El gust és meu?

«Música de mierda», el llibre del periodista musical canadenc Carl Wilson que Blackie Books acaba d’editar, és una mica trampós. Bé, en realitat el llibre no ho és; qui fa la trampa és l’editorial barcelonina a l’hora de vendre-te’l amb aquest títol provocatiu i el subtítol «Un ensayo romántico sobre el buen gusto, el clasismo y los prejuicios en el pop». Amb aquesta disfressa verbal el que s’intenta dissimular és que el llibre se centra bàsicament a analitzar del dret i del revés el disc de Céline Dion «Let’s Talk About Love», una empresa que potser no serà la que més abelleixi el lector estàndard de can Blackie. Originalment l’obra va enquadrar-se en la col·lecció 33 1/3, dedicada a les monografies sobre grans àlbums de la història, i a l’inici es va titular «Let’s Talk About Love: A Journey to the End of Taste» (Parlem d’amor: Un viatge al final del gust), mentre que les edicions posteriors han mudat a «Let’s Talk About Love: Why Other People Have Such Bad Taste». (Parlem d’amor: Per què els altres tenen tan mal gust?)

Confrontat a l’encàrrec d’escriure per a la col·lecció 33 1/3 una monografia sobre un disc que ell estigués disposat a defensar a capa i espasa, Carl Wilson va preguntar-se si no seria més fèrtil indagar sobre un àlbum universalment adorat, encara que unànimement detestat per la «intelligentsia». Així va arribar fins a «Let’s Talk About Love», l’èxit més espaterrant de la quebequesa Céline (31 milions de còpies venudes a tot el món), l’obra que conté a més «My Heart Will Go On», la cançó oscaritzada de la pel·lícula «Titanic».

Reconec que la senyora Dion figura a penes com a presència remota en el meu horitzó musical i que, si hagués sabut de bon antuvi, que aquesta «Música de mierda» tractava bàsicament de la seva persona i obra potser me l’hauria estalviada. Afortunadament Carl Wilson és un escriptor seriós que no té por d’esbrinar què hi ha més enllà dels seus prejudicis. Així la seva investigació, després de passejar-nos per la colorista biografia de la cantant —petita de catorze germans d’una família obrera del Quebec, artista infantil casada amb el seu mànager que li doblava l’edat, triomfadora en un concurs al Japó, representant de Suïssa a Eurovisió, figura emblemàtica de la francofonia canadenca tot i que és coneguda arreu per les seves interpretacions en anglès—, enceta una investigació entomologia de l’estètica gust (o del bon gust), que passa per David Hume, per Immanuel Kant i per Guy Debord, entre altres referències d’allò més cultes.

Wilson inclou una mica de palla per inflar la seva obra: l’assistència al concert de Las Vegas o les entrevistes amb els fans es revelen més aviat infructuoses. Però quan s’enfronta als seus propis prejudicis i reconeix que no està ben vist emocionar-se sense coartades toca territoris estètics força interessants. La música és sens dubte l’art més capaç de produir-nos una resposta emocional de la forma més inexplicable i visceral possible; una reacció que una persona suposadament cultivada ha de trobar per força inacceptable. Per això el mal gust és sempre qüestió dels altres.

M’ha interessat «Música de mierda», potser perquè les meves tendències d’esnob són innegables; però l’obra crec que té una vigència de caducitat molt propera en un món en el qual el relativisme estètic és capaç de dotar de valor similar a Bach i a Bonnie M. Els que abracin sense posar-se pedres al fetge la música de gent com Céline Dion, ABBA o Mariah Carey no cal que llegeixin aquest llibre.

El dimoni de les llistes: la biblioteca de Charles Dickens

Quan Charles Dickens va traslladar-se a viure a Tavistock House, es va trobar amb molts prestatges per omplir. Enlloc de comprar més llibres, com hauria fet qualsevol, es va inventar obres falses, la coberta de les quals va encarregar al relligador Thomas Robert Eele.

Història d’un plet breu
Catàleg d’estàtues del duc de Wellington
Cinc minuts a la Xina, 3 vol.
Quaranta picades d’ull a les piràmides, 2 vol.
Abernethy sobre la Constitució, 2 vol.
El correu terrestre del senyor Green, 2 vol.
La vida salvatge del Capità Cook, 2 vol.
El banc de fuster dels bisbes, 2 vol.
L’escriptor universal de cartes de Toots.
L’art de l’etiqueta d’Orson.
La calculadora completa de Downeaster.
Història de les Edats Mediocres, 6 vol.
El relat de la balena de Jonàs
Les virtuts del quitrà fred pel capità Parry
Les antigues collonades de Kant, 10 vol.
Bupbuplàndia, un poema
La Revista Buscaraons, 4 num.
La Revista Pólvora, 4 num.
Acer. Per l’autor d’Ion
L’art de fer que et surtin les dents
Cançons infantils de Matthew, 2 vol.
Els enagos de Paxton, 5 vol.
Sobre l’ús del mercuri pels poetes antics
Records endormiscats del no res, 3 vol.
Converses de Heavyside amb ningú, 3 vol.
Repertori de tòpics sobre l’habitant més vell, 2 vol.
Rogallosologia de Growler, amb apèndix, 4 vol.
Els llibres de Moisès i fills, 2 vol
Burke (d’Edimburg) sobre el sublim i el formós, 2 vol.
Comentaris de Teazer.
Proves del cristianisme del rei Enric VIII, 5 vol.
Miss Biffin sobre el capteniment
El progrés de les píndoles de Morrison, 2 vol.
Lady Godiva a cavall
Miracles moderns de Munchausen, 4 vol.
Mostra de literatura dramàtica de Richardson, 12 vol.
Guia de Hansard per un son reparador. Tants volums com sigui possible.

Notes toscanes (V)

Als Uffizi, davant d’algun quadre famós, posem que sigui la Primavera de Botticelli, s’apinyen els espectadors, encara que no amb la densitat que suposem davant de la Gioconda. Si no hi hagués aquesta aglomeració, el protocol contemporani requeriria fer-se un selfie amb la cèlebre pintura com a teló de fons. Com a mal menor, els visitants alcen el mòbil per sobre de la barrera de caps i fan una instantània desenfocada i mal enquadrada de l’obra mestra. Per descomptat a la xarxa hi ha un munt d’imatges de «La Primavera» infinitament millors que la que puguis robar amb el teu pobre telèfon de butxaca; però des del moment que no es permet guixar les parets dels museus per certificar que has estat aquí, la pixada territorial passa necessàriament per la captura digital d’ínfima qualitat.

