La nosa dels fills

Serà potser per la baixa natalitat que estem experimentant a Occident i per la plena incorporació de les dones al món del treball, que el paper de les mares ha esdevingut un focus primordial d’atenció, sempre en el centre del debat. Per molt que ressonin els volenterosos discursos igualitaris, són encara elles les que carreguen amb l’alimentació dels fills, amb la seva educació i amb tot el que concerneix a les seves hores de lleure. Fins i tot hi ha dones que s’han proposat fer de la seva maternitat una competició en la qual aspiren al títol de super-mare.

De les penes i treballs d’un grup d’aquestes mares —totes amb fills petits que assisteixen a una escola d’un barri de classe mitja de Londres— tracta «Motherland», una «sitcom» de la BBC que es pot veure a HBO Max. Com que es tracta d’una comèdia, i d’un to força àcid, les dones que hi surten són més aviat poc modèliques. De fet Julia, la protagonista principal (dins d’un repartiment bastant coral) és una dona aclaparada per la feina que busca sempre estratagemes per encolomar els seus fills a algú i obtenir així algunes hores de lleure. La Liz és caòtica i mal parlada, passa molt dels fills i sempre està a punt per prendre una copa i conèixer un nou manso. En canvi l’Amanda (estupenda Lucy Punch) és competitiva i perfeccionista, tothom l’odia. I encara que fins ara he parlat sempre en femení, també hi ha un home, en Kevin, que hi posa molt bona voluntat i per això mateix esdevé l’estora on tothom es neteja els peus.

Els 19 episodis de les tres temporades tracten sobre totes les qüestions pròpies d’una colla d’alumnes de primària: les excursions culturals, els treballs manuals, els polls, les festes d’aniversari, la recerca d’una nova escola pel curs vinent o els cangurs. Curiosament els fills tenen molt poca presència a la sèrie i, parafrasejant la famosa definició del despotisme il·lustrat, es podria dir allò de «tot pels fills, però sense els fills». Tampoc els marits són gaire presents i els que no són absentistes professionals és perquè ja estan en via de divorciar-se.

M’ho he passat molt bé amb aquesta colla de «Motherland», tots ells tafaners, mesquins i irresponsables. Que m’han fet riure, vaja. No hi ha dubte que els personatges poc exemplars són els que fan les millors comèdies. 

Fantasmes a dojo

 

Una bona «sitcom» és una ocasió que no s’ha de deixar perdre i aquest és el cas de «Ghosts»/«Fantasmes», originada a la BBC, però que es pot veure a Movistar+. Una parella jove té problemes per trobar un lloc per viure fins que inesperadament ella hereta Button House, un vell casalot enmig del camp. El que ells ignoren és que la mansió és plena dels fantasmes de persones que van morir entre les seves parets o als voltants. Una caiguda gens fortuïta deixa la noia dues setmanes en coma i, quan es desperta, descobreix que és capaç de veure els fantasmes i pot interaccionar amb ells. A partir d’aquest moment la sèrie girarà sobre els diferents interessos que tenen els vius (fer rendible la seva tronada residència) i els difunts.

Cal dir que a «Ghosts» hi ha molts fantasmes —nou dins de la casa, sense comptar la colla de víctimes de la pesta que habiten al soterrani— i que procedeixen d’entorns i èpoques molt diferents, o sigui que la diversió està assegurada. Hi ha per exemple un diputat conservador que va morir en una escaramussa sexual durant els recents anys noranta i que, per tant, no du pantalons. Hi ha un home de les cavernes que s’ha aficionat a jugar als escacs, un monitor dels «boy scouts» amb una fletxa clavada al coll, una dama de l’era georgiana innocent i molt amable o una bruixa cremada a la foguera.

Amb tres temporades de sis episodis (més dos especials nadalencs), «Ghosts» és un refugi segur on passar una estona distesa i una mica innocent, però amb una bona densitat de gags. Recomanada per picar entre hores.

A TNT (i amb el mateix títol) s’està emetent la primera temporada de la versió americana. Els capítols només duren 20 minuts (contra la mitja hora de la britànica) i els guions estan pràcticament calcats; però la parella protagonista té l’efervescència babaua de tantes «sitcoms». No hi ha dubte que en qüestions de fantasmes cal acudir sempre a la vella Europa.

L’humor anglès no és el que era (i 2)

Si parlem d’innovadors de l’humor anglès, caldrà mencionar Ricky Gervais i la seva «The Office», emesa per la BBC entre 2001 i 2003. Una «sitcom» en format de fals documental —un recurs que llavors no era gaire freqüent a la televisió— sobre la quotidianitat laboral a una oficina d’una empresa paperera a l’àrea metropolitana de Londres. Els dotze capítols que conformen les dues temporades retraten de forma implacable la grisor dominant del treball administratiu, un entorn on qualsevol alteració, per mínima que sigui es contempla com a motiu per la diversió i com a forma d’escapar a la desesperació.

Enmig d’aquest ambient nociu destaca la figura de David Brent (Ricky Gervais), el cap de l’oficina, que es considera competent, enrotllat, respectat i molt graciós, encara que pels seus subordinats sigui sovint una presència pueril, inoportuna i ofensiva. La vergonya que provoquen moltes de les seves iniciatives entre el personal de l’oficina, no solen trobar altra resposta que una mortificació callada, de manera que David persevera en els seus errors sense cap correctiu que l’aturi. Aquestes situacions produeixen una incomoditat que es transmet a l’espectador i que només es pot resoldre en una rialla nerviosa; un humor basat en el malestar, en definitiva.

No gaire més tranquil·litzador és Gareth Keenan (Mackenzie Crook), fidel suport de David i atent vigilant del compliment de la normativa, amb un passat a l’exèrcit i un aspecte inquietant de mort vivent. Fins i tot la subtrama amorosa entre Tim (Martin Freeman) i Dawn (Lucy Davis) es desenvolupa de forma exasperant, entre l’avorriment de l’una i la manca d’empenta de l’altre. Només als últims moments del doble episodi especial de Nadal amb el que va concloure la sèrie s’entreveu un final feliç per a la parella d’enamorats, única concessió al to avinagrat predominant arreu.

Sobre la versió americana de «The Office», una de les meves «sitcom» favorites de tots els temps, n’hauré d’escriure un d’aquests dies; però ja us adverteixo que es tracta d’una bèstia molt diferent de la bomba d’àcid sulfúric de Gervais i potser exemplifica a la perfecció la distància que hi ha entre el Regne Unit i els Estats Units (dos països separats per una mateixa llengua, com crec que deia George Bernard Shaw). 

Molt més típica és «Inside No. 9», una sèrie formada per capítols independents que des del 2014 escriuen i interpreten Reece Shearsmith i Steve Pemberton. Encara que els seus episodis siguin molt diferents, tots ells estan relacionats amb l’humor negre o amb un toc pervers, tots ells tenen un final sorprenent (i estan ambientats en espais físics que d’alguna manera estan lligats amb el número 9). La sisena sèrie, datada aquest 2021, consta de sis capítols que delaten un cert cansament de la fórmula que tant d’èxit els havia proporcionat fins el moment. Això es percep tant en alguns arguments excessivament rebuscats com en algunes confessions explícites de fatiga per part dels personatges.

