La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXX. Bartlebooth, 2

 

El rei Faruk

El menjador de Batlebooth rarament es fa servir. Es tracta d’una sala fosca i severa. Destaca un trinxant on hi ha vuit llaunes cilíndriques, totes amb l’efígie del rei Faruk. Si voleu saber el seu origen, haureu de llegir la «Història de l’importador de Lisboa i del seu corresponsal egipci».

Tota la (extensa) resta del capítol descriu els procediments, els estratagemes, els entrebancs, les dreceres, els cul-de-sacs i en general totes les incidències que han acompanyat la reconstrucció dels cinc-cents puzles de Gaspard Winckler en mans de Percival Bartlebooth.

Pel camí apareixen referents obligats. Així, en parlar de la forma de les peces, n’hi ha una que s’assembla a «un ocell sorprenentment precís, de llarga cua, amb el llarg bec corbat que feia una protuberància a la base, com els que recordava haver vist a Austràlia…» Resulta que esta descrivint un Philemon corniculatus, per tal de complir la menció requerida a Filemó i Baucis. 

Entre les citacions a indrets costaners on s’ha pintat algunes de les aquarel·les, bases d’aquests puzles, es parla de la platja d’Elsinor (Elsenor a la versió castellana) que remet evidentment a Hamlet. I l’illa de Skye a Escòcia, visitada el març de 1936, potser ens vol fer recordar que Perec va néixer el 7 de març de 1936.

Castell a Elsinore

I quan es parla de la dificultat de trobar la solució del trencaclosques:

La situació era evident, tan evident com insoluble era el problema mentre ell no el resolia, de la mateixa manera que davant una definició de mots encreuats —com la sublim «el vell amb el nou» en deu lletres, de Robert Scipion— un busca a tot arreu menys allà on la mateixa definició ens porta amb molta precisió…

L’enigma dels encreuats, que juga tant en francès com en català amb l’homonímia de neuf/nou com l’antònim de vell i com el número 9, revela la solució al compendi del capítol LI:

44 L’autor d’encreuats que defineix el nonagenari: vell amb nou

En castellà, com ‘nuevo’ no coincideix amb ‘nueve’, el traductor s’ha hagut d’empescar una altra endevinalla:

44 El autor de crucigramas que definió el bacalao: «va empapao, aun seco»

Però, deixant de banda aquestes curiositats anecdòtiques, el cor del capítol és l’enfrontament tàctic entre un Winckler que va sembrant el seu joc de falses pistes i un Bartlebooth que les va salvant amb més o menys fortuna, oscil·lant entre la troballa fruit de la xamba i la pura desesperació.

No costa gens llegir aquest capítol crucial com una descripció força acurada de la tasca del lector de La vida manual d’ús, novel·la de novel·les —«un puzle gegantí de cinc-centes peces, cadascuna de les quals fos un puzle de set-centes cinquanta peces»—, obligat a completar una visió de conjunt a partir de fragments que són contigus (o potser no); amb la diferència que els puzles de Winckler sí que se sabia quan eren complets.

Normalment, d’embriagueses en decaïments, d’exaltacions en desesperances, d’esperes febroses en efímeres certeses, el puzle es completava en els terminis previstos, s’encaminava cap aquella fi ineluctable on, un cop solucionats tots els problemes, només quedava una aquarel·la honesta, d’una factura sempre una mica escolar, que representava un port marítim.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXIX. Altamont, 4

 

Madame de Récamier per David

El despatx de Cyrille Altamont és elegant, feixuc i senyorívol, amb un escriptori-ministre de caoba, una butaca reclinable i pivotant d’eben encoixinat i «un seient de descans fet en fusta de rosa, amb potes de llautó en formes d’urpa, model Récamier.» Malgrat aquests luxes, rarament el fa servir, ja que ha traslladat la majoria dels llibres i els estris al pis de treball que té a Ginebra, on viu habitualment.

Entre els elements decoratius de les parets hi ha un portolà amb un marc de llistons que reprodueix la

Sembla ser que aquest portolà va ser a tots els pisos on va viure Perec.

