La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXVII. Louvet, 1

Un altre capítol curt. Som a la sala d’estar dels Louvet, amb decoració pròpia d’un executiu, en tons marronosos (tabac, canyella, pa torrat…) El més remarcable és que el «bureau style bateau» («escritorio estilo barco» en castellà) ha esdevingut «despatx estil imperi» en català.

Com ja s’ha dit al capítol dedicat a la portera, els Louvet viatgen molt. Una foto els mostra durant una cacera d’ossos als Andes, prop de Macondo. El nom del mític poble imaginat per Gabriel García Márquez hi apareix per la trava imposada de citar Cien años de soledad, encara que potser els ossos andins quedin lluny d’allí.

A la foto també hi apareix una altra parella «que només es pot qualificar d’ejusdem farinae». Aquesta expressió llatina vol dir literalment «de la mateixa farina», o sigui de la mateixa mena, en sentit pejoratiu. La traducció castellana se salta el llatí original i fa servir la molt castissa «Dios los cría y ellos se juntan».

Hi ha un cinquè personatge, un guia, vestit de camuflatge. Sembla immers en la lectura d’una novel·la policíaca de títol El crimen de la pirámide.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXVI. Escales, 5

 

Capítol breu, poc més d’una pàgina. Un industrial alemany anomenat Herman Fugger surt del pis dels Altamont. Fugger, no casualment, era el nom de la família de banquers que col·laborà amb Carles I (i V d’Alemanya).

Herman Fugger havia arribat massa d’hora a la recepció dels Altamont. Com a cuiner aficionat pensava proposar-los una recepta de braó de senglar a la cervesa, però els amos de la casa s’hi han oposat irritats.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXV. La porteria

 

Comença el capítol recordant l’antiga portera, la senyora Claveau, que va treballar a l’edifici fins l’any cinquanta-sis. Era una dona de cabells grisos, amb un mocador de color tabac al cap i un davantal negre amb floretes blaves. A la traducció catalana hi diu una brusa negra, però un «tablier» no és una brusa. El seu marit feia de repartidor d’un celler i, quan acabava la seva jornada, ajudava la seva dona a enllustrar els metalls de l’escala. S’indiquen tres cançons que solia xiular:

• La Romance de Paris, original de Charles Trenet, que la interpretava al film del mateix títol estrenat l’any 1941. Un clàssic de la chanson.
• Ramona fou escrita l’any 1927 per Gilbert Wolfe (paraules) i Mabel Wayne (música). S’estrenà l’any 1928 a la pel·lícula Ramona, on la cantava Dolores del Río. Des de llavors s’ha convertit en un estàndard immarcescible.
• Premier rendez-vous, cançó de Louis Poterat que, com en els dos casos anteriors, prové d’un film homònim. Fomentà la creixent popularitat de la seva intèrpret, l’actriu Danielle Darrieux.

Els Clavier abandonaren l’edifici ran d’un fet dramàtic, el qual s’identifica a l’índex com Història dels antics conserges. 

La nova portera, la senyora Nochère, tenia vint-i-cinc anys quan va arribar a l’immoble. Acabava d’enviudar del seu marit militar —Història del sergent primer que va morir a Algèria— mort en circumstàncies tan extraordinàries que va donar nom a la patologia coneguda com «síndrome dels tres sergents». El nom no era gaire exacte jeràrquicament, ja que les altres dues víctimes foren el brigada Olivetti i el caporal primer Margueritte. Si tenim en compte que IBM va incorporar a les seves màquines d’escriure elèctriques una peça que es denominava ‘margarita’, hem de reconèixer que tots dos noms tenen ressonàncies mecanogràfiques.

En l’actualitat la senyora Nochère té quaranta-quatre anys. És una dona menuda, xerraire i servicial, molt apreciada per tots els veïns amb l’excepció de la senyora Altamont (el motiu el trobareu a Història de la senyora amb les mongetes tendres). 

