L’amenaça fantasma

Encara que l’escàndol fa anys que s’arrossega, haurem de sentir durant molt de temps històries d’abusos de poder sexistes en entorns laborals i acadèmics. Sense haver d’anar més lluny, aquesta setmana ha esclatat la notícia del comportament humiliant i despòtic d’alguns professors de l’Institut del Teatre de Barcelona, un comportament que d’una manera o d’una altra era conegut per tothom, tant alumnes com professors. També ahir publicava Tina Vallès un article imprescindible on detallava diversos comportaments discriminatoris que havia hagut de patir en l’exercici de la seva professió de traductora, editora i escriptora, tot reconeixent que havia tingut sort per no haver-se trobat amb cap experiència denunciable davant la llei. 

S’afegeix a aquest debat la pel·lícula «The Assistant» (2019) de la documentalista australiana Kitty Green que s’acaba d’estrenar a Filmin. El film se centra en una jornada laboral de la jove Jane en una productora cinematogràfica del centre de Manhattan. Jane, que viu als afores i ha de matinar per arribar la primera a l’oficina, s’ha d’ocupar de les feines més ingrates en la seva qualitat d’empleada de recent incorporació: fer i repartir fotocòpies, anar a buscar esmorzars, endreçar els despatxos quan s’acaba una reunió o atendre les trucades més compromeses que ningú no vol respondre.

Green mostra aquest entorn laboral encapsulat opressivament, amb una llum somorta i una contínua remor de fons, com si tothom estigués murmurant d’amagat. Els despatxos són contemplats des del llindar o més ençà, vistos parcialment, amb una buidor que sembla enganyosa. És una visió gèlidament infernal, empitjorada per una relació entre els companys que no podria ser més insolidària i distant (reconec que tal manca de cordialitat seria difícil trobar-la aquí). I de mica en mica, mentre passen les hores ocupades en tasques sense ànima, Jane va adonant-se —pels comentaris atrapats al vol i per la particular agenda del seu cap— que darrera d’algunes d’aquestes portes tancades s’estan produint abusos sexuals coneguts per tothom. Intentarà posar-hi remei, però la seva capacitat de maniobra es revelarà limitada.

El to (tret d’uns primers plans de la protagonista) és minimalista: no hi ha res explícit, res no es mostra i fins i tot el cap abusador és una figura invisible de la qual només sentim la veu. El film funciona doncs pel contrast entre el que es veu i el que es suggereix, una tensió insuportable ancorada en el gran treball de Julia Garner. Garner, que ja ens havia admirat a «Ozark», aquí empra recursos més interioritzats, però capaços de suportar perfectament el pes de la pel·lícula.

Potser els ajustats 88 minuts de «The Assistant» li semblaran tediosos a algú, encara que fins i tot els seus moments d’aparent inacció continguin detalls significatius. La meva principal reticència envers el film és que, sense necessitat de donar noms, tingui tanta similitud amb el cas Harvey Weinstein. Potser el negoci de la producció cinematogràfica té uns característiques massa específiques i els seus vicis resulten per tant menys universals. En tot cas estem parlant d’una obra de visió clara i molt vàlida a l’hora de prosseguir el debat. 

Desigualtat positiva

"Mrs. America", escrita per Dahvi Waller i emesa per HBO, documenta les lluites polítiques durant la dècada dels 70 per introduir a la Constitució dels Estats Units una esmena sobre la igualtat de drets sense discriminació de sexe. La sèrie se centra en el personatge de Phillys Schlafly, una activista conservadora que va enfrontar-se al feminisme (tan actiu des dels anys 60), tot oposant-se a l'avortament i als moviments d'alliberament sexual, mentre defensava el paper tradicional de la dona com a esposa i mare.

Tot i que a hores d'ara l'esmena citada encara no ha sigut ratificada, la sèrie no acaba de demostrar que fos Schlafly la responsable directa d'aquest bloqueig. Segons Gloria Steinem, feminista històrica, el que explica "Mrs. America" no és del tot cert i la influència de Schlafly ha sigut exagerada per motius dramàtics. Sigui com sigui, i per molt que les picabaralles de la política americana de fa més de quatre dècades ens puguin semblar llunyanes a la nostra experiència, sempre és bo contemplar lluites dialèctiques sobre assumptes encara no del tot resolts —desigualtats salarials, feina de la llar no remunerada, dones a l'exèrcit, matrimoni igualitari...— en el món contemporani.

