dimecres, 30 d’octubre del 2013

Impressions Pissarro

Camille Pissarro s'autoretrata l'any de la seva mort (Tate Gallery).
Els mitjans de comunicació, de cara a vendre’ns l’exposició i tot fent d’eco del gabinet de premsa del Caixafòrum, ens han repetit que l’injustament menystingut Camille Pissarro fou un pintor molt més important del que crèiem, l’únic que participà a tots els vuit Salons Impressionistes i l’únic que podia vantar-se de l’amistat de tota la colla impressionista i post-impressionista. Esclar que, quan ets amic de tothom en un territori tan competitiu com és el dels artistes, et trobes a un pas de ser considerat un mediocre de bon cor. I és que, amb franquesa, coneixeu algú que consideri Pissarro com el seu pintor preferit? ¿No és una mica com el gust de la vainilla traslladat al món de la pintura? Tots els seus amics, col·legues i protegits —Monet, Cezanne, Degas, Sisley, Seurat, Signac, Van Gogh, Gauguin, fins i tot el sòmines de Renoir— semblen tenir molta més personalitat que l’estrella de la funció.

Així que he anat al Caixafòrum disposat a perdonar-li la vida a Pissarro, mil anys després d’haver-lo aparcat al calaix de la pintura digestiva, amable i sense mordent. Ai!, com són d’injustos els prejudicis. En la meva ignorància, no sabia ni tan sols que l’artista havia nascut a Santo Tomás (Illes Verges) el juliol de 1830, territori que llavors pertanyia a Dinamarca, del que se’n desprèn una curiosa filiació binacional.


S’associa Pissarro amb el paisatge, especialment amb el rural, no endebades va viure disset anys a Pontoise i els darrers vint anys de la seva vida a Éragny-sur-Epte. A l’exposició hi ha abundància d’aquestes escenes plenes de verdor i d’hortes, de pageses amb una cabra i d’industrialització incipient. Són quadres agradables i competents als quals en general els hi falta un toc de genialitat. Encara així algunes peces destaquen per damunt de la correcció imperant. És el cas d’aquesta vista de dalt, pintada a Pontoise el 1977: “La Côte des Boeufs à l’Hermitage”. Es tracta d’un quadre més gran de l’habitual i presenta un interessant joc de textures on predominen les línies verticals dels arbres, mentre que el motiu de les cases queda difuminat en un segon terme. Pissarro estava molt orgullós d’aquesta pintura i no va voler desprendre’s mai d’ella. Actualment es troba a la National Gallery de Londres.

Un altre paisatge que també m’agrada molt i que podreu veure al Caixafòrum (fins que no torni a Brooklyn) és una vista del camí de la Côte du Jalet (de nou a Pontoise, ara el 1875), mostra del Pissarro més experimental que juxtaposa grans taques de color abstracte per obtenir un efecte de realitat. És fàcil veure-hi influències del seu amic Cezanne, amb qui va sortir a retratar la natura més d’una vegades i de dues.


L’inquiet Pissarro, influït per Seurat i Signac, tingué també una època puntillista que queda palesa en quadres tan atmosfèrics com “L’île Lacroix, Rouen” de 1888, ara al Museu d’Art de Filadèlfia, o en menor mesura al “Charing Cross Bridge” (1890) provinent de la Galeria Nacional de Praga. I és que, si d’alguna cosa serveix aquesta exposició, és per fer-nos descobrir un pintor amb més trellat del que pensàvem. ¿Qui hauria dit, atesa l’amabilitat de la seva pintura, que Pissarro simpatitzava amb l’anarquisme? A la mateixa botiga del museu podreu trobar un llibret seu amb dibuixos i textos de temàtica social que de forma impensada l’emparenten amb Millet i Daumier.

I per trencar encara un altre tòpic sobre el ruralisme de l’artista, les dues últimes sales de l’exhibició es dediquen a quadres de temàtica urbana, on Camille Pissarro també hi va brillar encara que de forma més esporàdica. Llegeixo que a les darreries de la seva vida tingué un problema amb els ulls i no podia treballar prolongadament en exteriors, per això aquestes mirades a la ciutat es caracteritzen per un punt de vista elevat i darrera dels vidres d’una finestra. No per això són quadres menors. Us deixo com a prova sengles postals, una assolellada “La Place du Havre, Paris” (1893) de l’Art Institute of Chicago, l’altra plujosa “Rue Saint Honoré” (1897) de la col·lecció de Tita Cervera.



Hi vaig anar sense entusiasme, només perquè els clients de la Caixa no paguem. Conclusió: totalment recomanable, una col·lecció de quadres a penes millorable, procedent dels quatre racons del món. Aprofiteu l’ocasió.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Ergonomia


No es pot dir que sigui molt amigable ni pels usuaris ni pel personal que hi treballa, però la biblioteca imperial del palau de Hofburg, en ple centre de Viena, no deixa indiferent i més aviat aclapara. No se'n fan de més austrohongareses.



 

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Primer amor (la cara B)

D’ençà que va guanyar la Palme d’Or a Cannes, “La vie d’Adèle” del tunisià afrancesat Abdellatif Kechiche va concitar l’entusiasme gairebé unànime de tota la crítica i semblava augurar un dels nous clàssics del cinema del segle XXI. Els mesos transcorreguts entre el festival i l’estrena a les nostres sales han destapat tanmateix les moltes desavinences que sorgiren durant el rodatge, el qual (segons totes les parts implicades) fou un autèntic malson. Que res d’això es transparenti a la pantalla, ja és un dels mèrits de la pel·lícula, la qual de totes maneres em sembla una mica sobrevalorada.

“La vie d’Adèle” narra en primera persona com la noia adolescent del títol, després d’una experiència heterosexual que voreja l’interruptus, cau de quatre grapes enamorada d’una noia lleugerament més gran, estudiant de belles arts i amb els cabells tenyits de blau. El guió segueix pautes ben conegudes, les del primer amor adolescent (aquí en versió lèsbica) i, com que aquesta història no presenta cap tret idiosincràtic particular, diria que les tres hores que triga en ser explicada resulten excessives. Se m’acut una pila d’escenes en les quals la durada del film hauria pogut ser alleugerida sense trair el seu contingut, en especial les que es refereixen als encontres sexuals de la parella. No sé fins a quin punt una seqüència de llit de deu minuts explica més que una de dos minuts, apart de demostrar la implicació sense prejudicis de les dues actrius als seus respectius papers.

Tenint en compte que tant el director com les protagonistes es confessen heterosexuals, m’ha semblat descobrir un cert “voyeurisme” per part de la càmera no del tot justificat (les escenes d’Adèle adormida o a la dutxa, per exemple). Em consola una mica assabentar-me que Julie Maroh, l’autora del còmic en el qual es basa el film, ha discrepat de les escenes de sexe, les quals ha trobat poc realistes. Suposo que ella sí parla amb coneixement de causa.

