Segona residència (i 25): liquidació d’existències

Abans de trucar el timbre, la Magda va alliçonar els quissos perquè es comportessin correctament. Blanquet, Fifí i Lola semblaren entendre-la, perquè miraren cap a una altra banda, quan s’obrí la porta i aparegué la senyora Sureda en bata curta; una senyora que feia tant de temps que no s’acostava per la urbanització, que ja  ningú no la recordava amb exactitud, però que havia vingut dues setmanes abans per tenir cura del seu marit contús.

—Vostè potser no em coneix, em dic Magda encara que tothom m’anomena la dona dels gossos. He vingut a veure com es troba el seu marit —i, en observar l’espant amb el que es mirava els tres cans, va afegir—, no es preocupi que els gossos no entren.

—Miri, el papa té dies de tot —la senyora Sureda emprava pel seu marit un apel·latiu extemporani que barrejava l’Edip, les patates i el Vaticà—, però en general va millorant. Almenys en el sentit físic, perquè de l’atac que va patir no en recorda res, ni crec que ho recordi en un futur proper. Vol passar a veure’l? S’està a la saleta mirant la tele (què vol que faci el pobre).

 —No voldria molestar. A més, si com vostè diu continua amnèsic, possiblement no em reconeixerà.

—No passi pena, les coses d’abans de la patacada les té totes presents i segur que es posa content de saludar-la. Però millor que no li mencioni res de l’accident: de moment, mirem de mantenir-lo una mica al marge.

Havien entrat a la sala, on efectivament el senyor Sureda (amb un apòsit de gasa al clatell) es mirava a la petita pantalla la semifinal del concurs estatal de grallers. Calgué sacsejar-lo suaument perquè s’adonés de la presència de la visita; però, un cop desvetllat, es mostrà molt afectuós amb la Magda i fins i tot la convidà a compartir l’espectacle des de la butaca adjacent.

—Ja ho veu, és un tros de pa —informà la muller, com si l’al·ludit no les pogués sentir, i en certa manera la seva actitud era més aviat absent.

—Li agrada aquesta mena de música? —preguntà Magda, volent ser amable.

—Gota! —va respondre el convalescent—. Estic fent temps fins que comenci la tertúlia d’en Cuní.

—Per cert, se n’ha assabentat de la trista notícia?

Magda, mancada d’informació suplementària, va fer cara d’estaquirot.

—M’ho acaba de dir Celest, la del quiosc —prosseguí la Sureda—. És sobre el mestre aquell de Barcelona, crec que es deia Miquel…, un matrimoni ja madur i sense fills, el que tenia un dels pocs xalets habitats de Mary Muntanya.

—El tinc present —informà Magda—, últimament estava molt actiu a la urbanització. Estava investigant uns fets misteriosos i quan semblava que n’havia descobert una de grossa se’n va anar a Barcelona i no hem tingut més notícies.

—No l’estranyi que no sàpiga res: va patir un accident fatal ahir a la tarda. Ho posa avui al diari. El va atropellar una bicicleta a un encreuament del carrer Urgell. A una cantonada de distància de la biblioteca Agustí Centelles i del Centre Cultural Teresa Pàmies. És un lloc molt perillós. Ho sé perquè jo visc al barri.

—I va morir d’un simple atropellament de bicicleta? —s’astorà la Magda.

—No es pot imaginar la quantitat d’accidents mortals de bicicleta que hi ha actualment a Barcelona. I el pitjor és que el ciclista no es va aturar a socórrer-lo, tot i que tenia tota la culpa, perquè el nostre veí estava creuant amb el semàfor verd.
A Magda li va saber greu: havia començat a apreciar l’esperit inquisitiu d’en Miquel i, ara que havia mort, ja ningú no es molestaria a aclarir els punts foscos de la història de Mary Muntanya. En tot cas no seria ella qui prosseguís les perquisicions d’en Miquel, li mancava el factor aventurer. En tot cas, ara que tothom havia fugit de la urbanització, potser era hora de plantejar-se tocar el dos.

—Ja comença! —l’advertí en Sureda amb una sacsejada del colze que la va fer sortir de les seves cabòries.

Efectivament, la tertúlia d’en Cuní iniciava la singladura diària a la petita pantalla. Magda observà com a la dreta del «conducator» suprem del programa, el gran arquitecte de tendències Víctor Català esmolava els ullals com un vampir ben peixat disposat a opinar sobre tot el que es mogués entre cel i terra. Un observador menys implicat hagués jurat que una gota de sang li regalimava de la comissura dels llavis.

Segona residència (24): a la gola del llop

El grup mediàtic, l’ensenya més important del qual era l’«Eco Literal», ocupava un edifici singular i nou de trinca al cor del districte 22@. El propòsit més evident de les seves vint-i-cinc plantes era el d’impressionar al passejant casual i el d’aclaparar tot aquell que pretengués establir algun tracte amb l’empresa, com era el meu cas. Ja era conscient que presentar-me a les portes de la companyia sense haver concertat una cita prèvia m’exposava a un possible desengany; però em veia incapaç d’explicar per telèfon el motiu del meu interès per entrevistar-me amb el director de l’Eco.

Com podia haver esperat, el vestíbul era una obra mestra de fatxenderia desvergonyida amb voltes cristal·lines que emetien reflexos desconcertants a deu metres sobre el meu cap. Al bell mig d’aquella catedral tecnològica, la tauleta de recepció apareixia francament modesta, tot i que no podia ocultar les insalvables barreres que impedien el pas a tots aquells que no vinguessin munits del salconduit reglamentari. Allà on hauria semblat adequada la presència d’una atractiva recepcionista, hi havia un malcarat d’uniforme.

—Sí? —va preguntar sense eloqüència.

—Venia a veure el senyor Català, Víctor Català.

—Nom?

Li vaig donar el meu nom esportivament, tot i que sabia que només significaria una demora innecessària. Va consultar llargament la seva pantalla: es notava que no era expert en tasques administratives i ofimàtiques.

—No cal que busqui, no em trobarà. No tenia cita, però m’agradaria saber què cal fer per tenir una xerrada amb el senyor Català.

—Oh, això s’hauria d’entendre amb la seva secretària. Li passaré el correu electrònic. Esperi que el busco.

Vaig esperar pacientment durant més de cinc minuts, mentre calibrava la possibilitat d’entendre’m de forma amena amb la secretària d’algun quefe. A la fi el paramilitar m’allargà un post-it que contenia una arrova (i altres lletres).

Vaig escriure un correu sol·lícit aquell mateix vespre. No vaig obtenir resposta durant les dues setmanes següents. Potser m’havia expressat de forma vaga. Vaig insistir amb la secretària, aquella gossa Cèrber de llegendària impermeabilitat. Vaig utilitzar les paraules màgiques, «Joan Pujades», el nom de l’escriptor desaparegut tres anys enrere. Cap resultat: semblava que el silenci s’empassaria tots els meus esforços.

Llavors un dimecres vaig rebre una trucada de l’Eunice Pujades (amb qui he de confessar que no havia mantingut tot el contacte promès de bon antuvi).

—Miquel, deixa-ho córrer tot. Tema solucionat! —va anunciar-me joiosa, sense que jo tingués del tot clar quin era el «tema». Va fer-me ràbia que minimitzés frívolament problemes que m’havien mantingut ocupat durant tants capítols. Vaig exigir-li una trobada cara a cara, de la qual s’ocuparà el proper (i últim) episodi.

Segona residència (23): novetats portentoses (o quasi)

Tot havia succeït tan ràpid que no acabava d’entendre què feia jo a les cinc de la tarda a una gelateria del carrer Jaume I amb una copa de pistatxo i «stracciatella» al davant i la companyia d’una desconeguda de mitjana edat i cabell ros tenyit. S’havia presentat com a Eunice Pujades, un nom que devia de ser el seu, perquè ningú s’inventa mentides tan elaborades. M’explicà que la confusió telefònica del dia abans es devia a la seva ansietat pel benestar del seu germà petit Joan, de qui feia temps que no rebia notícies.

El seu germà, al qual Eunice dedicava una adoració gairebé malaltissa, era periodista de carrera, però també havia sentit unes certes aspiracions literàries que l’havien dut a presentar-se a concursos municipals de poca volada. Havia guanyat un parell de premis pels seus relats, però continuava malauradament inèdit (artísticament parlant). La seva única feina visible eren les intermitents cròniques culturals que havien anat apareixent a «L’Eco Literal» durant tota una dècada, cròniques que s’havien vist interrompudes d’un dia per l’altre tres anys abans, quan el seu germà li anuncià que es prenia un període sabàtic per decidir quin seria el camí òptim per prosseguir la seva carrera.

