La freda venjança

El pas de l’actuació a la direcció no és ni molt menys una novetat, tot i que diria que darrerament es produeix amb molta més freqüència (tot just ahir llegia sobre pel·lícules recents que han dirigit John Malkovich, Meg Ryan o Ewan McGregor). No hi ha cap norma sobre la qualitat dels resultats, que poden abastar des de l’excel·lència fins a l’abominació. Gosaria dir però que, a menys que disposis d’una forta personalitat a la pantalla (com Charles Chaplin o Woody Allen) és preferible no actuar i dirigir a la vegada. Aquest és l’encertat criteri que ha escollit un bon actor com és Raúl Arévalo pel seu debut en la direcció, «Tarde para la ira», de la qual també firma el guió al costat de David Pulido.

El film tracta amb modèlica concisió (92 minuts) una història de venjança, de la qual és millor no saber-ne res, perquè un dels seus plaers principals és anar descobrint les giragonses de la trama amb alguna sorpresa inclosa. Cal dir això sí que està admirablement explicada, amb un pols ferm que no és propi d’un principiant, i una tensió molt ben sostinguda que atrapa en tot moment l’espectador. L’ambientació en barris perifèrics d’alguna ciutat d’interior i en pobles «mesetaris" d’anònima normalitat és tan identificable com creïble, un efecte que accentua l’aspra fotografia d’Arnau Valls Colomer.

Els actors estan tots impecables en una mostra de naturalitat tan absoluta que de vegades es diria que no estan actuant i que simplement apareixen tal com són. L’excepció seria Antonio de la Torre, un actor que acostuma a encarnar (i a excel·lir) en papers foscos i turmentats i que aquí ho torna a brodar com a motor de la trama. Magistral el monòleg «freaky» de Manolo Solo i la sobrietat de Luís Callejo. I sense que tingui res a dir contra la competent intervenció de Ruth Díaz, penso que potser el premi d’interpretació que acaba de rebre a Venècia li ve una mica gran.

«Tarde para la ira» és en definitiva la millor versió possible del que pretenia ser. Confesso que els relats centrats en una venjança i on aquesta pràcticament no es qüestiona moralment no són els que més m’estimulen l’intel·lecte, per molt perfecta que sigui la construcció. Penso que un creador hauria d’anar una mica més enllà de l’enunciació de la Llei del Talió. Dit això, l’he trobada absolutament recomanable.

Estampes pulleses: més rodalies

Mare de Déu del Canvi d'Agulles

Qui pensés que havia acabat amb les alegries del viatge en trens italians no devia comptar que a Lecce opera també la tercermundista companyia de les Ferrovie del Sud Est que cobreix les petites poblacions de la regió de Salento (l’extrem del taló de la bota italiana). Els bitllets els venen al quiosc de l’estació, una d’aquestes ben abastides «edicole» italianes que fan la felicitat de Josep, on apart de la premsa, les llaminadures i les butlletes de diversos jocs d’atzar, es poden trobar discos descatalogats de Mina i pel·lícules d’Ettore Scola a preus irrisoris. El quiosquer se sap de memòria els horaris i de passada es permet alguna broma amable. No són tan amables els taquillers funcionarials de Trenitalia, farts que els preguntin on és la via 7, quan tots els cartells només t’adrecen a les vies entre la 1 i la 5. És com si ens trobéssim a un llibre de Harry Potter. Ens diuen que no fem cas dels panells i que anem al final del pas subterrani on efectivament, si creues la via una mica «a la brava» trobaràs la mítica andana 7 que s’anunciava als panells lluminosos.

Els trens arriben tots amb retard obligatori i són dels més desfigurats per «graffitti» que trobareu a l’est del Bronx. Com en molts altres indrets de l’Europa contemporània, la presència de subsaharians és considerable. Alguns d’ells, com passa a Barcelona, es dediquen a la venda de còpies xineses de productes italians no gaire galdosos. De la majoria, et faries creus sobre l’origen de la seva supervivència. Veus que alguns van de legals i compren bitllet i el piquen, però són més els que s’escaquegen per camins poc insondables. En el món dels revisors de tren es pot establir fàcilment una doble categoria: els que passen de tot i els que insisteixen a denunciar el parell de xicots que s’han amagat a la tualet per no haver de pagar bitllet.

