A la recerca de l’inefable (i 2)

La versió més recent del «Snark» és d’octubre de 2020, també conté el text original, es titula «La cacera del Sauró», i l’ha realitzat Miquel Àngel Llauger per adesiara editorial. En un pròleg propi [aquí sí que s’ha traduït el prefaci i una «salutació pasqual» del mateix Carroll] Llauger explica el neologisme del títol com un exemple de paraula-maletí carrolliana. Si a l’original «snail» (o «snake») i «shark» s’hibridaven en la forma «Snark», en la versió catalana: «El meu «Sauró» intenta reproduir un joc semblant, amb un «saur-» de ressonàncies reptilianes i un «-auró» que evoca el peix més carnisser».

El recurs a les paraules-maletí s’utilitza diverses vegades al llarg del poema i tots dos traductors l’empren conseqüentment en català. Viana crea «imutació» com a resultat de creuar «imitació» i «mutació», o «burlerut», a partir de «saberut» i «burleta». Llauger inventa «febriüt» com a fill bastard de «febrós» i «rabiüt», o «misèril», barreja de «miserable» i «dèbil». El que queda més enllà de la capacitat de qualsevol traductor és mantenir la inicial «B» que exhibeixen els deus protagonistes del poema: Bellman, Boots, Bonnet-maker, Barrister, Broker, Billiard-maker, Banker, Beaver, Baker i Butcher. Per cert, Llauger anomena les diverses parts del poema, els «fits», senzillament com a «cants».

En referència al format de les estrofes del poema, el traductor escriu: «Jo he optat per combinar dos versos masculins [acabats en paraula aguda] (el primer i el darrer de cada estrofa), que rimen entre ells, amb dos versos femenins [acabats en paraula plana] sense rima (el segon i el tercer). És un esquema que conserva bona part de la rigidesa de l’original (inseparable, com he dit, del seu efecte literari) però que afluixa una mica la cotilla, cosa que em permet un seguiment proper de la literalitat del que conta Carroll.» O sigui que hi ha un cert sacrifici de la forma en benefici del contingut, tot i que a l’hora de la veritat no es percep gran diferència en aquest sentit amb la versió de Viana. En definitiva, les dues són recomanables, i ja és qüestió de gust preferir-ne una o l’altra. Compareu, per exemple, una de les estrofes més populars del poema, la que es repeteix quatre vegades a la manera d’una tornada:

You may seek it with thimbles —and seek it with care;

You may hunt it with forks and hope;

You may threaten its life with a railway share;

You may charm it with smiles and soap—

Viana:

Busqueu-lo amb didals —no podeu badar gens;

acaceu-lo amb confiança i forquetes;

amenaceu-lo amb una Acció dels Trens;

encanteu-lo amb sabó i rialletes—

Llauger:

Pots cercar-lo amb didals…, però amb precaució;

o pots caçar-lo usant forquilles i esperança,

o amenaçar amb matar-lo amb bons ferroviaris,

o usar per encisar-lo somriures i sabó…

Vegem ara el portentós final:

In the midst of the word he was trying to say,

In the midst of his laughter and glee,

He had softly and suddenly vanished away—

For the Snark was a Boojum, you see.

Viana:

Al bell mig d’aquell darrer mot, finalment,

al bell mig del seu riure, del seu frenesí,

s’havia esvanit suau i sobtadament—

pel fet que «era» el Merma un Empor, vet ací. 

Llauger:

Al bell mig d’aquell mot que volia finir,

al bell mig del seu riure i de la seva joia,

de cop s’havia fet fonedís, amb blanesa:

perquè el Sauró «era» un Bójum, qui ho havia de dir.

Les il·lustracions són les habituals de Henry Holiday, amb la particularitat que apareixen tant a la versió original com a la catalana, encarades i redundants. I un últim detall que no m’agrada gens d’aquesta edició: encara que Holiday dibuixés inicialment un retrat de l’ominós Boojum (o Bójum), Carroll va refusar que aparegués a la versió definitiva. El fet que ara s’inclogui a la versió d’adesiara incorporada al text crec que atempta a la integritat de l’obra. Si es volia publicar aquesta curiosa imatge, s’hauria d’haver fet en un apèndix apart, com se sol fer arreu. 

A la recerca de l’inefable (1)

Una nova traducció de «The Hunting of the Snark» al català és un motiu immillorable per retornar a aquest poema èpic i absurd publicat el 1876 que és sens dubte l’obra més important de Lewis Carroll després de les dues novel·les sobre Alícia. Subtitulat «An Agony in 8 Fits», on els «fits» (atacs, síncopes) són les parts en les que es divideix la peça, el llibre descriu l’expedició que fan deu personatges a la recerca de l’elusiu Snark i les aventures passades o presents que els succeeixen a cadascun d’ells, fins que el Forner, tot creient haver descobert la seva presa, desapareix de sobte, «perquè el Snark era un Boojum, ja veus.»

La primera traducció catalana a la nostra disposició data de 1999 i la va publicar la lleidatana Pagès Editors (que encara la té en catàleg). La firma el valencià Amadeu Viana, qui ja ens havia regalat una bona versió d’«A través de l’espill» per a Quaderns Crema, i (sense posar en dubte la seva qualitat) cal reconèixer que es tracta d’una traducció ben particular. Només cal fixar-se en la coberta del llibre, on Amadeu Viana apareix com l’autor de «La caça del Merma», en igualtat de condicions tipogràfiques que Lewis Carroll i el seu «The Hunting of the Snark». En pàgines alternes el volum acara l’original amb la versió catalana, però el prefaci escrit per Viana no té res a veure amb el de Carroll. És aquí on explica perquè no considera el seu treball una traducció:

Tota obra és un pany. Has obert aquest pany no pas pensant que traduïes, perquè tenies present l’article 42 del Codi, «no se t’acudeixi traduir en versos de la teua llengua versos d’un poeta d’una altra», que va ser completat per tu mateix amb les següents paraules: «si construeixes una imitació pots fer versos en la teua llengua com els versos d’un poeta en una altra». De manera que es descartaven les objeccions i no calia donar cap més passa. Això no seria una traducció sinó una imitació. Amb això no fem pas anar el vaixell endarrera.

