La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCVI. Dinteville, 3

 

El dodecaedre ròmbic a la natura

La sala de bany i, a través d’una porta semioberta, el dormitori del doctor Dinteville. Una transcripció de les Danses de Hans Neusidler (1508 - 1563), el Gran Diccionari de Cuina d’Alexandre Dumas (père), una copa de vidre amb models de cristal·lografia (el prisma recte de base hexagonal, el cubooctaedre, el dodecaedre ròmbic…), un quadre d’un tal D. Bidou (possiblement apòcrif) amb una noia ajaguda a un prat, espellofant pèsols. A la tauleta del lavabo, uns quants objectes d’higiene personal. Crida l’atenció «una màquina d’afaitar, tipus navalla, amb funda de pell de xagrí». Al DIEC, el xagrí és una pell de cabra adobada que té un tacte molt especial; però l’original galuchat és un cuir fet a partir de peixos cartilaginosos com els taurons i les rajades.

Una capsa de galuchat

A continuació es narra la història del doctor Dinteville que, un cop acabats els estudis a la facultat de Caen i més aviat mancat d’ambicions, va adquirir la consulta d’un metge generalista i es va conformar amb convertir-se en un bon metge de províncies. Però abans d’incorporar-se al seu destí, un dia que va pujar a les golfes va descobrir un opuscle titulat De structura renum que havia escrit el seu avantpassat Rigaud de Dinteville. Entusiasmat per la troballa, va decidir una edició crítica de l’obra sota la tutoria del professor LeBran Chastel.

Arribats a aquest punt cal recordar que Perec va ser documentalista entre 1961 i 1978 al Centre de Neurofisiologia de la Faculta de Medicina de Saint-Antoine. Aquest bagatge li permet fer una exposició molt creïble sobre les tendències mèdiques del segle XVII, descrivint els enfrontaments entre les diferents escoles i citant amb total correcció unes quantes referències bibliogràfiques. El resultat és mitja dotzena de pàgines d’erudició més aviat feixuga que m’han arribat a impacientar. A sobre tot conclou força malament pel pobre doctor Dinteville.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCV. Rorschash, 6

 

A la tauleta de nit de Rémi Rorschash hi ha un marc de fusta amb quatre fotografies d’Olivia Norwell. Totes són descrites amb detall, però jo em quedo amb la que mostra a Rémi i Olivia en una vespa passant per davant de Stazione Termini, com si fos la pel·lícula Vacances a Roma. Com ja s’ha dit abans, Rorschash està vell i malalt, passa molt de temps entrant i sortint de clíniques i hospitals. Tot sembla indicar que ja no tornarà mai més a aquest dormitori, que està adquirint un aire mortuori. 

Aquesta habitació va ser el saló-menjador dels Gratiolet durant quatre generacions, des del final dels anys 1880 fins al principi dels anys 50. Aquest fet dona peu a explicar la història de la construcció de l’edifici en un raval encara ple de petites indústries i on a partir de 1883 es va anar aixecant la colossal Llibertat de Bartholdy. Samuel Simon hi tenia un negoci de venda de fusta i el seu veí Norbert Crubellier era arrendador de cotxes de punt. Al principi van resistir-se al corrent urbanitzador que dominava el barri, però quan es van trobar envoltats d’immobles residencials van haver de claudicar. Així és com va néixer el carrer Simon-Crubellier. Resulta curiós que a Les choses (1965), la primera novel·la de Perec que es va publicar, ja hi ha una menció al nom Crubellier:

Ils partirent donc. On les acompagna à la gare, et le 23 octobre au matin, avec quatre malles de livres et un lit de camp, il embarquaient à Marseille à bord du Commandant-Crubellier, à destination de Tunis.

Juste Gratiolet, que compartia negocis amb Simon, va adquirir una parcel·la. Se’ns diu que totes les cases foren construïdes per l’arquitecte Lubin Auzère [un eco del pintor Lubin Baugin que ja ha aparegut diverses vegades] i el seu fill Noël:

tots dos eren arquitectes honrats, però mancats d’imaginació, i van construir cases gairebé idèntiques: façanes de carreus i darreres de fusta, balcons al segon i al cinquè pis, i dues plantes sota teulat, una de les quals tenia mansardes.

