Dickens manual d'ús

 

Pip i els seus amics intenten ajudar el fugitiu Magwitch

Una lectura pública de Charles Dickens

Reis 2021

"Conte de Nadal" amb Ebenezer Scrooge, Bob Cratchit i el tolit Tiny Tim

 

Cinc-centes setanta-set paraules per a mil imatges

Els amics de la Galeria d’Imatges van celebrar fa una setmana la publicació de la seva entrada número 1.000 amb una festassa típica d’ells, tan mancada de pretensions com plena d’encerts fantabulosos. Per qui no ho sàpiga, aquest bloc que ara m’ocupa, és un excel·lent expositor de material gràfic de tota mena pertanyent al passat més o menys recent del nostre àmbit geogràfic (amb totes les excepcions que calgui). Els seus artífexs són tan diversos com quatre mitjons desaparellats: el bibliòfil Galderich (de Piscolabis Librorum), l’entomòleg Carles Hernando (d’El Gabinet Negre), l’investigador de la Barcelona secreta Enric H. March (de Bereshit) i l’immensament inclassificable Leblansky (d’Enceneu els Llums i Santa Tecla); però tots ells estan units per un mateix gust pel passat popular, ranci, freaky, sicalíptic, futurista i marginal; de manera que tot acaba lligant d’una certa manera en el culte profà a la imatge.

Corre per la saviesa popular aquella vella dita que afirma que una imatge val més que mil paraules, o sigui que potser hauríem d’estar celebrant ara mateix no el primer miler d’imatges sinó el primer milió de paraules de la Galeria d’Imatges. Però, qualsevol que s’hagi aturat a pensar en l’equació, comprendrà que de la mateixa manera que una imatge pot evocar moltes més de mil paraules, una paraula pot convocar també infinites imatges. Per tant, segurament deu existir alguna paraula capaç d’enquibir el significat d’aquestes mil imatges que ara celebrem; però jo no la conec, i em sembla que ja m’he embolicat prou. Prossegueixo.

La festa va celebrar-se al Guinardó, al jardí de la Casa de l’Heura de la Rambla Volart (carrer que mai abans havia trepitjat però que deu ser l’únic del món que fa cantonada amb el passatge de la Caixa d’Estalvis i el passatge del Mont de Pietat), marc incomparable on apart de l’heura que li presta el nom també hi havia una buguenvíl·lea  en ple paroxisme cromàtic i altres plantes de més difícil filiació. Enmig de la luxuriant floresta s’exhibien algunes de les peces que en el seu dia havien protagonitzat les li·lustres pàgines virtuals de la Galeria d’Imatges. Per la seva bellesa i presència quantitativa, voldria destacar l’extensa col·lecció de cobertes realitzades pel gran Manolo Prieto; mentre que per motius sentimentals em quedaria amb les joguines de “¡Los Thunderbird en acción!”.

Tota aquesta excel·lència artística no seria res, si l’element humà no hagués acompanyat en excel·lència; per fortuna la distingida concurrència provenia tota de les millors famílies (desestructurades) de Barcelona. Entre els blocaires que es van desvirtualitzar (o no, perquè també n’hi havia alguns de bastant sobreexposats) destacaré primer de tot en Girbén, qui també va donar una mà en el muntatge de l’exposició. Altres assistents, i espero no oblidar ningú dels que tenen presència a la xarxa, foren Marta la Voladora, Kalamar, Sicoris, Víctor Pàmies, Miquel de TotBarcelona, Puigmalet, Miquel Saumell o Borgo.

Se serví un piscolabis sorprenent i eclèctic, molt a l’altura dels organitzadors: ganxitos, olives assassines, gominoles japoneses, olives innocents i talls d’embotit, tot regat amb refrescos de llauna i aigua mineral sense gas. Un cop conclòs el tiberi, es procedí a rifar entre els assistents algunes (4) peces escollides de la mostra. No recordo haver vist en la vida un sorteig més amanyat. Per tancar l’acte els quatre factòtums van bufar unes espelmes que formaven el número 1000 sobre un pastís en forma de llibre. Ja fosquejava quan la concurrència es va dissoldre. No calgué que hi intervingués la força pública.

