El dimoni de les llistes: Preston Sturgess

Les onze regles per tenir èxit a la taquilla:

1. Una noia maca és millor que una de lletja.
2. Una cama és millor que un braç.
3. Un dormitori és millor que una sala d’estar.
4. Una arribada és millor que una partença.
5. Un naixement és millor que una mort.
6. Una persecució és millor que una conversa.
7. Un gos és millor que un paisatge.
8. Un gatet és millor que un gos.
9. Un nadó és millor que un gatet.
10. Un petó és millor que un nadó.
11. Una patacada és el millor de tot.

Grans massacres del Midwest (capítol VII)

Ens va agradar molt i molt la primera temporada de la sèrie televisiva «Fargo», però la segona l’hem adorada incondicionalment. El seu guionista Noah Hawley ho ha tornat a aconseguir: ha revisitat els ambients gèlids de la pel·lícula original dels germans Coen i n’ha reproduït l’atmosfera amb una trama que ens ha mantingut captivats durant deu fascinants capítols.

El lligam entre les dues temporades és força evident (fins i tot els protagonistes de la primera fan un «cameo» per confirmar-ho), ja que el policia que porta el cas aquí (Patrick Wilson) figura que és el mateix personatge interpretat per Keith Carradine a «Fargo 1.0», convenientment traslladat a l’any 1979. Encara més, tindrem l’oportunitat de contemplar com era de petita la Molly Solverson, que tant ens va encaterinar quan la va encarnar l’Allison Tolman, com a única policia intel·ligent de Bemidji, Minnesota.

Igual que passava al film i a la primera temporada televisiva, ben poc del que veurem té cap relació amb la ciutat de Fargo. Aquí l’acció es reparteix entre Luverne, Minnesota i Sioux Falls, South Dakota. Trobarem l’habitual barreja de criminals despietats, pòtols de poble, assassins aficionats i policies ineptes (amb alguna excepció). Curiosament la sèrie pateix un desglaç: comença nevada, però anuncia un març primaveral als últims capítols, o sigui que aquí no patirem tan de fred.

L’índex de violència i de mortaldat és particularment alt i continuat el que no impedeix que predomini l’habitual humor negre; de manera que la contemplació de la sèrie no té res de depriment i sí molt de vigoritzant. Encara més que la primera temporada, aquesta segona es pren un munt de llibertats narratives: digressions, flash-backs, repetició d’escenes anteriors vistes des d’un altre punt de vista, aparició sobtada d’una veu en off al penúltim capítol i fins i tot elements de ciència ficció que malgrat tot no grinyolen. També visualment, apart de l’ambientació a finals dels 70 que sempre garanteix un plus de kitsch marronós, hi ha una bellíssima fotografia del paisatge, uns suggeridors plans zenitals i una molt interessant utilització de la pantalla partida. També la banda sonora, capaç de barrejar Fleetwood Mac, Count Basie, The Chieftains i Devo, amb Manuel de Falla i Gustav Mahler, sense oblidar la música original de Carter Burwell pel film, és pura orfebreria.

Entre els actors compteu l’angelical Patrick Wilson i el veterà Ted Danson, que està envellint molt bé. El pujant Jesse Plemons («Breaking Bad», «Olive Kitteridge») vindria a representar el paper del criminal maldestre i casolà, equivalent al Martin Freeman del primer «Fargo», mentre que Nick Offerman («Parks and Recreation») fa un d’aquells petits papers de secundari pintoresc, capaç de proporcionar-li un munt de premis. No recordo haver vist abans Jean Smart, però fa amb absoluta autoritat el paper de la matriarca del clan criminal dels alemanys (recordeu que som a Minnesota). Però per a mi la gran revelació actoral de «Fargo 2» ha sigut la Kirsten Dunst, una actriu a la que sempre havia odiat i que considerava el súmmum del petardisme. Aquí està insuperable com a perruquera amb inquietuds (totes extretes d’un calendari de cites de Paolo Coelho) i amb cops de cap tan frívols com letals. En el capítol vuitè està simplement gloriosa.

Res, que si no l’heu vista ja us podeu afanyar, que no trobareu enlloc més i en alegre cohabitació guerra de màfies, pel·lícules de Ronald Reagan, placebos contra el càncer, novel·les d’Albert Camus i discussions sobre la duresa de l’aigua a Kansas City. Des d’avui mateix ja pertany al nostre Top-10 particular.

Vanitat i novel·les

Fins ara Edward St Aubyn havia fet tota la seva reputació amb llibres semi-autobiogràfics plens de drogues, aristòcrates i abusos sexuals. La seva última obra «Lost for Words» (2014) té un to molt més lleuger i relaxat, un canvi que no li ha anat pas malament, fins al punt de proporcionar-li el premi Bollinger Everyman Wodehouse. Acaba de ser traslladada al català («No tinc paraules» a Raig Verd, a càrrec de l’incansable Yannick Garcia) i al castellà («Sin palabras» a Literatura Random House, per Cruz Rodríguez Juiz).

Es tracta d’una sàtira sobre els premis literaris en ple segle XXI, encara que la paraula «sàtira» segurament sonarà massa sagnant pel tarannà reposadament britànic del llibre. El (fictici) Elysian Prize de literatura busca premiar la millor novel·la escrita per un autor de la Commonwealth i és al mateix temps una via perquè la companyia de productes agrícoles Elysian netegi una mica la seva consciència de les acusacions dels ecologistes. Podria ser perfectament una paròdia del (molt real) Man Booker Prize, del qual St Aubyn fou finalista l’any 2006.

De tota manera, el món literari anglès queda molt lluny de casa nostra, i difícilment ens reconeixerem en un jurat on conviuen ex-secretàries del Foreign Office, membres jubilats del parlament, catedràtiques d’Oxbridge, columnistes culturals i actors shakespearians. Tampoc ens reconeixerem en la important presència de les cases d’apostes. En l’únic que coincidim, tant Nord com Sud, és en la poca importància que té la literatura, o sigui l’art, en aquestes conteses novel·lesques amb remuneració inclosa.

El llibre conté fragments d’enginyoses paròdies de llibres que podrien ser contemporanis nostres: un thriller barat d’espies, una novel·la històrica protagonitzada per Shakespeare, un sub-Irvin Welsh escrit en argot escocès… Hi ha també eròtiques estratagemes de llit a múltiples bandes, un francès amb tendències deconstructores i una utilització una mica racista dels personatges que provenen del subcontinent indi. Tot plegat, lleuger, tou i inofensiu. Molt civilitzat, molt llegidor, però amb poca grapa. Amb un tema així m’imagino que es podia haver fet una novel·la molt més bèstia i memorable.

