He mort la primavera

Aquestes festes, en una piulada de Twitter, algú feia broma mentre assegurava que no hi havia ni un sol català que no es passegés amb un exemplar de «La mort i la primavera» de Mercè Rodoreda sota el braç. Que aquesta novel·la inconclusa, publicada inicialment l’any 86, tres anys després de la mort de l’autora, hagi esdevingut un èxit de vendes en dates tan tardanes, és responsabilitat total de la seva editora Maria Bohigues, que amb una campanya molt ben maquinada ens ha fet descobrir que aquest llibre mig maleït (ara acompanyat d’un extens postfaci d’Arnau Pons) era el que més necessitàvem ara mateix.

Jo mateix vaig caure en el parany i, quan una amiga em preguntà quin llibre volia pel meu aniversari, li vaig dir precisament aquest; perquè, juntament amb «Quanta, quanta guerra», constituïa una de les poques llacunes que em quedaven per conèixer de forma completa l’obra de l’escriptora. No sé què m’esperava; en el pitjor dels casos, un «Viatges i flors» (II) (que deu ser el text que més m’impacienta de la Rodoreda). Però la lectura va superar totes les expectatives i m’enfonsà en un desinterès perplex.

Es tracta d’un text estrany, que es pot assimilar amb una novel·la, simplement perquè el gènere tot ho admet; però més que una narrativa conté un seguit d’accions rituals entre esclats d’imatges potents i inesperades. Tot s’esdevé a un poble sense nom, en un temps indefinit, més mític que històric. Abunda la crueltat tan social com física, les cerimònies tel·lúriques, la natura pervertida, els cossos esguerrats, la superstició de la roda del temps.

Rodoreda considerava aquest llibre la seva expressió més personal i el que aspirava a convertir en la seva obra mestra absoluta. Hi va treballar des de principis dels seixanta, simultàniament a «La plaça del diamant», fins el final de la seva vida. I encara que no gaudirà mai d’una edició definitiva, la darrera versió que coneixem concita l’admiració d’un munt de lectors solvents.

Trist paper el meu doncs, quan he de confessar que m’he vist incapaç d’acabar la novel·la i que he abandonat cap a la pàgina 105 (a cent planes del final). No és que tingués cap problema per entendre el que se m’explicava, però res em podia suscitar menys interès que aquella corrua de successos tan estranys com arbitraris. Em podeu anomenar prosaic, materialista o talòs, però m’estava fent l’efecte que el que Rodoreda descrivia (la sepultura al cor dels arbres, la pols roja, els sense rostre), era fàcilment intercanviable per qualsevol altre element típic del realisme màgic. Ja sé que no és així, i abunden els exegetes disposats a demostrar que no hi ha res de contingent aquí.

Però m’estava avorrint com un cosac; i cada nova pàgina d’ocells negres, bombolles de sabó de vidre, aigües subterrànies, i presos polítics que renillen a les seves gàbies, només m’incitaven a la desconnexió. Així que, empès pel sagrat dret número U del lector, vaig deixar de llegir «La mort i la primavera». Sospito que al·legories i textos visionaris no són el que rau més a prop de la meva ànima i per això estic fent aquest trist paper. Però estic segur que amb Mercè Rodoreda sempre hi haurà un lloc intermedi on retrobar-nos.

Història de dues ciutats

Aquesta sèrie, la primera temporada de la qual prové del llunyà 2011, ja l’ha vista tothom, fet irrellevant que no m’impedirà comentar-la amb més imprecisió o menys gràcia en aquest blog que també és de tots vosaltres. Parlo de Bron/Broen/El pont, una coproducció de la televisió sueca (Sveriges Television) i danesa (DR), escrita per Hans Rosenfeldt, i partícip amb tot el dret a la recent (o no tan recent) moda del «nòrdic noir».

No és la primera vegada que una sèrie de televisió ens parla de les diferències i similituds de dos països veïns com són Suècia i Dinamarca (em ve al cap aquell estranyíssim «The Kingdom» de Lars von Trier), on sempre es contraposa la freda seriositat dels primers amb la simpàtica informalitat dels segons, una enèsima iteració dels prejudicis nord-sud, però a escala escandinava. En aquest cas, els idiomes respectius són prou similars com perquè es produeixi un esporàdic bilingüisme passiu que no genera violència ni agressivitat i que fa goig d’escoltar (en la VO). Bron/Broen circula amb fluïdesa entre els dos països gràcies al pont d’Øresund, motiu titular de la sèrie, nexe d’unió d’amb prou feines vuit quilòmetres, que connecta dos grans nuclis urbans. Dinamarca està representada per la seva capital Copenhagen, mentre que Suècia és a tots els efectes Malmö. Visualment, se sap que ens trobem a Malmö perquè s’hi veu el gratacels retorçat d’en Santiago Calatrava. En canvi a Copenhagen no hi ha cap gratacels retorçat de Calatrava.

