dilluns, 31 de maig de 2021

Fantasies homeopàtiques

Three Robots

«Love, Death & Robots» és una sèrie d’antologia (o sigui que cadascun dels capítols que la formen és independent) creada per Tim Miller i emesa a Netflix en dues tongades: 18 episodis el març de 2019 i 8 més el maig de 2021. Abans de prosseguir voldria desfer dos malentesos associats a la sèrie. El primer es refereix al títol, ja que, encara que la mort hi figura amb prominència i els robots hi surten bastant, de l’amor pràcticament no s’hi veu cap indici. En segon lloc voldria aclarir que, malgrat que he vist «Love, Death and Robots» comparada sovint amb «Black Mirror», no tenen res a veure. Mentre que la sèrie britànica de Charlie Brooker ens proposa contes distòpics que conviden a la reflexió sobre les possibilitats devastadores de la tecnologia, aquesta antologia americana presenta fantasies que es limiten a buscar la trepidació o la sorpresa final. De fet la brevetat de cada capítol —que no supera mai els 18 minuts i pot arribar a limitar-se als 6 minuts— sovint impedeix la complexitat tant de la trama com de les idees que la sustenten, i en molts casos no va més enllà d’una vinyeta. 


Encara no he dit que aquesta és una sèrie d’animació i que cada capítol ha estat creat per un equip diferent, o sigui que no hi busqueu una estètica unificadora, encara que jo diria que hi predomina l’hiperrealisme. Això vol dir que, la majoria dels humans que hi apareixen (tret dels episodis caricaturescos i de dos actors que són de carn i ossos) tenen un aspecte molt convincent, però també aquella inquietant mirada de «zombie» que l’animació per ordinador aconsegueix tan bé. Com pertoca a una sèrie d’antologia, hi ha capítols que estan millor que d’altres, però simplificaria dient que els que menys m’han agradat són els més realistes, els que tendeixen a semblar un joc d’ordinador —plens de violència, de sang i fetge i de dones voluptuoses seminues—, o sigui tot el que sol buscar un mascle adolescent. En canvi els que tenen una estètica més personal i un to definitivament humorístic són els que més m’han convençut. 

Automated Customer Service

No els qualificaré tots, però en destacaré alguns. A «Three Robots» les tres màquines del títol fan turisme en un món post-apocalíptic del qual han desaparegut els humans. Tant el desenvolupament com el desenllaç són molt graciosos. A «When the Yogurt Took Over», un experiment al laboratori aconsegueix dotar d’intel·ligència al iogurt amb conseqüències de dominació mundial. Molt divertit i que duri només sis minuts tant pot ser considerat una carència com una benedicció. «Alternate Histories» introdueix variacions en la biografia de Hitler i especula sobre el que podria haver passat. Absurd, però hilarant. «Automated Customer Service» ens presenta una rebel·lió dels electrodomèstics en una societat de domòtica ultraperfecta. M’ha encantat l’estil visual i el ritme de «cartoon». «All Through the House» és un conte nadalenc escrit a quatre mans entre Tim Burton i H. P. Lovecraft.


The Witness

Entre els que es mouen en una estètica realista potser el que m’ha agradat més és «The Witness», tant per l’argument literalment rodó, com per la representació de la monstruositat urbana que és Hong-Kong. «Ice Age» fa realitat allò de les neveres on s’hi cria vida pròpia. Compta a més amb l’encantadora Mary Elizabeth Winstead. L’episodi final, «The Drowned Giant», fa varar en una platja un humà gegantí, com si fos un cetaci. El seu to elegíac indueix a una reflexió quasi filosòfica.


Amb tot i els seus alts i baixos trobo que val la pena donar-li una oportunitat a «Love, Death and Robots»: si un capítol no et fa el pes, tens la seguretat que no trigarà gaire a començar-ne un altre.


diumenge, 30 de maig de 2021

Una mica de por

 

Aquest me’l van regalar a la botiga, sense pretendre-ho, només pel fet d’haver gastat una determinada quantitat de diners. És d’una editorial que desconeixia, «Providence/Books», que diu que es dedicarà a publicar llibres relacionats amb la por (!) i el firma Sara Mesa, una bona novel·lista aquí convertida en assagista per encàrrec. I dic per encàrrec perquè aquest «Perder el miedo. Un manual para la vida», un llibret de tot just 70 pàgines, es nota que l’ha fet sense matar-se gaire, amb quatre idees superficials sobre la por que fins i tot jo em veuria capaç d’escriure. Coses com:

Según ciertas teorías, los miedos de mujeres y hombres son muy similares y cambian solo, digamos, en pequeños detalles: así, el miedo a envejecer, común a ambos, para ellas se manifestará en el terror de las tetas caídas, y para ellos, en la irreversibilidad de la calvicie. 

Sin embargo, los guapos también tienen sus miedos, no se crean. El miedo principal de los guapos, de hecho, es dejar de ser guapos. O, incluso, ser menos guapos o no ser los más guapos.


El miedo de los ricos, anclado en la codicia, es perder, mientras que el de los pobres es no tener. El miedo de los ricos es verse obligados a prescindir del caviar y las ostras, el de los pobres no tener ni un mal cacho de pan que roer.

La part més interessant per a mi és quan fa llistes d’obres artístiques que es refereixen a les mil cares de la por. Quan parla de cinema és una mica previsible («Nosferatu», «Rosemary’s Baby», «The Exorcist»…), però, quan es tracta de literatura, obvia els clàssics per citar fites tan diverses com «Sempre hem viscut al castell» de Shirley Jackson, «Si això és un home» de Primo Levi o «El gran quadern» d’Agota Kristof. Hi ha finalment un capítol d’obres pictòriques que provoquen la por: el Saturn devorant els seus fills de Goya, el Sant Sebastià de Mantegna que té el cap travessat per una sageta o els dos caps de cadàver de Géricault, per dir-ne tres dels més macabres.