—Em digué que precisava unes setmanes d’aïllament, que no patíssim, que quan ho veiés més clar es tornaria a posar en contacte amb nosaltres (es referia a mi i el meu fill Òscar, el seu únic nebot favorit). Em va semblar un missatge estrany i fora de to, que no s’adeia gens amb el seu caràcter; però, qui sóc jo per discutir les decisions del meu germà adult? D’entrada una cosa així l’entomes bé, però secretament esperes que es resolgui en poc temps. Sense ni adonar-te, passen tres anys i un mal dia et despertes i et preguntes què coi s’ha fet del teu germà. Esperes que t’arribi finalment un senyal de vida, mentre t’imagines el pitjor. No t’estranyi dons que, quan ahir vas fer la teva trucada misteriosa, saltés jo com lleona en zel a l’encalç d’una explicació.

—I en tot el temps que ha passat, no has elaborat cap teoria sobre el mutis del teu germà Joan?

—No en tinc ni idea. Se sol considerar els artistes com gent a qui s’ha de donar de menjar apart, o sigui que un cert cúmul d’excentricitats són de rigor. Al menys ho són, fins que la broma comença a perdre la gràcia.

—Ahir, quan et vaig telefonar d’improvís, així que vaig mencionar Víctor Català, l’associares d’immediat amb el teu germà. Em pots explicar una mica més aquest lligam?

—No sabria dir-te. Ja saps que en Català és una de les figures més influents del país i, segons en Joan, sintonitzava molt bé amb ell, fins esdevenir un dels seus col·laboradors de confiança, encara que ignoro en qualitat de què.

—Creus que podria haver esdevingut el seu «negre» particular?; l’explicació de la seva admirable i prolífica producció?

—Ara que ho dius…, crec que en algun moment ho vaig pensar sense reconèixer-ho conscientment.

—Si és així, sospito que el teu germà Joan fa anys que està segrestat amb el sol propòsit de produir textos amb gust de vainilla a major glòria de l’infumable Català.

—No fotis!!! I, si és així, què podem fer per alliberar-lo?

Segona residència (22): Eunice

Havia arrencat un a un els post-its, i a tots havia llegit el missatge iteratiu i sord d’aquella Víctor Català que demanava socors i res més. Cabut, vaig voler descobrir una pista més i vaig remenar encara el mobiliari, infructuosament. Només en recollir l’escampall de quadrats grocs, producte centrífug de la meva desesperació, vaig descobrir en el revers d’un d’ells un número de nou xifres que començava per «6». Un número de mòbil vaig dir-me.

Vaig emergir a la superfície del jardí i vaig prémer la seqüència de tecles. Van sonar sis tons i després, quan ja començava a pensar que no respondria ningú, una veu femenina:

—Sí? Digui?

Havia trucat amb més empenta que premeditació i ara quedava mut, sense saber què dir, però amb la por al cos de quedar-me sense saber-ne més. Transcorregueren uns segons de silenci que a mi em semblaren minuts, fins que la dona preguntà, temptativa:

—Joan, ets tu?

—No, no sóc en Joan, sóc…, sóc Víctor Català —vaig improvisar.

—Víctor Català? El director del teu diari? Va, fes el favor de no fer bromes. Digues, Joan, des d’on truques? Et noto la veu una mica enrogallada.

—Li repeteixo que no em dic Joan, però crec que potser ens hauríem de trobar per intercanviar experiències i impressions.

—Quan més parles, menys t’entenc.

—Per això mateix, crec necessari que ens citem. Som un parell de desconeguts que potser traurem algun profit del bescanvi d’informacions, si arribem a conèixer-nos. Jo, ara mateix, em trobo a les vores de l’Empordà, però puc visitar altres indrets.

—Doncs jo visc a Barcelona. Li sembla bé que quedem demà a una gelateria del Barri Gòtic?

—Ja m’apanyaré per ser-hi. Per cert, em dic Miquel.

—I jo, Eunice. Res a veure amb cap calçat esportiu.

Segona residència (21): atrapa’l, si pots

El primer que vaig fer va ser trucar la Magda, per tranquil·litzar-la i demanar-li que informés els xicots, en cas que els vingués de gust ser informats de l’estat mèdic d’en Sureda (amnèsic, però estable). El segon que vaig fer va ser reflexionar sobre com era de relatiu el concepte de família, ja que en un indissimulat gest de fugida cap endavant, en poques hores havia esdevingut més important atendre els amics de Mary Muntanya i Esclassans, que la meva legítima esposa, que amb tota seguretat ja no m’esperava per sopar. En tercer lloc, i potser el més important, vaig decidir demanar un taxi que em retornés a la urbanització; i un cop allí, sense encomanar-me a ningú, entrar a la Casa de l’Alemany, per veure que hi trobaria al soterrani.

Un mínim instint de prudència m’hauria aconsellat no emprendre aquella investigació a soles. Un exemple recent m’havia demostrat de la forma més gràfica  possible que podria acabar greument estabornit per un dels bibelots illencs de la decoració. Encara així, vaig demanar al taxista que em deixés davant mateix de la porta del misteriós xalet. Havia assolit aquell punt d’àcrata independència en el qual els col·laboradors representaven una rèmora i l’acció individual era el sol camí a seguir.

La tanca del jardí era oberta, els rectangles de gespa, accessibles. La porta de la torre, en canvi, era closa. Vaig fer un volt entorn de l’edifici, que intentava de totes totes fingir ser un llibre obert, encara que no ho fos de cap de les maneres. Quan finalment vaig perdre la paciència davant de tanta amabilitat falsa, vaig clavar un parell de guitzes a la porta del davant. Van ser cops de peu testimonials, que esquinçaren la fullola sense cap dificultat, perquè tot el material emprat en la construcció era pur nyigui-nyogui. L’interior era ple de pols i malgrat tot acollidor: hauria jurat que el mobiliari i el parament de la llars s’havia mantingut intacte d‘ençà que l’alemany havia fet mutis. Calgué un volt per totes les habitacions per descobrir el camí cap al soterrani en el safareig del darrera (ja estava esdevenint un costum). Allí baix hi vaig trobar un recambró, una mena de «zulo», on evidentment havia dormit un clandestí —com el matalàs pollós d’escuma i els llençols rebregats demostraven—; però el clandestí ja era fora. L’inquilí havia fugit o l’havien traslladat a corre-cuita, com el desendreç de l’escena revelava.

No em quedava més que regirar l’auster decorat, per si havia quedat alguna pista inadvertida. La cofurna, apart del llit, només contenia una taula, una cadira i una galleda amb contingut fecal que vaig preferir no investigar. A la paret encarada al nord un conjunt d’incisions agrupades de cinc en cinc —quatre traços verticals i un de diagonal, que els obliterava— semblaven indicar que el segrest s’havia prolongat durant noranta-set dies (almenys en aquella localització concreta, hi podien haver hagut altres d’anteriors). La taula i la cadira, mirades del dret i l’inrevés, no oferiren més misteri que algun moc ressec adherit al dessota. Tampoc el conjunt del desordenat parament per dormir, després de sacsejar-lo a consciència, em deixà més il·luminat que abans.

Capcot i amb un pessic de desesperació vaig contemplar-me les sabates. Les sabates que duia aquell dia no tenien res de particular (unes wambes barates, sense marca), però el parèntesi obert entre les soles dreta i esquerra emmarcava una rajola vacil·lant. Vaig aixecar-la i no vaig trobar-hi el tresor del Comte de Montecristo. Només un pilot de post-its grocs, enganxats els uns als altres, com els havien parit a la fàbrica. A tots ells es llegia, amb redundància antipàtica, groc sobre groc, «Ajuda! Sóc Víctor Català».

Segona residència (20): confusió i contusió

Ens havíem afanyat, tots plens de preguntes, en direcció a Can Sureda. Toni, que era el de la gambada més llarga, s’ens havia avançat i ja estava trucant al timbre. Vam esperar una estona, vam insistir, però ningú no responia.

—Ha sortit —resumí Magda i tot seguit Fifí es va posar a bordar.

—He sentit un soroll al darrera —digué Edi.

Tots ens desplaçarem a la part posterior, on hi havia una terrassa enrajolada i unes cadires de jardí. Les portes corredisses que s’obrien a la sala-menjador eren obertes de bat a bat i els tres gossos s’hi ficaren sense esperar a ser convidats. El motiu del seu interès era el pobre Sureda que jeia inconscient prop del tresillo amb una ferida visible a l’occipital dret. A un pam del seu cap un siurell trencat de dimensions considerables postulava el paper d’arma contundent. L’intentàrem despertar endebades fins que va quedar clar que l’únic que podíem fer era trucar el servei d’urgències.

