Un món de metros: Cleveland

L'àrea metropolitana de Cleveland (Ohio) té 2.055.000 habitants i un sistema de transport públic inaugurat el 1913. Compta amb tres línies de trens lleugers i trams amb 52 estacions. Diuen que va ser la primera ciutat de l'hemisferi occidental que disposà d'una línia de tren lleuger directa entre el centre i l'aeroport principal (1968).

El tret més curiós del mapa és que els punts de les estacions s'engreixen en proporció al número de línies que hi passen. La línia grisa (que, dient-se 'Health Line', ha d'anar a un hospital) havia de ser subterrània; però, com que resultava massa car, finalment ho van solucionar amb un autobús que circula per un carril exclusiu.

Assassí en sèries

Morton i Roth. Què podria sortir malament?

John Reginald Christie fou un assassí en sèrie britànic, actiu a les dècades dels 40 i 50 del segle passat. Va matar com a mínim vuit persones, incloent-hi la seva dona Ethel. Abans que el descobrissin, el seu veí Timothy Evans havia sigut falsament imputat pels crims i executat a la forca, destí que compartí Christie el 15 de juliol de 1953.

D’aquest cas tan llòbrec ja s’havia ocupat el cinema l’any 1971 amb «10 Rillington Place», que va dirigir Richard Fleischer i protagonitzaren Richard Attenborough, en el paper de l’assassí, i un jove John Hurt, com el malaguanyat fals culpable. Com que una de les funcions actuals de les sèries televisives és la d’esmenar la plana a les pel·lícules i llibres originals, tot oferint una versió més meticulosa i prolixa de la mateixa història, no és d’estranyar que la BBC l’any 2016 ens proposés la seva particular «Rillington Place», minisèrie en tres capítols escrita per Tracey Malone i Ed Whitmore.

Evidentment no us podeu esperar grans alegries amb aquest depriment serial i la proverbial qualitat de les ambientacions històriques de la BBC aquí es veu constreta per la casa del número 10 de Rillington Place, que ocupa la majoria d’escenes. Hi ha per tant bones dosis de postguerra, de racionament, de pisos amb humitat i de sordidesa generalitzada, el que com a mínim permet que la sèrie es pugui qualificar de molt atmosfèrica.

També cal dir que està escrita de forma molt intel·ligent i amb un repte formal plenament reeixit: cada capítol és explicat des del punt de vista d’un dels personatges protagonistes, sense que es perdi per això l’ordre cronològic. El primer, «Ethel», es dedica a l’esposa de l’assassí. Conté poca acció, però ve curull d’amenaça i suspens. Samantha Morton broda el seu sofert paper.

En el segon capítol, «Tim», la trama se centra en el fals culpable Timothy Evans i constitueix una trista faula d’innocència i decepció. L’ascendent Nico Mirallegro (també brillant a «The Village») és capaç de trencar-nos el cor amb el seu candor suïcida. Queda l’episodi 3, «Reg», dedicat a l’activitat feminicida de John Christie. És el capítol més sanguinari i truculent (i per tant el més satisfactori). Gaudeix, com els anteriors, de la interpretació de Tim Roth, un actor irregular que sol fer molt bé una versió gris i funcionarial (no diria que banal) del que és el mal.

«Rillington Place», sèrie ideal per a lectors d’«EL CASO» que no vulguin alimentar-se amb porqueries. A mi m’ha agradat força/molt.

El conte de la serventa

Hi ha una excel·lent novel·la de Margaret Atwood, que Xavier Pàmies acaba de traduir per a Quaderns Crema, «El conte de la serventa» (1985), que s’ha posat de moda recentment gràcies a la seva brillant adaptació televisiva. Però hi ha una altra novel·la de la mateixa autora, també adaptada fa poc per a la televisió, que és diu «Àlies Grace» (1996), i que mereixeria igualment el títol d’«El conte de la serventa», encara que siguin bèsties de pelatge molt diferent.

«El conte de la serventa» és un relat fantàstic del gènere distòpic, mentre que «Alias Grace» és una novel·la històrica basada en fets que van ocórrer al Canadà Occidental a mitjans del segle XIX. El llibre elabora una ficció a partir dels assassinats l’any 1843 del propietari Thomas Kinnear i la seva majordoma i amant Nancy Montgomery, dels quals foren acusats els servents James McDermott i Grace Marks. McDermott acabà a la forca, mentre que Grace fou condemnada a cadena perpètua.

Atwood s’inventa la figura del psiquiatre Simon Jordan, que investiga el cas des d’un punt de vista científic, a petició d’un comitè que està treballant per l’excarceració de Grace. Ben aviat li serà impossible no implicar-se emocionalment amb la figura de la tan assenyada presonera i tampoc serà capaç d’escapar de l’influx de l’asfixiant societat provinciana que envolta la penitenciaria de Hamilton.

«Alias Grace» és una novel·la tan extensa i prolixa, com complexa en estructura i significats. La seva font principal és la narració interior/exterior de la pròpia Grace, sempre fascinant per la seva aparent sinceritat sense replecs, però amb més zones d’ombra (llegiu-hi ambigüitats via amnèsia) de les que podria acceptar el gènere històric tradicional. En canvi, les activitats del Dr. Jordan, narrades des d’un punt de vista de tercera persona omniscient, contrasten i fins i tot contradiuen les cartes que intercanvia amb altres personatges fora de camp. El text també incorpora testimonis documentals de l’època en forma de cròniques periodístiques, romanços de cec, literatura de canya i cordill, i poemes prerafaelites.

Aquest gavadal d’informació s’articula en un esquelet formal inspirat en l’artesania femenina del «patchwork», aquell treball de costura d’alta precisió que, a partir de retalls de roba diversa, suturada amb paciència i cura, conforma vànoves i altre material domèstic, pas ineludible a l’elaboració d’un aixovar per a la dona soltera i ben predisposada envers el matrimoni.

Malgrat una primera part una mica lenta a l’hora d’entrar en matèria, Atwood demostra una vegada més la seva intel·ligència i el seu domini del pols narratiu per moure’s per aquest material tan polisèmic amb completa comoditat. És central en el relat el lloc de la dona en la societat del XIX, a les que oferia bàsicament dues úniques opcions: la de la muller virtuosa, verge i esposa a la vegada; i la de la pecadora a l’ensems que bruixa. Hi ha aquí un primer intent de fals cientifisme entorn de la histèria femenina com a problema psiquiàtric que explicaria les dissidències respecte a la norma.

I de retruc també hi ha un retrat concís de les misèries sexuals del mascle de l’època, condemnat al matrimoni com a única escapatòria decent. El doctor Simon Jordan, rendit als encants de Grace i víctima passiva del súcube que és en definitiva la seva dispesera, deu ser un dels personatges més patèticament tristos de la literatura del segle XX.