Conclou el capítol amb una descripció de l’espai físic de la porteria. De retruc ens assabentem que la portera té una filla, Martine, que avui acaba els estudis de medicina i que va exercitar-se al piano durant deu anys (La Marxa Turca (Mozart), Per a Elisa (Beethoven), Children’s Corner (Debussy), Le Petit Ane (Paul Dukas)). També té un gosset gras que es diu Boudinet (o sigui Botifarronet). Avui s’ocupa del nadó de Geneviève Foulerot, que dorm com una soca, i d’uns ficus molt frondosos dels Louvet, que estan de viatge.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIV. Escales, 4

L’adolescent Gilbert Berger baixa les escombraries a peu coix. De la galleda sobresurten dues guies telefòniques obsoletes i una ampolla de xarop d’erable. Els Berger viuen al quart esquerra, en un pis petit que solia habitar la senyora vella que sortia al replà lleugera de roba. Gilbert fa primer de secundària. El seu professor de francès, a classe, els fa redactar un diari mural. Amb dos companys, Claude Coutant i Philippe Hémon, estan escrivint un whodunit per episodis, que es titula La picada misteriosa. Malgrat que l’índex ho resumeix amb el concís «Història de l’actor que va simular la seva mort», la trama és veritablement rocambolesca.

Es citen diverses influències sota les quals han escrit els autors el seu fulletó:

• Un article sobre el curare a Science et Vie
• Un article sobre les epidèmies d’hepatitis a France-Soir
• Les aventures del comissari Bougret i el seu ajudant Charolles del meu admirat Marcel Gotlib
• Una lectura superficial del Cid de Corneille
• La mort als núvols (1935) d’Agatha Christie, on el misteri té molt a veure amb una picada de vespa i una sarbatana.
• El film de Danny Kaye Knock on Wood (aquí es titulà Un gram de bogeria)

Bougret i Charolles

Tot plegat un deliciós còctel de lectures adolescents i irreprimible entusiasme aventurer. No hi ha millor prova del que dic que l’elecció dels noms dels personatges del serial, començant pel protagonista, l’actor François Gormas, inspirat en el Don Gomès, comte de Gormas (Gormaz) de Le Cid. Però el pintor Lucero, el comte de Châteauneuf, l’actriu Angelina di Castelfranco o l’inspector Winchester revelen també el candor juvenil amb el que es tracten els arquetipus literaris. Ségesvar, l’ajudant del comissari, bé pot rebre el seu nom de la ciutat transilvana de Segesvár (o Sighișoara, o Schäßburg, o Schäsbrich, o Castrum Saxorum). El marxant Gromek ha estat batejat a partir del personatge de l’espia Lazlo Gromek del film Knock on Wood. [Però també hi ha un Gromek a Cortina esquinçada d'Alfred Hitchcock]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIII. Soterranis, 1 (cont.)

 

A diferència del dels Altamont el soterrani dels Gratiolet és un batibull d’objectes de tota mena, com correspon a una família d’historial tan ric. Destacaré «una antiga màquina d’escriure Underwood de la famosa sèrie dels Quatre Milions que va ser considerada en el seu moment, a causa del tabulador automàtic, un dels objectes perfectes mai dissenyats…» Sembla ser que en una màquina d’aquest model Perec escrigué gran part de la seva obra.

Hi ha un Petit Larousse Il·lustré que comença en una mig estripada pàgina 71 amb l’entrada «ASPIC n. m. (gr. aspis). Nom vulgar de la víbora-« [No hauria de ser «escurçó»?] Evidentment la parla popular confon l’àspid amb l’aspic, que és un plat de gelatina amb menges diverses en suspensió.

L'Aiglon (Napoleó II)

Diverses piles de revistes entre les quals un exemplar d’Historia que a la portada mostra dos adolescents —un vestit de coronel dels hússars, l’altre amb redingot negre— i el titular: ¿Van trobar-se clandestinament a Fiume Lluís XVII i l’Aguiló, el vuit d’agost de 1808? L’enigma més fantàstic de la Història per fi destapat! No hi veig cap enigma, ja que l’Aiglon, el fill de Napoleó i Maria Lluïsa d’ Àustria, no va néixer fins el 1811. Pel que fa al fill de Lluís XVI, tot i que oficialment va morir a la presó del Temple el 1795, durant molt de temps es va discutir la possibilitat que hagués sobreviscut. L’any 2000 estudis de l’ADN del cadàver confirmaren que efectivament es tractava del delfí de França, com sempre havia sostingut la versió oficial.

Una capsa de fotografies, entre les quals una de Bernard Lehameau, el cosí de Marthe Gratiolet, al costat del seu vell amic el coronel Augustus B. Clifford davant del monument dels caiguts a Beirut. Suposo que es refereix a l’anomenat Monument dels Màrtirs que recorda els 21 patriotes executats pels otomans el 1916. La paraula «hameau» (en català, vilatge, poblet o aldea) en anglès es diu «hamlet», per tant es satisfà la trava shakespeariana.

