obrir la seva germana britànica i, encara que darrerament no semblen gaire actius, la seva lluita contra la tirania del deu continua.

Els que no som tan combatius, podem imaginar-nos un món basat en la dotzena, més com un somieig que com una realitat. Un món on els ous es vendrien de 10 en 10 i una grossa representaria 100 unitats. Un món on el vell amic “pi” s’expressaria com 3,184809493B918664573A6211BB…

I això per no parlar de la mesura del temps, sempre tan lligada al número 6. L’esfera del rellotge estaria numerada de l’u a la A. Veuríem anys de 10 mesos, dies de 20 hores, hores de 50 minuts i minuts de 50 segons. I jo ara tindria 47 anys, i ben feliç que seria!

dijous, 23 de juny del 2011

Vell món digital (2 de 3)

Comptar amb els dits segons Luca Pacioli

Ho farem fàcil. En el nostre sistema de numeració, posicional i de base 10, comencem comptant 0, 1, 2, 3… i, quan arribem al 9, tornem al 0 i afegim un 1 a l’esquerra. Si completem un altre cicle, la primera xifra de la dreta torna a ser 0 i a l’esquerra hi figura un 2. Sona com un taxímetre, però això és el que hi ha. La xifra de més a la dreta representa les unitats, la següent les desenes, després les centenes, i així les successives potències de 10, que és la base. Sembla que, si hem adoptat una numeració en base 10, és per qüestions anatòmiques: deu són els dits que tenim entre les dues mans i, qui més qui menys, tots hem comptat alguna vegada amb els dits.

Hi ha d’haver alguna cosa de certa en aquesta teoria, perquè la base 10 és molt freqüent entre les cultures terrícoles. M’havien explicat, potser per enganyar-me, que a la numeració romana el símbol I era un dit alçat, V el palmell obert d’una mà i X dos palmells encarats pels canells. En qualsevol cas, la paraula “dígit” encara és sinònima de “xifra”, o sigui que, en certa manera, continuem comptant amb els dits. Si els peus no fossin tan lluny de les mans i no haguéssim inventat el calçat, potser comptaríem en base 20.

La base 10 pot semblar-nos “natural”, però hi ha altres mons comptables possibles. El més senzill de tots és la base 1. Comencem a comptar: I, II, III, IIII, IIIII, IIIIII, IIIIIII… Intuïtivament funciona molt bé, però és un desgavell a l’hora de fer els comptes. 1.627 expressat en aquesta base és una invitació al suïcidi matemàtic.

La base 2 pot presumir de moltes més possibilitats. Els arara de l’Amazònia compten de la manera següent: anane (1), adak (2), adak anane (3), adak adak (4), adak adak anane (5), adak adak adak (6), adak adak adak anane (7), adak adak adak adak (8). En un món més proper, els ordinadors compten exactament igual; s’en diu sistema binari, apagat i encès, u i zero, negre i blanc. És la base de la cultura digital, que amb només dos símbols pot escriure qualsevol xifra: 1, 10, 11, 100, 101, 110, 111, 1000… Econòmic no ho és, perquè per expressar el 8, hem necessitat quatre vegades més dígits que en base 10. Altres bases que també s’utilitzen en computació, per tractar-se de potències de 2, són l’octal i l’hexadecimal.

En general una notació en base “n” requerirà n símbols distints, cadascun amb el seu nom propi. Si s’escull una “n” gran, la notació serà més breu, però posarà a prova la nostra memòria; per això la base 10 sembla un bon compromís. Els antics babilonis tenien una numeració basada en el 60, i els maies feien servir la base 20, tot i que no utilitzaven la nostra notació posicional. Ben mirat, en moltes llengües europees els noms dels nombres fins al 20 presenten particularitats que no s’ajusten al sistema: onze, dotze, tretze… Potser indiquen un vestigi de quan encara comptàvem amb TOTS els dits.

Un sistema, que poques cultures han utilitzat, però que curiosament té els seus defensors és el de base 12. Al segle XIX el filòsof Herbert Spencer i sir Isaac Pitman, l’inventor de la taquigrafia moderna, ja el proposaven com a substitut de la notació decimal. Se’l coneix habitualment com duodecimal, tot i que l’enginyer americà John W. Nystrom, que també n’era un partidari, va tenir la desafortunada idea d’anomenar-lo “duodenal”.

Per comptar en base 12, necessitem dos símbols més, apart dels deu habituals. Alguns han proposat fantasiosos dissenys per aquestes noves xifres, però el que se sol fer és utilitzar les lletres A i B per representar el deu i l’onze. Així, si compten en duodecimal, escriurem així els nombres naturals 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, A, B, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 1A, 1B, 20, 21…

Veig que m’estic allargant, o sigui que continuaré demà, parlant d’aquest sistema que no és tan forassenyat com sembla. De moment, deixo al gust de l'amable lector, com s'hauria de dir en veu alta un nombre com B3A.25B.

dimecres, 22 de juny del 2011

Vell món digital (1 de 3)

Un senyor antic que podria ser Leonardo Fibonacci, o no.

El sistema de numeració que utilitzem en l’actualitat, econòmic i flexible, ens permet representar sense dificultat tant la nostra edat, com la superfície del nostre dormitori o la distància que hi ha entre la Terra i el Sol. Amb uns senzills algorismes, que aprenem a l’escola primària, les sumes, restes, multiplicacions i divisions no representen cap obstacle de càlcul. Abans que la vella aritmètica quedi sepultada en l’oblit gràcies a les ubiqües calculadores electròniques, dediquem un discret homenatge al nostre sistema posicional de base 10, que tant ha fet pel nostre progrés.

I com sol passar amb els grans invents humans, que semblen tan “naturals” que es diria que sempre els hem tingut a l’abast, el camí fins arribar a aquesta solució no fou senzill i és, de fet, relativament moderna la seva definitiva adopció. Les grans cultures de l’antiguitat ja associaren símbols a les quantitats discretes, però ho feren de forma una mica arbitrària. Hebreus, grecs i romans acabaren utilitzant el seu alfabet. Així, els jueus associaven la primera lletra alef amb el número u, bet era el dos. A partir de la dècima lletra, s’avançava per desenes. La lletra vint-i-dos, tav, era igual a 400. Podria haver estat una altra. Els grecs, que comptaven amb un alfabet més generós, pogueren adjudicar un símbol fins i tot al número 900.