Deixant de banda aquests peròs, “La vie d’Adèle” té també les seves virtuts, com són unes tres hores de durada que no són tan pesades com les he fet sonar i que conten gairebé sempre coses interessants, més quotidianes que sensacionals, però que sempre sumen. Compta també amb la complicitat de dues actrius que estan fora de mida. Léa Seydoux —que amb 28 anys i col·laboracions amb Quentin Tarantino, Riddley Scott, Wes Anderson o Woody Allen, es pot considerar una veritable veterana—, té potser les escenes de més lluïment, com a objecte de desig de cabells canviants. Però és la molt més jove (19 anys) i tanmateix gens debutant Adèle Exarchopoulos, la que domina el film amb mà discreta, però mestra. Adèle és pràcticament a tots els fotogrames de la pel·lícula que la porta en el títol, si no és de forma explícita (en claustrofòbics enquadraments, gentilesa de Kechiche), com a testimoni implícit de les beneiteries dels altres. La seva interpretació és discreta, però molt intensa i, de forma acumulativa, esdevé absolutament viscuda, potser més un triomf del sentiment que de la tècnica.

I aquí rau el punt on els nostres camins se separen. “La vie d’Adèle”, per a un racionalista cap quadrat com ara jo mateix, és pel·lícula de mèrit, però de cap manera “bouleversante”. I malgrat tot, el meu company (al cinema i a la vida) o el mateix Steven Spielberg (que va ser el responsable principal de la designació de la Palma d’Or a Cannes) semblen trasbalsats per una història que creuen haver viscut en pell pròpia. Sublim pels sentimentals, correcta pels cerebrals; el veredicte és tan trist com equànime.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

(47) Roba interior

Una noia bonica en roba interior
Una noia bonica en roba interior
Si hi ha res millor en aquest món a qui li importa

La mort, c'est la mort 


mais l'amour, c'est l'amour 

La mort, c'est seulement la mort 

mais l'amour, c'est l'amour

Un noi bufó en roba interior
Un noi bufó en roba interior
Si hi ha una raó millor per fer salts d’alegria a qui li importa…


dissabte, 26 d’octubre del 2013

Un món de metros: a peu

Molts dels millors mapes de metros, i el de Londres en concret, no respecten amb exactitud la geografia del territori que abasten; sinó que el seu objectiu principal és el de restituir la topologia de la xarxa, és a dir, les estacions que conformen cada línia, el seu ordre d’aparició i com es connecten unes línies amb les altres. Per afavorir la llegibilitat, les estacions es distribueixen uniformement sobre el plànol, tot oferint una visió molt distorsionada de les distàncies que les separen. Així pot passar que dues estacions molt properes en el mapa siguin molt distants a la realitat. I viceversa.

Aquest curiós i útil mapa intenta fer-nos evitar viatges superflus per la xarxa metropolitana londinenca, en indicar-nos mitjançant línies discontinues estacions aparentment distants que en realitat no queden a més de cinc-cents metres l’una de l’altra, una distància que es pot salvar a peu tranquil·lament. S’agraeix que encara quedin filantrops preocupats pel nostre mínim esforç.

divendres, 25 d’octubre del 2013

Comentaris de text

Ashkenazi i Bar-Abba sota un focus poc afavoridor
Amb tota certesa, una pel·lícula que tracti de forma tragicòmica sobre les rivalitats familiars de dos filòlegs estudiosos del Talmud, com és “Peu de pàgina” de Joseph Cedar, només podria haver estat filmada a Israel, l’únic país del món on aquestes qüestions encara poden ser considerades com “de vida o mort”. Fins i tot, si elimineu la paraula “Talmud”, la insistència en la interpretació de textos com a “modus vivendi” fa per una pel·lícula molt i molt jueva; i, encara que no disposi de cap motiu per justificar-ho, algun gir de guió es basa tan plenament en l’ús de certes particularitats lexicogràfiques, que jo diria que cal haver mamat les tradicions hebraiques perquè el citat gir entusiasmi convenientment.

“Peu de pàgina” en quatre frases (o “tweets”): Eliezer Shkolnik (Shlomo Bar-Abba) i el seu fill Uriel (Lior Ashkenazi) són dos professors universitaris que han dedicat les seves vides als estudis talmúdics amb desigual fortuna. Eliezer hi ha invertit més hores que creativitat i ha conreat un amarg despit per la manca de reconeixement acadèmic. Mentrestant Uriel, més peresós, manipulador i fatu que el seu pare, ha assolit una carrera molt més triomfal. La situació semblarà redreçar-se quan Eliezer rebi el prestigiós premi Israel (un premi que vull imaginar que és totalment real). O no? Amb horror descobrim que hi ha hagut un error i que el premi anava destinat al fill. Com desfer el malentès sense que es produeixi una massacre d’egos?

La primera part de “Peu de pàgina” discorre lleugera, amb una imaginativa presentació infogràfica, a mig camí entre el passe de diapositives i el powerpoint. Els dos personatges principals queden perfectament dibuixats en to de comèdia en sordina (la banda sonora, massa volgudament còmica, crec que és el que menys m’agrada del film). Així, quan arriba la més severa segona part, on les misèries de l’acadèmia s’alternen amb l’esforç d’un fill per guanyar-se l’amor d’un pare d’ànima eixuta, la transició té lloc de forma impecable, gràcies tant al domini dels canvis tonals que té el director, com a la perícia dels dos actors principals. A casa som molt fans de Lior Ashkenazi, pel frívol motiu que a “Caminar sobre les aigües” d’Eytan Fox feia de l’agent del Mosad més sexy del món. Aquí, amb barba, ulleres i panxolina demostra que continua sent un molt bon actor sexy. Shlomo Bar-Abba qui, pel que llegeixo, surt de vint anys d’absència al cinema per interpretar aquesta pel·lícula, té un paper de molt poques paraules, però de silencis prenyadíssims d’intencions. Està excel·lent.

Malgrat que el que s’explica a “Peu de pàgina” és humà (massa humà!) i que el tractament és impecable (si deixem fora la música), la cinta connectarà sobretot amb gent que tingui una relació particular (via amic invisible) amb la paraula escrita. Recomanada essencialment per a filòlegs, bibliotecaris, farmacèutics, teòlegs i lectors de gustos indiscriminats.

Ashkenazi sota una llum favorable

dijous, 24 d’octubre del 2013

La biblioteca del pare


El meu pare nasqué l’any 1923 en el si d’una família obrera, al molt barceloní barri de la Mercè. Igual que molts dels seus coetanis, la seva educació no passà més enllà de l’escola primària (llegir, escriure i “les quatre regles”), i començà a treballar d’adolescent, com li pertocava. Però, a diferència del que passa avui dia, intentà completar la seva formació de forma autodidacta, per pur afany de superació. Apart de dominar l’oblidat art de la taquigrafia, sense necessitat d’anar a cap acadèmia, arribà a parlar un francès acceptable per fer-se entendre amb la gent de la indústria tèxtil de Lyon, amb la que tenia tractes en la seva condició de metal·lúrgic.