«Wuthering Heist», l’episodi que obre la temporada, constitueix un exemple perfecte d’excentricitat una mica gratuïta en explicar les traïcions que s’intercanvia una banda de gàngsters amb el llenguatge de la «commedia dell’arte». També resulta forçada la situació de «Lip Service», on un home contracta una lectora de llavis perquè espii la seva dona, possiblement adúltera, des d’una habitació d’hotel. A «Hurry Up and Wait» un actor espera en una caravana el moment de la seva intervenció acompanyat de la gent que hi viu habitualment. S’està rodant un drama criminal sobre la desaparició d’un nen que es va produir en aquest veïnat anys enrere. Encara que la premissa no sigui precisament simple, aquest és dels episodis que més m’ha agradat i conté la divertida intervenció d’Adrian Dunbar («Line of Duty») fent d’ell mateix.

Més convencional és «How Do You Plead?», on un advocat moribund (Derek Jacobi) descarrega la seva consciència culpable en presència del seu cuidador. O «Simon Says», en el que (a la manera de «Misery») un fan d’un drama televisiu força el seu guionista a que forci el final de la sèrie. En quant a «Las Night of the Proms», que vol ser una sàtira sobre els partidaris del «Brexit», pinta uns nacionalistes anglesos tan tòpics i tan d’una peça, que produeix una mica de vergonya aliena, més pel guió que pels personatges.

L’humor anglès no és el que era (1)

Tradicionalment s’identificava l’humor anglès amb un tipus d’humor discret i elegant que defugia la grolleria i el subratllat per afavorir la ironia i l’«understatement» (que és tot el contrari de l’exageració); el menys és més (divertit), en definitiva. Una actitud que lligava molt bé amb el caràcter flegmàtic que ha de tenir tot britànic i que té la seva màxima representació (si hem de fer cas a «The Crown») en la frigidesa sentimental de la seva monarca. Segurament —i amb permís d’Evelyn Waugh— l’autor que exemplificava millor aquest tipus d’humor era P. G. Wodehouse amb els seus aristòcrates sapastres i els seus majordoms providencials que tot ho acabaven arreglant a l’última plana.

Però des de l’apogeu de Wodehouse als anys 30 del segle XX ha plogut molt, com es pot comprovar mirant sèries humorístiques britàniques dels anys 70 en endavant, cosa que es pot fer per exemple a partir de l’oferta del catàleg de Filmin. Una de les que conserven una reputació més alta és aquella «Fawlty Towers» (1975 - 1979) que van escriure a quatre mans John Cleese i Connie Booth entorn de les trifulgues esdevingudes a l’hotel titular. Considerada, segons el British Film Institute, la primera de la llista entre els 100 millors programes de la televisió britànica, i elegida com a millor sitcom d’aquesta televisió per un panell d’experts, és evident que la seva bona premsa és inapel·lable. Per descomptat, encara que estigui poblada per ex-militars pomposos i agradables pensionistes addictes al «crochet», aquesta no és una mostra d’humor anglès tradicional, com la presència de John Cleese ja ens hauria d’haver advertit. De fet, l’exagerat to de farsa de «Fawlty Towers» connecta directament amb el món dels pallassos, on Basil Fawlty i el cambrer Manuel representen a la perfecció els papers del clown i l’august respectivament. ¿Gosaré dir aquí que una revisió recent d’aquest programa ha acabat en franca decepció? No sé si pateixo un dèficit de sentit de l’humor, però totes les seves pallassades estridents em van semblar adreçades a infants de poca edat. I, tot reconeixent l’eficàcia còmica de la gestualitat frenètica de John Cleese, hi ha quelcom de molt barat en aquest humor que es basa en la incompetència lingüística d’un dels personatges, una burla que probablement avui es titllaria de xenòfoba.

La sàtira política va tenir amb «Sí, ministre» una mostra canònica de l’humor anglès clàssic, mentre que en el segle XXI aquesta parcel·la se l’ha apropiat Armando Ianucci, adepte a l’escola Aaron Sorkin de diàlegs accelerats en foc creuat. «The Thick of It» de 2005 bé podria ser la resposta cocaïnòmana i grollera de «Sí, ministre», posteriorment llimada i adaptada al gust americà a la més digerible «Veep». En dues ocasions he intentat veure-la —«The Thick of It», s’entén— sense aconseguir passar del primer capítol de la primera temporada. Potser tinc un problema amb la velocitat dels diàlegs i la seva complexitat conceptual, que em fa desconnectar als pocs minuts de comprensió amb prou feines parcial.  

Sitcom (12): capitalisme i consum

Dins del fèrtil territori de les «sitcom» ambientades en un lloc de treball a «Superstore» li ha tocat l’hipermercat (el Cloud 9): una d’aquestes grans superfícies situades als afores de la ciutat, on pots comprar des d’unes xancletes fins a un trepant, des de mantega de cacauet a crema antihemorroïdal. La sèrie, creada per Justin Spitzer i prolongada durant sis temporades entre el 2015 i el 2021, es pot veure a Amazon Prime en còmodes racions de 22 minuts. Pel que he pogut comprovar en els onze capítols de la primera temporada i tres de la segona, l’acció mai no surt de les dependències del negoci (incloent-hi l’aparcament), de manera que la vida privada dels seus personatges només es pot entreveure dins de l’ambient laboral. Una de les característiques absurdes de «Superstore» són les reunions de tot el personal que s’improvisen en ple horari comercial, com si la botiga pogués funcionar sola.

La sèrie és un bon mostrari de les aberracions que són comunes en el món laboral americà: vacances quasi inexistents, assegurança mèdica sota mínims, pànic als sindicats, irregularitats amb els immigrants il·legals… No sé com deuen anar les pensions de jubilació, però hi surt una dependenta en actiu que deu anar pels 90 anys. I, per acabar-ho d’adobar, la primera temporada acaba amb una vaga que pretén aconseguir la baixa remunerada per a una empleada que acaba de parir. Malgrat la voluntat de denunciar les mancances del sistema, no hem d’oblidar que ens trobem en una «sitcom» i per tant les solucions són sempre simplistes i irreals.

Sensible a la diversitat que ara cal mostrar pertot arreu, «Superstore» té un repartiment que marca les caselles minoritàries habituals. Hi ha una latina que va ser mare jove i ara està en procés de divorci, un negre en cadira de rodes, una embarassada adolescent i d’ascendència japonesa, una hawaiana obesa, un gai filipí que és immigrant il·legal i un gerent de fortes conviccions religioses. Si bé tot això és políticament correcte, la gràcia hauria de consistir en que la química entre els personatges funcioni, cosa que diria que es dona molt rarament. Hi ha en particular alguns dels protagonistes —el gerent sempre optimista i amb veu de pito, el ridícul gai filipí i la insolidària i mesquina ajudant del gerent— que em resulten activament irritants. Tampoc l’escriptura dels guions em sembla particularment distingida i potser l’únic tret diferencial de la sèrie són els seus breus gags visuals intercalats a la trama. Dels actors crec que només em sonen America Ferrera, que va protagonitzar la «Betty, la fea» ianqui, i Ben Feldman, que tenia un paper secundari a «Silicon Valley». Ells dos se suposa que han de constituir l’interès romàntic de la funció, reacció química que de moment no s’ha donat.

En resum, «Superstore» és una «sitcom» entre correcta i vulgar que pot oferir una diversió de pur manteniment. Amb 14 capítols jo ja n’he tingut prou; però als valents els esperen 113 episodis.

