La carn o la pasta?

Fa tres anys vaig parlar bé d’aquesta novel·la de Peter Cameron, quan vaig llegir-la en anglès. Com que ara Libros del Asteroide l’ha tret en castellà sota el títol “Algún día este dolor te será útil”, reciclo l’enllaç i us la torno a recomanar. De pas n’adjunto un fragment que vaig traduir llavors; encara em sembla divertit.

—Hauries d’haver demanat un bistec o una altra cosa —va dir el meu pare—. No hauries de demanar mai pasta com a plat principal. No queda masculí.

—Ho tindré en compte— vaig dir.
—No, no ho faràs —va dir el meu pare—. I escolta, ja que parlem d’això, deixa’m preguntar-te una cosa.

—Què?

—Ets gai?

—Què? —vaig preguntar—. Per què em preguntes això?

—Per què? Per què no? Només vull saber-ho.

—Per què? És que això et suposaria una desgravació extra a la declaració de renda?

—Molt graciós, James. No. És tan sols que no hem parlat mai de la teva sexualitat, i si ets gai vull donar-te el suport adequat. Si ets gai ja m’està bé, només que ho vull saber.

—No em donaries el teu suport si no ho fos?

—És clar que ho faria. Però no... bé, el món dóna suport als heterosexuals. És la norma. Els heterosexuals en realitat no necessiten suport. Però els gais sí. Per això hauria de fer un esforç especial. És tot el que vull saber. Caldria que fes un esforç especial? No hauria de dir que la pasta és cosa de marietes?

—No m’importa el que diguis —vaig dir.

—Sigui com sigui, m’agradaria saber que és el que està bé dir-te i el que no.

—Pare, si ets homòfob, no vull que canviïs per culpa meva.

—No sóc homòfob! James! Només he dit que no m’importaria si fossis gai. No em preocuparia el més mínim.

—Bé, llavors perquè no puc menjar pasta com a plat principal?

—Perquè això no és gai... Mai no he dit que fos gai. He dit que no era masculí.

(....)

Vam seure una estona en silenci, i llavors el cambrer va servir-nos el dinar. El meu pare ullà el meu plat de pasta, però no va dir res. Va tallar el seu bou gairebé cru i somrigué per la sang que degotava.

—Així —va dir, després de menjar-ne un tros—, no m’ho diràs?

—No et diré el què?

—Si ets gai o no.

—No —vaig dir—. Per què ho hauria de fer? Tu ho vas dir als teus pares?

—Jo no era gai —va dir el meu pare—. Jo era normal.

—Així, si ets gai, tens l’obligació moral d’informar els teus pares, i si no ho ets, no cal?

L’illa misteriosa (1968) [2 de 2]

Ahir en revisar els malvats de “Vol 714 a Sidney” vaig deixar al tinter el més fascinant de tots, el cadavèric doctor Krollspell, a qui Hergé imaginava un passat de torturador en algun camp nazi. Tot i passar-se al bàndol dels bons a mitja aventura, la seva fila roman sempre entre sinistra i inoblidable: un veritable cop de geni de la caracterització. Gorra de beisbol, ulleres fosques, barbeta de cabra, bermudes i mitjons llargs negres i vambes de basquet. A les pàgines finals es revela que Krollspell era el director d’un manicomi a Nova Delhi, establiment que ja havia aparegut a “Els cigars del faraó”.

Magnífica composició clàssica amb Pietà a l'esquerra i Laocont a la dreta.

“Vol 714 a Sidney” es caracteritza per ser el títol que més elements fantàstics conté de tota la sèrie i respon als interessos d’Hergé a l’època de la seva creació. El personatge de Mik Ezdanitoff, que apareix de sobte a les profunditats de l’illa amb aires de funcionari de la Unió Europea, ret homenatge a Jacques Bergier, escriptor i home televisiu, adepte a la divulgació d’assumptes esotèrics. Telepatia, hipnosi col·lectiva, extraterrestres, civilitzacions perdudes van desfilant amb una convicció impròpia de la vocació realista de Tintín, fet que va molestar alguns puristes, tot i que cal reconèixer que és un desenvolupament la mar d’inesperat que se segueix amb molt d’interès.

