Per començar malament l’any

Resulta difícil de justificar l’atracció que sento per les novel·les ben gruixudes, de moltes pàgines, com no sigui la promesa que impliquen d’hores d’immersió continuada en un sol univers literari. El fet innegable és que els llibres dels quals n’he repetit més vegades la lectura han estat sovint totxanes com Middlemarch, La Regenta, Guerra i pau, Bleak House, La broma infinita, Ulisses o el Quixot. Per això és fàcil comprendre l’interès que em va desvetllar l’existència de A Little Life de Hanya Yanagihara, un volum de més de 800 pàgines que, des de la seva publicació el 2015, va esdevenir un èxit internacional, candidat a premis tan prestigiosos com el Man Booker o el National Book Award, i considerat per The Guardian com un dels 100 millors llibres del segle XXI.

Des del primer moment va intrigar-me la coberta, una foto clàssica de Peter Hujar que mostra el rostre d’un jove amb expressió que tant podria ser adolorida com orgàstica. Sabia que el llibre tractava de l’amistat de quatre homes al llarg dels anys. Era una novel·la de temàtica gai?, em preguntava esperançat. La resposta ha hagut d’esperar un temps, perquè, malgrat que Lumen la va publicar en castellà el 2016 (i ja va per la vintena edició), no ha estat fins el 2024 que hem disposat de la versió catalana de Tan poca vida (Editorial Amsterdam, traducció d’Alexandre Gombau). 

Malaguanyada curiositat!, més hagués valgut ignorar l’existència del llibre, ja que en poques ocasions una lectura m’ha irritat de tal manera. I malgrat que anava avançant pàgines amb indignació sempre renovada, no per això podia abandonar la novel·la, fascinat per veure els excessos de sadisme als que era capaç d’incórrer la senyoreta Yanagihara. De fet, vaig arribar a l’última pàgina (la 821) amb tal emprenyamenta, que he decidit escriure aquest text per dissuadir incauts a punt de caure en la temptació. Això vol dir que, a partir d’aquest punt penso esbudellar l’argument de l’obra (o dit clar i català SPOILER ALERT).

Diu la contracoberta: «Una novel·la per descobrir què diuen i què oculten els homes. D’on ve i cap a on va la culpa. Com d’important és el sexe. A qui podem considerar un amic». Ja sé que la literatura de les contracobertes és pura faramalla publicitària, però encara així sembla suggerir que el llibre toca grans qüestions universals. En realitat els seus quatre protagonistes no són precisament uns homes qualssevol: amics des de la universitat, residents a Nova York, acaben assolint el grau més alt en les seves respectives carreres. Un és un primera espasa de l’advocacia, un altre és una estrella de Hollywood, el tercer és arquitecte de renom i el que queda és un reconegut artista plàstic. Tots viuen a Manhattan, però arribat el cas poden disposar de cases (de propietat o en préstec) als Hampton, a Londres o a la Toscana. En definitiva són uns privilegiats i no sé si constitueixen precisament el millor referent per saber «què diuen i què oculten els homes». Tant se val, perquè després d’un capítol introductori on apareixen els quatre amics en igualtat de condicions, descobrirem que Tan poca vida se centra exclusivament en un d’ells, Jude l’advocat.

Jude és un jove introvertit i misteriós, coixet i molt atractiu, encara que no se li coneix cap vida amorosa. Jude té un «passat» —que coneixerem en dosis homeopàtiques a partir de la pàgina dos-cents (o tres-cents)—, però no un «passat» desgraciat normalet, com el dels nens de Dickens, que passen fred i gana i maltractes, però que també tenen algun amic a mà per reconfortar-los. No, la infantesa de Jude és tremenda a un nivell que només pot existir a la ment destarotada de l’autora.