Trobareu més informació a:
- TotBarcelona (Ecos de societat)
- Santa Tecla (els vídeos)
- Enceneu els llums! (les fotos)
 

Bressol de gat

No és la meva intenció carregar-me la traducció de Martí Sales de la novel·la de Kurt Vonnegut anomenada “Bressol de gat”, només matisar-ne una explicació que no em sembla gaire precisa. El curiós títol del llibre té el seu origen en el record que preserva un dels seus protagonistes del que estava fent quan van llençar la bomba atòmica sobre Hiroshima.

I bé, el pare va estar mirant el cordill una estona i llavors els seus dits van començar a jugar-hi. Van fer, amb el cordill, una figura que es diu bressol de gat.

Aquí Sales aclareix en nota a peu de pàgina: “En català, aquest joc s’anomena simplement jugar a gomes, el cordillet o el bressolet de la Mare de Déu”. Jo hi he trobat les variants joc de plegar un cordill o el joc del cordill (el bressolet de la Mare de Déu sembla més aviat el nom d’una de les figures que es poden obtenir dins del joc) i sempre es juga amb una baga de cordill o de llana d’una llargària aproximada d’un metre. Jugar a gomes és un afer completament diferent, un entreteniment tradicionalment femení que requereix una cinta elàstica i una certa destresa física.

Diu que els jocs de cordill són els més comunament coneguts entre les diverses cultures de la terra i confesso que durant una breu temporada m’hi vaig dedicar amb entusiasme.

2048

Reconec que altres dies he tingut millors excuses per no publicar al bloc; però avui només puc culpar la meva ludopatia. Si no us ha arribat encara, ja us arribarà: aquests jocs de mecanisme senzill i de solució impossible són els pitjors de tots. Com diuen als anuncis, no ho provessiu a ca vostra: aviat maleireu els ossos de qui se l'ha inventat.

Lego, o el món com a voluntat i representació

"No sóc creatiu", confessió trobada al cor de Londres.

Tot just acusava ahir la casa Lego de no predicar amb l’exemple i avui me n’hauré de desdir una mica; perquè si bé és cert que la majoria dels seus productes comercials són molt més dirigistes del que el missatge d’apologia a la inventiva que destil·la la seva pel·lícula deixa suposar, han tingut altres gestos, no per contradictoris menys valuosos. Em refereixo sobretot a l’aplicació de construcció virtual “buildwithchrome”, creada per promocionar el seu film i que, com el seu nom indica, funciona sobretot en el navegador Chrome.

Tant el catàleg de peces que té disponibles com la seva gamma cromàtica és limitada, però el seu funcionament és prou senzill, suficient per (si vingués al cas) desplegar una exacerbada creativitat. Pels més obtusos existeix un tutorial molt relaxat que també fa de passada propaganda subliminar de la pel·lícula. Potser perquè em vaig criar en un món bàsicament analògic, no m’acaba de convèncer aquest sistema de construcció en el qual no pots sentir el tacte de les peces entre els dits: els resultats, per molt espectaculars que siguin, acaben presentant un vessant molt decebedor.

Com és de rigor a qualsevol producte dissenyat per a la xarxa, les creacions individuals es poden fer públiques i emplaçar-les en alguna de les parcel·les d’un mapamundi que Google Maps ha reservat per l’ocasió. Com és de rigor també, quan es tracta de posar a prova la creativitat a la xarxa, de seguida hi és present un component primari barreja de narcisisme, nacionalisme de poca volada, estirabot i depauperació arquitectònica: ben poc digne de dedicar-hi una segona ullada. És trist reconèixer-ho, però el que predomina és la pixarada territorial que esborra fronteres: o si no, qui és el maco capaç d’identificar a quines ciutats corresponen les quatre imatges següents?

Bé, en el cas de la primera i la darrera no és tan difícil; però oi que juguen a despistar?