En el museu observo un home asiàtic que cada vegada que entra a una nova sala mecànicament i sense mirar la pantalla fa una foto a cadascuna de les quatre parets. No es preocupa gaire de l’enquadrament, ni del que queda dins o fora del marc de la fotografia. Em pregunto si quan torni a casa es mirarà el que ha enregistrat o bé en tindrà prou de saber que el seu mòbil ho ha vist tot per ell.

Sóc a uns cinquanta metres per sobre de l’altar major del Duomo, al passadís circular que es troba a la base de la immensa cúpula que dissenyà Brunelleschi, la que es podria considerar una mica com l’ideal platònic de totes les cúpules del món. Al meu costat, una senyora d’uns cinquanta anys em pregunta en italià:

—Això d’aquí és la cúpula?

—Sí, senyora —responc dissimulant com puc la perplexitat.

—Però no té vistes panoràmiques.

—Quan arribem a dalt tindrà totes les vistes que vulgui.

—I per anar al «campanile», caldrà baixar i tornar a pujar?

—Em temo que sí —suposo que la senyora no s’ha fixat que el campanar és una estructura exempta.

Ara em mostra la pantalla del seu mòbil on apareix la llista de tot el que la seva entrada al Duomo li dóna dret a visitar.

—Ja hem visitat el baptisteri i la cripta; ara som a la cúpula, ens queda el museu (però jo no sóc gaire de museus) i el campanar. A menys que estigui més alt que la cúpula, jo no em torno a fer aquest fart de pujar escales.

Un cop dalt descobrim que la cúpula supera l’alçada del campanar. La senyora sembla alleujada. Aquest és el nivell.

Notes toscanes (IV)

La segona quinzena de gener i tot el mes de febrer entren de ple en la categoria de temporada baixa: dies curts, males temperatures i locals que fan el descans anual o aprofiten per fer reformes. Encara així, Florència estava impossible de gent, especialment durant el cap de setmana: podeu culpar els vols baix cost, els viatges escolars o la dèria globe-trotter dels pensionistes. Les atraccions més preuades —els Uffizi, la Galleria dell’Academia, els alts del Duomo— presentaven diversos graus de dificultat per visitar-los. En el cas de la pinacoteca dels Uffizi hi ha la possibilitat de fer una reserva online o bé adquirir la Firenzecard que et permet saltar-te la cua. A l’Academia no hi ha manera d’escapar de la seva cua permanent, tot i que trobo el seu atractiu molt relatiu i que pel públic majoritari es redueix a la contemplació del David autèntic, tot i que hi ha còpies decents escampades per tota la ciutat.

Per pujar a la cúpula de la catedral hi havia una cua d’uns dos-cents metres que avançava amb lentitud exasperant. Fins i tot l’aparent avantatge que m’oferia la Firenzecard tenia trampa, perquè després d’un ràpid ascens inicial vaig haver d’esperar-me vint minuts al passadís interior de la base de la cúpula i encara cinc minuts anxovat a les fosques en una escala de cargol. És evident que l’edifici del duomo no està preparat per pair la demanda de visitants i, de fet, tota la ciutat voreja un col·lapse que segurament esclata en dates assenyalades d’agost o de setmana santa i que amb el temps no farà més que augmentar, atès com ens agrada passar el temps ben lluny de casa.

El fet no és tant estrany si pensem que Florència és una de les ciutats que propicià la invenció del turisme de masses. Ara li toca trobar la solució per administrar el gaudi del seu patrimoni de forma racional. Caldrà acudir a una limitació d’aforament, com la que regeix al nostre Park Güell? O, com suggereixen els més creatius, haurem de promocionar experiències equivalents a ciutats menys visitades com Lucca, Volterra o Perusa? En tot cas resulta clar que amb el temps l’experiència real que pugui oferir una ciutat quedarà constrenyida al públic de major poder adquisitiu, mentre que els consumidors modestos s’hauran de conformar amb succedanis fabricats amb fibra de vidre i natges del David de Miquel Àngel copiades de l’original. Las Vegas, Disneyland i Marina d’Or hauran de deglutir tot allò que Florència ja no pot digerir.

Notes toscanes (III)

No és el meu estil posar-vos les dents llargues publicant fotos cuques del que he menjat; ja sabeu que els meus propòsits són purament didàctics. Per tant no us encaterineu amb aquest estupend «antipasto» del recomanable restaurant florentí I 4 Leoni i fixem-nos en els ingredients. Es tracta d’una «burrata» amb «acciughe» i «puntarelle», recepta híbrida creada a partir de cuines de la Itàlia meridional.

La «burrata» és un formatge de llet de vaca similar a la «mozzarella», encara que més suau i filamentosa. Té una característica forma de saquet i procedeix de la regió de Pulla (la que ocupa el taló de la bota). Les «acciughe» són anxoves i no necessiten més presentació, sinó que aquí estan trinxades i barrejades amb all i julivert. Però jo volia arribar a les misterioses «puntarelle», que constitueixen la base vegetal del plat i que juraria que no havia tastat mai; un fet gens sorprenent, ja que la paleta gastronòmica italiana és molt més extensa que la nostra. Diré que s’assemblen bastant als brots de soja, però d’un calibre superior, i que són frescos, cruixents i una mica amargants.

Ja a casa m’he afanyat a esbrinar què s’amaga darrera d’aquestes intrigants «puntarelle» i he descobert que es tracta d’una varietat local de la xicoira, coneguda com a xicoira espàrrec (cicoria asparago) i que es troba tant al Laci com al Vèneto. La planta és similar a l’escarola però en el seu centre li creixen uns brots similars als espàrrecs que és el que s’usa per les amanides, mentre que les fulles es consumeixen bullides. Però el més curiós de tot és que en algunes regions és coneguda com «Cicoria di catalogna» o «Cicoria catalogna», sense que l’etimologia ens aclareixi el perquè, ja que és una verdura que mai no s’ha cultivat a la nostra terra. Potser és hora que el nostre flamant conseller d’afers exteriors es posi a la feina per declarar la xicoira espàrrec com a verdura nacional de Catalunya.