Vegem. A Jude l’abandonen acabat de néixer al costat d’un cubell d’escombraries. Uns bons frares el recullen, tot i que el convent no és un orfenat. Suposo que això a finals del segle XX no devia ser legal, però de vegades sembla que Hanya Yanagihara escrigui com si fóssim a l’època victoriana. Per descomptat, els frares violenten l’infant i n’abusen sexualment. Així van passant els anys i quan el xicot arriba a la preadolescència, un «hermano» que diu que se l’estima molt li proposa que s’escapin plegats. Acaben fugint de motel en motel, subsistint gràcies als senyors que paguen per enllitar-se amb Jude. Quan la policia els pesca, el religiós es penja i el noi va a parar a un orfenat, on els altres estadants el maltracten, perquè coneixen els seus antecedents. Finalment s’escapa, però es topa amb un doctor sàdic que el tanca en un soterrani i el sotmet a tota mena de sevícies. Quan sembla que li retornarà la llibertat, el que fa el doctor és atropellar-lo amb el cotxe. D’aquí la coixesa. Apareix una treballadora social que sembla que arreglarà les coses, però mor de càncer als pocs mesos.

Aquí el text fa una el·lipsi que senyala la fi dels infortunis, ja que ens trobem Jude envoltat d’amics, graduat amb honors a Harvard (o similar) i treballant d’advocat en un bufet de prestigi. Es diria que totes li ponen, oi? Però no, Jude no és feliç, perquè el pes del passat no l’abandona. Es diria que el gran clixé de la ficció americana —potser una influència de la psicoanàlisi— és intentar explicar tota vida adulta, sigui la d’un criminal o la d’un super-heroi, a partir dels traumes d’infantesa. En qualsevol cas, Jude els té molt presents i a més se’n culpabilitza. No troba millor resposta que autolesionar-se de les formes més creatives: estampar-se contra la paret, cremar-se i sobretot fer-se talls al braç. Això ho fa moltes vegades. Durant anys. Durant més de vuit-centes pàgines. Té un amic que és metge i que està disponible a totes hores per fer-li les primeres cures. També el renya una mica, però no li acut ingressar-lo en una institució. La resta d’amics també el cuiden i li accepten totes les rareses, sembla que el seu únic propòsit és estar per ell i protegir-lo. I l’home continua amb la seva carnisseria particular, cada vegada que troba una contrarietat. Una vegada i una altra. Durant anys. Durant més de vuit-centes pàgines.

Al cap d’un temps forma parella amb un amic que, malgrat no ser gai, n’està molt enamorat. De sexe no n’hi ha gaire, perquè Jude ja va quedar servit quan era jove, però sembla que per fi han trobat una mena de felicitat. No dura gaire: la mort és a tocar. Arribats a aquest punt, quan la majoria dels personatges comencen a morir prematurament (accident, malaltia, suïcidi) jo ja m’ho prenia tot com una comèdia. No sé quin sentit té explicar aquesta història tan esbiaixada cap a la negativitat. Quina lliçó en podem extreure sobre l’amistat, sobre la culpa, sobre el que els homes diuen o oculten? Me’n faig creus.

I malgrat tot abunden els lectors que han sortit ben satisfets de l’experiència Tan poca vida (no endebades és un best-seller). Diuen que han plorat molt i que els hagués agradat continuar llegint sobre els protagonistes. Suposo que han trobat a faltar alguna mutilació més. La novel·la està bastant ben escrita, això sí que ho té.