Quan els calamars dominaven la terra

De segur va ser una de les innombrables mostres de cefalòpodes que publica Kalamar pertot arreu la que m’ha fet recordar un dels meus primers jocs d’ordinador (i si no fou dels primers, certament fou dels més perdurables). Es deia “Day of the Tentacle” i per jugar-hi calia descarregar-se aproximadament nou disquets*. “Day of the Tentacle” (segons m’informa la Wikipedia, perquè jo mai no ho recordaria) va publicar-se l’any 1993. Els seus autors foren Dave Grossman i Tim Schafer, però de cara a la Història George Lucas s’endú gairebé tots els mèrits, gràcies a ser-ne el principal productor a través de Lucasarts.

Es tractava d’un joc del gènere d’aventura, d’aquells que cal anar resolent trencaclosques amb l’ajuda d’objectes que vas trobant per tal que la història avanci. A diferència de la majoria de jocs de l’època, i en consonància amb la política de Lucasarts, els personatges “jugables” no podien morir per moltes decisions errònies que prengués el jugador. Era a més un joc ple d’humor —un tret propi de l’època que va veure néixer la saga de “Monkey Island”, “Sam & Max” o “Grim Fandango”—, accentuat per una estètica extreta dels “cartoons”. I en quant al seu argument, era un pur deliri.

El Tentacle Porpra, un monstre mutant que és ajudant de laboratori del Doctor Fred Edison, després de beure uns residus tòxics, desenvolupa un parell d’aletes, es torna terriblement intel·ligent i s’obsessiona per dominar el planeta. Corren al rescat el “nerd” Bernard Bernouilli, l’estudiant de medicina Laverne i el “roadie” Hoagie. El pla és utilitzar la màquina del temps del doctor Edison (una comuna tunejada) per viatjar al dia abans i impedir que el tentacle begui l’aigua contaminada. El viatge temporal dels tres amics acaba malament i, mentre que Bernard retorna al present, Hoagie apareix dos cents anys abans, en temps de la redacció de la constitució americana, i Laverne acaba en un futur llunyà en el qual efectivament els tentacles dominen la Terra. 

 

 A partir d’aquí, el jugador pot optar per jugar alternativament amb cadascun dels tres protagonistes, saltant d’un temps a l’altre i traient profit d’aquests desplaçaments temporals. Una ampolla de vi del segle XVIII esdevé, per exemple, vinagre en el moment present, mentre que un hàmster introduït a un refrigerador es recuperat en el futur com a benvingut passatger criogènic. L’excursió és plena d’infinites bromes i de moments hilarants. Cal decidir com emprar un vòmit de pega, una dentadura postissa o el disseny d’una bandera americana. En el segment de Hoagie hi intervenen els pares de la pàtria americana (John Hancock, George Washington, Thomas Jefferson, Benjamin Franklin), només per aquesta conya històrica ja val la pena jugar a “Day of the Tentacle”.

Però hi ha molt més, i l’única pega que hi trobo és que no em veig capaç de tornar a jugar-hi amb els nostres moderns ordinadors (no tinc ànima de “hacker”). I, si calia un motiu definitiu per glorificar “Day of the Tentacle”, penseu en la contractació de Richard Sanders per posar la veu a un dels personatges. Informaré al lector distret que Sanders era el fonamental Les Nessman a “Radio Cincinnati”. Amb aquest esquer qui s’hi podria resistir?

No sé, he perdut tot contacte amb el món dels jocs (serà cosa de l’edat), però tendeixo a pensar que alguna cosa s’ha esvaït pel camí (definitivament, cosa de l’edat). Sospito que ara predomina l’hiperrealisme (el 3D!), l’acumulació d’adrenalina, l’excés visceral, la immersió al món virtual i, en general, tot allò que eviti qualsevol reflexió. Hi ha dies, els dies que em llevo amb el pas canviat, que temo que estic presenciant la fi d’una era. Segurament és un temor (i una satisfacció) que compartim tots els que ens trobem al llindar de la vellesa d’ençà que el món és món, però què voleu que us digui, ja no es fan jocs tan divertits com aquells.