Com que el cadàver amb el que s’inicia la intriga apareix repartit equitativament al dos costats de la frontera enmig del pont titular, les policies d’ambdós països es veuen obligades a col·laborar. Aviat es descobrirà que darrera del crim hi ha un assassí en sèrie d’altes aspiracions socials. No són els «serial killers» els protagonistes ideals de cap mena de misteri policial, perquè tendeixen a l’assassinat arbitrari i de mínima lògica. No és el cas aquí, on res és tan arbitrari com sembla i la trama està magistralment travada, fins i tot en les seves aparents digressions.

Com correspon al gènere, l’estètica és gèlida i depriment. Malgrat que està rodada en color, de vegades la fotografia deriva cap al blanc i negre i gris, mentre que els escenaris retratats són d’aquells que omplen els malsons del patronat turístic local.

Bron/Broen té la fortuna de comptar amb un parell de protagonistes que es complementen molt bé. Per la part danesa tenim a Martin Rohde (Kim Bodnia), un detectiu una mica simplista i panxacontent a qui les dones donaran més d’un disgust per culpa de la seva bragueta fàcil. En el camp suec (i veritable arma secreta de la sèrie) es troba la Saga Norén (Sofia Helin), una agent quasi autista i d’empatia zero que provocarà les situacions més còmiques, però també les més punyents. La utilització de la seva hipotètica capacitat de mentir en el clímax final és simplement magistral.

En resum, la temporada 1 de Bron/Broen és sòlida, ben ideada i amb el factor diferencial positiu de la Saga Norén. No ens perdrem la T2, ni les que vinguin després, llevat de decepcions.

La croada dels nens

Brian Selznick és un escriptor de llibres per a infants on la il·lustració i el text tenen una importància equivalent. Ha gaudit de la bona fortuna de veure com el mestre Martin Scorsese li adaptés molt competentment «La invenció d’Hugo Cabrel». Ara és el també gran Todd Haynes qui dirigeix un guió que firma el propi Selznick a partir de la seva novel·la «Wondestruck» (aquí l’anomenen «Wonderstruck: el museu de les meravelles»).

El seu plantejament inicial és intrigant, ja que narra les històries paral·leles de dos infants separats en el temps i la geografia. Any 1927, Rose és una nena sorda de Hoboken (New Jersey) que decidirà escapar d’un pare que s’avergonyeix d’ella per anar a buscar la seva mare, actriu a Broadway. Any 1977, Ben viu a Minnesotta i acaba de perdre la mare en un accident de tràfic. També acaba de perdre l’oïda per culpa d’una tempesta. Decidirà escapar cap a Nova York a la recerca d’un pare que desconeix. No cal ser una llumenera per endevinar que les dues trames acabaran confluint.

Haynes, sempre un fi estilista, mostra extrema cura en les formes. La història de Rose, en contrastat blanc i negre i estilitzada gramàtica de cinema mut, compta amb una imaginativa banda sonora del sempre estimulant Carter Burwell. Mentrestant, la recerca de Ben presenta els aspres colors de la dècada dels 70 en un Manhattan abocat al costat perillós de la vida i un fons musical on destaquen «Space Oddity» de Bowie i el Zarathustra de Strauss/Deodato.

Però tot reconeixent les virtuts estètiques del film, no es pot dir que la trama enganxi, tant per la poca explicació sobre les motivacions dels dos protagonistes, com per les nombroses dilacions i dificultats imposades amb la sola intenció d’allargar la peripècia. Per començar, no entenc què hi aporta al conte el fet que tant Rose com Ben pateixin de sordesa. Imagino que és una mena de metàfora; però a l’hora de la veritat, només serveix perquè els personatges es comuniquin escrivint en un bloc espiral (i en passadissos foscos!), la mena de diàleg cinematogràfic més tediós del món.