Atwood ha estat recentment qüestionada per una part del feminisme, quan es preguntava si el moviment de denúncia d’assetjament sexual emparat sota el hashtag #metoo no podria arribar a ser una excusa per a un linxament acrític de persones benintencionades. Són qüestions cada dia més delicades, sobre les que no em mullaré. Tinc clar, però, que Atwood és una narradora de raça, i amb un cervell de similar alçada. «Alias Grace» hauria de ser lectura obligatòria a tots els planetes de la galàxia.

Noves regles pels nous temps

L’aguda Dorothy Parker va escriure, un dia que se sentia especialment enginyosa, que el Grup de Bloomsbury (una colla de bohemis londinencs de bona família a principis del segle XX) vivia en «quadrats» (quadrats = «squares» = places), pintava en «cercles» i estimava en «triangles». D’aquí prové el títol de «Life in Squares», aquesta mini-sèrie televisiva de 2015, pagada per la BBC, escrita per Amanda Coe i dirigida per Simon Kaijser en tres episodis de menys d’una hora cadascun.

D’entrada sembla que la sèrie ens explicarà la biografia dels quatre germans Stephen a partir del moment que van quedar orfes de pare. Però de l’Adrian només se’n parla a esquitllentes i en Thoby mor de febre tifoïdal al bell mig del primer capítol. Virginia (futura Virginia Woolf) s’endevina complicada, però roman sempre en un segon pla; de manera que Vanessa, posteriorment Vanessa Bell per matrimoni amb Clive Bell, esdevé la protagonista absoluta de «Life in Squares».

Diria que el moment de reivindicació incondicional del Grup de Bloomsbury va succeir a la dècada dels 80 del segle passat i que va apagar-se tan de pressa com s’havia encès. En l’actualitat només sobreviuen en nivell preferent de rellevància cultural l’escriptora Virginia Woolf i l’economista John Maynard Keynes, encara que li auguro més futur a la primera que al segon. Malgrat tot, cal reconèixer que aquella lògia benintencionada d’hereus privilegiats va intentar donar l’esquena a la hipocresia victoriana per explorar noves vies de relació entre les persones. El fracàs a llarg termini dels seus experiments, no els fa menys admirables, fins i tot sota la sospita d’un discret elitisme.

El guió està ben travat, amb algunes frases memorables i una envejable claredat a l’hora d’identificar els complexos parentius entre els personatges. Bona reconstrucció d’època (amb la BBC, «cela va de soi»), encara que hagué preferit una fotografia menys esvaïda. Com que l’acció s’estén des de 1906 fins a principis dels anys 40, els papers principals s’han repartit entre dos actors cadascun, el que provoca una fractura en la versemblança al començar la tercera part. De totes maneres, no tinc cap queixa dels actors, que en general estan bé, tot i que m’hauria agradat que Lydia Leonard s’assemblés una mica a l’efígie tan coneguda de Virginia Woolf.

De cares conegudes en surten poques, però sempre és un plaer pels ulls retrobar James Norton fent del pintor Duncan Grant quan era jove. I la gran Eve Best, com a Vanessa Bell, aporta el punt just de gravetat dramàtica que fa d’aquest «biopic» col·lectiu una obra molt superior a la mitjana. Molt recomanable.

La fi de l’adolescència

«Thelma» (2017) és la primera pel·lícula que veig de l’aclamat director noruec Joachim Trier, un curiós exercici de gènere, nòrdic fins al moll de l’os, que desconcerta per la seva indefinició.

Thelma (Eili Harboe) ha crescut al camp en una família de marcades creences religioses. El seu trasllat a Oslo per estudiar a la universitat li obrirà possibilitats inexplorades, entre elles l’amor per una companya de la facultat; però també l’enfrontarà a estranys fenòmens paranormals aparentment provocats per ella mateixa.

Tota la primera part, amb el comportament anòmal dels ocells o els atacs epilèptics que afecten els llums elèctrics, sembla suggerir la metàfora d’una ànima reprimida que lluita per desplegar-se, o potser la somatització d’un conflicte. És fàcil pensar en el film «Carrie», que presentava un patró similar; però, a continuació «Thelma» es converteix en una cosa completament diferent: la investigació sobre un enigma familiar, que probablement té a veure amb una malaltia hereditària. Però el guió encara fa un gir a l’últim terç per entrar de ple en el gènere fantàstic i concloure amb decisions moralment ambigües i una última escena que no saps si prendre-te-la com a realitat o com desig.

Malgrat la sensació d’història inconclusa i la seva atmosfera opressiva i depriment, «Thelma» conté algunes de les imatges més impactants de la temporada, d’aquelles que deixen un record indeleble. Bon ús dels «drones», de la banda sonora i de la innocència inescrutable del rostre d’Eili Harboe.

Recomanable per espectadors que rebutgin la primavera i vulguin retrocedir cap a l’hivern.

Un món de metros: Chennai

El cas de Chennai (pels nostàlgics Madràs) és un d'aquests híbrids que estic mostrant recentment, on les línies suburbanes es combinen amb els ferrocarrils de rodalies. Inaugurat el 1931, en aquest mapa hi figuren 73 estacions i 303 quilòmetres de vies. El disseny és tan polit com esquifit. Les línies vermella i verda són les del metro pròpiament dit; quan són discontínues és que circulen sota terra. En canvi, quan la línia del ferrocarril carbassa és discontínua, vol dir que està en construcció. Visca la coherència!

Arthur & George & Sherlock & John

L’any 1903 a la població de Great Wirley (South Staffordshire) es produí un seguit d’atacs mortals a cavalls, vaques i bens. El més d’octubre George Edalji, advocat local i fill del vicari, fou jutjat i condemnat a set anys de treballs forçats. Al cap de tres anys fou posat en llibertat a petició de diverses autoritats judicials, però la seva reputació mai no va ser restablerta. Sir Arthur Conan Doyle, el cèlebre autor de Sherlock Holmes, va interessar-se pel cas, esperonat a demostrar la seva innocència, objectiu que va aconseguir després de vuit mesos d’investigació.

Aquests fets rigorosament verídics formen la base d’«Arthur & George» (2005), una de les novel·les més apassionants de Julian Barnes. El llibre va molt més enllà de l’estricte cas policial i dibuixa amb gran detall tot el seu context. Comença relatant els atacs al bestiar i totes les circumstàncies que conduïren a la detenció i condemna d’Edalji. La investigació de Conan Doyle només ocupa un terç de les pàgines i es complementa amb la particular situació personal de l’escriptor, el qual acabava de perdre la seva primera esposa i començava una relació més íntima amb la que seria la segona.