El meu pare fou també un gran lector dins d’una família on em sembla que no hi havia cap tradició lectora. Sense cap educació acadèmica, va llegir, esclar, tots els best-sellers de l’època, des de Maxence van der Meersch fins a Irving Wallace, passant per Vicky Baum, Pearl S. Buck i Vicente Blasco Ibáñez. També Curzio Malaparte o Anatole France, que ara Milan Kundera reivindica. Però tingué prou respecte per l’alta literatura com per guardar un lloc per l’obra completa de Flaubert, per “La bèstia humana” de Zola, per “Guerra i pau” o “La muntanya màgica”.

El meu pare era, em dol dir-ho, franquista i sentimental, però també era fan de la primera època de Camilo José Cela, quan aquest autor semblava el súmmum de la modernitat. Imagino que devia de ser un cul més inquiet del que representava, ja que tenia llibres que només podia haver adquirit sota taulell, com la trilogia “La forja de un rebelde” d’Arturo Barea. O una edició, suposadament inexpurgada, de “Les mil i una nits” amb escenes homosexuals incloses. Encara que l’amagava dalt de l’armari dels abrics d’hivern (com les escenes de les cortesanes franceses que es tocaven mútuament el mugró), els seus moments homoeròtics em posaren a cent en època que tothom qualificaria de pederàstica. Em resulta difícil discernir el garbuix que devia guardar dins del seu cap aquell home.

Però potser els llibres que més em marcaren dins de la seva biblioteca foren les obres completes d’Enrique Jardiel Poncela. Ell me les va prohibir explícitament. Em digué que, quan arribés a l’edat necessària, me les permetria, si li ho demanava; però que de moment m’hauria de conformar amb el seu estimat P.G. Wodehouse. Com era d’esperar, vaig llegir Jardiel d’amagat molts anys abans del permís patern, mentre que al pobre Wodehouse no li vaig fer mai cap cas.

Prova del respecte que el meu pare tenia pels llibres era que feia relligar de tres en tres les obres en rústica d’alguns autors, amb cobertes en cartoné granat i les seves inicials (les del pare) daurades al llom. Aquests volums una mica engavanyadors van ser alguns dels pocs que vaig preservar de la seva biblioteca i no ha estat fins superats de llarg els vint anys del seu traspàs que m’he decidit a llegir un d’aquells Wodehouse promesos i mai no tastats: “The Adventures of Sally” de 1922. Bé, “Las aventuras de Sally” es va editar per primera vegada en castellà el març de 1947, però jo tinc la segona edició de gener de 1952 a la col·lecció humorística “Al Monigote de Papel” de l’editor Josep Janés, de qui aquest any celebrem precisament el centenari.

El llibre no m’ha impressionat gaire i m’ha costat déu i ajuda acabar-lo, potser perquè el seu humor és massa amable i fi pels temps que corren, com si el seu moment hagués passat definitivament; tot i que fa quatre dies Gonzalo Herralde encara ens l’estava intentant vendre a Anagrama. La Sally del títol és una noia americana, pobra però honrada, dotada d’un gran cor i sempre disposada a ajudar. La seva vida farà un tomb superlatiu quan rebi una gran fortuna en herència, uns diners que li duran més malvestats que felicitat, almenys fins que la novel·la no s’acosti a la seva conclusió. Pel camí apareixen elements típics de l’època com són els cafès dansants, els aristòcrates britànics amb castell, l’estiueig a les platges de Normandia o les estrenes de Broadway. Tots ells han adquirit en l’actualitat el caràcter de tòpics, però qui sap si Wodehouse va ser un dels que va contribuir a inventar-los.

Sigui com sigui, tot resulta tan polit i convencional, que només l’humor fi com el paper de fumar convida a tirar endavant. Consultant les fitxes de lectura, descobreixo amb sorpresa que ja havia llegit fa temps altres dues obres de Wodehouse de les quals no m’havia quedat la menor petjada. Simptomàtic, oi? Li dono una darrera oportunitat amb alguna cosa de Jeeves? Em nego a creure que Stephen Fry, Hugh Laurie, Herralde i el meu pare poguessin estar tan unànimement equivocats.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

El futurisme té un passat

Res com exercir de prejubilat i mirar, per tant, d'esprémer al màxim les mamelles de l’estat del benestar, per descobrir finalment que no trobaràs duros a quatre pessetes i que allò del “banco malo” era una tautologia. Així que toca pagar al Caixafòrum (a menys que siguis client de la Gran Encisera Estelada) i pagar també sí o sí a les exposicions temporals de la Pedrera, que ja no tenen res a veure amb aquella caixa catalana i ruïnosa que presidia Narcís Serra. En el mateix ordre de coses, llegia davant d’aquesta mateixa Pedrera a les banderoles del carrer Provença: “A partir del 25 d’octubre, el Park Güell com mai s’ha vist”, que ja és barra, perquè el que t’estan dient amb eufemismes de bon publicista és que a partir d’aquesta data caldrà passar per caixa per visitar l’esbós de colònia utòpica gaudiniana, a menys que siguis veí del barri (excepció que, reconeguem-ho, inclou una part ínfima de la Humanitat). En els darrers trenta anys no m’hi he perdut gens per aquells paratges i dubto que m’hi tornin a trobar si es mantenen aquestes condicions econòmiques. De totes maneres, la quantitat de Gaudí que cap en una biografia també té els seus límits, o sigui que no em trauran la son.

Somni d'Antonio Sant'Elia
Tornem a la Pedrera, on fins el 12 de gener de 2014 fan una exposició dedicada a Fortunato Depero (Fondo, 1892 - Rovereto, 1960), un artista futurista del que no havia sentit parlar mai i que, un cop vista la mostra, diria que és més aviat de segona, una mica a l’altura dels temps que corren i les exposicions que ens podem permetre. De fet, més de la meitat de les peces exhibides són d’altres artistes tan coneguts com Marinetti, Boccioni, Carrà o Balla i les odioses comparacions li fan un flac favor a Depero. S’hi poden veure també un munt de manifestos, una dèria que va agafar fort a aquells futuristes (quins temps aquells que a la primera plana de Le Figaro es podia llegir un manifest futurista com a notícia del dia). Hi ha també bastants projectes arquitectònics, monumentals i utòpics, de gent com Antonio Sant’Elia, Mario Chiattone o Virgilio Marchi.

De Depero pròpiament dit no es presenta tanta obra original i alguna només a nivell d'esbós o de fotografia, tot limitat als anys anteriors a 1930. Es percep que va dedicar-se sobretot a les arts aplicades (disseny de mobiliari i tèxtils, decoració de bars i restaurants, construcció de pavellons efímers, disseny de cobertes de revistes…) Resulta curiós el vídeo de la reconstrucció del ballet que va projectar per a Diaghilev a partir d’El Rossinyol de Stravinsky i que mai no es va dur a terme.