Experiències salentines. El retorn des d’Otranto, a penes quaranta quilómetres, requerí dos canvis de comboi. Un dels trams, enlletgit per esprais de pintura plàstica i una infraestructura sota mínims en companyia d’una colla de negres joves ens traslladà a la imatge més discriminatòria d’Europa.

Experiències salentines (el segon dia). Vam aturar-nos a Galatina. A l’estació no hi ha taquilla. Venen bitllets a una agència de viatges del carrer del davant (que durant l’agost està de vacances) i a una papereria que està de migdiada fins a les 5, quan el tren passa poc després a l’altra punta de la ciutat. Ciutadans conscienciosos com som, advertim la revisora així que pugem al tren. No sembla que es preocupi gaire de la nostra falta de bitllet. Tampoc la preocupa quan li ho diem en baixar del tren. Rucs que som. Però així és com s’enfonsen els negocis en general.

Ara hauria de dir alguna cosa negativa sobre els viatges en autobús, que eviten el determinisme del ferrocarril, i que permeten aturar-se allà on Jesucrist decideixi perdre l’iPad. De passada també hauria de criticar els passos de zebra del sud italià. No som a Bombai i la Comunitat Europea obliga a una certa obediència a les normes. Els conductors d’aquest beneït país intenten cenyir-s’hi. Encara així, motos i cotxes t’esquiven sense aturar-se, com si un reconeixement del pas de zebra fos una claudicació.

Encara ric.

Estampes pulleses: rodalies

Els que us queixeu de les deficiències dels nostres trens de proximitat, altrament dits «Rodalies», us mereixeríeu una estada al sud d’Itàlia per comprendre que també en altres indrets la Comunitat Europea i el Tercer Món no estan tan allunyats com us pensàveu. A l’Estació Central de Bari, capital de la Pulla, conflueixen quatre companyies ferroviàries que conformen tot un ventall de maneres de fer les coses que van des de la correcció funcionarial fins al nivell propi d’una república bananera.

Trenitalia, la companyia estatal que equivaldria a la nostra Renfe, s’ocupa de les línies de major circulació (les que ressegueixen la costa) i les de llarg recorregut que connecten aquesta part remota del país amb Roma, Torí o Milà. Els combois són confortables, els retards infreqüents i raonables i la freqüència millorable. Una cosa  que enerva una mica de les màquines expenedores de bitllets és que cada vegada que vas a fer una transacció t’adverteixen de viva veu que, si tens dubtes, no et deixis aconsellar per bons samaritans desconeguts i que busquis un empleat.

A la mateixa plaça Aldo Moro on hi ha l’estació es troba l’entrada de la companyia privada de les Ferrovie del Nord Barese. L’atenen unes hostesses molt amables que es desviuen per fer bona impressió i que fins i tot interactuen amb la màquina expenedora per deixar-t’ho tot preparat i només et calgui pagar. Aquesta companyia disposa només de dues vies deprimides (vull dir que es troben sota el nivell del carrer) i és especialment útil per anar a l’aeroport en només quinze minuts. La línia no deu superar els 50 quilòmetres de llargada i connecta per l’interior poblacions interessants com Bitonto, Andria i Barletta.

Molt més rònega és la companyia també privada Ferrovie del Sud Est, els decrèpits vagons de la qual surten i arriben tots de la via 10, la més remota de l’estació. Els bitllets es compren de forma estrictament manual en una construcció de profundes connotacions neorealistes. Els trens t’acosten a destins tan turístics com les coves de Castellana, Alberobello o Martina Franca. Els retards són quasi obligats. Aquí va ser on vaig començar a recordar el tren de «Tintín al Congo».

Els trens de les Ferrovie Appulo Lucane també disposen d’oficines que donen a la plaça, encara que en aquest cas les seves dues vies estan elevades. Les taquilles estan clausurades i els bitllets cal comprar-los al quiosc annex. Aquestes restriccions de personal queden desmentides quan puges a l’andana i dos empleats desvagats t’assetgen per aclarir els teus dubtes, marcar-te el bitllet (a Itàlia cal compulsar el bitllet en una de les màquines de l’andana abans de pujar al tren, si no vols haver de pagar alguna multa arbitrària) i recordar-te innecessàriament l’imminent hora de sortida.