Notes toscanes (II)

Mentre no es demostri el contrari, cada país del món és furiosament nacionalista a la seva molt particular manera. Els Estats Units d’Amèrica, ho expressen mitjançant la seva abusiva bandera de barres i estels. Itàlia ho fa de manera menys imponent, però presenta igualment l’ensenya tricolor en etiquetes de roba i d’aigües minerals, en disseny de pastissos i de xandalls esportius. En canvi el seu nacionalisme es demostra molt més feble quan es tracta de la defensa de la llengua. Perquè una cosa és la invasió de neologismes d’arrel anglo-saxona que patim tots els països d’occident i una altra de molt diferent és l’entusiasme amb el que la bota italiana s’ha llençat a expressar-se en anglès, independentment que calgui o no.

Podem discutir durant hores sobre si en les nostres velles llengües llatines hi ha equivalents exactes per a conceptes com «selfie», «burned out» o «foodtruck»; però el que no té cap raó de ser és que la premsa italiana escrigui sobre l’«austerity» quan ho podria fer perfectament sobre l’«austerità», o que per parlar d’un disc de The Rolling Stones es refereixi al «sound della band».

Aquest dies que el parlament de la península veïna debatia qüestions delicades de política familiar, estava en boca de tots la «stepchild adoption» (l’adopció del fillastre, en idioma cristià catòlic). Perquè l’home i la dona del carrer ho acabessin d’entendre, el periodista de torn havia d’aclarir que estava parlant de «l’adozione del figlio del partner». Per cert, "partner" també em sembla un terme suspecte de carències etimològiques llatines.

Reviso un diari respectable com ho és «La Repubblica» milanesa i, després de superar l'ensopec mal rotllo del funeral d'Umberto Eco (Roberto Benigni inclòs), em topo amb expressions tan substituïbles com «un nuovo blitz di un collettivo», «di quella che miscela l'intrattenimento alle news», «le altre soap opera che la televisione pubblica manda in onda», «del killer di San Bernardino», «l'obbligo per Apple di bypassare il codice di protezione», «ha nella sicurezza e nella privacy», «Non ci saranno mai backdoor nei nostri sistemi», «il primo processo contro un writer», «la coda di cavallo anche sul red carpet», «la presentazione ufficiale del royal baby», o «Trainspotting, 20 anni di cult».

Ignoro quin efecte té aquest abús de l’anglès a orelles italianes; potser els semblarà un signe de cosmopolitisme «cool» encara que jo, cada cop que sentia aquestes aberracions a la tele em venia un atac de salivera. Em temo que la meva incomoditat no impedirà que la tendència continuï rampant. Si el Dant aixequés el cap… el cop que es clavaria amb la làpida sepulcral faria història.

Notes toscanes (I)

Versió catòlica

Mitja hora després d’aterrar al modest aeroport de Florència, mentre l’autobús-navette ens conduïa al centre, vaig dir-te «a Itàlia sempre em sento com a casa». I és tan cert com que no ho és; perquè enmig de tantes compartides sensacions familiars, també hi ha un post-gust de desconfiança davant d’un país més papista que el papa. Perquè és difícil d’entomar que Itàlia sigui l’únic país de l’Europa Occidental que no tingui previst cap reconeixement de les parelles de fet (no parlem ja de matrimonis homosexuals i altres desafiaments de dificultat superior en termes de tolerància) i encara es trobi aquests dies immers en discussions parlamentàries que no semblen conduir enlloc.

Serà perquè vinc d’una terra descreguda, com ho és la Catalunya present, però em sobta observar com en una població de 100.000 habitants (Arezzo) es congreguen totes les dones a la catedral per venerar la Madonna del Conforto.

Em sobta també l’omnipresència de les imatges del Padre Pio, o San Pio da Pietrelcina, un sant popularíssim i miraculós que m’omple d’aversió i malfiança amb la seva cara malaltissament virada al sèpia.

També em sorprèn la quantitat de capellans amb alçacoll que freqüenten els carrers en grups nombrosos, versió esportivo-jovial, preferiblement amb un cornetto de gelat a les mans (déu-m'en-guard de pensar ni un sol moment en pederàsties). O l’èxit que tenen els llibres del papa Francesc, sempre a la llista dels més venuts de La Feltrinelli.

Versió paisatge

En el fons em fot Itàlia perquè em recorda que jo m’aniré d’aquest món i l’irracionalisme continuarà triomfant, via l’homeopatia i el papat (per citar dos dels meus enemics més conspicus). Llàstima, perquè el país presenta un enorme potencial per a la felicitat terrenal, desaprofitat per l’eterna recerca d’una despistada transcendència de ben poques exigències tant ètiques com estètiques.

Què gran era el cinema!

«Hail Caesar!», el darrer lliurament fílmic dels fabulosos germans Coen, és abans que res una carta d’amor a una determinada forma de fer cinema que va morir amb la desaparició dels grans estudis. No és casual que la seva acció tingui lloc a principis dels anys 50, període en el que es pot datar l’agonia del Hollywood clàssic. El seu protagonista Eddie Mannix (Josh Brolin) és un especialista en resoldre problemes a Capitol Pictures (la mateixa companyia fictícia que ja figurava a «Barton Fink») i mantenir els escàndols dels actors lluny de les urpes de la premsa sensacionalista. Sembla basar-se en la figura històrica de Joseph Edgar Allen John Mannix el llegendari «fixer» dels estudis MGM, amb el que comparteix la feina, la fe catòlica i poca cosa més.

Entre els problemes que ha d’afrontar Mannix hi ha el segrest de la seva estrella Baird Whitlock (George Clooney), l’embaràs d’una actriu soltera, la ineptitud d’un actor-cowboy trasplantat a l’alta comèdia i l’assetjament de les columnistes de la premsa de la víscera sempre a punt de revelar algun secret inconfessable. Per si això fos poc, el catolicisme del nostre protagonista li crearà un sentiment de culpa que dificultarà encara més la seva feina.

Els Coen recreen el període amb paròdies tan acurades com respectuoses dels gèneres més típics de l’època: des de les extravagàncies aquàtiques d’Esther Williams fins els musicals homòfils de Gene Kelly, amb especial incidència de les epopeies bíbliques en technicolor i cinemascope. Una vegada més l’habitual fotografia de Roger Deakins es demostra insubstituïble (no tant la banda sonora de Carter Burwell, particularment discreta).