Beirut, monument dels màrtirs

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXIII. Soterranis, 1

Al soterrani dels Altamont tot és endreçat, net, ben etiquetat. Conté tot el necessari per afrontar un imprevist, tant una epidèmia com un accident nuclear: queviures imperibles —pasta, llegums, condiments, conserves…—, un celler molt ben proveït [Perec llista 53 vins diferents, la majoria francesos], articles de neteja i per a la higiene personal. Com podeu imaginar, és un catàleg exhaustiu que us estalviaré. El que sí que faré es posar exemples de les diverses opcions de traducció escollides per la versió castellana (Josep Guiu) i catalana (Annie Bats i Ramon Lladó); veureu que res no és evident.

sucre glace — azúcar glas — sucre glacé

petites boîtes de pelures de truffe — latitas de cortezas de trufa — capsetes de pellofes de tòfones

amandes effilées — almendras fileteadas — ametlles picades

lait en boîte — leche en bote — llet condensada

entremets Francorusse — natillas marca Francorusse — flams Royal

bouillon Kub — cubitos de caldo Kub — pastilles Maggi

harisah — harina — harissa

piments oiseaux — guindillas — nyores

thon en miettes — atún desmenuzado — tonyina trinxada

anchois roulés — anchoas enrolladas — anxoves

maquereaux au vin blanc — caballa al vino blanco — cavalles en escabetx

sprats fumés — sprats ahumados — amploies fumades

mange-tout (tirabec) — (s’ho salta) — (s’ho salta)

macédoine — menestra — macedònia

coquillettes (tipus de pasta) — conchas — tallarines

terrines — terrinas — foie-gras

rillettes — chicharrones — (s’ho salta)

foie-gras — foie gras — fetge d’ànec

paté de foie — paté de hígado de cerdo - (s’ho salta)

museau — cabeza de jabalí — mortadel·la

cassoulet — cassoulet — favada

navarins d’agneau — cordero guisado — estofat de xai

ratatouille Niçoise — ratatouille de Niza — samfaina

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXII. Marcia, 2

Almidano Artifoni (sembla un nom de broma)

Els Marcia viuen a la planta baixa, on també tenen la botiga d’antiguitats. La seyora Marcia, una dona corpulenta d’uns seixanta anys, és al seu dormitori i va mig vestida.

Amb la mà dreta sosté un pot gros de vidre en forma de tonell, ple de cogombrets amb sal, i malda per agafar-ne un entre l’índex i el dit del mig de la mà esquerra.

La resta del breu capítol és una descripció dels objectes i el mobiliari que conté l’habitació, un poti-poti heterogeni com correspon al negoci dels seus habitants. Algunes referències que vull destacar:

• Una carta anuncia la fusió de les empreses Delmont & Co. (arquitectura d’interiors) i Artifoni (art floral). El Delmont més conegut es deia Édouard, però com altres actors francesos de l’època era anomenat simplement pel cognom. Almidano Artifori fou director de l’Escola Berlitz de Trieste i li proporcionà a James Joyce una plaça de professor. En homenatge, Joyce el va fer aparèixer conversant amb Stephen Dedalus al seu Ulysses.
• Una invitació per una retrospectiva d’Andrzej Wajda (1926 - 2016). En aquell moment (1975) ja duia a l’esquena vint-i-cinc anys de carrera. Poc podia sospitar que encara li quedaven uns altres quaranta anys de fer pel·lícules.
• La novel·la (suposadament policíaca) Clocks and Clouds es titula igual que una composició de György Ligeti per a cor femení i orquestra (que és a la vegada el títol d'un assaig de Karl Popper).
• L’aquarel·lista Silberselber, autor de Jardí japonès, IV, sembla ser una invenció que juga amb els mots alemanys que signifiquen ‘argent’ i ‘un mateix’.
• Una figureta d’alabastre que representa el famós L’indiférent de Watteau.

• «dos grans paisatges foscos d’un pintor alsacià del segle XVII, amb restes de ciutats i d’incendis a la llunyania»

Potser "L'incendi de Sodoma"

La vida manual d’ús: Lubin Baugin

Entre les traves que Perec s’imposà n’hi ha una que força fer a cada capítol una referència a un de deu quadres cèlebres seleccionats, entre els qual n’hi ha de tan famosos com El matrimoni Arnolfini de Van Eyck, Las meninas de Velázquez o La Caiguda d’Ícar de Brueghel. En alguns casos la citació és molt subtil: qui, en llegir «col·locar un mirall rectangular entre dues portes», pensaria en «Las Meninas».