Dit això, que pot sonar un xic subversiu, a l’hora de la veritat, Viana no s’allunya gens ni de l’esperit ni de la lletra de Carroll. Si l’escriptor anglès fa estrofes amb rima ABAB (o alguna vegada amb rima interna entre la primera i la segona meitat del vers), el valencià crec que utilitza sempre la rima consonant ABAB. Els «fits» els anomena «crisis» i pel que fa a l’ús de la paraula «Merma» com a substitut del mot Snark ens diu al final del prefaci: «La gent preguntaran pel teu. D’on ve aquest Merma. Haurien d’anar a la plaça del Mercadal de Vic i seure-hi una estona, en un cafè. I aleshores continuar la conversa.» 

El Merma de Vic

L’edició està il·lustrada amb els dibuixos canònics de Henry Holiday, una combinació bastant inquietant d’esllanguiments prerafaelites i estirabots grotescos, que semblen prefigurar alguns gravats de Max Ernst. L’únic personatge que no apareix a cap il·lustració és Boots, mentre que al Snark només el veurem d’esquena a l’escena del somni del Banquer. En el text català, enlloc de repetir les il·lustracions de la part anglesa, figuren fotografies surrealistes de Carmela Llobet, on abunden les forquilles, les vies de tren i els caps de pollastre.

Ghibli (11): llums al final del túnel

Compto que som multitud els que vam fer el primer contacte amb els estudis Ghibli a través d’«El viatge de Chihiro» de 2001, un èxit planetari i una de les pel·lícules d’animació més ben considerades de la història. Fa força temps ja vaig escriure al respecte i ara he evitat rellegir-me, a risc d’incórrer en redundàncies, només per observar «a posteriori» com han canviat (si han canviat) les meves percepcions al llarg dels anys després d’un nou visionat del film.

La primera vegada que em vaig enfrontar a «El viatge de Chihiro» la meva familiaritat amb la cultura japonesa era insignificant i la sensació predominant mentre estava veient la cinta va ser tant d’estranyesa com de perplexitat. En l’actualitat l’impacte ha sigut molt menor, primer perquè ja sabia el que podia esperar-me, però també perquè durant els darrers vint anys les meves incursions en aquest univers nipó de mites entre domèstics i transcendents ha estat molt més freqüent.

Se sol repetir que Hayao Miyazaki va escriure aquest film, en adonar-se que fins el moment totes les seves protagonistes eren o bé nenes petites o bé adolescents. Per això Chihiro té deu anys, una edat intermèdia que es presta molt bé per descriure processos de maduració. La trobarem al principi de la història irritada per haver de canviar de lloc de residència i poc disposada a acompanyar els seus pares en l’exploració d’un parc d’atraccions abandonat. Quan els seus pares, després d’endrapar totes les existències d’un restaurant, es converteixen en porcs, Chihiro s’ha d’enfrontar a un món fantàstic i desconegut del que ignora totes les regles. De mica en mica anirà demostrant bon criteri per superar les proves que es plantegen al seu pas i sortirà de l’aventura transformada.

Poc parlaré de les moltes situacions insòlites que trobarà la protagonista en el balneari dels déus i les seves rodalies: gran part de l’encant d’«El viatge de Chihiro» consisteix en anar descobrint els molts personatges inesperats que l’habiten, alguns sorgits de la religió sintoista o de les rondalles tradicionals, però també de la desbordada imaginació de Miyazaki que sembla funcionar a la velocitat de mil ocurrències per segon.

A diferència del que trobaríem en una narrativa més convencional, de les que segueixen els patrons de Hollywood, aquí no s’enuncien regles del joc ni objectius a assolir: Chihiro s’ha d’anar guiant pel seu bon criteri, per la intuïció i les circumstàncies. Tampoc es justifica el comportament dels personatges a partir d’històries anteriors al marc del relat, i si cal explicar-ne algun detall es fa de passada i no sempre per raons funcionals. També és necessari mencionar que no hi ha cap personatge que sigui explícitament bo o dolent, no hi ha en el film un antagonista clar: sempre es pot arribar a una entesa amb tothom, si es planteja en els termes adequats.

Fins i tot espectadors menys carrol·lians que jo perceben d’immediat el parentiu evident entre Chihiro i l’Alícia del País de les Meravelles, començant per l’edat de les dues nenes, que és exactament la mateixa. Tenim les nenes avorrides inicials, el forat/túnel que marca el llindar a un territori d’incerteses on s’encadenen les topades amb personatges desconcertants. Però, mentre     que Alícia adopta una actitud inquisitiva, qüestiona els comportaments aliens i reprodueix les lliçons que li han inculcat a casa i a l’escola, Chihiro es limita a una reacció embadalida i opta per una resposta cooperativa i lliure de prejudicis.

No tinc cap dubte que «El viatge de Chihiro» representa juntament amb «El meu veí Totoro» el cim de l’obra de Miyazaki; si aquesta darrera conté la felicitat més pura, és aquella la que ofereix més nivells de generositat i bellesa. El terme obra mestra queda curt.

Alícia contra el govern

No sé com se’m va poder passar aquest llibret, jo que no en deixo passar una, si es tracta dels diversos avatars de la immortal creació de Lewis Carroll. Es tracta de «The Westminster Alice», una sèrie de sàtires polítiques que va escriure el gran Saki entre 1900 i 1901, al principi de la seva carrera. Saki, que es deia en realitat Hector Hugh Munro, és considerat com un dels grans mestres del relat en llengua anglesa i sembla ser que va ser amb aquesta peça que va estrenar el pseudònim amb que es faria cèlebre. El llibret consta de 14 textos sobre l’actualitat política que s’inspiren en escenes concretes dels llibres d’Alícia de Carroll. Cal dir que Saki imita amb notable mimetisme els diàlegs absurds i faceciosos de Carroll. D’igual manera les d’il·lustracions de Francis Carruthers Gould que complementen la sàtira es basen en els originals de John Tenniel, però les cares dels personatges han estat substituïdes per les caricatures dels polítics de l’època.