Els nou episodis, cadascun centrat en un personatge diferent, donen veu a les partícips principals d'aquestes lluites i revelen també les seves contradiccions de manera que la tendència natural a un cert maniqueisme queda mitigada. Tot i això, la Schlafly (de qui Cate Blanchett fa una veritable creació) s'erigeix en el gran monstre de la funció, ambiciosa, freda i manipuladora. Tant és així que la mateixa Blanchett ha hagut d'escriure un article al New York Times per assegurar que ella no comparteix en absolut les idees del seu personatge. A aquests extrems ha arribat la ruqueria d'alguns espectadors.

Apart de la divina Blanchett, la sèrie compta amb una col·lecció d'actrius formidables com la roba-escenes Margo Martindale, Uzo Aduba (la Crazy Eyes d'"Orange is the New Black"), Tracey Ullman, Sarah Paulson o Rose Byrne. També hi surt John Slattery, revellit i amb una retirada a Eduardo Inda. L'ambientació "setantera" (tons marrons i taronja, música disco) també és digna de menció i farà la delícia dels seus nostàlgics.

Tot plegat fa de "Mrs. America" una sèrie inhabitual però plena d'al·licients per tot aquell que vulgui revisar d'on venim i fins a cert punt lo poc que ens hem mogut.

Res de tinta tonta

Un altre dels meus humoristes favorits és Flavia Álvarez-Pedrosa, coneguda artísticament com Flavita Banana. Va néixer el 1987 a Oviedo, però fa temps que resideix a Barcelona, on va estudiar Disseny i Il·lustració (Escola Massana). Des de l’any 2016 la seva carrera ha esdevingut fulgurant, amb tres llibres publicats, col·laboracions a «SModa», el desaparegut «Orgullo y satisfacción», «Mongolia», «Jotdown» o «El País». I, pel que puguin valer aquestes xifres, compta amb més de 354.000 seguidors a Instagram i més de 507.000 a Facebook.

Quan vaig començar a conèixer Flavita, els seus dibuixos de tinta negra em van semblar maldestres i poc atractius, de manera que em vaig deixar seduir per la intel·ligència del seu contingut. Ara que em són molt més familliars, els hi trobo totes les gràcies en la seva concisa espressivitat i em semblen el complement ideal pel seu humor tan bèstia com penetrant.

Moltes de les seves vinyetes tracten de relacions afectives de parella, a les que aporta la perspectiva d’una dona jove i perspicaç, encara un punt de vista poc freqüent en el món majoritàriament masculí de les il·lustracions d’humor. Però el seu univers aviat s’ha expandit més enllà de les històries d’amor i sexe, per burlar-se dels estereotips, defensar la lectura o exhibir un humor negríssim de clara filiació hispana.

Un dels seus hits més grans és la vinyeta següent, la qual, diu l’autora, l’ha vista reproduïda en tota mena d’idiomes i formats. Els experts li aconsellen que, per evitar aquesta mena de plagis, inclogui a la imatge una marca d’aigua o una firma indestriable del dibuix. Flavita Banana afirma que es conforma si tots els que la reproduïm donem la denominació de l’autor. Queda dit.

Si la voleu conèixer, res millor que començar per «Archivos Estelares» (Astiberri, 2017), una antologia molt completa de les seves millors vinyetes.

Les dones i els seus problemes de dones

Recupero una sèrie televisiva neozelandesa de 2013, atret per la directora Jane Campion («El Piano») i per l’actualment omnipresent Elisabeth Moss. Es titula «Top of the Lake» i es presenta d’entrada com una típica intriga criminal, encara que de típica no en tingui res.

La detectiu de la policia de Sidney Robin Griffin (Moss) està visitant la seva mare, malalta d’un càncer terminal, en un poble de mala mort de l’illa meridional neozelandesa i es veu obligada a investigar el cas d’una adolescent prenyada i posteriorment desapareguda. En el món ideal que s’inventa Jane Campion no existeix el concepte de jurisdicció, i una policia australiana pot actuar sense restriccions formals a un altre país, com ara Nova Zelanda. És el tipus d’inexactituds factuals que no hauríem de deixar passar; però la Campion compta amb el nostre crèdit, almenys fins el paràgraf següent.

