PIGS

No sóc un gran lector de novel·la policíaca, però de tant en tant alguna cau, encara que sigui com a desengreixant. No coneixia el comissari Kostas Jaritos del grec Petros Márkaris; però entenc que compta amb un bon nombre de seguidors al nostre país: d’octubre a desembre de 2011 aquesta “Con el agua al cuello” (Tusquets) que he llegit ja comptabilitzava cinc edicions. Jaritos forma part d’aquesta tradició de novel·la negra mediterrània, a la qual també pertanyen el Carballo de Vázquez Montalbán, el Brunetti de Donna Leon o el Montalbano de Camilleri, protagonistes d’aventures relaxadament travades, on no importa tant la resolució del misteri com la descripció d’una determinada societat a un nivell que els apropa de vegades a la crònica periodística.

De la Grècia contemporània poques notícies ens arriben, si no és des de les pàgines d’economia dels diaris, i només per això ja interessa llegir un llibre que ens l’apropa des de la realitat de la ficció, una realitat que no dista gaire de la que ens expliquen els noticiaris. A l’Atenes de “Con el agua al cuello” hi ha manifestacions d’indignats dia sí dia també, la gent s'arruïna i passa gana, i a comissaria tothom discuteix sobre quines pagues perdran. En aquest ambient de crisi econòmica galopant, l’aparició d’un assassí en sèrie que es dedica a eliminar banquers, cobradors de deutes i directors d’agències de qualificació no produeix, per dir-ho finament, una gran alarma social (i fins i tot el lector s’ho mira amb una certa complaença sàdica). Però bé, la policia té l’obligació d’investigar els crims i a més, com algunes de les víctimes són ciutadans comunitaris, han de demostrar davant dels seus col·legues europeus que no se les han amb un estament del Tercer Món.

La idea que hi ha darrera de la trama no és dolenta, però el desenvolupament de la investigació m’ha semblat d’una simplicitat risible. Per exemple, l’aparició d’uns pamflets convidant a no pagar els deutes als bancs de seguida s’atribueix (encertadament) a l’assassí, com si Atenes, enlloc de ser una gran ciutat, fos un poble de quatre gats, on només hi tingués cabuda un activista antisistema. Un policia compra a un mercat tres retalls de roba ètnica i aconsegueix encertar que una d’elles era la que vestia el sospitós. I de xambes com aquesta n’hi ha un munt i acaben conferint a l’aventura un aire una mica “amateur”.

Com que es tracta d’una sèrie que ja va pel seu sisè títol, m’imagino que molts dels personatges deuen ser coneguts del lector fidel. Presos en fred, no m’han semblat especialment entranyables. La novel·la, que està narrada en primera persona pel propi Jaritos, incideix en la vida familiar del comissari i s’inicia, per exemple, amb el casament de la seva filla. Aquests tocs costumistes sempre són d’agrair, perquè diuen molt sobre el dia a dia del país; en canvi, els enfrontaments amb els superiors, els ministres o el cap de la lluita antiterrorista, semblen més una tàctica dilatòria que una necessitat real del text.

La veu de Kostas Jaritos com a narrador no crec que tingui gran personalitat. Insinua això sí l’herència de la història recent, tant per la seva amistat amb un vell lluitador comunista a qui havia engarjolat durant la dictadura militar, com per la seva postura a la defensiva davant les acusacions de torturadors que planen contínuament sobre la policia grega. El tret més curiós del personatge és la seva consulta esporàdica de termes que tenen a veure amb la investigació al diccionari “Dimitrakos”, tot i que la traducció desvirtua inevitablement les seves reflexions filològiques.

D’agradable lectura per passar l’estona en companyia dels nostres cosins grecs i poca cosa més. De moment no reincidiré amb Petros Márkaris.

[No té res a veure, però deixeu-me enviar un petó molt gran a tots els Joseps i a un molt en especial.]

Bis

 

És diumenge i toca mandra així que aniré al gra: l’excel·lent Andrew Bird ha tret disc, “Break it yourself”, i continua a un nivell immillorable. Com a mostra aquest “Eyeoneye”.

Eyeoneye from Andrew Bird on Vimeo.

I, de propina, una cançó que ja vaig programar fa anys, però que sempre em posa de bon humor. Espero que a vosaltres també. Bon diumenge!