Sense necessitat de creure en ovnis, a mi em satisfà enormement el curs d’aquesta historieta i només criticaria que s’ofereixi una imatge visual de la nau extraterrestre que recorda sobretot a un barret de Tio Pepe. Al contrari que a Michael Farr, no m’agrada tant la seva conclusió: les explicacions finals a través d’una entrevista televisiva em sembla un recurs barat i l’aparició de Llantió i família em sembla una mica fora de lloc. Cal fer constar que aquest àlbum no conté cap menció ni als Dupondt ni, el que és més estrany, a Bianca Castafiore.

Rara oportunitat de veure Tintín amb ulls com a plats (segona vinyeta).

Visualment “Vol 714 a Sidney” té algunes coses precioses, tant en el ja mencionat apartat de vestuari, com en els de fotografia (evocadores platges crepusculars), decorats (inquietants temples subterranis), muntatge (l’aterratge a l’illa) i efectes especials (erupció del volcà). S’ha criticat alguns excessos d’expressivitat impropis de l’estil d’Hergé i atribuïts al seu col·laborador Bob de Moor (i és que els primer plans no solen afavorir la línia clara); però queden compensats a bastament per alguns moments de Tornassol.

Massa expressionista per a Hergé?

Resumint, que ja tanco; a mi, potser perquè vaig veure com naixia, “Vol 714 a Sidney” m’agrada molt i de forma molt poc problemàtica. No dec ser l’únic: a la xarxa corren teories sobre la influència d’aquest àlbum sobre els guionistes de la sèrie “Lost”. Cert que comparteixen alguns elements crucials —una illa tropical, un avió que hi aterra accidentadament o accidentalment, fenòmens paranormals...—; però bé podrien ser meres coincidències, especialment en una ficció amb tants tentacles com la de “Lost”. On l’homenatge es fa del tot explícit és en les característiques del vol protagonista que s’identifica amb el número 815. El seu destí era Los Angeles. I el seu origen? Evidentment, Sidney.

L’illa misteriosa (1968) [1 de 2]

Recordo com cada setmana, entre 1966 i 1967, em vaig acostar al quiosc de la Llibreria Francesa, que es trobava llavors a passeig de Gràcia cantonada Mallorca, per tafanejar l’últim lliurament de “Vol 714 pour Sidney”, l’aventura més recent de Tintín. Si no m’equivoco, el capítol ocupava la darrera plana del “Journal de Tintin” i el que és segur és que aquest és l’únic títol de la sèrie del qual vaig viure la seva creació de forma estrictament online.

Després de dos cims tan atípics com “Tintín al Tibet” i “Les joies de la Castafiore”, els quals havien deixat el llistó molt alt, la crítica es va fer una mica la desmenjada davant d’una aventura de caire més tradicional, tot i que aquesta havia estat sempre la intenció d’Hergé per aquest àlbum. Encara així “Vol 714 a Sidney” guarda els seus propis motius d’interès i difícilment se la pot considerar una aventura clàssica.

S’inicia quan Tintín i els seus amics fan una escala a l’aeroport de Jakarta en trànsit cap a Sidney. Es dirigeixen a un congrés d’aeronàutica al qual han estat convidats i, per descomptat, res més lluny de les seves intencions que embarcar-se en una nova aventura (una característica, aquesta de defugir els imprevistos, comuna als darrers títols de la sèrie). Aquestes primeres pàgines d’ambient aeroportuari són un model de tècnica expositiva que estableixen la premissa de la trama i presenten alguns dels seus protagonistes, en un llibre particularment carregat de personatges amb dret a frase. A falta de revisar el títol següent (“Picaros”), m’ha sobtat el fet únic que hi hagi planes senceres on no hi apareixen ni Tintín ni el capità, els quals han cedit la seva primacia a l’enfrontament còmic entre Rastapopulos i Carreidas.

Aquesta confrontació és una de les raons de l’existència del llibre; perquè, un cop digerits els paisatges mitjanament exòtics d’aquesta Sondonèsia a les portes d’una revolució (detall que es menciona molt de passada) i admirat d’esma el punyetero disseny de l’avió supersònic Carreidas 160, el que queda a la vista és una galeria de malvats de les més riques i variades de tot el catàleg d’Hergé. Roberto Rastapopoulos, antagonista per antonomàsia de Tintín, a la seva intervenció final (o no; ja ho comentarem quan arribem a l’Art-Alpha) és presentat aquí com un texà hortera, pueril, i afligit per una enveja dels milions d’altri. La seva imatge convida a recuperar el tòpic sobre la banalitat del mal que a mi sempre m’ha fet una mica de ràbia i d’angúnia.

