Tresors en brut

Tot i que l’expressió «art brut» no m’era del tot desconeguda, hauria sigut incapaç de definir quina mena d’art es qualifica així sense l’ajuda divulgativa del còmic «Un món d’art brut» d’Oriol Malet i Christian Berst que Comanegra ha editat fa poc. Ran de la lectura descobrirem que l’expressió «art brut» va ser inventada l’any 1945 per l’artista i col·leccionista Jean Dubuffet, en paral·lelisme a l’expressió «un diamant en brut», per referir-se a un tipus d’art sense refinar que sorgeix d’un impuls creador inevitable, que no busca ni coartada estètica ni voluntat de difusió i molt menys benefici material. Inicialment aquestes obres s’associaven als balbucejos expressius dels malalts mentals internats a les institucions psiquiàtriques, però aquesta definició s’ha ampliat posteriorment a altres artistes —no necessàriament diagnosticats— que treballen obsessivament i sense intenció de projecció pública com a tals. 

Al llibre de Malet i Berst una jove estudiant de belles arts veu interrompuda la seva visita a una exposició d’art brut a la Kunsthalle de Berna per l’aparició de tres fantasmes d’esperit didàctic. Aquests són el col·leccionista ja mencionat Jean Dubuffet, el psiquiatra Hans Prinzhorn qui, a partir de prop de 6.000 obres fetes per alienats, va escriure el seminal «Expressions de la follia» i Harald Szeeman, considerat la figura que va redefinir el comissariat d’exposicions. Aquest trio xerraire i contradictori va definint conceptes relacionats amb l’art brut i presenta la vida i obra d’algunes de les seves figures més rellevants.

Si el contingut d’aquest «Un món d’art brut» ja constitueix un tresor d’informació, on el llibre eleva el nivell és en el seu aspecte gràfic, cosa gens sorprenent perquè Malet és un dels nostres millors il·lustradors (i un dels més inquiets, també). Lluny de conformar-se a afegir un suport visual al relat, el dibuixant sobrepassa amb llibertat els límits convencionals de la vinyeta i integra els personatges al context de les seves obres. Es podria objectar que de vegades és difícil distingir on acaben els dissenys dels artistes «bruts» i on comença Malet, però el resultat és innegablement personal, salvatge i molt fascinant. I per tranquil·litzar els que pateixin per aquesta petita confusió s’hi ha afegit un apèndix on Christian Berst ha seleccionat diverses mostres d’art brut contemporani que han estat reproduïdes sense interferències.

No cal dir que aquest llibre original i bell —que a mi m’ha arribat en forma de regal de Nadal— resulta ideal de cara al dia de Reis, o encara millor, per fer-se un auto-regal.

L’humor anglès no és el que era (i 2)

Si parlem d’innovadors de l’humor anglès, caldrà mencionar Ricky Gervais i la seva «The Office», emesa per la BBC entre 2001 i 2003. Una «sitcom» en format de fals documental —un recurs que llavors no era gaire freqüent a la televisió— sobre la quotidianitat laboral a una oficina d’una empresa paperera a l’àrea metropolitana de Londres. Els dotze capítols que conformen les dues temporades retraten de forma implacable la grisor dominant del treball administratiu, un entorn on qualsevol alteració, per mínima que sigui es contempla com a motiu per la diversió i com a forma d’escapar a la desesperació.

Enmig d’aquest ambient nociu destaca la figura de David Brent (Ricky Gervais), el cap de l’oficina, que es considera competent, enrotllat, respectat i molt graciós, encara que pels seus subordinats sigui sovint una presència pueril, inoportuna i ofensiva. La vergonya que provoquen moltes de les seves iniciatives entre el personal de l’oficina, no solen trobar altra resposta que una mortificació callada, de manera que David persevera en els seus errors sense cap correctiu que l’aturi. Aquestes situacions produeixen una incomoditat que es transmet a l’espectador i que només es pot resoldre en una rialla nerviosa; un humor basat en el malestar, en definitiva.

