Corazón partido

De vegades, val més no avançar-se als esdeveniments, perquè la millor de les intencions es pot torçar. La nostra idea inicial era que el proper 7 de juliol ens trobaria ballant esbojarradament amb els Pet Shop Boys a la Plaça Major del Poble Espanyol... I així estaven les coses fins que vam descobrir que al Grec el mateix 7 de juliol actuava Vinicio Capossela. Què fer?

Són d’aquelles situacions que et trenquen el cor, ja que som estupends, però no ubics. Així que hem decidit sacrificar els anglesos, que de segur faran un show prefabricat i visualment luxós (però jo ja els he vist en concert abans) per investigar què dóna de si aquest ciutadà d’Emilia-Romagna nascut a Hannover.

Des que va començar allà pels anys 90, Capossela carrega sobre les espatlles les comparacions amb Tom Waits (i només faltava que incorporés a la seva banda Marc Ribot, còmplice habitual del de Pomona). És cert que comparteixen veu enrogallada, piano, referents literaris i una certa voluntat tavernària, però Capossela hi incorpora elements que són estrictament europeus. El seu còctel sona impossible sobre el paper: música per a pel·lícula de romans, cha-cha-cha, oratori laic, valset mediterrani i xaranga balcànica. I malgrat tot funciona; i emociona! Potser perquè al fons hi ha aquesta saviesa melòdica tan italiana i tan terrenal que va de Gino Paoli a Gianmaria Testa, passant per Paolo Conte, és clar.

Veurem què passa; de moment, el cor ja ha decidit per nosaltres.

Manies (IV)

Avui li tocarà el rebre a Sofia Coppola, filla de papà famós, que s’ha especialitzat en l’estudi a fons d'un problema social tan greu com són els traumes de la “pobra nena rica”.

Va començar com a nena-actriu, a “New York Stories”, dirigida pel seu pare, a l’sketch més prescindible dels tres, l’anomenat “Life without Zoe” (una nena jet-set, filla d’un flautista d’orquestra simfònica que no veu junts als seus pares tant com voldria). Recordar el seu ridícul argument encara em produeix nàusees. Després substituí Wynona Ryder a la tercera part de “El Padrí”, i demostrà que una bona nàpia no és suficient per ser una bona actriu, ni tan sols de caràcter. Després d’aquest malson va decidir abandonar la interpretació sense que ningú semblés lamentar-ho.

El seu debut com a directora a “Les verges suïcides”, on una pila d’atractives noies perfectament reciclables es treien la vida per motius incomprensibles, desconcertà suficientment, fins al punt que la crítica no gosà dir ni ase ni bèstia en contra. Caldria dir en la seva defensa, que Sofia té gust a l'hora de guarnir les seves pel·lícules amb uns acabats molt pulcres i que, quan es tracta de bandes sonores, sap ser la més cool de la classe.

L’èxit general va arribar amb “Lost in translation”, una pel·lícula de la que fins i tot jo estic disposat a gaudir, perquè Tòquio crea aquesta mena de solidaritats d’incomprensió (i perquè rescatar Kevin Shields és sempre un puntàs). Però, pensant que jo vaig trigar més de 40 anys en poder sentir en pell pròpia la fascinació de l’experiència japonesa, em fot el personatge de Scarlett Johanson, universitària avorrida i malcriada, tancada a perpetuïtat dins d’una habitació d’hotel. El fet que pugui tenir un correlat al món real no me la fa menys bufetejable.

I així arribem a “Marie Antoinette”, el súmmum de la síndrome de la nena rica (si deixem de banda els anuncis de Vuitton que Sofia fa acompanyada del papà). Per les recensions que he llegit, se suposa que la princeseta austríaca es trobava una mica desplaçada i sola dins de la casa reial francesa. Però com que el que veiem en pantalla només són una sèrie de postaletes musicades anacrònicament, és difícil sentir-hi la menor empatia. Tampoc ajuda que el protagonisme se l’endugui l’ex nena-vampira Kirsten Dunst, que bé podria competir amb Renée Zellweger per ser la meva propera entrada sota l’epígraf maniàtic.

Van der Weyden 2

Ja ho sé, només és una altra foto del Google Earth. Però penso insistir-hi.

Cinema ranci

Serà cosa de l’edat, però últimament em tornen al cap records d’èpoques ben remotes, temps en els que als cinemes existia allò que es deia “sessió contínua” i que consistia en un bucle de dues pel·lícules que es projectaven sense atur. Podies entrar a la sala quan volguessis (i habitualment ho fèiem a mitja pel·lícula), i en sorties quan la cinta inicialment incompleta mostrava la seva continuïtat. Estèticament potser no té justificació, però no hi ha dubte que contribuïa a la participació activa de l’espectador, que es veia obligat a imaginar-se de què anava la història.

Que ara no suporti veure una pel·lícula començada, encara que només m’hagi perdut els primer títols de crèdit, deu ser un símptoma de la meva insuperable retentivitat anal; perquè ja es veu que a la meva infantesa ho trobava la cosa més natural del món.