Mentre esperàvem asseguts a la terrassa que arribés l’ambulància, intentàrem elaborar alguna hipòtesi sobre el que havia passat. Per a Magda quedava clar que la nostra suposició que s’havien utilitzat els jocs de claus en possessió d’en Sureda per entrar als nostres xalets havia resultat correcta i que algú s’havia vist obligat a silenciar l’incòmode testimoni abans que pogués parlar. En Casimir no deixava de repetir que li havia semblat veure la quiosquera espiant la nostra conversa; però com que en Casimir era un cas clàssic de narrador poc fiable, vam preferir atalaiar l’horitzó fins que divisàrem la polseguera que aixecava el vehicle d’urgències.

Sense manera d’avisar la senyora Sureda, per manca de telefon conegut, i, per eliminació, es va decidir que jo acompanyaria el contús a l’hospital comarcal. Afortunadament el trajecte fou curt i el tracte correcte, de manera que encara no redactaré cap comentari acídul sobre el mal estat de l’estat del benestar. Com a «familiar i acompanyant», títol que m’havia atorgat la megafonia, vaig quedar constret a una saleta de dotze metres quadrats on l’element més conspicu era un televisor eternament connectat al programa d’en Cuní. Per una casualitat esfereïdora, digna de dedicar-hi estudis estadístics, estaven parlant de Víctor Català. Sí, del Víctor Català viu i mascle que dirigia l’«Eco Literal». Pel que vaig entendre, en Català acabava de guanyar el premi de novel·la «Pederasta Bofarull», amb el que s’afegia al selecte club format per Baltasar Porcel i Carme Riera, els únics que havien guanyat els cinc premis literaris més importants de la literatura catalana. «The Big Five», que és la forma com els especialistes en Àfrica nomenen les espècies més desitjades per cinegètics i fotògrafs: lleó, búfal, rinoceront, elefant i lleopard.

En declaracions televisades, el sempre impecable Català confessava estar aclaparat per la quantitat de bona literatura que la seva persona estava inspirant. L’home era innegablement atractiu; però convidava al badall. Moltes hores després un batablanca d’accent peruà intentà tranquil·litzar-me.

—No se preocupe, su papá estará bien. Pero no insista en hacerle preguntas: no recuerda nada de lo que pasó.

Ai, amnèsia, quants pecats literaris es fan en el teu nom!

Segona residència (19): el guardià de les claus

Per la seva resposta, vaig tenir clar que la Magda no mantenia cap relació amb el que jo ja començava a anomenar «el misteri Víctor Català». Però seguia pensant que acaràvem més aviat una invitació a la diàspora que una veritable amenaça. Aquells trossos de vidre indiscretament maragdes indicaven la voluntat poc amagada d’evitar cap accident, però delataven igualment la intenció d’expulsar-nos sense contemplacions de Mary Muntanya.

—Mira —vaig dir-li—, està clar que no pretenien fer mal a la canilla; perquè, si fos així, haurien emprat vidre mòlt i no aquests trossos tan evidents. Només volien espantar-te, com amb les rates al roserar del taxista o l’esquirol al meu microones.

—Es diria que el criminal té una obsessió amb els rosegadors —apuntà el perspicaç Edi.
 —En el cas de Magda, no hi hagueren rosegadors a la vista —corregí en Toni—, o sigui que la teva teoria queda sense fonament.

—Bé, cal dir que el gos més petit dels tres…

—El Blanquet —informà Magda.

—El Blanquet —continuà l’idiota Casimir—, a mi sempre m’ha semblat més una rata que un gos. O sigui que potser la teoria sí que s’aguanta i ens trobem davant d’algú que odia visceralment tots els rosegadors.

—De fet, ja no m’importen les seves motivacions —era Magda la que parlava—, sinó que hagin penetrat la meva intimitat. Em sento, com si diguéssim, violada per aquest o aquests intrusos que han sigut capaços d’entrar fins a la meva pròpia cuina.

—Ja no podem negar que algú té les claus de totes les nostres cases —vaig resumir—, cosa que no té cap sentit a menys que ho expliquem amb molt d’esforç de la imaginació.

Magda em mirà uns moments dubitativa i després la seva cara s’il·luminà:

—Però és clar que hi ha algú que té les claus de tots els xalets! Com hem pogut ser tan ximples per no veure-ho?

Quatre parells d’ulls (sense comptar els dels gossos) se la quedaren mirant, expectants. Confessaré, a títol personal, que no tenia ni idea de què estava parlant la Magda.

—A veure, Miquel —us recordo que en Miquel sóc jo—, la primera vegada que vas venir a Mary Muntanya amb la idea de comprar una torre, ¿qui va ser el que va obrir-te les portes i et mostrà els interiors de Villa Florita?

No em calgué gaire reflexió per exclamar tot seguit:

—Òstima, en Sureda!

Gairebé havia oblidat el personatge (segurament perquè només és mencionat als dos primers capítols d’aquesta electritzant sèrie); però com he dit a una altra banda, quan el dinosaure despertà, en Sureda ja era allí (i que Monterroso em perdoni).

—Doncs, a cal Sureda falta gent! —fou el resum que Casimir va fer de la situació.

Un soroll sobtat, provinent de la finestra que s’obria sobre la pica de la cuina, ens va fer girar el cap. Semblava que algú ens havia estat espiant. Només Casimir, que era un idiota certificat, cregué reconèixer a través de l’obertura el rostre de Celest, la dona del quiosc. Talment com els llibres d’Història acabarien confirmant, la droga estova el cervell, però algunes presències poc benvingudes l'estoven encara una mica més. Odiava la Celest i no ho podia evitar.

Segona residència (18): Magda diu la seva.

Magda i els seus petaners de rigor ens donaren la benvinguda des del llindar de casa seva. Els gossos i la seva mestressa formaren en un no res un embolcall de lladrucs que convidaven al canicidi. Se m’acudí de sobte que el meu trio d’acompanyants adolescents podien ser interpretats com una tríada paral·lela a la canina de la Magda. Així de creatiu em sentia aquell matí del final de la primavera. Però va ser la pròpia Magda la que em va extraure d’aquells ensonyaments.

—M’alegro que hagis vingut, perquè tenia moltes ganes d’explicar-te com s’ha tornat de complicada tota la situació.

—Pel que m’ha dit en Mariano, ja no aneu a la grenya…

—Darrerament ens estem enfrontant a un enemic molt més poderós. Res a veure amb el ximple del taxista, que té molt mala llet, però no crec que mai arribés a segons quins extrems. Però no us quedeu a la porta; passeu que us ho explico.

Sense necessitat de més invitació vam passar a dins, gossos i tot. Magda ens conduí fins a la cuina, estança on saltava a la vista que ningú no hi havia fet dissabte des de l’any de la picor.

—Mireu què em va passar fa un parell de dies. Anava a donar el pinso als nens, com ho faig cada matí després de la primera passejada. El tinc aquí al rebost —digué, mentre encenia el llum d’un recambró adjunt i ens mostrava un sac de considerables dimensions—, sembla mentida com endrapa aquesta canalla. Els mesuro les racions amb aquesta tassa: una pel Blanquet, que és el més petit; dues pel Fifí (dos veces fino); i tres per la Lola. No us podeu imaginar l’horror quan vaig descobrir que entre les boles del pinso hi havia tot de vidre esmicolat. Sort que ho vaig veure a temps, una mica més i hauria sigut la mà involuntària, però responsable, d’un triple crim.

—I com t’expliques la presència del vidre entre el pinso. No podia ser accidental? Que se’t trenqués una ampolla a prop, per exemple.

—O que vingués de fàbrica —apuntà Casimir—. Vaig llegir una notícia que en un Big Mac d’un McDonald’s d’Itàlia o d’Irlanda havien trobat una ungla humana. O sigui que aquestes coses passen.

—No em vingueu amb teories estranyes —la dona havia alçat les mans per aturar una possible pluja de conjectures—; prou temps que vaig dedicar jo a l’incident, perquè ara em sortiu amb el primer que us passi pel cap. D’ampolles trencades, ja et dic que no. I en quant a un defecte de manufactura, us asseguro que fins al dia abans no havia detectat cap indici de vidres, com poden testimoniar els meus nens pel sol fet que són encara vius. Els vidres que van aparèixer el matí fatídic, estaven escampats de forma superficial.

—Llavors estàs segura que algun intrús va entrar a casa teva.

—Evidentment, perquè et juro que, apart de Blanquet, Fifí, Lola i servidora, aquí no hi entra ningú. Exceptuant els presents, és clar. Et puc afirmar amb total certesa que, quan vaig tornar del passeig vespertí el dia abans, el pinso estava intacte.

—Llavors podem cenyir el moment de la manipulació en les hores transcorregudes entre el mos del vespre i el del matí següent —així parlava Toni, erigit en Sherlock improvisat—. Algun indici de violència? Vidre trencat o pany espenyat?