«Perder el miedo» es llegeix en poc més d’una hora, o sigui que no et fa perdre gaire temps. De totes maneres, després del que va aconseguir l’editorial Fragmenta amb la col·lecció dels pecats capitals, crec que hauríem d’exigir una mica als encàrrecs d’artista. 

dijous, 27 de maig de 2021

Sitcom (12): capitalisme i consum

Dins del fèrtil territori de les «sitcom» ambientades en un lloc de treball a «Superstore» li ha tocat l’hipermercat (el Cloud 9): una d’aquestes grans superfícies situades als afores de la ciutat, on pots comprar des d’unes xancletes fins a un trepant, des de mantega de cacauet a crema antihemorroïdal. La sèrie, creada per Justin Spitzer i prolongada durant sis temporades entre el 2015 i el 2021, es pot veure a Amazon Prime en còmodes racions de 22 minuts. Pel que he pogut comprovar en els onze capítols de la primera temporada i tres de la segona, l’acció mai no surt de les dependències del negoci (incloent-hi l’aparcament), de manera que la vida privada dels seus personatges només es pot entreveure dins de l’ambient laboral. Una de les característiques absurdes de «Superstore» són les reunions de tot el personal que s’improvisen en ple horari comercial, com si la botiga pogués funcionar sola.


La sèrie és un bon mostrari de les aberracions que són comunes en el món laboral americà: vacances quasi inexistents, assegurança mèdica sota mínims, pànic als sindicats, irregularitats amb els immigrants il·legals… No sé com deuen anar les pensions de jubilació, però hi surt una dependenta en actiu que deu anar pels 90 anys. I, per acabar-ho d’adobar, la primera temporada acaba amb una vaga que pretén aconseguir la baixa remunerada per a una empleada que acaba de parir. Malgrat la voluntat de denunciar les mancances del sistema, no hem d’oblidar que ens trobem en una «sitcom» i per tant les solucions són sempre simplistes i irreals.


Sensible a la diversitat que ara cal mostrar pertot arreu, «Superstore» té un repartiment que marca les caselles minoritàries habituals. Hi ha una latina que va ser mare jove i ara està en procés de divorci, un negre en cadira de rodes, una embarassada adolescent i d’ascendència japonesa, una hawaiana obesa, un gai filipí que és immigrant il·legal i un gerent de fortes conviccions religioses. Si bé tot això és políticament correcte, la gràcia hauria de consistir en que la química entre els personatges funcioni, cosa que diria que es dona molt rarament. Hi ha en particular alguns dels protagonistes —el gerent sempre optimista i amb veu de pito, el ridícul gai filipí i la insolidària i mesquina ajudant del gerent— que em resulten activament irritants. Tampoc l’escriptura dels guions em sembla particularment distingida i potser l’únic tret diferencial de la sèrie són els seus breus gags visuals intercalats a la trama. Dels actors crec que només em sonen America Ferrera, que va protagonitzar la «Betty, la fea» ianqui, i Ben Feldman, que tenia un paper secundari a «Silicon Valley». Ells dos se suposa que han de constituir l’interès romàntic de la funció, reacció química que de moment no s’ha donat.


En resum, «Superstore» és una «sitcom» entre correcta i vulgar que pot oferir una diversió de pur manteniment. Amb 14 capítols jo ja n’he tingut prou; però als valents els esperen 113 episodis.

dimecres, 26 de maig de 2021

A tot arreu com a casa

Si no vaig errat, el brillant polígraf Raül Garrigasait es va donar a conèixer l’any 2012 amb el peculiar assaig «El gos cosmopolita i dos espècimens més», títol recuperat (i amb un apèndix afegit) el gener d’enguany a Edicions de 1984. Es tracta d’un llibre breu i inclassificable, que reuneix tres personatges d’un grau variable de realitat històrica, però que comparteixen igual categoria llegendària i una certa adscripció al concepte del cosmopolitisme en les seves diverses accepcions.


Obre el volum l’assaig «El gos cosmopolita», sobre el filòsof cínic Diògenes —l’apel·latiu «cínic» provenia precisament de la paraula grega per anomenar els gossos— una figura de vida excèntrica que ens ha deixat un abundant aparat anecdòtic que supera amb escreix el gruix de les seves doctrines filosòfiques. D’ell en recordem allò de fer vida dins d’una bota o aquell cop que Alexandre Magne el va visitar i el filòsof li va demanar que s’apartés i no li tapés el sol. Però de cara al que ens ocupa, el que té més interès és la professió de fe en el cosmopolitisme que va pronunciar Diògenes.

Entre les sortides de to humorístiques que conformen la vida de Diògenes, n’hi ha una que ha estat desvinculada de la resta amb més èxit que cap altra i ha propiciat innúmeres adhesions solemnes, sovint expressades amb posats de circumspecció. És aquella anècdota segons la qual, quan li preguntaven d’on era, el cínic responia: «Sóc ciutadà del món». Però aquesta traducció, que passa les paraules del personatge grec pel sedàs del Segle de les Llums, més que aclarir la frase original, la cobreix de runa.

Aquesta ciutadania universal que han esgrimit tothora els que volen creure’s contraris als nacionalismes poc té a veure amb el model de vida que proposava el cínic grec, per a qui el cosmos en el que volia integrar-se estava format exclusivament pel món natural i del qual l’ordre social era la seva antítesi. Així advocava per una vida no sotmesa a les lleis humanes, regida només per les necessitats físiques de l’aliment, el son i el plaer sexual. Si hagués sigut del tot conseqüent, s’hauria allunyat dels seus congèneres per viure en un aïllament silvestre, però una certa vocació exhibicionista el duia a exhibir la seva austeritat vital en ambient força concorreguts.