 

*Disquet: suport magnètic més petit que un “floppy”** i embolcallat d’una carcassa de plàstic de color generalment indiferent.
**Floppy: suport magnètic més gran que un disquet* i embolcallat d’una carcassa de cartolina.

Regals (3): plaers culpables

Dels regals massius que rebo durant aquestes dates, procuro per comoditat (o mandra, que acaba sent el mateix) no haver de canviar-ne cap, encara que sigui una peça de roba que em quedi baldera o cenyida en ridícul excés. L’únic bescanvi inevitable és el dels regals repetits (sóc així de previsible en els meus gustos i de tant en tant es produeixen les coincidències en matèria cultural). Per descomptat, si he d’entrar a l’FNAC per desfer un empat de regals, no hi ha dubte que aprofitaré per treure el ventre de pena i adquirir tot el que el meu jo més discret desitjava, però que no gosava confessar. Perquè, esclar, durant les setmanes prèvies a Reis no s’hi val fer-se auto-regals, però vas per les botigues a la recerca de presents per la família i és inevitable topar-se amb coses que no et molestaria que et regalessin i que pregues fervorosament que a algú se li acudeixi fer-ho.

D’entre els desitjos escrits a la meva carta virtual que no foren satisfets per la diada de Reis, el més car i absurd deu ser qualsevol disseny de l’extravagant col·lecció ‘Architecture’ de LEGO.

Abans de continuar endavant, deixeu-me dir que des de fa anys estic bastant emprenyat amb la casa LEGO, perquè veig que estan traint la seva modularitat polimorfa original amb concessions a les franquícies que més venen (Star Wars, Harry Potter, Indiana Jones…) i amb la comercialització de peces d’una especifitat que no permet usos alternatius. Potser ‘Architecture‘ —que reprodueix monuments famosos i fites emblemàtiques de l’arquitectura moderna—participa dels mateixos defectes de forma, tot traslladant-los a un sector de població d’edat més madura; però almenys compta amb una coartada cultural i no deixa de tenir la seva conya construir una mica de “high art” amb elements seriats.

L’únic problema pel consumidor decidit a adquirir un dels ‘kits’ de la sèrie és discernir quin serà el que menys s’allunyi de la filosofia del sistema de construcció (no pas l’Òpera de Sidney d’Utzon, formada a partir de peces decididament no estàndard) i que, al mateix temps, ofereixi un plaer constructiu que no s’esgoti en vint minuts (com deu passar, sospito, amb la Space Needle de Seattle). Villa Savoye de Le Corbusier o Fallingwater de Lloyd Wright són durant una petita estona un parell de candidats consistents, però finalment m’inclino per l’afinitat electiva de Van der Rohe i la seva Farnsworth House.

En el món real trobareu Farnsworth House a Plano, Illinois, al sud-est de Chicago. Fou construïda entre 1945-51 per a la reputada nefròloga Edith Farnsworth com a refugi de cap de setmana on pogués dedicar-se a tocar el violí i traduir poesia, les seves dues grans aficions. La casa té la forma extremadament simple d’un sandvitx de vidre, elevat un metre seixanta centímetres del nivell del terra gràcies a uns esvelts pilars. Vista des de l’exterior es diria que consta d’un únic ambient; però dos blocs centrals contenen un armari, una llar de foc, una cuina i un bany. Per descomptat, a menys que siguis un exhibicionista, aquest tipus de cases cal bastir-les lluny de la mirada dels veïns, com sembla que és el cas.

Pel que fa a la maqueta virtual —malgrat les 547 peces que la formen i les dues hores que vaig dedicar a la seva construcció— he de confessar que va resultar una mica decebedora. Un d’aquells casos en els quals menys és decididament menys. 