Per acabar bé l’any (i XI)

 Més films:

• «Wallace and Gromit: Vengeance Most Fowl» de Nick Park i Merlin Crossingham: trepidant i divertidíssima seqüela de «The Wrong Pants», amb un clímax que ni «Missió: Impossible». Totes les pel·lícules haurien de ser així.
• «Treasure» de Julia von Heinz: una dona de Nova York (Lena Dunham) acompanya el seu pare supervivent de l’Holocaust (Stephen Fry) en un viatge per Polònia poc després de la caiguda del Teló d’Acer. El to tragicòmic no acaba de quallar, potser perquè Dunham és una actriu justeta. D’una temàtica similar, la recent «A Real Pain» és lleugerament superior.
• «Kinds of Kindness» de Yorgos Lanthimos: pel·lícula d’episodis amb els mateixos actors fent diferents papers. Com era d’esperar, es tracta d’una marcianada, però molt més digerible que l’anterior «Poor Things».
• «Los destellos» de Pilar Palomero: delicadíssim retrat de l’agonia i mort d’un ésser estimat (o que alguna vegada ho va ser). Impecable tercet protagonista.
• «The Room next Door» de Pedro Almodóvar: aquí també es narra una agonia i mort, però no en família sinó entre amigues. El resultat no pot ser més estètic, però també més fred (i amb algun grinyol en el guió).
• «The Apprentice» d’Ali Abbasi: o els inicis de l’imparable carrera d’un home anomenat Donald Trump. Un film inesperadament notable i amb un Sebastian Stan que mereixeria tots els premis.
• «Drive-Away Dolls» d’Ethan Coen: en separar-se els dos famosos germans, mentre Joel dirigia un Shakespeare, Ethan es despenja amb una esbojarrada comèdia lesbiana de sèrie B. Ja sé que és lleig comparar.
• «Trap» de M. Night Shyamalan: un disbarat de guió d’un director especialitzat en aquest tipus de despropòsits. Amb tot, impossible de deixar a mitges.
• «Gladiator II» de Ridley Scott: de manera similar a Tim Burton, el veterà director també es refugia en segones parts d’èxits antics. Se’n surt pel costat de l’espectacle exagerat, però no produeix cap entusiasme.
• «Wicked (primera part)» de Jon M. Chu: m’esperava una beneiteria similar a la de «Barbie»; però aquest musical fantasiós i colorista m’ha arravatat totalment. El que no és raonable és la seva durada: penseu que és només l’adaptació del primer acte de l’obra i dura més que tota la peça original.

Per acabar bé l’any (X)

Una última tanda de sèries estrangeres… I començo ben alt amb Say Nothing (Disney+), l’adaptació del llibre de Patrick Radden Keefe No diguis res sobre l’activitat criminal de l’IRA a Irlanda del Nord. Al principi, quan les germanes protagonistes són poc més que adolescents, l’actitud enjogassada sembla que pretengui endolcir la gravetat del terrorisme; però a mesura que avancen els capítols hi apareixen la negació i el pes de la culpa davant d’uns actes d’una violència innegable. Narrada amb mestria i amb grans interpretacions, una de les sèries de l’any.

La nova versió de Ripley que ha produït Netflix sota la batuta de Steve Zaillan esmerça massa capítols en una historia que no hauria de ser tan letàrgica. A més Andrew Scott és massa gran per fer el paper protagonista. Però possiblement aquesta sigui la sèrie més visualment bella de tota l’anyada.

D’argent et de sang (Filmin) relata en dotze episodis un fet històric: el frau que es va produir entre 2008 i 2009 amb la quota de les emissions de CO2 permesa per la Unió Europea. L’argument potser no sona gaire engrescador, però el tractament és trepidant, Vincent Lindon està superb i Niels Schneider està molt guapo. De pas, us podreu indignar una mica amb el cinisme que mostren les institucions a l’hora d’aplicar consignes ecologistes. 

A Big Boys (Filmin) un hetero depressiu i un homo que encara no ha sortit de l’armari comparteixen quarto a la universitat i desenvolupen una amistat que serà beneficiosa per a tots dos. Rarament el format sitcom aconsegueix tocar la fibra sense perdre la comicitat. Entranyable.

La comèdia romàntica és un gènere perillós, especialment quan es requereix la continuïtat d’una sèrie; per això Nobody wants this (Netflix) és gairebé un miracle. La relació amorosa entre una agnòstica emprenyada (Kristen Bell) i un rabí poc convencional (Adam Brody) és francament divertida i entre els protagonistes hi ha química, que també és important.

