Milton Glaser+

La mort el passat 26 de juny (el dia del seu aniversari número 91) del dissenyador Milton Glaser va ser coberta expeditivament per la nostra premsa amb la menció de les seves dues obres més conegudes —el pòster amb la silueta de Bob Dylan i l'eslògan "I Love New York"— i poca cosa més. Amb prou feines algú va recordar el redisseny del diari La Vanguardia de 1989, tot i que va ser un treball que ens va tocar de prop. Com que l'home protagonitzà una llarguíssima i brillant carrera des de la dècada dels 50 fins a la seva mort, intentaré mostrar aquí algunes de les seves obres, encara que només sigui per documentar-me a mi mateix.

L'any 1968 Glaser va associar-se amb el periodista Clay Felker per fundar la revista "New York", precursora de les publicacions d'informació urbana (Time Out, Guía del Ocio...) de tanta utilitat pels ciutadans amb ganes de sortir de casa. Dalt podeu veure un dels seus cartells publicitaris que evidencia que Glaser, a més d'un gran dissenyador, era també un excel·lent il·lustrador.

La seva faceta com a tipògraf no ocupa la parcel·la més important de la seva obra i es cenyeix sobre tot a títols i capçaleres. La seva lletra més recordada és la "Baby Teeth" (Dents de llet), nom que rep segurament per la forma graonada de la "E". Abaix podeu veure una aplicació d'una variant d'aquesta tipografia a la coberta d'un disc, on també es pot observar el seu estil entre pop i psicodèlic que emprava als anys 60. Encara que recordi poderosament "Yellow Submarine", caldrà atribuir-ho a les tendències estètiques de l'època, perquè Milton Glaser no va tenir res a veure amb la cinta d'animació de The Beatles.

Una altra tipografia seva que ha gaudit d'una bona difusió és la Glaser Stencil de 1970, que recorda una plantilla d'estergir des del seu propi nom.

A continuació us poso tres exemples d'eficàcia gràfica, bona prova que menys és més (segons i quan).

Però trobo que Milton Glaser brillava més quan li permetien integrar les seves il·lustracions en els dissenys. Crec que tots els següents exemples són indiscutibles.

Me'n recordo (LXIII)

El 22 de juliol de 2011, quan es va produir la massacre terrorista d'Utoya (Noruega), recordo que érem a Tartu (Estònia). L'endemà moria Amy Winehouse.

El mètode Brian

Intel·ligent, curiós, inquisitiu, sempre civilitzat i extremadament amable. Ens vam veure un parell de vegades, que podrien haver estat moltes més, si la mort no fos tan puta amb la vida. Li vaig copiar un mètode creatiu. Podria haver estat el principi d'una gran amistat. Bye Brian. Adéu Antoni.

Adéu a Martin Gardner

Fa uns mesos ja vaig parlar de Martin Gardner, a propòsit de les seves edicions anotades dels llibres d’Alícia. En torno a escriure en assabentar-me de la seva mort el passat dissabte 22 de maig a la seva Oklahoma natal. Tenia 95 anys i fins a l’últim moment sembla que dugué una vida plenament activa. Gardner va ser una ment inquieta i incansable a qui cap experiència humana era indiferent. Tot i haver-se doctorat en filosofia, esdevingué un dels divulgadors científics més importants del món, precisament perquè escrivia amb el llenguatge propi d’un profà, com ell es considerava. De fet, ell es definia com un mer periodista. Amb les seves columnes de jocs matemàtics fou el causant de moltes vocacions, però fou també moltes més coses: un anotador de clàssics literaris, un inventor de trucs de prestidigitació, un novel·lista d’una sola novel·la, autor de títols divulgatius tan interessants com “Izquierda y derecha en el universo” i un incansable lluitador contra les pseudo-ciències.

Precisament voldria recordar-lo com un dels fundadors del moviment escèptic modern, un corrent més necessari que mai ara que venen mal dades. Els temps de crisi i d’inseguretat afavoreixen allò que de més irracional tenim els humans. Segurament veurem proliferar la demagògia, el messianisme, el racisme i la xenofòbia, el renaixement dels més estranys cultes religiosos o l’augment de les creences paranormals. Escrivia Gardner en un del seus llibres contra la pseudo-ciència:

“I un efecte encara més lamentable produït per la publicació de brossa científica és la confusió que sembra a les ments dels lectors crèduls sobre el que és i el que no és coneixement científic. I quant més confós està el públic, més fàcilment cau en mans de doctrines pseudocientífiques, les qual poden en el futur rebre el recolzament de grups políticament poderosos. Com veurem en capítols posteriors, un renaixement de la quasi-ciència alemanya fou paral·lel a l’ascens de Hitler. Si el poble alemany hagués estat més ben educat per distingir la ciència bona de la dolenta, s’haurien empassat tan fàcilment les dements teories racials dels antropòlegs nazis?”