De les deu opcions alguna no es refereix a un quadre sinó a un pintor —Metsys, Carpaccio, Bosch— i entre ells un tal Lubin Baugin (quin nom estrany!), que no havia sentit en la vida. Va néixer als volts de 1612 a Pithiviers a la regió de Val de Loire i morí a París el 1663. Pels seus orígens camperols tingué dificultats per obrir-se pas a la capital. Durant la primera part de la seva carrera es dedicà a les natures mortes; però després d’una estada a Roma i d’haver rebut la titularitat de pintor del rei va consagrar-se dedicant-se a la pintura religiosa. Oblidat durant molt de temps, la seva figura va començar a ser reivindicada a la segona part del segle XX.

Si bé Sant Jeroni és un dels temes recurrents de la novel·la, i a dalt es pot veure l’apreciable versió que va pintar Baugin, el quadre en el que es va inspirar Perec per extraure les seves citacions és la Natura morta de l’escaquer que es troba al Louvre.

A l’article que la Wikipédia dedica al pintor tenen el detall d’indicar totes les al·lusions al quadre que es poden llegir a la novel·la.

• Capítol XV: «…i una partitura musical de format italià, oberta.»
• Capítol XXX: «…l’únic objecte veritablement valuós que mai va posseir: una mandora del segle XVII…»
• Capítol XXXI: «Un llibre d’art de mida gran intitulat Ars Vanitatis, és obert entre els genolls i mostra una reproducció a tota pàgina d’una d’aquestes famoses vanitats […] : […] d’atributs referents als cinc sentits […] : el gust […] en substitució del clàssic got de vi; […] finalment l’olfacte no és evocat mitjançant els tradicionals rams de […] clavells…»
• Capítol XXXVIII: «…i va treure’s de la butxaca una baralla greixosa, però immediatament va adonar-se que faltava la sota de trèvols.»
• Capítol LV: «…sobre torrades del pa rodó utilitzat per fer pan bagnats.» i «…d’una important xarcuteria de Pithiviers…»
• Capítol LX: «…tres clavells ficats en un gerro de vidre de cos esfèric, de coll curt, amb l’única inscripció «PINTAT AMB LA BOCA I ELS PEUS»…»
• Capítol LXIII: «…del qual penja una escarsella, una bossa de pell verda fermada amb un cordonet de pell negra…»
• Capítol LXVIII: «un tauler d’escacs de viatge, de pell sintètica…»
• Capítol LXXX: «…i un plat octogonal d’estany…»
• Capítol XCV: «…l’esplèndid got de cristall cisellat…»

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXI. Beaumont, 3

Vanitas de Sebastian Stoskopff

Sorprèn el numeral 3, quan no havíem estat en els pis dels Beaumont més que un capítol; però cal recordar que al capítol VI (Habitacions de servei, 1) hem sabut que l’estudiosa Béatrice Bredel, neta de la senyora de Beaumont, ha estat autoritzada a fer servir com a estudi aquesta cambra de les golfes també propietat seva.

La vella senyora de Beaumont és asseguda al seu llit. Té entre les cames un llibre obert titulat Ars Vanitatis, que mostra un d’aquells bodegons de l’escola d’Estrasburg on un crani és envoltat d’objectes que simbolitzen els cinc sentits. En segueix una descripció acuradíssima, no ho dubtéssiu.

Però la major part del capítol —el més llarg de la novel·la— està dedicat a la investigació sobre l’assassinat d’Elisabeth, la filla fugitiva de la senyora de Beaumont, i el seu marit François Breidel. La fascinant resolució del misteri inclou un parell de relats que l’índex final anomena «Història del diplomàtic suec» i «Història de la noia que va fugir de casa».

Un últim paràgraf intenta explicar l’aparent estoïcisme de madame de Beaumont davant de la mort de la seva filla i el suïcidi del seu marit pel fet d’haver estat testimoni de l’execució de gairebé tota la seva família durant la Revolució Russa.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXX. Marquiseau, 2

 

Una mandora no és...

... una mandola

En una cambra de bany un home i una dona agenollats dins d’una banyera mig plena d’aigua. Ell li llepa el pit esquerre, mentre que ella li agafa el penis amb la mà dreta. Un gat negre jove amb una taca blanca sota el coll s’ho mira. Sense que el text ho precisi es dona per entès que són Philippe i Caroline Marquiseau. El gat sí que sabem que es diu Petit Polzet.