Però, com ja he deixat entendre, el conjunt no entusiasma. Potser el més interessant és el projecte entorn de la imatge de la casa Campari, una de les primeres mostres d’identitat corporativa que es coneixen. Emociona en especial, tot i que no la trobareu a la Pedrera, que el disseny de la famosa ampolla de Campari Soda sigui obra de Depero. Per això mereix tots els meus respectes.


dimarts, 22 d’octubre del 2013

Els pitjors instints

Paul Dano es fa estimar
El canadenc Denis Villeneuve va flirtejar amb l’Òscar (i va fallar) a la seva poderosa versió cinematogràfica d’“Incendies” (la mateixa que en mans de Clara Segura i Julio Manrique i Oriol Broggi ens va inflamar el Romea fa una temporada). Aquests esforços anteriors li han obert la porta a la divisió major de Hollywood on debuta amb aquest “Prisoners”, que tant promet i tant malbarata.

El seu protagonista principal és un tal Keller Dover (sota les faccions sempre agradables de Hugh Jackman), un fuster profundament religiós de Pennsylvania que és, a més, un d’aquells americans sonats que tenen un refugi al soterrani, per si de cas els comunistes o els marcians es tornen un xic revoltosos. Al principi del film Keller, junt amb la seva dona (Maria Bello) i els fills es disposen a passar un plàcid dia d’acció de gràcies amb els seus veïns (Viola Davis i Terrence Howard). Durant l’endormiscada sobretaula les filles petites d’ambdues famílies desapareixen sense deixar rastre. Intervé el detectiu Loki (Jake Gyllenhaal), qui de forma certament absurda sembla ser l’únic que s’ocupa del cas (a més, quin nom és Loki?; sense una justificació wagneriana és directament ridícul (i aquí no la té)).

En un tres i no res detenen un noi més aviat curtet (Paul Dano), que havia estat vist rondant pel barri. De seguida s’entén que no té prou intel·ligència per haver comès cap malifeta (per cert, quina carrera la de Dano com idiota oficial del cinema americà recent) i el posen en llibertat. Però Keller Dover (Jackman), convençut que el personatge de Dano no diu la veritat, el segresta, decidit a prendre’s la justícia per la mà privada. Abandonaré aquí la descripció detallada de l’argument i, encara que algú em vulgui fer passar per un bocamoll, no he descrit més de mitja hora d’una pel·lícula que encara es prolongarà durant uns (bastant lleugers) 153 minuts.

Atesos els pulcres antecedents del director Villeneuve, caldria esperar un film de “qualité” que ens fes reflexionar sobre els perills de delegar sobre qui decideix fer justícia d’esquenes al sistema. “Prisoners”, que de forma molt explícita apel·la a diverses categories de presoners, també serveix de nota al peu de paraules tan desagradables com “Guantánamo”. Conté sens dubte molta qualitat en el seu elenc, farcit d’actors nominats a l’Òscar o simplement estimats com a secundaris (i Len Cariou, que va ser l’”Sweeney Todd” original a Broadway). Cap d’ells està destacable (Jackman només intensament cabrejat; Gyllenhaal, una olla de tics i gomina). No he dit res de l’habitualment adorable Melissa Leo, aquí en el paper més desorientat i desagradable de la seva carrera.

Per afegir-hi més notes de qualitat, Roger Deakins que és el millor director de fotografia del món (més o menys) ens presenta la Pennsylvania més plujosa i depriment i bonica que es pot concebre. Mentrestant, la música de Jóhann Jóhannson, fa una bona substitució d’Arvo Pärt. I Villeneuve fa també un treball distingit darrera de la càmera, amb alguns moments realment electritzants.

I finalment en què s’empra tot aquest luxe de col·laboradors? Malauradament “Prisoners” acaba sent una altra història innecessàriament complicada, més interessada a sorprendre l’espectador que a presentar personatges creïbles, plena de truculència (serps!, caps de porc!, laberints!) i de reaccions destinades a prolongar la intriga per damunt de tota versemblança. Coses que estarien molt bé —i que a “El silenci dels anyells” eren fins i tot excel·lents—, però que no enganxen ni amb cola amb el plantejament d’aquest film.

A mesura que la pel·lícula anava avançant ineluctablement cap al seu ridícul final, m’anava cabrejant més i més. Quina mena de guionista misantrop (Aaron Guzikowski) voldria que tots els seus personatges acabin cedint als seus pitjors instints? En quant a les motivacions del segrestador, i això és un SPOILER tan gran com Marina d’Or, no podrien ofendre més la meva plàcida ànima atea. Imagineu una persona molt devota que perd la fe quan el seu fill mor a causa d’un càncer. Sí, aquest és un clixé bastant freqüent en ficcions barates i sense gaire fonament psicològic; però el tòpic esdevé al·lucinació psicotròpica quan l’esmentat personatge decideix segrestar i assassinar infants com a via ràpida per crear un planter de descreguts a la sempre religiosa Amèrica.

Suposo que no t’importa, Guzikowski; però t’odio, t’odio i t’odio.


dilluns, 21 d’octubre del 2013

Un món de metros: futbol

Amb agraïment a en Santi
Mai no hauria pensat que algun dia faria casar la meva afició pels mapes del metro amb un esport que em deixa tan fred com és el futbol; però és que aquest any no només se celebra el 150 aniversari de la creació del metro de Londres, sinó que també festeja idèntica efemèride la “Football Association” anglesa. Amb aquest motiu s’ha creat una edició especial del mapa de la xarxa del metro londinenc, on els noms de les estacions s’han substituït per futbolistes britànics o pels jugadors més cèlebres d’arreu del món.

Com en altres iniciatives d’aquest tipus cada línia intenta recollir una certa homogeneïtat (la línia vermella és la dels golejadors, la verda la dels defenses centrals, la groga la dels Gegants de la Copa del Món). Com que aquest terreny no és la meva especialitat, no puc assegurar que els jugadors que es troben a les estacions d’enllaç compleixin les condicions de totes les línies que hi conflueixen. Deixo el veredicte a la consideració dels experts.


[Avui a EL PAÍS comenten precisament que al mapa hi falta Di Stéfano]

diumenge, 20 d’octubre del 2013

(46) Em faig miques

Bang! Allà eres tu
Massa daurat massa trist
Vas dir la veritat
Vaig plorar
Vas volar

Vas dir-me boig (i sóc boig)
com un barretaire
Alguns s’enamoren
Jo em faig miques

Tu fas ploure
Massa llòbrec, massa rígid
Si no caigués la nit
enfosquiries les coses

Vas dir-me boig (i sóc boig)
com un barretaire
Alguns s’enamoren
Jo em faig miques

Bang! Aquí sóc jo
Ningú enlloc
ni terra ni cel
ni llum ni aire

Vas dir-me boig (i sóc boig)
com un barretaire
Alguns s’enamoren
Jo em faig miques
El segon disc acaba amb aquesta cançó tan estranya: només dues notes i un loop de violoncel sol. La veu distorsionada fins a extrems d’inexpressivitat baritonal. El barretaire foll prové d’Alícia, esclar.