Aquestes Ferrovie, que ens acostaran a Altamura, Gravina i Matera, segueixen un recorregut paral·lel a l’antic traçat estatal; però el segueixen pel costat «dolent» de la via, el que ens obligarà a utilitzar impossibles passos subterranis per accedir als centres de les poblacions. Això de «the wrong side of the tracks» és un concepte molt americà, però que reflecteix molt bé l’enorme diferència social que marcava anys enrere haver nascut del costat de l’estació o del seu revers, discriminació que va morir quan s’inventaren els passos elevats i altres formes d’enginyeria creativa interclassista.

Els de l’Appulo Lucane no funcionen els diumenges, quan se suposa que hi ha un servei substitutori per carretera. Preguntem a la recepció de l’hotel i ens adrecen al quiosc d’una plaça a l’altre extrem d’Altamura. Ens atén un jove malcarat que no ha aprovat ni un sol dels cinc cursets d’atenció al client que ha intentat superar amb diploma. Diu que l’autobús, demà, passarà per allí mateix. Quan ens hi acostem l’endemà ens informa lleugerament contrariat que l’itinerari ha sigut modificat per culpa del Ferragosto i les processons que l’acompanyen. Es produeix un moment de crisi on tothom mostra el seu vessant més ineficient mentre intenta discernir on recollons s’ha traslladat la parada de l’autobús cap a Matera. Ens indiquen un altre punt del mapa, vint minuts més enllà. Ens hi anem corrent i ocupem les dues parades antagòniques de la plaça Aldo Moro a ple sol, per si de cas. A la fi l’autobús s’atura a tot arreu on el demanen, un capteniment molt meridional.

Ho entenc perfectament: a Itàlia no hi ha més accidents simplement perquè déu no ho vol.

De quan els no-morts encara no eren zombies

La novel·la «Dracula» de Bram Stoker sorprèn menys que el «Frankenstein» de Mary Shelley, potser perquè no fa tant de temps que hem pogut veure una versió seva, decent i bastant fidedigna, firmada pel mestre Francis Ford Coppola. Una versió que en gran part no s’allunyava del llibre i que tanmateix li afegia una mica més de grapa. La particularitat principal de la novel·la, potser la seva major originalitat, i el detall pel qual més ens sorprendrà, és que tot el seu text està format per registres documentals que relaten pas a pas tot el seu argument (diaris, informes, cartes, telegrames, retalls de premsa). Malgrat el caràcter subjectiu d’aquests diversos fragments, la intenció és atorgar la veu als testimonis directes del cas, de manera que s’hi hauria de suposar una certa objectivitat produïda pel consens dels participants. Tret d’alguna incoherència que només alertarà a filòlegs hipersensibles, «Dracula» presenta en general uns narradors bastant fiables, de manera que la seva modernitat formal es queda una mica en terra de ningú. A més, la voluntat de documentar cada segon de la trama i de documentar també el fet de la seva pròpia documentació, afeixuga el llibre amb una prolixitat que mai acaba de justificar-se.

Potser sóc injust amb aquests «clàssics instantanis» de fantasia i de terror, com són considerats «Frankenstein» i «Dracula»; però no entenc com l’any 1897, a la fi d’un literàriament fenomenal segle XIX, que havia vist desplegar-se l’art precís de Poe i de Stevenson, de Dickens i de Collins, es podien escriure textos amb tanta palla com aquest. Sis-centes pàgines és un nombre de pàgines molt difícil de defensar i «Dracula» es veu incapaç de fer-ho. Molta d’aquesta palla —tret de la minuciosa descripció de les entrades i sortides dels protagonistes— l’ocupa un tipus d’efusió romàntica que s’exalta davant de la noblesa i el coratge masculins i la gentilesa i capacitat de sacrifici de les poques dones amb frase. Els elogis que es dediquen els uns als altres a cada gir del guió acaben sonant a llauna. Sobta en una novel·la que gira al voltant d’un personatge maligne, que aquest estigui tanta estona fora de camp. En canvi la nòmina de personatges positivament heroics és excessiva: tenim els tres pretendents de la malaguanyada Lucy (tres, com en els contes de fades), als quals cal afegir Jonathan Harker i el doctor Van Helsing, un superàvit d’homes bons difícils de distingir.