No gaire més tranquil·litzador és Gareth Keenan (Mackenzie Crook), fidel suport de David i atent vigilant del compliment de la normativa, amb un passat a l’exèrcit i un aspecte inquietant de mort vivent. Fins i tot la subtrama amorosa entre Tim (Martin Freeman) i Dawn (Lucy Davis) es desenvolupa de forma exasperant, entre l’avorriment de l’una i la manca d’empenta de l’altre. Només als últims moments del doble episodi especial de Nadal amb el que va concloure la sèrie s’entreveu un final feliç per a la parella d’enamorats, única concessió al to avinagrat predominant arreu.

Sobre la versió americana de «The Office», una de les meves «sitcom» favorites de tots els temps, n’hauré d’escriure un d’aquests dies; però ja us adverteixo que es tracta d’una bèstia molt diferent de la bomba d’àcid sulfúric de Gervais i potser exemplifica a la perfecció la distància que hi ha entre el Regne Unit i els Estats Units (dos països separats per una mateixa llengua, com crec que deia George Bernard Shaw). 

Molt més típica és «Inside No. 9», una sèrie formada per capítols independents que des del 2014 escriuen i interpreten Reece Shearsmith i Steve Pemberton. Encara que els seus episodis siguin molt diferents, tots ells estan relacionats amb l’humor negre o amb un toc pervers, tots ells tenen un final sorprenent (i estan ambientats en espais físics que d’alguna manera estan lligats amb el número 9). La sisena sèrie, datada aquest 2021, consta de sis capítols que delaten un cert cansament de la fórmula que tant d’èxit els havia proporcionat fins el moment. Això es percep tant en alguns arguments excessivament rebuscats com en algunes confessions explícites de fatiga per part dels personatges.

«Wuthering Heist», l’episodi que obre la temporada, constitueix un exemple perfecte d’excentricitat una mica gratuïta en explicar les traïcions que s’intercanvia una banda de gàngsters amb el llenguatge de la «commedia dell’arte». També resulta forçada la situació de «Lip Service», on un home contracta una lectora de llavis perquè espii la seva dona, possiblement adúltera, des d’una habitació d’hotel. A «Hurry Up and Wait» un actor espera en una caravana el moment de la seva intervenció acompanyat de la gent que hi viu habitualment. S’està rodant un drama criminal sobre la desaparició d’un nen que es va produir en aquest veïnat anys enrere. Encara que la premissa no sigui precisament simple, aquest és dels episodis que més m’ha agradat i conté la divertida intervenció d’Adrian Dunbar («Line of Duty») fent d’ell mateix.

Més convencional és «How Do You Plead?», on un advocat moribund (Derek Jacobi) descarrega la seva consciència culpable en presència del seu cuidador. O «Simon Says», en el que (a la manera de «Misery») un fan d’un drama televisiu força el seu guionista a que forci el final de la sèrie. En quant a «Las Night of the Proms», que vol ser una sàtira sobre els partidaris del «Brexit», pinta uns nacionalistes anglesos tan tòpics i tan d’una peça, que produeix una mica de vergonya aliena, més pel guió que pels personatges.

Bones festes!

 

Us desitjo que passeu molt bones festes.

L’humor anglès no és el que era (1)

Tradicionalment s’identificava l’humor anglès amb un tipus d’humor discret i elegant que defugia la grolleria i el subratllat per afavorir la ironia i l’«understatement» (que és tot el contrari de l’exageració); el menys és més (divertit), en definitiva. Una actitud que lligava molt bé amb el caràcter flegmàtic que ha de tenir tot britànic i que té la seva màxima representació (si hem de fer cas a «The Crown») en la frigidesa sentimental de la seva monarca. Segurament —i amb permís d’Evelyn Waugh— l’autor que exemplificava millor aquest tipus d’humor era P. G. Wodehouse amb els seus aristòcrates sapastres i els seus majordoms providencials que tot ho acabaven arreglant a l’última plana.