Tots coneixem el sistema de numeració romana que juga només amb 7 símbols: I, V, X, L, C, D i M. Davant dels 22 símbols hebreus i els 27 grecs, la notació llatina és econòmica i molt intuïtiva, no endebades va ser el sistema de numeració predominant a Europa fins ben entrat el segle XII. Encara ara perviu a les esferes dels rellotges, a les dates dels monuments oficials i al número de sèrie de monarques i papes.

Tot i això, la notació romana presenta seriosos problemes a l’hora de fer càlculs. Intenteu sumar XLVII i XIX; no hi ha cap algorisme senzill que ens permeti obtenir el resultat LXVI; per no parlar del malson de la multiplicació. Un altre problema que suposa seguir aquest sistema és que no permet fer-se una idea ràpida de la magnitud de les xifres. D’una ullada, quin número diríeu que és més gran MI o DCCXLVII?

El problema de tots aquest pobles clàssics és que no se’ls va acudir simbolitzar el no res. Per fer un pas endavant calia descobrir el zero, potser una de les idees més importants dins de la història de la Humanitat i, de segur, la d’aparença menys impressionant. L’origen del zero s’atribueix als matemàtics de la Índia. En un dels seus textos sagrats es troba una llista de potències de 10 acompanyades del seu nom:
  • Dasa 10
  • Sata 100
  • Sahasra 1.000
  • Ayuta 10.000…
A partir d’aquesta nomenclatura s’obtenia una manera molt eficient de posar nom als números. Per exemple, 426 es podia expressar, començant sempre per les unitats, com “sis i dos Dasa i quatre Sata”. D’aquí era fàcil deduir que el que importava era la posició del número, de manera que es podia expressar també com “sis dos quatre”, elidint el nom de les potències de 10.

En aquest sistema de notació, que es denomina posicional, el lloc que ocupa cada xifra indica a quina potència de 10 s’ha d’aplicar: així la primera indica les unitats, la segona les Dasa (desenes), la tercera les Sata (centenes)… El problema apareix quan alguna de les potències intermèdies no té valor. Per exemple, 403 no es pot representar com “tres quatre”, ja que això equival a “tres i quatre Dasa”, o sigui 43. Calia doncs intercalar marcadors de posició a les potències que no tinguessin valor. Anomenaren aquest marcador “shunya”, de manera que l’exemple anterior es podia expressar com “tres shunya quatre”.

De mica en mica, a través de la familiaritat, van començar a considerar “shunya”, a qui ja podem anomenar “zero”, com un número més, una idea no tan òbvia com podria semblar. El segle VII de la nostra era els matemàtics indis començaren a descobrir les propietats aritmètiques del zero, innocu a la suma, però arma de destrucció massiva a la multiplicació. L’eficaç mètode indi va propagar-se ràpidament cap a Occident, on la pujant cultura islàmica l’adoptà, anomenant el zero amb el poètic nom de “zephyr”.

Devem l’entrada de la numeració aràbigo-índia a Europa al pisà Leonardo Fibonacci (1170?-1250?) que la va aprendre a Algèria, on el seu pare era agent de duanes. El seu “Liber Abaci” fou l’eina més important per introduir aquest sistema a Occident. Com totes les idees innovadores, suscità d’entrada moltes reticències, amb doble motiu, atès el seu origen en terres infidels. Era època de creuades i l’eficiència dels guarismes àrabs s’atribuí al diable, tot trobant en les formes corbes d’aquelles xifres una invitació a la sensualitat que difícilment  inspiraven les lletres romanes.

L’èxit final de la numeració aràbiga prou que el coneixem: amb 10 símbols que van del 0 al 9 som capaços d’escriure qualsevol número, “sigui el que sigui, com serà demostrat”, escrivia el bon Fibonacci. Durant aquest apunt el número 10 ha aparegut sovint, perquè les numeracions índies, àrabs i europees comparteixen la base 10. Podria haver estat diferent? I és clar que sí. Potser és hora de passar del món analògic al digital.

dimarts, 21 de juny del 2011

Obres pòstumes de Shakespeare

Coberta de David Sánchez. Algú pot identificar-me la senyoreta de la dreta?

Avui dia el millor cinema es fa a la televisió.

Si Shakespeare fos viu, escriuria per a la televisió.

Qui no ha llegit aquest parell de frases una desena de vegades durant els últims anys? Quan una frase esdevé clixé, cal començar a preguntar-se sobre la seva justesa. Darrera seu hi ha, però, el reconeixement d’un sensible augment en la qualitat de les sèries televisives americanes que s’ha fet palès en la primera dècada d’aquest segle. A aquesta maduració dels teleserials s’hi ha afegit el ressò natural que han trobat a internet, on s’han analitzat a fons, discutit en fòrums, comentat en blocs, parodiat a YouTube i, fins i tot en algun cas, s’ha influït en el seu futur desenvolupament. Ha aparegut l’inusual fenomen del merchandising televisiu en forma de samarretes, discos de la banda sonora, tasses i guies de lectura.

Aquest “Teleshakespeare” editat per errata naturae el març de 2011 és un dels primers llibres que des del nostre país intenta analitzar quines són les claus d’aquesta engrescadora eclosió. El seu autor Jorge Carrión (Tarragona, 1976) és crític, co-director de “Quimera”, professor de literatura contemporània a la Pompeu i novel·lista. La seva novel·la “Los muertos” (Mondadori, 2010) sembla que té una trama molt relacionada amb la ficció televisiva. Una veu prou autoritzada en un territori encara nou.

El llibre comença amb un assaig de tipus generalista (“Episodio piloto”) on s’intenta establir la genealogia que ha conduït a l’estat present de les telesèries:
En el principio no fue el cine.

En el principio fue la oración. Y la poesia y el mito y la tragedia y el cuento y la comedia. Y, después, la novela —tragicómica—. Y el ensayo. Y la pintura. Y la fotografía. Y, finalmente, el cine.

Y su hija, la televisión.
Carrión considera que l’art de la ficció és un laboratori d’investigació del que significa ser un ésser humà en un moment històric determinat, una investigació abocada al fracàs, fracàs que el creador documenta i ens deixa en herència. Durant el segle XIX i bona part del XX, aquesta investigació es dugué a terme a través de la novel·la, ja en ple segle XX prengué el relleu el cinema i ara és la televisió la que ha heretat la profunda complexitat del gran art: Hamlet, Crim i Càstig, La muntanya màgica troben la seva continuïtat en The Wire o Els Soprano.