Finalment el plaer culpable de Rivals (Disney+) o una visió frívola de les primeres televisions privades al Regne Unit allà pels anys 80. No és una bona sèrie, però és addictiva. ¿Serà pels camps anglesos, pels scones amb melmelada o pels nus freqüents i pel marro sexual?

Per acabar bé l’any (IX)

Encara més llibres:

• «El invencible verano de Liliana», Cristina Rivera Garza (Random House): l’autora fa un homenatge a la seva germana, assassinada dècades enrere per la seva parella, quan encara no es parlava de violència de gènere. El propòsit de Rivera Garza és encomiable, però el material del que parteix té un interès molt desigual, especialment pel que fa als textos quasi-adolescents de la germana.
• «Un lugar soleado para gente sombría», Mariana Enríquez (Anagrama): nova col·lecció de relats sobrenaturals i de terror, no dels més inspirats.
• «Elizabeth Finch», Julian Barnes (Angle Editorial): el narrador intenta dibuixar el retrat d’una professora carismàtica, capaç d’inspirar els seus alumnes, però res del que n’explica justifica la seva admiració. Mira que m’agrada Barnes, però no li he llegit cosa més insípida i mal ideada.
• «Matí i tarda», Jon Fosse (Nordica): o la naixença i sobretot la mort d’un pescador, que es lleva un dia i ho veu tot «diferent» (fa ganes de cridar-li: tio, que l’has dinyat!). Segons els gustos, novel·leta poètica o bé tremendament simple.
• «Planeta d’exili», Ursula K. Le Guin (Raig Verd): potser per ser la seva segona novel·la, no m’ha semblat ni gaire original ni gaire elaborada. Mal títol per iniciar-se amb aquesta autora.
• «Cranford», Elizabeth Gaskell (Adesiara): iniciada com una sèrie d’estampes costumistes, el seu èxit va propiciar que Gaskell hi acabés embastant una mena de trama; un cas similar al que va passar amb el «Pickwick» de Dickens. El resultat és una peripècia insubstancial d’unes provincianes cursis. Després d’haver-li llegit la notable «Nord i Sud», m’ha decebut que aquesta sigui l’obra més popular de l’autora.

Per acabar bé l’any (VIII)

Més pel·lícules:

• «La casa» d’Álex Montoya: notable adaptació de la novel·la gràfica de Paco Roca que preserva miraculosament tant els tons com l’emotivitat de l’original.
• «Furiosa» de George Miller: no sabria dir el perquè —després d’haver-me entusiasmat tant amb «Fury Road»—, aquesta seqüela m’ha deixat una mica fred. I això que la perícia del director, el seu ritme trepidant i les escenes per treure’s el barret són molt similars.
• «Godzilla Minus One» de Takashi Yamazaki: no passa sovint que conflueixin el gènere kaiju, els personatges ben dibuixats i un marc històric molt determinat. Afegiu-hi bons efectes especials i la recomanació s’escriu sola.
• «Sous la Seine» de Xavier Gens: mentre París es prepara per l’Olimpiada, a les aigües del Sena comencen a aparèixer taurons. Al contrari que el film anterior, aquest és un disbarat absolut; però de vegades el cervell et demana relaxar-se sense sentiments de culpa.
• «The Old Oak» de Ken Loach: o els problemes que suposen per a un poble miner en decadència l’aparició d’un grup de refugiats sirians. Loach tenyeix aquí el seu cinema social d’una pàtina de sentimentalisme i propòsits conciliadors que resulten reconfortants.
• «Casa en flames» de Dani de la Orden: les famílies mal avingudes sempre ofereixen un bon espectacle; molt millor quan els actors (com aquí) estan especialment inspirats. Un èxit gens sorprenent.
• «Io capitano» de Matteo Garrone: l’odissea de dos joves de Dakkar que volen accedir a Europa. Malgrat algun toc oníric, resulta absolutament creïble. Un film que ajuda a repensar la immigració i que hauria de veure tothom.
• «Le Comte de Monte-Cristo» d’Alexandre de la Patelière: la novel·la de Dumas aporta la seva trama imparable a una producció per altra banda espectacular. Possiblement la versió definitiva del clàssic.
• «Beetlejuice Beetlejuice» de Tim Burton: el director, en hores baixíssimes, recorre a un dels seus primers èxits a la recerca d’inspiració. El resultat és tan fresc com un àpat reescalfat. 