O potser no té res a veure amb la crisi, i es tracta simplement que en el model de societat que hem fabricat no es valora el coneixement profund ni el raonament formal i acceptem acríticament l’allau de dades que constantment ens arriba.

La recepta que donava Gardner per solucionar-ho no era altra que la de l’alfabetització científica: “Necessitem una millor educació científica a les nostres escoles. Necessitem més i millors divulgadors de la ciència. Necessitem millors canals de comunicació entre els científics i el públic. Etcètera.”

Senzill de dir i segurament molt complicat per dur-ho a terme. En tot cas, em sembla mentalment molt saludable dedicar-li un pensament de tant en tant a l’estimat amic Gardner que ens acaba de deixar.

Un adéu a Dorothy

Ahir moria a Los Angeles als 86 anys l’actriu Bea Arthur, a la que tots recordarem sempre com l’àcida Dorothy Zbornak de “Las chicas de oro”.

Precisament aquests dies a casa estem fent una retrospectiva de “Las chicas de oro” (ja anem per la segona temporada) i la notícia ens ha afectat molt, perquè literalment es pot dir que fa dos dies que l’havíem vista en plenes facultats.

Bea Arthur, que va néixer a Nova York amb el nom de Bernice Frankel, tenia darrera seu una llarga carrera que abastava teatre, cinema i televisió. En teatre va actuar a la primera producció americana de l’Opera de Tres Rals, a l’estrena de “Fiddler on the Roof” a Broadway i guanyàr un Tony per la seva intervenció al costat d’Angela Lansbury a “Mame”.

Però la seva popularitat li vingué a través de la televisió. Entre 1972 i 1977 protagonitzà la sèrie “Maud”, que crec no es va passar mai aquí, tot i que tingué un immens èxit als Estats Units. Interpretava a una dona liberal que no tenia por a expressar les seves idees, un paper que va ajudar molt a difondre les idees que el feminisme estava explorant en aquells anys.

Susan Harris, després d’haver creat la delirant “Enredo”, decidí escriure una sèrie més seriosa (?) [diuen que per això va prescindir de la genial Katherine Helmond] sobre els problemes d’un grup de dones que es troben al llindar de la tercera edat, “The Golden Girls”. Arthur fou escollida per fer el paper de Dorothy Zbornak, la divorciada de Nova York, càustica, dominant i amb els peus a terra, en certa manera una prolongació del rol de Maude.

Es dona la circumstància curiosa que Estelle Getty, que feia el paper de la seva mare Sofia Petrillo, era un any més jove que Arthur, de manera que havia d’aparèixer molt maquillada perquè no semblessin germanes.

Aquesta deliciosa sèrie, que tenia algun punt sentimental, però que no deixava de ser divertidíssima (almenys, era un hit entre la comunitat gai) va durar des del 1985 fins al 1992 i va guanyar tota mena de premis (65 nominacions als Emmy, 11 premis Emmy, incloent-hi un Emmy per a cadascuna de les quatre protagonistes en diferents temporades, 4 Globus d’Or...). Precisament va ser Bea Arthur la que va matar la sèrie, quan va decidir abandonar-la. S’intentà prolongar-la amb “The Golden Palace” i les altres tres protagonistes, però l’experiment sobrevisqué només una temporada: evidentment, Arthur era una part vital de l’equilibri de forces de la comunitat de menopàusiques de Miami.

En els darrers anys va fer aparicions estel·lars en diverses sèries (Futurama) i protagonitzà més d’un one-woman-show.

Altota, de veu greu, liberal de les d’abans i amb infal·lible destresa per deixar anar una rèplica o, més exactament, per fotre un moc, Bea Arthur era d’aquelles actrius amb les que no puc evitar sentir-me proper. Si, a més, ens ha fet riure com ho va fer ella, l’absència és encara més coent.

Maurice Jarre (1924 - 2009)

Aquest cap de setmana moria a Los Angeles als 84 anys el compositor lionès Maurice Jarre després d'una vida dedicada a posar música a desenes de pel·lícules, algunes molt populars. La seva col·laboracio amb el director britànic David Lean li va reportar 3 Òscar per "Lawrence of Aràbia", "Doctor Zhivago" i "Passage to India"; del mateix director també va musicar "Ryan's daughter".