No li negaré a Stoker un bon esforç per documentar-se tant sobre les llegendes de Transilvània com sobre indrets més propers a Londres, ni la seva sensibilitat per reproduir varietats dialectals que inevitablement es perden en la traducció (recomano la molt completa edició d’Oscar Palmer Yáñez a Valdemar, que ajuda a discernir aquests detalls); però sobre l’essència i la forma de propagar-se el vampirisme el trobo com a mínim confús. O, si no, sexista. Perquè Jonathan ha sigut tan mossegat pel vampir com ho seran Lucy i Mina, però només elles quedaran atrapades en l’influx del comte, mentre que ell serà capaç d’escapar sense conseqüències importants. I, si les seves deixebles requereixen una eliminació tan truculenta, per què el comte se’l ventilen en una mena d’anticlímax? Estava preparant Stoker el camí de les seqüeles a Hollywood?

Bé, potser m’estic excedint amb la meva crítica, que el llibre també conté coses bones, com alguns moments genuïnament morbosos entre l’horror i la lascívia o un clímax força trepidant (que malauradament acaba en foc d’encenalls). Sembla ser que l’aparat acadèmic ha sabut trobar a «Dracula» múltiples maneres de llegir-lo, sigui en clau feminista, xenòfoba, marxista o homoeròtica, un fet que parla molt a favor sobre el llibre. I també cal consignar que en el club de lectura he sigut la nota discordant, ja que a la resta dels lectors la novel·la els ha apassionat o gairebé. Com a nota irrellevant afegiré que l’irlandès Bram Stoker em cau estupendament, encara que només sigui perquè va abandonar el funcionariat per gestionar el teatre Lyceum de Londres durant 27 anys i per la seva incombustible admiració per Walt Whitman a qui va arribar a conèixer en una de les gires de Henry Irving per Estats Units.

I una darrera pregunta d’examen: què tenen en comú Bruno Ganz i Keanu Reeves?

Vacances romanes

La cartellera estiuenca, malgrat el continu degoteig d’estrenes, no sempre ofereix títols que vinguin de gust enmig d’una oferta on abunda la pura morralla. Cert que el propi criteri es troba sota mínims i el grau de permissivitat estètica voreja l’inadmissible, però una sala ben refrigerada és un imant irresistible en un mes de setembre que ja bat rècords de temperatura. Tot això per dir-vos que vaig accedir a anar a veure la darrera versió de «Ben-Hur», molt conscient que no em trobaria una obra mestra.

Aquesta és ja la cinquena adaptació a la gran pantalla del best-seller religiós del segle XIX «Ben-Hur: A Tale of the Christ» de Lew Wallace i he de confessar que no conec la versió més famosa, la de William Wyler del 59, amb Charlton Heston i Stephen Boyd, que va arrasar de forma sense precedents a la cerimònia dels Òscar de l’any següent. L’avantatge d’aquesta «Ben-Hur 2016» (com apareix escrita als crèdits inicials) és que dura una hora i mitja menys que la de Wyler cosa que sempre s’ha d’agrair, encara que això impliqui alguns salts en el temps poc comprensibles i una veu en off que mira de tapar forats argumentals, un recurs sempre poc elegant.

Dirigeix l’especialista en films d’acció Timur Bekmambetov, el qual demostra les seves aptituds tant a la seqüència emblemàtica de la cursa de quadrigues com a una espectacular batalla naval contemplada des del punt de vista dels remers. És l’únic que puc destacar d’una pel·lícula tan desganada com poc engrescadora. L’amistat entre el noble jueu Ben-Hur i el romà Messala a penes queda dibuixada, de manera que la traïció del segon no suscita cap implicació per part de l’espectador; a més, l’eliminació de tota insinuació homosexual en el caràcter de la relació entre ells dos la fa infinitament menys divertida que la que es va inventar Gore Vidal el 1959. El guió intenta donar més importància a la trama política amb la presència de les guerrilles de zelotes que lluiten contra l’invasor romà, el que m’ha fet pensar sovint que estava contemplant una versió de «La vida de Brian» amb els gags extirpats.

Charlton Heston potser no va ser mai un gran actor, però ningú no li feia ombra en carisma (i pectorals). Jack Huston, malgrat la seva il·lustre família, dibuixa un Ben-Hur gris i poc atractiu que fins i tot després de passar-se cinc anys a galeres ha sigut incapaç de desenvolupar uns bíceps com cal. Toby Kebbell, britànic al que recordava favorablement d’un episodi de «Black Mirror», fa un Messala una mica més interessant, però tampoc és com per tirar coets. El nostre segon danès favorit Pilou Asbaek fa de Ponç Pilat, un paper menor i ingrat que difícilment li franquejarà les portes de Hollywood i hom es pregunta en què estaria pensant el seu representant. Els tres papers principals femenins els encarnen tres morenes guapes de cara i fàcilment intercanviables, ja que no tenen altre tret de personalitat que la d’estar supeditades a un o altre mascle. El nom més destacat de l’elenc és sens dubte el de Morgan Freeman, que aquí fa el seu paper alimentici habitual de mentor de l’heroi i dipòsit de saviesa ancestral, en aquest cas amb una perruca manllevada a Whoopi Goldberg.

