divendres, 7 d’octubre de 2022

Com peix a l’aigua

 


En Nicolau és un noi que, tot i ser fill d’una família de pagesos, es veu més atret per l’aigua que per la terra: passa les hores nedant a mar i sense atendre les seves responsabilitats. Un dia la seva mare enfurismada li llença una maledicció:

—Nicolau! Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix.

A partir d’aquest moment en Nicolau inicia una transformació que el converteix en un híbrid d’humà i de peix que es dedica explorar la mar cada cop més lluny de casa seva. De mica en mica aprendrà a treure profit de les seves aptituds, primer ajudant els pescadors, després endegant un negoci familiar de cartografia.


Aquesta és la història que ens explica el reusenc Antoni Veciana a «Nicolau» (La Segona Perifèria, maig del 2022), una novel·la plena de fantasia, però amb un substrat pragmàtic que li confereix una tonalitat molt especial. Sembla ser que aquest mite de l’home-peix està molt estès per tota la Mediterrània, igual com altres llegendes que s’expliquen al llarg del llibre (la ciutat de Gandòfia, la història de Glaucos, l’illa de les dones…) En certa manera es podria prendre «Nicolau» com una rondalla de rondalles, amb el seu caràcter episòdic i sempre sorprenent.


Hi acompanya la vaguetat de la geografia i del marc històric, tot i que es podria fixar el relat en temps pre-industrials de l’edat moderna. El seu llenguatge, amarat del dialecte del Camp de Tarragona, ens ajudarà a situar-nos en el mapa. Més desconcertant és la tècnica d’anar alternant sense gaire sentit la narració en primera persona (d’en Nicolau i més endavant de la seva germana Pineda) amb la tercera persona.


Pel seu contingut d’aventures es podria prendre «Nicolau» com una novel·la destinada al prestatge de la literatura juvenil, tot i que el llibre també té un vessant més adult amb violència racial, guerres i sexe. Encara així confesso que no seria el tipus de novel·la que em pogués atraure si no fos per la gràcia (o malícia) amb la que està escrita. Es nota que Veciana no és un narrador innocent (fins i tot fa una citació explícita de Kafka!) La seva obra permet lectures que van més enllà de la faula encisadora que és en un primer nivell. Un debut absolutament madur.

El judici dels remitgers va durar tres minuts i van ser penjats als tres dies. Des del vell fins al xiquet, tota la barcada va ser penjada d’una forca que havien anuat amb una de les simes del bastiment del fill del mercader. Quan els van despenjar els van llençar a l’aigua com a grumeig per als peixos. Els pobres no tenen segones oportunitats i als rics no els calen les supersticions.


El fill del mercader i la filla del rei es van casar, se suposa que havien cregut que s’havien enamorat, i se suposa que aquest casament era la manera del rei de desfer-se de la filla sense pagar ni rescat ni dot. Això no es deia, i explicat d’aquesta altra manera tot semblava més bonic i feliç.

dijous, 6 d’octubre de 2022

Un altre rei trempat


Un secret reial (crec que l’original es diu Un afer reial) és una sèrie sueca de Filmin que explica la hipotètica relació eròtico-sentimental que a partir de 1933 mantingueren el rei Gustau V i el restaurador Kurt Haijby. En el moment de la trobada el monarca era un vidu de setanta-cinc anys, mentre que Haijby era un home de trenta-sis anys amb antecedents penals i una aparença (si hem de fer cas a les fotografies) gens apol·línia. A la sèrie televisiva l’actor Sverrir Gudnason llueix una clenxa d’estil Anasagasti que sembla confirmar la natura improbable de l’afer. Fos com fos, en arribar a orelles de la dona de Haijby, aquesta va demanar el divorci. Per tal que no esclatés un escàndol, el consell reial va fer tot el possible per silenciar els rumors, primer amb aportacions monetàries, després allunyant de totes les maneres l’indiscret amant.


Començà així un llarg calvari per a Haijby, que va intentar emigrar als Estats Units (però fou retornat a causa de la seva fitxa policial), va ser deportat a l’Alemanya nazi (on l’empresonaren per activitats homosexuals) i finalment el van recloure en un sanatori mental a la seva Suècia natal. L’any 1950, un cop mort el rei, fou jutjat per extorsionador i va haver de passar uns anys a la presó. Una peripècia, com es pot veure, tan variada com dramàtica, que indubtablement mereixia ser explicada, tot i que el seu punt de partida —la relació sexual amb el rei— és d’una veracitat mai del tot confirmada.