—Res de res. Es diria que el criminal disposava d’un joc de claus.

—Igual que a casa seva, mestre —en Toni.

—Un tret comú de tota aquesta col·lecció de misteris —en Casimir.

—No, que a ca’l taxista les rates mortes les deixaven al jardí, on no calen claus—. Ja dic que l’Edi és el més assenyat dels tres.

—Costa una mica de creure —vaig dir, més que res per fer una mica de conversa.

La Magda s’alçà enfurismada i d’un dels prestatges superiors va agafar un paquet embolicat en premsa.

—Té, descregut; sort que em vaig molestar a conservar els trossos de vidre criminals.

Vaig desfer el bolic i em vaig trobar amb un bon recull de vidres d’un color maragda exagerat. No sé perquè havia imaginat que la menja dels gossos havia sigut sembrada amb un polsim cristal·lí imperceptible, quan en realitat els fragments eren més que evidents i contrastaven violentament amb el marró fosc de les boletes.

—El sabotatge és tan escandalós, que potser més que una matança, el que pretenien era ficar-te la por al cos.

Magda, els altres tres, i també els gossos, em miraren com si esperessin una sobtada revelació. No vaig poder esplaiar-me, perquè el mòbil va emetre una d’aquelles notes semimusicals que reclamaven atenció absoluta. Venia de WhatsApp i l’autora era l’Helena.

—Sé on ets —escrivia ella—; i també sé on no seràs a partir d’ara. Te’n foties (molt) del meu funcionariat; però t’asseguro que també a la burocràcia es poden trobar algunes alegries.

Sis parells d’ulls contemplaven la meva cara desmudada. Per dir alguna cosa, vaig preguntar:

—Has sentit a parlar de Víctor Català?

—És aquell paio de Salt que cria Yorkshire Terriers? —respongué Magda.

Segona residència (17): èxode

Anava camí de casa acompanyat d’aquells tres galifardeus, quan un inconfusible  vehicle groc i negre ens passà pel costat tot fent sonar la botzina. Mariano, el taxista, va treure el caparró per la finestra:

—Ep, veí, que em sembla que vostè no en sap res de tot això, que sàpiga que nosaltres toquem el dos, que ja n’hem tingut prou. Posem el xalet en venda. Li dic per si coneix algun possible comprador. Si vol, li deixo el número del mòbil. Per si de cas.

—No em digui que se’n van per culpa dels gossos de la Magda. Aquestes coses es parlen i no hi ha conflicte que no es pugui resoldre amb una mica de diàleg.

—La Magda i companyia fa temps que van deixar de ser un problema; de fet, ella és tan víctima de la situació com ho som nosaltres. Pregunti-li, si no, per veure com n’està de contenta.

—Entenc doncs que els gossos han deixat de destrossar-li el roserar i decorar-li l’accés a la casa amb deposicions diverses.

Espero que els meus intents de conciliació siguin reconeguts i recompensats en aquesta vida o en la següent; perquè no van rebre cap gratificació aquell matí infaust. El taxista em respongué rebotat, mentre la seva senyora es ventava, acalorada pel destret.

—Quina importància poden tenir el colló de gossos, quan et trobes una rata morta, plantificada sobre el parterre de les roses els set dies de la setmana? Sí, ja ho sé, les rates solen morir pertot arreu; però és massa coincidència que en tinguem una de cos present dia sí dia també. Si vol fer-me cas, l’aconsello que desaparegui, la urbanització està tocada per una maledicció indígena.

—Potser està construïda sobre un antic cementiri indi, com a «Poltergeist» —va apuntar l’espavilat d’en Casimir i crec que tots els presents li vam dedicar un sonor clatellot mental.

—Queda clar que algú ens vol fer marxar d’aquí —vaig intentar raonar—; però no ens podem rendir tan de pressa. Miri, jo també he tingut algunes experiències desagradables, però aquí em té, plantant cara…

—Veí, aquesta guerra no és la meva, i la Magda comença a pensar com nosaltres, pregunti-li, si no.

—Però què li ha passat a la Magda?

Mariano, potser tip de retòrica, va apujar la finestreta per no haver-me de respondre i enfilà el camí cap a Barcelona per desaparèixer (amb taxi i senyora) per sempre més de la meva vida i d'aquesta narració.

—Ep, mestre —aquest era Toni, el prim, a qui el meu estupor havia incomodat—, fa o no fa una cervesa?

—Em sembla que abans haurem de fer una visita de cortesia a la Magda i la seva patuleia canina.

La notícia no els va fer cap gràcia; però jo ja m’estava dirigint amb pas ferm a l’extrem més penós de Mary Muntanya, mentre un cor de lladrucs m’oferia una dubtosa benvinguda.

Segona residència (16): un altre Víctor Català, si us plau

El Víctor Català contemporani en el que estava pensant, era inútil esperar que el coneguessin aquell trio d’atabalats que em mig seguien, però el lector atent sap de sobres de qui estic parlant, perquè està acostumat a trobar-se’l fins a la sopa.

Improviso un petit dossier informatiu, pels que visquin encara a la inòpia. Víctor Català, periodista de llarga trajectòria, malgrat la seva sempiterna edat de «jove promesa». Està vivint el seu gran moment d’ençà l’any 2007, quan esdevingué d’un dia per l’altre el director d’«El Eco Literal», el diari de més tirada (i, per tant, el més influent) dels que s’editen i es desediten a Catalunya (Barcelona). L’omnipresent (Víctor) Català, «catalán del año» segons «El Periódico» el 2010, i Creu de Sant Jordi el 2018, és considerat com un dels grans creadors d’opinió del regne (i també de la futura república). Tots l’heu vist vespre rere vespre a Can Cuní, parlant amb autoritat de tota mena de qüestions, des de l’alternativa als tampons menstruals, fins a la protecció del linx ibèric, passant per la semiòtica de l’autèntica paella valenciana.

Però la seva influència va molt més enllà; perquè apart de disposar d’editorial periodístic (per dret de cuixa) i de columna fixa al diari que ell mateix dirigeix, també li permeten intervencions esporàdiques a un setmanari «amic» i en una cadena televisiva, encara més «amiga», d’àmbit feliçment estatal. No diré res, perquè se sobreentén, dels seus comptes de Twitter i d’Instagram, tots dos entre els més seguits en els satèl·lits que giren entorn de Barcelona. Per si això fos poc, aquest avatar de Víctor Català guanya Jocs Florals i premis de novel·la Prudenci Bertrana quan s’ho proposa i representa el cas més conspicu de polígraf català del segle XXI.

Dit tot això, que ja és molt, s’entendrà que no em pogués creure que aquest mateix Víctor Català del que estic escrivint es trobés en estat captiu a les entranyes de la Casa de l’Alemany, víctima d’una substitució digna d’«El presoner de Zenda». El personatge és massa conegut, gràcies a la seva contínua ubiqüitat, com per permetre imitacions barates. Sense ser seguidor seu, juraria que l’havia vist en dues o tres ocasions durant la darrera setmana. Sempre a través de les petites pantalles. Sempre sense aixecar cap sospita.

Per altra banda, ni en Toni, ni en Casimir, ni tan sols l’Edi (malgrat el seu evident pesquis) eren capaços d’inventar-se una història tan forassenyada. Per tant, només hi havia dues opcions: o bé la Caterina Albert ens estava enviant «post its» grocs des de l’ultratomba, o bé algú estava invocant el nom del super-periodista en va, segurament amb intencions difamants.

El meu primer impuls fou el de convocar una «razzia» al soterrani de la Casa de l’Alemany. Després vaig recordar que no era jo el cap de la policia local i vaig decidir convidar els meus tres col·legues a fer unes cerveses a Villa Florita mentre discutíem la següent jugada. 

Segona residència (15): qui té por de Víctor Català?

—Estàs de conya? De debò m’estàs preguntant si conec Víctor Català? —per la cara desconcertada d’en Toni vaig entendre que no havia pretès ironitzar, ni fer cap broma—. Víctor Català no és cap «paio»: és el nom de ploma d’una escriptora cabdal del modernisme català. La tal Català en realitat es deia Caterina Albert i fou una escriptora del segle passat, nascuda a l’Escala, Alt Empordà, no necessàriament gaire lluny d’aquí. Que no us ensenyen totes aquestes coses a la classe de literatura del batxillerat? No em diguis que no has sentit parlar de «Solitud». I de la Mila i el pastor. I dels Drames Rurals.

—Però llavors, mestre, aquest Víctor que diu, és en el fons una dona? Em vol deixar entendre que és un transsexual?

—No és «aquest», és «aquesta»!, i, si sentís que la tractaven de transsexual, segur que la pobra Caterina s’alçava revoltada de la tomba i li esclatava el cervell tot d’una.