Com a tota bona obra literària, «Arthur & George» transcendeix el seu argument i amb una treballada estructura explora qüestions tan diverses com el racisme, la celebritat, l’amistat o la justícia. Barnes la va definir com «una novel·la contemporània situada en el passat». Si no la coneixeu, no se m’acut recomanació més sòlida per a les vostres properes lectures.

Com a tota bona obra literària, «Arthur & George» estava predestinada a una adaptació al cinema o a la televisió: un trasllat que sol ser de risc proporcional a l’excel·lència de l’original. Dit amb paraules més planeres, més fàcil serà espifiar-la, quan millor sigui el text literari de base. En el cas que m’ocupa, l’adaptació fou televisiva: una minisèrie de tres capítols l’any 2015, produïda per la ITV, i destinada a desmentir com són de bones les produccions britàniques.

Entenguem-nos, no és que aquesta versió d’«A & G» sigui exactament dolenta: l’ambientació és fiable i les interpretacions són sòlides, encara que sense cap nom estel·lar. El problema és que han convertit el complex drama que narrava Barnes en una aventura apòcrifa de Sherlock Holmes (i no de les millors). És així com Conan Doyle accepta el desafiament d’emular les dots deductives del seu personatge estrella, mentre que el seu secretari Alfred Wood esdevé un succedani del doctor Watson. Per fer-ho més païdor als amants del gènere detectivesc tradicional, el guionista Ed Whitmore, es treu de la màniga algunes morts truculentes i la sensacional revelació del veritable culpable.

Fa una mica de vergonyeta que hagin associat el nom de Barnes amb aquest serial de lladres i serenos. Recomanable si ja heu vist totes les adaptacions de Holmes possibles (i les de Miss Marple i Hercules Poirot també).

Res de tinta tonta

Un altre dels meus humoristes favorits és Flavia Álvarez-Pedrosa, coneguda artísticament com Flavita Banana. Va néixer el 1987 a Oviedo, però fa temps que resideix a Barcelona, on va estudiar Disseny i Il·lustració (Escola Massana). Des de l’any 2016 la seva carrera ha esdevingut fulgurant, amb tres llibres publicats, col·laboracions a «SModa», el desaparegut «Orgullo y satisfacción», «Mongolia», «Jotdown» o «El País». I, pel que puguin valer aquestes xifres, compta amb més de 354.000 seguidors a Instagram i més de 507.000 a Facebook.

Quan vaig començar a conèixer Flavita, els seus dibuixos de tinta negra em van semblar maldestres i poc atractius, de manera que em vaig deixar seduir per la intel·ligència del seu contingut. Ara que em són molt més familliars, els hi trobo totes les gràcies en la seva concisa espressivitat i em semblen el complement ideal pel seu humor tan bèstia com penetrant.

Moltes de les seves vinyetes tracten de relacions afectives de parella, a les que aporta la perspectiva d’una dona jove i perspicaç, encara un punt de vista poc freqüent en el món majoritàriament masculí de les il·lustracions d’humor. Però el seu univers aviat s’ha expandit més enllà de les històries d’amor i sexe, per burlar-se dels estereotips, defensar la lectura o exhibir un humor negríssim de clara filiació hispana.

Un dels seus hits més grans és la vinyeta següent, la qual, diu l’autora, l’ha vista reproduïda en tota mena d’idiomes i formats. Els experts li aconsellen que, per evitar aquesta mena de plagis, inclogui a la imatge una marca d’aigua o una firma indestriable del dibuix. Flavita Banana afirma que es conforma si tots els que la reproduïm donem la denominació de l’autor. Queda dit.

Si la voleu conèixer, res millor que començar per «Archivos Estelares» (Astiberri, 2017), una antologia molt completa de les seves millors vinyetes.

La guerra que no acaba

De vegades els grans conflictes neixen, sense que ningú sàpiga gaire com, d’un incident quotidià i banal. Això és el que passa a «L’insult» («Cas número 23»), film de 2017 del libanès Ziad Doueiri: Tony, cristià libanès, es discuteix amb el refugiat palestí Yasser per qüestions d’un desguàs que esquitxa el carrer. Per pura tossuderia masculina, de les paraules passen als insults i d’aquests a la violència física; la cosa acabarà als tribunals.

La primera meitat de la pel·lícula descriu aquesta escalada de forma crispada i claustrofòbica: tothom parla cridant, tot increpant-se els uns als altres en espais estrets i empolsegats. Beirut apareix com una ciutat caòtica i sorollosa, d’encants indiscernibles. La segona part, amb les sempre agraïdes escenes de tribunals, permet aprofundir més en els personatges (no només els dos contrincants, sinó també les seves famílies, els respectius advocats i la jutge) i entendre algunes de les motivacions que rauen al darrera.

Malgrat que la guerra civil va concloure l’any 1990, el pes del seu record encara plana sobre la societat libanesa actual. Això és el que intenta mostrar «L’insult»: que, quan la ferida del passat no ha cicatritzat, està condemnada a reobrir-se contínuament. Es tracta de situacions molt complexes, que només un autòcton comprendrà al cent per cent, mentre que l’espectador europeu ha de conjecturar a partir d’escassos indicis.

El mateix Ziad Doueiri s’ha ocupat d’un guió molt ben mesurat, on les raons es reparteixen per igual entre tots els personatges. Bones interpretacions de tots els protagonistes (Kamel El Basha, que fa de Yasser, va rebre la copa Volpi al millor actor a Venècia). Potser el que menys m’ha convençut és un final de conciliació general subratllada en excés. Si el film hagués conclòs amb l’escena prèvia del perdó en privat, «L’insult» m’hauria agradat el doble.

Humor al laboratori

Si ahir qualificava Tom Gauld com "l'humorista dels amants dels llibres", també l'hauria pogut anomenar "l'humorista dels científics". Anys enrere aquest títol era propietat indiscutible de Gary Larson i el seu "The Far Side", però d'ençà la seva retirada l'any 1995 el tron havia quedat vacant. Gauld, que dibuixa una vinyeta setmanal per "New Scientist", en podria ser un bon candidat. Us deixo uns exemples que m'han fet somriure.

Humor a foc lent

Un dels meus dibuixants d’humor favorits és l’escocès Tom Gauld (Aberdeenshire, 1976), autor d’unes vinyetes cultes, impàvides, pop i absurdes, dibuixades en un estil tan simple com inconfusible. Com que en aquesta vida d’ara tot requereix una etiqueta, te’l venen com «el dibuixant dels amants dels llibres»; i és cert que els que més l’apreciaran són tots aquells a qui agrada la lectura, sense necessitat d’imposar cap elitisme. Per gaudir de Gauld és suficient estar familiaritzat amb dos o tres clàssics, haver llegit una mica de literatura de gènere, i sentir un mínim interès per tot allò que envolta el món del llibre.

