Per acabar bé l’any (IV)

 Alguns llibres que han deixat petja (no sempre per a bé):

• «Diarios 5 y 6», Rafael Chirbes (Anagrama): la conclusió dels dietaris de l’escriptor valencià no podria ser més depriment, i no perquè sapiguem com acaben (malament), sinó pel trist ambient que respiren. Chirbes, reclòs en una casa de poble, sense cap mena de vida social i amb l’única companyia d’un home desvalgut que depèn d’ell, va percebent com la salut el va abandonant, mentre (paradoxalment) les seves obres tenen més èxit que mai. Molt recomanable, però cal fer el cor fort.
• «Bambi», Felix Salten (Adesiara): si crèieu que ja coneixíeu la història per haver vist el film de Disney, prepareu-vos per patir un xoc. A la novel·la original de 1923 no hi trobareu animalons graciosos de llargues pestanyes, sinó un ambient molt més realista, on la biologia hi té molt a dir. Suplementàriament en la vida d’aquest cabirol amenaçat s’hi pot llegir també una metàfora de la situació que patien els jueus a l’Europa d’entreguerres.
• «Apeirògon», Colum McCann (L’altra): la novel·la se centra en les figures reals de dos pares —un palestí i un israelià— que han perdut les seves filles, víctimes de la violència que es viu a l’Orient Mitjà i que decideixen treballar plegats per l’entesa entre els seus dos pobles. Tot i que en l’actualitat la situació a Gaza ha ultrapassat tots els límits de la decència, el gest conciliador que ofereix aquest llibre no és mai sobrer. L’únic però que hi puc interposar és la redundància que afecta el relat —fins aleshores impecable— un cop superat el seu equador.
• «En agosto nos vemos», Gabriel García Márquez (Random House): un text pòstum a mig cuinar, la publicació del qual no té altra justificació que l’ànsia de protagonisme dels hereus (ja que, de drets d’autor, crec que anaven més que servits).
• «A casa teníem un himne», Maria Climent (L’altra): dues germanes en crisi surten a buscar a la mare, que fa quinze anys que s’ha imposat un exili daurat a la Toscana. Entretinguda, lleugera i amb tocs d’humor, podria ser perfectament —les germanes antagòniques, la tornada al poble, el secret de família…— material per un bon serial de sobretaula.
• «Maria Antonieta», Stefan Zweig (La segona perifèria): recuperació d’una biografia fins ara inèdita en català molt ben traduïda per Ramon Farrés. El personatge té ben poc d’admirable, però Zweig fa tot el possible per dotar de dignitat la reina a mesura que s’acosta la seva fi. Només un narrador tan consumat com l’austríac faria atractiva una figura amb tan poc trellat. 

Per acabar bé l’any (III)

 

Prossegueixo amb les sèries espanyoles de mèrit, on «Querer» (Movistar+) ocupa una plaça destacada. Aborda una qüestió tan delicada com és la violència sexual dins del matrimoni, en aquest cas una parella de la burgesia basca, en la qual l’esposa decideix denunciar el marit després de trenta anys de convivència. L’equilibradíssim guió d’Alauda Ruiz de Azúa, Eduard Solà i Júlia de Paz Solvas evita tant el maniqueisme com les solucions fàcils, amb un marit i uns fills que no entenen la separació després de tants anys d’aparent harmonia i una muller tancada en si mateixa i de decisions no sempre comprensibles. Nagore Aranburu i Pedro Casablanc estan superbs en uns papers molt matisats. Una de les sèries de l’any, sens dubte.

A «Celeste» (Movistar+) Diego San José imagina una inspectora d’hisenda a punt de jubilar-se, que rep l’encàrrec d’investigar la possible evasió fiscal d’una estrella de la cançó hispanoamericana (la Celeste del títol). Malgrat els fàcils paral·lelismes que es poden establir amb la realitat, la sèrie té entitat pròpia i un to, entre la comèdia i el drama, molt personal. El protagonisme absolut de Carmen Machi garanteix uns resultats encomiables.

Javier Giner adapta i dirigeix la seva crònica autobiogràfica del mateix títol a «Yo, adicto» (Disney+), sobre el seu internament en un centre de desintoxicació. La sèrie evita la prolixitat que afectava el llibre i hi afegeix alguna escena de solvència dramàtica, però també conté algun moment d’histèria on l’autor sembla no haver sabut prendre prou distància en relació al seu alter ego fictici. Per fortuna Oriol Pla és una actor prou magnètic per fer-nos oblidar algunes defallences del guió.

Tenia moltes esperances posades en «Los años nuevos» (Movistar+), la serie del sempre interessant Rodrigo Sorogoyen  (amb guió on també hi col·laboren Sara Cano i Paula Fabra). Ana (Iria del Río) i Óscar (Francesco Carril) són dos joves que es coneixen una nit de cap d’any, data que marca precisament els seus respectius aniversaris. Durant deu capítols ambientats en successius caps d’any assistirem a les anades i vingudes de la seva relació. El plantejament és molt similar al de la britànica «One Day» (Netflix), tot i que el fet d’escollir una data amb una festivitat tan específica limita una mica el contingut de les trames. A més, el tractament eminentment naturalista escora alguns capítols cap al tedi. En resum, divisió d’opinions; lleugerament negativa en el meu cas.