Sitcom (11): acampada a la lluna

Aquest any ja dúiem a l’esquena dues sèries suposadament còmiques sobre la carrera espacial —«Avenue 5» amb Hugh Laurie i «Space Force» amb Steve Carell (i Lisa Kudrow i John Malkovich)—, les dues considerablement fallides, al meu parer. I com que no hi ha dos sense tres, ara disposem a Movistar+ de la «sitcom» «Moonbase 8» sobre tres astronautes de mitjana edat que s’entrenen per viatjar a la lluna en una base lunar simulada, perduda al desert d’Arizona. Els tres protagonistes (que fan, a més, doblet com a guionistes) són un ex-pilot d’helicòpters per a turistes (el ben conegut actor John C. Reilly), un científic que és fill d’astronauta (el no tan conegut Fred Armisen) i un professor que vol propagar la doctrina cristiana per l’espai (el desconegut per a mi Tim Heidecker).

La comèdia de «Moonbase 8» s’intenta extreure de l’escassa heroïcitat dels seus personatges i dels problemes que poden sorgir de la convivència entre personalitats tan diverses, però la veritat és que el somriure rarament aflora. Sis capítols de mitja hora tampoc és un format que permeti aprofundir en la situació i, encara que figuri que els aspirants a astronautes ja porten allà gairebé dos anys, quan acaba la temporada es diria que encara està tot per començar. El més interessant de «Moonbase 8» és un jugador de futbol americà que surt al primer capítol (crec que és famós i l’han posat per atreure públic), però no torna a sortir.

De les tres comèdies sobre l’espai d’enguany aquesta deu ser la de pressupost més ajustat. Fracàs per fracàs, millor evitar les despeses excessives. 

Sitcom (10): polis i lladres

Considero «Brooklyn Nine-Nine» la «sitcom» més perfecta entre les que estan en emissió en l’actualitat. Diria fins i tot que «Brooklyn Nine-Nine» representa l’ideal platònic del que hauria de ser una «sitcom», ja que presenta els tres prerequisits del gènere: unitat d’escenari, unitat de personatges i unitat d’acció. Deixant de banda alguns moments de continuïtat entre capítols, la sèrie permet veure els episodis independentment, en qualsevol ordre i quan ens plagui, talment com aquell que pica entre hores, i aquest és precisament l’avantatge principal de les «sitcom» sobre altres formes més evolucionades de televisió.

Producte de l’enginy de dos experts com Dan Goor i Michael Schur («The Office», «The Good Place», «Parks and Recreations»), «Brooklyn Nine-Nine» no inventa res de nou, però adapta al temps present les comèdies de policies ineptes de tota la vida amb un esforç inclusiu que afecta gènere, ètnia i tendència sexual. A la comissaria del districte 99 de Brooklyn, entre els set protagonistes hi podem comptabilitzar tres dones, dos negres, dues llatines i un gai (que val per dos). Pel cognom en Jake Peralta podria ser també hispà, però em sona que és jueu (potser sefardita?)

Les trames combinen els motius estables de les «sitcom» —relacions laborals, amoroses i familiars— amb elements d’investigació criminal que introdueixen una mica d’acció, però que no perden mai el to lleuger. Podríem considerar Andy Samberg com a protagonista —ideal beneitó simpàtic, més eficaç quan menys s’ho proposa—, però en realitat la sèrie és autènticament coral i agrupa una varietat de personalitats amb una química insuperable. Crec que ni un de sol dels nou personatges fixos em sobra o m’irrita; els trobo tots molt ben escrits, inclosos els dos dropos que interpreten Joel McKinnon i Dirk Blocker (fill, per cert, del gras de «Bonanza»). Però si he d’escollir algun em quedaré amb la lleialtat admirativa i quasi infantil d’en Charles Boyle (Joe Lo Truglio) i amb la individualista i sardònica administrativa Gina Linetti que interpreta Chelsea Peretti. També mereix una menció especial el capità Raymond Holt (Andre Braugher) que reuneix en la seva persona tres condicions rarament coincidents: una figura d’autoritat, un negre reivindicatiu dels seus drets i un gai vocalment militant. És a més un tipus d’homosexual que esquiva amb gràcia els clixés habituals i, tret d’alguns gustos estètics una mica repel·lents, no podria ser menys amic de festes i frivolitats.

Una darrera nota de precaució. Les 5 primeres temporades de «Brooklyn Nine-Nine» es van emetre a la cadena Fox fins a la seva cancel·lació l’any 2018. Ran de la sorollosa protesta dels seus fans, la cadena NBC va repescar la sèrie, de la qual ja n’ha emès la sisena i setena temporada. A Netflix estaven disponibles des de la 1 a la 5, i a principis d’aquest mes es va estrenar la 6. He llegit notícies alarmants sobre les dues últimes temporades: que si sacrifiquen gran part de l’humor per centrar-se en els problemes matrimonials de Jake i Amy, que si l’estupenda Chelsea Peretti ha abandonat el programa… Davant el meu desconeixement sobre aquests particulars, només puc garantir-vos que les cinc primeres temporades són d’absoluta confiança, ni massa intel·lectuals, ni massa beneites, i de diversió assegurada per a totes les edats. 

Sitcom (9): societat de la desinformació

 

«The IT Crowd» és una sèrie britànica que es va emetre entre el 2006 i el 2010 (més un episodi especial el 2013) a Channel 4 i que ara es pot rescatar a Netflix. El protagonitza el departament d’informàtica de Reynholm Industries, una empresa que no se sap ben bé a què es dedica, però que té la seu en un gratacels que fa molt de goig. No fa tant de goig el soterrani llardós on estan instal·lats els informàtics, un equip format per tres incompetents (més un d’estranquis). 

Hi ha en Roy (Chris O’Dowd) que és un dropo absolut. Davant de qualsevol problema tècnic aconsella assegurar-se primer que l’ordinador estigui connectat i, en cas afirmatiu, recepta apagar-lo i tornar-lo a encendre. Roy vesteix a cada episodi una samarreta diferent, totes amb il·lustracions referents al món dels computadors. Maurice (Richard Ayoade) és el típic «nerd» sense cap aptitud social, però amb un munt de coneixements abstrusos, cap dels quals li és útil per a la feina. Jen (Katherine Parkinson) és la cap del departament, tot i que no té ni el menor coneixement tècnic. És bona tanmateix per maquillar la incompetència pròpia i la dels seus subordinats.

«The IT Crowd» és una sèrie senzillota i eminentment brètola, molt lluny de la sàtira sofisticada de «Silicon Valley», per citar una altra «sitcom» tecnològica. Potser perquè ja té alguns anys al damunt, té moments d’un sexisme i una homofòbia que resulten tan anacrònics com els escarafalls que fan per parlar de la menstruació. En general els episodis funcionen millor quan més absurds són els gags.

De totes maneres el programa té una sòlida base de seguidors (entre els que no m’hi compto), que l’han convertit en títol de culte. Al menys la vis còmica d’O’Dowd i sobre tot Ayoade són innegables i podrien ser una bona justificació.