De l’abundós repartiment només Brolin té un paper digne d’aquest nom i el defensa amb la seva proverbial solidesa, tan digna d’admiració com al·lèrgica al reconeixement en forma de premis. George Clooney continua demostrant que sap riure-se’n de la seva condició d’estrella i el quasi desconegut Alden Ehrenreich, el «singing cowboy», guanya sense problemes el guardó a l’actor revelació. Al seu voltant, en papers minúsculs però perfectament interpretats, gent de la categoria de Frances McDormand, Ralph Fiennes, Jonah Hill, Scarlett Johansson, Michael Gambon, Tilda Swinton, Alison Pill o Channing Tatum (o fins i tot gent sense cap categoria com Christopher Lambert o Dolph Lundgren).

«Hail Caesar!» és una comèdia, però no espereu que us faci riure: aspireu només que us dibuixi un somriure amb la seva visió amablement sorneguera de la Humanitat. Aparentment fútil i deixatada, la pel·lícula (com tota l’obra dels Coen, per altra banda) permet més lectures i conté més càrregues de profunditat de les que es podrien sospitar en un primer visionat. Els admiradors (benhumorats) de «Singing in the Rain», «Escola de sirenes» i «La túnica sagrada» s’ho passaran molt bé amb aquesta broma d’elèctrica intel·ligència.

Un món de metros: Perusa

Perusa (o Perugia), la bella capital de la regió italiana d’Úmbria, compta amb una orografia complicada amb el seu centre històric encimbellat dalt d’un turó. L’abundor de desnivells ha propiciat tota mena de solucions per mirar de salvar-los sense perjudici pels vianants, des de les clàssiques escalinates romanes fins els impersonals ascensors d’aparcament. Molt més fascinants són els trams d’escales mecàniques que s’endinsen per les entranyes de la muntanya i descobreixen una antiga fortalesa papal subterrània amb racons dignes de les masmorres de Piranesi.

Però el que em va robar el cor va ser l’inesperat mitjà de transport, conegut amb el simpàtic nom de Minimetrò, que en realitat no és un metro, però se li assembla molt. Per respectar l’estàndard d’aquesta sèrie consignaré que:

-Fou inaugurat l’any 2008 per atendre una població d’una mica més de 166.000 habitants.

-Minimetrò consta d’una sola línia de quatre quilòmetres de llargada.

-Subterrani només en part, compta amb set estacions d’altura gradualment descendent, començant per Pincetto (que serveix al centre històric de la ciutat) i passant per Cupa, Case Bruciate, Fontivegge (que enllaça amb l’estació de ferrocarril), Madonna Alta, Cortonese i Pian di Massiano.

Minimetrò és de fet una espècie de funicular divertit, servit per vint-i-cinc vagonetes sense conductor, cadascuna d’uns cinc metres de llargada i amb una capacitat per a 20 passatgers. A diferència dels escassos autobusos urbans de la ciutat, sempre hi ha un minimetrò a l’abast del viatger. En arribar al final de cada trajecte el vagó gira automàticament sobre una plataforma circular amb un efecte tan màgic com funcional. Encara que els vehicles presentin exteriorment un color metal·litzat, tant el seu interior com l’epidermis dels rails són d’un vermell rabiós que contribueixen de forma difícil d’exagerar a l’èxit d’aquest transport que tant m’arriba a transportar: 10 sobre 10 en la meva escala d’eufòria.

De la musique avant toute chose

Franz Ferdinand (o el pare)

Malgrat el seu estil entre minimalista i matusser, el dibuixant de còmics Juanjo Sáez ha assolit quelcom tan difícil d’aconseguir com és un estil propi i reconeixible. No content amb aquesta fita i lluny de conformar-se amb un discurs simplista, que estaria d’acord amb el tarannà del seu dibuix, gosa abordar en els seus llibres temes complexos i perfectament adults com la crisi econòmica o la mort. Per a mi «El Arte» —sota l’excusa d’unes xerrades didàctiques amb la seva mare— amaga tot un tractat d’estètica més perspicaç i profund que molts assajos pretesament seriosos. Ara amb «Hit emocional» (Editorial Sexto Piso, 2015) ho torna a aconseguir a partir d’un món del que és tan difícil parlar com és el dels gustos musicals.

«Hit emocional» té el seu origen en la pàgina mensual del mateix títol que Juanjo Sáez ve publicant a la revista Rockdelux des de l’any 2006, una pàgina que dedica a donar la seva visió totalment subjectiva sobre una cançó que sigui del seu gust (o que no ho sigui). Però el llibre va molt més enllà de la mera antologia d’obra publicada i s’expandeix en una veritable autobiografia musical, perquè per a Sáez no hi ha res més important en el món que la música:

Siempre digo que lo que más me gusta en la vida es la música, más que los cómics, más que el arte, más que el cine, que casi ni me gusta, más que dibujar, más que escribir, más que leer, más que comer. Sólo puede que dormir me guste más. Y pensar, pensar también me gusta, y hablar. Pero la música lo que más.

Així és com el fet musical es lliga indissolublement amb la seva vida i el llibre acaba esdevenint un homenatge a la família, els amics, les xicotes, i a les molt diverses músiques que amb tots ells relaciona, començant pel pare, admirador de Buddy Holly i massa modern pel barri del Bon Pastor dels anys 60. Els gustos de Sáez comencen a La Sagrera amb Heavy Met al clàssic i estripat, salten a l’indie per culpa d’alguna novieta prudent, després a l’electrònica (facció abstèmia) i conclouen temporalment en l’eclecticisme propi de la primera maduresa.

Heus aquí alguns d’aquests hits emocionals: «Arise» (1991) de Sepultura, «Intervention» (2007) d’Arcade Fire, «Where are we now?» (2014) de David Bowie, «Can our love» (2001) de Tindersticks, «Hijos de Caín» (1985) de Barón Rojo, «Teenage Riot» (1988) de Sonic Youth, «Ya no me asomo a la reja» (2007) de Los Planetas, «O Superman» (1981) de Laurie Anderson, «Mediterráneo» (1972) de Joan Manuel Serrat, «Hardcore will never die, but you will» (2011) de Mogwai. Cadascun d’ells contemplat des d’una perspectiva orgullosament personal, capaç tant de l’observació encertadíssima, com de tocar-nos la fibra amb malícia. Potser les últimes pàgines de «Hit emocional», on s’evoquen repetidament les morts dels pares i de l’àvia, pequen d’un cert victimisme sentimental; però seria una pega menor en un llibre que és farcit de troballes expressives i introspectives de tots els calibres amagades sota una falsa capa de simplisme.