Amb l’excusa de Saunders

Prou sabeu que aquests inexistents debats sobre el procés de la traducció m’obsedeixen. I que, si llegeixo Saunders traduït per Yannick Garcia, un instint atàvic reclama que persegueixi els seus punts flacs. Per fer la comparació acurada, necessitaria comptar amb la versió original en anglès de «Secessiolàndia pel pedregar», que no està disponible ni a les nostres biblioteques públiques, ni a les llibreries més anglòfiles de la comarca. A falta de res millor, busco la traducció castellana, «Guerracivilandia en ruinas» (Mondadori, 2005) i acaro les dues.

No he buscat un exemplar qualsevol en castellà, sinó que he anat a la biblioteca Joan Maragall de Sant Gervasi de forma molt deliberada i fetitxista. Perquè allí s’hi allotja el fons de l’escriptora Isabel Núñez. Precisament fa unes setmanes «El Periódico de Catalunya» va publicar una notícia sobre el robatori de llibres pertanyents a aquest llegat i allotjats en aquesta mateixa biblioteca, un fet que ha obligat a guardar-los sota clau (tot i que poden ser manllevats sense més obstacle que el d’haver de demanar-los a les bibliotecàries).

Ignoro el motiu d’aquestes sostraccions llibresques, tot i que les trobo ben comprensibles. Les atractives germanes Núñez, immortalitzades per Mariscal i muses absolutes de la meva generació, constitueixen pura matèria de mitomania. La prematurament desapareguda Isabel, apart de com escriptora, destacà en la defensa de la pervivència d’un arbre del seu barri de Sant Gervasi, un ginjoler (o «azufaifo») que potser acabarà duent el seu nom si l’ajuntament decideix homenatjar-la. El seu elegant Ex Libris està il·lustrat amb la silueta d’aquest arbre i confessaré que m’ha estremit un xic poder acariciar la seva superfície setinada i verda, jo que intento evitar qualsevol fanatisme babau.

Bé, tornem a la qüestió inicial, que era la de confrontar «Secessiolàndia pel pedregar» en traducció de Yannick Garcia i «Guerracivilandia en ruinas» amb translació a càrrec de Javier Calvo. Tant Garcia com Calvo són traductors consumats i creadors amb obra pròpia, de manera que no els hauria d’espantar defensar la seva solvència. Recordem que el títol original és «CivilWarLand in Bad Decline», en referència a un decrèpit parc temàtic sobre la Guerra Civil americana. Crec que la primera part del títol la resol millor Garcia (deixant de banda que «Secessiolàndia pel pedregar» sembla un comentari molt adient sobre l’actualitat política catalana); i és que qualsevol referència a la guerra civil convida a pensar en la nostra, la de casa. En canvi, aquest «pel pedregar» tan col·loquial, traeix la neutralitat de «in Bad Decline» i destapa l’afectació populista del traductor que tanta mania em desvetlla.

Contra un malentès habitual, cal dir ben alt que George Saunders pot descriure contextos insòlits, però que el seu llenguatge i les seves formes són les ben planeres de la societat de consum americana de principis del segle XXI. Per tant, qui aspiri a una bona traducció de Saunders, intentarà ser entenedor de primer nivell i no buscarà perplexitat en el lector. De totes maneres, després de fer-hi unes voltes amb això de les traduccions, he decidit deixar-ho córrer, que ja estic criant fama de perepunyetes impertinent. Només us puc dir que, sempre que pugueu, escolliu la versió original, que és l’única que no enganya.

L’hora dels adéus

Potser només m’ho sembla a mi, però em fa l’efecte que amb l’actual tendència a la cofoia contemplació del melic, hem convertit en matèria artística fets que en èpoques més llunyanes es consideraven pures expressions del cicle de la vida sense res de particular a destacar. Esdeveniments com l’embaràs, la maternitat, l’educació dels fills, la malaltia o la mort dels pares ancians no semblaven experiències dignes d’aplicar-hi la lupa del creador, a menys que no hi concorregués alguna circumstància anòmala. Ara, tothom que té una criatura, es veu amb cor d’escriure un llibre d’autoajuda i a qui se li mor el pare qualsevol caiguda en l’addicció li sembla justificada. Nanni Moretti, bastant més contingut, ha solucionat el «marró» de la mort de la seva mare amb el film «Mia madre». A cap fill entrat en la seixantena li pot venir de nou la mort del progenitor, però almenys l’exercici de dol del director italià resulta més commovedor que no pas la pura jeremiada que caldria esperar.

Moretti s’ha reservat el paper secundari del fill devot que fa tot el possible per acompanyar de la millor manera els últims dies de la mare, mentre que la protagonista és Margherita, la filla obsedida per controlar-ho tot, que es culpabilitza per no poder estar més sovint prop de la seva progenitora. Per no convertir el film en la crònica d’una agonia pressentida, una trama secundària incideix en els problemes tragicòmics que té Margherita, com a directora de cinema, amb un actor italoamericà de comportament imprevisible (John Turturro). Se’n destil·len algunes benvingudes rialles.

Moretti no és un gran actor, però fa molt bé d’ell mateix. Turturro sí que ho és i escapa amb èxit de les trampes que li reserven el guió fins atorgar humanitat a un paper fet a partir de retalls de caricatures. Giulia Lazzarini, la mare, professora de llatí i un cap molt ben moblat en ple procés de perdre tot el mobiliari, està terroríficament esplèndida. Però «Mia madre» pertany en la seva totalitat a Margherita Buy, de llarg la millor actriu italiana en actiu avui dia. Contempleu-la en cadascun dels seus plans, tant més expressiva quan menys obre la boca. Prengueu la lliçó dels seus ulls i de la seva boca.

Estava disposat a escriure que Moretti havia fet un film ortopèdic i ploraner, però qui  ha acabat plorant sóc jo, perquè aquí hi ha emoció a dojo. Gran categoria que desdirà els meus dubtes del paràgraf primer.

La vida com a parc temàtic

En Miquel Adam, apart de ser un escriptor notable i un editor amb molt de nas, és també un publicista de rara eficàcia. Fa anys va proposar-me que m’enviaria sense compromís els llibres de l’editorial on treballava, per si em venia de gust comentar-los. Vaig declinar l’oferta, per allò de no comprometre el meu criteri i posar a prova la meva ferrenya insubornabilitat. El paio, que és a més persona afabilíssima, se les va enginyar perquè travéssim cordial coneixença en viu i en persona, de manera que resultés una descortesia rebutjar-li un regal. Amb aquesta estratagema em va fer a mans «Secessiolàndia pel pedregar», el recull de contes de George Saunders que Edicions de 1984 va publicar l’any passat. Espero que aquest paràgraf introductori aclarirà el marc circumstancial sota el qual comentaré el llibre i m’eximirà de qualsevol sospita de treballar veladament com a propagandista a l’ombra de la indústria editorial.

