 |
| Arbres embolicats per Christo |
Ara que Hutting fa servir la petita cambra que ha habilitat a la llotja per realitzar els seus retrats, el gran taller ha quedat abandonat. Durant uns anys, a finals dels cinquanta i principis del seixanta, fou l’escenari d’animades trobades artístiques que es coneixien com els «Dimarts de Hutting». Es citen uns quants artistes de diverses especialitats (possiblement tots ficticis), entre els quals vull destacar l’intel·lectualista italià Martiboni —autor del bloc de metacrilat amb gossos dissecats que apareixia al capítol LXXXIII— i el «verbalista» espanyol Tortosa. En aquesta mena de happenings podia succeir que un pintor pintés un quadre mentre un músic de jazz tocava, un poeta recitava i un acròbata s’inspirava per fer complicades piruetes. La llista dels participants resulta ben divertida:
A continuació van rellevar-se un obrer místic, una vedette de striptease, un venedor de corbates, un escultor que s’autoqualificava de neo-renaixentista i que va tardar uns quants mesos a treure d’un bloc de marbre una obra intitulada Quimera [Chimère a l’original, Jimena en castellà] (al cap d’unes setmanes, una esquerda inquietant va aparèixer al sostre del pis de sota [can Cinoc], i Hutting va haver de restaurar-lo i refer el parquet), el director d’una revista d’art, un èmul de Christo que embolicava en bosses de niló diminuts animals vius; una cantant de cafè-concert que deia «morenàs» a tothom…
També es menciona «una otària malabarista que consumia quantitats de peix esfereïdores» i que crec que en català hauria de ser «lleó marí».
Aquestes reunions es van anar apagant, mentre els anys seixanta portaven actituds més eixelebrades. Hutting va haver de reconèixer que tot plegat l’avorria i el 1961 les va donar per acabades.