Per descomptat per a un lector actual, fins i tot per a un lector britànic actual, gran part de la broma es perdrà a causa del nostre desconeixement de les vicissituds a que fa referència la sàtira. Afortunadament l’editorial barcelonina Alpha Decay publicà l’any 2009 «Alicia en Westminster» en excel·lent traducció de Juan Gabriel López Guix, el traductor a més proporciona oportunes notes que introdueixen els transsumptes dels personatges i contextualitzen les situacions. Malgrat l’interès del volumet, només el recomanaria a carrollians completistes o a anglòfils empedreïts. De totes maneres, en llegir certes coses, no és difícil fer transposicions poc forçades a figures polítiques contemporànies.

    —¿Has visto alguna vez una Ineptitud? —preguntó el Gato de Cheshire con la brusquedad que lo caracterizaba.
    —Una de verdad nunca —dijo Alicia—. ¿Tenéis alguna por aquí?
    —Algunas —respondió el Gato lacónicamente—. Ahí está, por ejemplo, el ejemplar más perfecto que tenemos —añadió contrayendo las pupilas para fijar la mirada a la distancia adecuada.
    Alicia siguió la dirección de su mirada y entonces reparó en una figura sentada en una postura bastante incomoda sobre nada en concreto. No tuvo tiempo de preguntarse cómo lo lograba, porque se entretuvo examinando el aspecto de la criatura, una mezcla de signo de interrogación y algo semejante a un alca, y que parecía haber intentado mejorar su descuidado plumaje dandole una capa de cal.
    —¡Menudo desastre está hecha! —observó Alicia tras contemplarla durante unos instantes en silencio—. ¿Qué es? ¿Y por qué está ahí?
    —No significa nada —contestó el gato—, sólo es.
    —¿Habla? —preguntó Alicia con expectación.
    —No sabe hacer otra cosa —soltó el gato con una risita.
    —¿Podrías decirme qué hace aquí? —preguntó Alicia de forma educada.
    La Ineptitud sacudió la cabeza con un ademán de disculpa y dijo arrastrando las palabras:
    —No tengo ni idea.
    —Nunca tiene ninguna —interrumpió groseramente el Gato de Cheshire—, aunque en sus momentos de ocio —y Alicia pensó que seguramente disponía de muchos—, cuando no está jugando con una pelota de gutapercha, desentraña los fundamentos de aquello en lo que la gente cree… o de aquello en lo que no cree, ya no me acuerdo.
    —La verdad es que no importa —dijo la Ineptitud con lánguido interés.

Netsukes (4): Butterfly, Madame Butterfly

De vegades les casualitats o el destí lliguen allò que el sentit comú menysprearia. Els finals de juliol i principis d’agost d’aquest any 2013 han conjurat simultàniament l’exposició de “Japonismes” del Caixafòrum, la lectura de “La llebre…” d’en de Waal i les darreres representacions al Liceu de “Madame Butterfly”.

L’òpera de Puccini participa totalment del moment “japonista”, no endebades va ser estrenada l’any 1905, quan la mirada cap a l’Orient feia furor. He de confessar que no l’havia vista mai representada en viu (el que no deixa de ser curiós, després de vint anys d’acèrrim abonat al Liceu). Com a subscriptor del torn E, em corresponia assistir-hi el 22 de juny de 2006, el mateix dia en que morí la mare. Aquesta circumstància malastruga ha postergat el gaudi de la Madama fins ara mateix i l’ha tenyida de tons ben poc propicis.

No sé si la producció d’enguany coincideix amb la del 2006: és austera i no abusa d’exotismes, encara que la decoració minimalista no deixa de ser un tòpic del nostre imaginari. Patricia Racette, trenta anys més gran del que el seu paper requereix, està més que estupenda i demostra que al teatre aquestes nimietats no sempre són un obstacle. En quant a l’obra en si, m’ha agradat força, encara que al segon acte sembla que no passi res (apart de l’“Un bel di vedremo”). Puccini, un autor sempre sota sospita entre els membres més exquisits de l’afició, demostra aquí (com ho fa també a “Tosca” o a “La Bohème”) que és pot fer un melodrama concís, amb cap i peus i que aconsegueixi emocionar.

Carroll, Lewis Carroll, no va imaginar mai que Puccini escriuria una òpera sobre una japonesa digna de compassió que carregava sobre les seves espatlles un nom tan ridícul com el de “Madame Butterfly”. Explicat de forma més literal, el “butterfly” de Carroll es redueix a una mosca de la mantega, dibuixada per Teniel amb suprema obediència.

Imatges d’Alícia: Hamburg

Alice Pleasence Liddell a l'estiu de 1858, segons Lewis Carroll

Diu que déu els cria i ells s’ajunten, de manera que no va ser gens sorprenent trobar al Kunsthalle d’Hamburg una exposició titulada “Alice im Wunderland der Kunst”, o sigui “Alícia a la Terra de Meravelles de l’Art”. La mostra havia estat vista l’any passat a la Tate Liverpool, però sembla ser que la versió alemanya és sensiblement diferent. No sé si és habitual la col·laboració entre aquests dos museus, però trobo que té molt de sentit la relació entre aquests dos grans ports europeus que, a més, són els pares putatius de The Beatles.