L’Adam, que és un fan dels contes d’en Saunders (i també dels de l’Etgar Keret) està convençut que l’autor americà no m’agrada gota i per això insisteix a posar-me’l a l’abast, com si la seva freqüentació hagués d’acabar derivant en estima. El seu prejudici es basa en un apunt agredolç que vaig dedicar al recull «Deu de desembre», on en realitat jo no carregava contra Saunders sinó contra el seu traductor Yannick Garcia. No insistiré de moment sobre les arbitrarietats que hi continuo trobant a la feina de Garcia, tot i que ja em sembla significatiu que el llibre es tituli originalment «CivilWarLand in Bad Decline», perfectament neutre en el seu to, mentre que a la traducció aparegui aquest «pel pedregar» tan afectadament col·loquial.

El llibre es compon de sis contes i una «nouvelle»; les set peces s’emmarquen en un context similar: parcs temàtics o d’atraccions, activitats simulades o realitats paral·leles i escapistes. Els protagonistes sempre són pobres infeliços, encarregats de tasques insòlites i laboralment sobre-explotats. L’ambient a la feina és invariablement precari i d’una  insolidaritat generalitzada, mentre que en l’àmbit personal les situacions no són gaire més galdoses. En el conte que dóna títol al volum, per exemple, el narrador és un Inspector de Versemblança Històrica en un parc temàtic sobre la Guerra Civil americana. A «L’encarregat de les onades flaqueja» el protagonista és el responsable de la intensitat del cabdal d’un parc aquàtic, mentre que a «El conseller delegat que feia 200 quilos» ens parla un obès mòrbid que es dedica a exterminar ossos rentadors darrera d’una pantalla de «bonisme» ecologista.

Totes les peripècies que passen als contes solen anar a mal borràs i, malgrat alguns incidents dramàtics, susciten més aviat un efecte de còmica absurditat, com si reflectissin una imatge deformada de les nostres pròpies vides de ciutadans consumistes del Primer Món. El resultat acaba sent repetitiu per la redundància dels seus recursos; fins i tot la «nouvelle» «Recompensa», malgrat el seu ambient distòpic, retrata un enèsim parc on els rics i poderosos moblen un paradís hedonista pagat a cop de cartera. Potser només el relat «Isabelle» escapa a la norma original, i en la seva incòmoda barreja d’opressió racial i deformitat física, assoleix l’excel·lència mitjançant un equilibri molt mesurat del grotesc i la tendresa.

«CivilWarLand in Bad Decline» fou el primer llibre que Saunders va publicar i l’edició catalana conté com a primícia un valuós preàmbul, escrit alguns anys més tard, on el contista revela la gestació d’aquestes pàgines i els molts dubtes que l’acompanyaren. Es tracta d’un document d’interès prioritari per a tots aquells que creguin en el poder tònic de la literatura. També deixa entreveure que George Saunders és una bona persona, detall que no li afegeix cap qualitat literària, però que agradarà a tots els que preferim combregar amb els nostres autors preferits. Malgrat aquest plus del pròleg no seria aquest el llibre que recomanaria per estrenar-se amb Saunders: «Deu de desembre» és l’aposta guanyadora, clarament més madura i variada.

La bellesa del crepuscle

Després d’haver guanyat l’Oscar amb «La Grande Bellezza» no crec que li costés gaire a Paolo Sorrentino aconseguir el pressupost per la seva segona incursió en el cinema parlat en anglès. «Youth» («La joventut») se situa en un balneari suís on coincideixen dos vells amics: un músic ja retirat (Michael Caine) i un director de cinema en el procés de completar el guió de la seva propera pel·lícula (Harvey Keitel). Al seu voltant una sèrie de personatges més aviat pintorescos, entre els quals l’únic que té una mica de pes és la filla del compositor (Rachel Weisz) a qui el marit acaba d’abandonar. Sense trama pròpiament dita, els dies passen entre converses sobre la pròstata i recança o oblit del passat.

No sé si Sorrentino, que té a penes 45 anys, pretén dir alguna cosa profunda sobre una edat, la de la vellesa, que només coneix d’oïda; però a mi, la veritat, tot m’ha sonat purament superficial i d’intencions entre críptiques i erràtiques. En una línia que ja va iniciar a «This Must Be the Place», el director sembla més interessat en el joc d’al·lusions temàtiques, gairebé a la manera d’una composició musical que en el discurs narratiu clàssic. Per descomptat és una manera de fer que no satisfarà tothom, però qui es deixi dur per la indubtable bellesa de les imatges (fotografia de Luca Bigazzi), per l’elegància tan elaborada de la posta en escena i per la magnífica banda sonora (repartida entre l’exquisit David Lang i les cançons de Mark Kozelek, no hi ha dubte que Sorrentino és un melòman descarat), segurament no requerirà més justificacions.

Comptar amb dos actors com Caine i Keitel és una ajuda sense preu a l’hora de defensar uns diàlegs que sovint no superen la trivialitat. És un goig en especial contemplar com Caine ofereix la seva millor interpretació en anys, després de tants papers secundaris amb el pilot automàtic posat. Keitel també està estupend amb la seva característica veu aspra i una atractiva vellesa sense bisturí. Jane Fonda té una sola escena, cap al final, brillant però molt fora de lloc. De totes maneres jo em quedo amb l’actuació de Rachel Weisz —sempre preciosa— la que més s’aproxima al comportament d’una persona de debò.

Les virtuts de «Youth» són més esquerpes que les de «La Grande Bellezza» i el seu relat és més ambigu; li manca potser el cinisme còmplice d’un Jep Gambardella i la fascinació romana que els esquellots de les vaques suïsses mai no podran substituir. Per l’espectador tant pot ser la continuació d’un idil·li, com una total decepció. Tracteu-la amb precaució.

El dimoni de les llistes: llistes memorables (i 2)

Mark Twain posant per Playgirl anys abans de Burt Reynolds

Prossegueixo amb el llibre de les llistes memorables. No dubto que trobareu apassionant la llista dels homes que Marilyn Monroe li venia de gust tirar-se l’any 1951. Sabem que almenys amb un, Arthur Miller, ho va aconseguir. Més prudent, un Charles Darwin de vint-i-nou anys sospesava avantatges i inconvenients del matrimoni. Entre els avantatges de no casar-se: no estar obligat a visitar parents, poder conversar amb homes intel·ligents als clubs i tenir llibertat per anar on vulguis. Virtuts del matrimoni: una llar i algú que cuidi de la casa, l’encant de la música i la conversa femenina. «Millor que un gos en tot cas» (sic).