Vella glòria

 

«The Comeback» era una sèrie de HBO de l’any 2005 en la qual l’actriu Valerie Cherish —popular només per una antiga «sitcom», una mica a la manera de BoJack Horseman, però en persona enlloc de cavall— intentava rellançar la seva carrera amb la nova «sitcom» «Room and Bored», on li havien reservat un paperet secundari envoltada d’actors joves, «sexies» i mig nus. Paral·lelament, Valerie ha contractat un equip de vídeo per documentar el seu retorn als escenaris a la manera d’un «reality show», que mostra també el seu dia a dia, fins i tot a la intimitat de la seva llar.

La sèrie és presentada com si es tractés d’una gravació trobada i no oficialment autoritzada del «reality» encarregat per Valerie, de manera que abunden les ficades de pota, les situacions vergonyoses, les indiscrecions domèstiques i les humiliacions a les que els guionistes de «Room and Bored» sotmeten a la protagonista. Com es pot intuir «The Comeback», com a programa dins d’un altre programa, juga a diferents nivells narratius i és veritablement sofisticat en el seu joc de miralls referencial. Funciona molt bé com a sàtira sobre la indústria de l’entreteniment televisiu, però es tracta sobre tot d’un exercici de comèdia incòmoda (recordeu «¿Qué fue de Jorge Sanz?») a costa de la candidesa benintencionada de Valerie. Bravo doncs per a Lisa Kudrow (qui, amb Michael Patrick King, fou qui s’empescà la idea), que encarna la protagonista amb gràcia i esportivitat, tot jugant a la seva condició real de reina de les «sitcoms».

Vuit anys més tard, el 2013, hi hagué una segona temporada que vol ser un altre pas de rosca a la premissa inicial: ara Valerie és la protagonista de la «sitcom» «Seeing Red», que és una versió ficcionalitzada de la seva experiència rodant «Room and Bored» i dels seus problemes amb el guionista (que ara interpreta l’actor Seth Rogen). Novament hi ha un equip de vídeo que documenta el «making off» de la sèrie i que interromp la quotidianitat de la llar de Valerie, per a desesperació del seu marit. La veritat és que el nivell meta-meta-narratiu d’aquesta temporada mareja una mica i cal fer un esforç per trobar-la tan divertida com la primera, però a la seva manera aquest experiment resulta plenament original i de visió obligada per a qui gaudeixi de les humiliacions alienes.

Sitcom (8): la súper-mare

La manera més ràpida (i mandrosa) de definir «Better Things» (quatre temporades a HBO) seria com la versió femenina de «Louie», atès que Louis C. K. va coproduir i participar en l’escriptura de les dues primeres temporades. Després, ran de les greus acusacions d’assetjament sexual que va rebre, l’actor va haver de fer mutis i el xou va quedar en mans de la seva autèntica protagonista Pamela Adlon.

Adlon, nascuda el 1966, és una actriu no gaire coneguda, especialitzada a posar veus en pel·lícules de dibuixos animats, una figura sospitosament similar en tots els detalls particulars a la Sam Fox que centra la sèrie. Així «Better Things» explica la vida d’una dona divorciada de 50 anys i les seves tres filles, alternativament encisadores i irritants, cadascuna d’una edat diferenciada per presentar així una panòplia completa de problemes materno-filials. Afegiu a la fórmula una mare vorejant la demència (Celia Imrie), un ex-marit absentista i una colla d’amics bohemis però amb possibles.

A les primeres temporades s’incidia més en la poc lluïda carrera professional de Sam, de manera que «Better Things» era en part una sàtira del món del cinema; però de mica en mica eren els problemes d’una mare de família de mitjana edat els que ocupaven el primer pla. Una mare imperfecta que de tant en tant beu, es droga i fot un clau, una mare amb sobrepès assumit, contradictòria i patidora, que tot ho soluciona amb un bon àpat casolà.

És aquesta sèrie una «sitcom»? Ho seria per la centralitat de l’escenari domèstic i per la presència fixa de les cinc protagonistes femenines. No compta però amb guions tancats i rodons, ni amb gags de rialla fàcil. Podria marcar «Better Things», amb la seva narrativa fragmentària, intimista i digressiva, el futur de les «sitcoms»? Podria.

Sitcom (7): síndrome d’Estocolm

«Unbreakable Kimmy Schmidt» (que podríem traduir lliurement com «La incombustible Kimmy Schmidt»), filla de la imaginació de Tina Fey i del seu col·laborador a «30 Rock» Robert Carlock, ha de ser una de les «sitcom» de premissa més rara (i això que l’hipotètic concurs estaria més que disputat). Al començament de la sèrie, Kimmy la protagonista i tres companyes més acaben de ser alliberades d’un captiveri subterrani de quinze anys, durant els quals un «reverend» psicòpata les ha convençut que són les úniques supervivents d’una apocalipsi global. Un cop lliure, Kimmy (que és una optimista irredempta) opta per abandonar el seu poble d’Indiana i se’n va a New York a viure la vida que li ha estat escamotejada durant tant de temps.

Les seves aventures ocuparan quatre temporades i 52 episodis de vint minuts i escaig (visibles a Netflix, gràcies a Déu siguin donades) que constituiran un còctel raríssim de sarcasme misantròpic i fe total en la bondat dels humans. O el consol dels desconeguts, que és com ho anomenava Tenessee Williams. Però abans de continuar hauríem de respondre a la pregunta crucial: és «Kimmy Schmidt» una «sitcom» autèntica? La lleu continuïtat de les seves trames —Kimmy va a la universitat, Kimmy surt amb un xicot, Kimmy troba feina…— sembla desmentir-ho, però per altra banda les quatre figures protagonistes que fonamenten el seu univers són pura carn de «sitcom».

Ellie Kemper, que encarna a Kimmy, té per a mi el handicap de semblar-se a Renée Zellweger, una actriu que detesto; però en el fons les ganes de bufetejar-la que provoquen el candor i l’infantilisme del personatge s’adiuen molt amb la potència subversiva de la sèrie. Jane Krakowski, que ja era un dels punts forts de «30 Rock», interpreta a una índia Lakota renegada, convertida en esposa-trofeu d’un magnat de Nova York, i parodia des de dins la venalitat superficial de les classes altes. La veterana Carol Kane, amb la seva característica veu rogallosa, representa la vella bohèmia urbana, entre hippy i anarquista, en lluita constant contra la gentrificació del seu barri.

I llavors tenim el personatge de Titus Andromedon que mereix paràgraf apart per la seva exuberància i el seu sentit del melodrama. Negre, gras, gai i amb excés de ploma, podria caure fàcilment en l’estereotip grotesc si no estigués tan ben escrit i tan ben interpretat (per Titus Burgess) fins a convertir-lo en personatge tridimensional i d’una comicitat inexhaurible, amb menció especial als seus videoclips paròdics.

Com sol passar amb sèries d’èxit i llarga durada no hi falten secundaris de categoria, començant per un John Hamm que està a anys llum de «Mad Men». Noms com Laura Dern, Jeff Goldblum, Greg Kinnear, Lisa Kudrow, Ray Liotta o Tina Fey són alguns dels més coneguts.

Malgrat que «Unbreakable Kimmy Schmidt» és una sèrie amb situacions exagerades i una comicitat molt passada de rosca, també és molt sensible a tots els problemes discriminatoris que es deriven de la condició femenina, començant per la reclusió forçosa que serveix com al seu punt de partida i continuant pels assetjaments, els sostres de vidre, la cossificació i altres clàssics del greuge a les dones. Per aquestes coses i per uns personatges principals consistents en tres dones i un gai, sospito que aquest deu ser un programa poc apreciat pel públic heterosexual masculí. I ja m’agradaria equivocar-me! 