Pont platònic

Com qualsevol home hormonalment funcional a qui deixen sol a casa durant un llarg cap de setmana, m’ha faltat temps per abocar-me a una orgia de sexe, alcohol i greixos saturats…

No, ara parlant seriosament, el que he fet és treure la meva capsa de Zome i prosseguir amb la investigació del fascinant món dels poliedres, on sempre s’hi poden descobrir noves relacions, dualitats sorprenents, simetries múltiples i ecos que ens transporten a la matemàtica clàssica dels grecs. Vegeu, com a exemple, la foto de dalt dels cinc cubs que es poden inscriure a un dodecaedre, un model que no em cansaria de contemplar i que m’ha fet molta companyia durant el matí d’avui. Igual que m’ha fet molta il·lusió aprendre un teorema nou, el del dèficit angular de Descartes, senzill d’entendre i de ràpida aplicació.
Em pregunto perquè l’estudi dels poliedres, tan ple d’equilibri i de bellesa, no ocupa un espai més important al currículum matemàtic de l’educació primària i secundària. Bé, la resposta ja la sé: perquè a la vida pràctica amb els cubs, les piràmides i els prismes es pot tirar perfectament; que icosaedres, cúpules geodèsiques i cuboctaedres són construccions massa complexes que difícilment et trobaràs al carrer, dignes d’interès només per arquitectes, enginyers i dissenyadors.

I tanmateix, crec que en els poliedres, regulars o irregulars, rau un gran futur, que no passaria però per aquest món virtual, ja que aquests cossos (com tots els cossos que valen realment la pena) s’han de mesurar amb el tacte amorós dels capcirons dels dits, experiència que (paradoxalment) no és gens digital. De cara a la promoció vindria molt bé un best-seller que posés de moda la geometria clàssica, encara que Plató —malgrat l’amor que professo pels seus sòlids— és potser massa eixut i elevat per avenir-se a una dramatització amb ganxo. Millor escollir Arquimedes, que compta amb una biografia mig inventada, però curulla d’escenes amb possibilitats de guió. Qui s’apunta a un thriller culte de títol “El manuscrit Arquimedes” en el qual Charles Darwin acaba revelant-se com l’assassí?

Monades submarines

D’entre les molt diverses mascotes domèstiques que habiten “Frankenweenie” em va cridar l’atenció la presència dels misteriosos “Sea Monkeys” (o monos marítims), una referència que no m’era del tot desconeguda i que em feia evocar aquelles pàgines d’anuncis minúsculs i atapeïts (eren d’Almacenes El Águila o d’El Capitolio?) que apareixien a la premsa diària de la meva infantesa. Pàgines on podies trobar-te en oferta, tant la taumatúrgica creu magnètica Vitafor, com la commemorativa Medalla del Amor (con su lazo Abelín), o una marededéu de butxaca que preveia la meteorologia mitjançant canvis epidèrmics amb més encert que el Molina.

Un cop d’ull a Google em confirmà que allò dels “Sea Monkeys” era una ensarronada sideral destinada als nens crèduls de l’era prèvia al Club Super3 i l’Internet, els quals enlloc de xatejar amb pederastes encoberts, gastaven els seus calerons en fantasies fútils on no hi mancava un punt d’il·lusió. El muntatge se’l va empescar l’any 1957 Harold von Braunhut, un emprenedor de la venda per correu que també va comercialitzar les famoses (i falses) ulleres de raigs X.

El que primer es va comercialitzar com a “Vida Instantània” i poc després com “Monos Marins” són en realitat uns petits crustacis anomenats “artèmies salines” que s’utilitzen com a aliment dels peixos d’aquari. Els ous d’aquesta espècie poden romandre en estat metabòlic inactiu durant llargs períodes de temps, fenomen que es coneix com a criptobiosi. Von Braunhunt, aprofitant aquestes característiques, creà una versió modificada de la bèstia que es desenvolupava amb més rapidesa i podia resistir més temps en hibernació.

Quan un petit incaut feia la comanda d’una colònia, rebia al seu domicili un paquet que contenia tres bosses i una cullereta. La primera bossa, etiquetada com a “Purificador de l’aigua”, contenia sal i alguns ous de gambeta. L’endemà de dissoldre el seu contingut calia abocar-hi el de la segona bossa, anunciat com a “Ous de vida instantània”, el qual consistia en llevat, bòrax, bicarbonat i alguns ous més. Com que els ous del dia anterior feien eclosió poc després, l’efecte semblava veritablement instantani. En quant al tercer paquet contenia llevat per alimentar els monos.