En capítols posteriors s’analitzen aspectes concrets de determinades sèries, des de les ben conegudes, com “Mad men” o “Lost”, fins a productes desconeguts per a mi com “Rubicon” o “The good wife”. Són reflexions intel·ligents que abasten tant qüestions de llenguatge narratiu com de les interconnexions amb la realitat, que de forma voluntària o no, les sèries comenten. En un terreny, com és el de la cultura pop, on els més llestos escriuen assajos impossibles d’empassar, és d’agrair que Carrión es mantingui a un nivell comprensible i estimulant.

L’únic però que podria posar a l’autor és que la seva mirada és exclusivament teòrica i deixa fora el possible nivell de gaudi de les obres tractades. Carrión pot trobar fascinant la doble personalitat de Dexter o l’ambiciosa crònica de la fi dels déus que pretenia relatar la truncada “Carnivàle”; però jo que vaig seguir aquestes dues sèries amb més penes que satisfacció, potser hauria agraït que m’advertissin de tot allò que me les podien fer repulsives.

Continuo pensant que es magnifica la profunditat de moltes sèries, quan no deixen de ser bons productes d’entreteniment (que ja és molt) i poca cosa més. Al meu panteó d’obres mestres de moment només s’hi troben Els Soprano i està demanant accés ben fonamentat The Wire.

Si William Shakespeare fos viu, tindria prop de 450 anys. I, no ens enganyem, el millor cinema es fa al cinema, el que no impedeix que s’estigui fent bona televisió. A la televisió.

dilluns, 20 de juny del 2011

La incredulitat abolida

Un dissabte ja perdut en el passat, mentre contemplava perplex les molt increïbles peripècies de la pel·lícula “Hanna”, no deixava de preguntar-me perquè de vegades ens empassem sense badar boca els fets més inversemblants, mentre que en altres ocasions una petita alteració del protocol ens sembla inacceptable. Em vingué al cap un concepte molt habitual a la cultura de llengua anglesa, el que es diu “suspension of disbelief” o suspensió de la incredulitat. L’expressió prové del poeta romàntic i filòsof de l’estètica britànic Samuel Taylor Coleridge, que ho enuncià així a la seva “Biographia Literaria”:
es va acordar que hauria de centrar el meu treball en persones i personatges sobrenaturals, o almenys novel·lescos, tot transferint no obstant a aquestes ombres de la imaginació, des de la nostra natura interior, el suficient interès humà com per assolir momentàniament la voluntària suspensió de la incredulitat que constitueix la fe poètica.
El problema rau al fons de tota expressió artística, ja que des de l’epopeia de Gilgamesh, per parlar d’una construcció artificial de les més antigues, la potència de l’art s’ha basat en un consens sobre el que no és real però que s’ha de prendre temporalment com a tal. En termes més moderns, com foren els d’Aristòtil, podríem parlar de versemblança i mal faria qui s’ho prengués com a sinònim de realisme. Cada temps requereix el seu públic informat segons les seves pròpies convencions. Els oients de l’Odissea estaven disposats a sentir parlar d’una cartografia mediterrània (gairebé realista), de les intervencions divines o fantàstiques (de sirenes, bruixes i ciclops) i també dels problemes de qualsevol pare de família sota la crisi de la quarantena (potser en aquells temps, atesa l’esperança de vida, seria la trentena). Els lectors del Lazarillo, en canvi, pensaven més aviat en la gana i la imatge pública, aquell “figurar” tan castellà.

Cada terra fa sa guerra i cada literatura la seva. Una vegada més estem parlant del context i de com llegir-lo. La literatura de gènere, amb les seves ben establertes regles, ajuda. Tots sabem que el zombie que camina a pas de tortuga acabarà atrapant la noia que fuig esperitada, que l’heroi sortirà il·lès d’un dens foc creuat i que el sospitós, a qui totes les circumstàncies incriminen, resultarà finalment innocent.

De vegades, però, l’adscripció a un gènere no és suficient per resoldre tots els problemes de versemblança interna. Pensem en “Superman”, llavor germinal del gènere super-heroic. Hi ha algunes característiques de Superman que estem disposats a acceptar: els seus orígens extraterrestres, els seus super-poders, la seva vulnerabilitat a la kriptonita. En canvi costa empassar-se que unes simples ulleres converteixin l’heroi titular en el maldestre Clark Kent sense que ningú el reconegui. Segurament l’home de ferro fou creat en temps més innocents, però això no evita que el drama de la pobra Lluïsa Lane sigui francament risible.

A través de la repetició, les convencions acaben perdent pistonada, i el públic del segle XXI amb tot aquesta sobrecàrrega d’informació a l’esquena és particularment reticent a deixar la credulitat pròpia en mans d’altri. Entre les sortides possibles, m’agrada especialment la solució Spielberg al segon Indiana Jones. La pel·lícula comença amb un número musical que és també declaració de principis, “Anything goes” de Cole Porter, és a dir “Tot s’hi val”. Per això, quan Indy, Kate Capshaw i l’infumable xinet escapin minuts més tard d’una avioneta sense combustible ni pilot gràcies a una balsa inflable no gosarem ni a alçar una cella. Trobem aquí el difícil compromís entre l’embolica que fa fort i la sincera trepidació aventurera.

Un camí més fàcil és el de l’autoparòdia. Les pel·lícules de James Bond que va protagonitzar Roger Moore són una contínua picada d’ull a l’espectador. En tot moment se’ns està dient que això és broma, que les velles fórmules inventades per Ian Fleming ja no s’aguanten per enlloc, però que hem de fer cara que ens ho prenem seriosament. Existeix una complicitat mútua que forma part de la diversió.

Un pas més enllà serà la paròdia descarada. Penso en “Airplane” (“Aterriza como puedas”), film en el qual tot els clixés del cinema de catàstrofes aèries eren capgirats amb resultats definitivament hilarants. El filó ha perdurat amb múltiple seqüeles fins esdevenir, molts anys més tard, un altre subgènere barat que satisfà només un públic de pulsions primitives. El que ahir fou sofisticat, avui resulta vulgar.

