Per acabar bé l’any (II)

Passant el rasclet per distingir les sèries que més m’han agradat enguany, sorprèn el bon paper que han fet les sèries espanyoles en general, o com a mínim les que he escollit mirar. Començaré per l’exquisidesa de «Cristobal Balenciaga» (Disney+), una nova mostra d’orfebreria d’Aitor Arregi, Jon Garaño i Jose Mari Goenaga que assoleix una elegància a l’altura del cèlebre modista basc. Tota la sèrie respira sobrietat i bon gust, començant per un molt mesurat però impecable Alberto San Juan. En el repartiment no abunden els noms coneguts, ja que s’ha donat prioritat al físic i la nacionalitat dels personatges, de manera que tot a «Balenciaga» respira autenticitat, especialment en l’ús de la llengua (castellà, èuscar, francès…)

Per afinitat temàtica, encara que sigui una producció francesa, citaré aquí «Becoming Karl Lagerfeld» (Disney+) sobre els anys obscurs del modista titular, a qui jo sempre he detestat cordialment. Malgrat tot he de reconèixer que la sèrie té dosis irresistibles de xafarderia i marro. A més, Daniel Brühl té l’oportunitat de demostrar una vegada més els seus dots camaleònics i políglotes, mentre el fràgil Théodore Pellerin domina totes les escenes on apareix com el dandy Jacques de Bascher.

En un registre totalment diferent «Nos vemos en otra vida» (Disney+) narrava amb claredat i objectivitat periodística la història de Gabriel Montoya Vidal, un menor que fou el primer condemnat pels atemptats de l’11 de març de 2004. Roberto Gutiérrez resultava absolutament convincent com el jove delinqüent de setze anys, però la sèrie va servir també per descobrir per a tota Espanya l’indubtable talent de Pol López, aquí interpretant a la perfecció un personatge d’origen asturià.

El segrest d’una noia de bona família centrava la tercera temporada de «Rapa» (Movistar+), sèrie dedicada a la investigació de casos criminals en terres gallegues. La temporada mantenia el bon nivell de guió de les dels anys anteriors i hi afegia una forta càrrega emocional, en tractar-se del tancament definitiu de la trama. No cal dir que Mónica López i Javier Cámara estan superbs com de costum. Més sorprenent resulta que el jove Dario Lourerio els doni tan bé la rèplica. 

Per acabar bé l’any (I)

De forma molt deliberada vaig escollir «La crisi de la narració» per interrompre l’activitat d’aquest blog, amb la intenció inconfessada de dedicar-me a escriure algun text de major extensió i volada. Deu mesos més tard puc constatar que les meves ànsies creatives no han donat ni molt menys els resultats previstos: el nombre de pàgines escrites s’ha revelat força insuficient i la sensació d’estar-me escrivint a sobre no ha disminuït. Per desfogar-me una mica, no estarà de més fer una repassada a aquelles obres (llibres, pel·lícules, sèries…) que m’han proporcionat una bona estona en els últims mesos. De no fer-ho, crec que em sentiria culpable per desagraïment.

Començaré per l’agradable descobriment que ha representat Guy de Maupassant; un «descobriment» amb molt poc mèrit, però que proporciona indubtables beneficis lectors. «Bel Ami», la seva novel·la més cèlebre, retrata a la perfecció l’ascens d’un periodista no gaire dotat (però adorat pel gènere femení) en el competitiu món de la premsa parisenca de finals del XIX. El llibre mostra un fet que tots havíem sospitat, que els guapos ho tenen més fàcil per obrir-se pas en societat.

Però segurament la reputació més sòlida de Maupassant es basa en els seus contes, que poden abastar tots els estils —des de l’horror fins a l’erotisme—, que resulten gairebé sempre brillants i que per la seva varietat són molt apropiats per consumir-los en antologies. Des del punt de vista del segle XXI sorprèn la llibertat amb la qual tracta les qüestions sexuals així com l’empatia que mostra amb les prostitutes. Precisament dos dels seus millors contes tenen la prostitució al bell mig de la seva trama. «La Bola de Greix», potser el seu relat més famós, fins i tot adaptat per John Ford a «La diligència», presenta un episodi de les guerres prussianes que li serveix per denunciar la hipocresia moral de la gent suposadament respectable.

Si «La Bola de Greix» és una obra mestra del gènere, «La casa Tellier» representa una diversió fenomenal on, sorprenentment, les meuques i la devoció formen una parella molt ben avinguda i el bordell es converteix en el pal de paller de l’estabilitat social. Club Editor acaba d’editar en traducció de Mia Tarradas les dues narracions que acabo de mencionar, a més del conte «En família», que desconec. Malgrat la incògnita de la tercera narració en discòrdia, posaria la mà al foc que aquest volum és un autèntic tresor que us hauríeu de regalar ja mateix.