Juste no va viure gaire a l’edifici, s’estimava més viure a la seva masia del Berry. El capítol dedica els seus últims paràgrafs —deixant de banda les habituals descripcions de quadres— a les vides d’Émile i François, fill i net de Juste, i a la progressiva desaparició del patrimoni Gratiolet de l’edifici, ara reduït al piset que ocupen Olivier i la seva filla.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIV. Escales, 12

Continuació de la temptativa d’inventari d’objectes trobats a l’escala iniciat al capítol LXVIII. En destacaré:

• mitja dotzena de sotacopes de suro envernissat que representen llocs emblemàtics de París [en espanyol tradueixen sous-verres per «cuadritos»]
• Programa del cinema Le Caméra de febrer de 1960. S’anuncia Lola de Jacques Demy, que es va estrenar el 1961. L’obligació d’incloure algú que agafi un tros de fusta, fa posar a Perec Tiens bon la barre, Jerry de Gordon Douglas (amb Jerry Lewis). En realitat el títol en francès era Tiens bon la barre, matelot i el director Norman Taurog. Sí que existeix Tiens bon la rampe, Jerry dirigida per Gordon Douglas, però és de 1966. En la traducció catalana han posat el títol original del film de Taurog (Don’t Give up the Ship) tot atribuint-lo a Douglas. En anglès no es compleix la trava de la fusta. El títol del film hongarès Nem szükzéges, hogy kilépj a házbol vol dir No és necessari que surtis de casa. El seu director imaginari Gabor Pelos té les mateixes inicials que Perec.
• un llibret atrotinat de calembours obert per la pàgina dedicada al mon de la impremta. Per exemple en francès es mostra Visitez l’Italique!, que juga amb Italie i Italique (cursiva), o Un compartiment de première casse, que juga amb casse (caixa d’impressor) i classe. Com és habitual l’edició espanyola manté els calembours de l’original i els explica en nota al peu. La versió catalana en fa de propis, com «anar a impremtes i rodolins» (que trobo força bo)
• una postal de la sèrie educativa «Els grans escriptors americans» dedicada a Mark Twain. En el resum biogràfic s’inventen que «disfressat d’afganès va fer un pelegrinatge a les ciutats sagrades d’Aràbia»
• set fitxes de marbre (disposades tal com es pot veure a dalt) col·locades al replà del tercer pis i que reprodueixen la posició que en el joc del go s’anomena Ko o Eternitat

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIII. Tercer dreta, 3

Étienne Cabet

La tercera estança d’aquest pis buit està totalment pintada de laca negra i sense mobles. A la paret hi ha 21 gravats en acer disposats en una alineació de 3 x 7. Perec, evidentment, descriu el contingut dels gravats, que serveixen per atendre els requeriments del capítol (de fet aquest és tot el seu contingut). Per no ser carregós només en comentaré alguns: 

• un compositor famèlic que escriu febrilment en una mansarda una òpera, L’onada blanca, amb el títol ben llegible [Al capítol III, ubicat en aquest mateix pis, es parlava de la secta de «Els Tres Homes Lliures» també coneguda com «L’Onada Blanca»]
• un retrat d’Étienne Cabet, fundador del diari Le Populaire i autor de Viatge a Icària, que va intentar, sense èxit, establir una colònia comunista a Iowa abans de morir l’any 1856 [Enormement popular en el seu dia, d’ell prové el nom de la nostra Avinguda Icària. També va escriure sobre els bombardeigs de Barcelona de 1842]
• dos homes en frac, asseguts en una taula fràgil i jugant a cartes; amb un examen més atent ens adonaríem que en aquestes cartes hi ha reproduïdes les mateixes escenes que figuren als gravat [Un nou cas de «mise en abyme»]
• el fisiòleg Claude Bernard rebent de mans dels seus alumnes un rellotge d’or, amb motiu del seu quaranta-setè aniversari [El pare de la medicina experimental devia fer els 47 anys cap al 1860]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCII. Louvet, 3

El pis és buit. Com ja s’ha dit, el matrimoni Louvet para poc a casa. Són dels pocs personatges de la novel·la que no tenen nom conegut, ni ell ni ella. El negoci d’ell té a veure amb la bauxita o el wolfram. 