Aquesta producció compta amb bons actors, una ambientació decent i la història que explica és d’entrada curiosa i interessant; llàstima que els quatre capítols siguin tan ensopits i provoquin a la llarga algun badall. 

dimarts, 4 d’octubre de 2022

Perdó pels infidels


El dissabte em vaig precipitar, quan escrivia que encara no estava disponible la segona temporada de All You Need a Filmin, ja que no han trigat ni un dia a incorporar-la. No es pot anar amb presses... Són sis capítols que intenten resoldre el daltabaix sentimental i amical amb el que concloïa el cinquè episodi. Com a novetats més importants arriba un germà particularment irritant de l'única dona que sortia i hi apareix un equip de rugby per a gais amb ganes de descarregar adrenalina. Tot de molt baix pressupost i amb unes trames de molt poca volada. De nou acaba en un moment de conflicte, però no tan escandalós com el de la temporada anterior. O sigui que, si la cosa no continua, no crec que ningú la trobi a faltar.

dilluns, 3 d’octubre de 2022

Mons creuats


Ja fa un temps que Benson i Mike viuen plegats a Houston. Benson és afroamericà i treballa en un parvulari, mentre que Mike té origen japonès i fa de cuiner en un restaurant mexicà. La seva mare Mitsuko arriba per fer-li una visita, just en el moment que ell se’n va a Tòquio per tenir cura del seu pare malalt terminal. Amb la distància i les experiències que viuran per separat, la parella es començarà a replantejar el seu futur.


Aquesta podria ser una sinopsi bastant acurada del que succeeix a «Memorial» de Bryan Washington, novel·la publicada a l’altra editorial amb traducció de Yannick Garcia. [Per cert, el títol sembla referir-se a un carrer de Houston, si no no s’entén gaire perquè l’hi han posat]. Ben mirat, el punt de partida és bastant inversemblant: no té sentit marxar de casa precisament quan la teva mare ve a visitar-te; però això permet el joc paral·lel de contrastos que propulsa la novel·la. D’una banda el jove negre i la dama nipona, dos desconeguts obligats a conviure malgrat les seves moltes diferències; de l’altra el jove perdut en una ciutat estrangera, encara que sigui la dels seus pares, i amb una benvinguda ben poc calorosa. 


Té una mica regust de comèdia de situació i potser no és gaire imaginatiu pintar tots dos pares malalts i lleugerament homòfobs; però tot plegat permet introduir apunts sobre diferències culturals, racisme, parelles gais i noves famílies. A més l’estil lacònic, els paràgrafs sovint breus o molt breus i el contingut més factual que reflexiu fan que la lectura sigui tan amena com àgil. No obstant, no sé si per causa de l’estil el·líptic de Washington o per la traducció, en alguns moments no he acabat d’entendre el significat del que estava llegint. En qualsevol cas «Memorial» té prou interès per aconsellar-ne la lectura.


A mi no em perdràs, li dic. Encara que te’n vagis. Facis el que facis.

Això ho diu tothom, diu en Mike.

Jo no soc tothom, li dic. I no em perdràs. Queda clar?

D’acord.

Em creus?

Molt bé, diu en Mike.

Molt bé, doncs, dic jo.

Li dic: I així.

Li dic: la teva idea és que jo et segueixi i ja està? I així tot seran flors i violes?

En Mike frega els palmells sobre els meus. Els masega, lentament, com si estigués aplanant arrugues.

Al cap d’una estona diu: No existeix, això.

Podria passar, li dic.

Podria passar, diu en Mike.

Li estrenyo fort els dits. Li peten els ossos com petits focs d’artifici.

Però no, diu en Mike. No crec que ens surti bé.

I, sense esperar-m’ho, se’m desinfla tot el cos.

I dic a en Mike que jo tampoc no ho crec.

I, un cop les paraules m’han fugit de la boca, resulta que les crec sinceres. 

diumenge, 2 d’octubre de 2022

Filmoteca forçosa (85)


Blonde (Andrew Dominik, USA 2022 (Netflix))
Prolix biopic sobre Marylin que pretén ser innovador, però ve carregat dels mateixos clixés de sempre sobre la dona desvalguda, candorosa i necessitada d’una figura paterna. Meritori esforç d’Ana de Armas i un grapat de molt belles imatges. (6)

Barb and Star Go to Vista del Mar (Josh Greenbaum, USA 2021 (Movistar+))
Kristen Wiig i Annie Mumolo —responsables de la desvergonyida Bridesmaids— firmen ara una beneiteria delirant, però molt graciosa. Jamie Dorman es revela com un gran comediant. (7) 


Pink Flamingos (John Waters, USA 1972 (Filmin))

Històric monument al mal gust i la provocació gratuïta. Divine demostra ser la persona més fastigosa del món, però no se li pot negar autoritat com actriu de caràcter. (7)


Salmonberries (Percy Adlon, Alemanya 1991 (Netflix))

Una de les habituals històries de relacions improbables en paratges insòlits que dirigia el semi-oblidat Percy Adlon a finals del segle passat. Per a qui vulgui veure a la cantant k.d. lang envoltada d’inuits. (6)



La scuola cattolica (Stefano Mordini, Itàlia 2021 (Netflix))