Diapositiva, a partir de John Tenniel (principi del segle XX)

L’exposició explora la rica vena iconogràfica encetada pels llibres d’Alícia de Lewis Carroll, a la qual jo ja vaig dedicar en el seu dia més apunts dels estrictament necessaris. Hi trobareu els retrats que Carroll feu de les germanes Liddell, el manuscrit original amb il·lustracions del propi autor, les estampes canòniques de Tenniel, l’impressionant Alice Liddell adulta de Julia Cameron, alguns bibelots victorians que representen una mena de proto-merchandising i algunes edicions posteriors a càrrec de gent tan il·lustre com Arthur Rackham, Ralph Steadman, Salvador Dalí o Pat Andrea. La majoria d’ells ja vaig citar-los en el seu moment, encara que vaig passar per alt la Kiki Smith de qui recupero ara la seva il·lustració a la piscina de llàgrimes.

Les imatges que il·lustren el díptic literari carrol·lià configuren un concepte fàcilment classificable. Molt més complicat resulta establir quines obres plàstiques ha inspirat. El seu caràcter oníric facilita la màniga ampla, però jo no hi inclouria tot el que escapa a la lògica i conté miralls, i nenes ensucrades.

"Waking" (1865) de Sir John Everett Millais

L’exposició aconsegueix incloure a la vegada el document històric i l’especulació estètica. L’art sempre feliç de Pipilotti Risl contrasta amb l’Alícia desencantada de Max Ernst, potser perquè la primera és molt més jove que la segona.

"Alice el 1941" (1941), Max Ernst

I encara que aquesta col·laboració liofilitzada entre Walt Disney i Salvador Dalí es decanti més pel kitsch que per l’ortodòxia carrol·liana, juro que també forma part de l’exposició.

Fins el 30 de setembre. No us la perdeu.

Rentrée

Encara que jo he estat en actiu bona part del mes d'agost, em fa l'efecte que avui s'inicia realment la reincorporació civil del personal, almenys a nivell domèstic.

De cara a la nova temporada poc puc prometre, llevat de la tediosa exposició de les fotos de vacances i d'alguna explossiva reacció contra David Foster Wallace.

Als sospitosos habituals (Carroll, Hergé, Dickens), tots mereixedors de nova entrada, hi afegiré Tolstoi, comte visionari que em conduirà de nou a Vic.

Em temo que he acabat amb els mapes de metro, però de segur que algunes ciutats aspirants presentaran les seves candidatures.

I, si no queda cap altre recurs, la tardor serà de segur calenta.

Estarem distrets.

Imatges d'Alícia: Rebecca Dautremer

Tot i que la sèrie sobre Alícia fa temps que la vaig donar per conclosa, no he pogut evitar fer esment d'aquesta versió de l'any passat. La firma la francesa Rebecca Dautremer (Gap, 1971), una il·lustradora de forta personalitat, entestada a oferir noves visions dels contes clàssics.  L'acaba d'editar Baula i conté el text complet de Carroll. Molt interessant.

Imatges d'Alícia: Tove Jansson

Així que trepitges Finlàndia, és inevitable topar-te amb l’obra de l’admirable Tove Jansson. Aviat li dedicaré un apunt com cal, però de moment us deixo aquestes il·lustracions que va fer als anys 60 per una enèsima versió d’Alícia. Em semblen inusuals, però excel·lents. L’escena de la cuina és còmicament estranya i amenaçant. La resta també presenta un nivell de qualitat infreqüent.

El perquè de tot plegat

En assabentar-me que una colla d’il·luminats s’havia molestat a escriure un còmic sobre la recerca del fonament lògic de les matemàtiques, vaig dir-me que una raresa tal no me la podia perdre. Finalment acaba de caure’m a les mans aquest “Logicomix, una busca épica de la verdad” (sins entido, 2011), un títol intimidant per a una obra que m’ha semblat apassionant. Al seu darrera hi ha un equip grec, descendent per tant de l’excels Euclides, que fa tres o quatre anys s’hi posà a la feina. El guionista principal, Apostolos Doxiadis, és autor de “L’oncle Petros i la conjectura de Goldblach”, un best-seller de ficció matemàtica, també molt recomanable. Els seus acompanyants en el viatge són l’expert en computació Christos H. Papadimitrou, el dibuixant Alecos Papadatos i la francesa Annie di Donna, que hi afegeix el color.

Fins i tot per a algú a qui, com jo, lògica i matemàtiques fascinen, la temàtica de “Logicomix” és espessa i extremadament teòrica; per això, el fet que l’obra resultant sigui tan entretinguda i font de tantes reflexions, que es ramifiquen més enllà de la ciència per abastar també relat d’aventures, Bildungsroman, dilemes morals i observacions sobre la condició humana, demostra la intel·ligència narrativa que hi ha darrera del projecte.

El guió compta, com a personatge conductor, amb el filòsof Bertrand Russell i no costa gaire entendre el perquè. Tres dies després de la invasió nazi de Polònia, un quatre de setembre de 1939, el Regne Unit declara la guerra amb Alemanya i Russell es disposa a fer una conferència a una universitat americana sota el títol de “El paper de la lògica en els afers humans”. Russell havia estat un pacifista, objector de consciència condemnat a presó durant la Primera Guerra Mundial. Enmig de l’audiència hi ha pacifistes que defensen la no participació dels americans en aquesta Segona Guerra Mundial, però també hi ha partidaris de la intervenció cauteritzadora contra la hidra nazi. Quina serà la resposta de l’oracle Russell?

Abans de revelar-la, el filòsof fa un repàs a la seva vida i ens detalla la seva llarga recerca d’uns fonaments axiomàtics sobre els que bastir l’aritmètica, base de les matemàtiques, potser com una forma de trobar certeses enmig d’un món que trontolla. L’empresa es mostra esquerpa però plena d’encontres amb personatges interessants i bastant bojos. Perquè malgrat el que diu el tòpic, no hi ha gaires matemàtics bojos, però sí que hi ha molts bojos en el terreny de la lògica, i una de les preguntes que es fa el llibre és si són bojos per culpa de la lògica o bé ha estat la bogeria la que els ha fet inclinar per la lògica.