No cal dir que m'agrada molt.


dissabte, 19 d’octubre del 2013

Les hores del dia (3 de 3)

“Before Midnight” (2013) és, en totes les accepcions, el tercer en discòrdia i el menys usual dels films que des del 1995 han rodat conjuntament Richard Linklater, Julie Delpy i Ethan Hawke (aquí els dos protagonistes tornen a compartir la firma del guió amb el director). A diferència dels dos films anteriors, aquí no hi ha una situació única, ni un protagonisme absolut de la parella. També, com correspon a una ficció centrada en personatges que estan entrant a la quarantena, el to és menys incautament il·lusionat i exhibeix algunes notes agres, detall que pot incomodar els fans de la sèrie, massa acostumats a les madures, però no tant a les verdes. 

S’inicia el film a l’aeroport d’Atenes amb Jesse (Hawke) acomiadant el seu fill Hank (notable actor adolescent, aquest Seamus Davey-Fitzpatrick), fruit del seu fallit matrimoni americà. A continuació, i de forma bastant indirecta, descobrirem que Jesse i Céline (Delpy) es troben de vacances, juntament amb les seves filles bessones, al sud del Peloponès, convidats per un autor local que actua de mecenes benvolent. Es dedueix que d’ençà el seu encontre anterior a París l’any 2004 han romàs plegats tot i que sense oficialitzar la situació.

Després del pròleg a l’aeroport, el que es podria anomenar el primer acte té lloc en un itinerari en cotxe, mentre les bessones dormen. Jesse es dol per la separació amb el seu fill, que viu a Chicago amb la seva mare, mentre que ell continua extraient petroli literari dels seus encontres amb Céline. Ella, mentrestant, considera noves oportunitats laborals que se li presenten… Aquest llarg diàleg no sorprendrà a qui hagi vist les dues pel·lícules anteriors, però aquí (on no hi ha la urgència de la seducció contra rellotge i sí l’intercanvi entre una parella que es coneix bé) sona en excés verborreica.

Tampoc les escenes següents, entorn de la preparació del sopar, semblen servir cap propòsit més enllà de l’apunt ambiental; en especial una conversa dels homes on es discuteix sobre el proper llibre de Jesse. L’escena del sopar en si, on parelles de quatre generacions diferents bescanvien les seves idees sobre com fer perquè una relació perduri, és molt més pertinent i flueix amb naturalitat, encara que no sortiria perdent amb un alleugeriment del seu minutatge. De fet “Before Midnight” amb els seus 109 minuts de durada és la més llarga del trio i permet per tant una poda del tot indolora.

Per fortuna, la segona part del film amb la passejada pel camp i la confrontació final a l’habitació d’hotel on els han convidat ens retorna a territori molt més familiar amb tots els trets característics de la trilogia: llargs diàlegs naturalistes, itinerants i sense talls; l’exploració de les diferències entre homes i dones; l’exploració de les diferències entre europeus i americans; la poètica del lloc (difícilment veureu el Peloponès més atractiu que aquí) i la consciència del temps (Céline verbalitza la seva aprensió a passar les vacances a un país en flames).

Com ja he deixat entendre abans, a “Before Midnight” hi ha conflicte, tal com pertoca en el cas de dues persones que han conviscut durant els darrers nou anys. Els fidels de la sèrie potser trobaran a faltar el seu anterior to idíl·lic; però explicar-ho d’una altra manera hauria estat amagar l’ou. Trobo també que el film és més favorable al punt de vista de Jesse que al de Céline, que en algun moment se’ns apareix una mica harpia; però, com que els actors firmen el guió, suposo que hauran consensuat com volien explicar el que ens expliquen. Sigui com sigui, diria que Delpy en cap “Before…” havia estat tan bé, tan imbuïda del seu paper. El seu nu parcial, tan narrativament eficaç, deu de ser un dels moments més “europeus” mai filmats per un director americà.

“Before Midnight” deu de ser la menys satisfactòria de la trilogia i no només perquè ja no va de joves (o no tan joves) enamorats; sinó també pels seus moments innecessaris i per alguna (moderada) temptació a la misantropia. Compte que estic parlant/escrivint d’una pel·lícula encara excel·lent i que res no em faria més feliç que retrobar-me amb aquest parell d’aquí nou anys. 

Preferiria que no fos al despatx d’un advocat.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Les hores del dia (2 de 3)

Dèiem ahir (un ahir de nou anys) que Jesse i Céline s’havien citat a una estació de tren a Viena i que desconeixíem el resultat de la cita. No devia de ser gaire positiu, ja que Jesse ha escrit una novel·la a partir de l’experiència, i a l’inici de “Before Sunset” l’està presentant a la mítica llibreria parisenca Shakespeare & co davant d’un públic bastant reduït. Sort que Céline apareix per salvar-li el dia.

Amb aquest punt de partida i uns escassos però suculents vuitanta minuts de pel·lícula (filmats gairebé en (fals) temps real), “Before Sunset” esdevé el punt culminant de la trilogia de Linklater, en bona part gràcies als seus dos “pendants” molt menys intrusius, encara que gran part de la superioritat d’aquesta pel·lícula es basi en els fonaments posats per “Before Sunrise”. L’excusa de la seva urgència és que Jesse ha de prendre un avió en pocs minuts, o sigui que la seducció s’ha de dur a terme contra rellotge. El diàleg és, per tant, molt més intens i premeditat que a Viena. Queda clar que Jesse no és feliç en el seu matrimoni i que Céline tampoc ho és en el seu celibat; però gosaran fer el pas que canviaria les seves vides? Com que a aquestes altures l’espectador fidel ja està decidit a invertir en la felicitat de la parella, el decurs de la pel·lícula esdevé apassionant.

Articulada a partir de llargs plans seqüència itinerants, que els protagonistes resolen amb una frescor que només pot ser fruit de l’assumpció dels personatges (no endebades Delpy i Hawke intervenen per primera vegada en la redacció del guió juntament amb Linklater), la cinta conté també tota mena de petits tresors d’observació, com la carícia que reprimeix Céline, reflex exacte de la que Jesse no va gosar fer-li a Viena nou anys abans.