Aquest mes d’agost es va estrenar «Kimmy vs. the Reverend», un especial interactiu, en el qual Kimmy (al menys en algun dels finals possibles) acabava definitivament amb el seu raptor i es casava amb un membre de la reialesa britànica (Daniel Radcliffe). A diferència de «Black Mirror: Bandesnatch», on cada ramificació conduïa a un resultat igualment transcendent, aquí, com que el to és lleuger, la interactivitat només s’utilitza per potenciar els gags, i l’episodi és per tant decididament recomanable.

Sitcom (6): retorn a les aules

«Community» és una «sitcom» de Dan Harmon, que es va emetre entre 2009 i 2015 durant sis temporades i que ara es pot repescar a Netflix. L’acció té lloc en un «community college», una institució educativa típicament americana que ocupa una posició intermèdia entre l’institut i la universitat. Per tant els seus protagonistes són un grup d’estudi del Community College de Greendale (un poble fictici de Colorado), format per una colla heterogènia de genteta de tots els orígens i edats, els quals malgrat tot acaben entenent-se força bé.

«Community» és una sèrie amb prou personalitat com per haver accedit a la categoria de «sèrie de culte», el que es pot considerar una altra forma de dir que no és un títol adequat per a tots els públics. Em consta, i ho he viscut en carn pròpia, que no tothom ha sigut capaç d’entendre a la primera els seus particulars encants, i en molts casos ha calgut la reincidència per no plantar-se després de dos episodis. També cal dir que aquesta sèrie no mostra plenament el seu potencial fins arribar a la segona temporada, o sigui que la persistència serà degudament premiada.

Dit això he de confessar que, després d’empassar-me tres temporades senceres, m’he hagut de rendir a l’evidència que aquest programa no està fet per a mi. I les raons són moltes, però la principal és que els personatges —el pal de paller de tota «sitcom»— o no em fan gràcia o em semblen repel·lents. Ja vaig exposar recentment la meva teoria que els actors i les actrius massa guapos no combinen bé amb la comèdia i això és el que trobo que passa amb Joe McHale i Gillian Jacobs. A Chevy Chase el trobo inaguantable; el fet que el seu personatge sigui arrogant, poc empàtic, masclista, homòfob i racista, no hauria de ser motiu suficient per detestar-lo —els personatges odiosos poden ser tota la sal d'una sèrie—, o sigui que he acabat pensant que tinc un problema de química amb ell. El mateix em passa amb Ken Jeong qui, apart de semblar-me un actor mediocre, el trobo visceralment repulsiu.

Podria salvar Danny Pudi i Donald Glover, emparellats per motius de guió, si no fossin la personificació d’una de les raons per la qual «Community» em resulta tan aliena, que és (per simplificar) la seva veneració per la cultura «nerd» (videoconsoles, jocs de rol, Star Wars, superherois, Doctor Who…) fins a nivells metalingüístics només aptes per conversos. Queden per tant Yvette Nicole Brown i, sobre tot, Alison Brie per defensar el pavelló de les bones comediants.

Encara tinc un altre problema amb la sèrie i és que la percebo obsessionada pel pànic homosexual. Abunden molt més del necessari les acusacions que es fan els uns als altres d’actuar com a gais i els aclariments que hom no és gai (encara que ho sembli). I llavors hi ha el personatge del degà que fa Jim Rash i que és un còctel estrident de tots els tòpics marietes. No sé perquè m’ofèn tant, ja que segons quina ploma la trobo summament divertida. ¿Serà potser perquè aquí el personatge l’han creat des de fora, tot superfície i cap vida interior? Compareu-lo amb Titus Andromedon (ja hi arribarem), aquest sí, gai, histriònic i tridimensional.

Per tot el que antecedeix, sol·licito no continuar veient «Community»; crec que ja m’he esforçat prou per aconseguir que m’agradi. Anar més enllà seria un sacrifici.

Sitcom (5): política municipal

«Parks and Recreation» (2009 - 2015) és una altra d’aquelles sèries que m’han quedat a mitges per culpa de les vel·leïtats de la plataforma Amazon. Filla dels experimentats cervells de Greg Daniels (The Office, The Simpsons, Saturday Night Live) i Michael Schur (The Office, The Good Place, Brooklyn Nine-Nine), es tracta d’una típica «sitcom» d’àmbit laboral centrada en el departament de parcs i jardins de la imaginària vila de Pawnee (Indiana). Els episodis tenen una certa continuïtat, ja que cada temporada compta amb un projecte a acomplir, sigui la conversió d’una rasa en un nou parc o la culminació de la carrera política de la protagonista. Una mica a la manera de «The Office», «Parks and Recreation» simula el to d’un documental, amb puntuals declaracions de cara a càmera, tot i que és un recurs que mai s’acaba d’emprar a fons.

La protagonista de la sèrie és Amy Poehler, una veterana de «Saturday Night Live», que encarna perfectament a l’optimista i ambiciosa Leslie Knope, tan plena d’iniciatives com mancada de capacitat per dur-les a terme. Al seu voltant, un nombrós grup de personatges, la majoria d’ells d’una imbatible comicitat. El corpulent Nick Offerman és un cap del departament que, com a bon republicà, és poc intervencionista en matèria governamental i forma una parella perfecta amb la seva secretària, la genialment inexpressiva Aubrey Plaza, que no podria ser més eixuta i mancada d’empatia. El menut Aziz Ansari, que posteriorment triomfaria amb la genial «Master of None», és un penques sarcàstic, més motivat a fer negocis extralaborals amb el seu col·lega Jean Ralphio que en complir els horaris d’oficina. «Parks and Recreation» té el mèrit afegit d’haver introduït l’adorable Chris Pratt a les nostres vides. Es tracta d’un Pratt encara amb sacsons i que no es pot dir que sigui una llumenera, però l’actor té tant d’encant, que va aparèixer per fer un paper episòdic i s’hi va quedar les set temporades.

Permeteu-me que exposi una teoria: els actors massa atractius trobo que no acaben de funcionar a les comèdies (i per extensió a les «sitcom»). És el que em passa amb la guapa Rashida Jones, que aquí fa de millor amiga i confident de la protagonista, i que a mi no em desvetlla gaire interès. Pitjor encara em passa amb Rob Lowe i Adam Scott, introduïts al final de la segona temporada per oferir subtrames romàntiques que, francament, no em feien cap falta. Malgrat la nosa que em sol fer aquest duet, no és suficient per espatllar-me els múltiples plaers còmics que em regala la sèrie. «Parks and Recreation» potser no s’excedeix en originalitat, però ho supleix amb una eficàcia de primera categoria.

Sitcom (4): la noia de la tele

Les «sitcom» basades en l’entorn laboral de les cadenes de televisió gaudeixen d’una encomiable tradició que es remunta a clàssics indiscutibles com «The Dick van Dyke Show» (1961 - 1966) o «The Mary Tyler Moore Show» (1970 - 1977), on es mostrava tant la feina diària dels seus protagonistes com la seva vida privada. «30 Rock» (2006 - 2013) és una molt digna continuadora d’aquesta tendència, menys humanista i amb una vena d’humor més àcid, tal com correspon als nostres temps.