Som a la cuina, ben proveïda amb tota mena d’aparells elèctrics. Al bell mig, una taula oval espanyola i quatre cadires de palla. Hi ha uns estalvis on es representa el veler de tres pals Henriette, segons un aquarel·la d’Antoine Roux pare. Suposo que es refereix a Ange-Joseph Antoine Roux (1765 - 1835), pioner a França dels «retrats de vaixells», membre d’una dinastia marsellesa dedicada a aquest gènere (incloent-hi els seus cinc fills).

Fa uns anys els Louvet van fer una festa i van organitzar tal terrabastall que els veïns van haver d’avisar la policia quan ja eren les tres de la matinada. Els dos agents que s’hi van desplaçar van trobar-se a la cuina l’amo de la casa que, vestit amb batí ratllat, babutxes i una pantalla cònica al cap, dirigia una orquestra imaginària, mentre la dotzena de convidats responia copejant diversos estris de cuina.

A la resta del pis no hi havia pràcticament ningú. Un disc de Françoise Hardy (C’est à l’amour auquel je pense) girava silenciosament al tocadiscos. A l’entrada, sota una pila d’abrics, un nen d’uns deu anys dormia amb un assaig sobre Sartre entre les mans. Al bany dos homes jugaven sobre les rajoles del terra al cinc en ratlla, un joc que els japonesos anomenen go-moku. Els escolars francesos n’hi diuen morpion, que també vol dir cabra o lladella. El traductor a l'espanyol diu que és com un joc de dames simplificat (?)

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCI. Soterranis, 5

Al soterrani dels Marquiseaux, unes caixes de xampany amb una etiqueta on es veu Dom Perignon que acaba de descobrir el mètode per fer tornar escumós el vi de Champagne. Al damunt, unes caixes de whisky Stanley’s Delight. A l’etiqueta, un explorador amb salacot i el vestit tradicional escocès avança davant d’una columna de nou negres, cadascun amb una caixa al cap, on es pot veure la mateixa etiqueta. Enèsim cas de «mise en abyme» dins de la novel·la.

Al darrera, diversos mobles i andròmines que provenen del matrimoni Échard (els sogres del senyor Marquiseaux). El més curiós de tot són els seixanta fascicles ciclostilats amb el títol BIBLIOGRAFIA CRÍTICA DE LES FONTS RELATIVES A LA MORT D’ADOLF HITLER AL SEU BÚNQUER EL 30 D’ABRIL DE 1945. Aquest llibret es refereix només a les fonts franceses i és l’únic que ha publicat Marcelin Échard de moment, després de quinze anys de feina. En té previstos sis més amb l’objectiu de demostrar que Hitler va sobreviure la fi de la guerra. L’últim volum demostrarà la influència del führer i els ideals nazis en algunes figures de la vida pública (Foster Dulles, Cabot Lodge, Gromyko, Trygvie Lie, Syngman Rhee, Attlee, Tito, Beria, Sir Stafford Cripps, Bao Dai, McArthur, Coudé du Foresto, Schuman, Bernadotte, Evita Perón, Gary Davis, Einstein, Humphrey, Maurice Thorez…) He verificat que tots aquests noms corresponen a persones existents (alguns no em sonaven de res). El nom més curiós potser és Coudé du Foresto, el d’un polític d’origen bretó. Precisament Perec li va dedicar un dels seus Je me souviens.