—Collons!, no em digui que en Víctor Català és mort.

—És morta, i de fa temps —com que la meva assignatura és la història i no la literatura no vaig gosar precisar més: podia haver mort a principis del XX o en data més recent, però amb tota seguretat gaudia de la qualitat de difunta.

—Doncs, disculpi, però per l’experiència que tinc, no deu de ser tan morta com diu, perquè encara ens està enviant missatges, potser des de l’ultratomba.

—Què vols dir?

En Toni, triomfant, m’estava ensenyant un post-it groc i rebregat, entre els dits cor i índex de la seva mà dreta. Amb un traç urgent de bolígraf maldestre s’hi llegia: «Ajuda! Sóc Víctor Català!» Davant d’aquesta revelació, podia optar per rendir-me a l’espiritisme i les psicofonies, o bé adoptar el meu caràcter més pragmàtic.

—I aquest paperot, es pot saber on l’heu trobat?

—Davant de casa de l’alemany —continuà responent en Toni—. Diria que li va caure a la Celest, quan sortia del xalet amb la nevera, però no em faci gaire cas: hem vigilat amb tanta atenció la Celest, que és possible que hi veiem el que no hi és.

—Estic segur que li va caure a la Celest, de forma accidental, el devia dur enganxat a una màniga o al camal del pantaló —insistí el sempre raonable Edi—; ho dedueixo perquè no vam descobrir el post-it fins que ella no va haver sortit de la casa.

—No esperareu que cregui que una persona morta i enterrada continuï emetent missatges per a la eternitat…

Tot just acabava de dir-ho que em vaig adonar que potser ho estàvem enfocant equivocadament. De fet, coneixia l’existència d’un Víctor Català tan notori com viu; però aquell altre Víctor Català contemporani seria la darrera persona a qui gosaria atribuir notes de rescat.

Ja me n’adono que caldrà que m’expliqui.

Segona residència (14): el túnel del temps

Arcimboldo inesperat

El dissabte següent vaig escapar de casa, aprofitant que l’Helena havia baixat al súper. La meva curiositat era tan forta que en aquell moment no m’importaven les conseqüències. Era conscient que a la tornada potser trobaria canviat el pany del domicili conjugal i encara així em semblava que el meu lloc no era altre que Esclassans i el seu permanent misteri.

Acabava d’aparcar el cotxe davant del xalet, que el trio calaveres ja m’estava interceptant. No es podia negar que cada vegada gestionaven millor la tasca que els havia encomanat: com a vigilants no tenien preu.
—Mestre, va ser molt lleig el que ens va fer —el que parlava era l’inevitable Toni—; havíem quedat que ens vindria a buscar, però va preferir tocar el dos, com si no treballéssim en el mateix bàndol.

—Em sap greu, de debò, però havia de tornar urgentment a Barcelona i no vaig tenir temps d’avisar-vos. No us imagineu la quantitat de qüestions centrífugues que se m’acumulen ara mateix a l’agenda.

Abans que el tercet intercanviés més mirades de sorneguera incredulitat, vaig decidir prendre la paella pel mànec:

—Vosaltres potser no en sou conscients, però aquí a Esclassans, o millor dit a Mary Muntanya, estan passant coses molt estranyes i, tret de nosaltres quatre, ningú no se n’està adonant. Ara més que mai ens hem de mantenir units, perquè sospito que ens estem enfrontant a un problema que ens depassa.

—Zombies? —va apuntar el tanoca d’en Casimir, no sé si aprensiu o il·lusionat.

—Fes el favor de no dir bajanades i mira al teu voltant. Et sembla que aquest és el decorat més adequat per a una novel·la de gènere?

—No se què vol dir, coneix una pel·li que es diu «Shaun of the Dead»?

Abans que continuessin per aquell camí vaig prendre de forma decidida el braç del mascle alfa Toni, una acció que em garantiria el seguiment dels seus dos col·legues, i vaig arrossegar-los tots tres cap a l’interior del xalet fins arribar al soterrani acabat de descobrir. Davant de la visió d’aquell sistema ferroviari truncat, les seves reaccions foren coincidents i gens reveladores.

—Collons —va dir l’Edi.

—Òstia puta! —va dir en Toni.

—Qui els va parir! —s’exclamà en Casimir.

En Casimir i en Toni van posar-se a explorar enjogassadament la instal·lació, com si els acabés de descobrir un parc d’atraccions oblidat en el temps. Només el raonable i granellut Edi se m’acostà amb posat seriós.

—Crec que això lliga amb velles històries que he sentit a casa molt sovint. Segons expliquen els pares, als anys 80 i part dels 90 del segle passat Esclassans era un important centre de distribució de droga per a tot el Baix Empordà. El material arribava per mar a un punt de la costa al sud de Llafranc i des d’allí, per mitjans poc coneguts, era transportat fins els magatzems d’Esclassans. Crec que l’existència d’aquest túnel explicaria com viatjava la cocaïna des de la costa fins el punt de distribució de l’interior.

—És una teoria plausible —vaig concedir—, però la via està encegada des de qui sap quan, com també ho estava l’accés des de Villa Florita fins que no vaig decidir prendre la maça pel meu compte. O sigui que això que dius és història passada i no ens aclareix res de les mogudes nocturnes i diürnes de les últimes setmanes. Potser caldria investigar si la truncada ruta d’aquesta vagoneta passava per la misteriosa Casa de l’Alemany.

—Ep, potser amb uns càvecs i unes pales podríem reobrir el pas —proposà en Casimir.

—Home, em sembla una feinassada i no hi veig la solta; això és en tots els sentits un cul de sac. Haurem de buscar una altra forma d’enfocar el problema.

—Es clar, vostè no ho sap —digué sibil·linament en Toni mentre sorgia de les tenebres del forat.

—Què és el que no sé?

—Que hi ha hagut una novetat que no hem tingut temps d’explicar-li. Vostè ha sentit parlar d’un paio que es diu Víctor Català? El coneix?

Segona residència (13): ell es deia Miquel

Pensava que tot aniria bé. Però va ser que no.

L’Helena em va estar mirant de manera estranya des que vaig  franquejar la porta.

—Com ha anat la jornada? —preguntà amb ullada sinistra. No acostumava a preguntar-m’ho i el seu sobtat interès em va alarmar.

—Bé, com vols que hagi anat?

—He d’entendre que has estat a l’institut?

—I on, si no?

—Mira, t’explicaré una petita història —i pel to que ho deia, sabia que no m’agradaria sentir-la—. Resulta que avui en sortir de casa m’he descuidat les claus sobre la tauleta del rebedor i, com sabia que tu no plegaves fins a quarts de sis, he pensat que passaria per l’institut a demanar-te les teves. Ja t’imaginaràs la meva sorpresa quan me l’he trobat tancat i barrat. Em pregunto com em convenceràs que  erets allí dins treballant…

—I com t’ho has fet per entrar a casa?

—Ara això no ve al cas —efectivament, no venia al cas i només era una estratègia dilatòria meva, perquè de jocs de claus repartits entre diversos membres de la família no en faltaven—. M’ho explicaràs o t’ho hauré d’arrencar amb fòrceps?

—Suposo que vols saber on he passat el dia.

—M’agradaria, encara que gairebé ho sospito.

—Sí, no t’enganyaré, he estat a Mary Muntanya i l’experiència ha resultat enormement interessant. Per començar, tot sembla indicar que al xalet de l’alemany hi tenen algú en captivitat: no em preguntis qui és ni quins són els seus carcellers. Però a més he descobert que al subsol de casa tenim un sistema ferroviari avortat de propòsit desconegut. Si tot això no et sembla apassionant, em pregunto si hi ha res que et desvetlli l’interès.

—Mira, jo a la vida li demano coses molt més senzilles que un misteri detectivesc a la caseta de fora. Li demano, per exemple, un marit que no m’enganyi, quan gaudeixi d’una festa de lliure disposició. Li demano més confiança, més placidesa, i menys trepidació. I a tu t’estic demanant directament que ho deixis córrer. N’estic farta de les teves obsessions amb els fantasmes del xalet.

—Però no te n’adones que no són fantasmes? Que de mica en mica els estem encerclant? I que, quan no trobin cap altra sortida, ens revelaran la veritat?

—Escolta, Miquel, si demà mateix no et desfàs de la nostra torreta a Mary Muntanya, pots començar a considerar-te un divorciat en potència.

El mercat immobiliari no és el que havia sigut deu anys enrere; el mercat conjugal tampoc. No volia deixar perdre ni la vil·la ni l’esposa, però m’intrigava conèixer el contingut del proper capítol. En conseqüència vaig actuar com un kamikaze i vaig tornar a Esclassans el cap de setmana següent.