Un cop desfet el malentès que rau en l’etimologia del mot «cosmopolita», el segon assaig («L’holandès volador») s’ocupa d’aquella vella llegenda del Nord d’Europa sobre el mariner condemnat a navegar eternament a menys que trobi una donzella disposada a sacrificar-se per ell. Aquest és un cosmopolita contra la seva voluntat, que ha sigut glosat irònicament per Heine i, amb grans dosis de romanticisme, per Wagner. Garrigasait hi veu un precursor dels turistes internacionals actuals, condemnats a vagar sense satisfacció ni aturall per uns escenaris mancats de significat.


Finalment, a «El camaleó català», el cosmopolitisme és el de l’home nou que havia de néixer com a fill de la revolució russa. «Lliurat amb cos i ànima a l’objectiu més elevat —la creació de la societat mundial perfecta— feia la seva vida en nom de la col·lectivitat i veia tota forma d’egoisme com una romanalla burgesa que calia esborrar de la capa de la terra. Als qui incorrien en el vici de l’individualisme, l’espècimen en qüestió els acusava de tenir una consciència hipertrofiada de la personalitat; les vel·leïtats dels intelectuals —l’escepticisme, el liberalisme, l’humanisme abstracte— no l’enganyaven ni el seduïen.» Com a encarnació d’aquest home nou, Garrigasait proposa al proteic i misteriós Ramon Mercader, el nostre cèlebre compatriota que ha passat a la posteritat per clavar un piolet al crani de Trotsky. En el seu cas el cosmopolitisme l’exercí de forma pràctica en escenaris privilegiats tant del Nou com del Vell Món.


Què ens ha volgut explicar Garrigasait en definitiva amb l’exposició d’aquests tres personatges heterogenis? Diu ell a l’epíleg: «Aquest llibre no té conclusions en el sentit lògic de la paraula, perquè està fet d’una matèria alhora massa humana i massa indefinida.» Ens queda doncs lliurar-nos a les seves mans expertes i llegir la seva lúcida prosa, tot deixant que lliguí referències, èpoques i conceptes de forma tan erudita com inesperada. En sortirem una mica més savis, però també més feliços per la infreqüent conjunció del bon assaig i la bona literatura. 

dimarts, 25 de maig de 2021

Filmoteca forçosa (46)


Personal Services (Terry Jones, Regne Unit 1987 (Filmin))

Història sense prejudicis i quasi tendra d’una famosa «madame» i les perversions dels seus clients. En el seu moment prohibida a Irlanda, com gairebé tot el que dirigia el Monty Python Jones. Fenomenal Julie Walters. (8)


I Care a Lot/Descuida, yo te cuido (J Blakeson, USA 2021 (Amazon))

Comèdia força amoral sobre una dona despietada que esdevé tutora legal de vells pensionistes amb el propòsit d’espoliar-los. Llàstima de la seva indecisió tonal i la deriva moralista. Els actors estan tots molt bé, amb Rosamund Pike al capdavant. (6)



La donna scimmia (Marco Ferreri, Itàlia 1964 (Filmin))

Annie Girardot és una dona peluda a qui explota un aprofitat Ugo Tognazzi. Sorprenentment tendra en la seva raresa. No hi ha res més bèstia que Ferreri aliat amb Azcona. (8)


Love and Monsters (Michael Matthews, USA 2021 (Netflix))

Simpàtica aventura post-apocalíptica per a tota la família. Molt recomanable si us agraden els artròpodes gegantins. (7)


Les choses de la vie (Claude Sautet, França 1970 (Filmin))

Gran treball de guió i de direcció per un drama un pèl massa burgès. Primera de les cinc col·laboracions de Sautet amb la carismàtica Romy Schneider. (7)



Family Plot/La trama (Alfred Hitchcock, USA 1976 (Filmin))

Entreteniment lleuger per aquest Hitchcock final amb aires televisius. Malgrat tot, l’embolic és divertit i Barbara Harris està molt graciosa. (7)

divendres, 21 de maig de 2021

Passat de moda

Diria que el desembarcament de Ryan Murphy a Netflix s’ha de prendre com una benedicció més aviat relativa; perquè, si bé garanteix la presència freqüent de nou material LGTB a les nostres pantalles, la veritat és que la seva qualitat dins de la plataforma només es pot qualificar de deficitària. No ha fet apujar el llistó la seva darrera producció «Halston», una minisèrie de cinc capítols sobre el dissenyador de moda homònim (i monònim), en actiu entre els anys 60 i 90 del segle passat. Em sembla que aquí el nom no ens dirà gran cosa i fins i tot al seu país està lligat a una època tan periclitada com el mateix Studio 54, del qual era un dels habituals.


Escrita per Sharr White basant-se en un llibre de Steven Gaines, «Halston» és una biografia de brillant embolcall i absoluta manca de substància interior. Després de contemplar seus cinc capítols, no queda gens clar quin motiu hi havia per explicar la seva vida: dels seus mèrits creatius en queda poca constància i, si és recordat, és sobretot per ser un dels primers estilistes que va fer col·leccions per a les cadenes de grans magatzems. Tret d’això, el personatge és presentat com una diva tirànica i capriciosa que no desvetlla cap interès. Tampoc és que el guió ens ofereixi gaires pistes sobre el món interior del protagonista: aquí el que importa són les superfícies lluents i metal·litzades, el «sex appeal» del diner fàcil i les muntanyes de cocaïna. Tot molt anys 80.