Ha matat la nostra precaució postmoderna la suspensió de la incredulitat? Segur que no. Ara el laberint és més profund, i el Minotaure s’amaga dos nivells més abaix. Estic segur que, llestos com som, encara ens podem deixar enganyar per obres d’art passatgeres, siguin novel·les, pintures a l’oli, sèries televisives, pel·lícules o apunts de bloc (aquest, si més no). En el fons som uns crèduls de nassos. Qui no suspendrà el que calgui per rebre un ferm estímul a l’espinada?

dissabte, 18 de juny del 2011

Sex & drugs & Rolling Stones

Ni sóc mitòman ni m’agraden especialment The Rolling Stones i, si n’hagués d’escollir un, certament Ron Wood seria l’última opció. Per això, el darrer Sant Jordi, vaig haver d’acceptar amb callada conformitat el regal de les seves memòries, “Memorias de un Rolling Stone” (“Ronnie”, 2007), editades per Globalrhythm el 2008, i que ja compta amb tres edicions en castellà.

M’imagino que el llibre és típic del gènere d’exaltació d’un estil de vida que es pot resumir amb el tòpic clàssic de sexe, droga i rock and roll. L’autobiografia, escrita “amb l’ajuda” de Jack Macdonald i Jeffrey Robinson, relata cronològicament i sense especial brillantor un seguit d’anècdotes de gràcia variable i morbo freqüent. Wood, nascut a una família molt humil i molt melòmana (secció cançons de taverna) des de molt jove va participar en els ambients del rock i el blues londinencs. Després de passar pels Birds i pels més famosos Faces, al costat de Rod Stewart, va rebre una invitació per unir-se als Rolling Stones a qui, el seu taciturn guitarra solista Mick Taylor acabava d’abandonar. Corria l’any 1974, han passat prop de 37 anys, potser ja seria hora que deixés de pensar en Wood com a un afegitó recent als Stones.

A partir d’aquest moment el llibre ens ofereix una narració en primera persona del que significa ser un Rolling Stone i tot esdevé tan previsible com fascinant: Ronnie es compra una mansió victoriana, Ronnie es compra un Bentley, Ronnie obre un club a Miami (té molt d’èxit i perd diners), Ronnie i família van de vacances a Kenya, Ronnie compra una granja a Irlanda, Ronnie obre un club a Londres (té molt d’èxit i perd diners), Ronnie i família van de vacances a Jamaica o Barbados, Ronnie pinta i els seus quadres incomprensiblement (veure la imatge) es cotitzen bé. La vida de Ronnie és una festa contínua per la que desfilen tota mena de celebritats: des de Dylan a Lennon, del Príncep Carles a Gilbert & George, de Kate Moss a Rafa Nadal. No hi ha personatge famós que Wood no hagi conegut i per a tots ells té bones paraules, donant a entendre que és bon amic de tots ells.

Hi ha sexe, és clar. Wood presumeix d’haver anat al llit amb la dona de George Harrison (i d’Eric Clapton) i amb Margaret Trudeau, quan era la primera dama del Canadà. Malgrat la seva professió d’amor envers la seva dona Jo, una preciosa ex-model, s’intueix que han abundat les aventures de cambra d’hotel en festes orgiàstiques plenes de senyoretes d’usar i llençar. Un tracte degradant que en cap moment es qüestiona.

Hi ha també molt d’alcohol i drogues, Wood no se n’amaga; però ho pinta tot de forma enganyosament poc dramàtica. El seu gran aliat dins dels Stones és Keith Richards (sovint confonen l’un per l’altre) el que implica un flirteig constant amb el costat més dur de la droga. No cal llegir entre línies per adonar-se que darrera la imatge positiva que pretén donar el guitarrista s’amaga una realitat sòrdida i poc enriquidora. Per molt que ens asseguri que Keith és una gran persona, ja li regalo un amic que a la mínima es torna paranoic i comença a disparar a tort i a dret. Tots sabem per experiència que borratxos i drogoaddictes no solen ser la millor de les companyies i no crec que passar-te tres dies tancat a una cambra de bany inflant-te de cocaïna sigui una vivència gaire desitjable.

Wood sembla embarcat en una maniobra d’autoreivindicació (i autoengany). Durant moltes pàgines se succeïxen les festes plenes de bon rotllo i la idíl·lica vida familiar amb una esposa sempre comprensiva i uns fills encantadors. Finalment s’obre l’esquerda: les addiccions comencen a passar factura, la família en ple li retreu tots els mals moments que han hagut d’aguantar durant tots aquests anys. El músic entra en un procés de desintoxicació que s’intueix que no obté l’èxit total.

El llibre acaba gloriosament amb un Ron Wood “net”, que ha recuperat el control de les seves dots musicals, pintor de reputació pujant i emocionat avi de família, més enamorat que mai de la seva Jo.

Passem de la ficció a la realitat. Poc després de publicar les seves memòries Ron Wood de 62 anys conegué a un sospitós bar del Soho una cambrera russa de 22 anys. Immediatament demanà el divorci de la que havia estat la seva muller durant 24 anys. La relació amb la joveneta durà 18 mesos fins que ella digué prou i l’abandonà. Els Rolls-Royce amb xofer i els esmorzars de caviar no foren preu suficient per aguantar aquell borratxo avorrit amb mentalitat de nen de dotze anys. Ara Ronnie surt amb la model de llavis recautxutats Ana Paula Araújo, tot tristament previsible. De vegades, la premsa groga constitueix el millor complement per a una autobiografia.

divendres, 17 de juny del 2011

La mania de comptar

Quant de temps fa que hem après a comptar vaques o minuts? Potser mai no arribarem a esbrinar-ho, però suposem (amb una certa base històrica) que fa 10.000 anys que començàrem a pensar que entre l’u i el dos hi havia una diferència a la qual calia posar nom. No sabria dir-vos com funcionàvem dos mil·lennis enrere, però el que és segur és que ja hi havia cultures capaces de comptar per milers. Entre els universals antropològics s’inclouen la noció de comptar i els nombres “u” i “dos”. Més enllà (començant pel misteriós concepte del número “tres”) tot queda al gust del consumidor.