Mentrestant un París crepuscular i esplendorós, ple de llum de taronja exprimida, de Sena, de jardins de Luxemburg i de bateau-mouche, per molt turístic que sigui, enlluerna encara més que el Danubi. Sí, tot plegat descaradament romàntic i al mateix temps molt real; i tan ben interpretat! La Delpy ens ha demostrat ser capaç d’una bona dosi de versatilitat i, per tant, no sorprèn que resulti tan natural. Però Ethan Hawke, actor habitualment oblidable, sembla que hagi nascut exclusivament per protagonitzar pel·lícules el títol de les quals comenci per “Before…”

Linklater condueix tot el viatge amb mà de ferro, segurament en la millor obra de la seva carrera. Al bell mig de la trilogia, “Before Sunset” representa el moment “trentena” que, ara que tendim a desplaçar cada dia de la infantesa a edats més avançades, se’ns apareix com el punt més desitjable de les nostres vides. L'última rèplica, un dels grans finals d’acte de la història del cinema, tanca de manera immillorable el relat.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Les hores del dia (1 de 3)

Confesso que la recent estrena de “Before Midnight” em va agafar amb el peu canviat i m’omplí d’insana frustració. Tot i saber que els anteriors lliuraments d’aquesta impremeditada trilogia de Richard Linklater eren films de vàlua molt estimable, no havia vist cap dels dos en el moment de la seva estrena, i el fet de ser home d’ordre m’impedia prescindir dels antecedents i prendre la drecera directa cap a la darrera novetat. Així que, tot escollint el camí més costerut, no he vist “Before Midnight” fins que no he mantingut un tracte de tu a tu amb “Before Sunrise” i “Before Sunset” (obres mestres (ja us ho dic), accessibles en pack econòmic a la FNAC) i segurament gratuïtes a la xarxa (però no em feu cas). A la resta de la crònica no penso anunciar on comencen els “spoilers”, o sigui que qui desconegui aquesta preciosa trilogia i vulgui gaudir-la en tot el seu esplendor, que deixi de llegir immediatament i que miri pels seus dos ulls.

En condicions ideals de laboratori, caldria haver vist “Befores Sunrise” l’any 1995 de la seva creació, esperar després nou anys per descobrir la continuació de la història a “Before Sunset” (2004) i concloure-la (de moment) a “Before Midnight” nou anys encara més tard. Sí, és una saga que juga totalment amb el temps i les seves expectatives, fàcilment comparable (pel costat gandul) amb el projecte “Up Series” de Michael Apted, però amb molt més de trellat i serendípia. Pel que tinc entès, quan es filmà la primera pel·lícula, no hi havia cap intenció de fer segones parts; per això, l’espectador informat que contempla ara “Before Sunrise” juga amb cartes marcades, ja que sap que la història tindrà una prolongació en el temps i que l’ambigüitat del seu final no és tal.

A les primeres escenes de “Before Sunrise”, dos joves estranys en un tren —la francesa Céline (Julie Delpy) i l’americà Jesse (Ethan Hawke)— inicien conversa, es cauen la mar de bé i, a instàncies del noi, decideixen passar plegats unes hores a Viena, abans que l’avió d’ell se l’endugui de retorn als Estats Units. Jesse proposa a Céline una mena d’experiment sociològic i ve a dir-li que val més haver posat a prova la seva química mútua durant una nit, que penedir-se de les oportunitats perdudes durant tota una vida. La proposta, un cop conegudes les seqüeles, sembla preclara; però hi ha també altres qüestions on el marc temporal juga a posteriori estranyes passades.

“Before Sunrise” succeeix durant una nit d’estiu a Viena l’any 1995 [i és que la ciutat de Viena se m’apareix de totes les formes possibles aquest any]. Vista ara, sona arqueològic que parlin d’una guerra que s’esdevé a 300 quilòmetres (els Balcans), que paguin en schillings i que encara escoltin elapés. Però aquestes notes historicistes s’han afegit a posteriori gràcies al sentit de lloc i de temps que té el guió de Kim Krizan i el propi director Linklater. La història és molt més simple que això: durant unes hores Céline i Jesse recorren Viena, tot xerrant pels descosits, seduint-se mútuament i potser enamorant-se. En el seu itinerari interactuen amb alguns personatges del carrer (una quiromàntica, un poeta, un músic) i passen davant d’algunes conegudes fites turístiques, però en general la ciutat ofereix un rerefons agradable i poc intrusiu. Els dos joves no apareixen idealitzats i fatxendegen una mica, com ho ha fet tothom als vint-i-tres anys i en mode seductor: Jesse va d’artista escriptor, mentre que Céline té sensibilitats ecològiques. Hi ha ocultacions i també revelacions, s’apunten prejudicis i notes al marge sobre la relació entre homes i dones, entre Europa i Amèrica. El diàleg és tan fresc i tan enganyosament desorientat que sembla pura improvisació: es fa inevitable pensar en els films més adolescents d’Eric Rohmer (vistos des d’una òptica “made in USA”).

Una observació més atenta revelarà un guió de ferro, un director amb un control total del que vol explicar-nos i un parell d’actors a punt de caramel (qui faria fàstics als adorables Delpy i Hawke, tots dos situats al costat més propici de la seva vintena?) La cinta ve plena de subtileses, tant de guió com d’interpretació. Què bonic és aquell moment, a la cabina d’audició de la botiga de discos, quan Céline i Jesse intenten mirar-se mútuament sense que l’altre se n’adoni.

Consumada la seducció, una astuta el·lipsi suggereix que la parella ha perpetrat sexe “sûr l’herbe”, empesos pel “vino, mujeres y canciones” que aconsellen els hereus de la família Strauss i l’Oficina de Turisme de la ciutat. Arriba després el moment d’acomiadar-se, i com que tots dos preserven les hormones a punt d’ebullició i, al mateix temps, actuen com a perfectes estúpids, volen i dolen. I si ens trobéssim en aquesta andana d’aquí sis mesos?, diuen. La càmera ressegueix els escenaris ara buits per on la parella s’hi havia passejat. És un final obert, que no satisfà l’espectador estàndard. Però té un eco romàntic. Els curiosos i els àvids no cal que patiu, penso explicar-vos la continuació demà, o demà passat.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Perú va bé (en el millor dels mons)

Plaza de Armas a Piura
L’impossiblement anomenat Felícito Yanaqué, honrat empresari del transport de passatgers a Piura, rep un anònim amenaçador que l’insta a pagar un canon per tal de preservar la tranquil·litat del seu negoci. Felícito, home de principis, anuncia públicament la seva negativa a cedir a l’extorsió i es converteix així en una mena d’heroi local, sense sospitar que el seu gest tindrà profundes repercussions personals. A Lima, gairebé mil quilòmetres més al sud, Ismael Carrera (l’octogenari propietari d’una lucrativa asseguradora) pren una provocativa decisió per castigar els mal-nascuts  dels seus fills, que només desitgen veure’l mort. Es casa amb la minyona.

Aquestes dues històries paral·leles, que ocupen capítols alterns a la darrera obra de ficció de Mario Vargas Llosa, constitueixen ”El héroe discreto” (Alfaguara, 2013), títol premonitori, especialment pel que fa a l’adjectiu. Els relats simultanis sobre Ismael i Felícito tenen indiscutibles motius en comú que es podrien resumir així: empresaris d’edat avançada —i de sexualitat encara pertinent— adopten actituds honorables, s’enfronten a l’status quo, tenen problemes amb els fills i surten enfortits (o no) de l’experiència. I malgrat tot, la seva contraposició del ratolí de camp (Felícito) amb el ratolí de ciutat (Ismael), no em sembla justificació suficient pel seu aparellament. Cap al final del llibre les dues trames connecten de forma totalment arbitrària, a través dels parentius d’un personatge principal, sense que aquest lligam alteri de cap manera el decurs previst de totes dues narratives. Un tercer fil que narra els encontres de Fonchito amb un misteriós Edilberto Torres no sembla anar a parar enlloc.