Com ja he avançat, la sèrie més que ocupar-se d’un misteri criminal (que només es revela a l’últim capítol) el que fa es presentar-nos el retrat d’una comunitat tancada i plena de relacions enrarides, en franc contrast amb uns paisatges d’una bellesa exuberant. Campion, que firma el guió junt amb Gerald Lee, no oculta la seva militància feminista i, apart de mostrar tota mena d’abusos sobre les dones (discriminació laboral, masclisme, assetjament, violació), dibuixa una galeria de personatges masculins carregats d’estereotips negatius. Per arrodonir tanta obvietat programàtica, s'introdueix un grup de dones majoritàriament menopàusiques que han comprat un terreny als afores del poble, l’han batejat «Paradís», i es dediquen a explorar la sororitat sense complexes. La veritat és que aquesta colla de dones no pinta res en relació amb la resta de les trames i la seva presència és tan inexplicable, com ho és el fet que un pare i els seus tres fills duguin el nom dels quatre evangelistes.

«Top of the Lake» és malsana i desconcertant, bastant incòmoda de veure. Simplificant una mica, podríem definir-la com un «Twin Peaks» feminista, on importa més l’atmosfera que la intriga. Visualment no és cap meravella i trobo que la mediocre fotografia no fa cap justícia a l’esplendorosa natura neozelandesa. I els títols de crèdit són horrorosos des d'un vessant molt "kitsch".

Elisabeth Moss està colpidora en un paper ple de cops amagats (però, quan no ho està?). Peter Mullan, il·lustre veterà de la cinematografia britànica amb Mike Leigh o Ken Loach, encarna un patriarca acorralat, possiblement incestuós, amb un gest d’amenaça constant que traspua molt de perill. David Wenham, que havia sigut un dels molts «hobbits» filmats per Peter Jackson, fa de policia moralment ambigu. I és una pena que la gran Holly Hunter dilapidi el seu talent en un paperet de res com a guru de les menopàusiques alterades.

Jane Campion i Elisabeth Moss retornaren l’any 2017 amb una nova temporada de «Top of the Lake». Malgrat que la primera no va satisfer les meves expectatives, sé que en un moment o altre relaxaré el control per caure-hi de ple. Quan es fracassa amb estil, el fracàs es fa perdonar.

Wenham & Moss, investigadors

Dones que no callen

És fàcil passar amb lleugeresa per sobre de «Mujeres y poder» (Editorial Crítica, febrer de 2018), el manifest de la historiadora clàssica Mary Beard, donada la seva breu extensió (a penes cent pàgines de lletra gran i nombroses il·lustracions) i el seu origen oral que es basa en dues conferències realitzades el 2014 i 2017 respectivament. Però només cal una mica de reflexió per adonar-se que les qüestions que toca la sàvia i afable Beard són més necessaris i pertinents que mai.

Comença el llibre la historiadora per allò que coneix millor, el món grec, i cita un fragment de «L’Odissea» en el qual Telèmac envia la seva mare Penèlope literalment a la cuina, com una de les primeres mostres en la nostra civilització d’un home que fa callar una dona. Venen després exemples de les diverses amants de Zeus, a les quals el déu convertí en animals o plantes per garantir el seu silenci davant de la seva gelosa esposa, Hera. És sabut que el món clàssic grec i llatí no tenia cap interès a dotar de veu pública les seves dones i, amb comptades excepcions, aquestes no eren sentides ni a l’àgora ni al senat.

Malgrat els dos mil·lennis i escaig transcorreguts, sosté Mary Beard que ens guiem encara pel reflex d’aquells vells prejudicis culturals, dels quals en som deutors. Hem heretat d’ells l’aversió al to agut de la veu femenina, que ens suggereix un carrisqueig ploramiques, el qual podem desacreditar amb total impunitat, sense que ningú no ens demani comptes.

