(53) Em sap greu, t’estimo

Una sola rosa habita el teu jardí
Com totes les roses, no és ella mateixa
És el meu amor que creix al teu jardí
però fem veure que només és una rosa

Bé, em sap greu, t’estimo
És una fase per la que estic passant
No hi puc fer res
i em sap greu estimar-te

No escoltis la meva cançó
No la recordis, no la cantis amb mi
Fem veure que és una obra d’art
Fem veure que no és el meu cor…
La rosa es marcirà quan marxi l’estiu
La cançó es marcirà i jo me n’aniré
perquè el meu cor també està morint
i a tu tant te fa…

Prou que ho sabíem que una rosa no és una rosa, ni una cançó d’amor una cançó d’amor. De què parlem quan parlem de jardineria?

El bibliotecari

—¿Cómo se escribe “infracción”? —preguntó el chico al tiempo que pasaba una página.

—Con un lápiz —replicó  su superior, abriéndose camino a codazos. Un raro impulso generoso se adueñó de su mente—. ¿Qué quieres beber?

—No creo que sea apropiado —señaló Zanahoria—. Además, de la Bebida Nacen los Vicios.

Sintió una mirada penetrante en la nuca, y se volvió para encontrarse frente a frente con el rostro amable de un orangután.

Estaba sentado junto a la barra, con una jarra de cerveza y un platito de cacahuetes ante él. Hizo un gesto amistoso con la jarra en dirección a Zanahoria, y luego bebió ruidosamente, al parecer por el sistema de hacer que su labio inferior formara una especie de embudo prensil. Aquello sonaba como una bañera al vaciarse.

Zanahoria dio un codazo a Nobby.

—Hay un mon… —empezó.

—¡No lo digas! —se apresuró a interrumpirlo su superior—. ¡No digas esa palabra! Es el bibliotecario. Trabaja en la Universidad. Siempre pasa por aquí para tomarse una copa antes de acostarse.

—¿Y a la gente no le importa?

—¿Por qué iba a importarles? Cuando le toca el turno, cede el taburete como todo el mundo.

Zanahoria se volvió y miró al simio. Se le ocurrían un montón de preguntas a la vez, por ejemplo: ¿Dónde guarda el dinero? El bibliotecario captó su mirada, la malinterpretó y empujó el platito de cacahuetes hacia él.

("¡Guardias! ¡Guardias!", Terry Pratchett)

  Per raons òbvies em fascina Discworld.

La meva biblioteca i altres contes

Sobre aquestes coses vermelles sec per llegir (amb mitja vergonya) les historietes de Ralph König i Juanjo Saez.

D’ençà que sóc a l’atur i que el meu compte corrent té el lleig costum de disminuir el seu saldo cada dia que passa, he començat a considerar la possibilitat de fer servir la xarxa de biblioteques públiques per alimentar les meves dèries lectores. A més, els meus prestatges de marqueteria d’IKEA ja no accepten ni un desconegut més (i l’e-book, desaparegut en combat, em fa una mandra immensa).

El meu barri, l’Esquerra de l’Eixample, no va gaire ben servit de biblioteques i la més propera em queda a una estació de metro de distància, al carrer d’Urgell, entre Provença i Mallorca. Té de nom el d’Agustí Centelles, que produirà urticària als catalanistes més acèrrims per allò de la cessió (venda) del seu llegat fotogràfic que perpetraren els seus hereus a potències de l’Ebre enllà. De fet, per si serveix de consol, la biblioteca només ocupa els pisos superiors d’un edifici nou de gairebé trinca, que també rep el nom molt més consensuat de Centre Cultural Teresa Pàmies.

Sense poder fer gaires comparacions trobo que m’ha tocat una biblioteca prou espaiosa, amb força llum natural i uns continguts que de moment no m’acabaré. De mica en mica vaig integrant-me a aquest ecosistema on predominen per l’extrem més verd els estudiants de secundària o d’universitària i per l’altre extrem els jubilats i els beneficiaris de l’atur. Evidentment, com a membre d’aquest segon grup, trec profit de la premsa diària, de les publicacions periòdiques, de la lectura frívola en diagonal i de la calefacció tan benvinguda ara que finalment ha arribat el fred.