El sempre corrosiu Mark Twain estableix la prioritat en l’evacuació d’una casa d’hostes en flames, començant per les senyoretes:

1. La promesa
2. Persones per les quals el rescatador guarda sentiments amorosos encara que no els hagi declarat.
3. Germanes
4. Germanastres
5. Nebodes
6. Cosines germanes
7. Tolides
8. Cosines segones
9. Invàlides
10. Senyoretes amb les que s’està emparentat per llaços matrimonials
11. Cosines terceres i amigues joves de la família
12. Les no classificades
13. Nadons
14. Nens menors de deu anys
15. Viudes joves
16. Dones joves casades
17. Dones grans casades
18. Viudes grans
19. Clergues
20. Hostes en general
21. Personal domèstic femení
22. Personal domèstic masculí
23. Dispesera
24. Dispeser
25. Bombers
26. Mobles
27. Sogres

Molt divertides les excuses que donaven els obrers que construïen les tombes de la Vall dels Reis per no acudir al treball (llegit a una llosa calcària del 1250 a. C.): la seva dona estava menstruant; va picar-li un escorpí; estava fabricant cervesa; va haver d’embalsamar el germà; estava amb l’escriba; libació pel seu fill; estava amortallant la mare…

I no és que sigui de riure, però els motius d’ingrés d’alguns pacients en un hospital mental de Virgínia (1864 - 1889) són com a mínim extravagants:

• Aflicció domèstica
• Atacs periòdics, tabac i masturbació
• Cas rar
• Gelosia i religió
• Dubtes sobre els avantpassats de la seva mare
• Entusiasme religiós
• Excitació política
• Va ser esquer a l’exèrcit
• Lectura de novel·les
• Els pares eren cosins
• Masturbació durant 30 anys
• Pensaments arremolinats
• Problema femení imaginari
• Reblaniment del cervell
• Vicis en la infantesa
• Rumor d’assassinat del marit

No em digueu que els antics no tenien un sentit pervers de la vida. I per posar alguna pega i refredar una mica el meu entusiasme diré que no m’ha agradat que coneguts fragments d’Italo Calvino i Jorge Luis Borges hagin sigut desmembrats per prendre l’aparença física d’una llista. I encara que en aquest tipus d’obres no solc fixar-me en la qualitat de la traducció, és bastant gros llegir això de «Pájaros de Washington y Vicinity».

Permeteu-me finalment que algunes llistes me les reservi per usar-les discretament a «El dimoni de les llistes». Són massa bones per malgastar-les en aquest apunt miscel·lani.

El dimoni de les llistes: llistes memorables (1)

El diccionari de Nick Cave

No és cap secret que en aquesta casa ens agraden molt les llistes. Evitaré buscar-hi una explicació psicològica, tot i que sempre em puc consolar amb la certesa que no estic sol en la dèria. De forma quasi inevitable les passades festes havia de rebre com a regal el llibre «Listas memorables» (Salamandra, 2015), una recopilació de Shaun Usher, qui fa un any ja ens havia ofert unes «Cartas memorables» de gran èxit comercial. Subtitulat «Sucintas o detalladas, personales o públicas. Más de ciento veinte listas confeccionadas por gente anónima y personajes célebres de la Historia» podeu comptar que el seu nivell d’interès és força variable: algunes m’han divertit força, mentre que d’altres me les he saltat després de llegir dues ratlles.

Abunden els decàlegs, encara que no sempre constin de deu manaments, amb la clara intenció d’establir unes pautes de conducta destinades a gaudir d’una vida plena. Entre els prescriptors trobarem gent tan diversa com Benjamin Franklin, Bertrand Russell, Francis Scott Fitzgerald, Anton Txekhov o Christopher Hitchens (potser el meu favorit). En alguns casos el conjunt de normes és molt més específic: així Frank Lloyd Wright estableix com s’han de comportar els arquitectes del seu equip, Rudyard Kipling aconsella al seu fill les regles bàsiques per viure a Londres («No paris mai un autobús amb el peu. No és una bola de croquet»), Captain Beefheart estableix els deu manaments per tocar la guitarra, Gene Autry sentencia el codi d’honor del cowboy i Chrissie Hynde aconsella les roqueres amb total coneixement de causa.

En general l’inventari d’objectes heterogenis i la llista de noms d’homes i dones desconeguts tendeix al tedi. El recompte dels morts de la Gran Plaga de Londres, les bruixes cremades a Salem o els noms dels esclaus de George Washington crec que ni he començat a llegir-los. Les llistes de la compra de Galileu o Miquel Àngel són afortunadament breus, però la relació dels regals d’any nou d’Isabel I d’Anglaterra és inacabable. Més simpatia suscita George Perec que va resumir tot el que havia menjat durant un any: un document irreemplaçable sobre la dieta d’un ciutadà francès de la segona meitat del segle XX. En canvi la col·lecció d’idees que va anotar Lovecraft per a possibles relats futurs és inaguantable (a menys que siguis fan).

Alguns autors de llistes les utilitzen com a via de perfeccionament. El músic australià Nick Cave (vegeu la foto de dalt), s’apunta totes les paraules que desconeixia o li criden l’atenció, de cara al seu possible ús futur. Johnny Cash anota a les tasques del dia «no fumar» i «besar June» (la seva esposa) entre altres coses més mundanes. Kurt Vonnegut Jr. es compromet, mitjançant un contracte de molt divertit clausulat, a dur a terme una sèrie de feines domèstiques mentre la seva dona està embarassada. Leonardo da Vinci o Thomas Edison detallen possibles temes a investigar, mentre que Sir Isaac Newton llista els pecats que ha comès abans de fer dinou anys.

Una modalitat freqüent en el llibre és la de les nomenclatures alternatives. A «Listas memorables» descobrireu el nom de 50 nans malastrucs que mai arribaren a l’estrena de la Blancaneus de Disney. Trobareu també les múltiples formes de titular una obra mestra de Hitchcock, sense que s’anomeni «Vertigo». Llegireu un repartiment de «The Godfather» (el de Coppola) que no té res a veure amb els actors de l’original. Repassareu les millors cinquanta maneres de batejar el fonògraf de Thomas Edison. I, com que la frase final de «Gone with the Wind» [Frankly, my dear, I don’t give a damn] semblava obscena a l’època, haureu d’aguantar totes les bajanades que escrigueren els publicistes de l’estudi per substituir-la.

Estic tan posseït per les llistes, que demà publicaré un segon capítol sobre el llibre. Serà més divertit, crec.

Restes de sèrie

El 14 d’octubre de 2011, el dia anomenat de la «Partença Sobtada», 140 milions de persones (el 2% de la població mundial) desaparegué inexplicablement sense deixar cap rastre. Tots els supervivents que quedaren enrere hagueren de pair la pèrdua sense disposar del consol d’una causa coneguda; les estratègies per seguir endavant no podien ocultar les cicatrius originades per un fet tan inaprehensible. Aquest és el punt de partida de l’estranya sèrie «The Leftovers» —paraula que s’empra habitualment per mencionar les restes d’alguna cosa, en especial les sobres del menjar—, basada en una novel·la de Tom Perrotta que el mateix escriptor ha convertit en guió amb el concurs del temible Damon Lindelof (el de «Lost», «Prometheus» i «Tomorrowland»).