La música tiene algo de maquinal también, al ser humano le gusta reconocer patrones, le da un gustillo especial saber lo que va a pasar, le reafirma su inteligencia. Pero el colmo del gustito es cuando predice una pequeña variación. Saber que ese patrón variará un poco, de una manera determinada que nosotros somos capaces de predecir. Ese es el gran placer.

Ahora viene el cambio.

Y por el motivo que sea, ese placer para la inteligencia conecta de algún modo con la emoción, y eso ya es el placer total.

Serrat (o la mare)

Oh, «Carol»!

Todd Haines ens ha tingut set anys en dejú cinematogràfic; per fortuna ha retornat amb «Carol», sens dubte una de les pel·lícules culminants de la seva carrera. Es basa en la novel·la «The Price of Salt» que Patricia Highsmith va publicar l’any 1952 sota pseudònim, basant-se en l’elaboració ficcional d’una anècdota viscuda. No conec el llibre, ni tinc gaire clara la seva qualitat literària, però per la seva representació d’una història d’amor lèsbic amb final relativament feliç, aviat va esdevenir un títol de culte. Highsmith, que no fou mai una persona complaent, el menystingué durant molts anys i només acceptà que el seu cognom aparegués a la coberta a partir de 1990, quan sota el nom de «Carol» ja pertanyia amb ple dret al canon LGTB.

«Carol» narra l’enlluernament amorós que la jove dependenta (i fotògrafa aficionada) Therese Belivet sent per una clienta madura, Carol Aird, una dona casada en procés de divorci. La trama és mínima i l’únic punt de conflicte en el guió és la custòdia de la filla de Carol, sense que esdevingui motiu suficient per anar més enllà dels límits del melodrama convencional. «Carol» podria ser un clàssic «Woman’s Film» dels anys 30 o 40 (d’aquells protagonitzats per Bette Davies o Joan Crawford en l’esplendor de les seves respectives carreres), però amb una temàtica que llavors seria arriscada, però que ara es pot abordar sense tabús. De totes maneres en aquest cas Todd Haines no ha fet un mer calc dels melodrames de Douglas Sirk i ha elaborat un particular monstre de Frankenstein cinematogràfic que participa i comparteix una pila de tradicions i és original en ell mateix.

Formalment no trobareu pel·lícula més opulenta a la cartellera: des de l’elegant moviment de càmera inicial fins al lluminós pla final, tot és pura magnificència. El disseny de producció de Judy Becker i el vestuari de Sandy Powell ens traslladen sense esforç a la Nova York de la dècada dels 50. La fotografia d’Edward Lachman, en un joc continu entre nitidesa i desenfocament, retrata sovint les protagonistes darrera de vidres entelats per la pluja o el gebre hivernals, o atrapades en les escletxes verticals que marca l’arquitectura. Les pinzellades cromàtiques, sobretot en els vestits de Carol, constitueixen un llenguatge complet en si mateixes. I la música minimalista-passional del meu estimadíssim Carter Burwell afegeix la cirereta del pastís.

Un pecat massa freqüent de les obres que excel·leixen sobretot en el seu aspecte formal és que es veuen espoliades de qualsevol aparença d’humanitat. Si «Carol» en surt indemne es deu en primera instància a un guió de rara intel·ligència, escrit per Phyllis Nagy, on cada meitat del film el domina simètricament una de les dues figures principals i on, a més, la magistral estructura s’obre amb una escena que només es descobrirà crucial a la conclusió. Però si «Carol», més enllà de convèncer, venç és perquè dóna la veu cantant a les seves protagonistes, encarnades per dues actrius en estat de gràcia. Cate Blanchett parteix com a imparable força dominant, fastuosa fins i tot en el seu fracàs, imperiosa des de la inexpressivitat d’una màscara on només parlen els ulls. Però, Rooney Mara, gasela enlluernada, vola a similar altura interpretativa en un rol més reactiu que ha de representar tanmateix el punt de vista del narrador.

«Carol» és un vibrant drama amorós bastit amb elements immillorables; indubtablement un dels millors films de l’any passat. De visió obligada per poc sensibles que sigueu.

Història de dues ciutats

No sóc lector habitual de ciència-ficció, ni de ficció fantàstica, per no dir que no les toco ni per equivocació; però tot just recuperat de la trompada que va representar «Michelíada» en la meva vida com a lector, he aprofitat el revifament temporal del gran Leblansky per demanar-li consell i reincidir en el gènere. Així és com he arribat a «La ciudad y la ciudad» de China Miéville (La Factoría de Ideas, 2012; traducció de Silvia Schettin Pérez). La novel·la en qüestió l’any 2010 va rebre premis prestigiosos a dojo (Hugo, Locus, Arthur C. Clarke, World Fantasy, etc…) o sigui que és pot dir sense gaire marge de dubte que avui dia no en fan de millors en aquest particular negociat.

Abans de continuar hauré d’aclarir un equívoc en el qual jo vaig ser el primer a caure i és que China Miéville és un mascle (Norwich (UK), 1972) i que si du aquest nom tan particular és per culpa d’uns pares una mica hippies, que buscaven més l’eufonia que el sentit comú. En Miéville, apart de gastar cap rapat i arracades impossibles, es declara encara marxista, i seria ben capaç de causar escàndol si comparegués al timorat parlament espanyol.

«The City & the City», un títol (reconeguem-ho) una mica estult, comença amb l’aparició del cadàver d’una dona jove a un solar d’un barri conflictiu de la ciutat de Besźel. El narrador és el policia que investiga el cas, l’inspector Tyador Borlú, i així d’entrada la trama resulta tan directa i negra com en una novel·la detectivesca de Raymond Chandler; afortunadament, sense les seves recargolades adjectivacions «hardboiled». El lector no trigarà però a descobrir que ens trobem en un territori de geografia complexa; i aquí hauré de fer un «spoiler» com una casa de pagès, encara que es vegi venir des de la pàgina deu. I és que la decrèpita ciutat de Besźel comparteix espai físic amb la puixant urbs d’Ul Quoma, cadascuna amb les seves característiques pròpies i el seu particular règim polític. No cal dir que aquesta complexa configuració de l’univers dificultarà la investigació des del moment que totes dues ciutats es veuran implicades en el crim.