Hi ha un excés de persecucions dins del Museu d’Història Natural i altres interaccions entre personatges que no responen a cap funcionament humà racional. Quan arriba la revelació final, resulta ser tan estúpida, tan inversemblant (pel rerefons familiar que implica) i tan ortopèdica, que t’agafen ganes de llençar una bomba fètida a la pantalla.

Millicent Simmonds, que fa de Rose, és una nena sorda i muda de Utah. Tot i que l’han lloada a bastança, no m’ha causat gran impressió. Oakes Fegley fa de Ben amb expressió contínuament emprenyada: l’oblidaré passat demà. Michelle Williams té un paperet que no arriba ni a «cameo», espero que se senti la «bien pagá» enmig de l’escàs repartiment. Julianne Moore inverteix una mica més d’esforç en un altre rol ingrat, que no la mereix. Es nota que «Wonderstruck» em sembla el tipus de cinema infantil i juvenil que hauria de cremar a alguns dels inferns dantescos?

Nadal a palau

La sèrie «Victoria» ha tingut el detall de regalar als seus seguidors un episodi especial de Nadal amb durada de llargmetratge. Aquest programes nadalencs solen néixer amb el handicap del seu propòsit original: amorosir feixugues digestions de sobretaula amb drames innocus i sobredosi de bons sentiments aptes per a tota la família. Es tracta de productes que s’han de consumir al moment, perquè contemplats fora de temporada no poden semblar més ensucrats i carregosos. Nosaltres, que l’hem vist la vigília de Reis, l’episodi ja ens ha semblat que començava a ranciejar.

El capítol va del príncep Albert, gran nostàlgic dels nadals germànics, que es proposa celebrar les festes amb avets penjats del sostre i un aplec familiar més massiu que no pas assenyat. Aquesta decisió motivarà una crisi conjugal, com de fet passa a cada lliurament de la sèrie, que es resoldrà satisfactòriament en els últims minuts. El personatge d’Albert, per cert, és cada dia que passa més intervencionista, antipàtic i estirat; no sé què li veu la reina.

Retornen gairebé tots els personatges habituals, des del rei Leopold fins la dama de companyia que despatxa amb desgana Diana Rigg. Dos membres del servei alberguen esperances d’un canvi de fortuna que no serà tal…L’única novetat absoluta és la incorporació a la família reial d’una nena negra, regal del Rei de Dahomey, en una subtrama tan nadalenca com oblidable. Neva, patinen sobre gel, canten nadales i es consoliden dues o tres parelles romàntiques que fins ara havien quedat en suspens (res que en termes televisius es pugui considerar definitiu).

En el fons aquest episodi, que es titula «Comfort and Joy», podria no existir sense que la sèrie quedés tocada, tal és la irrellevància narrativa de les festes de nadal. El veritable regal pels fans ha sigut però la notícia que ja està aparaulada una tercera temporada. I és que ens agrada que la reialesa, apart de cobrar, també plori.

Un món de metros: Birmingham

Inaugurat el 1999 per servir una població de 2,4 milions. Una sola línia, longitud de 22,5 quilòmetres i 26 estacions.

Per dir-ho suau, no s'hi han matat. El logo és lleig, el fons de pantalla és lleig, els colors són lletjos i ni tan sols els rètols de les estacions estan ben alineats.

Zona catastròfica

Tommy Wiseau i un croma verd, què podria sortir malament?

Tots som una mica (o molt) artistes, i rarament la vida s’ocupa de desmentir-ho, a menys que exposis la teva obra al públic i aquest t’ho desmenteixi de la forma més vocalment expressiva. En el món del cinema havíem conegut el desastrós cas d’Ed Wood, entusiasta director de cintes de gènere de sèrie Z, a qui Tim Burton li va dedicar un retrat ple de tendresa. Ara és el torn de fer la coneixença de Tommy Wiseau, cineasta possiblement més atroç encara, autor de la infame «The Room» (2003), un film al que escau la definició «so bad it’s good» (bona de tan dolenta com és).

El tal Wiseau sembla ser tot un personatge: gasta una aparença tenebrosa, disposa d’una considerable fortuna, es nega a confessar l’edat i, malgrat el seu accent austro-hongarès, assegura que és fill de New Orleans. L’any 1998 va conèixer en una escola d’interpretació de San Francisco en Greg Sestero, també aspirant a actor, el qual quedà seduït pel seu talent histriònic. Junts partiren a buscar fortuna a Los Angeles i, com que ningú no els feia cas, van optar per muntar-se (literalment) la pel·lícula. Així nasqué «The Room», un dels artefactes cinematogràfics més aberrants que es puguin imaginar, on Wiseau no tan sols demostra el seu desconeixement total del llenguatge cinematogràfic, sinó que revela una ignorància absoluta sobre com funcionem els humans.