En aquest apartament vivien els Échard. Quan la seva filla Caroline es va casar als vint anys amb el seu company de la facultat d’història Philippe Marquiseaux, el jove matrimoni es va veure obligat a anar a viure a casa dels pares d’ella. La convivència entre la sogra i el gendre fou un desastre, malgrat els esforços pacificadors del senyor Échard —un bibliotecari jubilat, enderiat per recollir proves que demostressin que Adolf Hitler continuava viu—. El conflicte es prolongà durant anys i arribà fins les agressions físiques. Només se solucionà amb la mort de la senyora Échard, ennuegada per una espina. El vidu es va retirar a una cabana que tenia prop d’Arles. Poc després morí el pare de Philippe —ric home de negocis que desaprovava el matrimoni del seu fill— de manera que heretà una fortuna. Després d’acabar els estudis va obrir una agència publicitària d’èxit dedicada als artistes del music-hall entre els quals Arthur Rainbow (joc de paraules amb Arthur Rimbaud; a posteriori veig que el va inventar Nabokov a Lolita).

***

El número de la casa de camp del matrimoni és el 50 de Jouy-en-Josas, de manera que és combina la referència a les coordenades del capítol amb les teles de Jouy que ja hem trobat diverses vegades.

Voldria discrepar sobre algunes solucions de traducció. La frase «tot i no obtenir el seu certificat va acabar finalment la llicenciatura» no té gaire sentit. Ho substituiria per «tot i no obtenir la beca», com ja s’han traduït en un altre lloc les sigles IPES.

El postre que Philippe no suportava i que va ser motiu d’agressió a la sogra s’ha traduït com «pa amb oli», però el «pain perdu» és molt similar a les torrades de Santa Teresa.

L’únic objecte de valor que posseïa Philippe era una «mandore» o sigui una «mandora» (o gallizona o gallichon), instrument medieval de la família dels llaüts. S’ha traduït com a «mandola», un instrument de la família de la mandolina i que es toca, per tant, amb un plectre. A la versió castellana, traducció de Josep Escuer, en diuen "mandorla", la forma ametllada amb la qual s'emmarquen algunes imatges.

Una mandorla

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXIX. Tercer dreta, 2

(...) sota un petjapapers de bronze que representa el famós Ares reposant d'Escopes, una sotacopa plena de raves; cogombres, albergínies i mangos ja assecats i una resta d'enciam a punt d'agrejar-se...

Recordem que en una altra cambra d’aquest pis està tenint lloc el ritual iniciàtic de la secta dels Tres Homes Lliures. Però en aquest gran saló tot suggereix l’endemà d’una festa. Per una porta oberta es veu avançar una noia adolescent amb un got de llet a la mà. Una altra noia d’edat similar jeu en un divan, vestida només amb una caçadora de niló. L’escena, eròtica i misteriosa, fa pensar en quadres de Paul Delvaux o Balthus; però tot el capítol en realitat és una prolixa descripció del paisatge una mica desolador que queda després d’una celebració, un monumental bodegó on es barregen les menges fetes malbé, la vaixella bruta, les peces de roba desaparellada i les deixalles de tota mena.

Hi ha escampats un munt de discos dins i fora de la funda. Alguns criden l’atenció pel seu escàs to festiu:

• Les marxes i fanfares de la Divisió Blindada.
• El llaurador i els seus fills explicat en argot per Pierre Devaux [Pierre Devaux (1901-1966) escriptor i periodista, especialista en argot.]
• Fernand Raynaud: el 22 a Asnières. [Fernand Raynaud (1926-1973) humorista i artista de music-hall. Ignoro què va passar a Asnières i no sé si el 22 es refereix a un any.]
• Ja que les coordenades del capítol són (6-8), no sorprendrà que apareguin en un disc titulat Maig del 68 a la Sorbona.
• Una versió de La Tempesta di Mare de Vivaldi, interpretada al sintetizador per Léonie Prouillot, que és un altre personatge de Pierrot mon ami, la novel·la de Raymond Queneau.
• El disc d’or d’Yvette Horner, sobre el qual s’hi ha vessat un pot de mostassa. Yvette Horner (1922-2018) va ser una acordionista tremendament popular a França. Va saltar a la fama actuant al final de totes les etapes del Tour del 52. Sylvain Chomet la va homenatjar amb el personatge de Roberte Rivette a Les Triplettes de Belleville.