La seva llarga associació amb l'australià Peter Weir, de caire més experimental i amb incursions a l'electrònica, es reflecteix en títols memorables com "The year of living dangerously", "Witness", "The mosquito coast" o "Dead poets society".

Va escriure per directors mítics com Alfred Hitchcock ("Topaz"), John Huston ("The life and times of Judge Roy Bean", "The Mackintosh man", "The man who would be king"), William Wyler ("The Collector") o Luchino Visconti ("La caduta degli dei"), a més del més proper Luis García Berlanga ("Tamaño natural"). També va participar en indubtables èxits comercials com "Grand Prix", "Paris, brûle-t'il?", "Cocktail", "Mad Max beyond the Thunderdome", "Fatal Attraction" o "Ghost".

Era el pare del dubtós Jean-Michel Jarre i, per tant, va ser sogre de la indubtable Charlotte Rampling.

Us deixo aquí la solemne construcció del graner amish a "Witness".

Una copeta d'Anís del Mono

Depa Carel·li (l'assassí).

¡Qué viva Pepe Rubianes!

Homenatge

Navegant, com sempre, he trobat això, que de fet és un homenatge a Kiko Veneno, però que demostra com era de brillant Casavella quan s'hi posava.

El que sé de Casavella

Acabo de sentir per televisió que ha mort Francisco Casavella als 45 anys d’edat, una d’aquestes notícies que et deixen un instant glaçat, perquè amb la seva mort tan prematura es trunca una carrera sempre ascendent i encara plena de promeses. Tot i que no sempre m’interessava el que explicava, sempre el vaig considerar un mestre en dominar els diferents registres del llenguatge, des del lumpen inventat de ‘El triunfo’ fins l’original abarrocament de ‘Lo que sé de los vampiros’.

Mai no el vaig arribar a conèixer, tot i que va treballar estretament amb Manel Huerga per fer el guió d’Antàrtida. Curiosament a la meva feina, on havia treballat de grum abans de dedicar-se a la literatura, era un personatge llegendari. Els més veterans del departament de valors recordaven els seus memorables escaquejos que el conduïen invariablement a la barra del “Oso Feliz”, el bar de la cantonada. Amb aquest mateix nom, que potser per a ell era un talismà, va batejar precisament una de les tavernes que troben en el seu camí els viatgers de la seva darrera novel·la.

El meu cosí Albert

Va morir fa dos dies. Avui he pujat amb el Santi i l’Anna al seu funeral a Palamós.

Tenia 65 anys i en feia gairebé tres que estava ingressat a una residència degut a una embòlia. Havia tocat en un conjunt de música lleugera a principis dels seixanta, quan ‘Diana’ de Paul Anka era el més modern que es podia escoltar. Va estudiar la carrera de pèrit agrònom. Va viure un any a El Paso, on va conèixer una noia persa, Sudy, que seria la seva dona. Amb ella va tenir quatre fills: la Cristina, la Susanita (el diminutiu era per distingir-la de la meva germana), el Jorgito (per distingir-lo del seu oncle) i el seu bessó Albert, que va morir poc després de néixer. Va tenir una granja de vedells a Monzón, en una casa amb deliris de grandesa que havia estat de l’actor Conrado Sanmartín. Va viure prop de Huelva. Va tenir un restaurant a Peratallada... Sovint li vam perdre la pista. I com sempre que algú se’n va abans d’hora, penso en les oportunitats perdudes.

La nostra família és petita i dels cinc cosins és el primer que mor. O sigui que sembla que la mort ja ha pres el relleu generacional.

Mentre érem davant del bonic altar major de la parròquia de Santa Maria del Mar a Palamós, pensava que potser les cerimònies laiques toquen més la fibra, però que un comiat en un veritable temple catòlic sempre tindrà més solemnitat que un ritus similar a les capelles decorades per Ikea dels tanatoris municipals.

Per cert, en el de Palafrugell m’ha sorprès la presència d’un expositor ple de literatura per a totes les edats sobre l’acceptació de la mort.

Després hem anat a dinar de menú a un restaurant de Mont-ras. Érem vint-i-cinc dels més propers al meu cosí. Cada vegada em sembla més recomanable acabar un funeral amb un bon àpat (a menys que tota la família vagi a la grenya darrera d’una herència). S’acostuma a establir un ambient de concòrdia, d’amables reminiscències i de bon rotllo general. Exactament com ha succeït avui.