Però des de l’apogeu de Wodehouse als anys 30 del segle XX ha plogut molt, com es pot comprovar mirant sèries humorístiques britàniques dels anys 70 en endavant, cosa que es pot fer per exemple a partir de l’oferta del catàleg de Filmin. Una de les que conserven una reputació més alta és aquella «Fawlty Towers» (1975 - 1979) que van escriure a quatre mans John Cleese i Connie Booth entorn de les trifulgues esdevingudes a l’hotel titular. Considerada, segons el British Film Institute, la primera de la llista entre els 100 millors programes de la televisió britànica, i elegida com a millor sitcom d’aquesta televisió per un panell d’experts, és evident que la seva bona premsa és inapel·lable. Per descomptat, encara que estigui poblada per ex-militars pomposos i agradables pensionistes addictes al «crochet», aquesta no és una mostra d’humor anglès tradicional, com la presència de John Cleese ja ens hauria d’haver advertit. De fet, l’exagerat to de farsa de «Fawlty Towers» connecta directament amb el món dels pallassos, on Basil Fawlty i el cambrer Manuel representen a la perfecció els papers del clown i l’august respectivament. ¿Gosaré dir aquí que una revisió recent d’aquest programa ha acabat en franca decepció? No sé si pateixo un dèficit de sentit de l’humor, però totes les seves pallassades estridents em van semblar adreçades a infants de poca edat. I, tot reconeixent l’eficàcia còmica de la gestualitat frenètica de John Cleese, hi ha quelcom de molt barat en aquest humor que es basa en la incompetència lingüística d’un dels personatges, una burla que probablement avui es titllaria de xenòfoba.

La sàtira política va tenir amb «Sí, ministre» una mostra canònica de l’humor anglès clàssic, mentre que en el segle XXI aquesta parcel·la se l’ha apropiat Armando Ianucci, adepte a l’escola Aaron Sorkin de diàlegs accelerats en foc creuat. «The Thick of It» de 2005 bé podria ser la resposta cocaïnòmana i grollera de «Sí, ministre», posteriorment llimada i adaptada al gust americà a la més digerible «Veep». En dues ocasions he intentat veure-la —«The Thick of It», s’entén— sense aconseguir passar del primer capítol de la primera temporada. Potser tinc un problema amb la velocitat dels diàlegs i la seva complexitat conceptual, que em fa desconnectar als pocs minuts de comprensió amb prou feines parcial.  

Una setmana amb la mare

El grec Theodor Kallifatides va emigrar a Suècia als vint-i-sis anys i hi ha viscut des de llavors, tot llaurant-se una sòlida carrera literària en la seva llengua d’adopció. En un curiós cas d’escriptor bilingüe ell mateix ha traduït les seves obres al grec, tot i que la seva popularitat sembla raure sobre tot en el país escandinau. Per misteris de la política editorial en els darrers anys ens ha arribat un degoteig constant dels seus llibres més recents, com aquest «Mares i fills», traduït del grec per Montserrat Camps i publicat per Galàxia Gutenberg l’octubre de 2020.

El llibre s’articula com una crònica de la visita que un Kallifatides de seixanta-vuit anys fa a la seva mare de noranta-dos i que viu encara a Atenes. Conscients que potser serà la darrera vegada que es veuran en vida, la convivència pren un to transcendental que el retrobament amb la quotidianitat més familiar a penes dissimula. Paral·lelament l’autor llegeix unes memòries escrites pel seu pare i els fragments van intercalant-se als capítols, confrontats amb els records viscerals de la mare i els comentaris més informats del fill. La concisa autobiografia del pare —nascut el 1890 i mort als anys 70— ens ofereix un valuós testimoni que permet recórrer la molt accidentada història de Grècia durant el segle XX.

Kallifatides per la seva part es deixa dur per la nostàlgia, passeja pels barris de la seva joventut, retroba vells amics i reflexiona sobre les diferències que aprecia entre les societats sueca i grega. Curiosament —i no sé si és una característica típicament hel·lènica— l’escriptor se sent connectat per una tradició de segles amb la mitologia i les llegendes del seu país, de les quals en percep la presència en mil-i-un detalls dels costums del present.