Confesso que aquesta idea de base, d’inspiració gairebé quàntica, és tan intrigant com contra-intuïtiva. El fet que els ciutadans de les respectives ciutats hagin d’aprendre a no-veure els seus veïns sota pena d’infringir la llei costa de pair i potser la novel·la ha d’insistir durant massa pàgines en els particulars mecanismes de la coexistència sense arribar a fer-la del tot comprensible. Per altra banda l’existència de Besźel i Ul Quoma —situades en algun punt indeterminat d’Europa de l’Est en un món contemporani que coneix també David Beckham o la cadena Starbucks— permet inventar un fructífer joc d’especulacions sociològiques i geopolítiques que estimulen el pensament crític: un dels objectius de la bona ciència-ficció, que aquí ni tan sols requereix la crossa de l’excusa científica.

Cal dir que la intriga criminal segurament no satisfarà els amants del gènere negre, perquè és més aviat insignificant; però apart d’això «La ciutat i la ciutat» és una perfecta invitació pels lectors àvids que vulguin escapar una mica d’això que ara tothom anomena «zona de confort».

Entrevista llarga amb home complicat

Pocs oficis menys cinematogràfics que el d’escriptor i més, si no pots fantasiejar, perquè es tracta de parlar d’un personatge real. Per això és meritòria l’existència d’una pel·lícula tan apassionant com «The End of the Tour» de James Ponsoldt, on David Foster Wallace i el també escriptor David Lipsky mantenen una llarga entrevista durant tres dies al final del «tour» de presentació de «La broma infinita», l’obra magna del primer.

En el món real tot va començar amb una entrevista encarregada a Lipsky per la revista Rolling Stone, la qual no va arribar a bon port, però que acabà esdevenint el llibre (posterior al suïcidi de Foster Wallace) «Although Of Course You End Up Becoming Yourself» («Encara que, per descomptat, acabes esdevenint tu mateix») de 2010. El veterà dramaturg Donald Margulies convertí la crònica en un guió que va filmar James Ponsoldt l’any passat sense gaires filigranes cinematogràfiques.

Bàsicament el film es redueix a les converses entre els dos escriptors, primer a la casa de Foster Wallace a Bloomington (Illinois), en un paratge salvatgement nevat prop del «college» on feia classes, després a Minneapolis, on promocionarà «The Infinite Jest» en una llibreria i en una emissora de ràdio, acompanyat d’una antiga xicota i una nova fan. Els dos David parlen de tota mena de qüestions: sexe, paternitat, gossos, celebritat, addiccions, família. L’hiperdotat Foster Wallace, que es trobava en aquell moment (1996) elevat al cim de la fama literària, revela les seves inseguretats davant d’una situació que se li escapa de les mans i que cada cop té menys a veure amb el conreu de la literatura, mentre que Lipsky, conscient de jugar en una lliga menor, intenta estar a l’altura del seu heroi, mig col·lega respectuós, mig periodista garneu a la recerca de la roba bruta.

El saldo final no sé si s’acosta a la veritat històrica (crec que alguns amics de David Foster Wallace opinen furibundament que no), però el guió dibuixa un parell de figures humanes força versemblants i el seu combat d’esgrima verbal és ple de frases dignes de cita. Encara que hi apareixen alguns altres actors en segon pla, com les sempre benvingudes Mamie Gummer o Joan Cusack), «The End of the Tour» pertany als seus dos esplèndids protagonistes. El ganàpia Jason Segel, habitual carn de comèdia eixelebrada, ha rebut tota mena de lloances per la seva composició d’un balbucejant i vulnerable DFW, composició superficial però molt efectiva. Jesse Eisenberg, en un paper molt menys exhibicionista, està molt més interessant i més a prop de l’espectador.

Danny Elfman firma una banda sonora que no sembla seva, però que és (amb diferència) el millor que ha fet darrerament, i les cançons de farciment són tan exquisides que es diria que les he escollides jo mateix («Here» de Pavement, en versió Tindersticks), el «The Big Ship» de Brian Eno, REM, Tracey Ullman, Felt o Fun Boy Three. Tot crític decent ha adorat aquest tan literari «The End of the Tour», o sigui que els lletraferits amb tendències audiovisuals li hauríeu de concedir una oportunitat. Al cap i a la fi, David Foster Wallace imprimeix caràcter.

El dimoni de les llistes: Jonathan Swift

Propòsits escrits als trenta-dos anys sobre com volia que fos la seva pròpia vellesa (quan arribés):

No casar-se amb una dona jove.
No acceptar la companyia dels joves a menys que la desitgin realment.
No ser desagradable, taciturn, ni suspicaç.
No burlar-me dels costums o dites o modes o homes o guerra, etcètera, actuals.
No posar afecte en els nens, ni tan sols permetre que se m’acostin.
No explicar la mateixa història a la mateixa gent una i altra vegada.
No ser cobejós.
No descuidar el decòrum o la neteja, per por de ser desagradable.
No ser excessivament sever amb la gent jove, sinó mostrar indulgència amb les seves bogeries i debilitats.
No deixar-me influir per criats o altres truans i xafarders ni donar-los crèdit.
No donar masses consells ni molestar ningú més que aquells que ho desitgen.
Desitjar que alguns bons amics m’informin de quals d’aquests propòsits infringeixo o desatenc i en què; i esmenar-me en conseqüència.
No parlar massa ni de mi.
No presumir de la meva antiga bellesa o força o favor amb les dames, etcètera.
No escoltar adulacions ni concebre que puc ser estimat per una dona jove, et eos qui hereditatem captant, odisse ac vitare.
No ser optimista ni dogmàtic.
No entestar-se a complir totes aquestes regles; no fos cas que al final no en compleixi cap.

Sexe i mala consciència

Sona una mica sospitós quan et diuen que un autor va estar vint anys barallant-se amb un text i el va donar per acabat just dos mesos abans d’una mort sobtada. Si es tracta de fer negoci amb els llibres pòstums, tot s’hi val, i l’artista de qui se’n treu profit ja no podrà defensar-se. En aquest cas estic parlant de Rafael Chirbes —mort de manera fulminant l’agost de l’any passat, en el moment més dolç de la seva carrera— i del breu llibre «Paris-Austerlitz», que acaba d’aparèixer i que ens el presenten com a obra plenament sancionada pel difunt.