Qui vulgui familiaritzar-se amb aquest món tan personal com impregnat de lletraferidura té ara una bona ocasió amb «En la cocina con Kafka», que acaba d’editar Salamandra, molt ben traduïda per Carlos Mayor. Us deixo una petita mostra («enchantillon», que diuen els francesos), que serà suficient per decidir si aquest tipus d’humor us fa el pes o senzillament us rellisca.

A mi m’encanta, no cal dir-ho.

Un món de metros: Chongqing

Aquesta setmana ens superem: Chongqing és la típica ciutat xinesa de més de 17 milions d'habitants que no havies sentit en la vida. Només tenen metro des de 2005 (4 línies, 120 estacions), no vull pensar com tenien el tràfic abans.

Sense ser un mapa ideal (aquesta distribució irregular de les estacions), té uns ritmes i unes simetries que funcionen gairebé com un motiu abstracte. Fins i tot els rius obliden el seu curs natural per adoptar la sinuositat de les línies del metro. Antiquat però encisador.

Xoc cultural

Tot i que se’ns omple la boca amb això de la unitat de la llengua i el mapa dels Països Catalans, a l’hora de la veritat ens sol assaltar una sensació d’estranyesa exòtica quan ens enfrontem a un dialecte que no és el nostre. Almenys, això és el que m’ha passat veient els sis capítols de «Mai neva a Ciutat», la sèrie de la cadena IB3, guanyadora del concurs de pilots de ficció de comèdia, que es va estrenar el desembre passat. I no és que tingui cap dificultat per entendre la parla illenca; però de sobte m’he adonat que, en aquests temps tan globalitzats, feia molt que no la sentia (com em passaria amb el valencià, si no fos perquè l’Àgueda ens el refresca de tant en tant).

La sèrie l’escriu Joan Yago i la dirigeix Joan Fullana. Perdoneu, si les dades (que he copiat) són inexactes, però és que els programes balears sembla que compten amb pocs cronistes a les xarxes. O potser és que l’estrena és encara massa recent. En tot cas, «Mai neva a Ciutat» va de la Neus (Esther López), qui després de set anys treballant de gestora cultural a Londres (fent fotocòpies a una editorial), es veu obligada a tornar a Palma per la força major d’un acomiadament.

Set anys són suficients per trobar els companys de generació amansits, i adoptant ja les maneres de la maduresa. L’amiga de l’ànima (Maria Bauçà) és addicta als ansiolítics, k’inevitable amic gai (Josep Orfila) ja ha trobat parella i s’ha subscrit a Netflix de passada, mentre que la mare psicoanalista (Caterina Alorda) li diagnostica a la filla la síndrome del xoc cultural.

He de confessar que no estic gens al tanto del que fan a TV3 ara mateix en matèria de dramàtics (o de no dramàtics), i per tant no puc fer la comparativa; però aquesta «Mai neva a Ciutat» m’ha semblat fresquíssima, original i desvergonyida. Inesperadament mostra alguna audàcia formal i molta cura cromàtica. L’Esther López és una troballa perfecta com a heroïna, una Lena Dunham palmesana, amb les natges ben assentades a terra i ni una gota de privilegi a les seves venes. I els companys de repartiment, altres il·lustres desconeguts, també m’han semblat irreprotxables.

«Mai neva a Ciutat» també funciona com a recerca, bastant sarcàstica, dels mallorquins universals als quals la Neus entrevistarà pel seu blog. Chenoa s’endú tots els punts; però entre els candidats futurs hi ha Daniel Monzón, Miquel Barceló, Biel Mesquida, Rafa Nadal o Rossy de Palma. Finalment ens haurem de conformar amb l’hirsut Pau Debon (el cantant d’Antònia Font), Tomeu Penya i un transvestit que es fa dir Vivian Caoba i que paga la pena conèixer.

L’única pega és que «Mai neva a Ciutat» consta només de sis capítols de menys de 30 minuts o sigui que te la pots mirar en una tarda i et quedes amb ganes de més (el que no deixa de ser un avantatge). La recomanaria encaridament, però m’ha sorprès tant que m’agradés, que no m’ho acabo de creure: ja no sé si és graciosa o simplement m’ha caigut en gràcia.

Farts de Pablo

Potser ha arribat l’hora de sol·licitar una moratòria sobre obres documentals o de ficció que es refereixin a la figura del narcotraficant colombià Pablo Escobar: comencen a haver-n’hi masses. Sembla que Fernando León de Aranoa feia temps que estava preparant el seu particular projecte sobre Escobar, tot basant-se en el llibre de la periodista Virginia Vallejo «Amando a Pablo, odiando a Escobar», quan va tenir la mala fortuna que s’hi interposés l’estrena de la sèrie de Netflix «Narcos». Aquesta inesperada coincidència li ha fet un flac favor al film «Loving Pablo», que ara arriba a les nostres pantalles.

Tot el que explica —la fulgurant carrera criminal del narcotraficant, des d’uns orígens humils, fins a un final sense èpica, passant per episodis surrealistes o directament grotescos— ja ho havia explicat amb més detall i context la sèrie televisiva. Amb poc més de dues hores és difícil que es pugui arribar a una similar profunditat. Llavors, ¿què queda d’original en la versió de León de Aranoa? Per començar el punt de vista de Virginia Vallejo, amant puntual d’Escobar, que esdevé la narradora de tota la pel·lícula, encara que només estigués present en algunes de les escenes narrades.

Les narratives que depenen massa d’una veu en off solen ser un mal negoci i encara més quan el personatge que parla té tan poca entitat. Penélope Cruz dona molt bé el tipus d’exuberant bellesa llatina, però té poc paper a defensar. A més, per necessitats de producció, la pel·lícula s’ha rodat en anglès, un anglès farcit de colombianismes, que en boca de Cruz exaspera una mica.

L’altre punt d’interès en el film de León, i l’únic motiu real per anar-lo a veure, és Javier Bardem en una de les seves composicions d’implicació total. Transformat físicament fins a extrems de no retorn, barreja de seducció i brutalitat, resulta una contínua lliçó interpretativa. A més, en aquest cas, el seu anglès mestís sí que resulta creïble.

Malgrat un guió poc rodó, «Loving Pablo» no és una mala pel·lícula i algunes escenes d’acció són realment brillants. El que li ha fallat totalment és el do de l’oportunitat.

Les dones i els seus problemes de dones

Recupero una sèrie televisiva neozelandesa de 2013, atret per la directora Jane Campion («El Piano») i per l’actualment omnipresent Elisabeth Moss. Es titula «Top of the Lake» i es presenta d’entrada com una típica intriga criminal, encara que de típica no en tingui res.