Andrew Bird - Fitz & The Dizzyspells from Andrew Bird on Vimeo.

Un món de metros: Baltimore

Iniciat l'any 1983 per servir a una població de 2,5 milions.

Compta amb 14 estacions i 24 quilòmetres de vies, 100% sota terra.

De fet, és un metro tan modest que no li he sabut trobar mapa propi. Al mapa de dalt és la línia verda que ve de la part superior esquerra. Amb raó no vam veure mai els personatges de "The Wire" prenent el metro.

El mapa de la xarxa de trens lleugers té més interès, encara que només sigui per la seva monstruositat.

Quali-TV (2 de 2)

També en aquest costat de l’Atlàntic les sèries de prestigi han tingut els seus cultivadors, amb els britànics al capdavant. Com, si no, prendre’s aquest “Downton Abbey” que triomfa actualment a les nostres no tan petites pantalles? El guió el firma Julian Fellowes, qui ja havia trepitjat territoris similars a la deliciosa “Gosford Park” de Robert Altman.

L’acció s’inicia a principis del segle XX, quan l’enfonsament del Titanic envia al fons del mar l’hereu de la senyorívola mansió del títol. El següent a la línia successòria és un metge plebeu, poc interessat a mantenir l’imposant casalot, de manera que l’enfrontament amb els seus aristocràtics ocupants serà inevitable. Afegiu-hi tres filles en edat de merèixer, una esposa americana i els vents de la Història, que ja anuncien la Gran Guerra. I després hi ha l’exèrcit de criats: el majordom i la majordona, l’assistent de cambra del senyor, la donzella de la senyora, la cuinera en cap… Cadascú amb les seves històries particulars que s’entrecreuen amb les dels seus amos per demostrar que, a l’hora de la veritat, rics i pobres també ploren.

En el fons res de gaire original: el recurs el coneixem des dels temps llunyans de “Arriba, abajo”; però no es pot negar que ens agrada tafanejar en aquest món rigorosament formal i obscenament luxós, encara que sigui per gaudir-lo de forma vicària, sabedors que ja no en queda res i que el que contemplem és pura ruïna extingida. No cal dir que tot l’aspecte visual és superb i que els palaus rurals anglesos continuen exhibint una insuperable fotogènia. També serà sobrer confirmar que els actors britànics són els millors del món quan es tracta de fer de britànics i tot l’elenc està simplement brillant. Com a cirereta del pastís, la impagable Maggie Smith broda el paper d’aristòcrata repatània i, encara que només sigui per ella, ja val la pena fer una ullada a la sèrie.

Com a única concessió als signes dels temps, es diria que l’acció es desenvolupa de forma més accelerada que en ficcions d’ambient similar i la pluja d’esdeveniments fa oblidar una mica el seu caràcter essencial de colobrot amb robes d’època. “Downton Abbey” ha gaudit d’èxit pertot arreu i ja està aparaulada la tercera temporada. Aquí l’ha exhibida Antena3 i, entre el doblatge convencional i les pauses publicitàries de quinze minuts, crec que no és la millor manera de familiaritzar-se amb una sèrie tan pulcra.

Tornem a creuar l’Atlàntic per acostar-nos a Atlantic City (i perdó per la redundància), on s’esdevé “Boardwalk Empire”, el serial anunciat amb bombo i platerets, perquè al darrera hi ha Michael Scorsese. No ens enganyem, Scorsese només dirigí l’episodi pilot (i sense brillar especialment), però de moment el que queden són els titulars.

Ara som als anys 20, en plena Prohibició, i ens centrarem en Nucky Thompson, tresorer municipal, figura mig històrica implicada en negocis tèrbols de tot tipus: joc, prostitució, alcohol, corrupteles… Com a tota sèrie que pretén una certa qualitat, hi ha un correlat amb els esdeveniments de l’època, detall que ofereix a l’espectador la coartada d’instruir-se mentre es distreu. Però la cosa no va més enllà, almenys a mi la primera temporada no m’ha semblat dramàticament sòlida.