No deixa de ser una novel·la curiosa i totalment anòmala en la producció de l’autor (i bastant rara parlant més en general). Narra la relació entre un jove pintor de l’alta burgesia madrilenya exiliat a París i un cepat obrer mecànic que ja ha superat la cinquantena. El marc temporal és el del final de la dècada dels vuitanta i el desencadenant dramàtic correspon a l’epidèmia de la sida, aquí reduïda a «la plaga» immencionable. La veu en primera persona la condueix el protagonista jove, en un equilibri de poders força incòmode, ja que de seguida queda clar que l’amant veritablement enamorat és l’home madur, mentre que el narrador s’ha de barallar amb el seu sentiment de culpa i amb les seves motivacions purament sexuals. En aquesta relació interclassista i intergeneracional, el discurs amoròs queda condemnat a romandre callat i és per això molt més dolorós.

La història descrita, malgrat ser tan atípica, respira veracitat pels quatre costats i hom es pregunta fins a quin punt Chirbes, notori per la cura amb la que ens va escatimar qualsevol detall de la seva vida íntima, ha sigut testimoni directe d’aquest material. En tot cas, la novel·la (o el que sigui, o vulgui ser) està escrita amb solidesa i geni, com les millors pàgines del seu autor. I sí, la seva estructura no acaba de ser rodona ni resolutiva; potser no pot dissimular la seva condició inconfessable d’inacabada, però igualment us la recomano de tot cor com a obra digníssima del seu autor. I també de tot cervell. Faltaria més!

Més repesques 2015

«Red Army» de Gabe Polsky:

Qualsevol que em conegui es preguntarà què faig jo mirant un documental sobre esports. La veritat és que hi vaig acudir una mica enganyat per les bones crítiques (un 97% a l’agregador Rotten Tomatoes), la producció de Werner Herzog i els comentaris tipus «és un drama èpic a mig camí entre Tolstoi i Gogol». I sí, és cert que la història de l’equip soviètic d’hoquei sobre gel conté incidents bastant particulars i presenta aspectes que reflecteixen molt bé la situació política a la segona meitat del segle XX (us en recordeu quan una victòria esportiva equivalia a la demostració d’una superioritat ideològica?) Sigui com sigui, no deixa de ser un documental esportiu i els esportistes rarament són les persones més ben articulades del món.

«Negociador» de Borja Cobeaga:

Quan Cobeaga no es dedica a la mercenària tasca de perpetrar guions sobre vuit cognoms andalusos o gallecs, pot ser capaç d’escriure i dirigir aquest prodigi d’equilibri i veracitat sobre la forma com es desenvoluparien uns diàlegs pacificadors entre terroristes independentistes bascos i polítics que representen l’status quo. Un pèl optimista en les seves conclusions, no deixa de ser una comèdia molt eficaç sobre un tema delicadíssim. No em crec Carlos Areces com a etarra, però Ramón Barea està esplèndid, com sempre.

«Un colom va posar-se en una branca a reflexionar sobre l'existència» de Roy Andersson: 

Confessaré que no en sabia res d’aquest director suec de 72 anys, que amb aquest film va guanyar el Lleó d’Or a Venècia; però del que ja em declaro fervorós admirador. El seu humor impassible sembla deutor de Buster Keaton i s’acorda perfectament en una estètica visual feta de quadres escènics i tonalitats neutres. La narrativa és inconnexa, però les connexions són fàcils de detectar. A la meitat de les escenes hi apareixen Jonathan i Sam, parella de tronats venedors d’articles de broma (ullals de vampir extrallargs, sacs de riallles…), en una relació totalment còmico-sòrdida.

Si us fa gràcia que un rei del segle XVIII torni derrotat de la batalla i entri a un bar del segle XXI en busca dels serveis, els trobi ocupats i s'hagi d'esperar assegut a la barra, aquesta és la vostra pel·lícula.

Repesques 2015

Darrerament he recuperat a la televisió de pagament pel·lícules que no vaig arribar a veure al cinema per mandra, per excés d’estrenes o per impressions equivocades. Algunes són bones, d’altres no tant, el que segueix és un grapat de ressenyes breus i conclusives.

«Requisitos para ser una persona normal» de Leticia Dolera:

Petit èxit entre el públic «indie» local. Simula una inofensiva burla dels «hipsters» —ni els magatzems IKEA ni la sacralització del gintònic, mereix tant d’esforç—;  compta amb el mèrit de presentar un dels primers gais amb síndrome de Down de la història del cinema. Sembla que l’actriu catalana Leticia Dolera està una mica mosquejada perquè la pirategen molt i des de tots els costats en el seu debut com a directora de llargmetratges. S’ho ha buscat: si hagués triat el seu públic objectiu entre les jubilades senils, ningú no li robaria els drets d’autor.

Intenta anar contra corrent (i el poc apol·lini Manuel Burque és una bona decisió en aquest sentit), però no te l’acabes de creure. Sospites que al final caurà sobre el paisatge una cortina dissenyada per Paula Bonet.

«Ex Machina» d’Alex Garland:

Un altre debut a la direcció cinematogràfica, en aquest cas el del novel·lista Alex Garland, que va escriure la intrigant novel·la «The Beach», duta al cinema sense gaire brillantor per Danny Boyle (i Leonardo Dicaprio) pocs anys més tard.

En contra d’aquest preludi, «Ex Machina» és un magnífic conte de ciència-ficció, variant intel·ligència artificial i test de Turing, amb pocs personatges i també poca acció, però amb un ressò considerable. Absorbent, fantàsticament dissenyada i amb interpretacions de categoria. Oscar Isaac i Domnhall Gleeson estan perfectes, però Alicia Vikander roba la funció en el paper de l’androide més seductora del món.

«Esio Trot» de Dearbhla Walsh: 

Llargmetratge escrit per a la televisió i pensat per ser emès en una sobretaula nadalenca. Malgrat basar-se en Roald Dahl, la cosa no pot ser més ensucrada. El joc amorós entre un parell de jubilats, on una bona col·lecció de tortugues exerceix de Cupido (fixeu-vos que el títol a l’inrevés és «tortoise»), pretén ser entranyablement encantador. Només s’aguanta perquè els vells protagonistes els encarnen Dustin Hoffman i Judi Dench (i encara).