No crec que a aquestes altures ningú s’escandalitzi per algunes mostres dels excessos de la droga i un parell d’escenes de «cruising» portuari, o sigui que la sèrie ha de reduir els seus atractius a un disseny de producció que entra força bé per la vista. La presència de Krysta Rodriguez fent de Liza Minnelli (íntima amiga del modista), ofereix l’oportunitat d’un parell de números musicals que animen una mica el desastre, mentre que Rebecca Dayan hi afegeix molt d’estil fent d’Elsa Peretti, la model i dissenyadora de joies que va viure les seves últimes dècades de vida a l’Empordà. Ah!, i Ewan McGregor aporta carisma (i millor planta de la necessària) per fer de Halston, tot i que l’hagués afavorit més un personatge ben escrit i no aquest sac d’histèries que ens serveixen. 

dimecres, 19 de maig de 2021

Els desastres de la postguerra


Suïssa, aquell petit país dels Alps en el qual només pensem quan ens assabentem que algú hi té guardada la fortuna. Suïssa, on els homes estan obligats a fer exercicis militars uns dies a l’any, un dels últims països europeus a aprovar el sufragi femení i on el matrimoni igualitari encara està en discussió. Però, sobre tot, Suïssa com a país neutral que va escapar indemne a dues guerres mundials. ¿És desitjable aquesta mostra de pacifisme o el que van aconseguir en última instància va ser la pau dels cementiris?


«Frieden» (o «Laberint de pau») és una mini-sèrie suïssa, escrita per Petra Volpe, que es pot veure a Filmin i que s’enfronta amb valentia a alguns draps bruts de la història del país, pur exercici de memòria terapèutica, sempre digna d’admirar. Es refereix en concret als dies de 1945 posteriors a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Johann, un noi de casa humil, es casa amb la rica hereva Klara i es posa al capdavant dels negocis del sogre. Aviat descobrirà que, tant durant la guerra com en la pau, la fàbrica tèxtil ha col·laborat estretament amb nazis o ex-nazis, alguns dels quals viuen còmodament camuflats al país. Klara, per la seva banda, treballa en un centre d’acollida d’orfes jueus provinents del camp de Buchenwald i viu de prop els traumes d’aquests infants. Encara hi ha Egon, el germà de Johann, que durant la guerra va controlar les fronteres perquè no hi entressin opositors al règim nazi i, com que ara se sent culpable, coopera amb els americans en la cacera de criminals nazis.


«Frieden» és correcta en els seus apartats principals, sense que arribi a entusiasmar; però el seu equilibri sense excés de dramatismes fa que les situacions m’hagin semblat plenes de credibilitat. Tot plegat resulta interessant, perquè el punt de vista és relativament nou en un moment de la història que ja ha estat àmpliament visitat per la ficció. 

dimarts, 18 de maig de 2021

Filmoteca forçosa (45)

Death Watch/La mort en directe (Bertrand Tavernier, França 1980 (DVD))

Faula futurista sobre l’afany de voyeurisme de les vides (i les morts) alienes. Amb els anys aquesta distopia ha esdevingut pur realisme. Un film mig oblidat que cal revisar. (8)


Fallen Angels (Wong Kar Wai, Hong Kong 1995 (Filmin))

Pensada com la segona part de «Chungking Express». Sembla filmada tota de nit en diversos passadissos. Massa histèrica pel meu gust. (6) 


Le quai des brumes (Marcel Carné, França 1938 (Filmin))

Poc em pensava que el realisme poètic de Carné/Prévert em resultaria tan convincent. Jean Gabin i Michèle Morgan hi ajuden considerablement. (8)


Split (M Night Shyamalan, USA 2016 (Netflix))

Els trastorns de personalitat múltiple són com les sorres movedisses, es troben més fàcilment a la ficció que a la realitat. Encara així, després d’anys de films inaguantables, aquí Shyamalan fa un exercici de gènere que s’aguanta bé (sempre que no te’l miris gaire de prop). (7)


El Viyi (Konstantin Yershov i Georgi Kropachyov, URSS 1967 (Filmin))

Adaptació d’un conte de Gogol que té fama de ser el primer film d’horror que es va fer a la Unió Soviètica. Molt imaginativa visualment i amb tones d’encant. (8)


Frenzy (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1972 (Filmin))

Hitchcock retorna triomfalment a Londres per presentar-nos l’estrangulador de les corbates. Amb humor i perversitat sexual, tots dos molt anglesos. (8)


dilluns, 17 de maig de 2021

L’espia que canta


«Patriot», una sèrie de dues temporades que va escriure Steven Conrad i que es pot repescar a Amazon, es va emetre entre el 2015 i el 2018 sense causar gran efecte. Aquests dies, tanmateix, ha reviscut en alguns comentaris de Twitter fins el punt de generar un petit nucli de fans entusiastes. N’hi ha per tant? El plantejament d’entrada —un agent de la CIA ha d’infiltrar-se com a empleat en una fàbrica de tuberies de Milwaukee per poder transferir diners que influiran en el resultat de les eleccions iranianes— és el típic d’un thriller d’espionatge internacional. No obstant, alguns indicis ja ens fan adonar que la sèrie té una ferma vocació excèntrica. Són aquests diàlegs que s’estableixen pixant davant dels urinaris. O els interludis musicals en els que el protagonista, en funcions de cantautor, va entonant amb la guitarra els últims esdeveniments que hem presenciat. O encara, les localitzacions a Luxemburg, Amsterdam o Anvers, rodades totes a Praga i mostrant sense cap vergonya el Pont de Carles i el castell.


Malgrat el títol entre neutral i genèric, «Patriot» és ple de personatges estrafolaris, de diàlegs (filosòfics) per a besucs i de sortides de to inesperades. De vegades fa pensar en una temporada particularment sedada de «Fargo», però amb escenaris europeus. Durant una estona fa gràcia; almenys fins que t’adones que tot s’allarga en excés, es dilata arbitràriament i finalment no sembla que vagi enlloc. A la segona temporada, que passa a París (i és el París de debò) intenten tancar una mica les trames, però no m’han convençut.