En canvi, d’altres no havien passat del dos. L’Alex Bellos ens parla dels munduruku, una tribu amazònica, que ha arribat a numerar fins al “cinc”, tot i que no queda clar si aquesta paraula no s’utilitza com a sinònim de “molts”. Ens pot semblar que una cultura que va tan escassa de xifres pateix un handicap d’origen; però, com bé ensenya l’antropologia, cada cultura disposa de tot el que li cal per funcionar. Els munduruku no gasten agenda, viuen al dia, i per tant no tenen necessitat de comptar els dies que falten per realitzar una activitat concreta, tampoc els importa donar nom al temps que es triga per anar d’un lloc a un altre: ho saben per la pròpia experiència. No hi ha res que trobin més absurd que preguntar-los quants fills tenen: un cop nascuts, la tribu s’ocupa d’ells col·lectivament, sense necessitat de comptabilitzar-los.

Sembla que l’origen dels sistemes de comptar més evolucionats cal buscar-lo en l’intercanvi de béns, és a dir en el comerç. Algunes tribus de Nova Guinea, que es relacionen entre elles mitjançant un complicat protocol de regals mutus, sí que han desenvolupat numeracions que van més enllà del cinc. Però el màxim denominador comú de tots els pobles de la terra es limita a “u” i “dos”.

Segons la psicologia cognitiva, quan ens trobem davant d’una col·lecció d’objectes o individus, no ens costa gaire escatir d’una ullada si es tracta d’un, de dos o de tres, fins i tot de quatre; però a partir de cinc cal fer un salt literalment quantitatiu i parar-se a pensar (i a comptar). És significatiu que la numeració romana original comencés amb I, II, III i IIII, però que no gosés escriure IIIII per significar el cinc, conscient que no reconeixeríem amb facilitat la xifra representada. Igualment podem pensar en sistemes de recompte clàssic, com el vist a les parets de les cel·les penitenciàries, on es marquen quatre ratlles verticals i es barren amb un traç diagonal en arribar al cinc. O, la més sofisticada, que va dibuixant un quadrat i després li afegeix la hipotenusa. No vull seguir per aquest camí, ja el retrobarem més endavant un altre dia.

El que importa ara és que la mania de comptar la duem marcada als nostres gens. S’han fet experiments amb infants de pocs mesos, en els quals se’ls mostrava una figura de Blas o d’Epi, després queia el teló i s'introduïa explícitament una segona figura. Quan s’alçava de nou el teló, en escena podia aparèixer qualsevol cosa. Els nens acceptaven prou bé que un Blas més un Epi esdevinguessin dos Epis, però s’inquietaven si el resultat era un, o tres, o cap.

O sigui que, d’entrada, ens preocupa més la quantitat que la qualitat. I ara que algú digui que la grandària no importa.

dimecres, 15 de juny del 2011

Retrat de rocker perdut en un bucle

©Barry Feinstein

Rodrigo Fresán (Buenos Aires, 1963) és un argentí de Barcelona que fa temps que es va jubilar de ser una jove promesa i ara exerceix com un dels models més admirats de les joves fornades literàries. Mondadori acaba de reeditar-li “Esperanto”, la seva primera novel·la, publicada l’any 1995 després de tres llibres de proses curtes. Llegeixo que Fresán no té per costum donar per acabades les seves obres i les va modificant i ampliant quan les hi reediten o tradueixen a una altra llengua.

No ha estat el cas de “Esperanto”, on els canvis són mínims, segons declara en una nota final a aquesta edició. Sembla que la redacció de la novel·la es produí d’una tirada, en a penes quatre setmanes, i l’autor ha volgut preservar-ne l’espontaneïtat. Val a dir que el resultat no es ressent gota d’aquesta admirable velocitat de manufactura.

Abans de dir la meva sobre el llibre, donaré veu a Fresán qui, de forma indissimulada, es retrata com a personatge i descriu “Esperanto” de retruc:
Ahora, el joven escritor argentino decía que estaba escribiendo una novela, su primera novela, y que “...la soñé una noche durante mis últimas vacaciones… Es una mezcla de El Extranjero con La Conjura de los Necios y, ya que estamos, con El sueño de los Héroes…”.
Camus, Kennedy O’Toole i Bioy-Casares formen un triumvirat explosiu, però defineixen força bé aquest “Esperanto” on conviuen reflexió existencial, tragicomèdia grotesca, gust per la faula i iconografia pop. Federico Esperanto, l’antiheroi, és un músic pop d’obra escassa que sobreviu amb els rèdits dels seus “jingles” publicitaris. Als seus 35 anys porta al darrera una història tràgica fins a extrems obscens i la seva existència actual és un desastre rutinari, del qual se’ns descriu una setmana sencera amb els seus rituals ordinaris: visita a la llar familiar, consulta al psicoanalista (sí, en això Fresán no podia ser més orgullosament argentí, tot i que el seu Carlos Lombroso és una veritable troballa), pas pel negoci publicitari que té muntat amb el seu únic amic, sortida de dissabte a la discoteca…
Les activitats són aparentment les de sempre, però en el decurs d’aquests set dies, apart de conèixer les truculentes circumstàncies del seu passat, es descobriran alguns secrets que propiciaran un canvi de rumb i un final indubtablement optimista.

L’obra de Fresán és plena de vasos comunicants que connecten els seus textos, personatges i paisatges es repeteixen amb intensitat diversa ací i allà. Per exemple, la població imaginària de Canciones Tristes apareix en diferents relats, sovint a la Patagònia, però també a Anglaterra sota el nom de Sad Songs. No per això Fresán conrea el realisme màgic (en algun lloc he llegit que ell defineix el que fa com “irrealisme lògic”), beu més aviat de la literatura de gènere i de la cultura de masses, sense girar l’esquena però a la història del seu país.

Una part important de la trama de “Esperanto” es refereix a la recent dictadura argentina i als seus “desapareguts”. En algun moment m’ha incomodat que una qüestió tan seriosa es resolgui de forma un pèl frívola en un llibre que té més vocació de lleugeresa i desimboltura que no pas de dissecció d’una tragèdia nacional.