Impossible adaptació de 106 minuts per a una novel·la de 1300 pàgines.  Els personatges queden a penes apuntats, igual que els suposats mals de l’educació catòlica. L’únic que resta són les imatges de tortura. (5)


CODA (Sian Heder, USA 2022 (Movistar+))

Drama extremadament tòpic sobre una família de sord-muts amb una filla que es vol dedicar a la cançó. Incomprensible que rebés l’Oscar al millor film. (5)

dissabte, 1 d’octubre de 2022

Infidels


All You Need (a Filmin) és una sèrie gens extraordinària, però bastant passadora sobre la vida de quatre atractius homes gais de Berlín. Potser la seva característica que crida més l’atenció és la moderació temàtica. En temps de poliamor i persones no binàries, ens mostra una col·lecció de personatges força estàndard en el seu comportament, de manera que tot el que es perd en audàcia ho guanyem en facilitat per identificar-nos.


Cadascun dels protagonistes és presentat amb un problema associat: el racisme, la falta d’acceptació paterna, la resposta violenta com a ficció de virilitat o la tardana sortida de l’armari… Res a dir, es tracta d’incidents força comuns. Em sobta en canvi que tots ells siguin declaradament monògams (monoàndrics?) o sigui que (ja es veu a venir) el drama esclatarà per culpa de les infidelitats. Un clàssic.


All You Need conclou el darrer episodi en un moment de crisi, d’aquells que reclamen una continuació immediata. La bona notícia és que la segona temporada ja existeix; la dolenta, que encara no està disponible a Filmin. 

divendres, 30 de setembre de 2022

Un assassinat encara més misteriós a l’Upper West Side


A finals de juny d’enguany, vuit mesos després d’acabar la primera temporada d’Only Murders in the Building, s’estrenava ja la segona. Suposo que calia aprofitar la bona acollida de la sèrie i afanyar-se a extreure’n els rèdits abans que els seus veterans protagonistes decideixin jubilar-se. Aquest cop la víctima és Bunny Folger, la presidenta de la comunitat de veïns, un càrrec que ja és sabut que et crea un munt d’enemistats. Una vegada més la policia sospita de Charles, Oliver i Mabel (és a dir Steve Martin, Martin Short i Selena Gomez) encara que no existeixin proves que els incriminin. El tercet de falsos culpables decideix iniciar una investigació paral·lela per demostrar la seva innocència.


La temporada funciona bàsicament com l’anterior, amb marrades diverses, digressions a dojo i un munt de pistes falses que entretenen l’espectador i l’impedeixen adonar-se que l’únic que importa de cara a la investigació es concentra a l’últim episodi. Això potser no és gaire bo, si ets un fan dels misteris criminals de tipus Agatha Christie; però si no et molesta passar l’estona amb gent simpàtica i una mica excèntrica, entre situacions humorístiques i excursos delirants, no trobaràs millor companyia. Dit això, aquesta vegada els guionistes anaven una mica passats de rosca i caldrà que no es confiïn, si no volen acabar descarrilant en la inversemblança absoluta.


Afortunadament la bona química del trio protagonista fa perdonar moltes incongruències, mentre es contemplen totes aquestes peculiaritats amb complaença tolerant. Tornen alguns bons coneguts de la temporada anterior com Nathan Lane, Amy Ryan o Tina Fey, i s’incorporen noms tan llaminers com els de Cara Delavingne o Shirley MacLaine. No sempre el seu paper està plenament justificat; per això jo per exemple havia oblidat que també hi surt l’Amy Schumer en els dos primers capítols. I és que no hauria passat res si no hi fos. 


Ja és norma del programa que, com a coda de l’últim episodi, es produeixi un nou assassinat que funciona com anunci d’una nova temporada (ja aparaulada) d'Only Murders in the Building. Aquest cop el crim ha tingut lloc fora de l’edifici, però no serem perepunyetes i l’investigarem igualment. Oi que sí? 

dimecres, 28 de setembre de 2022

Una cara bonica


La sèrie Black Bird (Encerrado con el diablo) d’Apple TV presenta algunes concomitàncies amb Under the Banner of Heaven de fa dos dies: està basada en fets reals, ha estat escrita per un autor de renom (en aquest cas el Dennis Lehane de Mystic River o Shutter Island), presenta una estructura de treure’s el barret, i té al capdavant un grandíssim actor. Apart d’això difereixen en el gènere, aquí típicament carcerari, i amb una temàtica d’assassins en sèrie que no podria ser més americana.


Jimmy Keene és un jove atractiu a qui tot sembla somriure-li a la vida: té un fabulós apartament, un cotxe esportiu i tantes dones com vulgui. Malauradament la policia descobreix els seus negocis amb les drogues i les armes, i és condemnat a deu anys de confinament. No obstant, vista la seva facilitat de tracte, li proposen que s’acosti a un altre reclús, en Larry Hall, i intenti esbrinar la seva relació amb l’assassinat de diverses adolescents. A canvi de trobar proves de la culpabilitat de Hall —un tipus peculiar i bastant sonat— li prometen la llibertat incondicional.