Sonarà a obvietat, però ara que el meu material de lectura no és de pagament (directe), puc permetre’m la llibertat del caprici, de la provatura sense compromís, de la revisió tantes vegades postergada dels clàssics. Me n’adono que el que he estat llegint els darrers temps estava guiat en gran part pel que hi havia visible als taulells de les llibreries i en igual mesura del modest rebombori que alguns títols assoleixen en els pocs blocs literaris que segueixo. Moment per deixar-se dur per la inspiració sense agenda i demanar la targeta de visita a Bruno Schulz, E. C. Segar, George Saunders, Edmund Crispin, Yoji Yamada, Léo Malet, Anthony Powell, David Markson o John Barth. I potser també per investigar Jaume Cabré (aquest, ho confesso, em negava a passar per caixa per conèixe’l).

Només m’agradaria sol·licitar a les sempre amables bibliotecàries que, malgrat el luxe de la megafonia, m’estalviessin que els darrers quinze minuts previs al tancament de la instal·lació estiguessin sempre acompanyats de soroll harmoniós, altrament dit música (tant me fa The Cure com Ella Fitzgerald). Si els venia de gust fer de DJ, que no s’haguessin apuntat a biblioteconomia.

Clàssic familiar

Si fa un parell de dies confessava que no en sabia res de Yasujirō Ozu ni dels seus “Contes de Tòquio”, ara n’he après una mica més gràcies a que la distribuïdora “a contracorriente” ha publicat enguany una versió digitalment impecable d’aquest clàssic, un film que des de la seva estrena l’any 1953 ha figurat als primers llocs de les llistes de les millors pel·lícules de la història. I malgrat la inevitable fluctuació dels gustos —que tant de mal ha fet a obres com “Lladres de bicicletes” i que ha deixat indemne "Citizen Kane"— a “Contes de Tòquio” li ha anat molt bé el pas del temps, que ha realçat definitivament la seva reputació.

Yasujirō Ozu fou home de vida relativament breu (1903 - 1963), però d’obra llarga (53 llargmetratges de cinema silent i sonor, en blanc i negre i color). Encara que al principi de la seva carrera rodà algunes comèdies, el gruix de la seva filmografia el constitueixen els drames familiars en to menor, on les relacions entre generacions tenen un paper preponderant. En la seva etapa madura es diria que es dedicà a fer obsessives variacions sobre un mateix tema, fent que el mateix actor o actriu representessin personatges homònims en famílies d’estructures no exactament similars. Curiosament (o reveladorament) per a un creador tan preocupat pels conflictes entre les relacions sentimentals i el bon ordre generacional, Ozu no es va casar mai i sempre va compartir sostre amb la seva mare, a la qual només va sobreviure dos anys. Per acabar aquest paràgraf de pur safareig, consignaré que el director era un homèric bevedor de sake i que a la seva làpida tombal no hi figura més inscripció que el caràcter “mu”, és a dir el no res.

“Contes de Tòquio” (o “Tōkyō Monogatari”) explica la mateixa història que vaig descobrir a “Una família de Tòquio” de Yoji Yamada, però amb seixanta anys d’avantatge. Les diferències entre una i altra diuen molt, tant sobre el caràcter dels temps com sobre el dels seus respectius directors. A can Ozu, la peripècia comença a Onomichi, amb els avis a punt d’emprendre el seu gran viatge a la capital. La iaia sembla haver perdut el seu coixí per les cervicals, subtil indici de la seva fal·libilitat final. Mentrestant Yamada prefereix un to més de comèdia des del punt de vista dels equívocs que l’alta tecnologia propicia, amb els fills preparant-se per l’arribada imminent dels pares.
A l’original la composició familiar és lleugerament diferent que al “remake”. Si en aquest el personatge crucial que permet la revelació final és el fill eixelebrat i destraler però de bon cor, al film d’Ozu ho és la vídua del fill gran, l’única que demostra veritable afecte pels ancians. Mentre la història del fill petit facilita una conclusió reconfortant a “Una família de Tòquio”, la jove devota dels seus sogres i que se sent indigna d’ells tanca “Contes de Tòquio” amb un moderat “pathos”. Hi ajuda molt que l’actriu que interpreta el paper de Moriko és la lluminosa i llegendària Setsuko Hara. Aquesta freqüent col·laboradora d’Ozu, nascuda l’any 1920, va retirar-se del cinema l’any 1963, el mateix any de la mort del director, el que fou causa de nombroses especulacions.