Hi ha també tres quadres. El primer és un retrat dels germans Dunn, clergymen de Dorset, obra de Morrell d’Hoaxville [per si hi havia dubtes sobre l’autenticitat de la firma, «hoax» és una notícia falsa o una presa de pel]. Aquests germans, se’ns diu, són especialistes en arpes eòliques i paleopedologia [estudi dels sòls d’eres passades] respectivament.

Arpa eòlica

El segon quadre representa una estació de servei de Wyoming. Es diria que és una temàtica típica de Hopper, però la firma Organ Trapp [a Lolita hi ha un detectiu que es diu Gustave Trapp]. I el tercer és un dibuix de Priou [Louis Priou (1845 - 1917)] que es titula L’obrer ebenista del Camp de Mart. [la rue du Champ-de-Mars a l’original]

A la biblioteca, llibres que no s’han obert mai: col·leccions relligades de revistes prestigioses, un Gran Larousse Universal del segle XIX, les obres completes de La Fontaine, Musset, Maupassant o els Poetes de la Pléiade. Llibres d’art en edició de luxe com El somni d’una nit d’estiu amb gravats d’Helena Richmond (possiblement una artista de ficció). L’exemplar de La Venus de la pell de Sacher-Masoch ve presentat en un estoig de visó (no de bisó, com figura a l’edició de Proa).

Continua la preparació de la festa a can Altamont. Dos maîtres d’hôtel estan parant unes estovalles sobre la taula del despatx, on posaran sucs de fruites i amanides d’arròs.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXVIII. Escales, 9

 

Es subtitula Temptativa d’inventari d’unes quantes coses que s’han anat trobant, al llarg dels anys, a les escales. És inevitable recordar la seva Tentative d’inventaire des aliments liquides et solides que j’ai ingurgités au cours de l’année mille neuf cent soixante-quatorze de 1976 o encara la Tentative d'épuisement d'un lieu parisien de 1975.

Per descomptat es tracta d’una llista, que ocupa dues planes, i de la qual ressaltaré:

—una xinel·la daurada de pell de cabrit

—bosses comercials de plàstic amb continguts que els hi són aliens: un despertador-ràdio dins d’una bossa dels vinaters Nicolas (que ja havien sortit dues vegades abans), una ampolla de llet dins d’una bossa de la carnisseria Bernard, un gravat que representa Rastignac (personatge de Balzac) al cementiri de Père-Lachaise (escena de Le Père Goriot) en una bossa de la sabateria Weston

—una taula de logaritmes Bouvard i Ratinet mal conservada [en realitat els autors es diuen Bouvart i Ratinet, però Perec sembla haver fet una hibridació amb els Bouvard i Pécuchet de Flaubert

—una capsa de pastilles Géraudel contra la tos

—un full ple de gargots infantils on s’entrellegeix un tema de llatí de segon de batxillerat. Comença: dicitur formicas offeri granas fromenti in buca Midae pueri in somno ejus i, segons el Google translate vol dir «Es diu que les formigues van oferir grans de blat a la boca del nen Midas mentre dormia.»

—la novel·la Pride and Prejudice, a la col·lecció Tauchnitz [a l’original Tauschnitz, per error], oberta per la pàgina 86

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXVII. Soterranis, 2

L'almirall Nelson

El soterrani dels Rorschash és ple de restes d’obra de la reforma integral del seu dúplex: sacs de guix, pots de pintura, bidons… Hi ha un ampoller amb aiguardents de fruites, el llibret d’El Gall d’Or de Rimsky.Korsakov i una novel·la probablement popular. També, uns escacs de plàstic d’inspiració xinesca.

Potser és el moment de comentar la presència de símbols gràfics aparentment decoratius que al llarg de la novel·la es fan servir per separar diferents seccions d’un mateix capítol. Ignoro si es poden interpretar d’alguna altra manera, però el que figura aquí segurament té relació amb el joc d’escacs que acabo de mencionar.

El soterrani del doctor Dinteville és ple de llibres de medicina que van passant de soterrani en soterrani. Entre ells un Tractat elemental de patologia interna de Béhier i Hardy (per fer la referència obligada a Laurel & Hardy). Sobre un sofà atrotinat de la sala d’espera hi ha una placa de fals marbre on es llegeix GABINET DE CONSULT.