La sèrie consisteix bàsicament en el joc d’acostament i seducció entre els dos presos, tot envoltat pel típic i ben conegut ambient penitenciari: motins, cel·les de càstig, jocs de poder i d’equiparació de forces… Tot això servit per molt bons actors com Greg Kinnear o Ray Liotta en un dels seus últims papers. Taron Egerton, que fa de Jimmy, té el handicap de ser massa atractiu, cosa que distreu a l’hora de valorar el seu treball, però realment està a l’altura d’un oponent tan formidable com és Paul Walter Hauser. Aquest secundari tot terreny, que vam descobrir a Richard Jewell de Clint Eastwood, compon una figura de psicòpata veritablement terrorífica. Ell sol ja justifica el visionat d’una sèrie que és, en general, molt superior a la mitjana.  

dimarts, 27 de setembre de 2022

El món d'ahir


La lectura l'any 1995 d'El món d'Horaci va descobrir-me Vicenç Pagès Jordà, un autor amb el que vaig connectar immediatament. La seva ment analítica, el seu lleuger experimentalisme, l'amor per les llistes i fins i tot una certa al·lèrgia al sentimentalisme s'adeien perfectament amb el meu caràcter. Desaparegut prematurament ara fa un mes, en lloc de lamentar-se inútilment, el que toca és llegir-lo o rellegir-lo per reivindicar la importància d'un escriptor que potser mereixia una resposta més àmplia del món lector.

Dit i fet, doncs; i el primer que m'ha vingut a les mans és aquest "Memòria vintage" del 2020, un recull d'entrades en format de diccionari, que fa una repàs a fets, paraules, objectes i personatges lligats a dècades passades i que es relacionen íntimament a la vida de l'autor, més concretament a l'interval que abasta des de l'arribada de l'home a la Lluna (1969) fins a l'estrena de Pulp Fiction (1994). I encara que Pagès Jordà pertanyés a la generació posterior a la meva, comparteixo la pràctica totalitat dels seus records, de manera que el llibre em parla molt directament. Però de fet, fins i tot els lectors massa joves per haver participat d'aquestes experiències podran extreure-hi tanta informació com diversió.

Una empresa com aquesta corre el perill de treure profit de la insatisfacció de tots aquells que han superat ja la crisi de la maduresa i que busquen refugi en allò tan masegat dels temps passats que sempre foren millors (o, si més no, nosaltres érem més joves). Però Pagès Jordà és massa intel·ligent per caure en el parany banal del Yo fui a EGB o La década prodigiosa i, en certa manera, fa explícit el seu rebuig a aquesta maniobra acomodatícia.

El pitjor de l'EGB no és el que era, sinó la nostàlgia repugnant amb què alguns productes comercials l'evoquen.

Cartesià com ell sol, el compilador s'imposa la norma de no introduir més d'un exemple per dècada de cadascun dels conceptes escollits; mentre que, com a detall lúdic, fa que algunes entrades remetin a d'altres en un encadenament suggeridor. M'ha fet una mica de pena constatar la quantitat de persones, objectes i idees que han passat a millor vida en un lapse de vida relativament tan curt. En aquestes pàgines retrobarem a les difuntes Sylvia Kristel i  Lola Gaos, a oblidats com l'al·luminosi, l'aeròbic, el fax, el viso i les cassets, i a passats de moda com Simplemente María o Jacqueline Susann.

Un apartat important l'ocupen paraules i expressions d'ús corrent en una època i que, utilitzades ara, representen la marca indeleble del boomer. En alguns casos pertanyen a la moda del moment —campyuppiekumbaià, footing, videopub, fitipaldi...—; però més sovint són mots i locucions genuïnament catalans que corren el perill de perdre's pel desguàs de la memòria, com ara aixafar la guitarraverro -asacsópetitburgèspengim-penjamescurarenrotllar-se, ganàpia i un inacabable etcètera.

Apareguda originalment en una publicació periòdica i ampliada posteriorment fins formar aquest volum, Memòria vintage pot semblar una mostra lleugera del talent de l'autor, però no deixa de contenir moments d'aguda perspicàcia, intel·ligència i bon humor, servits a més en píndoles que es poden picotejar sota el guiatge de la serendipitat. Un Pagès Jordà, en definitiva, recomanable per a tots els públics.

allavores

La hibridació entre llavors i aleshores ha originat paraules com allavoresallavòrens o allavontes, que eren molt més vives quan no disposàvem de models de llengua consolidats en ràdios i televisions. El català del segle XX era més incorrecte, més intuïtiu i més vivaç —una mica com nosaltres.