«Phoenix» de Christian Petzold:

Impecable thriller psicològic alemany, situat a la Segona Postguerra Mundial. Una jueva de cara desfigurada retorna a Berlín per recuperar la seva herència i també l’amor d’un marit que possiblement la va trair. Tensió i ecos del «Vertigo» de Hitchcock. Nina Hoss està espectacular i l’escena final és una pura meravella narrativa. Llàstima que tot el film que la precedeix no acabi d’estar a l’altura.

Ifigènia a les Ardenes

Crec que no serà la primera vegada que increparé Amélie Nothomb i Woody Allen, dos artistes d’incòmoda comparació i de producció igualment excessiva, per la seva mania d’obligar-nos anualment a enfrontar-nos al fruit dels seus esforços. Que no, que per molt genials que siguin, el talent no és un doll continu i que sempre hi ha moments que flaqueja; però ells insisteixen amb fixa periodicitat i resultats palesament minvants. De fet ja no tinc gens clar quines novel·les de la Nothomb he llegides i quines encara no. Solen ser breus i darrerament bastant irrellevants. «La nostalgie heureuse», potser perquè era autobiogràfica i de tema japonès, em va satisfer prou. Però ni «Le fait du prince», ni «Une forme de vie», ni molt menys «Barbe Bleue» (traduïdes per Sergi Pàmies al castellà i Ferran Ràfols Gesa al català) han deixat cap petjada en la meva ànima lectora.

«Le crime du comte Neville» fa el paper de collita oficial 2015 de la Nothomb. Es presenta com un homenatge a «The Crime of Lord Arthur Savile», aquell conte d’Oscar Wilde (brillant com tots els seus), on un quiromàntic preveia que el protagonista cometria un assassinat i que el titular s’afanyava a executar abans de casar-se amb la seva promesa de tota la vida. Nothomb el recupera en un ambient que és mig de conte de fades, amb una família aristocràtica que viu en un castell a les Ardenes. Aquí és una vident qui pronostica al comte del títol que assassinarà un convidat en la festa que donarà el proper diumenge. Perquè funcioni el conte, esclar, cal que el comte es cregui a la vident; però en una família on els fills grans es diuen Orestes i Electra, i la petita s’anomena Seriosa (i no Ifigènia), tot és possible.

La novel·leta (no arriba a les 140 pàgines) es llegeix en un no res i encara així es fa llarga. La secció central conté uns inacabables diàlegs de besuc entre pare i filla que no tenen ni gràcia retòrica ni versemblança psicològica i el final és d’acudit dolent, sense cap mena de grandesa ni «pathos». M’he jurat no llegir mai més res de nou de la Nothomb. I, per cert, la coberta és horrorosa.

Alguna poma podrida

Tom McCarthy, que fins ara s’havia caracteritzat per drames humanistes de petita escala, amb «Spotlight» s’enfronta a un ambiciós projecte coral basat en fets reals i surt molt ben parat de l’intent, amb un munt de guardons inclosos. Spotlight és el nom que rep un equip de periodistes del diari The Boston Globe, dedicats a la investigació de llarga durada, que a principis de l’any 2002 va destapar l’escàndol dels abusos infantils perpetrats per capellans catòlics de la diòcesi de Boston; una notícia-bomba que desencadenà de retruc una sèrie de revelacions similars en parròquies de tot el món.

«Spotlight» opta per explicar aquesta història des del punt de vista professional, i ocupa gran part de les dues hores del seu metratge en mostrar una colla de periodistes fent la seva feina, anant i venint entre despatxos, arxius i biblioteques (sembla ser que a principis del segle XXI el periodisme encara no s’exercia navegant a Internet). És un espectacle visualment eixut i amb poques nanses emocionals —la presència de les víctimes és residual, mentre que de la vida privada dels protagonistes a penes se’ns presenta algun apunt—; carències que es suavitzen amb un ritme trepidant i sobretot amb una colla d’actors de forta personalitat i carisma. No és que hagin de defensar personatges molt complexos, però és un goig seguir els primers plans i les veus originals de gent com Mark Ruffalo, Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery o Stanley Tucci.

El desenvolupament de la investigació és interessant i complex, però explicat de forma molt didàctica (tot i que uns legalismes que tenen a veure amb el personatge de Stanley Tucci fan perdre molts minuts de pel·lícula i jo no ho vaig entendre). De totes maneres el desenllaç és conegut i el trajecte no revela grans sorpreses. S’incideix, com ja passava a «Doubt», en l’especial vulnerabilitat de les famílies desestructurades que troben en les atencions d’un capellà una mena de regal de la Providència. Queda clar també que Boston és una ciutat molt catòlica i que, per mor de la cohesió social, totes les institucions estaven disposades a mirar cap a un altre costat. Aquests casos de pederàstia se solien atribuir a alguna «poma podrida» aïllada. Al menys així fou fins que els del Globe van començar a comptabilitzar-les, en trobaren tot un cistell, i descobriren de pas com havien escampat la seva corrupció. Tot i això, el film manté l’església catòlica a una certa distància, com si no volgués fer més sang de la necessària.

Si la pel·lícula reflecteix la presència de la religió és sobretot a partir de les diferents reaccions de frustració de l’equip de periodistes, tots ells d’origen catòlic, encara que escassament practicants i del fet significatiu que el nou editor en cap que promou la investigació és foraster i jueu. Com a bon film americà, no es contempla la possibilitat que hi hagi persones sense creences transcendents, i en certa manera és un cant a les virtuts del sistema que acaba garantint el triomf de la veritat i la justícia. I això que hi ha un fil que plana sobre tota la trama —el fet que The Boston Globe ja comptés amb denúncies de pederàstia rebudes vint anys enrere i que no en fes res—, que no s’acaba explicant satisfactòriament.

En resum, «Spotlight» està molt ben feta dins de les estrictes normes del «procedural» i segurament se’n durà l’Oscar, perquè és el tipus de pel·lícula que no desagrada ningú (fins i tot l’església catòlica crec que l’aprova); però tampoc enamora. Permeteu-me que, encara que no estigui basada en fets estrictament reals, esculli recomanar-vos l’alternativa d’«El club», un cop de puny que us explicarà tot el que cal saber sobre pomes podrides i catòliques.