Segona residència (12): extorsions

Vaig pagar les cerveses, però em vaig negar a afegir-hi cap propina per a en Toni, ja que els seus dos companys no eren presents. No volia raons i vaig preveure que, si donava diners al noi, no podia esperar un repartiment just.

—No es preocupi, mestre, vaig a buscar-los i passem tots tres per casa seva.

—Tranquil, no et precipitis. Primer he de calibrar la importància del vostre descobriment. Si de cas, ja us vindré a buscar jo.

No el vaig deixar gaire convençut; però devia consolar-se pensant que teníem tot el cap de setmana al davant. El pobre ignorava que la meva estada havia de ser necessàriament curta, si volia arribar a casa a quarts de sis, com en un divendres qualsevol.

Vaig afanyar-me a arribar a Villa Florita, aparcada de moment la implicació que pogués tenir la senyora Celest en tot plegat. Estava tip de cabòries i preferia aferrar-me als fets consumats i en aquell moment no se m’acudia cap fet més consumat i sòlid que la maça que m’estava esperant al cobert del jardí. Només quan vaig alçar-la amb més empenta que força vaig començar a adonar-me del seu pes real. No van caldre més d’una desena de cops per sentir-me exhaust i entresuat. En canvi el terra de portland semblava tan fresc com el primer dia.

Aquí faré una imprescindible el·lipsi, perquè les dues hores que seguiren estigueren tan mancades d’acció com plenes de frustració. La situació va millorar notablement així que vaig aconseguir obrir un petit forat. A partir de llavors el ciment cedí amb molta més facilitat i, a mesura que l’escletxa es feia més ampla, la configuració del soterrani s’anava definint. De mica en mica d’entre la fosca es dibuixaren uns graons, però l’inici de l’escala quedava ben bé dos metres a la meva esquerra. Vaig dirigir tota la meva energia en aquella direcció fins que em va ser possible accedir a l’escala sense posar en perill la meva integritat física.

Armat d’una lot potent vaig descendir, amb més entusiasme que reflexió, sense tenir gaire present que hi havia la molt real possibilitat de trobar-me amb les despulles de dues veritables Antígones contemporànies. El que vaig descobrir però fou menys macabre, però també més inusitat: davant meu hi havia una vagoneta de les que s’utilitzen habitualment a les mines. La vagoneta estava instal·lada amb tota comoditat sobre un parell de rails i s’encarava al badall negre d’un inici de túnel. Tot el que podia fer era seguir les vies i veure cap a on em portaven.

El trajecte va ser interessant però curt. Compto que només vaig haver de caminar dos cents metres en direcció oriental (encara que aquestes coses facin de mal calcular, quan et desplaces sota terra), abans que la ruta quedés interrompuda per una esllavissada. El munt de terra i pedres impedien qualsevol circulació, i per tant també la continuació del relat.

Dit amb poques paraules, la prospecció del soterrani de casa m’havia conduït a un cul de sac, tant físic com metafòric. A més el rellotge ja estava marcant les quatre de la tarda i calia que emprengués el viatge de retorn a Barcelona, si no volia arribar més enllà de les sis i posar en estat d’alarma els sensors de l’Helena. Amb l’estómac buit (i de disposició venjativa) vaig enfilar l’autopista, la directa a fons (només refrenada per les cabines metal·litzades del peatge), i vaig aconseguir entrar al domicili conjugal a un molt raonable quart de set.

Pensava que tot aniria bé. Però va ser que no.

Segona residència (11): un adulteri decent

Finalment va arribar el dia, un divendres equívocament festiu del mes de maig, el primer de lliure disposició que vaig trobar al calendari. Davant de l’Helena vaig fingir que anava a treballar a l’institut com si fos un divendres qualsevol, encara que en realitat tania la intenció d’encaminar-me cap a aquell quasi-Empordà, on teníem la segona residència. Vaig entrar a Esclassans a la vora del migdia (sí, així es deia el poble més proper a la urbanització; no puc continuar ocultant-lo). La meva primera intenció havia sigut la de posar-me a enfonsar d’immediat el terra del cobert amb la maça que li tenia reservada des de les vacances de Setmana Santa; però el llum intermitent del combustible, m’obligà a passar abans per la benzinera dels afores. Acabava de pagar quan algú em tustà l’espatlla.

—Ep, mestre, pensava fer una visita sense saludar? —el que així m’interpel·lava era el més flac dels meus (diguem-ne) agents secrets, el que es feia dir Toni.

—De cap de les maneres, m’has pescat que tot just arribava al poble. I tenia molt clar que el primer que faria, després de posar benzina, seria buscar-vos, perquè m’informéssiu de les últimes novetats d’aquestes setmanes.

Mai no he sabut mentir amb competència, i només calia que a l’engany al que havia sotmès l’Helena hi afegís aquella falsedat pietosa per sentir-me els nervis encara més a flor de pell. Sobra dir que no esperava que cap dels meus confidents m’oferís una informació valuosa, i que qualsevulla revelació per part seva consistiria en un pur despropòsit; però calia optar per alguna sortida diplomàtica, tot i que sospitava que Toni pensava treure profit de l’absència dels seus col·legues.

—És que, amb el cor a la mà, seria trist que se’n tornés a Barcelona sense conèixer els últims esdeveniments. Crec que li podrien interessar bastant. O m’atreviria dir que molt.

—M’estàs insinuant que ha passat alguna de grossa?

—Això ja es veurà, però no ens estiguem aquí al mig com dos estaquirots, en un indret on tothom ens pot sentir, quan podríem estar parlant com a bons amics amb unes canyes al davant.

El vaig convidar a pujar al cotxe i vaig deixar que em guiés per carreteres secundàries fins al bar d’un motel sinistre situat en terra de ningú, alguns quilòmetres més enllà dels que havia estat disposat a conduir en principi. Intuïa que el local l’havia escollit, perquè allí difícilment hi trobaria cap dels seus paisans, i encara menys els seus dos amics obesos i copartícips del negoci. La traïció cada cop es dibuixava de forma més clara.

—Com li vam prometre, mestre, vam estar vigilant cada nit, des del primer dia, davant del xalet de l’alemany. Van passar dues, tres setmanes… i allà no es produïa cap moviment. Semblava que tot el que havíem presenciat aquella primera nit, havia sigut una falsa alarma o una al·lucinació. Llavors vaig tenir la gran idea; i pensi que no va ser fàcil de tenir-la. Vaig dir-me que potser no estàvem enfocant el problema correctament. Cal que tots els misteris es produeixin a l’hora de les bruixes? Oi que no? I si l’hora màgica s’esdevé en ple migdia? Va ser llavors que vaig canviar la meva estratègia i vaig començar a visitar el xalet en horaris inesperats. Mal m’està dir-ho, però va ser una idea més que genial. Perquè em va quedar clar que els refotuts intrusos ens estaven perjudicant i preferien entrar a Mary Muntanya a plena llum del dia. Ho vaig veure per primer cop un divendres a quarts de tres, com la Celest s'acostava amb la seva vespa i una nevera portàtil entre les cames. I com entrava al xalet, per sortir-ne poc després. Els dies següents la situació es va repetir, si fa no fa a la mateixa hora. No deixa de ser lògic, perquè és l'hora que tenen la botiga tancada.

—La botiga?

—És clar, la Celest és la propietària de la papereria.

La papereria era també la botiga que funcionava com a quiosc. Celest era doncs la dona que primer m'havia parlat dels suposats misteris de Villa Florita. Havia sigut una estratègia per desviar la meva atenció?

—I tot això què et suggereix? Vols dir que allà dins hi tenen algú?

En Toni encongí les espatlles en senyal d'ignorància i demanà una segona canya.

Segona residència (10): motivacions personals

La meva intenció ulterior era la d’investigar l’existència de l’hipotètic soterrani de casa nostra on s’havien vist emparedades víctimes de la violència sexual, èmules d’Antígona. Però no podia iniciar l’escrutini tenint l’Helena al davant. Vaig intentar distreure-la; la vaig convidar a anar prendre cafè amb les amigues. Però d’amigues en tenia poques, i cap a la urbanització. A més ella preferia el te.

Quan, gràcies a una victòria menor, va decidir anar a descansar sota els pins a la gandula del jardí, vaig començar a aplicar amb la maça petits cops al terra del xalet. Res no va sonar buit (ni prometedor) fins que no vaig sortir a fer prospeccions al cobert on hi havia el safareig. Davant del moble metàl·lic gris, inspirat pel tradicional Meccano, que emmagatzemava pots de pintura plàstica mig encetats, una caixa d’eines incompleta, testos reciclats i xancletes de platja —tots productes residuals de la vida domèstica—, vaig notar que el martell massiu retornava la primera resposta interessant. El meu impuls inicial fou el de partir el sòl a cops de massa sense més dilació; però a la primera embranzida ja tenia l’Helena a la porta de la barraca. Amb una mirada d’indissimulada censura m’estava advertint que, si decidia infligir una trompada més al paviment, me’n penediria.