—Allavores t'havies de muntar tu mateix la figura de l'ou Kinder.
Vegeu, també, dialecte.


dilluns, 26 de setembre de 2022

Que el cel la jutgi

Tret de Corea del Nord, poques coses em fascinen tant com els mormons. Potser una de les religions d’èxit d’invenció més recent, la seva accidentada gestació, que els va empènyer a l’aïllament defensiu, els va dificultar la integració en el relativisme de la modernitat. Recomanaria a qualsevol que vulgui aprendre tot delectant-se sobre les dificultats que troba una família de devots mormons per adaptar-se a la vida urbana del segle XXI la cabalosa sèrie Big Love de HBO, que a més està molt ben interpretada. Una forma més fosca d’informar-se sobre l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies és mirar a Disney+ la sèrie Under the Banner of Heaven/Por mandato del cielo. Es basa en un llibre homònim del reputat Jon Krakauer (Hacia rutas salvajes, Mal de altura), amb guió de Dustin Lance Black (autor de l’oscaritzada Milk i de J. Edgar).


En un poblet de Utah el detectiu Jeb Pyre investiga el brutal assassinat d’una jove mare i la seva filleta de pocs mesos. A mesura que s’endinsa en les peculiaritats de la respectada família Lafferty, anirà descobrint fins a quin punt la religió pot servir com a justificant dels crims més abjectes. Paral·lelament el policia patirà una crisi de fe en adonar-se com les autoritats religioses, amb la finalitat de protegir la integritat de l’església, estan disposades a passar per alt certs delictes. I, com a teló de fons, una vegada més el patriarcat, que nega l'agència de les dones i les supedita al marit, pare i senyor.


Tot i que Under the Banner of Heaven es basa en un crim real, es percep que els fets han estat modificats per aconseguir la màxima eficàcia dramàtica, des de la lluitat interior del detectiu protagonista fins a la figura del seu col·lega indi Paiute (i no mormó), que assumeix el punt de vista extern de l’espectador. Inclou a més una bona dosi de voluntat didàctica, atès que el mormonisme és ple de particularitats que la majoria desconeixem; tot i que les escenes retrospectives sobre fragments del patiment dels primers pioners a mitjans del segle XIX se m’han fet sobreres.


El tema no és agradable —feminicidi i infanticidi perpretrat dins de la família—, a més a la sèrie li costa una mica d’arrencar, amb un munt de personatges que li cal presentar, però un cop pren la velocitat de creuer és d’allò més absorbent. Compta amb l’aposta guanyadora del protagonisme d’Andrew Garfield, un actor que fa de tot —super-herois, musicals, drames— i tot ho fa bé. Afegiu-hi per acabar un guió modèlic i convertireu aquest títol en una recomanació segura. 

diumenge, 25 de setembre de 2022

Filmoteca forçosa (84)


Frida (Julie Taymor, USA 2002 (Filmin))

Malgrat la (inevitable?) submissió a l’anglofonia, aquest biopic de la Kahlo resulta més que correcte i visualment és una preciositat. (8) 


Reds (Warren Beatty, USA 1981(Filmin))

Luxós projecte (grans actors secundaris, magistral fotografia de Vittorio Storaro) al servei de la vanitat del director. Tres hores injustificables d’amor i revolució. (6)



Lightyear (Angus MacLane, USA 2022 (Disney+))

Semblava un disbarat la idea de fer ara aquesta mena de preqüela de «Toy Story», el que no podíem sospitar és que seria tan avorrida i impersonal. El punt més baix de la trajectòria de Pixar. (4)


Ouistreham/En un moll de Normandia (Emmanuel Carrère, França 2021 (Movistar+))

Juliette Binoche és una escriptora que s’infiltra en el món de les dones de neteja per documentar-ne la precarietat. Denúncia incòmoda que es barreja amb la mala consciència liberal. (7)



American Gigolo (Paul Schrader, USA 1980 (Filmin))

Elegant thriller que funciona com a metàfora de la dècada dels 80. Darrera de les superfícies metal·litzades, els neons i el materialisme s’hi troba, com sempre a Schrader, una lectura moral. (8)


Death Becomes Her/La mort us escau tant (Robert Zemeckis, USA 1992 (Filmin))

Sàtira sobre la lluita contra l’envelliment a qualsevol preu. En el seu moment els efectes especials van impactar i el tercet protagonista —Streep, Hawn i Willis— s’hi llueix. (7)

divendres, 23 de setembre de 2022

Una mala nit la té qualsevol


Suposo que en un moment o altre havia de passar que What We Do in the Shadows, una de les meves sèries favorites, presentés una temporada més fluixa que les anteriors. No sempre es pot estar a l’altura de les expectatives, però sembla raonable pensar que, quan una fórmula funciona, és millor no introduir gaires innovacions. La temporada tercera acabava amb la colla de vampirs disseminats pel món, cadascun amb un objectiu diferent. Calia esperar que la quarta temporada ens explicaria alguna cosa de les aventures de Nadja i Guillermo a Londres, i de Nandor a la seva terra natal, però a l’inici del primer capítol trobem que tots han tornat dels seus respectius viatges, quasi com si res hagués passat. I, curiosament, malgrat que es troben tots aplegats de nou, passaran la resta de la temporada vivint cadascun d’ells una trama quasi independent.