Davant d’aquesta premissa, el primer que et ve al cap és la sèrie francesa «Les Revenants», on un grapat de morts d’una ciutat de províncies retornava a la vida també sense explicació. Tot i que el que expliquen un i altre serial pertany igualment al gènere fantàstic, sembla més fàcil posar-se en la pell dels personatges del programa francès, ja que tots comptem amb difunts propers i no ens costa imaginar el trasbals que significaria que ressuscitessin. Pel que fa a «The Leftovers» trobo molt més complicat fer-se a la idea de quina seria la nostra reacció davant d’aquest acte d’escapisme sobrenatural. Perrotta sembla creure que la Humanitat renegaria de les religions organitzades tradicionals i adoptaria peregrines creences de nou encuny.

De totes maneres la sèrie, que s’inicia tres anys després del dia crític de la «Partença Sobtada» i s’ambienta a l’imaginari poble de Mapleton (Nova York), no es molesta en donar explicacions i ens submergeix en una societat enrarida i plena d’excentricitats, on tothom arrossega una ferida interna que no és capaç d’expressar. Em temo que «The Leftovers» participa d’una certa tendència de la narrativa postmoderna, que es permet prescindir de la psicologia i del mecanisme tradicional de la causa i de l’efecte, que ens intriga impunement sense sentir-se obligada a donar resposta a totes les preguntes que planteja. Ja em direu si no com es justifica aquesta estranya secta que vesteix de blanc, es nega a parlar i fuma a tota hora.

Trobo bastant tramposa aquesta ocultació de motius, com ho és que fins al capítol novè (i en flashback) no se’ns reveli l’origen de tants de traumes. Se suposa que aquí hi ha molt de patiment i (atesa la cara que fan els actors) molta angoixa no resolta, però jo (digueu-me escèptic) hi veig més artifici i argúcies de guionista (aquests deliris onírics que pretenen ser reals!) que vivències autèntiques. La conclusió de la primera temporada, al menys, m’ha semblat un triomf total d’allò tan tronat del «deus ex machina».

Un concepte interessant de la sèrie és el fet de centrar-se en un protagonista diferent per cadascun dels capítols. Tot i així, i malgrat la intensitat emocional que se’ls hi suposa, en el capítol interpretatiu només la Carrie Coon deixa una petja indeleble en l'episodi de la seva escapada a Nova York. Hi apareix també gent tan coneguda com Scott Glenn (El silenci dels anyells), Ann Dowd (August), Liv Tyler (El senyor dels anells) o Janel Moloney (Donna a «The West Wing»), però la majoria d’ells fan de muts o d’esguerrats o sigui que tenen ben poc a dir. El protagonista teòric, Justin Theroux (recent marit de Jennifer Aniston), deixa una impressió entre fatxenda i oliosa, que només perdura quan corre en xandall sense indicis de roba interior.

Pros i contres. En els contres, «The Leftovers» pot presumir d’uns dels títols de crèdit més agressivament kitsch de la televisió moderna, equiparable als (baixos) nivells estètics de l’església mormona; i en els pros d’una banda sonora de Max Richter, que voreja Philip Glass, però que és un dels elements més salvables de la sèrie. Diuen que la segona temporada millora la primera, però no tinc clar que jo hi sigui per aguantar-la: no em considero tan jove per exhibir tal païdor. Ja planyo aquest món d’avui dia i les seves absurditats escrites per gent com Perrotta i Lindelof.

Tot el que necessites és odi (Hate is All You Need)

Com s’anuncia orgullosament en els títols de crèdit inicials, «The Hateful Eight» és el vuitè film de Quentin Tarentino, un cineasta que rarament ha pecat de modèstia i sí d’excessos metacinematogràfics. A la seva darrera pel·lícula potser se li ha anat una mica la mà, en voler reproduir les dimensions èpiques de les obres madures de David Lean: amb una durada que voreja o supera les tres hores (segons la versió), un pròleg i un interludi orquestrals i una filmació en format 70 mm com no es veia en el cinema comercial des de l’any 1992 (amb «Un horitzó massa llunyà» de Ron Howard). Hi ha afegit, per no estar-se de res, una banda sonora original (ell que fins ara havia viscut de reciclar músiques) i no s’ha conformat amb menys que amb el gran Ennio Morricone, el qual li ha escrit una partitura tan sinistra com inspirada, una de les coses més salvables del film.

El més curiós és que tot aquest embolcall grandiloqüent està al servei d’una pel·lícula que és pràcticament una obra de cambra, on la major part de l’acció té lloc a l’interior d’una cabana aïllada enmig de la neu. A diferència del que Tarantino ens té habituats, l’estructura del guió és força lineal (llevat d’un flashback i mig) i es podria considerar aristotèlica per la unitat de temps i d’espai. Cal dir en honor al director i al seu director de fotografia Robert Richardson que el film no és tan visualment avorrit com caldria témer per les limitacions de les quatre parets, i que entre la pantalla panoràmica, la profunditat de camp i la quantitat de personatges protagonistes sempre hi ha algun detall interessant en el qual fixar-se a falta d’al·licients millors. I és que, cal dir-ho ja d’una vegada, «The Hateful Eight» engresca ben cop.

Durant gairebé tota la primera part, que ocupa una hora i mitja (i tres «capítols» de la segmentada i literària narració de Tarantino) no succeeix quasi res més enllà de la presentació de les figures del drama. Els diàlegs són expositius i allargassats, però manquen d’humor, sorna o tensió, el que solien ser les marques de la casa. M’ha costat no adormir-me. Després del virtual intermedi (solucionat amb uns segons de pantalla en negre), la narració és represa per la veu en off de Tarantino (no acreditada) en una solució tan inesperada com matussera. Aquesta segona part presenta una acció considerablement més animada, amb esclats de violència immerescuda que pot aparèixer d’on menys t’ho esperes, o sigui que l’atenció de l’espectador queda assegurada, encara que sigui per mitjans més aviat primitius. També s’hi troba aquí el mencionat flashback, de funcionalitat incomprensible, però que va augmentar el meu cabreig com a espectador per la imminent massacre d’innocents.

Reconeixeré que els actors en general estan bé o molt bé. Samuel L. Jackson i Jennifer Jason Leigh mereixen menció especial, encara que aquest no sigui un film que es dediqui a retratar éssers humans. Kurt Russell, malgrat funcionar com a coprotagonista virtual, se’n surt però té poc a pelar; i un altre veterà com ho és Bruce Dern poc més s’hi ha de dedicar. La fal·lera que sent Tarantino per col·locar Michael Madsen a totes les seves pel·lícules em sembla una mica incomprensible, i Tim Roth (l’altre habitual de la casa) aquí sembla canalitzar l’esperit de Christoph Waltz. Només he odiat activament Walton Goggins, la baula més feble de la cadena actoral.