Però les possibles prevencions s’obliden aviat, perquè el novel·lista és un entabanador tan consumat com un venedor de cotxes de segona mà. Fresán té gràcia innata per explicar de forma novedosa les situacions més quotidianes:
Los uruguayos eran como argentinos unplugged; gente calma, reflexiva…, acústica. 
Esperanto odiaba los domingos casi tanto como los los lunes. Es más, Esperanto no estaba del todo convencido de que se tratara de dos días diferentes. Los domingos y los lunes actuaban siempre en tándem; como esos perfectamente coordinados hermanos siameses; como en esas películas donde los policías interrogaban bajo el haz de luz de una lámpara al inocente injustamente acusado del asesinato de una familia de pastores puritanos o del secuestro de un filatelista centenario a quien el pobre incauto nunca había visto en su vida. El domingo era el policía bueno y el lunes el policía malo. O viceversa. 
Una mujer bajaba sonriendo por las escaleras con un vaso de whisky en la mano llena de uñas. Era obvio que se trataba de una mujer acostumbrada a que la admiraran mientras bajaba las escaleras, una especie de vedette civil, pensó Esperanto. 
Esperanto observó detenidamente la foto de Proust en la contratapa de los varios tomos que Cecilia llevaba a todos lados en un bolso inmenso para abrirlos al azar y leer una página o dos como quien repasa las líneas de una plegaria. A Esperanto le costaba creer que alguien con esa cara fuera el autor de ese libro. Esperanto no lo había leído ni lo iba a leer —Esperanto entendía demasiado la música como para tener tiempo para preocuparse por entender otra cosa—; pero era un libro largo, importante, uno de esos libros que se miran de lejos y, por las dudas, detrás de una silla y un látigo.
Un llibre que es llegeix ràpid i amb plaer, trist i divertit a la vegada, un llibre pel que no cal protegir-se amb fuet i cadira. Potser sóc parcial, perquè està inoculat del dimoni de les llistes i perquè el millor amic del protagonista és el gegant La Montaña García, també conegut com La Avalancha García.

[Recentment el bloc Espai de Llibres està entrevistant diversos escriptors, una iniciativa que és tot un luxe. Aquí, la que va fer fa quatre dies a Rodrigo Fresán.]

dimarts, 14 de juny del 2011

Punt de creu


Res m’agrada més que les ocupacions d’utilitat dubtosa (vegi’s aquest bloc) o, encara millor, les d’utilitat directament nul·la. Durant dècades he estat adepte a la reconstrucció de puzzles; sempre sense cap intenció ulterior de penjar les seves imatges, d’un mal gust més o menys evident, a les parets de casa. Jo, com Penélope, igual que feia, desfeia; i repetia el mateix model quan el cos m’ho demanava. Segons alguns, el desafiament que comporta un trencaclosques és un exercici que es podria equiparar a una mena de ioga mental. No sabria dir-vos, de vegades aquest tipus d’activitats m’exaspera tant que m’incita a sortir al replà amb un fusell-metrallador a matar veïns.

Si darrerament he abandonat els puzzles de cartró és perquè ocupen espai als armaris de casa, un bé massa preuat per cedir-lo a les meves dèries. De tant en tant he mirat de substituir-los amb la metadona dels sudokus, però ja se sap, arriba un moment que no donen per a més: les combinacions de nombres de l’u al nou són enormes, i encara així, acaben resultant com de la família.

La meva alternativa amb més futur s’anomena nonograma o “pintura amb números” (no confondre amb aquells llenços xarons on cal posar un color sobre cada superfície numerada). Segurament aquest passatemps fou inventat pels japonesos, especialistes en futilitats del lleure; per saber-ne més sobre la seva història, acudiu a l’enllaç anterior.

L’objectiu del trencaclosques és reconstruir una imatge a partir de les dades, verticals i horitzontals, de les caselles negres que són contigües. Així, si la pista d’una filera diu 2 4 3, s’ha d’entendre que primer hi ha un grup de 2 quadres contigus, després 4 i finalment 3 amb un nombre indeterminat de caselles blanques separant cada grup. Si mireu la il·lustració següent, potser comprendreu el mecanisme. Amb una mica de pràctica és fàcil anar descobrint estratègies ocultes i resulta molt satisfactori desvetllar imatges enmig d’una xarxa de xifres.

Si feu clic a la imatge, veureu l'animació.

La comunitat internacional que es dedica a aquesta bestiesa —que en Josep, des del llindar del meu estudi qualifica, preclar, com a punt de creu— s’aplega sobretot entorn de de la xarxa griddlers.net. Dins d’aquesta pàgina web podreu trobar tot el que mai no haguéssiu volgut saber sobre els nonogrames. Hi ha la versió en colors, la infantil i l’hexagonal amb cel·les triangulars que han anomenat triddlers. Hi ha instruccions per a principiants i un fòrum per treure el ventre de penes. I fins i tot posen al teu abast les eines per construir un d’aquests trencaclosques i publicar-lo després.

Ho he dit i ho reitero, és una forma com una altra de perdre el temps. Els resultats solen presentar una estètica que tendeix al low-cost, però també et pots trobar amb la bastant bonica imatge que encapçala l’apunt. Està formada per 90 nonogrames de 40x40 caselles, un total de 144.000 caselles marcades (o no) que m’ha ocupat ni se sap les hores. Un petit pas per a l’Home, una gran ensopegada per a la Humanitat.

dilluns, 13 de juny del 2011

La petita salvatge fa turisme


“Hanna” (Joe Wright, 2011) comença en el silenci dels paisatges nevats de l’Europa nòrdica. Una figura embolicada en pells persegueix un cérvol armada amb arc i fletxes.  Es diria que ens trobem al territori narratiu de “Dersu Uzala”. Quan finalment l’abat, descobrim que la caçadora és una noia molt jove d’una pal·lidesa sobrenatural qui, en observar que la bèstia està malferida, la remata amb un revòlver. És Hanna, una noia criada enmig del bosc per qui diu ser el seu pare (Eric Bana) en condicions que es podrien dir medievals si no fos per la presència de l’armament modern. Aviat és transparent que la jove ha estat educada per esdevenir una perfecta màquina de matar, encara que no queda clar si és tan sols per garantir la seva supervivència o com a instrument de venjança contra la despietada Marissa Wiegler (Cate Blanchett).