«30 Rock», identificació abreujada de l’edifici número 30 del Rockefeller Center, narra el dia a dia de la preparació d’un «show» imaginari d’esquetxos còmics de la cadena NBC, cadena (aquesta sí) ben real i amb seu a l’edifici esmentat. I, encara que el «TGS with Tracy Jordan» sigui un «show» fictici, es basa en el famós «Saturday Night Live» on Tina Fey —artífex i protagonista de «30 Rock»— va treballar durant llarg temps com a guionista. Per afegir encara un nivell de metaficció, la sèrie no es conforma a parodiar la programació de la pròpia NBC, si no que ho fa també de la companyia General Electric, que és l’empresa mare de NBC i la patrocinadora de «30 Rock».

Estrenada la temporada 2006 - 2007, va coincidir a la cadena amb la similar «Studio 60 on the Sunset Strip», tragicomèdia d’ambient televisiu escrita per Aaron Sorkin, però va sortir vencedora de l’enfrontament, com ho proven les seves set temporades i els molts premis guanyats. A dia d’avui «30 Rock» es considera tot un clàssic de la comèdia de situació, merit al que no és gens aliè el geni de Tina Fey, tant per l’escriptura com per la interpretació. La seva atrafegada Liz Lemon manté un equilibri ideal entre neurosi i fal·libilitat que la converteix en protagonista ideal.

Al seu costat, en el que serà possiblement el paper de la seva vida, Alec Baldwin fa de Jack Donaghy, l’executiu de l’emissora que interfereix contínuament amb el treball de Liz i que, amb les seves idees republicanes, actua com antagonista del tarannà més aviat liberal de la taula de guionistes. Jane Krakowski broda el clixé de la rossa fàtua però en el fons innocent que és, puntualment, la millor amiga de la protagonista. Menys m’agraden Tracy Morgan (que fa de Tracy Jordan, l’estrella titular del «show»), una col·lecció de tòpics sobre el mascle negre, o Jack McBrayer, un conserge entusiasta i estúpid en un registre similar al del Michael Crawford de «Hi ha que neixen estrellats».

Com a tota sèrie d’èxit i llarga durada, abunden les intervencions estel·lars de celebritats, tant de la faràndula com de més enllà. Entre uns i altres compteu-hi Julianne Moore, Jennifer Aniston, John McEnroe, Al Gore, Salma Hayek, Oprah Winfrey, Tom Hanks i un inacabable etcètera. Un dels episodis més memorables, en el qual fan campanya per aconseguir un ronyó pel pare (en la ficció) d’Alec Baldwin (ni més ni menys que Alan Alda), s’organitza un número musical del tipus «We are the World» (el sarcàstic «Kidney Now!») que reuneix figures com Sheryl Crow, Cindy Lauper, Moby, Elvis Costello, The Beastie Boys o Steve Earle.

Tret d’un cert localisme en l’humor, inevitable en cultures tan dominants com la dels Estats Units, la pega principal que li trobo a «30 Rock» és que me la van treure d’Amazon Prime quan em disposava a començar la cinquena temporada. No és en tot cas un problema de la sèrie que continua sent de les més recomanables d’aquest segle i part dels anteriors.

Sitcom (3): Cuba Libre

«One Day at a Time» va ser una «sitcom» de la CBS que va durar entre el 1975 i el 1984 sobre una mare divorciada d’Indianapolis amb dues filles adolescents. Malgrat el gran èxit que tingué en el seu moment, que jo sàpiga mai no ens va arribar a casa nostra. L’any 2017 Netflix va decidir fer-ne una nova versió i, com que les mares divorciades ja no són el tema social candent que havien sigut, es va optar per traslladar la família protagonista a Los Angeles i convertir-los en immigrants cubans de segona generació.

«One Day at a Time» (o «Día a día», com han traduït el títol) és una «sitcom» de la vella escola, enregistrada davant del públic, amb decorats que no oculten la seva condició i rialles i aplaudiments reactius, que es nota que no estan enllaunats. No deixa de semblar-me admirable la gravació en directe, que m’imagino que ha de ser complicada, tot i que també propicia que alguns actors, esperonats pels seus fans, sobreactuïn puntualment.

Igual com passava a l’original, la sèrie no dubta a barrejar la comèdia amb qüestions serioses com són les discriminacions per racisme, sexisme o homofòbia, les addiccions o les malalties mentals. Així la protagonista, Penélope, és una infermera que havia treballat a l’exèrcit i pateix estrès post-traumàtic, que l’obliga a assistir periòdicament a teràpia de grup. El seu ex-marit i l’intendent de l’edifici on viu són ex-alcohòlics, sempre amenaçant amb la recaiguda; mentre que la seva filla Elena es declara lesbiana i comença a sortir amb Syd, de gènere no binari. Tots aquests problemes s’aborden de forma realista, però també positiva, de manera que el drama mai no té temps de descarrilar.

Un punt diferencial del programa és el seu toc cubà. Perquè, encara que Penélope i els seus fills estan completament integrats, conserven (sobretot gràcies al personatge de l’àvia) notes cosmètiques caribenyes: des dels abundants «papitos», el rom i els havans, o les festes de «quinceañera», fins al ferotge matriarcat i l’anticastrisme. L’abundant planter de personatges ofereix una gran oportunitat perquè hi apareguin els actors hispans més coneguts: Judy Reyes (Scrubs, Jane the Virgin), Melissa Fumero i Stephanie Beatriz (Brooklyn Nine-Nine), Gloria Estefan, Joe Manganiello (True Blood), Ray Romano (Ice Age)… Tant Justina Machado, que fa de Penélope (i a qui vam descobrir a «Six Feet Under» com a muller de Federico Diaz), com la veteraníssima Rita Moreno han estat nominades freqüentment per diversos premis d’interpretació, tot i que la Moreno se sol passar de pallassa.

Cancel·lada inexplicablement a Netflix després de la tercera temporada de 2019, enguany estan passant la quarta a Pop TV que no tinc ni idea d’on es pot veure. Malgrat la seva pretensió d’estar al dia, «One Day at a Time» no deixa de ser una sèrie amable, curulla de valors familiars, que pots mirar tranquil·lament acompanyat per la teva àvia.

Gloria Estefan, Rita Moreno i Justina Machado entre "Amy Santiago" i "Rosa Diaz"

Sitcom (2): el retorn dels xuclasangs

En vaig parlar molt recentment, però l’emissió de la segona temporada, tan bona o millor que l’anterior, bé mereix un comentari. Es tracta de «What We Do in the Shadows» (HBO), basada en el film de Jemaine Clement i Taika Waititi, sobre una colla de vampirs que comparteixen casa a Staten Island (Nova York). Tres d’ells són vampirs tradicionals, d’origen europeu, vesteixen amb roba antiga i parlen amb un accent feixuc, mentre que Colin Robinson (Mark Prosch) és un vampir que es sustenta de l’energia dels que l’envolten, la qual obté irritant-los i/o avorrint-los. Colin té pinta d’oficinista gris i no té cap problema a funcionar en plena llum del dia. Finalment hi ha Guillermo (Harvey Guillén), un assistent domèstic «latino» que somia en convertir-se en vampir com els seus amos.