Tal com indicava el títol de la font literària del guió, l’argument tracta també (o sobre tot) de Jesús com a personatge contemporani i redemptor de Ben-Hur i durant el transcurs de la projecció tots dos es trobaran de forma entre prostètica i forçada diverses vegades. A diferència del «Ben-Hur» de 1959, aquí li veurem la cara a un Jesucrist de faccions molt mones (gentilesa del brasiler Rodrigo Santoro) i gaudirem d’un final que exalta la caritat i el perdó fins a extrems «kumbaià» que provoquen la vergonya aliena. No cal investigar més enllà per comprendre que aquesta ridícula empresa ha estat sufragada per cristians fonamentalistes sense cap sentit ni del decor ni de la decència.

«Ben-Hur 2016», quina aventura més rància!

Pessebre vivent a la recerca de llar.

Estampes pulleses: un problema de terminologia

Duomo di Bitonto

Qui viatja a Itàlia, fins i tot per primer cop en la vida, s’adona que aquí a les catedrals les solen anomenar «Duomo». «Duomo» per excel·lència (i antonomàsia) és el de Milà, però també els de Florència, Siena i Pisa, a la Toscana, entre molts d’altres. L’etimologia de la paraula està ben documentada i prové del «domus» llatí, que solia significar «casa» (com bé indica l’adjectiu «domèstic», encara en funcionament). Antigament la paraula llatina «casa» solia batejar els habitatges humils de tipus xabola i és aquest terme el que hem heretat per denominar els habitacles comuns, mentre que «domus» va quedar reservada pels edificis més nobles de la població i per extensió les cases de déu. Aquesta distinció també es troba a terres de llengua alemanya, on són ben coneguts casos de «Dom» com els de Colònia o Viena. Més discutible seria que les paraules que identifiquen les cúpules en francès (dôme) i en anglès (dome) tinguin el mateix origen etimològic i ho penso deixar així.

Porta de la catedral de Trani

Tanmateix els dubtes sorgeixen quan et trobes en una ciutat on hi ha tant «Duomo» com «Cattedrale» (ens va passar a Molfetta, per exemple). Almenys aquí l’etimologia és molt més clara, ja que la paraula «catedral» ve de «catedra» (cadira) i es relaciona amb la seva preeminència com a església central d’una diòcesi. Llavors podríem dir que les catedrals són les esglésies més importants d’una població, per tant, totes les catedrals són «duomo». El contrari no és cert: hi ha «duomo» que no són catedrals, com el de Monza, que no és seu episcopal. Cada dia menys, és cert, perquè els van convertint tots lentament en concatedrals.

Catedral de Trani

De casos particulars en trobarem un munt, com el ja citat de Molfetta, que compta amb el magnífic «duomo» tradicional de San Corrado i amb una catedral horrorosament neoclàssica. A Ragusa (Sicília), el «duomo» es troba a la zona d’Ibla, mentre que la catedral domina els barris nous. A Bologna, la catedral no és el seu edifici religiós principal, que ha de rendir-se al poder de San Petronio. A Brescia els contigus «duomo vecchio» i «duomo novo» comparteixen la categoria de concatedral; mentre que a Taranto també s’hi troba tant una catedral com una concatedral. Potser el cas més conegut d’església que evita igualment els títols (merescuts) de «duomo» i de «catedral» és la basílica de Sant Marc a Venècia.

Catedral antiga de Molfetta

En el fons, i també a la superfície, tot això són bizantinismes que no poden dissimular com són d’espaterrants aquestes construccions religioses pulleses. Hi tornaré més d’una vegada en properes cròniques. De moment, atingueu-vos al material visual.