La més emprenyadora és la de Colin Robinson convertit en una infant rebec, del qual Laszlo s’ha erigit com a mentor. Pel meu gust el personatge de Baby Colin ni funciona ni fa gràcia i només s’ha d’agrair als guionistes que finalment li retornin el cos d’adult. Tampoc m’ha interessat gaire la subtrama del club nocturn que obre Nadja, potser perquè té com a sòcia a The Guide, el personatge que interpreta Kristen Schaal, una actriu cridanera que m’acaba la paciència. Nandor i els 52 desitjos que li concedeix el djinn té força més substància i Guillermo, tot i que ha tingut temporades millors, té algun episodi estupend com el del sopar amb la seva família.


El final de la temporada deixa en el aire una qüestió crucial que podria fer canviar el funcionament intern de la comunitat vampírica. Malgrat la relativa desil·lusió present, allà em tindran esperant el seu retorn. 

dijous, 22 de setembre de 2022

Tríptic de la mare


Ja he parlat més d’una vegada aquí dels llibres d’Abdellah Taïa, marroquí de 1973 que va descobrir el do de l’escriptura l’any 1999, quan es va traslladar a viure a París. Atrapat, com tants altres autors del món francòfon, en l’ambient literari de l’ex-metròpoli, ha bastit una sòlida carrera on ha combinat en igual mesura els records del seu Marroc natal amb les experiències com a immigrant en el país d’acollida, unes i altres unificades per l’assumpció de la pròpia homosexualitat.


La seva darrera novel·la Vivre à ta lumière, editada per Seuil enguany (i que de ben segur Cabaret Voltaire traduirà aviat al castellà) té la particularitat de presentar una protagonista femenina, Malika, en tres moments de la seva vida. La coneixerem l’any 1954 com una jove camperola acabada de casar. Aviat el marit parteix a la guerra d’Indoxina, on no trigarà a morir. Els sogres, després d’haver-se embutxacat la indemnització que paga l’estat francès, li fan la vida impossible a la jove vídua i l’obliguen a tornar a viure a casa dels pares.


Retrobem Malika als anys 60. Viu a Rabat, s’ha tornat a casar i té tres fills. El seu marit treballa a la Biblioteca Nacional, just al costat del Palau Reial. Monique, una amable burgesa d’origen francès, vol que la filla gran de Malika vingui a treballar de minyona a la seva vil·la, però la dona marroquina s’hi resisteix. Té aspiracions molt més altes per a ella: la vol casar amb l’hereu del rei.


L’any 1999, la vetlla del traspàs de Hassan II, un jove lladre homosexual entra a casa de Malika per robar-li els diners. El delicte és en realitat una excusa per tornar a ingressar a la presó, on vol retrobar el seu amor. Però la dona veu en ell un reflex del seu fill, també homosexual, el qual va emigrar a París i del que fa temps que no es sap res.


Els dos primers fragments estan narrats en primera persona per la protagonista. Fa servir paraules senzilles, frases curtes, repetitives, i traspua la ingenuïtat d’una dona humil i sense estudis. Transmet però un to poètic, que de vegades s’acosta al realisme màgic, i evidencia una força de voluntat que està per sobre de qualsevol consideració moral. El tercer episodi té el format d’un llarg diàleg entre Malika i el lladre Jaâfar, on la dona vella intenta expiar el maltracte que va infligir al fill.


El motiu de la novel·la no té més misteri, Abdellah Taïa ho explica a la contracoberta: «Malika, és la meva mare: M’Barka Allali Taïa (1930 - 2010). Aquest llibre li és dedicat.» De totes maneres, vist el to fantàstic d’alguns dels passatges, costa de creure que el que es descriu correspongui a la biografia de la mare de l’autor. Es diria que és més aviat una projecció poètica i un rescabalament pels greuges patits per Taïa. No sé si em cau gaire bé que es faci actuar la difunta com una marioneta que actuï tal com ens hagués agradat que actués i no com ho va fer en realitat. No, no m’ha arribat el contingut de Vivre à ta lumière. 

dimecres, 21 de setembre de 2022

Figurants


HBO ha recuperat la sèrie Extras que va coproduir amb la BBC entre 2005 i 2007. Va ser creada per Ricky Gervais i Stephen Merchant, els quals també la protagonitzaren. Segueix les tristes carreres professionals d’Andy Millman (Gervais) i la seva col·lega Maggie Jacobs (Ashley Jensen) en el món de la figuració, tant en teatre com en cinema i televisió. Durant la primera temporada la seva única obsessió és obtenir un paper amb dret a frase. A la segona temporada Millman troba feina en una sitcom d’humor extremadament vulgar i adquireix una gens envejable notorietat pública.