Tot aquest procés que es podria qualificar com a meravella de la biologia, segurament defraudava bastant al nen a qui li havien venut una estampa colorista i antropomorfa de la colònia i es trobava amb uns bitxos que es recargolaven de forma bastant fastigosa. No sé fins a quin punt es podia qualificar de frau comercial tota la campanya, la qual havia aparegut profusament a publicacions infantils, ja que el text que l’acompanyava insinuava que les bestioles tenien una certa intel·ligència i fins i tot podien ser ensinistrades. Amb aquest objectiu van arribar a comercialitzar-se parcs d’atraccions i pistes americanes perquè les artèmies estiguessin en forma.

M’imagino que un cop passada la novetat i sense possibilitat de reciclatge a la paella, el nen estafat deixava morir les seves mascotes entre badalls d’indiferència. Encara havien de passar uns anys perquè arribés el “tamagotxi”, un altre monument a la vida instantània i a l’interès efímer que condueix a una mort prematura.

Escaton

Disseny de Chris Ayers

Escatologia: f. Part de la teologia que tracta de les coses darreres o finals de l’home o del món, com la mort, la resurrecció, el judici final (del grec ἔσχατος, últim).
Escatologia: f. Estudi dels excrements (del grec σκατός, femta).

Cada any a l’A.T.E. [Acadèmia de Tennis Enfield] potser una dotzena de nois entre potser uns dotze i uns quinze anys —nens a les fases més primerenques de la pubertat i del pensament realment capaç de fer abstraccions, quan la pròpia al·lèrgia a les limitadores realitats del present tot just comencen a emergir com un estrany tipus de nostàlgia per coses que mai no has conegut (120)—potser una dotzena d’aquests nois, la majoria mascles, es dediquen amb fanatisme a un joc inventat a l’Acadèmia anomenat Escaton. L’Escaton és el joc infantil més complicat mai conegut a l’Acadèmia. Ningú no està del tot segur sobre qui el va dur a Enfield i des d’on. Però es pot datar la seva concepció amb força facilitat a partir de la mecànica del joc mateix. La seva estructura bàsica ja estava força definida quan Michael Pemulis d’Allston a l’edat de dotze anys contribuí a fer-lo molt més irresistible. La seva elegant complexitat, combinada amb una esgarrifança que recrea el rebuig i una completa dissociació de les realitats del present, componen gran part del seu pueril atractiu. A més és irresistible d’una forma gairebé addictiva i escandalitza els adults.

Aquest any és Otis P. Lord, un jugador de tretze anys, fenomen del càlcul de Wilmington (Delaware), qui “Porta la Gorra” com a director del joc d’Escaton i estadístic reconegut, tot i que Pemulis, com encara volta per aquí i és de lluny el més gran jugador d’Escaton en tota la història de l’A.T.E., té una mena de potestat emèrita no oficial per corregir els càlculs i els mandats de Lord.

Per jugar a Escaton calen de vuit a dotze persones, amb 400 pilotes de tennis tan velles i pelades que no es puguin fer servir ni per practicar sacades, més una extensió de terreny equivalent a quatre pistes de tennis contigües, a més d’un cap destre en la recopilació de dades i la cognició fredament lògica, juntament amb un mínim de 40 megabytes de RAM disponible i una àmplia gamma d’articles de tennis. El reglament similar a un vademècum que Pemulis va fer escriure a Hal Incandenza l’Any del Super-Pollastre Perdue —amb apèndixs, mostres d’arbres de decisió c:\Rosa2\MathPak\EndStat-path i un resum de l’assaig més accessible sobre teoria aplicada de jocs que Pemulis va ser capaç de trobar— és gairebé tan llarg i interessant com l’estupefaent “El progrés del peregrí des d’aquest món fins a aquell que ha de venir” de John Bunyan, i un totxo força difícil de comprimir dins d’un ésser vivent (encara que cada any una dotzena més de nois de l’A.T.E. memoritzen la cosa amb tal profunditat fanàtica que de vegades informen que, anys més tard, n’han murmurat passatges quan es trobaven sota una lleugera anestèsia dental o cosmètica). Però si a Hal l’apuntessin amb una Luger i l’obliguessin a intentar-ho, probablement començaria explicant que cadascuna de les 400 velles pilotes de tennis de l’arsenal global del joc representa un míssil termonuclear de 5 megatones. 