La detectiu de la policia de Sidney Robin Griffin (Moss) està visitant la seva mare, malalta d’un càncer terminal, en un poble de mala mort de l’illa meridional neozelandesa i es veu obligada a investigar el cas d’una adolescent prenyada i posteriorment desapareguda. En el món ideal que s’inventa Jane Campion no existeix el concepte de jurisdicció, i una policia australiana pot actuar sense restriccions formals a un altre país, com ara Nova Zelanda. És el tipus d’inexactituds factuals que no hauríem de deixar passar; però la Campion compta amb el nostre crèdit, almenys fins el paràgraf següent.

Com ja he avançat, la sèrie més que ocupar-se d’un misteri criminal (que només es revela a l’últim capítol) el que fa es presentar-nos el retrat d’una comunitat tancada i plena de relacions enrarides, en franc contrast amb uns paisatges d’una bellesa exuberant. Campion, que firma el guió junt amb Gerald Lee, no oculta la seva militància feminista i, apart de mostrar tota mena d’abusos sobre les dones (discriminació laboral, masclisme, assetjament, violació), dibuixa una galeria de personatges masculins carregats d’estereotips negatius. Per arrodonir tanta obvietat programàtica, s'introdueix un grup de dones majoritàriament menopàusiques que han comprat un terreny als afores del poble, l’han batejat «Paradís», i es dediquen a explorar la sororitat sense complexes. La veritat és que aquesta colla de dones no pinta res en relació amb la resta de les trames i la seva presència és tan inexplicable, com ho és el fet que un pare i els seus tres fills duguin el nom dels quatre evangelistes.

«Top of the Lake» és malsana i desconcertant, bastant incòmoda de veure. Simplificant una mica, podríem definir-la com un «Twin Peaks» feminista, on importa més l’atmosfera que la intriga. Visualment no és cap meravella i trobo que la mediocre fotografia no fa cap justícia a l’esplendorosa natura neozelandesa. I els títols de crèdit són horrorosos des d'un vessant molt "kitsch".

Elisabeth Moss està colpidora en un paper ple de cops amagats (però, quan no ho està?). Peter Mullan, il·lustre veterà de la cinematografia britànica amb Mike Leigh o Ken Loach, encarna un patriarca acorralat, possiblement incestuós, amb un gest d’amenaça constant que traspua molt de perill. David Wenham, que havia sigut un dels molts «hobbits» filmats per Peter Jackson, fa de policia moralment ambigu. I és una pena que la gran Holly Hunter dilapidi el seu talent en un paperet de res com a guru de les menopàusiques alterades.

Jane Campion i Elisabeth Moss retornaren l’any 2017 amb una nova temporada de «Top of the Lake». Malgrat que la primera no va satisfer les meves expectatives, sé que en un moment o altre relaxaré el control per caure-hi de ple. Quan es fracassa amb estil, el fracàs es fa perdonar.

Wenham & Moss, investigadors

Sota l’ombra del terror

Els anys de lideratge de Joseph Stalin a la Unió Soviètica foren un dels períodes més terrorífics d’un segle XX curull d’episodis terrorífics. Des dels més alts càrrecs del Partit fins al més humil dels obrers, ningú no escapava a l’atmosfera d’amenaça i terror davant la fàcil possibilitat de molestar el totpoderós «premier». Aquesta por d’interferir explica perquè, quan l’home va patir un atac de feridura a la seva datxa, va jeure a terra, moribund i cobert del seu propi pixum, durant hores. També explica el desconcert que va regnar entre els seu col·laboradors directes, els quals no se’n sabien avenir que un món sense purgues fos possible.

Armando Iannucci —guionista i director especialitzat en sàtira política («The Thick of It», «Veep»)— ha pres aquest material històric i l’ha convertit en una farsa molt negra a «La mort de Stalin». És un curiós cas de comèdia on, apart de la mort del tirà, es presencien moltes execucions, més com a part del context que com a element humorístic, això sí. Se suposa que la comicitat s’origina per l’espectacle de veure una colla de ganàpies en un atac de pànic continu, fent-se la traveta els uns als altres i mirant de no destacar.

L’acció és manté sempre frenètica; però arriba a atabalar (és d’aquelles pel·lícules que obliguen a llegir de pressa un munt de subtítols) i, tret d’un parell de gags, no m’ha fet esbossar ni un trist somriure. No culparé els actors, que estan en general excel·lents. És un goig poder reunir sota un mateix cartell a Jeffrey Tambor (Georgy Malenkov), Steve Buscemi (Nikita Khruschev), Simon Russell Beale (Lavrentiy Beria) o Michael Palin (Vyacheslav Molotov). I l’Olga Kurylenko apareix preciosa al costat d’aquestes mòmies. Però confessaré que "La mort de Stalin" ha constituït una petita decepció.

La cinta no ha agradat gens als països del bloc ex-soviètic i ha estat prohibida a Rússia, Kirguizistan, Azerbaidjan i Kazakhstan. Alguna cosa deu haver fet bé Iannucci.

Un món de metros: Chengdú

Chengdú és la típica ciutat xinesa de més de 7 milions d'habitants que no havies sentit en la vida. Tot i que van inaugurar el metro en data tan recent com l'any 2010, ja disposen de 6 línies, 138 estacions i 179 quilòmetres de vies. D'aquest mapa m'agrada que la línia verda sigui tan recta i que la carbassa sigui tan sinuosa. D'aquest mapa no m'agrada que que la línia magenta es converteixi en blava quan s'acosta a l'aeroport. En general em dona sensació d'equilibri. Ja hi ha previstes ampliacions (pintades de convenient gris).

Guerrilles LGTB

Austin P. McKenzie i Emily Skeggs

Mai no seran suficients els films que ens parlin de les grans lluites reivindicatives del segle XX, ja sigui l’obtenció del sufragi universal, l’abolició de la discriminació racial o la causa feminista. Per raons òbvies m’interessa particularment la història del moviment gai sorgit a partir de Stonewall; per això semblava tan atractiva sobre el paper «When We Rise», una minisèrie de l’ABC (8 hores repartides en 4 o 8 capítols, segons mercat), que dibuixava l’evolució en la consecució dels drets LGTB als Estats Units a les darreries del segle XX i principis del XXI. Al timó, dos creadors de credencials «queer» tan irreprotxables com el director Gus Van Sant i el guionista Dustin Lance Black, que ja havien coincidit a la didàctica «Milk».

«When We Rise» es basa en les memòries de l’activista Cleve Jones, les quals han sigut traduïdes en format de docudrama (Austin P. McKenzie fa de Cleve Jones jove, després el substitueix Guy Pearce). Els altres protagonistes principals, tots ells personatges reals amb entrada pròpia a la Wikipedia, són la feminista lesbiana Roma Guy (primer Emily Skeggs, després Mary-Louise Parker), la seva amant i posteriorment esposa Diane Jones (Fiona Dourif/Rachel Griffiths) i l’ex marine combatent a Vietnam, Ken Jones, obligat a escollir entre la seva homosexualitat i la seva negritud (Jonathan Majors i de gran Michael K. Williams (què fa que me’l trobo pertot arreu darrerament?))