Quan Hanna es declara llesta per a l’acció, el seu pare es desfà de la disfressa de criador de rens, s’afaita, es vesteix de venedor de “El Corte Inglés” i se’n va xino-xano per la tundra, no sense abans haver-li donat cita a Berlín, sense precisar data i hora. “Hanna” és el tipus de pel·lícules on passen coses així d’inversemblants i va bé que ho deixin clar des del principi. Perquè a continuació els de la CIA segresten la noia i la tanquen en un refugi supersecret que tenen sota el desert del Sahara. Naturalment Hanna s’escapa sense problemes i després d’una passejadeta arriba a Essaouira (Marroc) on té els primers contactes amb la civilització i fa amistat amb una família de turistes britànics. Aquesta secció de la pel·lícula intenta mostrar que Hanna està perfectament ensinistrada, però no deixa de ser una nena innocent i inexperta. Predomina el to de comèdia, es dilapida la sempre interessant Olivia Williams i es cometen algunes aberracions geogràfiques, com la de convertir Essaouira en port de mar per permetre els protagonistes agafar un ferry fins a Espanya (!)

Espanya a la pel·lícula és un toro d’Osborne, un càmping per a guiris i un campament gitano on es canta i balla flamenc (se suposa que aquesta és la manera com els adolescents espanyols s’entretenen les nits del dissabte). Després d’algunes peripècies més tots els convocats arriben a Berlín, hi ha l’enfrontament final i la pel·li s’acaba en sec, sense més explicacions. Se suposa que hi ha una història al darrera, història que no resisteix la mínima anàlisi; fet que tampoc importa gaire, ja que el guió és una pura excusa per fer turisme sota amenaça, una mica a la manera Bourne.

Joe Wright ja havia demostrat a les agradables “Orgull i prejudici” i “Expiació” que l’interessa més l’embolcall que la substància (d’aquí li ve la seva estima per Keira Knightley). A “Hanna” el seu principal esforç és el de presentar el material de la forma més atractiva possible, amb imaginatives coreografies d’algunes escenes d’acció. La fugida del refugi subsaharià, per exemple, té la mateixa versemblança que un clip musical, però juga molt bé amb els enquadraments i les arquitectures.

La utilització de la banda sonora, que firmen The Chemical Brothers, també té el seu interès, especialment perquè hi juga un paper dins de l’argument, donat que Hanna s’ha educat desconeixent què dimonis és la música. Tota la primera part de la pel·lícula no té cap música de fons, només quan els esbirros de la CIA comencen a assetjar el xalet del bosc se senten les primeres notes ominoses, a penes sons industrials, que aviat esdevindran peces de techno de manual o melodies de disco petarda. Així es realitza una identificació entre música, civilització i innocència perduda.

Com es va veient, hi ha moltes pel·lícules dins d’aquesta mena de monstre de Frankenstein fílmic. El director cita explícitament altres “tontos sagrats” com Kaspar Hauser, E.T. o aquell infant salvatge de Truffaut, però més com una situació de partença que com una veritable exploració. També existeix una certa voluntat de presentar la trama sota les aparences d’una rondalla per a infants (la cabana enmig del bosc, les referències als germans Grimm, el clímax final al parc d’atraccions abandonat…) i potser aquesta és la millor manera de prendre-s’ho, malgrat les freqüents sortides de to.

Amb aquest panorama, els actors tenen poca peça a tallar. Eric Bana fa un paper merament instrumental, Tom Hollander dibuixa la caricatura d’un sicari marieta i Cate Blanchett ens ofereix la pitjor interpretació de la seva carrera com a bruixa dolenta digna de ser membre de KAOS. Només Saoirse Ronan, que ja havia demostrat molt bones maneres a “Expiació”, posa adequadament la seva cara d’elf al personatge titular. És una efígie convincent per rol tan estrany i gosaria augurar que pot arribar a fer coses molt més interessants.

Sembla que a la crítica li ha fet el pes aquest brillant exercici de superficialitat, però jo no li he sabut trobar el to just. Potser és que la Ronan hi posa massa intensitat en una pel·liculeta que ens hauríem de prendre amb la conya amb la que contemplem un dels Bond de Roger Moore (Eric Bana nedant en calçotets llargs a través del golf de Bòtnia, o similar, per mencionar un altre moment ridícul). De totes maneres hi ha incongruències del guió que clamen al cel. ¿Com pot ser que, si durant quinze anys ensinistres una criatura per convertir-la en una perfecta supervivent a la jungla del món, i li ensenyes idiomes (anglès, alemany, italià, espanyol i àrab, pel que es veu) i fins i tot la capacitat testicular de les balenes (ho juro!), no l’informes també de com funciona un simple interruptor elèctric? És clar que aquest desconeixement de totes les coses modernes (que dirien els Antònia Font) permet una escena de pànic i paranoia que resulta molt vistent. El que no impedeix que uns minuts més tard, aquesta petita salvatge entri a un cibercafè i es posi a googlejar com una gata vella. 

La veritat, jo, quan vaig al cinema, prefereixo anar-hi amb el cervell posat.

divendres, 10 de juny del 2011

Relleu


Ja ho diuen que, quan déu tanca una porta, obre una finestra. Així, si un estakhanovista de l’apunt diari, com ara jo, decideix afluixar el ritme de publicació, d’altres decideixen redoblar els esforços. Aquest és el cas d’un blocaire X qui, no content amb tenir en dansa una pila de blocs, n’ha obert un de nou.

Es diu “El cor del bloc” i, tot i que no és ben bé la revista de xafarderies de la catosfera que alguns havíem somiat, pretén recollir activitats públiques relacionades amb el món dels blocs. Aquestes poden ser de molts tipus diferents, com per exemple:
  • Concursos i jocs, iniciats des d’un bloc i oberts a la participació de tothom.
  • Anunci de la publicació o presentació de llibres escrits per algun blocaire
  • Aparicions públiques (premsa, ràdio, televisió, cinema, cabaret…) de blocaires
  • Iniciatives col·lectives com els homenatges a grans figures de la nostra cultura
  • Projectes participatius, com el Top Ten dels refranys catalans…
Entreu-hi. Veureu que és un bloc obert a totes les propostes. O sigui que, si voleu difondre’n alguna, només cal que li envieu un correu.

A més, aquest Cor que no para s’ha empescat la idea de seleccionar el millor apunt publicat durant la setmana. Es pot començar a votar a partir de dilluns. Apa, que se us ha girat feina!

dijous, 9 de juny del 2011

Avís per a navegants

Començaré per les males notícies, almenys per a mi, i confessaré que, després de publicar un apunt diari des de fa més de dos anys i mig, l’esforç està començant a passar factura. És a dir que observo indicis d’angoixa gradualment més intensos cada cop que penso en els apunts dels propers dies. No és que se m’hagin acabat els temes, però no trobo el temps necessari per donar-los el tractament que es mereixen. Un dels objectius, potser el principal, per obrir aquest bloc era reprendre la meva escriptura, tants anys abandonada, amb la intenció de millorar-la. M’adono que treballant amb un termini marcat he adquirit una certa destresa per sortir del pas amb l’ajuda d’alguns automatismes; però aquestes rutines no conviden a anar més enllà. Necessito aturar-me una mica i pensar cap a on vaig.