Fins ara sempre havia defensat Tarantino, la sofisticació narrativa del qual, el seu domini del suspens i del to, el seu humor enemic de les convencions, la seva diabòlica intel·ligència, superaven de bon tros la seva reputació de provocador nihilista i violent. Però a «The Hateful Eight» m’he vist incapaç de seguir-lo i per primera vegada al llarg de tota la seva carrera m’he avorrit, el que ja és gros. En part crec que es deu a un guió que no acaba de trobar el seu toc de gràcia, però no hi ajuda gens un relat al qual només impel·leix la força de l’odi. El títol, que s’ha traduït insuficientment com «Els odiosos vuit», hauria de contenir també el sentit d’uns personatges que són mers contenidors d’odi. Qui vol passar tres hores en la seva companyia, si no és com a transmissors d’experiències brillants (que no ho són)? No, no les necessitem, totes aquestes carretades d’odi ja se les poden confitar.

Com diria el torracollons d'en Morrissey, aquest acudit ja no fa cap gràcia.

Tornar a casa

Amb «La casa» (Astiberri, 2015) l’autor de còmic Paco Roca prossegueix la seva sèrie d’obres mestres que ja comptava amb títols tan importants com «Arrugas» (2007), «El invierno del dibujante» (2010) o «Los surcos del azar» (2013). La història que explica «La casa» no podria ser ni més habitual, ni més fàcil de compartir. A la mort del seu pare, tres germans (dos nois i una noia), tornen a la caseta al camp, on van passar tantes hores de la infantesa, amb la intenció de deixar-la a punt de revista per a una hipotètica venda. L’edifici, una modesta construcció mig il·legal, pròpia del tot s’hi val urbanístic dels anys 60 i obra d’amor en la qual hi abocà totes les seves energies el progenitor desaparegut, no trigarà a suscitar en tots els membres de la família un fructífer diàleg amb les deixalles del seu passat.

El llibre sembla sostenir, a la manera de Rilke, que la nostra pàtria veritable és la infantesa i també que l’únic argument que importa és el del pas del temps. Que l’amor s’expressa de vegades de formes molt oblíqües i que la família, malgrat tot, és un bon invent. Molt aviat es comprèn que aquí Roca està entomant la mort del seu propi pare de la forma més civilitzada possible. Em temo que massa sovint els pares de la meva generació (o de generacions properes) foren massa púdics, i que els seus sentiments envers la descendència s’hagueren de revelar pòstumament. No, la vida no ho posa fàcil per a ningú.

«La casa» és a nivell tècnic i narratiu una pura meravella, amb seqüències tan brillants i esfereïdores com l’ominós pròleg mut, la successió de visites al CAP amb el pare declinant o la imatge del «container» ple de records que han esdevingut brossa. Estèticament Paco Roca continua amb els seus experiments cromàtics, més atmosfèrics que realistes i el seu traç proper, capaç de connectar amb tothom i amb qualsevol. «La casa» és una estremidora obra mestra que emocionarà tothom que s’hi vulgui acostar: pura experiència vital destil·lada per un humanista que sap molt bé a on va.

Orgull perruquer

Clément és un professor de filosofia parisenc a qui destinen a treballar en un institut d’Arras (Pas de Calais). El jove, un urbanita, que considera que no hi ha vida fora de París, queda convenientment horroritzat com si el condemnessin a un destí pitjor que la mort (tot i que a la pantalla Arras apareix com una ciutat del tot encantadora). Avorrit de la rutina provinciana, un dia convida a una copa a la seva perruquera Jennifer, una noia positiva i vitalista que adora cantar al karaoke i admira Jennifer Aniston. Quin futur tindrà aquesta relació improbable?

La pel·lícula «Pas son genre» (No es mi tipo) adapta una novel·la de Philippe Vilain, la dirigeix el belga Lucas Belvaux i la protagonitzen amb atractiu a dojo Émilie Dequenne (Jennifer) i Loïc Corbery (Clément). Potser la història no és la més original del món; de fet la majoria de les parelles està formada més per personalitats oposades que per ànimes bessones; però el secret d’una bona comèdia romàntica és convèncer-nos de com la química és capaç de superar aquestes diferències. El cas que presenta aquest film és bastant extrem, especialment per la part masculina, ja que difícilment hi ha res més irritant que un intel·lectual parisenc (aquí en versió filòsof kantià). Sense arribar a la caricatura, el personatge de Clément és contemplat sempre amb una llum no gaire favorable (queda clar de part de qui està la pel·lícula).

«Pas son genre» és un film petit, però molt ben explicat, on cadascun dels seus minuts contribueix significativament al relat que pretén bastir. Conté el regal lluminós de la interpretació d’Émilie Dequenne —l’actriu belga descoberta pels germans Dardenne a «Rosseta»—, capaç de dir-ho tot sense necessitat d’obrir la boca. Atès que el guió adopta el seu punt de vista, bo és comptar amb una mirada tan reveladora. Magnífica Dequenne doncs, reina d’aquest joia tan petita i lúcida com recomanable.

Memòria dels ametllers seriosament malalts

Des de fa temps la Clídice m’insisteix sobre com li agrada l’obra del xativí Toni Cucarella, i molt especialment la seva «Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts». Com que els amics els tenim per fer-los cas, finalment vaig cedir a la curiositat i vaig prendre en préstec el llibre a la biblioteca de Vallcarca - Penitents. He de dir que Toni Cucarella en realitat es diu Lluís Antoni Navarro i Cucarella, que pertany a la collita de 1959 i que apart de ser un escriptor prolífic, i d’haver exercit tota mena d’oficis (ferrer, collidor de fruita, paleta, aprestador de teixits, carter…), ha intervingut en política com a cap de llista d’Esquerra Republicana del País Valencià. Cucarella és el rar exemplar a casa nostra de l’escriptor que no ha passat per la universitat; de fet la seva titulació acadèmica no va més enllà del graduat escolar, i no diria jo que sigui mala cosa la frescor d’aquest tipus de punt de vista.

«Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts» (editada per «3 i 4») va guanyar el premi Andròmina de narrativa l’any 2003 i és un llibre de difícil classificació, a mig camí entre les memòries d’infantesa i la successió d’estampes costumistes interconnectades. L’acció s’esdevé a Les Eretes, un barri humil i suburbial de Xàtiva a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat, encara que algunes coses que hi succeeixen sembla que provinguin d’un passat molt més llunyà que es perd en el mite. De fet, en alguns moments de diàlegs entre morts i vius, amb tant de realisme màgic a les espatlles, es diria que ens trobem en ple Macondo llevantí. Tanmateix moltes històries del barri s’aferren als fets ben reals de la Guerra Civil, les ferides de la qual no han arribat a cicatritzar.

Com ja anuncia, gens subtilment el títol, aquesta agonia (lenta) dels ametllers que ningú no cuida vol ser una metàfora (i una crònica) d’un món d’obsolescència involuntària, rural, ancestral i joan-amàdica, a punt de ser cruspida pels vents de la Història. El progrés econòmic i les temptacions de la societat de consum a penes s’apunten i només es podran dur a terme lluny del barri, amb una mudança al centre de la ciutat, o encara millor a Barcelona.

«Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts» em sembla un llibre perfectament excel·lent, tot i que pertanyi a un gènere, el de l’apunt fragmentari i costumista, que no és el més capaç d’atrapar la meva atenció, però això és al cap i a la fi una qüestió de gust i no l’invalida en absolut. El que és indiscutible és el seu valor antropològic i molt especialment lingüístic, en recollir amb fidelitat del tot creïble el geni de la parla valenciana i preservar-lo en una càpsula que espero que continuï tenint un correlat real pels segles dels segles.

Quan mon pare va morir, començava a fer uns pocs dinerets en la seua faena. Treballava portant un camió per a una fàbrica de rajoles. Acabaven de comprar la casa d’ací, i mon pare ja n’havia ataüllat una de millor al carrer de Grau, prop de l’ajuntament. Va ser morir-se ell i anar-se’n tot en orri, clar… Per això ma mare veu este barri com una sentència, i l’odia i somia de fer una arreplega i enviar-lo a pastar fang, este barri de merda, i deixar de vore tots eixos ametlers perduts que moren a poquet a poquet, cada dia més perduts i més secs i més morts… Per això treballa tantes hores. Per això s’ha posat en amo matí, vesprada i nit. I jo em crie a la dula i moltes voltes faig fugina d’escola, perquè a escola només ensenyen badomies que no servixen per a enfrontar-se amb la vida i guanyar-li la partida a la misèria que mos trau a ballar, i que ni ballar-la podem, que mos du a bacs i a redolons, ací caic, allà m’alce, i quan t’alces, llenya entre cap i coll…

La prosa més gustosa al nord de l’Alqueria d’Asnar.

Dos Fassbender millor que un (i 2)

Vull declarar d’entrada que no sento cap admiració acrítica ni per Steve Jobs ni per les seves invencions tecnològiques, de les quals sóc eventual usuari sense que acabi de veure’ls-hi les virtuts. Per això l’estrena d’un film titulat sense embuts «Steve Jobs» no m’hauria d’haver tret la son, si no fos pels noms que li estan associats: els de Michael Fassbender i sobretot el d’Aaron Sorkin. En el cas equiparable de Mark Zuckerberg, un altre figura que tampoc m’interessa en absolut, només les bones arts del guió de Sorkin (i la direcció de David Fincher, també cal dir-ho), van aconseguir convertir «The Social Network» en quelcom molt proper a una obra mestra. No seria forassenyat esperar que aquest «Steve Jobs», malgrat estar dirigit per Danny Boyle, assolís altures similars. Per descomptat no m’interessa per res entrar en discussions sobre si aquest Jobs que se’ns mostra s’assembla o no al real: en una ficció escrita o filmada, l’únic que demano és la seva veritat dramàtica. Si volgués dades més objectives les aniria a buscar en una biografia o en un documental.

Llavors, se’n surt o no en Sorkin? La resposta és tant sí com no; el que és indiscutible és que hi ha poques pel·lícules tant de guionista com aquesta i cal agrair-li per començar que eviti les habituals trampes dels «biopics». Que ningú s’esperi doncs el relat convencional de l’heroi que neix, lluita, triomfa, es reprodueix i mor. La trama s’articula a partir del que succeeix en els quaranta minuts (quasi en temps real) previs a les presentacions de tres productes emblemàtics sorgits del cap de Jobs: l’Apple Macintosh (gener de 1984), el malaguanyat ordinador NeXT (octubre de 1988) i l’Apple iMac (maig de 1998). En cadascun d’aquests tres segments hi compareixen exactament els mateixos personatges, sense cap respecte per la fidelitat històrica: l’executiva de màrqueting i portaveu del sentit comú Joanna Hoffman (Kate Winslet), el cofundador d’Apple Steve Wozniak (Seth Rogen), el Director General d’Apple entre 1983 i 1993 John Sculley (Jeff Daniels), el membre de l’equip original Mac Andy Hertzfeld (Michael Stuhlbarg), el periodista de la revista GQ Joel Pforzheimer (John Ortiz) i la filla no reconeguda de Jobs (successivament Makenzie Moss, Ripley Sobo i Perla Haney-Jardine).

Aquesta estructura tan artificiosa acaba passant factura per la seva rigidesa i previsibilitat. Tal coincidència de personatges no hi ha qui l’entomi amb naturalitat, quan a més els seus conflictes respectius a penes evolucionen. Cadascun dels tres segments ha estat filmat amb diferent tècnica: 16 mm per 1984, 35 mm per 1988, vídeo per 1998. No crec que els espectadors comuns ho apreciem, com tampoc percebrem que la banda sonora de Daniel Pemberton és successivament analògica, simfònica i digital. Danny Boyle, un director que em sembla totalment inadequat per aquesta empresa, intenta aportar varietat visual a un guió que és pur excés verbal: no se n’en surt, malgrat les floritures de videoclip. Un director analític com David Fincher probablement li hauria convingut més al film.

Un enorme problema d’aquest «Steve Jobs» és que el seu protagonista és un cabró, egocèntric amb el que costa empatitzar o fins i tot relacionar-se. El guió de Sorkin rarament el salva i la seva evolució durant els tres actes del drama és més teledirigida que realment viscuda. El gest d’acceptació final envers la seva filla està escrit amb molt poca traça. Sorkin es mostra més destre en la descripció de processos organitzatius que en la plasmació de sentiments humans. i Fassbender resulta més convincent quan més mala ànima mostra.

Dit això, els actors estan tots excel·lents, incloses les nenes successives. Fassbender carrega tot el pes de l’acció sobre les seves espatlles, ja que pràcticament mai no abandona la pantalla i ho fa molt bé, malgrat l’antipatia que ha de demostrar; de fet, resulta més convincent quan més mala ànima mostra. Tanmateix jo em quedo amb la Winslet, en un paper que no té res de particular, però que ella converteix en una persona de carn i ossos. Que visquin també (Daniels, Stuhlbarg, Rogen) la resta d’actors.

Confessaré que alguns moments s’han fet pesats o incomprensibles (els que tenen que veure amb estratagemes inversores o sistemes operatius); però d’altres tenen humor o un bon potencial dramàtic. No m’ha dolgut veure la pel·lícula, però segurament l’oblidaré aviat sense tenir clar què ens volia explicar Sorkin. Potser que els triomfadors egocèntrics amb l’edat aprenen a dissimular una mica.