Davant seu Laszlo Carreidas, el multimilionari fet a si mateix, combina un envejable esperit de superació amb una mesquinesa que sembla la quinta essència del capitalisme de l’Escola de Chicago. Laszlo Carreidas és curiosament un dels personatges amb més gruix que Hergé va crear: trist i antipàtic, però molt real.

Sondonesi anònim, Laszlo Carreidas i el doctor Krollspell: felicitacions al departament de vestuari.

L’Allan el coneixíem des de feia temps i aquí es mostra com la bovina carn de canó que sempre va ser. La darrera vegada que el veiem, apareix esdentegat i sense gorra, de manera que revela una tonsura inclement. Hi ha més personatges malèfics com el tibat secretari Spalding i els dos copilots contractats sobre la marxa (Paolo Colombani i Hans Boehm), més un misteriós Walter que sembla conèixer Tintín. Pels cognoms es pot veure que tots plegats configuren una veritable ONU del crim.

Significativament, en un tema tan sensible com és el del tabac en els meus dies sense fum, hi ha només quatre personatges que fumen i la majoria s’allisten a la facció dels malvats. Colombani i Boehm fumen cigarretes; l’opció de la tropa, en podríem dir. Rastapopoulos fuma cigars empudegadors i fatxendes, no podria ser d’una altra manera. I el capità intenta encendre la seva pipa, però li ho impedeix el repressor Carreidas. No es podria esperar una altra cosa del promotor de la saludable però infecta Sani-Cola.

Whisky, cigarretes, naips i una platja. No es pot demanar més.

Definicions

Per motius lúdics per tothom coneguts, sovintejo les excursions pel diccionari, i de tant en tant em duc una sorpresa. Agradable o no. De forma completament fortuïta he anat a parar a la definició de la paraula “pederàstia” que fa la segona edició del diccionari (en línia) de l’Institut d’Estudis Catalans:

pederàstia: Relació sexual entre un home adult i un infant, generalment del mateix sexe.

No sóc persona gaire maniàtica, ni gaire amiga dels excessos de la correcció política i un genèric expressat en masculí no em treu la son; però opino que aquí s’han excedit de la pitjor manera possible. És cert que històricament a la Grècia clàssica hi hagué un mètode pedagògic, més actiu encara que el de la Montessori, on un senyor adult s’ocupava de l’educació d’un adolescent, mentre se’l beneficiava sexualment com a retribució interessada. Però aquesta definició historicista de la pederàstia, que encara taca el vocabulari de la llengua francesa i els seus tergiversadors “pédés”, em sembla a dia d’avui una injustícia abominable quan se la treu de context.

En ple 2012, parlar de pederàstia és deixar-se de punyetes i mencionar en primera instància els abusos infantils. És un assumpte del qual em desagrada escriure, i si bé és cert que la majoria dels seus perpetradors acostumen a ser barons, no hi ha cap dada que confirmi que busquen víctimes del seu mateix sexe. Gosaria aventurar que amb objectes de desig d’edat tan prematura pesa més la immaduresa que el gènere.

L’Alcover-Moll, que sembla mantenir un tuf prestigiós de diccionari de la pagesia pancatalanista, conté una definició molt més raonable:

pederàstia: Abús deshonest comès contra la infància; per ext., Sodomia entre homes; cast. pederastia.

No sóc gaire amic de les cartes al director ni de les mocions de censura quixotesques; però crec que algú haurà de començar a moure’s perquè aquesta desafortunada definició deixi de demonitzar-nos als gais catalans, especialment als que hem estat gerontòfils de tota la vida.