En general els actors no són gaire coneguts. El protagonista Michael Dorman ara fa una sèrie d’astronautes a Apple TV («For All Mankind») i també hi surt Terry O’Quinn, famós per ser el Locke de «Lost». Debra Winger hi té un paperet i sap greu que no li donin feines més interessants. La veritat no m’explico perquè aquest «Patriot» ha agradat tant a segons qui. És ben bé que hi ha d’haver gent per a tot. 

divendres, 14 de maig de 2021

Noves normalitats

No hauria de sorprendre ningú que no conegués res sobre el concurs de narrativa eròtica feminista ForaDeNorma que l’any passat va arribar a la seva tercera edició. En primer lloc perquè és un gènere literari massa adreçat als resultats i on l’interès formal i la profunditat de pensament semblen més aviat secundaris; i en segon terme perquè començo a tenir una edat en la qual atiar la libido no sembla un objectiu prioritari. Si he llegit doncs aquest «Sexe fora de norma. Literatura eròtica feminista» editat per Raig Verd el març de 2021, on es recullen dotze dels contes presentats a l’última edició del concurs, és perquè hi apareix el conte d’una amiga. No hi ha més.


De la lectura del llibret n’he tret algunes conclusions. Per començar, que la literatura eròtica feminista (encara que alguns relats els han escrit homes), sempre està protagonitzada per dones. Els homes hi apareixen de forma minoritària i, per evitar qualsevol fal·locentrisme, els penis són pràcticament inexistents: la llengua i els dits són els únics òrgans masculins permesos. Més complicat és decidir què és el que està fora de la norma, perquè la sexualitat ja és en essència un territori sense llei. En aquestes pàgines hi trobarem lesbianisme, transsexualitat, hermafroditisme, petits ginys electrodomèstics destinats a proporcionar plaer i una nina (no sé si inflable o no). Alguns protagonistes escapen de l’estandardització —una dona sorda, una altra a qui se li ha practicat una mastectomia, una parella d’ancians—, tot i que després no es fa gran cosa amb aquestes característiques. En un parell d’ocasions es fa servir un llenguatge que evita la connotació de gènere, però el resultat sona una mica com una «chinoiserie» (Li Sand la va llepar dels pits al melic.) Cal fer notar també la presència de la pandèmia en alguns dels contes, encara que només sigui per afegir el color ambiental d’una mascareta.


El conte guanyador es titula «Follar normal» i l’ha escrit Alba Serrano Giménez. Tracta de la important qüestió del consentiment i, a força de voler ser didàctic, acaba semblant un manual d’instruccions: converteix una trobada sexual en una cosa tan divertida com preparar l’esborrany de la declaració de la renda. Pel meu gust és molt superior «Tardes» de Bel Olid (única escriptora del recull que em sonava (apart de la meva amiga)), tant per l’estil com per l’ambigüitat de gènere dels seus protagonistes adolescents.


«Tinderejar» de Montserrat González Cardús el protagonitza una divorciada de cinquanta anys llargs que descobreix les virtuts i defectes de Tinder. Informatiu fins a l’hiperrealisme, conté una de les poques escenes de sexe que m’han semblat suggeridores i deixa amb ganes de més. «Les piles» de Lluís Planellas Giné, sobre l’erotisme que suscita la presència de les forces de l’ordre, és un dels pocs contes que inclou un benvingut element humorístic. I «Lletròfila: una fantasia textual» d’Òscar Arenas Larios empra un llenguatge molt elaborat, encara que costi creure que una columna periodística d’opinió pugui proporcionar orgasmes dominicals.


De la resta, on hi ha inversemblances com un aparell de realitat virtual que et fa viatjar al futur o una rebolcada marítima amb crancs i pops, llocs comuns com l’intercanvi de parelles o els matrimonis oberts, i una tòpica correlació entre gastronomia i erotisme, no cal insistir en la seva escassa rellevància. I encara m’en deixo algun que directament produeix vergonyeta. Quatre (Olid, González Cardús, Planellas Giné i Arenas Larios) de dotze no és un saldo gaire positiu. Destrempant més aviat. 

dijous, 13 de maig de 2021

Enganxat al cavall

Des de fa més d’un any tenia pendent dedicar-li un apunt a la temporada sisena i final de «BoJack Horseman», emesa a Netflix en dues tongades de vuit capítols cadascuna el 25 d’octubre de 2019 i el 31 de gener de 2020. Tant de temps havia passat de fet, que vaig haver de refrescar-la aquest febrer (i molt de gust que ho vaig fer). Com correspon a una temporada conclusiva, BoJack intenta fer net amb el seu passat després d’haver tocat fons al final de l’anterior, així que comença  ingressant a una clínica de rehabilitació. No ho tindrà fàcil, i a més es veurà obligat a exercir (contra la seva voluntat) de mentor de les desintoxicacions d’alguns companys de reclusió.

Després encara li quedarà la tasca de reconciliar-se amb vells amics escampats pels quatre extrems dels Estats Units, mentre que a la consciència li pesen totes les traïcions que van anar acompanyant la seva carrera d’estrella de les «sitcoms»; traïcions de les que ja no podrà redimir-se, perquè totes les seves víctimes són mortes. Efectivament, la sisena temporada d’aquesta alegre comèdia d’animals antropomorfes d’animació prossegueix el seu perillós costum de barrejar els temes seriosos —les addiccions, la depressió, les malalties mentals, el suïcidi— amb l’humor més poca-solta, sense oblidar la crítica mordaç als signes dels temps.