Encara que sigui més convencional que The Office (em refereixo a la britànica, esclar), Extras conté totes les característiques de l’humor de Gervais, basat en l’exhibició incòmoda de les pitjors lacres de l’ésser humà. Com caldria esperar, Millman és mesquí, insolidari, mentider i mal amic; tampoc té inconvenient d’ofendre amb les seves opinions a grassos, lletjos, homosexuals i discapacitats. Res de nou per a qui conegui el seu estil. El detall distintiu d’aquesta sèrie —que més endavant possiblement inspiraria la francesa Dix pour cent— és la inclusió en cada episodi d’una o més celebritats interpretant una versió perversament distorsionada de si mateixes.


Potser no totes les suposades celebritats ens resultaran familiars, ja que l’star system britànic de vegades ens queda lluny, però deu-n’hi do la colla de famosos que aplega Gervais! I com xalen subvertint la seva persona pública! Daniel Radcliffe es comporta com un adolescent més calent que un bonobo, mentre que Patrick Stewart està obsessionat en despullar les seves companyes de repartiment. David Bowie improvisa una cançó satírica al piano i Kate Winslet (en hàbit de monja) demostra la seva destresa en proferir obscenitats. És una combinació realment divertida que només s’espatlla una mica en el sentimentalisme final de l’episodi nadalenc. A mi doneu-me sempre el Gervais més àcid.  

dimarts, 20 de setembre de 2022

Posar-se al dia


La irrupció l’any 1999 a Channel 4 de Queer as Folk va causar una moderada i necessària commoció que va posar en evidència com de minvada era la representació de l’homosexualitat a la televisió. La sèrie de Russell T Davies seguia les vides de tres joves gais de Manchester, molt especialment en el vessant de les seves relacions sexuals, les quals eren mostrades amb admirable franquesa. Malgrat que tot plegat consistí en deu episodis repartits en dues temporades i que la crítica respongué de forma molt tèbia, el ressò que tingueren a nivell de les converses de carrer fou molt superior. Apart de normalitzar la imatge hedonista dels homosexuals urbans, la sèrie significà també el llançament de les carreres d’Aidan Gillen i el joveníssim Charlie Hunnam.


Com sol passar amb totes les sèries britàniques d’èxit, aviat (concretament el 2000) s’estrenà una adaptació americana ambientada a Philadelphia. Com sol passar amb les adaptacions americanes, en resultà una versió menys trencadora i visualment més púdica. Encara així constituí un dels grans èxits de la cadena Showtime, i la seva emissió es va prolongar durant cinc temporades i 83 capítols. Tot un serial, en definitiva.


L’any 2022, en temps de remakes i refregits, s’ha cregut convenient ressuscitar Queer as Folk en una nova encarnació que es pot veure a la plataforma Starz, fillola d’Amazon Prime. Ara l’acció s’ha traslladat a New Orleans, una de les capitals americanes del vici, i el centre de l’activitat social torna a ser la discoteca Babylon, on té lloc un tiroteig massiu inspirat en el cas similar del nightclub Pulse d’Orlando. Aquest tràgic incident, amb les seves conseqüències, forma l’espina dramàtica de tota la temporada.


La nova Queer as Folk s’esforça a posar-se al dia en la representació del major nombre de membres del col·lectiu LGBT… Conformar-se amb gais i lesbianes ja no li és suficient, així que també s’introdueixen transsexuals, bisexuals, persones no binàries, neurodiversos i discapacitats, apart d’una bona col·lecció de drags. Tota aquesta panòplia tan completa sembla respondre més a una intenció programàtica que a una necessitat dramàtica. De fet aquesta colla de personatges, més que humans amb vides creïbles, semblen ideals platònics immersos en decorats plens de bombetes de colors que fan pensar en un escenari teatral.


Per descomptat que tenen problemes, quin personatge d’un serial no en té!, però tot es resol de la millor manera possible. Així un jove amb paràlisi cerebral i un altre a qui han amputat les cames són els que s’emporten al catre els homes més apetitosos, una circumstància que rarament succeeix a la vida real. De la mateixa manera, les úniques mares que hi surten —una espatllada Juliette Lewis i Kim Cattrall, rebotada de Sex and the City— no podrien ser més comprensives i protectores. Tot contribueix, i el físic dels actors no n’és aliè, a formar un espectacle visualment agradable, però inconsistent. Correcció política de manual, escassament inspiradora. 

dilluns, 19 de setembre de 2022

Rebel·lió al menjador


La col·lecció Petits Plaers de l’editorial Viena, apart de les seves boniques cobertes, em sembla ideal per algú que comença a tenir problemes per llegir textos més llargs com ara jo. Integrada per nouvelles, novel·les curtes o contes llargs, es tracta d’obres de llargària suficient per familiaritzar-se amb el seu marc argumental tot evitant la volatilitat dels contes, que et solen obligar a reiniciar el sistema cada poques pàgines. El títol amb el que m’he estrenat és Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke (1956 - 2021), traduït per Marisa Presas i editat l’octubre de 2021, dos mesos abans de la seva mort. Aquesta fou la novel·la amb la que va debutar l’autora l’any 1990 i la que li proporcionà el prestigiós premi Ingeborg Bachmann.