*******

El soterrani de la senyora Marcia, degut al seu negoci, és un amuntegament d’objectes indestriables, en general més propis d’un brocanter. En destacaria potser «una vella màquina assortidora de cacauets encara mig plena, el cos de vidre de la qual porta la inscripció «LLEPOLIA EXTRA PERQUÈ ELS GORMANDS ES DELEIXIN». Sembla ser que Perec en tenia una d’aquestes. 

El vell «rètol amb el rombe dels estancs» a l’original s’anomena «une ancienne carotte de bureau de tabac». Tot i que actualment el seu disseny ha evolucionat i no s’assembla tant a una pastanaga, encara és obligatòria a tots els estancs francesos.

Una capsa de galetes de metall pintat amb una imitació d’Amor i Psique, de Gerard. Un penell en forma de gall, molt rovellat. Jocs de cubs, jocs de les famílies, cavallets i una fleca de joguina. Instruments de música pels infants: saxòfon, vibràfon, percussió. Tot plegat un mareig.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XC. Vestíbul, 2

El banquet d'Assuerus d'Aert de Gelder

A la part dreta del vestíbul, en un gran bagul de fusta [«una gran arca para la leña» diuen en castellà com a traducció d’«un grand coffre de bois»] seuen tres senyores: la senyora Lafuente, la senyora Albin i Gertrude, l’excuinera de la senyora Moreau. Lafuente, l’assistenta de la senyora de Beaumont ja hauria d’haver plegat, però s’ha hagut de quedar perquè ha vingut l’afinador. Com que ha vist que la senyoreta Anne s’havia cruspit les sobres que hi havia per sopar, ha calgut que baixés a comprar alguns queviures. De retorn s’ha trobat la senyora Albin, que venia de la seva visita diària al cementiri, i Gertrude, a qui no veu gaire sovint.

Gertrude, cèlebre a tot París pels àpats monocroms que preparava, ja no treballa per a la senyora Moreau, ara que ja no està per a festes. Fou contractada per Lord Ashtray (cendrer), milionari enriquit amb la recuperació de metalls no ferrosos, i ara viu a Anglaterra a Hammer Hall. 

Lord Ashtray exhibeix totes les excentricitats proverbials d’alguns britànics: té al seu servei 97 lacais, disposa d’onze mil corbates i 813 bastons, i està subscrit a tota la premsa de llengua anglesa del món, només per resoldre els encreuats. També és molt aficionat al rugbi i entrena secretament el seu equip privat per fer-lo participar al torneig de les Cinc Nacions.

Males llengües diuen que aquestes manies li serveixen per ocultar les seves tres veritables passions: la boxa, la geometria espacial i sobretot les mantes de cavall índies. Es citen diversos guerrers i les seves tribus, entre els quals Satch Mouth dels Groove, que no és altre que Louis Armstrong. Crazy Turnpike (torniquet boig) i Restroom Bomber (bombarder de banys públics) són totalment inventats.

Als tres dies de ser al servei del lord, Gertrude es va presentar al seu nou amo —que estava assajant l’òpera d’Hippolyte Monpou (!) Assuerus amb quinze coristes vestides d’alpinistes (!!!)— i li va tirar el davantal pel cap mentre es queixava de la qualitat dels productes amb els que havia de treballar. Ashtray va acceptar que anés a comprar on ella volgués. Per això un cop a la setmana Gertrude viatja a París en camioneta per comprar mantega, ous, llet, verdures, aviram i diversos condiments. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIX. Moreau, 5

Obra d'Hugues Sambin

La senyora Trevins va venir a viure amb la senyora Moreau, quan a la seva amiga li van començar a flaquejar les forces. La seva habitació havia sigut un tocador impossiblement rococó, segons els designis del decorador Fleury. D’aquell deliri només queda un quadre que representa un llaüt, un faristol de fusta daurada atribuït al famós ebenista Hugues Sambin i tres fotografies colorejades a mà de la guerra russo-japonesa [de vegades Perec es veu forçat per les seves traves a combinacions veritablement absurdes]. Apart d’això l’habitació està decorada en estil modern.