Però, tot i ser això interessant, informatiu i ben observat, on «Mares i fills» ens roba el cor és en el retrat d’aquesta mare anciana que s’entesta a tractar el seu fill de la tercera edat com si fos encara un infant. Homenatge a la mare universal (o específicament mediterrània), sobreprotectora, nutrícia i absolutament intervencionista, aquest llibre esdevé irresistible per raons tan tramposes com fàcils de compartir. Diuen que de mare només n’hi ha una, però paradoxalment la majoria en tenim. Seran totes la mateixa?

Ara. Quan vam entrar a casa, es va deixar endur per l’alegria que, com sempre, anava barrejada de llàgrimes.

Però jo ja sé què haig de fer.

—Què és el que fa tan bona olor, mama?

Immediatament se li il·lumina el rostre i s’eixuga les llàgrimes. Una expressió que no he vist mai en ningú més li sorgeix a la cara. Com la puc descriure?

És passatgera, apareix de manera inesperada i desapareix d’una manera igualment inesperada. Acluca els ulls, parpelleja amb les pestanyes, arruga els llavis, arruga el nas, té la mirada serena però amb una punta de malícia, com si em digués, tu no m’enganyes, soc la que et va parir, et conec de memòria i de cap a peus, de tant en tant deixo que m’enredis, però no perquè siguis més llest, sinó perquè t’estimo, molt, i n’has de treure algun profit, d’això, però no te’n facis gaires pagues.

De fet, no és pas estrany que no hagi vist aquesta expressió en ningú més. Només tinc una mare.

Això que fa tan bona olor és una cosa que està cuinant, al forn, és clar. 

Filmoteca forçosa (59)

Rosemary’s Baby (Roman Polanski, USA 1968 (Filmin))

Obra mestra que va renovar el cinema d’horror amb una perspectiva de gènere. Més que el diable, aquí l’infern són els altres. (9) 

Young Sherlock Holmes/El secret de la piràmide (Barry Levinson, USA 1985 (Filmin))

Aventura juvenil en la qual Sherlock Holmes s’empalta amb Indiana Jones.  Pueril, però moderadament entretinguda. (6)

Cloud Atlas (Lana i Lilly Wachovski, Tom Tykwer, USA 2012 (DVD))

Adaptació a sis mans de la novel·la inadaptable de David Mitchell. Sis fils argumentals, sis èpoques i sis gèneres cinematogràfics diferents, amb un grapat d’intèrprets fent tots els papers de l’auca. Dura tres hores i pot empatxar; però, sense ser perfecta, resulta contínuament fascinant. (8)

Arrival (Denis Villeneuve, USA 2016 (Netflix))

Aconseguir una obra intel·ligent, espectacular i emocionant és tota una fita. També gran disseny de producció i banda sonora de Jóhan Jóhannsson (amb préstec a Max Richter). (8)

Monsieur Klein (Joseph Losey, França 1976 (Filmin))

A partir de la persecució antisemita practicada a França al principi de la Segona Guerra Mundial, s’estableix una inquietant faula sobre el doble i el complex de culpa. Una joia a recuperar. (8)

Saturday Night Fever (John Badham, USA 1977 (Filmin))

Més un reportatge sociològic que una obra de ficció. Malgrat les seves virtuts realistes, no li puc perdonar el seu paper en la implantació global de la música «disco». (6)

The Tenant/El quimèric llogater (Roman Polanski, França 1976 (Filmin))

Malson obsessiu a partir d’una història de Roland Topor. Confirma que l’infern són els veïns. (7)

Indiana Jones and the Last Crusade (Steven Spielberg, USA 1987 (Amazon))

Si la trama té alguns moments fluixos, el film queda redimit per l’estupend duet còmic de Harrison Ford i Sean Connery. (8)

Darkman (Sam Raimi, USA 1990 (Filmin))

Joiosa sèrie B que barreja amb descar «El fantasma de l’òpera i els supers-herois. Liam Neeson prefigura l’heroi d’acció en el que es convertiria dècades més tard. (7)

Ordinary People (Robert Redford, USA 1980 (Filmin))

Redford va debutar com a director amb la història d’una família traumatitzada per la mort d’un fill. Té aires de telefilm, però està molt ben interpretada. (7)