Posteritats

Ai, la posteritat! Quin llegat quedarà d’una persona, especialment d’algú que ha gaudit d’una certa celebritat en vida, en el moment que la mort segelli la seva biografia? Coneixem casos de personatges immensament populars en un moment donat, caiguts després a l’abismal silenci dels segles, mentre que altres vides fosques han estat rescatades pòstumament per esdevenir clàssics perennes. En un territori que defuig aquests dos extrems trobem l’escriptor texà John Williams (1922-1994): poeta, autor d’un breu grapat de novel·les i receptor d’un National Book Award per la històrica “Augustus”. Es diria una vida d’un èxit literari raonable, però efímer, que un cop mort cediria la perdurabilitat del nom al seu molt més famós homònim, el compositor de bandes sonores de popularitat universal.

I així hauria estat, si no fos perquè John Williams va escriure l’any 1970 la novel·la “Stoner”, un llibre tranquil i en to menor, que havia d’enamorar successives generacions de lectors. En un recorregut similar al del Guadiana, “Stoner” passava alternativament de la dolça caiguda en l’oblit a la recuperació urgent i exasperada, instada pel darrer crític enlluernat pels seus encants. Coincidint amb la més recent d’aquestes operacions de rescat al seu país d’origen, la canària Ediciones Baile del Sol s’apuntà a fer-ne la primera traducció castellana el desembre de 2010. La fortuna volgué que Enrique Vila-Matas i Rodrigo Fresán, dos dels màxims prescriptors de literatura en llengua espanyola, qualifiquessin “Stoner” d’obra mestra indiscutible. Gràcies a això, els canaris ja van per la tercera edició i (més important) Edicions 62 en plenes festes del cinquantenari ha decidit celebrar-ho amb la seva pròpia versió de “Stoner”, una excel·lent traducció catalana d’Albert Torrescasana sortida el mes de maig d’enguany.

La història que explica “Stoner” és ben senzilla i queda resumida al primer paràgraf de la novel·la:

En William Stoner va entrar a estudiar a la Universitat de Missouri el 1910, quan tenia dinou anys. Vuit anys després, durant el punt àlgid de la Primera Guerra Mundial, va rebre el títol de doctor en Filosofia i va acceptar una plaça de docent a la mateixa universitat, on va ensenyar fins que va morir, l’any 1956. No va passar mai de la categoria de professor ajudant, i eren pocs els estudiants que el recordaven ni que fos vagament després d’haver assistit a les seves classes. Quan va morir, els seus col·legues van donar un manuscrit medieval a la biblioteca de la universitat en recordança seva. Aquest manuscrit encara es pot trobar a la Col·lecció de Llibres Singulars, i porta la inscripció següent: “Donat a la biblioteca de la Universitat de Missouri, en memòria de William Stoner, Departament d’Anglès. De part dels seus col·legues”.

William Stoner, fill de grangers, marxa a la universitat per fer estudis d’agronomia, però en un moment epifànic molt ben descrit descobreix l’encís de la literatura, a la qual dedicarà tota la seva vida, sense que aquest amor sigui exactament correspost. No millor sort tindrà en l’àmbit familiar o l’acadèmic, malgrat la seva actitud acomodatícia, disposada a entomar tots els contratemps amb conformitat. El balanç final semblarà apuntar al d’una vida fracassada, una vida que potser no valia la pena viure-la. O sí?

Les obres mestres fan de mal etiquetar i no seré jo qui comenci ara a emetre’n certificats. “Stoner” és un llibre discret, d’aquells que no fan ostentació de les seves virtuts en veu massa alta (i potser per això tendeix a caure en l’oblit de generació en generació); escrit de forma concisa i desapassionada, però plena de justesa i veritat. Descriu l’arc d’una vida humana i la fa tan creïble i propera, que aconsegueix que els seus problemes ens interpel·lin a nosaltres mateixos. Està valent la pena això que vivim? La resposta de “Stoner” és a la vegada desoladora i molt humana.

Me'n recordo (LIII)

Foto de Diane Arbus

Recordo que la mare, quan s’anunciava el compromís matrimonial d’una parella no especialment agraciada, sempre deia: s’havien de perdre dues cases...

Un món de metros: Colònia

Inaugurada el 1968 per atendre un milió de persones.

45 quilòmetres de vies, 54 estacions, només el 20% sota terra.

Evidentment el mapa mostra molt més que les línies d'U-bahn, ja que inclou també l'S-bahn i les línies ferroviàries. Estètica alemanya: claredat, eficiència, fiabilitat, en detriment de la bellesa.