Els dies que seguiren foren un suplici per a mi, perquè l’Helena no es desenganxava del meu costat; al menys, mentre érem a la torre. Sospitava —molt correctament, cal dir-ho— que aprofitaria qualsevol distracció seva per emprendre les tasques de perforació. Així, amb les mans lligades, passava les hores mortes imaginant-me quina cavitat plena de misteris s’amagava sota el jardí. Apart d’aquest neguit continuat, les vacances no aportaren cap altre incident digne de ser ressenyat aquí. Els rosers d’en Mariano i l’Alba romangueren intactes, els gossos de la Magda no patiren cap agressió i —el que és més important— no rebérem cap més intrusió a casa nostra.

El dilluns de Pasqua, quan estàvem carregant les bosses al cotxe, aparegué el trio de penjats local. Confessaré que gairebé els havia oblidat, tan poca era la confiança que sentia per la seva col·laboració. Toni el prim, que continuava actuant com a portaveu oficiós del triumvirat, s’avançà i alçà el palmell, com un pell roja de pel·lícula.

—Ep, mestre, com hem vist que marxàveu… Us volia dir, que no passeu pena, que nosaltres serem a l’aguait i no se’ns escaparà ni una. De moment no hem observat res més d’anormal, però aquí serem pel que calgui i pel que faci falta.
S’havien posat tots tres en posició de ferms!, com si jo em disposés a passar-los revista pseudo-militar. Era una situació ridícula, sobretot perquè Helena havia decidit fer veure que no existien i continuà traginant l’equipatge amb un rictus de menyspreu a la cara. Una mica avergonyit per tot plegat, vaig esmunyir un bitllet de 50 euros entre els dits àvids del portaveu, mentre proferia una mena de discurs d’agraïment:

—Molt bé, nois, ens veurem d’aquí poques setmanes. Continueu amb la bona feina!

Tot conduint per l’autopista en direcció a Barcelona, em preguntava una vegada i una altra perquè havia decidit subvencionar el tercet de consumidors de marihuana, quan no m’havia ofert cap resultat, ni bo ni dolent. Seria ridícul pensar que m’havia sentit com l’emperador recompensant les seves tropes, però així de problemàtic m’havia sentit.

Mentrestant, Helena m’etzibava:

—He vist el bitllet de cinquanta que els hi passaves. Digue’m que no t’has begut tot l’enteniment.

Al sistema educatiu existeixen dies festius de lliure disposició. Qui no es dedica a l’ensenyament i no té fills en edat escolar té dret a desconèixer-los. Però jo sí que els coneixia. I estava decidit a investigar els baixos de Villa Florita així que el departament m’oferís l’oportunitat.

Segona residència (9): la intrusió

Resum del publicat fins ara: Tot plegat és molt estrany.

Havíem passat tot el matí amb unes perquisicions que no havien aclarit gaire res i s’havia fet l’hora de dinar. L’Helena, visiblement amoïnada, m’advertí que caldria preparar una cosa ràpida i senzilleta, tipus amanida i bistec. Ho digué en un to llastimós, talment com si estigués anunciant que volia divorciar-se de mi o que li havien detectat un mal lleig. La meva dona no s’estava prenent allò gaire bé i vaig decidir deixar-la al marge de les pròximes investigacions. Vaig voler tranquilitzar-la amb algunes paraules apaivagadores, quan vaig descobrir el seu rostre encara més alterat. Estava assenyalant l’entrada del nostre xalet: la porta estava oberta de bat a bat.

—No em diràs que l’has deixada oberta! —m’acusà.

—L’he tancada amb clau, com faig sempre que sortim tots dos.

—N’estàs segur? Si es així, no hi penso entrar: potser encara són dins.

—Són dins? Qui vols que sigui dins?

—Si dius que havies tancat la porta, algú la d’haver obert. Jo cridaria els mossos i que s’encarreguin ells…

No em considero un valent, però sospitava que una trucada als mossos conclouria en un penós ridícul, o sia que semblava preferible encarar el problema amb fermesa i inconsciència. Vaig apropar-me al rectangle negre de la porta, mentre la meva dona endebades m’estirava de la màniga de la jaqueta. L’interior de la casa estava en silenci i en creuar el llindar no em va saltar al damunt cap fera inesperada. Tot i que les persianes estaven apujades i la claror del dia era més que suficient per il·luminar l’estança, vaig encendre els llums per no deixar ni un racó a les fosques. Lentament vaig fer l’escrutini de tota la torre, afortunadament d’escassos metres quadrats, i no vaig saber trobar-hi res de sospitós. Més complicat va ser esbrinar si s’havien endut alguna cosa. Primer vaig haver de convèncer Helena que no hi havia moros a la costa (ni tampoc amagats als armaris). Ben mirada aquesta expressió ja no deu ser políticament correcta, però té una indubtable base històrica, o sigui que espero que me la deixeu passar.

Un cop enrolada Helena, vam pentinar cada racó de la casa en una variació del joc de les set diferències. Estudiàvem la disposició de cada moble, l’emplaçament de cada objecte, i intentàvem discernir si algun detall havia variat d’ençà que havíem sortit del xalet a primera hora del matí. Aparentment, res no havia canviat, però ni ella ni jo podíem conformar-nos amb una conclusió tan decebedora, i per això insistíem un cop i un altre, fins que crèiem veure indicis d’una visita depredadora.

Amb el benefici que confereix la distància en el temps, ja us puc revelar que qui havia entrat a casa ni havia sostret res, ni havia desplaçat una pobra cadira. Però trigaríem mesos a convèncer-nos d’aquest fet. Mentrestant ocupàrem moltes hores de vetlla a verificar que al calaix dels coberts hi eren les set forquilles del darrer inventari o que aquell dominical amb Mercè Sampietro a la portada encara es trobava a la pila vora de la llar de foc. Sí i sí, foren les respostes respectives. Però després ens plantejarem altres preguntes.

Quedava clar que algú no ens volia deixar tranquils. I que, a més, disposava de la clau de ca nostra. Perquè la porta no havia sigut forçada. Prou que ho havíem vist.

Segona residència (8): prejudicis amb taxistes

Vam trobar el taxista i la seva dona treballant al jardí. Diria que estaven plantant rosers, una activitat jardinera que, dels clàssics romans ençà, ha sigut considerada com el súmmum de l’hedonisme civil. Tanmateix, tant en Mariano com la parenta em van fer la sensació que estaven sotmesos a una profunda trepidació travessada; un eufemisme per no dir que semblaven extremadament emprenyats.

No estic segur que l’aparició dels caps parlants de l’Helena i de mi sobre els murets del jardí els produïssin cap efecte alleujant; però almenys ens van saludar mig educadament, mentre empraven furiosament el càvec.

—Recoi de gossos! —va remugar ella; crec que el seu nom és Alba.

—Recoi de gossos! —va repetir ell.

—Què us passa amb els gossos? Què hi teniu en contra?—em vaig veure obligat a preguntar.

—Contra els gossos, res —Mariano, el taxista, s’havia posat dret, mig metre sobre la seva convexa panxa, per fer aquesta asseveració—; però, contra la seva propietària, no em facis parlar, que no acabaríem.

—Que no us aveniu amb la Magda?

—Si ens avinguéssim, creus que estaríem ara replantant els rosers que tot just havíem plantat fa una setmana.

—No em diràs que acuseu els gossos d’arrencar-vos les plantes… Em sembla que no és propi de gossos. A més, no veig com podrien haver saltat la tanca.

—Allà a la dreta —Mariano ho estava indicant amb la mà—, hi ha una escletxa a la bardissa que abans no hi era. Estic segur que la va obrir la tia aquesta, perquè s’hi fiquessin els seus gossos i em fessin malbé el jardí.

—No ho podem saber de cert —intentà raonar la seva esposa. I després, tot adreçant-se a nosaltres: —Des que tingueren una topada, se li ha ficat el cap que la Magda ens vol fer la punyeta.

—Una topada?

—Passa que un dia un dels gossos va fer les seves necessitats aquí al carrer, prop de casa…

—Davant mateix de la porta ens va deixar la merda —va corregir el marit.

—I llavors el Mariano, que ho havia vist, abans d’esperar a veure si la recollia o no va posar-se a escridassar-la i a dir-li que era una marrana.

—És que jo aquesta mena de gent ja me la conec. Es pensen que, com som al camp, tot s’hi val, i es creuen amb dret d’empastifar-te el carrer, que la natura tot ho recicla.