I això articulat a través d’una llibertat formal que no deixa de sorprendre per la riquesa dels seus recursos. De vegades és només un detall gràfic —la figura desdoblada múltiples vegades de Princess Carolyn, reclamada per les inacabables exigències de la maternitat, o la pantalla dividida per una conversa telefònica a cinc veus—, d’altres afecta a l’estructura de tot l’episodi. En el vuitè capítol no hi apareix ni un dels cinc protagonistes (BoJack, Diane, Princess Carolyn, Mr Peanutbutter i Todd), mentre que al capítol final, ambientat durant una festa de casament, només tenen veu aquests cinc protagonistes. Hi ha fins i tot un episodi, situat entre la vida i la mort, que reuneix al voltant d’una taula a tots els difunts que BoJack ha anat deixant enrere.

És en general una gran conclusió per a una sèrie que situo dalt de tot, tractant-se de tu a tu amb les més grans. La creació de Raphael Bob-Waksberg aconsegueix el doble repte de divertir i emocionar; a més, a partir d’una fauna que convida tan poc a l’empatia com és la de la faràndula de Hollywood (o Hollywoo). Reconec que sense un coneixement seriós de la llengua anglesa i un coneixement igualment profund dels «mass media» americans, l’excés d’informació que conté cada fotograma pot atabalar una mica (a mi no m’ha anat malament veure-la sencera dues vegades), però trobo que tothom mínimament interessat pel mitjà ho hauria d’intentat (i insistir, perquè la primera meitat de la primera temporada és el més fluix que té). Episodis com el que passa sota l’aigua i pràcticament no es parla, o el que està ocupat íntegrament per un discurs fúnebre ja formen part de la millor experiència televisiva de tots els temps.

Ara només queda pregar perquè a ningú se li acudeixi ressuscitar la sèrie: tal com acaba actualment, amb la seva manca d’èmfasi i la seva esquiva emotivitat em sembla pràcticament perfecte.

dimarts, 11 de maig de 2021

Festa vora el llac


Durant poc més d’una dècada l’amic Víctor García Tur no ha parat de recollir premis per la seva obra narrativa. Va començar amb el Documenta del 2009 i ha continuat amb el Marian Vayreda, el Just M. Casero, el Mercè Rodoreda i el Serra d’Or. A finals de l’any passat es va endur un dels grossos, el Premi Sant Jordi, amb «L’aigua que vols», una obra que manté les característiques essencials de l’autor. Aquestes serien una reflexió sobre els gèneres literaris feta a partir de la seva pràctica, un joc formal que afecta tant al contingut del text com al seu aspecte visual i un rerefons de vocació lúdica. I tot això centrat sempre en el plaer de la construcció d’una història, una ficció, un conte d’arrels primigènies (per no haver de dir «clàssiques»).


La broma de «L’aigua que vols» comença des de la primera pàgina, amb un garbell de citacions d’obres i d’autors inventats, però esclata de forma discreta quan se’ns insinua en una nota al peu que el que estem llegint és la traducció d’una novel·la escrita en el francès del Quebec, de la qual desconeixerem l’autor i només n’intuirem el títol. Els jocs tipogràfics, que són una de les idiosincràsies de García Tur, apareixen primer com una frase que va construint les seves subordinacions (i el seu sentit), de forma acumulativa, plana a plana, i acaben molt més tard com un ball de paraules perdudes a la superfície de la pàgina, com a correlat d’un paisatge devorat per la boira matinera.


El que hi ha al bell mig de l’estructura concèntrica —a la manera de successives nines russes— és una història no tan estranya: la de l’autora teatral Marie Pierretremblay i la celebració de la seva festa del setanta-sisè aniversari. Per a l’ocasió s’han reunit a la casa d’estiueig familiar vora d’un llac fills i nets, veïns i amics. Tots ells es coneixen prou bé, comparteixen una llarga història plena de complicitats, però també de retrets i de greuges no resolts.


—A la nostra família —va dir la Laura— tenim el bon costum de xerrar per contrarestar la buidor de l’existència. Si no parles, no ets de la família, Cat. A banda que si no parles no contrarestes una merda i l’existència és molt fotuda, saps? Discutim per qualsevol tema conscients que això és el que ens manté unides. El que surti de la meva boca es fica per la teva orella i el que surti de la teva boca se’m fotrà a mi per l’orella. Així s’aglutina una família.

Tot això en Víctor ho descriu molt bé, amb una prosa intel·ligent i fibrada, sense floritures, que dona veu i biografia a un conjunt de personatges tan vius com gens adotzenats. Les breus escenes costumistes i d’estudi de caràcters acaben convergint en una gran conversa polifònica, culminació i abstracció al mateix temps de totes les veus esparses que l’han precedit.

—Les taques de gerd, amb una mica de llet i llestos —diu.

—En uns terrenys hi havien trobat potassa i havia fet uns calerons, però un cop a Mont-real, on esperava fer-ne més, invertint-los com cal, els va perdre per imperícia o per mala fortuna, segons a qui preguntis de la família —diu.

—Vau veure el «game»? —diu.

—Som una família d’insensibles —diu.

—Quins cabrons, aquests cantants que saben perfectament l’efecte que causa la veu aspra i s’hi recreen —diu.

—Marx? No sigueu passats de moda —diu.

—Ens vam gastar una morterada atipant l’oca dels collons —diu.