Sobre la tauleta de nit hi ha diversos llibres, però el que cal destacar és un volum d’unes quatre-centes pàgines recobert de paper jaspiat i titulat Vida de les germanes Trévins de Célestine Durand-Taillefer [editat a càrrec de l’autor, carrer Hennin, Lieja (Bèlgica). Les germanes Trèvins són les nebodes de la senyora Trévins, filles del seu germà Daniel. Les cinc germanes són quintigèmines, nascudes amb divuit minuts de diferència el 14 de juliol de 1943 a Abidjan. Però, a banda del seu prodigiós naixement, les seves vides han sigut també dignes de ser contades.

Adélaide, després de batre el rècord de França (categoria infantil) dels seixanta metros llisos, va embarcar les seves germanes en un número d’acrobàcia circense que implicava cèrcols de foc, trapezis i torxes. La seva triomfal carrera fou interrompuda definitivament per l’incendi del Fairyland d’Hamburg, del qual foren injustament acusades de ser les causants. Llavors Marie-Thérèse i Odile es van convertir en ballarines de cabaret. A les Barbados es van casar amb dos potentats —Michel Wilker, armador canadenc, i Faber McCork, el rei de la xarcuteria dietètica. 

Al cap d’un any ja estaven divorciades. Marie Thérèse es va dedicar a la politica i es va especialitzar en l’ecologisme i la defensa al consumidor. Odile, en canvi, va ser contractada a l’Institut d’Història dels Textos, on de forma autodidacta va establir una edició definitiva de la Danorum Regum Heroumque Historia de Saxo Grammaticus. Les altres tres germanes no quedaren enrere. Noëlle va convertir-se en la mà dreta d’un magnat de l’acer; Roseline va ser la primera dona a fer la volta al món en solitari; Adélaide va estudiar química i va descobrir un mètode que va permetre múltiples patents en el camp dels detergents, les laques i les pintures.

Malgrat tot aquests portents, un investigació més precisa ens descobriria que la senyora Trèvins no té cap germà i per tant no hi ha nebodes que portin el seu cognom. Tampoc existeix a Lieja el carrer Hennin. En canvi la senyora Trèvins té una neboda per part de la seva germana que es va casar amb un tal Robert Hennin, venedor de postals, que viu al carrer de Liège a París.

Gare de Liège par Calatrava

Encara més, aprofundint en les biografies de les quintigèmines s’hi pot trobar paral·lelismes amb alguns veïns de l’escala: Marie-Thérèse amb la senyora Moreau, Adélaide amb Morellet, l’autodidacta Odile amb Léon Marcia… I, per si no fos prou, les inicials de les cinc germanes (Rosaline, Odile, Marie-Thérèse, Adélaide i Noëlle) formen la paraula «roman», és a dir «novel·la». Es podria dir que la senyora Trèvins s’ha basat en la novel·la La vida manual d’ús per escriure una segona novel·la. Malauradament ningú se la va voler publicar —una autora de 82 anys no té gaire futur— i va haver de recórrer a l’autoedició d’un únic exemplar que es va dedicar a si mateixa.

[Segons les condicions marcades, en aquest capítol el suro hi havia de fer acte de presència, per això hi surt un Faber McCork (cork és suro en anglès) i la ciutat de Liège (liège és suro en francès).]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVIII. Altamont, 5

J. T. Maston

En el gran saló dos criats continuen preparant la recepció: un transporta un sofà de tres places, l’altre col·loca diverses plàteres de sandvitxos damunt un llarg trinxant. A la paret de sobre pengen dos quadres del pintor costumista anglès J. T. Maston. Precisament aquest és el nom del secretari del Gun Club que apareix a dues novel·les de Verne, De la Terre à la Lune i Sans dessus dessous.