Segona residència (i 25): liquidació d’existències

Abans de trucar el timbre, la Magda va alliçonar els quissos perquè es comportessin correctament. Blanquet, Fifí i Lola semblaren entendre-la, perquè miraren cap a una altra banda, quan s’obrí la porta i aparegué la senyora Sureda en bata curta; una senyora que feia tant de temps que no s’acostava per la urbanització, que ja  ningú no la recordava amb exactitud, però que havia vingut dues setmanes abans per tenir cura del seu marit contús.

—Vostè potser no em coneix, em dic Magda encara que tothom m’anomena la dona dels gossos. He vingut a veure com es troba el seu marit —i, en observar l’espant amb el que es mirava els tres cans, va afegir—, no es preocupi que els gossos no entren.

—Miri, el papa té dies de tot —la senyora Sureda emprava pel seu marit un apel·latiu extemporani que barrejava l’Edip, les patates i el Vaticà—, però en general va millorant. Almenys en el sentit físic, perquè de l’atac que va patir no en recorda res, ni crec que ho recordi en un futur proper. Vol passar a veure’l? S’està a la saleta mirant la tele (què vol que faci el pobre).

 —No voldria molestar. A més, si com vostè diu continua amnèsic, possiblement no em reconeixerà.

—No passi pena, les coses d’abans de la patacada les té totes presents i segur que es posa content de saludar-la. Però millor que no li mencioni res de l’accident: de moment, mirem de mantenir-lo una mica al marge.

Havien entrat a la sala, on efectivament el senyor Sureda (amb un apòsit de gasa al clatell) es mirava a la petita pantalla la semifinal del concurs estatal de grallers. Calgué sacsejar-lo suaument perquè s’adonés de la presència de la visita; però, un cop desvetllat, es mostrà molt afectuós amb la Magda i fins i tot la convidà a compartir l’espectacle des de la butaca adjacent.

—Ja ho veu, és un tros de pa —informà la muller, com si l’al·ludit no les pogués sentir, i en certa manera la seva actitud era més aviat absent.

—Li agrada aquesta mena de música? —preguntà Magda, volent ser amable.

—Gota! —va respondre el convalescent—. Estic fent temps fins que comenci la tertúlia d’en Cuní.

—Per cert, se n’ha assabentat de la trista notícia?

Magda, mancada d’informació suplementària, va fer cara d’estaquirot.

—M’ho acaba de dir Celest, la del quiosc —prosseguí la Sureda—. És sobre el mestre aquell de Barcelona, crec que es deia Miquel…, un matrimoni ja madur i sense fills, el que tenia un dels pocs xalets habitats de Mary Muntanya.

—El tinc present —informà Magda—, últimament estava molt actiu a la urbanització. Estava investigant uns fets misteriosos i quan semblava que n’havia descobert una de grossa se’n va anar a Barcelona i no hem tingut més notícies.

—No l’estranyi que no sàpiga res: va patir un accident fatal ahir a la tarda. Ho posa avui al diari. El va atropellar una bicicleta a un encreuament del carrer Urgell. A una cantonada de distància de la biblioteca Agustí Centelles i del Centre Cultural Teresa Pàmies. És un lloc molt perillós. Ho sé perquè jo visc al barri.

—I va morir d’un simple atropellament de bicicleta? —s’astorà la Magda.

—No es pot imaginar la quantitat d’accidents mortals de bicicleta que hi ha actualment a Barcelona. I el pitjor és que el ciclista no es va aturar a socórrer-lo, tot i que tenia tota la culpa, perquè el nostre veí estava creuant amb el semàfor verd.
A Magda li va saber greu: havia començat a apreciar l’esperit inquisitiu d’en Miquel i, ara que havia mort, ja ningú no es molestaria a aclarir els punts foscos de la història de Mary Muntanya. En tot cas no seria ella qui prosseguís les perquisicions d’en Miquel, li mancava el factor aventurer. En tot cas, ara que tothom havia fugit de la urbanització, potser era hora de plantejar-se tocar el dos.

—Ja comença! —l’advertí en Sureda amb una sacsejada del colze que la va fer sortir de les seves cabòries.

Efectivament, la tertúlia d’en Cuní iniciava la singladura diària a la petita pantalla. Magda observà com a la dreta del «conducator» suprem del programa, el gran arquitecte de tendències Víctor Català esmolava els ullals com un vampir ben peixat disposat a opinar sobre tot el que es mogués entre cel i terra. Un observador menys implicat hagués jurat que una gota de sang li regalimava de la comissura dels llavis.