Una vegada més, l’ambientació “d’època” mereix un aplaudiment, encara que el costós decorat del reconstruït malecó d’Atlantic City el reaprofiten en excés. Darrera de tot aquest esteticisme eficaç i el d’uns brillants títols de crèdit, on el so de la guitarra elèctrica s’adequa al tema amb la mateixa pertinència que un Crist amb cartutxeres, s’amaga una història de corrupció i feblesa a la costa Atlàntica, no gaire llunyana a la de Tony Soprano. La diferència rau en l’actor protagonista. Steve Buscemi és un gran professional, especialitzat en personatges anòmals però intrigants (i que, de torna, també apareixia a “The Sopranos”). La veritat és que és impossible empatitzar amb ell.

Gandolfini, on ens has deixat?

Quali-TV (1 de 2)

Joan Crawford i Ann Blyth, en blanc i negre, com ha de ser.

Tothom ho diu i ja no és profecia que estem vivint una era daurada de la ficció televisiva. Un àmbit que pocs anys enrere era el cementiri dels elefants de les estrelles en declivi, dels actors de segona i dels realitzadors menys imaginatius, ha esdevingut en poc temps motiu de desig de tot aquell que vol imposar un gir interessant a la seva carrera (i de passada, fer alguns calerons). No sé si el fet que els ulls de Hollywood s’hagin posat sobre les sèries televisives es pot considerar una benedicció; ja que, de moment, les obres més reeixides continuen sent aquelles que van néixer amb esperit trencador, dins del mitjà, i sense inclusió de grans noms que les recolzessin (¿repetirem una vegada més els títols de “The Sopranos”, “The Wire”, “Six feet under” o “Breaking bad”?)

La realitat és que, des de Steven Spielberg a James Cameron, des de Glenn Close a Dustin Hoffman, amb més o menys fortuna tothom ha plantat la grapa al negoci de les sèries. Potser narrativament no han aportat gran cosa al gènere, però cal reconèixer que els diners esmerçats es fan notar. Mai no havíem vist uns acabats tan exquisits en un producte destinat a l’entreteniment massiu. Correm el perill, doncs, que l’embolcall enlluernador faci oblidar la falta de substància? Pretenc presentar aquí uns exemples que podrien decantar el debat en un sentit o l’altre. Començaré per “Mildred Pierce”.

“Mildred Pierce” fou primer una novel·la de James M. Cain de l’any 1941 que Michael Curtiz convertí en film el 1945. Va ser un dels més grans èxits de la carrera de Joan Crawford (Oscar inclòs) i amb el temps ha esdevingut l’exemple ideal del que s’anomena “woman picture”: el retrat d’una dona de caràcter fort, disposada a superar amb una energia admirable els obstacles que el seu sexe pateix de sèrie. La trama és melodramàtica fins a dir prou i potser no feia cap falta ressuscitar-la en ple segle XXI.

Però, malgrat tot, Todd Haynes, que ja havia firmat un homenatge a Douglas Sirk amb el seu “Far from Heaven”, en feu una minisèrie de cinc capítols de més de cinc hores l’any passat. La trama continua sent la mateixa: la lluita de la senyora Pierce per estar sempre a l’alçada de les expectatives de la seva filla Veda (que més que una filla és un tumor cancerigen). L’argument potser no dóna per a tant i algunes de les parts s’allarguen innecessàriament; però aquest és un dels perills de la televisió de qualitat: que s’enamori d’ella mateixa.

Perquè la veritat és que tot en aquesta “Mildred Pierce” televisiva és impecable, des de l’ambientació a un Los Angeles als anys de la Depressió, que no sé on l’han anat a trobar (perquè d’això no en pot quedar), fins a la música del meu adorat Carter Burwell, o el vestuari d’Ann Roth. La fotografia d’Edward Lachman, sovint vista a través de vidres reflectants, esmerilats o granulosos és un prodigi de suggeriments.

I encara queda mencionar a Kate Winslet, l’actriu britànica i terrenal, que fa de Mildred de forma tan corpòria com convincent. Està acompanyada d’altres comediants, igualment solvents, com Guy Pearce (bon cul!), Evan Rachel Wood (bona bilis!), Brian F. O’Byrne (bona empatia!) o Melissa Leo (bona actriu!)

“Mildred Pierce” ens fa retrocedir als programes dobles dels cinemes de reestrena i a les novel·les de quiosc, però qui seria capaç de negar que això era el que havíem esperat tota la nostra vida?

Exterior nit (1954)

On es descobreix que l'enginyer Wolff també va intervenir al rescat del capità. Així s'escriu la història!