Per acabar bé l’any (VII)

 

I ara, un repàs a algunes sèries internacionals que ens han fet el pes a casa. Començo amb la no gaire coneguda Somebody Somewhere (HBO), que durant tres temporades ha seguit la vida de Sam (Bridget Everett), una dona de mitjana edat que retorna al seu poblet de Kansas (anomenat Manhattan!), quan mor la seva germana. Sèrie plena de personatges de tota mena, de tots els gèneres i tendències sexuals, tots obligats a entendre’s perquè el poble és petit i no dona per a més. Modesta, però emotiva i amb un cor molt gros.

Una altra tragicomèdia d’HBO que també ha tingut una tercera temporada triomfal és Hacks, on una veterana de la stand-up comedy (la fenomenal Jean Smart) intenta adaptar-se a les regles canviants de la correcció política. De vegades se’n surt, d’altres, no tant; però la controvèrsia i la diversió estan assegurades.

Al ritme d’una temporada per any (i ja en van quatre!) continua brillant Only Murders in the Building a Disney+. El trio protagonista —Martin Short, Alan Alda i Selena Gomez— funciona com un rellotge i els guionistes exhibeixen una inventiva sempre renova, aquest cop involucrant a la indústria cinematogràfica de Hollywood. A la presència de Meryl Streep s’hi afegeixen al·licients com Melissa McCarthy, Eugene Levy o Eva Longoria.

La segona temporada de Pachinko (Apple+) confirma la qualitat d’una sèrie que, a partir de l’estructura del melodrama històric, assoleix tant una estètica exquisida com una humanitat commovedora. Els diversos membres de la família coreana emigrada al Japó continuen patint els vaivens de la història en una ficció repartida entre els temps de la Segona Guerra Mundial i els afluents anys 80.

El retorn d’altres sèries no ha estat tan afortunat. En alguns casos —Heartstopper, Sex Education (totes dues a Netflix)— perquè, un cop passada la novetat, s’han revelat massa adreçades a un públic exclusivament adolescent. La tercera temporada d’El encargado, malgrat el bon ofici de Guillermo Francella, s’ha desviat massa de les seves premisses inicials i m’ha costat una mica reconèixer-la. Pel que fa a The Bear (Disney+), títol pel qual mai he compartit l’entusiasme generalitzat que l’ha acompanyat des de l’estrena, cada vegada es mostra més cofoia d’haver-se conegut, encara que tingui ben poques coses a dir.

Encara que sigui una sèrie nova, Elsbeth (Movistar+) recicla un personatge molt celebrat de The Good Wife i, mitjançant uns misteris criminals ben puerils, demostra que massa Elsbeth Tascioni pot arribar a empatxar. 