Una capsa plena de claus rovellats constitueix un dels seus primers records mèdics. Els va vomitar un malabarista que deia haver-se empassat un ganivet poques setmanes abans. Dinteville va estar a punt d’escriure una ponència sobre el cas, però els col·legues el van dissuadir, ja que es devia tractar d’una engalipada.

Un esquelet penja d’un clau. Li diuen Horatio, perquè li falta un braç, com a l’almirall Nelson (però ves que no tingui a veure també amb l'amic de Hamlet).

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXVI. Marcia, 4

La senyora Marcia tenia a la venda un esbós del retrat de la família Mozart per Carmontelle que es pot veure al Museu Carnavalet

Descripció de l’exterior i l’interior de la botiga d’antiguitats de la senyora Marcia. La primera sala, al costat de l’entrada, es dedica als objectes petits que el client es pot endur després d’adquirir-los. D’aquesta secció prêt-à-porter se n’ocupa el fill David Marcia de vint-i-nou anys, a qui un accident l’any 1971 va truncar la seva carrera com a motorista de competició.

La senyora Marcia, apart de la direcció de la botiga, s’encarrega de la segona sala on s’exposen peces de més embalum, disposades amb indubtable sentit escenogràfic. Tot i que la densitat d’objectes no és tan alta com a la rebotiga o el dormitori d’ella, la seva descripció ocupa ben bé quatre pàgines de precís detallisme. Encara així Perec es despista en descriure el gravat d’un paó: «à gauche un paon (peacock), vu de profil, (…) et à gauche, le même animal, vu de face…». La traducció al castellà és literal, mentre que la catalana restitueix el sentit esquerre-dreta.

L’especialitat de la senyora Marcia són els rellotges animats de petites dimensions, dels quals en l’actualitat en té vuit a la botiga. Tot i que només en té un dels anomenats «rellotges lúbrics», l’autor s’esplaia descrivint la col·lecció d’un rellotger americà que en té quaranta-dos.

Fa uns anys la senyora Marcia va descobrir al museu municipal de Newcastle-upon-Tyne el quadre de Forbes Una rata darrere la cortina [llegiu la seva història al capítol IV]. Va encarregar-ne una fotografia de mida natural per estudiar si a la col·lecció de rellotges de Lady Forthright n’hi havia algun del tipus que buscava. Davant del resultat negatiu, va oferir la fotografia com a regal de noces a Caroline Échard, que es casava amb Philippe Marquiseaux. La temàtica morbosa i poc festiva del quadre s’entendrà millor si afegim que David Marcia havia sigut una temporada el xicot de Caroline.

La vida manual d’ús: el capítol perdut

Malgrat que l’estructura de la novel·la divideix l’edifici de Simon-Crubellier en un quadrilàter de 10x10, només consta de 99 capítols. En el seu avanç mitjançant els salts de cavall dels escacs, no visita el racó inferior esquerre com correspondria i, en una drecera estranya, passa directament de la  cuina de la senyora Moreau (LXV) a can Marcia (LXVI), a la planta baixa. No visitarem doncs aquest soterrani que, per eliminació, suposem que pertany a la Moreau (i on la cuinera Gertrude va relegar tots els estris de cuina que li feien nosa).

Els motius d’aquesta desaparició? El final del capítol LXV ens dona una pista: «i una vella capsa de galetes de llauna, quadrada, que té a la tapa una nena que mossega la punta d’una galeteta.» Una nena que ja havia sigut anunciada al «vers» número 100 del capítol LI:

100 La nena petita que clava una dent en un tros de galeta LU

Deixem que Perec ens ho expliqui: «Mireu com un nen petit mossega una galeta: comença sempre per rosegar una de les quatre cantonades. Allà un ratolinet ha menjat una de les peces. Això m’ha servit per destruir les simetries, per dissimular les estructures.»