Tota aquesta història la reprodueix James Franco al film «The Disaster Artist», on es reserva la direcció i el rol de Wiseau, mentre regala al seu germà Dave Franco el paper de Greg Sestero. El seu punt de vista, entre respectuós i mimètic, ha agradat força a la penya cinèfila (tot i que la Concha de Oro a Donosti em sembla una recompensa un pèl excessiva). La realitat que rau sota el cas és tan bèstia, que no cal exagerar per aconseguir una pel·lícula hilarant. En la conya l’acompanyen una pila d’amics famosos: Zac Efron, Melanie Griffith, Bryan Cranston, Sharon Stone, Bob Odenkirk, entre d’altres. Però és Seth Rogen, com a supervisor de l’script i representant de l’espectador a la pantalla, qui s’endú el premi «Best in Show».

«The Disaster Artist» incorre en algunes falsedats històriques, com és l’escena de l’estrena paradoxalment triomfal en un cinema de Los Angeles; però permet alguns hi-hi, ha-ha, d’ampli espectre. Potser ja serà hora que a casa nostra s’estreni la infausta «The Room» i ens estalviïn els succedanis.

La bona gent

De vegades convé fer una mica d’història per entendre perquè les coses són com són. L’any 1986 Joel i Ethan Coen, poc després de l’èxit del seu debut «Blood Simple», van escriure el guió d’una comèdia negra que finalment no els va acabar de convèncer. El llibret va dormir en un calaix durant trenta anys fins que George Clooney, bon amic dels Coen, va decidir rescatar-lo per dirigir-ne la versió fílmica. El resultat es diu «Suburbicon» i un cop vist s’entén perfectament perquè el guió havia dormit tants anys el son dels justos.

Suburbicon és el nom d’una urbanització ideal de casetes amb jardí, somni fet realitat als afores de la ciutat per a les famílies blanques americanes al final de la dècada dels 50. Coneixent qui ha escrit la història no ens sorprendrà descobrir que sota la pàtina de solidaritat veïnal s’amaga molta hipocresia i algunes situacions francament sòrdides. Com la que afecta els Gardner, una família aparentment modèlica formada per pare (Matt Damon), mare impedida (Julianne Moore), fill (Noah Jupe) i cunyada sol·lícita (de nou Julianne Moore, fent de bessona). L’assalt nocturn d’uns malfactors causarà una significativa baixa a la família; però aviat se’ns revelarà que les coses no són tan simples com semblen.

El material, que es podria etiquetar com «gent normal i corrent idea un pla criminal que acaba en desastre», trepitja el típic territori Coen de «Blood Simple» o «Fargo», però de seguida es percep que la cosa no acaba de rutllar, que la recepta requeria algunes hores més de cocció. Especialment els primers tres quarts d’hora són d’un esmorteïment que convida a la becaina. Només la histriònica aparició d’Oscar Isaac —fàcilment el millor de la funció, junt amb el jove Jupe— vivifica l’acció i fa espavilar l’espectador més ensopit.

Com que la trama els quedava una mica coixa, el progressista Clooney i el seu còmplice Grant Heslov, introdueixen un segon fil que té a veure amb els Mayers, una família afroamericana que ocupa la caseta veïna a la dels Gardner i que farà aflorar totes les pulsions racistes de tan pacífica comunitat de la forma més vergonyosament agressiva. Aquests fets es basen en aldarulls reals que es van produir a Levittown (Pensylvania) en aquella mateixa època; però mai s’integren de forma convincent en el relat general. Els Mayers no arriben a assolir la categoria de personatges (i molt menys el de persones), funcionen només com a mers vehicles d’un missatge obvi sobre les maldats del racisme.

«Suburbicon», possiblement el pitjor film dirigit per Clooney (i mira que veníem del poc engrescador «The Monument Men»), l’estrena menys taquillera de Damon i un dels papers més oblidables de Moore, és ben difícil de defensar. No ho faré. Però, si us cau prop de casa, no li feu fàstics.