En el relat de la vida de Russell abunden els diàlegs teòrics amb gent com Frege, Wittgenstein, Hilbert o Gödel; però també hi ha comportaments excèntrics, guerres, assassinats, teatre, relacions adúlteres i humor, de manera que el llibre de més de 300 pàgines es llegeix en un sospir. Hi ajuden els continus canvis d’escenari i l’atractiu disseny dels dibuixos de Papadatos i Di Donna.

A més, per donar més varietat i profunditat a la narració, “Logicomix” és també un “poioumenon” (deixeu-me lluir una paraula que acabo d’aprendre), és a dir una ficció que relata el procés de la seva pròpia elaboració. Així, intercalada a la gesta de Russell, els quatre autors del còmic apareixen al seu estudi o als carrers de la moderna Atenes discutint la millor manera d’enfocar la història que volen narrar o desenvolupant des d’un punt de vista personal aquells passatges que pel lector poden ser més  difícils de digerir.

Malgrat que “Logicomix” es pren algunes llicències històriques (confessades pels seus autors) per tal d’arrodonir la trama, la seva base teòrica és consistent i seriosa. Un apèndix en forma de diccionari ofereix informació ampliada sobre els conceptes tractats i els personatges del drama. S’inclou també bibliografia i, a l’edició espanyola, pròleg de Fernando Savater (que no he llegit), però que suposo que atorga el seu “nihil obstat” filosòfic.

Des de la seva publicació a Grècia l’octubre del 2008 el llibre no ha rebut més que elogis i no seré jo qui se’ls escatimi. Gosaria recomanar-lo fins i tot al més advers als formalismes de la lògica, ja que al cor de “Logicomix” el que més importa són les persones i les llavors vitals que impulsen les seves idees. I trobar en un sol llibre, magníficament travats, l’Orestíada, diversos “cameos” de l’Alícia de Carroll i el metro d’Atenes… això sí que no té preu.   

Sabors de temporada

Per a desesperació dels amants de Carroll, el 2010 fou l’any d’Alícia, gràcies a Tim Burton i l’amistosa empenta de l’imperi Disney. Ningú no en va sortir satisfet ni millorat per l’experiència, però de calers se'n feren un munt.

El 2011 serà l’any Tintín pel rellevant motiu que Steven Spielberg estrenarà el mes d’octubre “The Adventures of Tintin and the Secret of the Unicorn”, el seu particular refregit de les historietes originals d’Hergé. En conseqüència la immensa maquinària de Hollywood ja fa mesos que grinyola per demostrar que funciona a ple rendiment: es comenten variacions del càsting, s’alimenten expectatives amb imatges filtrades i es canten les excel·lències de la innovadora tecnologia emprada. No costa gens vaticinar tot el que seguirà: llegirem “notícies” sobre la imminent estrena a tots els diaris,  veurem “reportatges” a tots els telenotícies, hi haurà videojoc Tintín en totes les plataformes disponibles, hi haurà una pàgina web espectacular (i avorrida), hi haurà un grup (o mil) a Facebook, hi hauran ninots de peluix de Milú a tots els OpenCor, hi haurà un “Happy Meal” que regalarà Haddocks de plàstic. Etcètera. Les estratègies del mercat no canvien gaire, tant si es tracta de Tintín com d’Avatar; però el corol·lari indefectible és que ran de l’operació possiblement es recaptin molts diners...

I que al cap d’un mes, tothom ho hagi oblidat, perquè una nova distracció, tan consistent com un paper de fumar, haurà aparegut per mantenir-nos encaterinats per tots els mitjans possibles durant les setmanes següents.

Enmig d’aquest tsunami de modes passatgeres, el paper dels admiradors genuïns de Tintín és ben galdós i és previsible que no en sortirem gaire contents de tot plegat. De fet, fa anys que vivim immersos en una gran ofensiva de “merchandising” tintinià, molt control·lat, molt de “qualité”, però que no deixa de ser una màquina per esprémer els nostres euros. Jo, que havia estat consumidor de tot el que tingués a veure amb el periodista del tupè, des d’edicions pirates de “El lotus blau” en mandarí fins a anàlisis estructuralistes de “Les joies de la Castafiore”, fa temps que estic saturat per l’oferta, i les noves aportacions a la col·lecció m’arriben via regal. Cada dia més, prefereixo refugiar-me en els àlbums originals, sense més additius i colorants.

Però és clar, tot aquest mercat pot ser molt lucratiu, però es mou dins d’unes dimensions diguem-ne moderades i això es deu, bàsicament, al fet que Tintín, igual que el futbol, no és popular a Amèrica. Per sort comptem amb Steven Spielberg per esmenar aquesta llacuna de la cultura de masses ianqui i, de retruc, estendre la seva bona nova per tot el globus. El més curiós de tot és que Spielberg, el 1981 ja havia filmat sense saber-ho una aventura de Tintín; es deia “Raiders of the Lost Ark” (o “En busca del arca perdida”).

Compta la llegenda que un crític va comentar la similaritat que hi havia entre les aventures de l’arqueòleg Indiana Jones i les del repòrter belga. Spielberg, que no coneixia (diuen) les obres d’Hergé, va fer-se amb la col·lecció sencera en francès i, sense entendre ni un borrall del text, va entusiasmar-se amb el que veia. Paral·lelament, Hergé, que no estava gens satisfet de les pel·lícules que s’havien fet amb actors reals a partir dels seus personatges dibuixats, havia esdevingut un fan de Spielberg i creia que era l’únic capaç de traslladar Tintín a la pantalla. Malgrat alguns intents fallits, els dos creadors no van arribar a trobar-se mai. El 1983, poc després de la mort d’Hergé, Spielberg va adquirir els drets de Tintín.