Hi ha però un element disruptiu dins del llibre, és l’ambientació al Quebec i molt probablement amb datació al 1995, any en el que s’hi va celebrar un referèndum per la independència. Tot i que en Víctor té relació per via matrimonial amb el Canadà, els seus coneixements del país són necessàriament limitats i, per descomptat, només podia informar-se de la situació a finals del segle passat mitjançant testimonis de tercers. Malgrat tot, l’autor reivindica a l’epíleg el seu dret a tocar (amb tota la barra) qualsevol tema que li vingui de gust sense haver-se de cenyir a les servituds de la veritat històrica. Com a exemple hi posa Dan Brown, aquell autor de best-sellers de xurreria que no permet que cap dada verificable li espatlli els detalls de la trama, capaç d’introduir una línia fèrria entre Andorra la Vella i Oviedo per necessitats de guió. Aquesta recreació d’un Canadà de fantasia, que es nota que ha fet xalar molt el novel·lista, l’hi permet també parlar d’un país en plena recerca de la identitat. Encara que dins de la trama la lluita per la independència quebequesa hi té un paper secundari, és inevitable establir paral·lelismes, sense que calgui escapar d’un context lleument teòric. 

[…] però n’estic fins als pebrots, no som un país normal, en un país normal no vius esquizofrènic perdut decidint en quin país vius. Ho sé, no ens han deixat ser normals, ens hi ha forçat la història, ho hem heretat així, hauríem d’haver-nos posat violents, violents de debò, sagnants, històricament dràstics, ho hauríem d’haver fet quan la violència era heroica i estava ben vista, és el que van fer els altres, encara que ara vulguin vendre’ns una imatge de la conciliació més civilitzada. Mira els veïns, tots els països ho van fer així, tots estan tacats de sang malgrat que les seves constitucions semblin tan immaculades, però nosaltres no ho vam fer quan tocava, no amb prou ganes, i ara en paguem les conseqüències nefastes: no ser un país normal, com els altres. I això en quin lloc ens deixa?, geogràficament parlant som un quist, som una aberració, si enes haguessin avortat a temps ara estaríem en formol al gabinet de curiositats d’un col·leccionista, què collons dic?, som un país avortat, potser, no ho sé, Anne-Sophie, però sé que no som un país normal, ja t’ho dic jo que no, i això ens farà parar bojos.

«L’aigua que vols» escapa dels convencionalismes més masegats i conté prou tresors i sorpreses per convertir la seva lectura en una experiència tan original com satisfactòria. 

dilluns, 10 de maig de 2021

Filmoteca forçosa (44)


Chungking Express (Wong Kar Wai, Hong-Kong 1994 (Filmin))

El film amb el que Wong Kar Wai va enamorar tot déu. Triomf absolut de la forma sobre la substància, però quina forma! (8) 


Voyage à travers le cinéma français (Bertrand Tavernier, França 2016 (Filmin))

Extraordinària panoràmica del cinema francès entre els anys 30 i els 70. El recentment desaparegut Tavernier demostra ser un divulgador tan afable com entusiasta. Imprescindible per a tots els amants del cinema. (9)



Everyone Says I Love You (Woody Allen, USA 1996 (Filmin))

Lleugera i buida com una bombolla de sabó. Se li pot perdonar, perquè és un musical sense cap pretensió. Resulta curiós veure a uns joveníssims Edward Norton, Natalie Portman, Nastasha Lyonne o Gaby Hoffmann. (7)


The Perfectionist (Richard Shepard, USA 2018 (Netflix))

Una prometedora violoncel·lista ha de retirar-se per tenir cura de la seva mare malalta. Thriller truculent de sèrie B amb ínfules de vindicació feminista. Amb l’Allison Williams de «Girls». (5)  


Hawaii (Marco Berger, Argentina 2013 (DVD))

El 75% dels films de Berger van de dos homes que es van buscant i que s’acaben besant a l’escena final. Aquest no és dels més trepidants, però té el seu erotisme. (6)



Torn Curtain/Teló estripat (Alfred Hitchcock, USA 1966 (Filmin))

Entretinguda pel·lícula d’espies, una mica massa llarga i arítmica. Surt un científic (un físic) que per primera vegada no es converteix en súper-heroi per necessitats del guió. Recorda «L’afer Tornassol» i per això ja es fa simpàtica. (7)

diumenge, 9 de maig de 2021

13, Barnacle Street


«Life» (BBC One, 2020, escrita per Mike Bartlett i visible a Filmin) centra la seva acció en una casa victoriana unifamiliar, subdividida en quatre apartaments, per necessitats de la vida moderna (encara que no sigui del tot explícit, he deduït que passa a Manchester). Els seus habitants formen una rara barreja interclassista, que no sé si es podria donar a la realitat, perquè sota el mateix sostre hi conviuen des d’un prestigiós metge jubilat fins a una noia que sembla viure de les ajudes públiques.

Com caldria esperar, cadascun dels habitatges conté la seva pròpia història, tot i que les trames tendeixen a confluir cap al final de forma poc merescuda. Tenim així la dona del metge que, després de cinquanta anys de matrimoni, s’adona que el seu marit no la valora. Al pis del costat, un professor de literatura, que acaba d’enviudar, conviu amb el fantasma de la seva esposa (¿per a quan la prohibició del recurs al cònjuge mort amb dret a cuina?). La Hanna va quedar embarassada durant una nit de bogeria i ara es debat entre el pare de la criatura i el seu xicot, amb el que està a punt de casar-se. Belle és una divorciada, alcohòlica i sense feina, que acull a la seva neboda, quan la seva germana ingressa a un psiquiàtric.

Quan una sèrie es titula «Life» cal suposar que al darrera hi ha una voluntat de retratar un retall vivent de fets i persones com els que pots trobar a la realitat. Malauradament cap de les trames segueix un desenvolupament natural i deriven totes cap al serial improbable que ni tan sols bons actors (Alison Steadman, Adrain Lester, Victoria Hamilton) poden salvar. A casa els sis capítols d’una hora se’ns van fer inacabables; però he de consignar que els comentaris a Filmin són molt més benignes i la nota mitjana és de 7,9.

dissabte, 8 de maig de 2021

Esclaus de la tecnologia

L’èxit familiar més recent de Netflix és el llargmetratge d’animació «The Mitchells vs. the Machines», estrenat el passat 30 d’abril entre l’entusiasme d’uns pares que sovint han de compartir amb les criatures entreteniments que voregen l’insult. La cinta conté coses bones, però jo, que no em deixo enlluernar pel simple vertigen de l’acció, també hi he trobat coses que no són tant del meu gust.