L’acció comença a principis dels anys 70, quan la ciutat de San Francisco esdevingué un pol d’atracció per a tots els heterodoxes sexuals de les Amèriques, i conclou l’any 2013 amb l’aprovació del matrimoni igualitari. Entremig d’aquestes dues fites serem testimonis privilegiats dels problemes que pateixen les organitzacions de dones de la ciutat, de l’elecció del regidor obertament gai Harvey Milk, i del seu posterior assassinat, de l’aparició d’una  malaltia políticament incorrecta que acabarà sent batejada com a SIDA, de la desesperada batalla contra la pressió fatxenda de les indústries farmacèutiques, del naixement de l’orgull transsexual i dels problemes adherits a la reproducció assistida.

El propòsit d’enquibir en només vuit hores tota aquesta maleta de contingut, peca d’ambició i d’error de càlcul. Les intencions són bones i els participants, de primera qualitat. Apart de figures senyeres com Pearce, Parker, Griffiths o Williams, hi trobareu en petits papers solidaris «companys de viatge» com Whoopi Goldberg, Denis O’Hare, David Hyde Pearce, Rosie O’Donnell o Carrie Preston.

Però malgrat l’esforç, «When We Rise» comença raonablement excitant, però esdevé tediosa en els seus darrers capítols, perduda en legalismes interminables als llargs passadissos burocràtics de Washington DC. Quan un docudrama esdevé tan dramàticament anodí i les peripècies dels personatges només són un destorb per entendre el que realment va passar, sembla aconsellable optar pel documental pur.

De l’ABC, que és al cap i a la fi una cadena molt comercial, no se’n podia esperar gaire de bo, i molt menys un equivalent a l'excel·lent «120 BPM». «When We Rise» és un programa amb gust de vainilla, apropiat per a un públic generalista a qui no se li poden mostrar imatges gaire escandaloses. Es queda en un terme mig decebedor que segurament no satisfarà ningú. Ocasió perduda.

Negociant la mort

El director israelià Samuel Maoz o bé no té pressa o bé és un perfeccionista meticulós: nascut el 1962, només ha dirigit dues pel·lícules. Va debutar el 2009 amb «Lebanon» i ara estrena «Foxtrot», que ha estat molt ben rebuda als festivals.

El film s’estructura en tres parts molt ben diferenciades, a la manera dels tres actes d’una peça teatral; de fet, la tragèdia grega, amb els temes del destí i el desafiament als déus, n’és un referent gairebé explícit. A la primera part la família d’un arquitecte benestant (el sempre agradable de veure Lior Ashkenazi) rep la notícia de la mort del seu fill, soldat en una zona fronterera. La càmera segueix les reaccions de dol dels personatges mentre es posen en marxa els mecanismes dels oficis fúnebres. En una segona part veurem aquest fill, de qui s’havia anunciat la mort, en la seva activitat quotidiana vigilant una barrera en meitat del no res. Del drama d’alta intensitat de la primera part, passem a una passivitat absurda, un dia a dia sense objecte ni sentit, barreja de Becket i Kafka.

La tercera part ve introduïda per un pròleg d’animació que tapa una el·lipsi de sis mesos. El matrimoni, els pares del difunt, sembla que s’han separat i han caigut en una espiral de depressió i retrets. En un llarg cara a cara, que oscil·la entre el joc de la veritat i un porro compartit, sembla que s’assoleix una certa conciliació. Una escena final conclou en clau irònica aquest torturat viatge per les culpes heretades.

Fins i tot l’espectador més distret s’adonarà que Samuel Maoz és un formalista estricte (aquests plans zenitals, aquestes mirades centrals, aquests moviments de càmera tan deliberats…); un fet que de vegades posa en risc el seu missatge, sobretot als dos primers actes. En el primer, el contrast entre el visceral crit de dolor i la seva presentació artificiosa conformen un interessant nucli de tensió. En el segon, el tedi del post fronterer, amb la seva estètica frontal de teatret a la italiana, fa pensar en Wes Anderson (ves per on). És al tercer acte on l’estètica deixa pas a la vulnerabilitat humana i a l’emoció pura, i els actors (Lior Ashkenazi i Sarah Adler) poden lluir-se.

Israel ha de ser un país estrany on viure. Un país on l’àvia senil recupera la llengua alemanya de la seva jovenesa, on cada mort requereix un responsable, on un ateu pacta amb déu la seva fortuna futura, on cada crim rep un càstig diví, on es pot filmar una pel·lícula tan filosòficament intrigant com aquesta «Foxtrot».

Foxtrot: un ball que, facis el que facis, sempre acabes al punt de partida.

Dickens Top Mix

Fagin, Bill Sykes i Nancy, the Artful Dodger, Amelia Havisham, l'inspector Bucket i Ebenezer Scrooge: el cap em peta.

Abans de veure-ho com espectador, ja sabia que la idea podia resultar pèssima; però no m’hi podia negar, encara que només fos per la meva adhesió incondicional al club Dickens. Però un cop vista aquesta adaptació matussera que Tony Jordan va perpetrar a l’univers Dickens l’any 2016, només podia confirmar-ho: la idea era efectivament pèssima. I això que Jordan és un dels més prestigiosos i prolífics guionistes britànics, autor entre altres moltes coses d’«Eastenders» (o «Gent del barri», com l’anomenàvem a TV3).

Estic parlant de la sèrie de la BBC «Dickensian», el motor de la qual era barrejar personatges de fins a 12 obres diferents de Charles Dickens en una mateixa ficció. Aquest propòsit contra-natura, digne de fan adolescent, només podia resoldre’s de manera insatisfactòria fins i tot pels llecs en el món del novel·lista victorià. La trama central s’inicia quan Jacob Marley (el soci d’Ebenezer Scrooge del «Conte de Nadal») apareix mort al carrer amb un cop a la templa. El vell prestador era un personatge del tot impopular i per tant la llista de sospitosos és ben nodrida. Dirigeix la investigació l’inspector Bucket (Stephen Rea), policia que apareixia a «Bleak House», i que passa per ser una de les primeres representacions literàries d’un detectiu modern. L’ajudarà en tasques científiques el taxidermista Mr. Venus (d’«Our Mutual Friend»), com una mena de predecessor del CSI London.