Us estalviaré les inacabables peripècies de la producció durant aquests darrers 27 anys —falses arrencades, demores, projectes avortats— incidents endèmics en qualsevol negoci en el que intervinguin Hollywood i la vídua d’Hergé. El que compta és que, finalment, la propera tardor tindrem a totes les pantalles “The Adventures of Tintin and the Secret of the Unicorn”, un monstre de Frankenstein format a partir de “El cranc de les pinces d’or”, “El secret de l’Unicorn” i “El tresor de Rackham el Roig”. Està filmada amb actors reals posteriorment embolcallats amb imatges generades per ordinador. Tot i que res no podrà substituir el traç i les tonalitats dels àlbums originals, les primeres fotografies que s’han filtrat a la premsa són intrigants.

Em temo que no podré evitar caure en el parany i l’aniré a veure, encara que només sigui per fer-me mala sang i sortir del cinema murmurant: no era això, no era això… I és que en tot seguidor de qualsevol culte, rau en el fons un descomunal masoquista.

Classical Alice

Si pensàveu que havia acabat definitivament amb Alícia serà perquè menysteniu els recursos de la nena per ficar el seu nasarró en les aventures culturals més heterogènies. Havia mencionat ja les seves aparicions dins de la contracultura hippy de la mà de Jefferson Airplane o l’obra de teatre musical que li dedicà Tom Waits; però no havia parlat encara d’obres musicals de caire més clàssic que també li havien estat dedicades a la creació de Carroll.

El cert és que n’hi ha un munt i no citaré totes les que he trobat, per no cansar, però les primeres es remunten als inicis del segle XX i avui dia en continuen apareixent amb entusiasme puixant. Deixant de banda les partitures d’Oliver Wallace per la versió Disney i Dany Elfman per la de Burton, el primer nom que trobem és el de l’avantguardista americà Harry Partch (1901-1974), que va ser un dels primers compositors a treballar amb microtons, utilitzant sovint instruments que construïa ell mateix. El 1954 va escriure “O Frabjous Day!”, una peça per veu, marimba i “harmonic canon” (una de les seves invencions), basada en el poema “The Jabberwock”.

Un altre avantguardista, l’hongarès György Ligeti (1923-2006), de qui de segur recordareu les esfereïdores peces “a cappella” que il·lustren la pel·lícula “2001”, acabava les seves “Deu peces per a Quintet de Vent” de 1969 amb una abrupta interrupció. A la partitura es pot llegir una cita de Carroll:

—...però.
Hi va haver una llarga pausa.
—Això és tot?— preguntà Alícia tímidament
—Això és tot— digué Humpty Dumpty—. Adéu.

Entre 1988 i 1993 va escriure “Sis madrigals absurds” per a sis veus masculines sense acompanyament, basant-se també en textos de Carroll. A més contemplà llargament la possibilitat de convertir Alícia en la seva segona òpera (després de “Le Grand Macabre”) i finalment fou el seu deixeble coreà Unsuk Chin (1961) qui va escriure-la i l’estrenà a Baviera el 2007 en una producció espectacular que, pel poc que he vist, pot tenir molt d’interès (n’existeix DVD).

D’entre les adaptacions a l’escena sembla que la que ha fet més fortuna és l’òpera “Alicia” (1995) del mexicà Federico Ibarra (1947), circumstància gens estranya, perquè respecta la tonalitat i es basa en formes arcaitzants (potser massa arcaitzants).

Existeix també una òpera de cambra per a nens escrita per l’americà Robert Chauls el 1978; però segurament ens produirà molt més “morbo” el musical “Alice at the Palace” (1981) d’Elizabeth Swados (1951), dirigit en la seva estrena pel llegendari director teatral Joseph Papp. Si parlo de “morbo” és perquè en aquesta producció s’hi poden trobar rostres tan coneguts com Debbie Allen (la professora negra de “Fame”) o Meryl Streep fent d'Alícia amb “peto”(!), demostrant que allò de “Mamma Mia!” li venia de lluny.

Però, si hi ha un compositor lligat indefectiblement al nom d’Alícia, ha de ser l’americà David Del Tredici (1937). Malgrat els seus inicis modernistes, cap a 1968 va retornar a la tonalitat, i entre aquesta data i l’any 1995 va dedicar-se gairebé exclusivament al tema d’Alícia: més d’una dotzena de peces, vuit hores de música (incloent-hi l’òpera encara inèdita “Tweedle-dum-Deedle), la majoria per a soprano i orquestra.

Us deixo amb “Acrostic Song”, un sumptuós himne de la seva “Final Alice” interpretat per la Rutgers University Symphony Band dirigida per Peter Stanley Martin. Pot sonar a comiat, però no us enganyeu, Alícia pot reaparèixer en qualsevol moment: Alícia sempre viu aquí.

Podeu trobar un bon resum d’obres anomenades clàssiques en les quals Alícia ha estat la protagonista i inspiradora AQUÍ.

Chihiro en terra de meravelles

Entre la prolífica descendència de l’Alícia de Carroll, potser no hi ha una hereva més distingida que la protagonista d’El viatge de Chihiro (2001), l’aclamada pel·lícula d’animació del mític Hayao Miyazaki. No faré aquí una apologia d’aquesta obra mestra que tots deveu conèixer (i, si no, què feu aquí llegint aquesta peça de prosa inútil? Abandoneu d’immediat aquesta prescindible lectura i correu a veure-la), sinó comentar un aspecte excepcional que comparteixen Alícia i Chihiro, i que pot passar desapercebut, tot i que és una de les claus del seu poder fascinant.