Tècnicament no hi tinc res a dir: al darrere hi ha Mike Rianda, el molt apreciable creador de la sèrie «Gravity Falls», i l’estudi capaç d’aixecar aquella meravella de «Spider-Man: Into the Spider-verse». Els dibuixos combinen diverses tècniques que simulen sovint el seu origen computeritzat i juguen amb textures pictòriques que ho fan tot càlid i atractiu, només en el clímax final predominen les superfícies geomètriques i metal·litzades, com correspon a un món dominat per la tecnologia. Mentrestant els personatges resulten caricaturescos, simpàtics i propers, d’aquells que ve de gust que t’acompanyin una estona (i això també està bé).


La història que s’explica té dues vessants; la més espectacular és la de la rebel·lió apocalíptica de les màquines, que volen dominar el món eliminant tota presència humana. La família Mitchell serà la improbable encarregada de salvar la Humanitat. El guió sembla tenir una consideració ambivalent de la tecnologia, a la qual d’una banda culpa de tots els mals de la nostra societat, però al mateix temps el seu coneixement acaba sent la via per vèncer la insurrecció. De totes maneres no cal oblidar que el film està produït per Sony Pictures Animation i en alguns moments és un veritable catàleg de venda dels seus productes.


Però la vessant més humana (i la més irritant) és la del conflicte entre el pare Mitchell —un amant de l’aire lliure i analfabet digital— i la filla adolescent, que figura que està molt al dia i és una boja de les xarxes. Encara que la noia insisteixi que la seva família és molt «freakie», en realitat és tan normal com qualsevol altra (bé, el pare que no sap ni que és YouTube queda una mica exagerat i la mare, al final, es converteix en una mena de ninja sense que vingui a tomb). No cal tenir dots d’endevinació per preveure que al final de les seves aventures la família Mitchell estarà més unida que mai, perquè ningú no t’entén millor que la teva pròpia família. Aquest missatge es repeteix un munt de vegades, perquè ho entengui fins i tot el més negat, però no m’ha fet gaire feliç.


Tampoc m’ha fet gràcia la insistència en gags que semblen ideats per a la generació Tik-tok: filtres, emmascaraments, musiquetes mecanitzades, coloraines… El que m’ha fet riure més és Monchi, el «pug» matusser, i reconec que les seves gracietes no són gaire més madures.


En la versió en llengua anglesa destaca de lluny Olivia Colman fent la veu d’una assistenta virtual. Sembla que la versió castellana pateix d’aquesta moda recent d’utilitzar cares conegudes, encara que no tinguin experiència en el doblatge, i el resultat grinyola una mica. Per fortuna comptem també amb una versió catalana feta per competents dobladors professionals que hauria de ser l’opció preferent.

dimarts, 4 de maig de 2021

A la caça de l’hereu

Sembla que l’ésser humà del segle XXI ja no pot prendre amb naturalitat els fets constituents del cicle vital i els ha de burxar amb un palet analític a la recerca de l’experiència plena. La naixença, l’aparellament, la descendència, la malaltia o la mort, lluny de ser coses que solen passar a tothom, esdevenen ocasions per l’autoconeixement i el camí de perfecció, de manera que cadascú vol viure-la de forma única i irreprotxable. Les maternitats i les paternitats —felices o infelices— han esdevingut un camp d’estudi particularment fèrtil, com si això de la reproducció humana fos una cosa de fa quatre dies. L’arribada dels fills ja no es contempla amb la fatalitat bovina i l’esperança del pa sota el braç que exemplificava el film «La gran familia», sinó que representa un repte colossal del que no tots surten victoriosos.


Aquestes èpiques sobredimensionades sobre la criança dels infants comencen a resultar carregoses a tots aquells que no gaudim de la benedicció del criaturam. Per això no he vist més de dos capítols de «Breeders» («Bendita paciencia» a HBO). I no és perquè em semblés dolenta, ni em caigui malament Martin «Hobbit» Freeman (tot el contrari), però totes aquestes històries dels nens que no deixen dormir a la nit i que impedeixen que els pares surtin a esbargir-se ja me les sabia.


En canvi m’he empassat tota la primera temporada de «Trying» (vuit capítols a Apple TV+), potser perquè la parella protagonista té problemes de fertilitat i encara no hi ha fills a la vista. Precisament el tema de la sèrie, un cop fracassada la inseminació artificial, és el dels problemes que sorgeixen entorn un procés d’adopció. Res no és gaire sorprenent, encara que és decididament simpàtic, i la parella es fa atractiva per la seva falta de pretensions —ella teleoperadora d’un lloguer de cotxes, ell professor d’anglès per a estrangers—, no podrien ser més normals i corrents. Esther Smith i Rafe Spall —de físics agradablement ordinaris— són els seus actors ideals, dotats a més d’una bona química conjunta. No fa nosa la presència esporàdica de Cush Jumbo (Lucca Quinn a «The Good Wife»/«The Good Fight») i l’estupenda Imelda Staunton en el paper d’una assistenta social efervescent i benintencionada. La sèrie esta filmada al barri londinenc de Camden, el qual es mostra tan pulcre i pintoresc que sembla tot plegat una maniobra de l’oficina de turisme. «Trying» no farà història, però es deixa veure. D’aquí 10 dies inauguren temporada.