Es diria que per triomfar en aquest món de micos (i d’homes) s’imposa l’estratègia del mimetisme viril. Fer com Margaret Thatcher, que emetia un to greu de la seva veu al gust dels interlocutors. O com Angela Merkel i Hillary Clinton, adeptes poc imaginatives del vestit-pantaló, tant masculí. Per descomptat la Beard no és partidària d’aquestes solucions; ella és de les que s’estimen més aviat un canvi de paradigma i de perspectiva, que una estratagema adaptativa i de compromís. 

I, per si hi hagués dubtes, proposa exercicis d’estil, on el mite de Perseu matant la Medusa, esdevé panorama actual de misogínia il·lustrada a partir de les senyores citades. Clinton i Merkel poden esdevenir carn de «merchandising», sempre que Trump en sigui l’executor. Masclisme 2.0.

Part de la inspiració d'aquest manifest prové de l'experiència pública de la pròpia Beard. En reunir en la seva persona els defectes de ser dona, intel·ligent, vella (supera els 60 anys), i sense cap intenció d'adaptar el seu físic al gust dels homes, ha esdevingut blanc fàcil de les invectives de la massa, cada vegada que ha expressat les seves opinions a les xarxes socials. Com ella observa, els atacs dels trols s'aferrissen particularment en les dones (i en les minories ètniques i sexuals), com un exemple més de la tradició de castigar aquelles que gosen alçar la veu.

Dos fets recents confirmen l’oportunitat d’un llibre com aquest. L’un és el famós «hashtag» #metoo que per primera vegada ha fet parlar i explicar les seves experiències a dones que havien estat sotmeses a assetjament sexual dins d’un tàcit pacte de silenci en els seus àmbits laborals. L’altre és l’anunciada vaga de les dones pel proper 8 de març que, independentment de la seva repercussió i les seves conseqüències, de moment ja ha provocat un concert de brams i renills per part dels habituals mascles informats i adeptes al «mansplaining» (i les seves fidels seguidores).

Crec que «Mujeres y poder» va en camí (si ja no ho és) de ser un èxit de vendes. M’alegra que aquestes qüestions reviscolin: ens hi va el futur a totes.

Les dones de cinquanta anys

En la visió clàssica de la feminitat, quan la dona arribava a la cinquantena, tota la feina que s’esperava d’ella quedava necessàriament enrere i un cop acomplertes les seves funcions reproductives i aglutinadores del nucli familiar, no li quedava més que anar morint amb discreció sota l’empara tutelar d’algun mascle amb dret de parentiu. Ho il·lustren molt bé un parell d’estampes clàssiques, titulades respectivament «Les âges de l’homme» i «Les âges de la femme», que escenifiquen peripècies vitals quasi totalment contraposades. Mentre que l’home només apareix acompanyat de la dona als 20 (quan festeja) i als 30 (quan procrea); la dona, tret de la infantesa, sempre existeix en relació als altres, sigui com a festejada, com a jove mare, com a sogra, com a àvia, com a mainadera dels nets o com a destinatària de la pietat filial.

Tot això no m’ho invento; m’ho ha ensenyat una pel·lícula de l’actriu i cineasta Blandine Lenoir, que es titula «Aurore» («50 primaveras» és el vulgar títol en castellà), i que intenta fer una mica de justícia a les dones que arriben a la cinquantena en ple segle XXI. L’Aurore del títol la interpreta la prodigiosa i polifacètica Agnès Jaoui —actriu, guionista, directora i cantant; monument vivent del cinema francès—, aquí ocupada per les desgràcies pròpies de l’edat: des dels fogots de la menopausa, fins les dubtoses prestacions eròtiques dels companys coetanis, passant pels repetits errors de les filles.

Per a bé o per a mal, el guió intenta deixar els personatges en llibertat, i tret d’algunes coincidències improbables, tot flueix amb naturalitat i la mínima dosi d’artificis. En un món ideal hi hauria lloc per millorar la trama; però l’intent resulta inútil davant de la presència carnal i tan humana de la Jaoui. Cada segon que ella ocupa la pantalla és un regal per l’espectador. I un argument per a la defensa: les dones de cinquanta anys tot just eclosionen i floreixen, com no ho havien fet mai abans en la Història de la Humanitat.

On connait la chanson.