V´éronique Altamont seu en un escriptori envoltada de llibres no gaire adequats per a una noia de setze anys: un Diccionari d’abreviatures franceses i llatines utilitzades a l’edat mitjana, uns Exercicis de Diplomàtica i de Paleografia medievals i un extracte de la Veridicca Hestorya de Filemó e Baucis, de Garin de Garlande (que sembla una invenció per forçar la presència de la parella de vellets enamorats). En aquesta història s’explica com Zeus i Mercuri van castigar els frigis per no haver-los donat hospitalitat amb un diluvi i una invasió de bèsties ferotges:

cinamòlogs, argàtils, caprimulgs, timnúnculs, crotenotaris e pens que fins onocròtals ab llur gran gola; estimfàlids, harpies, panteres, dorcades, cemades, cinocèfals, sàtirs, cartasons, tarands, urs, monops, pèfags, ceps, nears, esteris, cercopitecus, bisons, musimons, biturs, ofiris, estrigis, grifons

La llista està extreta de Rabelais i conté pocs animals identificables (panteres, bisons, urs, cercopitecs). No he trobat cinamòlogs, però el macaco menjacrancs és de la família Cynomolgus. Caprimulgus designa l’enganyapastors, del xoriguer comú se’n diu Falco tinnunculus i el pelicà blanc comú és Pelecanus onocrotalus. Els estimfàlids eren uns ocells voraços de la mitologia grega, com també ho eren les harpies, però amb cap de dona. Els cinocèfals són monstres amb cap de gos, etc.

Véronique té una carpeta amb una etiqueta on diu «Memòries per servir a la història de la meva pròpia Infantesa de Véronique Marceline Gilberte Gardel Altamont». Véronique pretén establir la seva veritable filiació, perquè dubta que el sempre absent Cyrille Altamont sigui el seu pare. La seva mare —de soltera Blanche Gardel— havia sigut ballarina i havia viscut una intensa relació amorosa amb la seva parella de ball. Véronique creu que Maximillien Riccetti, desaparegut fa temps, és el seu pare veritable. Però una llarga carta que va arribar fa uns mesos i on Cyrille li recordava a Blanche una jornada especialment dura de la seva vida posarà les coses en clar.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVII. Bartlebooth, 4 (cont.)

La seu fiscal de la nova associació hotelera es va emplaçar a Puerto Rico, on segons la llei s’ha d’invertir un 1% del pressupost global en obres d’art contemporànies. Com a l’empresa li agradava fer les coses sense estar-se de res es va decidir crear un museu en un dels complexos hotelers, on s’exhibirien vint-i-quatre obres importants dels vint-i-quatre artistes més importants del món. Per fer la selecció es va elegir el crític suís Charles-Albert Beyssandre a qui se li va concedir un pressupost…

suficient per comprar els tres quadres més cars del món o, com ell mateix va calcular els primers dies per divertiment, suficient per adquirir una cinquantena de Klee o gairebé tots els Morandi, o gairebé tots els Bacon, practicament tots els Magritte i potser cinc-cents Dubuffet, una vintena llarga dels millors Picasso, un centenar de Staël, gairebé tota la producció de Frank Stella, gairebé tots els Kline i gairebé tots els Klein, tots els Mark Rothko de la col·lecció Rockefeller i, de propina, tots els Huffing de la Donació Fitchwinder i tots els Hutting del període boirós…

De Huffing, figura de l’Arte Brutta que ja apareixia al capítol XI, no em consta la seva existència, mentre que Hutting ja sabem que és un veí de l’immoble. Els altres noms són prou coneguts i em pregunto si formen un particular canon estètic del mateix Perec.

No cal dir que Beyssandre, amb aquesta formidable provisió de diners a la butxaca, es va convertir en objecte de desig de tots els artistes plàstics, marxants i galeristes del món. Va intentar, debades, evitar-los utilitzant pseudònims com:

• B. Drapier: pseudònim adoptat per Jonathan Swift per escriure pamflets polítics
• Diedrich Knickerbocker: és el cronista de A History of New York, la primera novel·la de Washington Irving
• Fred Dannay i M. B. Lee: cosins que escrivien novel·la policiaca i firmaven com Ellery Queen
• Sylvandre: un tipus de lepidòpter
• Ehrich Weiss: nom autèntic del mag conegut com Harry Houdini
• Guillaume Porter: no identificat l’origen, però amb inicials que coincideixen amb les de l’autor