Perquè tot no sigui indagació detectivesca, s’incorporen dues subtrames, aquestes sí originals de Dickens, però que en les novel·les on apareixien havien succeït abans de l’inici de l’acció i eren exposades en forma molt resumida. Aquestes subtrames es refereixen per una banda al trampós festeig que conclogué amb el dissortat casori de Miss Havisham («Great Expectations») i per l’altra a les penoses circumstàncies econòmiques de les germanes Barbary, al naixement il·legítim d’Esther Summerson i a com Honoria Barbary acabà esdevenint Lady Dedlock (o sigui tot el que constitueix la base del laberint que és «Bleak House»). Aquestes dues històries, que donen cos a relats que Dickens només va esbossar, són potser el més satisfactori d’aquest «Dickensian» i contenen alguns bons moment de genuí melodrama. La pega és que res no justifica que la mort de Jacob Marley s’esdevingui al mateix univers on floreixen els amors d’Amelia Havisham o els de Honoria Barbary. I fer que les dues noies siguin amigues només és una solució barata per connectar subtrames.

Però aquesta dèria enciclopèdica no s’atura aquí, i amb l’objectiu de ficar-hi tants personatges dickensians com sigui possible, s’introdueixen amb calçador un munt de presències innecessàries. Així el matrimoni Bumble («Oliver Twist»), literalment aïllats en la seva pròpia bombolla, mirant de remuntar l’escalafó funcionarial i sense cap relació amb res ni amb ningú de la resta de «Dickensian». O la petita Nell (protagonista de «The Old Curiosity Shop»), que aquí només hi surt per comprar i vendre coses en forma d’ombra retallada. O Bob Cratchit i família, que a «Conte de Nadal» personificaven a la perfecció allò que s’anomena «la bona gent», però que amb l’elaboració de les personalitats dels seus nombrosos membres pot induir al coma diabètic. Només el personatge de la infermera borratxona Sairey Gamp (de «Martin Chuzzlewit»), un clàssic immarcescible de l’humor britànic, justifica la seva trajectòria ubiqua i transversal a causa de la seva professió.

Els valors de producció de la BBC continuen a un nivell alt en matèria de vestuari i decorat, tot i que aquest Londres limitat a quatre carrers convida a una sensació de claustrofòbia. En qualsevol pla d’una escena d’exteriors de «Dickensian» coincideixen un mínim de tres personatges sorgits de la ploma de Dickens, un nivell de densitat literària francament ridícul. I cada vegada que algú obre la porta de casa seva, sempre troba el mateix nen-actor disposat a «fer un recado».

Ara caldria dir alguna cosa bona pel que fa als actors, ja que ens trobem en territori BBC. D’entre els noms coneguts, Pauline Collins sobreactua gustosament com Sairey Gamp (i bé que fa), mentre que Stephen Rea confon la neurosi d’un clàssic Sherlock Holmes amb una afectació teatral qualsevol. De la resta, potser la Tuppence Middleton o en Ben Starr, pel seu considerable potencial «sexy». Però la cosa no dona per a més.

Les novel·les de Charles Dickens es caracteritzen per la multitud de personatges que hi apareixen, alguns implicats a la trama, d’altres més episòdics, però tots ells relacionats de forma inesperada encara que integrats al llibre de forma ben orgànica. A «Dickensian» la convivència forçada de tants éssers mútuament excloents només provoca cacofonia i desequilibri, una sensació de gratuïta futilitat. No us sorprengui doncs que no hi hagués segona temporada per aquest artifici.

Dones que no callen

És fàcil passar amb lleugeresa per sobre de «Mujeres y poder» (Editorial Crítica, febrer de 2018), el manifest de la historiadora clàssica Mary Beard, donada la seva breu extensió (a penes cent pàgines de lletra gran i nombroses il·lustracions) i el seu origen oral que es basa en dues conferències realitzades el 2014 i 2017 respectivament. Però només cal una mica de reflexió per adonar-se que les qüestions que toca la sàvia i afable Beard són més necessaris i pertinents que mai.

Comença el llibre la historiadora per allò que coneix millor, el món grec, i cita un fragment de «L’Odissea» en el qual Telèmac envia la seva mare Penèlope literalment a la cuina, com una de les primeres mostres en la nostra civilització d’un home que fa callar una dona. Venen després exemples de les diverses amants de Zeus, a les quals el déu convertí en animals o plantes per garantir el seu silenci davant de la seva gelosa esposa, Hera. És sabut que el món clàssic grec i llatí no tenia cap interès a dotar de veu pública les seves dones i, amb comptades excepcions, aquestes no eren sentides ni a l’àgora ni al senat.

Malgrat els dos mil·lennis i escaig transcorreguts, sosté Mary Beard que ens guiem encara pel reflex d’aquells vells prejudicis culturals, dels quals en som deutors. Hem heretat d’ells l’aversió al to agut de la veu femenina, que ens suggereix un carrisqueig ploramiques, el qual podem desacreditar amb total impunitat, sense que ningú no ens demani comptes.

Es diria que per triomfar en aquest món de micos (i d’homes) s’imposa l’estratègia del mimetisme viril. Fer com Margaret Thatcher, que emetia un to greu de la seva veu al gust dels interlocutors. O com Angela Merkel i Hillary Clinton, adeptes poc imaginatives del vestit-pantaló, tant masculí. Per descomptat la Beard no és partidària d’aquestes solucions; ella és de les que s’estimen més aviat un canvi de paradigma i de perspectiva, que una estratagema adaptativa i de compromís. 

I, per si hi hagués dubtes, proposa exercicis d’estil, on el mite de Perseu matant la Medusa, esdevé panorama actual de misogínia il·lustrada a partir de les senyores citades. Clinton i Merkel poden esdevenir carn de «merchandising», sempre que Trump en sigui l’executor. Masclisme 2.0.

Part de la inspiració d'aquest manifest prové de l'experiència pública de la pròpia Beard. En reunir en la seva persona els defectes de ser dona, intel·ligent, vella (supera els 60 anys), i sense cap intenció d'adaptar el seu físic al gust dels homes, ha esdevingut blanc fàcil de les invectives de la massa, cada vegada que ha expressat les seves opinions a les xarxes socials. Com ella observa, els atacs dels trols s'aferrissen particularment en les dones (i en les minories ètniques i sexuals), com un exemple més de la tradició de castigar aquelles que gosen alçar la veu.

Dos fets recents confirmen l’oportunitat d’un llibre com aquest. L’un és el famós «hashtag» #metoo que per primera vegada ha fet parlar i explicar les seves experiències a dones que havien estat sotmeses a assetjament sexual dins d’un tàcit pacte de silenci en els seus àmbits laborals. L’altre és l’anunciada vaga de les dones pel proper 8 de març que, independentment de la seva repercussió i les seves conseqüències, de moment ja ha provocat un concert de brams i renills per part dels habituals mascles informats i adeptes al «mansplaining» (i les seves fidels seguidores).

Crec que «Mujeres y poder» va en camí (si ja no ho és) de ser un èxit de vendes. M’alegra que aquestes qüestions reviscolin: ens hi va el futur a totes.