No negareu que el punt de partida de les aventures espacials de Tintín és bastant absurd: Tornassol, com a inventor del coet, s’atorga el privilegi de convidar els seus amics —un vell capità de la marina mercant, un galifardeu que diu ser periodista i el seu gos— perquè l’acompanyin a la primera expedició a la Lluna, talment com si es tractés d’una costellada a Les Planes o d’un acudit d’aquells de l’anglès, el francès i l’espanyol pujats a un avió. Bé, suspenguem la incredulitat i tirem endavant, que ara toca “Hem caminat damunt la Lluna”. I, si “Objectiu: la Lluna” em deixava més fred que calent, aquest títol el trobo força potent.

El canvi de colors de les barbes dels Dupondt funciona a gran velocitat a la versió per lliuraments.

El guió, per començar, és ple de girs sorprenents —l’aparició dels Dupondt com a polissons inusitats (i la seva recaiguda en les estranyes alteracions capil·lars, hereves del país de l’or negre), la irrupció de l’antic coronel Jorgen (ressuscitat des de “El ceptre d’Ottokar”), o la traïció de l’enginyer Wolff—, d’aquells que no t’esperaries en un viatge de la Terra a la Lluna d’òptica més verniana. Però hi ha altres moments igualment fecunds, com el passeig espacial del capità prop del meteorit Adonis, una seqüència especialment brillant, i on Haddock alliçona sense voler, i no per última vegada, sobre els perills de l’alcoholisme; o el descobriment de les grutes lunars amb el seu gel científicament tan contestat.

Episodi inèdit a l'àlbum, on Milú és a punt de ser llençat a l'espai exterior juntament amb la pelambrera dels Dupondt.

Els excessos d’exposició tècnica del títol anterior, aquí es moderen, i només hi ha sobredosi de text a les vinyetes claustrofòbiques on Wolff explica els motius de la seva traïció. De totes maneres, l’últim terç de l’àlbum, és una magistral escalada d’angoixós suspens: una cursa contra rellotge per evitar que s’exhaureixi l’oxigen abans de l’arribada a la Terra.

El lector infantil té l’oportunitat d’aprendre molts detalls interessants sobre la vida a l’espai gràcies a aquest àlbum: des del comportament del whisky en absència de gravetat, fins l’existència de circs i mars a la Lluna. Si el lector utilitza la versió castellana, descobrirà també el portentós verb “hollar”. En tot cas és una aventura d’aquelles que fascinen pels seus escenaris tan allunyats dels habituals de la sèrie i que exciten la imaginació d’una forma que ja t’acompanyarà per sempre.

Els Dupondt es tornen a perdre, ara a la Lluna. O una digressió perduda.

Potser una de les causes d’aquest record durador és la constant presència de la mort dins d’una sèrie que, sobretot als seus títols més tardans, evita sempre fer-la explícita. A la segona plana ja trobem Milú udolant a mort, mentre els seus companys de viatge jeuen inconscients. Durant el trajecte són freqüents els gags on Tornassol contempla amb distanciament científic la possibilitat que alguna cosa falli i tota la colla acabi feta miques. Hi ha, és clar, el tret accidental que acaba amb la vida de Jorgen; cas únic (crec) de traspàs davant la càmera de tot el canon Tintín (hi ha la imatge metafòrica dels malfactors conduïts a l’infern per uns simpàtics dimoniets a “L’orella escapçada”, però es tracta més d’humor que de tragèdia).

I després hi ha l’autoimmolació de Wolff. Aquestes coses, de nen, impressionen molt, perquè encara ningú no t’havia ensenyat que pots esdevenir un heroi tot cercant la mort. Menteixo, a classe de religió ja ens havien presentat la figura de Crist; però l’enginyer grassonet i curt de vista semblava jugar a una divisió completament diferent. Sembla ser que l’església catòlica va trobar inapropiada la seva nota de suïcidi i a la versió en àlbum s’invoca a un implícit miracle; però fins i tot un lector de set anys sap que un passeig espacial sense que ningú t’esperi a casa té poques possibilitats de supervivència.