Per tant, no ha estat el gos, l’excusa habitual, sinó la nena, qui s’ha menjat el capítol. De fet, era un nen, el fill de l’il·lustrador Firmin Bouisset; però amb la bata d'escolar l’error és comprensible. Per cert, la fàbrica LU (Lefèvre-Utile) té un origen tan nantès com Jules Verne.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXV. Moreau, 3

 

Abans de la senyora Moreau, a l’inici dels anys cinquanta en aquest espaiós habitatge hi va viure una dona rossa, elegant i misteriosa, coneguda en el veïnat com la Lorelei. Es feia dir Joy Slowburn, però el seu nom veritable era Ingeborg Skrifter (i el seu pseudònim artístic Florence Cook. De les estranyes cerimònies que tenien lloc en el seu apartament no se sabé res fins a la seva tràgica fi. Aquesta truculenta aventura, on també hi tenen protagonisme un desertor de la guerra de Corea i un xantatgista filipí, es revela detalladament a la «Història de la dona que va fer aparèixer el diable vuitanta-tres vegades».

En efecte, al centre de la trama hi havia un simulacre de pacte fàustic que va atraure un munt de personatges disposats a vendre la seva ànima al diable. La mateixa Lorelei invocava el maligne agenollada sobre un pentacle amb paraules incomprensibles:

Al barildim gotfano dech min brin alabo dordin falbroth ringuam albaras. Nin porth zadikim almucathin milko prin al elmim enthoth dal heben ensouim: kuthim al dum alkatim nim broth dechoth porth min michais im endoth…

En la primera aparició de Panurge al Gargantua de François Rabelais, fa gala de poliglot parlant en 14 idiomes, alguns dels quals són inventats. D’un d’aquest darrers va extraure Ingeborg el seu conjur.

El text abunda en referències a Stan Laurel, o Arthur Stanley Jefferson que era el seu nom veritable. Tenim la gairebé homònima Lorelei, el seu amant Blunt Stanley, i les localitzacions a Jefferson (Missouri) i Port-Arthur.

***

En el present, aquesta habitació on se solia celebrar l’ensarronada diabòlica és la cuina de la senyora Moreau. El seu decorador Henry Fleury li va muntar, darrera una escenografia de cuina tradicional, un desplegament tecnològic que havia de prefigurar la cuina del segle XXI. Però Gertrude, la cuinera de la senyora Moreau, no es va deixar entabanar per aquells avenços i va exigir que li retornessin la finestra, la pica i una autèntica cuina de gas. La seva mestressa acceptà i la majoria de modernitats van quedar arraconades al soterrani.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXIV. A la caldera, 2

En una petita estança un tècnic de manteniment sembla emprenyat perquè la revisió anual de la caldera li ocuparà més temps del previst,

En aquest espai minúscul Olivier Gratiolet va instal·lar durant la guerra l’aparell de ràdio clandestí i la màquina per tirar el butlletí d’enllaç diari. Com que havia de passar moltes hores en aquell forat, el va haver de condicionar amb un petit rebost, peces d’abric i un butacot confortable. Per entretenir les hores d’espera llegia una novel·la gruixuda a la qual li faltaven pàgines.

(…) tractaven, entre altres coses, d’un xinès ferotge, d’una noia valenta d’ulls castanys, d’un paio alt i tranquil a qui els punys se li tornaven blancs als artells quan algú el treia de polleguera, i d’un tal Davis, que deia venir de Natal (Sud-àfrica) quan no hi havia posat mai els peus.

És inútil que busqueu cap novel·la que respongui a aquesta descripció; de fet és una barreja d’un fragment de La veritable vida de Sebastian Knight de Vladimir Nabokov i un personatge (Davis) extret de Deu negrets. Testimoni de l’escassa distinció que feia Perec entre alta i no tan alta cultura.

En un bagul de vímet hi havia clàssics francesos de l’editorial Hachette que portaven a Olivier desagradables records escolars, per culpa dels fragments que havia hagut de memoritzar.

Rome n’est plus dans Rome, ell est toute où je suis (Corneille, Sertorius)

Oui c’est Agamemnon, c’est ton roi qui t’eveille (Racine, Iphigénie en Aulide)

Prends un siège Cinna et assieds-toi par terre

Et si tu veux parler commence par te taire… (comença com una citació de Cinna de Corneille, però deriva en una mostra d’humor escolar)

Durant l’alliberament de París Olivier de bon grat s’hauria batut pels carrers, però es va veure obligat a quedar-se a peu de ràdio anotant missatges enigmàtics del tipus «el presbiteri no ha perdut ni gota del seu encant, ni el jardí la seva brillantor» o «tot va de primera, senyora marquesa».