Recordaré breument la seva trama, o almenys el seu inici, ja que aviat manquen les paraules per descriure-la. Chihiro, una nena d’uns 10 anys, no està gens contenta en canviar de ciutat i perdre els seus amics d’escola. En camí cap a la seva nova llar, els seus pares s’aturen a un parc d’atraccions abandonat on troben una misteriosa parada plena de menges suculentes. Mentre Chihiro ho contempla tot amb aprensió, els pares aprofiten l’ocasió per afartar-se, fins a tal extrem que es converteixen en porcs (sí, literalment en porcs). La nena corre a buscar ajuda i es troba amb una casa de banys molt particular…

El que succeeix a continuació és ple de portents i d’estranyes presències en un món perfectament lògic pels seus habitants, però sobre el qual no se’ns ofereix cap explicació. Chihiro, assenyadament, intenta integrar-se sense fer preguntes i de mica en mica cartografia una part d’aquest univers miraculós. L’espectador comparteix amb la protagonista el sentiment de perplexitat i desconcert i aquesta manca d’arrels racionals és el que fa aquesta pel·lícula tan desassossegant i tan encisadora.

Bé, direu, no funcionen així tots els mons de fantasia passats i presents? No són plens tots ells de criatures extraordinàries que en el seu excés sobrepassen els límits de la realitat? No, no exactament, que ja des de les metamorfosis gregues, que Ovidi va heretar, fins les rondalles tradicionals fixades per Perrault o els Grimm, les narracions fantàstiques han partit d’un subtext mític compartit i han tingut sempre un important component moral que aviat s’explicita perquè ningú no s’enganyi. Pensem en la Ventafocs, en la Blancaneus o la Caputxeta. Pensem en exemples moderns, com “La història interminable” de Michael Ende, la saga de “Star Wars” de George Lucas, la trilogia dels anells de Tolkien o Harry Potter i tots els seus derivats. En tots aquests casos, tant en els antics com en els moderns, la ficció pot aparèixer farcida d’éssers miraculosos i de possibilitats impensades, però gairebé des del primer moment s’estableix un mapa moral del món on la línia que separa el Bé del Mal queda definitivament delimitada. Aquest colorejat en blanc i negre sol venir acompanyat d’un “pla d’acció”: cal matar el drac, cal recollir diversos objectes màgics, cal salvar la princesa i derrocar el dictador. Ningú no se sent realment “perdut” en aquest tipus de narracions.

No és així en el cas de Chihiro, en el qual mai no sabrem on rau exactament el Bé i el Mal (si és que aquestes simplificacions tenen sentit en el món que acaba de descobrir) i, per descomptat, no tindrem ni idea que és el que cal fer per escapar d’aquest malson. És clar que en el viatge de Chihiro, el nostre desconeixement de la tradició mítica del Japó pot conduir-nos a malinterpretar les intencions originals, però en cap moment no dubto que la confusió de la nena és genuïna. [Passo per alt voluntàriament altres interpretacions més psicoanalítiques del film de Miyazaki, que ara no em venen de gust].

El mateix passa amb Alícia que, ben mirat, és el perfecte negatiu de la seva rebesnéta japonesa. Si en l’afer Chihiro la imatgeria visual i l’estructura de la realitat són un fet insondable, per a Alícia la realitat es redueix al llenguatge verbal (oblidem per un moment la iconografia de Tenniel que li ha quedat per sempre associada), un llenguatge que, per aplicació extrema de les seves regles, condueix al ple absurd, a la deriva del nàufrag entre significats discordants. Tampoc hi ha en aquesta Terra de Meravelles cap mapa moral: la bondat o maldat de la Reina de Cors depèn tan sols de la col·locació d’una conjunció o d’un adverbi.

Potser per això em sembla tan trista l’Alícia de Burton: perquè oblida els seus orígens d’exploració de l’inconegut i violenta la protagonista dins d’una faula maniquea, un cantar de gesta absolutament tradicional, salpebrat de feminisme que no ve gens al cas.

Una de les lliçons més tristes del postmodernisme és la constatació que totes les “bones” històries ja han estat explicades i que l’única sortida és la combinació lúdica de les figures narratives arquetípiques. Davant d’aquest paisatge exhaust, ¿no són un regal en forma d’oasi totes aquelles ficcions davant de les quals ens sentim desemparats, incapaços de predir cap a on ens conduiran? Mèrit d’Alícia. Mèrit de Chihiro. I no pas un mèrit menor.

Un (altre) resum del 2010

 

En arribar aquestes dates
fer un resum és el que cal
que el dimoni de les llistes
a la vida aporta sal

Em permetré l’exercici
de contemplar-me el melic
no voldria enganyar-vos
el que sóc és el que escric

I per fer-ho tot canònic
afegiré un munt de links
que la Clídice s’enfada
si no n’hi ha 25

L’Alícia va donar guerra
potser encarà en donarà
Dickens cueja amb força
més enllà de l’undemà

Hi ha hagut temps de costellades
d’ateneus i de Sant Llops
hem festejat la fillola
i hem gaudit ser part d’un tot

Vàrem viatjar fins a Itàlia
per veure que es cou allà
en Fabrizio i la Maria
bella màgia ens van deixar

També fórem a Alemanya
el cor d’Europa se’n diu
si no és gaire encisadora
de connexions en té un niu

Quan fallaren les neurones
vaig acudir als meus records
als metros, a les patates
i a altres procediments bords

En Foster fou un fracàs
no sabeu pas com m’irrita
ho intentaré l’any vinent
la tardor ja és infinita

Però no tot ha estat tan trist
també he buscat alegria
i estic força satisfet
d’alguna beneiteria

Mentrestant tinc un nebot
que du de nom Adrià
i com era de preveure
és el més bonic que hi ha

I no voldria oblidar-me
encara que no es percep
res d’això seria possible
sense que hi fos en...

Procuraré esforçar-me
(alguns no en tenim mai prou)
per continuar distraient-vos
Que tingueu feliç any nou!

Imatges d’Alícia: Robert Sabuda

Fa temps que li devia a Puigmalet parlar de l’Alícia de Robert Sabuda, ja que fou ell qui me la va descobrir. Robert Sabuda és un americà de 1965 que es dedica a la il·lustració i molt especialment als llibres tridimensionals que s’anomenen pop-ups i amb els quals ha rebut diversos guardons.