Per acabar bé l’any (VI)

 Més llibres:

• Tres novel·les breus, Lev Tolstoi (Club Editor): recomanar Tolstoi és gairebé redundant; però no deixa de ser admirable que, després de tenir tota la feina feta gràcies a Anna Karénina i Guerra i pau (i després d’haver anunciat que es retirava de la ficció), l’autor ens oferís tres obres mestres tardanes com les que ocupen aquest volum. Bé, potser La sonata Kreuzer —amb el seu marc narratiu possiblement prescindible i un narrador protagonista fatigosament obsessiu— no m’acaba de fer el pes; però les altres dues novel·les són de treure’s el barret. La tremenda Mort d’Ivan Ilitx documenta a la perfecció com és d’incòmode per a tots els implicats i com és de solitari el negoci de morir-se. Però la que més m’ha impactat ha estat Hadjí Murat (l’única de les tres que no havia llegit abans), un relat històric d’àmplia volada que és una mena de Guerra i pau de butxaca. La traducció d’Arnau Barios és sempre un plus. 
• Ocàs i fascinació, Eva Baltasar (Club Editor): després d’una trilogia protagonitzada per dones que semblen fugir del món, aquest cop l’autora aborda una qüestió tan candent com la precarietat (laboral i d’habitatge). O almenys això sembla en la primera part del llibre (la de l’ocàs); després deriva cap a un deliri criminal on m’he vist incapaç de seguir-la.
• Demon Copperhead, Barbara Kingsolver (Navona): l’autora ret homenatge a la baquetejada població dels Apalatxes —sovint tractada amb condescendència com a «white thrash»— amb la vida de l’orfe que dona títol al volum, una mena de paràfrasi del David Copperfield de Charles Dickens. El resultat és tan entretingut com emocionant, però qui conegui l’original trobarà el desenvolupament de la trama força previsible.
• Diarios, Stefan Zweig (Acantilado): anades i vingudes d’un senyor bastant privilegiat per diversos cafès i per les cases d’algunes celebritats. Prometia molt, però l’he hagut d’abandonar allà per la pàgina 200.
• Agnes Gray, Anne Brontë (Viena): la Brontë que em faltava per llegir narra aquí les desventures d’una noia de família vinguda a menys que es veu obligada a treballar d’institutriu a diverses cases de gent de possibles. Sense assolir el nivell de les seves germanes Emily i Charlotte, la novel·la és força llegible i ofereix un bon retrat de la situació de les dones sense recursos a principis del segle XIX.
• El dia de l’escórpora, Miquel Bonet (La Segona Perifèria): recuperació d’una novel·la premiada que va passar injustament desapercebuda en el seu moment. Una vila turística de la costa es veu assetjada per una escórpora monstruosa; les forces locals intentaran posar-hi remei. Malgrat la paròdia a Jaws i una sàtira al poder municipal que podria caure en la previsibilitat, el llibre mostra un estil brillant així com una comicitat de primer ordre.

Per acabar bé l’any (V)

 Pel que fa a pel·lícules, una selecció:

• «Barbie» de Greta Gerwig: ha passat un any i espero que el suflé s’hagi desinflat una mica, perquè francament no n’hi havia per tant. Simplista i no gaire divertida; per molt que s’esforcessin a injectar-li feminisme, no deixa de ser una nina nascuda amb el pecat original del sexisme.
• «The Holdovers/Els que es queden» d’Alexander Payne: simpàtic i emocionant conte nadalenc que potser s’ha sobrevalorat un xic massa.
• «Poor Things» de Yorgos Lanthimos: tant aquest monstre de Frankenstein sexualitzat que fa Emma Stone com l’excessiu disseny de producció se’m van fer bola. M’han agradat més altres coses del director.
• «Perfect Days» de Wim Wenders: una oda encisadora als petits plaers de la vida. T’agafen ganes d’anar-te’n a netejar vàters a Tòquio.
• «Priscilla» de Sophia Coppola: la directora prossegueix el seu martirologi de «pobres noies riques» perquè jo pugui continuar detestant-la.
• «All of Us Strangers» d’Andrew Haigh: desolador conte de fantasmes amb bones dosis de solitud, trauma i ferides no tancades. Amb el plus de la presència d’Andrew Scott i Paul Mescal. 
• «May December» de Todd Haynes: per preparar el seu paper en una pel·lícula una actriu (Natalie Portman) entrevista la dona a qui encarnarà (Julianne Moore), abusadora convicta d’un menor amb el que va acabar casant-se. Un guió massa recargolat que no m’he acabat de creure.
• «American Fiction» de Cord Jefferson: perspicaç i divertida adaptació d’una novel·la de Percival Everett sobre els estereotips que pesen sobre els artistes de raça negra. Jeffrey Wright, sensacional, com gairebé sempre.
• «El mundo sigue» de Fernando Fernán Gómez: recuperació d’una d’aquelles rareses en les quals el seu director, entre el sainet i el neorealisme, donava una visió descarnada de l’Espanya de l’època. 
• «Dune 2» de Denis Villeneuve: malgrat el rerefons religiós (que no em podria relliscar més), no es pot negar que Villeneuve torna a aconseguir una barreja molt reeixida de gran espectacle i cinema d’autor.
• «La estrella azul» de Javier Macipe: un sentit homenatge a un músic desaparegut que és també un dels debuts més màgics de l’any. Absolutament recomanable. 
• «Custòdia compartida» de Xavier Legrand: una mena de «Kramer contra Kramer» que deriva en thriller violent. Amb un terrorífic Denis Ménochet.
• «El maestro que prometió el mar» de Patricia Font: la història és molt bonica i molt trista, de manera que es guanya fàcilment l’espectador; però, malgrat el bon treball d’Enric Auquer, no deixa de ser una pel·lícula justeta.
• «Wish» de Chris Buck: se suposa que Disney intenta fer animació per a tots els públics, però els seus últims intents m’han semblat incomprensibles (i soporífers). Lamentablement han encomanat Pixar.
• «La chimera» d’Alice Rohrwacher: una nova mostra de les virtuts inusuals de la directora italiana, on es combinen sense fractura l’humanisme, la sensibilitat i l’imprevisible. Li donaria tots els premis.
• «C’è ancora domani» de Paola Cortellesi: exemple palès d’entabana-audiències on, sota una pàtina de feminisme superficial, presenta la violència domèstica com una coreografia i manipula l’espectador amb un guió ple d’enganyifes.
• «Challengers» de Luca Guadagnino: potser no hi ha un director més superficial que Guadagnino, però s’apanya molt bé per enllaminir-nos amb un muntatge trepidant, una banda sonora de primera i un trio d’actors d’indubtable atractiu eròtic. És fàcil oblidar que el tennis no m’interessa gens.

Per acabar bé l’any (IV)

 Alguns llibres que han deixat petja (no sempre per a bé):

• «Diarios 5 y 6», Rafael Chirbes (Anagrama): la conclusió dels dietaris de l’escriptor valencià no podria ser més depriment, i no perquè sapiguem com acaben (malament), sinó pel trist ambient que respiren. Chirbes, reclòs en una casa de poble, sense cap mena de vida social i amb l’única companyia d’un home desvalgut que depèn d’ell, va percebent com la salut el va abandonant, mentre (paradoxalment) les seves obres tenen més èxit que mai. Molt recomanable, però cal fer el cor fort.
• «Bambi», Felix Salten (Adesiara): si crèieu que ja coneixíeu la història per haver vist el film de Disney, prepareu-vos per patir un xoc. A la novel·la original de 1923 no hi trobareu animalons graciosos de llargues pestanyes, sinó un ambient molt més realista, on la biologia hi té molt a dir. Suplementàriament en la vida d’aquest cabirol amenaçat s’hi pot llegir també una metàfora de la situació que patien els jueus a l’Europa d’entreguerres.
• «Apeirògon», Colum McCann (L’altra): la novel·la se centra en les figures reals de dos pares —un palestí i un israelià— que han perdut les seves filles, víctimes de la violència que es viu a l’Orient Mitjà i que decideixen treballar plegats per l’entesa entre els seus dos pobles. Tot i que en l’actualitat la situació a Gaza ha ultrapassat tots els límits de la decència, el gest conciliador que ofereix aquest llibre no és mai sobrer. L’únic però que hi puc interposar és la redundància que afecta el relat —fins aleshores impecable— un cop superat el seu equador.
• «En agosto nos vemos», Gabriel García Márquez (Random House): un text pòstum a mig cuinar, la publicació del qual no té altra justificació que l’ànsia de protagonisme dels hereus (ja que, de drets d’autor, crec que anaven més que servits).
• «A casa teníem un himne», Maria Climent (L’altra): dues germanes en crisi surten a buscar a la mare, que fa quinze anys que s’ha imposat un exili daurat a la Toscana. Entretinguda, lleugera i amb tocs d’humor, podria ser perfectament —les germanes antagòniques, la tornada al poble, el secret de família…— material per un bon serial de sobretaula.
• «Maria Antonieta», Stefan Zweig (La segona perifèria): recuperació d’una biografia fins ara inèdita en català molt ben traduïda per Ramon Farrés. El personatge té ben poc d’admirable, però Zweig fa tot el possible per dotar de dignitat la reina a mesura que s’acosta la seva fi. Només un narrador tan consumat com l’austríac faria atractiva una figura amb tan poc trellat. 