El pas del serial a l’àlbum patí de múltiples alteracions (el canvi de color del mòdul lunar o les irisacions frenètiques del cabell dels Dupondt foren de les menors). Es perderen alguns episodis prescindibles, que apareixen a les il·lustracions de l’apunt; però, a canvi, s’ampliaren les vinyetes que contenien vistes generals del coet. Acostumo a queixar-me de les imatges que superen el quart de pàgina d’alçada (vegeu la meva opinió sobre “El cranc de les pinces d’or”); però en aquesta aventura tan monumental li escauen molt bé les representacions de l’icònic coet vermell i blanc sobre una àmplia negror que el fa respirar.

Acabo de descobrir que “Hem caminat damunt la Lluna” és una obra mestra adreçada a nens de set anys i a estetes de qualsevol edat.

Diumenge de Delacroix

No sé a què obeeix que, de les sempre interessants exposicions del Caixafòrum, en deixem córrer tantes, però n’hi ha algunes que ens semblen de visita ineludible. Cert que cada dia som més sedentaris i que fa una mica de mandra traslladar-se fins aquell territori estèril dels volts de la plaça Espanya; però ves a saber el perquè, per Delacroix hem fet l’esforç. I mira que no és un artista que ens digui gran cosa, però per això mateix volíem donar-li una altra oportunitat.

Hem hagut de fer cua a un dels passadissos de l’antiga fàbrica Casarramona, cosa que no ens havia passat cap altre diumenge. No sé si la culpa és de la popularitat de Delacroix (ho dubto) o de la democratització de la visita a grans exposicions amb pretensions antològiques. Al nostre voltant hem sentit comentaris que suggerien que per a alguns dels visitants (sobretot, els més joves) allò era més una càrrega imposada que una qüestió d’interès. Un pare argentí tranquil·litzava les seves filles advertint-les que la visita seria ràpida, que ja tornaria ell un altre dia tot sol per entretenir-se a consciència davant dels quadres. Uns adolescents han recriminat la seva mare, a qui han trobat a l’exterior prenent el sol: havien estat fent temps dins, pensant-se que així es solidaritzaven amb els suposats interessos artístics de la seva progenitora.

Bé, en quant a l’exposició en si, cal reconèixer que hi ha un munt d’obres, encara que s’hi pot comptar un bon grapat d’apunts, gravats, esbossos i obra menor. Les considerades obres mestres escassegen, però hom es pot fer una idea bastant exacta del que va representar Eugène Delacroix al camp de batalla artístic del segle XIX. I, per dir la veritat, ni m’interessa ni m'emociona gaire.

El romanticisme, amb aquelles actituds eixelebrades que conviden a la comprensió de la rauxa anòmala, no m’ha suscitat mai cap simpatia. El marbre neoclàssic és igualment irritant, i segurament calia trobar-hi un antídot, però Delacroix és d’aquells remeis pitjors que la malaltia. Almenys jo no sé trobar-li cap virtut essencial, ni tan sols les seves suposades habilitats cromàtiques (poseu-lo al costat de Turner, per favor!)

Si els seus quadres històrics ja fan basarda, pitjor és encara quan es recolza en les prestigioses crosses de la literatura i pinta estampetes de Dant, Hamlet, Ivanhoe o les filles de Milton. En quant a les seves pretensions d’aconseguir dinamisme a partir de la torsió impossible dels cossos entrelligats de bèsties i persones, només n’obté deformitats desagradables. Tant com admirava Rubens, podia haver-se fixat una mica més a l’esplèndida composició d’El rapte de les filles de Leucippus, per exemple.

És clar que entre tanta oferta hi ha coses que es poden salvar de la crema: els gravats pel Faust, alguns apunts a llapis fets a peu de carrer, una marina i els seus dos autoretrats. Per què deu ser que els autoretrats solen ser tots bons? Potser pel profund coneixement que es té del model?

Hem dinat a una bodegueta del carrer Blai. La cambrera, en veure que tenim el tríptic de l’exposició, ens pregunta què tal està. Havia pensat anar-hi en plegar. Li mostro les fotos perquè es faci una idea del que hi trobarà, mentre en Josep li ve a dir que tot són gustos. La cambrera encongeix les espatlles i diu que, com que és gratis, no hi perd res. Té tota la raó.

[Aquí, una altra opinió sobre l’exposició que, un cop rellegida, veig que coincideixo gairebé al cent per cent amb la Kalamar.]