Le presbytere n’a perdu rien de son charme, ni le jardin de son éclat prové de Le Mystère de la Chambre jaune de Gaston Lerroux, un clàssic policíac dels crims en una habitació tancada. La frase se cita sovint per la seva elegància, inesperada en una novel·la de lladres i serenos.

Tout va très bien, Madame la Marquise és un hit de 1935 que interpretava Ray Ventura et ses Collégiens. El títol ha esdevingut el paradigma d’aquells que davant d’una desgràcia n’intenten minimitzar la gravetat. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXIII. L’entrada del servei

Entren cinc repartidors amb vitualles per a la festa dels Altamont: una peça d’aviram, dolços orientals, pastissets de carn, entremesos i canapès, tres ampolles de Wachenheimer Oberstnest i una caixa de whisky. Val la pena fixar-se en les lletres estergides que té escrites al damunt.

Thomas Kyd fou un dramaturg del segle XVI que possiblement va escriure una tragèdia que va inspirar el Hamlet de Shakespeare. Alphonse Borrelly (1842 - 1926) fou un astrònom que entre d’altres va descobrir l’asteroide Baucis (la parella Filemó-Baucis ja ha aparegut sovint en aquestes pàgines). Joyce (James) és un altre dels obligato de la novel·la. Éric Kahane fou el traductor de Lolita al francès. El número 91 satisfà la trava de les coordenades i Montgomery la referència obligada a la Segona Guerra Mundial.

Una dona surt de l’edifici amb una gata grisa als braços i una postal de Loudun entre els dits. Podríem recordar el famós afer dels dimonis de Loudun, però Perec s’estima més mencionar Marie Besnard (1896 - 1980), acusada d’enverinar dotze membres de la seva família en aquesta mateixa localitat.

La senyora no viu a l’immoble sinó al del costat, però la seva gata —de nom Lady Piccolo— passa moltes hores a les escales, potser amb la intenció d’alleujar el zel. Malauradament els gats mascles de l’edifici —Pip de la senyora Moreau, Petit Polzet dels Marquiseaux i Poker Dice de Gilbert Berger— estan capats. No sé si és casual que tots els seus noms comencen per la mateixa lletra. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXII. Altamont, 3

Al tocador de la senyora Altamont, fosc i feixuc. Un gos de raça King Charles sobre un sofà de color tabac. Una gran tela hiperrealista que representa un plat fumejant d’espaguetis i un paquet de cacau Van Houten (ja sortia mencionat al capítol XVII). La «capseta de peses com les que feien servir els canvistes i els pesadors d’or» remet de nou a l’influent quadre de Quentin Matsys sobre el matrimoni de canvistes. 

Hi ha també tres piles de llibres. La primera pila està coronada per Amarga victòria de René Hardy (apart d’escriptor també va ser membre de la Resistència, com tants altres a la novel·la i segurament ha estat escollit pel leitmotiv «Laurel & Hardy»). El llibre va ser adaptat al cinema per l’autor i per Nicholas Ray l’any 1956 amb el títol de Bitter Victory. A terres hispanes hi ha una altra Amarga victoria (1939) protagonitzada per Bette Davis, que du el títol original de Dark Victory i no hi té res a veure. La segona pila culmina amb Diàlegs amb 33 variacions de Ludwig van Beethoven sobre un tema de Diabelli de Michel Butor [tot i que el títol correcte és «sobre un vals de Diabelli»]. Al damunt de la tercera pila hi ha El cavall d’orgull de Pierre Jakez-Hélias, crònica autobiogràfica escrita originalment en bretó i apareguda el 1975, o sigui que era estrictament contemporània a la novel·la. Hi ha una adaptació al cinema de l’any 1980 a càrrec de Claude Chabrol. 

