Passem uns dies fora, unes petites vacances per prendre forces de cara a la imminent rutina nadalenca. Durant la pausa no deixo de pensar en el blog i en la mandra que em farà reprendre’l quan tornem a casa. El cert és que des de fa un temps sovint m’avorreix l’obligació autoimposada d’anar-hi publicant regularment entrades sobre tot el que llegeixo, veig al cinema o a la televisió. Són més d’onze anys d’allaus i, vulguis que no, les formes esdevenen escleròtiques a còpia d’iteracions i el que abans m’engrescava ara m’ensopeix. I, mira, si els que s’avorrissin fossin els lectors, no seria pas tan greu —perquè la lectura del blog és lliure i de franc, de manera que, si no em visiten, tan amics—; però que m’avorreixi jo sí que no té perdó, perquè el meu incentiu principal era passar-m’ho bé ajuntant paraules i buscar formes interessants de dir les coses.
Impossiblement, la pausa s’allarga; a tot t’acostumes i cap activitat és imprescindible: es pot viure sota mínims, menjant poc, sense beguda ni fornici, i per descomptat sense escriure. Passen els dies i les setmanes, cada vegada costa més reprendre el ritme habitual. Els tres lectors fidels que em queden m’estiren les orelles: els últims de Filipines no estan disposats a acceptar ni una baixa més. M’hi poso?
D’acord, tornem-hi que no ha estat res; però, com que necessito motivació, no us estranyi que acabi esdevenint un cronista una mica més imprevisible i arrauxat que l’exemplar anterior. El temps, jutge innocent sempre, ho dirà. Com diu la broma freqüent: fins l’any que ve.
Impossiblement, la pausa s’allarga; a tot t’acostumes i cap activitat és imprescindible: es pot viure sota mínims, menjant poc, sense beguda ni fornici, i per descomptat sense escriure. Passen els dies i les setmanes, cada vegada costa més reprendre el ritme habitual. Els tres lectors fidels que em queden m’estiren les orelles: els últims de Filipines no estan disposats a acceptar ni una baixa més. M’hi poso?
D’acord, tornem-hi que no ha estat res; però, com que necessito motivació, no us estranyi que acabi esdevenint un cronista una mica més imprevisible i arrauxat que l’exemplar anterior. El temps, jutge innocent sempre, ho dirà. Com diu la broma freqüent: fins l’any que ve.