Com a curiositat afegiré que del rol del pare s’encarrega Chishu Ryu, un altre actor de la companyia estable del director. Malgrat que l’intèrpret tenia llavors 49 anys, el seu personatge figura que s’apropa a la setantena. Wim Wenders encara va poder-lo entrevistar l’any 1985 pel seu documental “Tokyo-ga”, que ve de complement del DVD.

Tornant a la comparació entre els dos films, “Una família de Tòquio” és més complaent amb l’espectador i conté moments de franca comèdia, sense que això impliqui que el seu valor hagi de ser necessàriament menor. Per exemple, l’estada del matrimoni ancià a l’hotel de luxe al bell mig de la ciutat (on a l’original era un balneari de platja) ofereix alguns dels moments més tendres de la versió moderna. En canvi Ozu opta per un to íntim de dramatització mínima que acaba resultant enormement proper al flux de la vida mateixa. La comparació no és meva, però subscric que fa pensar i molt en Txekhov.

I després hi ha la seva forma de filmar tan personal, que ni més de mig segle d'epígons arriba a esmussar. El seu tret més conegut, encara que no el més fructífer, és aquesta càmera situada al nivell dels ulls d’una persona asseguda (o encara més avall). Més influents són els seus plans estàtics (crec que només hi ha dos moviments de càmera a tota la pel·lícula) i el seu muntatge picat i brusc; les exquisides composicions en format de diorama i la predominància de les escenes d’interior. Sembla que a Ozu no li agradava filmar a l’aire lliure i el fet és que les seves imatges exteriors solen limitar-se a mostrar l’edifici on tindrà lloc la propera escena.

Però deixant de banda totes les seves excelsituds formals, que ningú no li pot negar, “Contes de Tòquio” és l’expressió més depurada, més empàtica, més generosa (més Txekhov) de l’humanisme al cinema. El tipus d’obra mestra terminal que justifica una vida, sigui la del creador o encara més sovint la de l’espectador.

Amor i pedagogia

Continuo amb els meus làbils jorns japonesos, com si es tractés d’una vulgar campanya de setmanes de quinze dies (o de duros a quatre pessetes) als grans magatzems de la plaça de Catalunya; però de vegades la realitat es confabula per esdevenir monotemàtica, o com a mínim d’escenari únic, i després d’un llibre i una pel·lícula torno al Japó amb un segon film, que també gira sobre l’inexhaurible món de la família i les relacions humanes. El firma Hirokazu Koreeda (els meus espies afirmen que anteriorment ha dirigit obres bastant més interessants) i es titula “De tal pare tal fill”. Aquesta pel·lícula va guanyar a Cannes el premi especial del jurat i a Donosti el del públic; Dreamworks n’ha adquirit els drets ran de l’encaterinament bavós de l’Spielberg. Dit això, deduireu (amb tota la raó) que és una pel·lícula que entreté, que enganxa i que agrada a tota mena de públics.

I és cert; però no per això em sembla una bona pel·lícula, ni la mena de pel·lícula llagotera amb el seu públic que podria recomanar als amics amb posat condescendent. Però, si vull tirar endavant, hauré de revelar/rebentar la història de “De tal pare tal fill”. O sigui que, els que la vulgueu anar a veure (i, per a ser sincer, és una experiència ben gratificant, encara que d’exasperant lentitud (i d’exasperant tortura moral)), millor que ho deixeu aquí, abans dels temibles “spoilers”. No patiu, mentre no escrigui la paraula en majúscula, trepitgeu territori segur. O sigui que encara diré, abans que els nostres camins divergeixin, que Hirokazu Koreeda ha dirigit el film amb reposada i elegant intel·ligència. Que tots els actors i actrius (fins i tot els menors d’edat) estan molt bé. I que Masaharu Fukuyama, en un paper antipatiquíssim queda insuperable a la seva gran escena de trencadissa emocional. Fins i tot, que hi apareix l’ària de les Variacions Goldberg, recurs musical d’escassa originalitat, però d’eficàcia provada. I a continuació els meus retrets amb SPOILERS inclosos.