La crítica obedient ha remarcat que alguns vells personatges de Vargas Llosa reapareixen aquí, com si això fos mèrit digne de ser subratllat. Efectivament, hi retrobareu el Lituma i els seus “inconquistables” de “La casa verde” i “Lituma en los Andes”; també el Rigoberto i el Fonchito de “Los cuadernos de don Rigoberto” i “Elogio de la madrastra”. No són, en tot cas, presències requerides per la trama i pel que fa a don Rigoberto (presumible alter ego de l’autor) resulta fins i tot carregós.

T’ho miris com t’ho miris, el que s’explica no és gaire engrescador i es diria que Vargas tampoc troba les excuses pertinents per defensar-se. Així, escriu a la pàgina 285:
Dios mío, qué historias organizaba la vida cotidiana; no eran obras maestras, estaban más cerca de los culebrones venezolanos, brasileños, colombianos y mexicanos que de Cervantes y Tolstoi, sin duda. Pero no tan lejos de Alejandro Dumas, Émile Zola, Dickens o Pérez Galdós.
L’únic motiu per escriure una obra tan innecessària com “El héroe  discreto”, apart de la natural inèrcia i la temptació de continuar passant per caixa, és el de retornar al Perú contemporani amb el que l’autor va iniciar la seva carrera. Si no vaig errat, el molt cosmopolita Vargas, no havia ambientat una novel·la totalment al Perú des de “Los cuadernos de don Rigoberto” el 1997. El lector retroba amb una certa nostàlgia mots (cachaco, gallinazo, calamina, cachar, pinga, algarrobina…) que el retrotrauen a aquells anys llunyans en els quals el novel·lista encadenava les obres mestres.

En algun lloc he llegit que la manca de tensió narrativa de la producció recent de Vargas Llosa es deu a que l’home té una vida massa satisfactòria i feliç, tot surfejant entre rics i poderosos. No em sembla una teoria desencertada. Queda com a prova aquesta novel·la, no tan “plena d’humor” (com li agradaria a l’editora), sinó més aviat buida de dramatisme, defensora de la tesi (política) que “Perú va bé” i d’un optimisme beneit digne de Candide (que no de "Candide").

dimarts, 15 d’octubre del 2013

El costat fosc de la Casa Blanca

Del director Lee Daniels només li coneixia la tremendista “Precious” que ha resultat estar a les antípodes d’aquest “The Butler” (“El majordom”) que s’acaba d’estrenar. Es basa molt lliurement en la vida d’Eugene Alllen, un majordom negre que va treballar per a vuit presidents dels Estats Units entre la dècada dels 50 i la dels 80, anys turbulents i crucials en l’establiment dels drets civils al país. A la versió cinematogràfica, el guió de la qual firma Danny Strong, el fidel servent s’anomena Cecil Gaines i presenta les faccions una mica somortes de Forest Whitaker. A través dels seus ulls serem testimonis de mig segle d’història americana, que és de retruc també la nostra història, i a més des del punt de vista de l’home negre (i ho dic més per Daniels que per Gaines).

Sobre el paper el plantejament era tan ambiciós com prometedor, el resultat però no passa de correcte i fins i tot una mica insípid. Succeeix amb aquests vastos frisos històrics que les constriccions del cinema comercial (aquí uns molt raonables 130 minuts) obliguen a convertir-los en una successió disjunta d’estampetes de “moments estel·lars” que no acaben de confegir un relat coherent. De vegades fa la sensació que hi havia una llista prescriptiva de fets a tractar i que Daniels anava ratllant-los a mida que els anava filmant, sense preocupar-se del seu encaix en una visió més generosa del conjunt.

Per altra banda, la biografia inventada de Cecil Gaines peca d’inversemblant tant pels seus orígens melodramàtics, com per la seva presència (d’ell o de la seva família) a tots els moments essencials de la negritud americana. En el pròleg, situat a una plantació de cotó l’any 1926, el petit Cecil contempla com en pocs minuts la seva mare és violada i el seu pare assassinat pel jove amo. Després d’aquest extracte concentrat de “Raices” (on també hi intervenen com a atrezzo un parell de cadàvers linxats), el film es relaxa per descriure la domesticació del protagonista. Finalment el senyor Gaines, que ha après a fer-se inaudible i invisible davant dels qui serveix, fa prou mèrits per trobar feina a la Casa Blanca. Allà serà testimoni mut de com els successius presidents tracten les qüestions de la raça. Les opinions que es permet reprimir se les apropiarà el seu fill gran Louis qui, de forma difícil d’empassar, es veurà directament relacionat amb totes les fites de la lluita a favor dels drets civils dels següents trenta anys.

Tot aquest material es desplega de forma més aviat simplista i arquetípica en un continu joc de contrastos: música clàssica a la Casa Blanca (Pablo Casals per segon cop aquesta temporada!) en oposició al jazz i el soul que s’escolta a casa del majordom; sopar de gala presidencial en muntatge paral·lel a l’ocupació no violenta d’un restaurant segregat; pare conformista i fill que vol arreglar el món... Que ningú no passi pena, el conflicte paterno-filial es resoldrà en un tercer acte no especialment lacrimogen. Un segon arc dramàtic inclou la dona de Gaines, postergada pels deures domèstics que el seu marit té a ca’l President. Tant el fill (David Oleyowo) com l’esposa (Oprah Winfrey) estan força bé, especialment la segona, a qui ja m’agradaria veure més sovint al cinema. Whitaker defensa molt bé un paper difícil en el qual la impassibilitat forçada l’obliga a expressar-se de forma molt interioritzada. La resta de l’extens repartiment no té temps material per lluir-se amb unes prestacions que no superen les dues frases per cap. Així es malbaraten els talents de gent com Vanessa Redgrave, Terrence Howard, Cuba Gooding Jr. o Lenny Kravitz (la Maria Carey no té ni frase).

Més irritant i distanciadora és la presència de coneguts actors encarnant diversos presidents en escenes breus i no estrictament necessàries. Així tenim a Robin Williams fent de Dwight D. Eisenhower (la Mamie Eisenhower de Melissa Leo desaparegué a la sala de muntatge), James Marsden com a Kennedy, Liev Schreiber com a Johnson, Alan Rickman com a Reagan i Jane Fonda com la seva esposa Nancy. John Cusack està particularment ridícul com a Richard Nixon. La resta de presidents (Carter, Ford, Clinton, els Bush) apareixen només en material documental, com també fa Obama tot i que s’havia rodat material amb l’actor Orlando Eric Street.