La seva “Alícia en terra de meravelles” del 2003 és una de les mostres més sofisticades del seu art i per fortuna la podem trobar al nostre país tant en català com en castellà en edició de Kókinos. Les il·lustracions són una posada al dia de la iconografia de Tenniel i resulten acolorides i molt agradables.

Però el que realment admira és el munt de recursos desplegat per bastir les escenes tridimensionals que s’aixequen en obrir cadascuna de les pàgines. Cada “tableau” està format per desenes de peces que doten el conjunt tant de relleu com de mobilitat i sembla que no s’hagi oblidat ni el més mínim detall: de fet es poden contemplar satisfactòriament des de qualsevol costat. Les solucions no són mai repetitives i cada pàgina és una nova sorpresa: algunes escenes s’alcen perpendiculars al full, mentre que altres són paral·leles o en un pla inclinat. El text es presenta en quaderns situats en alguna de les vores de la pàgina i cadascun dels seus fulls conté també una petita il·lustració en pop-up. 

Encara que sigui un llibre destinat als infants, jo no el posaria en mans dels més petits de la casa, no fos cas que malmetessin el delicat encaix de les seves peces. Aquest és un tresor per tenir-lo guardat sota clau i admirar-lo els dies de festa a l’hora de les postres.

Sylvie and Bruno

Fins al darrer moment d'aquesta ofensiva m’he debatut sobre si calia parlar o no de l’últim llibre de Lewis Carroll, perquè el cert és que, quan el vaig llegir, no em va interessar gens i fins i tot em va avorrir. Però no m’agrada deixar les coses a mitges, així que li dedicaré una estona curta a aquestes estranyes novel·les de Sylvie i de l'insofrible Bruno de parla infantil.

Sembla que Carroll hi va estar treballant durant vint anys i que finalment, donada la seva extensió, es va publicar en dos volums. El primer, “Sylvie and Bruno”, aparegué el 1889, el segon, “Sylvie and Bruno concluded” és de 1893, tots dos amb il·lustracions de Harry Furniss. Aquesta obra és el més proper a una novel·la que mai va fer Carroll, però és certament una novel·la molt peculiar. Consta de dues trames paral·leles, per un costat hi ha els intents del tutor de Sylvie i Bruno d’apropiar-se dels seus drets de naixença, per l’altre, la rivalitat de dos amics per l’amor de Lady Muriel. L’acció es desenvolupa en tres realitats coexistents: l’Anglaterra de l’època, Outland (que seria el seu correlat grotesc) i Fairyland, és a dir el País de les Fades. Cada personatge habita en un d’aquests mons i només alguns d’ells són capaços de traslladar-se a un altre, amb l’excepció de l’omniscient narrador, que es mou en tots ells amb comoditat.

Malgrat que he parlat de personatges i de trames, el conjunt té poc a veure amb una novel·la victoriana tradicional i en ell s’hi barregen materials tan heterogenis que molt difícilment es concreten en res que pugui tenir una mica de cap i peus. Hi trobarem disquisicions filosòfiques, ironia, sentimentalisme, “nonsense” i fascinació per les fades, tot ficat amb calçador en un argument que sembla que no vagi enlloc.

En el moment de la seva publicació representà per a Carroll un fracàs considerable, i si es vengueren 13.000 exemplars, fou perquè el públic esperava haver-se-les amb una nova Alícia. La crítica més recent hi ha sabut trobar trets avantguardistes que prefiguren Joyce o Queneau. Sí, no hi ha  dubte que fragments com aquest, hereus de Sterne, anuncien la literatura autoreferencial del postmodernisme:

“I aquesta, per descomptat, és l’escena inicial del primer volum. Ella és l'Heroïna. I jo sóc un d’aquests personatges subordinats que només apareixen quan són necessaris pel desenvolupament del seu destí”.

Feu-me cas, deixeu aquest parell de llibres pels estudiosos de l’Acadèmia, i posats a salvar alguna cosa de la novel·la, quedem-nos amb algun dels seus poemes absurds, com aquesta Cançó del Jardiner Boig, que també podríem incloure tranquil·lament al catàleg de llistes:

Pensà que veia un elefant
que practicava el flabiol
Mirà de nou i descobrí que era
una carta de sa senyora
Per fi m’adono, digué,
de les amargors de la vida!

Pensà que veia un búfal
assegut sobre la llar de foc
Mirà de nou i descobrí que era
la neboda del marit de sa germana
A menys que surtis de la casa, digué,
cridaré a la policia!

Pensà que veia una cascabell
que li preguntava en grec
Mirà de nou i descobrí que era
el bell mig de la setmana
L’únic que lamento, digué,
és que no pugui parlar!

Pensà que veia un empleat de banca
baixant de l’autobús
Mirà de nou i descobrí que era
un hipopòtam
Si es quedava a dinar, digué,
no en restaria res per nosaltres!
 

Pensà que veia un cangur
amb un molinet de cafè
Mirà de nou i descobrí que era
una píndola de verdures
Si me l’hagués d’empassar, digué,
em posaria molt malalt!

Pensà que veia un carruatge
aturat prop del seu llit
Mirà de nou i descobrí que era
un ós decapitat
Pobre bèstia, digué, pobrissó!
Espera que li donin de menjar!

Pensà que veia un albatros
que aletejava entorn del llum
Mirà de nou i descobrí que era
un segell d’un penic
Millor que tornis a casa, digué,
les nits són molt humides!

Pensà que veia una porta de jardí
que s’obria amb una clau
Mirà de nou i descobrí que era
una doble regla de tres
I tot el seu misteri, digué,
ara és tan clar com la llum del dia!

Pensà que veia un argument
que demostrava que era el Papa
Mirà de nou i descobrí que era
una pastilla de sabó
Un fet tan terrible, digué feblement,
apaga tota esperança!