Bé, qui hagi vist el tràiler ja ho sabrà, però “De tal pare tal fill” va d’un cas de nadons intercanviats a la maternitat i només descobert sis anys més tard. Segur que aquestes coses passen i, en comptades ocasions, fins i tot es detecten; el que no tinc gens clar és que el protocol més habitual per resoldre l’embolic sigui el de restituir cada infant a la seva família biològica (i que no se’n parli més). No tinc cap experiència en la paternitat, però em costa molt de creure que, després de conviure amb un nen durant sis anys t’en puguis desprendre d’ell sense remordiments. Els amants de contextualitzar i recolzar-se en el relativisme cultural al·legareu que això passa al Japó i que potser allà la força de la sang té un poder superior a la de casa nostra. No sé, diria que alguns sentiments humans superen qualsevol barrera cultural, fins i tot la fèrria muralla nipona. Des del primer moment, desfer l’error sense més sembla la pitjor de les idees, però ningú no sembla oposar-se obertament.

D’acord, el més fervent partidari del bescanvi reparador és el “mal” pare, exemple per altra banda del japonès de manual (eficaç, perfeccionista, triomfador i destinatari de la redempció final). Però i tota la resta de gent implicada? La seva esposa, dona submisa, potser ho acceptarà si us plau per força. Però, què passa amb la parella antagonista, presentada com el súmmum del bon rotllo familiar? I els germans d’un dels implicats? I els avis?

El conflicte únic és aquest durant dues hores. Com que “De tal pare tal fill” és una pel·lícula de vocació humanista i no una tragèdia, ja se sap que cap dels dos nens acabarà saltant d’un balcó i que s’arribarà a alguna mena de compromís on els vincles de sang sigui el que menys importi. Des del minut vint l’espectador informat mira de tant en tant el seu rellotge: mai no li ha costat tant arribar a un final previsible.

13

Famílies d’ahir i de sempre

“Una família de Tòquio” del veteraníssim director japonès (més de vuitanta anys, i més de vuitanta dos, també) Yoji Yamada és un “remake” lliure i confés del clàssic de Yasujiro Ozu “Contes de Tòquio”, una responsabilitat que assumeix sense complicar-se gens la vida, però amb resultats més que dignes. Crec que la història, amb lleugeres variacions, és la mateixa en ambdues pel·lícules: pares ancians que provenen d’un entorn rural visiten els fills que habiten la metròpoli i esdevenen aviat una nosa per tots els implicats, malgrat l’afecte que indubtablement tots es professen. Després d’algunes peripècies, de vegades humorístiques, d’altres dramàtiques, lliçons seran apreses per a benefici d’un o més personatges.

Aquest guió que acabo de descriure amb sorna bé podria ser el d’una típica cinta de Paco Martínez Soria (de títol fluctuant entre “La ciudad no es para mi” i “¿Qué hacemos con los hijos?”) I la comparació no és tan forassenyada com podria semblar, perque Yoji Yamada no és de cap manera un director d’art i assaig, sinó un popularíssim artífex de cinema comercial al seu país, només que aquí no juga descaradament al terreny de la comèdia (però una mica sí), i explora el retrat de personatges i la destil·lació de les emocions per a benefici de les platees.

El matrimoni d’avis —ell jutjant-ho tot amb aspror d’opinió definitiva; ella, dolçament conciliadora i disposada a fer de minyona de tothom— constitueixen l’eix emocional del film, amb costums que ja eren antics en ple segle XX, però que encara ens continuen. Des del meu estúpid eurocentrisme sóc incapaç de reproduir el nom dels dos magnífics actors que trobareu darrera d’aquests papers crucials. 

De vegades m’ha semblat que els diàlegs articulaven uns discursos una mica simplistes, però en una societat tan fortament formalitzada com és la japonesa suposo que pesa molt com es diuen les coses. Igualment les composicions d’alguns personatges (en concret el gendre, marit de la perruquera) m’ha semblat excessivament caricaturesc per un film que en general aspira a reflectir històries molt quotidianes. Ho atribueixo a particularitats de l’humor japonès que no sempre viatja adequadament. Dit això, tots els conflictes entre pares i fills i entre el vell i el nou són tan universals, que no costa gens implicar-se amb la història. I deixeu-me afegir que sempre em ve de gust tenir el privilegi de tafanejar en les vides de persones “normals” d’altres països.

Sense conèixer l’original d’Ozu de fa ja seixanta anys, l’únic que puc afirmar és que “Una família de Tòquio” no és de cap de les maneres una obra mestra; però sí un treball amable i ple d’humanitat que, malgrat les seves calmoses dues hores i mitja de durada, conviden a romandre-hi molta estona més, eixamplant-te el cor tot veient la vida passar. Satisfacció bastant garantida.