L’humor de la sèrie sorgeix del contrast entre el suposat destí tràgic del vampir i el prosaisme de les experiències quotidianes a les que s’ha d’enfrontar. En aquesta temporada hauran d’aguantar un domèstic particularment dropo (Haley Joel Osment) i Laszlo haurà de fugir d’un vampir (Mark Hamill) a qui fa 167 anys que deu el lloguer, el veí els convidarà a veure la Superbowl (que confondran amb «Superb Owl» o «Mussol Superb») i, quan no propaguin un «mail» piramidal, creuran que han estat maleïts. Però la persona més important de la temporada serà indubtablement Guillermo, que exercirà de mata-vampirs secret aprofitant l’ADN que comparteix amb el llinatge Van Helsing. En aquest sentit l’últim episodi, «Nouveau Théâtre del Vampires», és una veritable apoteosi del personatge i deixa un immillorable record.

És «What We Do in the Shadows» una sitcom? Sens dubte: tracta d’una unitat familiar (tan peculiar com vulgueu) que comparteix un mateix sostre. Tota la sèrie es basa en la dinàmica entre els cinc personatges principals i els petits indicis de continuïtat no impedeixen que cada capítol tingui la independència d’una història completa. Ja sabem que l’humor va per barris i el que per a uns és de morir-se de riure, per altres és una bestiesa sense cap solta. Pel meu gust aquesta és en l’actualitat la millor «sitcom» en funcionament i em satisfà comprovar que és una opinió àmpliament compartida.

Sitcom (1): un revés de la fortuna

Començaré amb una «sitcom» que tot just ha conclòs, «Schitt’s Creek», que té la particularitat de ser canadenca, un detall que des de l’altre costat de l’Atlàntic no resulta tan evident. Entre 2015 i 2020 ha sumat sis temporades, que es poden veure a Movistar+. Creada i protagonitzada pel duet paterno-filial d’Eugene i Dan Levy, explica una típica història de «peix fora de l’aigua», és a dir la de personatges que se senten desplaçats en un medi que no és el seu. En aquest cas són la família Rose, que d’un dia per l’altre perden la seva fortuna per culpa d’un gestor corrupte, i s’han de refugiar en el poblet de Schitt’s Creek—disculpin el joc de paraules més aviat groller—, l’única propietat que els queda, un regal d’aniversari que els pares li havien fet com a broma al fill.

El xoc de la societat urbana i la rural té una àmplia tradició que és anterior a les «sitcoms». Recordem la faula del ratolí de camp i el de ciutat, «La ciudad no es para mí» de Paco Martínez Soria, o les sèries «Els nous rics» o «Granger últim model». Bona part de la comicitat de «Schitt’s Creek» es desprèn del contrast entre les altes expectatives dels privilegiats Rose i les terrenals realitats dels vilatans. Cal dir, però, que les actituds elitistes dels nou vinguts, desapareixen en gran part abans que acabi la primera temporada, i el respecte mutu acaba vencent. Aquest bon rotllo generalitzat (que jo atribueixo en certa mesura al país d’origen del programa) fa de «Schitt’s Creek» una sèrie amable, d’una comicitat poc agressiva pels temps que corren.

Val a dir que ens presenten una realitat rural canadenca bastant tenyida de «hipsterisme», on les camises de quadres es combinen amb cossos de gimnàs i amanides d’alvocat. Per això, la suposada pansexualitat (en realitat homosexualitat histèrica) del fill Rose (Dan Levy), no provoca cap tensió i les seves aventures amoroses constitueixen una amable distracció per a tot el poble. Fins i tot el «pijisme» de la filla (Annie Murphy), que podria ser candidata al personatge més insofrible, és contemplada amb condescendència benhumorada.

«Schitt’s Creek» compta amb el benefici d’alguns bons intèrprets veterans, començant per Eugene Levy, al qual tots associem amb «American Pie», però que té més altes virtuts en la seva llarga carrera. Chris Elliott, que fa d’alcalde del poble, l’hem vist pertot arreu, des de «Saturday Night Live» fins a «How I Met Your Mother». De totes maneres, la reina indiscutible de la funció (i font inesgotable de «gifs») és Catherine O’Hara, que fa de la matriarca Moira Rose, ex-estrella dels serials de sobretaula i diva amb dedicació total. El seu continu joc de vestimenta i perruques, en tons blancs, negres i metal·litzats, ja constitueix un xou apart.

Com a totes les «sitcoms» contemporànies, d’un capítol a un altre existeix una certa continuïtat en les trames —els assajos d’una comèdia musical, els preparatius d’un casament…—, però es poden veure els episodis en qualsevol ordre sense que el resultat s’en ressenteixi. És important no desanimar-se i prendre la primera temporada com a procés d’aclimatació previ, després, els personatges i les relacions flueixen com una seda. He trobat el final de la sisena temporada (i de la sèrie) forçadament feliç, quan potser no calia; però aquest és el destí de «Schitt’s Creek»: distreure sense incomodar ningú i divertir sense excedir-se. Un model de moderació només violentat pel vestuari de Moira Rose.

Sitcoms (0): teoria i pràctica

Dels bons propòsits que ens vam fer al principi del confinament al saldo de resultats observable ara que això sembla que s’acaba, m’imagino que hi haurà hagut una distància considerable. No hi ha moment més ambiciós que aquell en que tot està per fer, just abans que la realitat s’ocupi de rebaixar-nos les expectatives i els grans projectes es dissolguin com terrossos de sucre sota la pluja. Així que idees excel·lents, com ordenar els armaris, millorar els coneixements d’anglès, seguir estrictament una taula d’exercicis de manteniment o llegir la Recherche de Proust, a l’hora de la veritat s’haurà traduït en un consum intemperat de productes deixalla, tant en forma de menjar insalubre com en el de televisió del mínim esforç. I, qui parla del mínim esforç televisiu, parla de «sitcoms».

Per etimologia les «sitcoms» consten bàsicament de dos ingredients: la comèdia i la situació. La comèdia, aquell tipus de relat que traspua humor i que ens pot provocar des d’un somriure discret fins a una riallada escandalosa, deu ser un dels gèneres més aptes per a tota mena de persones i ocasions. En condicions normals, ningú no rebutjarà una estona de comèdia, i fins i tot, així que pugui, en consumirà en dosis excessives sense efectes secundaris perniciosos. No dic jo que a l’ésser humà una ració de drama, una trepidació o una esgarrifança, no li siguin igualment beneficiosos; però la seva aplicació ha de ser més selectiva i amb una posologia ben controlada. En canvi la rialla sorgeix sempre lligada a una sensació d’alliberament cordial que ens predisposa favorablement a qui la provoca: no podrem covar sentiments d’odi a aquell que ens faci riure.

I si la comèdia és l’element que fa d’esquer, la situació és el marc que ens facilita la digestió. El marc d’una «sitcom» és inamovible i consta d’un nombre limitat de personatges presents a tots els episodis i d’un grapat d’espais físics on s’esdevé sempre l’acció, tot plegat per facilitar-ne la familiaritat. En un exemple ideal de «sitcom» el seu univers propi no canvia d’un capítol a l’altre: un cop exposades les peripècies d’un episodi, la seva conclusió suposa una implícita «tabula rasa», de manera que tot retorna a la situació inicial. Per això i perquè la relació entre els personatges és sempre la mateixa, el consum de «sitcoms» no requereix respectar cap ordre cronològic, i es poden visionar a l’atzar de la programació sense que la comprensió de l’espectador se’n vegi afectada. Per això mateix les relacions amoroses tenen tan poc futur a una «sitcom» i les morts (o desaparicions) dels protagonistes són una ocurrència rara.