És realment una pena que aquest “The Butler” no sigui menys mecànica i més engrescadora, perquè molts dels fets que s’expliquen han succeït en vida meva i conviden molt a reflexionar sobre la ràpida evolució que hem conegut sobre allò que es considera ètic i el que no ho és. Espereu que la facin a la tele.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

El meu escultor de capçalera

Tony Cragg (Liverpool, 1949) és un escultor anglès, la carrera del qual s’ha topat amb la meva una pila de vegades durant els darrers anys. El vaig descobrir en una antològica a la Fundació Serralves de Porto i des de llavors m’acompanya. Poso com a testimonis de la meva fidelitat la cristal·lina imatge de portada de tota la vida de “The Daily Avalanche” i també el meu avatar, dit “Allau”, fet de daus diminuts. De tot això ja n’havia parlat fins l’avorriment i, si em repeteixo, és perquè quedava un felí Tony Cragg per descobrir instal·lat davant de la famosa caixa d’estalvis postal d’Otto Wagner a Viena.


Apropiadament, aquest bloc fa avui cinc anys, però no se sent gaire fester i prefereix plantejar-se ordinàries perplexitats sobre el pas del temps i la mortalitat (pròpia i aliena).

dissabte, 12 d’octubre del 2013

(45) Abigail, bellesa de Kilronan

Abigail
pots sentir el meu cor al palmell de la teva mà?
Comprens perquè no em puc quedar?
Abigail
un vent malèfic bufa pel país
i calen tots els homes per fer-lo fora

Quan torni a casa, si torno a casa
seràs una dona adulta
Quan torni a casa, si torno a casa
no estiguis sola
Abigail, bellesa de Kilronan
Abigail serà la més bella del Comtat de Galway
i viurà sempre en un món d’amor

Abigail
me’n vaig a la guerra, però pots estar segura
que sabré que estic lluitant per tu
me’n vaig a la guerra, però pots estar segura
que sabré que estic lluitant per tu
me’n vaig a la guerra, però pots estar segura
que sabré que estic lluitant per tu
Almenys per la toponímia, que remet a les illes Aran, una típica balada irlandesa de noi que va a la guerra (qui sap si tornarà). Merritt, sempre trapella, introdueix tocs de guitarra distorsionada mentre es lliura a algun excés sentimental. Bonica i prou.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Un món de metros: Londres per a curts de gambals ("dummies", en català de Barcelona)

L’esquema s’inspira clarament en el mapa del metro de Harry Beck, però reduït a la seva mínima expressió, per a ús de turistes distrets. Les celebritats de cera de l’extrem nord apunten al museu de Madame Tussaud, l’església (“church”) a l’extrema dreta ha de ser la catedral de Sant Pau. “Eros” és Picadilly Circus, “Cinema” és Soho, “Big Ben” és Big Ben. No ho tinc tan clar amb “Hugh Grant” que podria indicar l’escenari de la seva pel·lícula “Notting Hill”, però també un racó urbà on hagués gaudit de sexe mercenari.

Pel que fa a “Dinosaurs”, abaix a l’esquerra, ens farem creus sobre el seu significat. Denota el Museu d’Història Natural a Kensington o el més cèntric Palau de Buckingham? No, estimats, la resposta no està en el vent. La resposta l‘ha donat el sentit comú. Ara cal que l’escoltem.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Segones oportunitats


Èxit de l’any a Alemanya (i em consta que també a Àustria) el primer llibre de ficció de l’esplèndidament denominat Timur Vermes inicia la seva dominació mundial amb edicions en holandès, italià i portuguès. A casa nostra disposem de “Ha tornat” i ”Ha vuelto” (Columna i Seix Barral respectivament) sempre amb aquest disseny de portada que és difícil que passi desapercebut.

La premissa és simple: corre l’any 2011 i en un descampat de Berlín es desperta un desconcertat Adolf Hitler. Té cinquanta sis anys, els mateixos que tenia quan suposadament va suïcidar-se al seu búnquer el 30 d’abril de 1945; es diria que per a ell el temps ha quedat suspès durant els darrers seixanta sis anys, i per descomptat, lluny de mostrar-se penedit, les seves idees romanen intactes. Mentre l’ex-Führer es posa al dia sobre l’Alemanya de principis del segle XXI (amb la seva alarmant abundor de turcs i les dones palesament boges que recullen els excrements dels seus gossets), els seus compatriotes reaccionen molt diversament a la seva presència. Els més joves no tenen ni idea de qui és, però per a la resta (atès el decalatge temporal) només pot ser un imitador brillant, potser un còmic subversiu. Com no podria de ser de cap altra manera Hitler acaba en un programa televisiu d’humor i aviat esdevé figura mediàtica. Els seus discursos xenòfobs i de dominació megalòmana, acompanyats de dards enverinats dirigits contra la mediocritat política i humana de l’Alemanya actual, li asseguren inesperades adhesions des de tots els punts de l’espectre polític. Paradoxalment, els menys fanàtics (o sigui els que no són ni nazis nostàlgics, ni víctimes directes del nazisme) són els més disposats a tornar a posar un Hitler a les seves vides. I, mentrestant, Adolf Hitler continua obrint-se pas, sense canviar ni un àpex les seves idees originals.

No cal dir que escriure sobre “Ha tornat” o “Ha vuelto” no té res a veure amb literatura i sí molt amb les notes a peu de pàgina sobre història i contemporaneïtat. No feu cas a la propaganda editorial: el llibre no és divertidíssim; quan heu vist “humor” i “Alemanya” reunits a la mateixa frase? Corregeixo els meus prejudicis: el llibre presenta un humor sòlid, feixuc, però intel·ligent; d’aquells que t’obliga a pensar. Una mostra (en la traducció de Carmen Gauger):
...el teléfono ha de ser teléfono y calendario a la vez y además una máquina de fotos y todo junto. Eso es una sandez absurda y peligrosa que solo lleva a que, por la calle, los jóvenes miren continuamente en sus teléfonos y miles de ellos sean atropellados por los coches. Uno de mis primeros proyectos será prohibir tales teléfonos, es decir, permitírselos sólo a los elementos de raza inferior que aún existan, o quizá incluso imponérselo obligatoriamente. Y luego, por mí, que se queden días enteros, como erizos aplastados, en las principales arterias de tráfico berlinesas…
Potser per aquest paràgraf entendreu les virtuts i defectes del llibre, per una banda una visió crítica del nostre present amb el que pots arribar a estar d’acord… fins que t’adones que en part li estàs donant la raó al propi Adolf Hitler. Aquesta empatia relativa envers un individu que sempre ens ha estat presentat com el dimoni, produeix un indubtable desassossec que no sé si es bo o dolent.

Malgrat l’apèndix amb notes explicatives, un coneixement de la història recent i dels polítics alemanys ajudarà a valorar millor aquesta novel·la.