120. Aquest fenomen bàsic és el que adults post-hegelians més capaços de fer abstraccions anomenen “consciència històrica”.

Enigmes del dissabte

Darrerament perdo massa hores a la pàgina d’en McAbeu. O massa poques, segons com es miri. El meu apunt d’ahir parlava de seqüències de nombres i d’això va aquesta endevinalla.

31, 1311, 111321, 31131211, 132113111221

Com continua la sèrie? La solució és lateral i gens matemàtica (i no la trobareu a l’OEIS). Qui s’apunta a trobar la solució? No hi ha concurs, perquè no hi haurà premi, però s’accepten respostes.

I una altra per la qual cal pensar en romà: 0, 500, 0, 0, 199, 1, 0, 6, 0, 500...

La solució, als comentaris.

El dimoni de les llistes: desfilada de xifres

L’obsessió tan humana per ordenar, classificar i fer llistes ha produït fruits tan insignes com els diccionaris d’en Fabra i les enciclopèdies de Max Cahner, i d’altres més banals com són els rècords Guiness i els hit-parades, però pocs de tan extraordinaris com l’OEIS (On-line Encyclopedia of Integer Sequences), present a la xarxa des de 1996. La idea prové del matemàtic de Gal·les Neal Sloane qui, des dels seus temps d’estudiant, es dedica a col·leccionar seqüències de nombres enters. No calen gaires coneixements matemàtics per comprendre que una seqüència de nombres enters és simplement un rengle ordenat d’aquests nombres. Un exemple trivial podria ser [1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9…] o el de les potències de 2 [1, 2, 4, 8, 16, 32, 64…]

Evidentment en aquest catàleg no hi pot entrar qualsevol conjunt ordenat de nombres, cal que la sèrie tingui algun sentit i no es guii per la pura aleatorietat. Si se’n troba alguna a faltar, l’OEIS és oberta a les propostes de tots els col·laboradors espontanis. Pot semblar mentida, però el novembre de 2011 arribaren a les 200.000 seqüències catalogades. L’observador profà es preguntarà quin sentit té tot això; però per a l’investigador científic (sigui matemàtic, biòleg, físic, químic o simplement amateur entusiasta) l’aparició d’una determinada seqüència de nombres en els seus treballs pot aconsellar fer una comparació amb resultats anteriors que revelarien una pol·linització creuada, gens infreqüent en els terrenys en els que ens movem.

Tot això pot sonar molt àrid, però en realitat no ho és tant. La majoria de les seqüències poden impressionar pel bagatge matemàtic que impliquen, com ho és la A000001: el nombre de grups d’ordre n [1, 1, 1, 2, 1, 2, 1, 5...]. Però n’hi ha de més amicals i comprensibles, com la dels nombres naturals [1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9…] que du l’etiqueta  A000027. Com veieu, cada seqüència rep un nom del tipus Annnnnn i, igual que a un diccionari, té una entrada pròpia on s’hi amplia la informació, es dóna la fórmula, quan la té, es citen seqüències relacionades, anècdotes.

Aquest diccionari no té por de catalogar també els casos més trivials, com l’A000012 que és una seqüència infinita d’uns: 1, 1, 1, 1, 1, 1… Malgrat que la seva “fórmula” és evident, als comentaris s’hi troben enginyoses formes matemàtiques de definir-la. Per exemple, que el seu terme “n” l’ocupa el mínim divisor de “n” (que per a tots els nombres enters és l’u).

Hi ha algunes que poden tenir una certa utilitat a la vida quotidiana, com la A000124, coneguda popularment com la del proveïdor mandrós. Detalla el màxim nombre de racions que es poden obtenir fent n talls a un pastís (o una pizza). Comença així: 1, 2, 4, 7, 11, 16, 22… A la foto de dalt es pot veure com amb 3 talls es poden fer fins 7 porcions.