El medi natural de la «sitcom» és la família, sigui aquesta tradicional (els Picapedra, els Cosby, els Simpson), sobrevinguda («La tribu dels Brady», «Modern Family»), considerada en un sentit ampli («The Golden Girls», «Will and Grace», «Un home a casa») o amb alguna característica «especial» («Alf», «Embruixada»). Alternativament, les comèdies de situació també es crien força bé en determinats ambients laborals: la televisió («La noia de la tele»), el bar («Cheers»), la política («Sí, ministre»), el taxi («Taxi») i tots els etcèteres que vulgueu.

La «sitcom» existeix gairebé des dels principis de la història de la televisió —«I love Lucy» dels anys 50 es considera una de les primeres—, i des de llavors, amb perenne popularitat, no ens ha abandonat mai. La seva fórmula que combina la màxima satisfacció amb un mínim esforç, tan temptadora com picar entre hores, n’assegura la supervivència i, encara que en els darrers temps han aparegut productes híbrids que s’escapaven lleugerament de la definició clàssica, no ens han faltat mai exemplars de «sitcom» pura (com en l’actualitat «Schitt’s Creek» o «Brooklyn Nine-Nine»). I si he fet aquest llarg preàmbul és perquè en els propers dies escriuré sobre algunes «sitcoms» que he anat veient amb més ordre del que requerien i sobre les que encara no havia dit res. Veurem que en surt.

L’eternitat i un dia

«The Good Place», la idea que va tenir Michael Schur («The Office», «Parks and Recreation») per una nova «sitcom» estrenada l’any 2016 va resultar interessant i fins i tot original. Imaginem quatre difunts joves i atractius que desperten al més enllà en el lloc destinat a les animetes que han dut una vida exemplar (el que els cristians anomenem el Cel), però que de mica en mica es descobreixen víctimes d’un experiment metafísic molt més digne del Purgatori.

La primera temporada ens va agafar desprevinguts i va funcionar molt bé. Després, un cop passada la novetat, els guionistes van haver d’empescar-se regles noves per gestionar Cel i Infern i els espectadors vam acabar una mica marejats, obligats a fer contínuament «tabula rasa» per començar de nou les aventures a l’ultramón. La cosa no podia donar gaire més de si, així que amb la quarta temporada han tancat definitivament la barraca.

Després de voltar per tots els negociats d’ultratomba era lògic que els nostres herois acabessin gaudint del Paradís; però una eternitat de benaurances és el destí més inadequat per fer rutllar una «sitcom»: arriba un moment que ja has satisfet tots els teus desitjos i l’únic que resta és el tedi (ningú no em convencerà que la contemplació continuada de la Divinitat pugui valdre tant la pena). Cal dir que els guionistes se n’han sortit prou bé per rematar-ho tot de forma digna. Cal dir també que continua sent un plaer contemplar els treballs de Ted Danson i D’Arcy Carden, un parell de còmics infal·libles. Possiblement amb una temporada menys «The Good Place» hauria sigut perfecte. Conformem-nos amb el que hi ha.

El racisme és un gran invent

Mastronardi i Anzari, somriures contra el "straight white guy"

Una de les sèries que m’ha impressionat més favorablement en els darrers mesos és «Master of None», una «sitcom» tragicòmica de Netflix protagonitzada per Aziz Anzari, un aspirant a actor d’origen indi que viu i treballa en un dels famosos «Five Boroughs» de la Gran Encisera. De «sitcoms» protagonitzades per aspirants a actors que viuen a Nova York n’hem conegut un munt, haurem de buscar doncs què diferencia «Master of None» de la resta del ramat.

El títol prové per cert del refrany anglès «Jack of all trades, master of none» («home de molt oficis, mestre de cap»), que en català equival a «qui molt abraça poc estreny». Francament no sé perquè li han posat aquest títol, però no ens barallarem per això.

El primer detall significatiu és que els guions els firmen el propi Anzari i Alan Yang, és a dir un fill de musulmans indis i un fill de pares taiwanesos. Per tant és una sèrie totalment multiètnica on la presència dels blancs anglosaxons és minoritària. Així tenim el protagonista indi Dev Shah (Aziz Anzari), l’amic taiwanès (Kevin Yu), l’amiga lesbiana negra (Lena Waithe) i la xicota italiana (Alessandra Mastronardi), als que cal afegir les seves respectives famílies. Hi ha també un col·lega blanc (el gegantí Eric Warenheim), al qual s’al·ludeix irònicament com a «la inevitable quota blanca». Els pares d’Anzari a la vida real fan també dels seus pares a la ficció i, encara que és obvi que no són actors professionals, hi aporten el toc de «cinéma-vérité» que també hi afegia la mare de Pedro Almodóvar als films del seu fill.

«Master of None» no és una comèdia de rialles, sinó de somriures i també de sentiments. En alguns moments, i només com a punt de partida, Woody Allen no queda lluny. Les peripècies professionals de Dev són més aviat humiliants (publicitat barata, cinema de sèrie Z, tele-brossa), mentre que les seves relacions sentimentals són entre tendres i frustrants.

Encara així la sèrie és també molt agosarada i experimenta amb el cenyit format de la «sitcom» a mesura que avancen les dues temporades. A la primera ja s’aborden qüestions prou interessants com són la de la paternitat com a opció, l’experiència migratòria, els prejudicis que pateixen els actors racialitzats, les ridícules dificultats d’iniciar una vida en comú o l’assetjament permanent que pateixen les dones i del qual els seus col·legues masculins no en són conscients.

Però la segona temporada és encara millor, gràcies a la seva estupenda excentricitat. Els dos primers capítols passen a Mòdena i estan parlats majoritàriament en italià (el primer homenatja, en blanc i negre, «El lladre de bicicletes» de De Sicca). El tercer, titulat «Religion», va sobre el fet de ser musulmà i el plaer de menjar porc. En el quart veurem en muntatge paral·lel com Dev lliga, a través d’una app de smartphone, amb un reguitzell de dones diverses, i els resultats que se’n deriven.

El sisè episodi, «New York, I Love You» (escrit per Alan Yang), és una obra mestra. Es compon d’una seqüència d’accions urbanes encadenades, on els personatges de la sèrie només apareixen al principi i al final. Quasi justifica el visionat de tot «Master of None». Però encara queden «Thanksgiving» —la crònica successiva de diversos Dies d’Acció de Gràcies que Dev ha passat amb la família de la seva amiga Denise (incloent-hi la seva sortida de l’armari)—; o «Amarsi Un Po», una superproducció de 57 minuts en cinemascope, que funciona tant com una paròdia de comèdia romàntica, com una comèdia romàntica sense paròdia.

Després de vint capítols acceleradament excel·lents, «Master of None» acabava en punta. Anzari diu que ara vol passar pàgina i encarar nous projectes. És una pena que tot s’acabi aquí i només envejo els que encara heu de descobrir aquest bagul de meravelles, per altra banda tan ben sintonitzat amb el moviment #metoo.

Com a bonus: hi surten Claire Danes, Noah Emmerich, John Legend, Angela Bassett, Bobby Cannavale, Riccardo Scamarcio i Busta Rhymes. També es fa menció de la crema catalana. Volíeu més incentius?