Ran d’una entrevista amb Rémi Rorschash, que en volia fer un documental, va descobrir l’existència del projecte de Bartlebooth. Beyssandre va entusiasmar-se amb la idea d’incorporar a la seva col·lecció aquelles obres que el seu autor es proposava destruir. Malgrat oferir-li un milió de dòlars pels puzles que quedaven, Bartlebooth s’hi va negar. A partir d’aquell moment s’inicià una batalla de voluntats entre el cada vegada més envellit britànic i el pertinaç suís, de la qual se’n derivaren retards en el pla de Bartlebooth i fins i tot alguna mort misteriosa. En conseqüència, va decidir que a partir d’aquell moment destruiria a casa els puzles acabats.

La decisió va arribar massa tard: Bartlebooth mai va acabar el puzle iniciat aquella setmana, mentre que la Marvel House International va fer suspensió de pagaments. Beyssandre va desaparèixer sense deixar rastre.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVII. Bartlebooth, 4

El poc visitat saló del pis de Bartlebooth és ocupat pel mobiliari provinent de l’hotel particular de a seva mare, Priscilla. Segueix una molt acurada descripció de cadascuna de les peces que el formen i que, llegeixo, ha estat copiada del catàleg de la subhasta dels bens de la família de l’escriptor Raymond Roussel, un dels herois de Perec. Entre quadres reals (de la mateixa subhasta) de sir Thomas Lawrence, Chardin o Gainsborough (esbós per a Blue Boy) trobem una Davallada de la Creu de l’inventat Groziano, que també apareix a Un cabinet d’amateur.

L’aquarel·la El traginer possiblement no existeixi, però Thomas Griffiths Wainewright (1794 - 1847) sí: fou una figura que va fascinar a Charles Dickens o Oscar Wilde. Pintor, crític, col·leccionista, dandi i possible assassí en sèrie. Segons la novel·la «després de mort es va saber que havia assassinat vuit persones per diletantisme», un fet que sembla formar part més aviat de la llegenda. Sí que és cert que el van confinar a Tasmània per falsificació de signatures. Va acabar sent el retratista oficial de l’elit de Hobart.

Llegeixo d’una porcellana que simbolitza l’Àfrica: «un negret estirat sobre un lleó ajagut». No sé perquè, però no em sona bé: efectivament a l’original deia «un négrillon assis sur un lion couché». No m’explico la raó per canviar-li la postura al negre. Misteris de la traducció.

Els mobles estan coberts amb fundes de niló, perquè l’habitació s’utilitza rarament. L’última vegada, fa quatre mesos quan Bartlebooth va recórrer a Rémi Rorschash a propòsit de l’afer Beyssandre. El nom del crític ja havia aparegut algunes vegades, potser ara descobrirem que s’hi amaga al darrera. 

Abans però haurem de llegir unes quantes pàgines sobre l’associació entre les dues companyies turístiques MARVEL HOUSES INCORPORATED i INTERNATIONAL HOSTELLERIE, una qüestió que en principi no saps a que ve, però que (amb paciència) ja es veurà. De moment, després de discutir llargament com serà el turisme del futur i en adonar-se del fet fortuït que ambdues companyies tenen un nom de 24 lletres

(…) van proposar una llista de 24 emplaçaments estratègics en vint-i-quatre països diferents on podrien implantar-se vint-i-quatre complexos hotelers d’un estil completament nou; en virtut d’un refinament suprem, l’enunciat dels vint-i-quatre indrets designats mostrava, confrontats verticalment, el nom de les dues firmes creadores (fig. 1).