I després hi ha les que podrien ser la resposta a un enigma, com la A005589: 4, 3, 3, 5, 4, 4, 3, 5, 5, 4, 3, 6…, que correspon al nombre de lletres que tenen els números en anglès (zero, one, two, three…)

I encara les autoreferencials com la fascinant Seqüència d’Aronson definida així: T is the first, fourth, eleventh, ... letter in this sentence, not counting spaces or commas [T és la primera, quarta, onzena… lletra d’aquesta frase, sense comptar espais o comes] La sèrie la forma la posició de la lletra T a la frase i, com que els ordinals anglesos contenen tots una T, a mesura que anem enunciant l’ordre de les T la frase creix infinitament en paral·lel a la seqüència: 1, 4, 11, 16, 24, 29, 33, 35, 39… Ben mirat, m’emocionen unes coses ben estranyes. Espero no haver-me quedat sol.

Punt de creu

Res m’agrada més que les ocupacions d’utilitat dubtosa (vegi’s aquest bloc) o, encara millor, les d’utilitat directament nul·la. Durant dècades he estat adepte a la reconstrucció de puzzles; sempre sense cap intenció ulterior de penjar les seves imatges, d’un mal gust més o menys evident, a les parets de casa. Jo, com Penélope, igual que feia, desfeia; i repetia el mateix model quan el cos m’ho demanava. Segons alguns, el desafiament que comporta un trencaclosques és un exercici que es podria equiparar a una mena de ioga mental. No sabria dir-vos, de vegades aquest tipus d’activitats m’exaspera tant que m’incita a sortir al replà amb un fusell-metrallador a matar veïns.

Si darrerament he abandonat els puzzles de cartró és perquè ocupen espai als armaris de casa, un bé massa preuat per cedir-lo a les meves dèries. De tant en tant he mirat de substituir-los amb la metadona dels sudokus, però ja se sap, arriba un moment que no donen per a més: les combinacions de nombres de l’u al nou són enormes, i encara així, acaben resultant com de la família.

La meva alternativa amb més futur s’anomena nonograma o “pintura amb números” (no confondre amb aquells llenços xarons on cal posar un color sobre cada superfície numerada). Segurament aquest passatemps fou inventat pels japonesos, especialistes en futilitats del lleure; per saber-ne més sobre la seva història, acudiu a l’enllaç anterior.

L’objectiu del trencaclosques és reconstruir una imatge a partir de les dades, verticals i horitzontals, de les caselles negres que són contigües. Així, si la pista d’una filera diu 2 4 3, s’ha d’entendre que primer hi ha un grup de 2 quadres contigus, després 4 i finalment 3 amb un nombre indeterminat de caselles blanques separant cada grup. Si mireu la il·lustració següent, potser comprendreu el mecanisme. Amb una mica de pràctica és fàcil anar descobrint estratègies ocultes i resulta molt satisfactori desvetllar imatges enmig d’una xarxa de xifres.

Si feu clic a la imatge, veureu l'animació.

La comunitat internacional que es dedica a aquesta bestiesa —que en Josep, des del llindar del meu estudi qualifica, preclar, com a punt de creu— s’aplega sobretot entorn de de la xarxa griddlers.net. Dins d’aquesta pàgina web podreu trobar tot el que mai no haguéssiu volgut saber sobre els nonogrames. Hi ha la versió en colors, la infantil i l’hexagonal amb cel·les triangulars que han anomenat triddlers. Hi ha instruccions per a principiants i un fòrum per treure el ventre de penes. I fins i tot posen al teu abast les eines per construir un d’aquests trencaclosques i publicar-lo després.

Ho he dit i ho reitero, és una forma com una altra de perdre el temps. Els resultats solen presentar una estètica que tendeix al low-cost, però també et pots trobar amb la bastant bonica imatge que encapçala l’apunt. Està formada per 90 nonogrames de 40x40 caselles, un total de 144.000 caselles marcades (o no) que m’ha ocupat ni se sap les hores. Un petit pas per a l’Home, una gran ensopegada per a la Humanitat.