Un món de metros: Charleroi

Això és un dels metros lleugers que estic adoptant darrerament. Charleroi és una ciutat de la Bèlgica francòfona (204.000 habitants). No em negareu que el mapa és visualment bonic, amb una anella central que intenta ser (sense aconseguir-ho) un emblema de l'arc de Sant Martí. Li falta un morat, un rosa o un violeta.

Si una nit de tardor un fill de taxista…

Segona vegada que em deixo entabanar per en Pons en poques setmanes (m’ho hauré de fer mirar, o no, perquè li acabo donant la raó). «The Night Of» és una mini-sèrie (ergo, no hi haurà afortunadament segones parts) de la HBO, collita de 2016, creada per Richard Price (guardonat novel·lista, també implicat a «The Wire») i per Steven Zaillian (el guió de «La llista de Schindler» fou el seu moment de glòria). La història comença com un malson i després empitjora.

Nasir «Naz» Khan (Riz Ahmed) és un estudiant universitari de Brooklyn d’ascendència pakistanesa que una nit de dissabte decideix manllevar el taxi del seu pare (sense demanar-li permís) per acudir a la festa que uns amics celebren a Manhattan. Pel camí se li puja al taxi una atractiva mossa a la que no es veu amb cor de negar-li la carrera. La situació aviat puja de temperatura i s’hi incorporen drogues i apunts de sadomasoquisme que acaben en sexe salvatge. En plena matinada, Naz es desperta amnèsic, amb un cadàver salvatgement apunyalat al costat.

És innegable que el plantejament, que ocupa el primer dels vuit capítols, atrapa, i el desenvolupament posterior no decep, a menys que esperéssiu un culpable sorprenent a l’últim minut. «The Night Of» no va de resoldre un misteri criminal, sinó més aviat d’estudiar la repercussió que té un homicidi, tant dins la cega maquinària del sistema, com a l’entramat social de la metròpoli on conviuen els afectats. En certa manera pot fer recordar les tres temporades de l’excel·lent «American Crime», de similars intencions inclusives. Però també la novel·la «La foguera de les vanitats» de Tom Wolfe, on una agradable vetllada d’adulteri consentit conduïa sense solució de continuïtat cap al malson definitiu.

Aquí, a diferència de can Wolfe, la víctima no és un odiós «yuppy» de Manhattan, sinó un intel·ligent i modèlic estudiant musulmà posat sota sospita, estranger als ulls de tothom, tot i ser un ciutadà natiu dels estats units americans. Aviat, però, l’impol·lut expedient de Nasir queda en entredit, mentre plana sobre la sèrie una inquietant ambigüitat moral que afecta tots els personatges.

Una sèrie tan coral com aquesta requereix una extensa nòmina de bons actors i la veritat és que la majoria d’ells no deceben. L’emergent Riz Ahmed (d’expressius ulls de gasela) ven molt bé amb la seva interpretació una transformació que sobre el paper podria semblar inversemblant. Michael K. Williams (l’inoblidable Omar de «The Wire») torna a explotar el seu enorme carisma amb un personatge que és a la vegada intrigant i ominós. Bill Camp, com a detectiu decent a qui no l’importen les hores extres impagades, i Jeannie Berlin, com la fiscal que ha superat l’edat de jubilació i encara li queda una resta de punt d’honor, dibuixen dues vinyetes memorables.

Però la grossa va per a John Turturro, que fa de l’advocat defensor John Stone. Amb tota la pinta d’un perdedor (riota dels companys de professió, motiu de vergonya pel seu fill, i víctima d’un èczema reincident), Stone té més asos amagats a la màniga dels que podríem esperar. Turturro eleva aquesta figura de «loser» fins convertir-lo en un (anti)-heroi amb quilos de dignitat mig amagada.

Visualment molt bella, malgrat que es mogui sovint per escenaris sòrdids i desolats, amb apunts pertinents sobre infinitat de temes, i amb un complex guió, orquestrat magistralment a partir del contrapunt, «The Night Of» és una d’aquelles sèries de les que trobo que no s’ha parlat prou. Té fusta de clàssic de culte.

Fugir de Sacramento

Algunes vegades hi ha obres artístiques —pel·lícules, llibres, cançons— que a tothom agraden, o que com a mínim no molesten ningú. És el cas de «Lady Bird», el debut en el camp de la direcció cinematogràfica de l’actriu Greta Gerwig, que va aconseguir en l’agregador de crítiques Rotten Tomatoes un rècord de ressenyes unànimement positives.

La Gerwig és una actriu que a mi em produeix salivera i quan, a més, escriu el guió i deixa que dirigeixi el seu xicot Noah Baumbach, com va fer a «Frances Ha», ja em fa perdre tots els papers. Per això, ni l’acumulació d’elogis i aplaudiments que duia el film a la cartera, em predisposaven favorablement. Però la visiblement autobiogràfica «Lady Bird», és tan sincera i tan viscuda, que només un malànima sense cor li negaria el mèrit.

La pel·lícula ens narra de forma molt episòdica l’últim any d’educació secundària en un institut catòlic de Sacramento de la jove Christine McPherson (Saoirse Ronan), batejada «Lady Bird» per pròpia elecció. Sacramento és la capital de l’estat de Califòrnia, una ciutat que segons tots els indicis és només lleugerament més interessant que Ciudad Real. Es tracta d’un «Bildungsroman» d’institut com n’hem vist d’altres; només que els trets distintius del gènere —els problemes amb els pares, les drogues, el sexe adolescent, l’amiga grassa, la princesa del curs— eviten tant el maniqueisme com l’excés de drama. Així, no hi ha ni un sol personatge negatiu, i el guió entén perfectament les raons de cadascú. S’agraeix també el retrat realista d’una família de classe mitja amb problemes per arribar a final de mes.

Gerwig tampoc mitifica la seva protagonista: Lady Bird és una rebel de províncies una mica desorientada i amb millors intencions de les que es pensa; però, quan aconsegueix escapar a Nova York, comença a apreciar tot el que ha perdut. Bona part de l’èxit del film és l’encant natural de Saoirse Ronan, molt creïble com adolescent de 17 anys (quan en realitat en té 23). A més ho fa amb una frescor, una determinació, i un sentit del propòsit, que només poden concitar admiració. Al seu costat brillen també Beanie Feldstein (una troballa) en el paper de la millor amiga i Laurie Metcalf (a qui jo li havia perdut la pista des dels temps de «Roseanne») com a mare de Lady Bird. Totes les escenes entre mare i filla es compten entre el millor de la pel·lícula.

Certament, la capacitat de no molestar ningú que mencionava al principi és cada dia més difícil, i «Lady Bird» ho aconsegueix amb dots de penetració i humanitat considerables. De cap manera es podria considerar original i molt menys una obra mestra, però obre perspectives interessants per a les futures carreres de Gerwig, Ronan i Metcalf.