La senyora Altamont és una dona atractiva d’uns quaranta-cinc anys, vestida amb sostenidors i calces de punta negra. S’està pintant els ulls per la festa que està a punt de començar a casa seva. El seu marit també és a l’habitació. Duu un abric ample de quadres i llegeix una carta mecanografiada.

Cyrille Altamont és un senyor de 55 anys, de cames llargues i roba impecable. Té el càrrec de secretari permanent del consell d’administració i apoderat del Banc Internacional per al Desenvolupament dels Recursos Energètics i Miners (BIDREM). Malgrat la seva reputació d’home fred i enèrgic, en una ocasió va actuar d’una forma completament nociva per a la seva organització, tal com s’explica en la llarga Història del químic alemany, on es parla dels científics alemanys trasplantats als Estats Units després de la guerra, i del procediment per obtenir petroli sintètic a partir del lignit.

El protagonista d’aquesta peripècia d’espionatge, química i nazisme és un tal Wehsal. El nom coincideix amb el d’un dels personatges de La muntanya màgica que acompanyen Hans Castorp al sanatori.

Quan es parla de l’Operació Paperclip —iniciativa americana per reclutar científics del bàndol nazi— s’adjunta l’aclariment «Operació Trombó». Efectivament en francès d’un clip per subjectar papers se’n diu «trombone», però en català aquesta postil·la no té cap sentit.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXI. Berger, 1

 

El menjador dels Berger. Una taula parada, amb una sopera, una botifarra (cervelas) i un camembert a l’etiqueta del qual es veu un veterà de l’exèrcit napoleònic. En un diari vespertí es llegeix el titular: PONIA: EL CÀSTIG SERÀ EXEMPLAR. Se suposa que al·ludeix a Michel Poniatowski, a l’època ministre de l’interior sota la presidència de Giscard.

Lisa Berger, una logopeda grassoneta, deixa sobre la taula un suc de taronja i una llauna de cervesa Spatenbräu. El seu fill Gilbert ha sortit a baixar les escombraries i a comprar pa (l’hem vist a les escales al capítol XXXIV). El seu marit Charles, alegre i rodanxó, treballa de nit com a cambrer.

Charles va treballar durant un temps en un restaurant-teatre on un rapsoda declamava la seva obra poètica completa, dissimulant-la entre textos d’Apollinaire, Baudelaire, Descartes, Marco Polo, Nerval, Chateaubriand i Verne. No és d’estranyar que acabés fent fallida.

Ara treballa a La Villa d’Ouest, un restaurant amb espectacle de transvestits propietat d’un tal Desiré (o Didi), personatge que és caracteritza per la seva mesquinesa. Diu el text «que porta abrics de pell», però el context i la paraula «moumoute» crec que indiquen que porta perruquí. El menjar que serveixen té noms còmicament pretensiosos com «Llamàntol amb comí a la Sigalas-Rabaud», «Pebre de cervell Excellence» o «Salpicó d’Isard a l’Amontillado», però en realitat es tracta d’una gasòfia precuinada acompanyada de salses aigualides.

Alguns noms dels plats provenen de Les revenentes, la novel·la que Perec va escriure amb una sola vocal, la ‘e’. Els traductors al català li han seguit el joc: 

Crèpes de crevettes en gelée —> Creps de fetges en fernet

Relevé de cervelle en Excellence —> Pebre de cervell Excellence

Entremets de l’Evêque d’Exeter —> Entremès de l’Evêque d’Exeter

Però si el local s’omple cada nit amb el bo i millor del públic parisenc és per les actuacions de les dues grans vedettes de la companyia, «Domino» i «Belle de May». La primera imita Marilyn Monroe en una escena de Com casar-se amb un milionari, la segona «es metamorfosa en Charles Trenet en tres parpelleigs».

L’única particularitat que té la feina de Charles és que cada nit al final del segon servei ha de pujar a l’escenari amb els tres altres cambrers i, tot aixecant la cama de forma cancanesca, ha d’entonar:

Ara que esteu ben tips, tips, tips,

ja podeu dir merci, sí, sí,

al bon Didi, al gran Dédé, en Désiré,

que us mostrarà, sí, sí, sí, sí,

sense preludi, Dididi, 

el més Didi, el més diví que té!