Dos Fassbender millor que un (1)

Pocs em discutiran que l’actor germano-irlandès Michael Fassbender és del més interessant que es pot contemplar en una pantalla en els temps que corren; i no només per la seva fascinant presència física. El vaig descobrir a la molt recomanable «Fish Tank» d’Andrea Arnold i des de llavors rarament m’ha decebut. Quan està bé —com a «12 Years a Slave», «Shame», «Inglourious Basterds» o «Jane Eyre»—, resulta esplèndid; però fins i tot en un paper alimentós, com el de la sèrie X-Men, o en un nyap com el «Prometheus» de Ridley Scott, aconsegueix robar tot el mèrit de la funció. Per això, ben pocs dubtes s’oposaren a la idea d’anar a veure el «Macbeth» que Fassbender protagonitza a les nostres cartelleres, especialment després d’haver contemplat el seu vibrant tràiler i de descobrir que també hi surt la Marion Cotillard, una altra que darrerament tampoc fa ni un sol pas en fals.

És sabut que, de tota la producció shakespeariana, «Macbeth» deu ser una de les seves peces més aspres i desagradables, i a més carrega sobre les seves espatlles la tradició teatral més malastruga. Tanmateix aquesta versió supera el handicap inicial i s’incorpora sense dificultats al canon fílmic del bard de Stratford. El relativament desconegut Justin Kurzel dirigeix la tragèdia amb un elevat sentit visual que treu gran profit dels paisatges escocesos, mentre que el que suposo que ha de ser el seu germà (Jed Kurzel) ha compost una música arcaica i decididament adequada. El drama es desenvolupa enmig del fang, la boira i la sang. Els resultats estètics són espectaculars. L'única pega (menor) que li trobo al film és que tots els seus personatges masculins són barbuts i de cares brutes, de manera que costa una mica distingir els uns dels altres.

La parella protagonista està excelsa; més aviat ella que ell, diria jo. Al seu voltant, un munt d’actors britànics d’aquells de carrera reconsagrada i genuflexió obligatòria, com ara Paddy Considine (Banquo), David Thewlis (Duncan) o Sean Harris (Macduff). La versió exhibeix alguns tocs de geni, com el pròleg amb el funeral del fill dels Macbeth, la visió tan prosaica de les tres bruixes, les aparicions fantasmagòriques dels difunts o el bosc de Birnam, que avança a través d’un incendi forestal. Tot allò en definitiva que Shakespeare no recull en el text; però que de segur que ho podria haver somiat.

En resum una versió molt recomanable, si esteu disposats a contemplar brutalitat en estat pur, potser molt més acceptable passat festes. I demà tornem amb Fassbender, perquè encara no he acabat amb ell.

Ets un venut, Charlie Brown!

Per a una sèrie de còmics de culte, com ho és la de Peanuts de Charles M. Schulz, la seva translació al món de l’animació va ser tan matinera com reeixida, almenys si considerem com solen funcionar (de malament) aquestes maniobres. Així, l’estrena el desembre de 1965 de l’especial televisiu «A Charlie Brown Christmas» significa el naixement d’un clàssic instantani. El mateix equip —Bill Melendez a la direcció, Lee Mendelson a la producció i Vince Guaraldi a la banda sonora— feren el salt al cinema l’any 1969 amb «A Boy Named Charlie Brown», un altre èxit de crítica i públic. Amb desigual fortuna s’estrenaren tres pel·lícules més, la darrera el 1980, i fins a 45 especials televisius, l’últim amb data tan recent com és el 2011.

Ja trigava Hollywood a fer-li un «lifting» a la franquícia de cara a extreure’n tot el benefici possible, un tendència que s’ha estès com a la pesta a tots aquells personatges que haguessin produït algun dòlar en els darrers cinquanta anys. Darrera de l’operació es troben els cervells, en principi autoritzats, de Craig i Bryan Schulz, fill i nét respectivament del creador dels Peanuts i el projecte s’ha abordat amb cura i vuit anys de treballs preparatoris. El resultat, «The Peanuts Movie», és un compromís entre la tradició de la saga i uns certs tocs de posada al dia en un equilibri digne que no desmereix, però que tampoc entusiasma.

Potser el seu aspecte més interessant és el del seu disseny gràfic, on es combinen diverses estètiques: des del traç pla de les historietes tradicionals en blanc i negre fins a una animació detallada i atmosfèrica que por arribar a fer pensar en Hayao Miyazaki. La major part del film però utilitza imatges generades per ordinador que simulen la tridimensionalitat, on només les faccions dels personatges se sobreimposen amb traços lineals. És un efecte estrany, al qual costa una mica acostumar-se, però no em sembla una mala solució per introduir la colla dels Peanuts en l’era del 3D.

La trama recupera els motius i el caràcter fragmentari de les tires originals. La vida de Charlie Brown —l’etern fracassat, el qual hem après a compadir i estimar— es veu trasbalsada quan arriba a la seva escola una rosseta panotxa que li robarà l’enteniment. Els seus esforços per impressionar la noia l’abocaran a un ridícul rere l’altre, cosa que no hauria de sorprendre ningú. Tanmateix, com que en un film per a la canalla no seria acceptable un desenllaç amarg, Charlie Brown acaba triomfant, el que no deixa de ser una traïció a l’esperit original de la sèrie. I com que se suposa que ja ningú no va al cinema per veure nens dibuixats que fan coses pròpies de nens dibuixats, s’hi afegeix una segona trama amb les fantasies de Snoopy com a heroi de l’aviació a la Primera Guerra Mundial. A diferència del que passa a les historietes de Schulz, aquí tant els avions com els paisatges tenen una presència molt real i esdevenen seqüències d’acció —amb efectes especials— impròpies dels Peanuts, però típiques del cinema comercial contemporani.

Altres símptomes de modernització mal entesa són la inclusió del clip d’alguna cançó pop contemporània o cites d’aberracions com el «Bamboleo» o els «Pajaritos» al bell mig d’una banda sonora que firma Christophe Beck, però que treu molt de suc de les prodigioses composicions de Vince Guaraldi. Les veus les posen actors no professionals, amb l’excepció de Kristin Chenoweth (diva indiscutible de Broadway amb pinta de formiga atòmica, a qui hem patit a «The West Wing» i «The Good Wife»), que no té literalment res a fer, però que hi deu figurar com a broma privada del director.

El propòsit d’incloure en el film tants personatges canònics com sigui possible, dóna com a resultat que només Charlie Brown gaudeixi d’un tractament que li confereixi gruix i interès argumental, mentre que la resta s’ha de consolar amb la mera presència anecdòtica. És una pena que la baladrera Lucy no mereixi alguns segons més en pantalla, perquè s’ho val. De totes maneres, si penso l’horror que podia haver sigut «The Peanuts Movie», l’encarnació seva que ara podem contemplar a les nostres pantalles és poc menys que glòria beneïda. La introducció (sense més explicacions) d’una màquina d’escriure, potser només l’entendrem els més vells del pati de butaques. Congratulem-nos d’algunes audàcies anacròniques, mentre els espectadors més joves fan conjectures sobre aquella estranya impressora analògica que apareix sempre prop de Snoopy i Woodstock.