Yvette Horner al Tour de France

Les capses obertes, els embalatges desfets, les cintes i els cordills indiquen que s’acaba de celebrar una festa d’aniversari. Entre els regals a la vista:

• «Un petit mecanisme de capsa de música que presumiblement deu tocar Happy Birthday to you.»
• Un dibuix a la ploma del pintor noruec Thordvaldsson, possiblement imaginari. Representa un noruec vestit de nuvi amb el ganivet escandinau al cinturó—«el Dolknif que porta sempre el veritable noruec», com es llegeix en un fragment de la novel·la de Jules Verne Un billet de loterie (1886).
• Un cartell publicitari antic de la ginebra Hulstkamp
• Un dibuix titulat The Punishment de William Falsten (1873-1907), caricaturista americà del que no he trobat rastre, però que és homònim d’un enginyer, personatge de Le Chancellor (1874) de Jules Verne.

un cambrer d’ulls maliciosos, amb una pipa de terrissa a la mà, que s’està servint una copeta de ginebra Hulstkamp, copeta que, d’altra banda, en un petit cartell falsament «en abisme», just darrere seu, ja es disposa a tastar mentre una multitud s’afanya a envair la taverna

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXVIII. A les escales, 3

Paisatge típic de Socotra 

Fou a les escales on fa tres anys Valène va topar-se amb Bartlebooth per última vegada. El va trobar envellit i com absent, no es van entrecreuar les mirades. Després de disset anys reconstruint més de quatre-cents puzles, el seu entusiasme inicial s’havia dissipat. La tasca cada cop li semblava més dificultosa i més buida de sentit.

Per a Bartlebooth només eren els estrafolaris peons d’un joc sense fi les regles del qual havia acabat oblidant —sense saber ni tan sols contra qui jugava, ni quina era l’aposta, ni quin l’objectiu— bocinets de fusta amb retalls capritxosos que es tornaven objectes d’un malson, matèria única d’una lletania solitària i rondinaire, components inerts, ineptes i sense escrúpols d’una recerca mancada d’objectiu.

Crec que és en aquest capítol on es menciona per primer cop el gran projecte del pintor Valène: el quadre que mostrarà l’edifici seccionat amb totes les històries i habitants que acullen les seves parets; és a dir, la representació visual del que narra la novel·la.

La idea mateixa del quadre que projectava fer, les imatges vistents i escampades del qual havien començat a poblar els més petits instants de la seva vida, a moblar els seus somnis, a forçar els seus records, la idea mateixa d’aquell edifici esventrat que mostrava ben nues les fissures del seu passat, l’ensulsiada del seu present, aquell revoltim d’històries grandioses i irrisòries…

Pensa llavors Valène en els habitants actuals de la finca petrificats com si estiguessin esperant la mort. I d’aquí passa a tots aquells desapareguts, bé perquè es van traslladar a una altra banda, bé perquè se’ls endugué la mort. Rememora, o potser prediu, una sèrie d’esdeveniments dels que encara no hem tingut notícia, però que trencaran la rutina quotidiana del veïnat.

Ja en un futur no gaire llunyà serà el mateix edifici el que desapareixerà —per culpa d’un nou pla urbanístic, per l’apertura d’un nou bulevard, per l’engrandiment del parc Monceau…—, o definitivament per una ambiciosa promoció immobiliària [de la qual s’adjunta extens fullet informatiu].

***

En aquest capítol es cita la rue des Pyramides; al capítol anterior se’ns informa que l’avi d’Emilio Grifalconi va visitar les piràmides; un capítol abans era una postal del camp de la Batalla de les Piràmides penjada a l’avantcambra de Bartlebooth. Queda clar que «piràmide» és un dels leitmotiv de la novel·la.

Ports mencionats al capítol: Majunga i Diego Suárez, tots dos a Madagascar (actualment, Mahajanga i Antsiranana, respectivament), les illes Comores i les Seychelles, Socotra, Moka (Iemen) i Hodeida (avui Al-Hodeïda, també al Iemen. Com es pot veure, baules d'un itinerari per diversos ports de l’Índic.

El príncep Luigi Voudzoï, a qui havien robat un famós diamant, és un personatge de la novel·la de Raymond Queneau Pierrot mon ami.

«Dodéca» és dotze en grec. Que un gosset s’anomeni així sembla que només serveix perquè la portera l’anomeni Dodécaca pel seu costum de defecar a les escales.