Un vespre una família composta per la mare, un fill i una filla joves esperen l’arribada del pare, que ha estat en viatge de treball. Per celebrar el seu recent ascens li han preparat una cassola de musclos, el seu plat preferit, encara que sigui una menja que a la resta de la família no els diu gran cosa. Està previst que el pare arribi a les sis, i quan a les 18:03 encara no ha comparegut, comencen a preocupar-se (són alemanys). La novel·la està narrada per la filla, que deu tenir uns divuit anys, i que entreté l’espera compartint amb la mare i el germà passades històries sobre les rareses del pare. Així, de mica en mica, la figura paterna que inicialment ha sigut presentada com a convencional persona d’ordre, va desvelant-se com a implacable tirà que s’entesta a reconduir els impulsos naturals de tots els membres de la família.


El text està format per llarguíssims paràgrafs, a penes hi ha punts i apart, en un to obsessiu, on es repeteixen algunes expressions una vegada i una altra. Per això m’ha recordat Thomas Bernhard. També per un humor subterrani que alleugereix una mica la seriositat del contingut.

Fos com fos, el diumenge s’acabava inexorablement i definitivament a l’hora de trobar una plaça d’aparcament, perquè la meva mare deia que darrere de casa hi havia aire més que suficient per respirar, i nosaltres dèiem que en aquell moment els nens dels veins estaven jugant a naus especials i nosaltres mai no havíem pogut jugar a naus especials amb els altres nens, perquè havíem d’anar a respirar aire pur tots junts a uns indrets on no hi havia manera d’aparcar, mentre que darrere de casa hi havia lloc per aparcar i prou aire per respirar. Aleshores el meu pare s’enfadava per la nostra manca d’esperit familiar, però la meva mare s’afanyava a demostrar el seu esperit familiar i deia que en aquell indret la natura era especialment bonica, molt més bonica que darrere de casa nostra, a part que la de casa nostra la vèiem cada dia, i aquella només la podíem veure perquè el nostre pare havia tingut la magnífica idea de portar-nos en aquell indret tan natural a respirar aire pur.

Atès que Vanderbeke provenia d’una família que va fugir de l’Alemanya Oriental, igual que la d’aquest llibre, s’ha fet una interpretació política de l’argument i s’ha identificat el pare autoritari que indueix a la delació amb les pràctiques usuals del règim comunista. De totes maneres el relat funciona perfectament sense necessitat d’aplicar-hi segones lectures: el crescendo està molt ben dosificat fins arribar a una conclusió plena de malícia. Aquest petit llibre ha estat un bon descobriment. 

diumenge, 18 de setembre de 2022

Filmoteca forçosa (83)


La cadutta degli dei (Luchino Visconti, Itàlia 1969 (Filmin))

Crònica de l’ascensió del nazisme a través d’una família d’industrials alemanys. En mans de Visconti es converteix en un melodrama sumptuós, però excessiu. (8) 


Cluedo (Jonathan Lynn, USA 1985 (Filmin))

Comèdia de crims amb mansió sinistra. Malgrat alguns excel·lents actors i (sobretot) actrius, resulta beneita i fatigosa. Preu per preu, doneu-me «Un cadàver a les postres». (6)



Smoke (Wayne Wang i Paul Auster, USA 1994 (Filmin))

Meravellosa faula sobre el poder d’imaginar històries. William Hurt i Harvey Keitel en estat de gràcia. (8)


Three Thousand Days of Longing (George Miller, Austràlia 2022 (Balmes))

Colorista col·lecció d’històries, a partir d’un conte d’A. S. Byatt, que sembla defensar el poder de la ficció per damunt de la tecnologia. Excèntrica, notable, emocionant. (8)



South Park: Bigger, Longer & Uncut (Matt Stone i Trey Parker, USA 1999 (HBO max))

Calia esperar una bretolada més o menys divertida, però sorprèn que sigui també un musical força competent. (8)


Good Luck to You (Sophie Hyde, Regne Unit 2022 (Movistar+))

Crònica amb regust molt teatral de les trobades consentides entre una mestra reprimida i un treballador sexual. Val sobretot per la professionalitat d’Emma Thompson. (7)