A la imatge de la versió catalana, fidel a l’original, es pot verificar que les successives posicions 1 i 2 dels indrets de cinc lletres i la 2 i 3 dels de 7 lletres lletregen els noms de les dues companyies. A més, les lletres apareixen en cursiva i respectant l’alineació. En canvi l’edició castellana que es veu a sota ha prescindit de l’alineació i ha generalitzat les cursives, de manera que costa molt més llegir-ho verticalment. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVI. Rorschash, 5

 

Una cambra de bany amb tota la instal·lació de tubs i canonades molt a la vista (per la descripció sembla una mica steampunk). Paradoxalment també abunden les peces d’estatuària clàssica (Atles, Pan itifàl·lic, Siringa…), una banyera de marbre vinçat, «una pica d’aigua medieval beneita» (suposo que vol dir «una pica d’aigua beneita medieval»). Confesso que la descripció de tot plegat m’ha semblat una mica carregosa.

Aprofitant que serà un mes fora, Olivia Rorschash ha llogat el seu apartament a Giovanni Pizzicagnoli [Pizzicagnolo en italià significa botiguer de queviures], un funcionari internacional amb residència a Ginebra. Però de moment qui està visitant el pis és la seva senyora amb el fill petit. Ho està revisant tot, perquè malfia dels francesos, i al bany ha volgut saber tota mena de detalls de seguretat domèstica i funcionament dels electrodomèstics. Per respondre-l’hi, apart de l’encarregada de l’agència, han comparegut l’administrador de la finca, la senyora Rorschash, l’antic propietari Olivier Gratiolet, el decorador, el director de l’agència i un llauner que no se sap que hi pinta. Mentrestant el nen Pizzicagnoli juga amb un conillet mecànic que bufa en una trompeta la marxa d’El pont sobre el riu Kwai.

Per una nota que Olivia li ha deixat a Jane Sutton sabem que a la casa hi ha la novel·la en la qual es basa la pel·lícula i que cal tornar-la a la biblioteca.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXV. Berger, 2

El dormitori dels Berger (recordem que ell és cambrer a un cabaret i ella treballa a un dispensari) té a la paret un gran mapa del Tour de France 1975. El gat Poker Dice (Dau de póquer) està endormiscat sobre un sofà llit. Hi ha un aparell de ràdio antic que Charles Berger escolta de matinada i que ha causat algun problema amb els veïns Réol. 

En aquest mateix pis hi havia viscut abans la senyora del gosset i el seu fill que tenia vocació sacerdotal. Encara abans hi va haver un ancià que tothom anomenava el Rus pel seu barret de pell. En realitat era alsacià, es deia Abel Speiss i havia sigut veterinari de l’exèrcit. S’entretenia participant a tots els concursos que apareixien als diaris i tenia molta mà per les endevinalles. A continuació Perec proposa un seguit d’enigmes de solució no sempre evident i que en alguns casos suposen un desafiament pels traductors.

Trois Russes ont un Frère. Ce frère meurt sans laisser de frères. Comment est-ce possible?

Aquí juga amb l’ambigüitat que en francès «Russes» tant vol dir «russos» com «russes». En català i en castellà no funcionaria, per això ho han substituït per «àrabs» i «belgas» respectivament. Imagino que en llenguatge inclusiu caldria dir «sense deixar germans ni germanes» de manera que s’espatllaria l’endevinalla.

Alguns paranys històrics (Qui era l’amic de John Leland? Qui era Sheraton?) mostren la solució a l’índex onomàstic final. La pregunta Qui va ser amenaçat per una acció ferroviària? és resposta a La caça del Snark de Lewis Carroll:

Van buscar-lo amb didals, no es distreien gens;

l’acaçaren amb confiança i forquetes;

l’amenaçaren amb una Acció dels Trens;

l’encantaren amb sabó i rialletes.

Prudence té 24 anys. La seva edat és dues vegades la que tenia el seu marit quan ella tenia l’edat que ara té el seu marit. Quina edat té el seu marit? [si no voleu fer els càlculs, mireu a l’índex «marit de Prudence»]

Què ve després de U D T Q C S S V? [segur que aquest ja l’havia publicat en McAbeu]

Per desxifrar el criptograma (que no transcric) sembla que cal aplicar la mateixa graella que va dibuixar Jules Verne a Mathias Sandorf.

La graella