No significa això que m’hagi cansat del meu bloc i dels estímuls que em provoca, sovint en la interrelació amb els lectors, simplement volia advertir-vos que és molt probable que traeixi el seu títol i que aquesta “avalanche” deixi de ser diària. Ho comunico temptativament, sense pla preconcebut, i de la mateixa forma que us dic això, demà és possible que us trobeu l’apunt “du jour” i l’endemà també. Només que no us estranyi si algun dia (o dos) fallo a la cita; no fos cas que comencéssiu a buscar-me per comissaries o cases de socors. “The Daily Avalanche” continua, perquè encara hi ha vida després d’internet.

dimecres, 8 de juny del 2011

Turisme interior


Hi ha escriptors destinats a ocupar un obscur peu de pàgina a la història de la literatura, autors d’obra breu i original, recordada només per alguns degustadors de rareses. No hauria sabut res de Xavier de Maistre si la Marta (volar de nit) no m’hagués regalat el seu llibre més famós o sigui que el primer que faré serà agrair-li el detall. Mil gràcies Marta!

Xavier de Maistre nasqué el 1763 a Chambéry (Savoia) i dedicà la seva llarga vida a l’ofici de les armes. A l’igual que el seu més famós germà, el polític i escriptor Joseph de Maistre, formà part de les forces reaccionàries que s’oposaren a la Revolució Francesa. Passà gran part de la seva vida a Rússia i acabà servint al tsar Alexandre I. Morí a Sant Petersburg el 1852.

Si avui és recordat és perquè el 1794, en circumstàncies bastant especials, escrigué “Voyage autour de ma chambre”. De Maistre estava destinat a la ciutat de Torí, quan fou arrestat per participar en un duel. El càstig consistí en una mena d’arrest domiciliari de 42 dies, temps que ocupà precisament en la redacció d’aquest llibret de cent pàgines i escaig que en la meva edició de Publicacions de la Universitat de València es titula “Viatge al voltant de la meua cambra” i ha estat molt ben traduït per Salvador Company i Anna Torcal.
El segle XVIII havia presenciat una eclosió de la literatura de viatges amb noms com els de Cook, Bougainville o Humboldt; Sterne havia publicat el seu famós “Viatge Sentimental” i Goethe ja estava preparant les maletes per partir cap a Itàlia. Sembla que de Maistre volgués ironitzar sobre aquesta dèria, tot demostrant que per viatjar no calia sortir de la pròpia cambra, ja que tots els viatges en realitat tenen lloc dins del nostre cap.

Així, com si d’una “Lonely Planet” del temps de la Il·lustració es tractés, comença parlant de quina és l’època millor per emprendre el viatge proposat o quina roba cal portar (una bata i un parell de sabatilles són ideals). Però de Maistre aviat es distreu dels seus propòsits inicials i comença a entrar en digressions sens fi, deutores sens dubte del gran Laurence Sterne. Així de Maistre comença a descriure el mobiliari, però es distreu amb el record d’un paisatge, s’emociona per la fidelitat del seu criat, evoca una encisadora senyoreta o exposa la seva particular metafísica dualista (la teoria de l’ànima i de la bèstia). Entre una cosa i una altra passen els 42 dies i l’autor no arriba a descriure ni tan sols els mobles del seu dormitori. Un cop recuperada la llibertat, abandona la ploma.

El llibre tingué un èxit considerable i generà algunes seqüeles apòcrifes, signe inequívoc de la seva celebritat. Llevat de dos o tres relats, l’autor no publicà mai més res. Deliciosament retòric, ple de refinat humor i amb una constant observació de l’acte d’escriure, plenament metaliterària, aquest viatge és una encantadora estampa, testimoni d’un temps que s’acabava i d’unes noves formes que apareixien a l’horitzó. Però més que altra cosa, aquest de Maistre, amb els seus apunts breus i desordenats sobre tot el que l’envoltava no feia més que prefigurar els nostres blocs.

dimarts, 7 de juny del 2011

Qui té por de Pitàgores?

És un fenomen usual, quan escric algun apunt que té a veure amb les matemàtiques, que alguns dels comentaris contingui l’expressió “jo és que sóc de lletres”, com si això eximís de qualsevol mena de coneixements científics. Sembla que a les persones ens costa més reconèixer que no hem llegit el Quixot que no pas declarar-nos uns ignorants numèrics. El matemàtic John Allen Paulos ha fet tota una carrera escrivint interessants assajos per alertar sobre els perills que corren els analfabets numèrics per enfrontar-se a la vida quotidiana.

Jo de tant en tant, per no rovellar-me, miro de llegir algun llibre de divulgació matemàtica com aquest “Alex en el país de los números” d’Alex Bellos que ha publicat Grijalbo enguany. Sembla que a Anglaterra, amb el carrollià títol de “Alex in numberland” va gaudir d’un èxit considerable, sobretot tractant-se d’un llibre d’aquest tipus. I la veritat és que és un text molt planer, gairebé massa, ideal per a tothom que senti pànic per les matemàtiques.

Els capítols toquen tots els temes habituals en aquest tipus de llibres: els numerals, l’aritmètica, la geometria, la topologia, la probabilitat, l’estadística, el número pi, els jocs matemàtics, la raó àuria, la combinatòria, l’infinit… A més, junt amb l’exposició d’aplicacions pràctiques, d’anècdotes i curiositats sobre les diverses matèries, s’inclou també la visita a personatges contemporanis que tenen alguna relació amb el tema.

M’ha semblat una mica perillós el tractament que fa de la numerologia on no deixa prou clar que no estem parlant de ciència. Perquè la mística pitagòrica o els cabalistes poden tenir el seu interès històric, però un senyor que et cobra per dir-te el teu número de la sort no deixa de ser un ensarronador. Tot i això he trobat dades curioses que desconeixia, o sigui que no serà estrany que em despengi properament amb algun apunt matemàtic. Procuraré que no sigui gaire espès.