Per acabar bé l’any (III)

 

Prossegueixo amb les sèries espanyoles de mèrit, on «Querer» (Movistar+) ocupa una plaça destacada. Aborda una qüestió tan delicada com és la violència sexual dins del matrimoni, en aquest cas una parella de la burgesia basca, en la qual l’esposa decideix denunciar el marit després de trenta anys de convivència. L’equilibradíssim guió d’Alauda Ruiz de Azúa, Eduard Solà i Júlia de Paz Solvas evita tant el maniqueisme com les solucions fàcils, amb un marit i uns fills que no entenen la separació després de tants anys d’aparent harmonia i una muller tancada en si mateixa i de decisions no sempre comprensibles. Nagore Aranburu i Pedro Casablanc estan superbs en uns papers molt matisats. Una de les sèries de l’any, sens dubte.

A «Celeste» (Movistar+) Diego San José imagina una inspectora d’hisenda a punt de jubilar-se, que rep l’encàrrec d’investigar la possible evasió fiscal d’una estrella de la cançó hispanoamericana (la Celeste del títol). Malgrat els fàcils paral·lelismes que es poden establir amb la realitat, la sèrie té entitat pròpia i un to, entre la comèdia i el drama, molt personal. El protagonisme absolut de Carmen Machi garanteix uns resultats encomiables.

Javier Giner adapta i dirigeix la seva crònica autobiogràfica del mateix títol a «Yo, adicto» (Disney+), sobre el seu internament en un centre de desintoxicació. La sèrie evita la prolixitat que afectava el llibre i hi afegeix alguna escena de solvència dramàtica, però també conté algun moment d’histèria on l’autor sembla no haver sabut prendre prou distància en relació al seu alter ego fictici. Per fortuna Oriol Pla és una actor prou magnètic per fer-nos oblidar algunes defallences del guió.

Tenia moltes esperances posades en «Los años nuevos» (Movistar+), la serie del sempre interessant Rodrigo Sorogoyen  (amb guió on també hi col·laboren Sara Cano i Paula Fabra). Ana (Iria del Río) i Óscar (Francesco Carril) són dos joves que es coneixen una nit de cap d’any, data que marca precisament els seus respectius aniversaris. Durant deu capítols ambientats en successius caps d’any assistirem a les anades i vingudes de la seva relació. El plantejament és molt similar al de la britànica «One Day» (Netflix), tot i que el fet d’escollir una data amb una festivitat tan específica limita una mica el contingut de les trames. A més, el tractament eminentment naturalista escora alguns capítols cap al tedi. En resum, divisió d’opinions; lleugerament negativa en el meu cas.