—Des de llavors no hem tingut un moment de tranquil·litat: quan no ens esquitxen fang a les parets, ens fan malbé el jardí. Jo, la veritat, de vegades penso que seria millor que ens venguéssim el xalet i busquéssim una altra casa; però qui ens el comprarà? Ja veus que la majoria de torres fa anys que són en venda sense cap resultat.

—D’aquí no ens mourà ningú —advertí el taxista—, penso replantar els rosers tantes vegades com calgui. No sap amb qui està tractant.

Vaig preguntar-me com reaccionarien quan els hi comencessin a aparèixer esquirols dissecats al microones. L’Alba no semblava precisament dotada per enfrontar-se a més cops d’efecte teatrals. Encara que l’Helena, tampoc. Començava a preocupar-me la meva dona.

Segona residència (7): la connexió alemanya

—Però, gent, aquestes coses s’han de denunciar —era l’Helena la que havia saltat indignada i en parlava en veu alta—. Aquí hi ha un cas de segrest i potser de crims pitjors. Per què no vau dir res? Per què no vau anar als mossos?

—Resulta més fàcil dir-ho que fer-ho —s’excusà Toni, el llargarut.

—La veritat és que, quan aquells desconeguts desaparegueren darrera de la porta del xalet i el carrer quedà en silenci, iniciàrem una retirada ràpida i discretíssima —el que parlava ara era el de les galtes granelludes, el que m’havia semblat el més articulat dels tres i que més tard es presentaria sota el nom d’Edi—. Estàvem tan acollonits que no vam tornar a parlar fins que no ens trobàrem als carrers del poble. No sabíem què fer; de fet, no teníem gaire clar el que acabàvem de veure i vam decidir esperar una mica. L’endemà hi vam tornar, però no vam saber trobar cap indici del que havia passat la nit abans: portes i persianes, tot estava tancat i barrat, com sempre. Des de llavors, i ja han passat més de dues setmanes, no hem observat res més d’estrany i hem acabat deduint que potser estàvem mal fixats o que la broma va acabar aquella mateixa nit.

—Em faríeu el favor d’indicar-me de quina casa estem parlant?

Edi creuà una mirada amb els seus col·legues, com si els demanés permís, i després començà a caminar cap a un xalet particularment decrèpit que quedava a una vintena de metres a la meva esquerra. La pintura blanca que caracteritzava la majoria d’edificis de la nostra urbanització apareixia escrostonada i amb grans capes de ciment a la vista. Les persianes havien perdut el seu color original i estaven completament abaixades per no permetre l’entrada de ni un raig de llum. En quant al jardí feia temps que havia perdut la vegetació, si és que mai n’havia tingut i sobre els quatre herbots supervivents es veien algunes ampolles trencades, sospito que efectes de les libacions nocturnes del tercet que tenia al davant.

—Abans m’ha semblat que anomenàveu el xalet d’una forma peculiar…

—Sí, la casa de l’alemany, és com li diuen —aquest era l’altre gras, el que amb prou feines obria la boca i que acabaria dient-se Casimir—; perquè fa anys hi va viure un alemany. Deien que era un nazi que va exiliar-se en acabar la guerra.

—Però en realitat era austríac i a més, per l’edat que tenia, havia nascut per força molt després de la Segona Guerra Mundial —aclarí l’Edi—; però com que vivia sol i era de comportament més aviat misteriós, al poble corrien tota mena de fantasies. Se’n va anar fa cosa d’uns cinc anys, tan misteriosament com havia arribat.

Mentre em donaven aquestes explicacions anàvem circumval·lant la propietat i jo prenia nota de totes les entrades potencials de l’edifici. Pensava fer-hi aviat una segona visita.

—Nois, us voldria demanar un favor. M’agradaria que obríssiu bé els ulls i m’informéssiu de qualsevol moguda estranya que observéssiu a la urbanització o al poble mateix. Tota aportació seria degudament recompensada amb «scotch» de qualitat lleument superior al vostre patètic VAT 69. Per a qualsevol cosa ens trobareu al xalet prop de l’entrada, el que té els testos suspesos en macramé.

Crec que la promesa de la beguda millorà molt la seva disposició envers nosaltres i ens separàrem com els millors dels amics.

—I ara, què penses fer? —l’Helena em mirava, tota mortificada per l’ansietat.

—Et recordo que teníem una visita pendent a Mariano, el taxista. És l’únic propietari de Mary Muntanya amb qui no hem parlat encara.

—Potser t’estàs prenent això massa a pit. Jo preferiria que ho deixessis córrer. De moment les nostres perquisicions ens han descobert dones desaparegudes (i segurament violentades) al soterrani inexistent de casa nostra, a més d’un cas de segrest nocturn de conseqüències probablement criminals. No en tens prou?

—No encara.

Les vacances de Setmana Santa feien aflorar el meu costat més insultantment capriciós.

Segona residència (6): Granujas a todo ritmo.

Les meves indagacions havien creat una crisi en el grup de dròpols local. El grassó que no tenia problemes dermatològics mirà el que sostenia el porro amb ressentiment.

—Toni, ara no vols parlar, perquè no estàs disposat a reconèixer que vas passar por; però la veritat és que tots ens vam cagar a les calces amb el que vam veure. És normal, no te n’hauries d’avergonyir.

—No vam quedar que callaríem? Em pensava que havíem acordat que era millor no dir res? A més, et recordo que anàvem molt fumats, en un estat que de vegades et pot fer interpretar les coses de manera diferent a com són.

—Des d’aquella nit ho hem comentat un munt de vegades i tots tres sempre coincidim en el que vam veure. Potser seria hora de compartir-ho. Si no diem res, ens podrien prendre per còmplices.

—I què vols? Que anem a explicar-ho als mossos? Jo no vull tenir res a veure amb la policia, siguin de la d’espardenya o no. A més, com justificaries que érem aquí un dimecres a mitjanit?

—Era dimarts —va corregir el de la cara granelluda, que encara no havia intervingut.

—Era dimecres —insistí l’anomenat Toni—. Ho recordo perquè vaig haver de quedar-me fent de cangur del meu germà petit fins que els pares tornaren dels assajos del grup teatral; precisament per això vam haver de sortir passades les onze.

—Jo diria que era dimarts. Estàs segur que els assajos són sempre els dimecres? De vegades, quan s’acosta el dia de l’estrena, en fan més sovint.

—Quina obra estan preparant? —vaig intervenir jo abans que oblidessin que encara érem presents.

—"Mar i cel".

—Ah, molt bona. De Guimerà.

—No, de Dagoll Dagom —m'informà el que ja estava anomenant interiorment com a "primer gras".

 —Però compten amb una orquestra o serà playback?

—Em sembla que és una adaptació per a piano i violí. Crec que l’ha escrita el mossèn que sap bastant de solfa.

—Em costa d’imaginar-m’ho. I el vaixell, amb tots aquells efectes especials, com l’apanyen? —tot plegat m’estava encuriosint.

L’Helena va estossegar per cridar-nos a l’ordre. Tenia tota la raó: estàvem caient en el costumisme i menystenint el misteri que teníem davant dels nassos.

—Disculpa, Toni, perquè et dius Toni, oi? —vaig tallar de forma dràstica—, però m’agradaria que m’expliquéssiu tot el que vau veure aquella nit passada (m’importa poc si va ser un dimarts o un dissabte). No patiu que no ho revelaré ni a les forces de l’ordre ni als vostres pares. Però em faríeu la vida molt més fàcil si m’expliquéssiu que coi vau veure aquella ditxosa nit.

—Jo havia pispat una ampolla de whisky del súper —va revelar el de l’acne, tot superant el seu mutisme—, un VAT 69 collonut que pensàvem combinar amb una Coca-cola de dos litres. Sense gel. Perquè el gel no l'havíem pogut socialitzar. Vam buscar un lloc ben retirat de la urbanització per fer les consumicions i fumar-nos els porros de rigor. Havíem començat tard la festa, però la cosa prometia. Magda i els seus gossos van passar un moment a ensumar-nos; però després tot el que hi quedà va ser una sensació d’immensa tranquil·litat. Llavors, prop de la mitjanit, arribaren els dos cotxes negres, que potser no eren negres, però ho semblaven. Van aturar-se davant de casa de l’alemany. Dels vehicles en sortiren diverses siluetes. Potser quatre en total. Empenyien algú palesament indefens, emmanillat o amb les mans lligades. La víctima, juraria que era un home, va intentar escapar, per fer una mena de declaració d’intencions finalment estèril. Víctima i captors desaparegueren darrera de la porta del xalet.

—I llavors —de sobte el tal Toni havia tornat a parlar—, el silenci esdevingué insuportablement dens.

Opinions de fantasmes que es creuen importants.