He recordat ara aquell cinema de la Rambla que es deia “Atlántico” i que venia acompanyat de l’eslògan “siempre apto”. Donada la innocència de tota la seva programació, imagino que devia ser un cau permanent de pederastes. Allí vaig veure “Canción de juventud”, la presentació en societat de Rocío Durcal. I segurament també algun traumàtic Disney, experiència que tanmateix no bescanviaria mai de la vida per un dels Píxar políticament correctes d’ara.

Allà vam anar a seguir les aventures de l’ara oblidat Topo Gigio. No sé perquè la mare, gairebé sempre tan professional, aquella vegada delegà en la minyona l’anada al cinema. Recordo perfectament que hi havia un personatge (cuc) que es deia Giovannino, amb el que la Susana i jo vam batejar tots els cucs de la fruita del mesos i anys subseqüents. En sortir regalaven globus. Com no ho sabíem, ens vam entretenir, i en arribar al vestíbul ja s’havien acabat. Així que un altre dia vam tornar-hi i sortírem just abans del final, només per recollir el globus. Ara pot sonar una mica excessiu, però és que en aquells temps d’una felicitat petita en trèiem molt de profit.

Arquitectura i moralitat

Si us interessa l’arquitectura, no podeu fer res millor aquests dies que apropar-vos al Caixafòrum i visitar les seves dues exposicions estrella.

“Richard Rogers. De la casa a la ciutat” és un muntatge realitzat pel propi taller de l’arquitecte on es recorre tota la seva carrera des dels anys 60 fins el futur. És un conjunt bigarrat on abunden els projectes espectaculars, sempre caracteritzats per posar en evidència l’enginyeria dels edificis, un fet que de vegades percebo com una agressió. Hi trobem projectes que et poden agradar més (els tribunals de Bordeus o Anvers) o menys (Lloyd’s), però que sovint presenten un alt valor icònic, com el Centre Beaubourg.

Tot i això no puc evitar contemplar aquesta obra amb una certa ambivalència, quan penso en l’hotel de joguina que va plantificar a l’Hospitalet o en l’ovni que no s’acaba d’enlairar a les Arenes però que, de moment, ha eclipsat l’encisadora casa de la papallona, tot contribuint a l’empatx descomunal que ja era la plaça d’Espanya.

Palau de Justícia a Bordeus (foto ianfranco)

I després del high-tech a flor de pell de Rogers, passem a la serenitat humanista d’Andrea Palladio; no es pot concebre un contrast més extrem. Aquí l’exposició se centra en unes gegantines maquetes en fusta de les construccions més famoses de l’arquitecte: els edificis civils de Vicenza, les vil·les del Véneto, les dues esglèsies venecianes. Hi ha també força dibuixos del mestre i algunes pintures estupendes de gent com Tiziano, el Greco, Canaletto o Veronés. Com a interessant complement (no endebades es coneix a Palladio com ‘l’arquitecte dels arquitectes’), es projecta una sèrie de vídeos on 14 arquitectes actuals parlen de la seva relació amb el llegat pal·ladià.

Tot i que no hi ha millor manera de comprendre l’arquitectura que experimentant-la in situ, aquesta exposició dóna moltes pistes sobre les virtuts d’Andrea Palladio: el seu amor per les solucions senzilles, la inventiva, l’harmonia de les proporcions i l’extensió de l’àmbit arquitectònic a totes les construccions humanes, per humils que fossin.

Il Redentore a Venècia (foto artfolie)
No cal dir que, en sortir al carrer, i topar-nos amb la falla descomunal que és el Palau Nacional, l’equilibri pal·ladià que acabàvem d’adquirir va quedar seriosament malmès.

Sense paraules

Arturo Benedetti Michelangeli + Sergio Celibidache + Maurice Ravel = el paradís a la terra.

Beziehungswahn

Construcció i foto d'Andrew Lipsons

Deliri de referència: Deliri que pateix la persona que té la convicció ferma que els objectes i els esdeveniments del món exterior, i les paraules i les conductes dels altres, tenen una relació directa amb ella, generalment negativa. (llegit al termcat)

Però, com que és un terme psiquiàtric, ho direm en alemany: Beziehungswahn.

Beziehungswahn, cosí germà de la paranoia i de les teories conspiratòries, segurament té un vessant més lleuger, no patològic, però també obsessiu. Deliri de veure un lligam en tot, sovint per vies inesperades i mai directes. Sis graus de separació i, amb una pirueta, plantar-te a l’altre extrem del món. O com arribar a les fonts Wallace des del cassoulet en sis etapes, o en cinc o en tres.

Beziehungswahn que infectà Umberto Ecco i l’obligà a escriure “El pèndol de Foucault” conspiranoide i multireferencial.

Beziehungswahn a “Rayuela” i a “La vie, mode d’emploi” , a “Tristram Shandy” i a “253”.

Beziehungswahn, el descobriment del qual m’immobilitzà durant anys, perquè si parlava d’una cosa, n’havia de parlar també d’una altra. I així fins l’infinit.

Beziehungswahn, sobirà del regne de www que m’alliberà de la impotència creativa i m’oferí la clau per gestionar aquest allau. O per alliberar-me de qualsevol gestió i permetre’m fluir amb el corrent aleatori, la troballa feliç, la serendípia del cadàver exquisit.

Beziehungswahn, o simplement etcètera.